dilluns, de maig 27, 2013

Sempre podem trobar persones amb Estrella


Després de veure “La estrella”, d'Alberto Aranda, arribes a la conclusió que hi ha persones que haurien de donar les gràcies -un i mil cops- per tenir l’oportunitat de compartir coses amb algú com la Estrella. El personatge que interpreta la guapíssima Ingrid Rubio enamora per la seva senzillesa. Treballa netejant en un tanatori i també en un cementiri de Santa Coloma de Gramenet.

La Estrella, una noia de barri pobre, té les idees clares. És amiga de les seves amigues i ni el luxe ni les promeses d’una vida millor li fan perdre el món de vista. És per això que fa costat a la seva amiga Trini (Carmen Machi) des del mateix moment que sap que el seu marit la pica. Però la pel·lícula parla de més coses que de la violència de gènere. Dóna molta importància a l’amistat, a la diferència de classes socials i, fins i tot, al racisme. A la Estrella, els èxits meteòrics del seu xicot (Marc Clotet) no l’enlluernen. El problema, perquè existeix, és que intentant protegir la Trini, se n’oblida una mica d’ella. Ho dóna tot i rep ben bé poc.

“La estrella” no és una obra mestra, però enganxa perquè no és pretenciosa i, per contra, molt voluntariosa. A diferència d’altres títols que parlen dels maltractaments, com “Te doy mis ojos” (2003) o “Sólo mía (2011), aquesta és una història neta. Saps que fan mal a la Trini perquè t’ho diuen, però no es veu ni una sola patacada. Aranda prefereix que sigui l’espectador qui construeixi el terrible món -exterior i interior- que ofeguen a la dona i al seu fill. També té paper, molt secundari, en Fele Martínez, que fa de músic.

Hi ha qui diu que la pel·lícula beu de “Tapas” (2005), de José Corbacho i Juan Cruz. No ho tinc del tot clar, però és veritat que també ens relata la vida d’un barri (en aquell cas, L’Hiospitalet) i que hi apareix personatge oriental; la xinesa que treballa i balla flamenc amb les protagonistes.

"ROBOT & FRANK"

“Un amigo para Frank (Robot & Frank)” és d’aquelles pel·lícules que queden enregistrades a la memòria. És intel·ligent, irònica i protagonitzada per un sensacional Frank Langella (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008). En Frank (el protagonista es diu com l’actor) és un jubilat, exlladre de joies, que està perdent la memòria. Els seus fills no poden cuidar-lo i, perquè li faci d'assistent personal, li regalen un robot.

En un primer moment, en Frank no vol saber res del robot (a qui no li acaba de posar nom), però acaba acceptant-lo. És més, podríem dir que s’hi fa amic íntim, i fins i tot... soci. I és que arriba a demanar-li que, ara que té el cap clar un altre cop, l’ajudi a tornar a delinquir! Mai és massa tard, si es compta amb el suport adequat. “Robot & Frank” és molt humana, tot i la presència d’un parell de robots. Dóna frases com aquesta: “¿Estoy hablando con un electrodoméstico” o “Cuando has visto un árbol, lo has visto todo”, quan el robot convida a l’avi a caminar pel bosc. La imatge de l'androide regant l’hortet que ha plantat és un festival de llum i color.

Els fills, que surten més aviat poc, estan interpretats per Liv Tyler i James Marsden (el ciclop de la saga dels X-Men). La bibliotecària del poble és la gran Susan Sarandon.

"LA VIDA SIMPLE" (SYLVAIN TESSON)

Segur que, qui més qui menys, s’ha preguntat algun dia quins llibres s’enduria a una illa deserta, cas d’anar-hi voluntàriament, està clar. Illa deserta o cabanya a la taiga russa -al costat del llac Baikal- on va estar reclòs sis mesos Sylvain Tesson (París, 1972). Després de donar la volta al món en bicicleta, aquest geòleg, aventurer i escriptor francès va decidir aïllar-se mig any a la taiga russa.

Queda clar que en Tesson necessitava tranquil·litat; deixar de ser un esclau del temps; retrobar-se amb ell mateix... fins i tot? El poble més proper estava a més de cent-vint quilòmetres. Poca o cap comunicació amb els altres. És per aquest motiu que Tesson se’n va emportar un munt de llibres de Jünger, Bodelaire, Nietzsche, Goethe, Chateubriand, Rousseau... Segons el meu punt de vista, títols de molt de pes, amb filòsofs i clàssics dels clàssics inclosos. Hauríem coincidit amb algun (Capote, Connelly, Hemingway, Shakespeare...) Pocs, per desgràcia meva. Potser és per aquest motiu, que "La vida simple" se m’ha fet un pèl dens.

Dens d’un costat, és veritat, però també enriquidor, molt visual (sembla que la neu la tinguem a dins de casa) i experimental. En Sylvain no en té prou amb quedar-se a la cabanya i, plogui o nevi, camina i esquia pels voltants, descobrint i estimant el paisatge. Aprèn a respectar l’entorn i, en algun moment, quasi podríem dir que passa a formar-hi part, com un arbre o una pedra més. L'home llegeix, escolta música, menja els salmons que pesca (no sé com no els acaba avorrint), fuma i veu vodka, molt vodka. Les ampolles que omplien el seu carregament cauen una darrere de l’altre.

Tot i l’alcohol, les converses amb les poques persones que van a veure’l, són més aviat curtes i amb poc contingut. Per contingut, els llibres que va devorant a la velocitat de la llum, escrivint pels seus lectors les que creu que són les millors frases. Diria que si no hagués estat per dos gossos petits que li va deixar un dels russos amb qui tenia petit contacte, en Slvain s’hauria acabat tornant boig. Les hores són molt llarges; encara més si no saps com ocupar-les. Malgrat tot, no fer res, i apreciar les petites coses de la vida, són part d'una lliçó que molts també hauríem d’aprendre. El llibre, per cent, se'ns presenta com un dietari.

"A la noche, los perros se pelean. Entrechocan las mandíbulas con ruidos de sablazos. Esta playa gris. ¿Hay una superficie más bella para asistir a un combate de samuráis, deambular buscando una palabra, declamar un poema? Vivo en la linde de un bosque, frente a una llanura de agua, sobre la línea de una pendiente geológica cuya raíz está a mil quinientos metros de profundidad y toca el cielo a dos mil metros de altura. La cabaña está en la encrucijada de los espacios".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

7 comentaris:

rits ha dit...

M'apunto "La estrella" mira que la tenia descartada per la Ingrid Rubio (em posa nerviosa) xò crec que se li haurà de donar una oportunitat.

El llibre no. Això de llegir clàssics i beure vodka...... i si tu que ets devorador de llibres se t'ha fet dens, .... jo no passaria de les 10 primeres pàgines.

Pons ha dit...

Zero interés per l'Estrella, però en canvi Robot & Frank ja te més bona pinta :D El robot es gegant i té raig lasers en els ulls...no?

Camy ha dit...

Ingrid Rubio está, es, guapísima y yo al menos, la echaba de menos en cartelera. He de ver La Estrella, además está Carmen Machi y un barrio de Barcelona y todo ello incita a verla.
Me parece muy interesante La vida de simple.
un beso

ricard ha dit...

La del robot té bona pinta. Una abraçada.

maijo ha dit...

Gràcies, Jordi. Com sempre n'he tret un bon partit de les teves crítiques.
Una abraçada.

tetealca ha dit...

Pues esta vez, pleno, me llaman la atención las dos peliculas y el libro.
Un abrazo

Jordicine ha dit...

Va venir l'altre dia a la tele i em va semblar molt simpàtica, RITS. El llibre és dens i interessat a la vegada. Un petó.

És petit, PONS. :)

Ya nos contarás, CAMY. Un beso.

Aviam què et sembla, RICARD. Ens llegim.

Gràcies a tu, MAIJO. Una abraçada.

Nos leemos, TETEALCA. Saludos.