dissabte, d’agost 25, 2007

Comentari: 'Sonatine'. Nota: 7'7


Violent i juganer

1993 / 94 minuts / Drama / Director: Takeshi Kitano / Intèrprets: Beat Takeshi (Takeshi Kitano), Aya Kokumai, Tetsu Watanabe, Susumu Terashima, Masanobu Katsumura / Una banda de ‘yakuzas’ ha de marxar de Tòquio, acusada de matar a un cap rival. Allunyats de la seva feina habitual intenten passar l’estona amb jocs infantils. Paral·lelament, el seu cap prepara una violenta venjança.

Kitano (Takeshi quan dirigeix, Beat quan interpreta) torna a sorprendre; i de quina manera. ‘Sonatine’ és una gran pel·lícula, estranya i poètica alhora. Li he trobat moltes coincidències amb ‘El verano de Kikujiro’, que em va encantar (1998). En aquesta última, en Beat Takeshi és un exyakuza, que és l’equivalent japonès a la màfia, al crim organitzat. El seu objectiu és que en Masao, un nen petit que busca la seva mare, sigui feliç una estona. I, la veritat, imaginació n’hi sobra: disfressa un parell de motoristes de peix globus i de pop (perquè el nen els pesqui); els enterra amb mitja síndria col·locada de barret perquè el nano els piqui amb un bastó; els fa fer d’extraterrestres, juguen a un, dos, tres pica paret...

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

A ‘Sonatine’ el constrast encara és més gran. Beat Takeshi encara és un yakuza i sobta, de veritat, que un home violent com pocs tingui tantes ganes de gresca i, com deia, tants recursos alhora d’inventar jocs per passar l’estona. En un tres i no res passem de les imatges de lluita entre bandes (molt sagnants, com no)a l’’excursió’ d’en Takeshi i dels seus a la platja, on es queden uns dies instal·lats en una casa de fusta. Allà, tot un cap mafiós com ell, es diverteix fent forats a la sorra, molt fondos, per fer-hi caure als seus homes. Es fa un fart de riure, com no. També s’inventa combats de sumo, es passa el frisbi amb els seus companys de banda, fa dibuixos a terra... vaja, que en Takeshi i la seva banda viuen com si fossin uns nens.

Aquesta part de la pel·lícula, una illa entre els primers i els últims enfrontaments entra bandes, és maquíssima. La banda sonora acompanya (com en la majoria d’obres de Takeshi) i les imatges desperten un somriure contagiós i constant. A més, per donar-hi més realisme, i fins i tot un punt còmic, sovint les accelera o les ralentitza. Mirant-les t’ho passes realment bé, com ells. Els yakuzas maten el temps (i mai millor dit) a l’espera de noves ordres de dalt, que mai acaben d’arribar. Mentrestant, els homes de Takeshi van caient un darrera de l’altre, com si fossin mosques. I, clar, per molt que jugui, ell segueix sent un assassí a sou. Ho porta a la sang.

En Takeshi està convençut que l’ha traït un dels seus caps directes... i no s’equivoca. El mata, no podia fer una altra cosa, i posa la directa per participar a la reunió on les diferentes branques dels yakuza tornaran a repartir-se el pastís, amb el seu tros inclós. Entra a l’edifici, metralleta en mà, i m’imagino que no deixa ningú en vida. Sentim els trets, però en aquesta ocasió no veiem res.

Hi haurà final feliç? Ho dic perquè l’espera una dona (guapíssima), a qui uns dies abans havia salvat d’una violació segura. No té caps, no te banda... però pot quedar-se amb la noia maca. Més d’un i de dos firmarien amb els ulls tancats. Pero no. En Takeshi s’apropa al lloc on és la noia, atura el cotxe com pot (no té carnet i conduir li costa), baixa tranquil·lament i es fot un tret directe al pols. Pum! Punt i a part. Res de finals ‘Made in Hollywood’. Final ‘Made in Takeshi’, a la japonesa, amb suïcidi inclòs. Potser per això, no ho sé, en la part de darrere del DVD es pot llegir un missatge tan estrany com aquest: ‘Sonatine, la respuesta japonesa a Clint Eastwood’. No ens posem amb l’’avi’, si us plau, que és un altre dels meus directors de capçalera; ‘off course’.

Acabo. Potser vaig descobrir Takeshi un pèl tard i, per aquest motiu, vaig marxa enrere, com els crancs. He vist la majoria de les seves pel·lícules, però em falten les dues primeres: ‘Bolling Point’ (1990) i Violent Cop (1989). Ja faig tard.

Cap comentari: