diumenge, d’abril 26, 2015

"L'Àguila Negra" (Joan Carreras)


L'"Àguila Negra", de Joan Carreras (Barcelona, 1962), és una novel·la sobre la "restitució", fent servir la paraula preferida del dentista Marià Solvell, protagonista central de l'obra. El llibre té 356 pàgines, està editat per Proa i és l'actual Premi Sant Jordi. El títol té a veure amb la cançó que cantava Maria del Mar Bonet, publicada l'any 1981. L'havia compost la francesa Barbara, diria que una dècada abans.

La història comença pel final, amb en Marià estirat, completament despullat, en una hamaca d'un poble nudista. Hi ha algú amb ell, però l'autor no ens diu qui és. Lògicament, en aquest capítol ens dóna dades amb comptagotes. El que ens explica agafa el sentit complet quan acabem de llegir el llibre. Podríem dir que en Marià ha viscut obsessionat amb la seva feina de dentista. Sempre ha estat el més important per a ell, per davant de la seva família... Ha estat un refugi, el lloc on deixar de pensar en les desgràcies que ha hagut d'afrontar al llarg dels anys, que no són poques. Tot es pot restituir, encara que sigui posant-se una bena als ulls. Potser no és un home entusiasta, però té recursos per deixar enrere les adversitats. De vegades, nedant.

La Teresa, que l'atrapa en una relació sexual molt més que intensa; i l'Anna Maria -la germana del seu amic i soci Tomàs-, són les dues dones que marquen la vida d'en Marià. Amb elles, sempre a Barcelona, viu la gran nevada del 62, l'atemptat contra Carrero Blanco, l'assassinat de Puig Antich i la mort de Franco, entre altres coses. "L'Àguila Negra" comença l'any 1951 (deixant de banda el primer capítol) i s'allarga fins més enllà de la manifestació de l'11 de Setembre de 2012. Molt bona la primera aparició d'en Marià, amb el seu pare, als miralls del Tibidabo. Carreras alterna un capítol sobre la seva vida, a mesura que va creixent; amb un altre al poble nudista, on intenta trobar-se a ell mateix.

SEMPRE HEM DE FER BALANÇ

Abans o després, tots hauríem de fer balanç; o com a mínim, intentar-ho. En Marià arriba a aquesta conclusió poc abans de complir els setanta anys, quan ja està més sol que un mussol. Necessita posar-se en pau amb ell mateix; despullar-se... per fora i, sobretot, per dins. Ha arribat el moment de la restitució, com amb les peces dentals malmeses. És en aquest poble nudista, allunyat de tot i de quasi tothom, on s'ha de preparar per deixar aquest món amb l'ànima el més neta possible. Carreras té un llenguatge àgil, directe i molt visual. Tant en Marià, com la Teresa, l'Anna Maria, en Tomàs o la Marta són molt reals. Podrien formar part de les nostres famílies. Com a "Cafè Barcelona", la seva anterior novel·la, la música també hi té un gran protagonisme. En aquell, hi destacava "Eenzame kerst", d'Andre Hazes. Aquí, L'Àguila Negra".

"Al cap d'alguns minuts, tanca els ulls, estirat, tot i que és molt d'hora, a l'espera que el sol el vulgui escalfar. Si ho vol, que l'encengui i el converteixi en les últimes flames de vida que li puguin quedar. Seria una incineració natural. Li faria oblidar la vergonya que ha passat amb la massatgista i com s'ha arribat a sentir de ridícul per haver pensat que una dona com la Laura, o qualsevol altra, se'l podria mirar amb desig. Ha sigut ben idiota de creure's que algú pugui sentir res per la seva persona ensopida, pel seu cos marcit, per la seva vellesa estulta, per la seva vanitat esberlada, per la seva dòcil i patètica submissió davant de la possibilitat remota que l'amor pogués retornar mai a fer-lo sentir viu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: