dimarts, de febrer 20, 2007

Comentari: 'Buenos días, noche'. Nota: 6'9


Un assassinat fosc i turbulent

2003 / Itàlia / 106 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Marco Bellocchio / Intèrprets: Luigi Lo Cascio, Maya Sansa, Roberto Herlizka, Pier Giorgio Bellocchio. El mes de març de 1978, las 'brigadas rojas' segresten Aldo Moro enmig del carrer i maten dos dels seus escortes. L'exprimer ministre i president de la Democràcia Cristiana estava negociant un govern de coalició amb els comunistes, un acord que no agradava gens ni mica als polítics més influents del país. Moro va ser sotmès a un 'judici popular' durant 55 dies, en què es van creuar comunicats de l'organització terrorista, cartes seves i declaracions públiques governamentals negant-se a negociar. El 9 de maig, el cadàver d'Aldo Moro va aparèixer a sobre d'un cotxe.

'Buenos días, noche' és una gran document històric. Ens serveix per tenir una visió més del segrest d'Aldo Moro però, sobretot, per mostrar-nos el fanatisme dels components de les 'Brigadas Rojas', a qui ens presenten amb una naturalitat esfereïdora. 'La classe obrera ho ha de dirigir tot', es repeteixen un i altre cop. I si per aconseguir-ho has de matar a la teva pròpia mare, ho fas, assegura amb rotunditat un dels protagonistes. Marco Bellocchio aprotita imatges reals de l'època, que ens fa arribar a través de la televisió, per enriquir la pel·lícula, que té una banda sonora espectacular. El director italià combina fragments de música clàssica amb composicions de grups moderns, com per exemple Pink Floyd.

El millor és la interpretació de Maya Sansa, que dóna vida a l'única dona d'aquest escamot de les 'Brigadas Rojas'. Tota l'acció gira al voltant d'ella i d'Aldo Moro. La semblança de l'actor Roberto Herlitzka amb el polític italià és espectacular. La Chiara no té les idees clares. En un primer moment, aprova el segrest de Moro, tot i que en tot moment en rebutja l'assassinat. Però, a poc a poc, arriba a la conclusió que el president de la Democràcia Cristiana no és un perill i intenta convèncer als seus companys perquè l'alliberin. La Chiara, que treballa de bibliotecària, és una dona somniadora i els seus somnis sobre Aldo Moro es barregen amb la realitat. Veiem el que passa realment i el que ella voldria que succeís.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Al final, la Chiara se surt amb la seva, tot i que només en part. Les 'Brigadas Rojas' no maten l'Aldo Moro, però el polític italià acaba assassinat igualment. A partir d'aquí comença la llegenda. La pel·lícula no ho tracta (perquè s'acaba quan Moro surt de la casa on ha estat segrestat), però d'aquest tema se n'ha parlat molt. Segons algunes fonts, va ser assassinat per la lògia P2 de la maçoneria italiana. De fet, també s'assegura que membres de la CIA estaven infiltrats a las 'Brigadas Rojas'. S'entén que l'esforç de Moro per admetre membres del Partit Comunista Italià en una coalició de govern no va agradar gens ni mica als Estats Units. Fins i tot es parla d'una trobada entre Moro i Henry Kissinger, en el decurs de la qual, segons sembla, el polític nord-americà li hauria dit que si no deixava el seu càrrec ho pagaria car.

L'enterrament d'Aldo Moro és un exemple clar dels esperpents de la política. Va ser oficiat pel Papa Pau VI, va comptar amb la presència de les personalitats més rellevants del país i va ser transmès en directe per televisió. L'únic problema és que a l'esglèsia, Santa Maria Maggiore, no hi havia el cos d'Aldo Moro. La seva família va decidir enterrar-lo en la intimitat i no assistir a la 'farsa' organitzada pel Govern. Van entendre que, quan Moro estava viu, no li van fer costat i que tot l’enterrament només era un gest cap a la galeria. Tard i sense sentit.

Cap comentari: