diumenge, febrer 10, 2013

Amb alegria i optimisme tot és possible


"La alegría ya viene". Juntes, aquestes quatre paraules tenen un significat brutal. Formaven l'eslògan del "No" al plebiscit a Pinochet de l'any 1988 i serveixen, perfectament, per definir l'extraordinària pel·lícula de Pablo Larraín. La xilena "No" -es titula així- és una de les cinc candidates als Oscar en la categoria de parla no anglesa. És una petita obra d'art. Molt recomanable.

Després de quinze anys al poder, Augusto Pinochet comença a rebre fortes pressions internacionals. Fins al punt que es veu obligat a demanar al poble si volen que continui. Al principi, poca gent es creu que el referèndum pugui ser net. És veritat que els representants del "No" tindran quinze minuts de televisió diària per expressar-se (com els del "Sí"), però aquests últims també compten amb la resta del dia. A ningú se li escapa que tots els mitjans de comunicació, començant per la televisió pública, estan sota el poder del dictador. L'enganyifa està servida.

Al Xile de Pinochet hi havia moltes coses per denunciar, amb més de tres mil morts i desapareguts. Fer una campanya contra el general centrant-se en la seva bestialitat hauria estat el més fàcil. De fet, és el que volien els polítics dels partits que donaven suport al "No". Però un jove publicista -els que tenien més prestigi no volien enfrontar-se a Pinochet- va tenir una idea revolucionària. Es tracta de René Saavedra, interpretat magistralment per Gael García Bernal, que firma un dels millors papers de la seva carrera. Ja n'hi havia prou de misèries. S'havia de demanar el "No" amb alegria, amb arguments positius, amb un somriure a la boca...

La campanya d'en René és trencadora i els publicistes del "Sí" no saben com combatre-la. Larraín aconsegueix que el positivisme de l'oposició impregni la pel·lícula del primer a l'últim minut. Les pressions que reben del govern, fins i tot les amenaces, queden en un segon pla. El "No" és vida, és natura, és un futur lliure i amb poder de decisió. Estem davant d'una pel·lícula valenta, amb un format semblant al del documental, que ens explica un dels mesos més importants de la història moderna de Xile. Possiblement no s'emportarà l'Oscar, competeix amb l'"Amour" de Michael Haneke, però és una meravella d'imprescindible visionat.

"LAS VENTAJAS DE SER UN MARGINADO"

També m'ha agradat "Las ventajas de ser un marginado", tot i que és d'aquelles pel·lícules que l'hauríem de posar a la llista de les que intenten fer-nos xantatge emocional. Està dirigida per Stephen Chobsky, que en els últims vint anys només havia firmat la descuneguda "The Four Corners of Nowhere" (1995) i "Jericho" (2006), que és una sèrie de televisió sobre una explosió nuclear.

El protagonista és en Charlie (Logan Lerman), un adolescent amb problemes psicològics. Està marcat per alguna cosa que li va passar de petit -ho sabem al final de la pel·lícula- i té moltes dificultats per fer amics. Fins que no aconsegueix integrar-se a un petit grup de marginats, es dedica a esciure cartes a un suposat desconegut. És una bona manera de buidar el cap i no quedar-se les coses a dins. El grup l'encapçalen la Sam, interpretada per la Emma Watson de la nissaga de Harry Potter, i per en Patrick, un sensacional Erza Miller. D'ara en endavant, costarà no imaginar-sel en el seu paper de gai malalt d'amor.

Hi ha qui dirà que és una pel·lícula més sobre les dificultats de l'adolescència -i és veritat- però va una miqueta més enllà. És honesta, creïble, càlida i amb una banda sonora excepcional, amb el "Heroes" del gran David Bowie al capdavant. Recull aquell màgic període de les nostres vides -com a mínim de la meva- en què ens enregistràvem les nostres pròpies cintes de casset i les portàvem a tot arreu, creient que teníem en possessió la millor música del món. Aquelles cintes que, algun dia, segur que vam regalar a alguna amiga o a algun amic. Records, bonics records. Si no la podeu veure al cinema, potser no cal, és d'aquelles pel·lícules que s'ha de llogar obligatòriament en DVD.

"TERCER LIBRO DE CRÓNICAS" (ANTÓNIO LOBO ANTUNES)

No porta rellotge, però diria que està molt pendent del temps. A la majoria de les cases que surten en les seves cròniques n'hi ha un de penjat a la paret. Obsessionat amb els dentistes i els coloms? Jo diria que no li agraden ni els uns ni els altres. I preocupat per la mort. Com pràcticament tothom, no? Intenta fer-nos creure que, malgrat, la seva edat -ara té 71 anys-, és molt més llest que ella i l'evitarà mentre vulgui. Que no li preocupa? Doncs en parla molt, la veritat.

M'estic referint a l'escriptor portuguès António Lobo Antunes, autor de "Tercer libro de crónicas", publicat per Literatura Mondadori. Al llarg de 290 pàgines -cada crònica en fa tres o quatre-, Lobo també ens parla dels seus pares, als que respectava... i potser també estimava? L'escriptor se'ns presenta com una persona callada, avorrida i amb pocs amics. Diu que no té vanitat, però no sé si no acabar-m'ho de creure. Assegura que no és el seu cap qui escriu, són les seves mans -sobretot la dreta-, que van una miqueta per lliure. Creu que no hauria ni de firmar els seus llibres perquè només fa la funcio de transmissor. Curiós com a mínim.

Amb "Tercer libro de crònicas" m'ho he passat més bé. Les que més m'han agradat són "Donde la mujer tuvo un amor feliz en su tierra natal", "Epistola de San António Lobo Antunes a sus lectores", "No hay peor ciego que el que no quiere verme", "De la muerte y otras niñerías", "Un pie balanceándose, desnudo, fuera de la sábana" i "Llega un momento", del que en cito aquest paràgraf:

"Y llega un momento en que se empieza a convivir con la muerte como si fuese una antigua amistad: alguien que anda por ahí, en alguna silla, sin molestarnos, amable, casi simpático, mirándonos por encima de las gafas con una revista sobre las rodillas. Llega un momento en el que la muerte es alguien de la familia, una pariente no muy cercana a la que se invita cuando sobra un sitio a la mesa: la vemos, en un extremo del mantel, modesta, borrosa, comiendo con nosotros, sonriendo cuando nos reímos, asintiendo ligeramente, marchándose antes que los demás".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

13 comentaris:

pons007 ha dit...

N'hi que diuen que "no" es lletja i amarga, hmmm potser que la guardi quan estigui de més bon rotllo

mar ha dit...

m'agrada molt el què expliques de les pelis... me les apunto per veure-les.
petons i abraçades!

rits ha dit...

La de "No" ja tenia ganes de veure-la abans de llegir-te la ressenya xò l'altra, no em deia res. Carai, doncs em dóna la impressió que anava errada!!

ñOCO Le bOLO ha dit...


Amigo Jordi, paso a dejar constancia de que sigo atento a lo que publicas. Ya sabes, eres una buena referencia.

· un abrazo

· CR · & · LMA ·


Ŧirєηzє ha dit...

como siemrpe llevo bastante retraso con las peliculas...con rrespecto a tus comentarios sobre ellas...
hoy me apetecia contarte...que casi siempre que te visito..t.iro de archivo y veo algunas publicaciones de pelicuals que acabo de ver.... solo por comparar impresiones... la mayoria coinciden con las tuyas... aunque no siempre...

me gusta coomparar otros puntos de vista... es como comprobar que existen varias formas de ver als cosas...y todas ellas son correctas...

que me enrollo jordi...jjajaa...

Un abrazo...¡¡¡

Déjame que te cuente
www.dejamequetecuente.net

Deric ha dit...

Ja han estrenat No? La tenia pendent i no vull que se m'escapi.
Salut!

Camy ha dit...

Jordi, ¡película que he de ver y ya!. NO y confieso que desconocía su existencia,. Después de leerte no me cabe duda de que es imprescindible.
He leído hace tiempo algo de Lobo Antunes. Tomo nota.
Un beso

maijo ha dit...

Hola Jordi!

M'han agafat moltes ganes de llegir el llibre que ens recomanes de Antonio Lobo. Vaja, que m'has deixat amb el paladar engrescat!
Salutacions.

Javier Simpson ha dit...

Creo que es la primera peli chilena candidata a los premios de la academia americana. Como dices, compite con Amor de Haneke, peli que no vi, pero a la que ponen muy bien, también los americanos. Difícil que gane. Me tira ese optimismo que desprende. La pones como pequeña obra de arte. Eso es para tener en cuenta y sin duda la anotaré en mi preciada ;D lista.
Un saludo, Jordi.

mundodena ha dit...

Para mí también las dos películas de la semana, sin ser películas geniales si que son lo suficientemente originales e interesantes. Hablo de ellas en mi blog con más detalle pero en general compartimos los mismos puntos de vista.
Un saludo

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
no n´he vist cap però,me les apunte,perquè tenen molt bona pinta.
bsts

Mario Salazar ha dit...

"NO" me ha gustado, me parece un gran filme, me gusta el director, he visto sus 4 películas, te recomiendo Tony Manero sino la has visto. No volverás a ver al personaje de Travolta igual. Y me ha encantado lo que has escrito del otro filme. La canción de héroe de Bowie me gusta bastante sea la cante él o cantada por el hijo de Dylan en su grupo Wallflowers. Representa un fuerte sentimiento de identificación para mí, lo he sentido muy motivador, como fuente de que uno puede hacer algo increíble si realmente lo desea. Veré la película, y no tenia tanto entusiasmo. A Antunes lo quiero leer hace tiempo, tengo algunos libros suyos, me gusta lo de las crónicas. Un abrazo.

Jordicine ha dit...

Jo crec que és molt maca, PONS007.

Petons i abraçades, MAR.

Està francament bé, RITS.

Gracias, ÑOCO LE BOLO. Saludos.

Lógico, FIRENZE. Esto del cine es muy personal. Rollo? Al contrario. Besos.

Salut, DERIC!

Un beso, CAMY. Ya me contarás.

Me n'alegro. Salutacions, MAIJO.

Un saludo, JAVIER SIMPSON.

Un saludo, MUNDODENA. Ya he pasado por tu blog.

Besets, TROYANA.

Un abrazo, MARIO SALAZAR. Y me apunto "Tony Manero". No la he visto. Buen comentario ;)