dimarts, d’abril 28, 2015

“La senyoreta Keaton i altres bèsties” (Teresa Colom)


“La senyoreta Keaton i altres bèsties”, de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), m’ha sorprès molt positivament. És la seva primera obra narrativa. Està publicada per l'editorial Empúries i té 170 pàgines. Són cinc històries, diria que oníriques i surrealistes, amb els nadons com a eix principal. Nadons poc “normals”; per dir-ho d’alguna manera, tot i que no seré jo qui expliqui què és i no és normal.

A “La senyoreta Clock”, la nena protagonista creix desmesuradament, des del mateix moment de néixer. En mesos, ja és més gran que la seva mare, que no sap què fer. Els metges li diuen que aquesta “malaltia” no té remei. Com que no coneix res més, la nena gaudeix del moment, sense fer-se massa preguntes. No entén que la seva família estigui tan obsessionada amb el temps. Per això es diuen Clock? M’ha recordat “El curioso caso de Benjamin Button” (2008). En el segon conte, “Caterina”, la nena també creix massa ràpid. Surt de la panxa de la seva mare molt abans dels nou mesos i comença a desenvolupar-se per ella mateixa. Té passió pels animals... i pel mar.

Una criatura que neix amb una mà de porc protagonitza “El nen de Mortson”. Ràpidament, la família se’l vol treure de sobre. Quin escàndol si el veuen els seus amics! La Teresa reflexiona sobre l’avarícia i la manca de sensibilitat. Diria que vol dir-nos que s’ha d’estimar a tothom per igual, més enllà de les mancances que arrosseguin. És un crit a favor de la pluralitat i en contra de les desigualtats. Què es una mà de porc en la immensitat de l’univers? És en aquest relat on surt la senyora Keaton. “El fill de l’enterramorts” és la faula més fosca, amb el naixement d’en Woody del ventre d’una dona morta i enterrada. Neix gràcies a la mateixa mort (com a personatge), que troba interessant crear vida des del no-res. Quina contradicció. A “La Maison Desirchamp”, els Petarol no entenen res quan troben un nadó que sembla que vingui del fred. No necessita escalfor, tot el contrari.

PERSONATGES BONS I DOLENTS

Podríem dir que “La senyoreta Keaton i altres bèsties” és un llibre obscur, però també ple d’esperança. Els nens protagonistes –en Woody potser el que menys—saben adaptar-se a les seves circumstàncies. Podrien queixar-se i culpabilitzar als altres dels seus mals. Però no ho fan... Hi ha personatges molt bons i molt dolents, com en tots els contes. Em quedo amb l’Enterramorts i amb la senyora Keaton, que accepta a en Roc sense demanar res a cavis. En la part negativa, per exemple, el capellà de la mateixa història i el pare real d’en Roc. Els uneix l’avarícia i la falta de sentiments. Un llibre viu, diferent i molt ben escrit. Fràgil com la vida. Fresc com una nit d’estiu. En molts moments, amb la força d’un cop de puny a l’estómac. Molt recomanable.

“Molts nadons morien. Estar tan a prop de l’inici de la vida era estar-ho de la mort. Havia tingut el nen davant dels ulls tan sols uns pocs segons, però no podia oblidar la mà que la remetia a garrins presentats en safates de plata, com tampoc no podia oblidar el seu rostre. Aquell matí de maig havia estat el moment real, allò que finalment havia esdevingut, però el moment l’havia viscut abans moltes vegades a la seva imaginació. Havia creat en el seu cap una nena, i també un nen, que era allò que més desitjava el senyor Bubel. El primer fill. El gran. Aquell que heretaria Mortson i la fortuna de la família”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

Valeria Araujo ha dit...

Molt interessant, ho llegiré. M’agraden aquestes històries amb un fons filosòfic, tema absent en les actuals literatures. Sempre m’atrau el pensament de l’equilibri entre el “bo i el dolent” (tot i que això es relatiu). No m’agrada el maniqueisme que ens fiquen gola avall amb la pseudo-literatura actual i al cine de llauna hollywoodià, carregat de conceptes forjats a les religions. Principalment m’atrau el compte del nen que neix de la morta, ja que la metàfora de la mort és aquesta mateixa (aplicable a tots els àmbits de l’existència), que no és res més que una transició per el naixement del nou. Ho llegiré, gràcies per la recomanació.

Jordicine ha dit...

Gràcies a tu. Segur que hi "treus" més coses que jo. Abraçada, VALERIA ARAUJO.