dimecres, de febrer 14, 2007

Comentari: 'El Laberinto del Fauno': 8


Navegant entre dos mons

2006 / 6 Nominacions als Òscar, amb el de millor pel·lícula de parla no anglesa al capdavant. 7 premis Goya: guió original, actriu revelació (Ivana Baquero), fotografia, muntatge, efectes especials, so, maquillatge i perruqueria / Director: Guillermo del Toro / 112 minuts / Terror / Intèrprets: Maribel Verdú, Sergi López, Ivana Baquero, Doug Jones, Ariadna Gil, Álex Angulo, Federico Luppi.

Any 1944. Ha acabat la Guerra Civil espanyola. Una nena i la seva mare, en un estat de gestació molt avançat, es desplacen al poblet on està instal·lat el Capità Vidal, amb qui la Carmen es va casar després de quedar-se vídua. Aquest cruel capità franquista, per qui la Ofelia no sent cap afecte, intenta acabar amb la resistència republicana. Una nit, la Ofelia, que només té 13 anys, descobreix les runes d'un laberint, on hi viu un faune. Es tracta d'una estranya criatura que li fa una increïble revelació: No és una nena normal; en realitat és una princesa (l'ultima de la seva estirp), a qui la seva gent fa molts anys que espera. Això sí, abans de tornar a entrar en aquest regne màgic, la Ofèlia haurà de superar tres proves.


'El Laberinto del Fauno' són dues històries en una. La que retrata el final de la Guerra Civil espanyola, real i costumista; i la dels somnis de la Ofèlia, fantàstica i lúgubre. Aquesta noia de 13 anys, òrfena de pare, és el vincle d'unió entre totes dues. La Ivana Baquero fa un gran interpretació, és veritat, però el premi Goya a la millor actriu del 2006 potser és una mica excessiu. Sí que estan de premi Sergi López, impressionant com a Capità Vidal; i, sobretot, Maribel Verdú, que dona vida a la Mercedes, la seva governanta. Per contra, Ariadna Gil, gens creíble en el paper de la mare de la Ofèlia, torna a decebre. Aquest és un dels únics punts negres d'aquesta gran pel·lícula del mexicà Guillermo del Toro.

La Ofèlia és una nena massa desperta per viure en un món injust. En poc temps, s'ha mort el seu pare i la seva mare s'ha tornat a casar. Ho ha fet amb un dèspota capità franquista sense cap tipus de compassió. Fins el punt, que la força a fer un llarg viatge tot i que està a punt de parir. 'Els nens sempre han de néixer al costat del seu pare', assegura. És un home egoista, presumptuós i masclista. Davant d'aquest panorama, la Ofèlia decideix refugiar-se en un món imaginari. Un món de faunes, fades, prínceps i princeses; tot per escapar-se d'una mare depressiva i d'un padrastre que no l'estima.

La posada en escena és espectacular; igual que el so, la fotografia i, sobretot, els efectes especials. Les fades que acompanyen la Ofèlia són hiperrealistes i el laberint del faune, l'interior de l'arbre on la nena aconsegueix passar la primera prova i la resta d'escenaris són immillorables. L'únic que sorprèn és que emmig de tants encerts, no s'hagi resolt del tot la imatge del germà petit de la nena. Queda massa clar que, en moltes fases de la persecició, es tracta d'un ninot. La Ofèlia el porta amunt i avall sense que es mogui, com si no pesés, com si estigués en un estat letàrgic.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

'El Laberinto del Fauno' ens explica amb un gran realisme l'odi del Capità Vidal cap els últims vestigis de la resistència republicana. Vol exterminar-los com sigui. És un franquista amb el gallet fàcil, com queda demostrat al principi de la pel·lícula, quan assassina a dos innocents que estaven caçant conills. Tampoc no té cap problema per torturar presoners (ho fa ell mateix, que ningú li tregui aquest plaer), ni per matar el metge ni per salvar al seu fill i deixar morir la mare. A la seva dona només la volia per tenir descendència, per res més. És un misogin sense escrúpols. Però, precisament, és aquesta adversió per les dones la que acaba amb ell.

La part fantàstica és apassionant, sobretot pels somniadors, pels que creuen que la imaginació es un do i no una malaltia; tot i que la Ofèlia potser va massa enllà. El final, amb 'cameo' de Federico Luppi inclòs, és molt bo. Els dos mons convergeixen, el real i el fantàstic, i la Ofèlia torna a ser feliç, per sempre, eternament. Un dubte: El capità tanca la seva filla en una habitació i passa la clau. L'Ofèlia dibuixa una porta amb guix a la paret i, després de travessar-la, se'n va a buscar el seu germà. És una errada de guió o el director vol dir-nos alguna cosa més? Perquè fins llavors ens ha fet creure que la nena somnia i que res del què veu és real. Per què ella no és la princesa del món subterrani, oi? O sí...

2 comentaris:

Noemí ha dit...

Mmm... no le pusiste nota al "Laberinto del Fauno"??

A mí me encantó, de hecho, la he visto dos veces... Me parece preciosa... :)

jordicine ha dit...

Todavía no he hecho el comentario. La he visto esta tarde. La foto y los datos de la peli los he puesto antes. Apunta alto. Como mínimo, 8. La haré mañana.