dissabte, de juny 02, 2007

Comentari: 'Arthur y los Minimoys'. Nota: 6


Jo crec en els Minimoys

2006 / França / 103 minuts / Infantil – Ciència ficció / Director: Luc Besson / Intèrprets: Freddie Highmore, Mia Farrow, Penny Balfour, Doug Rand, Ron Crawford, Adam LeFevre / L’àvia de l’Arthur està a punt de perdre la casa on viu per un problema de diners. El nen, de només deu anys, recorda que el seu avi (que porta molt temps desaparegut) li havia explicat que en el seu jardí hi havia enterrat el tresor dels Minimoys. L’àvia (Mia Farrow) creu que és una història de ficció, però l’Arhur (Freddie Highmore) farà tot el possible per trobar-lo. Els Minimoys formen part d’un univers de petits sers fantàstics que viuen en harmonia amb la natura; un univers tan llunyà i, alhora, tan proper i invisible a l’ull humà.

Mai hauria vist aquesta pel·lícula si no hagués estat pel meu fill, però he de reconèixer que vaig passar una bona estona. I és que ‘Arthur y los Minimoys’ és el projecte d’animació més ambiciós de la història del cinema europeu. Ha costat 65 milions d’euros, amb la participació de més de dos-cents animadors al llarg de cinc anys. La pel·lícula combina animació amb imatge real i en cap moment et preguntes perquè. La transició és perfecta, tenint el jardí com a vincle d’unió entre l’univers real i el de ficció.

El director francès Luc Besson, que l’any 1994 ens va regalar l’extraordinària ‘León (El profesional), ens apropa una història d’aventures amb un rerefons interessant: A vegades els petits herois són capaços d’aconseguir grans objectius. Besson va ‘descobrir’ Natalie Portman que, a ‘León’, compartia protagonisme amb Jean Reno, un dels grans monstres del cinema francès. A ‘Arthur y els Minimoys’, Besson dóna el paper principal a un altre nen amb talent, Freddie Highmore, a qui ja havíem vist brillar a ‘Charlie y la fábrica de chocolate’ (2005) i a ‘Descubriendo a nunca jamás’ (2004), les dues amb Johnny Deep.

Al costat de Highmore hi ha Mia Farrow, crec que en decadència des que no treballa per a Woody Allen. Amb ell ha fet un total de tretze pel·lícules, amb ‘La rosa púrpura de El Cairo’ (1985) i ‘Maridos y mujeres’ (1992) al capdavant. En destaco dues, però totes elles són excepcionals. Farrow, que va viure uns anys amb el director de New York, és una de les actrius vives amb més talent, però, per desgràcia, s’està especializant en títols que no li van massa bé. Aquí fa el paper d’àvia (que per edat ja li toca) que no sap què fer perquè no li prenguin la casa. I la necessita per ella i pel seu nét, a qui els seus pares tenen pràcticament abandonat. Estan més preocupats pels diners i les festes que per educar a l’Arthur, un nen amb una imaginació prodigiosa.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Des d’un punt de vista visual, ‘Arhur’ és una pel·lícula que passa bé, plena d’efectes especials i amb acció, molta acció. Hi ha un parell d’escenes d’animació curioses. La primera quan el nen arriba al món dels Minimoys i treu d’una roca l’espasa del successor del rei. Ni la presumtuosa princesa Selenia havia pogut. Ell, amb un cor molt gran, és l’escollit. Podríem dir que és la versió ‘moderna’ de la llegenda del ‘Rei Artur’. Per tant, el nom del nen no és casual. L’altre és el ball que l’Arthur i la Selenia fan sobre un tocadiscs que gira. Ella ‘plagiant’ Uma Thurman a ‘Pulp Fiction’ (1994) i ell a John Travolta –que també intervé a la pel·lícula de Tarantino- a ‘Fiebre del sábado noche’ (1977). Tot en un local dirigit per un ‘reagge’ que podria ser el mateix Bob Marley.

Minimoys (que són com uns barrufets moderns), insectes terrorífics, guerrers de l’Àfrica i la família de l’Arthur. Tots ells formen un còctel refrescant, ideal pels nens i entretingut pels pares. Lògicament, el nen troba el tresor (un munt de robins vermells com la sang), salva l’avi –que vivia sota del jardí-, i enamora a la princesa. Què més pot demanar? Res, segur. Salva la casa dels avis, que també és la seva, i de retruc ajuda a descobrir el veritable objectiu de l’home que els la volia pendre. Aquesta no el preocupava gens ni mica. El dolent també creia en els Minymois; i volia els robins. El seu pla fracassa. És l’Arthur qui s’acaba sortint amb la seva. I ara, a dormir! Bona nit.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt entretinguda. Visca els Minimoys