divendres, de març 16, 2007

Comentari: 'Iluminados por el fuego'. 6'9


Guerra inútil

2005: Sant Sebastià (Premi del jurat). Tribeca Film Festival (Millor pel·lícula). Goya a la millor pel·lícula llatinoamericana / Argentina / 100 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Tristán Bauer / Intèrprets: Gastón Pauls, Pablo Ribba, César Albarracín, Juan Leyrado, Virginia Inocenti / La pel·lícula ens explica els records de l'Esteban Leguizamón, un periodista de 40 anys. Quan només en tenia 18, va haver de lluitar a la guerra de las Malvinas. Allà van matar un íntim amic seu, en Juan, i a l'actualitat està a punt de perdre'n un altre, en Vargas, que ha intentat suïcidar-se. Aquest tràgic esdeveniment fa que recordi les desgràcies que, tots tres junts, van haver de viure en la guerra contra el Regne Unit. Fred, gana i les errades d'uns caps que, segons la pel·lícula, van improvisar massa.

'Iluminados por el fuego' és una pel·lícula valenta perquè, tot i que és de nacionalitat Argentina, és molt crítica amb el govern d'aquell país. No entén que no es preveiés una aliança entre el Regne Unit, l'OTAN i els Estats Units que, al final, els va deixar sense cap possibilitat de victòria. A més, i com diu la cançó que tanca aquest interessant títol de Tristán Bauer, '... dos mil comen por un año por un minuto militar'. Queda clar que 'Iluminados por el fuego' és una pel·lícula antimilitar, i deixa clar, minut a minut, que la guerra, i encara més si està mal planificada, no serveix de res.

Quan van tornar a casa, els soldats argentins que van participar a la guerra de las Malvinas van passar totalment desapercebuts o ignorats, per ser més exactes. La derrota contra el Regne Unit va ser molt dura, en tots els sentits, i el govern argentí va decidir oblidar aquell vergonyós episodi, com si no hagués passat. Allò va provocar que molts excombatents no ho superessin mai per, al final, acabar suïcidant-se. Asseguren que el número de suïcidies s'apropa al de morts en el camp de batalla. Esfereïdor. Les imatges de ficció es combinen amb les de l'època, convertint la pel·lícula en un 'gran documental'. Les dels fusells i els cascos dels soldats abandonats enmig del no res, a centenars, et posen la pell de gallina; i això que ja han passat 29 anys.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

El vincle d’unió entre l'hospital on està morint en Vargas i els records de l'Esteban a las Malvinas és la mampara de vidre que el primer té al costat del llit. En un moment de l'acció, enmig de la guerra, un dels comandaments militars diu als soldats 'esto les va a acompañar siempre'. Per desgràcia, no podia està més encertat. En Juan mor a les Illes, en Vargas se suïcida perquè no ha superat la guerra i l'Esteban hi ha d’acabar tornant (ja amb en Vargas mort) per tancar velles ferides i per intentar reconciliar-se amb un passat que no va ser millor i que encara té molt present.

Hi ha dues escenes que m'han impactat molt. La primera té lloc a l'hospital de campanya argentí, on els metges van de bòlit i han de curar als soldats sense tenir el material addient. Fins al punt d'haver de tallar una cama pràcticament en viu. L'Esteban, curtit a la batalla, està a punt de desmaiar-se. Cóm és possible sobreviure a un esperpent com aquest?

L'altre també té un gran significat. Un grup de soldats, totalment desesperats, que maten el temps –i mai millor dit- jugant a futbol. 'Pásamela Maradona' es diuen entre ells. Són argentins i el ‘Pelusa’ és i sempre serà el seu Déu, fins i tot en temps de guerra. Per cert, recordo que quan va esclatar la guerra de las Malvinas Maradona jugava al Barça. Aquell any, 1982, la premsa esportiva catalana fins i tot va especular amb la possibilitat (deien que real) que l'astre futbolístic s'incorporés a files. No es va perdre res; o sí... qui sap.

Cap comentari: