Vivim envoltants de sants i no ho sabem?

Hi ha qui diu que Bill Murray sempre fa el mateix paper. Fins i tot podria estar-hi d’acord! A “St. Vincent”, però, la seva interpretació és espectacular, al nivell de la mítica “Lost in traslation” (2003). És la segona pel·lícula dirigida per Theodore Melfi, després de la desconeguda “Winding Roads” (1999). “St. Vincent” té dues nominacions, la de millor pel·lícula (en la modalitat de comèdia o musical) i la de millor actor.

Murray fa de Vincent, un vell solitari i rondinaire a qui no li agrada relacionar-se amb quasi ningú. De fet, està de sort, perquè, paral·lelament, són poques les persones que volen tenir contacte amb ell. Salvant les distàncies, em va recordar el paper del gran Clint Eastwood a “Gran Torino” (2008). Qui sí que s’apropa a en Vincent, cobrant, que quedi clar, és la Daka, una “dama de la nit” embarassada. La interpreta una infladíssima Naomi Watts, sensacional, com sempre. També fa un gran paper Melissa McCarthy (“La boda de mi major amiga”, 2011), com a nova veïna d’en Vincent, separada i amb un fill a càrrec seu. Al nen li dóna vida Jaeden Lieberher, que també està francament bé.

Amb aquest extraordinari repartiment, la pel·lícula hauria de ser rodona, però, malauradament, no ho és. Li falta alguna cosa perquè, en cap moment, acabes de fer-la teva. Melfi ens explica la història d’en Vicent, un home arruïnat, amb un munt de deutes pendents. Somia a tenir un dia de sort a l’hipòdrom i començar a sortir del pou, però sempre perd i tot empitjora. La seva insulsa vida fa un petit canvi quan la Maggie i l’Oliver es muden just al costat de casa seva i, quasi per accident, comença a fer de mainader del nen. Potser no és el millor exemple per a la criatura... o potser sí? “St. Vincent” és una pel·lícula simpàtica, amb un missatge positiu (sobretot al final) i bones interpretacions. Per passar l’estona.

"ORÍGENES

“Orígenes”, del nord-americà Mike Cahill, va guanyar el premi a la millor pel·lícula en l’últim Festival de Sitges. És una història de ciència-ficció “mínimament lógica". Ho dic perquè la hipòtesi que planteja no costa d’entendre, més enllà que la “comprem” o no. Res a veure amb la paranoia que ens explicava Nolan a “Interstellar”, per citar un exemple recent. Dura quasi dues hores i passa francament bé.

Aquest cop, el protagonista principal de Cahill (“Otra Tierra”, 2011) és Ian Gray, un especialista en biologia molecular, especialitzat en l’evolució de l’ull humà. La seva vida és més aviat normal, fins que coneix una noia molt especial, en una moguda festa nocturna. Com que era de disfresses, no li veu la cara, tot i que queda perdudament enamorat dels seus ulls. De fet, aquests ulls, amb un iris multicolor, són l’única pista que té per intentar trobar-la. Va marxar de cop, abans que pogués preguntar-li el nom ni el telèfon. A Gray l’interpreta Michael Pitt, que té una retirada amb Johnny Depp. El seu paper convenç!

La misteriosa desconeguda és la guapíssima Astrid Bergès-Frisbey, que fa de Sofi, una model amb un perfil molt espiritual, que creu en la reencarnació i en el més enllà. El seu sisè sentit queda contraposat amb les ments científiques d’en Gray i de la seva ajudant, de qui fa Brit Marling, que ja va treballar amb Cahill a “Otra Tierra”. Si peneau veure aquesta pel·lícula, estalvieu-vos el tràiler de totes totes, perquè ho explica absolutament tot. És un dels pitjors de la història del cinema. Només explicaré que l’Ian i la Karen podrien en estar a punt de fer un descobriment d’abast mundial. Només explicaré això i que la nena que surt al final de la pel·lícula, la Salomina, té uns ulls espectaculars. Serà difícil d’oblidar-los.


"EL JARDÍ DELS DÉUS" (GERALD DURRELL)

Gràcies a Viena Edicions estic llegint tot un seguit de llibres “clàssics” que mai havien estat traduïts al català. L’últim és “El jardí dels Déus”, de Gerarld Durrell (1925-1995), a càrrec de Jordi Arbonés. Tanca la trilogia de l’illa grega de Corfú, després de “La meva família i altres animals” i “Ocells, bèsties i parents”. Queda clar que Durrell, nascut a l’Índia, era un apassionat de la fauna i de la flora.

A Corfú, l’autor del llibre hi va viure uns quatre anys, amb la mare i els seus tres germans, en Larry, en Leslie i la Margo. Per tant, entenc que el llibre és autobiogràfic. M’ho he passat pipa llegint-lo, perquè el sentit de l’humor de Durrell és excepcional. Les escenes en què narra les visites dels “amics desconeguts” d’en Larry, amb comte francès inclòs, són divertidíssimes. També la del vell turc, casat amb tres dones, que arriba a l’illa amb la intenció de demanar la mà de la Margo. La mare d’en Gerald no para de cuinar. Casa seva sembla un hotel, però és l'única que hi treballa! La resta només menja. En Larry és qui té pitjor caràcter, queixant-se constantment dels animals que omplen la casa, que cada cop s’assembla més a un zoo. En Leslie és un apassionat de les armes i la Margo només està preocupada per la seva aparença exterior.

Més enllà de les persones, els veritables protagonistes del llibre són els animals que recull i fins i tot compra o bescanvia en Gerald, acompanyat quasi sempre dels seus tres gossos: en Roger, en Widdle (pixum) i en Puke (vomitat). Quan va per mar, hi va amb la seva estimada barca, coneguda amb el nom de Bootlebumtrinket. De vegades, va acompanyat per un savi, molt més gran que ell, que es diu Spiro Hakiòpoulos, tot un personatge. En Gerald té la seva habitació i la galeria plena de gàbies amb mussols, peixos, sargantanes i un munt d'espècies més. Les estudia totes. La casa comença a quedar-se petita, però no és l’únic problema. També necessita més aliments per donar de menjar a tota la tropa, que creix per moments.

En Gerald, que al llibre diria que té uns dotze anys, no té aturador. De la seva mà, coneixem tots els racons de Corfú i, sobretot, els animalons que hi viuen. L’escriptura de Durrell és molt directa i descriptiva. Es nota la seva passió per la natura i tot el que l'envolta. Segur que va tenir una infantesa divertidíssima. Treure’l de l’illa segur que no va ser gens fàcil. L’escena d’en Leslie matant pardals per alimentar tres polls de duc, amb una animalista prenent el te amb la seva mare a la galeria, és espectacular. És fàcil imaginar-se l’escena, amb els pardals caient un per un sobre de la taula. De fet, “El jardí dels Déus és un llibre” molt visual, completament imprescindible.

“Quan es va haver refet, va fer una visita al mercat de peix de la ciutat i comprà una gran quantitat de sardines fresques. En tornar nosaltres d’una agradable excursió matinal de compres, vam trobar que a la cuina i als encontorns no s’hi podia estar. En Jiji, brandant el ganivet amb què esbudellava el peix abans d’estendre’l a la banda del darrere perquè s’assequés al sol, batallava amb el que semblava la població sencera de mosques, borinots i vespres de les illes jòniques. L’havien picat unes cinc vegades i tenia un ull inflat i mig clos. L’olor de les sardines en ràpid procés de descomposició era sufocant i tot el trespol de la cuina i la taula apareixen coberts d’una capa d’argentades escates, sardines i bocins d’entranyes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy