Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats
Mentides consentides
Veritats enterrades
Si encara no heu estat mai a la plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui, ja feu tard. Just allà, la primavera del 1919, la Lola es prepara per complir l'última voluntat de la seva mare. Abans de morir, va demanar-li que anés al Balneari Ventura -on havia treballat de jove- i li tornés una capseta de música a l'Ignasi, l'actual propietari de l'establiment. L'home queda trasbalsat perquè la noia és clavada a la Violeta, que fa un munt d'anys que va marxar sense ni tan sols acomiadar-se. La Lola, que demana quedar-se a treballar allà, és una dona forta i amb les idees clares. De fet, la Teresa té una gran habilitat per crear personatges femenins potents i difícils d'oblidar. D'aquells que deixen empremta, com per exemple la Blanca, la Juana o la Marta, de títols anteriors.
La Lola intenta esbrinar qui és realment l'Ignasi i la relació que va tenir amb la seva difunta mare. Ni el seu fill, en Marià, ni la major part del personal del Balneari li posen les coses fàcils. Com que la Violeta no era santa de la seva devoció, a ella també la deixen una mica de banda. A poc a poc, els secrets familiars i les tensions personals acaben per sortir a la llum i vicien l'ambient fins a punts insospitats. Això passa coincidint amb la proclamació de la Segona República. "El cor del balneari" és un llibre àgil, visual, lluminós i amb un final rodó. Un dels missatges que queden després de llegir-lo és la necessitat de lluitar per les coses en què creus fermament, sense defallir. El poder de l'amistat, com el de l'amor, també és etern.
"La mare havia mort de pena; encara que el metge digués que se l’havia endut aquella maleïda grip, jo sabia del cert quina havia estat la causa de la seva mort. Va ser aquella pena que l’anà devorant com una geneta amb el pas dels anys, sense treva, esmunyint-se amb una destresa endiablada per qualsevol racó dels seus pensaments davant l’esglai dels meus ulls. Cap dels meus propòsits per mantenir-la al món dels vius no va servir de res. La ràbia em consumia per no haver-la pogut salvar. La mare era la meva vida i ja no hi era".L'any 1291, a Acre, Terra Santa, un grup de cavallers templers fuig del Regne de Jerusalem. I ho fa emportant-se el secret més ben guardat de la cristiandat. Més de set segles després, ja en l'actualitat, aquest corre perill de ser desvelat i cal impedir-ho a qualsevol preu. Si caigués en mans dels infidels, s'obriria la capsa dels trons i la humanitat estaria en perill de mort. Dos dels encarregats de custodiar-lo, quasi per casualitat, són en Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat, i la Berta Bosch, agent dels Mossos d'Esquadra. La basílica més sagrada dels catalans podria estar en perill i ells la defensaran amb la seva pròpia vida, en cas que faci falta. Són dos personatges molt ben treballats i plens de contradiccions que el destí uneix per formar un potent front comú.
"La germandat de l'àngel caigut" reflexiona sobre la bondat i la maldat, que són conjunturals i estan obligades a conviure frec a frec. Segons explica el monjo en una classe de la facultat de Filosofia, el gen de la maldat no existeix i, per tant, d'inici no hi ha persones bones o dolentes. Diuen que els nazis sempre van estar obsessionats amb Montserrat. De fet, Heinrich Himmler s'hi va desplaçar en persona perquè estava convençut que allà s'hi amagava el Sant Grial. En diverses parts d'aquesta frenètica història, l'autor fa un salt enrere en el temps per parlar-nos de les recerques de la societat Ahnenerbe, entre les quals inclou el secret dels templers. I així quadra el cercle. És un llibre visual i provocador que manté l'emoció fins a l'última pàgina. M'ho he passat pipa!
"En Bernat va sortir del despatx de l'abat Francesc Maria en un estat d'ànim que ell mateix no hauria sabut definir. Però tenia molt clara una cosa: allò que l'abat de Montserrat vivia amb evident pessimisme com un infortuni, gairebé com una maledicció, ell ho vivia amb una excitació que li costava dissimular. Era ben conscient dels riscos enormes que comportava aquella missió, i que la mateixa seguretat i continuïtat de la comunitat monàstica entrava en zona de risc, però preferia, des de sempre, veure el got mig ple. De fet, pensava que el monestir tenia una oportunitat d'or de servir Déu com mai abans no ho havia fet".
@Jordi_Sanuy
El seu últim títol és "Bartleby y yo", traduït de l'anglès per Antonio Lozano i publicat per l'editorial Alfaguara. Està inspirat en el personatge de "Bartleby, l'escrivent", d'Herman Melville. Després de molts anys dient a tot que sí, l'oficinista va desafiar al seu cap deixant anar un inesperat: "Preferia no fer-ho"; una frase que, amb el pas del temps, s'ha convertit en mítica. Talese ha dibuixat, millor que ningú, la ciutat de Nova York. N'és un dels cronistes per excel·lència. Per això, el llibre porta per subtítol "Retratos de Nueva York". Com és habitual, el nord-americà dona veu a les persones normal i corrents, als perdedors, als que viuen allunyats dels focus i de l'èxit. També els podríem batejar com els de la cara B; o també del costat fosc, com deia el bo de Pau Donés.
Per les pàgines de "Bartleby y yo" transiten l'encarregat del rètol electromecànic de notícies amb lletres mòbils de The New York Times, un discret noi dels encàrrecs, una actriu retirada quasi oblidada per tothom i un periodista expert en obituaris. Les dues històries més llargues, de dotze capítols cadascuna -el llibre en té 35-, són "La sombra de Sinatra" i "El brownstone del doctor Bartha". En la primera, Talese ens explica com va anar al darrere del cantant per entrevistar-lo per "Esquire", sense poder aconseguir-ho, tot i tenir-ho pactat. Segons la revista, "Frank Sinatra está resfriado", l'article que va firmar l'any 1966 explicant com havia anar tot, és el millor que ha publicat mai en les seves pàgines. L'altre és l'aventura d'un home que estimava un edifici més que la seva pròpia vida.
"Nueva York es una ciudad de cosas que pasan inadvertidas. Es una ciudad con gatos durmiendo bajo vehículos aparcados, dos armadillos de piedra que trepan por la catedral de San Patricio y miles de hormigas arrastrándose sobre la cima del Empire State Building. Probablemente las hormigas acabaran ahí transportadas por el viento o los pájaros, pero nadie lo sabe con certeza; las hormigas son tan desconocidas para la gente de Nueva York como el mendigo que coge taxis hasta el Bowery, o el hombre atildado que rebusca entre los cubos de basura de la Sexta Avenida, o el médium que ronda por los números setenta de la zona oeste asegurando: «Soy clarividente, clariaudiente y clarisensorial"."Mejor muerto" és el tercer llibre protagonitzat per la Marcela, després de "Bajo la piel" i "En la sangre". Té 334 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins. Soc molt fan d'aquesta solitària i decidida inspectora creada per Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest cop, la tornem a trobar a la capital de Navarra, investigant la desaparició de Francisco Sarasola, un important promotor immobiliari. És un home poc estimat, a qui tothom preferiria veure mort, com resa el títol del llibre. Començant per la seva pròpia família. Casat dues vegades, amb tres fills, una amant fixa i diverses d'ocasionals, tothom té motius suficients per enviar-lo a l'altre barri. Qui sigui que se l'hagi emportat, demana un milió d'euros a canvi de la seva vida.
Com sol passar en aquests casos, la investigació és a contrarellotge. Tothom menteix deliberadament i la Marcela i companyia tenen molts problemes per avançar. Desapareix un soci d'en Sarasola, troben morta la seva amant, hi ha enfrontaments familiars... i res és el que sembla. Un cop més, la Susana ens regala una narració addictiva, visual i amb molt de ritme. Un thriller que reflexiona sobre les pors personals i les aliances en temps de crisis. Capítols curts (45 més l'epíleg) i un munt de situacions portades al límit que sempre deixen el lector amb l'ai al cor. Bona reflexió sobre la corrupció i la necessitat de justícia. Amb ganes de viure més aventures al costat de la Pieldelobo, si és fent equip amb el subinspector Bonachera, encara millor.
"Tirado en el suelo, inmóvil excepto por el constante parpadeo de sus ojos. La camisa cubierta de sangre, los brazos debajo del cuerpo, las piernas estiradas, separadas una de otra en una postura que, de sentirla, resultaría sumamente incómoda. Suelo de hormigón o cemento y una pared sin enlucir muy próxima. No pudieron ver nada más en los apenas diez segundos de vídeo que acaban de recibir. El mensaje había llegado al mismo tiempo al teléfono de los tres hijos y de la esposa de Francisco Sarasola, que esperaban en el despacho del negociador de la policía, el inspector Manuel Ortega, un tipo alto, de ojos escrutadores y manos suaves".
@Jordi_Sanuy
L'autor encapçala alguns capítols fent-nos arribar alguna frase textual del seu familiar, com, per exemple, "No pensar res. Només sobreviure un dia més". Són frases que deixen constància del seu neguit. De manera periòdica, les enviava per carta cap a casa seva, a Terrassa. Per explicar-nos les peripècies d'en Josep, en Xavi fa servir un estil molt periodístic, amb frases curtes i concises, sense cap mena d'ornaments. És àgil i directe, amb molt de ritme. D'aquesta manera, aconsegueix que el lector pugui posar-se ràpidament en la pell de l'avi i visqui les seves experiències de ben a prop. Com tants altres republicans, va haver de suportar una guerra duríssima i una postguerra encara pitjor. No s'acabava mai. Per tornar a casa, havia d'aprendre a esquivar les bales, com resa el títol del llibre.
L'amistat té molt de pes en aquesta història plena d'horror i de vivències esfereïdores. Tenir algú al costat en qui confiar quan t'estàs jugant la vida és primordial. El personatge d'en Comes, que es converteix en l'ombra d'en Josep, és adorable. Riuen i ploren plegats. A cor que vols. I són inseparables. El compromís amb l'amor també pesa molt en la novel·la. En el moment de marxar de casa, el nostre protagonista no tenia xicota, però ja li agradava la Maria, que amb el pas dels anys s'acabaria convertint en la seva dona. Quan pot li escriu, això sí, amb totes les precaucions del món i molt d'afecte. Al final, l'amor acaba creixent en la distància. També hi ha una interessant reflexió sobre l'absurditat de la guerra. Els soldats dels dos bàndols s'acaben matant sense ni tan sols conèixer-se. L'únic que fa és complir ordres inútils.
"Van arribar al Pertús que faltaven pocs minuts per a la una del migdia. Tots els passatgers, els pocs que hi havia, havien de passar per una petita garita on una parella de guàrdies civils es miraven la documentació sense pressa. Quan va ser el seu torn, els va mostrar el visat que li havien expedit al Consolat Espanyol de Perpinyà i el timbre que li havien posat, en què deia que a Figueres s’havia de presentar a la Jefatura de Frontera. Els civils van quedar conformes. No els va passar pel cap que aquell home d’ulls blaus i gairebé calb que els mirava des del seu metre noranta i amb cara de bona persona no tenia cap intenció de presentar-se enlloc".
@Jordi_Sanuy
La novel·la d'en Gal avança en dos temps i amb escenaris i personatges diferents, que s'alternen de manera consecutiva. D'inici, relacionar-los no és fàcil, però tot acaba quadrant de manera natural i sense forçar-ho. En un d'ells, la Clàudia Blanch, investigadora dels Mossos d'Esquadra, intenta esbrinar qui hi ha al darrere de l'assassinat d'un prestigiós músic. El troben dins del seu cotxe, amb una pedra de llamp clavada al cap i un bocí d'una carta d'amor a prop. La Clàudia, casada i amb una filla, no passa pel seu millor moment, però és addicta a la feina i es nega a deixar el cas, malgrat la insistència del seu cap. Falten pocs dies per un judici -al començament no sabem per quin motiu- i té el cap a punt d'explotar.
En l'altre temps, hi trobem en Gabriel, un nen amb una imaginació sense límits. S'ha fet un món a mida per escapar del real, que per desgràcia sempre li ha fet molt esquiu. L'autor ens regala diversos relats, amb llamps, trons, bèsties i cavalls alats que m'han recordat les fantasies de Patrick Rothfuss. I no puc afegir res més. "Sotto voce" és un llibre escrit des del cor que, entre altres coses, reflexiona sobre la capacitat de resistència del ésser humà -que de vegades és infinita- i sobre si la justícia és prou justa, analitzant les diferents perspectives. No tot es blanc o negre; la vida està plena de grisos que també s'han de valorar en la justa mesura abans de prendre decisions transcendentals.
"És un quart de nou quan entro a la comissaria, amb el cap una mica enterbolit. Res que no arregli posar-se dret a la feina. En Téllez em diu que el sotsinspector Rovira m'espera impacient a la sala de reunions, que no tardi, que està força neguitós pel tema de l'homicidi d'ahir. Ja té la premsa enganxada al cul i els de la central mossegant-li el coll, i no està de bon humor. No sé com s'ho fan, sembla que ensumin la porqueria abans que ningú. Tampoc entenc tants nervis de sobte i li demano explicacions. En Téllez, que ho sap tot, em comenta que es veu que era un home important, aquest Martí Anglada, que tenia una certa reputació i prestigi dins el món artístic. A mi, personalment, no em sona d'haver sentit mai el seu nom".
@Jordi_Sanuy
Aquest cop, Gellida fa un salt enrere en el temps i situa l'acció a principis del segle xx, a Extremadura. Un incendi destrueix la hisenda de l'Antonia i la dona desapareix. Uns dies abans, havia posat una denúncia contra Jacinto Padilla, el seu capatàs i antic amant. El detenen a l'estació de Zafra, amb joies i diners. Diu que l'incendi el va provocar a petició d'ella i que la idea era començar una nova vida junts, lluny de les mirades de tothom. L'encarregat d'investigar tot aquest embolic és Martín Gallardo, que també coneix bé a la Vídua. El tinent de la Guàrdia Civil m'ha recordat al gran Sherlock Holmes, per la seva relació d'amor-odi amb l'opi, que el té ben abduït. És un home torturat que estima al seu cavall molt més que a qualsevol persona. Forma equip amb el sergent Pacheco.
"Bajo tierra seca" és un bany de sang constant. A Padilla hi ha molta gent que el vol veure mort i la idea és desfer-se'n com més aviat millor. Sort en té d'en Gallardo, que el protegeix perquè, arribat el moment, se'l pugui jutjar com cal. Estem davant d'una novel·la poderosa, addictiva i amb un ritme endimoniat. L'acció no s'atura en cap moment, protagonitzada per uns personatges foscos i amb força mala llet. Són molts els que busquen la venjança personal i no perdonen, com el germà del primer marit de l'Antonia o el terratinent que governa la comarca amb mà de ferro i sense sentiments. Els seus diners ho compren quasi tot. A més a més, el llenguatge de Gellida és cuidat i ple de diàlegs, molt proper al lector. La nota final amb què acaba el llibre el fa encara més potent i rodó. Un encert.
"En los calabozos del cuartel de Zafra, Jacinto Padilla, esposado y en ropa interior, permanece inmóvil sentado sobre un colchón apolillado y con visibles manchas de orina. Tiene la camiseta manchada de sangre seca y en los brazos se aprecian cardenales y magulladuras de distinta consideración. En el antebrazo izquierdo luce con orgullo un tatuaje de la Virgen del Rocío, de la que es devoto. El preso, que respira con cierta dificultad, alza la mirada hacia el ventanuco enrejado por el que se cuela la luz exterior, y con la yema del índice se acaricia la cicatriz del rostro".Si el llibre m'hagués arribat a casa sense títol ni portada no hauria trigat més de deu segons a saber que l'havia escrit Murakami. El seu estil és únic i inconfusible. Un cop més, el narrador és un noi jove i enamorat que, tot i que els seus sentiments són correspostos, no pot tenir una relació estable amb la noia escollida. Un dia qualsevol, ella, amb atacs de pànic i depressió, desapareix sense deixar cap rastre. En les seves trobades, li havia parlat d'una ciutat emmurallada, aparentment imaginària, on es trobava més còmoda i adaptada que en el món que compartien fins ara. Com és habitual, Murakami barreja la realitat amb la ficció per anar donant forma als seus famosos mons paral·lels, on absolutament tot és possible.
Un dia, el noi aconsegueix arribar a la ciutat fantàstica, on espera retrobar-se amb la seva estimada. I és que hi ha barreres que només l'esperança i el desig tiren a terra. Es desperta en un forat que hi ha davant de la muralla, sense saber com hi ha arribat. Aquests forats són força usuals en l'obra de Murakami. Els recordo, per exemple, a "Crònica d'un ocell que dona corda al món" o la ja citada segona part de "La mort del comanador". Per entrar, ha de pagar la penyora que el separi de la seva ombra, que, a partir d'aquell moment, tindrà una vida al marge d'ell. Gran història d'amor irreemplaçable que neix d'un conte curt que va publicar l'any 1980 en una revista japonesa. Biblioteques on es llegeixen llibres, biblioteques on es llegeixen somnis i diversos mons. Potser tots reals?
"Era de nit. Damunt del forat es veia un retall de cel rectangular. Al cel brillava una multitud d'estels. Tot i així, no era un cel gaire profund. Si ho volia, semblava que em podria arrossegar i sortir a la superfície. En adonar-me'n vaig sentir un cert alleujament. Però estava exhaust. No em podia ni incorporar. No podia aixecar els braços, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts. Estava tan cansat que em semblava que el cos se m'havia de desllorigar... Vaig tancar els ulls a poc a poc i vaig tornar a perdre el coneixement. I llavors em vaig enfonsar en el mar pregon de la inconsciència".
@Jordi_Sanuy
Primera persona del singularA "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.
Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.
Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.
"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".
@Jordi_Sanuy
Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora:
Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.
El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.
"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental. Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom.
"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".
@Jordi_Sanuy