Vull fer-te algunes preguntes preguntes (Rebecca Makkai)

Revisitar el passat pot ser beneficiós per alguns i tortuós i incòmode per uns altres. Sigui com sigui, amb el pas dels anys, les coses evolucionen i els punts de vista poden canviar de manera considerable. La nord-americana Rebecca Makkai (1978) ens ho explica a "Vull fer-te algunes preguntes", traduït per Marc Rubió i publicat per Edicions del Periscopi. Em decanto per etiquetar-lo com un "true crime' de denúncia.

En l'actualitat, la Bodie Kane està al capdavant d'un pòdcast d'èxit. Com que la vida dona moltes voltes, la contracten per donar classes a l'escola Granby, on mai no va ser feliç. Potser llavors, podia semblar que les 'bromes' que li feien eren normals, però avui dia segur que en diríem bullying. Era la "rareta". Has passat 23 anys. Ella ha tingut una segona oportunitat, però la Thalia Keith, que era la seva companya d'habitació, va ser assassinada sense miraments. El suposat culpable, l'Omar Evans, un home negre que portava l'equip d'atletisme del centre, s'està podrint a la presó. I continua defensant que és innocent. La Bodie encara es pregunta què va passar aquell dia funest i creu que potser ha arribat el moment de descobrir la veritat. Les casualitats no existeixen.

En la seva tornada a Granby, l'ara professora encarrega un pòdcast a cadascun del seu reduït grup d'alumnes i n'hi ha una que es decideix per investigar sobre la llunyana mort de la Thalia. Ella n'està encantada. Des de l'escola i de manera inofensiva, qui sap si la noia potser serà capaç d'avançar i, en el millor dels casos, aconseguir que es reobri el cas. Remoure el passat i, 23 anys després, fer justícia. En aquesta novel·la, la Rebecca reflexiona sobre com ha canviat les coses en aquest temps, sobretot la relació entre els homes i les dones. La violència envers elles ha estat paralitzadora i inadmissible. Per sort, la mirada ha canviat, encara més amb l'aparició del moviment Me Too. És per això, que l'autora també ens parla de les xarxes socials i de les baralles que hi sovintegen. 

La Bodie fa de narradora i explica la història a una segona persona, fent salts en el temps. Vint-i-tres anys enrere combinats amb l'actualitat. Entre altres coses, es pregunta si, entre tots, podien haver fet alguna cosa més per salvar a la Thalia. Frases i capítols curts, molt de ritme i interessantíssimes reflexions ètiques, amb el maltractament a les dones com a eix vertebrador. Makkai ja ens va sorprendre fa quatre anys amb "Els grans optimistes". Cent per cent recomanable, encara que l'he trobat un pèl llarg.

"Les imatges dels artistes saludant al final de l’obra són les últimes en què es veu la Thalia clarament: els rínxols foscos la fan destacar sobre la munió de gent difuminada. Després, gairebé tothom es queda a l’escenari per cantar el «Moltes felicitats» a la senyora Ross, la directora, per ferla aixecar de la primera fila, on s’asseia cada vespre per prendre nota de tot. És joveníssima, cosa que en aquell moment em va passar per alt. 

Uns quants nanos se’n van i tornen confosos. Alguns membres de l’orquestra pugen a l’escenari per cantar, el marit de la senyora Ross surt d’entre el públic amb un ram de flors, els membres de l’equip tècnic s’hi afegeixen amb samarreta i texans negres. Jo no hi aparec; suposo que em vaig quedar a la cabina."

@Jordi_Sanuy

Divuit anys de Paranoia 68

Paranoia 68 continua sumant anys. Ja en són 18. Per tant, acaba d'arribar a la majoria d'edat. El blog suma un total d'1 milió 87 mil 339 visites; i el comptador no s'atura. Molt satisfet de com està anant tot fins ara. En aquest 2024 que estem a punt d'acabar, he llegit 75 llibres més i, des que va començar aquesta bonica història, ja en sumo 1.096. Si voleu, els podeu consultar al lateral dret de la pàgina, per sota del gadget de la xarxa social X. Gràcies a totes i a tots els que encara passeu per aquí. Bones Festes, salut i llibres. 

Al 2025, més. 💓

Cuando llega la noche (Mikel Santiago)

Encara no fa un any que es va publicar "El hijo olvidado" i tornem a trobar a Mikel Santiago (Portugalete, 1975) a la secció de novetats de les llibreries. Són tres novel·les curtes, escrites entre els anys 2005 i 2010. Segons explica ell mateix, les va publicar per fragments en un blog titulat "El relatódromo". Per tant, novetat només a mitges. Personalment, en desconeixia l'existència. Són 414 pàgines, amb la lletra força gran, que ara han vist la llum sota el segell d'Ediciones B.

L'autor es declara fan incondicional de Stephen King, Edgar Allan Poe i Patricia Highsmith. En aquestes tres històries, que són el seu debut literari, s'hi noten de manera clara les seves influències. Si les comparem amb les últimes que ha escrit, diria que tendeixen més cap al terror i el suspens, fent equilibris sobre aquella fina línia que separa la realitat de la ficció. Res és el que sembla. Les nits són llargues, tenebroses i plenes de destrets que tenallen als protagonistes i no els deixen anar. Mai se senten segurs. Tinc la sensació que les novel·les són un pèl més bàsiques que les actuals. Va directe al gra i no es complica la vida. L'estil és el mateix: àgil, visual i sense cap paraula sobrera.

"Historia de un crimen perfecto" (un centenar de pàgines) és la confessió d'un assassinat en primera persona. A l'Eric Rot no l'havia descobert ningú; però no podia ni amb els malsons ni amb la culpa. I decideix explicar-se per escrit. A "En Noche de almas" (137 pàgines) dos excursionistes fan parada obligatòria en una solitària casa enmig del desert. Està envoltada per un misteriós cercle de pedres, i no es poden ni imaginar què els tocarà viure. "Sycamore Avenue" (153 pàgines, la més llarga) és la història d'una casa abandonada i de tot el que hi va passar dins. En l'actualitat, una nit, des d'una finestra veïna, el narrador veu com una silueta enigmàtica hi entra i triga molt a sortir. I no serà l'únic cop. Una casa que, al llarg del temps, ha provocat llegendes per donar i per vendre. 

"Dejen primero que me presente, hablarles un poco de mí. Algunos me recordarán de las revistas y los periódicos. Además de ser el director general de la firma en Francia, actué como enlace y portavoz de la familia Fitzwilliam en París todo el tiempo que duró el caso de Linda. Fui yo, de hecho, quien denunció su desaparición a la policía, siete días después de matarla, con su cadáver aún caliente en el jardín de mi casa de Le Vésinet. Todavía me parece increíble que pudiera hacerlo; interpretar aquel papel de tristeza y preocupación con las manos manchadas de sangre. Pero, como todo lo demás en mi vida, me gusta hacer las cosas a conciencia."              

Altres llibres llegits i comentats de l'autor:

"El hijo olvidado"
"Entre los muertos"
"En plena noche"
"El mentiroso"
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

@Jordi_Sanuy

Tot mor (Juan Gómez-Jurado)

"Tot mor" és la vuitena novel·la de l'Universo Reina Roja, que va començar amb "El paciente" i "Cicatriz". Va continuar amb la trilogia "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco"; i ha acabat (només de moment?) amb un altre triplet: "Todo arde", "Todo vuelve" i la que 'comento' avui. Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), és l'escriptor més venut en llengua castellana. Jo aquest l'he llegit en català. Té 640 pàgines i l'ha publicat Rosa dels Vents.

Per desig de l'autor, en la contraportada no s'inclou la sinopsi habitual. Com més protegit estigui l'argument, millor. De fet, ja des del primer dia, Gómez-Jurado ha demanat als seus lectors que no facin espòilers quan parlin de les seves històries. I li faré cas, una vegada més. L'únic que explicaré, sense desvelar cap secret, és que ens retrobem amb l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro -coneguda com Emepé- i la Sere Quijano. L'executiva, la legionària i la hacker (a les dues primeres potser ja els podria posar l'ex davant) continuen lluitant contra tot i tothom, encara que intueixen que la victòria final potser només és una utopia. Obstacles, assassinats i focs d'artifici per donar i per vendre. Entreteniment pur.

Gómez-Jurado té molt clara la fórmula de l'èxit i la repeteix en tots els seus llibres: capítols breus, frases curtes i directes, llenguatge col·loquial i un gran sentit de l'humor. No es complica la vida. De vegades, tendeix voluntàriament cap a l'exageració, donant als seus títols un punt surrealista. Per a ell, res no és impossible. Material molt visual i cinematogràfic, com va quedar clar en l'adaptació que es va fer de "Reina roja", que es pot veure a Prime Video. Per cert, Vicky Luengo i Hovik Keuchkerian extraordinaris. A "Tot mor", l'Aura, la Mari Paz i la Sere tornen a caure simpàtiques des del primer moment i és fàcil acompanyar-les. Veurem si, en un futur, tornem a creuar els nostres destins...

"Un avió 

És tan sols un punt al cel del matí. 

Quan encara no clareja, el Bombardier Global Express 8000 inicia el descens per l’Oest, sense haver-se d’esperar per rebre el vector d’aproximació. L’aeròdrom de Los Poyatos és una pista tan privada que no té trànsit, amb l’excepció d’aquest aparell. 

Per la tercera finestra d’estribord, l’Aura Reyes (rossa, quaranta anys i alguns més, tant me fa quants, tan guapa que et talla la respiració) contempla la llarga extensió d’asfalt com si fos un cadafal, estirat damunt el ressec paisatge andalús. 

Es pregunta si és aquí on morirà."

@Jordi_Sanuy

Mercè i Joan (Eva Comas-Arnal)

El suplici d'en Joan carregant sacs de ciment al camp de Saint-Médard, el mal que li fa la mà dreta a la Mercè quan escriu, l'angoixa dels dos per no veure créixer als seus fills mentre són a l'exili. Ho vivim tot amb molta intensitat. És fàcil imaginar-se la respiració agitada d'en Joan, la terrible gelosia de la Mercè, el so de les tecles de la màquina d'escriure, la falta de recursos... La seva va ser una història d'amor tant fascinant com tempestuosa, amb moltíssims alt-i-baixos. 

Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975), amb dues obres d'investigació sobre Mercè Rodoreda publicades, ha fet un pas més enllà per novel·lar la relació entre l'escriptora i l'articulista Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve. El llibre té 330 pàgines i és el Premi Proa d'aquest any. El 1939, quan fugen al Château de Roissy-en Brie, la Mercè estava separada, mentre que en Joan continuava casat amb la Montserrat. La seva va ser una relació profunda, amb la literatura com a gran vincle d'unió. Com pitjor ho passava en Joan, fent treballs forçats de sol a sol, més es movia ella, escrivint amics i coneguts, per trobar-li una sortida més o menys digna. Segur que pensava que així deixaria a la Montserrat, però no ho acabava de fer mai. El temps passava i res canviava.

De la mà de l'Eva, que és molt descriptiva i intensa, veiem com neixen els contes de la Mercè i les seves primeres novel·les; entre elles "Vi negre", que mai es va publicar, diuen que per sort d'en Joan. Desconeixia que l'escriptora cosís tan bé i que, en temps d'estretors, l'agulla i el fil fossin una bona font d'ingressos. Fa la sensació que hi havia un ens desconegut que, quan pitjor anaven les coses entre ells, els tornava a unir amb força, fins al final de les seves vides. "Mercè i Joan" és una novel·la que passa en l'època que va de la Guerra Civil a la Segona Guerra Mundial. Llavors, els escriptors i intel·lectuals catalans van refugiar-se a França, a Mèxic o en qualsevol lloc on poder sentir-se mínimament segurs. Això sí, separats de familiars, amics i amb molta nostàlgia.

"Com bona part dels exiliats, l’Obiols desitjava el retorn. Tal vegada sigui més encertat matisar-ho i afegir que el seu desig havia quedat esqueixat, que se sentia dividit, tibat en dues direccions. Volia tornar, però a estones no volia tornar. Ell, que en públic buscava i trobava una brega erudita constant a còpia de paraules, després en el territori més íntim anava venut. Heus aquí la disjuntiva: dues dones que li deien Joan estaven, cadascuna, en un cap de la corda i l’estiraven. I justament ara la tibantor estava arribant a l’extrem més intens."

@Jordi_Sanuy

Els crims de la mel (Pep Coll)

En Galderic és l'hereu de Can Rebollé, una masia del poble d'Abella -a la comarca del Pallars Jussà- que ha anat passant de generació en generació. Ell és un dels principals protagonistes d'"Els crims de la mel", de Pep Coll (Pessonada, 1949). Té 360 pàgines, l'ha publicat Proa i parteix d'un fet real de 1953. D'aquest autor ja havia llegit "La llarga migdiada de Déu", "L'any que va caure la roca", "Dos taüts negres i dos de blancs" i Les senyoretes de Lourdes".

Una nit fosca de novembre, l'Agustí, germà d'en Galderic, mata un gitano i en fereix un altre, però no se'n vol fer responsable. Els dispara sense avisar per evitar que li robin la mel. Uns minuts després, convenç el Galderic perquè es presenti davant de la guàrdia civil i es declari culpable del crim, encara que no hi té res a veure. Li assegura que al cap de quatre dies tornarà a ser al carrer... El clan Montoya, liderat pel tio Raymundo, clamarà venjança des d'un primer moment. La mort del seu fill, conegut amb el sobrenom del Tijerillas, no pot quedar impune. Esperaran el temps que faci falta. La Samara, vídua del gitano i mare de la petita Yasmín, sembla més alliberada que trista, i amb ganes de començar una vida millor.

"Els crims de la mel" té l'estructura d'una novel·la negra. Hi ha una víctima, un assassí, un culpable que no ho és, i un cos de policia a qui els gitanos els fan més nosa que qualsevol altra cosa. Els considerem persones de segona categoria. El personatge d'en  Lacuriza, caporal primer amb tricorni, és impagable. Amb la seva escriptura sòbria, visual i sense més descripcions de les necessàries, en Pep Coll ens parla de dos col·lectius antagònics i aparentment irreconciliables (pagesos i gitanos), de l'amistat, de la traïció i també de les segones oportunitats, que arriben quan menys t'ho esperes. Tot exemplificat per una història d'amor poc convencional que deixa una pregunta a l'aire: "La veritat ens fa més lliures?"

"Quan la parella de tricornis van arribar al cim de la muntanya santa van trobar-hi una colla de gitanos acampats davant de la capella. El caporal primer Lacuriza, que havia acudit a l’aplec per lluir l’uniforme i dinar amb les autoritats municipals, va saltar del cavall escopint pestes contra aquells vagabunds que havien vingut només per fer-li la punyeta. Homes i dones seien a l’entorn d’un foc amb molt fum i poca flama, mentre els infants corrien enjogassats entre els matolls, mig despullats, fets i deixats estar com l’ase que pasturava amb avidesa l’herba morta del planell. El caporal va adreçar-se al més vell i, tal com mana el reglament, va exigir-li la documentació, la d’ell, la de tota la parentela i la de l’ase espellifat."

@Jordi_Sanuy

La fúria (Alex Michaelides)

"La fúria" no té res a veure amb els dos anteriors títols de l'escriptor xipriota Alex Michaelides (1977). Parlo de "La pacient silenciosa" i de "Les donzelles", dues novel·les negres d'alta volada amb tocs psicològics i filosòfics.  Aquesta, més de tall clàssic, podria ser perfectament un homenatge a Agatha Christie i als seus "Deu negrets". Té 400 pàgines, està traduïda al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Amsterdam Llibres. És entretinguda, amb girs constants i fàcil de digerir.

El narrador, que no es presenta de principi, és una de les persones que es reuneixen en una idíl·lica illa privada de Grècia, propietat de Lanna Farrar, que en el seu dia va ser una gran estrella de cinema. El que ens explica, ja de primeres de canvi, és que allà hi haurà un assassinat. O potser no. Arribat el cas, caldrà descobrir la víctima i el culpable. Des que l'èxit va abandonar-la, l'actriu viu retirada en la seva mansió de Londres. A l'illa hi va amb un petit grup d'amics per passar les vacances de Pasqua. La fúria és el nom del vent que assota el lloc i que domina als seus escassos habitants temporals, que es troben pràcticament aïllats. Michaelides ens presenta la història com una mena d'obra de teatre amb diversos actes i personatge ben dibuixats i amb motius sobrats per matar.

Aquest "Qui és qui" està ple d'odi, d'enveja i sobretot, de desig de venjança. L'actriu que en el seu dia va triomfar, la que no ho ha tingut massa fama i l'estrany escriptor de guions -amic de totes dues- ja fa temps que tenen comptes pendents. A l'illa també hi ha l'actual marit i el fill de la Lana i dos treballadors que se'n cuiden d'ella i de la casa. L'autor ens regala una tragicomèdia original, plena d'intrigues i d'enginy, que s'acaba convertint en una bona peça de suspens. Un únic escenari, allunyat de tot i de tothom i aquest vent furiós que s'acaba convertint en un personatge més. Mai no et creguis que has atrapat al culpable. Et farà ballar fins al final amb un ritme endimoniat i els seus recursos habitiuals.

"Potser pensareu que ja la coneixeu, aquesta història. És possible que la llegíssiu en el seu moment, perquè als de la premsa sensacionalista els encantava: l’assassinat de l’illa va ser un titular molt repetit. No és gens estrany, la veritat, perquè tenia els ingredients perfectes per fer sensació als mitjans: una estrella del cinema esquerpa; una illa grega privada fuetejada pel vent… i, és clar, un assassinat. D’aquella nit se n’ha escrit molta immundícia. S’han establert tota mena de teories inexactes i esbojarrades sobre el que podia haver passat o no. Jo ho he evitat, tot això. No tinc cap interès a llegir especulacions sense base a propòsit del que va passar a l’illa. 

Ja sabia el que havia passat. Jo hi era.

Qui soc? A veure, soc el narrador de la història… i també un dels personatges."

@Jordi_Sasnuy

El rei d'Os (Jo Nesbø)

En Roy Opgard és un tros de malparit amb moltíssima sort. Aquesta és la definició light. Crec que seria més ajustat a la realitat dir que és un assassí en sèrie de manual; això sí, amb una flor al cul. El seu germà Carl no és millor que ell, encara que, de cara a la galeria, potser sembla un pèl més simpàtic. L'excusa és que maten quan no hi ha més remei i que, per norma, ho fan en defensa pròpia. La llista de víctimes és més llarga que un dia sense pa. I se'n surten de tot.

En Roy i en Carl són els principals protagonistes d'El rei d'Os", l'última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960). Està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i l'ha publicat Proa. Són 446 pàgines que ens parlen d'abusos sexuals, de drogues, de suborns, de poder i desig, de lleialtat i també d'amors impossibles. Als Opgard ja els coneixem de l'anterior títol de l'escriptor noruec, "El Regne". No és imprescindible haver-lo llegit perquè els punts clau ens els torna a explicar de manera clara i concisa. En Carl és el director del luxós Spa Os, i en Roy, que ja té una benzinera, s'ha obsessionat a construir la muntanya russa de fusta més gran del món. Per continuar triomfant, necessiten que no es faci un túnel que allunyaria el poble de la nova carretera nacional. I ho aconseguiran a qualsevol preu...

El principal enemic d'en Roy i d'en Carl és en Kurt Olsen, el xèrif local, que els té en el punt de mira des de temps immemorials, encara més després que, segons ell, assassinessin al seu pare, també policia. De moment, no ha pogut demostrar-ho. Qui fa de narrador és en Roy que, malgrat el seu gen criminal, no deixa de caure simpàtic. Un cop més, Nesbø ens dibuixa un poble petit i asfixiant on els rumors poden fer-te més mal que una bala. És un llibre ple de sang, de promeses que intenten complir-se a contra natura i d'una lluita fratricida que sembla no tenir fi, tot i l'amor que els germans es professen. "El rei d'Os" -honor que de moment ostenta en Carl- és un llibre que té molt de ritme i que manté atent i despert al lector fins a l'última línia. Producte cent per cent marca de la casa.

"Tothom té un punt feble. El pare m’ho va inculcar quan m’ensenyava a boxejar. Jo era més baixet que els altres nois, però em va fer veure que fins i tot l’adversari més temible té un forat a la defensa, un lloc que no està cobert, un error que està condemnat a repetir. També em va ensenyar que no n’hi ha prou amb trobar aquest punt; a més, has de tenir el cor prou fred per aprofitar-lo sense vacil·lar. I aquest era el meu punt feble. Un cor que sentia pena per la gent que era com jo, que reconeixia tota debilitat com a pròpia. En vaig aprendre, però, i el cor se’m va glaçar. Sí, es pot ben dir que ara aquest cor és un volcà glacial extingit que va tenir l’última i definitiva erupció fa vuit anys. I ja aleshores era fred. Si més no, prou perquè jo ja fos un assassí."

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El pit-roig"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"
"La casa de la nit"

El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya (Ramon M. Piqué)

Diuen que les casualitats no existeixen i que tot passa per alguna cosa. Tinc els meus dubtes. Si l'Armand Carabén no hagués recollit a una jove autoestopista a prop de Palamós, l'any 1968, difícilment Johan Cruyff hauria acabat jugant al Barça. L'Armand i la Marjolijn van der Meer es van acabar casant i no van parar fins que l'holandès volador va vestir de blaugrana. En aquell temps, ell era el gerent de l'entitat. Tenia talent i era un 'connector' incansable.

A "El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya", Ramon M. Piqué (Lleida, 1980) ens explica de manera molt gràfica l'amistat entre els dos matrimonis i com Cruyff va canviar per sempre el Barça i, de retruc, va despertar també el seu país d'acollida. Hi va haver un abans i un després de la seva arribada. Va revolucionar-ho tot, com a jugador, com a entrenador i com a filòsof de l'oracle barcelonista. No és un llibre de futbol, encara que lògicament se'n parla. Està ple d'anècdotes, com per exemple quan el jugador es va plantar davant dels dirigents de l'Àjax i els va dir que el deixaven marxar al Barça o abandonava el futbol. El club holandès tenia la intenció de traspassar-lo al Reial Madrid. Ell s'hi va negar de manera taxativa.

Cruyff mai va parlar català, però, segons l'autor, ens va fer perdre la por de guanyar i va fer-nos més desacomplexats. Compara l'impacte del 0-5 al Santiago Bernabéu amb l'atemptat contra Carrero Blanco. Segons ell, va provocar una veritable revolució cultural i se'l podria considerar el motor d'arrencada de l'independentisme."No perquè ell en fos, ni perquè ho hagués explicat mai, ni res", puntualitza. "El contracte" també es fixa molt en Josep Guardiola, l'entrenador que més ha begut d'allò que algun dia es va batejar com el cruyffisme. Per escriure aquesta història, Piqué va parlar amb grans admiradors del 14 del Barça, com Jordi Basté, Ramon Besa, Martí Perarnau i el malaurat Fermí Puig, que va organitzar la seva cuina, inspirat en Cruyff, com si fos un gran equip de futbol.

Per cert, tots els capítols comencen amb estrofes de cançons de Mishima. El líder del grup, David Carabén, és fill de l'Armand i de la Marjolijn. La directiva que encapçala Joan Laporta, per cert, el va escollir com a Comissionat del 125è aniversari del club. El llibre, amè i ben documentat, té 261 pàgines -les he llegides en poc més d'un dia- i l'ha publicat Columna. Molt recomanable.

"El famós estiu del 68, Armand Carabén recorre les carreteres de l’Empordà amunt i avall. Segurament torna d’alguna reunió clandestina amb el Recasens, l’àlies de Josep Pallach, el carismàtic líder a l’exili del catalanisme socialista. «Un dels pocs socialistes que feia realment cara de treballador», segons Baltasar Porcel. Potser anava a alguna reunió també clandestina del SODSC, les sigles del recentment fundat Secretariat d’Orientació Democràtica i Socialista de Catalunya, o venia de fer una visita el seu bon amic Josep Pla. Tant li fa. Aquell dia va unir el seu destí al de la turista holandesa rossa tretze anys més jove que acabava de pujar al seu cotxe. Un destí que preveia que aquesta parella fos la clau de l’èxit, pocs anys després, de les complicades negociacions que van portar Johan Cruyff al Barça. Aquest contracte va canviar el club, i de retruc el país".

@Jordi_Sanuy

La araña (Lars Kepler)

"La araña" és el novè cas del ja veterà inspector Joona Linna que, un cop més, ha d'intentar atrapar a un assassí en sèrie, aquesta vegada en una brutal lluita a contrarellotge. El llibre està escrit per Lars Kepler, que és el pseudònim del matrimoni que formen els escriptors suecs Alexandra Coelho Ahndoril i Alexander Ahndoril. Està traduït al castellà per Pontus Sánchez Giménez, té 606 pàgines i l'ha publicat Reservoir Books. Tensió per donar i per vendre.

No és imprescindible haver llegit les anteriors novel·les protagonitzades per Linna, encara que hi ha referències constants a un dels seus dolents per antonomàsia. Jurek Walker continua empresonat en un mòdul d'alta seguretat, però tant en Linna com la Saga Bauer pensen que està directament relacionat amb els casos que estan investigant. En el seu dia, en Walker, amb un poder de manipulació espectacular, va ser capaç d'esgavellar la ment de la Saga. Com a conseqüència, van apartar-la temporalment del cos de policia. Ara, en Linna l'ha reclamada, tot i estar pendent d'una avaluació psicològica. Estava matant les hores en una agència de detectius de dubtosa reputació.

La Saga és la clau de volta, ja que l'assassí es dirigeix directament a ella, abans de matar. Com a pista, li envia unes petites figuretes (en què es pot reconèixer el pròxim objectiu), però sempre arriba massa tard. Hi ha bales per a nou víctimes, l'última per en Linna. L'exdetectiu és l'única que pot impedir que acabin amb ell. Tots els morts, la majoria policies, estan relacionats amb el passat de l'inspector, i cauen un darrere de l'altre. El recurs de les figuretes ja el va fer servir Anders de la Motte a "El asesino de la montaña". Estem davant d'una novel·la negra d'impacte, amb molt de ritme i amb la majoria dels personatges infeliços i torturats per dins. El final, sorprenent, està a l'altura de la resta.

"Margot titubea un instante, luego saca el teléfono y llama a Johanna. Al ver que su mujer no contesta, se le revuelve el estómago debido a la ansiedad. Margot lleva dos semanas sintiéndose observada, hasta el punto de preguntarse si el Servicio de Investigación Especial o la Säpo, la policía secreta, podrían estar vigilándola por alguna razón. Ella no es una persona paranoica, en absoluto, pero un par de llamadas anónimas y unos pendientes desaparecidos hace que se pregunte si Johanna o ella podrían tener algún acosador."

@Jordi_Sanuy

Las que no duermen NASH (Dolores Redondo)

Amb "Las que no duermen NASH", Dolores Redondo (Donostia, 1969) torna a Batzan, l'escenari de la seva exitosa trilogia. Hi retrobem la inspectora Amaia Salazar, a la seva tieta Engrasi i al doctor San Martín. Però tots ells viuen a l'ombra de la doctora Nash Elizondo, que és un personatge sensacional. Té moltes similituds amb la mateixa Amaia, que no ha deixat de pensar en el cas del Basajaun. El llibre té 604 pàgines i l'han publicat Destino, en castellà; i Columna, en català.

El nom de la doctora, NASH, respon al codi que determina si la mort d'una persona és per causes naturals, accidentals, suïcidi o homicidi. Les  seves inicials en componen les sigles. La Nash Elizondo intenta documentar l'origen d'una llegenda sobre bruixeria a l'avenc de Legarrea, en una de les Valls Tranquil·les de Navarra. Poc es podia esperar que allà hi trobaria també el cadàver de la jove Andrea Dancur, desapareguda tres anys enrere. Li demanen l'autòpsia psicològica de la víctima i, per fer-la, s'entrevista amb familiars i amics. Salomé Aduriz, la presumpta culpable, fa temps que està engarjolada, però ella diu que és innocent. Havia estat parella sentimental de la mare de la noia. La mare, l'avi, el pare, el padrastre, la seva millor amiga i el noi amb qui sortia amaguen coses i no diuen la veritat.

Un cop més, Redondo -que fa un cameo a la novel·la- aconsegueix captivar al lector amb uns personatges molt ben treballats i mantenint l'emoció fins a l'última pàgina. M'he enamorat de les Mitxelena, que només dormen quan en tenen ganes, mai per obligació. D'aquí el títol de la novel·la. La Susana i les seves filles, la Beth i l'Eva, són tot cor i bonhomia. En un món totalment patriarcal -el doctor Herzog és odiós-, podríem dir que 'adopten' a la NASH quan més ho necessita. Els mètodes científics tornen a conviure amb les tradicions celtes i les llegendes populars. Les bruixes i les fades rivalitzen amb tot allò que és més cerebral i empíric. Per cert, l'Andrea no és l'única persona que l'equip de la doctora Elizondo troba a l'avenc... Tenen una feinada de por.

"Las que no duermen", que passa just abans del confinament per la Covid-19, és el segon llibre del quartet literari batejat amb el nom de "Les Valls tranquil·les", que va començar amb "Esperando al diluvio". Entenc que es reobrirà el cas del Basajaun, que ens retrobarem amb John Biblia i coneixerem al misteriós pare de la doctora Nash Elizondo. Em quedo amb ganes de més. Enhorabona, Dolores. L'has tornada a clavar.

"Nash pasó una mano por el cristal de la ventanilla empañada de vaho y miró hacia fuera. En un mes cambiarían la hora, pero aquella tarde de febrero, y aunque sólo eran las siete y media, ya había anochecido por completo. Además de las luces que los guardias civiles habían instalado alrededor de la boca de la sima y de los faros encendidos de los Citroën C4, había un coche policial con los luminosos azules reflectando al extremo del sendero para evitar el paso. Desde donde estaban, Nash no alcanzaba a ver las grandes furgonetas de las televisiones que desplegaban sus equipos al pie de la ladera, en el lugar donde terminaba la pista asfaltada y aparecía la cinta policial."

@Jordi_Sanuy

"Esperando al diluvio"
"Los privilegios del ángel"
"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

El sepulturero y el crimen de la cripta (Oliver Pötzsch)

"El sepulturero y el crimen de la cripta" és una novel·la negra de tall clàssic que beu d'autors com Agatha Christie o Arthur Conan Doyle. Al pare literari de Sherlock Holmes, Oliver Pötzch (Munic, 1970) el converteix en un dels protagonistes d'aquesta història que critica l'espiritisme i els seus acèrrims seguidors. Conan Doyle hi creia fermament. El llibre té 546 pàgines, està traduït per Héctor Piquer Minguijón i l'ha publicat Planeta.

Com en els dos títols anteriors ("El libro del sepulturero" i "El sepulturero y la tierra negra"), l'acció passa a la ciutat de Viena. Hem avançat un any més i ja som al 1895. Ens trobem en els inicis de la criminalística, amb les anàlisis forenses, l'estudi de les empremtes dactilars i les fotografies de l'escena del crim encara molt embrionàries. El telèfon, l'electricitat i l'automòbil, per exemple, tot just s'estan popularitzant. Enmig d'aquest panorama, l'inspector Leopold von Herzfeldt, aristòcrata jueu, investiga l'assassinat d'un conegut metge, Theodor Lichtenstein. El troben amb la cara totalment desencaixada per la por en una cripta sota la catedral de Sant Esteve. Era un enemic declarat de l'espiritisme i dels qui el fan servir per enganyar als altres.

Al costat d'en Leopold hi tornem a trobar a la Julia Wolf, que és la seva parella. També treballa a la policia, en el seu cas com a fotògrafa. Completa aquesta estranya tripleta l'Augustin Rothmayer, l'enterramorts del Cementeri Central de Viena. L'home està escrivint el seu tercer llibre, "D'esperits i fenòmens fantasmals", després que els dos anteriors,"De reptes funeraris i cultura popular" i "Almanac de l'enterramorts", tinguessin força sortida. Un cop més, per començar alguns capítols, se'ns en serveix un tastet. La desaparició misteriosa de diversos nens de l'orfenat local és l'altre cas que ocupa a la policia. Tothom apunta al Nachtkraap, un fantasma amb forma de corb que fan servir els adults per espantar als nens. Però això és impossible, oi?

PÖTZSCH, DESCENDENT DE BOTXINS

Estem davant d'un llibre elegant i molt ben escrit que es llegeix amb voracitat. És visual, té ritme i els seus personatges cauen simpàtics des d'un primer moment. També és el cas de la Gorda Eli, la madama del bordell El Dragón Azul. Allà, la Julia hi viu amb la seva filla Sisi, a qui tothom cuida amb moltíssima estima. Com a curiositat: l'autor, Oliver Pötzsch és descendent dels Kuisl, una de les principals dinasties de botxins alemanys entre els segles XVI i XIX. La inspiració la tenia assegurada a casa! Veient l'èxit que tenen les seves novel·les és fàcil deduir que en Leopold, la Julia i companyia tindran continuïtat. Tot i que la portada convida a pensar que és un best-seller més, "El sepulturero y el crimen de la cripta" és un títol cent per cent recomanable. Molt fan.

"Todavía no podía creer que estuviera a punto de entrar en ese símbolo de la ciudad, el edificio más importante del Ring, que incluso disponía de electricidad desde hacía ya varios años. Era casi imposible conseguir una butaca para la Ópera de Viena, pues la mayoría de las entradas se repartían entre los asiduos adinerados; en todo caso se podía encontrar alguna localidad de pie en las últimas filas, pero incluso estas eran escandalosamente caras. Sin embargo, Leo había echado mano de sus contactos. Las entradas del palco eran su regalo de cumpleaños para ella. Julia se sentía halagada de que a Leo no se le hubiera olvidado la fecha, aunque en un primer momento ella se hizo un poco de rogar. No le gustaba que le hiciera grandes regalos, pues siempre había tenido muy claro que Leo y ella venían de mundos muy distintos: él, de la aristocracia, y ella, de lo más bajo. ¿Cómo podía funcionar esa relación?"

@Jordi_Sanuy

Diario de un incendio (Desirée Baudel)

Una dona que té ansietat. Un matrimoni amb una filla que s'esllavissa per moments. I silencis, molts silencis. Les paraules, si s'escau, millor escrites; per deixar constància de tot. Ens les fa arribar, en primera persona, la Lucía, protagonista del grandíssim "Diario de un incendio", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). El llibre té 221 pàgines i l'ha publicat Tres hermanas. És impossible que deixi indiferent ningú, sempre que no estigui mort i enterrat.

La Lucía és una dona de foc, d'estiu i de mar. I sempre ha cremat per dins. Ara ha de decidir entre carbonitzar-se del tot, o mirar d'escapar de les brases. Reconstruir-se abans no sigui massa tard. Allunyar-se de la tardor i de les pors inculcades per una mare, que van condicionar-li la infantesa, la joventut i l'avui. Espera que la baixa laboral i la psicòloga es converteixin en l''aigua' que necessita. Estem davant d'una dona fàcil de reconèixer. Podria ser la nostra parella, mare, germana o companya de feina. Pateix per les ferides del passat, per la seva maternitat present -té una nena petita-, i també pels dubtes que li ofereix un futur incert. El marit, callat com un puta, ja no li fa costat. La feina, l'asfixia. I el ressuscitat amic de quan era petita és només un pedaç.

L'escriptura de la Desirée té una força inusual. És esquinçada i directa. No té la necessitat endolcir res. Ens parla d'amor, de sexe, de llibertat, de la relació mare-filla i del que faci falta. I ho fa d'una manera exquisida i amb molta rauxa. Em sento proper a algunes referències literàries i cinematogràfiques que apareixen en aquest llibre. És el cas, per exemple, d'"El gran Gatsby", un dels títols preferits d'autors com Haruka Murakami i John Irving. M'encanten tots dos, igual que Scott Fitzgerald. Molt bon record també d'"El petit príncep", de l'actor Johny Deep -que ja ha fet immortal Tim Burton- i de la pel·lícula "Psicosis", amb un Anthony Perkins terrorífic. Em quedo amb ganes de més. Espero tornar-la a llegir ben aviat. 

"Me han enseñado que a ser feliz también se aprende. Creí que el instituto te obligaba a pretenderlo, sabía que como mucho se es feliz a momentos, a orgasmos, a postres, a risas, a besos, a lecturas, a amaneceres y mares; sin embargo, las mujeres de mi familia no saben ser felices, les hicieron creer que es peligroso. Creo que podrían redactar una tesis doctoral sobre el miedo y la infelicidad sin haber estudiado Filosofía. Saben como conseguir un blanco perfecto en la lavadora, pero no tienen ni idea de pisar la tierra descalzas y mancharse de polvo y llevarse arena entre los dedos de los pies a casa para meterla en un sobre y escribir en el reverso "recuerdo de aquella playa y de aquel verano"".

@Jordi_Sanuy

Ara, i cada demà (Glòria Gasch)

El primer amor mai no s'oblida del tot. Encara menys si queda 'capturat' en una relació epistolar que s'allarga més de set anys, del 57 al 64. De cartes, i també de mar, ens en parla la Glòria Gasch (Barcelona, 1973) a "Ara, i cada demà". És el seu debut literari. La novel·la l'ha publicada l'editorial Empúries. Són 180 pàgines delicades i plenes de sentiment, amb en Salvador i la Maria com a principals protagonistes, amb permís del nostre Mediterrani.

Coneixem la història a través de dos elements narratius. Les cartes escrites per en Salvador, i els records de qui les hereta de manera inesperada. Mentre les llegeix, se'n recorda, per exemple, del vell Kostas Khánikos, que va ensenyar-li que el mar sempre és real. Al seu costat, navegant amunt i avall, la dona fugia d'un passat que encara no ha resolt. I potser ja és massa tard... Quan comença a escriure a la Maria, a qui va conèixer un estiu a Taradell, no era més que un nen, amb les seves il·lusions i les seves pors gens amagades. Li parla del colmado dels seus pares, de futbol, de pel·lícules i cançons i, sobretot, li demana que no el deixi mai. Assegura que l'estima amb bogeria. De les cartes d'ella n'intuïm alguna cosa per les respostes que el noi li fa en la següent.

Els escrits d'en Salvador, ben simples al començament, milloren a mesura que passen els anys. Però, paral·lelament, creixen els problemes i la desconfiança. Les diferències amb la Maria i amb la seva família es fan cada cop més evidents i la distància no ajuda. Estudien en ciutats diferents i quasi no es veuen. Els costa respirar. S'angoixen, especialment ell. "Ara, i cada demà" s'ha de llegir molt a poc a poc, gaudint de cada carta i de cada viatge pels racons més bells de la Mediterrània. En Kostas, originari de l'illa de Simi, és un personatge força peculiar. El llibre és àgil, té força narrativa i es converteix en un bonic homenatge al gènere epistolar, ara que ja quasi ningú envia cartes; en plena bogeria dels WhatsApp. Un encert.

"Vaig seure en una butaca de vellut bordeus, a prop de la llar de foc freda. A l’interior de les caixes, les cartes i les agendes estaven intactes. Ordenades cronològicament, disposades a la perfecció, amb la pols i l’olor de vell incrustades. I és clar, amb les veritats ocultes, i els vestigis de valor, i la desfeta del que hauria pogut ser. N’hi havia centenars, milers. I eren totes allà, flotant. Van aparèixer les aurèoles; la migranya i les nàusees no trigarien a arribar. 

Vaig obrir la caixa marcada amb el número u. Vaig agafar la primera carta. El paper era fi i suau. Estava plegada en sis parts. La vaig desdoblegar amb poca traça, em costava obrir-la, em feia por que se’m desintegrés entre els dits. La tinta blavosa de traç nítid i una mica infantil ocultava un abisme d’incerteses."

@Jordi_Sanuy

La muntanya del tresor (Martí Gironell)

Coincidint amb el seu mil·lenari, l'amic Martí Gironell (Besalú, 1971) ens torna a portar fins a Montserrat, que ja va aparèixer fugaçment a "L'arqueòleg". La seva última novel·la, que surt a la venda avui dimecres, es titula "La muntanya del tresor". Té 260 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna. Entre altres coses, ens explica un capítol poc conegut del monestir, que es va salvar pels pèls de ser cremat i de desaparèixer per sempre més.

De fet, Montserrat va sobreviure a la Guerra Civil quan ningú pensava que seria possible. I ho va aconseguir convertint-se en hospital -amb més de tres mil llits-, en impremta i en museu. Quinze Mossos d'Esquadra, enviats per Ventura Gassol, van impedir la intervenció dels milicians i li van allargar la vida. Es va acabar transformant en un refugi únic i incomparable. El lector hi entra gràcies a l'escolanet Benet Nomdedéu, orfe de mare i de pare desconegut. Té onze anys i és de les poques persones que, l'any 36, no va fugir cames ajudeu-me, abans no fos massa tard. L'acull Carles Gerhard, el comissari del monestir, que el tracta com si fos un més de la família. La d'en Benet és una història de creixement personal, amb el primer amor i descobriments per donar i per vendre.

Com és habitual en els llibres d'en Martí, tot està molt documentat i els personatges són propers i ben dibuixats. Hi té la mà trencada. Els que són inventats, com el mateix Benet o en fra Cervera, els barreja amb d'altres de reals. És el cas del doctor Josep Trueta, el president Lluís Companys o artistes com la Bella Dorita, Manuel Altolaguirre -que també va ser soldat- i Emili Vendrell. "La muntanya del tresor", que en el seu tram final ens parla del misteri de la Moreneta, es llegeix francament bé. És visual, té ritme i reivindica aquest monestir que es va convertir en un refugi per a la supervivència d'un dels grans símbols de Catalunya. Alguna de les obres que han inspirat l'autor, segons ha explicat ell mateix, són "L'illa del tresor" i "El noi del pijama de ratlles".

"No feia ni mitja hora que els Mossos havien pres possessió del monestir quan van arribar dos camions folrats amb matalassos i carregats d’homes vestits de paisà. En van baixar uns quants, la majoria amb un mo- cador al cap per protegir-se del sol, que cremava aquell juliol. Anaven armats amb escopetes, pistoles, duien cartutxeres creuades al pit i a l’espatlla, i algun branda- va aquella mateixa bandera negra i vermella que onejava al campanar i en algun teulat de Monistrol. Quatre ho- mes van començar a descarregar bidons de benzina d’un dels camions."

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de l'autor: 

"El pont dels jueus"
"La venjança del bandoler"
"L'últim abad"
"El primer heroi"
"Strappo"
"La força d'un destí"
"Paraula de jueu"
"El fabricant de records"

El ángel vacío (Reyes Martínez)

Feia temps que una novel·la negra no em generava tant de patiment. Poques escriptores controlen la tensió com ho fa Reyes Martínez (Madrid, 1972). No necessita inventar-se situacions impossibles per intentar enganyar al lector. En té prou amb el dia a dia d'una ciutat com Gijón, que farceix de personatges aparentment normals, per aconseguir que la por ens entri fins al moll de l'os i ens deixi esmaperduts. Tensió màxima fins a l'última de les seves 381 pàgines. M'han durat 48 hores.

Bona part d"El ángel vacío" passa a urgències d'un hospital, on hi ha de guàrdia l'Alicia Prieto, una resident de primer any. Quan ja estava a punt d'anar cap a casa, hi arriba una noia que, inexplicaplement, sagna sense parar. Esta a pun de morir. L'escena, que està molt ben dibuixada, posa els pèls de punta. Costarà deixar de pensar en aquest 'sagnat de llençol'. A la jove doctora la relleva en Lucas Zambrano, un company de feina amb qui manté una bona relació. El pare del noi és un prestigiós cardiòleg. L'encarregat principal de resoldre el cas, que es complica per moments, és l'inspector Jorge Cantero, conegut com a Cervantes pel fer servir constantment frases fetes, com per exemple "La suerte es loca y a cualquiera le toca".

Una noia que troben morta en un cementiri -que és qui dona títol al llibre- i la germana d'en Lucas -violada mesos enrere- són les altres dues víctimes directes d'aquesta història macabra. Totes tres havien estat amigues íntimes. Martínez, de qui ja havia llegit "Una pieza de más", dona forma al mal i ens el fa arribar d'una manera perversa i irrefutable. Ens trobem amb personatges foscos i manipuladors que són capacos de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Pel camí deixen un munt de víctimes col·laterals. És un llibre visual, cent per cent cinematogràfic, que també ens parla de l'amistat i de la venjança. Tot amb un ritme frenètic i sense pauses. Està publicat per l'editorial Grijalbo.

"Apenas podía caminar. Sus piernas se movían por pequeños impulsos que la animaban a sobrevivir. Ella solo sabía que debía llegar hasta la luz y entonces todo estaría bien. Se empeñó en dar un paso de nuevo, otro después… Solo cuando llegó hasta aquel lugar y sintió abrirse la puerta, supo que quizá tendría una posibilidad. El personal de Urgencias la contempló con horror antes de reaccionar y acudir en su ayuda. En sus rostros solo pudo intuir que algo muy grave le había pasado, pese a que no entendía por qué la miraban como si se les hubiera aparecido un muerto viviente".

@Jordi_Sanuy

La vida impossible (Matt Haig)

"El que sembla màgia és només una part de la vida que encara no entenem". Sota aquesta premissa, la Grace Winters intenta obrir la seva ment al màxim i recuperar part de l'alegria que va perdre quan va morir el seu fill. El va atropellar un camió quan anava en bicicleta. Poc podia pensar aquesta professora de matemàtiques jubilada que, a l'illa d'Eivissa, a 72 anys, trobaria l'esperança perduda i es convertiria en una persona completament nova.

La Grace, que fins ara només "existia", és la protagonista de "La vida impossible", l'última novel·la de Matt Haig (Sheffield, Regne Unit, 1975). Té 462 pàgines i l'ha publicada l'editorial Empúries. Comença amb la carta que li envia un exalumne que no ho està passant bé. Ella el contesta educadament i, tot seguit, li explica la seva llarga història de transformació vital. És la mateixa que llegim nosaltres. En primera persona. Temps enrere, la professora va heretar una petita casa rònega. Era d'una antiga coneguda, de qui quasi no se'n recordava. Feia segles que no es veien. Abans de desaparèixer, la Christina li havia demanat que no donés res per segur i que estigués oberta a canvis que potser li farien trontollar les seves conviccions.

Estem davant d'un llibre optimista, divertit i molt ben escrit. Entre altres coses, ens diu que un altre món encara és possible i que tots nosaltres podem fer alguna cosa per canviar-lo, per petita que sigui. Deixar clar que és imprescindible lluitar contra el turisme de masses i l'especulació immobiliària, abans que no sigui massa tard. Podríem dir que Haig porta la situació al límit i dona a la Grace poders sobrenaturals, com el de llegir la ment dels altres i la telecinesi. Aquesta iaia és un perill! Hi ha moments espectaculars, com quan la dona busseja amb l'Alberto -un personatge entranyable- o se'n va de festa a Amnesia, on punxa la filla de la Christina. Polítics corruptes, hippies i ecologistes diversos en una mena de faula amb una posidònia amb poders sobrenaturals. Tot molt novedós.

"La vida es veia com a poc probable perquè exigeix el contrari del desordre. La vida és ordre a partir del caos. La vida és fred que es converteix en calor. Per tant, la vida alienígena es veia com una improbabilitat científica. Però després va venir una hipòtesi que diu que no; de fet, quan s'afegeix calor a un grup d'àtoms aquests àtoms s'organitzen per rebre aquesta energia. El que es dona és ordre, i no desordre. I això vol dir que la vida és l'ordre de les coses. La vida acaba tenint lloc. La vida es considera ara la conseqüència lògica. Abans els idiotes creien en els alienígenes i els intel·lectuals ho rebutjaven. Ara és just a l'inrevés. Ho veus? La vida és indefugible si aquest procés es dona molts milions de vegades".

@Jordi_Sanuy

Les noies de Sants (Tània Juste)

Cinc heroïnes, com tantes altres, que no es van conformar amb el model patriarcal establert i van lluitar per introduir-hi petits canvis. A poc a poc. Cinc germanes, les Molina, que sempre van intentar estar unides, encara que sovint la vida les va portar pel pedregar. Elles són les protagonistes de "Les Noies de Sants", l'última novel·la de Tània Juste (Barcelona, 1972). Té 502 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna.

Seguim les vicissituds de la Julia, la Pilar -àvia de la Tània-, l'Ángeles, la Carmen i la Lola al llarg de més de trenta anys, partint de 1922. L'autora ens ho explica amb delicadesa i d'una manera pausada i molt visual. No costa gens imaginar-se la vida de les germanes, que van intentar integrar-se ràpidament al barri de Sants. Havien arribat a Barcelona des de València, al costat dels seus pares, la María i en Gregorio. L'horta ja no donava per més. Seguien el camí obert temps enrere pel tiet Miguel, un personatge, cent per cent bonhomia, que t'acaba robant el cor. Veiem com comencen a treballar -una darrera de l'altra-, s'enamoren, i lluiten amb totes les seves forces perquè els somnis que tenen es facin realitat.

A través dels ulls de les Molina se'ns expliquen episodis històrics globals, com l'arribada de la República, l'esclat de la Guerra Civil i la postguerra, però també alguns de més íntims i particulars. Per exemple, quan un grup de treballadores van fer pinya per fer fora un encarregat de l'Espanya Industrial -un bavós amb les mans massa llargues-, les dones van anar a votar per primer cop o es van manifestar en contra de les cues per comprar el pa. Tot mentre patien perquè les seves parelles estaven al front. El barri de Sants, amb el seu orfeó, els balls de festa major, les botigues de proximitat, i els seus cinemes, es transforma en un personatge més, igual o més important que la resta. Un retrat deliciós de la vida i els costums d'una època que no queda tan lluny. 

"La Pilar es va llevar a trenc d’alba, molt abans que les seves germanes sortissin dels seus somnis plàcids. Al seu costat hi dormia la Julia i ni es va moure quan ella es va desfer dels llençols i va saltar del llit amb el primer fil de llum. Descalça i de puntetes, va acostar-se a l’armari i amb molt de compte en va obrir la porta, que grinyolava. Algun dia tindré un armari per a mi sola, es va prometre, i uns vestits que sempre estrenaré jo. No m’hauré de llevar mai tan d’hora i escolliré tranquil·la les millors sabates per a cada ocasió. Va fer un badall i l’armari la va secundar amb un renec, perquè, perduda en les seves cabòries, havia obert l’altra porta sense gaire cura. Va fer una ganyota i va llambregar cap a la seva germana, que per sort seguia dormint."

@Jordi_Sanuy

Erupción (Michael Crichton - James Patterson)

Si el gran Don Winslow descriu "Erupción" com una novel·la "extraordinària; tan emocionant i sorprenent com Parc Juràssic" poc més hi puc afegir. Però ho intentaré. El llibre, que té 428 pàgines, l'ha publicat RBA, setze anys després de la mort de Michael Crichton. La seva vídua es va trobar un manuscrit inacabat, amb el títol  provisional de "La zona negra", i no va voler deixar-lo en l'oblit. Ara, finalment, ha vist la llum.

Al llarg dels anys, la Sherri es va plantejar diversos col·laboradors per acabar el llibre del seu marit, fins que es va decidir per James Patterson. D'ell ja havia llegit "El president ha desaparegut" "El president ha desaparegut", escrit conjuntament amb l'expresident dels Estats Units Bill Clinton. "Erupción" és cent per cent addictiu i molt cinematogràfic. Com que és tan visual, no costa gens imaginar-s'ho tot. Els científics tenen clar que el volcà Mauna Loa despertarà i que, quan ho faci, pot arrasar l'illa de Hawaii sencera. Cal mobilitzar-se, com més aviat millor, i evitar un desastre natural que podria ser de dimensions gegantines. La població d'Hilo corre el perill desaparèixer per complet. Ens comencen a explicar la història quan falten 116 hores, 12 minuts i 13 segons per l'erupció, en una lluita a contrarellotge.

El principal protagonista d'aquest thriller catastròfic és John MacCregor, científic responsable de l'Observatori Vulcanòleg de Hawaii. És l'heroi que tothom voldria tenir a prop. Fort, intel·ligent,  resolutiu i decidit a donar la seva vida pels altres, en cas que sigui necessari. Quan agafa el paper de salvador, poc podia imaginar-se que hi havia una amenaça pitjor que la del volcà. A l'illa, ja fa dècades que l'exèrcit hi emmagatzema un misteriós líquid letal. Si entrés en contacte amb la lava, la humanitat desapareixeria. Al costat de McCregor hi ha d'altres científics -alguns de molt mediàtics- militars, periodistes àvids d'exclusives i un munt d'innocents que no saben que s'acosta el seu final... Pura adrenalina.

"Pero, por mucho que intentaba que estuvieran atentos a lo que observaban —jardines de orquídeas, enormes bambúes, cocoteros, árboles del pan, plantas comestibles como el kukui o la piña roja, cascadas de treinta metros de altura, hibiscos por todas partes—, tenía que disputarse la atención de los niños con los dos volcanes más cercanos de los cinco que hay en la Isla Grande: el Mauna Loa, el volcán activo más grande del mundo, y el Mauna Kea, que no había entrado en erupción desde hacía más de cuatro mil años. 

Estaba claro que aquellos niños de ciudad consideraban los picos gemelos un elemento destacado de la visita, la imagen más llamativa que habían visto en aquel paraíso de postal llamado Hawái. ¿Qué niño no daría cualquier cosa por ver el Mauna Loa en erupción, escupiendo un río de lava a mil grados de temperatura?"

@Jordi_Sanuy

El Clan (Carmen Mola)

"El Clan" és el cinquè llibre de la sèrie de la inspectora Elena Blanco. Per gaudir-lo al màxim, cal haver llegit els quatre anteriors. Se'n fan un munt de referències. Diria que aquest és el més brutal i addictiu de tots. Els Carmen Mola (pseudònim de Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez) han tornat amb moltíssima força. Té 455 pàgines, plenes d'adrenalina, i està publicat per Planeta. Ho deixaran aquí o donaran a la policia una 'vida' més? És realment el desenllaç?

La Brigada d'Anàlisis de Casos (BAC) viu hores difícils. Està més morta que viva i els enemics se li multipliquen. Però l'Elena, la Mariajo, la Reyes, l'Orduño i en Buendía no s'arruguen davant de res ni ningú. Aquest cop, s'enfronten al Clan, una poderosa organització integrada per empresaris, polítics, jutges, policies i periodistes corruptes. El millor de cada casa! Els seus tentacles arriben a tot arreu i per aconseguir els seus objectius són capaços de qualsevol cosa. Busquen impunitat i, ara, la BAC els fa nosa. Amb en Zárate desaparegut (buscant qui va matar al seu pare) i la Blanco en recerca i captura -l'acusen d'assassinat-, la situació és totalment insostenible. La gran pregunta és si la nova cap de la Brigada també forma part del temut Clan. La tenen a favor o en contra?

Mola li dona a la novel·la un context espectacular. Ens parla de la cruenta guerra civil de Libèria -l'any 1993-, de venda d'armes, d'intel·ligència artificial, de tràfic d'òrgans i d'immigració il·legal. Dones i homes que paguen molts diners a les màfies per arribar a Espanya, on alguns policies subornats miren cap a un altre costat quan toca. I enmig d'aquest enrenou, la lluita a contrarellotge de l'Elena per intentar trobar al Zárate -de qui n'està perdudament enamorada- i dels seus companys al BAC per demostrar que ella no és una homicida. Ens ho expliquen amb un ritme vertiginós, acció sense aturador i uns personatges que, de tant seguir-los, els coneixes com si els haguessis parit. No falten ni la grappa ni els karaokes amb cançons italianes. M'ho he passat pipa llegint-la.

"El agua caliente de la ducha le reconforta y le despeja las ideas. En cualquier momento puede aparecer Gaynor, tiene que convencerlo de que espere hasta la llegada de Elena, prometerle que ella le conseguirá los papeles. Necesita que el africano le dé el paradero de ese Sipeeni, la forma de llegar hasta él. Está secándose cuando oye el ruido de pasos fuera, en el pasillo del edificio. No puede ser Gaynor, él está cojo, recuerda cómo arrastraba el pie derecho, y estos pisan fuerte. A continuación, un estruendo, el de alguien irrumpiendo en el apartamento. Zárate piensa y actúa lo más deprisa que puede, en el baño no tiene armas. Escribe en el vaho del espejo un mensaje para Elena: El Clan."

@Jordi_Sanuy

"La novia gitana"
"La red púrpura"
"La nena"
"Las madres"
"La bestia"
"El infierno"