dilluns, de maig 11, 2015

“Paranoia” (Franck Thilliez)


Molt de compte quan algú et parli de “Paranoia”, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). És una novel·la psicològica d’alt voltatge, amb un molt bon final. Està traduïda per Joan Riambau i publicada per Destino. Té 491 pàgines. Addicció total! De Thilliez ja havia llegit la trilogia sobre l’origen del mal, formada per “El síndrome E”, “Gataca” -res a veure amb la pel·lícula d'Andrew Niccol- i “Atomka”, protagonitzada per dos policies, Lucie Hennebelle i Franck Sharko.

No explicaré res que pugui revelar les parts importants del llibre. Per això faré referència a la història des de molt lluny, passant-hi de puntetes. Sí que puc dir que, directament o indirecte, una bona part de l’acció passa en un complex psiquiàtric abandonat, perdut enmig d’una muntanya. Allà hi ha una atmosfera opressiva, d’aquelles que fa posar els pèls de punta. Un centre per a malalts mentals i vuit concursants lluitant per guanyar els tres-cents mil euros d’una espècie de joc de rol, que es diu “Paranoia”, el títol del llibre. Atenció, res no és el que sembla! Els concursants hauran d’enfrontar-se a les seves pors més ocultes; pors, que possiblement, ni ells mateixos coneixien.

La novel·la comença i acaba amb en Lucas Chardon, amb els canells i els turmells lligats, confesant-se am la seva psiquiatra, la Sandy Cléor. Se suposa que és un assassí en sèrie. Intenta tornar a connectar-se amb la realitat, després de molt temps en coma. En la seva història hi surten els vuit concursants del joc: Mocky, Jablowski, Naomi Feé, Ray Leprince, Vincent Gygax, Philoza, Chloé Sanders i un misteriós Ilan Tresserres, xicot de la Chloé. S'han d’enfrontar, tots contra tots, per intentar superar les proves ideades per l'organització. El llibre té un ritme frenètic, ple de situacions viscudes al límit. La veritat és que Thilliez escriu francament bé. Què amaga el misteriós mapa que hauria dibuixat el pare de l’Ilan, mort ja fa anys? Com es llegeix a la contraportada, “Ten cuidado con lo que sueñas, no vaya a hacerse realidad”.

“Echó un vistazo a los papeles dispersos por todas partes. Los habían sacado de sus sobres, los habían leído y luego los habían roto en pedazos y hecho bolas. Enseguida se dio cuenta de que se trataba de informaciòn que concernía a los concursantes. Fotos, direcciones, cualidades, defectos o la manera como habían entrado en el juego. Se formó un torbellino de papeles y de nieve, pero Ilan vio los nombres de Mocky y de Leprince antes de que se los llevara un golpe de viento. Se agachó para seguir rebuscando y, en el suelo, cerca de los pedales, descubrió un dibujo que conocía al dedillo: el mapa codificado de su padre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: