dijous, de març 03, 2016

El gust per la diferència (anomalia?)


Charlie Kaufman (Nova York, 1958) em sembla un guionista excepcional. “Como ser John Malkovich” (1999), “Adaptation (El ladrón de orquídeas)”, 2002; i “Olvídate de mí” (2004) són tres de les seves obres mestres. Fent tàndem amb Duje Johnson, ara ha dirigit “Anomalisa”, candidata a l’Òscar a la millor pel·lícula d’animació, que s'ha emportat “Del revés”.

“Anomalisa”, gran premi del jurat al Festival de Venècia, és un títol d’animació per a gent gran. Inicialment, desconcerta perquè la majoria de personatges s’assemblen molt i quasi tots tenen la mateixa veu masculina, fins i tot les dones. També sorprèn la ratlla que té tothom, per sota dels ulls, com si portessin una careta. És com una “obertura” i sembla clar que la part de baix de la cara pot desencaixar-se de la de dalt, com si fos una màscara. L’única persona que es diferencia de la resta és un home que es dedica a motivar a la gent. Ha escrit uns quants llibres i té molt d’èxit. Es mou d’una punta a l’altre dels Estats Units fent conferències. Ara, en una ciutat que no trepitjava feia molts anys, intenta tornar a veure a una dona que va deixar abandonada.

El protagonista està casat i té un fill, però es veu d’una hora lluny que no és feliç. Fa la sensació que motivant als altres, perd pistonada ell. Fins que coneix a la Lisa, que li torna la il·lusió. Fins quan? Té cara i veu pròpia. Espanta la soledat i dolor que arrossega. És una anomalia (“Anoma-Lisa”) dins d’una societat malalta, en què tothom es mou en els mateixos clixés. El retrat que Kaufman fa d’aquesta dona és maquíssim. Té una cicatriu just per sobre d’un ull, està més aviat pleneta, té clar on comença el seu límit d’incompetència i li encanten les cançons de Tracy Chapman, que acaba cantant a petició d’en Michael Stone. La veu de la Lisa la posa Jennifer Jason Leigh i la de l’Stone, David Thewlis. Per reflexionar... i molt!

"THEEB"

Era la candidata de Jordània a l’Òscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Com es preveia, el premi se’l va endur l’hongaresa “El hijo de Saúl”. És el primer llargmetratge de Naji Abu Nowar, que també es va envoltar d’actors novells per explicar aquesta història que té lloc a Aràbia, l’any 1916. El seu protagonista és un nen que es diu “Theeb”.

Estem davant d’un drama en tota regla, amb una fotografia i una posada en escena espectaculars. En Theeb (que vol dir llop) viu amb la seva tribu beduïna en un racó oblidat de l’imperi otomà. El nen que l'interpreta està sensacional. El seu pare va morir fa poc i està a càrrec del seu germà Hussein. Tot va més o menys bé fins que un oficial de l’exèrcit britànic els demana que l’acompanyin pel desert, de pou en pou, per tenir aigua, sense que deixar massa clar quina és la seva missió. El camí que están fent és el de peregrinació cap a La Meca. El més fàcil hauria estat dir que no, però s’apunten a l’aventura. I quina aventura!

No puc explicar massa coses més, però en Theeb es queda sol i, tot i ser molt petit, ha de lluitar per la seva supervivència. I no ho tindrà gens fàcil. Des que va començar la Primera Guerra Mundial, el desert d’Aràbia s’ha convertit en un vedat de caça de mercenaris otomans, revolucionaris àrabs i assaltants beduïns marginats. Tot això amb el tren com a protagonista secundari, tot i que no el veiem. Només tenim constància dels rails. L'arribada d'aquest mitjà de transport canvia la tranquil·la vida de tothom i provoca enveges insalvables.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: