diumenge, de juny 17, 2007

Comentari: 'James y el melocotón gigante'. Nota: 6


Tot és possible si tens un préssec gegant

1996 / Estats Units / 80 minuts / Director: Henry Selick / Després de la mort dels seus pares, en James es veu obligat a viure amb les seves ties, cruels i repulsives al màxim. Però després de parlar amb un estrany personatge, que li entrega una bossa plena de llengues de cocodril, la seva sort canvia radicalment. Per accident, li cauen sobre d’un préssec i aquest comença a créixer desmesuradament en el seu jardí. Un dia decideix entrar-hi i coneix tot un seguit d’insectes que l’ajuden en el seu gran objectiu: anar a New York.

Suposo que vaig veure ‘James y el melocotón gigante’ quan era petit. No ho sé. L’altre dia la vaig seguir al costat del meu fill i em va semblar antiga. Potser l’any 1996 passava bé, però onze després em va donar la sensació de vell, de no haver superat el pas del temps. A més, és d’aquelles pel·lícules excessivament infantils; una faula moral sobre la qual és millor no fer-te massa preguntes. I és que si les fas, és molt possible que no hi trobis cap resposta.

En una ambientació similar a ‘Pesadilla antes de Navidad’ (1993), en James perd als seus pares, no se sap ben bé per què. Sembla que els assassina un rinoceront gegant que surt d’entremig dels núvols. Primera incongruència. Es lògic que la pel·lícula tingui una ‘estètica Burton’, sobretot si tenim en compte que una i altra estan fetes pel mateix equip. Quan mor la seva família directa, el nen cau en mans de les seves tietes, que l’exploten com si fos un esclau... o pitjor. La seva salvació (?) és un préssec gegant. Estirat per cent gavines (no sé si eren les de Duncan Dhu) i acompanyat per un saltamartí, un centpeus, una aranya, un cuc, una marieta i una cuca de llum, en James aconsegueix arribar a New York.

Tot és possible amb perserverança? Aquest és el missatge de ‘James y el melocotón gigante’? M’imagino que sí. Has de saber què vols i lluitar per aconseguir-ho. Gavines per moure el préssec, una brúixola per saber cap on vas, amics per compartir viatge... Però per què un préssec? Per què el nen es converteix en un personatge de dibuixos animats quan entra dins de la fruita i torna a `transformar-se en humà quan en surt? Ja sé que és una pel·lícula pensada per la mainada, però jo crec que tot ha d’estar més o menys justificat; vaja que ha de tenir una mínima coherència. El final és del tot increïble: el préssec d’en James acaba punxat al Empire State Building. Ha complert el seu somni... i el dels seus pares.

Un dels obstacles que ha de superar el vailet és el rinoceront que se’n va emportar als seus pares. En aquesta ocasió, se’ns presenta com un temor, com una por personal. Ok. Em sembla fantàstic, ho dic de veritat, però no queda clar (si es tracta d’un enemic psicològic) com es va emportar als seus pares, a tots dos alhora. Les tietes també arriben a la ciutat dels gratacels, per recuperar al nen i al préssec gegant, que estaven exhibint públicament per fer negoci. Però els amics d’en James, una colla d’insectes molt polifacètics, surten del préssec per defensar-lo i tallen d’arrel els plans d’aquestes peculiars familiars, tan brutes com odioses.

El millor? Que només dura 80 minuts. I que la música és espectacular. De fet, va ser candidata a l’Òscar en aquest apartat. El pitjor? Potser que té errades de guió i que no t’identifiques amb els personatges en cap moment. Tot i això, als més petits de la casa els agrada força i els desperta la imaginació. Un préssec gegant? Hi ha un nen i insectes fins? Cóm és que vola? Aquestes i altres preguntes la fan interesant per a ells fins i tot avui, onze anys després de la seva estrena.

Cap comentari: