dimecres, de novembre 26, 2014

Els morts també mereixen respecte


Eddie Marsan ha trigat 15 anys en fer el seu primer paper protagonista. Ha estat a “Still life”, que aquí s’ha traduït com “Nunca es demasiado tarde”. Està dirigida per Umberto Pasolini, que no té cap vincle familiar amb Pierre Paolo. De fet, és nebot de Luchino Visconti. És una obra petita, però encantadora. Va estar nominada, com a millor pel·lícula europea, als David di Donatello.

Marsan, que està sensacional, interpreta a John May, que s’encarrega d’intentar trobar als familiars de les persones que moren soles. El seu càrrec depèn de l’Ajuntament. No tenen res a veure, però pel respecte que té la pel·lícula amb la mort m’ha recordat la japonesa “Okuribito”, de Yojiro Takita. May és un home solitari, com la majoria de les persones a les quals visita un cop li han comunicat la seva defunció. Podria fer un parell o tres de trucades i, en cas de no poder contactar amb ningú, demanar que incinerin el cadàver i oblidar-se de tot. Però ell no és així. S’esforça per trobar algun parent o amic, intenta escriure un rèquiem més o menys acurat (a partir dels objectes que recull a casa del difunt) i fins i tot buscar-li un lloc còmode al cementiri perquè l’enterri. La seva feina té un valor incalculable, fins que li canvien el cap i el fa fora. Els morts no necessiten tantes atencions!

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Marsan, a qui no fa massa vaig veure a “Filth, el sucio”. Té tres títols més pendents d’estrena, un al costat del desaparegut Philip Seymour Hoffman. La resta d’actors que treballen a “Still life” també ho fan francament bé, tot i que els seus són papers petits. Hi destaca Joanne Froggatt, que fa de Kelly, relacionada amb l’últim cas que li encarreguen. És dóna la circumstància que Froggat ja havia coincidit amb Marsan a la mencionada “Filth, el sucio”. Estem davant d’una història honesta, molt ben rodada i gens tramposa. Si pogués modificar-la un pèl, li trauria l’últim minut. Només això. Estic convençut que durarà poc a les cartelleres.

"EL SUEÑO DE ELLIS"

Añadir leyenda
Encara no havia tingut temps de veure-la, però, finalment, aquest cap de setmana ha caigut. Parlo de “El sueño de Ellis”, de James Gray (“Two lovers”, 2008). Està interpretada per Marion Cotillard i Joaquin Phoenix en els papers principals. Pel meu gust, és massa llarga (dues hores clavades) i un pèl freda. La Ewa (Cotillard) pateix moltíssim, però no t’acabes d’identificar amb ella. Falta alguna cosa.

L’Illa d’Ellis està situada en el port de Nova York, a prop de la badia de Nova Jersey. L’escriptor Gay Talese en parla molt a “Los hijos”. Quan els emigrants arribaven, el triatge es feia en aquesta illa. Els que estaven sans i tenien els papers en regla, embarcaven cap a la gran ciutat. Els que estaven malalts, s’hi quedaven sis mesos i, en cas que no es curessin, eren deportats. A Ellis hi arriben l’Ewa i la seva germana Magda, que pateix tuberculosis. Són poloneses i escapen de la guerra, a la recerca d’un món millor. Després de molts problemes, l’Ewa aconsegueix arribar a Nova York. La Magda, no. Des d’aquest moment, farà tot el que calgui per treure-la d’allà i pagar-li el tractament mèdic que necessita.

“La isla de Ellis” ens parla de moltíssimes coses. Sobretot, de la manca d’escrúpols d’algunes persones, que prioritzen els diners per sobre de les persones. És el cas d’en Bruno (Phoenix). Li promet que li farà costat i que l’ajudarà en tot, però la seva suposada feina de modista es transforma en una de prostituta, en contra de la seva voluntat. Diuen que sempre hi ha una alternativa. En el seu cas també? El triplet protagonista el completa el cosí d’en Bruno, que fa de mag. Li dóna vida Jeremy Renner (“La gran estafa americana”, 2013). La història no està malament, però no és rodona, ni molt menys. En Gray tot és massa evident, amb llagrimetes incloses.
 
"EL LLEOPARD" (JO NESBO)
 
El detectiu Harry Hole, alcohòlic i drogoaddicte, enganxa! No sempre actua emparat per la llei, però té un sisè sentit que el fa únic i irrepetible. Ho torna a demostrar a “El Lleopard”, publicat per Proa. M’he polit les 705 pàgines en menys d’una setmana. El noruec Jo Nesbo (Oslo, 1949) l’ha tornada a encertar. És una de les novel·les negres més rodones que he llegit darrerament.

Per entrar de ple en “El lleopard”, no cal haver llegit “El ninot de neu”, l’últim llibre de Nesbo protagonitzat per Hole. Ho dic perquè s’hi refereix unes quantes vegades. Però només ho fa perquè era l’anterior cas en què havia treballat el detectiu i per intentar trobar similituds entre aquell boig arrogant i al que persegueix ara. A més a més, “El lleopard” és infinitament millor. Podríem dir que amb aquest llibre frega la perfecció. Sé que pot sonar a tòpic, però les trames principals i les secundàries estan tan ben lligades que mantenen l’emoció fins a l’última pàgina. Nesbo sempre deixa portes obertes, possibles candidats a assassí en sèrie... i sense trampes. Ho dic, perquè, de vegades, hi ha autors que, quan menys t’ho esperes, es treuen un personatge de la butxaca, que fins al moment no existia o havia sortit poc, per acabar de lligar-ho tot. No és el seu cas.

Quan comença la novel·la, a Hole el tenim a Hong Kong, malvivint, lluitant contra els seus fantasmes interiors, com sempre. No té ni la més mínima intenció de tornar a Oslo per recuperar la seva feina de policia. Però ho acaba fent. Qui el convenç, no direm com ni perquè, és la detectiu Kaja Solness. Dues dones han aparegut assassinades a la ciutat i no hi ha ni una pista. L’únic capaç de lligar caps, ja ho ha fet altres vegades, és ell. I, per si fos poc, aquest cop en Hole també haurà de lluitar amb altres policies, els de la Kripos -amb el desagradable Mikael Bellman al capdavant-, que volen apoderar-se del ‘negoci del crim’ i desplaçar al departament d’homicidis. Ho aconseguiran?

L’acció passa a Hong Kong, a Oslo i a l’Àfrica negra, amb el Congo al capdavant. L’assassí fa servir una crueltat màxima. Un dels estris que utilitza per torturar a les seves víctimes és la Poma de Leopold, una espècie de bola de billar petita que, quan algú estira el cordill que hi penja, surten disparades de l'interior vint-i-quatre agulles de set centímetres. No és difícil imaginar com queda la víctima quan li explota dins de la boca. “El lleopard” és un llibre imprescindible. Serà difícil que Hole li regali una altra història tan sensacional. La traducció de "El lleopard" és de Laia Font i Mateu.

"En Harry va entrar a la sala. Feia olor d'amoníac. Va enfocar la llanterna a les parets. La sala, que va calcular que feia tres metres per tres, no tenia finestres. El feix de llum va passar per una cadira negra plegable, una taula amb un llum i un monitor d'ordinador de la marca Dell. El teclat encara tenia la "e" i la "n" intactes, o sigui que no l'havien fet servir gaire. La taula, de fusta, estaba endreçada, sense taques blaves. A la paperera hi havia tires de paper, com si algú hagués retallat fotos. I, exacte, un Dagbladet amb la primera página retallada. En Harry va llegar el titular de sobre la foto que hi faltava i va saber que havien vingut al lloc adequat. Havien arribat. Era allà".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: