dimarts, d’agost 14, 2007

Comentari: 'El verano de Kikujiro'. Nota: 8'1


El despertar de Masao

1998: Festival de Cinema de Valladolid (Premi de la Crítica i Millor actor / Japó / 121 minuts / Drama / Director: Takeshi Kitano / Intèrprets: Beat Takeshi (Takeshi Kitano), Yusuke Sekiguchi, Kayoko Kishimoto, Kazuko Yoshiyuiki, Great Gidayu / En Masao té nou anys. Viu amb la seva àvia, però no la veu massa. La dona treballa molt. Avorrit i de vacances, decideix anar a buscar la seva mare, a qui pràcticament no coneix. Una amiga de l’àvia li demana al seu marit que se’n vagi amb ell. Es tracta d’en Kikujiro, un antic ‘yakuza’. A priori pot semblar que no és la companyia adeqüada pel nen. O sí?

Asseguren que és millor estar sol que mal acompanyat. Qui ho diu això? M’imagino que les persones que algun cop han viscut amb algú, està clar. En Masao està pràcticament sol en aquest món. La seva àvia, que és qui es cuida d’ell, està tot el dia fora de casa. No se’n pot ocupar massa. La seva mare va marxar quan ell era ben petit; suposadament per guanyar diners per a la família. I al pare ni se l’esmenta. En Masao va a l’escola sol, quan torna dina sol, se’n va a jugar sol… Al llarg de l’any pot refugiar-se en els seus companys de classe, però ha arribat l’estiu i, ara que toquen vacances, està més SOL que un mussol. Segur que en Masao no estaria millor mal acompanyat? Millor ben acompanyat, està clar, però la soledat se’l menja. És un nen trist, acomplexat, que va d’un lloc a un altre sense saber ni perquè. Sort en tindrà d’en Kikujiro.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Takeshi Kitano, un altre director d’origen oriental, com no, em fa vibrar com pocs. És un geni. Va, li perdonarem la llicència d’estar al capdavant d’’Humor amarillo’… que en el seu moment també va ser un puntàs. No deixa de sorprendren’ns mai. A ‘Battle Royale’ (2000), on feia d’actor principal, em va deixar perplex amb una lluita ‘fraticida’ entre els alumnes d’una mateixa classe, confinats en una illa pràcticament deserta i plena de trampes. ‘Només en pot quedar un’, diu ell mateix al començament de la cinta. Violència per un tub! A ‘Zatoichi’ (2003), dirigida per ell, ens explica la història d’una espècie de samurai cec (que al final representa que no ho és) i a ‘El Verano de Kikujiro’ s’inventa una tragicomèdia rodona. Res de violència, tot i que costa de creure. La pel•lícula és tendre i còmica alhora; poètica i graciosa. Ho té tot.

En Kikijuro és un malparlat. Deixa anar perles com cabró, gras, calb, ignorant o qualsevol altre insult gratuïtament, només obrir la boca, abans fins i tot de dir bon dia, per explicar-ho d’alguna manera. Demana allò que vol sense contemplacions. No pregunta, ordena. Excepcional l’escena en què obliga al recepcionista d’un hotel a portar-lo en cotxe perquè no li ha deixat diners pel taxi. ‘La factura és massa cara, cabró. Com que m’has robat, ara em portes tu’. Frases similars a aquesta són les que fa servir en tot moment, a tota hora. És un home dur amb els de la seva edat, tendre amb el nen, cada cop més. I això és de valent. Conec massa gent que és dura amb els febles i feble amb els durs. Vosaltres també en sabeu d’algú, no? Clar! De covards n’hi ha a tots els llocs. Al començament, en Kikijuro s’aprofita d’en Masao, obligant-lo a escollir els guanyadors d’unes curses de bicicletes (creu que té un do), però després acaba venerant-lo. Veu que el nen està necessitat de carinyo; és tot innocència. I li dóna, com no.

La mare d’en Masao s’ha oblidat d’ell. Quan arriben a la casa on viu –després de mil i una peripècies-, veuen com acomiada al seu marit… i a un altre fill. Aquest sí que el cuida. ‘Serà cabrona’, com diria el mateix Kikijuro. Però el bon home no vol que el nen pateixi. Li diu que no és la seva mare, es tracta d’un altra dona que ara viu en aquella casa. Decideix emportar-se’l ràpidament perquè no pateixi. El millor de la pel·lícula, i la part més còmica, està encara per arribar. Comença quan atura un parell de motoristes i els exigeix que li donin una campana que, suposadament, serveix per cridar als àngels; un amulet, vaja. Immediatament la regala al Masao. Li diu que la seva mare la va deixar a la casa on vivia abans de marxar… perquè, si algun dia ell hi anava, li entreguessin en mà. Mentida piatosa. Cap problema.

Aquests dos motoristes, el gras i el calb, a qui Kikijuro comença atemorint, per després ficar-se’ls a la butxaca, formen una parella fantàstica. Ells dos i un bon home, el ‘senyor simpàtic’, que accepta portar en Kikijuro i en Masao en cotxe, formen una ‘família’ extraordinària… la que el nen no ha tingut mai. A les ordres del ‘yakuza’ estan disposats a fer qualsevol cosa: el gras de peix globus, i el calb de pop, perquè en Masao els pesqui… Fan d’extraterrestes, juguen a ‘un, dos, tres pica paret’, es col·loquen mitja síndria per barret perquè el nen els piqui… infinitat de coses. Qualsevol excusa és vàlida perquè deixi de pensar en la seva mare i sigui feliç. Qui ho diria. Estava avorrit com mai i li regalen el millor estiu de la seva vida. Ha fets amics per sempre.

La cançó central de ‘El verano de Kikijuro’ és boníssima. Ara mateix vaig a veure si la trobo. Acabo. Visualment, la pel·lícula és molt bona. Les escenes dels somnis de l’home i d’en Masao són expectaculars, com els signes que en alguns moments s’incorporen per reforçar l’acció. Un àngel gegant quan se’ns parla dels ‘poders’ de la campana, una fulla de parra per tapar el sexe del ‘calb’ mentre juguen a una versió ‘porno’ de l’’un, dos, tres pica paret’.... ‘Calb, cabró, perquè t’has despullat del tot. El joc era en roba interior’. Genial. Takeshi Kitano torna a sorprendre. En cas contrari, no seria ell. En vull més.

Ah; i deixo una pregunta a l’aire: En Kikijuro ho ha passat tan malament com en Masao? Ho dic perquè, aprofitant el viatge, Visita a la seva mare, que és en una residència. Entra, la veu i se’n va sense dir-li ni una paraula. També el va abandonar… Fi.

Cap comentari: