dissabte, de juny 27, 2015

El mal pot estar més a prop del que penses


Feia temps que hi anava al darrere; i ja he pogut veure-la. Parlo de la “O lobo atrás da porta” (2013), del brasiler Fernando Coimbra. Va ser escollida millor pel·lícula llatinoamericana al Festival de Sant Sebastià i millor opera prima al Festival de L’Havana. Tot gira al voltant del segrest de la petita Clarinha, la filla del matrimoni de la Sylvia i en Bernardo. Algú va a buscar-la a l’escola i ja no tornen a veure-la més.

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Leandra Leal. Dóna vida a la Rosa, l’amant d’en Bernardo, que treballa d’inspector en una companyia d’autobusos. L’evolució del seu personatge és sensacional. De noia maca i sexy a femme fatale. També treballen francament bé la Fabiula Nascimento, que fa de Sylvia; i en Milhem Cortaz, que és en Bernardo. L’acció comença quan la Sylvia va a buscar la nena a l’escola i la professora li diu que, uns minuts abans, se l’ha emportada una amiga seva. La mestra està convençuda que la mare estava malalta. De fet, diu que ha rebut una trucada de telèfon (possiblement d’una impostora que es feia passar per ella) explicant-li. És en aquest mateix moment quan comencen les investigacions. Tots els indicis apunten a la Rosa i a una possible venjança cap en Bernardo, que l’hauria deixada.

"O lobo atrás da porta" és perversa, incòmoda (sobretot si es tenen fills) i commou fins a punts insospitats. Coimbra retrata el desig, la mentida i la perversitat dels tres personatges, que semblen jugar una interminable partida de cartes. La Sylvia és la víctima principal, amb el permís de la pobra Clarinha. No en té cap culpa del que està passant. Li prenen la nena i pateix per recuperar-la. Vol tornar a acariciar-la i com abans millor. En Bernardo mai no es podia imaginar que tenir una amant podia ser tan perillós. Tot té a veure amb la seva relació amb la Rosa? O potser no? És d’aquelles pel·lícules que, com menys coses se sàpiguen abans de veure-la, millor. El final és brutal. Ja ha sortit en DVD.

"UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA"

Absurda i genial. Parlo de la pel·lícula sueca "Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia", de Roy Andersson. Tot té poc sentit, com el mateix títol o el cartell, d'una escena sense sentit. Un home que mor mentre obre una ampolla de vi, un altre que cau fulminat en un vaixell i una dona que no es vol separar de les joies ni en el moment de morir són l'aperitiu.

Els protagonistes principals són en Sam i en Jonathan, dos veterans venedors d'articles de broma amb poquíssima gràcia. Sempre ensenyen les mateixes coses: una dentadura de vampir, un sac del riure i una màscara d'un home amb només una dent. No venen res; i no m'estranya. Són tristos com la mort, amb la qual un d'ells somia sovint. L'escena en què s'imagina que 'rosteixen' uns esclaus en un cilindre gegant és del tot delirant. "Una paloma" és una pel·lícula minimalista, amb escenaris buits, de colors pastel i amb persones molt variades, com la grassa professora de flamenc, que intenta aprofitar-se d'un dels seus alumnes. Suposo que Andersson vol deixar-nos ben clar, i ho aconsegueix, que la vida és absurda i que cal aprofitar-la quan ens ve de cara.

Són molts els referents que em venen al cap quan penso en el cinema d'Andersson, començant per Jacques Tati i Luis Buñuel. Hi ha qui diu que també té coses de Bergman i de Kaurismaki. "Una paloma" és surrealisme en estat pur. En Sam i en Jonathan són com dos pallassos tristos, desencaixats en el món que els ha tocat viure. Holger Andersson i Nils Westblom estan sensacionals. Amb aquesta pel·lícula se'n va emportar el Lleó d'Or al Festival de Venecia. És la que completa la trilogía sobre l'existència, després de "La comedia de la vida" (2007) i de "Canciones del segundo piso" (2000). Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: