dimecres, d’abril 18, 2007

Comentari: 'El gigante de hierro'. Nota: 8


Pel·lícula gegant

1999 / Estats Units / 86 minuts / Director: Brad Bird / Dibuixos animats / En Hogarth és un nen de 9 anys testarrut i imaginatiu. Està obsessionat en descobrir alienígenes o invasors subversius. Per aquest motiu, escolta amb atenció la història d'un vell pescador que assegura que ha vist un robot immens al mar. En Hogarth surt ràpidament a buscar-lo i, per sort seva, el troba abans que ningú. Els problemes, però, no trigaran a arribar. L'ha d'intentar amagar de tothom i evitar que un destarotat agent dels serveis d'inteligència nordamericans el trobi. Aquesta pel·lícula està basada en un conte escrit pel poeta anglès Ted Hughes l'any 1968. És un clàssic de la literatura infantil. Brad Bird, l'encarregat de dirigir-la, es va formar a la Disney i va ser assessor executiu de la sèrie 'Los Simpson'.

'El gigante de hierro' és una pel·lícula molt interessant. La Disney faria bé en recuperar directors com Brad Bird i millorar la seva oferta infantil, cada cop més decebedora. Les seves últimes aventures, amb 'Descubriendo a los Robinsons' al capdavant, no tenen ni cap ni peus. 'The Iron giant', aquest és el títol original de la pel·lícula, és alliçonadora. Té un missatge clar i això, quan parlem de títols per a nens i nenes, és determinant. La violència només genera violència. Així de clar. El gegant mai ataca, només es defensa. Es més, quan es transforma en una arma mortífera perd l'oremus; podríem dir que ho fa obligat. Quan s'aturen els trets i les bombes, recupera la seva bonhomia natural. Ja sé que parlem d'un robot, però a la pel·lícula és tractat com una persona, amb sentiments inclosos.

La veritat és que, cas que existís, un gegant d'aquestes característiques seria un problema... gegant, clar. No és violent, d'acord, però té molta gana i només menja ferro. Per tant, tot allò que és d'aquest material (cotxes, tractors, bigues...), perilla. No destrossa les coses amb mala intenció, però necessita ingerir-les per seguir viu. Tenint en compte aquesta premisa, el gegant és un perill... sempre que no estigui controlat. En el seu entorn, fins i tot podria ser una solució per acabar amb certs tipus de deixalles; una deixallaria ambulant m'atreviria a dir.

En Hoghart ho té clar des del primer moment i intenta ajudar-lo sense estudiar-ne les conseqüències. És un nen imaginatiu i el gegant és una mina; un regal caigut del cel. Només té 9 anys, però ni gota de por. Inicialment, decideix actuar sol però, quan arriben els problemes, convenç al propietari d'una deixellaria que li doni un cop de mà; l'obliga, pràcticament. Tot hauria sortit més o menys bé sense l'ingerència d'un agents dels serveis d'intel·ligència (?) dels Estats Units. És la prepotència personificada, d'aquelles persones (i per desgràcia cada cop n'hi ha més) que persegueixen l'èxit inidividual per sobre de qualsevol altre cosa; sense estudiar-ne les conseqüències. Vol ser famós, quedar com un heroi davant dels seus caps i companys.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)


L'agent desobeeix als seus superiors i decideix 'matar' el robot amb un míssil nuclear. Acabarà amb ell, però també amb tota la població de Rockwell, a Maine. És llavors quan el robot decideix convertir-se en víctima i salvar a les persones que han donat la cara per ell. Aixeca el vol i xoca prontalment amb el míssil, que el destrossa en mil bocins. El nen plora, però ha descobert el sacrifici i l'amistat veritable. L'agent dels serveis d'intel·ligència es converteix en el dolent, odiat fins i tot pels militars que havien envaït la ciutat... Per protegir la població?

La sorpresa final és que el gegant pot autoreparar-se, com ja havia fet en algunes parts de la pel·lícula. És a dir, que veiem com, poc a poc, es van juntant totes les peces... per petites que siguin. Hi hauria lloc per una segona part, però ja fa vuit anys que es va estrenar la primera. Millor deixar-ho així, amb un gran gust de boca. Pel·lícula recomanable per a tothom, sens dubte.

Cap comentari: