dimarts, de juny 28, 2016

Somnis a mida (Núria Pradas)


“Somnis a mida”, de Núria Pradas (Barcelona, 1954), és una novel·la plena de fils, agulles, didals i tela, molta tela. Una bona part de l’acció té lloc a Santa Eulalia, la botiga de moda que hi ha al Passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1926, quan estava a la Boqueria, preparava una desfilada, amb col·lecció pròpia, que suposaria la seva entrada en l’univers de l’alta costura. Està publicat per Columna i té 444 pàgines.

Més enllà de la botiga, que té vida pròpia, i es transforma en un personatge més, cal destacar-ne dos de molt importants: la Roser Molins i la Laia Calvet. Tots dos estan molt ben dibuixats. La Roser és filla de l’Antoni Molins (fundador de Santa Eulàlia, en la segona meitat del segle XIX) i germana de l’Andreu Molins, que es va posar al capdavant del negoci després de la prematura mort del seu pare. La Roser formava part de la burgesia barcelonina. Es va casar amb en Ferran Clos que, després d’uns anys de disbauxa a París, va intentar refer la seva vida. Més per obligació que per gust. En Ferran dibuixava molt bé i, en poc temps, es va convertir en el dissenyador estrella de Santa Eulalia. La Roser va dedicar la vida a servir a les seves filles i al seu marit, a qui mai li va retreure les seves constants aventures. Sempre que va poder també va ajudar la Laia i a la Tereseta, que durant molt temps li va fer de minyona. Era la seva dona de confiança.

La Laia Calvet és l’altra cara de la moneda. Filla de la Carmen, una modista andalusa, va entrar a treballar a Santa Eulalia molt jove. Allà s’hi va passar quasi tota la vida. No va ser una dona feliç. Va quedar òrfena massa aviat, va tenir un fill amb un home compromès i va perdre la majoria dels seus amics, amb en Genís al capdavant. El seu fill Valentí tampoc va tenir una vida fàcil, mal aconsellat per alguns homes en qui potser buscava la figura del pare desconegut. Fa la sensació que la La Laia, tota una antiheroïna, sempre va mirar més per ella que pels altres. Quan l’amor li va trucar a la porta, tampoc no en va fer massa cas. Sort en va tenir de l’Engràcia, que es va cuidar primer d’ella i després del seu fill. Va començar com aprenenta de dependenta i va arribar molt amunt. S’ho mereixia? Jo diria que sí.

LA HISTÒRIA DE DUES GENERACIONS

Una petita part l’acció passa a Camprodon, on els Molins tenien la seva casa d’estiueig. Sempre que alguna cosa es complica, cap allà anaven! “Somnis a mida” és la història de Santa Eulalia, que l’any 1936, durant la Guerra Civil, va ser col·lectivitzada. Va estar un bon temps fabricant uniformes militars. A petició de l’Andreu Molins, amagat fins que arribessin temps millors, el seu encarregat va seguir comprant teles. Això els va permetre tornar a treballar amb força quan va acabar el conflicte armat. La competència estava sota mínims. La novel·la passa francament bé; sobretot perquè la vida de la Laia dóna per molt. A través d’ella, veiem com evoluciona la classe treballadora en una Barcelona que comença a treure el cap per tornar a consolidar-se com una de les grans ciutats europees. Amè, humà i amb molta personalitat.

“Els nous salons, i per extensió tota la botiga, s’anaven transformant de mica en mica per l’assaig general de la desfilada. Santa Eulalia estava desconeguda. Tremolosa i impacient. Com una núvia que veu acostar-se el gran dia.


L’Andreu Molins, però, no veia res del que hi passava. Tancat al seu despatx, vetllava les armes de la Casa i procurava que no sucumbís a la bogeria, ben concentrat en la feina de cada dia, intentant que aquella festa que estava a punt d’il·luminar Santa Eulalia amb focs d’artifici no interrompés la rutina que la feia funcionar amb la puntualitat i la regularitat d’un rellotge. Perquè en Molins necessitava la regularitat per viure i també, com és natural, per dirigir l’empresa. I els focs d’artifici els deixava per als altres. De fet, encara no havia decidit si assistiria a la desfilada. A ell, aquella mena d’espectacles, malgrat que els trobava necessaris, més aviat el molestaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: