dilluns, d’agost 20, 2007

Comentari: 'Cuatro minutos'. Nota: 7'8


El talent de 'Miss Jenny'

2006 / Alemanya / 112 minuts / Drama / Director: Chris Kraus / Intèrprets: Monica Bleibtreu, Hannah Herzsprung, Sven Pippig, Richy Müller, Jasmin Tabatabai , Nadja Uhl/ Una pianista d’edat avançada, que dóna classes en una presó alemanya, descobreix que una de les internes, la Jenny, de 21 anys, té un talent especial per la música. La presenta a un concurs per a joves perquè està convençuda que pot guanyar-lo. Per aconseguir l’objectiu, les dues dones, molt diferents, estan obligades a treballar en equip i, el més difícil, a respectar-se.

Coincidint amb la segona joventut de ‘La vida de los otros’ (gràcies a la seva estrena en DVD) ha arribat als cinemes ‘Cuatro Minutos’, un altre títol alemany de qualitat. I van… No és tan definitiu com l’altre, però també té moltes coses bones. A partir d’ara, l’únic que potser fa falta (i dic potser) és que alguns directors alemanys s’oblidin de la Segona Guerra Mundial i de les presons i arrisquin amb temes ‘diferents’. Hi ha títols molt originals, com ‘Las Partículas elementales’ (2006) o ‘Verano en Berlín’ (2005), però la majoria ens segueixen parlant, directament o indirecta, del nazisme i de les seves terribles conseqüències. També és veritat que no es bo oblidar i que de les errades també se n’aprèn força… o això diuen.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

‘Cuatro minutos’ és una pel·lícula força austera, on el més important és el missatge, duríssim, i no l’embolcall. Veiem una presó deteriorada, amb un director despreocupat pels treballadors (la professora de piano fa tres anys que no cobra), cases senzilles (perquè la gent és senzilla) i poca cosa més. Res de grans localitzacions, res de grans decorats, res d’efectes especials. El personatge central és una interna violenta i malcarada tot i que, a mida que avança l’acció, veiem que té motius suficients per ser com és. Aparentment, és una noia marginal, sense cap futur en la societat, però amb un do innat per tocar el piano. De fet, quan tenia dotze anys, ja havia delectat mig món amb el seu art, fins que el seu pare, que li feia de mànager, va decidir celebrar-ho ficant-se al llit amb ella cada nit. Tot sol tenir una explicació en aquesta vida. No sempre, però quasi.

Per sort per a la Jenny, ben a prop de la presó se celebra un concurs per joves talents i, tot i la seva agressivitat, decideixen inscriure-la. El seu director sap que és una manera de publicitar la institució i, de retruc, a ell mateix, que és un ‘trepa’ com pocs. La professora de piano, amargada des que la seva nòvia va ser assassinada (a la Segona Guerra Mundial, com no) també busca el seu èxit personal. Diu que ho fa per la música, però el suposat triomf de la reclusa també seria el seu. Potser aconseguiria allò que no va ser capaç d’atrapar al vol quan era jove, quan ella era la principal i única protagonista. A més, no pot amagar, ella és lesbiana, i en fa bandera, que la jove li atrau.

La Jenny intenta practicar, sempre que pot, però un grup d’internes i un dels treballadors (a qui ella li va fer la cara nova el primer dia) intenten fer-li la vida impossible. La metamorfosi d’aquest personatge masculí, que passa de bona persona a venjatiu, per després tornar a fer marxa enrere, és de les millors coses de la pel·lícula. Això i, com no, el descobriment de la pianista (Hannah Herzsprung), amb uns ulls blaus penetrants i una força inusual per una actriu que s’ha forjat en sèries de televisió. Tot l’equip de ‘Cuatro minutos’, amb el seu director al capdavant, és pràcticament novell, amb poquíssima experiència en el món del cinema. La Hannah promet i segur que no trigarem a trobar-nos-la al capdavant d’una altra pel·lícula alemanya de qualitat. M’agradaria veure-la arreglada, fent de bona, per poder gaudir de la seva bellesa natural des d’un altre punt de vista.

Qui no m’acaba de convèncer del tot és la professora (Monica Bleibtreu), a qui han caracteritzat com a José Luis López Vázquez vestit de dona. I no és una broma. Ho fa bé, és veritat, però no acaba de transmetre la passió, la rectitud, l’odi i fins i tot l’amor que desprèn aquesta història, amb una música, de piano, com no, realment excepcional. Potser és qüestió de l’idioma, no ho sé. Jo vaig mirar la pel·lícula en castellà (no hi havia la possibilitat de veure la versió alemanya) i, possiblement, el seu personatge se’n ressenteix. M’ha agradat tornar-me a trobar la Nadja Uhl, a qui vaig descobrir a ‘Verano en Berlín’ (2005). En aquella pel·lícula feia de protagonista; aquí té un paper molt petit, fins i tot anecdòtic, diria jo. Però s’agraeix, està clar.

Aviam. Al final, la pianista facilita l’escapada de la interna, perquè a darrera hora la direcció de la presó li havia prohibit participar en el concurs. Per què? Doncs per barallar-se amb un grup d’internes, que l’ensarronen amb l’ajut del cel·lador venjatiu. No en tenia cap culpa, però ‘pringa’. Se suposa que la Jenny acaba guanyant el concurs, tot i que enganya tothom (fins i tot a la seva professora) tocant una peça moderna i totalment improvisada, de ‘negre’, com diria ella. Comença amb un compositor clàssic, però de seguida canvia de registre i ens en regala una de ‘producció pròpia’, excepcional en tots els sentis. Tant, que s’acaba ficant el públic a la butxaca, amb professora inclosa.

La Policia, que ja ha descobert la seva fugida de la presó, espera que acabi per detenir-la. Li donen ‘Cuatro minutos’ abans d’intervenir. D’aquí surt el títol de la pel·lícula. Acaba de tocar, dedica una reverència a la seva professora (mai abans havia volgut fer-ne una) i m’imagino que un altre cop cap a la presó. Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Per sort, és una producció europea i no hi haurà segona part.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bona. I ella preciosa. Millor que 'La vida de los otros'. Crec jo. Manel

jordicine ha dit...

A mí em va agradar més 'La vida de los otros', però està molt bé