dimarts, de gener 26, 2016

Mai no és tard (Miquel Pucurull)


“Si sabés que el món s’acaba demà, avui encara sortiria a córrer una estoneta”. És una de les frases que trobem a “Mai no és tard”, del corredor popular Miquel Pucurull. El pròleg és de l'escriptora l’Empar Moliner i l’edició del periodista Marc Cornet. Té 319 pàgines i està publicat per Columna. En Miquel, que té 77 anys, ha fet 45 maratons i ja està apuntat a la de Barcelona, prevista pel 13 de març.

És tot un exemple pels corredors més joves. Ell s’hi va posar quan tenia quaranta anys, per perdre pes. No li agradava gens. Com van canviar les coses en poc temps! Des d’aquell dia, quasi no ha parat. Només va fer una aturada “tècnica” l’any 2012, després de caure per unes escales mecàniques. El metge li va prohibir que tornés a córrer, però no li va fer cas. Cada capítol del llibre és un quilòmetre, de l’1 a 42, i l’últim l’ha titulat 195 metres. La marató, aquests 42 quilòmetres i 195 metres, són la seva gran passió. Si n’ha d’escollir una, per descomptat, la de Barcelona, la que corre a casa seva, amb els seus. La seva dona, la Felicitat, també ha estat maratoniana, com la seva filla Elisenda, que va arribar a ser campiona de Catalunya.

“Mai no és tard” és un llibre àgil, molt ben escrit i ple d’anècdotes, com el dia que va haver de demanar un entrepà a una espectadora (era de tonyina) per poder acabar la Marató de Barcelona. Aquell dia anava justet de forces. Diu que, quan arribi la parca, vol que el trobi amb les sabatilles posades. Córrer l’allunya de la mort, a més a més de pujar-li la moral i l’autoestima. En Miquel explica que ell sempre s’ha trobat millor entre els joves i critica que alguns intentin tancar-li portes basant-se, només, en la seva edat. Amb els anys, la seva marca a la marató s’ha incrementat considerablement: de les 3 hores i 14 minuts de l’any 1989 (ell en tenia 50) a les 5 hores i 56 minuts del 2014, ja amb 75. Diu que ara la gaudeix més estona.

CORREDOR REIVINDICATIU

En “Pucu” sempre ha estat un corredor reivindicatiu, amb molta presència en els mitjans de comunicació i, des de fa uns anys, a les xarxes socials. Té un bloc que es diu “Calaix de sastre del món del córrer” i és molt actiu a Facebook i a Twitter. Les seves piulades tenen molta gràcia, com la que dedica als corredors novells que, abans d’una cursa, preguntem si en el recorregut hi ha pujades. Sempre hi ha pujades i mai baixades, ironitza. Va lluitar contra la Federació Espanyola perquè no establís el “Carnet del corredor” que, segons ell, era només un “peatge”. També va enfrontar-se a l’Ajuntament de Barcelona quan van decidir suspendre la Marató. No va parar fins que no van tornar a programar-la. Ha fet costat a totes les causes que beneficiéssin l’atletisme popular.

El llibre també és un homenatge a l'atletisme popular català, en general; i a Ramon Oliu, en particular. Ell va ser qui va portar la Marató a Barcelona i en Miquel vol deixar-ne constància. L’auge de les curses populars també és cosa de l'Oliu. De les 45 maratons que ha fet l’autor, només dos han estat fora d’Espanya: la de Nova York i la de Londres. Aquest any, la de Barcelona, de la qual n’està enamorat, la tornarà a córrer, per tercer any consecutiu, amb la il·lusió de recaptar diners per investigar sobre la diabetis infantil, a favor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Els beneficis íntegres d’aquest llibre també aniran destinats al mateix. Una de les nétes d’en Miquel, la Laia, és diabètica. “Mai no és tard” és una bona aposta de lectura. Si ets corredor o corredora, encara més.

“En el meu cas corro per allunyar els estralls de la vellesa. No vull fer-me gran. Corro per sentir-me bé anímicament. Per mantenir l'entusiasme i l'optimisme. Per tenir un projecte. Per donar exemple als vells. I a la joventut. De fet, ho reconec. Vull sentir-e jove, Com ara mateix. Fa un any vaig marcar-me un objectiu. Un altre. Hi he estat treballant. Donant el millor de mi mateix per assolir-lo. Esprement-me per tornar a emocionar-me. Ara en recullo la medalla que dóna l'autocomplaença. Miro a l'horitzó. Al cronòmetre de l'arc d'arribada. Un segon. I un altre. El temps passa. Com la vida. I cada cop m'acosto més al final. Sí. Ho sé. Però jo l'aturaré abans d'hora. Una victòria personal. Contra el pas del temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: