dimecres, de juliol 04, 2007

Comentari: 'Shrek Tecero'. Nota: 6


L’Shrek ja és pare

2007 / Estats Units / 92 minuts / Animació – Comèdia / Directors: Chris Miller, Raman Hui / L’Shrek es va casar amb la Fiona sense pensar que algun dia podria convertir-se en Rei. Enamorar-se d’una princesa té aquestes coses! Quan el seu sogre mor, li cau el món a sobre. Ell manant ‘Lluny, Lluny enllà’? Per evitar-ho surt a la recerca d’Artur, el jove cosí de la Fiona. L’ogre marxa acompanyat de l’ase i del gat, els seus inseparables amics. Aprofitant la seva marxa, el Príncep Galan intenta pujar al tro per la força... però no comptava amb haver-se d’enfrontar a un exèrcit d’heroïnes de conte.

La vaig anar a veure amb el meu fill, que té sis anys, i ens ho vam passar molt bé tots dos. No sorprèn tant com la primera, ni potser té la qualitat de la segona (amb l’aparició del gat amb botes), però té molt d'encant. Potser el millor de la pel·lícula és quan l’Shrek somia que serà pare i es veu envoltat per un número inacabable d’ogres petitonets; tants que fins i tot quasi l’aixafen. Això sí que és un malson! També té molta gràcia el personatge del Mag Merlin, que ha emigrat a una illa deserta per culpa de l’estrès. Ara és una persona diferent, potser més pura, però plena de manies. Només pensa en les corrents energètiques, en el cosmos, en coses cent per cent espirituals. Ho exegeren tant, que l’home acaba fent riure. El Mag potser en fa un gra massa, però acaba sent decisiu perquè la història arribi a bon port.

El rei granota s’està morint. Entre ganyota i ganyota, perquè triga a deixar aquest món, li demana a l’Shrek que li prengui el relleu. L’escena és divertidíssima. L’ogre és més llest del que sembla (molts n’haurien de prendre nota) i diu que no n’està capacitat. Com deia en Josep Cabayol, amb qui vaig coincidir a COMRàdio, en aquest món cal tenir clar quin és el nostre ‘límit d’incompetència’. L’Shrek ho sap i prefereix recórrer mig món a la recerca d’un cosí de la Fiona abans que manar ell. Quina gran lliçó d’humilitat. L’Artur és un nyicris, humiliat regularment pels seus companys d’escola. Té bon cor però, de moment, no li ha servit de res. Tothom s’atreveix a ficar-se amb ell. Li costa convéncer-lo, però l’Shrek se l’acaba emportant amb ell. Ràpidament té deliris de grandesa.

El Príncep Galan (que segueix sense digerir que l’Shrek s’hagi casat amb la Fiona) envaeix ‘Lluny, Lluny enllà’, acompanyat dels dolents de tots els contes populars. Arriben pujats a les escombres de les bruixes, en una escena força espectacular. En principi, tot sembla indicar que el Príncep se’n sortirà, però la seva sort canvia. Sobretot gràcies a un escamot femení d’heroïnes de conte (encapçalat per la Blancaneus, la Ventafocs, la mateixa Fiona i la seva mare, que trenca parets a cops de cap...) L’enfrontament és boníssim, com la lluita final entre l’Shrek i el Príncep, que fa el més espantós dels ridículs. En el tram final de la pel·lícula, l’Artur demanant als dolents que canviïn, els diu que encara poden ser bons. En aquest moment, el Capità 'Garfio' i companyia admeten que són dolents per les circumstàncies però que, en el fons, tenen un cor ben gran. En Garfio reconeix que li encanta cuidar flors i un altre dolent, ara no sé quin, reconeix que la seva gran passió es tocar la flauta.

Doncs, tot solucionat. L’Artur és coronat Rei per majoria absoluta i l’Shrek i la Fiona tornen a casa seva, on tenen tres ogres petits, llestos i pesats com la gana, com tots els nens, vaja. Sort que, com sempre, la jove parella té l’ajut de l’ase i del gat amb botes que, en un moment de la pel·lícula (i per culpa del Merlí) canvien de cos. Els directors d’Shrek ja no han de demostrar res i, potser per aquest motiu, la pel·lícula guanya en intel·ligència. És molt fresca i rica visualment, amb un disseny molt agradable. Ja espero la quarta; i en Pau també. Mmm...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Boníssima. La milor de les tres. Paco.

Anònim ha dit...

Podria estar millor, però passa bé.