dimarts, de febrer 23, 2016

Tot això ho faig perquè tinc molta por (Empar Moliner)


“Tot això ho faig perquè tinc por”, Premi Mercè Rodoreda, és l’últim llibre d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Està publicat per l’editorial Proa i té 203 pàgines. Són dotze contes curts protagonitzats per persones “normals”, d’entre quaranta i cinquanta anys, a les quals res els surt massa bé. Fa la sensació que l’autora intenta dir-nos allò de “gaudeix del dia perquè vindrà la nit”. Vaja, viure el moment.

Moltes de les inquietuds, les pors i els “vicis” de l’Empar apareixen en els seus relats. Si la coneixes, com és el meu cas (ens veiem cada dia a Els Matins de TV3), veus molt d’ella a tot arreu. El més autobiogràfic és el que es titula “Tot això ho faig perquè tinc por”, en el qual ens explica el patiment de la protagonista per comprar lents de contacte en una òptica. Ha de fer-ho seguint unes pautes establertes d’avançada. Qualsevol petit imprevist la deixa en fora de joc. Tot i viure del “showtime” podríem dir que l’Empar és una dona tímida, sobretot per parlar de les seves coses.

El vi (“Un blog de gastronomia”), els còctels (“Ell no reia mai”), el gust per córrer (“Dos anys en la vida de la Flora Camí” i “L’home dels espàrrecs”), els gossos (“La mullena”), les col·laboracions periodístiques (“El tema de l’article”) i els premis literaris (“La divisió de les famílies”) són temes que l’Empar domina sobradament; i en el llibre es nota. També queda evident que coneix amb detall els mitjans de comunicació (pel seu pas per TV3, Catalunya Ràdio i el diari Ara) i retrata els platós i les tertúlies amb molt detall. De plató n’hi ha un a “Com fer servir un desfibril·lador” i un altre a “A la nostra edat”, en el qual un presentador gai busca parella.

FINALS TANCATS

Els altres dos contes que completen el llibre són “Bullying”, on un dels seus protagonistes també és tertulià, i “Sempre ho havien dit”, amb la cocaïna i l’alcohol com a protagonistes. Aquest és l’últim i és el més trist de tots. Diu la també escriptora Sílvia Soler que aquest és el llibre “més àcid i savi” de l’Empar. Hi estic d’acord. En cap dels relats hi ha marxa enrere. Els finals són tancats, i sovint, afligits, i estan protagonitzats per persones amb un cert punt de desencís i d’ansietat. Queda clar que els records sempre pesen molt. La necessitat de ser pare o mare, el procés català i fins i tot la necessitat (o no) de fer dieta també apareixen en algun moment. Com sempre, llenguatge clar, directe, punyent, sense ni una paraula sobrera.

“La Sandra de Fluvià va demanar una cervesa (havia de mantenir la reputació d’escriptora maleïda que conreava amb tanta dedicació des de feia dues dècades) i va esperar el veredicte.
-Vol got? –li va preguntar la cambrera.
-No, no! -va fer ella, com si voler got la fes semblar una escriptora adotzenada i bleda. Un “no” alarmat, com si la cambrera fos inepta i per tant la pregunta (al món desenfadat de la Sandra de Fluvià) malèficament fora de joc. -Jo un Vichy –va dir l’editora. I això va fer que l’altra endevinés que la cosa aniria malament”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

4 comentaris:

rits ha dit...

ja tinc ganes de llegir-lo!

XeXu ha dit...

He llegit només un recull de la Moliner, i en tinc un a casa esperant que vaig trobar en una llibreria de segona mà. Aquest probablement el llegeixi algun dia, però no em poso data, de moment llegiria el que tinc pendent, i veurem quan li toca el torn.

Jordicine ha dit...

Ja em diràs, RITS.

Jajaja. Pas a pas, XEXU.

Botika ha dit...

No he llegit mai res de l'Empar, i tot i que els llibres de relats curts no m'agraden gaire potser m'animo per la teva ressenya.