divendres, de març 06, 2015

"Recuérdame que te odie" (Álex de la Iglesia)


El dibuixant de còmics uruguià Bruno Kosowski i l'editor Rubén Ondarra, protagonistes del llibre “Recuérdame que te odie”, podrien haver sortit perfectament a qualsevol pel·lícula d’Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965), que n’és l’autor. Té 235 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta. És molt irònic i cent per cent cinematogràfic. Es llegeix pràcticament d’una tirada, en un parell o tres d'hores. Hi haurà pel·lícula?

Veig a en Bruno, en Rubén i, sobretot, al grandíssim Juan Carlos Satrústegui -que ha viscut mitja vida passejant-se per institucions psiquiàtriques-, formant part a l’estranya banda terrorista d’en Ramón a la inoblidable “Acción mutante” (1992), o barallant-se entre ells, amb en Nino i en Bruno, a “Muertos de risa” (1999). També me’ls imagino com a veïns d’escala de la Julia a “La comunidad” o, fins i tot, fent costat als trasbalsats pallassos de “Balada triste de trompeta” (2010). En Bruno està totalment desequilibrat, com en Rubén i en Juan Carlos. Podríem dir allò de “Dios los cría y ellos se juntan”.

En Bruno ha d’entregar un llibre que li va encarregar en Rubén i mai no troba el dia. Quan l’editor decideix anar a buscar-lo personalment a casa seva, després d’un munt de trucades i de missatges de WahtsApp, se n’adona que ha desaparegut i comença la seva desesperada recerca. Una recerca boja, plena de còmics, de jocs de taula (el Cluedo, el Monopoli, Operación...), de drogues, cafès de l’Starsbuck, nigerianes amb els pits molt grossos, senyors baixets, molts Dry Martinis i parada final a Eurodisney. La història que ens explica De la Iglesia és força violenta, amb mossegades, cops de grapadora, i dits i ungles volant amunt i avall. Diria que té alguns tocs tarantinians. Les pistes per descobrir on s’amaga en Bruno, si encara està viu, parteixen d’un gravat de l’alemany Alberto Durero, “Melancolía I”.

Estem davant d’una novel·la d’intriga àgil, paranoica i amb una gran dosi de crítica cap a la societat actual. L’autor ho barreja pràcticament tot; des de la literatura més popular fins a les cites de l’Antic Testament o els Clàssics. Dos noms per acabar: el de la Montse, l’exdona d’en Rubén, a qui mai no ha acabat d’oblidar del tot -quin cul, mare meva-; i el del joc del Dungeon, que té obsessionat a algun dels protagonistes. De fet, les aventures que vivim pels carrers de Madrid podrien formar part d'un espectacular i sanguinolent joc de rol.

“En cuando divisé un desvío lo cogí, sin pensar obviamente en las consecuencias. Lamento de corazón los accidentes que provoqué al apostar por la alternativa más extrema. Mi alma está perdida, mi corazón es negro como las axilas de mis incansables acosadoras y no pienso dedicar un minuto a la redención. Uno es lo que hace, como decía Satrústegui, Kant y las reglas del Dungeon”.
Es tan cómodo como hacer lo que dicen los demás. Es tan fácil encajar, conformarse.... tengo cincuenta y dos años. Si la vida es una semana, estoy a viernes. Mañana es el último día; el domingo está todo cerrado. Estamos a viernes y no he hecho nada más que quejarme. Nunca se daban las condiciones idóneas para el transcendental primer paso. Siempre había que esperar algo, algo que no llega”.

Bon cap setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: