El hijo olvidado (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, 1975) és aposta segura. Després de triomfar amb la trilogia d’Illumbe ("El mentiroso", "En plena noche" i "Entre los muertos"), avui dijous es posa a la venda la seva nova novel·la, “El hijo olvidado”. Té 575 pàgines -que he llegit en tres dies- i l'ha publicada Ediciones B. Té un ritme frenètic perquè el seu principal protagonista, l’Ertzaintza Aitor Orizaola, no pot perdre ni un minut per intentar resoldre el cas més difícil de tota la seva carrera. 

L’Ori està de baixa i s’exposa a un expedient disciplinari. Va fer servir explosius per desfer-se de tres sicaris que volien matar-lo i Assumptes Interns el té en el seu punt de mira. Però les coses sempre poden anar a pitjor i això passa quan la seva germana li truca per dir-li que han engarjolat al seu nebot per robatori i assassinat. De seguida té clar que el noi, que té setze anys, no és culpable i que possiblement sigui víctima d’una conspiració. Farà el que faci falta per intentar demostrar-ho, tot i no passar pel seu millor moment personal. Al llarg de molts anys, en Denis va ser com un fill per a ell; i ara es culpa de no haver-lo protegit més. Té un deute amb ell i l'acabarà pagant, encara que hagi de moure cel i terra. 

L’home estaria encantat de comptar amb l’ajuda de la seva companya Nerea Arruti (protagonista d'“Entre los muertos”), però fa mesos que va marxar de viatge i és impossible localitzar-la. Ell, separat i amb dues filles, n’està secretament enamorat. Sort en tindrà de l’Olaia, que també és policia i li farà costat des del primer moment. “El hijo olvidado” ens parla de la importància de la família, que acaba sent la base de tot. També tracta altres temes, com la corrupció policial, la fidelitat, el periodisme d’investigació i el poder del diner, que pot comprar-ho quasi tot. La major part de l’acció passa a la Biscaia profunda, on l’Aitor Orizaola es mou amb destresa. Assassinats, traïcions, i acció perd donar i per vendre de la primera a l’última pàgina, aquest cop sense cap gir sorpresa. Rodó!

"—Denis está metido en un lío. 

—¿Otra vez? ¿Qué es lo que ha hecho ahora? 

Un día estás tan tranquilo dando un paseo por la playa y te suena el teléfono. Es Mónica, tu hermana mayor. Piensas que seguramente querrá preguntarte qué tal vas. En cambio… 

—No te lo vas a creer —dijo aguantándose un gemido—. Ha matado a un hombre. 

Me detuve. Iba descalzo por la orilla. Era mayo, pero el agua estaba helada. 

—¿Denis? Pero ¿qué dices? 

Una ola demasiado grande me sorprendió y me caló hasta las rodillas, aunque apenas noté el frío. Acababa de darme un baño en el mar. Tenía el cuerpo atemperado. El corazón lento y la mente clara. Respiré hondo".

Altres llibres de l'autor:

"En plena noche" 

"La isla de las últimas voces" 

"El mal camino" 

"La última noche en Tremore Beach"

@Jordi_Sanuy

Golpe de gracia (Dennis Lehane)

El gran Stephen King diu que "és impossible" deixar "Golpe de Gracia", l'última novel·la del nord-americà Dennis Lehane (Dorchester, Massachusetts, 1965). Té un dels finals més macos (i emocionants) que recordo. Per què els humans ho fem tot tan difícil? L'ha traduïda de l'anglès Aurora Echevarría i l'ha publicada Salamandra. Són 347 pàgines plenes de passió i amb un personatge central memorable.

Lehane -autor de la grandiosa "Mystic River"- centra l'acció a Boston, l'estiu de 1974. L'ambient està molt enrarit després que un jutge hagi ordenat que es posi en marxa un pla de transport escolar entre els barris predominants blancs i predominants negres per erradicar la segregació en els instituts públics. L'intercanvi d'alumnes es converteix en una bomba de rellotgeria perquè, a més a més, només afecta la gent més pobra. Els instituts privats en queden al marge. Quan un noi negre mor en una estació de tren d'un barri blanc tot es complica. Coincidint amb aquest fet luctuós, desapareix la Jules, la filla adolescent de la Mary Pat Fennessy, una mare coratge, blanca i descendent d'irlandesos. 

La Mary és un personatge enlluernador. Ho ha perdut tot, és capaç de qualsevol cosa per descobrir què li ha passat a la Jules, després que una nit no hagi tornat a casa. Fa preguntes inoportunes i no es deixa intimidar per res ni ningú. Ni tan sols pels caps de l'organització criminal que, suposadament, l'ha protegida fins ara. És violenta i no accepta un no per resposta. Estem davant d'una història fosca, amb grans diàlegs, que denuncia el racisme nord-americà i les seves conseqüències. I Lehane ho fa, com sempre, amb una narració sublim i plena de capes, avançant a poc a poc cap a un final de traca i mocador. La mateixa Mary descobreix que aquest final podria haver estat diferent si els actors implicats en el conflicte haguessin estat una més empàtics. Literatura en majúscules.

"Cortan la luz en algún momento antes del amanecer, así que los vecinos del complejo de viviendas de protección oficial Commonwealth despiertan sofocados por el calor. En el piso de los Fennessy, los ventiladores de las ventanas se han parado a medio girar y la nevera está llena de gotas de sudor. Mary Pat se asoma a la habitación de su hija Jules y la encuentra tumbada encima de las sábanas con los párpados apretados y la boca entreabierta, resoplándole a una almohada húmeda. Sigue andando por el pasillo hasta la cocina y enciende el primer cigarrillo del día. Mientras mira por la ventana de encima del fregadero, le llega el olor que desprende el ladrillo caliente del marco de la ventana". 

@Jordi_Sanuy

El dilema de Penélope (Jorge Zepeda Patterson)

L'escriptor i periodista mexicà Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) és un reconegut analista polític. Ha publicat diversos llibres de no-ficció, com per exemple "Donald Trump: el aprendiz" (2017). La majoria de les seves novel·les també tenen la política com a principal eix vertebrador. És el cas de "Los corruptores" (2013), "Milena o el fémur más bello del mundo" (Premi Planeta 2014), "Los usurpadores" (2016) i "El dilema de Penélope", que tot just acaba de publicar Ediciones Destino. 404 pàgines plenes de corrupció i de racisme.

Aquest cop, no apareixen "Los Azules", el grup de quatre amics que protagonitzava els tres títols citats anteriorment: el director d'un diari, una expolítica al capdavant d'un digital, un professor universitari i el responsable d'una agència d'investigació ben connectada amb el poder. Junts eren capaços de qualsevol cosa. No són els mateixos, però en aquesta història també hi ha un professor universitari, Phil Mason, de Georgetown, i un misteriós agent, Lucas Page, que havia treballat -i ho continua fent- per l'expresident republicà Dan Thompson, capaç de qualsevol cosa per tornar a la Casa Blanca. Constantment fa piulades a Twitter culpant la comunitat hispana de tots els mals del món. Diria que aquest Thompson em recorda algú conegut...

La Penélope Hunt, filla d'una mexicana i d'un noruec, mai podia imaginar-se que quedaria atrapada enmig d'un complot que involucra les més altes esferes de la política nord-americana. Per guanyar popularitat i desmarcar-se de l'actual president, els republicans han dissenyat i executat una sèrie d'atemptats contra la població civil pròpia. Marcaran un abans i un després als Estats Units, com els bombardejos de Pearl Harbor (1941) o l'atac a les Torres Bessones (2011). És una campanya supremacista per perjudicar els hispans, sense solta ni volta. La Penélope, guapa, rossa i altíssima -fa més d'1,85- intentarà que se sàpiga la veritat, si no l'eliminen abans. Com a directora d'un centre de suport a bandes juvenils es va trobar dins de l'ull de l'huracà i ja no en va poder sortir.

UN THRILLER SENSE ATURADOR

Un cop més, Zepeda Patterson denuncia la corrupció dels governs, el populisme gratuït i l'ascens del racisme. També es fixa en el paper de les xarxes socials en la societat actual, sense filtres per les notícies enganyoses ni pels radicalismes. "El dilema de Penélope" és una novel·la amb molt de ritme i ens regala uns personatges força simpàtics com la mateixa Penélope o el professor Phil, desmanegat i de bon cor. Acció per donar i per vendre, portada a l'exageració, però que per desgràcia tinc la dolorosa sensació que algun dia també podria acabar sent real. Qualsevol cosa per recuperar el poder, encara que per aconseguir-ho quedin pel camí un munt de les anomenades víctimes col·laterals. Quins collons!

"Una oportunidad, lo que se dice una oportunidad, no era, pensó Penélope Hunt. Pero igual aceptó el puesto. Con el tiempo llegaría a la conclusión de que lo había hecho por estricta vanidad. Henry Winter le había ofrecido un trabajo en Savethemall.org con un argumento irresistible para alguien que estaba convencida de que sus mejores años y sus últimos ahorros se habían esfumado.

—Vas a ser la activista más sexy en la historia del rescate de los barrios pobres de Los Ángeles, los chavos banda acudirán al centro comunitario, aunque sea con la esperanza de meterse en ese traserito tuyo — le dijo, apreciativo. 

La vulgaridad de la frase le hizo recordar a ella la razón por la cual había puesto fin a la breve temporada en la que Henry había sido su amante años atrás. Sin embargo, no iba a cancelar una posibilidad de un trabajo solo por la procacidad de la invitación".

@Jordi_Sanuy

L'últim telecadira (John Irving)

Pocs llibres espero amb tantes ganes com els de John Irving (New Hampshire, 1942). "L'últim telecadira s'ha fet esperar. Ha arribat set anys després de l'anterior, "L'Avinguda dels misteris". L'he gaudit 21 dies perquè són gairebé mil pàgines: 959 per ser exactes. Està traduït per Imma Estany i publicat per Edicions 62. El nord-americà defensa la llibertat sexual, com ja va fer a "En una sola persona" (2013). El seu retrat multigeneracional és catedralici.

El protagonista central és l'Adam, que fa de narrador i ens explica la seva llarga i complicada vida en primera persona. És uns dels pocs personatges heterosexuals, l'únic dels principals. He llegit que Irving té una filla trans, que el seu germà és gai i la seva germana lesbiana. Queda clar que sap de què escriu. L'Adam és fill de la Litte Ray, una esquiadora que mai no va aconseguir cap podi. Això sí, va poder guanyar-se la vida fent classes d'esquí. D'inici, del pare no en sabem res. Qui li fa de padrastre és el raquetista, a qui també coneixem com el preciós senyor Barlow i altres sobrenoms que ara no venen al cas. És molt baixet. Fa 1,45 d'alçada, tretze centímetres menys que la Ray. Qui apropa el nen a la literatura és l'àvia., que li llegeix "Moby Dick", en veu alta, des de ben petit.

"L'últim telecadira" ens parla d'amor total, de sexe -amb un abans i un després del petó de la Little Ray al seu fill- i també de fantasmes. N'hi ha un munt, sobretot a l'Hotel Jerome d'Aspen, on el van emgendrar. El de l'avi mereix una menció a part... Tot està explicat amb un llenguatge ric i gran sentit de l'humor. El llibre repassa la història dels Estats Units dels últims 80 anys. L'autor és molt crític amb Ronald Reagan, per haver-se desentès de l'epidèmia de la sida. La Guerra del Vietnam -l'Adam hi va perdre un bon amic- i Donald Trump també passen pel sedàs d'Irving, que continua en plena forma. La tolerància i la comprensió són innegociables. Si és acordat, tothom se n'ha de poder anar al llit amb qui vulgui, sense donar explicaciins als altres. 

"La mama era una esquiadora experta, encara que ella no ho hauria dit mai. La història que sempre vaig sentir explicar de petit era que la mare havia fracassat en la competició; per consegüent, a parer seu, el seu nivell com a esquiadora no passava de «normalet». Com a monitora d’esquí que va ser tota la vida —li agradava més ensenyar nens petits i altres principiants—, la mama no estava amargada perquè no havia pogut competir. De petit, no li vaig sentir mai ni una sola queixa per la seva estatura diminuta; mai de boca d’ella. De l’àvia, de la tia Abigail i la tia Martha —les germanes grans de la mare— vaig sentir tot un reguitzell de queixes pel que feia a l’estatura de la mama".

@Jordi_Sanuy