dimarts, d’octubre 07, 2014

No tots concebem l'èxit de la mateixa manera


Em van dir que “Frank”, de Lenny Abrahamson ("Garaje", 2007), era un divertimento i poca cosa més. Res més lluny de la realitat. És una pel·lícula profunda, reivindicativa i també divertida... encara que el protagonista principal vagi tota l’estona amb un capgròs posat. L’interpreta Michael Fassbender (“Shame”, 2011). És d’aquells títols que s’han de veure, sí o sí, en versió original.

En Frank és el líder dels Soronprbs, un desconegut grup experimental. No els coneix pràcticament ningú, però els agrada la música que fan i, al cap i a la fi, diria que això acaba sent el més important per a ells. De qualsevol cosa en fan un instrument; qualsevol so o soroll que els regali la natura pot acabar inclòs en les seves estranyes cançons. Poc abans d’enregistrar el seu nou disc, perden el teclista i el substitueixen per en Jon, un fracassat aspirant a músic que passava per allà. Era al lloc adequat en el moment adequat. L’interpreta, i ho fa francament bé, Domhnall Gleeson (“Una cuestión de tiempo”, 2013).

El personatge d’en Frank està inspirat Frank Sidebottom, l’alter ego del músic i còmic britànic Chris Sievey. En el repartiment de la pel·lícula també hi destaca Maggie Gyllenhaal (“Más extraño que la ficción”, 2006). Dóna vida a la Clara, la neuròtica i agressiva companya d’en Frank. Aquesta actriu m’encanta! Podríem dir que és l’altra gran líder del grup. La pel·lícula serveix per mostrar-nos, per exemple, que no tots concebem l’èxit de la mateixa manera. Els Soronprbs són fidels al seu estil. Els importa ben poc el que pensin els altres. En Jon, l’últim a incorporar-se a la banda, és més partidari de fer música amable, que pugui agradar a un espectre més ampli de gent. Vendre’s a la comercialitat? Des de fora, però, fa la sensació que el grup té qualitat, tot i tenir un so tant estrident com alternatiu. Per contra, el teclista és molt limitat. Potser hauria de parlar menys i aprendre més, ara que té l’oportunitat.

“Frank” és profunda, per tot el que he explicat fins ara, i també reivindicativa. Per què? Doncs perquè aplaudeix la música ben feta, la que surt de l’ànima. Queda clar que els components dels Soronprbs es necessiten entre ells. Quan no hi és el seu líder, sonen completament diferent. A més a més, a nivell personal, tots tenen un passat obscur, amb llagues temporades en hospitals psiquiàtrics inclosos. Per si tot això fos poc, la pel·lícula també es refereix a les noves tecnologies. És lloable que en Jon pengi vídeos del grup a Youtube i piuli a través de Twitter? Abans hauria de demanar permís a la resta de components del grup? És important ser popular a les xarxes? I si aquesta popularitat acaba influint en la teva música? Aquestes i altres preguntes te les acabes fent quan acaba la pel·lícula, altament recomanable.

"CAUTIVA"

Del filipí Brillante Mendoza havia vist “Lola” (2009) i m’havia agradat molt. “Cautiva” (2012) no és tan rodona, però aguanta força bé. És llarga, dues hores clavades, i té a la gran Isabelle Huppert (“La pianista”, 2001) com a protagonista principal. Interpreta a la Therese Bourgoine, una voluntària francesa que participa en una missió humanitària a les Filipines.

La Therese i dinou persones més van ser segrestades a l’illa de Palawan per homes armats i emmascarats, amb mètodes molt expeditius. Van arribar de nit, amb potents llanxes a motor. Eren integrants del grup d’Abu Sayyaf, jihadistes i favorables a la independència de l’estat fundamentalista islàmic. En el grup hi havia tretze turistes filipins, tres nord-americans (dos d’ells una parella de missioners) i quatre treballadors de l’hotel. Una de les imatges potents de la pel·lícula és quan els raptors li prenen una caixa de bíblies a la Therese i la llencen a l'aigua. Estaven sent traslladats a la selva amb un únic objectiu: demanar rescat per ells.

El millor de la pel·lícula és l’ambient dramàtic que Mendoza sap donar a la història. Aconsegueix que pateixis amb els segrestats, que no saben qui futur els espera. Tot sembla molt real i, pels que coneixen els fets, estan explicats de manera molt fidedigna. El director filipí també deixa clar que es van deslliurar de la mort els segrestats que van tenir el suport dels seus països des del primer moment. Molts dels qui van dubtar, van arribar tard. Hi ha crítica cap a alguns governs exteriors però, sobretot, al filipí, que va reaccionar tard i malament. Potser li va faltar aprofundir més en alguns temes, com per exemple en la diferència de religió entre alguns dels protagonistes. Al final, es queda en una pel·lícula d’acció amb molt bones intencions.

"DIES DE FRONTERA"

En Pau i la Teresa són dues persones normals, amb una vida normal. I no crec que sigui necessari definir normalitat. Viuen a Figueres, estan a prop de complir els quaranta anys i en porten molts junts. S’estimen? Jo crec que sí. Molt? Això ja no ho tinc tant clar! Amb el temps, han après a suportar-se. Potser ha arribat el moment de tenir fills? Potser... sempre que en Pau no hagués tingut una relliscada inesperada. Maleit anglès!

Aquests dos personatges són els protagonistes principals de “Dies de Frontera”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Amb aquest llibre, publicat per Proa, va guanyar el Premi Sant Jordi 2013. En Pau fa de professor. Li encanten els espais oberts i els mapes. Viu pendent de la seva tesi doctoral, que no acaba mai. Podríem dir que s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Ella fa un treball més d’oficina. Li agrada estar-se a casa i, si hagués de mencionar un dels seus hobbies, em decantaria per la música. De fet, el llibre està ple de referències musicals, literàries i cinematogràfiques, que sempre s'agraeixen.

Quina és la principal frontera de l’home? En Vicenç Pagès assegura que la mort, que és infranquejable. La segona podria ser convertir-se en pare, després d’haver estat fill. Però de fronteres n’hi ha moltes i molt variades. Quina és, per exemple, la que marca el final d’una relació? En quin moment ja no hi ha marxa enrere? Davant d’un fet inesperat, paciència o precipitació? En Pau i la Teresa semblaven condemnats a estar junts, però potser haurien estat una mica millor separats... Mai se sap. En aquesta recerca del jo interior i del penediment, sobretot per part d’en Pau, hi ha molt patiment i desesperació. La Teresa sembla més sencera. El seu viatge a La Jonquera, que també es frontera, és tant inesperat com real. Profitós? S’hauria d’analitzar amb el pas del temps.

Una de les coses que m’ha agradat del llibre és la brevetat dels capítols, que són un centenar. A més a més, l’autor utilitza un munt de recursos literaris diferents. Per citar alguns exemples significatius, fa llistes sobre les diferències i la confluència dels seus protagonistes -i també sobre que els agrada-, ens explica quins papers interpretarien si fossin actors secundaris, reprodueix algunes converses amb el format Whatsapp o adjectiva, amb una llarga enumeració, com es va quedar en Pau després d'un fet decisiu.  A "Dies de frontera" també hi té un paper important la Vero, una amiga de la Teresa, completament diferent d'ella. Actua de contrapunt.

"D'aquella reunió al despatx del director, en Pau en va sortir qüestionat, rebatut, desqualificat. A casa, quan la Teresa li va preguntar com li havia anat el dia, va respondre amb un "Bé". No se sentia amb forces per explicar-li.
No era just que en Pau, que tenia menys forces, fos un, mentre que els alumnes, que disposaven d'una energia inesgotable, sumessin vint-i-tres. No era just que quan ell va estudiar estigués sotmès al professor, al director i als pares i que ara, com a professor, ho estigués als alumnes, als director i a les mares.
Però sobretot no era just que la Teresa es convertís en el seu mur de les lamentacions".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 comentaris:

rits ha dit...

Desconeixia per complert aquesta pel·lícula, Frank. La tindré en compte.

De Dies de frontera n'he rebut més crítiques que elogis,... quedarà per un altre llarg hivern.....

XeXu ha dit...

El llibre 'Dies de Frontera' és a la rampa de sortida i el penso llegir aviat, però ara aviat és relatiu perquè llegeixo molt poc. Me n'han parlat malament, i em sembla que és per comparació amb 'Els jugadors de whist'. Aquell era tan bo que ara qualsevol cosa semblarà mal feta. Estilísticament sembla similar, molt variat i amb infinites referències, però això sorprèn el primer cop, després ja no. Veurem si passa el meu filtre.

Carlota ha dit...

Aquest cop m'apunto a tot! La de Cautiva no la coneixia, gracies per presentarmela.

Un peto!

Jordicine ha dit...

Jajaja. M'ha agradat això del llarg hivern, RITS. Un petó.

Ja ens diràs, si el passa, XEXU. Jo també estic llegint una miqueta menys. Estic esperant Murakam i Patrick Rothfuss.

Un petó, CARLOTA :)