dimarts, de novembre 06, 2018

El risc més gran (Laura Pinyol)


La por tenalla, impedeix avançar. Torba l’ànima, augmenta la inquietud. Prendre decisions es complica. De vegades s’opta per un o altre camí d’acord amb tercers: fills, pares, amics, parella... Per evitar danys col·laterals. Sortir d’una crisi personal és complicat. Allò de ‘reinventar-se’, molt de moda en els darrers anys, no deixa de ser una quimera. S’ha de mitigar l’esglai, real com la vida, i mirar endavant. Sempre endavant.

La Júlia, 34 anys, passa per un moment difícil. Té dos fills, en Jan i en Pere, i donaria la vida per ells, diria que com totes les mares. Ella és el pal de paller d’”El risc més gran”, la primera novel·la de Laura Pinyol (Terrassa, 1979). Està publicada per Amsterdam i té 354 pàgines. La seva vida sentimental és un puzle incomplet. Mai ha acabat d’oblidar al seu ex, no s'entën amb el seu marit i les alternatives (no puc explicar res més) podrien ser de paper de vidre. O no... Com que pot treballar des de casa, la Júlia inicia la seva fugida cap endavant marxant a viure al Prat del Comte amb els seus fills. En aquest petit poble de la Terra Alta, hi falten nens. Si no n’arriben aviat, hauran de tancar l’escola.

“El risc més gran” emociona. És una delícia. Costa de creure que sigui una primera novel·la. Un debut. Pateixes amb la Júlia des del primer moment i desitges que recuperi el rumb com més aviat millor, encara que de vegades potser no agafi el camí correcte. Amb el suport dels seus, això sí, tot serà una mica més fàcil de digerir. Ella és la protagonista principal, per mèrits propis, però podem parlar d’obra ‘coral’, amb un munt de secundaris de luxe. Vull destacar-ne tres. El seu pare, en Sebastià, tot bondat. Preciosa relació amb l’Héctor, que fa anys li va prendre la Joana. En Marc, l’amistat personificada. Sí, és possible que una dona i un home s’estimin sense enllitar-se. Et dic que sí. I la Tona, aquella germana que a la Júlia li hauria agradat tenir. Amiga amb lletres majúscules, dolça i bona mare. I amb un rerefons que mantindré en silenci. Direcció prohibida!

Fugida, cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, i afirmació. Què he fet malament i com puc arreglar-ho. Existeixen les segones oportunitats? La Laura ho escriu tot amb molta elegància, amb un estil que commou i toca el cor, amb uns diàlegs reals com la mateixa vida. I quan ja no t’esperes que pugui passar res més, l’autora ens regala un final antològic, que et deixa glaçat. Tanques el llibre, respires fondo i penses, bufff, quina història més bonica. No llegir la primera novel·la de Laura Pinyol és córrer “el risc més gran”.

“Era com mirar una pel·lícula i pensar que la vida havia de ser allò: dues personalitats imponents, el respecte mutu, l’admiració. Per què se’n va cansar, la mare?, qui ho hauria dit. Però faltaven anys perquè la Júlia comprengués res de l’amor, de la passió, que a vegades no n’hi ha prou només d’estimar-se, que pots viure anys i anys amb algú compenetrats, com un liquen a la roca, però que fàcil que és oblidar-se de l’olor, d’aquelles descàrregues inicials, que connecten el cervell amb impulsos magnètics, aquell perdre el cap de començament. El que en queda després de la follia no sempre es resisteix amb amor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: