diumenge, de novembre 17, 2013

La societat de l'opulència no és eterna


Quan no li toca homenatjar una ciutat, Woody Allen encara és més gran. A "Blue Jasmine" fa un esplèndid retrat de la societat de la opulència, on tot és fonedís. Aquest cop, el geni de Brooklyn ens regala una cruel historia de perdedors, on l'humor és secundari. La interpretació de Cate Blanchett és d'Oscar. Feia temps que no veia un personatge tan profund i ben dibuixat. Allen és un gran director d'actors.

La Jasmine (Blanchett) és una dona que s'ha casat amb un geni de les finances (Alec Baldwin). Viu com una reina, sense preocupar-se d'on surten els diners del seu marit. Ella firma tots els documents que l'hi passa, sense ni tan sols llegir-los. És rica, guapa i envejada per tothom. Que potser estan fent coses il·legals? N'hi ha prou de mirar cap a l'altre costat. Per què preocupar-se? Però tot el que puja acaba baixant i un dia, en un obrir i tancar d'ulls, es troba amb una mà al davant i l'altra al darrera. És per això que deixa Nova York i se'n va a viure a San Francisco, a casa de la seva germanastra (Sally Hawkins), pobra i inculta, però millor persona que ella.

"Blue Jasmine" és una tragèdia en majúscules. Ens parla de la caiguda d'una família en concret, però aquesta podria representar perfectament al sector dels que podríem anomenar "venedors de fum", amb les immobiliàries, els assessors de pa sucat amb oli i els banquers especuladors al capdavant. Gent que es vanagloria de fer obres filantròpiques... amb els diners dels altres! La Jasmine és la rica que s'enfonsa i la seva germanastra Ginger la pobra que, si els de dalt no li toquessin els dallonses, potser ja seria feliç amb  allò que té; sense la necessitat d'aspirar a res més. Podríem parlar d'una persona nornal, amb aspiracions normals, com tantes que viuen la seva vida sense intentar aprofitar-se del veí del davant. Com ha de ser. Woody Allen es manté en plena forma.

"PACTO DE SILENCIO"

No està malament, però tampoc és per tirar coets. Parlo de la darrera pel·lícula de Robert Redford que, als seus 77 anys, els mateixos que té Woody Allen, també continua en plena forma. Es titula "Pacto de silencio" i es dirigeix a ell mateix, que fa el paper de principal protagonista. Redford és Jim Grant, un antic activista radical que viu en l'anonimat des de fa més de trenta anys. Fins que el descobreixen...

En la seva nova vida, en Jim era un prestigiós advocat instal·lat a prop de Nova York, amb la seva filla de dotze anys. Però un jove i diria que maleducat periodista, interpretat per Shia LaBeouf, el desemmascara poc després que l'FBI detingui a una de les seves excompanyes, interpretrada per Susan Sarandon. El grup va robar un banc, amb un mort i ferits, i volen que pagui pel seu crim. Un crim que ell diu que no va cometre. Precisament, els intents d'en Jim per convèncer a la policia i a la seva filla que és innocent marcaran el desenvolupament de la pel·lícula, nominada al Premi del Públic al Festival de Toronto. Un  thriller correcte i prou. Per veure en DVD, si s'escau.

"MENTIRA" (ENRIQUE DE HÉRIZ)

Els llibres d'Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) m'absorbeixen fins a límits insospitats. Em va passar amb "Manual de la oscuridad"; i ara amb "Mentira". He llegit l'edició de butxaca, que té 637 pàgines i està publicada per Edhasa. La seva protagonista principal, la Isabel, un personatge amb una força extraordinària. És una antropòloga especialitzada en rictus mortuoris. Segur que s'havia imaginat la seva propia mort un i mil cops...

Fins que un dia, per tot un seguit de malentesos que no venen al cas, a la Isabel la donen per morta. Que faríem nosaltres en un cas com aquest? Així, en calent, crec que alçaríem la veu ràpidament per dir que encara estem aquí. Però, qui sap, si guardéssim silenci sabríem com encaixen el nostre adéu els familiars i amics i potser tindríem alguna sorpresa, o no. La Isabel triga a reaccionar i tant ella com els seus tenen sortides que potser mai no haurien imaginat. A la Isabel, l'Enrique ens la dibuixa com una persona segura, bona en la seva feina i, pel que fa al seu marit i als fills, diria que una mica distant. Sempre guarda un roc a la faixa en una família que viu immersa en històries i anècdotes del passat.

El llibre alterna el diari de la Isabel amb el dia a dia de la seva filla Serena, que mai s'ha acabat de creure les històries del seu avi Simón, amb suposat passat de nàufrag, ni els proverbis de Li Po. La noia ens parla de la seva mare, del seu pare -que a poc a poc ha anat perdent el cap- i dels seus germans, l'Alberto (que sempre ho té tot controlat) i en Pablo, l'artista de la família. Tot el llibre, extraordinari, gira al voltant de la mort i de les veritats, o mentides, que ens expliquem, uns als altres, per fer les nostres vides més suportables. La mort depèn molt de la cultura en què vivim. En algunes tribus perdudes, ens explica la Isabel, es mengen els seus morts en senyal de respecte; sense que ella cregui que siguin caníbals. "Mentira" és tota una joia, que mescla ficció i realitat, i que, en bona part, passa a Malespina, un lloc perdut de la Costa Brava. Filosofia pura.

"Nacer es buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones, cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizás porque no era exactamente una salida y así, con la memoria entretenida, nos llegamos a creer que no nacimos así, que vinimos al mundo limpios y envueltos como un caramelo, oliendo a gasas y a pomadas, con la piel hidratada de cremas, no de sangre. Es la primera leyenda. Aún no terminamos de nacer y ya nos estamos inventando como nacimos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 comentaris:

Carme ha dit...

Em fas tornar a venir ganes de Woody Allen, que feia dies que m'havien baixat força...

Gràcies...

rits ha dit...

Què bé! fins ara només sentia desastres de la peli d'Allen, potser era gent que n'esperava una altra cosa. Me l'apunto, encara que de fet, ja estava a la llista.

ricard ha dit...

La pel·lícula de Woody Allen és molt profunda rere la seva senzillesa aparent i molt tràgica rere el seu embolcall de comèdia. Parla de les injustícies i les impostures i de la mesquinesa de l'ésser humà i del món que trepitjem. Imprescindible. Una abraçada.

Jordicine ha dit...

Val la pena, Carme!

Ja ens diràs, RITS.

Estic completament d'acord, RICARD. Una abraçada.