dilluns, d’agost 06, 2007

Comentari: 'La boda del monzón'. Nota: 7


Casament per interessos

2001: Venècia (Lleó d’Or). Nominada als Globus de’Or com a millor pel·lícula estrangera / Índia / 114 minuts / Comèdia romàntica / Directora: Mira Nair / Intèrprets: Naseeruddin Shah, Lillete Dubey, Shefali Shetty, Vijay Raaz, Tilotama Shome, Vasundhara Das, Parvin Dabas, Kulbhushan Kharbanda, Kamini Khanna, Rajat Kapoor, Neha Dubey, Kemaya Kidwai / Els preparatius d’un casament a Nova Delhi serveixen per posar en evidència els conflictes que hi ha a l’Índia entre els partidaris de la tradició i els de la modernitat. Al segle XXI, els casaments han de seguir sent concertats per les famílies? O ja ha arribat l’hora que les parelles s’uneixin principalment per amor?

La ‘boda del monzón’ és una pel·lícula molt interessant, d’aquelles que et fan pensar, que et fan prendre partit constantment. Mira Nair, que ja va demostrar la seva qualitat a ‘Kamasutra’ (1995), l’ha tornat a encertar. Encara que pugui semblar el contrari, els principals protagonistes d’aquesta pel•lícula són els pares de la núvia, en Lalit Verma i la Pimmi, la seva dona. Ho són perquè són els encarregats de concertar el casament i, el més important, de pagar-lo. Tenen diners, està clar, però el ‘circ’ que organitzen està molt per sobre de les seves possibilitats. Fins el punt d’haver de demanar diners. ‘Necessito efectiu’ li diu a un dels seus amics mentre juga a golf. Per què es continuen concertant casaments? La gent s’ha d’endeutar per aparentar davant de familiars i coneguts? En tots dos casos estic convençut que no. Avuidia la gent se separa contínuament i, a priori, es casen per amor… Si les bodes fossin concertades; imagineu-vos. En principi, encara haurien d’anar pitjor… o no.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

‘Moonsoon Wedding’, que és el títol anglès amb què es va distribuir, la pel•lícula, és com una gran tela d’aranya, amb una narració central i diverses de paral•leles, complementàries. Entre les més importants, com no, hi ha la del nuvi, que treballa d’enginyer a Houston, Texas; i que arriba acompanyat dels seus pares, que estan més ‘enamorats’ de la noia, que ell… que ni la coneix. En un primer moment, la núvia es negava fins i tot a conèixer al seu pretendent, però clar, cedeix.Està enamorada d’un presentador de televisió, amb qui no es pot casar… perquè, per desgràcia per a ells… ja ho està. Segueixen veient-se pràcticament fins al dia abans del casament. És lícit? Un altre no.

La Ria, no sé si per un atac de sinceritat o per acabar amb el casament en un ‘plis plas’ (carragar-se’l d’arrel), li explica al nuvi que segueix ficant-se al llit amb el seu ex. Inicialment, aquest s’ho prèn molt malament, però al final accepta la seva confessió i, indirectament, les seves disculpes. És el principi d’un amor de veritat? Crec que sí. Des d’aquest moment, tot canvia. A més, ells dos són afortunats. Segons expliquen, han tingut la sort de veure’s sols tres o quatre cops abans de trobar-se a l’altar. La majoria de parelles es coneixen allà. Com pot ser? No ho sé, de veritat.

Els pares de la núvia estan més preocupats per jugar a golf i per anar de compres que de preparar el casament de la seva filla. Per aquest motiu, contracten un professional (que resulta no ser-ho tant…) perquè s’encarregui de tot. Es tracta d’en PK Dubey, que arriba acompanyat d’un equip de ganduls. En Dubey és jove i hàbil amb els negocis, amb telèfon mòbil i calculadora com a símbols del seu estatus. És un home peculiar (fins al punt de menjar-se les flors que col·loca als casaments) i que no té ni ha tingut parella. Fins al dia que s’atura un moment o es fa la següent pregunta: ‘Fins ara he organitzat unes 150 bodes… I la meva’. Aviat, molt aviat. De fet, es casa al final de la pel·lícula, coincidint amb la de la parella principal. L’afortunada és l’Alice, una encantadora noia que serveix a casa d’en Verma i la Pimmi.

La felicitat, però, no és total pel Verma. Per a ell, la família ho és tot, però ha de fer fora del casament un parent (aquell que els va ajudar a establir-se a l’Índia) quan descobreix que està abusant sexualment d’una neboda seva. De fet, anys enrere, ja s’havia beneficiat a la seva fillastra, de qui en Verma es va fer càrrec després de la mort del pare de la noia. Sempre havia guardat silenci, però quan ella veu que ara molesta una menor –com havia fet amb ella- ho explica tot. Li costa, però parla i ja no hi ha marxa enrere. En Verma primer intenta passar pàgina, però no pot. Ben fet, com no. Havia d’estar al costat de la seva ‘fillastra’.

En definitiva, ‘La boda del Monzón’ és una pel·lícula alliçonadora, molt agradable de veure-la. La vaig trobar a la Biblioteca de Palamós, com ‘Quitting’, i la vaig agafar sense pensar-m’ho. Quan vaig arribar a casa i la vaig posar, vaig adonar-me que ja l’havia vist fa anys, però no vaig dubtar ni un moment en tornar a revisar-la. Dura dues hores, però passa molt bé. És una delícia.

2 comentaris:

Oscar Borrell ha dit...

HOla Jordi!!!!

Sóc estudiant de magisteri a la Universitat de València i hem vist la pel·lícula de "la boda de Monzón" avui en l'assignatura de sociologia de la familia. A mi m'agradat, veig algunes semblances amb el film de "Quiero ser como Beckham". Supose q són situacions habituals a l'Índia. Tot el món parla de cinc històries d'amor,(nuvia+nuvi, Dubey+Alice, Lalit+Primmi, Aditi+Vikram, filla+rai) quines són per tu?. Pots contestarme al meu blog: www.oscarborrellet@blogspot.com

jordicine ha dit...

Doncs et comento el teu blog. Fins ara.