El sepulturero y el crimen de la cripta (Oliver Pötzsch)

"El sepulturero y el crimen de la cripta" és una novel·la negra de tall clàssic que beu d'autors com Agatha Christie o Arthur Conan Doyle. Al pare literari de Sherlock Holmes, Oliver Pötzch (Munic, 1970) el converteix en un dels protagonistes d'aquesta història que critica l'espiritisme i els seus acèrrims seguidors. Conan Doyle hi creia fermament. El llibre té 546 pàgines, està traduït per Héctor Piquer Minguijón i l'ha publicat Planeta.

Com en els dos títols anteriors ("El libro del sepulturero" i "El sepulturero y la tierra negra"), l'acció passa a la ciutat de Viena. Hem avançat un any més i ja som al 1895. Ens trobem en els inicis de la criminalística, amb les anàlisis forenses, l'estudi de les empremtes dactilars i les fotografies de l'escena del crim encara molt embrionàries. El telèfon, l'electricitat i l'automòbil, per exemple, tot just s'estan popularitzant. Enmig d'aquest panorama, l'inspector Leopold von Herzfeldt, aristòcrata jueu, investiga l'assassinat d'un conegut metge, Theodor Lichtenstein. El troben amb la cara totalment desencaixada per la por en una cripta sota la catedral de Sant Esteve. Era un enemic declarat de l'espiritisme i dels qui el fan servir per enganyar als altres.

Al costat d'en Leopold hi tornem a trobar a la Julia Wolf, que és la seva parella. També treballa a la policia, en el seu cas com a fotògrafa. Completa aquesta estranya tripleta l'Augustin Rothmayer, l'enterramorts del Cementeri Central de Viena. L'home està escrivint el seu tercer llibre, "D'esperits i fenòmens fantasmals", després que els dos anteriors,"De reptes funeraris i cultura popular" i "Almanac de l'enterramorts", tinguessin força sortida. Un cop més, per començar alguns capítols, se'ns en serveix un tastet. La desaparició misteriosa de diversos nens de l'orfenat local és l'altre cas que ocupa a la policia. Tothom apunta al Nachtkraap, un fantasma amb forma de corb que fan servir els adults per espantar als nens. Però això és impossible, oi?

PÖTZSCH, DESCENDENT DE BOTXINS

Estem davant d'un llibre elegant i molt ben escrit que es llegeix amb voracitat. És visual, té ritme i els seus personatges cauen simpàtics des d'un primer moment. També és el cas de la Gorda Eli, la madama del bordell El Dragón Azul. Allà, la Julia hi viu amb la seva filla Sisi, a qui tothom cuida amb moltíssima estima. Com a curiositat: l'autor, Oliver Pötzsch és descendent dels Kuisl, una de les principals dinasties de botxins alemanys entre els segles XVI i XIX. La inspiració la tenia assegurada a casa! Veient l'èxit que tenen les seves novel·les és fàcil deduir que en Leopold, la Julia i companyia tindran continuïtat. Tot i que la portada convida a pensar que és un best-seller més, "El sepulturero y el crimen de la cripta" és un títol cent per cent recomanable. Molt fan.

"Todavía no podía creer que estuviera a punto de entrar en ese símbolo de la ciudad, el edificio más importante del Ring, que incluso disponía de electricidad desde hacía ya varios años. Era casi imposible conseguir una butaca para la Ópera de Viena, pues la mayoría de las entradas se repartían entre los asiduos adinerados; en todo caso se podía encontrar alguna localidad de pie en las últimas filas, pero incluso estas eran escandalosamente caras. Sin embargo, Leo había echado mano de sus contactos. Las entradas del palco eran su regalo de cumpleaños para ella. Julia se sentía halagada de que a Leo no se le hubiera olvidado la fecha, aunque en un primer momento ella se hizo un poco de rogar. No le gustaba que le hiciera grandes regalos, pues siempre había tenido muy claro que Leo y ella venían de mundos muy distintos: él, de la aristocracia, y ella, de lo más bajo. ¿Cómo podía funcionar esa relación?"

@Jordi_Sanuy

Diario de un incendio (Desirée Baudel)

Una dona que té ansietat. Un matrimoni amb una filla que s'esllavissa per moments. I silencis, molts silencis. Les paraules, si s'escau, millor escrites; per deixar constància de tot. Ens les fa arribar, en primera persona, la Lucía, protagonista del grandíssim "Diario de un incendio", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). El llibre té 221 pàgines i l'ha publicat Tres hermanas. És impossible que deixi indiferent ningú, sempre que no estigui mort i enterrat.

La Lucía és una dona de foc, d'estiu i de mar. I sempre ha cremat per dins. Ara ha de decidir entre carbonitzar-se del tot, o mirar d'escapar de les brases. Reconstruir-se abans no sigui massa tard. Allunyar-se de la tardor i de les pors inculcades per una mare, que van condicionar-li la infantesa, la joventut i l'avui. Espera que la baixa laboral i la psicòloga es converteixin en l''aigua' que necessita. Estem davant d'una dona fàcil de reconèixer. Podria ser la nostra parella, mare, germana o companya de feina. Pateix per les ferides del passat, per la seva maternitat present -té una nena petita-, i també pels dubtes que li ofereix un futur incert. El marit, callat com un puta, ja no li fa costat. La feina, l'asfixia. I el ressuscitat amic de quan era petita és només un pedaç.

L'escriptura de la Desirée té una força inusual. És esquinçada i directa. No té la necessitat endolcir res. Ens parla d'amor, de sexe, de llibertat, de la relació mare-filla i del que faci falta. I ho fa d'una manera exquisida i amb molta rauxa. Em sento proper a algunes referències literàries i cinematogràfiques que apareixen en aquest llibre. És el cas, per exemple, d'"El gran Gatsby", un dels títols preferits d'autors com Haruka Murakami i John Irving. M'encanten tots dos, igual que Scott Fitzgerald. Molt bon record també d'"El petit príncep", de l'actor Johny Deep -que ja ha fet immortal Tim Burton- i de la pel·lícula "Psicosis", amb un Anthony Perkins terrorífic. Em quedo amb ganes de més. Espero tornar-la a llegir ben aviat. 

"Me han enseñado que a ser feliz también se aprende. Creí que el instituto te obligaba a pretenderlo, sabía que como mucho se es feliz a momentos, a orgasmos, a postres, a risas, a besos, a lecturas, a amaneceres y mares; sin embargo, las mujeres de mi familia no saben ser felices, les hicieron creer que es peligroso. Creo que podrían redactar una tesis doctoral sobre el miedo y la infelicidad sin haber estudiado Filosofía. Saben como conseguir un blanco perfecto en la lavadora, pero no tienen ni idea de pisar la tierra descalzas y mancharse de polvo y llevarse arena entre los dedos de los pies a casa para meterla en un sobre y escribir en el reverso "recuerdo de aquella playa y de aquel verano"".

@Jordi_Sanuy

Ara, i cada demà (Glòria Gasch)

El primer amor mai no s'oblida del tot. Encara menys si queda 'capturat' en una relació epistolar que s'allarga més de set anys, del 57 al 64. De cartes, i també de mar, ens en parla la Glòria Gasch (Barcelona, 1973) a "Ara, i cada demà". És el seu debut literari. La novel·la l'ha publicada l'editorial Empúries. Són 180 pàgines delicades i plenes de sentiment, amb en Salvador i la Maria com a principals protagonistes, amb permís del nostre Mediterrani.

Coneixem la història a través de dos elements narratius. Les cartes escrites per en Salvador, i els records de qui les hereta de manera inesperada. Mentre les llegeix, se'n recorda, per exemple, del vell Kostas Khánikos, que va ensenyar-li que el mar sempre és real. Al seu costat, navegant amunt i avall, la dona fugia d'un passat que encara no ha resolt. I potser ja és massa tard... Quan comença a escriure a la Maria, a qui va conèixer un estiu a Taradell, no era més que un nen, amb les seves il·lusions i les seves pors gens amagades. Li parla del colmado dels seus pares, de futbol, de pel·lícules i cançons i, sobretot, li demana que no el deixi mai. Assegura que l'estima amb bogeria. De les cartes d'ella n'intuïm alguna cosa per les respostes que el noi li fa en la següent.

Els escrits d'en Salvador, ben simples al començament, milloren a mesura que passen els anys. Però, paral·lelament, creixen els problemes i la desconfiança. Les diferències amb la Maria i amb la seva família es fan cada cop més evidents i la distància no ajuda. Estudien en ciutats diferents i quasi no es veuen. Els costa respirar. S'angoixen, especialment ell. "Ara, i cada demà" s'ha de llegir molt a poc a poc, gaudint de cada carta i de cada viatge pels racons més bells de la Mediterrània. En Kostas, originari de l'illa de Simi, és un personatge força peculiar. El llibre és àgil, té força narrativa i es converteix en un bonic homenatge al gènere epistolar, ara que ja quasi ningú envia cartes; en plena bogeria dels WhatsApp. Un encert.

"Vaig seure en una butaca de vellut bordeus, a prop de la llar de foc freda. A l’interior de les caixes, les cartes i les agendes estaven intactes. Ordenades cronològicament, disposades a la perfecció, amb la pols i l’olor de vell incrustades. I és clar, amb les veritats ocultes, i els vestigis de valor, i la desfeta del que hauria pogut ser. N’hi havia centenars, milers. I eren totes allà, flotant. Van aparèixer les aurèoles; la migranya i les nàusees no trigarien a arribar. 

Vaig obrir la caixa marcada amb el número u. Vaig agafar la primera carta. El paper era fi i suau. Estava plegada en sis parts. La vaig desdoblegar amb poca traça, em costava obrir-la, em feia por que se’m desintegrés entre els dits. La tinta blavosa de traç nítid i una mica infantil ocultava un abisme d’incerteses."

@Jordi_Sanuy