Els ullals del linx (Karin Smirnoff)

La Svala, neboda de la Lisbeth Salander, té 13 anys i és llesta com una fura. El seu pare era en Ronald Niederman, el terrible germanastre de la hacker. Com ell, tampoc no sent el dolor. La nena és la principal protagonista d'"Els ullals del linx", la vuitena entrega de la nissaga "Millennium", ideada per Stieg Larsson (1954-2004).  Està escrit per la sueca Karin Smirnoff (1965) i traduït per Jordi Boixadós. Té 548 pàgines i l'ha publicat Columna.

És veritat que l'univers Larsson és molt ampli i té possibilitats il·limitades, però les últimes històries queden lluny d'aquelles que ens van fer passar un munt de nits en blanc, sense poder parar de llegir. La Lisbeth i en Mikael Blomkvist, que ara treballa per un diari local, s'han convertit en personatges molt secundaris i la Svala no arrenca del tot. En aquest vuitè llibre, que m'ha semblat de transició, intenta escapar d'en Marcus Branco. El supremacista blanc, que ja es va desfer de la seva mare, la necessita per accedir a un disc dur on hi hauria guardada una fortuna en criptomonedes. Li fa l'encàrrec de trobar-la a una dona que té el sobrenom de linx. La Slava fa de becària en el diari d'en Mikael i s'ha unit a un grup d'activistes que s'oposa a la reobertura d'una mina a Gasskas.

A "Els ullals del linx" hi trobem suborns a polítics corruptes, ecologisme interessat, segrestos i assassinats a sang freda, periodisme d'investigació i l'ascens imparable de la ultradreta, que sembla tenir difícil solució. Després del parc eòlic, ara en Henry Salo, gerent municipal de Gasskas, vol treure partit d'una antiga mina que fa temps que està abandonada. L'home, recordem-ho, està casat amb la filla d'en Mikael, i no passa pel seu millor moment. De manera paral·lela, la Lisbeth i el periodista, que ja ha oblidat la seva etapa a Millennium, busquen el hacker Pesta, que porta temps desaparegut. Els havia ajudat força en casos anteriors. Segur que té problemes importants. Una història recomanable només pels incondicionals de la sèrie.

LA SÈRIE JA TÉ VUIT LLIBRES

Stieg Larsson només va poder escriure els tres primers llibres de 'Millennium": "Els homes que no estimaven a les dones" (2006), "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" (2007) i "La reina al palau dels corrents d’aire" (2007). Infinitament superiors als altres. Vuit anys després, David Lagercrantz (1962) va adoptar a la Lisbeth i en Mikael i va publicar "El que no et mata et fa més fort" (2015), "L'home que perseguia la seva ombra" (2017) i la "La noia que va viure dues vegades" (2019). Els dos últims els ha firmat Karin Smirnoff: "Les urpes de l'àguila" i "Els ullals del linx".

"De qui és la idea? 

De la Svala, i per raons diverses. 

Primer motiu: l’Ester Södergran, que és nova al Gaskassen i busca donar-li una nova empenta. Segon: la Svala Hirak, que hi fa de becària i l’ajuda. Tercer: la Lisbeth Salander, que li va enviar un dron com a regal de Nadal. 

 —Saps d’alguna casa abandonada que estigui bé? — diu l’Ester—. Hauríem de poder fer un article sobre cases embruixades per al suplement del cap de setmana. 

 —N’hi ha un munt, però no sé si n’hi ha d’embrui xades — contesta la Svala."

@Jordi_Sanuy

Donde nacen las bestias (Pedro Feijoo)

Fer la vida impossible a algú, pot tenir tràgiques conseqüències. Ho sap en Manel Blanco, que no ha tingut una vida fàcil. Des de ben petit, i sense voler-ho, sovint s'ha convertit en el centre de totes les mirades. Ell és un dels protagonistes indiscutibles de "Donde nacen las bestias", l'última novel·la de Pedro Feijoo (Vigo, 1975). Té 510 pàgines, l'ha publicat Ediciones B i està molt ben estructurada. L'acció s'explica en tres temps diferents.

A la Galícia més profunda apareix un home executat salvatgement a mossegades. La investigació recau en l'inspector Mateo Romano, que és el narrador de què passa en l'actualitat. L'escena del crim posa els pèls de punta. L'autor també ens trasllada a l'any 2003 i successius, quan en Manel era petit. Llavors tothom parlava d'en Romasanta, de qui deien que era el primer assassí en sèrie de la història. Havia actuat dos segles abans i encara tenia aterrits a tots els nens de la contrada, menys al Manel, que sempre anava per lliure. Qui és la bèstia que ara ha matat al sastre i ha obert de nou de veda de sang i dolor? En alguns capítols, el mateix Romasanta es dirigeix al lector des de de la presó d'un poble de Castella, el 1852. Sap que difícilment en sortirà viu. I fins aquí puc explicar.

Feijoo ens regala una novel·la que és negra com el carbó, amb una atmosfera carregada al màxim i uns personatges torturats i plens de matisos. Explora els orígens del mal endintsant-se en els racons més obscurs de la naturalesa humana. I acaba provocant que ens preguntem què seríem capaços de fer nosaltres per protegir a la nostra família.. També teoritza sobre les pors atàviques i les llegendes ancestrals en una Galícia que, convertida en un personatge més, lluita per avançar i modernitzar-se. A "Donde nacen las bestias" també hi ha lloc per parlar de corrupció política, que s'allarga en els anys, de segones oportunitats i de silencis que diuen més que les mateixes paraules. Tot està explicat amb un ritme endimoniat i d'una manera cent per cent visual. Molt recomanable.

"Vincenzo es un hombre con un gran sentido práctico. Y si hay algo innegable en este momento es que su cita de esta noche es muy hermosa. Tal vez no de una manera canónica. No como muchas de esas mujeres a las que tantas veces ha visto desfilar sobre la pasarela. Ni tampoco, desde luego, como muchos de esos hombres para los que tanto ha confeccionado a medida. Pero lo que nadie estaría dispuesto a negar es que se trata de un rostro atractivo más allá de cualquier duda. Una de esas personas dotadas por la naturaleza de una belleza extraña. Imperfecta, salvaje. Casi animal. Y, además, es joven. Envidiablemente joven. Juventud, belleza y ese aire de inocencia apenas disimulada, cualidades todas que Vincenzo Lazza perdió mucho tiempo atrás."

@Jordi_Sanuy

L'Emma sota el cel d'Oman (Jean Reno)

"L'Emma sota el cel d'Oman" és la primera incursió literària de l'actor hispanofrancès Jean Reno (Casablanca, 1948). Cinematogràficament parlant, sempre el recordaré pel seu paper d'assassí a sou a "El professional" (1994). Es tracta d'una novel·la d'aventures protagonitzada per una jove massatgista francesa. La seva vida canvia per sempre més quan rep una visita molt especial al centre de talassoteràpia on treballa, a la Bretanya francesa.

Qui es creua en el destí de l'Emma és en Thariq Khan, fill d'un ministre influent del sultanat d'Oman. Està a punt d'inaugurar un complex de luxe a Masqat i busca idees i personal formador. Com que el massatge que li fa la noia el deixa sense alè -la connexió és total des d'un primer moment-, li demana que s'incorpori al seu equip, amb un sou astronòmic. L'Emma, que va perdre la seva mare en un accident de cotxe, no s'ho pensa dues vegades i es llença a l'aventura. Canvia la tranquil·litat i l'ordre per un món desconegut que no sap que li pot proporcionar. I, a més, en Thariq li agrada... Deixa el gat a casa d'una amiga i surt de la seva zona de confort. Si les coses no li surten bé, sempre és a temps de tornar.

A Oman, a l'Emma l'esperen emocions fortes. Sense pràcticament adonar-se'n, es veu embolicada en un munt de perills i de secrets d'estat. Intriga per donar i per vendre. La seva proximitat al Thariq la converteix en una peça cobdiciada per molts. I fina aquí puc explicar. Estem d'un llibre que va de menys a més, amb un bon final. Reno ha aconseguit escriure una història singular, amb passió i sensibilitat. No s'ha complicat. Ho explica tot d'una manera fàcil i planera, sense massa ornamentació. El fet que la protagonista sigui una massatgista li dona un toc d'originalitat. Són 389 pàgines en què sempre passen coses, sense donar treva al lector. El llibre està publicat per l'editorial Columna. Diria que sabrem coses de l'Emma aviat. No crec que m'equivoqui...

"Habitualment, el director va prou amb compte de guardar les distàncies. És el cap d’un establiment de luxe, l’Emma només és una simple empleada i, francament, tampoc és un model exemplar. En realitat, ja fa molt de temps que l’hauria acomiadat si els seus massatges no fossin tan sol·licitats pels clients més exigents. I els més rics... Per la seva banda, encara que en Lemonier sigui l’estereotip del patró a defugir, a l’Emma no li ve gens de gust buscar feina en un altre lloc, i encara menys obrir el seu propi saló. Pensar en el futur equival a abocar-se a un abisme vertiginós. El vincle amb la jardineria se li fa palès de sobte: no es planta res sense arrels, però a ella li resulta impossible planificar la seva vida més enllà del cap de setmana. No amb aquell passat que l’estira cap enrere..."

@Jordi_Sanuy

Diagonal Manhattan (Xavier Bosch)

L'Edda Leveroni és la gran protagonista de "Diagonal Manhattan", l'últim títol de Xavier Bosch (1967). Va ser el més venut de ficció en català en l'últim Sant Jordi. Aquest cop, ens regala una història que gira al voltant del món de la publicitat i que ens porta de Barcelona a Nova York, passant per Milà, partint de 1989. Quin és el logo de la felicitat? És la pregunta que ens planteja el llibre i que descobrim ja cap al final. Té un total de 579 pàgines i està publicat per Columna. 

Qui li havia de dir a l'Edda que, el dia que complia 21 anys, el seu pare, en Brauli Leveroni, li regalaria un bitllet d'anada a Nova York. Només d'anada perquè, teòricament, s'hi ha de quedar dotze mesos. Li ofereix fer una estada a la prestigiosa agència de publicitat de la Bianca B. Miller, on només treballen dones. Fa un temps, va preparar una campanya amb ella. Vol que l'Edda oblidi el seu passat recent a Milà i aprengui d'una de les millors. D'entrada, a la noia no li fa gaire gràcia. O potser gens. En Brauli també és un reputat publicista, l'enveja de la professió. Està associat amb l'Òscar Casas i dirigeixen BLOC, amb clients per donar i per vendre. Estan ubicats a Diagonal-Tuset. L'Òscar és el padrí de l'Edda, quasi un segon pare. Se l'estima amb bogeria. I veu de bon ull que voli.

"Diagonal Manhattan" ens parla de publicitat i de felicitat, però també de pactes indestructibles, d'infidelitats, d'amors inesperats i de segones oportunitats, que s'han d'aprofitar cas que arribin. No és fàcil adaptar-se a una ciutat com Nova York quan hi aterres de manera inesperada. La competència és brutal i la capacitat de resistència, de vegades, limitada. Un cop més, en Xavier Bosch ha creat uns personatges molt propers, que vas descobrint a mesura que avança la història. Estan plens de contrastos i et sedueixen des d'un primer moment. Retrata els seus secrets més íntims, i les veritats i mitges mentides, en un dia a dia que combina dificultats, enveja i glamur. Paral·lelament, a Barcelona tot es complica per moments... sense poder-hi fer res.

"Al Brauli Leveroni li agradava fer regals. Era més de donar que de rebre. Res que li hagués sobrevingut amb els anys. Sempre havia estat així. Li feia més il·lusió rumiar el què, per a qui, tenir la idea, anar-ho a comprar i, després, veure quin efecte feia tota la posada en escena, que no haver de ser el centre d’atenció. El neguitejava haver de desembolicar res davant de ningú. No era timidesa, era pitjor. Sabia, des del moment de treure el llacet, que no li haurien encertat ni el color, ni la talla, ni els gustos. I patia per no dissimular prou bé la seva decepció quan tingués l’andròmina entre els dits. "

Altres llibres llegits i comentats de l'autor:

"La dona de la seva vida"
"Paraules que tu entendràs"
"Nosaltres dos"
"Algú com tu"
"Eufòria"
"Homes d'honor"
"Se sabrà tot"

@Jordi_Sanuy