dimecres, de març 18, 2015

"Puro vicio": Una pel·lícula que fumeja!


Amb Paul Thomas Anderson em passa el mateix que amb David Cronenberg. M’agradaven més les pel·lícules que feia abans, com “Boogie Nights” (1997) i  “Magnolia” (1999). “The Master” (2012) no em va acabar de convèncer i “Puro vicio” (2014), que es va estrenar divendres, encara menys. De fet, el llibre en què es basa la pel·lícula, de Thomas Pynchon, també em va deixar força indiferent.

Com ja passava amb la novel·la, “Puro vicio”... fumeja! Thomas Anderson ens explica la història d’en Doc Sportello, un detectiu privat que no para de fotre’s porros i d'esnifar cocaïna. De vegades, sorprèn que s’aguanti dret o que pugui pronunciar dues o tres paraules seguides. Viu a Los Ángeles, als anys 70, en l’època d’or dels hippies californians. Fa la sensació que segueix enamorat de la seva exparella, una “femme fatale” que respon al nom de Shasta. Addicta als estupefaents com ell, per suposat. Al Doc Sportello l’interpreta un grandíssim Joaquin Phoenix, un actor que m’encanta. Thomas Anderson ja va treballar amb ell a l’esmentada a “The Master” (2012). La Shasta és Katherine Waterston. Hi ha una bona química entre ells.

Un dia qualsevol, després de molts temps sense veure’s, la Shasta demana ajuda a en Doc. La dona i l’amant del magnat immobiliari amb qui està embolicada volen que participi en un pla per treure-li els diners que té i ingresar-lo en un psiquiàtric. Poc després, desapareix la Shasta, l’empresari, troben mort a un dels seus guardaespatlles i ressuscita un ex-bateria a qui es donaven per traspassat. En l’actualitat, està treballant de delator per la policia. Li dóna vida Owen Wilson, a qui sempre recordaré pel seu paper de model tronat a “Zoolander” (2001), al costat de Ben Stiller. Del repartiment també destaquen Josh Brolin, Reese Witherspoon i Benicio del Toro. El primer com a policia duríssim (amb passat televisiu) i els atres dos com a advocats. Ella treballant pel govern; ell fent-li la punyeta.

Estem davant d’una història negra com el carbó, plena de droga, molta droga, desaparicions i un munt de coses surrealistes, amb obres filantròpiques incloses. Tot costa massa d'entendre, amb somnis i realitat barrejats. Tot mol dispers. Curiós el paper de Martin Short com a cap del sindicat d’uns dentistes ben particulars. Això de les drogues destrossa les dents. Ningú no en té cap dubte!

"EL AÑO MÁS VIOLENTO"

Hi ha persones amb sort i persones sense. Suposo que estem tots d’acord. A partir d’aquí, hi ha gent que creu que la sort cal buscar-la i d’altra que pensa que, per molt que la busquin, mai acabaran de trobar-la. J. C. Chandor ens en parla a “El año más violento”, la seva tercera pel·lícula, després de “Cuando todo está perdido” (2013) i “Margin call” (2011). Manté la bona línia. Té enginy i molt suspens.

El gran protagonista és l’Abel Morales, un empresari que intenta tirar endavant la seva empresa de combustible. Ho intenta legalment, seguint sempre el camí correcte. A l’Abel l’interpreta un sòlid Oscar Isaac, que ja em va agradar molt a “A propósito de Llewyn Davis” (2013), dels Coen. L’Ana, la seva dona, no li posa les coses fàcils. És filla d’un gàngster empresonat i els seus mètodes són un pèl diferents. Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012), que és qui fa el paper, està sensacional. És la “femme fatale” perfecta. L’Abel està a punt de comprar uns terrenys per ampliar el negoci. Si ho aconsegueix, es posarà en una posició dominant respecte en el sector. Paral·lelament, comencen a atacar als xofers dels seus camions i a robar-li el combustible. I no és fàcil saber qui hi ha al darrere...

Chandor ambienta la pel·lícula a Nova York, en el perillós any 1981. Segons les estadístiques, va ser terrible, amb un munt de delictes i la policia sense saber què fer. L’Abel ha de lluitar contra la violència i contra les acusacions de corrupció. Ell diu que està net, però no paren d’investigar-lo i de buscar-li les pessigolles. L'home que està al capdavant de la fiscalia és en Lawrence, de qui fa David Oyelowo, el Martin Luther King de “Selma”. L’advocat de la família Morales és un extraordinari Albert Brooks, amb una llarguíssima carrera. Porta quasi quaranta anys en primera fila, des que va debutar amb “Taxi driver” (1976). Tot i el títol, no és una pel·lícula violenta, més enllà d’un parell d’agressions a conductors i a l’escena final.

Estem davant d’un títol llarg, una mica més de dues hores, que retrata, de manera satisfactòria, l’intent de l’Abel d’aconseguir la seva petita part del somni americà. Va arribar de fora i, fent les coses ben fetes –i procurant tenir la sort de cara-, intenta créixer sense fer massa mal als altres. No deixa de ser un drama, contundent, que ens explica la història d’un home molt segur de les seves possibilitats. S’ha de veure. Això sí, cas de buscar acció pura i dura, potser no és la pel·lícula més adequada. M’ha agradat que Chandor hagi sabut connectar-nos amb el protagonista, patint al seu costat del primer a l’últim moment.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: