dimecres, de setembre 17, 2014

La diferència entre un cop i mai és un món!


Veure “Locke” i pensar en “Buried” (2010) és inevitable. Un únic escenari, un únic actor i moltes trucades telefòniques. Aquest seria el vincle d’unió entre una i l'altra. A escala argumental, poca cosa a veure. Està dirigida per Steven Knight ("Redención", 2013) i només dura 85 minuts. Tom Hardy (“El Caballero oscuro: La leyenda renace”, 2012) està espectacular!

L’Ivan Locke -d’aquí el nom de la pel·lícula- passa una nit francament difícil, que vivim en temps real. Està al volant d’un BMW (¿Te gusta conduir?, com diu l’anunci), desplaçant-se de la feina a un lloc que no explicaré. Aprofita aquesta hora i quart llarga per posar en ordre la seva vida. Hi ha un fet que, tot i ser esperat, li capgira l'existència. Arriba abans del que estava previst. És per això que no para de parlar per telèfon: amb la seva esposa, amb els seus fills, amb el seu cap, amb un dels seus subordinats i amb una dona de la qual és millor no dir-ne res. Tots aquests personatges secundaris no es veuen. Només se senten. “Locke” és d’aquelles pel·lícules que, si és possible, s’hauria de veure en versió original.

En qüestió de minuts, en Locke pot perdre-ho tot. Sap que és així i, en cas que acabi passant, la culpa será seva. Malgrat tot, no vol defugir responsabilitats. A partir d’ara, intentarà fer les coses el millor que sàpiga, escoltant el seu cor. Les converses amb el seu pare (que són una mena de diàleg interior) completen aquesta lluita contra un passat que l’amenaça; i de quina manera. “La diferència entre un cop i mai és un món”, li diuen per telèfon, en un moment de la pel·lícula. I fins aquí puc explicar. És dinàmica, i, fins i tot, un punt claustrofòbica. Locke va camí de la seva redempció. L’aconseguirà?

"UNA CITA PARA EL VERANO"

“Una cita para el verano” passarà a la història com l’única pel·lícula dirigida per Philip Seymour Hoffman, que va morir el 2 de febrer. M’encantava com a actor (em quedo amb "Magnolia", 1999; sobretot amb “Love Liza”, 2002; i amb "Truman Capote", 2005) . Pel que veig, tenia una prometedora carrera darrere de la càmera. És una pel·lícula petita, per definir-la d’alguna manera, però sincera i molt ben filmada.

Seymour Hoffman, que està sensacional, com sempre, interpreta a en Jack, un conductor de limusines amb una vida personal molt buida. Se’l veu un pèl desorientat, amb un aspecte deixat i diria que té pocs amics. De fet, només en coneixem un, en Clyde, a qui dóna vida John Ortiz. També és conductor de limusines i està aparellat amb la Lucy (Daphne Rubin-Vega). Fa la sensació que les coses van massa bé entre ells. Tenen més d’un tema per resoldre. En Jack no té xicota, fins que coneix la Connie, una dona molt especial. Segur que el passat tampoc no va ser massa benèvol amb ella. L’Amy Ryan, que ja va coincidir amb en Seymour Hoffman a “Antes que el diabló sepa que has muerto” (2007) està francament bé.

Un cop més, estem davant d’una pel·lícula que ens parla de les segones oportunitats, d’intentar recuperar una mica de calma després de la tempesta. En Jack aprèn a cuinar per a satisfer la Connie. Mai ningú ha preparat cap plat per a ella. Pot semblar una idea boja, però el primer sopar que faran plegats és molt important per a tots dos... a l’espera de la cita que tindran a l’estiu, quan faci bon temps. Volen sortir a passejar en barca. D’aquí el cartell de la pel·lícula. La vida està feta de coses petites; i ells, potser després de moments difícils, ho comencen a tenir clar. És una pel·lícula petita, com he dit abans, que, en el fons, ens explica com es comença a estimar; i com es deixa de fer. Molt recomanable. Etern Philip Seymoir Hoffman!

"EL VIGILANT"

La humanitat està malalta. Segur que són moltes les persones que estarien d’acord amb aquesta sentència. És la primera idea que em va venir al cap quan vaig acabar de llegir “El vigilant”, de Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968). Està traduït al català per Marina Rosich i publicat per l’editorial Raig Verd. Aquest llibre va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea.

L’acció passa en un aparcament d’un edifici de luxe. Allà, dos vigilants, en Harry i en Michel, estan obsessionats per la seguretat dels residents. Donarien la vida per ells, si fes falta. Com diu un d’ells, “el que s’exigeix als vigilants és sobrehumà: no fer res, esperar i mantenir-se alerta”. L’ambient que retrata Terrin en aquest pàrquing és malaltís, encara més quan totes les persones que viuen a dalt (menys una) decideixen marxar pràcticament alhora. Els vigilants es queden sols, desinformats (no saben si passa alguna cosa a l’exterior) i pràcticament sense res per menjar ni per veure. De tant en tant, un repartidor els porta quatre coses de primera necessitat. Com arriba fins allà? No hi ha hagut cap guerra? Per què triguen tant els vigilants que han de rellevar-los després de tantes i tantes setmanes sota terra, sense veure la claror?

Quan tens massa temps per pensar, el cervell pot jugar-te una mala passada. En Harry i en Michel no sé si se n’adonen, però acaben pràcticament bojos. No se’n refien de ningú, ni d’ells mateixos, i la seva obsessió per la seguretat es converteix en malaltissa. Una bona metàfora de la societat actual, sempre pendent d’aquella amenaça desconeguda. L’únic que els manté amb una mínima cordura és somniar amb un ascens, al cos d’elit de la seva empresa, que, possiblement, mai no arribarà. Deixar la foscor i la humitat de l’aparcament per una feina nova. Potser a l’aire lliure, vigilant des del jardí d’algú important? És per això que han de resistir com sigui, per demostrar que els seus caps no van equivocar-se escollint-los a ells. Cal aguantar amb fermesa!

"És de nit. En aquest entorn immutable, il·luminat per llums d’emergència, la nit no es distingeix del dia, però el rellotge que tinc al canell i el meu rellotge biològic són capaços de posar colors a les hores, de dividir els dies. És de nit i camino sol per davant dels garatges.
Estic alerta, però la meva ment divaga; tinc la sensació que a en Harry i a mi se’ns escapa alguna cosa. Tant de bo el repartidor hagués marcat bé l’èmfasi; aquest és el problema. Perquè, per exemple, ¿I si pretenia dir Hauríeu d’estar contents que jo encara us porti alguna cosa?"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

5 comentaris:

XeXu ha dit...

El llibre me'l van recomanar a la caseta de Llegir en Català de la Setmana, i me'l vaig emportar a casa. No sé quan el llegiré, però ja veuré què tal. Ara, que no l'hagis posat pels núvols, de fet, ni tan sols el valores, em dóna força mala espina...

Deric ha dit...

M'apunto el llibre!
Una abraçada, Jordi!

Jordicine ha dit...

Està bé, XEXU, però potser n'esperava més. M'ha recordat una mica "En la carretera". El final l'he trobat fluix. Això sí, enganxa i té aquell punt claustrofòbic xulo, Abraçada.

Abraçada, DERIC.

Carlota ha dit...

Locke no em cridava gens pero veient el que has escrit potser li donc una oportunitat. La de Hoffman no la coneixía, sembla interesant.

Gràcies per les recomanacions.

Jordicine ha dit...

Gràcies a tu, CARLOTA ;)