Tot mor (Juan Gómez-Jurado)

"Tot mor" és la vuitena novel·la de l'Universo Reina Roja, que va començar amb "El paciente" i "Cicatriz". Va continuar amb la trilogia "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco"; i ha acabat (només de moment?) amb un altre triplet: "Todo arde", "Todo vuelve" i la que 'comento' avui. Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), és l'escriptor més venut en llengua castellana. Jo aquest l'he llegit en català. Té 640 pàgines i l'ha publicat Rosa dels Vents.

Per desig de l'autor, en la contraportada no s'inclou la sinopsi habitual. Com més protegit estigui l'argument, millor. De fet, ja des del primer dia, Gómez-Jurado ha demanat als seus lectors que no facin espòilers quan parlin de les seves històries. I li faré cas, una vegada més. L'únic que explicaré, sense desvelar cap secret, és que ens retrobem amb l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro -coneguda com Emepé- i la Sere Quijano. L'executiva, la legionària i la hacker (a les dues primeres potser ja els podria posar l'ex davant) continuen lluitant contra tot i tothom, encara que intueixen que la victòria final potser només és una utopia. Obstacles, assassinats i focs d'artifici per donar i per vendre. Entreteniment pur.

Gómez-Jurado té molt clara la fórmula de l'èxit i la repeteix en tots els seus llibres: capítols breus, frases curtes i directes, llenguatge col·loquial i un gran sentit de l'humor. No es complica la vida. De vegades, tendeix voluntàriament cap a l'exageració, donant als seus títols un punt surrealista. Per a ell, res no és impossible. Material molt visual i cinematogràfic, com va quedar clar en l'adaptació que es va fer de "Reina roja", que es pot veure a Prime Video. Per cert, Vicky Luengo i Hovik Keuchkerian extraordinaris. A "Tot mor", l'Aura, la Mari Paz i la Sere tornen a caure simpàtiques des del primer moment i és fàcil acompanyar-les. Veurem si, en un futur, tornem a creuar els nostres destins...

"Un avió 

És tan sols un punt al cel del matí. 

Quan encara no clareja, el Bombardier Global Express 8000 inicia el descens per l’Oest, sense haver-se d’esperar per rebre el vector d’aproximació. L’aeròdrom de Los Poyatos és una pista tan privada que no té trànsit, amb l’excepció d’aquest aparell. 

Per la tercera finestra d’estribord, l’Aura Reyes (rossa, quaranta anys i alguns més, tant me fa quants, tan guapa que et talla la respiració) contempla la llarga extensió d’asfalt com si fos un cadafal, estirat damunt el ressec paisatge andalús. 

Es pregunta si és aquí on morirà."

@Jordi_Sanuy

Mercè i Joan (Eva Comas-Arnal)

El suplici d'en Joan carregant sacs de ciment al camp de Saint-Médard, el mal que li fa la mà dreta a la Mercè quan escriu, l'angoixa dels dos per no veure créixer als seus fills mentre són a l'exili. Ho vivim tot amb molta intensitat. És fàcil imaginar-se la respiració agitada d'en Joan, la terrible gelosia de la Mercè, el so de les tecles de la màquina d'escriure, la falta de recursos... La seva va ser una història d'amor tant fascinant com tempestuosa, amb moltíssims alt-i-baixos. 

Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975), amb dues obres d'investigació sobre Mercè Rodoreda publicades, ha fet un pas més enllà per novel·lar la relació entre l'escriptora i l'articulista Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve. El llibre té 330 pàgines i és el Premi Proa d'aquest any. El 1939, quan fugen al Château de Roissy-en Brie, la Mercè estava separada, mentre que en Joan continuava casat amb la Montserrat. La seva va ser una relació profunda, amb la literatura com a gran vincle d'unió. Com pitjor ho passava en Joan, fent treballs forçats de sol a sol, més es movia ella, escrivint amics i coneguts, per trobar-li una sortida més o menys digna. Segur que pensava que així deixaria a la Montserrat, però no ho acabava de fer mai. El temps passava i res canviava.

De la mà de l'Eva, que és molt descriptiva i intensa, veiem com neixen els contes de la Mercè i les seves primeres novel·les; entre elles "Vi negre", que mai es va publicar, diuen que per sort d'en Joan. Desconeixia que l'escriptora cosís tan bé i que, en temps d'estretors, l'agulla i el fil fossin una bona font d'ingressos. Fa la sensació que hi havia un ens desconegut que, quan pitjor anaven les coses entre ells, els tornava a unir amb força, fins al final de les seves vides. "Mercè i Joan" és una novel·la que passa en l'època que va de la Guerra Civil a la Segona Guerra Mundial. Llavors, els escriptors i intel·lectuals catalans van refugiar-se a França, a Mèxic o en qualsevol lloc on poder sentir-se mínimament segurs. Això sí, separats de familiars, amics i amb molta nostàlgia.

"Com bona part dels exiliats, l’Obiols desitjava el retorn. Tal vegada sigui més encertat matisar-ho i afegir que el seu desig havia quedat esqueixat, que se sentia dividit, tibat en dues direccions. Volia tornar, però a estones no volia tornar. Ell, que en públic buscava i trobava una brega erudita constant a còpia de paraules, després en el territori més íntim anava venut. Heus aquí la disjuntiva: dues dones que li deien Joan estaven, cadascuna, en un cap de la corda i l’estiraven. I justament ara la tibantor estava arribant a l’extrem més intens."

@Jordi_Sanuy

Els crims de la mel (Pep Coll)

En Galderic és l'hereu de Can Rebollé, una masia del poble d'Abella -a la comarca del Pallars Jussà- que ha anat passant de generació en generació. Ell és un dels principals protagonistes d'"Els crims de la mel", de Pep Coll (Pessonada, 1949). Té 360 pàgines, l'ha publicat Proa i parteix d'un fet real de 1953. D'aquest autor ja havia llegit "La llarga migdiada de Déu", "L'any que va caure la roca", "Dos taüts negres i dos de blancs" i Les senyoretes de Lourdes".

Una nit fosca de novembre, l'Agustí, germà d'en Galderic, mata un gitano i en fereix un altre, però no se'n vol fer responsable. Els dispara sense avisar per evitar que li robin la mel. Uns minuts després, convenç el Galderic perquè es presenti davant de la guàrdia civil i es declari culpable del crim, encara que no hi té res a veure. Li assegura que al cap de quatre dies tornarà a ser al carrer... El clan Montoya, liderat pel tio Raymundo, clamarà venjança des d'un primer moment. La mort del seu fill, conegut amb el sobrenom del Tijerillas, no pot quedar impune. Esperaran el temps que faci falta. La Samara, vídua del gitano i mare de la petita Yasmín, sembla més alliberada que trista, i amb ganes de començar una vida millor.

"Els crims de la mel" té l'estructura d'una novel·la negra. Hi ha una víctima, un assassí, un culpable que no ho és, i un cos de policia a qui els gitanos els fan més nosa que qualsevol altra cosa. Els considerem persones de segona categoria. El personatge d'en  Lacuriza, caporal primer amb tricorni, és impagable. Amb la seva escriptura sòbria, visual i sense més descripcions de les necessàries, en Pep Coll ens parla de dos col·lectius antagònics i aparentment irreconciliables (pagesos i gitanos), de l'amistat, de la traïció i també de les segones oportunitats, que arriben quan menys t'ho esperes. Tot exemplificat per una història d'amor poc convencional que deixa una pregunta a l'aire: "La veritat ens fa més lliures?"

"Quan la parella de tricornis van arribar al cim de la muntanya santa van trobar-hi una colla de gitanos acampats davant de la capella. El caporal primer Lacuriza, que havia acudit a l’aplec per lluir l’uniforme i dinar amb les autoritats municipals, va saltar del cavall escopint pestes contra aquells vagabunds que havien vingut només per fer-li la punyeta. Homes i dones seien a l’entorn d’un foc amb molt fum i poca flama, mentre els infants corrien enjogassats entre els matolls, mig despullats, fets i deixats estar com l’ase que pasturava amb avidesa l’herba morta del planell. El caporal va adreçar-se al més vell i, tal com mana el reglament, va exigir-li la documentació, la d’ell, la de tota la parentela i la de l’ase espellifat."

@Jordi_Sanuy

La fúria (Alex Michaelides)

"La fúria" no té res a veure amb els dos anteriors títols de l'escriptor xipriota Alex Michaelides (1977). Parlo de "La pacient silenciosa" i de "Les donzelles", dues novel·les negres d'alta volada amb tocs psicològics i filosòfics.  Aquesta, més de tall clàssic, podria ser perfectament un homenatge a Agatha Christie i als seus "Deu negrets". Té 400 pàgines, està traduïda al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Amsterdam Llibres. És entretinguda, amb girs constants i fàcil de digerir.

El narrador, que no es presenta de principi, és una de les persones que es reuneixen en una idíl·lica illa privada de Grècia, propietat de Lanna Farrar, que en el seu dia va ser una gran estrella de cinema. El que ens explica, ja de primeres de canvi, és que allà hi haurà un assassinat. O potser no. Arribat el cas, caldrà descobrir la víctima i el culpable. Des que l'èxit va abandonar-la, l'actriu viu retirada en la seva mansió de Londres. A l'illa hi va amb un petit grup d'amics per passar les vacances de Pasqua. La fúria és el nom del vent que assota el lloc i que domina als seus escassos habitants temporals, que es troben pràcticament aïllats. Michaelides ens presenta la història com una mena d'obra de teatre amb diversos actes i personatge ben dibuixats i amb motius sobrats per matar.

Aquest "Qui és qui" està ple d'odi, d'enveja i sobretot, de desig de venjança. L'actriu que en el seu dia va triomfar, la que no ho ha tingut massa fama i l'estrany escriptor de guions -amic de totes dues- ja fa temps que tenen comptes pendents. A l'illa també hi ha l'actual marit i el fill de la Lana i dos treballadors que se'n cuiden d'ella i de la casa. L'autor ens regala una tragicomèdia original, plena d'intrigues i d'enginy, que s'acaba convertint en una bona peça de suspens. Un únic escenari, allunyat de tot i de tothom i aquest vent furiós que s'acaba convertint en un personatge més. Mai no et creguis que has atrapat al culpable. Et farà ballar fins al final amb un ritme endimoniat i els seus recursos habitiuals.

"Potser pensareu que ja la coneixeu, aquesta història. És possible que la llegíssiu en el seu moment, perquè als de la premsa sensacionalista els encantava: l’assassinat de l’illa va ser un titular molt repetit. No és gens estrany, la veritat, perquè tenia els ingredients perfectes per fer sensació als mitjans: una estrella del cinema esquerpa; una illa grega privada fuetejada pel vent… i, és clar, un assassinat. D’aquella nit se n’ha escrit molta immundícia. S’han establert tota mena de teories inexactes i esbojarrades sobre el que podia haver passat o no. Jo ho he evitat, tot això. No tinc cap interès a llegir especulacions sense base a propòsit del que va passar a l’illa. 

Ja sabia el que havia passat. Jo hi era.

Qui soc? A veure, soc el narrador de la història… i també un dels personatges."

@Jordi_Sasnuy

El rei d'Os (Jo Nesbø)

En Roy Opgard és un tros de malparit amb moltíssima sort. Aquesta és la definició light. Crec que seria més ajustat a la realitat dir que és un assassí en sèrie de manual; això sí, amb una flor al cul. El seu germà Carl no és millor que ell, encara que, de cara a la galeria, potser sembla un pèl més simpàtic. L'excusa és que maten quan no hi ha més remei i que, per norma, ho fan en defensa pròpia. La llista de víctimes és més llarga que un dia sense pa. I se'n surten de tot.

En Roy i en Carl són els principals protagonistes d'El rei d'Os", l'última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960). Està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i l'ha publicat Proa. Són 446 pàgines que ens parlen d'abusos sexuals, de drogues, de suborns, de poder i desig, de lleialtat i també d'amors impossibles. Als Opgard ja els coneixem de l'anterior títol de l'escriptor noruec, "El Regne". No és imprescindible haver-lo llegit perquè els punts clau ens els torna a explicar de manera clara i concisa. En Carl és el director del luxós Spa Os, i en Roy, que ja té una benzinera, s'ha obsessionat a construir la muntanya russa de fusta més gran del món. Per continuar triomfant, necessiten que no es faci un túnel que allunyaria el poble de la nova carretera nacional. I ho aconseguiran a qualsevol preu...

El principal enemic d'en Roy i d'en Carl és en Kurt Olsen, el xèrif local, que els té en el punt de mira des de temps immemorials, encara més després que, segons ell, assassinessin al seu pare, també policia. De moment, no ha pogut demostrar-ho. Qui fa de narrador és en Roy que, malgrat el seu gen criminal, no deixa de caure simpàtic. Un cop més, Nesbø ens dibuixa un poble petit i asfixiant on els rumors poden fer-te més mal que una bala. És un llibre ple de sang, de promeses que intenten complir-se a contra natura i d'una lluita fratricida que sembla no tenir fi, tot i l'amor que els germans es professen. "El rei d'Os" -honor que de moment ostenta en Carl- és un llibre que té molt de ritme i que manté atent i despert al lector fins a l'última línia. Producte cent per cent marca de la casa.

"Tothom té un punt feble. El pare m’ho va inculcar quan m’ensenyava a boxejar. Jo era més baixet que els altres nois, però em va fer veure que fins i tot l’adversari més temible té un forat a la defensa, un lloc que no està cobert, un error que està condemnat a repetir. També em va ensenyar que no n’hi ha prou amb trobar aquest punt; a més, has de tenir el cor prou fred per aprofitar-lo sense vacil·lar. I aquest era el meu punt feble. Un cor que sentia pena per la gent que era com jo, que reconeixia tota debilitat com a pròpia. En vaig aprendre, però, i el cor se’m va glaçar. Sí, es pot ben dir que ara aquest cor és un volcà glacial extingit que va tenir l’última i definitiva erupció fa vuit anys. I ja aleshores era fred. Si més no, prou perquè jo ja fos un assassí."

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El pit-roig"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"
"La casa de la nit"