dimarts, de juny 05, 2012

Gestionar l’èxit... mai ha estat fàcil!


‘The Must Be the Place’, de l'italià Paolo Sorrentino, no m’ha convençut, tot i tenir coses bones. El millor és la interpretació de Frances McDormand (‘Fargo’, 1996), un punt d’alegria en aquesta història fosca i més aviat desagradable. Dona de Joel Coen a la vida real, aquí està casada amb Cheyenne, una exestrella del rock que resideix a Dublín. Viuen en una gran mansió gràcies als drets d’autor dels seus discs.

El primer que no m’acaba de fer el pes és que Cheyenne, interpretat per Sean Penn, sigui una caricatura de Robert Smith, líder indiscutible del grup The Cure. És més, en un moment de la pel·lícula deixen caure que ell es diu John Smith. Massa caualitats! Encara no tinc clar si Penn (‘Mystic River’, 2003), que sembla que vagi disfressat, es llueix o no. Té un caminar pesat, un filet de veu i moltes vegades sembla que no hi sigui tot... conseqüències d’un passat ple de drogues i alcohol.

‘The Must Be the Place’ (aquí s’ha traduït com ‘Un lugar donde quedarse’) reflexiona sobre com gestionar l’èxit, el fracàs o, fins i tot, el sentiment de culpa. En Cheyenne els acumula tots tres. La seva música ja forma part del passat, però ell se segueix vestint, pentinant i maquillant com si hagués d’anar a un concert. El pas del temps li ha fet molt mal, però segueix ancorat en l’ahir. No vol créixer i queda clar que, com molts d’altres, està afectat per la famosa síndrome de Peter Pan. La seva dona segueix tractant-lo com un nen... perquè ho necessita!

INCURSIÓ INNECESSÀRIA AL NAZISME

Cheyenne es nega a mirar endavant perquè encara no ha superat que alguns dels seus fans, molt joves, se suicidessin interpretant les seves cançons de manera errònia. Segueix visitant les seves tombes. Se sent culpable. La seva monòtona vida fa un tomb quan li comuniquen que ha mort el seu pare, amb qui feia 30 anys que no tenia contacte. Torna als Estats Units per anar a l’enterrament i li diuen que el seu pare, jueu, vivia obsessionat amb venjar-se d’un torturador nazi.

Crec que la incursió en el nazisme era completament innecessària. Hi havia temes suficients com per no embrutar l’argument passant de puntetes per aquest tema tan espinós. És en aquest punt on la pel·lícula es transforma en una descafeïnada ‘road movie’, en la qual Cheyenne intenta reconciliar-se amb el passat per afrontar, de la millor manera possible, el futur que encara li queda per davant. No calia, de veritat.

L’anècdota de la piscina, en què un noi li pregunta per què no s’hi banya és sensacional. Ell se’l mira i li contesta; “Perquè mai ningú hi ha posat aigua”.

‘UNA CASA AMB PISCINA’

I ja que parlem de piscines avui la meva recomanació litarària és ‘Una casa amb piscina’, de l’holandés Herman Koch ('El sopar'). Està publicat per Amsterdam. Per explicar-nos aquesta història, que no queda resolta fins l’últim moment, Koch torna a reunir a dues families burgeses amb fills. En lloc d’un restaurant, aquest cop la trobada és en una casa d’estiueig... amb piscina. L'autor insisteix en la falsedat de les relacions socials.

El marit del matrimoni Schlosser (Koch se centra més en les feines dels homes que en la de les dones) és un metge de capçalera que visita actors, pintors, escriptors i altra gent de la faràndula. Té la sensació que tots ells se senten superiors i no li fa gens de gràcia. Per això sorprèn, fins i tot la seva dona, quan comença a relacionar-se amb Ralph Meier, un actor que arriba a la seva consulta recomanat per un amic. Aquesta trobada casual, en principi sense importància, canviarà la vida de les dues famílies... Per sempre! Hi ha una tercera parella, amb una gran diferència d’edat, entre un director de cinema i una jove actriu.

Com explicava abans, en aquesta novel·la Koch reflexiona sobre les relacions interpersonals. Moltes ja neixen viciades des d’un principi. És allò de veure clarament les bogeries dels altres i no fixar-te en les teves. Com a exemple, només un detall: al metge li molesta que l’actor li miri la dona amb desig i, paral·lelament, ell intenta beneficiar-se a la seva. A ‘Una casa amb piscina’, Koch també es pregunta fins a quin punt és lícit jugar a ser Déu i prendre’s la justícia per mà pròpia. Té alguna justificació possible?

Es tracta d’un llibre amè, ben escrit i molt i molt cínic. Hi ha qui diu que el Dr. Schlosser té moltes similituds amb el televisiu Dr. House, però no puc estar-hi d’acord. Aquest és més despreocupat. El seu únic objectiu, com explica al començament de l'obra, és passar el temps i aconseguir, a qualsevol preu, que el pacient no arribi a mans de l’especialista. I és que en temps de crisi...

DESÈ ANIVERSARI DEL TANNAT DE PALAMÓS

Aquest any els amics del Restaurant Tannat de Palamós celebren el seu desè aniversari. Si algun dia passeu per aquesta bonica localitat de la Costa Brava no dubteu ni un moment en fer-los una visita. En Manel i la Concha us tractaran com si fóssiu de casa. Les últimes especialitats afegides a la carta són el 'carpaccio de corball marinat a l'estil cebiche', el 'rissoto de ceps al parmessano' i el 'ragut de bou amb arròs de remolatxa i confitura de tomàquet'. Us deixo l'enllaç del seu lloc web, per si voleu saber més coses de la carta o el local. Tot es prepara al moment i està per llepar-se els dit. També es molt important que els dinars i els sopars surtin per un preu molt raonable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

27 comentaris:

MBosch ha dit...

Si la peli ja no em feia gràcia, ara encara me'n fa menys. És que fa vergonya de veure el pobre Sean Penn...

XeXu ha dit...

Doncs com sempre desconeixia la pel·lícula, però he de dir que el cartell em fa certa gràcia. Llàstima per en Sean Penn, que normalment la clava, no?

Palamós em cau una mica lluny, però gràcies per la recomanació, mai se sap quan ens deixem caure pels llocs.

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
havia llegit una resenya molt favorable d´aquesta peli al blog de Scotty i tinc moltes ganes de veure-la.
No t´he vist molt convençut,però malgrat tot,m´interessa entre altres coses perquè l´argument em pareix molt original i com a poc,desconcertant i a més a més,m´agrada molt Sean Pean.
Ja et contaré.
Bsts
Psda: La recomanació de Palamós i el restaurant la tinc molt bé apuntada;)

rits ha dit...

Curiós tot plegat, quan aquests dies encara es parla del concert de divendres de The Cure.....

Recordo quan vaig veure el tràiler de la peli, i ja no em va dir res, és més pensava justament en això que comentes del Robert Smith, i ho veia tot massa fals.

Així doncs, res no l'apunto, que en tinc moltes altres pendents!

I felicitats als amos del restaurant! Tinc un company de feina apassionat de Palamós, ja li passaré la recomenació i l'apunto x si aquest estiu toca Costa Brava.

Bombero ha dit...

He leído el libro en castellano, es de Salamandra, y me ha gustado un montón. Abrazote.

mundodena ha dit...

Pues esta es una de esas pelis que me daba mucha mucha pereza ver, y gracias a tu entrada me decanto por no hacerlo.
Del libro tomo nota.
Saludos

David Amorós ha dit...

Doncs la veritat és que he sentit parlar tan malament d'ella que he decidit no veure-la. Fa un temps que Sean Penn està massa sobreactuat, no creus? El divenderes vaig veure The Cure al Primavera Sound. Quin personatge Robert Smith. Va fer un concert de tres hores molt bo però se'l veu molt fet caldo, ja,ja. Una abraçada.

Laura Uve ha dit...

Sean Pean m'agrada força encara que, a vegades, sobreactua una mica. En aquesta sembla que es passa molt. No sé si anirè a veure-la, estic amb molta feina i sempre deixo el cinema de banda en aquestes ocasions.

La novel.la sembla atractiva però sense excesos... no sé, tinc tant per llegir... L'anoto de totes maneres perque m'agrada el cinisme i l'exploració de les relacions interpersonals.

I de tot, el que més m'agrada... el resturant... ::))

Ptnssssss

Daniel Gálvez Casas "Pappoe" ha dit...

Qui no hagi vist aquesta película que no se la perdi que esta força bé i el Penn aquesta vegada borda el paper, els fans de Robert Smith hem donaran la rao jeje. Salutacions!!

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
et deixe un comentari a la entrada que li vares dedicar a "
Martha Marcy May Marlene"..
+bsts

kweilan ha dit...

La peli la descarto però la novel.la la tinc pendent. Una abraçada i gràcies per passar pel meu bloc de tant en tant!!!

Ŧirєηzє ha dit...

Uy jordi...esta peli la tengo lista para ver.... en V.O... ahora que lei tu reseña me dio mas ganas...
intentare verla este finde....

aki siempre atenta a tus libros y tus pelis...

Un abrazo...¡¡¡

Déjame que te cuente
www.dejamequetecuente.net

tetealca ha dit...

No debe ser muy facil interpretar a R. Smith con esa personalidad tan confusa. No me gustó nunca The Cure, lo veia un grupo algo depresivo.
Un abrazo.

Crític de cine ha dit...

No tenia pensat veure-la, tot i que em picava una mica la curiositat el look de Penn. Ara, però, estic convençut!!
Una abraçada.

Jordicine ha dit...

Fa la seva pinta, és veritat. Un petó, MBOSCH.

Sempre la clava. I no dic que aquí no ho faci! El seu personatge em genera dubtes, XEXU. Si vas al Tannat t'agradarà, segur. Una abraçada.

He passat per allà i he deixat el meu comentari, TROYANA. L'argument m'ha semblat fluixet. Molt millor la posada en escena. Penn m'ha sorprès, com a mínim. El restaurant, boníssim! Petons i fins aviat.

I tant, RITS! Pots esperar que surti en DVD o deixar-la passar, sense cap problema. Passa-li. Li agradarà segur. Una abraçada.

Un abrazote, BOMBERO.

Saludos, MUNDODENA. El libro lo puedes leer de un tirón. Es adictivo! Un abrazo.

Sí, completament d'acord. A 'El árbol de la vida' ja no em va convèncer, DAVID AMORÓS. Sempre ens quedarà 'Mystic River', no? A mí 'The Cure' sempre m'ha semblat un grup simpaticot, però mai m'he comprat cap disc. Els que sí que m'han agradat molt són New Order, que toquen avui a Barcelona. Torno a felicitar-te pel teu festival de cinema asiàtic online. Una passada! Aquest cap de setmana intentaré veure un parell de pelis... si la tecnologia i les meves escases possibilitats m'ho permeten.

Ben fet, LAURA UVE. Les obligacions sempre per davant, i més com estan les coses actualment. La novel·la m'ha agradat molt. Supera la seva anterior, 'El sopar', sens dubte. El restaurant sí que és imprescindible. YUna abraçada.

Me n'alegro que t'hagi agradat, DANIEL DÁLVEZ CASAS 'PAPPOE'. I benvingut al bloc. Passaré pel teu per veure de què escrius. Una abraçada i gràcies per la teva aportació ;)

Vaig cap allà, TROYANA. M'agrada que, habitualment, mirem les mateixes pelis. Així podem comentar-les. Una abraçada i fins aviat.

Jordicine ha dit...

Només faltaria! Darrerament escrius menys, oi? Un petó i fins aviat, KWEILAN. Per cert, per quan la cargolada?

Yo también la ví en VO, FIRENZE. Creo que, en películas como esta, es casi imprescindible. Besos y hasta pronto.

Lo era. A mí me caían simpáticos, pero nunca he comprado nada de ellos. Un abrazo, TETEALCA.

És curiós, oi, ALBERT? A mi no m'ha desagradat, però la trobo prescindible! Per cert, a banda del festival de cinema asiàtic online d'en David Amorós --te'l recomano--, què veiem de les estrenes d'aquest cap de setmana?Una abraçada.

Deric ha dit...

Aquest cop només et compro el restaurant. La pel·lícula no em convenç gens, el cartell és horrible i en Penn sembla una mona pintada.
Del llibre em sembla curiós i divertit que sigui d'un escriptor holandès i l'hagi publicat l'editorial Amsterdam :)

Jordicine ha dit...

Tens tota la raó amb el tema d'Amsterdam. El restaurant t'encantarà. Si hi vas, DERIC, diga-li al Manel o a la Concha que vas de part meva. Una abraçada.

Chipi Chipi ha dit...

Voy a ver si aca en Argentina se estrena pronto la de una casa con piscina, me interesa mucho por la perspectiva psicologica que ofrece, claramente las relaciones burguesas se basan en la falsedad!

Un abrazo

Jordicine ha dit...

Un abrazo, CHIPI CHIPI. De momento, 'Una casa con piscina' sólo es un libro. Hasta pronto ;)

Helena Bonals ha dit...

El que més m'agradaria de fer és anar al restaurant Tannat, fa molt de temps que no m'empasso cap pel·lícula i llegeixo poc. Però les teves ressenyes són molt bones!

Mario Salazar ha dit...

A mí me ha parecido una trama interesante, tengo el Dvd de hace tiempo, que tenga tiempo lo veo. La gran apuesta de Penn tras su pase casi silencioso en el árbol de la vida. Un abrazo.

Manderly ha dit...

A mi 'This must be the place', me ha gustado dentro de lo extraña que es. Todos los personajes y situaciones lo son, aunque para ellos las situaciones sean d elo más normales.
Sean Penn me ha gustado mucho. Ese contraste de agresividad física frente a lo tierno e infantil de su personalidad me ha resultado una mezcla curiosa, por aquello de que las apariencias enganñan. McDormad también me ha gustado. Sus personajes siempre me suelen ser agradables, quizás porque la actriz me cae muy bien.
Sí que chocante, como todo en esta película, la historia nazi, pero me ha gustado la manera en la que el pasmoso protagonista la ha afrontado.
Una película extraña, quizás un poco lenta pero que se deja ver bien.
Saludos.
PD: Apuntado queda el restaurante.

Elfreelang ha dit...

Només passava a saludar-te....m¡apunto el no anar a veure la pel-li i potser algun dia em llegeixi el llibre...

Jordicine ha dit...

Gràcies, HELENA BONALS. I si vas al Tannat, menjaràs de conya, ja ho veuràs. Un petó.

Un abrazo, MARIO SALAZAR. Ya nos contarás.

Creo que Frances cae bien a todo el mundo, MANDERLY. Te doy la razón. Sobre Sean ya digo en el post que no lo tengo claro. Está en esa línea entre lo soberbio y lo ridículo. Y sí, es una película extraña y un tanto lenta, pero se deja ver bien. El restaurante te gustará seguro. Un beso.

Doncs gràcies per la visita, ELFREELANG. Un petó i fins aviat.

Bombero ha dit...

La peli es más bien flojilla. Un abrazote.

Jordicine ha dit...

Un abrazote, BOMBERO.