dimecres, de setembre 30, 2015

El bar de las grandes esperanzas (J. R. Moehringer)


Havia de convertir-se en advocat, per denunciar al seu pare, però va acabar sent escriptor. Volia demandar-lo per no haver-li pagat mai la quota de manutenció. La seva mare, treballadora incansable, estava desesperada. Parlo de John Joseph J. R. Moehringer (Nova York, 1964), autor d’”El bar de las grandes esperanzas”. Està publicat per Duomo Nefelibata i té 460 pàgines. És una autobiografía brutal.

En anglès, el llibre va veure la llum el 2005. El dedica a la seva mare, que va cuidar-lo tota sola des que era un bebè. Un dia, el seu marit va colpejar-la i no va dubtar, ni un moment, en marxar de casa i emportar-se al seu fill amb ella. Aquesta falta de referent patern, va fer d’ell un nen infeliç. Potser s’hauria d’haver fixat una mica més en la seva mare i oblidar-se de “La Veu”, que és el sobrenom amb què coneixia al seu pare, un bon locutor musical de Nova York. Amb ell només compartia una cosa: el nom. John Joseph Moehringer. El J.R. és per 'Júnior'. Dir-se igual que el seu pare li semblava un càstig massa dur. L’horroritzava. Mai no explicava a ningú què volien dir aquestes dues inicials. Ell les escrivia sense punts (JR) i assegurava que aquest era el seu nom. No es tractava de cap abreviació. Es deia JR i punt.

L’autor va estudiar a Yale i, posteriorment, va deixar enrere la idea de ser advocat per provar de fer de periodista. Va ser un dels 'xicots de les fotocòpies' del New York Times, després d'estar un mesos venent roba de la llar, amb molt èxit, en uns grans magatzems. Queda clar que, al final, tot li va sortir més o menys bé: L’any 2005 va guanyar el Pulitzer. Va patir molt, però va acabar fent allò que volia. La gran passió d’en JR, que estava per sobre de la resta de coses, va ser beure molt alcohol al Dickens, que després es va convertir en el Publicans. S’hi va passar hores i hores. Aquest bar de Manhasset, a l’estat de Nova York, va acabar sent casa seva. Hi anava quan tenia set o gana, quan estava cansat, trist, content, quan buscava amor o sexe. SEMPRE. Era el seu salvavides i, de vegades, tot i que no se n’adonava, la corda que portava lligada al coll. Tot i res a la vegada.

UN LLIBRE CORAL

“El bar de las grandes esperanzas”, un retrat del Publicans i de la seva gent, és un llibre coral. Allà, en JR va conèixer personatges apassionants, com per exemple Poli Bob, Bobo, Joey D, Jedd, Winston, Bill, Bud o Cager. Amb tots ells hi va fer una gran amistat. De fet, el llibre és un cant a l’amistat i a la companyonia. Segur que és una obra per llegir mentre et beus un martini amb vodka, un whisky o un 'destornillador'. En alguns moments, podríem dir que les seves pàgines fan pudor d’alcohol. Les passions d’en JR eren el Publicans i la Sidney, una xicota que va ser la seva parella en unes quantes fases de la joventut. Sempre s’acabava de la mateixa manera, quan descobria que ella l’enganyava amb un altre.

El llibre té 41 capítols, als quals cal sumar-hi el pròleg i l’epíleg. En JR parla d’amistat, però també de família. A la Lana, la seva mare, la presenta com una dona extraordinària. Diria que va néixer només per patir. També és tot un personatge el tiet Charlie, addicte a les apostes i, com nom, també a l’alcohol. Un perdedor convençut! Era cambrer del Publicans i adorava al seu cap, l’Steve, que era com un pare pels treballadors i els clients del local. El cosí McGraw també apareix en moltíssimes pàgines. Era una promesa del beisbol que no va poder arribar tan lluny com somiava, ell... i sobretot la seva mare! Dues referències per acabar: Frank Sinatra –el seu cantant preferit- i “El gran Gatsby”, un llibre del qual parla unes quantes vegades.

En l’epíleg, Moehringer fa referència l’atemptat de les Torres Bessones, que va marcar un abans i un després en la societat americana. Hi va perdre familiars; i també amics. La “Casa Merda” era la casa del seu avi, on tothom anava a viure quan no tenia diners ni ganes d’anar a cap altre lloc. Tot s’aguantava amb cinta adhesiva, però s’aguantava. Al final, en JR va fer gala d'una part de la capacitat de sacrifici de la seva mare... i se’n va sortir. Moehringer també és l'autor "Open", la biografia d'André Agassi, a qui cita un cop en aquest llibre. De fet, "El bar de las grandes esperanzas" (The Tender Bar) és el llibre preferit del tenista. Per això va ser ell qui va escriure les seves memòries.

"Telefoné a mi madre y le conté lo de Irlanda. Ella aspiró hondo. A ti no te hacen falta unas vacaciones. Lo que te hace falta es levantarte del suelo y volver a subir al caballo. Pedir trabajo en periódicos más pequeños, hacer lo que te recomendaron en el Times, y después dentro de un par de años, volver a pedirles trabajo a ellos. Aquello me sonaba a la misma cantinela del 'vuelve a intentarlo' que no me había llevado a ninguna parte, y yo quería, precisamente, decirle adiós a todo aquello. Le dije a mi madre que estaba 'cansado', escogiendo conscientemente aquella palabra que le había tomado a McGraw, sin tener en cuenta que estaba llena de significado para ella. Mi madre llevaba veinte años cansada, me dijo. ¿Desde cuándo estar cansado era excusa para dejar de intentar algo?".

Bona setmana totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Cap comentari: