divendres, de febrer 12, 2016

Rocky Balboa encara està ben viu


Ara que l’he vista puc dir que m’hauria sabut greu que m’hagués passat per alt. Parlo de “Creed. La leyenda de Rocky”, una molt bona pel·lícula. Tot i ser força llarga, quasi dues hores i quart, passa francament bé. Ha arribat deu anys després de “Rocky Balboa”, la sisena entrega de la nissaga de Rocky. Haig de reconèixer que em va arribar a emocionar, amb un gran Sylvester Stallone. Qui ho havia de dir!

Stallone té tots els números per emportar-se l’Òscar al millor actor de repartiment, tot i que la competència brutal: Mark Rylance (“El puente de los espías”), Christian Bale (“La gran apuesta”), Mark Ruffalo (“Spotlight”) i Tom Hardy (“The Revenant). Els cinc estan francament bé. Stallone torna a interpretar a Rocky Balboa, que ja està totalment retirat de la boxa. Té un petit restaurant italià a Filadèlfia i porta una vida més o menys tranquil·la. Tot canvia quan un dia el visita Addonis Johnson, un jove boxejador que li demana que l’entreni. Inicialment li diu que no, però el noi insistirà fins a aconseguir-ho. L’Adonis (gran Michael B. Jordan, amb un cos imponent) és fill d’Apollo Creed, que va morir abans que ell naixés. De fet, fa ben poc que se n’ha assabentat que el seu pare era el campió del món dels pesos pesants.

L’Apollo va morir quan l’entrenava Rocky Balboa, en aquell fatídic combat contra Ivan Drago, i finalment decideix fer-se càrrec del nou Creed, a qui intentarà portar a la fama. El tracta com si fos de la família. De fet, el presenta com el seu nebot, tot i que un és blanc i l’altre negre. Stallone fa un paper molt mesurat i ple de sentiment; encara més quan el seu personatge es posa malalt. També treballa francament bé Tessa Thompson, a qui recordo per la seva interpretació a “Selma” (2014). Fa de Bianca, la xicota de l’Addonis. És cantant i comença a quedar-se sorda. La pel·lícula és familiar, dramàtica, emocionant i tècnicament perfecta. Els combats estan rodats de manera espectacular. Ja s’està rodant “Creed 2”. No penso predre-me-la.

“45 AÑOS”

També treballa molt bé, i en el seu cas és candidata a la millor actriu principal, la mítica Charlotte Rampling, protagonista indiscutible de “45 años”. Com en el cas d’Stallone, també té quatre rivals de pes, amb quatre interpretacions estel·lars: Brie Larson (“La habitación”), Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”) i Jennifer Lawrence (“Joy”). Difícil elecció. Entre Rampling i Larson.

La Charlotte, que es va fer molt popular amb la pel·lícula “Portero de noche” (1974), interpreta a la Kate Mercer, que està preparant la festa del quaranta-cinquè aniversari de casament. No van celebrar els quaranta perquè al seu marit acabaven de fer-li un bypass. Queda clar des d’un primer moment que ella està molt més sana i amb ganes de fer més coses. De fet, tot sembla indicar que la Kate ho està organitzant tot una mica sola. A l’home l’interpreta Tom Courtenay, que ja va treballar amb la Rampling a “Tren nocturno a Lisboa” (2013). També fa un molt bon paper, a l’alçada de la seva companya de repartiment.

La pel·lícula està dirigida per Andrew Haigh (“Weekend”, 2011) i explora el món de la gelosia... sense fonaments? El matrimoni sembla que va més o menys bé, fins que arriba una carta al marit. Li diuen que han trobat el cos congelat del seu primer amor, desaparegut als Alps suïssos molts i molts anys enrere, abans de conèixer a la Kate. Es planteja si ha d’anar a veure-la o no, coincidint amb la festa d’aniversari. La dona està morta i la relació és anterior a què es coneguessin, però a la Kate la situació l’incomoda fins a punts insospitats. Diria que s’arriba a plantejar si el fet d'haver estat casada tants anys amb en Geoff ha valgut la pena. Era l’home amb qui hi havia de compartir la vida? Bona reflexió i interpretacions magistrals, sobretot de la Rampling, per un títol que s’ha de veure.

“EL CLUB”

Un dels títols més durs que recordo, sobretot des d’un punt de vista verbal. Tracta el tema dels abusos sexuals dels capellans, com “Spotlight”, però de manera cruíssima, sense embuts. “El club” l’ha dirigida el xilè Pablo Larraín, que sempre ha fet un cinema realista i de denuncia social. Ho va demostrar amb “No” (2012), en què explicava com es va forjar la campanya contraria a Pinochet, l’any 1988. Fa posar els pèls de punta.

“El club” se’n va emportar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín i als Globus d’Or va estar nominada a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Ens explica la història de quatre capellans que viuen en una cada d’un poble de la costa, amb una monja, que els fa de cuidadora. Molt ràpid veiem que no estan allà per casualitat. No és un premi. No és un retir daurat. Haurien d'estar expiant les culpes, per haver abusat de nens, per haver venut criatures acabades de néixer i per altres monstruositats. Tot es complica quan arriba un capellà nou i, poc després, se suïcida. Aquest fet marcarà la seva tranquil·la existència.

L’arribada d’un capellà amb galons per aclarir als fets ho canvia tot. Arriba amb les idees molt clares i la intenció de tancar la casa. Ell està net? Vol que els capellans confessin els seus pecats i paguin per ells. A més a més, els prohibeix que segueixin apostant amb el seu gos llebrer, a qui entrenen a totes hores. Fins ara, han guanyat molts diners gràcies al gos. Pel·lícula dura, amb converses molt pujades de to i amb unes interpretacions magistrals. No coneixia els actors, però convencen del primer a l’últim moment. Larraín continua en plena forma.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: