dilluns, de desembre 30, 2013

Vides buides o plenes de res


Normalment, quan acaba una pel·lícula tens clar com explicar-la i per on començar. Com que tota regla té excepcions, crec que una seria "La grande bellezza", de l'italià Paolo Sorrentino, amb moltíssim material. Quan surten els crèdits finals encara estava aclaparat, en estat de xoc. Són dues hores i quart de bogeria contínua on res sembla tenir límits.

Després de fer-hi unes quantes voltes, potser podria dir que Sorrentino ("Il divo", 2008) fa un extraordinari retrat de l'alta societat romana, amb festes esborrajades, on la buidor i la superficialitat serien el vincle d'unió de tot un seguit de personatges extrems i d'allò més variats. Són persones amb vides buides o plenes de res, més preocupades d'intentar (i dic intentar) passar-s'ho bé que de qualsevol altra cosa. La seva única obsessió és viure cada nit com si fos l'última, sense pensar ni un segon en l'endemà. Per què no fer-ho? La filmació de la festa amb què comença la pel·lícula, en una discoteca atapaïda, és  de matrícula d'honor. Hi sona "Far l'amore" de Raffaela Carrà.

Jep Gambardella és el capocannoinere d'aquesta fauna nocturna encantada de coneixèr-se. És un periodista que va escriure un bon llibre, quan era molt jove, i que mai més ha trobat un tema suficientment interessant per fer-ne un segon. Ens explica que segueix a la recerca de la gran bellesa, tot i viure a Roma, envoltat d'obres d'art. Com pot ser que no sigui capaç de trobar-la? En Jep està interpretat per un extraordinari Toni Servillo, que també va treballar amb Sorrentino a "Il divo". El seu somriure captiva des que apareix per primer cop en pantalla. Tot i anar a dormir quan s'aixequen la majoria dels mortals, en Jep és una persona força reflexiva. El moment en què llegeix la cartilla a una escriptora amiga seva fa posar els pèls de punta.

En definitiva, estem davant d'un títol únic i irrepetible, amb material suficient com per estar-hi pensant uns quants dies. Tinc clar que no és d'aquelles pel·lícules que es consumeix i s'oblida. El missatge més clar que ens deixa és que intentem viure amb dignitat, si pot ser ajudant als altres, perquè és l'únic que ens emportarem a l'altre món. Per moltes festes que acabem fent, a la vida... sempre la segueix la mort! Correm el risc que la nostra existència s'acabi convertint en un insípid truc de màgia. Cal veure "La grande bellezza" sí o sí.

"LA VIDA SECRETA DE WALTER MITTY"

També ens intenta dir que és millor viure de veritat que en somnis "La vida secreta de Walter Mitty", dirigida i interpretada per Ben Stiller. És un tio que em cau bé; sobretot des que el vaig veure a "Zoolander" (2001). Se n'està rodant la segona part, per cert. Una primera lectura? Que la pel·lícula decepciona completament. No es por agafar per enlloc. Un dels grans fiascos de la temporada.

En Walter Mitty dirigeix el departament de negatius de la revista Life. Diria que disfruta amb la seva feina, tot i que no l'omple del tot, com la seva vida. És per això que es passa una bona part del dia viatjant amb la imaginació. Podríem defirnir-lo com una persona tímida, sense parella i amb pocs amics. Fa un temps que està apuntat a una agència de contactes, tot i que la dona que li agrada -a qui pràcticament coneix- és una companya de feina. Es diu Cheril Melhoff i està interpretada per Kristen Wiig ("Adventureland", 2009). Tots dos poden quedar-se a l'atur ben aviat. Un grup inversor acaba de comprar la revista i, entre d'altres coses, ha decidit tancar l'edició en paper. Només sortirà un número més. Llavors es convertirà en digital. I ho deixo aquí...

No queda clar què vol fer Stiller amb aquesta pel·lícula, que és un remake de la que va estrenar Norman Z. McLeod l'any 1947. Aquesta no l'he vista. Hi ha una miqueta d'humor -no massa-, bons efectes especials (sobretot en els seus somnis esbojarrats), una història d'amor més aviat sosa, personatges poc dibuixats, una miqueta d'autoajuda i una recerca tan estúpida com increïble, tot i que l'haguem de llegir com si fos un conte. El còctel és variat, però el gust que deixa la mescla d'ingredients, molt diferents, és més aviat agre. Com a molt per veure en DVD a casa.

"BUTCHER'S CROSSING"

Ha estat un bon any de lectures; en qualitat i en quantitat. "Butcher's crossing", de John Williams (1922-1994), és el seixantè llibre que he llegit en els últims dotze mesos. Em servirà per acomiadar el 2013 al blog. D'aquest autor ja havia llegit "August" i quan vaig rebre aquest el vaig posar al capdavant de la llista de pendents. Està publicat per Edicions 62 i té 379 pàgines. És una joia de lectura obligada.

Com en les dues pel·lícules comentades anteriorment, podríem parlar d'una altra història vital, d'un altre home que intenta trobar-se a ell mateix i, sobretot, saber quin és el seu lloc en aquest món que ens ha tocat viure. Es diu William Andrews i l'any 1873, després de reunir uns quants diners d'una herència, deixa el seu Boston natal per anar a parar a un poble de mala mort que es diu Butcher's Crossing. Està enmig de l'Oest, només hi ha quatre cases i la poca gent que hi viu resisteix gràcies a la caça de bisó. El problema és que cada cop n'hi ha menys. S'estan acabant i, possiblement, la vila caurà al darrere. En William mai s'havia imaginat caçant però sense saber massa perquè, decideix finançar l'expedició d'un home anomenat Miller.

"Butcher's Crossing" és una novel·la èpica que ens explica el viatge d'en William (al costat d'en Miller, en Charley Hoge i l'Schneider) cap a un lloc pràcticament desconegut. Van a la recerca de la reserva més gran de bisons que mai no ha vist ningú. Bé, per ser més exactes hauria de dir que en Miller sí que l'ha vista... però ja fa deu anys! Recordarà el lloc exacte? Segur que ningú més en sap res? Williams aconsegueix que pateixis amb els protagonistes, quan es queden sense aigua, quan han de dormir al ras, morint-se de fred. També acabes entenent els objectius de cadascun dels quatre, que són molt diferents. Un dels missatges que ens deixa la novel·la, fent justícia a un refrany popular, és que qui molt abraça poc estreny. Avís per a navegants: al llarg de les pàgines del llibre maten molts bisons. Moltíssims! Recordem que l'acció passa a l'Oest, l'any 1873.  Ho dic per si algú pot arribar a trobar-se incòmode.

"La nit va arribar de seguida. Sota el clar de lluna, en Miller, al capdavant del grup, era una figura encorbada i frenètica que es balancejava sobre la cella. L'Andrews i l'Scheneider deixaven el pas a la discreció del cavall, mentre que en Miller es llançava a un zig-zag erràtic a través de la terra, que semblava que resplendís de nit. Sense cap objectiu aparent, en Miller es desviava de cop del camí que havien agafat i seguia el nou aproximadament durant mitja hora, fins que el descartava i trencava en una altra direcció".

Bon any 2014 a totes i a tots.
 

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Avui, fent una excepció, m'interessaré més per una pel·lícula que pel llibre. Fent un excés nadalenc, després de molt temps de no anar al cinema amb cap regularitat, ahir vaig veure la segona part de 'El Hobbit' (no em va convèncer i molt decebedor que no hagi estat doblada al català), i tinc entrades per veure dues pel·lícules més aquest gener. Molt probablement, una de les escollides serà 'El médico', veurem què tal està aquesta recreació del millor llibre de Noah Gordon, tot i que fa tants anys que el vaig llegir que ja no em recordo massa de l'argument. L'altra que em feia gràcia era la del Walter Mitty, vaig veure el tràiler i em va semblar interessant, però me la tires per terra. I tot i que a mi Ben Stiller també em fa gràcia, no sé jo si en una pel·lícula més o menys seriosa pot fer-ho bé. No m'agrada tirar els diners, em miraré la cartellera amb una mica més de cura.

rits ha dit...

Algunes de les coses que expliques de la societat italiana se'm fan presents en moltes de les coses que ens explica un amic de la colla, italià de Nàpols. Ell, sempre diu que és que a Nàpols son molt més exagerats, xò em sembla que és molt dels italians. Els recomenaré (ja que ara mateix no la puc veure amb ell, que està a Nàpols).

Ooooh.... Vaig anar a veure La vida secreta de Walter Mitty el cap de setmana passat. I quan vaig sortir, vaig sortir amb bon gust de boca. Necessitava algo així, senzill i que em fes riure. Reconec que no buscava una gran obra que em fes pensar. Penso que Ben Stiller li ha passat més cops un quedar-se a mitges. Em sembla un paio amb inquietuds, que es planteja moltes coses, més pròpies del que ens plantegem els europeus que els americans. I alhora és un còmic americà. Barrejar comèdia lleugera i trascendència ha de ser molt difícil. A mi em sembla un bon còmic i a més, sovint, m'identifico per la seva manera de ser. Certament, el que no et va agradar, pensant-hi, doncs si, és veritat, podria ser molt més. Però a mi em va fer riure, reconec que el moment helicòpter i vaixell vaig riure molt. I la fotografia és genial.

Molt bon any nou, Jordi!!

TRoyaNa ha dit...

Està clar que després de llegir-te,la pel.lícula que no em puc perdre es la primera,perquè a més a més,tots esteu d´acord,i això no passa sovint.
Un abraç

Jordicine ha dit...

Jo "El Hobbit" la vaig descartar directament. En vaig tenir prou amb la primera. "El médico" no em crida. El protagonista principal em tira enrere. I la de Ben Stiller, com explico, és molt simple. És veritat que el cinema és car i s'ha d'escollir. M'ha agradat molt "The grandmaster", de Waong Kar-wai. Tècnicament és impecable. Una abraçada, XEXU.

Bon any, RITS. Doncs a mi "Mitty" no em va dir res. Esperava molt més. "La grande belleza" és una preciositat.

Un aabraçada, TROYANA.