dijous, de gener 21, 2016

No Limits (Albert Llovera)


Albert Llovera (Andorra, 1966) ja ha acabat el Dakar al volant de dos vehicles diferents: un buggy, l’any 2015; i amb un camió de més de nou mil quilos, aquest 2016. L'havien de pujar amb una espècie de grua. Té la dificultat afegida de desplaçar-se en cadira de rodes, com a conseqüència d’una tetraplegia. L’Albert, sempre amb un somriure d’orella a orella, és l’autor de “No Limits”, que ja va per la seva quarta edició.

El llibre, publicat per Planeta (222 pàgines), l’ha escrit amb la col·laboració de Jordi Cantavella. El pròleg és del nou vegades campió del món de Ral·lis Sébastien Loeb. L’Albert està convençut que no existeixen límits quan es creu en un mateix; i ho deixa claríssim. Per a ell, tot va canviar quan, amb només 17 anys, el 1985, va tenir un accident competint a la Copa del Món d’esquí, a Sarajevo. Hi havia poca visibilitat i, en plena baixada, va xocar contra un jutge que anava despistat. L’any anterior, s’havia convertit en l’andorrà més jove en participar en uns Jocs Olímpics d’hivern, a Sarajevo, precisament. Arribat a aquest punt, podia haver-se rendit o, com va fer, renéixer i seguir vivint... al límit? Bé, de fet, ell no en té, de límits.

Fent gala d’un esperit de superació envejable, i després del xoc inicial, l’Albert va seguir fent, més o menys, el que feia abans d’aquell dia fatídic. Molts cops, quan algú queda paralític, el criden perquè l’animi, perquè li expliqui la seva experiència. A Andorra hi té una ortopèdia, col·labora amb hospitals i, fins i tot, és ambaixador d’UNICEF al país dels Pirineus. A més a més, competeix en un munt de ral·lis i, darrerament, en el Dakar. En els primers capítols, Llovera parla d’Andorra, del seu historial acadèmic (amb un munt d’expulsions d’escoles), de la seva addicció a la nit (podríem dir allò de “la noche me confunde”) i del sexe. Aquest capítol és francament bo, despullant-se pràcticament del tot... mai millor dit. Diu que les sensacions que experimenta ara el seu cos són molt més intenses i duradores.

En el llibre, hi ha un munt de testimonis, començant pel seu pare i per la seva mare, que parlen de l’Albert. Molt interessant la visió dels seus amics, de qui sempre para com els seus “socis”. Tots i cadascun d’ells deixen molt clar que és expert en tancar discoteques i que a poques persones li agrada la festa més que a ell. Sembla ser, que les ha fet a l’alçada d’un campanar. El llibre, que recull unes quantes fotos en la seva part central, l’acaba parlant d’un seguit de persones que bateja com superherois, com, per exemple, Christopher Reeve, Stephen Hawking o Frida Khalo. Per cert, l’Albert té una filla, la Cristina, que, com ell, també és olímpica, en el seu cas en atletisme. Com deia Ralph Waldo, i subscriu l’Albert, “l’èxit consisteix en aconseguir allò que vols; i la felicitat en gaudir d’allò que has aconseguit”.

“Sí, es cierto que de vez en cuando echo de menos alguna actividad que podía hacer cuando podía andar. Sin embargo, dejo de pensar en ello y me centro en las que sí puedo hacer. No hace falta estar en una silla de ruedas para no poder hacer cosas. Casi todo el mundo, por la razón que sea, tiene alguna actividad que no puede desarrollar por diversas causas (salud, creencias religiosas, situación económica...) En todos los casos es mejor concentrarse en las que sí podemos hacer y disfrutarlas. Pensemos en nuestras posibilidades, no en nuestras limitaciones. Algunas veces me preguntan qué es lo que más echo de menos mi época anterior al accidente y tengo que ponerme a pensar para intentar recordar alguna...; puede parecer una tontería, pero me gustaría volver a sentir la sensación de tener ganes de orinar”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: