dimecres, de maig 09, 2007

Comentari: 'El truco final'. Nota: 7'5


Xoc de trens de càrrega

2006 / Estats Units / 135 minuts / Acció – Ciència ficció. Director: Christopher Nolan / Intèrprets: Hugh Jackman, Christian Bale, Michael Caine, Scarlett Johansson, David Bowie, Piper Perabo, Andy Serkis, Rebecca Hall / Dos mags, en Alfred Borden (Christian Bale) i en Robert Angier (Hugh Jackman,) rivalitzen fins a punts insospitats. La seva lluita, a principis del segle XX, és salvatge, plena de gelosia i amb l’obsessió de ser el millor de la professió. Potser en cap moment es van aturar per estudiar les possibles conseqüències d’aquesta lluita sense límits.

En contra de la majoria de les persones amb qui he parlat, jo em quedo amb 'El ilusionista' (2006), tot i reconèixer que 'El truco final (The prestige)'(2006) també és una gran pel·lícula; potser amb un argument millor, però menys efectista. L'he vist dues vegades per intentar no perdre'm ni el més mínim detall. He de reconèixer que el primer cop em va semblar excessivament complexe i em van quedar massa preguntes sense resposta. El millor és l'obsessió dels dos protagonistes (perquè és una obsessió, sens dubte) per ser sempre millor que l'altre. Són capaços de destrossar la vida de l'altre, i si cal també la seva, per aconseguir els secrets del seu rival. Per què no poden conformar-se amb ser el segon algun cop? Per què són tan importants els trucs del seu rival? És una bogeria.

L'Alfred Borden surt guanyador d'una llarga llista de batalles plena de víctimes: ofegats, assassinats a trets, amb dits amputats, cames trencades... tot un seguit de desgràcies que sembla no tenir final. A nivell, interpretatiu també és l'Alfred Borden (Christian Bale) qui guanya la guerra. És un actor genial, com ja va demostrar a pel·lícules com 'El Maquinista' (2004) i, sobretot, a la inoblidable 'American Psycho' (2000). A 'El truco final' fa dos papers, ambdós amb una gran solvència. Personatges rics, plens de matisos i amb una gran personalitat.

També està al nivell Hugh Jackman (Robert Angier), amb més presència física que Bale, però potser un pèl menys inexpressiu. Es va fer famós pel seu paper de 'Lobezno' a la saga dels 'X-men', però també ha brillat, per exemple, a 'Scoop' (2006), al costat de Scarlett Johanssson, amb qui torna a compartir cartell en aquesta pel·lícula. Aquí, però, la rossa de New York no brilla tant com en anteriors ocasions. Té un paper secundari. La presència del veterà Michael Caine, tot un mestre, i del camaleònic David Bowie, molt encertat, completen un repartiment de luxe.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La història és complicada. Suposadament, en Robert mor en sortir malament un dels seus trucs i, com a conseqüència, l'Alfred és condemnat a mort. Quan passa la desgràcia, ell era allà, perpetrant un capítol més de la seva guerra d'espionatge. Ningú dubte que és el l'únic culpable. A la presó, passa les hores llegint el diari de l'Alfred, que li ha fet arribar un estrany que vol comprar-li els seus trucs, ara que ja no els podrà fer servir més.

Un dia se n'adona que en Robert no és mor. Tot és un engany. El mort era un dels seus clons, perquè la màquina que havia de transportar-lo, clona. No desplaça, que era l'objectiu inical, copia. Per tant, cada nit, després de cada funció, cal eliminar el succedani. Així de senzill i de complicat. Aquest era el gran secret de 'l'home transportable' d'en Robert. Es deixava caure per una trampa, donant la sensació que desapareixia, i el clon saludava dret des del pati de butaques, uns quants metres més enllà.

El truc final de l'Alfred, el del 'prestigi', el millor de tots, tenia característiques similars: Feia botar una petita pilota vermella, entrava per una porta i, a l'instant, ell mateix sortia per l'altra, també separada per uns metres, i la recollia. Genial! El truc? Doncs que l'Alfred tenia un germà bessó. Un bessó amb qui ho compartia tot, fora i dins de l'escenari. Per no fer diferències, els dos es repartien la vida de mag i la de representant, indistintament, segons fés falta. Per tant, cadascú tenia la mitat d'una vida plena: mitja amb filla i dona (que s'acaba penjant perquè no entén res) i mitja amb un amor furtiu amb l'Scarlett Johansson. El mag estima la seva 'dona', el representant l''amant', però per exigències del guió piquen d'aquí i d'allà. 'Un dia noto que m'estimes i el següent que no' li diu la dona a l'Alfred. No puc més. I no és per menys.

Al final, un dels bessons és penjat, però l'altre (en principi el mag) busca una venjança ràpida i esperada. Mata al Robert, que s'havia emportat a la seva filla, i li explica el seu truc: germans bessons, fàcil. No hi havia més. Des que la seva xicota havia mort ofegada (per una errada de l'Alfred), en Robert assegurava que li havia près la seva vida. Ell solter; i l'Alfred amb dona i filla. Al final, però, es queda sense res. Quasi igual que l'Alfred, viu, però sense família ni glòria. Amén.

Cap comentari: