dilluns, de juny 25, 2012

Dur retrat de la pobresa extrema


‘The Turin horse’, de l'hongarès Béla Tarr, és d’aquelles pel·lícules inclassificables. T’agrada o no t’agrada. Crec que no hi ha terme mig. Els seus defensors diuen que és una de les grans joies d’aquest segle. Els detractors escriuen que és impossible fer alguna cosa més avorrida. Ni esforçant-se molt! Jo li valoro coses (potser sí que hi ha terme mig?), però estic més d'acord amb el segon grup.

Premiada ho ha estat; i molt. Entre d’altres guardons, va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín. Si se’m permet l’expressió, és la típica pel·lícula que agrada als crítics, aquells que, sempre que poden, reburgen els títols que satisfan la majoria. Una dada que ho deixa tot més o menys clar: dura més de dues hores i mitja i només hi ha trenta plànols, en un enboirat blanc i negre, per suposat. Els seus protagonistes pràcticament no parlen i la música, desoladora, es repeteix, de manera monòtona, un i altre cop, un i altre cop...

Es repeteix la música, però també les mateixes escenes, perquè els dies dels protagonistes (interpretats per János Derzsi i Erika Bók) són exactaments iguals. El pare i la filla, que viuen en una granja aïllada, s’aixequen del llit, ella va a buscar aigua al pou, preparen el cavall per sortir (no ho acaben fent perquè fa molt vent), tornen a entrar a casa, ella cuina, mengen patates amb els dits, ell s’estira al llit... Tot exactament igual, cada dia! Crec que si Tarr ens hagués posat la mateixa escena dos o tres cops ni ho hauríem notat!

Diuen que el director volia demostrar que la vida dels protagonistes és pobra, miserable i avorridíssima. Si és així, la veritat és que aconsegueix reflactir-ho. La pel·lícula és avorrida fins el punt de fer perdre la paciència a l’espectador. Pot estar-se ben bé cinc minuts mostrant-nos com la filla ajuda a vestir-se o a despullar-se al seu vell pare, sempre amb les mateixes rutines, de la mateixa manera. Mai m’havia enfrontat a una títol d’aquestes característiques. Ho ben asseguro.

POBRESA SENSE LÍMITS

En la pel·lícula hi ha pobresa, desgràcia i una austeritat sense límits. I Tarr ho roda amb mestratge. Per això dic que també té coses bones. Aconsegueix desesperar-nos! I, per tant, suposo que escull el camí adequat. He llegit que ‘The Turin horse’ està lliurament inspirada en un episodi que va marcar el final de la carrera del filòsof Friedrich Nietzsche, el 3 de gener de 1889, a la Plaça Albert de Torí. Aquell dia es va abraçar a un cavall esgotat i maltractat pel seu amo i, posteriorment, es va deamaiar.

Com que la pel·lícula és més llarga que un dia sense pa, esperava que al final es veiés l'escena de Nietzsche. Era el meu motiu per seguir aguantant! Però s’acaba de qualsevol manera, igual que comença. La primera escena, la més llarga de totes, és la del cavall, mig mort de cansament, tornant cap a casa, enmig d’un gran temporal. M’imagino que la trobada casual amb Nietzche ja s’havia produït. I és una llàstima...

'FAGO' (CARLES PORTA)

Avui vull parlar de 'Fago', de Carles Porta (Vila-sana, 1963). Està publicat per La Campana i té 306 págines. M'ha agradat igual o més que 'Tor' (2005). Només m'ha durat dos dies! Encara que tingués una idea de com podia acabar el llibre -basat en una història real- m'ha estat impossible deixar de llegir. I és que, des del primer moment, he sentit simpatia per la família de Santiago Mainar, acusat de matar l'alcalde de Fago, un poblet de la província d'Osca.

D'una manera viva i molt propera, Porta ens explica com pot canviar la vida d'algú, per un fet aïllat, en un obrir i tancar els ulls. Ho viu en primera persona la Marisa Mainar, que un dia rep una trucada que li glaça la sang: han empresonat al seu germà per presumpte assassinat. Què ha de fer? A qui ha de recórrer? El seu germà li ha tret la vida a un home? És impossible. La mare li ha donat una bona educació. La Marisa no es creu -ni s'ho creurà mai- que en Santiago sigui el culpable dels fets de Fago, l'any 2007. Segur que no...

El llibre, molt ben escrit i documentat, addictiu des de la primera pàgina, ens explica la història de la Marisa, que defensarà al seu germà fins on sigui possible. I no ho tindrà fàcil perquè en Santiago, que creu en una espècie de justícia divina, inicialment s'autoinculpa. Creu que, d'aquesta manera, la Guàrdia Civil -que sembla que el pressiona- deixarà en pau a la resta d'habitants de Fago, una trentena. Després es retracta, però no serveix de res. Sembla ser que ja l'han escollit com a cap de turc. Ell entén que tot està podrit, i que ja no hi ha marxa enrere.

La història és real però es viu intensament, com si fos una novel·la. Si en Carles Porta és parcial? Jo diria que no. Si fem cas del què explica en Santiago i la seva germana Marisa, el que no està clar és el paper d'alguns policies, jutges, advocats i periodistes, que van opinar sense haver trepitjat el lloc dels fets. No és el cas de l'autor, que va allotjar-se a la casa rural d'en Santiago (ell i ningú més) quan el crim va saltar als mitjans de comunicació. Poc podia imaginar-se que seria aquell home -que no es portava bé amb l'alcalde, com tant d'altres-, qui acabaria entre reixes.

En Carles Porta, que abans de publicar el llibre va fer més de 60 visites a Santiago a la presó, ha intentat reconstruir els fets, des que es va cometre l'assassinat fins a l'actualitat. Quasi dos-cents periodistes van cobrir el cas, però només ell va tenir la possibilitat de viure-ho tot quasi en primera persona. Lògicament, no va participar del 'circ' que van muntar algunes televisions, més interessades en fer sang que en qualsevol altra cosa. Es allò de tot per l'audìència! Un llibre altament recomanable.

"La gente está pálida porque son seres vacios. Han cambiado libertad por seguridad. Tienen miedo a todo. Estamos en manos de políticos mediocres que nos dan falsa seguridad. Vivimos en un mundo donde todo huele a mentira, pero ese no debe hacernos creer que somos mentira. Yo me he girado de cara a la mentira", va dir Santiago en el seu dia. Més actual, impossible.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

27 comentaris:

Sergi ha dit...

Ostres tu, mira que en parles bé, i que en parla bé molta gent, però no em diu res aquesta història de 'Fago', no em crida, igual que la de 'Tor'... algun dia hauré de fer un pensament amb aquests llibres tan populars i que a mi no em criden... però mentre tingui altres coses que llegir...

U-topia ha dit...

Respecte la peli, em sembla recordar que també la va comentar el David Amorós, m'equivoco? Recordo que vaig dir que no em veia amb cor de veure una peli tan llarga i tan estranya... pel que veig la teva conclusió no és molt encoratjadora...

Respecte al llibre, m'atrau, però no sé si arribarè a llegir-la. L'apunto.

Ptnss

Sandra Mantas ha dit...

No t'equivoques Laura. A mi em va encantar. Però és una peli dificilíssima de veure y de païr. Una abraçada.

Camy ha dit...

Jordi ¡me mueve la curiosidad y veré The Turin Horse. Veremos...

Me acaban de regalar un libro que ya he leído, por tanto, cambiaré por el que tú hoy nos presentas.Fago.

No puedo leerte siempre, pero si encuentro el momento lo hago ¡ ya lo sabes!

Un beso

CDS ha dit...

Ni la más mínima intención de verla. Un abrazote.

Mario Salazar ha dit...

Una cinta interesante pero pesada, se entiende muy bien el mensaje desolador pero con un aire recio e indolente, creo que es más un llamado de atención al espectador que a quienes retrata. Un cine distinto basado mucho en la forma. Saludos.

LU ha dit...

Uf, lo de la peli va a ser que no… El libro ya es otra cosa. Lecturas que no nos dejan hasta llegar al final, eso es lo que necesito para este veranito.

Besos

Jordicine ha dit...

Això dels llibres és molt personal, XEXU, estem d'acord. A mi m'han agradat molt tots dos. Ja he acabat 'Família' -de Ba Jin-, te'l recomano, i ara estic amb 'La fiesta del Chivo', de Vargas Llosa. Una abraçada.

És llarguíssima, LAURA UVE. Interessant, ja ho dic, però lineal i avorrida. El llibre està molt bé. Petons.

Passaré pel teu blog, DAVID AMORÓS. No recordo si vas parlar o no de 'The Turin horse'. A mi em va costar molt veure-la i païrla, com tu dius. Una abraçada i endavant amb el Festival de Cinema Asiàtic.

Ya me contarás, CAMY. Me interesa mucho tu opinión. 'Fago' te gustará, seguro. Sé que siempre encuentras tiempo de pasar por aquí; y me alegro. Un beso.

Un abrazote, BOMBERO.

Coincidimos una vez más, MARIO SALAZAR. La forma por encima del contenido. Un abrazo.

Jordicine ha dit...

Besos, LU. El libro es muy interesante. Ya me contarás! ;)

Javier Simpson ha dit...

No sé si atreverme con ella. Hay pelis de este tipo que me resultan bastante soporíferas, si bien es cierto que si da en el clavo se convierte en algo indescriptible y para no olvidar. Por eso se convierte en una decisión arriesgada su visionado, y más si dura más de 2 horas y media. Soy de los que leo los libros que empiezo… igual con las pelis.

En eso del aburrimiento y una vida sin demasiadas motivaciones para hacer algo trascendente, me suena a Somewher, de Sofía Coppola. Ésta tampoco la he visto.

Un saludo, Jordicine. Buen post.

Jordicine ha dit...

Al lado de 'The Turin horse', JAVIER SIMPSON, te aseguro que 'Somewhere' és divertidísima! Imagínate... Gracias por tus palabras. Un saludo.

Crític de cine ha dit...

No tenia gaire clar si valia la pena passar més de dues hores veient-la. Gràcies per aclarir-me les idees: no perdré el temps. No dubto de la capacitat del director per transmetre les seves idees, però la forma sembla d'alló més avorrida. L'únic que em cridava l'atenció era l'episodi de Nietzsche, però si dius que no ho mostra, no val la pena.

tetealca ha dit...

Vaya panorama, con las dos peliculas de esta entrada. No me animo a ver ninguna.
Un abrazo.

Jordicine ha dit...

Jo crec que pots passar perfectament, ALBERT. Una abraçada.

El segundo es un libro, TETEALCA. Un abrazo y hasta pronto.

kweilan ha dit...

Interessants propostes. Una abraçada!!!

rits ha dit...

mmmm, quasi que no, oi? Estil Haneke?

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
després de llegir-te, la peli directament,no la veuré...ja,ja,ja,ja

ai què influenciable que soc de vergades!!

Bsts

Jordicine ha dit...

Besets, TROYANA. Aquest cap de setmana he vist 'Red state', de Kevin Smith, i m'ha agradat molt.

babel ha dit...

Confieso ser de las que afirman que Bela Tarr es una maravilla, pero esta todavía no he tenido oportunidad. Una pena que este director no salga de los circuitos menos comerciales en nuestro pais y no tengamos oportunidad de disfrutarlo en el cine. Fuera, más allá de los Pirineos, es otra cosa...
En fin, nos resignaremos. Menos mal que tenemos internet.
Un saludo, Jordi

BEATRIZ ha dit...

No sé si me atreva a ver la película, pues la idea de reflejar la extrema pobreza crea inquietud, pero creo que hasta en la extrema pobreza suceden cosas distintas, no muy comúnes quiza, pero igual distintas, eso como resultado de que los protagonistas de la pobreza no se conforman con ella..

prefiero el movimiento.

Saludos Jordi.

jomateixa ha dit...

Uixxx, no, no.

ricard ha dit...

No he vist "Turin Horse" ni res de Béla Tarr, de manera que no puc opinar amb coneixement de causa. Però tots aquests directors contemporanis que fan pel·lícules de tres plans-seqüència em tenen una mica mosquejat, ja que obvien que el temps és or i el dilapiden sense gaire miraments. Una abraçada.

Jordicine ha dit...

Yo también prefiero el movimiento, BEATRIZ. Saludos.

Més clar impossible, JOMATEIXA. Un abraçada.

Estem força d'acord, RICARD. Una abraçada.

Anònim ha dit...

Estic desitjant que arribin les vacances per poder llegir amb calma, últimament tinc la sensació de llegeixo en diagonal, es a dir...massa rapit i de forma poc profitosa.

Això sí, vaig apuntant-me les teves recomanacions :)

Un petonet

(T'he deixat una coseta al meu blog, ja saps...sense cap compromís ;)

Jordicine ha dit...

Ens pasa a tots, LÓ. No pateixis. Passo pel teu blog ara mateix. Gràcies.

@ELBLOGDERIPLEY ha dit...

Hola Jordi! Mare meva, ja vaig comprendre perquè després vas anar a veure "Red State":-).

No había escuchado nada de este film, la descripción recuerda un algo a ciertos films de Angelopoulos, Oliveira: Que tienen fantásticas películas, pero también me ha pasado con alguna, como les dé por recrearse..., bueno...el secreto de resistir en la sala, puede ser la climatización, entonces:-).

Tiene muy buena pinta "Fago".

Un abraç!

Jordicine ha dit...

Es que necesitaba acción, RIPLEY. Fago está francamente bien. Un abrazo.