Revisitar el passat pot ser beneficiós per alguns i tortuós i incòmode per uns altres. Sigui com sigui, amb el pas dels anys, les coses evolucionen i els punts de vista poden canviar de manera considerable. La nord-americana
Rebecca Makkai (1978) ens ho explica a
"Vull fer-te algunes preguntes", traduït per
Marc Rubió i publicat per
Edicions del Periscopi. Em decanto per etiquetar-lo com un "true crime' de denúncia.
En l'actualitat, la Bodie Kane està al capdavant d'un pòdcast d'èxit. Com que la vida dona moltes voltes, la contracten per donar classes a l'escola Granby, on mai no va ser feliç. Potser llavors, podia semblar que les 'bromes' que li feien eren normals, però avui dia segur que en diríem bullying. Era la "rareta". Has passat 23 anys. Ella ha tingut una segona oportunitat, però la Thalia Keith, que era la seva companya d'habitació, va ser assassinada sense miraments. El suposat culpable, l'Omar Evans, un home negre que portava l'equip d'atletisme del centre, s'està podrint a la presó. I continua defensant que és innocent. La Bodie encara es pregunta què va passar aquell dia funest i creu que potser ha arribat el moment de descobrir la veritat. Les casualitats no existeixen.
En la seva tornada a Granby, l'ara professora encarrega un pòdcast a cadascun del seu reduït grup d'alumnes i n'hi ha una que es decideix per investigar sobre la llunyana mort de la Thalia. Ella n'està encantada. Des de l'escola i de manera inofensiva, qui sap si la noia potser serà capaç d'avançar i, en el millor dels casos, aconseguir que es reobri el cas. Remoure el passat i, 23 anys després, fer justícia. En aquesta novel·la, la Rebecca reflexiona sobre com ha canviat les coses en aquest temps, sobretot la relació entre els homes i les dones. La violència envers elles ha estat paralitzadora i inadmissible. Per sort, la mirada ha canviat, encara més amb l'aparició del moviment Me Too. És per això, que l'autora també ens parla de les xarxes socials i de les baralles que hi sovintegen.
La Bodie fa de narradora i explica la història a una segona persona, fent salts en el temps. Vint-i-tres anys enrere combinats amb l'actualitat. Entre altres coses, es pregunta si, entre tots, podien haver fet alguna cosa més per salvar a la Thalia. Frases i capítols curts, molt de ritme i interessantíssimes reflexions ètiques, amb el maltractament a les dones com a eix vertebrador. Makkai ja ens va sorprendre fa quatre anys amb "Els grans optimistes". Cent per cent recomanable, encara que l'he trobat un pèl llarg.
"Les imatges dels artistes saludant al final de l’obra són les
últimes en què es veu la Thalia clarament: els rínxols foscos la
fan destacar sobre la munió de gent difuminada. Després, gairebé tothom es queda a l’escenari per cantar el «Moltes felicitats» a la senyora Ross, la directora, per ferla aixecar de la
primera fila, on s’asseia cada vespre per prendre nota de tot. És
joveníssima, cosa que en aquell moment em va passar per alt.
Uns quants nanos se’n van i tornen confosos. Alguns membres de l’orquestra pugen a l’escenari per cantar, el marit de la
senyora Ross surt d’entre el públic amb un ram de flors, els
membres de l’equip tècnic s’hi afegeixen amb samarreta i texans
negres. Jo no hi aparec; suposo que em vaig quedar a la cabina."
@Jordi_Sanuy
