El mal pot estar més a prop del que penses

Feia temps que hi anava al darrere; i ja he pogut veure-la. Parlo de la “O lobo atrás da porta” (2013), del brasiler Fernando Coimbra. Va ser escollida millor pel·lícula llatinoamericana al Festival de Sant Sebastià i millor opera prima al Festival de L’Havana. Tot gira al voltant del segrest de la petita Clarinha, la filla del matrimoni de la Sylvia i en Bernardo. Algú va a buscar-la a l’escola i ja no tornen a veure-la més.

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Leandra Leal. Dóna vida a la Rosa, l’amant d’en Bernardo, que treballa d’inspector en una companyia d’autobusos. L’evolució del seu personatge és sensacional. De noia maca i sexy a femme fatale. També treballen francament bé la Fabiula Nascimento, que fa de Sylvia; i en Milhem Cortaz, que és en Bernardo. L’acció comença quan la Sylvia va a buscar la nena a l’escola i la professora li diu que, uns minuts abans, se l’ha emportada una amiga seva. La mestra està convençuda que la mare estava malalta. De fet, diu que ha rebut una trucada de telèfon (possiblement d’una impostora que es feia passar per ella) explicant-li. És en aquest mateix moment quan comencen les investigacions. Tots els indicis apunten a la Rosa i a una possible venjança cap en Bernardo, que l’hauria deixada.

"O lobo atrás da porta" és perversa, incòmoda (sobretot si es tenen fills) i commou fins a punts insospitats. Coimbra retrata el desig, la mentida i la perversitat dels tres personatges, que semblen jugar una interminable partida de cartes. La Sylvia és la víctima principal, amb el permís de la pobra Clarinha. No en té cap culpa del que està passant. Li prenen la nena i pateix per recuperar-la. Vol tornar a acariciar-la i com abans millor. En Bernardo mai no es podia imaginar que tenir una amant podia ser tan perillós. Tot té a veure amb la seva relació amb la Rosa? O potser no? És d’aquelles pel·lícules que, com menys coses se sàpiguen abans de veure-la, millor. El final és brutal. Ja ha sortit en DVD.

"UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA"

Absurda i genial. Parlo de la pel·lícula sueca "Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia", de Roy Andersson. Tot té poc sentit, com el mateix títol o el cartell, d'una escena sense sentit. Un home que mor mentre obre una ampolla de vi, un altre que cau fulminat en un vaixell i una dona que no es vol separar de les joies ni en el moment de morir són l'aperitiu.

Els protagonistes principals són en Sam i en Jonathan, dos veterans venedors d'articles de broma amb poquíssima gràcia. Sempre ensenyen les mateixes coses: una dentadura de vampir, un sac del riure i una màscara d'un home amb només una dent. No venen res; i no m'estranya. Són tristos com la mort, amb la qual un d'ells somia sovint. L'escena en què s'imagina que 'rosteixen' uns esclaus en un cilindre gegant és del tot delirant. "Una paloma" és una pel·lícula minimalista, amb escenaris buits, de colors pastel i amb persones molt variades, com la grassa professora de flamenc, que intenta aprofitar-se d'un dels seus alumnes. Suposo que Andersson vol deixar-nos ben clar, i ho aconsegueix, que la vida és absurda i que cal aprofitar-la quan ens ve de cara.

Són molts els referents que em venen al cap quan penso en el cinema d'Andersson, començant per Jacques Tati i Luis Buñuel. Hi ha qui diu que també té coses de Bergman i de Kaurismaki. "Una paloma" és surrealisme en estat pur. En Sam i en Jonathan són com dos pallassos tristos, desencaixats en el món que els ha tocat viure. Holger Andersson i Nils Westblom estan sensacionals. Amb aquesta pel·lícula se'n va emportar el Lleó d'Or al Festival de Venecia. És la que completa la trilogía sobre l'existència, després de "La comedia de la vida" (2007) i de "Canciones del segundo piso" (2000). Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)

“Sin retorno”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967), és un thriller potentíssim. Té 478 pàgines i està editat per DeBols!llo. Me’n va parlar la Berta Bruna, una de les persones que ha apostat per ella. Es nota que la navarresa ha begut d’autors com Raymond Chandler, Simeon, Henning Mankell, P. D. James i Vázquez Montalbán. Llibres d’ells apareixen en les prestatges d'alguns dels protagonistes.

De fet, el nom de l’inspector sobre qui gira tot el llibre, David Vázquez, és un homenatge al geni barceloní, segons m’ha explicat la mateixa Susana. En el seu dia, Andrea Camilleri ja va honorar-lo creant el comissari Montalbano. L’acció es desenvolupa a Pamplona i al llarg del Camí de Santiago, concretament a Roncesvalles. Hi ha dos casos principals, amb el nexe d’unió d’en David. Quan comença la novel·la, ha d’investigar la mort d’en Marcos, al llit de matrimoni de casa seva. Ha estat en un incendi, quan estava completament begut. En Marcos picava a la seva dona, la Irene Ochoa que, poc després de la mort del seu marit, comença a veure’s regularment amb el citat inspector. Abans no es coneixien. Ara, estan units per una passió total!

UN LLIBRE MOLT VISUAL

Gràcies a la Irene, que li dóna sentit a la seva vida, en David no s’enfonsa quan més difícil s’està posant la seva feina. Ell i el seu equip estan investigant la mort violenta de tres pelegrins al llarg del Camí de Santiago. No tenen cap prova. Cap fil per estirar. Això sí, tots tres eren ciutadans estrangers i presentaven unes ferides brutals al cap, ferides de mort. A sobre dels cossos sense vida, l’assassí hi deixa una petxina de pelegrí blanca. És la seva firma. El llibre és molt visual -no m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula- i amb uns protagonistes força treballats psicològicament. La història és creïble i està ben ambientada. Es dóna la circumstància que Pamplona també era l’escenari de l’exitosa trilogia del Baztán, de Dolores Redondo, protagonitzada per la inspectora Amaia Salazar. Les novel·les d’una i altra no tenen res a veure. Només estan unides per l'olfacte de la Berta...

Llarga vida a l'inspector David Vázquez! Segur que tindrà continuïtat, veurem si al costat de la Irene Ochoa o sense ella. Tot queda molt obert. Precisament, si li haig de trobar algun "però" a la novel·la de la Susana és el seu excés d'informació. Tant la història de la Irene com la del Camí de Santiago tenen molta força independentment. Per aquest motiu, quan l'autora es decanta per aprofundir en una d'elles potser deixa l'altra aturada massa estona. És només una impressió. I sempre és millor que sobri que no que en falti! Al final, les dues s'acaben en paral·lel. Novel·la negra de la bona. Recomanable.

“En menos de una hora se produjo en Roncesvalles un despliegue sin precedentes. Los primeros en llegar fueron los sanitarios de Cruz Roja, que tuvieron que esperar unos minutos a los bomberos de Burguete. Estos ayudaron a uno de los médicos a descolgarse por el ventanuco del osario, para luego izarlo tras comprobar lo que era evidente desde arriba, que el sacerdote estaba muerto y que el fallecimiento le había sobrevenido de manera violenta. Hecho esto, se desplazaron al ala privada de la colegiata para atender al padre Ramírez, quien, lejos de encontrarse major, había sufrido una crisis cardíaca causada por la enorme impresión”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

En Mattia i l'avi (Roberto Piumini)

A tothom li ha marxat algú important. No és fàcil passar pàgina; ni pels grans ni pels petits. "En Mattia i l'avi", de Roberto Piumini (Edolo, Brescia, 1947), és un llibre que té per objectiu parlar del dol amb nens que han viscut per primera vegada la pèrdua d'un familiar o amic. Té 97 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Josep M. Pinto i les il·lustracions de Jordi Vila Delclòs.

L'avi està a punt de morir. Tota la família li fa costat. Volen donar-li l'últim adéu, que deixi aquest món en pau. De la tristor generalitzada se n'escapa en Mattia, el nét més petit, que només té set anys. És ell qui fa un viatge iniciàtic amb l'avi, sense sortir del llit, sense sortir de l'habitació. Caminen, pesquen peixos obrint les butxaques dels pantalons dins de l'aigua, pugen a un campanar, passen per un mercat, munten a cavall... L'avi li explica que tot és possible, com obtenir objectes sense diners. El més important és no desitjar les coses amb molta força. "Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai", li explica l'avi. També li comenta que "una cosa no es pot posseir del tot. Es posseeixen només una mica. La part que no és nostra és del món".

Al llarg d'aquest viatge, en Mattia s'adona que l'avi cada cop és més petit d'alçada. Primer no vol dir-li, però ho acaba fent. Lògicament, amb aquesta metàfora Piumini ens explica que la vida de l'avi s'està acabant, tot i que hi arriba en plenitud de condicions físiques i mentals. El final del llibre és preciós. No explicaré què passa, però l'autor ens deixa un missatge clar: per molt que les persones morin, el seu esperit sempre estarà amb nosaltres. Els hem de recordar amb un somriure als llavis. Abans o després, segur que ens reunirem amb ells. A la família d'en Mattia, tothom està trist. Tothom menys ell, que ha sabut interioritzar el missatge que el seu avi li ha donat en l'últim alè.

"De mica en mica, va anar veient una escala costeruda que pujava, de fusta.
-Vés tu al davant -va dir l'avi-. Jo em quedo al darrere.
-Tens por que no caigui, oi? -va preguntar en Mattia, aturant-se amb la mà a la barana.
-Sí -va dir l'avi.
-I si caus tu?
-Tens raó -va contestar l'avi-. Anirem una estona tu al darrere, i una estona jo, i qui s'estigui al darrere que vagi amb molt de compte on posa els peus.
Van pujar així, canviant de replà, a poc a poc, i a través dels espiralls, tot pujant, veient les teulades del poble cada vegada més avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La violència només genera violència

L'hongaresa "Fehér Isten", que aquí s'ha traduït com a "White God", ens explica una història força diferent. I això sempre suma! Dirigida per Kornél Mundruczó, se'n va emportar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Cannes, en la secció "Un certain regard". Hi ha moltes maneres de llegir-la i, suposo, que totes vàlides. Dura dues hores clavades. Zsófia Psotta està extraordinària.

La Zsófia, que debuta com a actriu, interpreta a la Lili, una espavilada nena de 13 anys. Viu amb la seva mare i el seu gos, en Hagen, que l'acompanya a tot arreu. Fins que es trasllada a casa del seu pare -el matrimoni està separat- i ell abandona el gos, sense cap mirament. Es nega a pagar un impost destinat als animals que no són de raça. A partir d'aquest moment, la Lili farà qualsevol cosa per trobar-lo. No explicaré massa coses, però el gos no té la sort de cara. És més, la situación empitjora a cada minut que passa. La pel·lícula va de més a menys, tot i que la darrera escena és preciosa. No queda molt clar on vol arribar Mundruczó, que festeja entre el cinema de denúncia, el thriller i quasi el terror. Per sort, la Zsófia, amb un futur cinematogràfic esplèndid, ho aguanta tot ella soleta.

Hi ha qui diu que la pel·lícula és una faula sobre la intolerància racial i étnica. En part sí, però no ho acabo de veure clar. És una història amb molts valors, que deixa clar que la violència només genera violència. És la revolució dels gossos contra els humans, una venjança en tota regla. Qui la fa, la paga. És en aquest punt, on el director hongarès perd una mica la mesura, per dir-ho d'alguna manera. "White God" és elèctrica i amb una banda sonora espectacular. L'actor que dóna vida al pare de la Lili, Sándor Zsótér, també ho fa francament bé. Cal felicitar a qui va fer el càsting de gossos, començant per en Hagen que, mentre dura la pel·lícula, fa una metamorfosi espectacular. La millor estrena de la setmana, sense cap dubte.

"VIAJE A SILS MARIA"

Olivier Assayas ("Carlos", 2010) és un gran director d'actors. Ho torna a demostrar a "Viaje a Sils Maria", en la qual Juliette Binoche i Kristen Stewart estan brillants. De fet, als Cèsar, Stewart va guanyar el premi a la millor actriu secundària. La pel·lícula és un bon retrat del pas del temps i de la inseguretat d'una gran actriu. Dura dues hores i té moltes capes diferents, per reflexionar-hi.

L'actriu sobre qui pivota la història es diu Maria Enders (Binoche). Davant té un repte pel qual no sap si està preparada. Fa vint anys es va fer famosa per la seva interpretació de la Sidgrid, una jove assistent personal de qui es va enamorar l'Helena, la seva cap al despatx d'advocats. Incompresa i humiliada, l'Helena es va acabar suïcidant. També l'actriu que la interpretava. Ara té l'oferta per fer d'Helena. Es tracta de canviar el seu punt de vista, de tornar a començar de zero. L'assistent de la Maria és la Valentine (Stewart). És jove i potser un pèl inexperta, com la Sidgrid? Diria que la història d'amor-odi entre la Sidgrid i l'Helena es repeteix també en la vida real, entre la Maria i la Valentine.

Assayas explota l'altra cara de la fama i les dificultats que tenen les estrelles, quan passen els anys, per fer segons quins papers. En aquesta ocasió, qui es posarà en la pell de la Sidgrid és la Jo-Ann Ellis, una actriu que ha passat més hores als jutjats -pel seu mal comportament- que als platós de cinema. És pura força; foc en estat pur. L'interpreta, i francament bé, una angelical Chloë Grace Moretz, que es va fer mundialment coneguda gràcies al seu paper de Hit Girl als dos "Kick-Ass". M'imagino que treballar al costat de la Binoche és tot un luxe per a ella. Així li diu la Jo-Ann a la Maria. La Chloë real pensa el mateix? Una molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Culpa, traïció i identitat després de la guerra

“Phoenix”, de l’alemany Christian Petzold, és un assaig sobre la culpa, la traïció i la identitat. Està emmarcada a Berlín, en el final de la Segona Guerra Mundial. La seva protagonista principal és Nina Hoss, que torna a estar extraordinària. La pel·lícula va guanyar el premi FIPRESCI en l’últim Festival de Sant Sebastià. És intensa i curta, perquè dura poc més d’una hora i mitja. Recomanable.

Hoss és la mussa de Petzold. Aquest és el sisè títol que roda amb ell, després de “Bárbara” (2012), “Jerichow” (2008), “Yella” (2007), “Wolsburg” (2003) i “Toter Mann” (2001). Darrerament, la vaig veure a “El hombre más buscado”, (2014) fent de jove advocada, com a companya de repartiment del desaparegut Philip Seymour Hoffman. També brillava a “Las partículas elementales” (2006). En aquesta pel·lícula interpreta a la Nelly Lenz, que surt d’un camp de concentració amb la cara embenada. L’ha recollit una amiga. El seu pla més immediat es que li facin la cirurgia estètica. Li agradaria recuperar la seva anterior fisonomia, la que tenia quan cantava per mig món. Una bala va estar a punt d'acabar amb tot.

A partir d’aquí, ben poques coses puc explicar. Només que la Nelly està obsessionada amb trobar al seu marit, que abans de la guerra feia de pianista. La seva amiga li recomana que no ho faci, però esta decidida a buscar-lo, costi el que costi. Malauradament, res és com ella pensava. El millor de la pel·lícula és l’actuació de Hoss (a qui Petzold ha d’enlletgir per fer el seu personatge creïble) i el final, que és d’una bellesa il·limitada. Poesia pura. Hi ha qui diu que tota la història s’ha de prendre com una metàfora d’Alemanya, a qui sempre li ha costat reconèixer els seus pecats de guerra. La veritat és que, sota aquest punt de vista, és més fàcil creure tot el que envolta la parella. És un dels títols més destacats de la cartellera.

"ONE ON ONE"

Kim Ki Duk segueix sense trobar la línia perduda. En la seva última pel·lícula, “One on one”, manté el seu nivell de violència física, però li falta fons, espiritualitat, poesia... Un cop més, la història del director de Corea de Sud ens explica una venjança, una constant en el seu cinema. Una nena ha estat violada i assassinada i, posteriorment, hi ha algú que tortura brutalment als culpables.

El grup que intenta ajusticiar als que van raptar a la criatura (que no havien estat ni detinguts) podríem definir-lo com a 'paramilitar'. La seva és una crueltat extrema; sobretot la del seu cap, interpretat per Ma Dong-Seok, que ja havia actuat en pel·lícules importants com “Murderer” (2014) o “Nameless”. És un dels ‘enfants terribles’ del cinema coreà, amb el permís de Choi Min-Sik. Volen que els culpables firmin una confessió en tota regla. Primer van vestits com a 'paramilitars', però després ‘evolucionen’ i ens els presenten com a policia especialitzada, una espècie de FBI coreà. Tota la seva actuació és una farsa. Per què ho fan? Què tenen a veure amb la noia?

Amb aquesta pel·lícula, Kim Ki Duk critica la corrupció al seu país, del govern i de la policia. És per això que aquest grup intenta espavilar-se tot sol. La veritat és que aquesta històpria no aporta massa coses noves. L’últim títol realmen bo d’aquest director és “Hierro 3”, estrenada l’any 2004. El cara a cara entre un dels agressors i el cap dels 'paramilitars', en els minuts finals, és el més destacat d’aquest “One on one”, que ha passat força desapercebut. Darrerament, les pel·lícules de Kim Ki Duk o no s’estrenen als nostres cinemes o fan un circuit més aviat curt. Una llàstima. Millora “Moebius” (2013), però d’ell m’espero molt més.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Així és la Fórmula 1 (Francesc Rosés)

A “Així és la Fórmula 1”, Francesc Rosés ens explica com són i com eren els pilots, els equips i els circuits d'aquest esport. El llibre -188 pàgines- està publicat per Cossetània Edicions, dins de la col·lecció ‘Fora de Joc’. El pròleg és del pilot Pedro Martínez de la Rosa, que destaca que en Rosés “sempre ha volgut estar a prop dels protagonistes”. El bateja com “la veu de la Fórmula 1”.

En Francesc, tota una vida vinculada a aquest esport, ha dedicat el llibre a “tots els pilots catalans que han lluitat per arribar a la Fórmula 1”, el mateix De la Rosa entre ells. Des de Jackie Stewart fins a Fernando Alonso els ha conegut a tots, amb Ayrton Senna, Niki Lauda, Giles Villeneuve i Michael Schumacher al capdavant. “Així és la Fórmula 1” és molt didàctic i amb un munt de dades interessants com, per exemple, quan es va córrer el primer Gran Premi, a Le Mans, el 1906; o la disputa del primer Mundial, molt més tard, el 1950. Una de les coses que més m’ha impactat és quan explica que, en els seus inicis com a periodista, morien dos o tres pilots cada temporada, per culpa de la poca seguretat que hi havia als circuits. Tot era molt més amateur que ara.

El preu d’un volant, que podria arribar als trenta mil euros; el nombre de treballadors que formen part de la nòmina d’una escuderia gran (a Ferrari més de sis-cents) o que les rodes d’un monoplaça es poden canviar en només dos segons són algunes de les dades que explica. M'ha sorprès que l’any 1970 guanyés el Mundial un pilot que ja estava mort, Jochen Rindt. Amb el seu Lotus havia sumat un munt de punts abans d’accidentar-se! És més important el cotxe o el pilot? Aquesta és una de les preguntes que es planteja i contesta el mateix Francesc, que també relata com es fa un pilot i quin és el camí més ràpid per intentar aconseguir un volant a la Fórmula 1.

CIRCUITS I PILOTS

A més a més, el llibre repassa tots els circuits, amb presència dels històrics catalans (Sitges, Montjuic i Pedralbes) i els pilots que han marcat una època, amb el primer campió, Fangio, al capdavant. També dedica unes quantes pàgines al fenomen Alonso. El sistema de puntuacions, les banderes i el paper de Bernie Ecclestone també està molt ben documentat. M’ha agradat molt l’anècdota en què explica que, fa anys, va córrer el rumor que Ecclestone s’havia fet ric participant en l’atracament del tren de Glasgow, l’any 1963. Les audiències de la Fórmula 1 són brutals, només superades pels Mundials de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Fernando Alonso és una persona jo diria que normal, i possiblement, és el pilot de Fórmula 1 que més s’assembla a tots nosaltres. El que passa és que, dins del món de la Fórmula 1, i segons com també en la vida de cada dia, Alonso ha de prendre una sèrie de precaucions per protegir la seva intimitat i la dels seus. En realitat és una persona fidel amb els que ell aprecia i estima, i un gran amic de la gresca i de la broma. Són notables els jocs de mans que acostuma a fer amb les cartes, sempre amb ironia, i fins i tot les imitacions de gent que coneix. Jo sé que he estat víctima d’alguna de les seves imitacions, segons m’han explicat els companys, però mai vaig arribar a veure’n cap en directe. Fernando és prou hàbil per evitar-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Ser mestra d'escola demana compromís

Em preguntava quina era l’última pel·lícula cubana que havia vist i no en recordova cap, més enllà de “Lista de espera”. Avui s’ha estrenat “Conducta”, d’Ernesto Daranas, nominada als Goya com a Millor Pel·lícula Hispano-americana. És una aposta segura. Alina Rodríguez, que interpreta una mestra molt compromesa, està brillant.

La Carmela (Rodríguez) fa classes en una escola des de temps immemorials. S’ha convertit en tota una institució. Té uns mètodes molt personals i no accepta ni consells ni ingerències dels seus superiors. Actua a la seva manera, com sempre. Ara fa tres anys que té als mateixos nens. No és un grup problemàtic, tot i que en Chala i la Yeni estan complicant-li la vida. Sobretot en Chala, a qui interpreta el debutant Armando Valdés Freyre. Per a ells, la Carmela és una mestra... i moltes coses més! Quan surt de l’escola, continua preocupant-se dels seus alumnes. Els fa de mare, d’àvia i del que faci falta. Donaria la vida per ells! Per desgràcia, la resta del claustre no actua com ella. Intenten no desviar-se ni un mil·límetre del programa “oficial”.

En Chala té onze anys i una vida molt complicada. Està creixent en un ambient de violència extrema. La seva mare és addicta a les drogues i a l’alcohol i el té pràcticament abandonat. És més; és ell qui la cuida a ella. Els pocs diners que guanya li arriben de cuidar gossos que entrena per fer baralles il·legals. El seu suposat pare és qui li ha donat aquesta feina tan esquerpa. L’única que mira per en Chala, i intenta que no el tanquin en un correccional, és la Carmela. La vella professora fa que t’emocionis. Si hi hagués més mestres com ella segur que tot seria molt diferent. La Carmela també ajuda com pot a la Yeni, amb defectes en la seva matrícula. Molta atenció a l’actriu que interpreta a la nena, l’Amaly Junco, que té una força impressionant. Omple la pantalla.

"MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA"

Costa d’entendre que un director de setanta anys, George Miller, faci una pel·lícula tan esbojarrada com “Mad Max: Furia en la carretera”. És salvatge, retorçada i sense ni un minut de treva. Dues hores de persecució sense aturador! En la primera mitja hora, vaig patir moltíssim. Genera un ambient d’ansietat que és difícil de suportar... fins que t’hi acabes acostumant. No hi ha més remei.

Miller ja havia dirigit les tres primeres pel·lícules de la nissaga, amb Mel Gibson de protagonista. La primera es va estrenar l’any 1979. Aquest cop, qui fa de Mad Max és Tom Hardy (“Locke”, 2013), que treballa francament bé. Al seu costat, una espectacular Charlize Theron, que ja havia actuat en algunes pel·lícules apocalíptiques, com “The road” (2009). En aquesta entrega, en Mad Max segueix vagant sol pel món, que cada cop està més malalt. No hi ha gasolina, ni aigua ni res per menjar. Sobreviure no és fàcil. Imperator Furiosa, el personatge de Theron, surt de la Ciutadella conduint un "war rig", amb l'ordre d'anar a buscar gasolina. Però no ho fa. Fuig emportant-se les dones i els futurs fills del seu cap, Immortan Joe, que la perseguirà fins on sigui necessari.

La pel·lícula és espectacular com poques, amb una música que posa els pèls de punta. El personatge del guitarrista que treu foc del seu instrument és tot un encert. Ell és la banda sonora de la guerra, de la persecució. L’ambient és malaltís, amb en Mad Max perseguit pel seu passat i la Furiosa superant tots els perills que li surten al pas. Són dos personatges semblants, obligats a entendre’s. El catàleg de personatges i vehicles de Miller és inacabable, a quin més estrany. L’argument és la mateixa persecució, tot i que deixa un parell de missatges clars: el poder de la dona de cara al futur i la necessitat de preservar la natura. No és que surti sang i vísceres en primer pla, saltant amunt i avall, però la violència és màxima. És per això que recomanen que no la vegin els menors de setze anyhs. Ben aviat es convertirà en un clàssic. Segur.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Vivos en el averno nazi” (Montserrat Llor)

“Vivos en el averno nazi”, de Montserrat Llor, és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que vulguin conèixer, de primera mà, les experiències dels espanyols que van patir l’exili i van ser deportats als camps de concentració. Està publicat per Crítica i té 320 pàgines. No estaria malament que fos una lectura recomanada a les escoles. Deixa molt clar que la raça humana està malalta; molt malalta.

La Montserrat va començar a entrevistar-se personalment amb els supervivents del nazisme l’any 2008. En aquest llibre recull les vivències d’una vintena, amb Neus Català inclosa. És un gran treball d’investigació. Ens explica el seu drama humà i la seva difícil reinserció en la societat, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. A més a més, la majoria dels presoners es van quedar a viure a França, ja que Espanya els va posar les coses difícils. També queda molt ben explicat el paper de les famílies, que sovint va optar pel silenci. En moltes cases, només es parlava del patiment i dels camps de concentració si les víctimes ho demanaven obertament. Gràcies a la prosa de la Montserrat i a les explicacions dels protagonistes, descobrim com van lliurar-se d’una mort quasi segura. Van tenir enginy, constància i també sort.

Els protagonistes de “Vivos en el averno nazi” van patir de valent i mai no van oblidar del tot l’infern pel qual van passar. La gran majoria dels supervivents, que eren història viva de l'horror, han anat morint després que els entrevistés la Montserrat. Per això són tan importants els seus testimonis! Pràcticament eren els últims. Alguns van poder tirar endavant perquè eren bons esportistes, alguns altres gràcies a les seves habilitats pel contraban... Quedar-se quiet era sinònim de mort segura. S'havia d'improvisar.

PAPERS HEROICS

La Montserrat Llor explica que un dels espanyols recordava que va coincidir amb l’alemany Otto Peltzer, que va participar en algunes proves d’atletisme als Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932. Estava pres a Mauthausen per homosexual. En els primers capítols, l’autora també dedica unes pàgines a Juan de Diego, que va 'duplicar' les fitxes dels presos espanyols per poder-ne tenir un registre el més acurat possible. Va tenir un paper heroic, com Francisco Boix, que va treure un munt de fotografies del camp. Van arriscar les seves vides perquè les generacions posteriors coneguessin tota la veritat.

L’avi del marit de la Montserrat, Pablo Villarrubia Martín, també va patir l’horror dels nazis. Sempre que va entrevistar algun supervivent, en el procés d’escriptura d’aquest llibre, va preguntar per ell, però sense massa sort. La història de la seva recerca és la de molts familiars de deportats, que voldrien saber més coses sobre els seus éssers estimats. El llibre, recomanable, et deixa amb els pèls de punta.

“Nos engañaron. El viaje duró treinta cinco horas y éramos ciento cinco tipos por vagón. Llevábamos alguna lata de conserva, de sardinas, que usábamos para hacer nuestras necesidades y las tirábamos por la ventanilla con rejilla y alambrada. No cabíamos allí todos apretujados, unos sentados, otros de pie, haciendo turnos... Lo más gordo lo hacíamos en un periódico y lo tirábamos por la ventana. Un compañero que miraba a través de la pequeña rendija del vagón dijo: “Me parece que en vez del paraíso terrenal vamos al infierno porque nos esperan los SS con una calavera de muerto en la solapa de los uniformes y llevan cuatro perros lobo y cada uno lleva un mango de pico o algo parecido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

El poder de la natura és il·limitat

No és un documental, però podria ser-ho. Parlo de “Corn Island”, la pel·lícula georgiana que va guanyar el Festival de Karlovy Vary, a la República Txeca. És una petita obra mestra. Minimalista, modesta i molt ben filmada. Com que és lenta, no agradarà tothom. És veritat que, a escala argumental, hi passen poquetes coses. Està dirigida per George Ovashivili. Poesía pura.

Ovashivili ens explica la història d’un ancià d'Abkhàzia que s’apropia d’una petita illa, que ha aparegut amb les crescudes de primavera, al riu Enguri, en la frontera entre Geòrgia i la mencionada república. Fa la sensació que el primer que hi arriba, se la pot quedar. Com que veu que la terra és rica i fèrtil, decideix plantar-hi blat. A poc a poc, converteix aquesta petitíssima extensió de terreny en casa seva. Hi construeix una cabanya de fusta i treballa la terra per tenir previsions per l’hivern. Ho fa acompanyat de la seva néta, que és molt joveneta. Encara juga amb nines. “Corn Island” reflexiona sobre el poder de la natura, que és il·limitat. Et pot donar moltes coses, però prendre-te-les amb la mateixa rapidesa.

L’acció s’emmarca en temps de guerra, amb soldats georgians i d'Abkhàzia  passant sovint per davant l’illa de l’avi, navegant en petites motores. L’home, que també té una barqueta molt trinxada, mai no acaba d’estar tranquil. Encara menys quan, enmig del blat, s’hi troba un militar del seu bàndol a punt de morir. L’ha d’ajudar o fer-lo fora i, d’aquesta manera, evitar mals majors? L’evolució de la nena, que a poc a poc s’està transformant en dona, també està tractada amb molt d’encert. “Corn Island” m’ha recordat pel·lícules de supervivència i amor a la natura com “Dersu Uzala” (1975) o “Nanuk, l'esquimal” (1922). Interpretacions molt convincents i una fotografia impecable.

"IT FOLLOWS"

Maika Monroe ja és en una de les actrius de moda en el cinema independent. Després de brillar a “The bling ring” (2013) i a “The Guest” (2014), ara ho fa -i de quina manera- a “It follows”, de David Robert Mitchell. Estem davant d’un thriller sobrenatural que enganxa des de la primera escena. Com “The guest”, també té una estètica molt dels vuitanta, amb una banda sonora espectacular. Sorpresa molt positiva.

Monroe interpreta a la Jay, una noia de 18 anys. Després de fer sexe amb el seu xicot, aquest l’adorm amb cloroform i la lliga en una cadira. Vol explicar-li que hi ha un esperit desconegut que l’assetja des de fa temps. Li diu que pot agafar qualsevol forma, de vegades fins i tot d’alguna persona propera. El noi està convençut que l’esperit li van "encomanar" en una relació anterior i que, l’única manera de desfer-se’n del tot, és “passar-lo”. Ja diuen que la vida és una malaltia que es transmet sexualment! Els esperits perseguiran també a la Jay? En cas afirmatiu, se la creurien els seus amics? Seria tan egoista com el seu xicot i també intentaria "regalar-li" a algú altre?

El cinema de por mai m’ha acabat de fer el pes, però “It Follows”, que es va presentar en l’últim Festival de Sitges, m’ha semblat una molt bona pel·lícula. Diria que el seu director, nascut al 74, beu del cinema de John Carpenter i, sobretot, de títols mítics com “Halloween” (1978). Es terrorífica i tendra a la vegada; i no cau en els tòpics habituals del gènere. S’estrena aquest divendres i, si no m’equivoco, molt aviat podria convertir-se un clàssic.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"L'edat dels homes" (Hèctor Bofill)

Suposo que entendre una guerra del tot sense haver-la viscuda des de dins, en la mateixa línia de foc, ha de ser força complicat. Guanyadors, vençuts, nacionals, republicans, alemanys, russos, Guerra Civil, Segona Guerra Mundial... Tot i tothom amb la mort de fons, provocant-la i evitant-la a la vegada. De tot això ens en parla Hèctor Bofill (Badalona, 1973) a “L’edat dels homes”, publicat per Edicions 62. És molt curt. Només té 122 pàgines.

Bofill, jurista i professor de Dret Constitucional, ens explica la història del seu avi matern, Lluís Bofill Riera, que va lluitar amb la División Azul, contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. Ni el justifica, ni l’exculpa. Dóna la seva versió dels fets. En Lluís va lluitar amb la República a la Guerra Civil. Va perdre i el van fer presoner. Com va acabar combatent, al costat d’Alemanya, aquest cop amb els Nacionals? Per aconseguir la preuada llibertat? Per convenciment? L’Hèctor sap que, per convenciment, segur que no. L’avi formava part de l’anomenada “Lleva del Biberó”, els soldats cridats a files amb només 17 anys. En Lluís volia que el seu nét escrivís sobre aquestes vivències. Només així perdurarien en la memòria col·lectiva, com a mínim de la família.

Es dóna la circumstància que, per diferents motius, l’Hèctor va trepitjar alguns dels països on va lluitar el seu avi. Ell va tenir una xicota russa i, a més a més, va estudiar dret a Alemanya. De fet, en aquells anys va arribar a parlar l’idioma amb força seguretat. Amb el pas del temps, ha perdut fluïdesa, assegura. “L’edat dels homes” podria catalogar-se com un llibre de memòries, al qual afegeix un munt d’apunts personals, farcit de referències literàries. En Lluís va sobreviure a la guerra; tot i que va estar a punt de morir un munt de cops. Al final, només va perdre un ronyó, però no per cap bala enemiga. Va ser per la caiguda d’un cavall. El seu és un relat íntim i també èpic. Al costat de l’avi de l’Hèctor, dues persones amb qui va compartir molt patiment i poca alegria: Celestino Hernández Cano i Jaume Gascón.

LA CULTURA TAMBÉ ÉS CULPABLE

En Jaume no va tenir tanta sort com en Lluís; tot i que l’Hèctor es pregunta si potser no hauria estat més “noble” morir al front i no a casa, molts anys després. En aquest cas, està clar, tot hauria estat molt diferent. L’autor investiga a fons la vida del seu avi tot just quan es posa malalta la seva vídua, la Pepa. Tramitava un ajut per ella. Quan va començar a buscar informació, ja no va poder fer marxa enrere! M’ha cridat l’atenció el moment en què l’Hèctor, amant de la música clàssica, diu que la cultura també va tenir la seva responsabilitat en l’aparició del desig de destrucció a Alemanya. Per sort seva, en Lluís es va deslliurar de l’acció del Llac Ilmen i de la batalla de Kransi Bor, que van acabar amb un munt de morts innecessàries.

“Què hi faig aquí?, devia pensar l’avi. Exposant la vida en aquells paratges allà on Sant Pere havia perdut l’espardenya. I tot per causes incomprensibles. Si ni en Celestino no havia vist gaire clar el pretext d’acabar amb l’amenaça roja, imagineu-vos el meu avi. En Lluís ni tan sols sabia amb seguretat què volia dir la paraula comunista més enllà de les confiscacions que van intentar promoure els amics de Stalin a la rereguarda republicana quan a ell encara no l’havien reclutat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No es pot jugar amb la salut de les persones!

Em costa de creure que l’aparell per fer electros d’un hospital no funcioni. Un dia espatllat? D’acord. Tres, quatre, una setmana... diria que és impossible, tot i no saber-ne res de la sanitat. Deixant de banda aquesta premissa, “Hipócrates”, de Thomas Litli, és una molt bona pel·lícula. Als Cèsar, va estar nominada en set categories. Reda Kateb es va emportar el premi al millor actor secundari.

El títol, “Hipócrates”, és un homenatge al metge de l’Antiga Grècia; sens dubte una de les figures més destacades de la història, en aquesta ciència. L’acció té lloc en un hospital francès, on un grup de residents està agafant experiència. N’hi destaquen dos, en Benjamin, fill del director mèdic; i l’Abdel, que està a l’espera que li convalidin el títol. Ve d’un altre país. Al primer l’interpreta Vincent Lacoste i al segon Renda Kateb, que està espectacular. El recordo de títols com “Un profeta” (2009) i “Zero Dark Thirty” (2012). Del repartiment també destaquen Jacques Gamblin (que fa de pare d’en Benjamin) i de Marianne Denicourt, una metgessa. Els dos estan francament bé.

Al llarg de la pel·lícula, Litli critica el model de sanitat pública, més preocupada per quadrar números que per interessar-se, realment, per la salut dels seus pacients. Ens explica, per exemple, que l’actual gerent de l’hospital procedeix de la multinacional Amazon. Dels llibres, els vídeos i els CD... als metges i a les infermeres! La història de la dona gran, amb càncer, a qui han operat d’un fèmur, és tristíssima. Molesta molt. Necessiten el seu llit, com abans millor. És per això que intenten passar-la d’un departament a un altre. El director també deixa clar que els residents estan desemparats, sense cap assegurança. Si s’equivoquen i els posen alguna denúncia, ja han begut oli. Se n’adonen ràpidament en Benjamin i l’Abdel, que tenen una relació molt especial, que bascula entre l’”amor” i l’odi.

Si el teu pare és el director mèdic de l’hospital on treballes, també tens les coses més fàcils. Pot semblar que no, per les suposades enveges dels teus companys, però, arribat el moment, segur que en trauràs algun benefici. En diverses escenes d’urgències, els interns miren capítols de la sèrie “House” i se n’enriuen perquè saben abans que ell quina és la malaltia que pateixen els pacients a qui visita. Es dóna la circumstància que Tholas Litli també és metge. Recomanable.

"EX MACHINA"

El debut d’Alex Garland com a director promet. “Ex Machina” és una bona reflexió sobre la intel·ligència artificial. Podríem dir que la pel·lícula és un Frankenstein modern, delicada i elegant. M’ha fet pensar en “Her” (2013), d’Spike Jonze. Un dels encerts és l’elecció dels tres protagonistes principals, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander i Oscar Isaac.

Issac (“A propósito de Llewyn Davis”, 2013) interpreta a en Nathan, un multimilionari que està treballant en l’Ava, un projecte de dona-robot. No és la primera; és la següent d’una llarga llista. Ella és la guapíssima Alicia Vikander, a qui recordo d’“Un asunto real” (2012). Té 26 anys i un prometedor futur cinematogràfic. En aquesta pel·lícula torna a estar sensacional. El jove empleat que ha d’examinar l’Eva, per saber si és tan intel·ligent com sembla, és en Caleb, que treballa en l’empresa d’en Nathan. Li dóna vida en Gleeson, un actor que darrerament està treballant moltíssim. En aquest 2014, ha brillat a “Calvary”, “Frank” i “Una cuestión de tiempo”, entre altres títols.

“Ex machina” és una espècie de partida d’escacs, en la qual els seus protagonistes sempre intenten anar una jugada per davant del rival. Prenen la iniciativa, preveuen possibles reaccions.. En Nathan és un home dur, de sentiments amagats, solitari i prepotent. Escull en Caleb perquè sap que és insegur i fàcil de manipular... encara que potser no tant com ell pensa. Tots dos es tanquen una setmana amb l’Ava, a qui en Caleb ha de valorar. Segur que mai s'hauria imaginat que la dona-robot, que es molt bonica, intentaria seduir-lo... Per aconseguir els seus objectius? Qui examina a qui? S’utilitzen uns als altres? És més intel·ligent la màquina o els seus creadors? Són algunes de les preguntes que contesta la pel·lícula, amb un parell o tres de girs certament interesants.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"También esto pasará" (Milena Busquets)

Diuen que tot passa, però jo no ho tinc tan clar. Passa, potser sí, però res s’oblida; tot queda en la memòria. I si no que li preguntin a la Blanca, la protagonista de “También esto pasará”, de Milena Busquets Tusquets (Barcelona, 1972). En castellà està publicat per Anagrama; i té 172 pàgines. L’edició en català és d’Amsterdam. Ja s’ha traduït al francès, a l’alemany, a l’anglès, a l’italià i al portuguès. És tot un èxit de vendes.

Deia que l’eix central del llibre és la Blanca, però també la seva mare (que acaba de morir) i el municipi de Cadaqués, a l’Alt Empordà, que es transforma en un personatge igual o més important que els altres. Quan va traspassar el seu pare, la mare li va explicar a la Blanca un conte xinès, que podríem resumir en aquest parell de frases: “El dolor y la pena pasarán, como pasan la euforia y la felicidad”. Ara que és ella qui la deixat, se’l repeteix en veu baixa. Però oblidar-la no és gens fàcil, com tampoc no ho és recordar-la en màxima plenitud, després de molts mesos malalta. S’intueix una història d’amor total, tot i que diria que la mare no era una dona fàcil de portar. La història comença amb la Blanca al cementiri de Cadaqués, el dia de l’enterrament, i acaba també allà, amb una grandíssima reflexió.

La Blanca té uns quaranta anys, dos exmarits i dos fills, un amb cadascun d’ells. També té un amant, amigues i, encara que no ho digui amb claredat, un munt de pretendents. Es veu una dona moderna, a qui li encanta seduir, i que gaudeix molt del sexe. Diu que és el substitutiu de gairebé tot. Pateix, estima amb molta passió, té les seves pors personals (tot i que no deixa de fer res per aquest motiu) i riu més que plora; com a mínim fins que la seva mare la deixa sola. A través d’ella, vivim un munt de records, sobretot vinculats amb la seva mare i amb Cadaqués, on ha passat uns estius inoblidables. Ara, allà mateix, de vacances en la casa familiar, s'adona que ha passat molt de temps, però que res ha canviat massa. L’únic que ja no és com abans, és que falta la seva mare i que, per desgràcia, no tornarà més.

“También esto pasará” és un llibre àgil, profund i ben escrit. Tot i parlar d'una mort, la de la mare de la Blanca, la Milena no transmet la tristor que m'esperava abans de començar-lo a llegir. Me n'alegro! La seva escriptura té un punt d'optimisme i, sobretot, molta elegància. En aquest cas, les ganes de viure guanyen a la nostàlgia. Recomanable.

“Al día siguiente, me despierto muy temprano y subo a la terraza a ver el mar. Los recuerdos se amontonan formando un manto compacto que, por una vez, no me ahoga. Supongo que una casa familiar es esto, un lugar por el que ha pasado todo el mundo, y en el que todo ha sucedido. La vida, nuestra vida, tan afortunada. Mi abuelo llegando con cajones de fruta de Barcelona, la Remei llevándose la ropa sucia para lavarla, los tocinos de cielo gigantes que nos hacia la Pepita de la Galiota y traía a casa en una bandeja, el gazpacho de Marisa, los desayunos eternos de pan tostado con mantequilla, las toallas de colores de la playa secándose en la barandilla, las siestas a regañadientes, vestirse para salir al pueblo, los helados de la tarde, el tiro al blanco. Y las primeras borracheras, los primeros amores y los primeros amaneceres, las drogas –deslizarse por un mar de seda después de haberse tomado un ácido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cal poder 'volar' lliurement... quan toqui!

Haurem de seguir de prop a la Loune Emera, protagonista de “La família Bélier”, d'Eric Lartigau. Té 18 anys i un gran futur cinematogràfic. És la seva primera pel·lícula. Fa de Paula, filla de sordmuts. El seu germà també ho és. Viuen en una granja i venen llet i formatges al mercat del poble més proper. Té l’escola lluny. Hi va en bicicleta i en autobús, la part final del trajecte.

La vida de la Paula no és fàcil. Els seus companys i companyes han d’estudiar i res més. Ella, a més a més, ha d’ajudar a la seva família a la granja, parlar amb clients i proveïdors, acompanyar-la al mercat i, atenció, col·laborar en la campanya electoral del seu pare, que està a punt de començar. En Rodolphe diu que el fet de ser sordmut no és un inconvenient. Si pot treballar, també pot optar a l’alcaldia. L’interpreta François Damiens, a qui recordo pel seu paper a “La delicadeza” (2011). La mare, que es diu Gigi, és Karin Viard. Tots dos estan esplèndids. Hi ha molta química entre ells. De fet, ja van treballar junts a “Nada que declarar” (2010). Al germà de la Paula li dóna vida en Luca Gelberg, que també està molt bé. El càsting és l'èxit principal de la pel·lícula.

Lartigau ens parla dels somnis i de la necessitat que tenen els joves de ‘volar’, de lluitar, lliurement, per un futur millor. Queda clar que a la Paula no li agrada treballar a la granja dels seus pares, però ho assumeix amb tota la humilitat del món. Sap que és el que li toca! Fins que un dia el seu professor de cant (entra en un cor seguint a un noi que li agrada) li diu que té una veu extraordinària i li proposa presentar-se a un curs de Radio France. Arribat aquest moment, tot el seu petit món vola pels aires. Ha de seguir els seus instints i trencar amb el seu passat? S’ha de quedar a la granja? Si decideix marxar, els seus pares ho entendran? Podrien tirar endavant sense el seu suport? Aquestes i d’altres preguntes queden contestades al llarg de “La família Bélier”, una pel·lícula amable, àgil, un pèl ensucrada i perfecta per veure en família.

Per cert, al professor de cant l’interpreta Eric Elmosino, que fa un grandíssim paper. No va aconseguir triomfar com a músic i ara intenta recuperar la il·lusió perduda a través dels seus alumnes. Pel seu paper de Paula, Emera va guanyar el Premi d’Actriu Revelació als César. La pel·lícula va estar nominada en vuit categories diferents.

"CITIZENFOUR"

És ben veritat que, moltes vegades, la realitat supera la ficció. Es tracta d’un documental, però funciona com un autèntic thriller. “Citizenfour”, de Laura Poitras, és de visió obligada. L’avalen un munt de premis, amb l’Oscar, el BAFTA i l’Independent Spirit Awards al capdavant. Poitras ja havia generat molta polèmica amb “The Oath” i “My Country My Country”. Aquesta tampoc deixa indiferent ningú.

Tot comença l’any 2013, quan Poitras, molt compromesa políticament, comença a rebre correus electrònics xifrats, firmats amb el pseudònim de Citizenfour. Li explica que la NSA (l’Agència de Seguretat dels Estats Units) està espiant indiscriminadament als seus ciutadans, a través de les converses amb telèfons mòbils, compres amb targetes de crèdit, Facebook, Hotmail, Amazon... Ho fa sense permís, amb la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència de tot el món. Assegura que el govern està construint la “major arma d’opressió de la història de l’home”. Lògicament, des de l’administració Obama ho neguen rotundament, un cop i un altre. La història, que és fascinant, deixa clar que la informació és una arma de dos talls.

Citizenfour acaba sent... Edward Snowden! Ara el coneix tothom, però fa un parell d’anys era un ciutadà anònim. L’encert d’aquest documental és que veiem com aquest excontractista tècnic i extreballador de la CIA va donar a conèixer la informació que tenia en el seu poder, des del minut zero. Una idea brillant! A més a més, Poitras ho va enregistrar tot amb la seva càmera. Sabem de l’enviament de correus entre les dues parts, del desplaçament a Hong Kong –que és on es van trobar per entrevistar-se-- i de l’aparició de les primeres notícies sobre els descobriments d’Snowden, a diaris i televisións. Tot queda documentat. Al costat de la directora del documental, dos periodistes, Glenn Greenwald i Ewen MacAskill, que són qui van firmar les primeres informacions sobre les filtracions.

“Citizenfour” és un documental que et deixa amb la boca oberta. Com ha quedat demostrar després, els EEUU no només espiava a ciutadans nord-americans, també d'altres països. La primera llista estava formada per 1'2 milions de persones... amb el vist-i-plau del mateix Obama, segons el documental. Necessitem més cinema d’aquestes característiques. En començar, Poitras explica que, pels seus dos títols anteriors, ja havia tingut problemes amb la policia i la justícia americana. A “The oath” (21010) ens parlava d’Abu Jandal, ex guardaespatlles de Bin Laden, presoner a Guantánamo. A “My country My country” (2006) segueix al doctor Riyadh, un metge sunnita que decideix presentar-se a les primeres eleccions lliures d’Irak, el 2005. Cinema compromès com poc.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Paranoia” (Franck Thilliez)

Molt de compte quan algú et parli de “Paranoia”, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). És una novel·la psicològica d’alt voltatge, amb un molt bon final. Està traduïda per Joan Riambau i publicada per Destino. Té 491 pàgines. Addicció total! De Thilliez ja havia llegit la trilogia sobre l’origen del mal, formada per “El síndrome E”, “Gataca” -res a veure amb la pel·lícula d'Andrew Niccol- i “Atomka”, protagonitzada per dos policies, Lucie Hennebelle i Franck Sharko.

No explicaré res que pugui revelar les parts importants del llibre. Per això faré referència a la història des de molt lluny, passant-hi de puntetes. Sí que puc dir que, directament o indirecte, una bona part de l’acció passa en un complex psiquiàtric abandonat, perdut enmig d’una muntanya. Allà hi ha una atmosfera opressiva, d’aquelles que fa posar els pèls de punta. Un centre per a malalts mentals i vuit concursants lluitant per guanyar els tres-cents mil euros d’una espècie de joc de rol, que es diu “Paranoia”, el títol del llibre. Atenció, res no és el que sembla! Els concursants hauran d’enfrontar-se a les seves pors més ocultes; pors, que possiblement, ni ells mateixos coneixien.

La novel·la comença i acaba amb en Lucas Chardon, amb els canells i els turmells lligats, confesant-se am la seva psiquiatra, la Sandy Cléor. Se suposa que és un assassí en sèrie. Intenta tornar a connectar-se amb la realitat, després de molt temps en coma. En la seva història hi surten els vuit concursants del joc: Mocky, Jablowski, Naomi Feé, Ray Leprince, Vincent Gygax, Philoza, Chloé Sanders i un misteriós Ilan Tresserres, xicot de la Chloé. S'han d’enfrontar, tots contra tots, per intentar superar les proves ideades per l'organització. El llibre té un ritme frenètic, ple de situacions viscudes al límit. La veritat és que Thilliez escriu francament bé. Què amaga el misteriós mapa que hauria dibuixat el pare de l’Ilan, mort ja fa anys? Com es llegeix a la contraportada, “Ten cuidado con lo que sueñas, no vaya a hacerse realidad”.

“Echó un vistazo a los papeles dispersos por todas partes. Los habían sacado de sus sobres, los habían leído y luego los habían roto en pedazos y hecho bolas. Enseguida se dio cuenta de que se trataba de informaciòn que concernía a los concursantes. Fotos, direcciones, cualidades, defectos o la manera como habían entrado en el juego. Se formó un torbellino de papeles y de nieve, pero Ilan vio los nombres de Mocky y de Leprince antes de que se los llevara un golpe de viento. Se agachó para seguir rebuscando y, en el suelo, cerca de los pedales, descubrió un dibujo que conocía al dedillo: el mapa codificado de su padre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les guerres mai no serveixen de res!

“El maestro del agua” és el debut com a director de Russell Crowe. No és una mala pel·lícula, tot i ser ensucrada i autocomplaent. Això de dirigir-se li ha agradat força! Està ambientada el 1919, quatre anys després de la batalla de Gallipoli, o dels Dardanels. L’objectiu era conquerir Constantinoble, ara Istanbul. Els tres fills d’en Connor (Crowe), australians, hi van lluitar amb els aliats.

En Connor fa de granger; i té un do especial per trobar aigua. Està més preocupat per això que per qualsevol altra cosa. Quan els seus fills li diuen que se’n van a la guerra, no intenta aturar-los. L’únic que fa és demanar-li al gran que cuidi dels seus germans. Mai no tornen a casa. Passats uns anys, i no explicaré perquè espera tant de temps, decideix anar a buscar els seus cossos, per enterrar-los a casa. Les autoritats britàniques no volen deixar-lo apropar a l’illa on creu que van acabar morint. És massa perillós. Ja hi ha un equip que intenta identificar les desenes de milers de cadàvers. Ell no podrà ajudar-los en res. Per si fos poc, ara Turquia està en guerra amb Grècia. No cal córrer riscos innecessaris.

Tot i que hi ha escenes de guerra, centrades en la figura dels tres germans -com a salt enrere necessari-, “El maestro del agua” és una pel·lícula clarament antibel·licista. Crowe vol demostrar que la guerra no serveix de res i que, molts cops, s’envaeixen països que no se sap ni on són. De fet, per buscar als seus fills, qui més l’ajuda és un dels seus botxins, el comandant Hasan, que estava al capdavant dels soldats turcs, en aquesta cruenta batalla de la Primera Guerra Mundial. En un moment de l’acció, en Hasan li diu a en Connor: “Els hem matat perquè vosaltres els vau enviar”. Més clar, impossible. El mateix Hasan és qui ajuda als britànics a localitzar els cossos dels morts, ja que sap on es van portar a terme les principals masacres. Cavalca al costat dels seus antics rivals, com si res hagués passat uns anys enrere. A Hassan l’interpreta un grandíssim Yilmaz Erdogan, a qui recordava de “Érase una vez en Anatolia” (2011).

Les escenes d’acció, lluita i patiment, amb unes imatges precioses d’Istanbul, estan acompanyades d’una ensucrada història d’amor. Lògicament, Crowe se la reserva per a ell. I no té mal gust a l’hora d’escollir a la protagonista. Es tracta de la guapíssima Olga Kurylenko, que és la propietària d’un petit hotel, vídua i amb un fill de deu anys molt espavilat. En definitiva, una pel·lícula per passar l’estona, sense demanar-li gaires coses. Per a mi, el final, força simpàtic, és el millor de tot. Per veure en DVD.

"VENGADORES: LA ERA DE ULTRÓN"

No sóc massa fan dels superherois, però haig de reconèixer que, quan expliquen alguna cosa, els de la Marvel ho fan molt bé. "Vengadores: La era de Ultrón" triga una mica a arrencar, però quan ho fa aguanta fins al final; i això que dura quasi dues hores i mitja. A mi, qui més m'agrada és l'Iron Man, suposo que per com interpreta al personatge Robert Downey Jr. Aquest Tony Stark té molt suc.

Al costat d'Iron Man, hi trobem al Capità Amèrica, Thor, l'increïble Hulk (molt curiosa la transformació del personatge de Mark Ruffalo), la Vídua negra (poc expressiva Scarlett Johansson) i a l'Ull de Falcó, interpretat per Jeremy Renner. Aquest actor em va agradar molt a "Matar al mensajero" (2014). Un dels encerts de la pel·lícula és que humanitza, i molt, als superherois, fent-los molt propers. De fet, Josh Whedon destaca la importància del treball en equip, de la família, del penediment... Aquest cop, els Vengadors han de lluitar contra Ultrón, després que Stark, que sempre va per lliure, activés un antic programa per mantenir la pau. El que aconsegueix és tot el contrari.

Una de les coses que m'han agradat més és el paper dels "Millorats", uns humans ràpids com la llum i amb moltíssimes habilitats suplementàries. Als dos bessons que tenen aquestes característiques els interpreten Aaaron Johnson, conegut per ser el protagonista de la nissaga "Kick-Ass" i la inquietant Elisabeth Olsen, a qui recordo pel seu paper a "Luces Rojas" (2012). En el repartiment també hi destaquen Samuel L. Jackson i Don Chedle. A un dels "robots" intel·ligents -que només tenim en pantalla els últims minuts- li dóna vida James Spader, a qui fa temps que no veia. Ell protagonitzava una de les pel·lícules més de moda de la meva joventut, "Sexo, mentiras y cintas de vídeo" (1989). Un cop més, els superherois han d'intentar salvar el món, a punt de desaparèixer com tots el coneixem.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Les lliçons perilloses" (Alissa Nutting)

És impossible que hagis llegit “Les lliçons perilloses”, d’Alissa Nutting, i t’hagi deixat indiferent... sempre que no estiguis mort del tot, està clar. Per escriure una obra d’aquestes característiques s’han de tenir molt ben posats, sigui el que sigui. Està publicat per Angle Editorial i té 314 pàgines. Hi ha qui diu que és la versió femenina del “Lolita” de Vladimir Nabòkov. És un llibre que crema! Foc pur.

La protagonista principal d’aquesta història d’obsessió sexual il·lícita és la Celeste Price, una dona de bandera. Té 26 anys i un físic envejat per tothom. Està casada amb un policia ric, que és qui li paga tots els seus vicis coneguts... que no són pocs. En Ford baveja per ella, però les relacions sexuals que hi té són amb comptagotes. A ella, la idea d’anar al llit amb el seu marit amb una certa continuïtat li fa venir arcades. Que quin és el vici secret de la Celeste? Doncs tenir sexe salvatge amb nois adolescents, d’entre els tretze i els catorze anys. La tornen completament boja! Per apropar-s’hi sense despertar sospites, s’ha fet professora. Quan comença el llibre, està a punt de començar a fer classes en un institut de Florida. Busca una nova presa...

“Les lliçons perilloses” no és un llibre fàcil, encara menys si el lector té fills d’aquesta edat. És una obra amb sexe explícit, molt explícit, amb oda a la masturbació inclosa. Quan la Celeste no té “carn fresca”, no para de tocar-se, mirant pel·lícules o vídeos musicals amb adolescents suats i mig nus. Moltes vegades amb el seu marit al costat, a qui ha drogat perquè no l’empipés massa. Podríem parlar d’història obscena, provocadora, amoral del tot i molt arriscada. L’Alissa ens parla, sense cap mena de rubor, de com la professora corromp la innocència d’algun dels seus alumnes, els més ingenus i introvertits. Deixa clar que no els obliga, però quasi. Amb en Jack Patrick és amb qui va més lluny, embolicant-lo en una relació tortuosa i destructiva per a ell.

PASSIÓ PELS ADOLESCENTS

El llibre està molt ben escrit. En cap cas, podríem parlar de pornografia barata. El personatge de la Celeste està molt ben dibuixat, amb totes les seves contradiccions. Possiblement, sap que això que fa no és natural, però s’hi veu abocada i no pot evitar-ho. La seva és una lluita contra el temps. Fa la sensació que creu que fer-ho amb nens de 13 i 14 anys la rejoveneix, la fa més pura. Quan les seves víctimes passen d’aquesta edat, ja no li interessen gens ni mica. La part final del llibre, on es resol tota la història, és sensacional. L’Alissa no jutja la Celeste, però analitza el seu comportament des de tots els punts de vista. No puc negar-ho: m’ha atrapat del principi fins al final. Recomanable... però no és apte per a tots els públics.

“Tot i que en Boyd tenia una experiència sexual aproximadament igual a zero abans de la nostra relació, estava molt més avançat en termes de perversió. Les seves propostes fetitxistes no em molestaven com em podrien haver molestat amb en Jack, potser a causa de la innocència teòrica amb que ell les expressava..., o potser perquè havia tingut aquelles fantasies com a verge. No eren el producte del seu cansament de la relació rutinària. Volia provar-ho tot de seguida; el sexe i les seves variants orals no eren prou per a la seva ment curiosa. Una vegada va demanar-me que li pixés a la boca, la qual cosa vaig fer, no li va encantar, però de seguida de l’experiment se li va posar dura com una pedra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Protestar jugant a futbol... sense pilota!

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo de “Timbuktu” que, en l’última edició dels Òscars, va optar al premi de millor pel·lícula de parla no anglesa. Va guanyar “Ida”, de Polònia. Les altres eren “Relatos salvajes” (Argentina), “Leviathan” (Rússia) i “Tangerines” (Estònia), que s’estrena demà dijous. “Timbuktu” va ser la gran triomfadora dels últims premis Cèsar.

Un cop més, Abderrahmane Sissako s’apunta a la denuncia política. En aquesta pel·lícula crítica els pitjors excessos del fonamentalisme islàmic. Però ho fa de manera sibil·lina, amb moltíssima elegància. L’acció se centra a la localitat de Timbuktu, propera al riu Níger, a Mali. Any 2012. La ciutat ha caigut en mans dels extremistes religiosos. Prohibeixen coses tan naturals com escoltar música, riure o jugar a futbol. Contradir les normes pot comportar un munt de fuetades... o fins i tot la mort. L’escena dels nens fent un partit sense pilota és sensacional, amb una plasticitat infinita. Quina manera més original de plantar cara al poder! Les més perjudicades pels invasors són les dones, a qui demanen que sempre vagin amb guants, encara que treballin.

La majoria d’actors, que són debutats, ho fan francament bé. A l’únic que tenia vist era a Hichem Yacoubi, que formava part del repartiment d'“El profeta” (2009). Els jihadistes no respecten res ni ningú. L’únic a qui escolten, i no massa, és una mena d’imam que els diu que no poden fer el mal els altres en nom de Déu i de la religió. N’hi hauria d’haver més així. Sissako ens explica el patiment de la gent de Timbuktu a través dels petits detalls, com, quan, per exemple, els extremistes casen a un dels seus amb una noia a qui segresten literalment de la seva família. Amb aquesta pel·lícula, el director de Mauritània vol deixar clara la seva posició en contra de la pena de mort, sigui quin sigui el context. L’escena de la parella enterrada al desert, només amb el cap a fora, és impressionant. Estan a punt de lapidar-los després de descobrir la seva infidelitat.

La família de qui s’ocupa més Sissako és la d’en Kidane, que viu a les dunes amb la seva dona i la seva filla. Un dia, un pescador mata a una de les seves vaques, que s’ha enredat entre les xarxes que té tirades al riu. Estaven pasturant amb un nen de 12 anys, que treballa per en Kidane. Quan aquest va a demanar-li explicacions, s’acaben barallant i mata al pescador, que es diu Amadou, accidentalment. Qui s’encarregarà de jutjar-lo, i sense cap mirament, és un tribunal islamista improvisat. El caos ja fa temps que s’ha instal·lat a Timbuktu. Que comenci a resar...

“Timbuktu” és una pel·lícula molt rica lingüísticament, ja que els seus protagonistes parlen en francès, anglès, àrab i tuareg. Les traduccions són constants.

"TANGERINES"

De "Tangerines" ja en vaig parlar fa unes quantes setmanes però, com que s'estrena avui, ho torno a fer. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Està francament bé, com les altres quatre finalistes als Òscar. Aquest any hi va haver molt nivell. Com "Timbuktu", també és una pel·lícula de denúncia. En aquest cas, amb un pèl més d'optimisme. Sóm ciutadans del món, més enllà de les nostres nacionalitats.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“La senyoreta Keaton i altres bèsties” (Teresa Colom)

“La senyoreta Keaton i altres bèsties”, de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), m’ha sorprès molt positivament. És la seva primera obra narrativa. Està publicada per l'editorial Empúries i té 170 pàgines. Són cinc històries, diria que oníriques i surrealistes, amb els nadons com a eix principal. Nadons poc “normals”; per dir-ho d’alguna manera, tot i que no seré jo qui expliqui què és i no és normal.

A “La senyoreta Clock”, la nena protagonista creix desmesuradament, des del mateix moment de néixer. En mesos, ja és més gran que la seva mare, que no sap què fer. Els metges li diuen que aquesta “malaltia” no té remei. Com que no coneix res més, la nena gaudeix del moment, sense fer-se massa preguntes. No entén que la seva família estigui tan obsessionada amb el temps. Per això es diuen Clock? M’ha recordat “El curioso caso de Benjamin Button” (2008). En el segon conte, “Caterina”, la nena també creix massa ràpid. Surt de la panxa de la seva mare molt abans dels nou mesos i comença a desenvolupar-se per ella mateixa. Té passió pels animals... i pel mar.

Una criatura que neix amb una mà de porc protagonitza “El nen de Mortson”. Ràpidament, la família se’l vol treure de sobre. Quin escàndol si el veuen els seus amics! La Teresa reflexiona sobre l’avarícia i la manca de sensibilitat. Diria que vol dir-nos que s’ha d’estimar a tothom per igual, més enllà de les mancances que arrosseguin. És un crit a favor de la pluralitat i en contra de les desigualtats. Què es una mà de porc en la immensitat de l’univers? És en aquest relat on surt la senyora Keaton. “El fill de l’enterramorts” és la faula més fosca, amb el naixement d’en Woody del ventre d’una dona morta i enterrada. Neix gràcies a la mateixa mort (com a personatge), que troba interessant crear vida des del no-res. Quina contradicció. A “La Maison Desirchamp”, els Petarol no entenen res quan troben un nadó que sembla que vingui del fred. No necessita escalfor, tot el contrari.

PERSONATGES BONS I DOLENTS

Podríem dir que “La senyoreta Keaton i altres bèsties” és un llibre obscur, però també ple d’esperança. Els nens protagonistes –en Woody potser el que menys—saben adaptar-se a les seves circumstàncies. Podrien queixar-se i culpabilitzar als altres dels seus mals. Però no ho fan... Hi ha personatges molt bons i molt dolents, com en tots els contes. Em quedo amb l’Enterramorts i amb la senyora Keaton, que accepta a en Roc sense demanar res a cavis. En la part negativa, per exemple, el capellà de la mateixa història i el pare real d’en Roc. Els uneix l’avarícia i la falta de sentiments. Un llibre viu, diferent i molt ben escrit. Fràgil com la vida. Fresc com una nit d’estiu. En molts moments, amb la força d’un cop de puny a l’estómac. Molt recomanable.

“Molts nadons morien. Estar tan a prop de l’inici de la vida era estar-ho de la mort. Havia tingut el nen davant dels ulls tan sols uns pocs segons, però no podia oblidar la mà que la remetia a garrins presentats en safates de plata, com tampoc no podia oblidar el seu rostre. Aquell matí de maig havia estat el moment real, allò que finalment havia esdevingut, però el moment l’havia viscut abans moltes vegades a la seva imaginació. Havia creat en el seu cap una nena, i també un nen, que era allò que més desitjava el senyor Bubel. El primer fill. El gran. Aquell que heretaria Mortson i la fortuna de la família”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"L'Àguila Negra" (Joan Carreras)

L'"Àguila Negra", de Joan Carreras (Barcelona, 1962), és una novel·la sobre la "restitució", fent servir la paraula preferida del dentista Marià Solvell, protagonista central de l'obra. El llibre té 356 pàgines, està editat per Proa i és l'actual Premi Sant Jordi. El títol té a veure amb la cançó que cantava Maria del Mar Bonet, publicada l'any 1981. L'havia compost la francesa Barbara, diria que una dècada abans.

La història comença pel final, amb en Marià estirat, completament despullat, en una hamaca d'un poble nudista. Hi ha algú amb ell, però l'autor no ens diu qui és. Lògicament, en aquest capítol ens dóna dades amb comptagotes. El que ens explica agafa el sentit complet quan acabem de llegir el llibre. Podríem dir que en Marià ha viscut obsessionat amb la seva feina de dentista. Sempre ha estat el més important per a ell, per davant de la seva família... Ha estat un refugi, el lloc on deixar de pensar en les desgràcies que ha hagut d'afrontar al llarg dels anys, que no són poques. Tot es pot restituir, encara que sigui posant-se una bena als ulls. Potser no és un home entusiasta, però té recursos per deixar enrere les adversitats. De vegades, nedant.

La Teresa, que l'atrapa en una relació sexual molt més que intensa; i l'Anna Maria -la germana del seu amic i soci Tomàs-, són les dues dones que marquen la vida d'en Marià. Amb elles, sempre a Barcelona, viu la gran nevada del 62, l'atemptat contra Carrero Blanco, l'assassinat de Puig Antich i la mort de Franco, entre altres coses. "L'Àguila Negra" comença l'any 1951 (deixant de banda el primer capítol) i s'allarga fins més enllà de la manifestació de l'11 de Setembre de 2012. Molt bona la primera aparició d'en Marià, amb el seu pare, als miralls del Tibidabo. Carreras alterna un capítol sobre la seva vida, a mesura que va creixent; amb un altre al poble nudista, on intenta trobar-se a ell mateix.

SEMPRE HEM DE FER BALANÇ

Abans o després, tots hauríem de fer balanç; o com a mínim, intentar-ho. En Marià arriba a aquesta conclusió poc abans de complir els setanta anys, quan ja està més sol que un mussol. Necessita posar-se en pau amb ell mateix; despullar-se... per fora i, sobretot, per dins. Ha arribat el moment de la restitució, com amb les peces dentals malmeses. És en aquest poble nudista, allunyat de tot i de quasi tothom, on s'ha de preparar per deixar aquest món amb l'ànima el més neta possible. Carreras té un llenguatge àgil, directe i molt visual. Tant en Marià, com la Teresa, l'Anna Maria, en Tomàs o la Marta són molt reals. Podrien formar part de les nostres famílies. Com a "Cafè Barcelona", la seva anterior novel·la, la música també hi té un gran protagonisme. En aquell, hi destacava "Eenzame kerst", d'Andre Hazes. Aquí, L'Àguila Negra".

"Al cap d'alguns minuts, tanca els ulls, estirat, tot i que és molt d'hora, a l'espera que el sol el vulgui escalfar. Si ho vol, que l'encengui i el converteixi en les últimes flames de vida que li puguin quedar. Seria una incineració natural. Li faria oblidar la vergonya que ha passat amb la massatgista i com s'ha arribat a sentir de ridícul per haver pensat que una dona com la Laura, o qualsevol altra, se'l podria mirar amb desig. Ha sigut ben idiota de creure's que algú pugui sentir res per la seva persona ensopida, pel seu cos marcit, per la seva vellesa estulta, per la seva vanitat esberlada, per la seva dòcil i patètica submissió davant de la possibilitat remota que l'amor pogués retornar mai a fer-lo sentir viu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ànimes negres com el carbó

“Anime Nere” és una molt bona pel·lícula. Aquí s’ha traduït com “Calabria, Mafia del Sur”. Està dirigida per Francesco Munzi i ens apropa una interessant visió de la ‘Ndrangheta. Hi ha moltes històries sobre el crim organitzat, però aquesta aporta una gran novetat: el caps del clan protagonista són fills de pastors. Per tant, podríem parlar de màfia rural. Es va estrenar en l'últim Festival de Venècia.

Els Carbone són tres germans. El gran segueix fent de pastor, en un petit poble calabrès. L’interpreta Fabrizio Ferracane, al capdavant d’un repartiment amb actors poc coneguts. Es diu Luciano i és un home torturat. No li agrada que en Luigi i en Rocco trafiquin amb drogues i intenta allunyar-se al màxim d’ells... encara que no li sigui gens fàcil. Encara menys quan veu que el seu fill Leo té molta tirada cap als seus tiets. És força violent i prefereix guanyar-se la vida amb ells, pistola en mà, i no haver de cuidar animals, com el seu pare. D'en Luciano pensa que és un covard i un fracassat. La família l’accepta ràpidament. No s’imaginaven, però, que els portaria tants problemes. Explota massa ràpid. El seu pare és l’únic que vol aturar-lo, però tampoc pot.

Munzi sap relatar perfectament les tensions familiars i les característiques d’aquesta màfia rural. Els personatges estan molt ben dibuixats i, des que comença la pel·lícula, s’intueix que els Carbone no acabaran bé. Els deu últims minuts, amb el Luciano de protagonista, són espectaculars. No és un títol violent, tot i que, lògicament, hi ha uns quants assassinats. El director prefereix explicar-nos, amb tot luxe de detall, la relació entre els tres germans, l’evolució d’en Leo en el clan familiar i el paper de les dones, més aviat anecdòtic. Es queden a casa i fan poques preguntes. Tot amb un ambient carregat i molt real. Recomanable.

“AGUAS TRANQUILAS”

“Aguas tranquilas” té el tempo del cinema japonès modern. És una pel·lícula lenta (dura gairebé dues hores) i les reflexions dels seus protagonistes estan per sobre de la mateixa història. Està dirigida per Naomi Kawase i contextualitzada a l’Illa d’Amani, al Pacífic. És una bona reflexió sobre la vida, la mort i l’inici de l'edat adulta. Tot envoltat d’uns paisatges espectaculars.

Podríem parlar de cinema poètic i experimental, no apte per a tots els públics. Hi ha qui la trobarà soporífera, perquè són ben poques les coses que passen. Ho dic a nivell d'acció. Dos dels protagonistes principals són dos adolescents, en Kaito i la Kyoko. Quan comença la pel·lícula, ell troba el cos sense vida d’un home tatuat flotant al mar. En principi, no ho comenta a ningú. Aviat, la Kyoko li diu que l’estima. Ell potser també, però té tanta pressa. Els seus pares estan separats; i fa la sensació que aquest fracàs l’ha marcat; i de quina manera. Tots dos aprenen molt a poc a poc. La mare de la noia s’està morint i és potser per això que ella té més ganes de viure al dia. La dona té clar que té els dies comptats i ho acepta amb moltíssima dignitat.

Aquesta és una de les claus de la pel·lícula. Ens mostra la mort com una part de la mateixa vida. No és el seu contrari i s’ha de saber assumir-ho com abans millor. Les reflexions de l’avi de la Kyoko, un pescador amb molta experiència acumulada, és qui fa les sentències més acurades. Recordo, per exemple, que explica que les persones grans s’han de retirar a temps i donar els menys problemes possibles a la seva família. Vida, amor i mort, un triangle pel qual tots hem de passar, abans o després. Només recomanable per als amants del cinema i de la literatura oriental.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy