Dientes rojos (Jesús Cañadas)

Els que fan por són els monstres reals, els que viuen ben a prop nostre, aquells que, darrere del seu somriure beat, oculten la maldat més absoluta. Són aquests els que transiten sense aturador per les 366 pàgines de “Dientes rojos”, l’última novel·la de l'andalús Jesús Cañadas (Cadis, 1980). Està publicada per Obscura Editorial i et fa gaudir i patir a parts iguals. Els elements fantàstics i terrorífics que acompanyen l’acció ho fan tot una mica més digerible. O no... S'hi mouen forces sinistres, en un joc mortal.

Tot i que és un llibre duríssim -no recordo res semblant-, estaria bé que fos una lectura recomanada a les escoles. Se l'haurien de fer seu tots els adolescents, sense excepció. S'acaba convertint en un al·legat contra la violència masclista i deixa els homes com draps bruts. Quan l'acabes, t'avergonyeixes de la teva condició masculina i se't posen els pèls de punta quan sents parlar del patriarcat. No és una casualitat que el pròleg sigui de la periodista Elisa McCausland, autora d'"El feminismo como superpoder". La història comença amb la desaparició de la Rebeca Lilenthal, una adolescent berlinesa que vivia en un internat. És una víctima més, com tantes altres. Els macabres assassinats de dones i nenes no s'aturen mai. Serà la següent d'aquesta llista sense fi? A la seva habitació només hi troben un petit bassal de sang, amb una dent al mig. Cap pista més.

Contractar a un alcohòlic perquè serveixi copes en un bar no és una gran idea. Com tampoc no ho és que els dos policies que hagin d’investigar la desaparició d’una noia siguin misògins, brutals i racistes. És allò de posar el diable davant del mirall. Acaba gaudint del seu propi reflex. És el cas de l’Otto Ritter, un veterà policia que va de tornada de tot. Pocs amics. Cap de bo. Arrossega un passat tortuós. En Lukas Kocaj s’acaba de llicenciar. Ell encara no ho sap, però va camí de superar la maldat de l’Otto, amb qui ara forma equip. Té el pare a punt de morir  –també era policia- i una mala llet que no se l’acaba. La primera escena del llibre, en què segueix a una noia -encara que sap que la incomoda- no presagia res de bo. Avís per a navegants. “Dientes rojos” acaba sent un mena d'assaig sobre l’origen del mal, amb uns personatges esfereïdors. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Llevo un rato siguiéndola y no sé qué hacer. La chica de la maleta verde pistacho camina despacio; creo que duda entre echar a correr o dejarme pasar. No hace ninguna de las dos cosas. Debe de estar preguntándose qué pasará si se detiene y yo también me detengo. Si echa a correr y yo corro detrás de ella. Es algo que no quiere comprobar, imagino. Las calles están vacías a esta hora; apenas pasa algún coche con la calefacción a tope y las ventanas a cal y canto. Aquí no hay tiendas de kebabs ni spätis en los que guarecerse. Guarecerse de mí. Como si fuera una tormenta. Como si fuera peligroso”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La doncella guerrera (Teresa Sagrera)

Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) s'està especialitzant en personatges femenins molt poderosos. Després de meravellar-nos amb la Blanca (protagonista indiscutible de "Cabells de gebre"), ara ens apropa una altra dona irrepetible. Es diu Juana i és l'heroïna de la novel·la “La doncella guerrera”, publicada per Ediciones B. Són 446 pàgines plenes d'acció, honor, amor i batalles tenyides de vermell. D'ella també he llegit "Sal roja".

Corre l'any 1475. Després de la mort del rei Enric IV, lluiten pel seu tron la seva única filla, Juana la Beltraneja, i els que van acabar sent els Reis Catòlics, Isabel i Fernando. El comte d'Arintero ja és massa gran per anar a la guerra i no té ningú per enviar en nom seu. La seva esposa li va donar cinc filles i per això ara la menysprea. Està a punt de perdre l'oremus. Després d'un entrenament molt dur, al final accepta que sigui la seva segona filla, la Juana, qui representi la família en el camp de batalla. Ella li ho havia demanat reiteradament. Li posa algunes condicions: que ho faci vestida d'home i sota el nom de Diego de Oliveros de Arintero. Les dones tenen prohibit combatre. I que l'acompanyi l'Hugo, a qui el comte tracta com si fos el seu propi fill. Treballa per a ell des que era petit. Serà el fidel escuder de la noia. Haurà de protegir-la com si de la seva pròpia vida es tractés.

Juana de Arintero es va convertir en la primera guerrera i soldat d'Espanya, en una llegenda. Arintero és un poble del municipi de Valdelugueros, a la província de Lleó. “La doncella guerrera” és una novel·la històrica sense quasi pauses i amb un ritme frenètic. És una defensa aferrissada del poder de la dona, que hauria de gaudir de les mateixes oportunitats que els homes. Expliquen que en el camp de batalla, la Juana va demostrar més valor que la majoria dels seus companys. El llibre creix a mesura que avança, amb un final molt emotiu. La relació que estableix la jove amb l'Hugo (és fàcil passar de l'odi a l'amor i a l'inrevés) ens regala moments preciosos. És una llàstima que algunes dones no acceptin que una d'elles se surti amb la seva i desafiï el poder establert. Pura enveja...

 “El miedo es un veneno que lo inunda todo sin piedad; avanza cautelosamente zigzagueando entre los pensamientos; hurgando con encarnizamiento en cualquier brecha por minúscula que sea, hasta penetrar en lo más hondo de nuestra existencia. Actúa sin misericordia, persiguiendo la vulnerabilidad de una duda; la debilidad de una pena; la añoranza de otro tiempo. Nunca estamos a resguardo de su pernicioso efecto, quedando vilmente expuestos a él, desnudos como cuando vinimos al mundo, solos ante el frío infinito de la noche eterna. No hay guarida que pueda protegernos del hielo que corre por nuestras venas”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Toni Orensanz)

Toni Orensanz (Falset, 1970) va quedar atrapat per la figura d’Eddie Balchowsky des del primer cop que va sentir parlar d’ell. Va ser en una conversa amb el doctor Carles Hervàs, l’any 2018, quan preparava un documental televisiu sobre l’atenció sanitària a la batalla de l’Ebre. La passió que l’escriptor va sentir per aquest jove nord-americà queda molt ben reflectida en el seu llibre. I, com a conseqüència, el lector se n'enamora perdudament.

Parlo de “Com vas perdre el braç, Balchowsky”, publicat per Columna. Són 439 pàgines que no pots deixar de llegir, amb un personatge irrepetible. No recordo res semblant des del "Limónov", d’Emmanuel Carrère. L’Eddie era un pianista d’origen jueu que va néixer a Frankfort (Illinois), l’any 1916. Per combatre el feixisme es va allistar a les brigades internacionals i va lluitar a la Guerra Civil Espanyola, on va perdre el braç dret. Llavors, el nostre antiheroi tenia 21 anys. Quan va tornar a casa es va convertir en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en tot un pioner de la contracultura nord-americana. Al mític “The Quiet Knight” va coincidir amb algunes de les personalitats musicals del moment, com Bob Marley, Tom Waits o Bruce Sprinsgsteen. Ell, tot i tenir només un braç, va conticuar tocant. I diuen que no ho feia gens malament.

Després de llegir el llibre, se m’acaben els adjectius que li podrien anar bé al bo de l’Eddie: artista, ionqui, il·lús, idealista, lliure, petit delinqüent, perdedor, conversador i, sobretot, explicador de coses. Les seves anècdotes van fer la volta al món i, gràcies a Orensanz, tindran continuïtat en el temps. La seva és una història de superació, amb alguns moments còmics enmig de la tragèdia. Tothom el recorda amb efecte, encara que molts no se’l prenguessin seriosament. Què hi havia de veritat i de mentida en les seves rondalles? Tocava el piano, dibuixava, escrivia poesia... feia una mica de tot. Va conèixer la morfina quan va perdre el braç dret i, des de llavors, les drogues i l'alcohol van acompanyar-lo pràcticament sempre. “Com vas perdre el braç, Balchowsky” és una obra apassionant. Hi passen moltes coses. Va a cavall entre el western i el llibre de cavalleries. Hi ha qui diu que té coses d’”El Quixot” de Cervantes i els tocs fantàstics i surrealistes del Baró de Müncchausen. Sigui com sigui, és tot un descobriment.

“El maig del 1973 —amb el Watergate a tot drap, i la llegenda de Balchowsky in crescendo—, Ebert va decidir fer-li una entrevista. Faltaven encara un parell d’anys perquè li concedissin el premi Pulitzer, tenia poc més de trenta anys, una gran vocació periodística i sentia una enorme atracció per la cultura pop, pulp i underground. La llarguíssima conversa entre Balchowsky i Ebert va tenir lloc a The Quiet Knight, naturalment, i l’article va comptar amb diversos titulars. «L’odissea d’Eddie Balchowsky» en va ser un. Molt al principi del text, el periodista confessa als seus lectors, a manera d’ham per atrapar-los: «L’Eddie em va explicar una colla d’històries que no oblidaré mai»”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La bestia (Carmen Mola)

M’és indiferent que darrere de Carmen Mola hi hagi una dona, tres homes o quatre rinoceronts. M’agrada com escriu i considero que la seva trilogia ("La novia gitana", "La red púrpura" i "La nena") és de lectura obligada pels amants de la novel·la negra. També m’ha agradat “La bestia”, el llibre que va guanyar l’última edició del Premi Planeta. Allà es va destapar que Mola són Jorge Díaz (1967), Agustín Martínez (1975) i Antonio Mercero (1969). Doncs perfecte.

L’acció passa a Madrid. Any 1834. La ciutat, que intenta obrir-se pas més enllà de les muralles, viu una terrible epidèmia de còlera. Molts en culpen a l’església. Estan convençuts que paga a nens petits sense recursos perquè enverinin l’aigua de les fonts. Salvant molt les distàncies, la situació és comparable a l’actual pandèmia, amb morts, mascaretes per tapar-se el nas i la boca i un munt de restriccions. Per acabar-ho de complicar tot, han aparegut diversos cadàvers de nenes desmembrats, cadàvers que ningú reclama. Diuen que darrere hi ha la bèstia. És un animal? Una persona? Una llegenda? Se’n parla per tot arreu. La població està atemorida i no sap ben bé què fer. Qui està més preocupat per treure’n l’entrellat és en Diego, un bon periodista de carrer que firma amb el sobrenom de Gato Irreverente. No li posaran les coses fàcils.

En Diego compta amb la col·laboració del seu amic Donoso, un policia amb només un ull. L'home no passa pel seu millor moment. També li fa costat la Lucía, una nena amb una força interior brutal. Busca desesperadament a la seva germana petita, la Clara, que ha desaparegut sense deixar rastre. Està convençuda que també l’ha segrestat la bèstia i intenta lliurar-la d’una mort que aventura com a pràcticament segura. “La bèstia”, publicada per Planeta, en castellà; i Columna en català, és una novel·la fàcil de llegir i amb molt de ritme. Ens parla sobre de cobdícia d'amor, entre altres coses. La clau dels assassinats poden estar al darrere d’un anell amb dues maces creuades. En el rerefons també hi ha l’enfrontament entre els carlistes -que defensaven la monarquia tradicional- i els liberals. Per cert, el personatge de Fray Braulio, un 'religiós-guerriller', també té molt de pes en la resolució final del cas. Llarga vida a Carmen Mola i a les seves addictives històries.

“¡No hagáis caso a las prohibiciones! ¿Sólo nos quieren encerrar! Ahora dicen que no nos podemos juntar más de diez personas: ¿es que si somos nueve no nos contagiamos? Todos sabemos de dónde viene la peste. ¡Del agua! ¿Y quién nos envenena?
Lucía no presta atención a esta suerte de anunciador del Apocalipsis, y regresa sobre sus pasos para ir a la plaza del Rey. No es el único grupo con el que se encuentra; soliviantados por el bando que prohíbe las reuniones de más de diez personas –por eso los cafés y el mentidero vacíos-, numerosas cuadrillas recorren las calles sin un rumbo aparente más allá del que la rabia les marca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tots els mecanismes (Melcior Comes)

Després de "Sobre la terra impura" (2018), Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), ha tornat amb una altra novel·la catedralícia. Es titula “Tots els mecanismes” i també està publicada per l’editorial Proa. Són 638 pàgines que segur que no deixaran indiferent ningú. Està basada en fets reals, com l’anterior, i compta amb fins a 15 narradors diferents. Podríem dir que es tracta d’un orgue de gats... sota control. Tothom hi diu la seva, intentant enganyar als altres.

Més enllà de qui mata a qui i perquè, el realment important és el retrat que Comes fa de la corrupció, del turisme (de baixa qualitat?), de la degradació, de les ànsies de poder, del periodisme i del finançament dels mitjans de comunicació. Val tot per arribar a una suposada veritat? Hi ha algú que sigui independent al cent per cent? Per explicar-nos tot això, l’autor es basa en l’enfrontament entre dues famílies acostumades a trepitjar tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Es tracta dels Torrus, propietaris d’una depredadora immobiliària barcelonina, i dels Súbac, els amos de pràcticament tot Mallorca. Uns i altres volen adjudicar-se els mateixos terrenys d’Es Carnatge, un espai natural costaner situat al centre de la badia de Palma. Allà volen construir-hi tot el que sigui possible. I guanyar-hi molts diners. Aliar-se podria ser la menys dolenta de les solucions?

D’entre els protagonistes destaquen en Rafel Juvera (un polític corrupte que viu de les comissions, com tants d'altres), en Max Riba (director del diari digital i suposadament independent El vigilant) i el monologuista Quim Castro (fill d’un prestigiós periodista esportiu). De les famílies enfrontades tenen molt de pes en Bernadí Súbac (que pateix esquizofrènia paranoide) i en Víctor Torrus, un extenista mallorquí a qui ja pesen els anys. Viu del record d’haver arribat a ser el número 22 del món. Per cert, els Súbac i els Riba fa moltes generacions que es relacionen. L’Amadeu Truyols (ha fet desaparèixer el seu primer cognom, Riba) és l’advocat dels Súbac des de temps immemorials. També és el pare d’en Max, el periodista que fa anys i panys que intenta descobrir qui hi ha al darrere de l’assassinat de l’empresari alemany Manfred Bökelmann i del seu fill. Tot apunta als Súbac.

Parcs aquàtics, cavalls de carreres, restaurants d’estrella Michelin i boxadors de mala mort acaben d’omplir aquesta novel·la que necessita molta atenció per part del lector. Els narradors, incloent-hi el mateix Melcior Comes –que es converteix en un personatge més-, se succeeixen un darrere de l’altre, de vegades sense avisar. Fins i tot en la mateixa pàgina, intercalant-se. Per cert, cap al final del llibre, Comes es fa una ‘autoa-aclucada’ d’ull quan menciona a una de les famílies de sabaters que protagonitzaven “Sobre la terra impura”, els Verdera. No m’agrada posar etiquetes, però “Tots els mecanismes” podria anar a cavall (Xaloc) entre el western i la novel·la negra, amb un munt de personatges foscos com el carbó. M’ho he passat molt bé llegint-la. Recomanable.

“Era el meu millor amic i el vaig matar. Amb en Max ens havíem conegut a la universitat, no sé si ho sabies. M’hi havia matriculat sense cap mena d’entusiasme ni de curiositat, tan sols per passar l’estona mentre decidia què havia de fer amb tota l’ànsia que em coïa per dins. El meu pare era periodista, potser per això vaig anar-hi a parar. Amb un títol sota el braç podria ser com ell i qui sap si, arribat el moment, el nostre cognom m’obriria algunes portes. Soc el fill únic de l’Èric Castro, un nom que ja no diu res a ningú. Oi que no et sona, a tu? El meu pare va gaudir dels seus anys bons: periodista esportiu en un diari important de Barcelona. Era molt llegit, participava en tertúlies a la tele i a la ràdio. La mare i jo el miràvem des del menjador de casa quan debatia amb humor sobre el joc del Barça, i quan anava a escola em pensava que era un home prominent, tant com l’alcalde o el president del Club”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Arena negra (Cristina Cassar Scalia)

La subcomissària de la policia judicial Giovanna Garrisi, coneguda com a Vanina, treballa a Catània, després d’abandonar Palermo a correcuita. Quan era petita, va veure com assassinaven al seu pare a trets. Per això va decidir fer-se policia, com ell. Havia d’atrapar als culpables. La Vanina sortia amb un famós fiscal, a qui va poder salvar d’una emboscada. Va ser llavors quan va decidir trencar la relació. No volia córrer el risc de tornar a perdre a una persona estimada. De cap manera.

La Vanina és la protagonista d’”Arena Negra”, una novel·la negra clàssica i acadèmica. Aquesta és la primera de les cinc que ja estan publicades. El títol té a veure amb el paisatge que hi ha a Catània, amb la cendra del volcà Etna empastifant-ho tot. Està escrita per Cristina Cassar Scalia (Noto, Sicília, 1977) i publicada per Duomo Ediciones. La traducció al castellà és de Montse Triviño. Són 426 pàgines amb molt de ritme. A diferència del què és habitual, aquesta subinspectora no és addicta a res. Ni a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Està soltera i, quan té temps, es dedica a veure pel·lícules d’autor italianes clàssiques. Del menjar se n’encarrega una veïna. Cuinar no està entre les seves prioritats. Podríem dir que estem davant una policia molt ‘real’, de carn i ossos. De la Vanina se n’ha dit que és versió femenina del comissari Salvo Montalbano. A la seva autora l’han comparat amb el gran Andrea Camilleri. Potser no cal posar-li tanta pressió.

“Arena negra” és una història plena d’avarícia i de rancor. Tot comença quan l’Alfio Burrano, l'únic hereu de la Teresa Regalbuto, troba el cadàver d’una dona dins d’un muntacàrregues a la casa familiar d’Sciara. Una casa, en el seu temps majestuosa, que porta pràcticament tancada des del 1959. Aquell any en el seu interior hi va haver un assassinat. Estaran relacionats? Ho ha d’intentar esbrinar la Giovanna Garrisi. El primer pas és identificar la morta. Després de tantes dècades no serà fàcil. Per aconseguir-ho compta amb la inestimable col·laboració d’Spanò, un policia que és una enciclopèdia amb cames. Ho sap tot de tothom. La seva xarxa de contactes és il·limitada. També seran molt importants les aportacions del comissari retirat Biagio Patanè. Quan hi va haver el primer assassinat, ell era molt jove i ningú li va fer massa cas. No li va agradar gens com es va tancar tot. Ara, davant seu, s’obre una segona oportunitat.

“Tenía que razonar sin dejarse influir por el comisario, que estaba poniendo en aquella investigación todas sus esperanzas de resolver un caso que, sin duda, debió de tenerlo obsesionado durante años. Vanina sabía muy bien lo que significaba tener que cerrar una investigación sin estar convencida. Sabía lo mucho que podía desestabilitzar. Solo que, en esa cuestión, ella había tenido suerte hasta el momento. Los únicos casos dudosos con los que se había encontrado a lo largo de la carrera se remontaban a la época en que estaba en la división de Crimen Organizado. Y suponiendo que por culpa de un soplo erróneo o una pista equivocada el resultado final no la hubiera convencido del todo, la verdad es que tampoco no le hubiera dejado un gran peso en la conciencia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El último oso (Hannah Gold)

“Els petits canvis són poderosos”. Ho deia el “Capità Enciam”, el superheroi ecologista que va crear Televisió de Catalunya, a mitjans dels anys noranta, per conscienciar als espectadors. També ho té molt clar l’April Wood, la gran protagonista d’”El último oso”, l’emocionant novel·la escrita per la britànica Hannah Gold. Les il·lustracions són de Levi Pinfold. Té 320 pàgines i està publicada per Duomo.

L’April només és una nena, però està convençuda que el canvi climàtic és una realitat i que tots, del primer a l’últim, podem posar el nostre granet de sorra per intentar aturar-lo el màxim possible. Culpar als altres, sobretot als polítics, és massa fàcil. Ella mira de canviar les coses des de la deshabitada Illa de l’Os, a l’Àrtic, a Noruega. S'hi trasllada sis mesos amb el seu pare, un científic que s'ha d'encarregar de l’estació meteorològica. Ha de fer un estudi acurat sobre l'escalfament global. L’April va perdre la mare ja fa anys. El seu pare encara no ho ha superat. Diria que ella ho porta una mica millor. Encara més quan coneix a l’únic os polar que viu a l’illa. Tothom li deia que s’havien extingit, pel desglaç dels casquets polars, però encara en quedava un. I ella vol fer-se’n amiga i protegir-lo, a qualsevol preu. El seu pare segur que no l’ajudarà massa. Refugiat en la feina, no se n’assabenta massa de res.

Teòricament, la “La isla del oso” és un llibre dedicat a un públic juvenil, però jo diria que pot llegir-lo tothom que estimi als animals i sigui un bon defensor del medi ambient i de les aventures. Va convertir-se en el títol de la setmana a The Times i en el del mes a The Bookseller. Tant la nena com l’animal són dos personatges poderosos i la seva és una història d’amistat és màgica. El crit de la nena, que imita el rugit de l’os, és un avís a tothom. Un crit que surt directe del cor i que es converteix en el primer pas per intentar salvar el planeta. La Hannah ens parla de natura i d’animals, però també de la difícil relació entre pare i filla. Quan va quedar vidu, ell es va refugiar en la feina i potser hauria estat millor dedicar-se a l’'àngel' que tenia a casa. Aquest majestuós os polar no serà l’últim animal que ens regali l'autora. Segur que ens explicarà històries de molts d'altres. Posaria la mà al foc...

“Sacó una sabana de la mochila y la colocó junto a la barca, donde hacía menos viento. Después dejó en el centro el tarro de mantequilla de cacahuete, los biscotes y unas uvas pasas. No parecía un gran pícnic, sobre todo para un oso muerto de hambre, pero quedaba bonito y tenía que bastar. Comprendiendo que iba a haber comida, el animal se sentó sobre los guijarros de la playa mientras ella se volvía para mirarlo.
¿No sería demasiado mayor para hacer pícnics? ¡Ni hablar! Nunca había ido a dormir a casa de ninguna de sus amigas; de hecho, nunca había formado parte de un grupo de amigas. Así que, lo decidió mientras le pegaba un ruidoso mordisco a un biscote, tenia que compensar el tiempo perdido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quan s'esborren les paraules (Rafel Nadal)

Amb “Quan s’esborren les paraules”, Rafel Nadal (Girona, 1954) tanca la trilogia que va començar fa deu anys amb “Quan érem feliços” i que va seguir amb “Quan en dèiem xampany”. Continua explicant-nos la història de la seva família. Eren dotze germans i les van viure de tots colors. Aquest últim llibre el comença parlant de la seva mare, la baba Montserrat, però també fa moltes referències als seus nets i ens regala grans reflexions personals. Té 329 pàgines i està publicat per Columna.

La mare d’en Rafel era una persona molt culta i religiosa. Tenia carrera universitària, parlava un munt d’idiomes i governava la casa i la família amb encert. Era el seu pal de paller. Fins que un dia va deixar de parlar i d’interactuar i es va limitar a mirar per la finestra, asseguda en la seva butaca d’orelles de la casa familiar a Girona. Una situació difícil d’assumir per a l’autor, que veu com, amb aquest silenci, desapareixia una bona part de la seva infantesa. Hi ha moltes coses que la seva mare, que encara és viva, ja no li explicarà mai més... Anècdotes viscudes a Girona, però també a Palamós (grans records dels seus dies a la Fosca) i al mas d’Aiguablava. És per això que reivindica la memòria i la importància de recordar a les persones estimades, perquè mai acabin de desaparèixer del tot. Que visquin a través nostre, mentre sigui possible.

L’amor incondicional pels seus nets, faria qualsevol cosa per ells, també omple moltes pàgines de “Quan s’esborren les paraules”. Nadal es despulla fins a punts insospitats, deixant clar que els enyora des del mateix minut que se’n separa. Estem davant d’un llibre nostàlgic, escrit des del cor. L’autor també reflexiona sobre la finitud del temps. Quan era jove, mai s’ho havia plantejat. Ara ja veu clar que tot s’acaba, començant per la salut. No es desespera, però és conscient de les seves limitacions. Algun dia ell també viurà a través dels records dels seus nets, com la seva mare a través dels seus. La passió per les tradicions i la duresa del confinament –que el va apartar dels seus- també passen per la ploma d’en Rafel, que transmet emoció i passió per la vida de la primera a l’última pàgina. Segons Columna, aquesta trilogia ha superat els vuitanta mil lectors.

“Hi ha camins que porten a la pau i camins directes a la guerra. Camins que auguren viatges carregats de violència, camins controlats per homes armats, però també camins per xerrar, de conversa pausada. Camins que al final del trajecte ens ofereixen una oportunitat, una esperança, un somni. Punts d’arribada on ens espera algú estimat amb els braços oberts, algú que frisa per abraçar-nos. I camins que ens porten a una frontera, a una porta barrada, a una tanca de filferro de punxes puntejada de torres de vigilància.
Hi ha camins d’anada i de tornada. I hi ha camins sense retorn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Constel·lacions (Blanca Busquets)

Totes les famílies guarden secrets. Alguns acaben sortint a la llum; d’altres, no. Podem pensar que tenim alguna cosa convenientment amagada, però persones properes poden estar-ne al cas i callar per respecte. Ho saben del cert més d’un dels familiars d’en Cinto, que està a punt de complir cent anys. Per celebrar l’aniversari, quatre generacions es reuneixen a casa seva, a Collserola. El dia s’ho val. Convertir-se en avi centenari està a l’abast de ben pocs.

Les quatre generacions de la família d’en Cinto són els protagonistes de “Constel·lacions”, la darrera novel·la de Blanca Busquets Oliu (Barcelona, 1961). Té 238 pàgines, està publicada per Proa i neix d’una història familiar, viscuda pel pare de l’autora. Ell és la base del personatge d’en Quim. És fill d'en Cinto i pare d'en Ramon i de la Paula, que s’acaba de separar d’en Miquel. L'avi és un enamorat de les estrelles, una passió que va encomanar-li en Carles, el seu company d’armes a la guerra. Com que va morir allà, va voler homenatjar-lo posant el seu nom a un astre, a qui parla sovint. Mai no l’ha oblidat. Tampoc a la Gracieta, una noia cubana amb qui va tenir alguna cosa més que amistat. N’estava enamoradíssim. Mai no ho ha explicat a ningú. La seva dona ja fa temps que és morta.

Un dels secrets més ben guardat és que en Quim, casat amb la Irma, filla d’un empresari tèxtil basc. Va amagar que havia estat amenaçat per ETA, igual que anys abans el seu sogre. Ell va substituir-lo en la direcció de l'empresa. Aquestes amenaces van marcar la vida de la seva família i va fer-ho trontollar tot. La història se’ns explica en capítols curts. Està narrada en primera persona per cinc dels protagonistes, en Cinto, en Quim, en Ramon, la Paula (que s'acaba de separar i té un 'amic' nou) i també la Irma, que és qui fa la intervenció final. El llibre, ple de diàlegs, reflexiona sobre la família, els secrets, l’amor, el desig, el terrorisme i també les segones oportunitats. Com és habitual, la Blanca, es dirigeix al lector de manera tranquil·la, amb frases curtes, concises i visuals. Tenia molt bon record de les seves dues anteriors novel·les, "El crit" i "La fugitiva". Després de viatjar per constel·lacions d'estels i famílies, toca esperar la propera.

“El pare s’endormisca a la butaca de la sala. Jo llegeixo el diari i, mentrestant, el vigilo de cua d’ull. És curiós que s’embadoqui sempre, i que, en canvi, quan es tracta de fer alguna cosa amb el seu besnét, sobretot, quan es tracta d’anar a mirar estrelles, es torni àgil com un adolescent. I a cent anys. Quan jo era jove, ningú no arribava als cent anys. Arribar als vuitanta ja era una quimera”. (Reflexió d’en Quim)

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Alma (Juan Yanni)

Desconeixia l’existència de Juan Yanni, pseudònim d’un escriptor del Nord d’Espanya resident a Madrid, i la veritat és que m’ha sorprès positivament. El seu últim títol, “Alma” -que es llegeix d’una tirada- és molt potent. Tinc ganes de saber més coses de la galerista Mia Golding i de la inspectora Idoia Iturri. Segur que les seves aventures no s’acaben en aquesta novel·la, publicada per The Galobart Books. 301 pàgines amb un bon ritme.

La història comença a Madrid, on se celebra l’exposició d’art contemporani més important de tots els temps. Hi assisteixen mig miler de persones, el millor de cada casa. Artistes, galeristes, polítics, financers, xeics àrabs... No hi falta ningú rellevant. Han pagat una fortuna per poder-hi ser. El problema és que un dels vips, el crític més reconegut del moment, apareix assassinat de manera cruel. El seu cos forma part d’una de les obres d’art. El reconeix la Mia, que és qui fa saltar tots els senyals d’alarma. El cas queda en mans de la inspectora Iturri, que ràpidament estableix una potent relació d’amistat amb la galerista. Yanni ens dibuixa dos grans personatges femenins, amb un complicat món interior. Sobreviuen en una societat corrupta, obscura i plena de secrets. Aparentment, són fortes i no es deixen intimidar per res ni ningú. L’amor no sembla estar entre les seves prioritats. La feina ho capitalitza tot.

“Alma” és d’aquelles novel·les negres que creen addicció. Ens parla del difícil món de l’art i de la prepotència d’alguns dels seus actors principals, amb els crítics al capdavant. De la mà de Yanni passem per Madrid i per Formentera, però també per Londres i per Rússia. Arreu, les traïcions, les falsificacions i les comissions il·legals estan a l’ordre del dia. Un altres dels temes tractats és la salut mental, sovint marcada pels fets viscuts en les etapes de formació, que ho acaben impregnant tot. Entre alguns capítols, s’inclouen petites reflexions d’un infant que no sabem qui és. Un nen que intenta protegir a la seva germana d’abusos i vexacions constants. Al final, descobrim de qui es tracta i què ha fet els últims anys. Tot està explicat de manera clara, directa i molt visual. Recomanable.

“Le costó superar el episodio de Flores, por todas las implicaciones personales que supuso el caso Azcárate1 , pero ahora se halla totalmente integrada en su trabajo y lo disfruta. Su jefe, Ridruejo, es serio y trata de permanecer distante, pero sabe que la valora y aprecia. Le ha dejado libertad de acción en todos los casos que ha intervenido durante este año. Durante ese tiempo de asesoría, aprovechó también para seguir con su tarea docente e impartir varias asignaturas en un master de Criminología y Ciencias forenses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'arxiu de Sherlock Holmes. Relats, V (Sir Arthur Conan Doyle)

Sherlock Holmes vivia jubilat i dedicat a l’apicultura, entre altres ocupacions. Sir Arthur Conan Doyle l’havia tret de circulació amb “El darrer cop d'arquet”. Després de quatre anys de silenci, i per petició popular, el va fer reviure amb “L’arxiu de Sherlock Holmes”, cinquè i últim volum de la sèrie. 346 pàgines més. Els dotze relats que el configuren van ser publicats inicialment a The Strand Magazine, entre 1921 i 1927. Ara, Viena Edicions els ha editat en català, traduïts per Xavier Zambrano.

No és que el detectiu més famós de tots els temps tornés a apuntar-se a la seguretat social, per dir-ho d’una manera gràfica. Continuava jubilat, dedicat a les seves abelles, però el seu pare literari va decidir fer-nos arribar 'noves' històries, viscudes quan estava en actiu i no explicades fins aquell moment. Estan transcrites pel seu inseparable Watson o pel mateix Holmes. Com explica Josep Lluís Martín Berbois en el seu sensacional epíleg, en aquest volum tot és més escabrós i explícit, jo diria que més ‘adequat’ pels temps que corrien. Desfiguracions, mutilacions, pallisses... queda clar que la violència augmenta considerablement. Alguns dels relats més foscos potser són “El pigmentari jubilat”, “Els tres frontons” i “El pont de Thor”, amb assassinats i suïcidis marcats per la gelosia. També n’hi ha alguns textos relacionats amb malalties i perillosos animals humans i  marins, com “El soldat esblanqueït”, “El vampir de Sussex” i “La crinera de lleó”.

Per fer-ho tot una mica més digerible, inclou històries menys transcendents, com “L’home que caminava a quatre grapes" o “Els tres Garridebs”. Completen el llibre “El client il·lustre”, “La gemma de Mazarin”, “La inquilina velada” i “Shoscombe Old Place”, amb una carrera de cavalls en primer pla, molts diners en joc i una mort inesperada que arriba en el pitjor moment. Estem davant d'un llibre ple d’emocions, que es llegeix francament bé. Dels cinc volums de Sherlock Holmes, aquest és el que més m’ha agradat. Els altres quatre són, per ordre invers, "El darrer cop d’arquet", "El retorn de Sherlock Holmes", "Les memòries de Sherlock Holmes" i "Les aventures de Sherlock Hokmes". Llarga vida a un dels personatges de ficció més potents de la història, amb quatre novel·les i 56 relats que han arribat a tots els racons del món. Elemental.

“La meva decisió era que Les memòries posessin fi a Holmes, perquè notava que les meves energies literàries circulaven massa per un únic canal. Aquella figura pàl·lida, de faccions cantelludes i membres àgils consumia una porció excessiva de la meva imaginació. Vaig fer el que tocava, però per sort cap forense en va poder examinar les restes mortals. Per això, després d’un llarg repòs, no em va costar gaire accedir a aquelles peticions tan afalagadores ni tampoc justificar per què la meva acció dràstica no havia resultat definitiva”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las otras niñas (Santiago Díaz)

Santiago Díaz Cortés (Madrid, 1971) té una imaginació desbordant. Després de triomfar amb ”El buen padre”, ara reinventa la vida d’un dels assassins més brutals de la història contemporània d’Espanya. No cal dir de qui es tracta, però el títol de la novel·la, “La otras niñas”, dona moltes pistes. Només són verídics els fets que van del novembre de 1992 al gener de 1993. La resta surt de la pluma de l’autor. El llibre té 412 pàgines i està publicat per Reservoir Books.

Més enllà de l’assassí, despietat com pocs, la gran protagonista d’aquesta història negre com el carbó és la inspectora Indira Ramos, a qui vam conèixer en l’anterior títol de Díaz. Té un trastorn obsessiu-compulsiu per la neteja. Va caure en una fossa sèptica i, des de llavors, té fòbia als microbis. Li costa fer una vida més o menys normal. Fa tres anys que està perduda en un petit poble d’Extremadura. Ara que se li acaba l’excedència, està obligada a tornar a Madrid. Ha arribat el dia de revelar el seu secret a l’inspector Iván Moreno. L’últim cop que es van veure, la trobada va acabar a crits... La Indira no podia tornar en un millor situació. Quasi per casualitat, acaben de detenir a qui va ser a un dels homes més buscats del país, deixant darrere d’ell un reguer de sang, mort i desolació. El problema és que els crims coneguts de la 'bèstia' ja han prescrit.

La Indira i l’Iván intenten trobar altres delictes comesos per l’home que tenen empresonat. I ho han de fer el més ràpid possible, abans que sigui alliberat per falta de proves. Tots dos pensen que els assassins no deixen mai de matar. Segur que va tornar a fer-ho, més enllà del 92. Paral·lelament, Díaz també ens regala els dubtes de la inspectora, que no sap si aparellar-se amb l’Iván o amb l’Alejandro, amb qui fa anys va estar a punt de casar-se. Ara és l’advocat de l’assassí a qui persegueixen. Per acabar-ho d’adobar –a totes les pàgines passen coses- la novel·la també ens parla de la relació d’una de les deixebles de la Indira, la Lucía Navarro, amb un famós arquitecte. Una relació que se’ls escapa de les mans. “Las otras niñas” és una novel·la espectacular. Està molt ben escrita, té un ritme brutal i el misteri es manté fins a l’últim sospir. T’acaba deixant sense alè. Molt recomanable.

“La inspectora Ramos va a servirse un vaso de agua a la cocina mientras el inspector Moreno continúa hablando con Valeria en el salón. Por fortuna para ella, la mujer de (...) lo tiene todo reluciente. Saca un vaso del armario que hay sobre la pila y lo enjuaga bien antes de llenarlo de agua. Mientras bebe, no puede evitar pensar que tal vez ese vaso también lo haya utilizado el asesino, algo que le pone los pelos de punta.
-¿De verdad crees que lo vas a atrapar con un crimen posterior al de 1992, Indira?- pregunta el abogado Alejandro Rivero desde la Puerta".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ràbia (Sebastià Alzamora)

“Torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat”. Aquesta és a la ràbia a què es refereix Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) i no a la malaltia infecciosa que es contreu generalment per la mossegada d’un gos. Tot i que d’una gossa, la Taylor, en parla i molt a “Ràbia”, la seva última novel·la. Té 224 pàgines i està publicada per Edicions Proa. Tot passa a Bellavista, en una illa mediterrània sense determinar. D’Alzamora havia llegit la sensacional ”Reis del món”, ”La malcontenta” i "Crim de sang".

El protagonista d’aquesta història és un home de mitjana edat del qual no n’arribem a saber el nom. Potser perquè intenta passar per la vida sense fer massa soroll. Té alguns coneguts (que no amics) i una gossa que l’ajuda a fer menys traumàtica la seva última separació. Una de moltes. Fa la sensació que amb les llargues passejades que fa amb la Taylor en té prou per sobreviure a tot i tothom. Fins que passen un parell de coses (que no explicaré) que amenacen de canviar-ho tot... i en cap cas per bé. Bona reflexió sobre la ràbia, la falta de respecte, els crits i el menyspreu, inherents en la condició humana. Més encara en aquests temps difícils, marcats per la pandèmia. Podríem dir que la malaltia ha fet aflorar el pitjor de cadascú; amb l’egoisme i la mesquinesa al capdavant.

A Bellavista el paisatge està molt degradat. En aquest lloc imaginari (que no podria ser més real), el turisme de borratxera ho impregna pràcticament tot. La decadència és constant i les befes i els insults estan a l’ordre del dia. Al final, però, la lletjor també és cosina germana de la ràbia. En aquesta novel·la, que es llegeix pràcticament d’una tirada, se’ns dibuixa un entorn força abstracte, on tot es descontrola amb el permís dels polítics, més interessats de fer calaix que de qualsevol altra cosa. La bona notícia és que, enmig de la brutor i del descontrol, sempre hi pot néixer una petita flor. Com és habitual, l’autor ens ho explica tot d’una manera àgil i sense girs sobrers, de manera lineal. Imaginar-se la gossa Taylor o el paisatge de Bellavista no costa especialment, perquè tot és molt visual. La Taylor li deu molt al Cooper, el gos que va tenir l’autor i que va morir abans d'hora.

“Els meus pensaments es van interrompre tan aviat com vam sortir al carrer i el vam trobar envaït pel baf. L’aire era espès i calent, i em va fer l’efecte que la consulta d’en Rubí, amb el seu aire condicionat, formava part d’una altra realitat, d’un món paral·lel del qual na Taylor i jo acabàvem de ser expulsats. Caminàvem per una de les avariades voreres de Bellavista, amb els trenta-cinc graus habituals en aquella hora propera al migdia, que a les nits no baixaven mai dels vint. El pitjor era la humitat, que oscil·lava cada dia entre el seixanta i el vuitanta per cent. Els meteoròlegs a la televisió afirmaven que havíem deixat enrere una onada de calor, però ningú ho hauria dit, a la vista de la solellada que batia el paviment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre les ombres (X. R. Trigo)

Una experiència colpidora pot afectar de manera molt diferent dues persones semblants. És el cas de les germanes Ernemann, segrestades i violades reiteradament per l'excapità de l'exèrcit rus Ivan Góluvev. El gen del mal fa forat en l'interior de la Inge, que acaba convertint-se en la maquiavèl·lica parella de l'Ivan. Rivalitzen en dolenteria i en falta de sentiments. La seva germana Erika escull el camí del bé i es fa policia per lluitar contra la barbàrie. És la gran protagonista d'"Entre les ombres", de X. R. Trigo (Betanzos, 1959).

Podríem dir que l'Erika és l'alter ego del mateix Trigo. És fotògrafa, com ell, i analitza la vida a través de l'objectiu de la seva Nikon F2. S'ha traslladat de Berlín a París darrere del rastre de la seva germana. Ja no té la preciada Leica, la càmera que havia fet servir en els últims anys. La policia-fotògrafa creu que l'Inge i l'Ivan poden estar relacionats amb la desaparició de tres models ucraïneses que treballaven per la revista Vogue. A dues ja les han trobades mortes. De l'altra, no se'n sap res. "Entre les ombres" és una gran novel·la negra que reflexiona sobre el desig i la maldat humana. Està publicada per Crims.cat -la col·lecció de l'editorial Alrevés- i té 304 pàgines. Passen coses a Berlín, a París -tot just abans de les protestes del maig del 68- i també a Ucraïna.

La història que ens explica en Xulio Ricardo, amb una atmosfera tenebrosa, està plena de referències fotogràfiques. De fet, la Inge, que està impedida, viu reclosa en una cambra fosca, des d'on veu les atrocitats que organitza l'Ivan, sota la seva supervisió. Tot és un complex joc de miralls. A París, mentre busca a la seva germana, l'Erika coneix al sinistre periodista de Le Monde Pierre Bouyon, que tindrà un paper determinant en el desenllaç final. La nostra heroïna passa de voler suïcidar-se, quan comença aquesta nova aventura, a convertir-se en un malson per la Inge, l'Ivan i també per les autoritats franceses, que mai no saben com aturar-la. M'he quedat amb ganes de viure més aventures d'aquesta dona torturada, amb cognom fotogràfic, que és capaç de qualsevol cosa per acabar amb la maldat humana. Molt recomanable.

"Va passar un dia innocent, de transició. Havien sopat en un hostal de carretera, però ja no tenien habitacions i l'Ivan, abans de fer la seva jugada habitual d'oferir una quantitat fora de tota lògica perquè busquessin una solució, va decidir que tan sols estaven a quaranta quilòmetres de París, el seu nou destí, i que no trigarien a trobar un altre allotjament. Ell havia begut força durant el sopar i va agafar el Citroën que tenien en aquella època amb molta alegria. Potser l'hauria d'haver aturat en sortir de l'aparcament, quan  havia xocat amb el cotxe aparcat al darrere, però es creien invencibles, pensaven que res ni ningú podria interposar-se".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lectures 2021 (104)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa dos mesos va complir 15 anys. En aquest 2021, he llegit un total de 104 llibres. Des de l'inici del blog, ja en sumo 840. En aquest post incloc la llista de lectures completa, per ordre alfabètic i amb el comentari corresponent. Encara en tinc sis pendents de publicar. Hi ha llibres de 28 editorials. 36 han estat escrits per dones i 68 per homes. Pel que fa a la llengua, 77 són en català i 27 en castellà. Números molt similars als de l'any passat. El 2022, més. Salut i llibres!

1- 1794. El foc i el minotaure (Niklas Natt och Dag)
2- 2017. Dietari d’un any convuls (J.N. Santaeulàlia)
3- A l'horitzó (Hernán Díaz)
4- Amor i no (Alba Dalmau)
5- Animal (Leticia Sierra)
6- Animal de bosc (Joan Margarit)
7- Atlàntic (Josep Lorman)
8- Atrapa la llebre (Lana Bastasic)
9- Atrapades en el temps (Gemma Puig i Mònica Usart)
10- Autobiografia autoritzada (Neus Canyelles)
11- Bajo la piel (Susana Rodríguez Lezaun)
12- Cabells de gebre (Teresa Sagrera)
13- Casa aliena (Silvio D'Arzo)
14- Com ser antiracista (Ibram X. Kendi)
15- Como un suspiro (Ferzan Ozpetek)
16- Consumits pel foc (Jaume Cabré)
17- Copèrnic (Miquel de Palol)
18- Deixar el món enrere (Rumaan Alam)
19- Disset esclats (Maria Àngels Viladot)
20- El Barça davant la crisi del segle (Roger Vinton)
21- El buen padre (Santiago Díaz)
22- El búfalo de la noche (Guillermo Arriaga)
23- El càstig (Guillem Sala)
24- El cel per sobre del sostre (Nathacha Appanah)
25- El fill del xofer (Jordi Amat)
26- El Graal de Montserrat (F. Xavier Hernàndez Cardona)
27- El hijo del padre (Víctor del Árbol)
28- El juego del alma (Javier Castillo)
29- El país de l'altra riba (Maite Salord)
30- El país dels altres (Leïla Slimani)
31- El pes de la memòria (Xavier Moya)
32- El regne (Jo Nesbø)
33- El salvaje (Guillermo Arriaga)
34- Ella y su gato (Makoto Shinkai, Naruki Nagakawa)
35- Els angles morts (Borja Bagunyà)
36- Els llocs on ha dormit Jonàs (Adrià Pujol Cruells)
37- Els nois de la Nickel (Colson Whitehead)
38- Els robots prefereixen el jazz (Ignasi Llorente)
39- En plena noche (Mikel Santiago)
40- Entre les ombres (X. R. Trigo)
41- Esclaus del desig (Donna Leon)
42- Estiu de llops (Hans Rosenfeldt)
43. Fora de joc a Montserrat (Màrius Serra)
44- Galetes de mel i gingebre (Alba Sabaté)
45- Germanes (Imma Monsó)
46- Hi havia una vegada un cos (Un conte per descensar) (Jofre Llombart)
47- Hivern (Ali Smith)
48-Infeliç (Ivan Turguénev)
49-Janowitz (Macip Garzón)
50- Km 123 (Andrea Camilleri)
51- L'abisme (Carla Gracia)
52- L'anomalia (Hervé Le Tellier)
53- L'art d'explicar l'art (Enric Nogueras Abelló)
54- L'arxiu de Sherlock Holmes. Relats, V (Sir Arthur Conan Doyle)
55- L'home que va viure dues vegades (Gerard Quintana)
56- L'última, la més petita (Fatima Daas)
57- La cantant de fado (Jordi Campoy Boada)
58- La ciudad de vapor (Carlos Ruiz Zafón)
59- La comunitat (Helene Flood)
60- La dona de la seva vida (Xavier Bosch)
61- La família Martin (David Foenkinos)
62- La pantera de les neus (Sylvain Tesson)
63- La planta carnívora (Andrea Mayo)
64- La roda dels equívocs (Andrea Camilleri)
65- La suerte del enano (César Pérez Gellida)
66- La vida autèntica (Montse Barderi)
67- La virgen negra (Ilaria Tuti)
68- Las doncellas (Alex Michaelides)
69- Las hermanas de Borgo Sud (Donatella Di Pietroantonio)
70- Lo que la marea esconde (María Oruña)
71- Los herederos del opio (Josep Prat)
72- Los privilegios del ángel (Dolores Redondo)
73- Luz de febrero (Elizabeth Strout)
74- Medallas de chocolate (Carla Casals Solé)
75- Napalm al cor (Pol Guasch)
76- No diguis res (Patrick Radden Keefe)
77- No escriuré la teva història (Laia Fàbregas)
78- Novel·la (Pol Beckmann)
79- Pandora (Henry James)
80- Per què ser feliç quan podries ser normal (Jeanette Winterson)
81- Planimetria d'una família feliç (Lia Piano)
82- Primera persona del singular (Haruki Murakami)
83- Retorn a Brideshead (Evelyn Waugh)
84- Rewind (Juan Tallón)
85- Rey blanco (Juan Gómez-Jurado)
86- Sal (Emma Riverola)
87- Salvar el fuego (Guillermo Arriaga)
88- Semiidèntics (Muriel Villanueva)
89- Set mentides (Elizabeth Kay)
90- Simfonia de tardor (Vicenç Llorca)
91- Simón (Miqui Otero)
92- Sola (Carlota Gurt)
93- T'agrada Brahms? (Françoise Sagan)
94- Tàndem (Maria Barbal)
95- Tema libre (Alejandro Zambra)
96- Todo lo mejor (César Pérez Gellida)
97- Todo modo (Leonardo Sciascia)
98- Torno a casa (Joan Carreras)
99- Tres (Dror Mishani)
100- Ulls d'aigua (Domingo Villar)
101- Un dulce olor a muerte (Guillermo Arriaga)
102- Un país amb el teu nom (Alejandro Palomas)
103- Una història real (Kate Reed Petty)
104- Veritats enterrades (Hjorth & Rosenfeldt)

@Jordi_Sanuy

Veritats enterrades (Hjorth & Rosenfeldt)

Els suecs Michael Hjorth (1963) i Hans Rosenfeldt (1964) continuen en plena forma. El setè volum de la "Sèrie Bergman" no té res a envejar dels sis anteriors. És més, deixa totalment encarrilat el vuitè, que promet emocions fortes. "Veritats enterrades" està traduït al català per Marc Delgado Casanova i publicat per Columna. Són 502 pàgines trepidants. La unitat d'homicidis d'Estocolm, amb la Vanja al capdavant, té una feinada de por.

Una bona part de l'èxit d'aquesta nissaga de novel·la negra la té el personatge d'en Sebastian Bergman, que va arribar a ser el psicòleg criminal més popular de Suècia, expert en assassins en sèrie. Era misogin, faldiller, agressiu, mal company... I dic que era perquè des que surt (més o menys) amb l'Ursula i té una relació de no-agressió amb la Vanja ell ha canviat força. Ara passa consulta privada i, quan li permeten, cuida a l'Amanda, la seva neta. Està allunyat de la policia i ja no surt tant als mitjans de comunicació. De fet, a "Veritats Enterrades", en Sebastian perd pes en comparació amb els anteriors llibres. Torna a agafar-lo cap al final, quan comença a investigar a en Billy. Al seu excompany al Riskmord, la 'serp interior' que porta dins li demana més sang. No té aturador. Bergman, però, tornarà amb força. Ell serà l'eix sobre el qual pivotarà la vuitena entrega. Moltes ganes de tenir-la entre mans.

Amb en Torkel jubilat (i cada cop més alcoholitzat), en Sebastian dedicat a la 'família' i en Billy intentant tapar les seves vergones, el pes del Riskmord recau en la Vanja (que és la nova cap del departament), l'Ursula i en Carlos. Aquest cop busquen un franctirador (o més d'un) que actua amb impunitat i sense deixar pistes. Dispara, ningú sap com ni des d'on, i es fa fonedís. Tot fa pensar que es tracta d'un venjador solitari. Totes les víctimes havien tingut problemes amb la justícia, però mai havien estat condemnades. L'entrada d'en Torkel i d'en Sebastian a la investigació, com a assessors externs, pot ajudar a resoldre el cas... Servirà és per acorralar en Billy, que cada cop està més perdut. Sembla tenir una vida feliç amb la My, amb qui esperen bessons, però és just tot el contrari.

"Com ha anat amb en Torkel? -va preguntar en Billy, quan l'Ursula va entrar al despatx i es va dirigir cap a la seva taula.

-No gaire bé -va respondre, mentre es treia l'abric-.

De fet, gens bé.

-Hem tingut una quarta víctima, nosaltres -la va interrompre la vanja des de la porta, i era impossible no percecre'n l'enuig i l'estrès a la veu.

-Ho sé. Per això he agafat el primer vol que he trobat -va respondre l'Ursula, amb serenor. Es negava a sentir-se culpable o disculpar-se per haver anat a donar suport a un vell amic que ho necessitava, encara que en Torkel no tingués prou seny per apreciar el gest o ni tan sols volgués veure-la".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats
Mentides consentides

L'art d'explicar l'art (Enric Nogueras Abelló)

Quan vaig començar a llegir “L’art d’explicar l’art” no sabia ben bé amb què em trobaria. De seguida em va fer pensar en "L'infinit dins d'un jonc". La màgia que posa Enric Nogueras quan escriu sobre art és comparable a la d’Irene Vallejo quan ho fa de literatura. Em vaig quedar corprès quan, en la pàgina 197 -en té 204-, Nogueras (Barcelona, 1972) recomana el llibre de la filòloga i escriptora aragonesa. La quadratura del cercle.

“El meu fill petit ho fa millor!”. Que aixequi la mà qui no hagi sentit aquesta expressió, o una de similar, mirant quadres en un museu, en especial d'artistes contemporanis. L’autor de “L’art d’explicar l’art” intenta demostrar que res no és casual i que, darrere de qualsevol obra, sempre hi ha una història interessant de conèixer. Històries que explica amb passió -bàsica en aquesta vida- i d’una manera didàctica. N’hi ha un total de 30. És molt difícil triar-ne unes quantes. Totes enganxen. Saber els motius que té l’artista per fer el que fa crec que dona a l’obra un plus afegit. Quan veus "Mar negro", de Carlos Aires (Ronda, 1974), pots pensar que es tracta d'un parquet de colors bonic. I ja està... Després de saber que està fet amb restes de pasteres i vaixells abandonats en les costes espanyoles et quedes amb la boca oberta.

Passes per una carretera solitària, enmig de la natura, i et fixes en uns cartells publicitaris on s'hi veu el mateix paisatge que hi ha al darrere. Curiós. Estem parlant de "Visible Distance/Second Sight", de Jennifer Bolande (Cleveland, 1957). L'artista va voler jugar amb la idea de la distracció. Una proposta per fer el viatge més tranquil als conductors. A les xarxes socials les fotografies no ocupen 'lloc físic'. Passades a paper es converteixen en una gran muntanya. És el que va fer Erik Kessels (Roermond, 1966) a "24 HRs in Photos", una bona iniciativa sobre el poder de la imatge com a targeta de presentació i relació. En va imprimir 350.000. L'anècdota de "Nena amb un càntir d'aigua", de Miquel Viladrich (Torrelameu, 1887-1956), amb la vídua del pintor intentant recuperar quadres del seu marit, m'ha fet emocionar. Com l'entenc! El meu avi matern també era pintor, Jaume Bassa Ribera, i miro de fer el mateix.

Entre altres, Nogueras també ens parla d'obres de Yoko Ono, Frida Kahlo, Gustav Klint i Santiago Rusiñol. En sap un munt de coses de totes elles; i aconsegueix fer-les més properes al lector. És difícil parlar d'un llibre d'art amb només quatre paraules, com estic fent en aquest post. El millor és comprar-lo i poder llegir de primera mà tot el que explica l'autor, mentre es miren les obres que ha escollit. Com a curiositat, he de dir que pesa molt. Dedica unes sis pàgines a cada artista. Està editat per Glòria Gasch i publicat per Columna. Dimarts de la setmana que ve el presentem al Restaurant Cocteleria Jok de Barcelona.

“Hi ha obres que, per les seves dimensions, sembla impossible que s’hagin pogut concebre, però per sort hi ha artistes que no coneixen límits a l’hora de crear. A partir de la feina col·lectiva d’un munt de gent amb qui treballen en la idea inicial, saben pensar en gran i ens ofereixen instal·lacions que ens deixen amb els ulls com unes taronges! Aquest podria ser el cas del fantàstic artista xinès Ai Weiwei, que, alhora, és un destacat activista contrari al règim de la Xina i, molt probablement, una de les icones més importants de l’art contemporani mundial. La seva descomunal obra Llavors de gira-sol és un exemple de bellesa, d’elaboració lenta i minuciosa, i de com plasmar un missatge clar que arribi als visitants, a la societat occidental, als governants del seu país i a tota la societat xinesa com un cop de puny ben donat enmig de la cara”. (Parlant de "Sunflowers Seeds", d'Ai Weiwei).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Medallas de chocolate (Carla Casals Solé)

Vaig conèixer la nedadora paralímpica Carla Casals (Barcelona, 1987) fa un munt d'anys. Sempre m'ha semblat un exemple d'esforç i d'instint de superació. És d'aquelles persones que generen bon rotllo. M'ha fet molta il·lusió saber que ha escrit un llibre, "Medallas de chocolate", i que tots els beneficis van destinats a la investigació científica per trobar una resposta a la ceguesa. Té 162 pàgines i l'ha publicat l'editorial Consciente.

En aquesta bonica i dura història, la Carla ens explica que tenia un somni: guanyar una medalla en uns Jocs Paralímpics. Ho va intentar de totes maneres, però no va possible. És per això que diu que les seves medalles són de xocolata. Ni d'or, ni de plata, ni de bronze. Sempre quedava quarta! Això només li passava als Paralímpics, perquè té 22 medalles en Campionats del Món, 8 en Europeus i ha batut quatre cops el rècord del món dels 200 metres papallona. La exnedadora -ara comunicòloga, coach, formadora i conferenciant- obre el cor al lector i li explica un munt d'intimitats: relacions de parella tòxiques, fisios i psicòlegs que no estan a l'altura, enveges amb rivals directes i aquella lluita per, tot i la ceguesa, arribar a tot arreu, sense deixar-se ajudar. Fins que un dia, com explica ella mateixa, va "petar".

Mentre tot anava aparentment bé, la frase preferida de la Carla sempre era "no passa res". Cada cop que la descartaven per alguna cosa o quan algú la decebia sempre pronunciava un dels seus simpàtics "no passa res" i seguia endavant. Fins que no va poder més. Per sort, va descobrir que l'ansietat se la menjava per dins i que calia canviar d'estil de vida. Encara hi era a temps. No sé si la Carla recordarà l'anècdota que explicaré tot seguit. Jo li deia que no passava res amb quedar quarta, que tenia moltíssim mèrit. Només n'hi havia tres millors que ella! L'any 2013 vaig escriure el llibre "Tu també pots", a quatre mans amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Vam entrevistar esportistes de primer nivell, entre ells una nedadora paralímpica amb medalles... i no a ella. Va ser llavors quan em va dir alguna cosa així: "Què, compten o no compten les medalles". Touché. Geni i figura.

"Habían pasado dos ciclos paralímpicos: ¡Ocho años de mi vida y dos oportunidades para hacer mi sueño realidad. Un sueño que ya no era solo mío, porque cada vez era más compartido. En ninguna de las dos ocasiones lo había alcanzado. ¿Iba a retirarme o seguiría persiguiéndolo". Era una pregunta que nunca me hice, pero sí me la hacía la gente. Imagino que pensaban que si ya no lo había logrado para qué tenia que seguir intentándolo, que era mejor que me dedicara a otra cosa, ya que además eso no me daba de comer. Pero los que ya estaban envueltos en esta locura y yo lo teníamos clarísimo: había que apuntar a Londres 2012".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El país de l'altra riba (Maite Salord)

Hi ha gent que és agraïda i gent que no no n'és. Persones fidels que mai no obliden que, quan més ho necessitaven, algú els va ajudar. Persones que sempre estaran a disposició del seu mentor, encara que, de vegades, pensin de manera ben diferent. És el cas d'en Daniel Gold, que arriba a l'Alger acompanyat del seu avi, fugint dels nazis. Allà, coneix un elegant colon francès, en Michel Bisset, que li regala una 'segona vida'. Un dia entra a la sastreria familiar, i tot canvia per a ell.

En Daniel i en Michel són dos dels protagonistes principals d'"El país de l'altra riba", el III Premi Proa de novel·la. Està escrita per Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) i és una història plena d'amor i d'esperança. En Michel és un pròsper home de negocis, propietari del luxós Cafè de París. Després d'uns anys de tranquil·litat, les lluites dels algerians per assolir la independència ho sacsegen pràcticament tot. En Daniel es troba enmig d'en Michel i de l'Omar, excombatent de les tropes franceses. L'Omar és cuiner del Cafè de París -del qual en Daniel és l'encarregat- i ferm partidari d'un Alger lliure. Tot el contrari que el seu cap. Intenta fer de pont entre els dos, però és imossible. Un altre dels personatges importants del llibre és la Isabel, una noia de Fort de l'Eau, població de la badia de l'Alger fundada i habitada per menorquins.

Precisament, el punt de partida del llibre és la sortida dels menorquins cap a Algèria. L'autora alterna la vida d'en Daniel amb la història d'amor impossible de la Marta amb la Hanna, cinquanta anys després, pels carrers de Barcelona, enmig de les manifestacions contra la guerra de l'Iraq. La primera és menorquina; la segona alemanya. Totes dues tenen secrets familiars difícils d'assumir i encara més difícils d'explicar. Són la llum i el dia. Les aventures del net del sastre i de les dues noies conflueixen al final del llibre. Evidentment, no diré com. La Maite ens presenta uns personatges que han perdut moltes coses, però que sempre troben l'amor i la solidaritat per intentar tirar endavant. Amb un estil àgil i molt visual, Salord també reflexiona sobre el turisme i ens porta amb mestratge per dos continents on, si t'ho proposes, tot és possible. M'ha agradat molt.

"N'Alfred i en Daniel van arribar a Alger poc després del desembarcament dels soldats americans. Des d'aquell moment, la ciutat es va convertir en la capital de la França en guerra i en el quarter general de Charles de Gaulle, que hi constituí el govern provisional de la pàtria no ocupada. El viatge d'avi i net havia estat llarg. De Bèlgica a terres franceses, on van viure amagats durant mesos, i d'aquí a l'altra banda de la mar. S'hi havien embarcat al port de Marsella just quan la Wehrmacht entrava a la ciutat i capolava el nucli antic, el barri de Pamier, sospitós d'amargar membres de la resistència. Gràcies a aquests, i als doblers que havien aconseguit salvar en sortir precipitadament de Brusel·les, els Gold van poder allunyar-se d'una Europa que fumejava entre runa i cadàvers. A l'horitzó només hi havia incertesa però era molt millor que el patiment de viure en una terra controlada pels alemanys i amb la mort sempre seguint-los les passes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un dulce olor a muerte

Els rumors són especulacions no confirmades. Com tot, tenen una finalitat determinada. I poden condicionar el comportament dels qui els escolten, que de vegades arriben a perdre l'objectivitat. De rumors, i de venjança que, en aquest cas, està servida en calent, ens en parla el mexicà Guillermo Arriaga (1958) a "Un dulce olor a muerte", novel·la curta (166 pàgines) que Belacqua va publicar l'any 1994. D'ell ja havia llegit "Salvar el fuego", "El salvaje" i "El búfalo de la noche". Cada cop més fan. 

Un matí qualsevol d'un dia qualsevol troben morta a l'Adela, la filla d'una família de "nous", que el govern ha portat a Loma Grande perquè treballin les terres expropiades als narcotraficants. Està totalment despullada i amb una ferida de ganivet a l'esquena. Quasi ningú la coneix -els "nous" no es fan massa amb la gent autòctona- però comença a córrer el rumor que era la xicota d'en Ramon Castaños, que porta un petit bar-estanc. Ell és el primer que es va apropar al cadàver. Inicialment, intenta dir que només la coneix de vista, que no hi té cap relació, però és incapaç de desmentir les afirmacions dels seus veïns, que no paren d'insistir. Ningú li fa cas. I ja posats, embolica que fa fort! En Justino Téllez, delegat 'ejidal' de la vila, s'ho mira tot sense massa preocupació, com en Carmelo Lozano, el corrupte cap de la policia rural de Ciudad Mante.

És un rumor que en Ramon era el xicot de l'Adela i també que "El Gitano" sigui el seu assassí. Rumors molt malintencionats que ni en Justino ni en Carmelo es molesten a investigar massa. Saben que aquesta vegada "El Gitano" és innocent, però callen. Les coses són complicades... En Ramon, que no tenia cap relació amb la morta, s'ha de venjar, per honor, d'un home que tampoc no estava vinculat amb el cas. Era en el pitjor lloc, en el pitjor moment. Com sempre, Arriaga va al gra, de manera directa i sense especulacions. La seva és una escriptura potent, crua i amb una veu que té una personalitat extraordinària. Ens dibuixa uns personatges torturats que cavalquen per la fina línia que separa la generositat de la misèria. Una barreja de gelosia, traïció, venjança i molta mort, que és impossible separar de la mateixa vida.

"Sepultaron a Adela en el antiguo cementerio, al borde del río Guayalejo y cerca del lugar donde la habían asesinado. Cavaron una fosa profunda para evitar que en tiempo de lluvias la arrastraran las caudas crecidas del río. Para muchos fue el entierro más triste que hubieran presenciado, incluso más que el de doña Paulita Estrada o el de don Refugio López, fundadores del pueblo. No hubo gritos ni lamentos. Puro silencio y una noche sin luna".

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy