'Kiseki': El miracle de la il·lusió

Hirozu Kore-eda continua en plena forma. Tres anys després d'arribar a les nostres plantalles amb 'Air doll', el director japonès ha tornat amb una pel·lícula molt més intimista i vital. Parlo de 'Kiseki', que aquí s'ha traduït com 'Miracle'. Molts dels actors que hi participen ja van treballar amb ell a 'Still Walking' (2009), un altre dels seus grans títols.

No és el cas dels dos germans, a la vida real i a la pel·lícula, que protagonitzen aquesta bonica faula sobre l'amor i la il·lusió. Són l'Ohshirô i en Koki Maeda que, tenint en compte l'edat que tenen, fan un grandíssim treball. De la resta d'actors només he reconegut a qui els fa de pare, Jô Odagiri, protagonista de 'Dream' (2008), de Kim Ki Duk. És un guitarrista a qui, com a mínim després de deixar-lo la dona, no li van massa bé les coses.

Un dels germans viu amb el pare. L'altre, amb la mare. A Fukuoka y a Kagoshima, separats per un munt de quilòmetres. Parlen habitualment per telèfon i somnien en el moment de tonar-se a veure en persona. Són nens independents, molt llestos i que ajuden als grans en tot allò que poden. Són més un suport que una càrrega. Incompresos? Potser. Feliços? També! Com sol passar en aquests casos, els avis fan el que poden, que mai és poc.

CINEMA FAMILIAR DE QUALITAT

'Kiseki' és d'aquelles pel·lícules per veure en família perquè, en ella, tot és positiu. El meu fill, que té 11 anys, la va seguir fil per randa; i això que la vàrem veure en versió original subtitulada. Té una part més o menys real, amb el desig del retrobament, i una altra més poètica, ja que un i altre es mouen perseguint un desig. Seguint la llegenda popular, arriben a la conclusió que si demanen un miracle en el punt exacte on es creuen dos trens bala aquests s'acabaran complint. Demanaran tornar a estar junts? Que es reconciliïn els seus pares? No explicaré més.

Kore-da ens presenta el desplaçament dels nens, acompanyats dels seus amics més fidels, com un viatge iniciàtic, com un pas més des de la infantesa més pura cap a una adolescència força més problemàtica. Potser els germans corren riscos que, per un motiu o un altre, els grans no estan disposats a afrontar. 'Kiseki' és natural, sensible i, sobretot, molt creïble, que sempre s'agraeix. Va passar força desapercebuda per les nostres cartelleres, però ja es pot veure online a Filmin.

'VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM'

'Val més matar un home que perdre un bon costum' és la segona novel·la del periodista Miquel Giménez (Barcelona, 1959), de qui fa un temps ja vaig llegir 'El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel', que va ser molt ben rebut per la crítica i pel públic. Està publicat per Acontravent i, com l'anterior, és molt curtet, en aquest cas només 123 pàgines. Te'l pots acabar d'una tirada!

El personatge principal d'aquesta història de crims i misteris es la Senyora Dolors, a qui Giménez -tertulià habitual del programa 'Els Matins' de TV3-, defineix com una "Miss Marple del Berguedà", una terra, per cert, que agrada molt a l'autor. La Dolors, el seu nebot (que és un gran metge de poble), una veïna, el masover de la Masia d'Avià on viu la Dolors i un Mosso d'Esquadra amic de la família formen un equip d'investigació, com a mínim molt peculiar...

En aquest primer cas de la Senyora Dolors, perquè estic convençut que hi haurà més llibres sobre ella, ha de descobrir si una noia que apareix morta en un autocar ha estat assassinada o ha deixat aquest món de manera natural. I no dic res més de l'argument, que en Miquel se m'empipa! El llibre es amè i molt fàcil de llegir, amb un munt de frases fetes -la majoria dites catalanes-, i amb uns personatges molt tendres. Sobretot la Dolors, una cuinera jubilada que en sap tant de crims com d'estofats.

"La senyora Dolors va fer una xarrupada a la tassa de cafè, el deixà a la tauleta, ajuntà les mans i canvià l'expressió de la cara. Ara ja no semblava pas una àvia indulgent i dolça. Un munt d'anys vivint en cases on el crim era el pa nostre de cada dia, com deia, l'havien tranasformat en una mena de màquina de deduir. Ella, però, sempre havia sostingut que això li venia per haver nascut a Avià, on fins i tot hi ha gent que fa pianos de suro i sonen".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

La llegenda continua molt viva!

Vaig estar a punt d’aixecar-me i posar-me a aplaudir. El final de ‘El caballero oscuro: La leyenda renace’ és d’aquells que engrandeixen encara més la passió pel cinema. És tan rodó, tan treballat, que t’acabes emocionant, clavat a la butca del cinema, amb els pèls de punta i els ulls mullats. El millor de cinema de superherois en molt de temps. Qui ha vist aquest nou ‘Batman’ sap perquè.

Christopher Nolan, que ha havia dirigit els dos anteriors títols de la trilogia, torna a fer de mag, deixant el millor pels darrers minuts de la pel·lícula.... que dura quasi tres hores! És molt llarga, sí, però avança amb seguretat. No estic d’acord amb els que diuen que és densa i difícil de digerir. Res més lluny de la realitat. Jo vaig anar a veure-la amb ma meva dona i el meu fill, que té 11 anys, i ho va entendre tot. El desenvolupament és de llibre, sense res que, en cap moment, despisti l’espectador.

UNA CATWOMAN IMPRESSIONANT

Entre d’altres, repeteixen Christian Bale, Morgan Freeman, un grandíssim Michael Caine (quin gran majordom que té Batman) i Gary Oldman, a qui sempre recordaré pel seu paper de policia corrupte a ‘El profesional (León’), 1994. Però qui brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és Anne Hathaway (‘La boda de Rachel’, 2008). La seva Cat-Woman és espectacular! Guapa, elegant, sensual... La veritat és que deixa el llistó molt alt.

Per completar el repartimentiment, Nolan també ha comptat amb una bona part dels actors amb qui va treballar a ‘Origen’ (2010): Tom Hardy (que dóna vida a un dolent dels de veritat), Joseph Gordon-Lewitt (el futur immediat de la saga), Cillian Murphy, el mateix Caine o Marion Cotillard, l’única decepció de la pel·lícula. El seu personatge no té credibilitat, però tampoc l'ajuda el doblatge que li han fet, mantenint un accent afrancesat que voreja el ridícul.

‘La leyenda renace’ comença vuit anys després que Batman desaparegués de Gotham, coincidint amb la mort de D.A. Harvey Dent, de la qual va assumir l’autoria. Però la pau que regnava a la ciutat s’acaba definitivament quan apareix un terrorista emmascarat que respon al nom de Bane. És el nou líder de la ‘lliga de les ombres’ i té dos objectius clars: acabar amb Batman (si decideix tornar del seu exili) i apoderar-se de la ciutat que, segons diu, vol ‘tornar’ als seus habitants, dirigits per un sistema corrupte.

Una pel·lícula argumentalment fosca, molt fosca, i plena de missatges morals. Cent per cent recomanable.

'THE AMAZING SPIDER-MAN'

Quan vaig acabar de veure 'The Amazing Spider-Man' vaig fer aquesta piulada a Twitter: "Impressionant. M'he quedat amb la boca oberta. Nota? El meu fill diu que 8'5. Les millors promeses són les que no es compleixen!". Ha passat quasi una setmana i segueixo pensant que Marc Webb, pare de '(500) días juntos', ha fet una gran adaptació del còmic de l'home-aranya. Passa francament bé; i això que dura dues hores i setze minuts!

La història no té cap secret; és la de sempre. El millor d'aquesta nova versió és la química que hi ha entre els personatges que interpreten Peter Parker i a la seva xicota. És brutal! A Parker i al seu alter ego, el gran Spider-Man, li dóna vida Andrew Garfield ('Nunca me abandones', 2010). Em costa reconèixer-ho, però aconsegueix fer oblidar Tobey Maguire. Ella és una guapíssima Emma Stone. No és la típica rossa-gerro de les pel·lícules americanes. Treballa realment bé. A l'Emma Stone la vaig descobrir a 'Bienvenidos a Zombieland' (2009), tot i que molta gent la recorda, més recentment, pel seu paper a 'Criadas y señoras' (2010).

Aquesta tòrrida relació entre en Peter i la Gwen és la columna vertebral d'aquest 'Spider-Man', amb un final molt maco, típic de comèdia romàntica. D'aquí la frase amb què vaig acabar la meva piulada: "Les millors promeses són les que no es compleixen". Per cert, gran elecció d'actors per interpretar als tiets de l'home-aranya, que s'ocupen d'ell quan desapareixen els seus pares; la Sally Field -sensacional- i en Martin Sheen.

En definitiva, una gran pel·lícula d'aventures, amb romanticisme i uns efectes especials espectaculars. Els vols del superheroi entre els edificis de New York semblen reals com la vida mateixa. Un 8'5, Pau? Una miqueta menys ;)

'DE QUÈ PARLO QUAN PARLO DE CÓRRER'

A l’espera que el mes de setembre surti a la venda ‘Balla, balla, balla’, aquesta setmana he apostat per ‘De què parlo quan parlo de córrer’, del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el sisè llibre seu que llegeixo. Està publicat per Empúries, en la col·lecció La Butxaca. Té 150 pàgines i està traduït per Albert Nolla. La reflexions de Murakami són molt interessants, encara que no siguis un corredor. Jo sempre dic que jo només corro si em persegueixen!

Murakami explica com va canviar la seva vida quan va complir trenta anys. Vivia de nit, regentant un local de jazz, fumant com un carreter. Es va presentar a un concurs literari, sense tenir res publicat i, quan ja ni se'nrecordava que hi competia, li van comunicar que l'havia guanyat. Diu que mai s'ho hauria pensat. Va ser llavors quan va decidir que intentaria ser novel·lista. I, com a conseqüència, el córrer apareix en la seva vida. Comença el seu canvi vital. Necessita fer esport per redreçar la seva vida, fer-la més ordenada.

Sense pràcticament adonar-se’n, Murakami es converteix en un ‘malalt’ del córrer, participant en un parell de maratons a l’any i, fins i tot, en algunes triatlons. A la del Llac Saroma, per exemple, va fer cent quilòmetres sense parar, amb un temps d’11 hores i 42 minuts. Va acabar extasiat. També explica, amb tot luxe de detalls, quan va fer, en solitari, la Marató d’Atenes, la mare de totes les maratons. Diu que en el seu epitafi lo agradaria que posés “almenys no va caminar mai”.

Murakami diu que córrer ha marcat la seva persona i, per tant, la seva obra. Si no hagués fet aquest esport, els seus llibres haurien estat completament diferents. N’està convençut. ‘De què parlo quan parlo de córrer’ és un llibre amè, molt ben escrit, com tota la seva obra, i que, potser sense voler-ho, es converteix en un testament vital. M’ha agradat moltíssim.

"Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O dit d'altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra en aquest buit. És normal. No podem pas tenir el cervell completament en blanc. El nostre cervell no és prou fort ni prou consistent per crear un buit total. Però, tot i així, les idees (o els pensaments) que em vénen al cap mentre corro sempre estan subordinats a aquest buit. Són idees sense contingut que s'estructuren al voltant d'aquest eix de buidor".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Qui no té res a perdre és molt perillós

Violència salvatge i lirisme alhora? Doncs sí. Combinades com mai, les trobem a la coreana 'Ajeossi', que aquí s'ha traduït com 'L'home sense passat'. Està dirigida per Lee Jeong-beom i dura dues hores clavades. Està al nivell de títols memorables, com 'Memories of murder' (2003), 'I saw the devil' o 'The yellow sea', aquestes dues del 2010.

Tot comença quan, una nit, una ballarina d'un club nocturn roba un paquet amb molta droga. S'avança a la policia, que estava a punt de requisar-la, en una operació especial. Ja estaven al local! Aquesta substància era propietat de la màfia coreana, que l'havia venuda als seus homòlegs xinesos. Lògicament, uns i altres voldran recuperar-la el més ràpidament possible, a qualsevol preu. Tot sembla indicar que la dona ha caigut en un pou sense sortida.

L'acció, desenfrenada en tot moment, comença amb el segrest de la ballarina i de la seva filla, a qui té pràcticament abandonada. La nena sort en té d'un veí del bloc, que està a càrrec d'una petita botiga d'empenyoraments. És molt sec amb ella però, d'amagat de la mare, que no aprova la relació, intenta fer-li la vida una miqueta més fàcil, si és possible. A la nena la interpreta fantàsticament Kim Sae-ron que, tot i que sembla més petita, està a punt de fer dotze anys. És una preciositat!

CHA TAE-SIK TÉ LES COSES CLARES

El 'botiguer', amb un passat molt dur, a nivell laboral i familiar, es pren el segrest de la nena com una cosa personal i mourà cel i terra -matant a qui faci falta- per intentar tornar a tenir-la al seu costat. Ell, que es diu Cha Tae-sik, ja ho té res a perdre. És un mort en vida i, abans de deixar aquest món, vol fer alguna cosa positiva. L'actor que fa de 'salvador' és Won Bin, a qui no tenia controlat. El seu personatge de matar persones, de mil i una manera possibles, se'n fa un fart.

Que fa d'Ajeossi' una pel·lícula diferent? La combinació de l'acció, frenètica i esbojarrada, amb l'enaltiment de valors com la justícia o l'amistat. A més, Lee Jeong-beom tracta temes molt actuals, com el tràfic d'òrgans. I és que la guerra per la droga al final queda en un segon pla, ja que la principal font d'ingressos d'aquesta màfia coreana és vendre rinyons, fetges, ulls i el que faci falta a qui pagui més. Dels millors títols que he vist darrerament. Molt recomanable.

'EL DICTADOR' (SACHA BARON COHEN)

He rigut moltíssim amb 'El dictador', dirigida per Larry Charles i interpretada pel polifacètic Sacha Baron Cohen. Tots dos ja van treballar plegats a 'Borat' (2006) i 'Brüno' (2009). Repeteixen esquema i se'n surten prou bé. El primer que haig de dir és que el General Almirall Haffaz Aladeen és un dictador... de pa sucat amb oli! Ell està convençut que mana moltíssim, però ningú se'l pren seriosament.

Qui realment talla el bacallà en aquest imaginari estat nord-africà de Wadiya és el seu tiet Tamir, interpretat per Ben Kingsley. Aladeen és el seu 'ninot' des que el va col·locar al poder, quan només tenia sis anys. El pare de Aladeen havia mort accidentalment en una cacera, quan va rebre l'impacte de 97 bales i d'una granada de mà. Sí, sí, casualment!

Tot és complica quan les Nacions Unides acusen Wadiya de tenir armes secretes i bloquejen el país comercialment. Tamir, propietari d'un munt de pous de petroli, se n'adona que per poder seguir-lo venent a l'estranger ha de posar fi a la dictadura d'Aladeen i firmar una nova Constitució... com a mínim de portes en fora. Però el seu nebot no hi està d'acord. I si el substitueix per un doble? 'El dictador' és una película molt divertida, d'un humor absurd, malparlada al màxim i molt escatològica.

Hi ha escenes realment bones, com la del seu doble sense saber què fer amb les dones que li proporciona Tamir, la que intenta posar-se un nom fals mirant els ròtuls penjats en les parets d'un resaturant o la del descobriment de la masturbació. Sensacional també el running gag del magnat xinès que li encanta que li mamin actors nord-americans famosos. Impagable el cameo d'Edward Norton. 'El dictador' és una pel·lícula perfecte per aquest calurós estiu.

'TU I JO' (NICCOLÒ AMMANITI)

Va arrasar a Itàlia i també s'està obrint forat a casa nostra. Parlo de 'Tu i jo', de Niccolò Ammaniti (Roma, 1966). En català l'ha publicat Angle Editorial. Té 130 pàgines i es llegeix ràpid. És d'aquells llibres que, a primera vista, poden semblar senzills, però que, quan t'hi submergeixes, et fan reflexionar molt. Tracta temes com l'automarginació, de les drogues, del pas de la infància a l'adolescència i de la relació entre germans de diferents mares, ara que no és estrany tenir fills amb més d'una dona.

El protagonista de la novel·la és en Lorenzo, de 14 anys. Està fart de passar desapercebut a tot arreu i, per aquest motiu, es rebel·la. El punt culminant és quan fingeix que marxa a esquiar am la família d'una amiga i es queda al soterrani de l'edifici on viu amb videojocs, còmics i menjar enllaunat. Això sí que seran unes bones vacances! No necessita més. Però la inesperada visuta de la seva germanastra, l'Olivia, de 23 anys, ho embolica tot fins a punts insospitats. 'Tu i jo' és una novel·la impactant i molt ben escrita; d'aquelles que no s'obliden amb facilitat.

"Jo no entenia perquè havíem d'anar a veure-la. La meva àvia tot just ens reconeixia.
-Li fem companyia. A tu també t'agradaria -em deia la meva mare.
No, no era veritat. Ens violenta que ens vegin quan estem malament. I quan ens morim, volem estar sols. No li trobava cap sentit en aquestes visites".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Carmina o revienta'... de riure!

Definitivament, aquest juliol és el mes del parlar groller. 'Carmina o revienta', de Paco León, supera tots els límits imaginables. Al seu costat, el bo de Kevin Smith, pare de 'Red State', es queda en un simple aprenent. La película, estrenada el mateix dia als cinemes, en DVD i online -a la plataforma Filmin-, m'ha sorprès positivament. Altament recomanable.

El debut cinematogràfic de l'actor Paco León és divertidíssim. El vaig veure en família, a casa, i ens ho vam passar de conya, tot i que és malparlat al màxim. Carmina Barrios, la mare de Paco a la vida real, i María León, la seva germana, estan fantàstiques. I això que aquesta és la primera pel·lícula de Barrios, que sembla tot una veterana del cinema. A la María ja l'havia vist a 'La voz dormida' (2011). Pedro Almodóvar l'ha escollida per 'Los amantes pasajeros', que s'estrenarà al 2013.

A nivell argumental, 'Carmina o revienta' és molt senzilla. León ens explica com la Carmina, propietària d'un bar, intenta sobreposar-se de tot un seguit de robatoris, l'últim de 80 pernils. Necessita un pla per treure als seus endavant, perquè està arruïnada. L'únic que té és barra i una llengua molt llarga. La història està rodada com un fals documental, amb la protagonista parlant, força estona, directament a la càmera. Té una gràcia innata.

I és aquesta gràcia, amb gags constants, tots barruers, la clau de la pel·lícula, que se'n va emportar tres premis al Festival de Màlaga: l'especial del jurat, el del públic i el de la millor actriu. L'escena en què Carmina va a l'hospital per una intoxicació medicamentosa, la del robatori i la patacada posterior del cotxe i la que es caga a sobre -i no puc ser més clar- són francament bones. 'Carmina o revienta' enalteix tot allò que és cutre, ordinari i maleducat. Potser podríem batejar-lo com cinema d'extrarradi. Espero que, en la vida real, la seva família no sigui així.

'MOONRISE KINGDOM'

Amb unes quantes setmanes de retard, he pogut veure 'Moonrise Kingdom', de Wes Anderson. Divendres van estrenar-la al cinema Arinco de Palamós. M'ha agradat força, però potser m'esperava una miqueta més. És d'aquelles pel·lícules que tenen un toc friki i molt personal, seguint les línies mestres dels títols d'aquest director, com 'Fantástico Mr. Fox' (2009) o 'Life aquatic' (2004).

Després de pensar-hi una miqueta, arribo a la conclusió que 'Moonrise Kingdom' és una faula sobre el primer amor i la innocència dels nens. Ells ho tenen tot molt clar o, com a mínim, ho pensen. Tot al contrari que els grans, que perdonen però no obliden. El matrimoni que formen els personatges interpretats per Frances McDormand i Bill Murray (m'encanten tots dos) o el policia a qui dóna vida Bruce Willis ho saben perfectament...

La pel·lícula cal emmarcar-la en els anys 60, quan un escolta i una nena molt especial i un pèl violenta s'escapen junts. Els pares d'ella, un policia i el responsable dels escoltes -bon paper d'Edward Norton- es posen en marxa amb un únic objectiu: trobar-los com més aviat millor. També té un paper testimonial el gran Harvey Keitel. Se'l veu dos cops en foto i, en la part final, fa la seva aparició estelar. Una bona pel·lícula, però sense exagerar.

'HISTÒRIES SENSE FUTBOL' (JOAN VALLS)

Aquesta setmana he apostat per 'Històries sense futbol', escrit pel periodista barceloní Joan Valls. És una bona proposta per aquest estiu. Està publicat per Angle Editorial i té 220 pàgines. En Joan, especialista en futbol internacional -com ho demostra en el programa 'Hat Trick Total' d'Esport3-, intenta apropar-nos la cara humana dels que anomena 'grans jugadors'. Aquest cop, el futbol queda una mica al marge, per variar.

Tres dels jugadors que més m'han cridat l'atenció són Walter Pandiani, Asier del Horno i Osvaldo. L'uruguaià Pandiani, davanter de l'Espanyol, col·lecciona vehicles relacionats amb pel·lícules o sèries de televisió: té l'anomenat Cotxe Fantàstic, el de General Lee i la furgoneta de l'Equipo A. Increïble. Del Horno, els afeccionats el recordaran per la puntada de peu que va donar a Leo Messi quan jugava amb el Chelsea, reconeix, entre d'altres coses, que pren molts cafès tot just abans de sortir al camp. Motivació extra! Dóna molt bones sensacions.

Osvaldo és un músic frustrat, romàntic i enamorat dels pirates i de les calaveres. Juga a la Roma, com Bojan Krkic, un altres dels futbolistes que surten al llibre, al costat d'Andrés Iniesta, David Villa, Leo Messi, Sergio Busquets i Xavi Hernández. N'hi ha més. 'Històries sense futbol' és el recull de les entrevistes que Joan Valls ha fet als jugadors, als que situa en un dia i un lloc concret. Quan va ser la trobada, quin va ser l'escenari escollit i quina impressió se'n va emportar del protagonista, més enllà del que li van acabar explicant... Amè i ben escrit a parts iguals.

Aquest compendi de les vivències dels qui són ídols de grans i petits va sortir a la venda uns mesos després que Valls publiqués un llibre completament diferent: 'Inhòspits', on descriu, sense fotos, tot i ser un gran fotògraf, llocs abandonats amb històries increïbles, publicat també per Angle Editorial. Felicitats per tots dos!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Matar en nom de Déu no serveix d'excusa

Fotre un polvo pot sortir molt car. I parlo d'aquesta manera tan grollera perquè vull fer referència a 'Red State', la darrera pel·lícula de Kevin Smith. Quasi té 42 anys, però continua sent un nen! Després de dos fracassos -no em van agradar ni 'Vaya par de polis' (2010) ni '¿Hacemos una porno?' (2008)-, el de New Jersey torna amb moltíssima força.

Després de regalar-nos el seu humor més corrosiu -'Clerks' (1994) n'és el millor exemple-, aquest cop Smith s'ha decantat per un cinema seriós, tot i que amb un parell de pinzellades de l'humor que sempre l'han caracteritzat, sobretot cap al final. La primera part ÉS MOLT DURA. I ho poso en majúscules. Després lligo temes i explico perquè. La segona, plena de trets, és adrenalina pura, al més pur estil de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino, a qui va encantar la pel·lícula. "Em torna boig", va dir després de veure-la.

El principal protagonista de 'Red State' és Abin Cooper, a qui dóna vida Michael Parks. Per cert, aquest actor sortia a les dues parts del projecte 'Grindhouse' (2007), dirigit per Tarantino i Rodríguez! Suposo que el fet que Smith l'hagi escollit per a aquesta pel·lícula no és una casualitat. Aquí dóna vida al líder d'un grup religiós extremista que té als homosexuals en el seu punt de mira... i mai millor dit. Segons sembla, aquest personatge està inspirat en Fred Phelps, líder de l'Església Baptista Westboro.

Per què fotre un polvo pot acabar sortint tan car, i no parlem de diners? Doncs perquè els tres adolescents que esperen tenir una nit de sexe boja amb una dona veterana (han quedat per Internet) les passaran ben putes. Mentre escric aquest post em ve al cap la pregunta que un d'ells deixa caure als altres dos mentre es desplacen en cotxe per l'Amèrica profunda: "I si es pensa que som homesexuals, els tres junts, en la mateixa habitació?" A priori, sembla no tenir lògica, però vaja si la tindrà... Premonitòria, sens dubte. I no explico més.

ODI TOTAL CAP ELS HOMOSEXUALS

Smith sap transmetre l'odi de Cooper i de la seva comunitat cap als homo-sexuals. També ajuda que Parks faci una gran paper, igual que Melissa Leo ('The Fighter', 2010), que s'encarrega d'interpretar Sara, la dona del predicador. Leo aconsegueix que odïis el seu personatge des d'un primer moment. Mai entendré que alguns matin en nom de Déu! Una de les filles la parella, interpretada per la guapíssima Kerry Bishe -és la que surt al cartell de la pel·lícula-, no ho té tan clar com els seus progenitors. És més humana. La resta de la seva església té un odi profund cap els homosexuals i matarà tots els que pugui.

La segona part de la pel·lícula és una lluita sense treva entre els seguidors de Cooper i un escamot de la policia, liderat per Joseph Keenan, a qui interpreta John Goodman. Els seus caps li demanen que dispari a matar! No ha de quedar ningú viu, ni nens, ni joves ni adults. Sobren les preguntes. A més, la televisió més propera està a cent milles. No hi ha testimonis. Si queda algun, ja el matarà l'Estat "amb amabilitat".

El gag de les trompetes celestials -se'ns està obrint el cel de Caleb!- i el de Cooper a la presó son francaments bons i, a més a més, serveixen per rebaixar la tensió, que arriba a nivells altíssims. Són dos escenes al més pur estil d'Smith que, lògicament, deixa el seu segell per allà on passa. Molt recomanable, de veritat.

'FAMÍLIA' (BA JIN)

Ha sortit per primer cop en català, tot i que és un llibre de l’any 1931. Se n’ha encarregat l’Editorial Viena, amb traducció d’Eulàlia Jardí. Em refereixo a ‘Família’, escrit pel xinès Ba Jin. Té 382 pàgines i ens explica, fil per randa, la desintegració d’una família tradicional. Es tracta dels Gao que, abans d’enfonsar-se, aconsegueixen un repte de molt prestigi en aquells temps: viure quatre generacions sota el mateix sostre.

Jin retrata, amb molt luxe de detalls, l’ambient asfixiant de la família Gao, amb un avi que no admet cap rèplica. Ell ho decideix tot; i la resta obeeix. Els tres principals personatges de la novel·la són tres germans: Juexin, Juemin i Juehui. La revolució familiar la lidera aquest últim, conegut també com Germà Tercer. El Segon (Juemin) encara no té clar si cal trencar amb les normes històricament establertes. Fins al moment, Juexin (o Germà Gran) ha fet tot allò que li ha demanat l’avi, fins i tot renunciar a casar-se amb la persona que estimava.

Els aires de canvi arriben des d’Occident, gràcies a l’escola de llengues estrangeres on estudien els dos germans petits. Això d’embenar els peus de les dones (perquè no els creixin) és part d’un passat que s’ha d’oblidar quan abans millor. Hi ha coses més interesants que el Mahjong, un joc de fitxes que ocupa la vida dels més grans hores i més hores. Les dones ja poden portar els cabells curts i, fins i tot, matricular-se escoles mixtes. La Quin, cosina dels tres germans, està emocionadíssima, tot i que els canvis potser li arriben massa aviat.

‘Família’ és un llibre costumista, molt ben escrit, que ens dibuixa la diferència de classes que hi havia en l’època. Els Gao tenen privilegis i més privilegis, mentre que els seus criats pateixen les seves ires. Van néixer en el pitjor lloc, en el pitjor moment. Juehui sembla estar enamorat d’una de les seves serventes, però sap que no podrà portar el seu amor a cap lloc. Hi ha senyors i criades i els camins d’uns i altres no poden acabar juntant-se.

En el Prefaci de la desena edició, dedicat a un cosí, Ba Jin (que reconeix moltes similituds amb Juehui) escrivia: “La vella família tradicional s’està extingint. He vist com dia rere dia s’encamina cap a l’esfrondament. És una tendència que no té aturador, decidida per les cinscumstàncies i l’evolució de la societat. Això és el que jo crec i em dóna força per reclamar la pena de mort per a una institució irracional. Vull proclamar el meu J’accuse contra el règim moribund. I no puc oblidar que, fins i tot en ple declivi, continua causant víctimes”.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.