divendres, de juliol 24, 2015

Reinventar-se gràcies a un 'assassí'?


Entre la majestuositat de “Truman Capote” (2005) i l'emoció de “Las dos caras de la verdad” (1996). No queda clar si “Una histroria real” vol semblar-se a una o a l’altra. I aquest és el problema... que, al final, es queda al mig. El debut de Rupert Goold al cinema no acaba de ser reeixit. La pel·lícula està basada en les memòries del periodista Michael Finkel. El guió és de David Kajganich. Dura una hora i tres quarts.

Finkel és acomiadat pel New York Times després que aquest diari publiqués un reportatge seu en portada. Podríem dir que hi havia certes errades... voluntàries. Per aquest motiu, ha d’intentar reinventar-se. A Finkel l’interpreta Johan Hill, a qui estem acostumats a veure com a actor de comèdia (“El lobo de Wall Street”, 2013; “Infiltrados en la universidad”, 2014...) Fa un paper força creïble. Finkel s’assabenta que un presumpte assassí, Christian Longo, es va fer passar per ell quan el van detenir a Mèxic, acusat de matar a la seva dona i als seus tres fills. Això fa que s’interessi automàticament per ell. Possiblement, aquesta era la intenció inicial de Longo. Cridar la seva atenció.

Qui interpreta a Longo és James Franco, que té un paper força difícil, per la complexitat del personatge. No m’acaba de convèncer, tot i reconèixer els seus mèrits. A Franco el recordo per “127 horas” (2010). Felicity Jones, desaprofitada un cop més, es converteix en la dona de Finkel. L’únic cop que li han donat una bona oportunitat, i caram si va aprofitar-la, va ser a “La teoría del todo” (2014). A “Una historia real” tot és massa imprecís i, de vegades, fins i tot difícil d’entendre. El que sí que queda clar és que en Franco utilitza a en Finkel perquè la seva història, acabi com acabi, perduri en el temps. Culpable o assassí? Jo diria que assassí, tot i que deixen la porta oberta a la imaginació.

"SAMBA"

Als fans d’”Intocable” (2011), “Samba” també els agradarà força. Està dirigida per la mateixa parella (Olivier Nakache i Eric Toledano) i Omar Sy repeteix en el paper principal. Aquest cop, però, no és una comèdia pura. Estaríem parlant d’un drama, amb tocs de comèdia romàntica, amb la immigració com a tema principal. El millor, Charlotte Gainsbourg.

La Charlotte, mussa de Lars Von Trier, interpreta a l’Alice, una alta executiva. Està de baixa per estrès i, mentrestant, ajuda als immigrants que correr el perill de ser expulsats. Allà coneix a en Samba, que porta deu anys vivint a França sense papers. Està instal·lat a casa d’un tiet seu, que intenta protegir-lo tot el que pot. La seva relació podria ser millor, però van fent. El primer dia que l’Alice acompanya a la Manu, que fa d’advocada, ja queda enamorada d’en Samba i de la seva causa perduda. Estan a punt de fer-lo fora del país. I això que la Manu (Izia Higelin) li havia dit prèviament que no s’impliqués emocionalment amb els indocumentats. Higuelin va ser nominada a millor actriu secundària en la darrera edició del Cèsar.

“Samba” és tova i no aprofundeix en cap tema. Passa de puntetes per sobre de tot. La pel·lícula es basa en l’acostament entre l’Alice (fantàstica Gainsbourg) i el senegalès protagonista de la història. Podríem dir que tots dos s’ajuden mútuament. L’Alice intenta que en Samba es pugui quedar a França. Ell vol que la dona recuperi la força perduda i, si és possible, es reincorpori a la seva antiga feina. En el repartiment també destaca en Wilson, un marroquí que es fa passar per brasiler. Amb aquesta nacionalitat diu que ho té tot més fàcil: trobar feina i parella. L’interpreta Tahar Rahim, a qui recordo pel seu paper a “Un profeta” (2009). Un personatge simpàtic... i, com en Samba, sense papers. Per passar l’estona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La víctima" (Saul Below)


Tractem el dolor dels altres com cal? O potser amb massa lleugeresa? Som conscients de la nostra culpa, quan la tenim? Sobre tot això i molt més reflexiona “La víctima”, de l'escriptor nord-americà d’origen canadenc Saul Bellow (1915-2005). Va publicar-lo l’any 1947, però mai s’havia editat en català. Ara ho ha fet Viena Edicions, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Forma part de la col·lecció El Cercle de Viena i té 329 pàgines.

Els dos principals personatges són l’Asa Leventhal i en Kirby Albee. Viuen a Nova York. L’Asa amb la seva dona, que fa un temps que és Baltimore, cuidant la mare. En Kirby és vidu. El primer treballa en una revista. El segon és a l’atur... i cada dia beu més! Els dos homes es van conèixer anys enrere en una festa, però ja fa temps que no tenen relació. Fins que un dia, en Kirby aborda a l’Asa en un parc i el culpa de tots els seus mals. Sembla que quan l’Asa no tenia feina, en Kirby li va aconseguir una entrevista amb el seu cap. Van acabar discutint fort, l’Asa i el cap, i en Kirby creu que és per això que el van fer fora a ell. En Kirby fins i tot pensa que va provocar l’enfrontament de manera intencionada. Ara vol que el compensi, de la manera que sigui.

En Kirby trastoca la vida de l’Asa, que ja passava per un moment difícil. La seva dona, la Mary, no hi és i el fill petit del seu germà està molt malalt. A més a més, l’Elena, mare de la criatura, no és massa partidària dels hospitals i en Max, el pare, viu i treballa a Texas, des d’on envia diners a la família. La història que ens explica en Below és un malson xafogós. Té moltíssima força i evidencia la transformació del personatge de l’Asa. Inicialment, odia a en Kirby i pensa que és boig. Però, a mida que avança el llibre, comença a creure que potser sí que té algun motiu per actuar d’aquella manera. Pot tenir una petita part de la culpa de les desgràcies d’en Kirby? Aquest complicat personatge, que se’ns presenta com un fatxenda, fins i tot acaba passant unes quantes nits a casa seva.

EXISTEIXEN LES SEGONES OPORTUNITATS?

Uns comentaris antisemites d’en Kirby en una festa podrien ser l’origen d'aquest complicat enrenou. En Bellow també ens parla de les segones oportunitats, si és que realment existeixen. El llibre és molt descriptiu i ple d’hilarants diàlegs entre els dos protagonistes, als qui retrata francament bé. A la pestanya del llibre ens expliquen que està inspirat en “El doble”, de Dostoievski. “La víctima” va ser la segona novel·la de l’autor nord-americà, que l’any 1976 va guanyar el Pullitzer, amb “El llegat de Humboldt”. És un pèl dens, sobretot al començament, però un cop t’hi submergeixes és difícil deixar-lo. Recomanable.

“Costa d’acceptar-ho, però ho hem d’acceptar. No triem gaires coses. No triem néixer, per exemple, i, a menys que ens suïcidem, tampoc no triem quan morim. Però poder triar algunes coses entremig no et fa sentir tant com si la teva vida fos un accident. Et fa sentir que la vida és necessària. El món és un lloc superpoblat. Hi ha prou espai per als morts. Fins i tot se’ls enterra per capes, segons tinc entès. Hi ha prou espai per a ells perquè ells no volen res. Però els vius... Tu vols res? Hi ha res que vulguis? Doncs hi ha cent milions de persones més que volen el mateix que tu. Tant és que sigui un entrepà o un seient al metro o el que sigui. No sé què en penses tu, però a mi em costa de creure que la meva vida sigui necessària”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juliol 21, 2015

"Inside out": És important treballar en equip


Pixar és sinònim de qualitat. “Inside me”, que aquí s’ha traduït com “Del revés”, és una petita obra mestra. Està dirigida per Peter Docter -un dels pares d’”Up” (2009) i de “Monstruos S.A.” (2001)- i Ronaldo del Carmen. És de visió obligada. Lògicament, la pel·lícula poden veure-la els més petits, però diria que està pensada pels més grans. Divendres hi vaig anar sol, però tinc clar que repetiré en família.

Exagerant una mica, podríem dir que “Inside me” no descobreix els motius de l’ansietat... però poc li falta. Ens parla de la família, del treball en equip, dels records, de l’alegria i fins i tot reivindica el dret d’estar trist. L’interior del cap d’una nena que creix és complicat! La protagonista d’aquesta bonica història és la Riley, que es muda amb els seus pares. Marxen de Minnesota per anar a San Francisco. El canvi de vida no serà fàcil per ella. Com que estem dins del seu cap, veiem com la guien les seves emocions, convertits en uns personatges divertidíssims: Alegria, Tristesa, Por, Ira i Fàstic. Tots ells viuen en les casernes generals del cervell de la nena, des d’on la dirigeixen... no sempre amb èxit.

La Riley s’ha d’adaptar a una ciutat nova, a una escola nova, a un equip d’hoquei patins nou... i intentar fer noves amistats. L’Alegria intenta posar-se al capdavant de totes les operacions, però la Tristesa, la Por, l’Ira i fins i tot el Fàstic no li posen les coses fàcils. Lògicament, fem costat al personatge de l’Alegria des del primer moment però, a poc a poc, veiem que la resta d’actors són igual de necessaris. Com deia, es tracta d’arribar al punt mitjà. Tenir records tristos també és important. La vida té bons moments i altres que no ho són tant. “Inside me” és imaginativa, original i plena d’enginy. Serà difícil veure alguna cosa millor en el que queda de temporada. És d’aquelles històries que queden.

"LEJOS DEL MUNDANAL RUIDO"

Si sumen una actriu de la qualitat de la londinenca Carey Mulligan a la d’un director del talent del danès Thomas Vinterbeg només pot sortir una molt bona pel·lícula. És el cas de “Lejos del mundanal ruido”, una revisió del clàssic drama rural de Thomas Hardy. La seva protagonista, la jove Bathsheba Everdene, està cortejada per tres homes diferents: un pastor, un home ric i un soldat.

Mulligan està sensacional, com és habitual en ella. Només amb un somriure omple la pantalla. La seva Bathseba està plena de matisos i evidencia perfectament que està en constant evolució. És difícil millorar-la. D’aquesta actriu em quedo amb tres pel·lícules: “Drive” i “Shame”, del 2011, i “An education” (2009). Al pastor, que també treballa francament bé, l’interpreta Matthias Schoenaerts, a qui recordo pel seu paper principal a “De óxido y hueso”, al costat de Marion Cotillard. Tom Sturridge és el soldat i Michael Sheeen (“Matar al mensajero”, 2014) l’home acabalat que intenta casar-se amb la Bathseba, com els altres tres.

“Lejos del mundanal ruido” és un drama amb majúscules. Vinterberg vol deixar molt clara la independència de la protagonista, que no vol sotmetre’s a cap home... tot i que, en alguna fase de la pel·lícula, ho acabi fent. Vol demostrar que pot portar la granja que hereta del seu tiet ella sola, tot i ser una dona soltera. Hi ha molta gent que ho veia impossible. Tant el pastor com l’home ric li fan costat. Tot el contrari que el soldat, que la tracta amb menyspreu des del mateix moment que la coneix... encara que ella no sempre n’adoni. De Vinterberg m’encanten, sobretot, “La caza” (2012), “Submarino” (2010) i “Festen” (1998). Un director imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 17, 2015

"Vida menor" (Raimon Gil Sora)


"Amb una dona i una filla meravelloses, una família que t'estima, uns amics que t'aprecien i el gronxador de les onades, és molt fàcil ser poeta". Ho escriu Quim Martínez i R. en el pròleg, abans que Sònia Serrabao faci una mena d'introducció a la poesia de Raimon Gil Sora (Palamós, 1979), que titula "Tic-tac: la metàfora del temps". El llibre es diu "Vida menor" i està publicat per Paralelo Sur Ediciones, en la Col·lecció Garbí.

La Sònia assegura que en Raimon viu gràcies a i per a la poesia. Segons ella, "se'ns apareix plena d'escletxes, portes i finestres que donen pas a la metàfora del temps d'on entren i surten fantasmes i fades de la solitud, la nostàlgia i la infantesa". No conec a en Raimon però, després de llegir "Vida menor", em queda la sensació d'una poesia profunda i, en línies generals, molt trista. És veritat que parla sovint de la seva infantesa i que, possiblement, hauria pogut ser una mica més feliç. Poemes com "Soledad", "Rodalies", "Mary", "Suddenly", "Subtítols", "Concepte" o "Mark Spitz" són durs com una puntada a l'estómac. A "Subtítols", per exemple, hi llegim "El temps és com un nen que ha perdut la seva mare i l'està buscant".

Diria que els poemes no estan en ordre cronològic. Després d'un de trist, podem llegir-ne un altre de molt més optimista. Suposo que l'arribada de la Valéria de Araújo a la vida d'en Raimon marca un punt d'inflexió en la seva poesia... i en la seva existència. La Valéria i la seva filla Cintia, que vivien al Brasil, hi posen un toc de color. Hi ha poemes meravellosos, com "Antonio Machado", "Cafè Royal" i, sobretot, "Després d'un concert", "Rabo de nube" i "Parla'm d'amor". De fet, en Raimon li dedica el llibre a la seva dona: "Por encher de música, cheirinhos e cores nossa vida menor". Vull afegir, però, que tot i l'alegria que desprenen, donen sensació de "temporalitat". S'intueix que després de la calma pot tornar la tempesta, en qualsevol moment.

L'autor ens diu que va descobrir la poesia el 22 d'octubre de 1992, quan la seva professora de castellà, la Maria Plaja, va dir als seus alumnes, en començar la classe, que havia mort el gran poeta Luis Rosales. Anava amb ulleres de sol per amagar les llàgrimes. Deu anys després, a Sicília, el canadenc George Elliot Clark el va ensenyar a recitar. Fins llavors, havia escrit poc i llegit molt. "Vida menor és el seu primer llibre". En Raimon també s'encarrega de traduir poetes brasilers al català, amb  la Valéria, la seva dona. El seu bloc es diu "Subtítols" . Com a exemple de la poesia que escriu, recollida, en aquest poemari, em quedo amb aquest "Psalm".

"Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l'est a l'oest,
i deixar que les paraules s'omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l'espera, i omplir l'absència
d'un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis. un piano,
un baix, la percussió, tota la nostra distancia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juliol 13, 2015

Juan Perro torna a "bordar" a Barcelona



Santiago Auserón és el meu músic de referència. Vaig als seus concerts sempre que puc. M’agrada moltíssim. Divendres va tocar al Jamboree de Barcelona com a Juan Perro, en format de trio. Sis concerts entre divendres, dissabte i diumenge. Van acompanyar-lo el fantàstic guitarrista Joan Vinyals (a qui ja fa temps que va batejar com el Dimoni de Gràcia) i Gabriel Amargant, (l’Ocell del Maresme), al saxo i al clarinet. Una aposta segura.

Al llarg d’una hora i quart llarga, Juan Perro va fer un bon repàs a la seva discografia i, a més a més, va presentar tres cançons noves: “Nada”, “Agua de límón” i “Los inadaptados”. Aquesta última és un homenatge a la pel·lícula “The Misfits”, dirigida per John Huston i amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift en els papers principals. No sé si algun dia les veurem publicades en un CD; sobretot, tenint en compte els dubtes que té el cantant sobre el funcionament actual del mercat discogràfic. Espero que sí! Auserón va sortir a l’escenari vestit de negre, igual que Vinyals i Amargant. Ell, com sempre, amb un barret, divendres també de color negre. Només se’l va treure del cap un parell de vegades.

Va ser un concert tranquil, amb molt de blues i jazz, sense estridències. La cançó més rock, per dir-ho d’alguna manera, va ser “Agua de limón”, amb moltíssima marxa. En presentar-se en format de trio, quasi tot va ser molt íntim. Diria que fins i tot amb algun toc mossàrab, gràcies als solos d’un Amargant que se supera cada dia que passa. Parlant de solos, em vaig quedar amb les ganes del de Vinyals, brutal quan toca i canta “Reina Zulú”. Divendres no va estar entre les peces escollides. Una llàstima. Segur que en la propera ocasió!

COM A BASE, "RÍO NEGRO"

El disc que va sortir més beneficiat, en el moment de repassar els èxits de la formació, va ser l’últim, “Río negro”. Va tocar “Pájaro de siracusa”, “Pies en el barro” (dedicada a Louis Armstrong), “El mirlo del pruno” i “El forastero”. Potser me’n deixo alguna. Ho escrit tot de memòria. També recordo “Obstinado en mi error” (del CD “La huella sonora”) i “No más lágrimas” (del “Cantares de vela”), que va cantar a capella, per tancar un altre concert inoblidable. Va ser l'única cançó de l'únic bis. A les deu començava un altre concert.

El concert el va obrir cantant una cançó en anglès, ara no em ve al cap el títol, i també va tocar “Ámbar” i “Luz de mis huesos”, amb unes introduccions espectaculars. Diria que tampoc no formen cap part de cap CD, com “Caetano”, dedicada, com no, a Veloso. El va conèixer en els seus temps com a líder de Radio Futura. Ja fa temps que les presentacions d’Auserón són igual o més bones que els seus temes. Filosofia pura. A “Ámbar” reflexiona sobre la immortalitat (O es millor viure el moment al màxim?) i a “Luz de mis huesos” sobre el desig adolescent. “El tenim molt lluny aquest desig” va dir algú del públic, amb una mitjana d’edat que potser estaria en la quarantena. Ell continua sent un xaval, tot i que ja està en els seixanta.

Un crac irrepetible. Quan ens tornarem a veure?

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juliol 11, 2015

L'amistat sempre està per sobre de tot


El debut com a guionista i directora de la mexicana Claudia Sainte-Luce (32 anys) promet. “Los insólitos peces gato” és espontània, honesta i, sobretot, pura. Ha guanyat un munt de guardons, amb el FIPRESCI (Discovery) del Festival de Toronto al capdavant. A Gijón li van donar el Premi Especial del Jurat i al Festival de Mar de Plata la van escollir millor pel·lícula llatinoamericana.

El més estrany d'aquest projecte és el seu títol. “Los insólitos peces gatos” és el que posa en l’adhesiu que hi ha enganxat a la peixera d’un dels protagonistes. A dins hi ha un peix viu i una figura d’aquells gats xinesos tan lletjos que pugen i abaixen un braç. Diuen que porten sort! La protagonista principal és la Claudia, interpretada magistralment per una trista Ximena Ayala. Viu sola (no té família) i treballa en un supermercat intentant vendre salsitxes. Cobra d’acord amb el producte que col·loca. Un dia, a l’hospital, on l’operen de l’apèndix, coneix a la Martha, que ha tingut tres filles i un fill amb tres homes diferents. L’últim, que ja és mort, li va passar la Sida. Ella està molt malalta; i tampoc viurà massa més temps. Lisa Owen construeix un personatge brutal.

Davant d’aquest panorama, seria molt fàcil fer una pel·lícula lacrimògena i manipuladora, però aquesta no ho és. Sainte-Luce sap retratar perfectament l’amistat que neix entre les dues dones, que s’ajuden entre elles. La Claudia troba la família que no té; i la Martha el suport que els seus fills no poden o no saben donar-li. La gran, l’Alejandra, fa el que pot. La Wendy (grandíssima Wendy Guillén) ja en té prou d’ocupar-se d’ella mateixa. La Mariana i l’Armando potser són massa petits. A la Claudia l’estimes des del primer moment que la veus, com a la Martha. Són dos personatges extravagants, molt seus, que s’han sabut sobreposar-se als problemes, molts, gràcies a la seva força interior. Dones vulnerables físicament, callades, però amb un cor molt gran.

L’escena de la platja, tots sis, viatjant amb el seu escarabat groc, és una preciositat. També és molt intensa l’última escena, quan la mare parla, d’un a un, a tots els components de la família, amb la Claudia inclosa. És una història de superació personal que reflexiona sobre la vida, molt sobre la mort, i també sobre el poder de l’amistat. De vegades, les coses són més fàcil del que semblen. I, com tots sabem, encara que no ho posem a la pràctica, s’ha de gaudir dels petits plaers de la vida... mentre es pugui.

"RETRATOS DE FAMÍLIA"

Doncs la pel·lícula de Singapur “Ilo ilo”, que aquí s’ha traduït com “Retratos de familia”, també és espontània, honesta i pura, com “Los insólitos peces gato”. És el debut cinematogràfic d’Anthony Chen, que només té 31 anys. Al Festival de Cannes van escollir-la com a millor opera prima. L’acció passa a Singapur, l’any 1997, en plena crisi econòmica, i està basada en fets reals.

Chen ens explica la història d’una família de classe mitjana. La mare treballa de secretària en una empresa que passa per moments difícils. De fet, es passa una bona part del dia escrivint les cartes de comiat dels seus companys. La Hwee Leng està embarassada del seu segon fill. És per això que decideix contractar a una servent filipina. El primer que fa quan arriba a casa es confiscar-li el passaport... no sigui que s’escapi. Jo d’ella ho hauria intentat quasi al moment, perquè en Jiale, el fill de deu anys, és insuportable. Violent, mentider, manipulador i un reguitzell de coses més. El marit treballa en una empresa que ven un vidre suposadament irrompible. Hi treballa de moment...

Els tres actors que donen vida a la dona, al marit i al nen debuten al cinema; i ho fan francament bé. Qui té més experiència és l’Angeli Bayani, que dóna vida a la servent filipina. La pel·lícula ens parla de la transformació de la família per culpa de la crisi. Tenien un poder adquisitiu mitjà-alt, que fins i tot els va permetre contractar a la Teresa, i ara venen maldades. Com s’adaptaran a la situació? També es molt interessant el retrat que Chen fa del servei domèstic. Té un fill de deu mesos a Filipines (que ha deixat amb la seva germana) i és a Singapur fent-se càrrec d’una altra. Ni així se’n surt. No en té prou amb el que li paguen i ha fer hores extres en una perruqueria.

El procés d’adaptació de la família a la Teresa i a l’inrevés està molt ben tractat. Pel pare, sortir de la seva habitació en calçotets (per donar un exemple senzill) ja no és tan fàcil. A la mare tampoc no li fa massa gràcia que en Jiale cada cop estigui més pendent de la Teresa, que l’estima com si fos seu. La Hwee Leng fins i tot té enveja d’ella? En poc temps, el nano passa del rebuig inicial a l’adoració. Se n’adona que la noia es preocupa més per ell que la resta de la família. Chen diu, que de petit, va viure una història personal semblant. Pel·lícula senzilla, sense estereotips i amb aquell punt d’emoció que la fa propera i amable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juliol 08, 2015

"La noia del tren" (Paula Hawkins)


S’ha traduït a 42 llengües i DreamWorks ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula. Parlo de “La noia del tren”, de Paula Hawkins (Harare, Zimbabwe). En anglès ja se n’han venut més de cinc milions d’exemplars. En català, l’ha publicat La Campana (la traducció és d’Imma Falcó) i té 463 pàgines. És d’aquells llibres que creen addició, que no pots deixar ni volent. En castellà, l’edició ha anat a càrrec de Planeta.

“La noia del tren” és la primera novel·la de Hawkins, que va fer de periodista al llarg de 15 anys. És una història d’amor, de desig, d’infidelitats, de divorcis; en definitiva, de tot allò que pot acabar envoltant la parella. Saps realment amb qui estàs i d’on ve? Aquesta és una de les preguntes que podrien fer-se les tres narradores del llibre, que es converteix en un thriller enèrgic i sense fissures. La narradora principal i més potent és la Rachel, amb una vida molt buida. Des que la va deixar en Tom, està ensorrada. No treballa i malviu en una minúscula habitació a casa d’una amiga seva, la Cathy. La beguda és la seva única companyia. També veiem una part dels esdeveniments a través dels ulls de l’Anna, l’actual dona d’en Tom. Tampoc no és feliç, tot i que intenta enganyar-se pensant que fent de mare de la petita Evie no necessita res més.

La tercera narradora és la Megan, de qui no explicaré pràcticament res; només que desapareix misteriosament i que la policia, amb els inspectors Gaskill i Riley al capdavant, intenta trobar-la amb tots els mitjans possibles. Entre els sospitosos hi ha l’Scott, que és el marit de la Megan, i en Kamal Abdic, el psicoterapeuta que l’estava tractant. El passat de la Megan té episodis molt obscurs, fets desagradables que l’han marcat i que, fins fa poc, no havia explicat mai a ningú. Tot comença amb la Rachel mirant per la finestra del tren que la porta a Londres diàriament. Sempre s’atura en el mateix semàfor i, quan ho fa, aprofita per fixar-se en la parella que viu en una de les cases, molt a prop de la que compartia ella amb en Tom. Els ha batejat com la Jess i en Jason, que, en realitat, són la Megan i l’Scott. Els veu com una parella feliç i envejable.

BON RETRAT DELS PERSONATGES

El millor del llibre de la Hawkins és que el misteri es manté fins a les últimes pàgines. Per sort, l’autora no fa allò tan habitual de treure’s un personatge nou de la màniga, en el tram final, i convertir-lo en l'inesperat i vital protagonista. També es molt bo el retrat de les tres narradores. Tenen el perfil de dones perdedores, rossegades per la culpa, enganyades, supervivents... No han tingut la vida que somiaven, però, com a mínim, han lluitat per intentar canviar les coses. Potser sense massa èxit? “La noia del tren” serà un dels èxits d’aquest estiu. He llegit que mai un llibre s’havia venut tan ràpid i tants exemplars, superant “El codi Da Vinci”. En alguns moments, m'ha fet pensar en "Perduda", de Gillian Flynn.

“Hi va haver una època en què em pensava que ell podia ser-ho tot. Que amb ell en podia tenir prou. Ho vaig pensar durant anys. L’estimava amb totes les meves forces. I encara l’estimo. Però ja no ho vull, això. Els únics moments en què em sento jo mateixa és en les tardes secretes i febrils com la d’ahir, quan torno a estar viva enmig de tota aquella calor i aquella penombra. Qui em pot assegurar que un cop hagi fugit no tindré també la sensació que no en tinc prou, amb això? Qui em pot assegurar que no acabaré sentint-me exactament igual com em sento ara, és a dir reprimida en lloc de protegida? Potser em vindran ganes de fugir una altra vegada, i una altra, i potser al final acabaré tornant a aquestes vies velles del tren perquè no tindré enlloc més on anar. Potser. Potser no. S’han d’assumir riscos, No?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 03, 2015

Espies estrafolaris (però amb gràcia!)


Segur que torno a anar a contracorrent, però “Spy”, de Paul Feig, no m’ha acabat de convèncer. Té algunes escenes divertides, però no arriba al nivell de “La boda de mi major amiga” (2001). “Cuerpos especiales” (2013), del mateix director, i també amb Melissa McCarthy, encara era més fluixa. Dura dues hores clavades i és una comèdia amb l’espionatge com a eix central. Típic títol de diumenge tarda.

El millor de la pel·lícula és l’actuació de la Melissa, que dóna vida a la Susan Cooper. És una analista de ‘despatx’ de la CIA que, per una urgència, es converteix en una espia de camp, amb un gran repte al davant. Ha d’investigar la desaparició (mort?) d’en Bradley Fine, que és a qui cobria les espatlles des de l’oficina. Ara és ella qui ha de perseguir als dolents pel carrer. Al Bradley l’interpreta Jude Law. També té gràcia el paper d’en Jason Statham, conegut pel seu paper de Frank Martin a la nissaga “Transporter”. També és un dels habituals a les pel·lícules de “Los mercenarios”. Aquí és en Rick Ford, un agent que no és més talòs perquè no s’entrena. És una caricatura dels personatges que l’han fet tan famós.

La Susan, en Rick i altres agents de la CIA, tots una mica per lliure, han d’impedir la venda d’una arma nuclear que, en cas d’explotar, podria provocar un desastre d’abast mundial. La Susan no té cap experiència al carrer, però la seva voluntat i perseverança la fan sortir victoriosa de tots els reptes que li surten al pas. Ni ella s’ho acaba de creure. Les escenes en les quals fa de guardaespatlles de la noia que negocia amb la bomba són força gracioses. Tot és molt surrealista i amb poc sentit, però no casualment. Segur que és el que volia Feig, que quan ha de buscar a una bona actriu va directament a la Melissa. És el típic títol que agradarà pràcticament tothom. Això sí, quan surts del cinema, comences a oblidar-la immediatament.

"LA PROFESORA DE PARVULARIO"

“La profesora de parvulario” és un rara avis. És la segona pel·lícula de Nadav Lapid, després de “Policía en Israel” (2011). El seu protagonista és en Yoav Pollak que, amb només cinc anys, té un do prodigiós per la poesia. Li surten com si res, a l’escola, a la platja... Amb aquesta història va guanyar el Giraldillo de Plata a Sevilla.

Ja sé que Mozart componia amb només cinc anys, però els genis es compten amb els dits d’una mà. És per això que, d’entrada, sobte l’excel·lència d’en Yoav, per molt que el seu tiet periodista l’hagi iniciat en el món de la poesia. El seu pare està massa ocupat amb els seus restaurants de luxe. La seva mare els va abandonar fa anys. L’única que està una mica per ell, i no massa, és la seva cangur, que vol guanyar-se la vida com a actriu. Està interpretada per la cantant Ester Rada. I. Ja que parlo d’interpretacions, el més destacat d’aquesta pel·lícula són les del nen (sensacional Avi Shnaidman) i la de la professora, Sarit Larry. Tots dos debuten al cinema i ho fan de manera espectacular.

Estem davant d’una història difícil, amb molts silencis i primers plans. Dura dues hores i, en alguns moments, es fa un pèl lenta. Més que el do d’en Yoav, pel que es decanta en Lapid és per la força i la perseverança de la professora, la Nira, que vol protegir al nen d’un món fosc, brut, cruel i sense cap interès per la poesia. De fet, podríem dir que la Nira fins i tot perd els papers, perquè no veu res més enllà del nen, que trenca tots els seus esquemes. Segur que s’hi emmiralla. En Yoav compon com sempre li hauria agradat fer-ho a ella, que, en l’actualitat, està participant en un taller de poesia... com a alumna. Una història interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juliol 02, 2015

"Algú com tu" (Xavier Bosch)


Què tenen les papallones que agraden tanta gent? La seva perfecció de formes i colors? La seva llibertat i facilitat de vol? El seu moviment circular? Sigui com sigui, són el hobby d’en Jean-Pierre Zanardi, protagonista d’”Algú com tu”, de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Les cobertes interiors del llibre, publicat per l'editorial Planeta, n’estan plenes, d’aquests lepidòpters. Són 348 pàgines amb un munt d’emocions.

Després de la trilogia sobre el periodista Dani Santana, Bosch canvia totalment de registre i ens explica una història d’amor total. Amb aquesta novel·la, va guanyar el Premi Ramon Llull. Un dels protagonistes és en Jean-Pierre, galerista parisenc. El seu negoci té un nom misteriós: Anouk. L’altra és la Paulina Homs, una barcelonina casada amb en Manuel i amb una filla petita, la Gina. Es coneixen en terres franceses, en el casament d’una cosina d’ella, la Julia. Passen junts només quatre dies, però són quatre dies inoblidables, quatre dies que serveixen per omplir-los d’energia per viure dos-cents anys... tota l'eternitat. Sobre la història d’en Jean-Pierre o de la Paulina, no en puc explicar res més. S'ha de doscobrir a poc a poc.

“Algú com tu” comença amb la mort de la Paulina, que deixa la Gina òrfena en una edat en què els nens ni són conscients que poden perdre ningú. Amb el pas dels anys, es fa gran i es converteix en un esperit lliure. Viu la vida gaudint del sexe, dels amics i del que faci falta, sense cap tipus de compromís. No es fa massa preguntes. Tot comença a trontollar quan, just el dia que decideix marxar de casa, un gal·lès, en Mark Granger, arriba a Barcelona demanant per la seva mare. Porta morta un bon grapat d’anys. Potser ha arribat el moment d’intentar saber més coses sobre ella. Al pare l’estima, però esta farta que li qüestioni absolutament tot, des de la seva “roba de morta” (de segona mà) a les seves parelles, que de seguida porta a casa. En Manuel no ho veu gens bé!

EL PODER DE L’AMOR

Hi ha qui diu és aquesta novel·la d’en Xavi està pensada, sobretot, per a dones. No deixa de ser una generalització, cosa que mai m’ha agradat. En res. Però sí que és veritat que ha entusiasmat, i molt, a totes les que conec que l’han llegit, començant per la meva mare. “Algú com tu” ens parla de l’amor, del compromís, de la importància de viure el moment, de no deixar passar les oportunitats que ens passen per davant de la cara. Com en tots els seus llibres, la documentació és descomunal, començant per les llibreries més importants d’Europa i dels Estats Units. Aprofita també per parlar-nos de la 22 de Girona. També cita uns quants llibres, que no sé si són importants o no per a ell. Recordo “Los mares del Sur”, del gran Manuel Vázquez Montalbán, “La divina comedia” i “Madame Bovary”.

Xavier Bosch, que ha fet I fa de periodista esportiu i és soci del Barça (un altra de les seves passions), també deixa caure un parell o tres de dades futbolístiques. Ens explica que en Granger és gal·lès, com Mark Hughes, i fa burla del Chelsea, dient que els seus afeccionats els agrada el bon futbol... que és el que no tenen. En els quatre dies que la Pauline i en Jean-Pierre són a París van a veure l’estrena de “Chariots of fire” (1981). En l’apartat dels gestos de complicitat m’ha fet gràcia que un dels professors de la Gina quan era petita és digués Torío, com el marit de la també escriptora i amiga seva Empar Moliner... músic i professor, per cert. I ja que parlem de música, acabo amb un compositor, Schubert, a qui cita unes quantes vegades. A l’autor li agrada molt la música clàssica i l’òpera, segons l’he sentit explicar més d'un cop. Un llibre recomanable.

“Busqueu-me aquí, si creieu que sóc a París, o en qualsevol de les magnífiques llibreries que hi ha pel món. N’he vist moltes, però encara me’n falten. M’han parlat de dues de vell, a Escòcia, a Inverness i a Glasgow, un dia o altre m’hauré d’escapar per veure-les. Una llibreria és... –va rumiar abans de dir-ho, però ho va dir sense petulància- és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l’autèntic museu del pensament.
-Però tu què hi busques, paraules?
-Papallones. Sempre. Llibres de papallones, catàlegs volums que em puguin ensenyar alguna espècie que encara no he vist”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juny 27, 2015

El mal pot estar més a prop del que penses


Feia temps que hi anava al darrere; i ja he pogut veure-la. Parlo de la “O lobo atrás da porta” (2013), del brasiler Fernando Coimbra. Va ser escollida millor pel·lícula llatinoamericana al Festival de Sant Sebastià i millor opera prima al Festival de L’Havana. Tot gira al voltant del segrest de la petita Clarinha, la filla del matrimoni de la Sylvia i en Bernardo. Algú va a buscar-la a l’escola i ja no tornen a veure-la més.

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Leandra Leal. Dóna vida a la Rosa, l’amant d’en Bernardo, que treballa d’inspector en una companyia d’autobusos. L’evolució del seu personatge és sensacional. De noia maca i sexy a femme fatale. També treballen francament bé la Fabiula Nascimento, que fa de Sylvia; i en Milhem Cortaz, que és en Bernardo. L’acció comença quan la Sylvia va a buscar la nena a l’escola i la professora li diu que, uns minuts abans, se l’ha emportada una amiga seva. La mestra està convençuda que la mare estava malalta. De fet, diu que ha rebut una trucada de telèfon (possiblement d’una impostora que es feia passar per ella) explicant-li. És en aquest mateix moment quan comencen les investigacions. Tots els indicis apunten a la Rosa i a una possible venjança cap en Bernardo, que l’hauria deixada.

"O lobo atrás da porta" és perversa, incòmoda (sobretot si es tenen fills) i commou fins a punts insospitats. Coimbra retrata el desig, la mentida i la perversitat dels tres personatges, que semblen jugar una interminable partida de cartes. La Sylvia és la víctima principal, amb el permís de la pobra Clarinha. No en té cap culpa del que està passant. Li prenen la nena i pateix per recuperar-la. Vol tornar a acariciar-la i com abans millor. En Bernardo mai no es podia imaginar que tenir una amant podia ser tan perillós. Tot té a veure amb la seva relació amb la Rosa? O potser no? És d’aquelles pel·lícules que, com menys coses se sàpiguen abans de veure-la, millor. El final és brutal. Ja ha sortit en DVD.

"UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA"

Absurda i genial. Parlo de la pel·lícula sueca "Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia", de Roy Andersson. Tot té poc sentit, com el mateix títol o el cartell, d'una escena sense sentit. Un home que mor mentre obre una ampolla de vi, un altre que cau fulminat en un vaixell i una dona que no es vol separar de les joies ni en el moment de morir són l'aperitiu.

Els protagonistes principals són en Sam i en Jonathan, dos veterans venedors d'articles de broma amb poquíssima gràcia. Sempre ensenyen les mateixes coses: una dentadura de vampir, un sac del riure i una màscara d'un home amb només una dent. No venen res; i no m'estranya. Són tristos com la mort, amb la qual un d'ells somia sovint. L'escena en què s'imagina que 'rosteixen' uns esclaus en un cilindre gegant és del tot delirant. "Una paloma" és una pel·lícula minimalista, amb escenaris buits, de colors pastel i amb persones molt variades, com la grassa professora de flamenc, que intenta aprofitar-se d'un dels seus alumnes. Suposo que Andersson vol deixar-nos ben clar, i ho aconsegueix, que la vida és absurda i que cal aprofitar-la quan ens ve de cara.

Són molts els referents que em venen al cap quan penso en el cinema d'Andersson, començant per Jacques Tati i Luis Buñuel. Hi ha qui diu que també té coses de Bergman i de Kaurismaki. "Una paloma" és surrealisme en estat pur. En Sam i en Jonathan són com dos pallassos tristos, desencaixats en el món que els ha tocat viure. Holger Andersson i Nils Westblom estan sensacionals. Amb aquesta pel·lícula se'n va emportar el Lleó d'Or al Festival de Venecia. És la que completa la trilogía sobre l'existència, després de "La comedia de la vida" (2007) i de "Canciones del segundo piso" (2000). Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 26, 2015

Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)


“Sin retorno”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967), és un thriller potentíssim. Té 478 pàgines i està editat per DeBols!llo. Me’n va parlar la Berta Bruna, una de les persones que ha apostat per ella. Es nota que la navarresa ha begut d’autors com Raymond Chandler, Simeon, Henning Mankell, P. D. James i Vázquez Montalbán. Llibres d’ells apareixen en les prestatges d'alguns dels protagonistes.

De fet, el nom de l’inspector sobre qui gira tot el llibre, David Vázquez, és un homenatge al geni barceloní, segons m’ha explicat la mateixa Susana. En el seu dia, Andrea Camilleri ja va honorar-lo creant el comissari Montalbano. L’acció es desenvolupa a Pamplona i al llarg del Camí de Santiago, concretament a Roncesvalles. Hi ha dos casos principals, amb el nexe d’unió d’en David. Quan comença la novel·la, ha d’investigar la mort d’en Marcos, al llit de matrimoni de casa seva. Ha estat en un incendi, quan estava completament begut. En Marcos picava a la seva dona, la Irene Ochoa que, poc després de la mort del seu marit, comença a veure’s regularment amb el citat inspector. Abans no es coneixien. Ara, estan units per una passió total!

UN LLIBRE MOLT VISUAL

Gràcies a la Irene, que li dóna sentit a la seva vida, en David no s’enfonsa quan més difícil s’està posant la seva feina. Ell i el seu equip estan investigant la mort violenta de tres pelegrins al llarg del Camí de Santiago. No tenen cap prova. Cap fil per estirar. Això sí, tots tres eren ciutadans estrangers i presentaven unes ferides brutals al cap, ferides de mort. A sobre dels cossos sense vida, l’assassí hi deixa una petxina de pelegrí blanca. És la seva firma. El llibre és molt visual -no m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula- i amb uns protagonistes força treballats psicològicament. La història és creïble i està ben ambientada. Es dóna la circumstància que Pamplona també era l’escenari de l’exitosa trilogia del Baztán, de Dolores Redondo, protagonitzada per la inspectora Amaia Salazar. Les novel·les d’una i altra no tenen res a veure. Només estan unides per l'olfacte de la Berta...

Llarga vida a l'inspector David Vázquez! Segur que tindrà continuïtat, veurem si al costat de la Irene Ochoa o sense ella. Tot queda molt obert. Precisament, si li haig de trobar algun "però" a la novel·la de la Susana és el seu excés d'informació. Tant la història de la Irene com la del Camí de Santiago tenen molta força independentment. Per aquest motiu, quan l'autora es decanta per aprofundir en una d'elles potser deixa l'altra aturada massa estona. És només una impressió. I sempre és millor que sobri que no que en falti! Al final, les dues s'acaben en paral·lel. Novel·la negra de la bona. Recomanable.

“En menos de una hora se produjo en Roncesvalles un despliegue sin precedentes. Los primeros en llegar fueron los sanitarios de Cruz Roja, que tuvieron que esperar unos minutos a los bomberos de Burguete. Estos ayudaron a uno de los médicos a descolgarse por el ventanuco del osario, para luego izarlo tras comprobar lo que era evidente desde arriba, que el sacerdote estaba muerto y que el fallecimiento le había sobrevenido de manera violenta. Hecho esto, se desplazaron al ala privada de la colegiata para atender al padre Ramírez, quien, lejos de encontrarse major, había sufrido una crisis cardíaca causada por la enorme impresión”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juny 21, 2015

En Mattia i l'avi (Roberto Piumini)


A tothom li ha marxat algú important. No és fàcil passar pàgina; ni pels grans ni pels petits. "En Mattia i l'avi", de Roberto Piumini (Edolo, Brescia, 1947), és un llibre que té per objectiu parlar del dol amb nens que han viscut per primera vegada la pèrdua d'un familiar o amic. Té 97 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Josep M. Pinto i les il·lustracions de Jordi Vila Delclòs.

L'avi està a punt de morir. Tota la família li fa costat. Volen donar-li l'últim adéu, que deixi aquest món en pau. De la tristor generalitzada se n'escapa en Mattia, el nét més petit, que només té set anys. És ell qui fa un viatge iniciàtic amb l'avi, sense sortir del llit, sense sortir de l'habitació. Caminen, pesquen peixos obrint les butxaques dels pantalons dins de l'aigua, pugen a un campanar, passen per un mercat, munten a cavall... L'avi li explica que tot és possible, com obtenir objectes sense diners. El més important és no desitjar les coses amb molta força. "Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai", li explica l'avi. També li comenta que "una cosa no es pot posseir del tot. Es posseeixen només una mica. La part que no és nostra és del món".

Al llarg d'aquest viatge, en Mattia s'adona que l'avi cada cop és més petit d'alçada. Primer no vol dir-li, però ho acaba fent. Lògicament, amb aquesta metàfora Piumini ens explica que la vida de l'avi s'està acabant, tot i que hi arriba en plenitud de condicions físiques i mentals. El final del llibre és preciós. No explicaré què passa, però l'autor ens deixa un missatge clar: per molt que les persones morin, el seu esperit sempre estarà amb nosaltres. Els hem de recordar amb un somriure als llavis. Abans o després, segur que ens reunirem amb ells. A la família d'en Mattia, tothom està trist. Tothom menys ell, que ha sabut interioritzar el missatge que el seu avi li ha donat en l'últim alè.

"De mica en mica, va anar veient una escala costeruda que pujava, de fusta.
-Vés tu al davant -va dir l'avi-. Jo em quedo al darrere.
-Tens por que no caigui, oi? -va preguntar en Mattia, aturant-se amb la mà a la barana.
-Sí -va dir l'avi.
-I si caus tu?
-Tens raó -va contestar l'avi-. Anirem una estona tu al darrere, i una estona jo, i qui s'estigui al darrere que vagi amb molt de compte on posa els peus.
Van pujar així, canviant de replà, a poc a poc, i a través dels espiralls, tot pujant, veient les teulades del poble cada vegada més avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juny 20, 2015

La violència només genera violència


L'hongaresa "Fehér Isten", que aquí s'ha traduït com a "White God", ens explica una història força diferent. I això sempre suma! Dirigida per Kornél Mundruczó, se'n va emportar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Cannes, en la secció "Un certain regard". Hi ha moltes maneres de llegir-la i, suposo, que totes vàlides. Dura dues hores clavades. Zsófia Psotta està extraordinària.

La Zsófia, que debuta com a actriu, interpreta a la Lili, una espavilada nena de 13 anys. Viu amb la seva mare i el seu gos, en Hagen, que l'acompanya a tot arreu. Fins que es trasllada a casa del seu pare -el matrimoni està separat- i ell abandona el gos, sense cap mirament. Es nega a pagar un impost destinat als animals que no són de raça. A partir d'aquest moment, la Lili farà qualsevol cosa per trobar-lo. No explicaré massa coses, però el gos no té la sort de cara. És més, la situación empitjora a cada minut que passa. La pel·lícula va de més a menys, tot i que la darrera escena és preciosa. No queda molt clar on vol arribar Mundruczó, que festeja entre el cinema de denúncia, el thriller i quasi el terror. Per sort, la Zsófia, amb un futur cinematogràfic esplèndid, ho aguanta tot ella soleta.

Hi ha qui diu que la pel·lícula és una faula sobre la intolerància racial i étnica. En part sí, però no ho acabo de veure clar. És una història amb molts valors, que deixa clar que la violència només genera violència. És la revolució dels gossos contra els humans, una venjança en tota regla. Qui la fa, la paga. És en aquest punt, on el director hongarès perd una mica la mesura, per dir-ho d'alguna manera. "White God" és elèctrica i amb una banda sonora espectacular. L'actor que dóna vida al pare de la Lili, Sándor Zsótér, també ho fa francament bé. Cal felicitar a qui va fer el càsting de gossos, començant per en Hagen que, mentre dura la pel·lícula, fa una metamorfosi espectacular. La millor estrena de la setmana, sense cap dubte.

"VIAJE A SILS MARIA"

Olivier Assayas ("Carlos", 2010) és un gran director d'actors. Ho torna a demostrar a "Viaje a Sils Maria", en la qual Juliette Binoche i Kristen Stewart estan brillants. De fet, als Cèsar, Stewart va guanyar el premi a la millor actriu secundària. La pel·lícula és un bon retrat del pas del temps i de la inseguretat d'una gran actriu. Dura dues hores i té moltes capes diferents, per reflexionar-hi.

L'actriu sobre qui pivota la història es diu Maria Enders (Binoche). Davant té un repte pel qual no sap si està preparada. Fa vint anys es va fer famosa per la seva interpretació de la Sidgrid, una jove assistent personal de qui es va enamorar l'Helena, la seva cap al despatx d'advocats. Incompresa i humiliada, l'Helena es va acabar suïcidant. També l'actriu que la interpretava. Ara té l'oferta per fer d'Helena. Es tracta de canviar el seu punt de vista, de tornar a començar de zero. L'assistent de la Maria és la Valentine (Stewart). És jove i potser un pèl inexperta, com la Sidgrid? Diria que la història d'amor-odi entre la Sidgrid i l'Helena es repeteix també en la vida real, entre la Maria i la Valentine.

Assayas explota l'altra cara de la fama i les dificultats que tenen les estrelles, quan passen els anys, per fer segons quins papers. En aquesta ocasió, qui es posarà en la pell de la Sidgrid és la Jo-Ann Ellis, una actriu que ha passat més hores als jutjats -pel seu mal comportament- que als platós de cinema. És pura força; foc en estat pur. L'interpreta, i francament bé, una angelical Chloë Grace Moretz, que es va fer mundialment coneguda gràcies al seu paper de Hit Girl als dos "Kick-Ass". M'imagino que treballar al costat de la Binoche és tot un luxe per a ella. Així li diu la Jo-Ann a la Maria. La Chloë real pensa el mateix? Una molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 11, 2015

Culpa, traïció i identitat després de la guerra


“Phoenix”, de l’alemany Christian Petzold, és un assaig sobre la culpa, la traïció i la identitat. Està emmarcada a Berlín, en el final de la Segona Guerra Mundial. La seva protagonista principal és Nina Hoss, que torna a estar extraordinària. La pel·lícula va guanyar el premi FIPRESCI en l’últim Festival de Sant Sebastià. És intensa i curta, perquè dura poc més d’una hora i mitja. Recomanable.

Hoss és la mussa de Petzold. Aquest és el sisè títol que roda amb ell, després de “Bárbara” (2012), “Jerichow” (2008), “Yella” (2007), “Wolsburg” (2003) i “Toter Mann” (2001). Darrerament, la vaig veure a “El hombre más buscado”, (2014) fent de jove advocada, com a companya de repartiment del desaparegut Philip Seymour Hoffman. També brillava a “Las partículas elementales” (2006). En aquesta pel·lícula interpreta a la Nelly Lenz, que surt d’un camp de concentració amb la cara embenada. L’ha recollit una amiga. El seu pla més immediat es que li facin la cirurgia estètica. Li agradaria recuperar la seva anterior fisonomia, la que tenia quan cantava per mig món. Una bala va estar a punt d'acabar amb tot.

A partir d’aquí, ben poques coses puc explicar. Només que la Nelly està obsessionada amb trobar al seu marit, que abans de la guerra feia de pianista. La seva amiga li recomana que no ho faci, però esta decidida a buscar-lo, costi el que costi. Malauradament, res és com ella pensava. El millor de la pel·lícula és l’actuació de Hoss (a qui Petzold ha d’enlletgir per fer el seu personatge creïble) i el final, que és d’una bellesa il·limitada. Poesia pura. Hi ha qui diu que tota la història s’ha de prendre com una metàfora d’Alemanya, a qui sempre li ha costat reconèixer els seus pecats de guerra. La veritat és que, sota aquest punt de vista, és més fàcil creure tot el que envolta la parella. És un dels títols més destacats de la cartellera.

"ONE ON ONE"

Kim Ki Duk segueix sense trobar la línia perduda. En la seva última pel·lícula, “One on one”, manté el seu nivell de violència física, però li falta fons, espiritualitat, poesia... Un cop més, la història del director de Corea de Sud ens explica una venjança, una constant en el seu cinema. Una nena ha estat violada i assassinada i, posteriorment, hi ha algú que tortura brutalment als culpables.

El grup que intenta ajusticiar als que van raptar a la criatura (que no havien estat ni detinguts) podríem definir-lo com a 'paramilitar'. La seva és una crueltat extrema; sobretot la del seu cap, interpretat per Ma Dong-Seok, que ja havia actuat en pel·lícules importants com “Murderer” (2014) o “Nameless”. És un dels ‘enfants terribles’ del cinema coreà, amb el permís de Choi Min-Sik. Volen que els culpables firmin una confessió en tota regla. Primer van vestits com a 'paramilitars', però després ‘evolucionen’ i ens els presenten com a policia especialitzada, una espècie de FBI coreà. Tota la seva actuació és una farsa. Per què ho fan? Què tenen a veure amb la noia?

Amb aquesta pel·lícula, Kim Ki Duk critica la corrupció al seu país, del govern i de la policia. És per això que aquest grup intenta espavilar-se tot sol. La veritat és que aquesta històpria no aporta massa coses noves. L’últim títol realmen bo d’aquest director és “Hierro 3”, estrenada l’any 2004. El cara a cara entre un dels agressors i el cap dels 'paramilitars', en els minuts finals, és el més destacat d’aquest “One on one”, que ha passat força desapercebut. Darrerament, les pel·lícules de Kim Ki Duk o no s’estrenen als nostres cinemes o fan un circuit més aviat curt. Una llàstima. Millora “Moebius” (2013), però d’ell m’espero molt més.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Així és la Fórmula 1 (Francesc Rosés)


A “Així és la Fórmula 1”, Francesc Rosés ens explica com són i com eren els pilots, els equips i els circuits d'aquest esport. El llibre -188 pàgines- està publicat per Cossetània Edicions, dins de la col·lecció ‘Fora de Joc’. El pròleg és del pilot Pedro Martínez de la Rosa, que destaca que en Rosés “sempre ha volgut estar a prop dels protagonistes”. El bateja com “la veu de la Fórmula 1”.

En Francesc, tota una vida vinculada a aquest esport, ha dedicat el llibre a “tots els pilots catalans que han lluitat per arribar a la Fórmula 1”, el mateix De la Rosa entre ells. Des de Jackie Stewart fins a Fernando Alonso els ha conegut a tots, amb Ayrton Senna, Niki Lauda, Giles Villeneuve i Michael Schumacher al capdavant. “Així és la Fórmula 1” és molt didàctic i amb un munt de dades interessants com, per exemple, quan es va córrer el primer Gran Premi, a Le Mans, el 1906; o la disputa del primer Mundial, molt més tard, el 1950. Una de les coses que més m’ha impactat és quan explica que, en els seus inicis com a periodista, morien dos o tres pilots cada temporada, per culpa de la poca seguretat que hi havia als circuits. Tot era molt més amateur que ara.

El preu d’un volant, que podria arribar als trenta mil euros; el nombre de treballadors que formen part de la nòmina d’una escuderia gran (a Ferrari més de sis-cents) o que les rodes d’un monoplaça es poden canviar en només dos segons són algunes de les dades que explica. M'ha sorprès que l’any 1970 guanyés el Mundial un pilot que ja estava mort, Jochen Rindt. Amb el seu Lotus havia sumat un munt de punts abans d’accidentar-se! És més important el cotxe o el pilot? Aquesta és una de les preguntes que es planteja i contesta el mateix Francesc, que també relata com es fa un pilot i quin és el camí més ràpid per intentar aconseguir un volant a la Fórmula 1.

CIRCUITS I PILOTS

A més a més, el llibre repassa tots els circuits, amb presència dels històrics catalans (Sitges, Montjuic i Pedralbes) i els pilots que han marcat una època, amb el primer campió, Fangio, al capdavant. També dedica unes quantes pàgines al fenomen Alonso. El sistema de puntuacions, les banderes i el paper de Bernie Ecclestone també està molt ben documentat. M’ha agradat molt l’anècdota en què explica que, fa anys, va córrer el rumor que Ecclestone s’havia fet ric participant en l’atracament del tren de Glasgow, l’any 1963. Les audiències de la Fórmula 1 són brutals, només superades pels Mundials de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Fernando Alonso és una persona jo diria que normal, i possiblement, és el pilot de Fórmula 1 que més s’assembla a tots nosaltres. El que passa és que, dins del món de la Fórmula 1, i segons com també en la vida de cada dia, Alonso ha de prendre una sèrie de precaucions per protegir la seva intimitat i la dels seus. En realitat és una persona fidel amb els que ell aprecia i estima, i un gran amic de la gresca i de la broma. Són notables els jocs de mans que acostuma a fer amb les cartes, sempre amb ironia, i fins i tot les imitacions de gent que coneix. Jo sé que he estat víctima d’alguna de les seves imitacions, segons m’han explicat els companys, però mai vaig arribar a veure’n cap en directe. Fernando és prou hàbil per evitar-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dijous, de juny 04, 2015

Ser mestra d'escola demana compromís


Em preguntava quina era l’última pel·lícula cubana que havia vist i no en recordova cap, més enllà de “Lista de espera”. Avui s’ha estrenat “Conducta”, d’Ernesto Daranas, nominada als Goya com a Millor Pel·lícula Hispano-americana. És una aposta segura. Alina Rodríguez, que interpreta una mestra molt compromesa, està brillant.

La Carmela (Rodríguez) fa classes en una escola des de temps immemorials. S’ha convertit en tota una institució. Té uns mètodes molt personals i no accepta ni consells ni ingerències dels seus superiors. Actua a la seva manera, com sempre. Ara fa tres anys que té als mateixos nens. No és un grup problemàtic, tot i que en Chala i la Yeni estan complicant-li la vida. Sobretot en Chala, a qui interpreta el debutant Armando Valdés Freyre. Per a ells, la Carmela és una mestra... i moltes coses més! Quan surt de l’escola, continua preocupant-se dels seus alumnes. Els fa de mare, d’àvia i del que faci falta. Donaria la vida per ells! Per desgràcia, la resta del claustre no actua com ella. Intenten no desviar-se ni un mil·límetre del programa “oficial”.

En Chala té onze anys i una vida molt complicada. Està creixent en un ambient de violència extrema. La seva mare és addicta a les drogues i a l’alcohol i el té pràcticament abandonat. És més; és ell qui la cuida a ella. Els pocs diners que guanya li arriben de cuidar gossos que entrena per fer baralles il·legals. El seu suposat pare és qui li ha donat aquesta feina tan esquerpa. L’única que mira per en Chala, i intenta que no el tanquin en un correccional, és la Carmela. La vella professora fa que t’emocionis. Si hi hagués més mestres com ella segur que tot seria molt diferent. La Carmela també ajuda com pot a la Yeni, amb defectes en la seva matrícula. Molta atenció a l’actriu que interpreta a la nena, l’Amaly Junco, que té una força impressionant. Omple la pantalla.

"MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA"

Costa d’entendre que un director de setanta anys, George Miller, faci una pel·lícula tan esbojarrada com “Mad Max: Furia en la carretera”. És salvatge, retorçada i sense ni un minut de treva. Dues hores de persecució sense aturador! En la primera mitja hora, vaig patir moltíssim. Genera un ambient d’ansietat que és difícil de suportar... fins que t’hi acabes acostumant. No hi ha més remei.

Miller ja havia dirigit les tres primeres pel·lícules de la nissaga, amb Mel Gibson de protagonista. La primera es va estrenar l’any 1979. Aquest cop, qui fa de Mad Max és Tom Hardy (“Locke”, 2013), que treballa francament bé. Al seu costat, una espectacular Charlize Theron, que ja havia actuat en algunes pel·lícules apocalíptiques, com “The road” (2009). En aquesta entrega, en Mad Max segueix vagant sol pel món, que cada cop està més malalt. No hi ha gasolina, ni aigua ni res per menjar. Sobreviure no és fàcil. Imperator Furiosa, el personatge de Theron, surt de la Ciutadella conduint un "war rig", amb l'ordre d'anar a buscar gasolina. Però no ho fa. Fuig emportant-se les dones i els futurs fills del seu cap, Immortan Joe, que la perseguirà fins on sigui necessari.

La pel·lícula és espectacular com poques, amb una música que posa els pèls de punta. El personatge del guitarrista que treu foc del seu instrument és tot un encert. Ell és la banda sonora de la guerra, de la persecució. L’ambient és malaltís, amb en Mad Max perseguit pel seu passat i la Furiosa superant tots els perills que li surten al pas. Són dos personatges semblants, obligats a entendre’s. El catàleg de personatges i vehicles de Miller és inacabable, a quin més estrany. L’argument és la mateixa persecució, tot i que deixa un parell de missatges clars: el poder de la dona de cara al futur i la necessitat de preservar la natura. No és que surti sang i vísceres en primer pla, saltant amunt i avall, però la violència és màxima. És per això que recomanen que no la vegin els menors de setze anyhs. Ben aviat es convertirà en un clàssic. Segur.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 01, 2015

“Vivos en el averno nazi” (Montserrat Llor)


“Vivos en el averno nazi”, de Montserrat Llor, és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que vulguin conèixer, de primera mà, les experiències dels espanyols que van patir l’exili i van ser deportats als camps de concentració. Està publicat per Crítica i té 320 pàgines. No estaria malament que fos una lectura recomanada a les escoles. Deixa molt clar que la raça humana està malalta; molt malalta.

La Montserrat va començar a entrevistar-se personalment amb els supervivents del nazisme l’any 2008. En aquest llibre recull les vivències d’una vintena, amb Neus Català inclosa. És un gran treball d’investigació. Ens explica el seu drama humà i la seva difícil reinserció en la societat, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. A més a més, la majoria dels presoners es van quedar a viure a França, ja que Espanya els va posar les coses difícils. També queda molt ben explicat el paper de les famílies, que sovint va optar pel silenci. En moltes cases, només es parlava del patiment i dels camps de concentració si les víctimes ho demanaven obertament. Gràcies a la prosa de la Montserrat i a les explicacions dels protagonistes, descobrim com van lliurar-se d’una mort quasi segura. Van tenir enginy, constància i també sort.

Els protagonistes de “Vivos en el averno nazi” van patir de valent i mai no van oblidar del tot l’infern pel qual van passar. La gran majoria dels supervivents, que eren història viva de l'horror, han anat morint després que els entrevistés la Montserrat. Per això són tan importants els seus testimonis! Pràcticament eren els últims. Alguns van poder tirar endavant perquè eren bons esportistes, alguns altres gràcies a les seves habilitats pel contraban... Quedar-se quiet era sinònim de mort segura. S'havia d'improvisar.

PAPERS HEROICS

La Montserrat Llor explica que un dels espanyols recordava que va coincidir amb l’alemany Otto Peltzer, que va participar en algunes proves d’atletisme als Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932. Estava pres a Mauthausen per homosexual. En els primers capítols, l’autora també dedica unes pàgines a Juan de Diego, que va 'duplicar' les fitxes dels presos espanyols per poder-ne tenir un registre el més acurat possible. Va tenir un paper heroic, com Francisco Boix, que va treure un munt de fotografies del camp. Van arriscar les seves vides perquè les generacions posteriors coneguessin tota la veritat.

L’avi del marit de la Montserrat, Pablo Villarrubia Martín, també va patir l’horror dels nazis. Sempre que va entrevistar algun supervivent, en el procés d’escriptura d’aquest llibre, va preguntar per ell, però sense massa sort. La història de la seva recerca és la de molts familiars de deportats, que voldrien saber més coses sobre els seus éssers estimats. El llibre, recomanable, et deixa amb els pèls de punta.

“Nos engañaron. El viaje duró treinta cinco horas y éramos ciento cinco tipos por vagón. Llevábamos alguna lata de conserva, de sardinas, que usábamos para hacer nuestras necesidades y las tirábamos por la ventanilla con rejilla y alambrada. No cabíamos allí todos apretujados, unos sentados, otros de pie, haciendo turnos... Lo más gordo lo hacíamos en un periódico y lo tirábamos por la ventana. Un compañero que miraba a través de la pequeña rendija del vagón dijo: “Me parece que en vez del paraíso terrenal vamos al infierno porque nos esperan los SS con una calavera de muerto en la solapa de los uniformes y llevan cuatro perros lobo y cada uno lleva un mango de pico o algo parecido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 27, 2015

El poder de la natura és il·limitat


No és un documental, però podria ser-ho. Parlo de “Corn Island”, la pel·lícula georgiana que va guanyar el Festival de Karlovy Vary, a la República Txeca. És una petita obra mestra. Minimalista, modesta i molt ben filmada. Com que és lenta, no agradarà tothom. És veritat que, a escala argumental, hi passen poquetes coses. Està dirigida per George Ovashivili. Poesía pura.

Ovashivili ens explica la història d’un ancià d'Abkhàzia que s’apropia d’una petita illa, que ha aparegut amb les crescudes de primavera, al riu Enguri, en la frontera entre Geòrgia i la mencionada república. Fa la sensació que el primer que hi arriba, se la pot quedar. Com que veu que la terra és rica i fèrtil, decideix plantar-hi blat. A poc a poc, converteix aquesta petitíssima extensió de terreny en casa seva. Hi construeix una cabanya de fusta i treballa la terra per tenir previsions per l’hivern. Ho fa acompanyat de la seva néta, que és molt joveneta. Encara juga amb nines. “Corn Island” reflexiona sobre el poder de la natura, que és il·limitat. Et pot donar moltes coses, però prendre-te-les amb la mateixa rapidesa.

L’acció s’emmarca en temps de guerra, amb soldats georgians i d'Abkhàzia  passant sovint per davant l’illa de l’avi, navegant en petites motores. L’home, que també té una barqueta molt trinxada, mai no acaba d’estar tranquil. Encara menys quan, enmig del blat, s’hi troba un militar del seu bàndol a punt de morir. L’ha d’ajudar o fer-lo fora i, d’aquesta manera, evitar mals majors? L’evolució de la nena, que a poc a poc s’està transformant en dona, també està tractada amb molt d’encert. “Corn Island” m’ha recordat pel·lícules de supervivència i amor a la natura com “Dersu Uzala” (1975) o “Nanuk, l'esquimal” (1922). Interpretacions molt convincents i una fotografia impecable.

"IT FOLLOWS"

Maika Monroe ja és en una de les actrius de moda en el cinema independent. Després de brillar a “The bling ring” (2013) i a “The Guest” (2014), ara ho fa -i de quina manera- a “It follows”, de David Robert Mitchell. Estem davant d’un thriller sobrenatural que enganxa des de la primera escena. Com “The guest”, també té una estètica molt dels vuitanta, amb una banda sonora espectacular. Sorpresa molt positiva.

Monroe interpreta a la Jay, una noia de 18 anys. Després de fer sexe amb el seu xicot, aquest l’adorm amb cloroform i la lliga en una cadira. Vol explicar-li que hi ha un esperit desconegut que l’assetja des de fa temps. Li diu que pot agafar qualsevol forma, de vegades fins i tot d’alguna persona propera. El noi està convençut que l’esperit li van "encomanar" en una relació anterior i que, l’única manera de desfer-se’n del tot, és “passar-lo”. Ja diuen que la vida és una malaltia que es transmet sexualment! Els esperits perseguiran també a la Jay? En cas afirmatiu, se la creurien els seus amics? Seria tan egoista com el seu xicot i també intentaria "regalar-li" a algú altre?

El cinema de por mai m’ha acabat de fer el pes, però “It Follows”, que es va presentar en l’últim Festival de Sitges, m’ha semblat una molt bona pel·lícula. Diria que el seu director, nascut al 74, beu del cinema de John Carpenter i, sobretot, de títols mítics com “Halloween” (1978). Es terrorífica i tendra a la vegada; i no cau en els tòpics habituals del gènere. S’estrena aquest divendres i, si no m’equivoco, molt aviat podria convertir-se un clàssic.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 25, 2015

"L'edat dels homes" (Hèctor Bofill)


Suposo que entendre una guerra del tot sense haver-la viscuda des de dins, en la mateixa línia de foc, ha de ser força complicat. Guanyadors, vençuts, nacionals, republicans, alemanys, russos, Guerra Civil, Segona Guerra Mundial... Tot i tothom amb la mort de fons, provocant-la i evitant-la a la vegada. De tot això ens en parla Hèctor Bofill (Badalona, 1973) a “L’edat dels homes”, publicat per Edicions 62. És molt curt. Només té 122 pàgines.

Bofill, jurista i professor de Dret Constitucional, ens explica la història del seu avi matern, Lluís Bofill Riera, que va lluitar amb la División Azul, contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. Ni el justifica, ni l’exculpa. Dóna la seva versió dels fets. En Lluís va lluitar amb la República a la Guerra Civil. Va perdre i el van fer presoner. Com va acabar combatent, al costat d’Alemanya, aquest cop amb els Nacionals? Per aconseguir la preuada llibertat? Per convenciment? L’Hèctor sap que, per convenciment, segur que no. L’avi formava part de l’anomenada “Lleva del Biberó”, els soldats cridats a files amb només 17 anys. En Lluís volia que el seu nét escrivís sobre aquestes vivències. Només així perdurarien en la memòria col·lectiva, com a mínim de la família.

Es dóna la circumstància que, per diferents motius, l’Hèctor va trepitjar alguns dels països on va lluitar el seu avi. Ell va tenir una xicota russa i, a més a més, va estudiar dret a Alemanya. De fet, en aquells anys va arribar a parlar l’idioma amb força seguretat. Amb el pas del temps, ha perdut fluïdesa, assegura. “L’edat dels homes” podria catalogar-se com un llibre de memòries, al qual afegeix un munt d’apunts personals, farcit de referències literàries. En Lluís va sobreviure a la guerra; tot i que va estar a punt de morir un munt de cops. Al final, només va perdre un ronyó, però no per cap bala enemiga. Va ser per la caiguda d’un cavall. El seu és un relat íntim i també èpic. Al costat de l’avi de l’Hèctor, dues persones amb qui va compartir molt patiment i poca alegria: Celestino Hernández Cano i Jaume Gascón.

LA CULTURA TAMBÉ ÉS CULPABLE

En Jaume no va tenir tanta sort com en Lluís; tot i que l’Hèctor es pregunta si potser no hauria estat més “noble” morir al front i no a casa, molts anys després. En aquest cas, està clar, tot hauria estat molt diferent. L’autor investiga a fons la vida del seu avi tot just quan es posa malalta la seva vídua, la Pepa. Tramitava un ajut per ella. Quan va començar a buscar informació, ja no va poder fer marxa enrere! M’ha cridat l’atenció el moment en què l’Hèctor, amant de la música clàssica, diu que la cultura també va tenir la seva responsabilitat en l’aparició del desig de destrucció a Alemanya. Per sort seva, en Lluís es va deslliurar de l’acció del Llac Ilmen i de la batalla de Kransi Bor, que van acabar amb un munt de morts innecessàries.

“Què hi faig aquí?, devia pensar l’avi. Exposant la vida en aquells paratges allà on Sant Pere havia perdut l’espardenya. I tot per causes incomprensibles. Si ni en Celestino no havia vist gaire clar el pretext d’acabar amb l’amenaça roja, imagineu-vos el meu avi. En Lluís ni tan sols sabia amb seguretat què volia dir la paraula comunista més enllà de les confiscacions que van intentar promoure els amics de Stalin a la rereguarda republicana quan a ell encara no l’havien reclutat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 20, 2015

No es pot jugar amb la salut de les persones!


Em costa de creure que l’aparell per fer electros d’un hospital no funcioni. Un dia espatllat? D’acord. Tres, quatre, una setmana... diria que és impossible, tot i no saber-ne res de la sanitat. Deixant de banda aquesta premissa, “Hipócrates”, de Thomas Litli, és una molt bona pel·lícula. Als Cèsar, va estar nominada en set categories. Reda Kateb es va emportar el premi al millor actor secundari.

El títol, “Hipócrates”, és un homenatge al metge de l’Antiga Grècia; sens dubte una de les figures més destacades de la història, en aquesta ciència. L’acció té lloc en un hospital francès, on un grup de residents està agafant experiència. N’hi destaquen dos, en Benjamin, fill del director mèdic; i l’Abdel, que està a l’espera que li convalidin el títol. Ve d’un altre país. Al primer l’interpreta Vincent Lacoste i al segon Renda Kateb, que està espectacular. El recordo de títols com “Un profeta” (2009) i “Zero Dark Thirty” (2012). Del repartiment també destaquen Jacques Gamblin (que fa de pare d’en Benjamin) i de Marianne Denicourt, una metgessa. Els dos estan francament bé.

Al llarg de la pel·lícula, Litli critica el model de sanitat pública, més preocupada per quadrar números que per interessar-se, realment, per la salut dels seus pacients. Ens explica, per exemple, que l’actual gerent de l’hospital procedeix de la multinacional Amazon. Dels llibres, els vídeos i els CD... als metges i a les infermeres! La història de la dona gran, amb càncer, a qui han operat d’un fèmur, és tristíssima. Molesta molt. Necessiten el seu llit, com abans millor. És per això que intenten passar-la d’un departament a un altre. El director també deixa clar que els residents estan desemparats, sense cap assegurança. Si s’equivoquen i els posen alguna denúncia, ja han begut oli. Se n’adonen ràpidament en Benjamin i l’Abdel, que tenen una relació molt especial, que bascula entre l’”amor” i l’odi.

Si el teu pare és el director mèdic de l’hospital on treballes, també tens les coses més fàcils. Pot semblar que no, per les suposades enveges dels teus companys, però, arribat el moment, segur que en trauràs algun benefici. En diverses escenes d’urgències, els interns miren capítols de la sèrie “House” i se n’enriuen perquè saben abans que ell quina és la malaltia que pateixen els pacients a qui visita. Es dóna la circumstància que Tholas Litli també és metge. Recomanable.

"EX MACHINA"

El debut d’Alex Garland com a director promet. “Ex Machina” és una bona reflexió sobre la intel·ligència artificial. Podríem dir que la pel·lícula és un Frankenstein modern, delicada i elegant. M’ha fet pensar en “Her” (2013), d’Spike Jonze. Un dels encerts és l’elecció dels tres protagonistes principals, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander i Oscar Isaac.

Issac (“A propósito de Llewyn Davis”, 2013) interpreta a en Nathan, un multimilionari que està treballant en l’Ava, un projecte de dona-robot. No és la primera; és la següent d’una llarga llista. Ella és la guapíssima Alicia Vikander, a qui recordo d’“Un asunto real” (2012). Té 26 anys i un prometedor futur cinematogràfic. En aquesta pel·lícula torna a estar sensacional. El jove empleat que ha d’examinar l’Eva, per saber si és tan intel·ligent com sembla, és en Caleb, que treballa en l’empresa d’en Nathan. Li dóna vida en Gleeson, un actor que darrerament està treballant moltíssim. En aquest 2014, ha brillat a “Calvary”, “Frank” i “Una cuestión de tiempo”, entre altres títols.

“Ex machina” és una espècie de partida d’escacs, en la qual els seus protagonistes sempre intenten anar una jugada per davant del rival. Prenen la iniciativa, preveuen possibles reaccions.. En Nathan és un home dur, de sentiments amagats, solitari i prepotent. Escull en Caleb perquè sap que és insegur i fàcil de manipular... encara que potser no tant com ell pensa. Tots dos es tanquen una setmana amb l’Ava, a qui en Caleb ha de valorar. Segur que mai s'hauria imaginat que la dona-robot, que es molt bonica, intentaria seduir-lo... Per aconseguir els seus objectius? Qui examina a qui? S’utilitzen uns als altres? És més intel·ligent la màquina o els seus creadors? Són algunes de les preguntes que contesta la pel·lícula, amb un parell o tres de girs certament interesants.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy