dijous, març 26, 2015

"Un dinar un dia qualsevol" (Ferran Torrent)


“Opositor a corrupte, però a València no queden places”. Així es defineix Ferran Torrent (Sedaví, 1951) al seu compte de Twitter. Una bona mostra del seu humor càustic i de l'esperit crític que el caracteritza. Tots dos queden molt ben evidenciats a “Un dinar un dia qualsevol”, publicat per Columna. Té 298 pàgines i diria que és una novel·la real com la mateixa vida: surant corrupció pertot arreu.

El protagonista principal és en Marc Sendra, un veterà periodista que està una mica de tornada de tot. L'última reestructuració del diari on escriu l’ha convertit en un freelance, després de ser redactor de plantilla. Això li permet anar per lliure, que és com es troba més còmode. Mentre intenta saber què i qui hi ha darrere de la crisi del València CF i de la venda dels terrenys de Mestalla topa amb un tema molt més gros: el cadàver d’un adolescent magrebí en un abocador. Paral·elament, descobreix que l’empresa concessionària de recollida d’escombraries no tracta tots els residus que recull, deixant la feina a mitges. En Marc té el suport de l’Albert el Negociador, ben connectat amb polítics i empresaris. Sap que l’utilitza, però ell també en treu partit.

El que més m’ha agradat és el retrat dels personatges secundaris, exdelinqüents i caritatius alhora. És el cas del Llargo i del Messié, amb un passat de lladres brillants. En l’actualitat, el primer està al capdavant d’una casa de joc il·legal... entre altres coses. L’altre, amb nova identitat, encara fa petits treballs, per allò de mantenir-se en forma. Tots dos són fidels col·laboradors del Pare Rafel, que mou i remou per mantenir oberta la seva llar d’ajuda als necessitats. No sé si era la intenció d’en Ferran, però m’ha recordat, i molt, al Pare Manel. El quartet el completa el Mític Regino, un falsificador de quadres. Tots ells són bons amics d’en Marc. En Josep Pons, policia, i també amic del periodista, sap perfectament què fan tots ells, però mira cap a un altre costat... quan no els ajuda directament!

"LA CORRUPCIÓ SURA A VALÈNCIA"

“Un dinar un dia qualsevol” és un llibre ple de camaraderia, quasi sempre al voltant d’una taula, amb un bon arròs i un vi blanc fresquet; de qualitat, que en quedi constància. Arròs, vi i uns quants gintònics, que encanten a en Marc. Tot això en el costat dels més pobres. Els rics es mouen en l’especulació, la prostitució, el joc de poders, la droga, les amenaces i, sobretot, la corrupció. Tot a València, està clar. Fa la sensació que no hi ha ni un pam de net. Què té a veure el magrebí amb tota aquesta història? En Marc podrà explicar-ho tot de primera mà, perquè n’acaba sent un dels grans protagonistes. És una novel·la àgil, plena de diàlegs i ben escrita. Recomanable.

“Dani va contar a Pons que havia rebut una telefonada anònima d’un empleat de l’abocador i va publicar un breu. Pons li digué que ells també havien rebut una telefonada anònima i que, a més a més, un periodista, Marc Sendra, els havia dit que ell, Dani Oltra, era l’autor d’una notícia sense signar. Llavors, Pons li va preguntar si publicava tot el que rebia per telèfon, sense contrastar-ho. Davant del seu silenci, Pons hi insistí amb el benentès que la trobada no era oficial, però que li estaria agraït si li revelava algun detall de tan estranya publicació”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assaig sobre el perdó i les relacions humanes


Un home de qui un capellà va abusar sexualment quan era petit. Una dona a qui algú ha picat enmig d’una escena de sexe. Un negre molt misteriós. És ell qui ha agredit a la dona casada? Amb el seu permís? I, entre d'altres, una persona molt rica a qui els diners no han donat la felicitat. Per intentar redimir-los, com a mínim intentar-ho, el Pare James Lavelle, a qui interpreta un grandíssim Brendan Gleeson.

Gleeson, protagonista indiscutible de “Calvary”, ja va treballar a les ordres de Joyhn Mihael McDonagh en la seva anterior pel·lícula, “El irlandés”. Es dóna la circumstància que a “Calvary” també treballa en Domhnall, fill d’en Brendan, que fa de pres enigmàtic. Coincideixen en l’escena de la presó. Aquest any, en Brendan també ha brillat a “Ex Machina”. Tot comença amb el Pare James confessant a un feligrès. Com aquell qui res, li diu que el diumenge vinent, d’aquí a set dies, el matarà. Per què? Doncs perquè és un home bo. Assassinar a algú que és dolent no té cap mèrit, assegura. A partir d’aquest moment, McDonagh ens explica la vida del capellà dia per dia. No deixa de fer res del que hauria fet si no l’haguessin amenaçat.

“Calvary” és una grandíssima pel·lícula. Té un ritme pausat, magnífics paisatges irlandesos (la fotografia és de Larry Smith) i una música francament bona. Per sobre de tot, però, l’actuació de Brendan Gleeson, que va estar nominat a millor actor en els premis del cinema europeu. La pel·lícula, que ens parla de la importància del perdó –la darrera escena és brutal- té un parell o tres de tocs d’humor negre molt interessant, com quan el capellà parla d’una dona de qui no recorda si és “bipolar o intolerant a la lactosa”. Quan un dels protagonistes li diu al Pare James que no sap si suïcidar-se o allistar-se a l’exèrcit perquè no lliga, li diu que més o menys és el mateix. Títol antibel·licista, reflexiu i pertorbador. Sens dubte, una de les històries més potents d’aquest any.

"PRIDE" (ORGULLO)

“Pride” és una aposta segura. Està dirigida per Matthew Warchus i ens explica la història de “Lesbians and Gays Support the Miners”, el grup d’homosexuals que va donar suport anímic i econòmic als miners de la Gran Bretanya, que portaven mesos de vaga. Corria l’any 1984, amb Margaret Thatcher al poder. Es configuren com a grup durant la manifestació de l’Orgull Gay de Londres.

El millor d’aquesta pel·lícula, que podríem batejar com el nou “Full Monty” (1997), és el bon rotllo que transmet. Va estar nominada a la millor comèdia o musical als Globus d’Or. Els integrants de la LGSM són simpatiquíssims en tot moment; i això que, inicialment, la majoria de miners no els hi posen les coses fàcils. Rebre diners de gais i lesbianes els incomoda força. Ells, però, no defalleixen mai. Em quedo amb l’actuació de Dominic West. El seu ball desbocat, movent-se pel terra i per sobre d’un munt de taules, et deixa un immens somriure a la cara. Si no tens ganes de ballar el discotequer “Shame , Shame, Shame”, de Shirley & Company, és que estàs mort.

Dels miners en vaga, destaquen dos o tres actors amb una trajectòria immaculada. Bill Nighy, a qui tenim vist per les seves aparicions a les nissagues d’”Underworld” i de “Piratas del Caribe” i Imelda Staunton. A ella la recordo, sobretot, d’”El secreto de Vera Drake” (2004). L’escena en què un grup de dones i familiars de miners se’n van de festa a un bar d’ambient gai és molt divertida; com la del llit, amb un consolador que troben per sorpresa. L’escena final de la pel·lícula és de les que emocionen. És d’aquells títols que generen bon rotllo i que deixen una missatge molt clar: amb amor propi i camaraderia tot és possible. Sensacional per veure en família.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, març 18, 2015

"Puro vicio": Una pel·lícula que fumeja!


Amb Paul Thomas Anderson em passa el mateix que amb David Cronenberg. M’agradaven més les pel·lícules que feia abans, com “Boogie Nights” (1997) i  “Magnolia” (1999). “The Master” (2012) no em va acabar de convèncer i “Puro vicio” (2014), que es va estrenar divendres, encara menys. De fet, el llibre en què es basa la pel·lícula, de Thomas Pynchon, també em va deixar força indiferent.

Com ja passava amb la novel·la, “Puro vicio”... fumeja! Thomas Anderson ens explica la història d’en Doc Sportello, un detectiu privat que no para de fotre’s porros i d'esnifar cocaïna. De vegades, sorprèn que s’aguanti dret o que pugui pronunciar dues o tres paraules seguides. Viu a Los Ángeles, als anys 70, en l’època d’or dels hippies californians. Fa la sensació que segueix enamorat de la seva exparella, una “femme fatale” que respon al nom de Shasta. Addicta als estupefaents com ell, per suposat. Al Doc Sportello l’interpreta un grandíssim Joaquin Phoenix, un actor que m’encanta. Thomas Anderson ja va treballar amb ell a l’esmentada a “The Master” (2012). La Shasta és Katherine Waterston. Hi ha una bona química entre ells.

Un dia qualsevol, després de molts temps sense veure’s, la Shasta demana ajuda a en Doc. La dona i l’amant del magnat immobiliari amb qui està embolicada volen que participi en un pla per treure-li els diners que té i ingresar-lo en un psiquiàtric. Poc després, desapareix la Shasta, l’empresari, troben mort a un dels seus guardaespatlles i ressuscita un ex-bateria a qui es donaven per traspassat. En l’actualitat, està treballant de delator per la policia. Li dóna vida Owen Wilson, a qui sempre recordaré pel seu paper de model tronat a “Zoolander” (2001), al costat de Ben Stiller. Del repartiment també destaquen Josh Brolin, Reese Witherspoon i Benicio del Toro. El primer com a policia duríssim (amb passat televisiu) i els atres dos com a advocats. Ella treballant pel govern; ell fent-li la punyeta.

Estem davant d’una història negra com el carbó, plena de droga, molta droga, desaparicions i un munt de coses surrealistes, amb obres filantròpiques incloses. Tot costa massa d'entendre, amb somnis i realitat barrejats. Tot mol dispers. Curiós el paper de Martin Short com a cap del sindicat d’uns dentistes ben particulars. Això de les drogues destrossa les dents. Ningú no en té cap dubte!

"EL AÑO MÁS VIOLENTO"

Hi ha persones amb sort i persones sense. Suposo que estem tots d’acord. A partir d’aquí, hi ha gent que creu que la sort cal buscar-la i d’altra que pensa que, per molt que la busquin, mai acabaran de trobar-la. J. C. Chandor ens en parla a “El año más violento”, la seva tercera pel·lícula, després de “Cuando todo está perdido” (2013) i “Margin call” (2011). Manté la bona línia. Té enginy i molt suspens.

El gran protagonista és l’Abel Morales, un empresari que intenta tirar endavant la seva empresa de combustible. Ho intenta legalment, seguint sempre el camí correcte. A l’Abel l’interpreta un sòlid Oscar Isaac, que ja em va agradar molt a “A propósito de Llewyn Davis” (2013), dels Coen. L’Ana, la seva dona, no li posa les coses fàcils. És filla d’un gàngster empresonat i els seus mètodes són un pèl diferents. Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012), que és qui fa el paper, està sensacional. És la “femme fatale” perfecta. L’Abel està a punt de comprar uns terrenys per ampliar el negoci. Si ho aconsegueix, es posarà en una posició dominant respecte en el sector. Paral·lelament, comencen a atacar als xofers dels seus camions i a robar-li el combustible. I no és fàcil saber qui hi ha al darrere...

Chandor ambienta la pel·lícula a Nova York, en el perillós any 1981. Segons les estadístiques, va ser terrible, amb un munt de delictes i la policia sense saber què fer. L’Abel ha de lluitar contra la violència i contra les acusacions de corrupció. Ell diu que està net, però no paren d’investigar-lo i de buscar-li les pessigolles. L'home que està al capdavant de la fiscalia és en Lawrence, de qui fa David Oyelowo, el Martin Luther King de “Selma”. L’advocat de la família Morales és un extraordinari Albert Brooks, amb una llarguíssima carrera. Porta quasi quaranta anys en primera fila, des que va debutar amb “Taxi driver” (1976). Tot i el títol, no és una pel·lícula violenta, més enllà d’un parell d’agressions a conductors i a l’escena final.

Estem davant d’un títol llarg, una mica més de dues hores, que retrata, de manera satisfactòria, l’intent de l’Abel d’aconseguir la seva petita part del somni americà. Va arribar de fora i, fent les coses ben fetes –i procurant tenir la sort de cara-, intenta créixer sense fer massa mal als altres. No deixa de ser un drama, contundent, que ens explica la història d’un home molt segur de les seves possibilitats. S’ha de veure. Això sí, cas de buscar acció pura i dura, potser no és la pel·lícula més adequada. M’ha agradat que Chandor hagi sabut connectar-nos amb el protagonista, patint al seu costat del primer a l’últim moment.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, març 17, 2015

"Un pòdium irrepetible" (Georgina Esteva)


Divendres es presenta a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers (19 hores) el llibre “Un pòdium irrepetible”. Està escrit per la filòloga, traductora i esportista Georgina Esteva. Les il·lustracions són de la granollerina Montse Buñuel. Està publicat per l’editorial Gregal i té 216 pàgines. Introduir als nens i a les nenes a la literatura a través de l’esport és una molt bona idea.

Els grans protagonistes del llibre són la Martina i l’Èric, que tenen tretze anys i fan primer d’ESO. A l’escola els demanen un treball sobre els valors de l’esport. Podrien anar a la biblioteca i recollir informació -que segur que és el que faran la majoria- però ells prefereixen anar un mica més enllà... i viure les diferents modalitats esportives en primera persona. Tot el que es pot comprovar personalment, molt millor. L’experiència sempre queda! Després de parlar entre ells, els dos adolescents es reparteixen aquests deu esports: alpinisme, vela oceànica, córrer per la muntanya, surf d’estel, triatló, bicicleta de muntanya, natació en aigües obertes, surf de rem, corfbol i voleibol de platja.

Com que practiquen tots aquests esports amb atletes professionals, n’aprenen molt ràpid. Les classes que reben són a la seva mida, per a no iniciats. Tant la Martina com l’Èric queden sorpresos amb la simpatia dels seus professors per un dia: els mimen, els afalaguen, els ajuden a superar els petits contratemps que pateixen... I això que inicialment els semblaven murs insalvables. Ràpidament veuen com n’és d’important fixar-se uns objectius, fer una bona preparació, lluitar fins al final, tenir una ment forta, voluntat, esperit de superació, confiança en un mateix... Fer esport al costat de cracs que podrien ser ben bé en Kilian Jornet, la Núria Picas, el Purito Rodríguez o la mateixa Georgina Esteva –que també va ser esportista d’elit- fa que l’aprenentatge vagi molt més ràpid. El que potser no s’imaginaven la Martina i l’Èric es que podrien acabar enamorant-se d’algun dels seus professors puntals.

“Un pòdium irrepetible” és un llibre educatiu, amè i ben escrit. Segur que els nens, les nenes, els nois i les noies que se’l llegeixin s’ho passaran d’allò més bé. Aprendran de primera mà les regles bàsiques de tots els esports que practiquen la Martina i l’Èric i quins valors es necessiten per practicar-los; uns valors que són aplicables a la vida diària. Com acabaran les històries d’amor de la Martina i de l’Èric? Si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre.

“El corfbol és un esport que va néixer a Holanda. Per jugar-hi es necessiten dos equips, però a diferència de la majoria d’esports d’equip, els equips són mixtos. Per tant, nois i noies juguen junts. Això m’ha agradat d’entrada, perquè els equips sempre han de ser o masculins o femenins, però en cap dels esports que conec han de ser mixtos, i en corfbol sí. Això evita la segregació de sexes en l’esport i em sembla interessant, perquè d’aquesta manera desapareixen les diferències. Cada equip consta de quatre noies i quatre nois i el joc consisteix a introduir la pilota dins d’una cistella de color groc. També m’han dit que hi ha dues zones de joc: l’atac i la defensa. Sé que té un reglament específic, però no us puc explicar més coses perquè encara no ho he vist ni hi he jugat mai. Aquesta setmana, però, aniré a provar-ho. Ja us explicaré”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, març 12, 2015

Homes sense dones (Haruki Murakami)


Vaig comprar-lo dissabte i no vaig parar fins que el vaig acabar. Em refereixo a “Homes sense dones”, l'últim llibre del grandíssim Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Està publicat per Empúries Narrativa i no és massa llarg: té 269 pàgines. La traducció és d’Albert Nolla i Jordi Mas López. Són set històries protagonitzades per homes, la majoria d’ells marcats per una potent relació d’amor-odi amb alguna dona.

En la primera, “Drive My Car”, en Kafuku reflexiona sobre la seva esposa, morta de càncer. Ell és actor. Ella també ho era. Acaba de contractar a la Misaki perquè li faci de conductora. Li agafa confiança i, mentre es mouen per la ciutat en el seu Saab 900 descapotable groc, li explica que la seva dona l’enganyava. A l’últim dels seus amants el va voler conèixer. Arriba a la conclusió que l’home també l’estimava molt, com ell. A “Yesterday”, Murakami ens parla de l’amistat entre en Kitaru i la Tanimura. El primer surt amb l’Erika, però la seva relació s’aguanta pels pèls. És per això que en Kitaru li demana al seu amic que ocupi el seu lloc a la parella. També li recomana a ella. El tercer conte, “Un òrgan independent” té com a protagonista al doctor Tokai. És solter i surt amb un munt de dones, també de casades, sempre sense cap compromís. Fins que s’enamora perdudament i canvien tots els seus clixés. És possible morir d’amor?

A partir de la quarta història, el llibre comença a entrar en el món obscur de Murakami, ple de somnis i de realitats paral·leles. Sabem que en Habara està tancat en una casa, però no per quins motius. Hi ha una dona, a qui ell ha batejat com Xahrazad, que li porta tot el que necessita, li fa la neteja... i també l’amor! El que prefereix d’ella són les seves increïbles històries, al més pur estil de “Les mil i una nits”. Com quan li explica que, en una altra vida, havia estat una llamprea. Més misteriós és l’episodi d’en “Kino”, que obre un bar amb el seu nom després de descobrir que la seva dona l’enganya amb un company de la feina. Podríem dir que, com que passa en un bar de copes, aquesta és la història més musical de totes. Fa referències, per exemple, a “La batalla de Jericó”, de Coleman Hawkins; i al “Georgia on my mind”, de Billie Holliday. El final és el més estrany i obert, dels que convida a reflexionar. Quin paper tenen les serps?

FINALS MOLT OBERTS

A “Samsa enamorat”, en Gregor Samsa –creu que es diu així- es desperta en una habitació buida, on només hi ha un llit. Està despullat i no té forces ni per moure’s. A més a més, està mort de gana. Com ha arribat a una situació tan extrema? Quan es presenta a "casa seva" una noia geperuda a arreglar un pany, li obre la porta i comença a parlar amb ella. Veiem que el noi no sap res d’aquest món. O ha estat molt temps “desconnectat” o acaba d’"arribar", per dir-ho d’alguna manera. Està relacionat d’alguna manera amb l’Habara o en Kino? Murakami tanca el llibre amb “Homes sense dones” –el títol global- explicant com marquen als homes la pèrdua, real o fictícia, d’una dona important en la seva vida. Hi ha un abans i un després. I també, abans o després, tothom ha de viure en pròpia persona aquesta gran pèrdua.

“Poc després que la gata desaparegués, en Kino va començar a veure serps al voltant de la casa. La primera que va veure era una serp fosca, de color marronós, força llarga. Avançava reptant sota el salze del jardí del davant. En Kino la va veure quan obria la porta amb la clau, carregat amb una bossa de paper plena de menjar. És insòlit veure serps al centre mateix de Tòquio. Se’n va soprendre una mica però no es va amoïnar especialment. A la part del darrere hi havia l’extens jardí del Museu Nezu, encara ple de naturalesa. No era estrany que hi visquessin serps”.

“Al cap de dos dies, però, quan abans del migdia va obrir la porta per recollir el diari, va veure una altra serp gairebé al mateix lloc. Aquesta tenia la pell de tons blavosos. Era més petita que la d’abans i tenia un aspecte llefiscós. Quan la serp el va veure, es va deixar de moure, va aixecar una mica el cap i el va mirar a la cara (o va semblar que el mirava). Mentre ell dubtava de què havia de fer, la serp va abaixar el cap a poc a poc i va desparèixer. En Kino no va poder evitar de sentir que allà passava alguna cosa sinistra, perquè li va fer l’efecte que aquella serp el coneixia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, març 11, 2015

El nostre món està malalt; molt malalt


Fa molt temps que no sortia d’un cinema tan afectat. Va ser diumenge, en la projecció que l’Associació Cultural de Granollers va fer de “The Salt of the Earth”. El documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado és sensacional, però dur com un cop de peu a l’entrada de l’estómac. No me’n penedeixo d’haver-lo vist, però em va costar molt treure-me’l del cap.

Per què? Doncs perquè algunes de les instantànies del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, protagonista del documental, són esfereïdores. Sobretot, quan es va dedicar a ensenyar al món els conflictes internacionals, la fam i els èxodes. Aquesta part costa molt de digerir. Sabem que les guerres existeixen, i que no hem de tancar els ulls davant de l’evidència, però les fotografies de Salgado tenen una força devastadora. Segur que, en el seu dia, van remoure moltes consciències. Ell ho té clar: els humans som dolents i ens destruïm sense aturador. I el més preocupant, no creu que la cosa canviï mai! Les imatges dels incendis dels pous de petroli de Kuwait, l’any 1991, incendiats per Sadam Husein, posen els pèls de punta. Acompanyades d’una música contundent, fan perdre el món de vista.

Per sort, abans d’aquest duríssim període, Salgado havia retratat paisatges i persones dels països de l’Amèrica Llatina i va fer una gran sèrie sobre oficis. Suposo que destrossat per tot el que va veure a l’Àfrica, amb les matances entre Hutus i Tutsi incloses, després va buscar temes més agraïts i menys durs, com la vida animal i la natura. Diuen que al costat d’un gran home hi ha una gran dona, i en aquest cas també es compleix. La d’en Sebastiao, la Laila, aguanta les grans absències del seu marit amb gran enteresa. Ella se’n cuida dels dons nens, un amb Síndrome de Down, i organitza les fotografies pels llibres. També és ella qui li proposa al Sebastiao que reforesti la finca de la seva família, devastada per la sequera. No hi havia ni un brot verd i, amb el pas dels anys, s'hi han plantat més de dos milions d’arbres. Tot aquest projecte està englobat en l’anomenat Instituto Terra.

Reforestar “casa seva” és la sincera aportació de Salgado a un món que li agradaria que fos molt diferent del que ha fotografiat al llarg de la seva vida. Ell diu que tanca el cercle. Deixa la terra on va néixer igual –o fins i tot millor- de com la va trobar. La pel·lícula està codirigida pel fill d’en Sebastiao, Juliano Ribeiro Salgado. S’ha de veure, encara que després costi dormir.

"SELMA"

“Selma” era la gran estrena de divendres passat. A la darrera edició dels Oscars va estar nominada com a millor pel·lícula. No va guanyar l’estatueta en aquesta categoria, però sí que se la va emportar en l’apartat de millor cançó, amb “Glory”. Està dirigida per Ava DuVernay i interpretada, entre altres, per Oprah Winfrey. “Selma” era l’única representant afroamericana de la gala.

El títol fa referència a la marxa entre les localitats de Selma i Montgomery, que va començar el 21 de març de 1965. Inicialment, es van posar a caminar unes tres mil persones negres. Quan van arribar, quatre dies després, eren més de vint-i-cinc mil. Demanaven poder votar, que se’ls havia negat, reiteradament, des d’aleshores. Al llarg de la marxa, es va idear l’expressió de “Black Power”. A Montgomery, Martin Luther King va pronunciar el famós discurs “How Long, Not Long”. Aquell mateix dia, Viola Liuzzo va ser assassinada pel Ku Klux Klan. El paper de Luther King el fa David Oyelowo, que el 2014 va treballar moltíssim: “Interstellar”, “El año más violento” i “Default”, a més a més d’aquesta. La veritat és que compleix força bé.

Al costat d’Oyelowo brillen Tom Wilkinson, donant vida al president Lyndon Baines Johnson; i Tim Roth, que interpreta a la perfecció al duríssim governador George Wallace. Sóc molt fan d’ell des del “Reservoir dogs” (1992) de Quentin Tarantino. També fan petits papers Cuba Gooding Jr. i Dylan Baker, a qui sempre recordaré per “Hapiness” (1998). La pel·lícula comença amb Luther King rebent el Nobel de la Pau i el personatge de Winfrey intentant votar sense èxit. Gràcies a la feina del clergue i de molts altres, els negres finalment van aconseguir el seu objectiu. Va ser com a conseqüència de l'acord “Voting Rights Act”, firmat sis mesos després de la marxa de Selma. Johnson estava acorralat per tots costats i va acabar cedint.

La pel·lícula està molt bé, per tot el que explica, que és molt, però li he trobat a faltar una miqueta més de passió. L’he vista, l’he gaudida; i m'he quedat amb les ganes de veure més coses relacionades amb Luther King. Segons sembla, els drets cinematogràfics dels seus discursos són... d'Steven Spielberg. És per això que no s'han pogut fer servir a "Selma". Una llàstima.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, març 06, 2015

"Recuérdame que te odie" (Álex de la Iglesia)


El dibuixant de còmics uruguià Bruno Kosowski i l'editor Rubén Ondarra, protagonistes del llibre “Recuérdame que te odie”, podrien haver sortit perfectament a qualsevol pel·lícula d’Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965), que n’és l’autor. Té 235 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta. És molt irònic i cent per cent cinematogràfic. Es llegeix pràcticament d’una tirada, en un parell o tres d'hores. Hi haurà pel·lícula?

Veig a en Bruno, en Rubén i, sobretot, al grandíssim Juan Carlos Satrústegui -que ha viscut mitja vida passejant-se per institucions psiquiàtriques-, formant part a l’estranya banda terrorista d’en Ramón a la inoblidable “Acción mutante” (1992), o barallant-se entre ells, amb en Nino i en Bruno, a “Muertos de risa” (1999). També me’ls imagino com a veïns d’escala de la Julia a “La comunidad” o, fins i tot, fent costat als trasbalsats pallassos de “Balada triste de trompeta” (2010). En Bruno està totalment desequilibrat, com en Rubén i en Juan Carlos. Podríem dir allò de “Dios los cría y ellos se juntan”.

En Bruno ha d’entregar un llibre que li va encarregar en Rubén i mai no troba el dia. Quan l’editor decideix anar a buscar-lo personalment a casa seva, després d’un munt de trucades i de missatges de WahtsApp, se n’adona que ha desaparegut i comença la seva desesperada recerca. Una recerca boja, plena de còmics, de jocs de taula (el Cluedo, el Monopoli, Operación...), de drogues, cafès de l’Starsbuck, nigerianes amb els pits molt grossos, senyors baixets, molts Dry Martinis i parada final a Eurodisney. La història que ens explica De la Iglesia és força violenta, amb mossegades, cops de grapadora, i dits i ungles volant amunt i avall. Diria que té alguns tocs tarantinians. Les pistes per descobrir on s’amaga en Bruno, si encara està viu, parteixen d’un gravat de l’alemany Alberto Durero, “Melancolía I”.

Estem davant d’una novel·la d’intriga àgil, paranoica i amb una gran dosi de crítica cap a la societat actual. L’autor ho barreja pràcticament tot; des de la literatura més popular fins a les cites de l’Antic Testament o els Clàssics. Dos noms per acabar: el de la Montse, l’exdona d’en Rubén, a qui mai no ha acabat d’oblidar del tot -quin cul, mare meva-; i el del joc del Dungeon, que té obsessionat a algun dels protagonistes. De fet, les aventures que vivim pels carrers de Madrid podrien formar part d'un espectacular i sanguinolent joc de rol.

“En cuando divisé un desvío lo cogí, sin pensar obviamente en las consecuencias. Lamento de corazón los accidentes que provoqué al apostar por la alternativa más extrema. Mi alma está perdida, mi corazón es negro como las axilas de mis incansables acosadoras y no pienso dedicar un minuto a la redención. Uno es lo que hace, como decía Satrústegui, Kant y las reglas del Dungeon”.
Es tan cómodo como hacer lo que dicen los demás. Es tan fácil encajar, conformarse.... tengo cincuenta y dos años. Si la vida es una semana, estoy a viernes. Mañana es el último día; el domingo está todo cerrado. Estamos a viernes y no he hecho nada más que quejarme. Nunca se daban las condiciones idóneas para el transcendental primer paso. Siempre había que esperar algo, algo que no llega”.

Bon cap setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, març 04, 2015

"Kingsman": exageració a l'enèsima potència


Matthew Vaughn em va sorprendre molt gratament amb la divertidíssima “Kick-Ass” (2010). A “Kingsman. Servicio secreto” fa servir una fórmula similar, però el resultat no és tan rodó. Tot i que dura dues hores i deu minuts, és veritat que passa força bé. Acaba convertint-se en una divertida paròdia de les típiques pel·lícules d’espies, amb personatges molt bons i de molt dolents. No hi ha terme mitjà.

El molt bo i quasi indestructible, com un 007 qualsevol, és l’agent Harry Hart, conegut entre els seus com Galahad. Sota la seva aparença de sastre, s’amaga un agent implacable. El molt dolent és el riquíssim Valentine, preocupat pel canvi climàtic. El seu pla per resoldre el problema és cruel i injustificable. A Hart l’interpreta Colin Firth, que sempre defensa molt bé els seus papers. I a Valentine, amb pinta de cantant de rap, un papizota Samuel L. Jackson. Al costat de Hart, Michael Caine (màxim responsable dels Kingsman) i dos joves aprenents, l’Eggsy i la Roxy, de qui fan en Taron Egerton i la Sophie Cookson. L’ajudant d’en Valentine és una dona amb cames ortopèdiques, la Gazelle (Sofia Boutella). No són unes pròtesis normals, estan esmoladíssimes, fins al punt de poder tallar un home per la meitat.

L’argument és més aviat senzill. Mor un agent i comença un procés de selecció per trobar-li el millor substitut. Paral·lelament, en Hart ha d’enfrontar-se a en Valentine, que vol acabar amb el món tal com el coneixem. No li serà fàcil perquè el recent magnat de la telefonia mòbil ho té tot molt ben planejat. “Kingsman” és una pel·lícula exagerada. Ho porta tot al límit. Res del que passa és creïble, però aquesta és la seva intenció. És un festival de llum i color, primant l’espectacle per sobre de la mateixa història. L’escena de l’església és brutal. La pel·lícula s’aguanta perquè té un bon sentit de l’humor. És clau l’actuació de Colin Firth. Encara que sense entrar-hi de ple, Vaughn critica la submissió de la societat al món del diner i el seguidisme cap a les grans companyies.

"MAP TO THE STARS"

Sóc fan de David Cronenberg des de fa temps, però les seves dues últimes pel·lícules no m’han convençut gens ni mica. No em va agradar en el seu dia “Cosmopolis” (2012); ni ara “Map to the stars”, que s’estrena demà passat. Dels últims anys, em quedo amb “Promesas del este” (2007) i “Una historia de violència” (2005). Fa la sensació que té ganes de complicar-se la vida. Com més estrany és tot, millor.

El més destacat de “Map to the stars” és el paper de Julianne Moore, extraordinària com a diva del cinema en hores baixes. Està completament descentrada i necessita el suport d’una espècie de psiquiatre (John Cusack) per tirar endavant. Ell és molt mediàtic, amb programa de televisió propi i un munt de llibres publicats. A ella la vida encara se li complica més amb l’arribada de la seva nova assistenta, una noia que va estar a punt de morir en un incendi. Es diu Agatha Weiss i està interpretada per Mia Wasikowska qui, amb 25 anys, ja podria deixar de fer de nena d’una vegada. L'Agatha és filla del psiquiatre -l'actriu no ho sap- i germana d’un nen prodigi, que s'ha fet famós després de protagonitzar una taquillera pel·lícula. Tot i la seva edat, ja ha estat a rehabilitació, per culpa de les seves addicions.

Representa que amb "Map to the stars", Cronenberg vol fer UNA ALTRA crítica al món del cinema, els seus excessos i les seves excentricitats. Ja he vist massa pel·lícules d'aquestes. A més a més, diria que, darrerament, el director canadenc ho fa tot massa complicat. La relació entre els pares de l'Agatha, la d'ella amb el seu germà, la de l'actriu amb la seva difunta mare... tot és massa extrem, tot s'acaba agafant amb pinces. Segur que és voluntari i molt meditat, però jo ho trobo poc atractiu. Estic convençut que hi haurà molts crítics que deixaran aquest títol de Cronenberg pels núvols, però no puc estar-hi d'acord. Per cert, pel paper de jove aspirant a actor -que guanya uns calerons com a xofer de limusines-, Cronenberg torna a treballar amb Robert Pattinson, protagonista indiscutible de "Cosmopolis".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 25, 2015

"Reparar els vius" (Maylis de Kerangal)


“Reparar els vius”, de Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), és una novel·la que parla de vida... i també de mort. Després d'una primera mirada, no sembla fàcil de llegir, però la veritat és que passa francament bé. Ha estat un gran èxit de vendes a França, on ha guanyat un munt de premis literaris. Està publicada per Angle Editorial i té 254 pàgines. És una història complexa, profunda i, sobretot, molt humana.

El protagonista absolut del llibre és en Simon Limbres o, per ser més exactes, el seu cor... i també la seva família. Té 19 anys i, ja en les primeres pàgines, pateix un accident de cotxe mortal, després d’una matinada de surf. Excepte el cervell, tots els seus òrgans estan intactes. Els metges ho tenen clar. En Simon, jove i esportista, és el donant perfecte. Amb molt de tacte i un llenguatge cent per cent descriptiu, De Kerangal ens explica quins protocols segueixen a l’hospital des que ingressen en Simon, amb la seva vida penjant d’un fil. Aquella trucada per donar la mala notícia a la família; la xerrada amb els pares per intentar que donin el cor, els pulmons i els ronyons del seu fill; el procés d’extracció i posterior reparació del cos; la recepció per part dels beneficiaris... Sembla molt macabre, però no ho és.

Tot i ser un pèl hipocondríac, “Reparar els vius” no m'ha angoixat. És un cant a la vida. Desconec si De Kerangal és donant o no; però m’hi jugaria un pèsol que sí. La desesperació inicial de la mare, el pare, la germana i la xicota d’en Simon queda difuminada –segur que no desapareixerà mai- per la idea que els òrgans del seu estimat serviran per millorar l’estat de salut d’altres persones. La seva mort no és estèril del tot; és una mort que acaba regalant vida. També és molt interessant la visió que té l’autora dels responsables mèdics de l’hospital on va a parar en Simon. Se’ls veu molt professionals, posant-se en la pell de la família. No sé si sempre és així. Ni els “obliguen” a ser donants (podríem dir que els acompanyen) ni obliden cap de les “promeses” que li fan a la mare. El moment en què cusen al Simon, amb respecte absolut, després d’extreure’n els òrgans, és espectacular. La vida es mereix tot el respecte del món, però també la mort.

L’únic que no m’ha acabat de convèncer és que De Kerangal expliqui detalls de les vides privades d’alguns professionals. Que un metge tingui passió pel cant i les caderneres o que una infermera hagi tingut una nit salvatge amb un examant em sembla un pèl irrellevant. És veritat, però, que aquests parèntesis serveixen per rebaixar la tensió de la resta de l’obra. També és molt interessant el punt de vista de la Claire, que és la dona on va a parar el jove i fort cor d’en Simon. Quina sort que ha tingut! Està agraïda amb el donant, però també intrigada i amb un munt de preguntes al pap.

“Gira en rodó a la cambra. Si és una donació, deu ser d’un tipus especial, pensa. En aquesta operació no hi ha donant, ningú no ha tingut la intenció de fer cap donació, i tampoc no hi ha donatari, perquè ella no es pot permetre de refusar l’òrgan, l’ha de rebre per força si vol sobreviure, per tant, de què es tracta? De tornar a posar en circulació un òrgan que encara podia servir, de garantir la seva funció de bomba? Comença a desvestir-se, s’asseu al llit, es treu les botes i els mitjons. El sentit d’aquesta transferència de la qual es beneficia ella per mitjà d’un atzar inversemblant –la compatibilitat inaudita de la seva sang i del seu codi genètic amb els d’un ésser mort avui-, tot això esdevé confús. No li agrada aquesta idea de privilegi indegut, de loteria, se sent com el ninot de peluix que les pinces agafen entremig del farrigo-farrago de bagatel·les amuntegades darrere una vitrina de la fira”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, febrer 24, 2015

Chris Kyle: Heroi o assassí en sèrie?


Heroi o assassí en sèrie? Em refereixo al franctirador Chris Kyle, protagonista indiscutible d’”American Sniper”, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Als seus 84 anys, el director de San Francisco continua en plena forma. A Kyle li atorguen 160 morts. Els iraquians, que li tenien pànic, el van batejar com el Dimoni de Ramadi. Lògicament, els soldats nord-americans l’idolatraven.

A Kyle l’interpreta Bradley Cooper, que en aquest 2015 ha tornat a estar nominat en la categoria de millor actor principal. L’any passat ho va estar per “La gran estafa americana” i l’anterior per “El lado Bueno de las cosas”. Algun cop l’haurà de guanyar, però en aquesta ocasió el premi se l’ha emportat Eddie Redmayne, extraordinari fent d’Stephen Hawking a “La teoria del todo”. Cooper em sembla un bon actor; però ja està. La crítica assegura que a “American Sniper” està sublim, però no hi estic del tot d'acord. Podríem dir que compleix. El film també estava nominada a millor pel·lícula, guió adaptat, muntatge, so i efectes sonors. Només va guanyar aquest últim.

Eastwood ens explica la història de Chris Kyle, a qui el seu pare va ensenyar a disparar quan era petit. Quan veu per televisió que ataquen les ambaixades nord-americana a Nairobi i a Dar es Salaam, l’any 1998, decideix allistar-se a l’exèrcit. El 2011, després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, l’envien a Iraq. És allà, i en missions posteriors, on posa fi a la vida, com a mínim (aquesta és la xifra oficial) de 160 persones, amb alguna dona i algun nen inclosos. Havia d’abatre qualsevol persona que anés armada, estirat en una teulada, per protegir als seus companys, que entraven a les cases dels iraquians buscant armes i rebels. Ho acaba fent amb tota normalitat; i diria que amb la consciència tranquil·la. És part de la seva feina. Per això el paguen! En algunes fases, la pel·lícula m’ha recordat “La noche más oscura” (2012).

“American Sniper” inclou un profund missatge polític. Queda clar que Eastwood dóna suport a la feina de Kyle, a qui ens defineix com tot un patriota. Al final, el problema és més moral que qualsevol altra cosa. Mata perquè els seus caps li demanen. Si no hi hagués guerra, no ho hauria de fer. En Kyle acaba vivint per la seva feina. Les estades a casa seva, entre missió i missió, l’acaben avorrint. El cap segueix tenint-lo a la guerra! La seva dona, interpretada per Sienna Miller (que aquest any també surt a “Foxcatcher”), és qui més ho pateix. Després de veure la pel·lícula, us recomano que llegiu la biografia d’aquest històric franctirador. No abans, perquè ja sabreu com acaba la història.

"FUERZA MAYOR"

“Turist”, que aquí s’ha traduït com “Fuerza Mayor”, és la gran estrena de divendres. Als Òscar va estar preseleccionada com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però no va entrar entre les finalistes. Sí que ho va aconseguir, sense premi, als Globus d'Or. És sueca i està dirigida per Ruben Östlund, de qui ja havia vist “Play” (2011), millor director a Gijón.

Sorprèn que una allau sense morts ni ferits pugui provocar tants dubtes en una família, en principi, ben avinguda. M’explico. Un matrimoni i els seus dos fills estan dinant a la terrassa d’un restaurant dels Alps, entre esquiada i esquiada. En principi, l’allau està controlada, però un munt de pols de neu acaba enfarinant-ho tot, deixant als clients morts de por. En un tancar i obrir d’ulls, tot queda a les fosques, com si s’acabés el món. Res greu, que quedi clar. L’instint maternal de l'Ebba provoca que protegeixi als seus dos fills amb el cos. Just en el moment que arriba la neu, En Tomas agafa els guants, el mòbil i arrenca a córrer. Es queda just al costat, que quedi clar. Aquest és el començament del final.

Entenc la reacció de la dona; però també la de l’home. Fa uns anys, una nit de Sant Joan, estava en una masia d’uns amics meus. Tiraven petards i, des del meu punt de vista, no precisament bé. El meu fill i jo vam refugiar-nos en l’avantsala, mirant el suposat espectacle per les finestretes. Volia protegir-lo. No em va sorprendre que un coet pugés malament. El que no esperava és que donés la volta, entrés a l’avantsala i explotés allà. Molt fum i un soroll brutal. El primer que vaig fer, mig sord, va ser sortir fora. Els meus amics i la meva dona no paraven de riure. Em van dir que semblava que sortís del programa de televisió “Lluvia de estrellas”. En aquell mateix instant, però, tots ens vam adonar que en Pau s’havia quedat sol a dins i el vam anar a buscar. Només havien passat segons; i estava perfecte!

La reacció d'en Tomas és suficient perquè l'Ebba li retiri la seva confiança? És normal que ell no vulgui reconèixer la seva errada? Els fills, que són petits, entenen el que ha passat realment? Hi havia un ‘enfrontament’ previ? De fet, estan de vacances junts perquè, durant els últims mesos, el pare no havia pogut estar massa per la família. Són algunes de les preguntes que intenta contestar la pel·lícula. També és molt interessant el paper de la parella d’amics que els visita. Ells també es pregunten què haurien fet en una situació similar. Suposo que per allò de la camaraderia, en Matt dóna suport a l'home; i la Fanni, a la dona. Totes les interpretacions, actors suecs i poc coneguts -com a mínim per a mi- són francament bones. Em quedo, però, amb Lisa Loven Kongsli, fantàstica en el seu paper de mare torturada. Östlund no es posiciona. Ell presenta els diversos punts de vista. És l’espectador qui ha de prendre partit, si ho considera oportú. Un títol imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 18, 2015

"Mercado de invierno" (Philip Kerr)


En la faixa que acompanya al llibre s’hi pot llegir “Un famoso técnico portugués ha sido asesinado”. Em refereixo a “Mercado de invierno”, de Philip Kerr. No és una mala manera de cridar l’atenció als lectors indecisos. Ràpidament s’associa l’entrenador desaparegut amb José Mourinho. El portuguès, però, també surt en el llibre i, com en la realitat, dirigeix al Chelsea. És un sí, però no...

Joao Zarco, aquest és el nom de l’entrenador portuguès protagonista del llibre, té unes maneres molt semblants a les de Mourinho. És un bocamoll, insulta i desacredita pràcticament tothom, té la premsa i els àrbitres com a enemics mortals i celebra els gols importants de genolls, després de córrer com un esperitat per la banda. Una mica Mourinho, no? Quan Zarco apareix mort, amb el cap totalment esberlat, no és fàcil descobrir qui hi ha darrere de l’assassinat. La llista de persones amb qui estava barallat l’entrenador del London City és més llarga que un rotllo de paper de vàter. El propietari de l’equip és un ric ucraïnès, Viktor Yevegenovich Sokolnikov. Alguna cosa a veure amb el rus Roman Abramovich, cap de Mourinho al Chelsea? Sokolnikov també forma part del grup de possibles culpables. De vegades, les seves relacions amb Zarco es tensaven una mica massa.

POC AMANTS DE LA POLICIA

Sokolnikov, poc amant de la Policia, li demana al segon entrenador de Zarco, Scott Manson, que faci una investigació paral·lela. L’ucraïnès, amb negocis poc clars, prefereix tenir les forces de seguretat ben lluny d’ell. Tampoc no és massa amic de la Policia Manson, que anys enrere va ser condemnat per una violació que no havia comès. Necessitaven un culpable i, segons sembla, es van manipular les proves. Com a contrapartida, Sokolnikov el convertirà en l’entrenador en cap, en substitució de Zarco. De moment, li dóna el títol de manera provisional, però si atrapa a l’assassí, li firmarà un contracte per un munt de temporades. És igual si juguen bé o malament a futbol? Doncs sembla que sí! Inicialment, en Manson no sap ni per on començar.

He llegit en algun lloc que no es pot fer literatura esportiva, perquè l’esport ja ho és en si mateix. No hi estic d’acord. “Mercado de invierno” és una novel·la negra; amb un assassí (o assassins), un mòbil i persones intentant descobrir el culpable. L'única diferència és que Manson fa d'entrenador i no de fuster, advocat o economista. Si fos fuster, podríem parlar d’un llibre de fusteria? Oi que no? Sí que és veritat, però, que el futbol impregna totes i cadascuna de les pàgines, amb noms d’equips, entrenadors i jugadors reals i també d'inventats. Retrata a la majoria de futbolistes com a nens rics, alguns molt curts de gambals, i deixa clar que, pels qui viuen del negoci, el futbol és molt més que un esport; és la seva filosofia de vida. Està per sobre de tot, fins i tot de les seves pròpies famílies. Mentre es formava com entrenador, Manson havia estat ajudant de Pep Guardiola al Barça.

"Mercado de invierno" és una novel·la àgil, fàcil de llegir, amb molta presència de Twitter i YouTube i amb un final simpàtic. Està publicada per RBA i té 409 pàgines.

"El encuentro contra el Weat Ham sería muy diferente y todos lo sabíamos. El primer partido de un entrenador determina el tono de cómo se percibirá su ejercicio, y no solo por parte del propietario del club y de los periodistas deportivos, sino también –y lo que es más importante- por la afición, que es más supersticiosa que una carreta llena de gitanos. El hermano de mi exesposa se niega a ir a ver al Arsenal si no es con su bigote de gato de la suerte. Es una de tantas persones serias y racionales que cuando siguen el fútbol creen en el mal de ojo, las maldiciones y los actos de un Dios caprichoso que decide quién va a ganar y quién va a perder. Una derrota en este partido sería como si me atasen un albatros al cuello".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les desgràcies mai no arriben soles


Carlos Vermut ha aconseguit molt en poc temps. Amb només dues pel·lícules, ja s’ha posat a la butxaca a un munt de cinèfils. El seu cinema potser mai acabarà de convèncer a tothom, però ningú dubte de la seva qualitat. El 2011 va sorprendre amb “Diamond flash” (que no es va estrenar als cinemes) i l’any passat la va encertar de ple amb “Magical Girl”, candidata als Goya.

La vaig veure dimarts de la setmana passada, dins del cicle que proposa l’Associació Cultural de Granollers. En la seva presentació, i en la línia expressada en l’anterior paràgraf, van explicar que van optar per programar-la a la secció “Dimarts singulars” (sessió única) perquè no creien que fos una pel·lícula per a tots els públics. Divendres i diumenge (entre els dos dies, tres sessions) van apostar per “La isla mínima”, molt més comercial. Els Goya no van tractar massa bé a “Magical girl”, que només se’n va emportar el premi a la millor actriu principal, per una magnífica Bárbara Lennie. Es dóna la circumstància que Lennie també estava nominada com a millor actriu de repartiment, en aquest cas pel seu paper de policia a “El niño”. Als Gaudí, els premis del cinema català, la van nominar per “Stella cadente”.

GRANDÍSSIMA BÁRBARA LENNIE

A més a més de la Bárbara (una dona amb trastorns mentals) hi ha quatre personatges principals més: L’Alícia, una nena de 12 anys amb càncer (la debutant Lucía Pollán); en Luis, que és el pare de la criatura (Luis Bermejo); i en Damián, interpretat per un sensacional José Sacristán. En Luis és un professor de literatura en atur. En Damián, de matemàtiques, ja retirat. Aquest últim a passat uns quants anys a la presó; no sabem ben bé per què. Vermut ens explica una història fosca i dura; amb persones que viuen al límit, moguts per la desgràcia, el passat i les pors interiors. Tot comença quan en Luis, que no té ni un euro, intenta reunir-ne set mil per comprar el vestit de la protagonista d’un còmic japonès, la Magical Girl. A la Lucía li queden pocs dies de vida i li encantaria veure-la morir feliç. I fins aquí puc explicar...


Només vull afegir que la Bárbara (el personatge i l’actriu que la interpreta es diuen igual) ha de fer un pas enrere, i recuperar el seu passat tortuós, per no enviar a dida el seu present i el seu futur. Està casada amb un dur psiquiatre que la té mig drogada de dia i de nit. És el seu salvador o el seu carceller? D’en Damián sabem ben poques coses: que era professor de la Bárbara quan era jove i que, directament o indirecte, s’ha passat uns quants anys a la presó per culpa d’ella. Tots cinc, comptant-hi la nena, viuen al límit, fent coses que segur que no haurien pensat fer mai. De vegades, diuen que la necessitat obliga; i cap d’ells està disposat a fer un pas enrere. El final és realment espectacular.

Estem davant d’una pel·lícula lenta, amb molt diàleg i poca música; i amb referències al cinema de David Cronemberg. Vermut també ret un homenatge al “Forrest Gump” de Robert Zemeckis (Sacristán emulant a Tom Hanks assegut en un banc amb una camisa de quadres); i suggeridora escena que t’obliga a pensar en l’”Eyes Wide Shut” de Stanley Kubrick. Una pel·lícula rodona. De les més complertes que he vist en els últims mesos.

"TANGERINES"

“Tangerines” és una de les cinc finalistes als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Recordem que les altres quatre finalistes són “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Leviathan” (Rússia) i “Timbuktu” (Mauritània). Les cinc estan francament bé. Aquest any hi ha molt nivell.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

"71"

“71” (el títol fa referència a l’any 1971) va estar nominada a la millor òpera prima en els Premis del Cinema Europeu; i als BAFTA com a millor pel·lícula britànica. Està dirigida per Yann Demange i interpretada per Jack O’Connell, que el 2014 també va participar a “Invencible”, dirigida per Angelina Jolie,  i “300: El origen del imperio”. No és dels meus actors preferits, però ho fa força bé.

La història que ens explica Demange és adrenalina pura. Tothom persegueix un soldat perdut i ferit pels deserts carrers de Belfast, en el mogudíssim 1971. Radicals, paramilitars i l’IRA, amb interessos contraposats, van darrere d’en Gary Hook, que no sap de qui pot refiar-se’n per sortir viu de l’infern. Quasi sense adonar-se’n descobrirà que els seus comandaments militars no són aigua clara. Tothom aprofita la guerra pels seus propis beneficis, fins i tot traint a qui té al costat. La pel·lícula és fosca, amb un ambient viciat, i molt real. És fàcil imaginar-se el patiment d’en Gary, completament sol, en un enfrontament que el supera. Els personatges secundaris estan estel·lars. M’ha recordat títols com “Bloody Sunday” (2002) o “En el nombre del padre” (2003).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 11, 2015

Resistir intentant viure la vida d'un altre


“Foxcatcher” m’ha deixat més aviat indiferent. Té cinc candidatures als Oscar (director, guió, maquillatge, actor principal i actor de repartiment), però no ho acabo d’entendre. Vaig a contracorrent, perquè la crítica l’està deixant francament bé. Està dirigida per Benett Miller, de qui destacaria “Truman Capote” (2005) i “Moneyball” (2011), i dura dues hores i quart.

La història que ens explica Miller està basada en fets reals. El seu protagonista és el lluitador nord-americà Mark Schultz, que va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1984, en la categoria de menys de 82 quilos. A Schultz l’interpreta un sec Channing Tatum (“Magic Mike”, 2012). L’entrenava el seu germà Dave (Mark Ruffalo), que va conquerir l’or en les mateixes Olimpíades en (menys de 74). Ha convençut a l’Acadèmia, que l’ha nominat en la categoria de millor actor de repartiment. És un actor que m’encanta, però li he vist millors papers. Podríem dir que els dos lluitadors són feliços, tot i que a en Mark potser li pesa massa créixer al costat del seu germà gran, més segur i exitós que ell.

Tot canvia, o no, quan el riquíssim John du Pont li demana a en Mark que s’instal·li en la seva mansió, on no li faltarà de res. Vol que guanyi per a ell, i mai millor dit, la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88. A més a més, li demana que prepari a la resta de l’equip que competirà pels Estats Units, sota la denominació de Foxcatcher. A Du Pont li dóna vida Steve Carrell, a qui estem acostumats a veure en papers còmics. No m’ha convençut, tot i estar nominat a l’Oscar com a millor actor principal. Es nota moltíssim que porta un nas postís (tot i la candidatura al millor maquillatge) i l’he vist un pèl sobreactuat. Si fos per mi, no el guanyaria ni de conya; encara menys en un any amb actuacions estel·lars, com les de Benedict Cumberbatch, Eddie Redmayne i Michael Keaton.

Du Pont sempe ha viscut a l’ombra de la seva mare, un genet amb un munt de medalles. Se suposa que a la seva progenitora mai li ha fet massa gràcia l’interès del seu fill per la lluita, de la qual n’és un competidor fracassat. És per això que contracta a en Mark Schultz, per viure la vida que ell ha estat incapaç de viure... tot i estar podrit de diners. Es defineix com a filantrop, però quan fa les coses només pensa en ell mateix. El millor de la pel·lícula, que ho arreglen tot una mica, són els últims cinc minuts. Els últims cinc minuts i l’escena en què li explica al bo d’en Mark -mentre es desplacen en un helicòpter- com l’ha de presentar en l’acte en què han de participar uns minuts després.

"TUSK"

Si em diuen que algú ha rodat una pel·lícula amb l’argument de “Tusk” no m’ho acabo de creure. I si em diuen que qui l’ha dirigida és Kevin Smith... encara menys. No recordo una paranoia semblant des de “Moebius” (2013), de Kim Ki Duk. Estem davant d’una història d’horror. No pel que es veu; sinó per com li fan passar al protagonista principal. No deixeu que us expliquin res més. Què està basada en fets reals???

En Wallace Bryton és un locutor de ràdio graciós, d’aquests que se n’enriuen de tot i tothom. Un estil a l’AuronPlay, el nou ídol dels adolescents. L’interpreta un divertit Justin Long. L’actor que fa del seu company de programa és Haley Joel Osment, que era el nen d’”El sexto sentido” (1999). Sembla que se l’hagi menjat, perquè està molt i molt gras. La xicota d’en Justin, amb qui no s’acaba d’entendre del tot, és la guapíssima Genesis Rodríguez, a qui recordo pel seu paper a “El último desafío” (2013). Tots tres estan correctes; i poc més. Qui està realment espectacular, i al meu entendre era mereixedor d’una candidatura a l’Oscar, és el veterà Michael Parks, que ja havia encapçalat la darrera pel·lícula d’Smith, “Red State” (2011).

Parks dóna vida al sàdic que rapta a en Wallace quan viatja al Canadà per fer una entrevista a un boig que ha penjat un vídeo a la xarxa fent diversos moviments amb una catana. Es va tallar una cama, emulant Kill Bill, i va rebre més de trenta milions de visites. Qui hi va, en Wallace no el troba, no explicaré per res, i acaba a casa d’un misteriós vell... amb moltes coses per explicar. Al graciós se li acabaran ben aviat les ganes de viure. L’argument és tan estrany i extrem que no sé ni com valorar-lo. Cal reconèixer, però, el gran canvi de registre d’Smith, pare de pel·lícules de culte com “Clerks” (1994) o “Persiguiendo a Amy” (1997). Atenció al paper de Johnny Depp, molt difícil de reconèixer com a detectiu Guy Lapointe.

"FRÍO EN JULIO"

Me l’havien recomanat i encara no havia tingut temps de veure-la. Va caure dissabte a la nit. Em refereixo a “Frío en julio”, dirigida per Jim Mickle. Són 109 minuts de cinema sòrdid, emmarcats en el Texas dels anys vuitanta. Fins i tot podríem parlar de western violent, retorçat; al més pur estil de John Carpenter. S’estrena en DVD el 18 de març. Els tres actors principals estan força encertats.

El gran protagonista d’aquesta història de perdedors és en Richard Dane. Està casat, té un fill petit i és el propietari d’una botiga de marcs. L’interpreta Michael C. Hall, conegut pels seus papers en sèries com “Dexter” o “A dos metros bajo tierra”. Transmet perfectament l’ansietat que li provoca matar a un lladre que havia entrat a casa seva. Al poble on viu, tothom el tracta com un heroi, però ell no està gens satisfet. Li encantaria fer marxa enrere! Per si fos, en Richard i la seva família comencen a ser assetjats per un home que podria ser (insisteixo, podria ser) el pare del noi a qui va disparar quasi per accident. Es diu Russel i li dóna vida un secundari de luxe, Sam Shepard, a qui vam veure no fa massa a “Agosto” (2013).

No diré perquè però en Richard i en Rusell acaben en el mateix bàndol, intentant desmuntar la trama de corrupció de la policia local. Ho faran acompanyats d’un detectiu d’una altra contrada, en Jim Bob, de qui fa... Don Johnson! Al conegut James Crockett de “Corrupción en Miami” ja l’havia ‘recuperat’ Quentin Tarantino per “Django desencadenado” (2012). De fet, la part final de “Frío en julio” té tocs del director de Tennessee, amb bales xiulant per tot arreu. La pel·lícula també explora, de manera indirecta, la gravació de les terribles snuffs movies, que tant em van trasbalsar a “Tesis” (1996). La vaig veure en família i ens ho vam passar pipa.

"EL IMPOSTOR" (JAVIER CERCAS)

La figura d’Enric Marco (Barcelona, 1921) mai m’ha cridat l’atenció. Ni quan era el president de l’Amical Mauthausen ni quan l’historiador Benito Bermejo va desemmascarar-lo, demostrant que mai havia estat en un camp nazi. Ell assegurava que havia estat pres a Flossenbürg (Baviera). Mentida i de les grosses. No hi tinc res a favor ni en contra, La història de Marco l’explica Javier Cercas a “El impostor”. I ho fa amb tot luxe de detalls.

Per què he llegit aquest llibre si no m’interessava massa Marco? Sobretot perquè m’agrada com treballa l’escriptor de Càceres i perquè, només començar-lo, vaig veure que aprofitava el llibre -425 pàgines, a Literatura Random House- per tornar a repassar la transició espanyola, com ja havia fet al seu exitós “Anatomía de un instante”. Hi podríem afegir també “Soldados de Salamina”. A través de la mirada intel·ligent de Cercas, som testimonis de la revifada i quasi la mort de la CNT (de la qual Marco en va ser secretari general) i de la feina de la FAPAC per intentar millorar l’escola pública catalana. Marco en va arribar a ser vicepresident. Tot, lògicament, després de la mort del general Franco. “El impostor” està dividit en quatre grans parts: “La piel de la cebolla”, “El novelista en sí mismo”, “El vuelo de Ícaro (o Icaro)” i “El punto ciego”.

Ja sé que n’és conscient, i que fins i tot és una part buscada del llibre, però no acabo d’entendre que Cercas es justifiqui constantment. Per escriure un llibre complicat, per intentar entendre a Marco, per perseguir la veritat veritable... es justifica per tot! També vol deixar clar, ja d'entrada, que no vol salvar al seu protagonista, ni restablir l’honor perdut. El seu objectiu, repeteixo, és entendre’l i desgranar què és veritat i què és mentida de la seva llarga i dilatada vida. Sovint, l’autor compara Enric Marco amb Don Quijote i Alonso Quijano. Totes les veritats contenen mentides; i també a l’inrevés. I, segons Cercas, seguint la dita popular, s’atrapa abans un mentider que un coix. Jo no ho tinc tan clar... Ell fins i tot arriba a plantejar-se si, com a novel·lista de ficció, no és també un impostor.

CRÍTIQUES A LA PREMSA

M’ha sorprès que Cercas aprofiti “El impostor” per criticar obertament a tots els periodistes, polítics i persones anònimes que van creure’s les mentides de Marco i que, sense voler-ho, el van acabar convertint en l’heroi de la memòria històrica. És el que sempre ha volgut Marco, sortir a la foto. Segur que en el fons té raó, però si quan algú prepara una entrevista ha de posar-ho en dubte tot, des de zero, potser no acabaria mai. Quan ell comença el llibre ja sap que Marco és un impostor i té anys –sí, anys i no dies o una setmana- per preparar-ho tot a consciència. El diàleg inventat de Marco amb Cercas frega el surrealisme. És en aquestes pàgines on el Marco inventat per Cercas li retreu a l'escriptor que ell també s’ha beneficiat de la 'indústria de la memòria històrica', amb la publicació de “Soldados de Salamina”.

També he trobat estrany que l’escriptor s'autociti constantment, posant com a referència els articles en què ja havia parlat de Marco, abans d’escriure el llibre. Malgrat tot, l’experiència és enriquidora. Llegir els llibres de Javier Cercas és quasi una obligació. Com a exemple, aquest extraordinari paràgraf:

“Marco tenia razón y no la tenía: tenia razón cuando, en sus conferencias y entrevistas, afirmaba que la democracia española se fundó sobre una gran mentira colectiva; no tenia razón cuando afirmaba que se fundó sobre un gran pacto de olvido. Es una verdad contradictoria, o lo parece, pero a menudo la verdad parece contradictoria, o lo es. La democracia española se fundó sobre una gran mentida colectiva, o más bien sobre una larga serie de pequeñas mentiras individuales, porque, como sabía mejor que nadie el propio Marco, en la transición de la dictadura a la democracia muchísima gente se construyó un pasado ficticio, mintiendo sobre el verdadero o maquillándolo o adornándolo, para encajar mejor en el presente y preparar el futuro, todos deseosos de probar que eran demócratas desde siempre, todos inventándose una biografía de opositores secretos, malditos oficiales, resistentes silenciosos o antifranquistas durmientes o activos, con el fin de ocultar un pasado de apáticos, pusilánimes o colaboracionistas (y de aquí que, en aquélla época de reinvenciones masivas, Marco no fuera una excepción sino la regla)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, febrer 03, 2015

No tot val per l'audiència (o potser sí?)


Si la teva feina està relacionada amb els mitjans de comunicació, “Nightcrawler” és de visió obligada. Si no és així... també! Està dirigida pel debutant Dan Gilroy i magníficament interpretada per Jake Gyllenhaal, que es mereixia la candidatura als Oscar en la categoria de millor actor principal. El seu paper és molt inquietant. La pel·lícula només opta al premi de millor guió original. Injust, molt injust.

Gyllenhaal, amb una gran carrera cinematogràfica, va començar a ser conegut mundialment gràcies al seu paper de vaquer gai a “Brokeback Mountain” (2005). Jo em quedo, principalment, amb “End of Watch” (2012), “Enemy” (2013) i “Prisoners”, també del 2013. Aquí interpreta a un lladregot que, quasi per casualitat, es converteix en càmera de televisió freelance. No té cap formació, però en Lou aprèn ràpid. Sobretot perquè no té escrúpols i perquè s’arrisca al màxim per aconseguir diners i fama ràpida. La pel·lícula critica obertament als mitjans de comunicació que, amb l’excusa de l’audiència, són capaços de qualsevol cosa. Val tot? Qui i on s’han de col·locar els límits?

En Lou, que podríem dir que s’escorre cada cop que veu les seves imatges per la televisió, és capaç d’entrar en l’escena d’un crim i, arribat el moment, fins i tot té la barra de provocar-los. Qui recull sempre les seves gravacions, i acaba autoritzant-les, és la Nina Romina, productora d’un canal cada cop més sensacionalista. Per aquest paper, Gilroy recupera Rene Russo, coneguda per títols com “Arma Letal 3” (1992) i “Arma Letal 4” (1998). Del repartiment també destaca Rizh Ahmed, protagonista principal de la divertidíssima “Four Lions” (2010). És l’ajudant d’en Lou que, a poc a poc, va construint el seu petit imperi.

"ALMA SALVAJE"

“Alma salvaje” té dues nominacions als Oscar, una més que “Nightcrawler”. No crec que en guanyi cap de les dues. Són les de Reese Whiterspoon, en la categoria de millor actriu principal; i la de Laura Dern, com a millor actriu de repartiment. La primera està francament bé, però competeix amb Julianne Moore, Rosamund Pike, Marion Cotillard i Felicity Jones. Les quatre estan sensacionals.

Dern, la Lula de “Corazón salvaje”, em va deixar més aviat indiferent. En la seva categoria, sembla clara la victòria de Patricia Arquette, pel seu paper de mare a “Boyhood”. La Cheryl Strayed (Whiterspoon) es proposa allò tan americà de trobar-se a ella mateixa; de reinventar-se, de regalar-se una segona oportunitat. La malaltia de la seva mare (Dern) va acabar per embogir-la. Les drogues i el sexe fàcil semblaven la seva única sortida. Fins que s’adona que s’ha equivocat i molt (amb divorci inclòs) i es proposa fer un punt i a part. És per això que decideix caminar tres mesos seguits, tota sola, pel desert de Mojave. Porta una motxilla que quasi no pot ni aixecar!

El millor de la pel·lícula, que no és res de l’altre món, és la interpretació de la Whiterspoon. Els flaixos que fa servir constantment el director, ens permet veure l’actriu de Nova Orleans en diferents registres. De nena penedida, reflexiva i fins i tot una mica poruga al desert; i de dona trenca-cors, deixada i desobedient en el passat. També hi ha flaixos cap a la seva desordenada infància, tot i que aquest paper no el fa ella. Personalment, no crec que sigui necessari anar tan lluny per reinventar-se, però cadascú té les seves opcions personals. Quasi dues hores de reflexions força profundes dirigides pel canadenc Jean-Marc Vallée, pare de títols com “C.R.A.Z.Y” (2005), “Café de Flore” (2011) i “Dallas Buyers Club” (2013).

“LEVIATHAN”

Diuen que tots portem el nostre Leviatan a dins i que l’hem de dominar com sigui possible. És un monstre marí bíblic, al qual es refereix l’Antic Testament. “Leviathan” és el títol de la pel·lícula russa que opta a l’Oscar en la categoria de parla no anglesa. Té com a rivals “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Timbuktu” (Mauritània) i “Tangerines” (Estònia).

A falta de veure “Tangerines”, diria que “Leviathan” és la més completa de les cinc, amb el permís d’”Ida”, que també em va semblar sensacional. “Leviathan” està dirigida per Andrei Zvyagintsev, que sempre és força crític amb el govern del seu país. I això, a Rússia, mai no ha estat gens fàcil! D’ell ja havia vist la grandíssima “El regresso” (2003). De cara al públic en general, el pitjor d’aquest títol és que dura dues hores i vint-i-un minuts i que és força lenta. A mi, no m’ha importat gens ni mica. M’agraden les pel·lícules que expliquen històries. I si necessiten temps perquè s’entengui tot bé, em sembla perfecte que s'allarguin. L’ambientació de “Leviathan” és brutal i els quatre o cinc actors principals estan fantàstics.

Zvyagintsev ens parla de la corrupció en un petit poble de Rússia. Tant l’alcalde com l’església són capaços de qualsevol cosa per mantenir i ampliar el seu poder. Roman Madyanov, que dóna vida a l’alcalde, borratxo i violent, està espectacular. En el fons del seu despatx, hi ha la fotografia de Vladímir Putin. La seva víctima principal és en Kolia, que viu en una caseta aïllada, a tocar del mar de Barents, al nord del país. Volen expropiar-li i pagar-li quatre xavos, per fer-lo callar. No acabem de saber què hi construiran, però sembla clar que l'enganyenm. A més a més, allà mateix, en Kolia hi té el seu taller de cotxes. És per això que arriba de Moscou un advocat amic seu, en Dimitriy. A l’actor que l’interpreta, Vladimir Vdovichenkov, el recordo de “360. Juego de destinos”, del brasiler Fernando Mireilles.

Al cap de família l’interpreta Aleksey Serebryakov. Fa la sensació que és un home íntegre, amant del tir i del vodka, com tots els personatges de la pel·lícula, dones incloses. Podríem dir que “Leviathán” sura en vodka i llàgrimes, que estan a punt d’enfonsar-ho tot. Elena Lyadova (Lylia) és la segona dona d'en Kolia -la primera va  morir- i Lesya Kudryashova, el fill, que es diu Roman. Una de les millors pel·lícules del 2014, amb una càrrega de profunditat brutal. Explica moltíssimes més coses que la majoria de títols nord-americans. De visió obligada.

"EL CAS D'EDUARD EINSTEIN" (LAURENT SEKSIK)

Segur que no m’equivoco si dic que Albert Einstein és el científic més conegut i important del segle XX, sobretot gràcies a la seva Teoria Especial de la Relativitat (E=mc2). Per contra, si agafem com a referència “El cas d’Eduard Einstein”, sembla força clar que va ser un mal pare i un mal marit. Aquest llibre està escrit per Laurent Seksik (Niça, 1962) i publicat per Angle Editorial. Té 267 pàgines i és apassionant.

Es tracta d’una novel·la, però està basada en fets reals. Per construir la trama, en Seksik fa servir cartes, fotografies i algunes informacions periodístiques. El seu personatge central és l’Eduard Einstein, que va ser ingressat en una clínica de Zuric quan només tenia vint anys. El seu pare l’havia abandonat molt abans, quan era petit. A l’Eduard, al seu germà Hans-Albert i a la seva primera dona, la Mileva. Mentre estava internat, només el va anar a veure una vegada, quan el noi tenia 23 anys. Hi ha una fotografia d’aquella trobada, la que il·lustra la portada del llibre. Des d’aquell dia, no hi va tenir cap més relació, ni per telèfon, ni per carta... de cap manera. L’Eduard, a qui van diagnosticar esquizofrènia, l’odiava fins a punts insospitats. Deia que portar el cognom Einstein mai havia estat fàcil per a ell.

Els monòlegs de l’Eduard que ens regala en Seskik són sensacionals. Les reflexions del fill petit de l’Albert davant del seu psiquiatre m’han deixat bocabadat. Està convençut que, de tant en tant, es converteix en gos i que, pers i fos poc, li parlen els gats. També pensa que pot volar –se sent molt atret per al buit- i que una noia que viu dins seu li obliga a fer tot allò que ella vol. Malgrat tot, quan parla amb els vigilants de la clínica demostra tenir més sentit comú que moltes de les persones considerades normals. Sent un odi profund cap al seu pare i un amor incondicional cap a la mare, tot i que, quan perdia els papers, de vegades li aixecava la mà. La Mileva, que li perdona absolutament tot, dóna la seva vida per ell. Si algun cop l’Eduard s’excusa per haver-la picat, la dona li fa creure que ho ha somiat. Li diu que no seria capaç de fer-li mal. No vol veure’l patir.

L'EDUARD, TANCAT PER VIDA

Els altres dos protagonistes, més secundaris, són la mateixa Mileva i l’Albert, de qui se’n diu ben poc. El missatge més important que ens fa arribar en Seksik és que físic jueu sentia vergonya per l’Eduard. Queda clar en el final d’aquesta carta escrita per ell: “L’esquizofrènia era hereditària en la família de la meva dona, i jo no en sabia res quan m’hi vaig casar”. Terrible. L’Eduard va estar més de trenta anys a Burghölzli, tot i que va passar algunes temporades fora, primer amb la seva mare –quan estava viva- i després en una família d’acollida. “El cas Eduard Einstein” és un llibre àgil i molt intens. L’autor sap expressar perfectament els problemes del noi, la desesperació de la mare i la necessitat del pare de mantenir en secret la malaltia del seu fill. Les reflexions de l’Eduard al voltant de la vida i de la mort són sensacionals.

"M’hauria pogut podrir al Burghölzli i acabar-hi els meus dies. Per sort, em va trobar una família d’acollida. Això no substitueix ni de bon tros una persona morta, però sí que et proporciona un sostre i l’oportunitat de sortir de l’univers psiquiàtric, que no és tan hospitalari com ens volen fer creure. La família que m’acull viu en un turó dels voltants de Zuric que no anomenaré per protegir-ne l’anonimat. Hi faig estades regulars, a vegades llargues i a vegades curtes. Això no depèn de mi, sinó dels llops que ronden la casa. Quan sento udols o em sembla distingir unes siluetes que surten del bosc, em tornen a portar a la clínica. Quan no hi ha cap bèstia salvatge que pertorbi la calma de l’indret, m’hi puc quedar tant com vulgui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, gener 28, 2015

És al bosc on conflueix tot (i amb música!)


El pitjor d’”In to the Woods” és el seu cartell. Convida a no anar a veure la pel·lícula! No està entre les vuit nominades als Oscar, però opta a tres premis: millor actriu de repartiment per a Meryl Streep, millor direcció artística i millor vestuari. És un musical, molt divertit, i està dirigit per Rob Marshall, amb altres experiències en el gènere, com per exemple “Chicago” (2002) i “Nine” (2009).

La pel·lícula mescla l’argument de tres contes dels Germans Grimm (“La Ventafocs”, “La Caputxeta Vermella” i “Rapunzel); i un d’anònim, “Jack i la mongetera màgica”, que s’havia atribuït erròniament a Hans Christian Andersen. El millor és el repartiment, encapçalat per dues actrius que m’agraden moltíssim: Anna Kendrick i Emily Blunt. L’Anna (“Up in the Air”, 2009) fa de ventafocs; i l’Emily (“La pesca del salmón en Yemen”, 2011) interpreta a la dona del forner, que apareix en el conte de “La Caputxeta”. Les dues estan sensacionals.

També brilla amb llum pròpia, com gairebé sempre, la Meryl Streep, que fa de bruixa. Va ser la seva mare qui li va fer l’encanteri, després que el pare del forner, fa un munt d'anys, li robés les mongetes màgiques. Ho explica ella mateixa en un moment de la pel·lícula. No em sorprendria que s’emportés l’Oscar. Mai ha estat entre les meves actrius preferides, però l’Acadèmia l’adora. Dinou nominacions i tres estatuetes. Un dia farà de cactus al desert i també se’n recordaran d’ella. A més a més, aquí fa dos registres diferents, de bruixa i de dona normal, en els últims minuts de la història. Veurem què passa a Hollywood el dia 22 de febrer. La pel·lícula, que passa en l'interior d'un bosc molt fosc -on coincideixen tots els personatges-, és molt entretinguda.

Del repartiment masculí em quedo amb un divertidíssim Chris Pine, conegut pels seus papers a les pel·lícules de “Star Trek”. A “In to the Woods” fa de príncep faldiller, en el conte de “La Ventafocs”. L’escena en què coincideix amb el príncep de “Rapunzel” (Billy Magnussen) és sensacional. Estan enmig d’un riu, cridant, als quatre vents, les bondats de les seves estimades. Mentre canten es tiren aigua per sobre i es descorden les camises d’una estrebada. Suposo que Marshall busca deixar-los en el ridícul total. I ho aconsegueix. També estan francament bé Johnny Depp (que fa de llop) i el nen del conte de les faves, Daniel Huttlestone, a qui ja havíem vist a “Los miserables” (2012). És dels que canta millor, com Lilla Crawford, que és qui dóna vida a la Caputxeta. James Corden (“Begin Again”, 2013) fa de forner.

"SIEMPRE ALICE"

“Siempre Alice” és la cinquena pel·lícula dirigida a quatre mans per Richard Glatzer i Wash Westmoreland, que també s’encarreguen del guió. Està basada en una novel·la de Lisa Genova. Té una nominació als Oscar, la de Julianne Moore com a millor actriu principal. Possiblement, se’n mereixeria alguna més. Ens parla, amb moltíssim tacte, de la malaltia de l’Alzheimer.

L’Alice, interpretada magistralment per Moore, és una professora de neurolingüística amb renom mundial. Té una feina que li agrada, es porta molt bé amb el seu marit (de qui fa l’Alec Baldwin) i té tres fills (un fill i dues filles) que estan força ben col·locats. Potser la que li dóna més problemes és la Lydia (Kristen Stewart), que intenta guanyar-se la vida fent d’actriu. Tot rutlla correctament fins que comença a oblidar coses. En principi, està convençuda que pot ser conseqüència de l’estrès però, després d’un munt de proves, li diagnostiquen Alzheimer. Viu aquest procés en solitari, perquè no comunica la mala notícia a la família fins que el metge li diu que no hi ha marxa enrere.

El deteriorament de l’Alice és brutal i molt ràpid. Passa de donar conferències multitudinàries a no recordar pràcticament res. Fins al punt de no trobar el lavabo a casa seva. Gràcies al gran treball de la Moore, et poses a la pell de la protagonista des d’un primer moment. A la d’ella i a la de la seva família, que no sap com afrontar la situació. Segons sembla, com més intel·ligent és una persona, com l’Alice, més ràpid avança la malaltia. Té més informació al cap i, per tant, més material amb perill d’esborrar-se. Sembla lògic. L’Alzheimer està tractat amb molt de respecte, sense intentar provocar la llàgrima fàcil ni traient-li importància. Diria que les persones que han viscut o estan vivint aquesta malaltia de molt a prop o de lluny, valoraran la pel·lícula positivament. Està clar que estem davant d’un drama, però la història també té un punt d’optimisme. S’ha de veure.

"LOREAK"

Feia temps que no veia la sala de cinema de l’Associació Cultural de Granollers tan plena. Va ser diumenge a la tarda, en la projecció de la pel·lícula basca “Loreak”. Com sempre, s’emet la versió original subtitulada. Està dirigida per Jon Garaño i Jose Mari Goenaga i és tot un assaig sobre el dubte, l’oblit i el record en les relacions humanes. És francament bona.

Tot comença amb un simple ram de flors. Un ram de flors que, un cop a la setmana, rep l’Ane a casa seva, sense saber qui li envia. Durant molt de temps. El seu marit comença a arronsar el nas. A ella li fa certa gràcia. Això de tenir un admirador secret no passa casa dia! No explicaré res que pugui dinamitar l’argument de la història. Només diré que els rams de flors també passen a ser molt importants per dues dones més, la Lourdes i la Tere. Importants per diferents i misteriosos motius. La pel·lícula analitza, i de quina manera, les relacions humanes, amb sentiments com l’amor, la gelosia, l’odi i fins i tot l’oblit, cap als vius i també cap als morts. Són 99 minuts de cinema en majúscules que, algunes persones (no és el meu cas) trobaran lent. Salvant les distàncies, m’ha recordat algunes coses del cinema de Jaime Rosales, amb títols com “La soledad” (2007) i “Tiro en la cabeza” (2008).

Un dels seus punts forts és les grandíssimes interpretacions de la tripleta femenina protagonista, amb Itziar Ituño al capdavant. Dóna vida a una dona colpejada pel dolor, amb greus problemes amb la seva sogra, que és molt dominant. La sogra, que també està sensacional, és Itziar Aizpiru. Fa posar els pèls de punta. La tenia vista de “El gran Vázquez” (2010). L'altra actriu és Nagore Aramburu, que fa d’Ane, que és amb qui comença la història. No s’ha de confondre amb la dona del jugador del Bayern de Munic Xabi Alonso, que es diu exactament igual. “Loreak” té dues candidatures als Goya, a la millor pel·lícula i millor música, per a Pascal Gaigne.

"MIRABILIA"

“Mirabilia ets tu” és un llibre com cap altre. Mai havia llegit res semblant. Les il·lustracions, meravelloses, són de Conrad Roset i el text de la misteriosa Milena Nonó. Diuen que va néixer a Osaka, al Japó, l’any 1989; i que viu a Girona des del 2006. És escriptora, pintora i fotògrafa i mai s’ha vist una instantània seva. El llibre l’ha publicat Bridge i la direcció editorial és de Iolanda Batallé. Té alguna cosa a veure ella amb la Milena...

Com podríem definir “Mirabilia ets tu”? Doncs la veritat és que no és gens fàcil. Podríem dir que és “una enciclopèdia dels petits éssers imprescindibles sense importància”, fent servir paraules del mateix llibre. Els seus autors ens expliquen que és una enciclopèdia infinita i per tant inacabada, que s’escriu des de l’any 3414 aC, on es recopilen fets, animals, conjuntures i personatges meravellosos que habiten la nostra vida, sovint, ignorats, oblidats, silenciats o desconeguts. Déu n’hi do! Afegeixen que “Mirabilia ets tu” és un ésser infinit, com tots els éssers el seu instant. Petit ésser, circumstància, conjuntura, sense importància, però sense ell l’univers es desmuntaria, no seria possible l’aire o la unió dels dos àtoms d’hidrogen amb l’oxigen.

“Mirabilia” té de tot... i de res. Contes (com “El nen de febre”), diaris de viatges, horòscops i un curiós retrat sobre els membres d’una orquestra nocturna, formada per insectes, està clar. També ens presenten personatges estranys, únics i irrepetibles, com Minúscula, Phollia, Alfonsina, Crissomel·la i Morphina. Expliquen que el llibre s’ha de llegir a l’atzar; començant per qualsevol pàgina o línia. I acabar-la, lògicament, per qualsevol altra. Per acabar-ho d’entendre, un parell d’exemples. Això és el que us trobareu al llibre, ni més ni menys:

“Què busques, Milena, tan àvida, de nit i de dia? Busques saber? Busques conèixer? Fugir de la solitud de la matèria? Vols posseir la vida? Busco buscar. Busco no buscar. Busco ser. Busco un bol amb una mica d’aigua”.

“Mirabilia pot ser una pedra de riu, una punta trencada d’un llapis, una porta que es tanca sola amb una mica de vent. Mirabilia s’escriu amb la tinta del crisantem i la cal·ligrafia de la solitud. Mirabilia és el record de la música de Satie. Mirabilia és ningú”.
“Mirabilia ets tu. Mirabilia és el llibre de la nit, de la tendresa de la llum meravellosa, de la vida en minúscula, de la flor que neix de la trobada entre el desig i un llavis mossegat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy