Un circ al pati de casa (Damià Bardera)

Moltíssimes mutilacions. Pròtesis, cames ortopèdiques, dents postisses, dits de fusta, garfis... La majoria dels personatges de Damià Bardera (Viladamat, 1982) tenen alguna minusvalidesa física. Accidental o provocada. Es mouen, amb més o menys fortuna, per les obscures pàgines d’“Un circ al pati de casa”. El llibre està publicat per Empúries i té 152 pàgines. El pròleg és de Toni Sala. S’obre una finestra. Entra aire fresc.

Són 40 contes molts curts -alguns publicats anteriorment- amb altes dosis de cinisme; més d'un amb tocs escatològics. Comicitat i crueltat a parts iguals; humor negre en tota regla. El més llarg de tots es titula “La mortalla” i tot just fa deu pàgines. Un dels que més m’ha agradat és “La mà tallada”, amb un carnisser de protagonista. En quatre ratlles passa de ser el ‘rei del ganivet’, impulsiu i venjatiu, a convertir-se en un home compassiu i detallista. A “El dilema”, un home troba membres diversos i s’obsessiona amb localitzar els seus propietaris legítims. Surrealisme pur. Una dona dissecada i asseguda ‘eternament’ al sofà de casa seva (“La tele”) i un nen que prefereix arrencar-se el cap abans de fer petons als altres (“Petons”) també tenen el seu espai en aquest llibre de perdedors volguts.

“L’os”, amb un mamífer carnívor amb suposats poders curatius; “Saps què és això” (amb suïcidi inclòs, un de molts); i “El xaman”, amb droga per donar i per vendre, també estan francament bé. Bardera, molt irreverent, no deixa respirar al lector. El provoca. Fa que trenqui amb el seu petit (o gran) món interior. Els fets luctuosos s’encadenen un darrere de l’altre. En els seus contes tracta la desigualtat entre classes i la importància de ser conseqüents amb tot allò que es fa, sigui el que sigui. Un catàleg de sers estranys; un circ en tota regla. Sap que provoca i s’ho passa bé. Entre els referents de Bardera hi ha Caterina Albert (Víctor Català), Pere Calders, Salvador Espriu, pel seu tractament dels personatges, i Quim Monzó.

“De tant en tant, la mare sortia a robar per poder menjar alguna cosa als vespres i no anar a dormir amb l’estómac buit. Robava poc, només allò estrictament necessari perquè els fills no ens moríssim de gana. En una ocasió, per les festes de Nadal, va allargar massa la mà i el carnisser del poble, en un acte gairebé reflex, «zasss», va fer anar l’eina i la mare va quedar-se sense mà dreta. Gràcies a Déu, no era la mà bona, i ni la meva germana ni jo no érem amb ella en aquell moment. El poble en va anar ple. Deien que la mare s’havia desmaiat a l’acte, que li sortia la sang a borbolls, que l’expel·lia a tort i a dret, que havia esquitxat tota la botiga! El carnisser, pobrot, no se’n sabia avenir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Digues un desig (Jordi Cabre)

Creus en les segones oportunitats? És possible tornar a començar? Arribat el cas, posaries el teu comptaquilòmetres a zero i l’engegaries de nou? Vigila... Estàs convençut que la teva existència és avorrida i potser no ho és tant. Gaudeix de les petites coses que et dona el dia a dia i mira cap endavant. Qui sap si buscant una vida de novel·la acabes immers en un thriller desesperant, de final incert. Tu esculls.

No sé per què fas aquestes preguntes inútils. A tu també t’agradaria viure una vida de novel·la. No em diguis que no. T’enganyes a tu mateix. Llegeixes i t’evadeixes de la realitat, com tothom. Arribes a mons llunyans que en veritat mai tindràs a l’abast. Si et donessin la possibilitat de ser un heroi de llibre, l’aprofitaries amb els ulls clucs. Confessa-ho. Que no t’agraden els canvis? S’hauria de veure. No donis res per fet...

A “Digues un desig”, Premi Sant Jordi, en Jordi Cabré (Barcelona, 1974) reivindica la ficció. Està convençut que sempre supera la realitat. El llibre té 258 pàgines i està publicat per Enciclopèdia. L’atmosfera que crea des de la primera pàgina és angoixant. Et fa patir. Molt. No costa d’imaginar-se a l’escriptor protagonista, en una llibreria, el dia de Sant Jordi, amb el cap ennuvolat. Vençut. Desesperat. Entre les novetats, hi ha trobat la seva biografia, signada per ell. Una biografia que el destrossa, que el deixa com un drap brut. Qui l’ha suplantat? Per quin motiu? Quin tros de malparit o de malparida està intentant que perdi el cap? Què passarà quan el llibre arribi a mans de la seva família? El seu malson tot just acaba de començar. No volies ficció? Doncs aquí la tens, escriptor mediàtic. Que el teu Rolex estigui aturat a les 6:57 és una simple anècdota...

Que la ficció supera a la realitat? Hi ha realitats tan bèsties que ningú es creuria; amb tantes capes que semblen inventades. Vides de pel·lícula, impossibles d’imaginar per la majoria de mortals. Això sí, que s’inventin una vida per tu, sense que puguis fer res per evitar-ho, és una putada. Encara més si el ‘guionista’ simpàtic t’odia com ningú altre. Quan tot ja era difícil, t’ho converteixen en impossible. La banca guanya. Tu perds. Et fots i ja està.

“Un joc de miralls de naturalesa catabàtica que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura”. És una part del comentari del jurat després de premiar “Digues un desig”. S’inclou al final del llibre. Per explicar-nos aquesta història rocambolesca, Cabré divideix l’acció en dos fronts i la trasllada al lector amb dos tipus de lletra diferent. Amb una, més clara, ens explica les passes de l’autor per saber qui hi ha darrere de la seva biografia. És el seu dia a dia. La seva fugida cap endavant. Per què no l’haurà escrita ell, oi? L’altre tipus de lletra, en negreta, ens apropa fragments de la biografia, a mesura que el protagonista la va llegint. No se’n sap avenir. Resulta que és infidel, masclista, prepotent i un munt de coses més. Cap de bona. L’acció passa majoritàriament a Barcelona, l’any 2026, amb la Sagrada Família ja acabada, i a una idíl·lica Cadaqués.

Dubtar és d’humans. Ja sé qui soc o em passaré la resta dels meus dies preguntant-m’ho? Hi ha temps encara per fer una metamorfosi profunda, o ja és massa tard? Soc lliure per escollir o sempre hi ha algú darrere guiant les meves passes? Què va ser abans, l’ou o la gallina? Al final es tracta de viure i de no molestar massa. O potser és millor treure el fre de mà i carregar-se tot i tothom que es posi al davant? Qüestió de gustos.

Mentre vas llegint, les dues branques d’aquesta història es van fusionant en una de sola. Cada cop és més difícil diferenciar-les, per molt que continuïn arribant-nos amb dos tipus de lletra diferent. “Digues un desig”, decorada amb un munt de referències pictòriques, està dividida en tres parts (Gènesi, Pigmalió i Metamorfosi), completades amb l’epíleg. En l’inici de dues de les parts l’autor fa servir cites d’”Alícia en el país de les meravelles”, de Lewis Carroll. Qui sóc veritablement en aquest món? Aquest és el veritable trencaclosques!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mare (Ada Castells)

“Te n’adonaràs quan tinguis fills”. És una frase recurrent. D’aquelles que hem sentit un i mil cops. I que acaben sent veritat. Com la mateixa vida. Hi ha coses dels pares que només s’entenen quan estàs intentant educar a la teva pròpia descendència. És llavors quan s’escurcen les distàncies. Quan tot es fa una mica més comprensible. Van ser massa durs/tous amb nosaltres? O és tan sols un record, deformat o endolcit amb el pas del temps?

La relació mare-filla omple, i de quina manera, “Mare”, l’últim llibre d'Ada Castells (Barcelona, 1968). Té 229 pàgines i està publicat per La Campana. És la història de la confrontació entre dues dones molt diferents. La Raquel és la mare; trigèmina, amb aires de grandesa. Hauria d’haver nascut princesa. Segur que hi va haver algun error en el part? No va néixer princesa, però va fer tot el possible per dominar, sotmetre, marcar diferències entre classes, fer abaixar el cap al servei... Les seves filles l’odiaven a mort. Mai van ser felices al seu costat. Era dèspota i manipuladora. Desesperant. Com a mínim, aquest és el record que en tenen elles, ara que la dona acaba de traspassar.

La Sara, la filla petita, és despistada, desordenada i mai s’ha preocupat massa pel seu aspecte. Quan el llibre comença, la Raquel ja és morta i ella està esperant que vinguin a buscar-li dos o tres mobles que la seva mare estimava amb bogeria, uns mobles que la dona va tenir a l’habitació de la residència on va passar els seus últims dies. La Sara té una filla, l'Elena. La distància que hi ha entre totes dues també és molt gran. Fins a quin punt, si la comparem amb la que existia entre ella i la seva mare? Abans de morir, la Raquel estava escrivint les seves memòries, que va titular “Confeccions Vidal”. La Sara comença a llegir la llibreta de color daurat molt empipada, enfortida per un gran impuls de venjança. Però a mesura que avança la lectura, l’odi que la tenia tenallada comença a esbravar-se i muta en reconciliació.

“La mare” és un llibre potent, amb molta mala llet i fortes càrregues d’ironia. La lectura de la llibreta transforma a la Sara i el seu canvi afecta directament a la visió que el lector té sobre la Raquel. Inicialment, l’odies a mort. Per suprematista. Per voler tenir el poder absolut. Per maltractadora. Mai t’acaba caient bé, però és veritat que, a mida que avances pàgines, et preguntes si potser l’has jutjada amb massa duresa. La dona també tenia el seu punt divertit. En definitiva: es tracta d’un llibre que es llegeix francament bé, i que remarca que les pèrdues són per tota la vida. Si has de solucionar alguna cosa important, no triguis... o potser serà massa tard. Que l’odi no t’ennuvoli la vista.

“Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que tranquil·la, mama, que vol quedar-se a mirar Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Los crímenes de Alicia (Guillermo Martínez)

Si agafes una coctelera i hi poses unes quantes fórmules matemàtiques, una mica de lògica, un parell o tres d’assassinats, molt de misteri i passió infinita per Lewis Carroll podria sortir-te “Los Crímenes de Alicia”, Premi Nadal 2019. Podria sortir-te, sempre que fossis l’argentí Guillermo Martínez (Bahía Blanca, 1962). Qualsevol altre bàrman fracassaria en l’intent. El resultat és una beguda negra com el carbó, amb molts graus d’intel·ligència.

Martínez centra la història al la ciutat universitària d’Oxford, al Regne Unit, l’any 1994. Allà, la ‘Fraternitat Lewis Carroll’ ha pres una decisió important: publicar els diaris personals de l’autor d’”Alícia al país de les meravelles”. Tot va pel camí correcte fins que una becària, la Kristen Hill, descobreix el missatge que podria contenir una pàgina dels diaris de Carroll que va ser arrencada misteriosament després de la seva mort. La noia creu que podria deixar en evidència molts dels llibres dedicats a l’autor publicats fins al moment. La Kristen té la intenció de mostrar el full a la Fraterninat, però no aconsegueix arribar a la reunió que hi havia convocada per aquell dia. Per quin motiu?

El professor de lògica Arthur Seldom és qui presideix la Fraternitat. Té la ment molt lúcida, capacitat de concentració i una gran facilitat de paraula i de raonament. Ajudat per un alumne seu, estudiant de matemàtiques argentí, intentarà esbrinar què li ha passat a la Kristen i qui hi ha darrere dels assassinats que s’aniran succeint. La idea és matar al missatger? Què s’està intentant amagar? Des de la Policia, l’encarregat del cas és l’inspector Petersen. Són els mateixos personatges de “Los crímenes de Oxford”, publicada l’any 2003. Estem davant d’una novel·la intel·ligent, amb uns personatges molt ben treballats i sense fissures. L’emoció es manté fins al darrer moment, quan el professor Seldom fa una radiografia de la situació amb tot luxe de detalls. Té una ment privilegiada.

Lewis Carroll podria haver estat un pedòfil. Segons s’entreveu a la novel·la, estava obsessionat amb les nenes petites, que fotografiava amb poca roba i poses insinuants. Per escriure les seves obres, s’inspirava en aquestes nenes, que tenien entre deu i onze anys. L’Alícia, en qui es basa “Alícia en el país de les meravelles”, va despertar en ell un costat molt estrany. És de suposar que, el dia d’avui, estaria crucificat. Tots els accidents i assassinats que passen a “Los crímenes de Alicia” poden tenir a veure amb aquesta actitud malaltissa de Carroll? Algú la vol amagar? O, per contra, intenta fer-la encara més evident? El llibre està publicat per Destino i Columna (en castellà i català, respectivament) i té 333 pàgines. De Guillermo Martínez em va agradar molt "Yo también tuve una novia bisexual".

“Hubo un pequeño grito de horror, murmullos, gestos de consternación. Pasé lo más rápido que pude de un rostro a otro, sin saber muy bien que debía buscar. Después de todo, la reacción a la desgracia ajena siempre tiene algo de puesta en escena, de reflejo aprendido. Las dos mujeres, por el antiguo Reparto emocional de géneros, podían permitirse el grito sofocado y aun el asomo de lágrimas, como las que aparecían, a punto de formarse, en los ojos de Laura frente a mí, Los Hombres, por su parte, también tenían sus gestos convencionales, però reducidos al mínimo. Sólo Alberto Raggio se permitió elevar a medias los brazos y bajarlos en impotencia, como si clamara por una injusticia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ichigo Ichie (Héctor García i Francesc Miralles)

Ahir és passat. Demà és futur. L’únic que tenim segur és l’avui, que hem d’aprofitar al màxim. Cada moment és un tresor únic i irrepetible. Ahir vaig llegir “Ichigo Ichie” d’una tirada. Vaig aprofitar l’oportunitat. Segur que avui soc diferent d’ahir i de demà. Si aquesta tarda tornés a llegir el llibre, possiblement l’interpretaria d’una altra manera. Tot es mou. Tot canvia. Res és etern. Està publicat per Enciclopèdia i té 186 pàgines.

“Ichigo Ichie” és l’últim llibre d’Héctor García (Alacant, 1981) i Francesc Miralles (Barcelona, 1968). L’Héctor, conegut amb el sobrenom de Kirai, fa més de 15 anys que viu al Japó. L’expressió 'Ichigo-Ichie' vindria a dir que allò que estem vivint en el moment present no es repetirà mai més. Cada trobada és irrepetible. Com diu el subtítol del llibre, “Fes de cada instant un moment únic”. Els autors volen deixar clar que morim un dia, però que vivim tota la resta. Per això hem d’esprémer el present com si fos un regal que s’ha d’obrir. És important asseure’s, observar amb atenció què passa, assaborir el moment sense distreure’ns (deixant de banda tot allò que no és estrictament necessari) i fer-se amic d’un mateix. Ja està bé que siguem imperfectes, només faltaria. I que tinguem compassió.

El llibre està ple de referències literàries (com “El quadern vermell”, de Paul Auster) i cinematogràfiques, com per exemple “Forrest Gump”, “El camino a casa”, “Corre, lola, corre” o “Blade Runner”, una de les meves pel·lícules preferides. García i Miralles donen un munt d’exemples de tot allò que expliquen. A més a més, radiografien les emocions bàsiques: ira, tristesa, por i alegria. Menys aquesta última, totes les altres ens porten al passat o al futur i poden ser fonts d’angoixes diverses. També fan referència a la cerimònia de l’atenció, desenvolupant al màxim el gust, l’olfacte, la vista, el tacte i l’oïda. Tocar i, sobretot, escoltar. Poca gent ho sap fer. Moltes vegades estem més preocupats pensant com contestarem al nostre interlocutor que en escoltar què ens diu ell realment.

Al final, l’objectiu és gaudir del present i transformar el passat i el futur en una il·lusió, arribant al satori. Tot és temporal, fins i tot el dolor. En resum, tenir problemes és sinònim d’estar viu. Al llarg del llibre, quer ens presenta tota una filosofia de vida, es parla i molt del chanoyu o cerimònia del te, que els autors consideren bàsica. Segons ens diuen, hem de trobar un moment, cada cert temps, per estar en pau amb nosaltres mateixos i obrir els ulls a la vida; gaudint d’un instant irrepetible. Kirai, Francesc, Ichigo-Ichie!

“L’origen de l’ichigo-ichie és la cerimònia del te que hem comentat àmpliament: una festa amb un ritual i un propòsit molt definits. No obstant això, l’art de crear cerimònies que deixin sediments al cor no és exclusiu d’Orient. Encara que d’una altra manera, a Europa, hi ha hagut veritables “mestres del te” en les seves respectives disciplines. Com ara el comte Étienne de Beaumont. Fora de França és un personatge poc conegut, però entre les dues guerres mundials, aquest mecenes, decorador, modista i llibretista es va distingir per la seva capacitat d’organitzar festes inoblidables”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

14 de juliol (Éric Vuillard)

Després de triomfar amb “L’ordre del dia”, el francès Éric Vuillard (Lió, 1968) torna a explicar-nos amb detall un període important de la història contemporània. Amb “14 de juliol” ataca amb detall la presa de la Bastilla. El llibre, publicat per Edicions 62, està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 192 pàgines. Segons l'escriptor, aquella revolució popular té moltes similituds amb el moment actual.

Vuillard dona tot el protagonisme a la massa anònima, a les trenta mil persones que es van revoltar a París perquè tenien gana i ningú no els donava solucions. És la multitud qui va encapçalar la sacsejada. L’autor se’n fa un fart de donar noms i cognoms, llocs de procedència i oficis. Artesans, sastres, carnissers, vinaters, bugaderes, prostitutes... Elles i ells van ser els herois de l'aixecament, que es va consumar el 14 de juliol de 1789. La novel·la és el seu homenatge particular. Van pensar que ja n’hi havia prou de repressió i de desigualtats entre pobres i rics. Aquests fets marquen l’inici del final de l’antic règim i són la llavor de la futura revolució francesa.

L’autor ens intenta explicar, de vegades amb un lèxic arcaïtzant, què va passar aquells dies i per què. L’esclat de la violència se subscriu en un clima enrarit per les decisions polítiques errònies i una pobresa recalcitrant. És una crònica amb molta passió. Hi ha una escena que m’ha quedat gravada a la memòria: el registre de tot un seguit de morts, estirats a terra, en fila. Els que manen busquen si portaven alguna cosa robada a les butxaques, però no hi troben res. Són dones i homes dignes. Volen millorar les seves condicions. Menjar. De robar als rics, ni pensar-hi. Vuillard ens regala un relat d’una gran profunditat literària i estilística. En alguns passatges, el llibre és un pèl dens, especialment per la quantitat de noms, però és del tot imprescindible.

“En una llampada, una multitud d’homes va aconseguir, a través d’una mussolina de teranyines, arrencar de les entranyes de la terra unes quantes ampolles. Era el nèctar de les Llums, sortit de la tina de Montesquieu. Van trencar els brocs de vidre sobre els esglaons del palau i van beure, d’un glop, els vins més nobles, ensangonant-se la cara. Que bons que eren!, no hi ha res millor que fotre’s d’una tirada un vi de mil lliures, mamar a raig un château margaux. Amb el gasòmetre ben ple, es van aixecar amb sabates de balancí, el cervell en escabetx, desarborats, portant ulleres de pell de llonganissa i atonyinant-se com bèsties. El producte furtat del treball s’ha de malbaratar, la seva delicadesa s’ha d’esclafar, perquè cal que tot brilli i que tot desaparegui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El fill de l'italià (Rafel Nadal)

Qui no té orígens no té identitat. Ho sap molt bé en Mateu, un dels protagonistes de l’últim llibre de Rafel Nadal (Girona, 1954). Es tracta d’”El fill de l’italià”, de Columna Edicions. Té 461 pàgines i és el Premi Ramon Llull 2019. El rebrà dilluns que ve. L’altre personatge important és en Ciro, supervivent del bombardeig del cuirassat Roma. Quan comença la història, ja estava retirat i vivia amb la seva família.

En Mateu, que ja té seixanta anys, no decideix buscar al seu veritable pare fins que mor la seva mare. És quan creu que ha arribat el moment, fins llavors posposat indefinidament. L’únic que té és una fotografia. Una fotografia de grup i els rumors que l’han acompanyat des de petit: que era fill d’un mariner italià. Quan ell va néixer, el marit de la seva mare, republicà, ja havia fugit a Alella. El noi sempre havia sabut que no era fill seu. Amb l’ajut de la seva dona, ara en Mateu posa fil a l’agulla i inicia unes investigacions que el portaran fins a Itàlia. La recerca es preveu llarga i complicada. I carregada d’emocions...

Qui busca és en Mateu, però qui té més pes en l’argument és en Ciro, a qui coneixem poc abans que s’enfonsi el Roma, en el decurs de la Segona Guerra Mundial. Va ser el 9 de setembre de 1943, quan els alemanys van bombardejar el vaixell, amb un balanç d’un miler de morts. El llibre ens explica una bona part de la seva aventura. En primera instància, els supervivents són desplaçats a Maó. Posteriorment, els mariners es passen uns nou mesos a Caldes de Malavella, on alguns fins i tot s’hi van quedar a viure. Van trobar xicota i van decidir formar família. En Ciro va conèixer la Joana, mare d’en Mateu, però va acabar marxant, com la majoria. Es van conèixer perquè ella era una de les noies que rentava la roba dels italians, instal·lats en els diferents balnearis de la localitat, amb el de Vichy Catalan al capdavant.

“El fill de l’italià” és un llibre que es llegeix molt bé. Els seus protagonistes pateixen, però tot està explicat amb un punt d’optimisme, amb esperança. Prefereixen agafar-se a les petites coses boniques que els envolten i deixar anar les dolentes, que són moltes més. La vida dels italians lluny de casa no va ser gens fàcil. Nadal fa servir un llenguatge planer, ple de diàlegs i molt visual. No costa gens imaginar-se en Ciro xiulant cançons napolitanes, mirant-se a la Joana de reüll, per exemple. La part final de la novel·la, que inclou l’intercanvi d’informació entre l’autor i la família d’en Ciro, és molt emocionant. És o no és el pare d'en Mateu? Tot està tractat amb una sensibilitat infinita. Amor, amistat i la història d’un naufragi que els seus protagonistes mai no oblidaran.

“Al Balneari Prats els van separar en habitacions individuals. A l’Ovilio el van instal·lar a l’última habitació de la planta baixa; per arribar-hi havia de fer una excursió que l’obligava a travessar mig establiment, però, a canvi, la seva finestra donava just al davant de la fleca del poble. Només d’entrar es va omplir els pulmons d’aquella olor de pa acabat de coure, que el va fer sentir bé i el va transportar al forn de pa del Roma. En Ciro també va tenir sort: va anar a parar a una de les habitacions del primer pis, que donava directament al jardí; a l’altre costat de la finestra hi tenia un cedre majestuós i tot de til·lers, de castanyers d’índies amb les capçades esfullades per l’hivern, però que ja es veia que a l’estiu devien ser magnífics”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les millors vacances de la meva vida (Neus Canyelles)

La ment ens domina. Ho sabem. No sempre és fàcil parar-li els peus. Per molts recursos que tingui l’individu, de vegades les coses dolentes s’instal·len al cap i no volen marxar. Les pors tenallen, invaliden i impedeixen avançar. De tot això ens en parla Neus Canyelles (Palma, 1966) a “Les millors vacances de la meva vida”. El llibre està publicat per Empúries i té 134 pàgines. L’autora torna després de cinc anys de silenci literari.

Quan tot es complica, sempre hi ha l’opció d’intentar desaparèixer, d’esborrar-se de tot i tothom. De ‘baixar’ del món. És la que escull la Neus, una escriptora que ha viscut anys millors. Un dia cau en un pou sense fons i no sap com sortir-ne. Sola, segur que no. La seva família l’ajuda, però no en té prou. Allunyar-se del dolor i recuperar la normalitat perduda és complicat. Molt complicat. És per això que la protagonista d’aquesta història acaba tancada en un centre. Perduda. Desorientada. Sense saber massa bé d’on venia i, sobretot, cap a on va. La seva habitació és la 387. Amb el pas del temps també ocupa la 384.

Al llarg del llibre, Canyelles ens parla de la lluita interior de la Neus, a qui li costa entendre que està ingressada pel seu bé. La protagonista es planteja la seva estada com un joc de pistes. Sempre li ha agradat jugar. I juga. Els verds contra els blancs. Els malalts contra el personal sanitari. El premi gros és tornar a casa. Haurà de confegir una bona estratègia per aconseguir-ho. La seva filla, la seva germana i la parella de la germana la visiten força. Confien en ella. Esperen que trobi la ‘clau’ per obrir la ‘porta’. La relació amb el personal del centre és distant. Per contra, allà hi coneix persones que potser acabaran sent importants en la seva vida. Estem davant d’un llibre potent, amb una forta càrrega de profunditat i empatia. Es descansa quan un desconnecta d’un mateix? És llavors quan comencen les millors vacances de la vida? Patir és viure. Viure és patir.

“Jo era un robot. Com podia parlar així a la meva nina? És que no pensava en res. Només a desaparèixer, dormir, estar tranquil·la per sempre. Que el meu cap no pensés. El meu cap ja em tenia farta. Per què no es podia quedar quiet? Per què no es podia obeir? Es pensava que tenia dret a fer sempre el que volgués sense comptar amb mi? Quan em vaig ficar el llit, després de dir bona nit, no se’m va ocórrer que era la darrera vegada que ho feia. Estava bé. La meva filla sabria que havíem de fer amb el meu cos, perquè alguna vegada n’havíem parlat a la taula, un diumenge amb la família. Tots havíem explicat quin volíem que fos el nostre destí final”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de la botiga 24 hores (Sayaka Murata)

La societat jutja constantment. Es poden acceptar les seves crítiques; o girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat. Hi ha qui pensa que els canvis són importants i que ajuden a viure. D’altres prefereixen l’estabilitat que dona que tot sigui cada dia exactament igual, evitant riscos. La Keiko Furukura, protagonista de “La noia de la botiga 24 hores”, és d’aquest segon grup. Prefereix seguir el guió establert. I no pensar massa.

“La noia de la botiga 24 hores” està publicat per Empúries. El firma la japonesa Sayaka Murata (Chiba, 1979), guanyadora del Premi Akutagawa. N’ha venut més de vuit-cents mil exemplars. Està traduït al català per Albert Nolla i té 160 pàgines. L’he llegit d’una tirada. La Keiko, de 36 anys, no ha tingut mai parella. Té un contracte per hores en una kombini, una botiga de menjar que no tanca mai. La feina és l’únic que la fa feliç. És com si, amb el pas del temps, l’establiment s’hagués convertit en una part d’ella mateixa, fins i tot més important que la seva família. S’han fet inseparables. Escolta la seva veu. La noia se sent còmoda seguint al peu de la lletra tot el que recomana el ‘manual’ de la companyia. Actua sense haver de pensar. Algú ho va fer per ella i ho va deixar escrit negre sobre blanc.

La Keiko és una dona mínimament feliç... fins que l’assalten els dubtes. Les seves amigues consideren que ja fa temps que hauria de tenir marit i una feina fixa. Com és que no veu que se li està covant l’arròs? La Miho, la Yukari, la Satsuki i companyia pensen que els contractes per hores només són per estudiants i per persones limitades intel·lectualment. Ella mereix més. Arribat aquest punt, la dependenta busca solucions imaginatives, per allò de plantar cara a una societat malalta que li demana a crits que segueixi el model establert. És en aquest moment quan entra en escena en Shihara, un home malcarat i sense ofici ni benefici que no sap ni on caure mort. És pitjor el remei que la malaltia?

Estem davant d’una novel·la pausada, amb l’habitual ritme oriental. Res és transcendent, tot es pot reconduir, arribat el cas. L’autora ens diu que la vida és curta i que s’ha de prioritzar allò que ens agrada, allò que ens deixi el més a prop possible de la felicitat. És bo escoltar l’opinió dels altres, però se’n pot prescindir perfectament. La petitesa de l’individu davant del monstre de la col·lectivitat. De vegades, formar part del món és força difícil, encara més per les persones que se senten estranyes o inadaptades. De petita, la Keiko ja intuïa que alguna cosa fallava, i no es va equivocar. Per començar, ella és dependenta. Després, persona... Ho té clar.

"Tot i que els pares em donaven prou diners per anar tirant, m'interessava trobar una feina a temps parcial per poder combinar amb els estudis. Em vaig apuntar el número de telèfon que hi havia al cartell i hi vaig trucar l'endemà mateix. Vaig passar una entrevista senzilla i em van agafar de seguida.
Em van dir que la formació començava la setmana següent i, quan em vaig presentar a la botiga a l'hora indicada, em vaig trobar que el local ja s'assemblava una mica més a una botiga de conveniència que el primer cop que l'havia vist. Hi havia la secció de parament mutada, anb articles de papereria, mocadors i altres articles exposats."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'única història (Julian Barnes)

Diuen que el primer amor té conseqüències per a tota la vida. Que queda gravat en la memòria. Marcat a foc. Impossible d’oblidar. Per molts anys que passin. Tothom hi està més o menys d’acord. En línies generals. Per tant, la primera és “L’única història”. Aquest és el títol de l’últim llibre de Julian Barnes (Regne Unit, 1946). Està traduït per Alexandre Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Té 254 pàgines.

“Estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc”. Aquesta és la premissa amb què comença el llibre. Segur que es pot estimar molt i patir poc o gens, o estimar poc i patir molt i encara més. Tot és relatiu. Seria preciós que aquests dos verbs, estimar i patir, no anessin un darrere de l’altre. Quant més separats, millor. La història d’en Paul i de la Susan té uns components que la fan molt especial. Boja. Total. Sense límits… Ell és un jove estudiant de 19 anys. Ella en té 48. Està casada, infeliçment casada, i té dues filles ja grans. Es coneixen en un club de tenis i comencen a sortir junts. Després d’uns quants dies portant-la a casa en cotxe. La infidelitat per bandera. Sàvia nova. Un futur obert... Expulsats del club esportiu. Sense massa explicacions.

Coneixem la història des del punt de vista d’en Paul, que és qui ens explica els fets. La seva història d’amor s’ha d’obrir pas per damunt dels pares del noi, i també del marit i de les filles d’ella. Ningú l’aprova, però tampoc ningú fa res per aturar-la. Com a mínim, inicialment. Passen de l’amor total, de la dependència absoluta, a la desesperació. La diferència d’edat, potser la rutina i sobretot l’alcohol (només en el cas d’un dels dos) acaben per torpedinar una relació que havia estat modèlica. En Paul es pregunta si van allargar massa el seu amor prohibit; si haurien d’haver-ho deixat abans. Quan eren a temps. Malgrat tot, el noi, ja gran, assegura que “Val més haver estimat i haver perdut l’ésser estimat que no pas no haver estimat mai”.

En aquest llibre, Barnes explora el temps i la memòria. Obvia les convencions socials i evoca la gran història d’amor d’en Paul i de la Susan anys després, quan ja fa temps que no estan junts. Des del punt de vista d’en Paul. Ell era un noi inexpert. Acabava de sortir de l’ou. Ella era una dona intel·ligent i atractiva. Van ser feliços junts. I també infeliços. Explica la relació de manera tendra i lúcida, amb un llenguatge amè i ple de diàlegs. Al final, sempre s’ha d’escoltar al cor. Saber dir prou quan toca, abans que tot estigui viciat i faci pudor de mort. Ben mirat, el record, modificat pel pas dels anys, és l’únic que queda. No hi ha més.

“Cap xarxa de seguretat. Una imatge sempre es repetia, cada cop que pensava en ella. Ell la subjectava pels canells a la finestra, incapaç de tornar-la cap a dins o deixar-la caure, totes dues vides en un parèntesi d’agonia fins que passés alguna cosa. I què havia passat? Bé, ell havia intentat que la gent fes una pila de matalassos amb prou altura per esmorteir la caiguda, o havia fet venir els bombers perquè sostinguessin una lona de salvament, o.... Però estaven agafats pel canell com trapezistes: ell només la subjectava a ella, ella el subjectava a ell. I finalment a ell li va fallar les forces, i la va deixar anar. I tot i que la caiguda va quedar esmorteïda, va ser dolorosa igualment perquè, tal com ella li havia dit una vegada, tenia els ossos pesats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Magokoro (Flavia Company)

Ser pare (o mare) no és fàcil. Quan va néixer, la petita Haru no portava cap manual d’instruccions. Van intentar educar-la de la millor manera possible. Segur que van cometre errades. Moltes. I també encerts. Abans de morir, la Kumiko va demanar al seu marit que enviés la nena a una petita escola perquè l’eduquessin, sobretot, en l’art del tir en arc. No creia convenient que se’n fes càrrec tot sol. A casa. Sense ajuda externa. Millor internar-la a l’escola. Tot aniria millor. Pensar en positiu.

Directament o indirecte, la Haru és la protagonista de “Magokoro”, l’últim llibre de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Quan ella publica, el temps s’atura. Està editat per Catedral Books, és de petit format i només té 146 pàgines. Magokoro vol dir donar amb sinceritat, sense interès ni intenció. Donar de tot cor. El llibre reprodueix la carta que el pare de la Haru li va escriure a la seva filla. L’home sap que no la llegirà mai, “amb la mateixa certesa sé que és important que la rebis”. Tenint en compte que la Haru ja és una dona vella, molt vella (les mans de la portada del llibre són les seves) segur que el seu pare fa molts anys que és mort. Aquesta missiva és el seu testament vital...

Ser la Haru és acceptar i respectar. Ser la Haru és aprendre de les errades i millorar. Ser la Haru és il·lusió. Pura vida. El seu pare té dubtes raonables. No sap si va educar-la prou bé. Enviar-la lluny de casa era la millor opció? Sempre arriba el moment de fer balanç. És inevitable. Cal·lígraf de professió, el pare de la Haru era igual de recte que la seva escriptura. Calia? Se’n penedeix d’haver estat tan sever. De riure tan poc. Com reconeix ell mateix, cada parada és un canvi. De ritme, d’objectiu, de rumb. També deixa negre sobre blanc que la Haru era una nena impacient. Viva. Amb moltes ganes de descobrir. Amb poques ganes que li portessin la contrària.

Com tota l’obra de Flavia, “Magokoro” està escrit des del cor (‘Koroko’). És poesia pura. Un llibre per llegir i rellegir. Per tenir-lo a la tauleta de nit. Per acabar aprenent-te’l de memòria. No hi ha ni una paraula més. Ni una de menys. S’ha d’intentar viure cada hora com si fos l’última. Sense reserves. Amb un somriure als llavis. Saber apreciar les petites coses de la vida i fer-ne bandera. No facis mal a ningú. Estima. És l’única sortida. La vida és mort. La mort és vida. Senzill i complicat a la vegada.

“Com és de cert que la vida és un trànsit i que l’hem d’entendre amb el cor. Estimar-lo. Agrair-lo. Qualsevol altra possibilitat crea amargura, ressentiment, desesper. Aferrar-se a les coses, els objectes, els fets o les persones és caminar directe cap a la crueltat. És així, Haru. Quan la gent no vol els canvis, comet barbaritats per evitar-los”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La vigília (Marc Artigau i Queralt)

Raimon i Blai. Són germans. En Rai és el petit. En Blai, que ja té cinquanta anys, el gran. En Raimon escriu contes per una emissora de ràdio. En Blai treballa en un taller ocupacional. Viuen sols, després de la mort dels seus pares. Ells són els grans protagonistes de “La vigília”, de Marc Artigau i Queralt. És el Premi Josep Pla 2019. Està publicat per Destino i té 317 pàgines. Els capítols els titula amb una lletra, de la Z a la A.

Quan la mare d’en Blai encara l’estava gestant, en Rai tenia cinc anys. La família se’n va anar d’excursió al bosc i el nen es va perdre. Quan el van trobar, ja no era el mateix. Ni mai tornaria a ser-ho. Rai i Blai. Blai i Rai. Tots dos tenen una vida rutinària, sense massa distraccions. Hores i hores de Candy Crush, vídeos de YouTube i poca cosa més. Tot canvia quan en Blai rep un encàrrec inesperat. Una oient, enamorada dels seus comtes, li demana que escrigui la seva biografia. Vol que l’endolceixi al màxim. Aquesta és la seva única condició. A canvi, li pagarà un munt de diners. La dona ja és molt gran, va en cadira de rodes i comença a perdre la memòria. Millor incidir en les coses bones i oblidar-se de les dolentes.

“La vigília” és un llibre que ens parla del poder infinit de l’amor. De l’amor mutu entre els dos germans. D’en Rai cap a una dona casada que un dia li va robar el cor i mai li va tornar. I també l’amor de la Cèlia cap a un misteriós personatge que ni amb el pas dels anys ha pogut oblidar. Perquè la Cèlia li demana a en Rai que escrigui la seva història? Per què a ell i no a un altre? És veritat, com diu ella, que els seus contes –que escolta per la ràdio- expliquen “tan bé” la seva vida? El misteri el descobrirem a mesura que avança la història, que és apassionant. Queda clar que, sigui com sigui, s’ha d’intentar sobreviure al passat. Els records tenen un valor infinit, però amb el pas del temps és molt fàcil manipular-los, fer-te’ls a la teva mida. Qui pot impedir-ho? Són teus i només teus.

Entre alguns capítols, l’autor intercala alguns dels contes que en Raimon escriu per la ràdio, com ell per Rac1. Fan la lectura encara més amena. En Marc fa servir un llenguatge àgil i ple de diàleg. El narrador és en Raimon, que ho explica tot en primera persona. És un home que es troba força perdut, entre un passat que no vol ni pot oblidar i un present que podria ser molt millor. L’entrada a la seva vida de la Ingrid, una mallorquina que treballa per la Cèlia, podria donar una mica de llum a la seva monòtona vida... O potser no? De moment, el seu objectiu principal és acabar la biografia, cobrar i dedicar-se a escriure l’obra de la seva vida: una història d’amor entre un home i una dona. N’hi ha moltes amb aquest argument, és veritat. Però tot comença i acaba amb una parella que s’estima. No hi ha res més.

“Per fi, estem sols.
Feia moltes pàgines que no parlàvem de tu a tu. Vosaltres i jo, sense excuses. I en tenia ganes. Però no volia interrompre la Cèlia, m’interessava tot el que deia, sobretot tot el que callava, i m’estimava més que la seva història prengués el protagonisme necessari. Havia de sentir-la tota, perquè ella va canviar-ho tot. Ara que compartim aquesta intimitat necessitava passar comptes, o com a mínim aclarir certes paraules. Perquè no te’n pots refiar mai, de les paraules. Sempre queda la maledicció de saber que triar-ne una vol dir oblidar les altres.
Sense adonar-me’n havia abandonat la història que volia explicar. La meva. Un relat ple de bones intencions, amb una història d’amor, potser. Però l’ànsia d’aquella dona que em mirava asseguda a la cadira de rodes va esmicolar els plans”.
Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

La filla de la tempesta (Santi Baró)

El dolor de la pèrdua és irreparable. Mai es torna a aixecar el cap del tot. Ho sap perfectament la Mariana, protagonista de “La filla de la tempesta”, de Santi Baró (Terrassa, 1965). El llibre està publicat per Edicions 62 i té 256 pàgines. La Mariana viu amb els seus pares i dues germanes a Cañete de las Torres, a Còrdova. Treballen en unes condicions precàries i els costa molt arribar a finals de mes.

Tot comença a canviar el dia que uns veïns els parlen de Catalunya, terra d’oportunitats. Ells van fer el salt endavant, fa uns mesos, i no se’n penedeixen. L’acció té lloc a principis dels anys seixanta, quan una forta onada d’immigrants procedents d’Andalusia s’hi desplacen en cerca d’oportunitats. I la família de la Mariana no s’ho pensa dos cops. L’única que es queda Cañete és l’àvia. Diu que és massa vella per agafar el Catalán, el tren que canvia destins, que porta els andalusos al paradís, a un lloc on es lliguen els gossos amb llonganisses. L’Antonio, pare de la Mariana, està molt il·lusionat. La resta de la família el segueix quasi per obligació.

Terrassa, en ple boom industrial, és la localitat on van a parar els protagonistes de “La filla de la tempesta”, arrossegats pels seus veïns andalusos. Els inicis no van ser fàcils. En algun moment, fins i tot es plantegen llançar la tovallola. Però amb el temps i paciència, molta paciència, comencen a adaptar-se a la nova realitat. Quan la família compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res, aquesta història de supervivència individual i col·lectiva entra en una nova dimensió. Inicialment, l’Antonio i la Mariana comencen a treballar en una fàbrica. En poc temps, ell passa al sector de la construcció i ella se’n va a servir a casa del propietari de la fàbrica, casat i amb dos fills. La seva esposa, la Magdalena, l’estima com una filla des del primer moment.

La Mariana narra la història en primera persona. Ho fa quan ja té una certa edat. És el moment de mirar cap enrere i de fer balanç d’una vida que podia haver anat millor, però també pitjor. L’epíleg, que ocupa les tres últimes pàgines del llibre, és francament bo. “La filla de la tempesta” és una història de lluita; és una història d’amor (gran personatge el d'en Paco) i també una història de patiment i de frustració, provocada per les riades que hi va haver a Terrassa el 25 de setembre de 1962; unes riades que van provocar quasi un miler de morts. Santi Baró dedica el llibre al Senyor Baró, el seu pare, joier de Terrassa, a qui al llarg de la història cita un parell de cops. L’home va sobreviure a la riada i va explicar-li un munt d’anècdotes, que acaben sent la gènesi d’aquesta obra.

En definitiva, estem davant d’un títol que retrata els immigrants d’una època i la revinguda de les aigües d’un riu que van emportar-s’ho pràcticament tot. Patiment màxim.

“L’aiguat havia esdevingut ensordidor, les gotes de pluja picaven damunt dels vidres de la finestra amb tal força que semblava que els poguessin trencar. El Paco ho va fer servir d’excusa per poder-me cridar, que què collons fotia a casa tan d’hora, que si no ho havia entès, que ho havia engegat tot a la merda, que què collons fotia a casa tan d’hora, va tornar a repetir en el mateix moment que es va deixar caure a plom damunt del sofà, desolat. En aquell precís instant vaig adonar-me que portava els cabells xops i que el seu serrell amarat regalimava. Amb l’ajut de la llanterna en vaig acostar al lavabo per agafar una tovallola i, sense pensar-m’hi, em vaig asseure al seu costat per eixugar-lo.”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cançó de la plana (Kent Haruf)

“Cançó de la plana”, del nord-americà Kent Haruf (Colorado, 1942-2014), és el primer llibre de l’anomenada Trilogia de Holt. Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Edicions del Periscopi. Té 380 pàgines i ja se n’han fet tres edicions. El segon, que es titula “Capvespre”, està a la venda des de fa dies. Holt és el petit poble de Colorado en què l’autor col·loca tota l’acció.

Haruf té bona mà per crear personatges càlids i molt propers. Ho va fer a “Nosaltres en la nit” i en aquest llibre ho torna a aconseguir brillantment. Els McPeron, per exemple, m’han robat el cor. Són dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Els seus pares van morir quan ells eren joves i sempre s’han hagut d’espavilar sols. Mai han tingut parella i només s’han preocupat dels seus camps i del seu bestiar. Fins que tot canvia... L’adaptació d’en Harold i d’en Raymond a una nova situació, amb la Maggie Jones de ‘negociadora’, fa emocionar. I de quina manera. Tinc ganes de saber com els va la vida a “Capvespre”. Espero que bé. Ho donen tot sense esperar res a canvi. Bondat absoluta, tot i l’agror dels seus caràcters. L’enfrontament amb el metge és sensacional, com el regal que li fan al final de la història.

També té un caràcter difícil en Guthrie, un professor que està tenint força problemes amb un dels seus alumnes. L’home no passa pel seu millor moment, després que la seva dona l’hagi deixat. S’ha hagut de fer càrrec dels seus dos fills. Tot sol. L’Ike i en Bobby, que tampoc acaben d’assumir la marxa la seva mare, són dos nens molt llestos, amb una gran capacitat d’observació. Volen saber-ho tot. Mai volen perdre’s res. El moment en què miren amb atenció com li fan l’autòpsia a un dels seus cavalls, amb el permís del seu pare, posa els pèls de punta. Arriba a ser desagradable. Haruf té una gran capacitat increïble per descriure coses. L’autòpsia del cavall, un cel, unes plantes, unes flors, tot ho defineix amb molta cura i passió. Hi té la mà trencada.

Aquest reguitzell de personatges que desprenen amor i esperança el completa la Victoria Roubideaux, una adolescent embarassada. La seva mare l’ha rebutjat vilment i ha de buscar-se la vida. El pare de la criatura no vol saber-ne res, ni d’ella ni de la futura nena, i li calen solucions imaginatives per sortir del pou. La prosa de Haruf és senzilla i plena de detalls; àgil i amb molts diàlegs. Els seus llibres es llegeixen de manera pausada i tranquil·la. Quan te’ls acabes penses que el temps invertit no ha estat en va. “Cançó de la plana” va de menys a més. Lògicament, té un final obert, encarat per la continuació de la trilogia: “Capvespre”. No me’l perdré.

“Tres hores després de la posta van aparcar la camioneta al carrer, davant de casa Maggie Jones, van sortir al fred i van anar cap al porxo. Quan va obrir la porta encara portava la roba de la feina, faldilla llarga i jersei, però s’havia tret les sabates i anava amb mitges. Què passa?, va dir. Voleu passar?
No van passar del rebedor. Llavors van començar a parlar gairebé alhora.
No ha tornat a casa, va dir en Harold. Hem recorregut tots els carrers buscant-la.
No sabem ni per on començar a buscar, va dir en Raymond.
Fa més de tres hores que voltem amb cotxe pels carrers, mirant a tot arreu on se’ns ha acudit que podria ser.
Parlem de la Victoria, suposo, va dir la Maggie Jones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El camí dels esbarzers (Alba Dalmau)

Diferent. Diferent és el primer adjectiu que m'ha vingut al cap quan he acabat “El camí dels esbarzers”, de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). El llibre està publicat per Angle Editorial i té 204 pàgines. L’autora localitza totes les seves històries en un poble interior dels Estats Units, que bateja amb el nom de Sandville. Mai m’ha agradat generalitzar, però podríem dir que la majoria dels seus personatges passegen amunt i avall l’etiqueta de 'perdedors'.

Aparentment, Sandville és un poble tranquil, on tothom es coneix. Que ningú intenti passar desapercebut. No ho aconseguirà. Al final, tot s’acaba sabent. No hi ha secrets. I si no que li preguntin a en Kevin, enamorat perdudament de l’Emma. Faria qualsevol cosa per cridar la seva atenció; fins i tot cremar una part dels camps de blat d’en Bobby, el marit de la noia. En una gran part dels relats hi regna el desamor i la desesperació, com a “Aquelles clapes blanques que et confonen el pensament”, en el qual un home que hi veu poc té un greu contratemps quan va a caçar. A “Darrere seu, un paisatge en runes” el vell xèrif s’ha de reciclar (i de quina manera) quan queda pràcticament cec. La vista, en aquest cas al fet de recuperar-la, marca “Tot al meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist”, un dels contes més bonics i esperançadors del llibre.

La desesperació en estat pur la trobem a “un cobwoy de debò mai abandona el seu barret”, protagonitzat per dos bessons, en Bexter i a en Casey. També acaba tràgicament “Morir-se d’aquella manera tan cinematogràfica en què es moren els cowboys”. En menor mesura també apareix a “Amb el rifle sota el braç i la mirada torta”, en el qual un granger té un cop de geni fatal. Una noia que somia en ser una artista (“Hauria foradat una uralita per veure les estrelles”) i la sempre complicada relació sogra-nora (“Allò en què s’havien convertit era cosa de la senyora del mirall”) també tenen cabuda en aquest llibre que està escrit d’una manera molt elegant, amb un estil àgil i molt precís. Diferent, com deia abans; novedós. L’única persona que sembla poder sortir d’aquesta grisor és la Sara Light que, de tant en tant, se'n va d'aquell poble deixat de la mà de Déu per anar a Nova York, on té uns tiets. Molts la consideren una excèntrica. Enveja pura.

He deixat pel final el relat que dona títol al llibre “El camí dels esbarzers” i “Tens gust de cantalup”, un dels més surrealistes. Són dos dels que més m’han agradat. En el primer, la Tanja i la Mery, que són grans amigues, queden per recollir mores. Així perden de vista una estoneta als seus marits. Els esbarzers punxen, com la vida, però quan et menges el fruit ho oblides. El sabor de les mores ho compensa tot. El cantalup és una varietat de meló. És el gust que li recorda el cos de la seva germana quan el llepa amb passió. L’Eleanor i l’Ella Spalding viuen juntes i són inseparables. Per circumstàncies de la vida, que ara no vénen al cas, de vegades es toquen. Tot és possible. Petits gestos, grans emocions. La vida aestreny, però no escanya... fins al final.

"Aquell mateix matí havia començat a caure la neu sobre Sandville. Els flocs, si els miraves atentament damunt els jerseis de llana, tenien formes hexagonals, i eren peluts pels microcristalls que el formaven. Per a molts, sobretot per als nens, la neu era una festa. Feia dos anys que no queia una nevada com aquella, i aquesta vegada coincidia amb la nit del Carnaval.
Una capa de neu cobria les teulades, els bancs i les boines dels vells que s'havien assegut a contemplar l'aire fantasmagòric de Sandville aquella tarda. Els nens no paraven de córrer d'una banda a l'altra, petjant el terra amb agradables cruixits, i les dones deixaven darrere seu una filera de marques quadrades, que era dels seus tacons enfonsats a la neu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Problemes d'identitat (Carlos Zanón)

Avui surt a la venda “Problemes d’identitat”. Dinou anys després de “Milenio Carvalho II. En las antípodas”, torna l’investigador privat que va crear Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003). Se l’ha fet ‘seu’ Carlos Zanón (Barcelona, 1966). Li ha sortit un llibre brutal. Està publicat per Columna. Té 377 pàgines i tot passa l’any 2017, entre Barcelona i Madrid. Bon recorregut per restaurants i locals nocturns.

Zanón, autor de la imprescindible “Taxi”, torna a retratar una Barcelona fosca, plena de prostitutes i de turistes i amb uns lloguers cada cop més prohibitius. Una Barcelona en la qual no és fàcil sobreviure, amb molta droga, corrupció per tots els costats i un munt de gent que quasi t’obliga a canviar de vorera quan la veus. Millor prevenir que curar. En aquesta ciutat, trobem a un Pepe Carvalho més agre i irònic de què és habitual. Està molt malalt i fart de tot. No se suporta ni a ell mateix. Segueix encantant-li cuinar, però moltes vegades els plats que prepara amb delicadesa acaben a les escombraries sense ni tan sols tastar-los. La seva salut no està per fer volar coets. Les descripcions de totes les menges, fetes ben a poc a poc i amb afecte, són molt acurades. Zanón no ha volgut copiar Montalbán. Ha fet una reconstrucció del personatge molt interessant. Això sí, segueix parlant de futbol i del Barça. 1414 és la contrasenya del seu mòbil, dues vegades el número de Johan Cruyff.

L’investigador, que continua tenint Biscuter d’ajudant, troba a faltar al seu Escriptor, que Zanón sempre escriu amb la E majúscula. Només començar el llibre l’hi deixa un gest de complicitat sublim: “Feliços a Roma, Síria o Bangkok, però lluny de l’aeroport, que allà se m’hi va quedar un amic”. La crida desesperada del personatge al seu creador és constant al llarg de l’obra. Al costat del detectiu no hi ha la Charo, amb qui en el seu dia va tenir una bonica història d’amor. Queda clar que no ha pogut oblidar-la del tot. No ha pogut ni ha volgut, si no m’equivoco. Ara s’ha de conformar amb la seva Nòvia Zombi, que està perdudíssima. Són diversos els temes que Carvalho té sobre la taula: la desaparició d’una prostituta retardada, que podria estar enterrada a la muntanya de Montjuïc; un cas d'assetjament escolar i un doble assassinat, molt cruel, amb un munt de sospitosos. Serà capaç de resoldre els casos?

Per donar forma a la novel·la, Zanón beu molt de l’actualitat. Col·loca a Biscuter com a concursant de MasterChef (amb el famós plat “León come gamba” inclòs), fa un munt de referències al Procés i a la independència de Catalunya i també parla força del cas de l'agent de la guàrdia urbana acusada de matar a la seva parella. A Barcelona, Carvalho hi treballa. Sovint intercanvia opinions amb una periodista de La Vanguardia. A Madrid hi va ocasionalment per veure la citada Nòvia Zombi, que li dona més problemes que qualsevol altra cosa. El seu marit, un home important, la té mig segrestada. Estimar i ser estimat mai ha sigut fàcil, ni mai ho serà. “Problemes d’identitat” és una novel·la molt fosca, escrita amb un estil incisiu i molt ben treballat, cent per cent Zanón. Hauria sabut que l’havia escrita ell encara que no l’hagués signat. Per acabar, una anècdota: m’ha fet gràcia la predilecció de Carvalho i d’un amic seu advocat pels bars xinesos que fan tapes espanyoles. Sensacional.

“Em deixo caure a la Taverna Iberia, un dels pocs locals que encara rep població aborigen i que no ha estat trepitjat per cap dissenyador d’interiors. Per incidir encara més en la idea de resistència, és un local de pericos. Segur que al final de la barra hi ha Han Solo. Fotos de la visita dels Beatles a Espanya, i al fons, un mapa de la península ibèrica amb els seus celtes i els seus ibers i tots els localismes simpàtics. Miro Catalunya perquè ara per ara no hi ha passatemps més absorbent que preguntar-nos si som iguals o diferents, millors o més pobres o menys morenos, tot aquest circ que va començar portant polítics en helicòpter i vés a saber si no acaba igual”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dependienta (Sayaka Murata)

La societat jutja constantment. Es poden acceptar les seves crítiques; o girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat. Hi ha qui pensa que els canvis són importants i que ajuden a viure. D’altres prefereixen l’estabilitat que dona que tot sigui cada dia exactament igual, evitant riscos. La Keiko Furukura, protagonista de “La dependienta”, és d’aquest segon grup. Prefereix seguir el guió establert.

“La dependienta” és l’última aposta editorial de Duomo Ediciones. El firma la japonesa Sayaka Murata (Chiba, 1979), guanyadora del Premi Akutagawa. N’ha venut més de vuit-cents mil exemplars. Està traduït al castellà per Marina Bornas i té 162 pàgines. L’he llegit d’una tirada. La Keiko, de 36 anys, no ha tingut mai parella. Té un contracte per hores en una kombini, una botiga de menjar que no tanca mai. La feina és l’únic que la fa feliç. És com si, amb el pas del temps, l’establiment s’hagués convertit en una part d’ella mateixa, fins i tot més important que la seva família. S’han fet inseparables. Escolta la seva veu. La noia se sent còmoda seguint al peu de la lletra tot el que recomana el ‘manual’ de la companyia. Actua sense haver de pensar. Algú ho va fer per ella i ho va deixar escrit negre sobre blanc.

La Keiko és una dona mínimament feliç... fins que l’assalten els dubtes. Les seves amigues consideren que ja fa temps que hauria de tenir marit i una feina fixa. Com és que no veu que se li està covant l’arròs? La Miho, la Yukari, la Satsuki i companyia pensen que els contractes per hores només són per estudiants i per persones limitades intel·lectualment. Ella mereix més. Arribat aquest punt, la dependenta busca solucions imaginatives, per allò de plantar cara a una societat malalta que li demana a crits que segueixi el model establert. És en aquest moment quan entra en escena en Shihara, un home malcarat i sense ofici ni benefici que no sap ni on caure mort. És pitjor el remei que la malaltia?

Estem davant d’una novel·la pausada, amb l’habitual ritme oriental. Res és transcendent, tot es pot reconduir, arribat el cas. Tot és relatiu. L’autora ens diu que la vida és curta i que s’ha de prioritzar tot allò que ens agrada, tot allò que ens deixi el més a prop possible de la felicitat. És bo escoltar l’opinió dels altres, però se’n pot prescindir perfectament. La petitesa de l’individu davant del monstre de la col·lectivitat. De vegades, formar part del món és força difícil, encara més per les persones que se senten estranyes o inadaptades. De petita, la Keiko ja intuïa que alguna cosa fallava, i no es va equivocar. Per començar, ella és dependenta. Després, persona... Ho té clar.

"-¿Y tú como estás, Keiko? ¿Todo bien en el trabajo?
-Sí, todo bien. Por cierto, el otro día quedé con Miho y las demás y estuve al lado de casa.
-¿Otra vez? ¡Qué bien! Tendrías que venir más a menudo a ver a tu sobrino –dijo mi hermana riendo.
A mi todos los bebés me parecen iguales, tanto mi sobrino como los hijos de Miho, y no entiendo por qué tengo que ir expresamente a ver a mi sobrino. Supongo que hay que tener cierta consideración con los bebés de tu propia familia, pero para mí los bebés son como los gatos callejeros: aunque sean todos un poco diferentes entre sí, todos son animales de la misma especie".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)

La vida és un gran pentagrama en què no sempre és fàcil escriure els signes musicals. Col·locar les notes al lloc adequat requereix constància i esforç. Ho intenta l’Anne, una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. El problema és que quan menys s’ho esperava, li fallen dues de les cinc línies horitzontals que formaven la seva pauta vital i ha de replantejar-s’ho tot... Canvis a la vista.

Fa la sensació que l’Anne és una noia feliç, tot i ser imperfecta, caòtica, impacient, exagerada, promíscua i molt impuntual. Odio que la gent arribi tard a les cites, però diria que a ella l’esperaria amb un somriure als llavis. Com a mínim, el primer cop. Genera bon rotllo des que entra en escena. És la protagonista indiscutible de “La noia del violoncel”, la primera novel·la del pianista i compositor sabadellenc Jordi Campoy Boada. El llibre és tota una partitura del comportament humà, amb un munt de referències de música clàssica i de termes musicals. Està publicat per Columna i té 359 pàgines. Es llegeix amb molta facilitat. L’aventura de l’Anne comença quan sent un soroll a la funda del seu instrument. Estava convençuda que el feia una nansa trencada, però la perd i el continua sentint. En esbudellar-la, descobreix una misteriosa i antiga clau. Des de quan és allà?

Amb el suport de la seva amiga Lydia, amb dots d’investigadora, i també d’en Chris, amic i company d’orquestra, l’Anne intenta descobrir, mai no és tard, què li ha amagat la seva família fins ara i per què... La casualitat fa que el seu passat estigui relacionat amb Barcelona, on la seva orquestra ha d’oferir un concert, concretament al Palau de la Música. Un cop superat el primer terç del llibre, espectacular, amb una escena de sexe per sucar-hi pa, l’acció endarrereix en el temps, des de l’actualitat fins als anys setanta. Deixem el Londres fosc i plujós de l’Anne a la Barcelona convulsa i polititzada dels avantpassats de la noia, que està a punt de descobrir, i qui sap si de conèixer, a persones que fa uns dies no sabia ni que existien. El retrat que fa Campoy de la Ciutat Comtal, amb un inspector de policia que fa feredat, imposa. Tortures i més tortures, de vegades, només per respirar. Una història que t’atrapa fort i no et deixa escapar.

Campoy construeix una bona armadura, l’encerta amb la tonalitat i també en el compàs, àgil, directe i visual. Li queda un pentagrama que sorprèn de manera força positiva, amb un final molt treballat. M’imagino que els lectors que tinguin una bona formació musical gaudiran encara més de “La noia del violoncel”. Protagonistes propers, que riuen i ploren, i un entramat que podria ser ben bé veritat. Molt recomanable.

“D’acord, ha tornat a fer tard, però no ha pogut fer-hi res. La pluja hi ha jugat el seu paper. Sí, és clar, la culpa, sempre dels altres. Per sort, l’espectacle s’ha endarrerit i, entre una cosa i l’altra, encara ha arribat a temps d’acompanyar amb el violoncel el seu fillol, l’Ian, que fa primer curs de violí i ha estat tres mesos assajant per a l’esdeveniment. Aquest cop de sort no la deslliura de la mirada inquisidora de la seva cosina, l’Allison, que seu a segona fila. Així que la veu entrar, li clava la mirada de sempre: ulls oberts com un mussol i celles apujades gairebé fins al naixement dels cabells. L’escena passa sota l’atenció dissimulada de la senyora Hopkins, una xafardera que seu al costat de l’Allison i té una halitosi horrorosa. L’Anne prefereix estalviar-se una trobada a distància curta i va directament a la part del darrere de l’escenari”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)

La segona i última part de “La mort del comanador”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949), és gairebé perfecte. Miro enrere i diria que és el millor llibre del japonès en temps. Està traduït al català per Albert Nolla i publicat per Empúries. Té 439 pàgines. Un cop més, l’autor ens regala una història amb una gran pàtina de misteri. Separar la realitat de la ficció, amb personatges tristos i solitaris, és pràcticament impossible.

En aquesta segona part, el pintor de retrats continua vivint en una casa perduda al capdamunt d’una muntanya. Abans hi residia el pare d’un amic seu, en Tomohiko Amada, artista de grandíssim prestigi. En l’actualitat, el vell, amb una salut molt precària, està internat en una residència. A mesura que passa el temps, cada cop nota més la seva presència del seu col·lega de professió. És com si, d’alguna manera, l’Amada no hagués marxat d’allà. El nostre protagonista continua fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys tímida i intel·ligent a parts iguals. Sempre va a casa seva acompanyada de la seva tieta, la Shoko, que apareix acompanyada d’un llibre ben gruixut. Recordem que fer retrats no li agrada massa, però és una bona manera de guanyar-se la vida.

“La mort del comanador” és el títol d’un dels quadres de l’Amada. Sembla que no l’ha vist mai ningú. El retratista el va baixar de les golfes, el va desembalar i, sense voler-ho, va obrir la capsa dels trons. Per què Amada el tenia amagat? El quadre té a veure amb una de les escenes més conegudes de l’òpera Don Giovanni. Com sol passar en els llibres de Murakami, la música té un pes importantíssim en la narració. Per saber més coses sobre aquesta obra, intenta tenir més dades sobre què li va passar a Tomohiko Amada als anys trenta, quan estava instal·lat a Viena. Després de molt temps, Murakami torna a fer servir la primera persona per explicar-nos aquesta història, que t’atrapa des del primer moment. Recordem que el retratista intenta reinventar-se després que el deixi la Yuzu, la seva dona.

Són molts els referents del 'món Murakami' que es repeteixen en aquesta obra. Per exemple, els forats. Al costat de la casa de l’Amada n’hi ha un de ben gran que m’ha recordat el que sortia a “Crònica d’un ocell que dona corda al món”. En aquell llibre, era un pou sec. A “La mort del comanador”, però, no queda clara quina utilitat té. En tot cas, tant el retratista com el seu misteriós veí, en Wataru Menshi, hi baixen a reflexionar. Podríem dir que tot comença i acaba allà. L’escriptor japonès també dona vida a criatures estranyes, idees o allò que siguin, que caminen sense rumb pels seus famosos mons paral·lels. Un llibre imprescindible.

“Vaig anar encenent els llums de les habitacions i vaig comprovar que tot estigués en ordre. No vaig veure res estrany en cap habitació. Tot estava com sempre. Com que la casa no era gaire gran, si hi hagués hagut algun canvi me n’hauria adonat. Vaig mirar totes les habitacions i vaig deixar l’estudi per al final. Vaig obrir la porta que separava l’estudi de la sala, hi vaig entrar i vaig allargar la mà cap a la paret per encendre el llum. Però en aquell moment alguna cosa em va mormolar alguna cosa a l’orella. Era una veu fluixa però molt clara. Val més que et quedis a les fosques. Fent aquest d’aquest mormol, vaig allunyar la mà de la paret, vaig tancar suaument la porta al meu darrere i vaig agusar la vista en la foscor de l’estudi. Contenint la respiració per no fer soroll”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, Vizcaya, 1975) té molt bona mà per dibuixar paisatges extrems. Ho va fer a “La última noche en Tremore Beach” i repeteix a “La isla de las últimes voces”, publicat per Ediciones B. Són reals com la mateixa vida. Aquest cop ens transporta fins a St. Kilda, una illa perduda en el Mar del Nord. Hi queden tot just una cinquantena de persones, després que molta gent hagi marxat amb l’últim ferri. Amenaça tempesta i arriba Nadal.

Una de les que decideix no moure’s, tot i que sap que té molts números de quedar-se aïllada, és la Carmen, una de les principals protagonistes de la novel·la. Treballa al petit hotel de l’Amelia, una vídua que necessitava ajut amb urgència. La Carmen, madrilenya, va viatjar fins a Escòcia per oblidar el seu tortuós passat, ple de pèrdues irreparables. Aquests i la resta de personatges creats per Santiago pateixen més que viuen. Atrapats en el cor de la tempesta, no tenen massa clar com anar cap endavant. No saben com treure’s de sobre l’etiqueta de perdedors. Els habitants de l’illa escocesa de St. Kilda han de fer front al temporal i, sobretot, a la mala maror que es crea quan apareix un contenidor metàl·lic al costat dels penya-segats. Què hi ha a dins?

També té molt de pes en aquesta negra història en Dave, un militar que viatjava en l’avió que transportava el contenidor. Ell ho narra tot en primera persona, amb un llenguatge molt col·loquial. No vol que els pescadors que el troben l’obrin de qualsevol manera, tot i que està protegit amb un sofisticat sistema de seguretat. Podria provocar efectes devastadors. En Dave està torturat i ple de secrets, com la resta d’actors principals. Un dels més desagradables del llibre és en McGrady, un home de mar brusc i sense modals. “La isla de las últimes voces” ho té tot: misteri, emoció, enfrontaments personals i fins i tot un grup de fanàtiques religioses. Aventures, tensió i espurnes de terror a parts iguals. El magnetisme que hi ha al voltant del contenidor, que fa ‘embogir’ a algunes de les persones que el volen fer seu, ho impregna gairebé tot...

Una bona novel·la, ben estructurada, que està explicada des del punt de vista de diferents personatges. No deixa ningú indiferent. Són 560 pàgines plenes d'acció sense aturador. Molt recomanable. Seguiré molt atent als propers títols de Santiago. Els he llegit tots. No he pogut deixar-los fins que els he acabat. Aposta segura.

"La Puerta se abrió rascando el suelo y el viento se coló en el interior. Pude atisbar una noche negra como el carbón y el levísimo verde del prado iluminado por una linterna que se movía como una luciérnaga en la oscuridad. Dos figuras entraron. Una casi rozaba el dintel de la puerta con la cabeza: el granjero. La otra, que portaba la linterna, resultó ser del pequeño demonio pelirrojo con los ojos descolocados.
-¿Qué coño te pasa? –dijo según me apuntaba con aquella luz en toda la cara. Te vamos a poner un bozal como sigas gritando.
-Tengo que ir al baño –dije yo-. Joder, que me lo voy a hacer encima..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy