dimecres, setembre 17, 2014

La diferència entre un cop i mai és un món!


Veure “Locke” i pensar en “Buried” (2010) és inevitable. Un únic escenari, un únic actor i moltes trucades telefòniques. Aquest seria el vincle d’unió entre una i l'altra. A escala argumental, poca cosa a veure. Està dirigida per Steven Knight ("Redención", 2013) i només dura 85 minuts. Tom Hardy (“El Caballero oscuro: La leyenda renace”, 2012) està espectacular!

L’Ivan Locke -d’aquí el nom de la pel·lícula- passa una nit francament difícil, que vivim en temps real. Està al volant d’un BMW (¿Te gusta conduir?, com diu l’anunci), desplaçant-se de la feina a un lloc que no explicaré. Aprofita aquesta hora i quart llarga per posar en ordre la seva vida. Hi ha un fet que, tot i ser esperat, li capgira l'existència. Arriba abans del que estava previst. És per això que no para de parlar per telèfon: amb la seva esposa, amb els seus fills, amb el seu cap, amb un dels seus subordinats i amb una dona de la qual és millor no dir-ne res. Tots aquests personatges secundaris no es veuen. Només se senten. “Locke” és d’aquelles pel·lícules que, si és possible, s’hauria de veure en versió original.

En qüestió de minuts, en Locke pot perdre-ho tot. Sap que és així i, en cas que acabi passant, la culpa será seva. Malgrat tot, no vol defugir responsabilitats. A partir d’ara, intentarà fer les coses el millor que sàpiga, escoltant el seu cor. Les converses amb el seu pare (que són una mena de diàleg interior) completen aquesta lluita contra un passat que l’amenaça; i de quina manera. “La diferència entre un cop i mai és un món”, li diuen per telèfon, en un moment de la pel·lícula. I fins aquí puc explicar. És dinàmica, i, fins i tot, un punt claustrofòbica. Locke va camí de la seva redempció. L’aconseguirà?

"UNA CITA PARA EL VERANO"

“Una cita para el verano” passarà a la història com l’única pel·lícula dirigida per Philip Seymour Hoffman, que va morir el 2 de febrer. M’encantava com a actor (em quedo amb "Magnolia", 1999; sobretot amb “Love Liza”, 2002; i amb "Truman Capote", 2005) . Pel que veig, tenia una prometedora carrera darrere de la càmera. És una pel·lícula petita, per definir-la d’alguna manera, però sincera i molt ben filmada.

Seymour Hoffman, que està sensacional, com sempre, interpreta a en Jack, un conductor de limusines amb una vida personal molt buida. Se’l veu un pèl desorientat, amb un aspecte deixat i diria que té pocs amics. De fet, només en coneixem un, en Clyde, a qui dóna vida John Ortiz. També és conductor de limusines i està aparellat amb la Lucy (Daphne Rubin-Vega). Fa la sensació que les coses van massa bé entre ells. Tenen més d’un tema per resoldre. En Jack no té xicota, fins que coneix la Connie, una dona molt especial. Segur que el passat tampoc no va ser massa benèvol amb ella. L’Amy Ryan, que ja va coincidir amb en Seymour Hoffman a “Antes que el diabló sepa que has muerto” (2007) està francament bé.

Un cop més, estem davant d’una pel·lícula que ens parla de les segones oportunitats, d’intentar recuperar una mica de calma després de la tempesta. En Jack aprèn a cuinar per a satisfer la Connie. Mai ningú ha preparat cap plat per a ella. Pot semblar una idea boja, però el primer sopar que faran plegats és molt important per a tots dos... a l’espera de la cita que tindran a l’estiu, quan faci bon temps. Volen sortir a passejar en barca. D’aquí el cartell de la pel·lícula. La vida està feta de coses petites; i ells, potser després de moments difícils, ho comencen a tenir clar. És una pel·lícula petita, com he dit abans, que, en el fons, ens explica com es comença a estimar; i com es deixa de fer. Molt recomanable. Etern Philip Seymoir Hoffman!

"EL VIGILANT"

La humanitat està malalta. Segur que són moltes les persones que estarien d’acord amb aquesta sentència. És la primera idea que em va venir al cap quan vaig acabar de llegir “El vigilant”, de Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968). Està traduït al català per Marina Rosich i publicat per l’editorial Raig Verd. Aquest llibre va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea.

L’acció passa en un aparcament d’un edifici de luxe. Allà, dos vigilants, en Harry i en Michel, estan obsessionats per la seguretat dels residents. Donarien la vida per ells, si fes falta. Com diu un d’ells, “el que s’exigeix als vigilants és sobrehumà: no fer res, esperar i mantenir-se alerta”. L’ambient que retrata Terrin en aquest pàrquing és malaltís, encara més quan totes les persones que viuen a dalt (menys una) decideixen marxar pràcticament alhora. Els vigilants es queden sols, desinformats (no saben si passa alguna cosa a l’exterior) i pràcticament sense res per menjar ni per veure. De tant en tant, un repartidor els porta quatre coses de primera necessitat. Com arriba fins allà? No hi ha hagut cap guerra? Per què triguen tant els vigilants que han de rellevar-los després de tantes i tantes setmanes sota terra, sense veure la claror?

Quan tens massa temps per pensar, el cervell pot jugar-te una mala passada. En Harry i en Michel no sé si se n’adonen, però acaben pràcticament bojos. No se’n refien de ningú, ni d’ells mateixos, i la seva obsessió per la seguretat es converteix en malaltissa. Una bona metàfora de la societat actual, sempre pendent d’aquella amenaça desconeguda. L’únic que els manté amb una mínima cordura és somniar amb un ascens, al cos d’elit de la seva empresa, que, possiblement, mai no arribarà. Deixar la foscor i la humitat de l’aparcament per una feina nova. Potser a l’aire lliure, vigilant des del jardí d’algú important? És per això que han de resistir com sigui, per demostrar que els seus caps no van equivocar-se escollint-los a ells. Cal aguantar amb fermesa!

"És de nit. En aquest entorn immutable, il·luminat per llums d’emergència, la nit no es distingeix del dia, però el rellotge que tinc al canell i el meu rellotge biològic són capaços de posar colors a les hores, de dividir els dies. És de nit i camino sol per davant dels garatges.
Estic alerta, però la meva ment divaga; tinc la sensació que a en Harry i a mi se’ns escapa alguna cosa. Tant de bo el repartidor hagués marcat bé l’èmfasi; aquest és el problema. Perquè, per exemple, ¿I si pretenia dir Hauríeu d’estar contents que jo encara us porti alguna cosa?"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, setembre 12, 2014

La vida d'una família al llarg de dotze anys


Possiblement, Richard Linklater passarà a la història com el director de la trilogia "Antes del amanecer" (1995), "Antes del atardecer" (2004) i "Antes del anochecer" (2013), protagonitzada per Ethan Hawke i Julie Delpy. Són tres pel·lícules, amb molt de contingut, sobre l'amor, en diferents etapes de la vida adulta. Ara, amb "Boyhood" (Momentos de vida), Linklater torna a encertar-la.

Què té de particular "Boyhood"? Per començar, que està rodada en dotze anys! Linklater en va tenir prou amb 39 dies, però dividits entre 2002 i 2013. Per què? Doncs per poder veure com creixen els protagonistes. Habitualment, es fan servir diferents actors per interpretar un personatge, a mesura que es van fent gran. Aquí sempre és el mateix. Al Mason l'interpreta Ellar Coltrane. Quan comença la pel·lícula té set anys; i quan acaba, divuit. Qui fa de la seva germana és Lorelei Linklater, filla del director. Està espectacular, com en Coltrane. Tots dos treballen francament bé. Els pares de les criatures són Ethan Hawke -que repeteix a les ordres de Linklater- i la Patricia Arquette, a qui sempre recordaré per "Amor a quemarropa" (1993). Fa un paperàs!

A nivell argumental, Linklater fa allò que sap fer com ningú: retratar un tros de vida d'una família, centrant-se, sobretot, en la mare i en els seus dos fills. Una mare que els ha hagut de pujar pràcticament sola. Mai no ha tingut massa sort amb els homes, però sempre ha trobat la força necessària per seguir cap endavant. Amors que comencen, amors que acaben, i moltes reflexions sobre la vida i, de vegades, també sobre la mort. Hi ha tres escenes brutals: quan la nena li diu a la seva mare que no vol mudar-se de casa, quan el pare els hi explica als fills que han de fer servir preservatius i quan la mare li canta les quaranta al nano perquè se'n va a la universitat. Al pare el veuen de tant en tant, sobretot a l'estiu. Són quasi tres hores de narració fascinant. Imprescindible.

"EL NIÑO"

“El niño”, de Daniel Monzón (“Celda 211”, 2009), és el fenomen del moment. És d’aquelles pel·lícules que agraden pràcticament tothom. Conec gent que és la primera que veu al cinema... des de “Ocho apellidos vascos” (2014). Està francament bé; to i que, pel meu gust, potser és un pèl llarga. Dura dues hores i quart. Amb mitja horeta menys, encara seria més rodona.

Per damunt de tot, Monzón ha aconseguit que la pel·lícula sigui molt divertida. Tant Jesús Castro com Jesús Carroza, que interpreten a El Niño i El Compi, cauen bé des del primer moment. Són simpàtics i molt propers. Suposo, que d'això es tracta. Em pregunto, però, si el fet que siguin tan propers, pot ser "contraproduent". Per què? Doncs perquè els hi riem les gràcies i, en el fons, no deixen de ser dos narcotraficants. A petita escala? Sí. Que ho fan per divertir-se i guanyar diners, sense pensar en les conseqüències? També. Podem mirar-ho com vulguem, però transporten droga per mar. Això és indiscutible. Però és una pel·lícula! Acaben sent dos puntets insignificants, si els col·loquem en el gran mapa de la delinqüència. També treballa molt bé Saed Chatuby, el marroquí amb qui formen equip.

Actors joves i prometedors per donar vida als narcotraficants i veterans de luxe per fer de policies, encapçalats per Luis Tosar, Eduard Fernández i Sergi López. “El Niño” té una mica de tot: persecucions per terra, mar i aire (amb bons efectes especials); investigacions a dues i tres bandes; traïcions; amistat i, fins i tot, una bonica història d’amor. Ella és la debutant Mariam Bachir, una actriu guapíssima, que promet molt. Segur que no li faltaran papers. Per acabar, podríem definir la pel·lícula com un thriller monumental. Si no coneguéssim als actors, ens podrien dir que s’ha fet a Hollywood i ens ho creuríem sense dubtar-ho ni un moment. Està ben documentada i és creïble al cent per cent. Molt recomanable.

"LOS HIJOS" (GAY TALESE)

Si algú em demanés que escollís els meus dos autors no europeus preferits, segur que em decantaria pel japonès Haruki Murakami i per Gay Talese. Del nord-americà (Ocean City, Nova Jersey, 1932) he llegit tot el que ha publicat, en castellà, Alfaguara: “Retratos y encuentros”, “El silencio del héroe”, “Vida de un escritor”, “Honrarás a tu padre” i, aquest estiu, “Los hijos”, un altre llibre sensacional. Està traduït per Damià Alou i té 764 pàgines.

Seguint la “marca de la casa”, molt periodística i amb tot luxe de detalls, Talese (que mai ha escrit ficció) ens explica la història de la seva família al llarg de tres generacions. Una família repartida en dos continents (Amèrica i Europa) i que, lògicament, amb el pas dels anys, va ser testimoni de les dues guerres mundials. Com tants milions d’italians, els Talese van provar de fortuna a Amèrica. Potser un dels que va tenir més èxit va ser el seu pare, un sastre que, quasi per accident, es va establir a Ocean City, després de passar-ho malament treballant en una empresa d’amiant. Un altre dels seus parents va fer carrera de sastre a París, també amb molt bons resultats. Al llibre, Talese deixa clar que, quan vius a l’estranger, sempre trobes a faltar alguna cosa, encara que tothom et tracti molt bé. El problema és que quan tornes a casa, tampoc no és fàcil recuperar la vida d’abans. Ets el de fora!

A “Los hijos” coneixem de primera mà la història dels Talese (quin gran treball d’investigació), però també la història d’Europa i, de retruc, dels Estats Units. Són originaris de Maida, un petit poble de la província de Catanzaro. L’any 2006 només tenia 566 habitants. Algunes idees o definicions que fa m’han quedat gravades. Per exemple, el terme “padrone” que, un cop evolucionat, va donar lloc al “padrí” utilitzat a la màfia. El “padrone” era la persona que s’establia als Estats Units i que, aprofitant que sabia anglès, acabava fent d’intermediari entre el cap de l’empresa que l’havia contractat i els italians que, a partir d’aquell moment, acabarien treballant amb ell. Totes les gestions les feia el “padrone” i, moltes vegades, se n’aprofitava. Alguns van fer grans fortunes. També m’han cridat l’atenció les “vídues blanques”, dones que tenien els marits als Estats Units i que feien la passejada de la tarda, per Maida, completament soles.

El llibre de Talese és una història amb llaços de sang molt potents, amors, desamors i, fins i tot, matrimonis de conveniència. Del seu relat sobre les guerres, m’ha impactat molt com parla de la Línia Maginot, la línia de fortificació de defensa construïda per França al llarg de la seva frontera amb Alemanya i Itàlia, després de la fi de la Primera Guerra Mundial.

“Todas las familias tienen sus altibajos, y a veces una familia pasa de la miseria a la riqueza i de la riqueza a la miseria en tres o cuatro generaciones, y el proceso vuelve a empezar. Todo depende de cuanta energía le quede. Al principio, la energía de una familia surge de la miseria. Y esta miseria a menudo impulsa a un miembro de la familia a ir en busca de una vida mejor; y a veces allana el camino para que los demás miembros lo sigan. Entonces tienes una família en ascenso, laboriosa y motivada. Y al cabo de una generación esa laboriosidad puede producir riqueza. Y con la riqueza llega la posición social, incluso la nobleza. Y con la nobleza llega el orgullo, y a menudo la arrogancia. La arrogancia suele ser un elemento que conduce al declive, y con el tiempo vuelve la miseria”.

Queda clar, com es pot llegir a la portada i en una de les pàgines interiors, que “Quien no te quiere te hará reir. Quien bien te quiere te hará llorar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, setembre 03, 2014

El nostre cervell està desaprofitat (o no)


A "Lucy", Luc Besson és fidel al seu estil: acció, focs d'artifici i un argument més aviat simple, que de vegades s'aguanta pels pèls. Malgrat tot, enganxa, amb tres actors de renom: la guapíssima Scarlett Johansson, el veterà Morgan Freeman i el dolentot del cinema coreà, Choi Min-sik. La pel·lícula és molt àgil i, a més a més, només dura 88 minuts. No sé si, des d'un punt de vista científic, el que explica sobre la reproducció de les cèl·lules és coherent.

La Lucy té un dia negre. Primer, la seva parella l'ensarrona i, després, uns criminals coreans li obren la panxa per posar-li un paquet de droga dins. Es tracta d'una substància revolucionària, que augmenta la capacitat d'utilització del cervell. La pobra noia havia de transportar-la i oblidar-se'n, però la bossa es trenca dins seu i es converteix en un ens superior. I aquí comencen els problemes per a tots els que l'envolten. Sobretot per a Mr. Chang, el cap dels criminals. L'interpreta Choi Min-sik, que fa dues dècades que domina el cinema coreà, amb títols com "Happy end" (1999), "Old boy" (2003), "I saw the Devil" (2010) i, més recentment, "New world" (2013). Ja només falta que treballi amb Kim Ki-duk!

La Lucy, que sap que morirà aviat -com a conseqüència de la droga- vol deixar per a la posteritat tot el que està aprenent, que és molt, a un ritme esbojarrat. Els humans només fem servir el deu per cent del nostre cervell; i ella està a punt d'utilitzar-ne el cent per cent. El seu destinatari és el Professor Norman (Freeman), que fa més de vint anys que treballa en una teoria sobre el cervell i la reproducció de les cèl·lules. La Lucy s'ha transformat en una màquina de matar. Potser no necessitaria que ningú l'ajudés, però li va bé que li doni un cop de mà Pierre del Río (Amr Waked), un policia que es veu superat pels esdeveniments. Entreteniment en estat pur. Res més.

"CHEF"

Scarlett Johansson també surt a "Chef", de Jon Favreau. Fa de cap de sala d'un restaurant de prestigi, propietat del personatge que interpreta Dustin Hoffman. El xef és Carl Casper (Favreau), despatxat per negar-se a seguir les seves indicacions. Estem davant d'una  divertida comèdia familiar, amb crítica als periodistes gastronòmics inclosa. També hi tenen un paper important Twitter i les noves tecnologies.

Un dels moments més bons de "Chef" és quan Casper (Favreau, director dels dos primers "Iron Man") demana ajuda a Robert Downey Jr, l'actor que interpreta al superheroi. La pel·lícula, que té un bon repartiment, també ens parla de les segones oportunitats, en la feina... i en la vida. El millor amic del cuiner és John Leguizamo i la seva exdona, la voluptuosa Sofía Vergara. La camioneta amb què en Casper comença a vendre menjar pels carrers d'Estats Units és tot un espectacle. Per passar l'estona i no fer-se massa preguntes sobre si tot el que ens expliquen podria apropar-se mínimament a la realitat.

"ÀNIMA" (WAJDI MOUAWAD)

"Ànima", del libanès Wadji Mouawad, és un llibre esquinçador. Supera la crueltat d'"Incendis", escrit per ell mateix. En català està publicat per l'editorial Periscopi i en castellà per Destino. Ha rebut el "Premi Llibreter" de l'any 2014. És un dels llibres que més m'ha agradat dels últims mesos, però no és fàcil de recomanar. En el fons és filosofia pura, però l'envoltori és tremendament violent.

Podríem parlar de viatge iniciàtic, de viatge a l'origen del mal, de la recerca d'una veritat que fa por només de pensar-hi. El personatge central de la història és en Wahhch Debch, que un dia, quan arriba a casa, es troba la seva dona brutalment violada  i assassinada. És en aquest moment quan afloren records que havia aconseguit deixar adormits en un racó del seu cervell, de quan van acabar amb la seva família i el van enterrar viu. Tenia quatre anys. En Wahhch no té cap sentiment de venjança cap a la persona que va acabar amb la vida de la seva dona, però vol saber quina cara fa. Està a punt de tornar-se boig. És per això que comença a viatjar per Amèrica, darrere del seu rastre. La Policia sap qui és, però no l'ha detingut.

Com deia abans, "Ànima", que està molt ben escrit, és filosofia pura; literatura de la de veritat, de la que deixa petjada. Que ningú la confongui amb la típica novel·la sueca amb un assassí i un parell de policies llestos que el busquen de dia i de nit. Per fer-ho encara una mica més excepcional, cada capítol està narrat per un animal diferent. Són les bèsties qui ens expliquen com en Wahhch busca a la gran bèstia majúscula, al dimoni que ha acabat robant-li fa felicitat: aranyes, gats, gavines, serps i, sobretot, un terrorífic gos que es diu Mason-Dixon Line, que és el límit de demarcació entre quatre estats nord-americans: Pennsilvània, Virgínia Occidental, Delaware i Maryland. A més a més, cap dels personatges són bons o dolents del tot; tenen matisos i, sobretot, són víctimes de les seves pròpies circumstàncies.

"El hombre de la cara marcada me miró. El tren estaba a punto de llegar. Vio mis ojos, vi sus ojos, y la luz de la locomotora nos iluminó a los dos. Dijo Entonces dale su nombre, y Humbert empezó a hablar de la muerte, esa línea donde todo se borra, y de la guerra, esa línea donde todo se desgarra. Habló de las líneas porosas que separan a los humanos de los animales y de las líneas que surcan los rostros de los vivos. Habló de las líneas que nos hacen y nos deshacen, pliegues, trazos, límites, fronteras, demarcaciones. Habló de las líneas que nos salvan, conductoras, eléctricas, musicales y habló de las que nos faltan, esas líneas blancas desaparecidas en el trazado de nuestras carreteras, esas líneas invisibles para nuestras almas perdidas en lo más profundo de los laberintos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, agost 26, 2014

Que l'èxit no es mengi l'enteniment!


Feia temps que una pel·lícula no em donava tan bon rotllo. A "Begin Again", Keira Knightley i Mark Ruffalo estan sensacionals. John Carney, el director de "Once" (2006), ho ha tornat a aconseguir. Estem davant d'una bona reflexió sobre la volatilitat del món de la música, l'èxit, la dictadura de les discogràfiques i, per si fos poc, sobre les relacions personals. Tot està explicat amb elegància i un munt d'optimisme.

Per sobre de tot, "Begin Again" és la història de la Gretta (Knightley) i d'en Dan (Ruffalo). Tots dos estan enamorats de la música. Ella, que compon, va arribar fa uns mesos a Nova York, acompanyada de la seva parella, un músic que es veu superat per l'èxit. La Gretta té una visió molt més romàntica, sempre fidel al seu estil. En Dan és un productor en hores baixes, tot i que temps enrere va ser el descobridor de grans talents, com el raper CeeLo Green, que s'interpreta a ell mateix. Un altre raper, Mos Def, és el soci d'en Dan a la discogràfica. Al xicot de la Gretta, que es diu Dave, l'interpreta Adam Levine, el cantant del grup Maroon 5. Per cert, m'ha sorprès moltíssim com canta la Knightley. Ho fa francament bé.

Tant la Gretta com en Dan intenten sobreviure en el difícil món de la música tot buscant una segona oportunitat. Si arriba, no la desaprofitaran. En Dan ja està cansat de caminar pel costat fosc de la vida, després de separar-se i d'estar força allunyat de la seva filla. A la seva ex la interpreta Catherine Keener -una actriu que m'encanta- i a la noia una prometedora Hailee Steinfeld. En definitiva, "Begin Again" és una pel·lícula honesta i sentimental, que et deixa amb un somriure a la boca. Per a mi, és un dels millors títols d'aquest estiu a la cartellera.

"LOS GUARDIANES DE LA GALAXIA"

Me la van recomanar via Twitter i he de dir que m'ho va fer passar pipa. Em refereixo a "Guardianes de la Galaxia", una pel·lícula que mai m'hauria plantejat anar a veure al cinema, encara menys després de veure el seu cartell. Greu error! Estem davant del títol de superherois més divertit dels últims temps, amb uns personatges molt ben trobats, de la factoria Marvel, està clar. Dues hores de diversió total.

El cinquet protagonista està encapçalat pel caçarecompenses Peter Quill (Chris Pratt) i per la Gamora, la filla del supermalvat Thanos. La interpreta la guapíssima Zoe Saldana, pintada de verd. Quina llàstima... Els altres tres són un ós rentador molt intel·ligent, sempre rifle en mà; en Groot (un humanoide amb forma d'arbre); i el venjatiu Drax the Destroyer, que va darrere del pare de la Gamora, que va matar la seva família. Les circumstàncies fan que s'aliïn tots cinc, en contra d'un enemic encara pitjor. Gran homenatge del director James Gunn al walkman, a través de la música que escolta en Peter, que són grans èxits dels anys setanta i vuitanta. Precisament, la música i el sentit de l'humor són l'eix vertebrador de la pel·lícula, que passa francament bé. Tot queda preparat per una segona part.

"ELS ESCARXOFATS" (MICHELE SERRA)

"Els escarxofats", de Michele Serra, és un dels fenòmens editorials dels darrers mesos. En català està publicat per La Campana, amb traducció d'Anna Casassas. És molt curt; només té 132 pàgines. És d'aquells llibres per llegir d'una tirada. N'havia sentit a parlar molt i tenia ganes de llegir-lo. Jo també tinc un fill adolescent i m'he vist emmirallat en algunes coses, com per exemple amb la dificultat que m'agafi el telèfon quan el truco.

L'italià Michele Serra ens explica l'abisme que el separa del seu fill de 19 anys. Entén que el seu no és un cas únic, està clar. I ho fa a través d'un monòleg intern, com si el noi l'estigués escoltant. Lògicament, parla de la pressa dels joves per anar a dormir -ho fan quan la resta de la gent ja està desperta-, del desordre que sempre o quasi sempre arrosseguen i de la seva addicció a les noves tecnologies. Prefereixen mirar la pantalla de qualsevol dispositiu abans de fer-ho per la finestra. A més a més, Serra insisteix al seu fill, un cop i un altre, que l'acompanyi d'excursió a la muntanya. És possible trobar un punt d'unió? Una de les parts més interessants d'"Els Escarxofats" és quan l'autor s'inventa la Gran Guerra Final, que enfronta els vells i als joves del Planeta. Molt original.

“Després de sortir de l’autopista, quan ens anàvem enfilant entre avellaners i vinyes, clavava cops d’ull al retrovisor per veure si vosaltres, que anàveu tots dos asseguts al darrere, us impressionava el canvi de paisatge i mostràveu interès per com els homes d’aquella terra havien anat organitzant-ho tot. Però teníeu, tots dos, els ulls clavats a la pantalleta, suposo que per xatejar amb altres de la vostra trepa, i el que hi hagués a l’altra banda de la finestreta, encara que hagués estat la Gran Muralla, el desert vermell de Mart o una càrrega de cavalleria, us era del tot indiferent. Ni la lliçoneta de l’adult de torn –bé prou que ho sé- per més dissimulada que estigués per alguna broma per semblar com menys oficial millor, hauria pogut travessar el vostre autisme”.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, agost 06, 2014

Moments de la Viena més imperial


No dubto que es pugui arribar a tenir una idea aproxima-da de Viena amb una escapada d'un parell de dies, però per conèixer com cal aquesta impressionant ciutat imperial -plena de palaus- cal ben bé una setmana. I si sobra temps, Bratislava és a només una hora de viatge en tren o autocar. Aquesta fotografia està feta des de darrere de la font de la glorieta de Schönbrunn. Al fons, s'hi veu l'espectacular Palau.

La nòria del Prater és un altre dels grans atractius de Viena. Al parc s'hi entra gratuïtament; i pujar a l'atracció costa nou euros. Quan estàs més amunt, dins d'una bonica vagoneta, et trobes a 61 metres de terra. Les vistes de la ciutat són espec-taculars. El viatge dura un quart d'hora, més o menys. La nòria es va fer mundialment famosa per sortir a la pel·lícula "The third man" (1949), dirigida per Carol Reed, amb guió de Graham Greene i Orson Welles en un dels papers principals.

Sempre m'he declarat fan del turisme de ciutats i places. Gaudir al màxim d'un lloc abans de desplaçar-me a un altre. Per a mi, la plaça estrella de Viena és l'Stephansplatz, on hi ha aquesta impressionant catedral de Sant Esteve. És un dels seus punts neuràlgics, on neixen les grans avingudes, plenes de botigues de les millors marques mundials. És un bon lloc per asseure's i deixar-se anar, potser gaudint d'un dels vins blancs locals. De vacances, està prohibit córrer!

I ja que parlem de places, també cal fer esment de la Judenplatz, que vaig trobar espectacular. És àmplia, tranquil·la i molt silenciosa, tot i que hi ha uns quants restaurants per poder-hi menjar alguna de les especialitats locals. En un dels laterals  hi ha el famós Monument a l'Holocaust. La inscripció que hi ha al terra fa fredar: 65 mil jueus vienesos van perdre la vida entre els anys 1938 i 1945. Pels volts d'aquesta plaça, hi ha un munt de bars molt animats, com el Vulcania.

A Viena també hi ha coses singulars, que trenquen amb tota la resta. Per exemple, el Hundert-wasser Village. La va construir Friedensreich Hundertwasser, a qui a Àustria comparen amb Gaudí. Aquest pintor-arquitecte, que va morir l'any 2000, deia que "la línea recta és aliena a l'home". Aquesta casa és molt viva, plena de formes i de colors. La seva intenció era connectar-la al màxim amb la natura. És un dels llocs de la ciutat on vaig veure més turistes.

Una altra visita obligada de Viena és entrar a l'Hotel Sacher i tastar la tarta que l'ha fet famós mundialment. Hi ha dues possibilitats, demanar-la al mateix Hotel (que és la millor opció) o a la cafeteria del costat, que també pertany a l'Hotel, al mateix preu i amb unes cues interminables. Una xocolata, dos capuccinos i una porció de tarta (una)... quasi vint euros! Ambient antic i cambrers que fa la sensació que van vestits igual que fa un segle. Per passar-hi una estona agradable. Em sap greu dir-ho, però he menjat Sachers molt més bones que aquesta.

De vins tampoc en vaig tastar de massa bons, però sí de cerveses. Hi ha molts locals que se les fan ells mateixos; i no només una, unes quantes de diferents. És el cas de la cerveseria Salm Bräu, que està instal·lada en un antic monestir. Pel que fa el menjar, estan especialitzats en "Spare-Ribs" (costelles de porc al forn), "Stelze" (que serien els nostres braons), el tradicional gulash i una sensacional "Apfelstrudel", res a veure amb la Sacher. Per sortir rodolant del local.

"Vaya, vaya, aquí no hay playa", cantaven "Los Refrescos", l'any 1986. Doncs, si no n'hi ha, s'inventa. Cap problema! Ho tenen molt clar al barri d'Alsergrund, un dels que està més de moda. A la ribera del Danubi, hi ha un munt de locals amb sorra, hamaques i para-sols, com el que es veu en la fotografia. Els vienesos no es poden banyar al mar -al riu tampoc-, però ho tenen tot preparat per si volen prendre el sol en banyador, mentre prenen alguna cosa. Original, ho és. Pràctic? Això ja no ho tinc tan clar.

El Palau d'Hivern, el de Hofburg, també té els seus atractius, menys que el d'estiu, pel meu gust. El que més em va agradar és l'espai dedicat a l'èxit cinematogràfic al voltant de l'emperadriu Isabel de Baviera, coneguda popularment com Sisí. El seu rostre sempre l'associarem amb el de  Romy Scheider. Aquesta fotografia correspon al collage amb alguns cartells i fotogrames que hi ha en una sala del palau, just al costat d'on es projectaven algunes imatges.

I ja que parlem de cinema, vull referir-me al "Film Festival Wiener Rathaus-platz". Cada nit, s'hi projectava en aquesta pantalla gegant alguna pel·lícula o documental. El dia que hi vaig anar feien el concert de Lou Reed a Montreaux. Dues hores que van servir per homenatjar al músic de Nova York, que va morir el mes d'octubre passat. La pantalla estava instal·lada just al davant de la façana de l'Ajuntament. Espectacular!

GLASGOW I EDIMBURG
MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La setmana que ve tornen les pelis i els llibres!

divendres, juliol 25, 2014

Quan la violència (potser) és l’única sortida


Premi al millor guió a Canes i nominada als Spirit Awards. Parlo de la xinesa “Un toque de violència”, de Jia Zhang Ke (“Naturaleza muerta”, 2006). Dura dues hores i deu i retrata quatre persones, aparentment normals, que acaben desesperades. En cada cas, hi ha un moment en què perden el cap i intenten sortir-se’n a través de la violència.

La pel·lícula va de més a menys, perquè la millor història és la primera. El seu protagonista és en Dahai, un miner que vol aconseguir, de la manera que sigui, que el propietari d’una mina privatitzada reparteixi els guanys amb els seus treballadors. N’està fart de la corrupció de les persones que manen al poble. L’interpreta un sensacional Jiang Wu (“La ducha”, 1999). La segona història també és molt potent. De camí de casa seva, per participar en la festa dels setanta anys de la seva mare, en Zhou San s’adona que, amb la seva pistola, té un poder il·limitat. Mata per qualsevol cosa. Per a ell, la vida dels altres no té cap valor. És capaç d’assassinar dues persones per robar una bossa.

La recepcionista d’una sauna, a qui un client confon amb una prostituta, és l’eix central de la tercera part de la pel·lícula. És l’incident que la fa explotar de manera definitiva, uns dies després d'adonar-se que el seu amant no deixarà mai la seva dona. I per acabar, Zhang Ke ens parla d’un noi jove que, mogut per l’afany de guanyar diners fàcils, canvia tot sovint de feina. No s’arrela a cap lloc i, cada dia que passa, està més desequilibrat. Com deia en començar, la violència és l’eix vertebrador de tota la pel·lícula. Globalment, estem davant d’un títol pessimista, agressiu i, sobretot, amb una grandíssima fotografia, firmada per Yu Likwai.

"VIOLETTE"

També és una pel·lícula força llarga “Violette”, dirigida pel francès Martin Provost (“Séraphine”, 2008). Està interpretada per Emmanuelle Devos, que aquest any també ha triomfat moltíssim amb “El hijo del otro”. Devos dóna vida a l’esciptora Violette Leduc, en un biòpic d’època ben fet i ben interpretat. S’allunya força dels típics clixés de les biografies literàries.

Estem davant d’un títol molt recomanable, sobretot per als amants de la literatura. Coneixem la Violette, filla bastarda d’un noble, molt abans de convertir-se en una escriptora famosa. El moment clau de la seva vida és quan coneix a Simone de Beauvoir, que es converteix en la seva principal valedora. De fet, veiem com acaba d’escriure la seva primera obra, “L’Asphyxie” (1946), i com es publica. Se’n van fer ben pocs exemplars. És molt bona l’escena en la qual la Violette entra en una llibreria i es baralla amb la dependenta perquè no té el llibre ni en sap res d’ell. La pel·lícula ens presenta a l’escriptora com una persona hostil i amb una autoestima molt baixa.

Provost també dóna molta importància a la relació lèsbica que la protagonista va mantenir amb una companya de classe, quan totes dues eren estudiants. Aquesta relació va marcar-la moltíssim. Com es veu en una altra escena de la pel·lícula, poc després de conèixer la Simone de Beauvoir, també li demana que sen vagi al llit amb ella. “L’Asphyxie” va ser el primer dels seus onze llibres, que van convertir-la en una escriptora imprescindible. La Violette va morir als 65 anys, de càncer de mama, després de tot un seguit d’operacions. Aquesta pel·lícula és un merescut homenatge.

“SI T’HI ATREVEIXES” (PERE ANTONI PONS)

No havia llegit res de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) i “Si t’hi atreveixes” m’ha sorprès positivament. El llibre està publicat per Empúries, té 297 pàgines i està ple de referències cinematogràfiques. Els seus personatges, ben dibuixats, cauen bé des d’un primer moment. L’autor els fa força propers. Han viscut al límit, saturats per la droga i l’alcohol, però ara sembla que comencen a tenir el seu futur mínimament clar.

La major part de la història passa en un poble de mar indeterminat. És on viu en Marcus i la Lluïsa, la seva xicota, que està embarassada. En Marcus havia estat amic inseparable d’en Robert, amb qui havien compartit pis, festes i un munt de coses més. Ara, després d’uns anys sense cap tipus de contacte, en Marcus li demana al Robert que el vagi a veure i que s’estigui amb ell uns quants dies. Per què es produeix ara aquest apropament entre tots dos? Un no ha pogut veure complert el seu somni d’escriure guions de cinema. L’altre tampoc no ha estat el novel·lista d’èxit que esperava. Potser és el moment de passar balanç?

L’amistat entre en Marcus i en Robert serveix per emmarcar l’assassinat d’un mestre del poble, que havia tornat després d’uns anys sense que ningú en sabés res d’ell. El mestre havia fugit, cames ajudeu-me, després de ser acusat d’abusos sexuals a una menor. Ningú tenia clar que fos culpable, ni tan sols la Policia, però el boca-orella li va fer molt de mal. En el passat; i en el present. Ara que l’han mort hi ha molta gent que encara considera que el mestre mai no havia abusat de ningú, però també són molts els que estan contents perquè, a títol personal, creuen que s’ha fet justícia. Potser per inesperat, el final del llibre és brutal.

“Setmanes després d’haver-nos conegut a la festa, quan ja havíem quedat unes quantes vegades i havíem comprovat tot el que teníem en comú, en Marcus em va trucar una nit i em va dir que l’anés a veure a casa seva. Em volia fer una proposta. Jo no tenia res a fer i m’hi vaig presentar al cap de mitja hora. Vivia en un sobreàtic amb terrassa al barri de Gràcia, al carrer de Sant Pere Màrtir, al costat de la plaça de la Vila, que aleshores encara es deia Rius i Taulet. Vaig arribar-hi a mitjanit tocades, quan les places de la zona ja eren plenes de gent i tot estirava cap a la festa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, juliol 20, 2014

Dues mares competint per la mateixa filla


La protagonista de “Marsella”, de Belen Macías, és una nena d’onze anys. Es diu Noa Fontanals i fa de Claire, abandonada de petita. La seva interpretació és molt convincent. Per ella lluiten la seva mare biològica (María León) i l’adoptiva, Goya Toledo. Totes dues treballen francament bé. Com Eduard Fernández i Àlex Monner, que fan el paper de camioners.

La Sara (León) acaba de recuperar la custòdia de la Claire, després de superar la seva addicció a l’alcohol. El primer que vol fer, ara que té la nena, és portar-la a Marsella, per presentar-li al seu pare. Un pare que ni tan sols coneix, perquè va fugir quan ella encara estava embarassada. Però la Virginia (Toledo) no li posarà les coses fàcils. L’ha criat ella, amb el suport incondicional del seu marit, i creu que la Sara no està preparada per fer-se’n càrrec. Té proves més que evidents. La lluita entre les dues “mares” és acarnissada tot i que, camí cap a França (viatgen juntes en cotxe), cadascuna es posa en el lloc de l’altra i comencen a entendre’s una miqueta més. Una és una noia sense ofici ni benefici. L’altra, una dona culta i amb un alt poder econòmic.

Macías enfronta dos models de mare molt diferents. La Sara és una perdedora que busca una segona oportunitat. Va patir quan era filla (la seva mare també la va abandonar) i ara no vol fallar amb la Claire, tot i que el món se encara se li cau a sobre. Molt maco el moment que el seu pare li regala un penell. La Virginia, que no ha pogut tenir fills, ha tractat la nena com una princesa i no pot treure-se-la del cap. Sap que la Sara té dret a recuperar-la, però l’enveja, del tot lògica, se la menja per dins. Un paquet amb droga i un petit accident amb un camió acaben d’arrodonir “Marsella”, una pel·lícula que passa francament bé. Personatges propers i molt ben interpretats per aquest drama amb format de road movie.

"EL AMANECER DEL PLANETA DE LOS SIMIOS"

A "El amanecer del planeta de los simios" no hi cap raça que sigui bona o dolenta del tot: ni els humans ni els primats. La segona part de "El origen del planeta de los simios", dirigida per Matt Reeves, és una pel·lícula amb sentiments barrejats i, sobretot, amb una posada en escena espectacular. Són més de dues hores d'energia pura, que ho deixen tot a punt per la tercera part!

Si els homes no ens entenem amb nosaltres mateixos (ho demostren dia rere dia israelians i palestins, per exemple), Com hem d'arribar a acords amb els simis? Semblava que aquest cop la pau era possible, però tot un seguit de malentesos i l'odi radical d'alguns personatges clau, provoquen un altre enfrontament amb tràgiques conseqüències pels dos bàndols. En César, sensacional Andy Serkis, per part dels simis; i en Malcolm (nom amb molt de significat, interpretat per Jason Clarke) semblen els únics amb dos dits de front. És recomanable veure la pel·lícula en versió original. Serkis va estar sis mesos treballant la veu del seu César.

Al repartiment també hi destaca Gary Oldman, que fa de Dreyfus, un dels fundadors de la colònia de San Francisco, al costat d'en Malcom. Després de la terrible grip dels simis, que quasi posa fi amb la vida a la Terra, viuen tots junts, compartint les poques coses que tenen. Fins que un dia, després de deu anys sense cap contacte entre els humans i els simis, es troben casualment al bosc, quan el grup que encapçalava en Malcolm intentava connectar una petita central hidroelèctrica abandonada. És l'única sortida que tenen els humans per continuar tenint llum, escalfor i seguir buscant, via ràdio, si hi ha més supervivents en altres llocs. Reflexió, aventura, espectacle en estat pur i molt humanisme per una pel·lícula que, ho tinc clar, és de visió obligada.

"LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH" (MIKEL SANTIAGO)

Diuen els entesos que “La última noche en Tremore Beach” pot ser un dels llibres estrella d’aquest estiu, com “La verdad sobre el caso de Harry Quebert” l’any passat. De fet, a la pestanya esquerra del llibre es compara a l’autor (Mikel Santiago, Vizcaya, 1975) amb Jöel Dicker, però també amb Stephen King i John Connolly. Una bona mescla! Té 414 pàgines i està publicat per Ediciones B. Molt recomanable.

Santiago, que ha viscut a Irlanda (tot i que ara resideix a Ámsterdam), ens regala una potent història d’intriga psicològica. El seu protagonista és en Peter Harper, un compositor estrella en hores baixes. En poc temps, ha passat de rebre el BAFTA, el Globus d’Or i d’estar nominat als Oscar a refugiar-se en una platja aïllada d’Irlanda. Ha de recuperar l’àngel perdut i, de passada, superar la separació de la seva exdona, la Clem. Els únics veïns que té en Peter són en Leo i la Marie Kogan. No hi ha cap casa en molts quilòmetres a la rodona. Allà, el músic ha començat a sortir amb la Judie, una botiguera que amaga un passat tortuós.

El moment clau del llibre, just al començament, és quan en Peter és tocat per un llamp i comença a tenir visions. Per què són visions? Ho descobrirem quan arribem a les últimes pàgines. Siguin el que siguin, marquen la seva vida immediata i de totes les persones que l’envolten, com en Jip i la Beatrice, els seus fills, que passen un dia de vacances amb ell. El llibre, que t’enganxa des d’un primer moment, té moltes referències cinematogràfiques i cita directors de culte com Woody Allen, Billy Wilder o Pedro Almodóvar. “Todo sobre mi madre”, “Misterioso asesinato en Manhattan”, “Balas sobre Broodway”, “Primera plana” i “Berlín occidente”, algunes de les pel·lícules que té per llogar la Jude a la seva botiga multiusos. Paga la pena llegir-lo.

“Justo cuando empezaba a creer que todo habría sido producto de mi imaginación, volví a oírlo alto y claro: golpes en la puerta. Uno, dos, tres. Con prisa, con fuerza. Me pregunté por qué demonios no utilizaban el timbre. Extendí la mano hasta el interruptor de la lámpara de la mesa que havía junto al sofà. Lo apreté, però la lámpara quedó a oscuras.
-Qué demonios... –gruñí .
Me levanté y caminé hasta el recibidor, probando otros interruptotes, però parecía que la luz se había cortado en toda la casa. Quizás fuera eso, pensé, un problema con la luz. Posiblemente, se trataría, de Leo o Marie, o algun empleado del condado, o un bombero o un marciano. Joder, debían ser más de las tres de la madrugada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, juliol 15, 2014

"Omar": Amor i traïcions entre bales


Hany Abu-Assad és un director compromès amb el cinema polític. L’any 2005 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb “Paradise Now”, relatant-nos 24 hores dins del cap d’un terrorista palestí. En l’última edició va col·locar “Omar” entre les finalistes. El premi se’l va acabar emportant la italiana “La grande bellezza”, de Paolo Sorrentino.

“Omar” gira al voltant d’un jove palestí que està acostumat a esquivar les bales de les tropes que vigilen el mur dels territoris ocupats. L’ha de saltar sovint per visitar la Nadia, que és la xicota amb qui li agradaria compartir la seva vida. Se’n surt força bé fins que un dia, amb dos amics seus, acaben matant un soldat, a qui disparen, amagats, des de força lluny. És la seva particular manera de fer justícia. Lògicament, a partir d’aquest moment, tot es complica. A l’Omar el detenen molt ràpid, tot i que saben que no ha estat ell qui va disparar l’arma. Després de torturar-lo, li demanen que col·labori... a canvi de concedir-li la llibertat. Estem davant d’una pel·lícula hiperrealista, convincent des d’un punt de vista visual i molt ben interpretada.

En un moment, un dels protagonistes diu que "no pots ser un lluitador per la llibertat només mirant". És just abans que disparin al soldat, quan un dels amics intenta no implicar-s'hi personalment. La pel·lícula també reflexiona sobre la traïció, ja que queda clar, des del començament, que són uns quants els qui juguen a dues bandes. De vegades, sembla que és l’única manera que tenen per sortir cap endavant. Per cert, en un dinar de familia, reunits al voltant de la taula, es parla de futbol i dels canvis que ha fet José Mourinho en un partit del Reial Madrid. Una nena assegura, “No sé per què entrena si només és un traductor”. Brutal.

"SABOTAGE"

Als seus 66 anys, Arnold Schwarzenegger segueix fent pel·lícules com si res. L’última, que no està gens malament, és “Sabotage”, dirigida per David Ayer (“End of watch”, 2012). L’Arnold interpreta al cap d’un equip de l’agència antidroga americana ( la DEA), que aprofita una operació contra un càrtel mexicà per intentar robar deu milions de dòlars. Segueix sense moure ni un múscul de la cara, però ja hi estem acostumats.

A l’Arnold se’l menja, i de quina manera, una gran Olivia Willams (“Anna Karenina”, 2012), que és la inspectora de policia encarregada d’esbrinar per què, després del sanguinari robatori, els integrants de l’equip són assassinats, un darrere de l’altre. Un robatori que ningú ha pogut demostrar mai. El mateix dia que van buscar els deu milions sostrets, la corda que havia de subjectar la bossa amb els diners estava tallada. Qui se’ls va quedar? S'acaben acusant uns als altres. Del repartiment, interpretant als violents agents de la DEA, també hi destaquen Sam “Avatar” Worthington, amb cueta a la barba inclosa; Terence Howard i la pèl-roja Mireille Enos (la mare de “Guerra Mundial Z”, 2014).

“Sabotage” és una bona pel·lícula d’aventures. Si li demanem més coses, no ens les dona. Acció, una trama que s’aguanta força bé fins al final i dues incògnites per resoldre: qui es va emportar els diners i per què. Bon homenatge a Schwarzenegger, que fa la sensació que actuarà mentre pugui mantenir-se dret. I fent el paper de més dur del món, com no podria ser d’una altra manera.

"LA LLIBRERIA AMBULANT"

“La llibreria ambulant”, de Christopher Morley (1890-1957), és un llibre deliciós. És d’aquells que fomenten la lectura i et fan sentir orgullós d’estar bojament enamorat de la literatura. Té 160 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Dolors Udina. És un llibre senzill, proper i amb un gran sentit de l’humor. L’acabes amb un gran somriure a la boca. I, pràcticament, es pot llegir d'una tirada.
 
Morley ens presenta tres personatges sotmesos al plaer dels llibres, els tres a la seva manera. Un és en Roger Mifflin, llibreter ambulant que vol instal·lar-se a Brooklyn, on viu el seu germà, per escriure les seves memòries. Abans, però, s’ha de vendre la seva estimada llibreria, l’euga i el gos. Podríem dir que és un profeta de la paraula escrita, molt estimat pels seus clients, però comença a estar una mica cansat d’anar amunt i avall. Va directe a la granja dels McGil perquè està convençut que el germà gran, que comença a ser un escriptor reconegut, se li quedarà el negoci. Es tracta d’un granger que, a poc a poc, ha anat abandonant la granja per abraçar-se a la literatura, que el té completament segrestat.

El tercer personatge en discòrdia, i el més important, és l'Helen McGil, una dona que ho deixa tot, agafa els estalvis i els inverteix en la llibreria ambulant d'en Roger Mifflin. N’està farta de viure cuidant al seu germà, fent pa i collint els ous de les gallines, un dia darrere de l’altre. Inicialment, compra la llibreria ambulant (batejada com el Parnàs)  per evitar que ho faci el seu germà, que aquell dia no està a casa. Estava convençuda que cauria en la temptació i encara la deixaria més abandonada. L'Helen, però, s’enamora molt ràpid del negoci i comença a vendre llibres amb moltíssimes ganes, seguint les indicacions de l'antic propietari. Junts, tots dos, viuran aventures francament maques. Un llibre molt recomanable.

"Crec que llegir un bon llibre et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l'interior de la naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la necessitat de fer-se petit. És com mirar l'Óssa Major en una nit clara o com veure l'alba a l'hivern quan un va a recollir els ous del matí. I qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, juliol 04, 2014

Sempre és necessari intentar girar full!


El francès Jean-Pierre Jeunet és un director diferent. Visualment, les seves pel·lícules són una meravella. No dic que s’hi assembli però, en alguns moments, el seu cinema em recorda coses del nord-americà Wes Anderson (“El gran hotel Budapest”, 2014). El seu últim títol és “El extraordinario viaje de T.S. Spivet”, que s’ha estrenat avui, també en versió 3D.

El gran triomf de Jeunet és “Amelie” (2001), que va servir per fer-lo conegut a nivell mundial. A ell i a Audrey Tautou, que també va protagonitzar la seva següent pel·lícula, “Largo domingo de noviazgo” (2004). Jo havia començat a gaudir de l’”estil Jeunet” molt abans, amb la sensacional “Delicatessen” (1991). Dominique Pinon, que hi feia de protagonista, és el seu actor-franquícia. També ha tingut papers a “La ciudad de los niños perdidos” (1995), “Alien resurrección” (1997), a les citades “Amelie” i “Largo domingo de noviazgo”, i també a “Micmacs” (2009). A “El extraordinario viaje de T. S. Spivet” té una aparició molt curteta, per no trencar la “norma” preestablerta. Pinon ha intervingut en totes les cintes de Jeunet.

En T. S. Spivet (Kyle Catlett) és un nen de deu anys que descobreix la roda de moviment perpetu. Funciona sola i té autonomia per quatre-cents anys, que és quan s’haurien de canviar els imants. Per recollir el premi atorgat per una institució científica (que desconeixia la seva edat) s’escapa de casa i creua, en tren i en camió, la distància que hi ha entre el ranxo de Montana on viu amb la seva família i Washington. El seu pare és un vaquer amant de l’Oest i de les cabres; i la seva mare (una gran Helena Bonham Carter), una apassionada classificadora d’insectes. Té una germana més gran i, per desgràcia, ha perdut el seu bessó, en un accident d’armes.

“El extraordinario viaje de T. S. Spivet”, premi a la millor fotografia als César, és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt d’infografia incrustada en les imatges. Entre altres coses, reflexiona sobre la importància de girar full. De vegades, ens diu, omplim les nostres vides de coses completament inútils, voluntàriament o involuntària, per no pensar en les que realment són importants. Bona interpretació de Catlett i aportació estel·lar de Judy Davis, en el paper d’histriònica responsable de la institució que premia en T. S.”.

"NEW WORLD"

El cinema de Corea del Sud està de moda. “New world”, la segona pel·lícula dirigida per Park Honn-jung, és francament bona. El tema no és nou, amb un munt de policies infiltrats en la banda criminal més gran del país. Això sí, ens ho expliquen tot amb una claredat meridiana i, a més a més, amb una posada en escena espectacular. Dura dues hores i quart, però de veritat que passen volant!

“New world” és un retrat de la lluita pel poder, des de dins de la banda i des de fora. Des de dins, i després de la mort del cap principal, entre els dos grans candidats a substituir-lo: Jeong Cheong (jove imaleducat) i Seong-Woong Park, amb més experiència i mala llet. Des de fora, per la policia que, dirigida per Chief Kang, intentarà influir en la successió, ja que té un dels seus homes infiltrat molt  amunt, com a segon de Cheong. A Kang l’interpreta Choi Min-sik, un dels millors actors coreans de les dues últimes dècades, amb títols, per ordre cronològic, com “Happy end” (1999), “Ebrio de mujeres y pintura” (2002), “Old boy” (2003), “Simpathy for Lady Vengeance” (2005), “I saw the devil” (2010) i “Nameless gàngster” (2012). Min-sik té un paper més aviat tranquil, lluny de la seva brutalitat habitual.

S’agraeix que no hi hagi dobles agents que, si bé de vegades serveixen per enriquir la trama, ho emboliquen tot fins a punts insospitats. Encara més per a l’espectador occidental, que podem confondre alguns personatges per la seva semblança física. “New world” és una lluita pel poder, en tots els sentits. Molts cops, ni els gàngsters ni els policies saben ben bé qui són ni per a qui treballen. En el cas de l’infiltrat protagonista ja porta vuit anys fent el doble joc; amb les lluites internes que això comporta. La pel·lícula té emoció, acció i reflexió alhora. Des d’un punt de pista visual, no és tan violenta com altres coreanes. Sí que ho és la primera escena -i n’hi ha un parell més- però la sang i el fetge aquest cop passen més aviat desaparcebuts. Totalment recomanable.

"LAS GAFAS DE LA FELICIDAD" (RAFAEL SANT ANDREU)

“Las gafas de la felicidad”, del psicòleg Rafael Santandreu, està tenint molt èxit. El meu exemplar és de la quarta edició! Està publicat per Grijalbo i té 316 pàgines. La proposta que ens fa en Rafael, optimista de mena, és que els lectors descobreixin la seva fortalesa emocional. És allò de veure sempre el got mig ple i no mig buit. Segur que Santandreu porta posades les ulleres de la felicitat fins i tot quan dorm.

L'autor creu que l’únic que es necesita per ser feliç és tenir assegurat el menjar i el beure. Res més. Segons ell, la resta de coses són prescindibles. És per això que entén que ni la mort de les persones estimades (encara que sigui prematura), ni les malalties greus ni els desenganys amorosos haurien d’amargar la vida a ningú. La teoria és molt fàcil. Portar-la a la pràctica, al peu de la lletra, no crec que ho sigui tant. L’autor posa d’exemple un munt de casos de pacients seus -passa consulta a Barcelona- i relata com va tractar-los, fins a trobar la solució més adient. Són casos normals, patits per persones normals. Podem entendre’ls tots sense esforçar-nos-hi massa.

En Rafael combina la seva experiència personal amb tot un seguit de faules i d’històries protagonitzades per mestres orientals. Totes es resolen pel sentit comú. La història de la venda de l’anell, que no coneixia, m’ha encantat. Per deixar enrere l’ansietat i les pors, proposa una “visualització racional”; és a dir, planificar tot allò que s'ha de fer, positivament, una estona abans de portar-ho a terme. Posa el cas del jugador del Manchester United Wayne Rooney, que s’imagina els partits abans de jugar-los. Per superar els complexos, de lleig, de gros, de talòs, diu que és vital acceptar-se com s'és. Si s'és lleig què passa?, assegura. Es pot ser igual de feliç. I si no se n'és i ho diuen només per ofendre? Encara millor! Només ofèn qui pot... i no qui vol. Tot és pura lògica.

A “las gafas de la felicidad” també dóna tot un seguit de claus per aprendre a suportar el dolor, a no barallar-se amb les coses ni amb les persones i a superar la gelosia. En aquest capítol, en Rafael exagera al màxim per deixar clar que la monogàmia està fent molt de mal. Pensa que si no s’extralimités el valor del sexe, tothom seria més feliç. Una infidelitat és suficient per posar fi a una relació de parella? Ell està convençut que no. Al llarg del llibre, l’autor parla un parell o tres de cops de bàsquet, el seu esport preferit (com el meu) i deixa caure el nom d’algunes pel·lícules i cançons. Pel que he pogut veure, és molt fan de Siniestro total, com jo. Per a mi, el llibre tendeix a l’exageració, perquè es vegi fins on ens poden treure de polleguera els problemes, i és força divertit. Amb el Rafael he coincidit un parell de cops a Els Matins de TV3.

“Los ataques de pánico son un buen ejemplo de esas enfermedades fantasma producidas por la excesiva atención en el cuerpo. Las personas que tienen miedo a la ansiedad –a que el corazón les vaya muy deprisa, por ejemplo- hacen que el miedo aumente. Se trata de un miedo paroxístico. Es decir, el temor crece vertiginosamente a causa del propio miedo a experimentar los síntomas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, juny 29, 2014

“Amanece en Edimburgo” et desperta segur!


No sóc massa fan dels musicals, però “Amanece en Edimburgo” m’ha agradat molt. Està dirigida per Dexter Fletcher (“Wild Bill”, 2011) i ens parla de la importància de la confiança en la parella i de les segones oportunitats. Veure cantar Peter Mullan (“My name is job”, 1998) és tot un luxe. Ell i la Jane Horrocks, que a la pel·lícula són parella, estan espectaculars.

En Rab (Mullan) i la Jean (Horrocks) compleixen vint-i-cinc anys de casats. Aquest aniversari coincideix en el temps amb el retorn del seu fill Davy de l’Afganistan. Torna acompanyat d’un altre soldat, l’Ally, que és el xicot de la Liz, la seva germana. En Davy acaba aparellat amb la Ivonne, interpretada per la guapíssima Antonia Thomas. És una bona amiga de la Liz. Per fets que no explicaré, completament independents, les tres parelles entren en crisi alhora. Seran capaços de sortir-se’n? Podríem definir la pel·lícula com una comèdia romàntica, amb un punt d’il·lusió i d’optimisme.

La banda sonora d’”Amanece en Edimburgo” és francament bona. Les cançons de “The proclamers” són molt properes, amb el famosíssim “I Gonna Be (500 milles)” al capdavant. L’escena final, amb un munt de gent ballant-la alhora, vaig trobar-la molt divertida. No m’importaria tornar a veure-la més endavant. Sortir del cinema amb un somriure als llavis mai no ha estat fàcil.

JUAN PERRO AL JAMBOREE

Sempre que actua a prop de casa, intento veure Juan Perro, el nom amb què actua Santiago Auserón des de fa un munt d’anys. Divendres va tocar al Jamboreee de Barcelona, amb un so brutal. Com sempre, va estar espectacular. La sala és petita (ben assegudes hi caben unes vuitanta persones) i la proximitat amb els músics és total. I jo estava a primera fila!

Juan Perro va tornar a estar acompanyat, com és habitual, pel mestre Joan Vinyals, un monstre de la guitarra. Aquest cop, a més a més, al Joan el vaig sentir cantar en solitari, concretament “El papelito” (“La huella sonora”, 1997). També va tornar a rappejar “Perla oscura” (“Raíces al viento”, 1996), al més pur estil George Benson o Al Jarreau. Amb aquesta cançó es va acabar el concert, que va durar una hora i quart, aproximadament. Enric Palomar va tocar el piano a “Yo te cito” i “El carro”, totes dues incloses a “Mr. Hambre” (2000). Van teatralitzar-les al màxim.

Santiago Auserón, que fa unes grans presentacions de tots els temes, va explicar que, avui en dia, “hacer álbumes es la arqueología del mañana”. Qui sap si “En la frontera”, una cançó amb arrels mexicanes, “Caetano” (en homenatge al sensacional compositor brasiler) o “Ambar” poden arribar a formar part del seu proper treball, que espero amb moltes ganes. Va començar el concert amb un tema en anglès i, a poc a poc, va anar desgranant uns quants temes de “Río negro”: entre ells el mateix “Río negro”, “El forastero”, “El Mirlo del pruno” “Pies en el barro”. Espero tornar a veure’l ben aviat, perquè m’encanta. Llarga vida a Juan Perro, que el 25 de juliol fa seixanta anys!

"ECONOMIA PRÀCTICA PER SER FELIÇ"

Vaig conèixer Ferran Martínez (Barcelona, 1968) quan estava al Joventut. També va jugar amb el Barça i al Panathinaikos. Es va retirar, per culpa d’una lesió, quan estava a punt de fitxar per un equip italià. Té un munt de títols, amb una Copa d’Europa i vuit lligues al capdavant. Quan jo treballava a COMRàdio vam cantar junts la primera Eurolliga del Barça, la de la temprada 2002-2003. Ell era el comentarista tècnic.

Tot i que medeix 2’13,  l’expresident Josep Lluís Núñez va batejar-lo com “El nen”. En Ferra mai va abandonar els estudis, tot i triomfar en el món de l’esport. Es va especialitzar en economia i, actualment, és consultor financer, empresari, conseller d’empreses, conferenciant i escriptor. El seu últim llibre és “Economia pràctica per ser feliç”, que arriba després de l’èxit de “Zen 305”. Està publicat per Columna i té 184. És fàcil de llegir i molt amè. De fet, no és necessari tenir formació econòmica per poder entendre-l a la perfecció. Basant-se en la seva experiència de grans fortunes, en Ferran ens planteja estratègies pràctiques per sanejar l’economia domèstica i empresarial. També reflexiona sobre la riquesa en el món actual.

En la part final del llibre, compara els negocis amb el bàsquet i ens ho explica amb tot un seguit de gràfics, dividits en tàctica defensiva i tàctica ofensiva. Als annexos hi inclou una fitxa d’economia personal, que pot ser-nos molt útil. “Economia pràctica per ser feliç” és un llibre ple d’enumeracions com, per exemple, els deu punts de Bill Gates, els set consells d’Steve Jobs, l’estratègia d’Amazon, els consells dels milionaris o la tàctica de l’estalvi.

“És important saber quants diners guanyem cada mes, cada setmana, cada dia i cada hora. Són quatre dades que cal tenir en compte per fer qualsevol càlcul relacionat amb l’economia domèstica. Abans que qualsevol persona es plantegi canviar d’ocupació, de manera de vida, o fins i tot de lloc de residència, o per descomptat, intenti muntar qualsevol tipus d’empresa o de negoci, és necessari fer aquest càlcul”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, juny 21, 2014

Els somnis no sempre es fan realitat


“Días de vinilo”, de l’argentí Gabriel Nesci, és de les pel·lícules més divertides dels últims mesos. Explica la història de quatre amics, enamorats de la música, que no tenen ni la feina ni la dona que havien somiat. Comença amb el “The best friend” de The Queen i, això, ja és garantia de qualitat. M’ha recordat “La simetria de los deseos”, la sensacional novel·la de l’escriptor de Jerusalem Eshkol Nevo.

The Queen és una de les moltes referències musicals, al costat de Morrisey (“Suedehead”), Marvin Gaye (“Lets get in on), Rod Stewart (“Handbag”) o Inx (“Mistify”). També veiem les caràtules de discos de The Police, Supertramp, Pink Floyd, The Beatles i The Rollings Stones, alguns dels grups amb què he crescut. “The Blues Brothers” (1980), “E.T, El extraterrestre” (1982), “Back to the future” (1985) i “The breakfast club” (1985) són els cartells de les pel·lícules que surten en pantalla.

En Luciano (Fernán Mirás) treballa de locutor musical en una petita emissora de ràdio. Surt amb la Lila, una cantant que no li fa massa cas. Està interpretada per la guapíssima model argentina Emilia Attias. En Marcelo (Ignacio Toselli) és el John Lennon d’una banda de tribut als Beatles. Està convençut que algun dia triomfarà. Qui sap si fins i tot hi haurà un grup, en un futur no molt llunyà, que l’homenatjaran a ell. Està com una regadora! El persegueix una colombiana que es diu Yenny. Amb ell li agrada força, però de moment només hi ha parlat per telèfon. Es queda de pedra quan veu que és filla de pares japonesos... com la Yoko Ono, que diu que va acabar amb els Beatles. I el seu nom comença amb "Y". Serà una premonició? A la Yenny li dóna vida una altra model, l’Akemi Nakamura.

El grup d’amics, que se’n surten com poden, el completen en Facundo (Rafael Spregelburd) i en Damián (Gastón Pauls). En Facundo, que és el que està a punt de casar-se, treballa en un cementiri, intentant personalitzar els enterraments. En un moment assegura que “Un casament és com un enterrament , però amb el càtering més car”. També estudia que a la làpida s’hi pugui incorporar un dispositiu amb les deu cançons preferides del difunt. Tot gira al voltant de la música. A la seva xicota, la interpreta la Maricel Álvarez. Finalment, en Damián és un guionista que tampoc no acaba de trobar el camí de l’èxit. Està sense parella, després que l’abandonés l’Ana, la crítica d’art amb què sortia. Acaba de conèixer a la dolcíssima Vera (Inés Efrón).

La pel·lícula reflexiona sobre les relacions personals, la por al compromís i, sobretot, de la dificultat d’avançar, en l’amor, en la feina i en la vida, quan ens quedem estancats i ni tan sols ens n’adonem. Qui es mereix un capítol a part és el gran Leonardo Sbaraglia, que té tres o quatre aparicions estel·lars. Fa d’ell mateix, més perdut encara que la resta dels protagonistes. “Días de vinilo” és divertida, àgil i molt ben interpretada. Tot un encert.

"ENOUGH SAID"

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la i m’ha agradat molt. Parlo d’”Enough said” (“Sobran las palabras”), la pel·lícula pòstuma del gran James “Tony Soprano” Gandolfini. Està dirigida per Nicole Holofcener, guinosta de sèries televisives com “Sexo en Nueva York” i “A dos metros bajo tierra”. Julia Louis-Dreyfus va estar nominada al Globus d’Or, premi que va guanyar Amy Adams.

La química entre la Louis-Dreyfus (Eva) i Gandolfini (Albert) és brutal. Tots dos estan fantàstics. Els seus personatges són dues ànimes bessones, amb moltes coses en comú. Estan separats, tenen una filla a punt de començar la universitat i han perdut la confiança en el sexe oposat, després d’unes quantes relacions fallides. Des del dia que es coneixen queda clar que, abans o després, acabaran sortint junts. Estem davant d’una comèdia rodona, que té molt més del què sembla a primera vista. “Enough said” ens parla de l’amor, de les segones oportunitats i de la importància de dir sempre la veritat, encara que de vegades costi.

Del repartiment també cal destacar la presència d’una primíssima Toni Collette (que fa d’amiga de l’Eva) i de la sempre elegant Catherine Keener (Marianne), una de les seves clientes. L’Eva fa de massatgista, sempre amb la llitera portàtil penjada a l’esquena. “Enough said” és la història d’un malentès, amb l’Eva, la Marianne i un sorprès Albert com a protagonistes. A Collette sempre la recordaré per “La boda de Muriel” (1994) i a Keener per “Cómo ser John Malkovich” (1999). Molt recomanable.

"SEDA" (ALESSANDRO BARICCO)

L’altre dia vaig veure que feien la pel·lícula per TV3 (amb Michael Pitt i Keira Knightley en els papers principals) i em van entrar ganes de llegir el llibre. “Seda”, de l’italià Alessandro Baricco (Torí, 1958), es va publicar l’any 1996. L’edició que tinc és d’Anagrama i té 125 pàgines. Es llegeix en un parell d’hores. No m’ha fet el pes. Sé que va tenir un èxit brutal i que el van traduir a un munt de llengües, però l’he trobat massa bàsic.

La història que ens expliquen és la d’Hervé Joncour, que es dedica al pròsper negoci de la seda. Quan les coses es compliquen al seu país se’n va al Japó a comprar els ous dels cucs de seda. És un desplaçamet llarguíssim, quasi fins a la fi del món. Marxa deixant sola a la seva esposa, l’Hélène, que té moltíssima paciència. En un dels seus viatges coneix una dona que, tot i viure al país del sol naixent, diu que "no té els ulls ametllats". Ho recalca uns quants cops. Podríem dir que s’enamora bojament d’ella i que mai més no la podrà oblidar. Quin és el missatge de la novel·la? Doncs que no és necessari anar tan lluny per trobar l’amor vertader. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Tot passa per analitzar les coses amb la ment ben oberta.

“Hervé Joncour sintió resbalar el agua por su cuerpo, primero sobre las piernas, y después a lo largo de los brazos, y sobre el pecho. Agua como aceite. Y un silencio extraño a su alrededor. Sintió la ligereza de un velo de seda que descendia sobre él. Y la mano de una mujer –una mujer- que lo secaba acariciando su piel por todas partes: aquelles manos y aquel paño tejido de nada. El no se movió en ningún momento, ni siquiera cuando sintió que las manos subían por los hombros hasta el cuello y los dedos –la seda y los dedos-, subían hasta sus labios, y los rozaban, una vez, lentamente, y desaparecían”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, juny 14, 2014

L'eternitat pot fer-nos més pacients (o no)


Suposo que si saps que la teva vida serà eterna, pots prendre’t les coses amb molta més calma. No és el cas de l’Adam, el músic vampir que protagonitza l’última pel·lícula de Jim Jarmusch ("Coffee and cigarettes", 2003). Està empipat amb tot i tothom i no entén, per exemple, que els zombis (com bateja als humans) contaminin l’aigua i fins i tot la sang.

Visualment, “Only lovers left alive” (“Sólo los amantes sobreviven”) és una pel·lícula sublim. La música, firmada pel grup SQÜRL, també l’he trobada espectacular. Tot sembla anar a càmera lenta, però queda clar que Jarmusch ho fa amb tota la intenció del món. Com deia abans, l’Adam, a qui podríem definir com un romàntic molt disgustat, no té cap pressa -i moltes vegades ni ganes- de fer res. Es limita a compondre música, a beure la sang que aconsegueix de manera il·legal i a dormir de dia. Dura una miqueta més de dues hores, però en cap moment es fa pesada.

L’Adam viu a Detroit, en una casa aïllada i plena de trastos vells. Trastos vells i peces clàssiques, com una gran col·lecció de guitarres. La seva dona, l’Eve, està instal·lada a Tànger. La interpreta una extraordinària Tilda Swinton, que s’està especialitzant en personatges extrems: el de la vellíssima Madame M. a “El gran hotel Budapest” (2014), el de la dentuda Mason a “Snowpiercer” (2013) o el de Bruixa Blanca a la nissaga de “Las crónicas de Narnia”. No he conegut mai cap vampir però, si existissin, estic segur que serien com ella. L’última escena de la pel·lícula és sensacional!

L’Adam és en Tom Hiddleston, el Loki de “Thor” (2011). El repartiment el completen actors veterans com John Hurt (que dóna vida al dramaturg, poeta i traductor anglès Christopher Marlowe) i la jove Mia Wasikowska (“Stoker”, 2013). Té gràcia que Marlowe encara estigui viu... i sigui un vampir! Ella és la germana de l’Eve, que es diu Ava. Els portarà els problemes que ja esperaven quan, després de 87 anys, torna a aparèixer en les seves vides. Com que ja viscut un munt d’anys, l’Adam s’ha relacionat, i molt, amb personatges històrics de la talla d’en Lord Byron, Mary Shelley, Franz Schubert o el mateix Marlowe. Quan es fa passar per metge, fa servir el nom de Dr. Faust, tot i que també l’anomenen Dr. Strangelove o Dr. Caligari, que són dues clares referències cinematogràfiques.

En definitiva, estem davant d’una de les millors pel·lícules de Jarmusch, tot un festival pels sentits. Atenció amb la cançó final de la libanesa Jasmine, un festival pels sentits. “Only lovers left alive” reflexiona sobre la vida, la mort, però també de la importància de les relacions personals. Se'n va emportar el premi especial del jurat en l'últim Festival de Sitges. Molt recomanable.

"L'ÚLTIM BALL DE CARMEN AMAYA"

“L’últim ball de Carmen Amaya”, de Judith Colell, és un fantàstic homenatge a la bailaora del Somorrostro, que va morir el 19 de novembre de 1963. Tenia 43 anys. S’està celebrant el centenari del seu naixement. Va morir per problemes renals. Tenia “rinyons infantils”. La pel·lícula es va estrenar la setmana passada i dissabte la va emetre TV3 en prime time.

La Nora Navas fa de Candela, que està muntant un espectacle sobre Carmen Amaya. Està espectacular, com sempre. La Candela m’ha fet pensar en la Geni, el personatge a qui interpretava la Nora en la seva anterior pel·lícula, “Todos queremos lo mejor para ella” (2013). Les dues intenten recuperar-se, físicament i psíquica, d’un fet desgraciat. La Candela d’una caiguda a l’escenari. La Geni, d’un accident de cotxe. Des d’un punt de vista visual, “L’últim ball de Carmen Amaya” té tres potes molt ben diferenciades: Les imatges de l’actualitat -preparant el citat homenatge-, les recreades de l’època de la Carmen Amaya (en un espectacular blanc i negre, plenes de clars i obscurs) i les històriques, moltes menys, sobretot del Somorrostro barceloní.

La pel·lícula és un homenatge a la bailaora, però també a les dones que lluiten per aconseguir els seus objectius, per difícils que siguin. És el cas de la Candela que, amb moltes mancances físiques, li està costant molt ballar. M’han encantat les dues escenes de la Candela amb la fotògrafa Colita, que li explica quina era la seva relació amb la Amaya. Aquestes escenes tenen un to de documental, amb un personatge de ficció entrevistant a un de ben real. El paper del suposat Chano, palmero de la Amaya, li dóna a la pel·lícula un punt de misteri que acaba d’arrodonir-ho tot. Un cop més, ha quedat clar que Judith Colell és una experta en explicar històries humanes properes, com ja va demostrar a “El domini dels sentits”, “Nosaltres”, “53 dies d’hivern” i “Elisa K”.

"EL DO" (MAI JIA)

Sempre m’ha agradat molt la literatura oriental, amb els japonesos Haruki Murakami i Harumi Kawakami al capdavant. Del xinès Mai Jia no en sabia res. De fet, és el pseudònim de Jiang Benhu (Fuyang, 1964). És ell qui ha escrit “El do”, traduït per Núria Parés i Ernest Riera. La novel·la, una de les més addictives que he llegit en els darrers mesos, està publicada per Edicions 62 i té 414 pàgines. Ja tinc ganes de llegir més coses d'ell!

Com Murakami, Jia també ens parla dels somnis; això sí, de manera superficial, només per referir-se a les habilitats d’alguns dels seus personatges per interpretar-los. El llibre tampoc té l’intimisme de Kawakami perquè Rong Jinzhen, geni de les matemàtiques, és poc intel·ligent, des d’un punt de vista emocional. De fet, aquesta sempre ha estat la seva principal mancança, per haver estat criat lluny del seu pare i de la seva mare. Un vell mestre és qui va tenir cura d’ell, fins que algú s’adona de les seves grans possibilitats. Com que porta molts anys apartat de tot i tothom, en Jinzhen és autodidacte. Sempre havia descobert les coses per si sol. Segur que podia haver-les après més ràpidament, en un ordre lògic, sense perdre tant de temps. Ningú l’havia ajudat mai.

La vida d’en Rong Jinzhen canvia, i no em queda massa clar si realment és per bé, quan el recluta la Unitat 701, una agència d’intel·ligència dels serveis secrets xinesos. El seu problema de relacionar-se amb els altres augmenta encara més, després que no pugui parlar amb ningú de la seva feina. Ni amb la seva família. Com a matemàtic brillant, amb un sisè sentit espectacular, el fan servir per desxifrar pictogrames, cada cop més complicats. L’últim, el NEGRE, exposa el seu difícil món interior fins a límits insospitats. “El do” té una miqueta de tot: sobretot la història d’en Jinzhen explicada directament pel narrador i fragments de les entrevistes que ha fet amb alguns personatges clau, que li han permès aproximar-se a la figura del matemàtic estrella amb tot luxe de detalls.

En la novel·la també ens queda clara la pressió del comunisme xinès cap als seus habitants, vigilats de nit i de dia, per dir-ho d’alguna manera. En Mai Jia és molt bo explicant-nos històries de persones normals. Per a molts, en Rong Jinzhen és un heroi; per altres un fracassat que no sap ni relacionar-se amb la gent. Sap traslladar-nos perfectament al seu difícil món interior i parlar-nos del seu desarrelament i de la solitud que sent, fins i tot després de casar-se... en un enllaç per interessos.

"A la Xina tenim una expressió: el ferro necessita temps i esforç per convertir-se en acer. El noi és inusualment llest, és veritat, però també li manquen coneixements bàsics ordinaris. Com vostè mateix ha dit, hi ha un munt d’eines que es poden utilitzar per il·luminar el camí, i les tenim al nostre voltant, però ell no n’agafa cap... trobarà una manera estranya i poc habitual d’assolir una cosa ben senzilla. Jo penso que no ho fa pas intencionadament; és perquè no té alternativa. La seva manca de coneixements bàsics l’obliga a ser inventiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy