divendres, de juliol 08, 2016

Amor en minúscula (Francesc Miralles)


“Uno hace un pequeño acto bondadoso y eso desata una cadena de acontecimientos que le devuelven el amor multiplicado. Al final, aunque quieras volver al punto de partida, ya no es posible. Porque el amor en minúscula ha borrado cualquier camino de regreso hacia lo que habías sido antes”. Aquesta és la definició d’”amor en minúscula”, que dóna títol a l’últim llibre de Francesc Miralles (Barcelona, 1968).

El protagonista de la història és en Samuel, un professor de lingüística, solter, que viu a Barcelona. Actualment, dóna classes sobre autors alemanys, com Goethe, Herman Hesse o Kafka, que va escriure en alemany tot i ser txec. El professor reflexiona amb els seus alumnes sobre alguna de les seves obres. No són les úniques referències de la novel·la. Més tard en repassarem d’altres; també de musicals i de pictòriques. Podríem dir que en Samuel és un home que no passa pel seu millor moment. No té parella, ha deixat de buscar-ne, i viu el seu dia a dia sense fer-se massa preguntes. Està sol, acomplexat i amb por de morir i que no el trobi ningú. Té una vida marcada per la rutina i la solitud.

En Samuel està convençut que l’Any Nou li portarà “verbs passius i no gaires moments en cursiva”. Fins que un gat de carrer, que acaba batejant amb el nom de Mishima, entra inesperadament en el seu pis. La seva primera intenció és fer-lo fora, però gràcies al felí, la seva vida fa un gir de 180 graus. Coneix al seu veí Titus (de qui no en sabia res), a Valdemar (que sempre porta amb ell un manuscrit que es diu “La cara oculta de la Luna”), a una simpàtica veterinària i, sobretot, torna a trobar-se amb la Gabriela... trenta anys després! Fins ara, en Samuel creia que les 650.000 hores de vida que tenia al davant –fent un capmàs- se li farien llargues, molt llargues. Ara potser n’hi faltaran un munt!

UN PETÓ DE PAPALLONA

Fa una eternitat, quan tots dos eren petits, la Gabriela va fer-li un petó de papallona, amagats a sota d'una escala. Li va demanar a en Samuel que tanqués els ulls i va fregar-li la galta amb les pestanyes. Mai no ho ha oblidat. Se’n recordarà també ella? “Amor en minúscula”, que té 297 pàgines, és un llibre divertit, senzill i, sobretot, molt tendra. Ja és un èxit de vendes als Estats Units i a Alemanya, i és previst que s’acabi publicant en una vintena de països. Està publicat per Suma de Letras i es llegeix d’una tirada. Jo el vaig començar i no vaig ser capaç de deixar-lo... fins que el vaig acabar. L’autor intenta dir-nos, i ho aconsegueix, que de vegades l’amor s’amaga en els detalls més petits.

Indirectament, “Amor en minúscula” també acaba sent un homenatge a les persones que escriuen i que llegeixen. En Titus és un redactor que acobla coses d’aquí i d’allà per fer llibres que m’atreviria a definir com de “consum ràpid”. També escriu en Valdemar, molt fan de la teoria de la conspiració. No es va creure ni que l’home arribés a la Lluna! Miralles també fa referència al nobel japonès Kawabata i al rus Andrei Kurkov. El quadre “El caminante sobre el mar de nubes”, de David Friederich; la pel·lícula “The Misfits” (amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift); i “El gondolero veneciano”, de Mendelssohn, també apareixen al llibre, molt recomanable.

Per cert, la presència del gat i la vida solitària d'en Samuel m'han fet pensar en Murakami. Els gats sempre han estat una constant en l'obra del sensacional escriptor japonès.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 29, 2016

Dues visions de la mateixa història


El cinema de Corea del Sud m'agrada!. Té dues línies ben diferenciades: les pel·lícules de venjances (amb violència explícita) i les més poètiques, sobre la vida, l’amor i la mort. “Ahora sí, antes no”, de Hong Sang-soo, és d’aquestes segones. És un títol singular, com “En otro país”, dirigida per ell mateix l’any 2012. Millor pel·lícula i actor (Jeong Hae-yeong) a Locarno.

Jae-yeong interpreta a un exitós director de cinema independent que coneix a una jove pintora en un temple. A ella l’interpreta l’extraordinària Kim Min-hee, que en els últims 12 anys ha participat en 53 títols. La recordo a “Sympathy for Lady Vengeance” (2004), a les ordres del gran Park Chan-wook. “Ahora sí, antes no” són dues cintes en una. El director ens explica la mateixa història dues vegades, amb petites variacions. En la primera, tots dos es comporten amb molta prudència. Ella li diu que l’admira molt, tot i que no ha vist cap dels seus films. Ell, un pèl babau, parla meravelles de la pintura de la noia, després que el convidi a l’estudi i vegi un parell o tres de quadres. Esmorzen junts, sopen junts, van plegats a una petita festa... Mantenen les formes i es respecten. Fa la sensació que s’agraden.

A la segona part, la història torna a començar de zero. Es troben igual al temple i fan les mateixes coses. La seva actitud, però, és un pèl diferent. Ell no guarda el respecte d’abans; i és més natural. Entre altres coses, ja no parla tan bé de la seva pintura. També els gestos són més contundents. En el primer tram, no s'havien tocat. En aquest segon busquen el contacte insistentment. Una pel·lícula força curiosa, que fuig de tot allò que és massa convencional. De les més interessants d’una cartellera que comença a acusar que ja estem a l’estiu.

LA BRUJA

També és força diferent “La bruja”, de Robert Eggers. Està gravada aprofitant la llum natural i tot fa pensar que s’acabarà convertint en un clàssic de terror. Va guanyar el premi al millor director al Festival de Sundance. M’ha recordat “La cinta blanca” (2009), de Michael Haneke. Tot s’intueix, res està massa clar. Fins al final, tot és possible. També té coses del cinema de M. Night Shymalan. Molt recomanable.

Tot passa a Nova Anglaterra, l’any 1630. Allà hi ha un matrimoni de colons cristians, ultra religiós, que es baralla amb la seva comunitat. No queda clar perquè, però ho fan en nom de Déu. Agafen els seus cinc fills i s'instal·len sols molt a prop d’un bosc. Són pobres com les rates i intentaran sobreviure cultivant cereals. Tenen un gos i un cavall. Els problemes triguen poc a arribar. Ell fill petit, de només uns mesos, desapareix misteriosament i mai més se sap res d’ell. El Mal acaba d’entrar a la família i no té la més mínima intenció de deixar-los en pau. Estan sols, desesperats, i sense ningú que pugui ajudar-los.

El millor de la pel·lícula és que Eggers aconsegueix atrapar-te a la butaca del cinema del primer a l’últim minut. La família va desintegrant-se per moments, sobretot quan comencen els dubtes. Uns i altres s’acusen d’estar posseïts pel mal i de voler enaltir al dimoni. La situació cada cop és més caòtica. L’ambientació és perfecta i les interpretacions de nivell. Destaquen les de Ralph Ineson, sensacional en el seu paper de pare desesperat; i Anya Taylor-Joy, que és qui fa de filla gran. Ella es va fer famosa pel seu paper a la sèrie de televisió canadenca “Viking Quest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 28, 2016

Somnis a mida (Núria Pradas)


“Somnis a mida”, de Núria Pradas (Barcelona, 1954), és una novel·la plena de fils, agulles, didals i tela, molta tela. Una bona part de l’acció té lloc a Santa Eulalia, la botiga de moda que hi ha al Passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1926, quan estava a la Boqueria, preparava una desfilada, amb col·lecció pròpia, que suposaria la seva entrada en l’univers de l’alta costura. Està publicat per Columna i té 444 pàgines.

Més enllà de la botiga, que té vida pròpia, i es transforma en un personatge més, cal destacar-ne dos de molt importants: la Roser Molins i la Laia Calvet. Tots dos estan molt ben dibuixats. La Roser és filla de l’Antoni Molins (fundador de Santa Eulàlia, en la segona meitat del segle XIX) i germana de l’Andreu Molins, que es va posar al capdavant del negoci després de la prematura mort del seu pare. La Roser formava part de la burgesia barcelonina. Es va casar amb en Ferran Clos que, després d’uns anys de disbauxa a París, va intentar refer la seva vida. Més per obligació que per gust. En Ferran dibuixava molt bé i, en poc temps, es va convertir en el dissenyador estrella de Santa Eulalia. La Roser va dedicar la vida a servir a les seves filles i al seu marit, a qui mai li va retreure les seves constants aventures. Sempre que va poder també va ajudar la Laia i a la Tereseta, que durant molt temps li va fer de minyona. Era la seva dona de confiança.

La Laia Calvet és l’altra cara de la moneda. Filla de la Carmen, una modista andalusa, va entrar a treballar a Santa Eulalia molt jove. Allà s’hi va passar quasi tota la vida. No va ser una dona feliç. Va quedar òrfena massa aviat, va tenir un fill amb un home compromès i va perdre la majoria dels seus amics, amb en Genís al capdavant. El seu fill Valentí tampoc va tenir una vida fàcil, mal aconsellat per alguns homes en qui potser buscava la figura del pare desconegut. Fa la sensació que la La Laia, tota una antiheroïna, sempre va mirar més per ella que pels altres. Quan l’amor li va trucar a la porta, tampoc no en va fer massa cas. Sort en va tenir de l’Engràcia, que es va cuidar primer d’ella i després del seu fill. Va començar com aprenenta de dependenta i va arribar molt amunt. S’ho mereixia? Jo diria que sí.

LA HISTÒRIA DE DUES GENERACIONS

Una petita part l’acció passa a Camprodon, on els Molins tenien la seva casa d’estiueig. Sempre que alguna cosa es complica, cap allà anaven! “Somnis a mida” és la història de Santa Eulalia, que l’any 1936, durant la Guerra Civil, va ser col·lectivitzada. Va estar un bon temps fabricant uniformes militars. A petició de l’Andreu Molins, amagat fins que arribessin temps millors, el seu encarregat va seguir comprant teles. Això els va permetre tornar a treballar amb força quan va acabar el conflicte armat. La competència estava sota mínims. La novel·la passa francament bé; sobretot perquè la vida de la Laia dóna per molt. A través d’ella, veiem com evoluciona la classe treballadora en una Barcelona que comença a treure el cap per tornar a consolidar-se com una de les grans ciutats europees. Amè, humà i amb molta personalitat.

“Els nous salons, i per extensió tota la botiga, s’anaven transformant de mica en mica per l’assaig general de la desfilada. Santa Eulalia estava desconeguda. Tremolosa i impacient. Com una núvia que veu acostar-se el gran dia.


L’Andreu Molins, però, no veia res del que hi passava. Tancat al seu despatx, vetllava les armes de la Casa i procurava que no sucumbís a la bogeria, ben concentrat en la feina de cada dia, intentant que aquella festa que estava a punt d’il·luminar Santa Eulalia amb focs d’artifici no interrompés la rutina que la feia funcionar amb la puntualitat i la regularitat d’un rellotge. Perquè en Molins necessitava la regularitat per viure i també, com és natural, per dirigir l’empresa. I els focs d’artifici els deixava per als altres. De fet, encara no havia decidit si assistiria a la desfilada. A ell, aquella mena d’espectacles, malgrat que els trobava necessaris, més aviat el molestaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 21, 2016

Anna (Niccolò Ammaniti)


L’Anna només té 13 anys. Hauria d’anar a l’escola, jugar amb les seves amigues i amics, passar-s'ho bé; fer les coses destinades a les nenes de la seva edat. Però l’any 2020 res s’assembla al món que tots coneixem. L'escenari és apocalíptic. El trànsit de l’adolescència al món adult és sobtat i el seu únic objectiu és la supervivència; la seva i la del seu germà petit, l’Astor. Però tots dos ho tenen molt assumit. No serveix de res mirar enrere.

Després de “Tu i jo”, l'italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) torna amb una altra història vital, protagonitzada per infants que es rebel·len, a la recerca d’una vida millor. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 286 pàgines. La traducció és de Joan Casas. L’Anna és siciliana. Feia una vida més o menys normal fins que un incendi de grans dimensions va destrossar-ho tot. Un incendi que va arribar acompanyat d’un virus letal, que va acabar amb tots els adults del planeta. Només van sobreviure les nenes i els nens... salvats fins que entren a l’edat adulta. Entre els 14 i els 15 anys, el virus s’activa. No hi ha res a fer.

L’Anna està convençuda que més enllà de Sicília segur que s’ha salvat alguna persona gran i que, amb sort, hauran trobat l’antídot pel virus. És per això que la nena es planteja viatjar al continent, emportant-se l’Astor amb ella. De moment, s'està a casa seva, on vivia amb la seva mare i el seu germà. Tota la informació que necessita la té a “Les coses importants”, la llibreta que la mare li va deixar en herència, per consultar-la quan ella ja no hi fos. El menjar i les medecines escassegen i, de tant en tant, l’Anna ha d’anar al poble per intentar trobar-ne. L’Astor es queda a casa, una mica a contracor.

A LA RECERCA DE L'ANTÍDOT

“Anna” és un llibre molt visual, amb un llenguatge àgil i directe. A més a més dels dos germans, també tenen força protagonisme en Pietro i un gos, el Manyac. A en Pietro, un noi una miqueta més gran que l’Anna, el coneixen un dia i ja no se separa d’ell. També busca la salvació, que ell creu que proporcionen unes sabatilles d’esport, les Adidas Hamburg. El noi està convençut que quan te les poses “La Roja”– que és el nom de la malaltia que està acabant amb la humanitat- desapareix com per art de màgia. També hi ha qui diu que pots curar-te fent-li un petó a un ésser estrany batejat amb el nom de la “Picciridduna”.

En un primer moment, “Anna” em va recordar “La carretera”, de Cormac McCarthy. La història també és obscura i dantesca, amb l’Anna buscant menjar en un món totalment desconegut i perillós. Però només al començament. A mesura que avança, el llibre agafa personalitat pròpia. L’esperança que desprenen els protagonistes, les seves ganes de viure i d’avançar sense queixar-se, s’encomanen i decideixes fer camí amb ells. Des del primer moment. Saps que van cap al no-res, que serà difícil que se’n surtin, però et permets la llicència de somiar. Un llibre molt recomanable, com totes les darreres apostes d’Angle Editorial.

“En els últims anys de vida, l’Anna havia sofert i suportat dolors immensos, fulgurants com l’explosió d’un dipòsit de metà, que encara tenia estancats a dins del cor. Després de la mort dels seus pares s’havia precipitat en una solitud tan il·limitada i obtusa que la va deixar idiota durant uns mesos, però ni una sola vegada, ni per un segon, no li va passar pel cap la idea d’acabar, perquè s’adonava que la vida és més forta que tot. La vida no ens pertany, ens travessa. La seva vida era la mateixa que empeny un escarabat a ranquejar sobre dues potes quan ha estat trepitjat, la mateixa que fa fugir una serp sota els cops de l’aixada arrossegant els budells. L’Anna, en la seva inconsciència, intuïa que tots els éssers d’aquest planeta, des de caragols fins a les orenetes, incloent-hi els homes, han de viure. Aquesta és la nostra feina, això ha estat escrit en la nostra carn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 17, 2016

Vernon Subutex 1 (Virginie Despentes)


“Vernon Subutex 1”, el primer de la trilogia, és el llibre més descarnat que he llegit en molt temps. Està escrit per l’escriptora francesa Virginie Despentes (Nancy, 1969) i publicat per Literatura Random House. Té 337 pàgines i no deixa indiferent. El seu personatge principal és en Vernon, que es queda sense feina i sense casa quasi sense adonar-se’n. Passa de tenir-ho ‘tot’ a trobar-se sol i perdut enmig del carrer, sense sostre... i sense sortida. Espero el segon volum amb ganes.

Reflexiono sobre la novel·la i arribo a una conclusió: és tan extrema la situació d’en Vernon, i de la resta de protagonistes, com l’escriptura de Despentes, dura com una puntada a l’estómac. Sembla que vulgui fer mal amb cada paraula. Desnonaments, indigència, drogues, violència de gènere, pornografia, transsexualitat, caps rapats, racisme... No és fàcil assumir tanta informació, quasi tota desagradable, en tan poc temps. Parla de les dones i dels immigrants amb una violència extrema. En Xavier, per exemple, és un guionista que odia a tothom que no és francès. Els seus raonaments són molt propers a l’ultradreta. Ell és una de les primeres persones que acull uns dies a en Vernon quan comença el seu descens cap a l’infern.

En Vernon tenia una botiga de discos, Revolver, amb un cert èxit. Ha de tancar-la perquè el món de la música canvia i la gent prefereix descarregar-se les cançons il·legalment abans de comprar-les, com s’havia fet sempre. Un cop fracassa el negoci, encara passa uns mesos més o menys bons, venent el que li quedava per internet. Fins que tot s’espatlla. Alex Bleach, que li pagava el lloguer quan ell no hi arribava, mor d’una sobredosi a la banyera de l’hotel on estava passant uns dies. S’ha acabat la subvenció! L’Alex era un àngel caigut del rock francès, amic personal d’en Vernon, amb qui havia tocat quan eren joves. Despentes explica que ella també havia treballat en una botiga de discos.

LA CLASSE MITJANA ASSENYALADA

Amb cinquanta anys, en Vernon no pot reincorporar-se al mercat laboral, com tants altres. Per culpa d’un liberalisme salvatge, ha perdut la seva condició de ‘personal normal’ i ningú pensa tornar-li. La classe mitjana francesa està assenyalada. Molts tenen por de convertir-se en un Vernon més, si falla alguna cosa. Convertir-se en un sense-sostre de la nit el dia ha deixat de ser ficció per transformar-se una possibilitat massa real. Una autoentrevista que es va fer Bleach poc abans de morir, i que va entregar a en Vernon, pot ser la seva taula de salvació. Tothom hi va al darrere. La Sylvie, la Lydia Bazzoca, la Gaëlle i en Patrice són algunes de les persones que també acullen al nostre protagonista a casa seva alguns dies.

Les actrius porno Pamela Kant i Vodka Santana i els transsexuals Debbie i Marcia també tenen un paper important en aquest primer llibre de la trilogia. Paral·lelament a la desaparició de la majoria de botigues de discos, Despentes apunta el creixement desmesurat de les noves tecnologies i de les xarxes socials, amb Facebook i Twitter al capdavant. En un moment del llibre la filla de la Santana passa per Barcelona i va a la Boqueria. Per sort, Despentes ho explica tot amb una mica d’humor. Això et permet seguir llegint i no llançar-se directament per la finestra.

“Ninguno han tenido un padre. Han crecido viendo a sus madres mal folladas, quejándose todo el día, y les ha partido el corazón. Normal. Entonces intentan imaginar cómo tiene que ser un hombre que haga gozar a su mujer. Pero por más que busquen, la fórmula no está en internet. Está en los genes. Si hubieras visto a mi madre: radiante, peripuesta, satisfecha, siempre contenta. Cuando las follan bien, las tías son otra cosa, la verdad. Todos sin padre, los pequeños cabrones, nacidos de un coño mal follado por una polla blanda que apesta a meados. Se buscan padres adoptivos, en cantidades Industriales, no pueden ver una barba sin gritar papá, se hacen adoptar por loosers... los pobres, no saben lo que es la masculinidad. Reproducen la misma mierda –preñan a tías patéticas a las que dejan insatisfechas y que a su vez paren gilipollas que no saben tenerse en pie. Polla blanda en coño enmohecido, mira lo que te digo. Ese es el problema de hoy en día... un país de esclavos frustrados, qué quieres que hagamos con ellos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 09, 2016

La vídua (Fiona Barton)


“Addictiva”. Aquest és l’adjectiu que defineix millor “La vídua”, la primera novel·la de la periodista britànica Fiona Barton. Està traduïda per Núria Parés Sellarés i publicada per Columna. Té 503 pàgines i es llegeix d’una tirada. La gran protagonista és la Jean Taylor, casada amb en Glen, sospitós de segrestar la Bella. El policia Bob Sparkes i la periodista Kate Waters completen el ‘triangle viciós’.

La Jean viu dominada per en Glen, que treballa repartint paquets, després que el fessin fora del banc on havia fet carrera. Tot va més o menys bé fins que la dona descobreix la cara fosca del seu marit, addicte a la pornografia i amb una vida molt fosca a internet. Potser el més lògic hauria estat deixar-lo en aquell mateix moment, però no n’és capaç. Viu atemorida? Li fa por allò del ‘Què diran’? Des que la Policia entra en la vida d’en Glen i la premsa fa guàrdia a la porta de casa seva tot és complica una mica més. De cara a la galeria, la Jean segueix sent l’esposa perfecta, fent costat al seu marit en tot moment. I no és fàcil... Què ha passat amb la petita Bella? L’ha segrestada ell? És viva o morta?

La Bella és filla d’una mare soltera. Té una mica més de dos anys. Algú se la va emportar del pati de casa seva, quan jugava amb un gat. La dona l’havia perdut de vista uns minuts i, quan torna a buscar-la, ja no hi era. El policia que porta el cas és en Bob Sparkes. Totes les proves apunten a en Glen, però no pot demostrar res. S’obsessiona amb el cas i, en alguns moments, perd el món de vista. Vol trobar la Bella abans que sigui massa tard. En Bob té una bona relació amb la Kate Waters, una de les periodistes que cobreixen el cas. De fet, gràcies a ell, pot fer amistat amb la mare de la criatura, primer; i després amb la vídua. La vídua és la Jean, perquè en Glen mor atropellat per un autobús. I fins aquí puc explicar.

EMOCIÓ FINS AL FINAL

El llibre passa francament bé i manté l’emoció fins al final. Estàs a punt d’acabar-lo i encara no tens clar si va ser en Glen qui se’n va emportar la Bella i, en cas de fer-ho, si la manté viva... Barton tracta tres o quatre temes molt interessants, com per exemple el poder dels mitjans de comunicació (que massa sovint assumeixen el paper de jutge); la invisibilitat que dóna internet a un munt de persones que tenen coses per amagar i l’assaig d’alguns homes cap a les seves esposes, un assaig sibil·lí, de ‘baixa intensitat’, però que dura al llarg de molts anys. L’autora també deixa clar que, un cop desapareguda la persona que maltracta, la víctima pot tornar a aixecar el cap i fer coses que mai s’hauria imaginat que podria fer.

“Un braç s’esquitlla entre els càmeres i em dóna una targeta. Hi diu “Felicitats”, i hi ha una imatge d’una ampolla de xampany en el moment que surt el tap volant. Intento veure de qui és el braç però la gentada l’ha engolit, de manera que em guardo la targeta a la bossa i em deixo guiar per avançar amb en Glen, en Tom i alguns guardes de seguretat. Els periodistes ens segueixen. És com un eixam d’abelles dels dibuixos animats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 07, 2016

“L’aniversari” (Imma Monsó)


Fa anys, vaig preguntar a un tiet meu perquè parlava tan poc. La seva resposta va deixar-me descol·locat: “Prefereixo escoltar i aprendre”. La paraula i l’absència de la mateixa centren l'acció de “L’aniversari”, la darrera novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Està publicat per l'editorial Columna i té 298 pàgines. D’aquesta autora ja havia llegit "La dona veloç", que em va agradar moltíssim.

Els protagonistes principals són Ell i Ella. En cap moment s’esmenten els seus noms, tot i que el d’ell l’acabem sabent per una ‘segona via’. Estan casats des de fa 25 anys. Amb els fills grans, potser ha arribat el moment de tornar a fer coses junts, de recuperar part del temps lliure perdut. Ell és un home casolà, amb poca iniciativa, que es deixa portar per Ella. No sempre ha estat així. Quan era petit, alguna cosa va passar que va canviar-li la vida. Ella és una enamorada de la paraula. Llegeix els versos que desfilen pel seu cap i els tradueix. El seu marit li recomana que els escrigui, però sempre li diu que no. La passivitat de l’home irrita la dona i les discussions són constants, cada cop més pujades de to. Fins que arriben a un sorprenent pacte: no parlaran en uns dies. Si necessiten dir-se alguna cosa important, ho faran per escrit. I no val el Whatsapp! Crisi de parella total...

DUES LÍNIES D'ACCIÓ

El dia que celebren un nou aniversari de casats, surten tots dos en cotxe. És iniciativa d’ell, que vol donar-li una sorpresa a ella. Una excursió cap a on? La dona té encasellat al seu marit, a qui creu incapaç de sortir-se del guió previst. Ho aconseguirà aquest cop? De vegades, la realitat supera la ficció. I si és un llop disfressat de xai? Ben pensat, després de tots aquesta anys, si ho fos ho sabria... no? La segona línia d’acció la protagonitzen dos amics inseparables: en Guillem i en Mateu. Es troben molt sovint a casa d’en Guillem, que està enmig d’un bosc. Viu amb la Carmina, la seva mare. La dona és més aviat curta i és per això que vol que el seu fill llegeixi tots els llibres que pugui. En Guillem està obsessionat amb la lectura i, sobretot, amb representar els llibres de la manera més fidedigna possible. Un dels seus preferits és “Moby Dick”.

“L’aniversari” és un llibre molt visual. Quan ella obre el regal d'aniversari, asseguda al cotxe, al costat del marit, sembla que estiguis allà mateix, participant d’aquesta festa perversa. Com sempre, l’estil d’escriptura de l’Imma és àgil i directe, amb molt de diàleg. És un llibre fàcil de llegir, ple de diàlegs i, en alguns moments, amb un bon sentit de l’humor. Molt recomanable.

“La soledat l’havia obligat a aprendre a ser molts, i sempre s’estranyava quan coneixia una persona que no era molts i es comportava com si només fos una. Va trigar més d’una hora a completar la història. Seguiria assajant uns dies i, quan el Mateu tornés, si tornava, passarien de nou el Pas dels Ofegats com ho van fer la nit que es van conèixer. Perquè feia una setmana que havia conegut el Mateu, el primer i únic amic que havia tingut mai, i només esperava que no fos l’últim. De si el tornaria a veure o no, no n’estava segur. Quan dues hores més tard es va presentar a casa enfangat fins a la cintura, la Carmina el buscava perquè els senyors N. estaven a punt de marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 03, 2016

El soroll del temps (Julian Barnes)


“La ironia et podia ajudar a protegir el que valoraves, encara que el soroll del temps es tornés prou eixordador per trencar els vidres de les finestres”. Protegir la música, la família i l’amor, per exemple. Aquesta figura retòrica omple les pàgines d’“El soroll del temps”, de Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946). El protagonista és el compositor rus Dmitri Xostakóvitx (Sant Peters-burg, 1906 – Moscou, 1975).

Si Barnes és fidel amb la realitat, Xostakóvitx era una bona peça. Va tenir relacions molt difícils amb el Poder, que va denunciar i prohibir la seva música entre 1936 i 1948. L’origen de tots els problemes va ser l’òpera “Lady Macbeth de Mtsenk”. Havia estat un èxit a Rússia i a l’estranger... fins que Stalin va veure-la representada i, l’endemà, va rebre dures critiques a l’editorial del Pravda. S’acusava al compositor d’allunyar-se de la música que la gent volia escoltar. Des d’aquell mateix moment, va tenir la sensació d’estar més viu que mort! Com que no podia dormir, cada nit baixava al replà de casa seva i s’asseia davant de l’ascensor. Al costat dels peus, una maleta amb una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Segur que la temible policia secreta de la NKVD no trigaria a emportar-se’l.

Xostakóvitx va viure atemorit, però potser no va perdre ni el sentit de l’humor ni la ironia esmentada anteriorment. Va intentar mantenir la llibertat creativa i la integritat moral, però no ho va tenir fàcil. La por mai no el va abandonar. El Poder li posava les mans al coll, però no acabava d’escanyar-lo. El va enviar als Estats Units per promocionar la cultura russa (lligat de peus i mans i vigilat en tot moment), firmaven articles amb el seu nom –sense avisar-lo, evidentment- i fins i tot van convidar-lo a entrar al partit comunista. Convidar-lo d’una manera força obligada, segons sembla. En alguns dels seus suposats articles, criticava a companys a qui admirava. Quina creu! És per això que, per alguns, va passar a la història com un covard. Tenia alternativa?

TRES INSTANTS D'UNA VIDA

“El soroll del temps” està traduït per Àlex Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Retrata tres moments de la vida de Xostakóvitx, els anys 1936, 1948 i 1960. Són 203 pàgines que ens expliquen, amb molt detall, les dificultats que van turmentar al compositor, que va tenir una vida sentimental molt complicada. Es va casar tres cops i cap dels seus matrimonis va funcionar del tot. Tenia un caràcter depressiu i depenia massa de les seves parelles, a les que amenaçava contínuament amb un suïcidi que no arribava mai. Ni el suïcidi ni l’execució... que, ben pensat, potser li hauria alleugerit el seu patiment. Bona crítica i, sobretot, divertida, del poder soviètic, amb Stalin al capdavant.

“El canal de la mar Blanca era un Gran Èxit soviètic de la primeria dels anys trenta. S’havia construït mitjançant treballs forçats. De manera excepcional, se’n feia molta propaganda. Es reivindicava que, durant la construcció del canal, els convictes no ajudaven només en el progrés de la nació, sinó també en l’enfortiment d’ells mateixos. Bé, hi havien treballat cent mil forçats; per tant, era possible que alguns d’ells haguessin millorat en el terreny moral, però es deia que un quarta part havien mort i, aquests, sens dubte, no s’havien enfortit gaire”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 01, 2016

Un abril prodigiós (Elizabeth von Arnim)


Les comèdies publicades per Viena Edicions són garantia de qualitat. No n’he llegit ni una que no en pagui la pena: “El jardí dels Déus”, “El llibre de la senyoreta Buncle”, “La llibreria ambulant”, “La llibreria encantada”, “Passi-ho bé, senyor Chips”, “Viatges amb la tieta”... L’últim, igual o més bo que els anteriors, és “Un abril prodigiós”, d’Elizabeth von Arnim (Sydney, 1866 – Charleston, 1941).

Avui en dia, que quatre dones viatgin soles tot un més no és cap notícia. L’any 1922, quan es va publicar la novel·la, m’imagino que sí; encara més si dues estan casades i deixen sols als seus marits. És el cas de les senyores Wilkins i Arbuthnot, que llegeixen al Times aquest interessant anunci: “Per amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs”. Estan en el mateix local, però no es coneixen de res. La primera s’adona que l’altra també ha quedat impactada per l’anunci del castell de San Salvatore i li proposa intentar llogar-lo juntes. Si és necessari, poden buscar un parell de companyes més... Estan davant de l’oportunitat de la seva vida. Un merescut mes de vacances a Itàlia!

La Lotty Wilkins viu a l’ombra del seu marit, un advocat estalviador que la tracta com si fos la criada. La Rose Arbuthnot està entregada en cos i ànima a l’església i a la caritat. La relació amb el seu marit, que escriu llibres de memòries sobre les amants dels reis, és pràcticament nul·la. Els costa decidir-se, però arriben a la conclusió que necessiten fugir de la monotonia i de la grisor de Londres i recuperar una mica de l'autoestima perduda. Per poder llogar el castell, convencen a dues dones més: l’arrogant senyora Fisher (una vídua amb molt bona posició social) i Lady Caroline, una jove de família noble que busca tranquil·litat. N’està farta que tothom s’enamori d’ella, fins i tot quan intenta ser desagradable.

UN CANT A LA VIDA

Sense exagerar gens ni mica, “Un abril prodigiós” m’ha semblat un cant a la vida. Les seves 318 pàgines desprenen un optimisme total. Estan plenes de llum i fan olor de plantes i flors. La metamorfosi que viuen les quatre protagonistes a San Salvatore s’encomana al lector, que té ganes d’obrir finestres, respirar i gaudir de cada minut com si fos l’últim. La que abans canvia és la Lotty, que deixa el seu complex d’inferioritat a casa i, a poc a poc, es transforma en amor pur i total, un amor que es contagia. Fins i tot l’estirada senyora Fisher comprèn que la llibertat és la base de la felicitat. Entre altres coses, Von Arnim reivindica l’autonomia de la dona i sembla dir-nos que no sempre podem fiar-nos de les primeres impressions.

Tot i que queda en un segon pla, m’ha cridat molt l’atenció el personatge de Lady Caroline. És més que una dona bonica. El seu físic sempre li obre totes les portes, però ella, en el fons, voldria passar més desapercebuda i no tenir un munt de babaus rendits als seus encants. La traducció del llibre és de Dolors Udina, que també signa l’epíleg. Von Arnim és molt descriptiva. Quan parla de flors i d’arbres, però també de persones, ens explica fins al mínim detall. No m’estranya gens ni mica que “Un abril prodigiós” s’hagi portat al cinema dues vegades, sota el títol de “Un abril encantado”, els anys 1935 i 1992, sota la direcció de Harry Beaumont i Mike Newell.

“Tanta infelicitat la va portar a desenvolupar un cinisme profund. El seu interior s’anava omplint de desil·lusió mentre el seu exterior amable i encantador continuava fent el món més bell. Què li reservava el futur? Amb una preparació com la seva, no seria capaç de dominar-lo. No era apta per a res; havia perdut tot el temps sent bonica. Un dia deixaria de ser-ne i llavors què? La Scrap no sabia què, llavors, i l’horroritzava el sol fet de pensar-hi. Tot i que estava cansada de cridar l’atenció, si més no hi estava acostumada, no havia conegut mai res més, i segurament, deixar de cridar l’atenció, fer-se fonedissa, anar-se fent més deslluïda i grisa, segurament seria molt dolorós”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 26, 2016

Fútbol: El juego infinito (Jorge Valdano)


“El dinero que nos gastamos en una entrada nos lo ahorramos en psicólogos”. És una de les sentències de l’argentí Jorge Valdano (Las Parejas, 1955) a “Fútbol: El juego infinito”. Està publicat per Conecta i té 305 pàgines. Qui va ser jugador, entrenador, director esportiu i director general del Madrid reflexiona sobre l’evolució del futbol en els últims vint anys. Al costat de Maradona, va guanyar el Mundial de Mèxic 86.

Valdano ens presenta el futbol com un símbol de la globalització. A través de reaccions com l’emoció, l’anomenat 'Esport Rei' ho iguala quasi tot i tothom. "El fútbol nos saca aspectos del animal que fuimos y esconde al hombre civilizado que se supone que somos", assegura l’autor. Per ell, només quatre jugadors estan per sobre de la resta: Pelé, Di Stéfano, Cruyff i Maradona. Dels actuals, destaca la tirania imposada per Leo Messi i Cristiano Ronaldo, que es necessiten un a l’altre per continuar creixent. A l’argentí li dedica aquesta gran frase: "El mejor Barça fue una gran obra colectiva que un genio como Messi elevó a la condición de obra de arte". Tan ell com el portuguès estan en constant evolució.

El Barça de Luis Enrique és herència viva del de Pep Guardiola, que va reinterpretar el model de futbol total ideat de Johan Cruyff. Diu que "Hay personajes tan llenos de energía y creatividad que ni se nos ocurre pensar que la muerte puede alcanzarlos". Per a ell, Guardiola ha revolucionat el futbol català, espanyol, alemany i fins i tot el mundial. Ara intentarà seguir creixent al Manchester City. En l’altre extrem, hi trobaríem al Cholo Simeone i l’eslògan que l’ha fet famós: “Ir partido a partido”. Valdano també aprofita el llibre per homenatjar a alguns jugadors que considera que han estat o són claus en el futbol espanyol: Raúl, Guti, Casillas, Sergio Ramos i Xavi, de qui diu que "Siempre ha sido como la salud: cuando faltaba, se lo echaba de menos".

PROTEGIR EL TALENT

“Fútbol: El juego infinito” és un llibre molt interessant, àgil i amb un munt de frases potents, com, per exemple “Disfrutar el partido solo por el resultado es como festejar una eyaculación precoz". Valdano, que actualment fa de comentarista esportiu, prefereix el talent a l’entrega, el joc d’atac a la defensa. És per això que demana als àrbitres que protegeixin a jugadors com Messi, Cristiano o Neymar, que són els preferits del públic, els que justifiquen el preu d’una entrada. En la part final del llibre, fa un repàs a les últimes competicions disputades, com la Copa Amèrica i el Mundial. Molt recomanable, sobretot pels afeccionats del futbol. Una visió acurada d’aquest esport i dels seus protagonistes... des de la intel·ligència!

"El reencuentro de Guardiola con el Barça, el día que visitó el Camp Nou con el Bayern, tenía que ser necesariamente especial. Activó un debate muy interesante que enfrenta a entrenadores y jugadores. Haré una pregunta que facilitará el camino: ¿Quién tuvo mayor porcentaje de influencia en aquel Barça de Guardiola, el propio Pep o Messi? Estábamos ante el primer enfrentamiento oficial entre ambos. Un buen día para contestar a la gran pregunta. Y esa noche Messi contestó de manera rotunda. Mi impresión en aquel partido fue que si Messi se cambiaba de camiseta, la eliminatoria cambiaba de dueño. Para mí supuso un alivio, porque siempre pongo a los jugadores por encima de los entrenadores. Sin embargo, como Messi es un genio, la respuesta de aquella noche no vale como norma. Digamos que el mejor Barça fue una gran obra colectiva que un genio como Messi elevó a la condición de obra de arte".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 17, 2016

La primera estrella de la noche (Nadia Ghulam)


Nadia Ghulam (Kabul, Afganistan, 1985) és una supervivent en tota regla. Ho explica a “La primera estrella de la noche”, que ha escrit amb la col·laboració del seu amic Javier Diéguez (Mollet del Vallès, 1985), a qui va conèixer l’any 2009 a l'aeroport del Prat. Està publicat per Plaza Janés i té 289 pàgines. La història de la Nadia, que actualment viu a Catalunya, és brutal. Llegir-la posa els pèls de punta.

La Nadia va viure en persona les conseqüències de la guerra civil, la fam i el règim talibà, després que els soviètics marxessin d’Afganistan. Una bomba va explotar a casa seva i va patir greus ferides a la cara i a altres parts del cos. Va estar molt a prop de la mort, però se’n va sortir. Li van caldre un munt d’operacions, perquè va quedar desfigurada. Una altra de les desgràcies que va sacsejar la seva família va ser l’assassinat del seu germà Zelmai, quan tornava de comprar queviures. El seu pare va embogir i els Ghulam es van quedar sense cap font d’ingressos.

Ni la bomba ni la mort d’en Zelmai van poder amb la Nadia, que es va fer passar pel seu germà i va començar a treballar com si fos un home... més de deu anys! Ningú va descobrir-la mai. Tant la seva mare com les seves germanes, l’Arezo i la Razia, van començar a dir-li Zelmai i fa la sensació que, amb el pas del temps, van acabar oblidant-se de l’existència de la Nadia. Calia mantenir les formes de portes en fora i van acabar fent-ho a la perfecció, també de portes en dins. Si l’haguessin descobert, el càstig hauria estat la pena de mort. Quan li va ser possible, la Nadia va traslladar-se a Catalunya, gràcies a una ONG. Des d’aquí segueix mantenint a la seva família.

RETORN ALS ORÍGENS

La Nadia també ens explica el seu retorn a l’Afganistan, després de la mort de la seva tia Sha Gul. Vol organitzar-li el tradicional khatem o festa de comiat. Els seus pares catalans d’acollida són els primers que van animar-la a tornar a casa per retrobar-se amb la seva familia de sang. A Kabul, abans de la guerra civil i que una bomba li canviés la vida, ella era una nena feliç. Mai se separava de la seva cosina Mersal, que es va convertir en la seva millor amiga. S’ho passaven molt bé juntes, imitant els musicals de Bollywood, menjant gelats i fent volar els seus estels. Amb l’arribada dels talibans, una cosa tan innocent com jugar amb estels va quedar prohibits de manera radical. Entre altres coses, les dones no podien estudiar i els homes havien de portar barba per força.

La Mersal ocupa moltes pàgines del llibre, ja que quan la Nadia va arribar a Kabul ningú en sabia res d’ella. La seva cosina es va casar molt jove, per obligació (abans que marxés ella) i tothom li havia perdut la pista. És per això que va intentar seguir el seu rastre. Creu que li deu, per l’amistat viscuda i perduda. En els moments difícils, totes dues havien compartit la primera estrella de la nit. S’asseien mirant el cel i somiaven. El retorn de la Nadia al seu país va ser molt complicat, tenint en compte que les dones no poden viatjar soles. Hi va anar tapada amb un Niqab i va adonar-se’n que, tot i el pas dels anys, les persones de sexe femení segueixen tenint una vida molt i molt difícil.

Estem davant d’una història potentíssima, explicada en primera persona i amb molta emotivitat. Queda claríssim que la Nadia és una persona amb una força interior brutal. Va sacrificar-se convertint-se en un home quan encara era una nena i, avui en dia, segueix lluitant pels seus. Un exemple a seguir. “La primera estrella de la noche” és un llibre totalment recomanable. Una pega? Que s'acaba de cop, de manera abrupta. Et quedes amb ganes de saber més coses de la Mersal i del retorn de la Naddia a Barcelona.

En Kabul había tenido una infancia feliz, hasta que empezaron los tiroteos, los bombardeos, las violaciones, la hambruna; hasta que empezó la guerra civil. Las ansias imperialistas de las potencias extranjeras primero, y los señores de la guerra y la locura talibán después habían devastado un país donde reinaba la libertad y donde aún era posible tener ilusiones, sonar con un futuro mejor. Decenios de guerra habían acabado con cualquier atisbo de esperanza incluso para el afgano más optimista. Como dice un refrán tradicional afgano, “la felicidad es como un ave que sobrevuela nuestras Cabezas, pero es huidiza y en raras ocasiones acabará posándose en nuestras manos”. Y así me sentía yo en mi propio país; como un ave huidiza en busca de la felicidad que no podía seguir volando en un cielo que los Hombres habían asolado con sus absurdas ansias de poder”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de maig 06, 2016

Els Coen contra tot i tothom


M’agraden molt els Coen. He vist totes les seves pel·lícules. Des de “Blood simple” (1984) a “¡Ave, César!” (2016). Trenta-dos anys sense perdre’ls la pista. Hi ha títols millors i pitjors, però la majoria estan per sobre de la mitjana del cinema actual. “¡Ave, César!” no ha rebut crítiques gaire positives, però té coses força bones. Ho critica pràcticament tot. De vegades, però, la sàtira és massa superficial. Posa el peu al coll, però l’acaba traient.

El millor d’aquesta pel·lícula és el repartiment, encapçalat per George Clooney, que ja havia treballat amb els Coen a “Quemar después de leer” (2008), “Crueldad intolerable” (2003), “O Brother!” (2000) i “Barton Fink” (1991). Aquí, Clooney és el protagonista principal d’una superproducció de romans que estan rodant uns grans estudis, als anys 50. El segresten i tot queda aturat per un temps. Al màxim responsable dels estudis l’interpreta Josh Brolin. Tenen papers curts però molt divertits Tilda Swinton (que interpreta a dues germanes periodistes), Channing Tatum (que es marca un ball espectacular, vestit de mariner) i Scarlett Johansson, en el paper d’actriu nedadora, una mena d’Esther Williams, per entendre’ns.

Ralph Fiennes, la incombustible Frances McDormand (esposa de Joel Coen), Jonah Hill, Christopher Lambert i Wayne Knight també tenen els seus minuts de glòria. La pel·lícula critica el vell Hollywood, els actors estrella, el periodisme fonamentat en la cultura del rumor, la religió i qualsevol cosa que faci falta... La trobada del director dels estudis amb representants de diferents religions per saber si Jesús queda ben retratat a la superproducció és brutal. Una autèntica farsa, divertida i que, a més a més, convida a la reflexió.

"UN DÍA PERFECTO"

L’últim títol de Fernando León de Aranoa, basat en una novel·la de Paula Farias, denuncia la inutilitat de la guerra i l’excés de burocratització d’organitzacions com Nacions Unides. Una cosa tan senzilla com treure un mort d’un pou per poder potabilitzar l’aigua es converteix en un problema sense fi. El grup de cooperants que ho intenta, molt heterogeni, no acaba d’entendre res.

Al capdavant d’aquest gran repartiment internacional hi ha la Mélanie Thierry (Sophie), Benicio del Toro (Mambrú), Olga Kurylenko (Katya), el gran Tim Robbins (B) i Sergi López (Goyo). Tots ells volen ajudar als refugiats mentre puguin. Després, tornaran cap a casa. En un món sense esperança, una simple pilota de futbol pot fer feliç a un nen i a la seva colla. “Un día perfecto” deixa clar que qualsevol acció, per simple que pugui semblar, s’acaba convertint en una missió impossible. La irracionalitat dels que manen acaba minant la moral dels cooperants. Malgrat tot, intenten resoldre els problemes que dificulten la vida dels ciutadans... com la mateixa falta d’aigua.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 05, 2016

Trece Monos (César Mallorquí)


“Trece Monos”. Tretze contes curts. Escrits per mones? En teoria no... Són de César Mallorquí (Barcelona, 1953). Però com que és un llibre de ciència-ficció, tampoc no podem descartar que els hagin escrit els tretze primats que donen títol al llibre. Està publicat per Fantascy i té 431 pàgines. En la introducció Mallorquí homenatja al seu germà José Carlos, mort de Parkinson. Per ensenyar-lo a estimar el gènere fantàstic.

Diuen que si cent mones es posessin davant de cent màquines d’escriure i es passessin l’eternitat polsant aleatòriament les tecles, al final, per pur atzar, algun d’ells acabaria redactant “El Quijote”. Mallorquí ens ho explica a “Cien monos”, que està relacionat directament amb l’epíleg, “Ochenta y siete monos muertos”, que és sensacional. Després del pròleg de Juan Manuel Santiago, el llibre es posa en marxa amb “El decimoquinto movimiento”, en què ens parlen d’una partida d’escacs eterna. La juguen les famílies Scopo i Dunkel, cansats de resoldre els problemes que els separen matant-se els uns als altres. Fan un moviment cada mig segle. Poden pensar-s’ho molt...

A “Virus” l’autor fa el seu particular homenatge a Antoni Gaudí, capaç de dissenyar amb la ment fins i tot després de mort. El protagonista de “Cuentos de Verano” és un home que ven joguines sexuals durant els Jocs de Londres. Fins que un fantasma comença a fer-li la vida imposible! Entendríem que algú que té l’oportunitat d’escollir allò que el faci més feliç - a qui mai li surt res li bé, es decanti per un simple GinTònic? Doncs l’home que apareix a “El regalo” ho té claríssim. El dimoni en persona apareix en aquest conte; i Déu a “Todos los pequeños pecados”. Ens diuen que per avançar cap al futur cal resoldre tot allò que ens neguiteja del passat, sempre que sigui possible.

UN LLIBRE MOLT VISUAL

“Trece Monos” és un llibre molt ben escrit, amb un llenguatge àgil i molt visual. Ciencia ficció en estat pur. No costa massa imaginar-nos les interessants històries que Mallorquí ens explica. A “El muro del trillón de euros” convivim amb un grup de jubilats que, gràcies als avenços mèdics, superen els 150 anys. El problema, vist des de fora, és que no aprofiten massa el temps. Només viuen del passat. Molt més filosòfics són “Océano” i “Naturaleza humana”, amb les noves tecnologies i el control de la ment com a temes de base. “El Jardín prohibido” i el divertidíssim “Ensayo general” també són francament bons. El primer el va tenir molts anys en un calaix perquè diu que s'assemblava  massa a "El sexto sentido", de M. Night Shyamalan, i a "Los otros" d'Amenábar. Ell va escriure escriure'l abans que s'estrenessin les pel·lícules.

Completen el llibre “Fiat tenebrae”, amb un munt de personatges similars a “Jesús” -o no- que podrien estar naixent en planetes diferents seguint el model del cristianisme (?), i “La isla del cartógrafo”, en el qual un jove enamorat regala a la seva parella una illa inexistent. M’he quedat amb les ganes de llegir més de Mallorquí, a qui recordava pel seu treball a la mítica “La codorniz” i per novel·les com “El juego de Caín”. Molt recomanable.

“Llegó media hora tarde a La Torre. Sumaye ya estaba en el despacho, enfrescado en el trabajo, pero, salvo para intercambiar un rápido saludo, el militar no le prestó la menor atención. De hecho, un par de horas más tarde desapareció de la oficina y no volvió a aparecer durante el resto de la jornada. Qué extraño era Sumaye, pensó Cecilia. Tan frío como un témpano y tan terco como una mula. Y totalmente hermético. En realidad, salvo en lo referente a su historia militar, Cecilia lo ignoraba todo acerca de su vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 27, 2016

El secuestro de los Born (María O'Donnell)


“El secuestro de los Born”, de la periodista i politòloga argentina María O’Donnell (New Haven, 1970), m’ha deixat en estat de xoc. Amb un ritme brutal, ens explica el segrest dels germans Jorge i Juan Born, gerents i hereus de Bunge i Born, el principal grup econòmic d’Argentina. Va ser el 19 de setembre de 1974, pels voltants de Buenos Aires. Han passat més de 40 anys i hi ha coses que continuen sent un misteri.

El segrest el van portar a terme els Montoneros, una organització guerrillera argentina de l’esquerra peronista. Van trigar molts mesos per organitzar-ho tot, però l’emboscada va durar menys de dos minuts. Al llibre se’ns explica amb detall i croquis inclosos. Juan Born va estar sis mesos tancat; en Jorge, nou. El primer dels germans no va suportar la pressió i va estar a punt d’embogir. Van deixar-lo anar abans per motius de salut. En Jorge va tenir el cap fred en tot moment. És més, des de la “presó de poble” on estava engabiat, va gestionar una bona part del rescat. El seu pare mai no va voler parlar directament amb els Montoneros, tot i que, al final, va acabar pagant.

El rescat, xifrat en 60 milions de dòlars, continua sent el més car de la història. En valor d’avui, podríem estar parlant d’uns 260 milions d’euros. El treball d’investigació de María O’Donnell és molt gran. Fins i tot va poder entrevistar Jorge Born, un dels personatges clau en tot plegat. Les intrigues i les traïcions que hi va haver en la persecució del botí van ser espectaculars. Una part dels diners, objecte del desig de dictadors i demòcrates, va anar a parar a Suïssa i també a Cuba. Els Montoneros van invertir una petita part del botí en art. Van comprar quadres i els van enviar a l’estranger. Segons expliquen en el llibre, alguns van acabar a Espanya de la mà de Joan Manel Serrat, Paco de Lucía i Antonio Gades. Sembla que simpatitzaven amb la causa.

GALIMBERTI I FIRMENICH

O’Donnell també ens parla de Roberto Galimberti, un dels líders dels Montoneros. Com que la vida dóna moltes voltes, el carceller va acabar tenint una relació d’”amistat” amb Jorge Born. Suposo que no hi va haver ni un penediment ni un perdó sincer; però els diners del botí, possibles comissions i favors polítics van acabar unint-los. Fins i tot van fer negocis junts. L’organitzador principal del segrest va ser Mario Firmenich. Va rebre l’indult per part de Carlos Menen i se’n va anar exiliat a Barcelona. Un altre home clau en aquesta història és David Graiver, el banquer dels Montoneros, que va morir en un estrany accident d’avió.

“El secuestro de los Born” acaba sent una història molt interesasant sobre la política i la societat argentina; des del 74 fins a l’actualitat, del president Juan Domingo Perón a Cristina Fernández de Kirchner. Des dels crims de l’anomenada i temuda “Triple A” als principals segrestos i assassinats dels Montoneros. Als germans Born mai no els van voler matar. Els van capturar només per motius econòmics, amb l'objectiu de finançar la guerrilla. Molt recomanable. Está publicat per Debate i té 335 pàgines.

"Cuando Jorge Born II se decidió a iniciar la negociación con los Montoneros, sus hijos llevaban cinco meses en la “cárcel del pueblo”. Para Juan había sido un tiempo excesivo de encierro e incertidumbre, y se había desestabilizado. El psiquiatra montonero que se había prestado a medicarlo llegó a advertir, al menos, que si no lo liberaban pronto el trauma podría dejar una huella duradera.
La disparidad de recursos financieros entre los guerrilleros y la multinacional se hizo visible antes de que siquiera lograsen acordar la cifra a pagar por los hermanos. Desde los primeros intercambios se notó que Bunge y Born podría disponer de millones de dólares en billetes de baja denominación, pero que los Montoneros difícilmente lograrían resolver la cuestión logística del cobro y el movimiento posterior del dinero".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 21, 2016

Enterrar a un nen com a símbol de vida


Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo d’”El hijo de saúl”, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Se’n va emportar aquest premi i uns quants més. És el debut cinematogràfic de l’hongarès László Nemes. També debuta, i de quina manera, Géza Röhrig, que dóna vida al protagonista. Tot passa l’any 1944, al camp de concentració d’Auschwitz.

En Saúl (Röhrig) sobreviu com pot dins del camp d’extermini. És jueu i, de moment, s’ha escapat d’una mort segura mort perquè forma part d’un sonderkommando, que s’encarrega de cremar els cadàvers dels presoners gasejats. A més a més, els toca netejar les càmeres. És una fugida cap endavant. Saben que, en mig any, els canviaran per uns altres i correran la mateixa sort. No hi ha supervivència possible. Enmig d’aquesta bogeria, en Saúl descobreix a un nen a qui el gas no ha matat del tot. A petició dels kapos, un metge l’acaba d’ofegar. També li demanen que, quan pugui, li faci l’autòpsia. Volen saber d’on surt aquesta resistència inesperada.

A partir d’aquest moment, en Saúl s’obsessiona amb el cadàver del nen, a qui desitja enterrar com abans millor. Es converteix en el seu pare. És per això que busca un capellà entre els presoners. Vol que s’encarregui d’oficiar el seu funeral. Fer-ho és l’única manera de demostrar-se que ell encara està viu i que el futur de la humanitat no està perdut del tot. No seré jo qui digui que “El hijo de Saúl” no és una bona pel·lícula, però potser estar un pèl sobrevalorada. La fórmula funciona; però quan portem tres quarts d’hora tot es repeteix massa i perd pistonada. Passen els anys i segueix fent molt mal veure la crueltat que hi va haver a camps com el d’Auschwitz. Imperdonable.

"PRINCESA"

També debuta al cinema el director de Corea del Sud Lee Su-jin. “Princesa” és una pel·lícula complicada... per voluntat pròpia! Su-jin dóna la informació amb comptagotes. És per això que costa tant descobrir perquè van canviar a la Han Gong-ju d’escola a mig curs. S’intueix, però fins al final no sabem què li va passar i per què va haver de fugir intentant canviar de vida.

A la Gong-ju l’interpreta una sensacional Chun Woo-hee. El seu és un personatge ple de matisos, que evoluciona a mesura que avança la història. Comença poruga, tancada en ella mateixa. Amb el pas del temps aconsegueix obrir-se una mica, tampoc no massa. Potser serà una mica més feliç, o menys desventurada, gràcies a la Eun-Hee (Jung In-sun). S’adona ràpidament que la seva companya de classe necessita ajuda i intenta fer-li costat, tot i que tampoc no es deixa. In-sun també està francament bé. “Princesa” va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Rotterdam.

No hi ha escenes violentes, molt habituals en el cinema coreà, però pel tema que tracta és igualment dur. Quan la traslladen, la Gong-ju se’n va a viure a casa de la mare d’un dels seus professors. Els seus pares, que la tenen abandonada, estan il·localitzables. En la seva nova escola intenta oblidar un passat que, per desgràcia, potser acabarà atrapant-la de nou. La noia és víctima d’uns fets que no puc explicar. Cal descobrir-ho a poc a poc. La societat, moguda per interessos obscurs, prefereix culpabilitzar-la a ella. El final de “Princesa” és poètic i espectacular, com la veu de la protagonista quan canta. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 20, 2016

Quin cap! (Ricard Ruiz Garzón)


“Quin cap!” és l’últim llibre de Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). Les il·lustracions són de Pedro Rodríguez (Sevilla, 1973). Té una setantena de pàgines i va destinat a nens i nenes de més de sis anys, però també per adults. Està publicat per Pagès Editors. Tot passa a la Gran Granja de Can Capell, on els animals que hi viuen porten barret i sempre se saluden amb molt afecte.

El llibre està ple d’animals i de barrets. Hi trobem gossos, gats, vaques, ovelles, porcs, ases, conills , ànecs i altres simpàtics animalons. Llueixen amb orgull boines, barretines, copaltes, còfies, barrets de llana, gorres, pameles i el que faci falta. Tot funciona a la perfecció fins que l’Eulàlia, la iaia gallina, denuncia que li han robat la barretina. La principal sospitosa és l’estruç Amanda. L’encarregat de treure l’entrellat d’aquesta misteriosa desaparició és el Pollet Quico, el nét de l’Eulàlia. La seva investigació anirà a poc a poc, amb respecte per a tot i tothom.

“Quin cap!” és una bonica història sobre la relació que tenen els nens i les nenes amb la gent gran. L’amor és el vincle indestructible que uneix els uns amb els altres. Podríem definir el llibre com un poema il·lustrat sobre l’Alzheimer, la malaltia que pateix l’àvia. Molt recomanable.

“Però la mare,
la gran gallina,
li manca el temps
per fer-ho tot,
i això que a casa,
mercès al gall
i la seva crida
sempre matina.

Atrafegada, Es mira en Quico
i fa un gran bot
Tot remugant:
“Vés amb la iaia,
que es veu malalta,
i cuida-me-la.
Sigues bon jan!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 19, 2016

Dones que pateixen per la culpa i la pèrdua


Després de la decepció de “Los amantes pasajeros” (2013), ha tornat el millor Almodóvar. “Julieta” no és una pel·lícula rodona, però el drama del director manxec t’atrapa i no et deixa anar. Emma Suárez està espectacular. També treballa francament bé Adriana Ugarte, tot i que la seva companya brilla encara més. Totes dues interpreten a la Julieta, de més gran i de més jove.

Podríem dir que, aquest cop, Pedro Almodóvar ens parla del silenci, que és com s’havia de titular la pel·lícula en un primer moment. Un silenci que castiga, i de quina manera, a les principals protagonistes. Sobretot a la Julieta. Hi ha un episodi de la seva vida que prefereix deixar amagat i no explicar a ningú. Com si no existís. En el passat, algú li va fer molt mal i mai ha pogut sobreposar-se. L’única manera que va trobar per continuar vivint va ser aparcant el problema en un racó obscur del seu cervell. Hauria estat millor resoldre’l, però no va tenir l’oportunitat. El seu silenci incomoda l’entorn. Secrets que poden amargar-te la vida...

La Julieta està a punt de deixar Madrid per anar a viure a Portugal amb la seva parella. Amb les maletes pràcticament fetes, decideix fer marxa enrere i quedar-se. Canvia de plans després de trobar-se amb la Bea, una antiga amiga de la seva filla Antía, de qui fa un munt d’anys que no es sap res. A partir d’aquest moment, i amb flashbacks constants, descobrim com la Julieta va conèixer al pare de l’Antía i com van ser els seus primers anys de vida. Hi ha una figura clau en els esdeveniments que ens expliquen. És el de la Marian, la governanta de la casa de Galícia on viuen la Julieta, en Xoan (Daniel Grao) i l’Antía. L’interpreta una de les muses d’Almodóvar, una grandíssima Rossy de Palma. Qui també convenç és Imma Cuesta, que fa d’Iva, una escultora amiga de la família.

Al final, “Julieta” acaba sent una història de dones, sobretot de dones, que pateixen, i molt, per la culpa i la pèrdua. Els homes ho afronten tot d’una altra manera. Almodóvar els retrata com a sers molt superficials. Quan una dona deixa de formar part de la seva vida, se’n busquen immediatament una altra. A grans mals, grans remeis. Una pel·lícula molt recomanable. És difícil veure-la tota sense emocionar-te i deixar escapar alguna llàgrima.

"UNA PASTELERÍA EN TOKIO"

Naomi Kawase, la directora de “Aguas tranquilas” (2014), torna a convèncer amb “Una pastelería en Tokio”, una pel·lícula intimista i molt zen. Els seus dos principals protagonistes són en Sentaro i la Tokue. Ell està a càrrec d’una petita pastisseria que fa dorayakis, uns pastissets farcits de pasta de mongeta. És el que menja en Doraemon a la sèrie de dibuixos.

A en Sentaro l’interpreta Masatoshi Nagase, a qui recordava de “La espada oculta” (2004), de Yôji Yamada. La Tokue és una dona gran, superada la setantena, que s’ofereix per treballar amb ell. El pastisser busca algú que el pugui ajudar algunes hores al dia. Li dóna vida la Kirin Kiki, l’àvia de “Milagro”, de Hirozaku Koreeda. Tots dos convencen. El missatge que ens dóna la Kawase és que tot el que ens proposem en aquesta vida, sigui el que sigui, ho hem d'intentar fer amb ganes i amb amor. No aconseguirem res si ens movem per esma, només per complir amb l’expedient. Com pot ser que en Sentaro faci bons dorayakis si mai se n’ha pogut menjar cap de sencer dels que fa ell? Tan difícil és d’entendre?

Amb l’arribada de la Tokue, el negoci funciona cada cop més bé. El seu petit negoci i la seva solitària existència. La Tokue (que té un secret amagat) li està donant tota una lliçó de vida. En el fons, ell també està marcat per un fet passat que condiciona tot allò que fa. “Una pastelería en Tokio” és un cant a la vida i a la companyonia. Hi ha un tercer personatge que, indirectament, també té molt de pes en la història. Es tracta de la Wakana, una noia que es passa moltes hores a la pastisseria i s’acaba fent amiga d’en Sentaro i de la Tokue. Tenen una relació molt especial. La Kyara Uchida ja havia treballat amb Kiki a la citada “Milagro”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 07, 2016

El elefante desaparece (Haruki Murakami)


Per primer cop podem llegir “El elefante desaparece” en castellà. La traducció del japonès és de Fernando Cordobés i Yoko Ogihara. Haruki Murakami (Kioto, 1949) va publicar-lo l’any 1993. Ara ho ha fet Tusquets Editores i té 344 pàgines. En català, l’edició és d’Empúries. Qualsevol llibre de Murakami està per sobre de la mitjana. No me’n perdo ni un. Si no me n'oblido cap, ja n'he llegit quinze d'ell.

Són 17 contes curts molt diferents. Em quedo amb els més surrealistes, aquells que confonen realitat i ficció i caminen de puntetes per aquells mons paral·lels que tant agraden a l’escriptor asiàtic. És el cas d'“El enanito bailarín al capdavant”. Un dels protagonistes treballa a una fàbrica d’elefants. Els capturen vius i d’un en fan cinc. Així de fàcil i de complicat. També hi surt un plantígrad a “El elefante desaparece”, que dóna títol al llibre. On ha anat a parar? L’argolla que portava en una pota, i que el mantenia lligat, continua tancada... Podria ser que hagués encongit? “La gente de la televisión” i “El pequeño monstruo verde” també tenen aquest toc “paranormal”. Si un monstre et llegeix el pensament, pots fer-li mal d’una manera ben senzilla: imaginant que el tortures sense parar. O no?

També m’ha agradat molt “Sueño”, que ja havia llegit fa un temps. S’havia publicat en un bonic llibre, com a història única, amb il·lustracions de Kat Menschik. La protagonista no pot dormir. El més estrany és que el seu insomni la fa més forta. Podríem qualificar d’absurda la història d’“El comunicado del canguro”, en la qual una persona que treballa en el departament de reclamacions d’uns grans magatzems escriu una carta sense cap sentit. Les cartes també apareixen a “Una ventana”. A “Nuevo ataque a una panadería”, una parella atraca un McDonald’s, però només roba 30 Big Mac. Les begudes les paga! Havien de delinquir. És una manera d'alliberar-se del passat.

CENT PER CENT MURAKAMI

Dels contes més realistes em quedo amb “El último césped de la tarde”. El seu protagonista deixa de treballar quan l’abandona la seva xicota. Si no pot fer coses amb ella, Per què ha de seguir guanyant diners? I això que tallar gespa li encanta. En un altre relat, l’autor ens explica una història on repassa mentalment els xinesos que ha conegut al llarg de la seva vida. Es titula “Un barco lento a la China”. A “El pájaro que da cuerda y las mujeres del martes”, un home rep la trucada d’una dona que li demana deu minuts per posar-se d’acord. Sobre què, si no la coneix? A “Sobre el encuentro con una chica cien por cien perfecta en una soleada mañana del mes de abril” ens diu que les oportunitats s’han d’aprofitar quan es presenten. No més tard Per què esperar...

Completen el llibre “La caída del imperio romano. La revolución india de 1881. La invasión de Polonia por Hitler y el reino de los vientos enfurecidos”,Lederhosen, “Asunto de família”, “Silencio” i el provocatiu “Quemar graneros”. Crema els seus? No, per suposat. “El elefante desaparece” és cent per cent Murakami. Està ple de referències musicals, hi surten molts gats, la majoria de protagonistes beuen cervesa i els matrimonis que apareixen a les històries mai estan junts. N’hi ha un que està fora de casa, quasi sempre la dona. També es repeteix que el protagonista no recordi persones que va conèixer en un passat llunyà. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’abril 06, 2016

En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu" (Georgina Esteva i Montse Buñuel)


Georgina Esteva (Barcelona, 1977) i Montse Buñuel (Granollers, 1968) han tornat a publicar juntes. Després de l’èxit d’”Un pòdium irresistible”, han escrit i il·lustrat, per aquest mateix ordre, “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”. També està publicat per l’Editorial Gregal i té 102 pàgines. Es tracta de narrativa juvenil, de nou relacionada amb el món de l’esport.

En Nicolau juga al planter de l’Espanyol. Somia a arribar algun dia al primer equip. És un objectiu a llarg termini. De moment, en tindria prou amb fer cent tocs seguits amb la pilota... però mai no pot passar de vint. Els seus millors amics són bessons, en Pau i en Sebastià. El segon juga amb ell al club blanc-i-blau i també s’ho passa pipa amb el futbol. En Pau l’odia fins a punts insospitats. Ningú sap per què. Ell prefereix fer ollies i backfilps amb el seu monopatí. Un dia, mentre passeja pel bosc, en Pau es troba un periquito i se l’emporta a casa. Diu que el cuidarà, amb l’ajut del seu germà i del seu amic. El bategen amb el nom de Quitu i serà la mascota de l’equip.

Entre altres coses, el llibre ens diu que s’ha de treballar fort per aconseguir els nostres objectius. A l’escola i al club, en el cas dels nens que juguen a futbol. I cada cosa, al seu temps. La Georgina deixa entreveure que sempre s’ha de confiar en un mateix i no donar-li als factors externs més importància de la que tenen. Un periquito pot ser un estímul, però mai un amulet. Tenir-lo o no al costat no pot fer-te guanyar i perdre un partit. En la part final del llibre, l’autora ens relata un duel Girona-Espanyol, en el qual en Nicolau n’és un dels protagonistes. A la graderia està en Pau... i en Quitu. Per fer-ho tot més interessant, en les últimes pàgines hi apareix la Gabriela, que juga a futbol a l’equip d’en Pau. I és maca, molt maca.

“El què cal saber sobre l’Espanyol” (una petita història del club en quatre dades), la llista de presidents que han tingut fins ara els periquitos i la lletra sencera de l’himne completen “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”, que segur que encantarà als joves seguidors de l’entitat.

"A mitja tarda marxem cap a casa. Estic ansiós perquè arribi el dia d'anar a entrenar. Els millors dies del món són els que hi ha entrenament o partit, però ara que ja he sopat també toca un dels millors moments: el d'anar a dormir o, més ben dit, el d'anar a somiar. Ara arriba el moment de continuar el somni allà on l'he deixat a la classe d'història. Tanco els ulls i la imaginació em trasllada ràpidament on vull anar. Segueixo fent tocs amb la pilota: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set... i així fins arribar a cent. M'adormo esperançat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 04, 2016

Confessions d’un culer defectuós (Sergi Pàmies)


Sóc fan incondicional de Sergi Pàmies (París, 1960). Quan col·laborava a Els Matins de TV3, cada setmana comentàvem els llibres i les pel·lícules que ens havien agradat. Era un ritual sagrat, com ara llegir les seves cròniques de futbol a La Vanguardia. El futbol és el tema del seu últim llibre, “Confessions d’un culer defectuós”, d'Empúries. És petit de format i curt: 165 pàgines.

L’estil és el de sempre, clar, directe, corrosiu, punyent i molt divertit. Es considera un culer defectuós perquè, entre altres coses, no se sent antimadrista. Diu que el fet de criar-se a París el va allunyar del franquisme i de tot el que va comportar futbolísticament parlant. Quan ell va arribar a Barcelona només era seguidor de Johan Cruyff, del Saint-Étienne i de l’Olympique de Marsella. Del Barça no en sabia pràcticament res. Canviant de tema, també considera que, avui dia, la rivalitat amb l’Espanyol s’ha refredat una mica. Els barcelonistes s’han buscat enemics del seu nivell, com per exemple el Chelsea, sobretot amb José Mourinho a la banqueta. Els temps canvien.

En Sergi es va fer afeccionat al Barça gràcies al seu oncle Pau. Amb Toni Torres, jugador blaugrana del 65 al 76, eren cosins. No el van fer soci de naixement, com molts nens i nenes que són inscrits al club, per un avi o per un tiet, poc després de sortir de la panxa de la seva mare. Per això, ell també és un culer imperfecte. Un dels capítols més divertits és el “Petit tractat d’abraçologia”, on compara les abraçades de Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Sublim! Dels tres, Amb qui deixaria els seus fills un cap de setmana? Amb Bartomeu, sens dubte. També m’ha agradat molt el capítol “Sotil: el cigne negre”. Mai no perdonarà que Neeskens substituís al peruà i acabés formant parella d’estrangers amb Cruyff. Quin complot holandès contra Sotil, el millor soci que mai ha tingut al camp el crac blaugrana!

MILITANT CRUYFFISTA

El capítol “Esplendor i ruïna de les premonicions Cruyff” és el més llarg i el més emotiu, encara més després de la seva mort. Pàmies és un cruyffista en lletres majúscules. Fins al punt d’escriure que “Cruyff sempre té raó, fins que s’equivoca”. Comenta algunes anècdotes que va viure al seu costat, com la de la targeta de crèdit... que no explicaré. En Pàmies també intenta trencar alguns tòpics, com que al Camp Nou el públic no anima. Ell aposta pel silenci i per encoratjar l'equip d'una manera moderada, quan toca. No vol que l’Estadi es transformi en un altre Palau Blaugrana. On sí que hi hauria d’haver silenci, i cada cop sembla més complicat, és a l’entorn barcelonista, amb un munt de temes per resoldre als jutjats i enfrontaments constants.

“A Pròrroga: dilemes morals, rituals sentimentals”, l’autor reflexiona al voltant de temes molt més profunds, com el patrocini de Qatar o la quantitat de diners que cobren els jugadors, que podrien posar fi a la filosofía del club. Cap on va al Barça? Poca gent ho sap, diria. Segur que aquest llibre serà un dels més venuts de Sant Jordi. S'admeten apostes.

“Cruyff. Johan. Déu. El Profeta. L’Holandès Errant. Els noms canvien en funció del grau de devoció o familiaritat de qui els pronuncia. Els sentiments que concita Cruyff són diversos i sovint extrems, sobretot en el sector de barcelonistes virtuosos en l’art de dir-ne pestes. El poden criticar amb una exquisidesa quirúrgica, pel broc gros i amb argumentacions d’aparença coherent. Col·leccionen anècdotes teòricament documentades i afirmen tenir centenars de proves que confirmen que Cruyff és un pesseter, un aprofitat, un gandul, un frívol i, per descomptat, un mal patriota”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy