diumenge, de juny 17, 2018

Susqueda (Miquel Fañamàs)


No recordo haver llegit cap llibre sobre una catàstrofe natural, que és el que s’explica a “Susqueda”, del periodista gironí Miquel Fañamàs (1948). M’ha sorprès positivament. Té 299 pàgines i està publicat per Columna. Es basa en un relat breu, del mateix autor, que va guanyar el Premi de Narració Curta Just M. Casero, l’any 1981. L’acció passa en set dies horribles, impossibles d’oblidar pels seus protagonistes.

Un terratrèmol a prop d’Amer provoca esquerdes irreparables a Susqueda, que rebenta i deixa escapar milions de metres cúbics d’aigua. Com a conseqüència, la gran onada que es produeix inunda tot el que troba en el seu camí, inclosa una bona part de la ciutat de Girona. La novel·la ens explica l’abans, el durant i el després de la tragèdia. Tot comença quan dos tècnics de l’empresa propietària del pantà pugen a Susqueda i veuen que els desperfectes provocats pel moviment sísmic són importants. Fan tot el possible per arreglar-los, amb el suport de tot un munt d’operaris, però des d’un primer moment veuen que serà pràcticament impossible. Necessitarien un miracle! Paral·lelament a aquest intent de reparació, les autoritats competents comencen a preparar-se per posar en marxa una evacuació que sembla inevitable.

Un dels principals personatges d’aquesta apassionant història és el periodista Oriol Rovira, que està al càrrec d’un blog que es diu Llambordes de Girona. N’estava fart d’haver de complir ordres i de rebre pressions de polítics i anunciants i va decidir establir-se per ell mateix. Compta amb molt de prestigi i un bon nombre de seguidors. Una ex-parella de l’Oriol li passa tota la informació que té sobre Susqueda i li demana que la publiqui. La Marta vol que la gent sàpiga la veritat i no només una part. Que quedi constància que la situació és greu i irreversible. Els seus caps han optat per intentar rebaixar la tensió i explicar una versió edulcorada dels fets. L’Oriol decideix fer-li cas i es converteix en la principal font per seguir el conflicte de ben a prop. En aquesta catàstrofe, els blogs i les xarxes socials tindran un pes determinant.

Fañamàs dona a la història un embolcall força atractiu. Ha incorporat nous elements a mida que escrivia la novel·la. Fa referència, per exemple, al doble crim del pantà de Susqueda i l’ascens de l’equip de futbol del Girona a Primera Divisió. Tampoc no s’oblida de la branca gironina de l’anomenat cas del “tres per cent”. En la part del Girona hi he intuït un to un pèl còmic, no sé si era la seva intenció. L’entrenador Pablo Marín (per Machín) demana a la plantilla que col·labori activament en el procés d’evacuació. El capità Àlex Granell es converteix en Àlex Pradell i dirigeix les operacions. Molts dels habitants de les poblacions afectades no s’acaben de creure que Susqueda s’ensorri. Es neguen a sortir de casa i a abandonar les seves possessions. Greu errada... També és molt interessant veure la gestió de la crisi que fan els polítics i les conseqüències de la tragèdia.

“Però una cosa eren els plans que s’estaven elaborant i l’altra la realitat del moment i la situació de pànic col·lectiu que s’estava creant. Les policies locals, tot i l’ajuda que rebien d’altres cossos i forces de seguretat, tenien seriosos problemes, ja que només perquè la població fes cas de les instruccions que els donaven sinó per fer arribar nítidament el missatge d’un perill imminent. -Hi ha perill d’esfondrament de la presa de Susqueda! Qui tingui parents o amics a pobles o ciutats segures que hi vagi fins que el perill hagi passat. Cal consultar les vies d’evacuació segures! Els que no tinguin possibilitat de refugi, si us plau, com a mesura de prevenció és important que surtin de les cases i es vagin concentrant als punts que indicarà la policia per dirigir-se immediatament a les muntanyes i turons que estan fora de perill. Això no és un simulacre. No és un simulacre!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juny 16, 2018

Només nit (John Williams)


Hi ha episodis traumàtics que poden marcar tota una vida. Queden amagats en un racó fosc del subconscient i apareixen quan menys t’ho esperes. I si no, que li preguntin a l’Arthur Maxley, protagonista de “Només nit”, del nord-americà John Williams (1922-1944). Té 141 pàgines i està publicat per Edicions 62, amb traducció d’Anna Llisterri. D’aquest autor ja havia llegit “August” i el sensacional “Butcher’s crossing”.

L’Arthur és un jove amargat que sobreviu com pot, gràcies als diners que rep setmanalment del seu pare. El manté però no tenen cap tipus de relació des de fa anys. Fins que un dia, quan menys s’ho espera, li arriba una carta d’ell proposant-li una cita. Està de visita a la ciutat i li demana que sopin plegats. El noi dubte, però acaba acceptant. La cita està plena de retrets. L’Arthur troba a faltar a la seva mare i culpa al seu pare de tots els seus mals. Fins al final del llibre no descobrim què va passar exactament entre ells, tot i que ho intuïm ben aviat. Després de l’àpat, marcat per la por i l’aversió, el noi entra en un local nocturn i comença a gaudir d’una nit plena de música i d’alcohol, sobretot d’alcohol. Allà coneix una noia que també ha begut més del compte...

En el decurs de la cita, l’Arthur no deixa de pensar en la seva mare i, sense voler-ho, li venen al cap tots els detalls de la sòrdida història que va viure quan només era una criatura. Ha passat molt de temps, però no ha oblidat. Porta la marca del costat fosc i no pot treure-se-la de sobre. I, per desgràcia, moltes vegades, les persones reaccionen d’acord amb els models viscuts i establerts, encara que no siguin els més adients. En Maxley està perdut i ho acaben pagant els altres. Com és habitual, en Williams ens regala una prosa sòbria i elegant, plena de matisos. El personatge del noi està molt ben treballat i, des d’un primer moment, pateixes amb ell. No s’ha sabut sobreposar a les circumstàncies... i així li va. Un llibre intens i curt, que pot llegir-se d’una tirada. Tot un encert.

“Al cap d’unes quantes hores, quan va haver deixat la vorera i va traspassar la porta giratòria de l’Hotel Regency, els espetecs i l’enrenou dels carrers de la ciutat es van transformar ràpidament en el soroll esmorteït del vestíbul. Es va quedar un moment dret a l’entrada, orientant-se. Aleshores va travessar la sala, caminant com si fos un intrús en un món ple de vida i tanmateix despersonalitzat. Es va dirigir a una escala que portava a un amfiteatre rectangular que emmarcava i permetia observar la platea febril del vestíbul. Des d’allà es va convertir en un xiuxiueig atenuat. Si mirava cap avall, veia només un mar anònim d’humanitat, i de cap manera no li semblava que el formessin persones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 15, 2018

La decadència del Nero Golden (Salman Rushdie)


Segur que ‘reinventar-se’ és una de les paraules més utilitzades dels últims anys, sobretot des que la crisi va estar a punt d’enfonsar-ho absolutament tot. Doncs de donar un nou valor o sentit a la vida en parla Salman Rushdie (Bombai, 1947) a “La decadència del Nero Golden”. La traducció és de Marc Rubió i està publicat per Proa. Té 445 pàgines i suposa la tornada al realisme de l’escriptor dels polèmics “Versos satànics”.

Amb l’objectiu de deixar enrere el passat i reinventar-se, els Golden arriben a Manhattan i s’instal·len als Gardens. Són quatre, el pare, que es fa dir Nero, i els seus tres fills: en Peyta, l’Apu i en Dionís, a qui tothom acaba coneixent com a D. Són multimilionaris i fugen de Bombai, on va morir la mare, en un atemptat terrorista. Fins al final del llibre no descobrim perquè els Golden han de marxar a corre-cuita del país que els va veure néixer i créixer, tot i que ho intuïm. Des que arriben a Nova York, la família desperta molt interès en el veïnat, sobretot a en René, que viu amb els seus pares. Té 20 anys i, des d’un primer moment, veu clar que la història d’en Nero i companyia li servirà per rodar la seva primera pel·lícula. A poc a poc va apropant-se a ells fins a convertir-ser en un ‘membre’ més de la família....

Els Golden no són fàcils, més aviat el contrari. En Neró és un home prepotent, que mana molt i deixa poc marge de decisió a les persones que l’envolten. El fill gran, en Peyta, té por als espais oberts i es passa tot el dia a casa, sense sortir de la seva habitació. El segon, l’Apu, veu fantasmes pertot arreu. El passat a Bombai el té tenallat i, segons veiem, acaba influint en tota la seva obra pictòrica. És un artista emergent. El petit, en D., té greus problemes d’identitat de gènere. No sap qui és realment ni qui vol ser. La seva xicota intenta ajudar-lo, però no ho aconsegueix. Un altre personatge clau del llibre és la Vasilisa, una jove russa, amant dels diners i de la fama, que engalipa al Nero a través del sexe i de la passió. La veritat, però, és que tots dos saben perfectament a què juguen. Les regles estan marcades.

“La decadència del Nero Golden” comença el dia en què Barak Obama es converteix en president dels Estats Units. El llibre té un alt contingut polític. En la seva part final hi ha moltes referències a un malvat de còmic, el Jòquer, que lluita per convertir-se en el successor d’Obama. Rushdie el presenta com el boig del pèl verd i li dedica un munt de crítiques. Tothom té clar que es refereix a Donald Trump, tot i que no l’anomena en cap moment. La seva rival és la Batwoman, l’alter ego de Hillary Clinton. Les referències literàries (amb “El Gran Gatsby” al capdavant) i, sobretot, les cinematogràfiques són constants. Són moltes les pel·lícules, els directors, els actors i les actrius que esmenta, demostrant que la seva cultura audiovisual és inacabable. Una grandíssima obra. Literatura d’alta volada.

¿És possible que el mal coexisteixi amb el bé? I, si és així: ¿a què queda reduït el significat d’aquests termes quan se’ls empeny a formar una aliança tan incòmoda i potser irreconciliable? Potser, vaig pensar quan el bé i el mal se separaven tots dos es tornaven igual de destructius, de manera que el sant es convertia en una figura tan esfereïdora i perillosa com el canalla infame. I que, en canvi, quan l’honradesa i la maldat es combinaven en les proporcions adequades, com el whisky i el vermut dolç, s’aconseguia el clàssic Manhattan de l’animal humà (sí, amb un rajolí de bíter i una mica de pell de taronja –doneu aquests ingredients la lectura al·legòrica que vulgueu, i als glaçons també-). Però sempre he tingut dubtes sobre aquesta noció del ying i el yang. Potser la unió dels contraris que formava la naturalesa humana era només el que els éssers humans es deien a ells mateixos per justificar i defugir les seves imperfeccions.”

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 29, 2018

L'ordre del dia (Éric Vuillard)


Ha arribat a les llibreries catalanes amb l’aval del prestigiós Premi Goncourt de l’any 2017. L’ordre del dia” és un llibre inquietant. Té 137 pàgines i està publicat per Edicions 62. El firma Éric Vuillard (Lió, 1968) i la traducció és de Jordi Martín Lloret. L’autor intenta il·luminar petites parts de la història en els anys previs a la Segona Guerra Mundial, com quan el nazisme va arribar al poder (1933) o Alemanya va annexionar Àustria (1938).

Voluntàriament, Vuillard ho explica tot com si fossin petites anècdotes, però queda clar que els fets que relata van marcar la història i que, encara avui, en patim les conseqüències. Com la trobada que van tenir amb Hitler amb els 24 industrials que van patrocinar la seva campanya electoral. Entre ells, els responsables de BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz... ‘Cognoms’ que tenien pes l’any 1933 i que continuen tenint-lo ara. Res no ha canviat. Empresaris que, en el decurs de la guerra, van fer servir als jueus que estaven tancats als camps de concentració com a mà d’obra barata. Tot lliga, malauradament.

També és molt impactant el dinar de comiat que Neville Chamberlain va oferir a Joachin von Ribbentrop, just quan aquest estava a punt de deixar Anglaterra. També hi eren Alexander Cadogan i Winston Churchill. A mig àpat, un agent del Foreig Office va donar un sobre a Chamberlain. Se l’informava que les tropes alemanyes acabaven d’entrar a Àustria. Von Ribbentrop, que ja ho sabia, va allargar deliberadament la cita i va aconseguir que els britànics reaccionessin tard, com els francesos. El tercer episodi que m’ha cridat l’atenció és el dels tancs alemanys, que van tenir molts problemes només travessar la frontera d’Àustria. Un munt es van espatllar i van provocar un embús considerable. Costa de creure, però és del tot real.

Vuillard també fa referència a les mil set-centes persones que es van suïcidar, en només una setmana, abans de l’Anschluss. Fa referència a alguns casos concrets. No tothom va rebre Hitler amb banderetes nazis i crits d’eufòria, com ha volgut fer creure alguns. “L’ordre del dia” és un llibre potent i molt ben escrit. L’autor sembla voler treure transcendència als fets que explica amb detall, però diria que la seva intenció és aconseguir el contrari. Tot és molt transcendent. Les paraules estan ben escollides i no n’hi ha ni una de sobrera. Capítols curts, concisos i amb contingut per donar i per vendre. Una petita obra d’art.

“Aquest és doncs el nom autèntic dels Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d’ell els seus fills i els fills dels seus fills s’asseuran al tron. Però el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s’agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l’estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores els nostres productes de neteja, les nostres ràdio despertador, l’assegurança de la nostra llar, la pila dels nostres rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 23, 2018

Taxi (Carlos Zanón)


De vegades, fa la sensació que hi ha persones que funcionen per inèrcia. Un dia van fer un parell de passos enrere per prendre impuls i viuen gràcies a aquella energia sobrera. Mentre no se’ls acaba, avancen per aquest món podrit sense fer-se massa preguntes ni donar respostes. És el cas del protagonista de “Taxi”, de Carlos Zanón (Barcelona, 1966). El llibre té 364 pàgines i està publicat per Ediciones Salamandra.

Sandino és un taxista casat i sense fills. Llegit, amb cultura musical i molts dubtes, deambula pels carrers de Barcelona amargat i poruc, sobretot ara que la Lola vol explicacions. La seva dona li ha donat un ultimàtum; i ho ha fet amb la frase que, només de sentir-la, fa posar els pèls de punta: “Hem de parlar”. Sandino li diu que es reunirà amb ella a la nit, quan torni a casa, però no complirà la seva promesa. Es passarà set dies i sis nits evitant-la, conduint sense aturador, dormint en hotels impersonals i ficant-se en un munt de problemes. Sense voler-ho. Per amistat. El principal per culpa de la Sofia, una taxista que es passa de llesta. No ho hauria d’haver fet mai.

Infidel fins al moll de l’os, amb un passat ple d’alcohol, de drogues i de moltes hores d’insomni, Sandino només sap fugir cap endavant. No té la capacitat per aturar-se, valorar la situació i decidir sobre allò que més li convé. Entre conversa i conversa amb els seus clients, prefereix posar la directa i estavellar-se contra qualsevol cosa que se li posi al davant. És una mica més fàcil. Cap dona l’omple del tot i ha arribat al punt que quasi ni gaudeix del sexe. 'Caça' i, des del mateix moment que mossega la presa, perd tot l’interès i la deixa. Es tracta d’acabar la cita de la millor manera possible i començar a pensar en la següent. L’excitació és molt més gran en els preparatius que en l’execució. La Veronica ja és història. La Nat –llámame Nat- potser sempre serà inaccessible? Són de barris diferents. Realitats diferents. Mons diferents. I la Lola... Ni l’estima ni la vol perdre.

“Taxi” és una novel·la fosca com el carbó, en què Barcelona, la nostra Barcelona, és un personatge més; i amb un gran pes específic. Zanón retrata una ciutat bruta i cruel, plena de gent corrupta, de traficants, de putes, de sinistres clubs nocturns i amb un exmosso perillosíssim, amb moltes ganes de venjar-se d’en Sandino. D’una manera sòbria, i amb tocs poètics, Zanón ens explica una història de perdedors (amb “ressucitador” de morts inclòs), on res que passa és realment determinant. Retalls de vida. I de mort. Tot està explicat amb un gran ritme narratiu, que t’enganxa des de la primera pàgina, com la música de “The Clash”. Literatura en majúscules. L’autor de “Yo fui Johnny Thunders” (2014) ha tornat a encertar de ple. Molt recomanable.

"Veinteañeros, treintañeros, cuarentones, vampiros, zombis metropolitanos. A pasar la cincuentena se convierten en algo más oscuro, tremendamente resentido pero ya amansado. Ya no se rapan las calvicies. Ésa es la señal. Ésos viven en un escenario sin horario creyéndose unas especie de Batman vicioso, arrogante y lerdo, embriagado en sus propias frustraciones, el ambientador de canela y el hedor del esfínter en el que haya guardado su coca el dealer. Tipos feos que parecen salidos de una mala noche de peor speed cortado con tiza, vestidos con ropa comprada por sus nenas en La Roca y con un vocabulario de trescientas palabras que, en ocasiones, no son ni capaces de combinar. Gafas de sol incrustadas en medio del occipital, tatuajes, barrigones y, muchos de ellos, españoleando en demasía con tal de tener algún motivo con el que acabar cualquier discusión".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

dimecres, de maig 16, 2018

Permagel (Eva Baltasar)


Follar i llegir. No és una mala filosofia de vida. Sempre que tinguis les espatlles cobertes, evidentment. Ho intenta, i ho aconsegueix durant cert temps, la protagonista de “Permagel”, d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978). El llibre, del qual ja se n’han fet tres edicions, té 187 pàgines i està publicat per Club Editor. Permagel és la part de la terra que no es desglaça mai, com el cor de la nostra heroïna.

La narradora de “Permagel” pateix; i de quina manera. No està contenta amb pràcticament res i en qualsevol moment podria dir prou i marxar d’aquest món fred i egoista. Habitualment, la por ens paralitza. La seva família no li ha posat les coses fàcils. La mare és obsessiva i massa proteccionista. Sempre està pendent del ‘què diran’. La germana ens vol fer creure que és molt feliç, però no ens enganya. Segueix les pautes marcades per la societat (parella heterosexual, matrimoni per l’església, fills...), però no carbura bé. Ella és molt més realista i imperfecta, com tot allò que ens envolta. Sap que no arreglarà res i es concentra en allò que més li agrada: follar i llegir. Per què complicar-se la vida?

“Permagel” és un llibre íntim i revelador. Patim al costat de la protagonista, que ens roba el cor des del primer moment. Podem arribar a entendre els seus raonaments i acompanyar-la en el seu tortuós viatge. La descripció de les seves amants, plenes de passió, són una petita obra d’art. Atracció física i intel·lectual. També són molt profundes les seves reflexions al voltant del sexe. Des que veu la seva primera pel·lícula pornogràfica, de ben jove, fins a les relacions que manté amb tot un seguit de dones, passant per sumptuoses escenes de sexe en solitari. Follar i llegir. Mentre espera una mort que mai no arriba. Per què tot és tan complicat?

Fins que va publicar aquest llibre revelador, Baltasar només havia publicat poesia. Segur que en té la mà trencada. “Permagel” és poesia pura. Entre altres coses, l’autora ens retrata la comunitat malalta en què vivim, amb molta mort i, evidentment, si la busques, també amb molta vida. És un llibre cru, profund i impossible d’oblidar, que es llegeix d’una tirada. Tota una revelació. Que una part de la terra no es desglaci mai ens dona seguretat, encara que segur que hi ha molta gent que no s’ha plantejat mai si prefereix el fred o la calor. Follar i llegir.

“Aconseguir una feina gràcies a una bona recomanació deu ser el que més s’assembla a l’enamorament, t’estableixes en una sensació d’ingravidesa intensament plaent durant cert temps, com si de sobte la vida es deixés portar per una avinguda arbrada i s’aboqués a un punt ample sobre aigües quietes. T’abstreus de tu mateixa mirant els ànecs verds i les seves famílies monoparentals. Tot plegat és tan indolor! I se’t revela tanta bellesa renaixent al propi rostre, envaint les meitats amables de l’altra gent! És una vivificació dels sentits”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 14, 2018

El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)


La senyoreta Pettigrew té uns 40 anys i podríem dir, amb molt de respecte, que no té no ofici ni benefici. A punt de quedar-se sense pis (deu el lloguer de l’últim mes i la faran fora) i sense feina ni parella viu una situació desesperada. Tot podria canviar quan li ofereixen fer d’institutriu. No li agrada cuidar nens, ni en sap massa, però ja fa temps que es dedica a això. Busca estabilitat, i espera trobar-la aviat.

Winifred Watson (Newcastle upon Tyne, Regne Unit, 1906-2002) és l’autora d’”El gran dia de la senyoreta Pettigrew”, traduïda al català per Maria Rossich. Aquesta divertidíssima novel·la té 240 pàgines i està publicada per Viena Edicions. L’any 2008 se’n va fer una versió cinematogràfica, amb Frances McDormand de protagonista. Es va titular “Miss Pettigrew lives for a day” i diria que va passar força desapercebuda. Per una errada de l’empresa que la representa, la Guinevere (aquest és el seu non de pila) va a buscar feina a casa de l’actriu i cantant Delysia Lafosse. Però no té ni temps d’explicar què vol: només creuar la porta es veu immersa en un munt de situacions compromeses, que resol a la perfecció, una darrere de l’altra.

La Delysia és jove, guapa i despreocupada. Hi ha tres homes que estan enamoradíssims d’ella: en Phil, en Nick i en Michael, i no es veu en cor de fer-los sortir de la seva vida. És per això que els alterna. Fins que la senyoreta Pettigrew, sense experiència en l’amor però amb molta mà esquerra, intenta solucionar-ho, parlant amb cadascun ells. Pràcticament sense voler-ho ni adonar-se’n, la Guinevere es converteix en imprescindible per a la Delysia, que sembla que no sap fer res sola. Per a la Delysia i per a la senyoreta Dubarry, que s’acaba de barallar amb En Tony i tampoc no sap quin camí agafar. Sort que la senyoreta Pettigrew va sortir del no res per posar una mica de seny. Es converteix en la mare que haurien volgut tenir al costat ara que la necessiten.

El llibre de Watson es llegeix francament bé. El personatge de la Guinevere Pettigrew és encantador. Està molt ben dibuixat i t’hi enamores des de la primera pàgina. La seva transformació, física i mental, és espectacular. Arriba a casa de la senyoreta Lafosse mal vestida i trista i en surt feta tota una model. Sense esperar-s’ho viurà el dia més emocionant de la seva vida. Un dia que no oblidarà mai. I qui si sap si els següents seran iguals o millors. Frases curtes, molt de diàleg i un gran sentit de l’humor fan de “El gran dia de la senyoreta Pettigrew” una novel·la perfecta per passar una bona estona. L'autora sembla voler dir-nos que tot és possible. Quan penses que estàs al fons del pou, sempre por aparèixer algú que t'ajudi a pujar cap a munt. Has de confiar en tu i, qui sap, potser trobaràs algú que et doni la mà per fer-te les coses una mica més fàcils. Una mica.

“Va seguir la senyoreta LaFosse fent saltirons, amb el color natural del seu cutis reforçant l’artificial, els ulls brillants, la respiració entretallada. Havia salpat cap a l’aventura i desembarcaria en un club nocturn. Només el nom ja l’omplia d’una magnífica sensació d’eufòria. Què n’hauria dit la seva mare, al cel sia, si s’alcés de la tomba? A quins nivells de depravació estava arribant la seva filla? Però en fi, i quina importància tenia això, ara? Cap ni mica. La senyoreta Pettigrew ho va reconèixer lliurement, amb franquesa i alegria. Havia sortit disposada a viure una nit boja. Tenia intenció de divertir-se. Pensava tastar un altre còctel d’en Tony. Era una dama exuberant disposada a passar-s’ho bé, i oh ombres d’un passat monòton, no es conformaria amb cap altra cosa! Sortia a divertir-se com mai ho havia fet abans, i ni tots els sermons del món podrien canviar el seu objectiu. Es dirigia a aigües profundes, tenyiria de carmí els mars multitudinaris”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 09, 2018

La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)


Sempre que tinc l’oportunitat de llegir Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, Estats Units, 1961) ho faig amb interès. El seu últim llibre és “La mare de totes les preguntes”, traduït per Marina Espasa. Està publicat per Angle Editorial i té 237 pàgines. És escriptora, historiadora, activista i feminista. Més d’un cop, m’havia plantejat si anava un pèl massa enllà; però després de veure algunes sentències judicials crec que es queda curta. No és no!

Entre altres coses, Solnit denuncia que sempre s’hagi intentat silenciar a les dones i que els homes portin el pes de totes les converses, convençuts, a més a més, que tenen la raó del seu costat. Quina és la mare de totes les preguntes? L’autora denuncia que en una tertúlia, el periodista que la conduïa (un home) li preguntés per què no tenia fills. Entén que la pregunta estava fora de context i que mai li hauria fet a un home. En la mateixa línia, en una trobada per parlar de Virginia Woolf, una part del públic (masculí) estava més interessat en la vida personal de l’escriptora (i en el fet que no hagués tingut fills) que en la seva obra literària. Inadmissible, segons Solnit.

L’autora assenyala el 2014 com un any de rebel·lió feminista contra la violència masculina: un any de rebuig creixent a estar callades. Solnit vol deixar clar que moltes de les violacions que pateixen les joves als campus de les universitats -i a molts llocs més- acaben sense càstig. Moltes vegades, diu, no s’acaba de donar credibilitat al relat de les víctimes, que queden desemparades. Posa l’exemple d’una alumna que va anar arrossegant un matalàs, tot el curs, com a senyal de protesta. L’objectiu de Solnit és fer una crida a les dones per transformar el món. Si els homes les ajuden, encara millor. Ho poden aconseguir a través de les seves històries. Una de les que explica té a la seva mare com a protagonista. Li va dir a un policia que el seu marit li havia pegat i aquest li va donar un parell de consells de cuina, per satisfer al seu home.

“La mare de totes les preguntes” és un llibre d’articles dens, ple de dades i molt ben documentat. Com sempre, Solnit ho critica tot i tothom. El seu llenguatge és àgil, directe i contundent. Li fa ràbia que, segons ella, hi hagi pocs llibres escrits per dones i que molts dels escrits per homes, com “Lolita”, de Nabokov, tractin a la dona com un objecte. Fins i tot acaba creant una llista d’obres que les dones no haurien de llegir, tot i deixar clar que tothom és lliure de fer el que vulgui.

“La violència contra les dones és sovint contra les nostres veus i les nostres històries. És un rebuig a les nostres veus i del que significa una veu: el dret d’autodeterminació, a la participació, al consentiment o a la dissensió, a viure i a participar, a interpretar i narrar. Un marit pega la dona per silenciar-la; un violador amb qui només s’ha tingut una cita o a qui es coneix vagament es nega a acceptar que el “no” de la víctima vulgui dir el que vol dir, que només ella té jurisdicció sobre el seu cos; la cultura de la violació afirma que el testimoni de la dona no és vàlid, no és fiable; els activistes antiavortament també miren de silenciar l’autodeterminació de les dones; un assassí silencia per sempre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy .

dimarts, de maig 08, 2018

La mujer en la ventana (A.J. Finn)


Vi, molt vi. Merlot. Copes, moltes copes. Ampolles. Caixes senceres. I pastilles. Tubs i més tubs. De totes les mides i colors. L’alcohol i els medicaments no fan una bona combinació, encara que no pensis sortir de casa. Un barnús (la nostra protagonista sempre el porta posat), un gat com a única companyia i Internet. Un cop connectat, tens tot el món al teu abast, sense moure’t, sense haver de desplaçar-te. Ja arribaran temps millors. O no.

L’Anna Fox és psicòloga infantil. Sap perfectament que si es medica, no pot beure; però li importa poc. La sensació que li produeix el Merlot baixant per la gola és de les poques coses que creu que l’ajuden a tirar endavant. Fa deu mesos que no surt de casa, des que alguna cosa va canviar la seva vida. No descobrim el veritable motiu fins a la part final de “La mujer en la ventana”, d’A.J. Finn. Va ser la tercera novel·la més venuda a Catalunya en l’últim Sant Jordi. Arribava instal·lada en el número 1 del prestigiós rànquing del New York Times. Està publicada per Grijalbo i té 537 pàgines.

L’autor ens presenta una dona sola i vulnerable. Com que no té res important per fer, mata el temps mirant per les finestres de casa seva, molts cops amb una càmera fotogràfica a les mans. D’aquesta manera, no se li escapa res. Tot és més o menys normal, fins que una nit l’Anna veu una cosa horrible. Ho explica ràpidament a la policia, però no l’acaben de creure. Ni la policia, ni el seu psiquiatre, ni la seva fisioterapeuta. Absolutament ningú. Ella sap que no es medica com cal i que beu més del compte, però descarta que sigui una al·lucinació. Sap què va veure i no en té cap dubte. O sí? Realment té proves? Com s’ho farà per convèncer a la gent amb la fila que fa, vestida amb un barnús brut i amb els cabells despentinats?

“La mujer en la ventana” és un thriller psicològic molt ben ambientat, ple de referències als clàssics de cinema en blanc i negre, que la protagonista mira tota sola en el seu DVD. En té una grandíssima col·lecció. Té preferència per les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart de protagonista. L’Anna té agorafòbia i la idea de sortir de casa la fa tornar boja. Només ho aconsegueix, escassos segons, si va acompanyada d’un paraigua de quadres que li serveix d’amulet, seguint les indicacions del metge que la porta. Però són segons, terribles segons. I fins aquí puc explicar. És d’aquells llibres que és millor atacar quasi “verge”, sense tenir-ne massa informació. M’ha recordat molt a “Escondida”, de Ross Arsmtrong, i a “La noia del tren”, de Paula Hawkins. El millor de tot és el gir final. A Hitchcock segur que li hauria agradat.

“Ahora, estoy sola. Alistair no puede interferir. Ahora, la sangre ruge en mis sienes.
Ahora.
Salgo volando al pasillo y desciendo la escalera como una exhalación. Si lo pienso, puedo hacerlo. Si no lo pienso. No lo pienses. Hasta el momento, pensar no me ha llevado a ningún sitio. “La definición de la locura, Fox –solía recordarme Wesley, parafraseando a Einstein- es hacer lo mismo una y otra vez esperando obtener un resultado distinto”. Así que deja de pensar y empieza a actuar. Claro que no hace ni tres días que actué –exactamente igual que ahora- y acabé en una cama de hospital. Volver a intentar lo mismo es una locura.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 07, 2018

La clau (Junichirõ Tanizaki)


“La clau”, del japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1965), és un bon ‘joc de miralls’, ple de voyeurisme, gelosia i exhibicionisme. Està publicat per Viena Edicions i té 181 pàgines. La traducció al català és d’Albert Nolla.Aquesta novel·la va veure la llum l’any 1956. Per sort, des de llavors, el paper de la dona, en el matrimoni en particular i a la vida en general, ha evolucionat moltíssim.

La protagonista principal de l’obra és la Ikuko, una dona d’uns quaranta anys amb un gran desig sexual. Mai no en té prou. Ha estat educada en un ambient rígid i tradicional. Sempre està preparada, però només contempla fer-ho a les fosques i tapada de cap a peus. El seu marit, professor d’universitat, passada la cinquantena, intenta seguir-li el ritme, però no sempre pot. A més a més, ell frisa per veure-la despullada, per posar-li una mica d’originalitat cada cop que s’enlliten. Però no hi ha manera. O potser sí? És la dona qui marca la pauta; i de quina manera!

El professor sempre ha escrit un diari personal. Mai hi havia inclòs res íntim ni de la seva vida sexual. Fins que tot canvia. Comença a incloure petites coses, que cada dia van a més, amb tota la intenció del món. Espera que la seva dona el llegeixi i, d’alguna manera, intenti satisfer-lo. Paral·lelament, la Ikuko també comença a escriure el seu diari, amb la mateixa intenció. Al llarg del llibre, tots dos fan veure que no llegeixen les reflexions de l’altre, però queda clar que ho fan... i que en gaudeixen. Una de les idees que té el professor és implicar en la seva relació a en Kimura, pretendent de la seva única filla, la Toshiko. La possibilitat que acabi tenint relacions amb la seva dona l’excita moltíssim. D’aquí treu força per seguir complaent-la.

“La clau” és un llibre potent, ben estructurat i amb un grandíssim final, potser per inesperat. El triangle que formen el professor, la Ikuko i en Kimura –amb el permís de la Toshiko- és apassionant. Són tres personatges molt diferents i amb les idees molt clares. El conyac, concretament el Courvoisier, també té molt pes en aquest petit clàssic sobre l’erotisme d’un dels clàssics de la literatura japonesa del segle XX. Se’l veuen com si fos aigua! Una novel·la que s’ha de llegir, si es té l’oportunitat.

“¿Com reaccionarà la Ikuko si llegeix això? ¿Es preocuparà per mi i d’ara endavant mirarà de controlar el seu instint sexual? No ho crec pas. Coneixent-la com la conec, sé que encara que volgués moderar el seu cos insaciable no s’escoltaria la raó; fins i tot encara que jo estigués a les acaballes ella no pararia de perseguir la seva pròpia satisfacció. Tot el que pensarà daurà ser que semblava que jo havia recuperat aquell vigor d’abans però que al final no he pogut més i em rendeixo, i que he escrit tot això per espantar-la i perquè afluixi una mica”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’abril 28, 2018

Un amor (Alejandro Palomas)


Apoderada i transversal. Així definiria “Un amor”, l’última novel·la d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), Premi Nadal 2018. Està publicada per Columna i té 457 pàgines. Les dues primeres paraules d’aquest text les fa servir, sense massa sentit, i pràcticament per tot, l’Amàlia, protagonista d’aquest llibre que ens fa una mica més persones i un pèl més bons. Primer, la vida; després, l’amor.

L’Amàlia és una dona molt peculiar. Supera la setantena, és albina, despistada, curta de vista i està acostumada a patir. Quan era petita, quan estava casada i també ara... que comença a fer-se gran. Està divorciada -el seu marit li va fer la vida pràcticament impossible- i té tres fills: la Sílvia, l’Emma i en Fer. Viu només per ells. Quan traspassi, més aviat o més tard, els vol deixar feliços. I farà tot allò que pugui per aconseguir-ho. L’Amàlia fa un ús del llenguatge molt peculiar, que de vegades porta a situacions tan divertides com aquesta: “L’Esven i tu... humm... esteu així, al llit junts nuets, per algun motiu? O sigui, vull dir: abans de dormir junts ja us coneixíeu a potser no? Ho dic perquè si no és un indigent, potser és un client que s’ha equivocat de llit i, és clar, com que tu ets tan... blanc, no t’he vist.”

És una part de la conversa telefònica, amb vídeo inclòs, entre l’Amàlia i el seu fill Fer, el dia que el noi se’n va anar al llit amb un xicot negre. En Fer és el narrador del llibre. És insegur, bona persona i estima a la seva mare amb bogeria. Com també la Sílvia, amb un geni de mil dimonis, i l’Emma, que està a punt de casar-se amb la Magalí. Saben que l’Amàlia és una supervivent, que ha patit moltíssim, com tantes altres dones, i que cal fer-li costat. Menteix més que parla i fa coses realment estranyes, però sempre hi és quan se la necessita. Viu sola amb la seva gosseta Shirley i l’embogeix la xocolata. N’estaria menjant tot el dia. Sense dolç, viure no tindria massa sentit. El casament de l’Emma coincideix amb l’aniversari de l’Amàlia i amb un fet inusual que no descobrim fins al final del llibre. És un tres en un.

“Un amor” és una novel·la viva, plena d’amor i tendresa i amb un punt d’humor que la fa irresistible, com tots els seus personatges, reals com la mateixa vida. Segur que el lector s’identifica amb algun d’ells i coneix persones com els altres. A banda de la família, també tenen un pes important en l’acció la Tieta Inés i l’Oksana, una dona russa que cuida de l’Amàlia un parell de cops per setmana. Ella és l’encarregada del Molí, on la família, junta o separada, de vegades hi passa el cap de setmana. Tota una lliçó de supervivència. Gràcies, Alejandro.

“-Però, és clar, jo de poesia no en sé gaire, o sigui que he pensat que val més fer una mica de max-mix –va prosseguir, totalment indiferent al meu desinterès-. Ja saps, espigolar una mica d’aquí, una mica d’allà... Una cosa senzilla. Una mica de poesia prosaica. Diuen que ara es porta molt –va afegir, encantada amb la idea. No vaig saber què dir. Això de la poesia prosaica m’havia deixat una mica fora de joc, la veritat. A ella no va semblar que li fes res-. Com que veig la teva germana tan sobrepassada, potser podria ajudar-m’hi en Marco –va seguir. Dimarts em toca sessió amb ell, de manera que aprofitaré per demanar-li que ens hi posem plegats- -I, amb un petit sospir va acabar-: Com que és tan sensible, segur que hi accedirà encantat.”
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, d’abril 20, 2018

Macbeth (Jo Nesbo)


Diuen que “Macbeth”, de William Shakespeare, va ser representada per primer cop el 1606. Quatre-cents dotze anys després, Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha basat la seva darrera novel·la en aquesta gran tragèdia, que es basa en l’ambició il·limitada de poder. Es titula igual, “Macbeth”, té 602 pàgines i està publicada per l’editorial Proa. La traducció al català és de Jordi Boixadós. M'han entrat moltes ganes de rellegir l'obra original.

Aquest cop, Nesbo s’oblida Harry Hole, però escriu un thriller despietat que podria haver protagonitzat perfectament el seu detectiu estrella. Data l’acció als anys setanta, en una ciutat escocesa indeterminada. Fa basarda només de llegir com la descriu. Bruta, assetjada per l’atur, corrupta, plena d’assassinats i amb moltíssima droga. La més perillosa, coneguda amb el nom de ‘destil·lat’, la distribueix un home que respon al nom d’Hècate. És quasi invisible i no el coneix pràcticament ningú; però a la ciutat només es fa el que ell vol. Té comprada la policia i mou a les persones com si fossin titelles. Els seus tentacles arriben a tot arreu. A una escala menor, també distribueixen droga els Norse Riders, una banda de motoristes liderats per Sweno.

Nesbo manté el nom dels protagonistes del “Macbeth” de Shakespeare i també el de molts llocs. El casino que dirigeix Lady es diu Inverness, com la localitat escocesa des d’on, en l’obra original, Macbeth escrivia una carta a la seva dona per explicar-li les profecies de les bruixes. Aquest casino és l’escenari on passa una bona part de l’acció. Kenneth, màxim responsable de la Policia, cau d’una cadira... i la setmana següent ja és mort! Era corrupte fins al moll de l’os. Amb ell manant, els criminals com Hècate es movien amb impunitat. El seu substitut, Duncan, és tot el contrari: un home íntegre, valent i idealista. Té com a a objectiu crear llocs de treball i acabar amb les drogues. La Bertha, la locomotora del tren que porta un munt d’anys aturada davant de l’Inverness, ha de tornar a funcionar.

En Macbeth és el líder dels GEI, el Grup Especial d’Intervenció. Sempre ha estat un policia honrat i eficient, però la seva relació amorosa amb la Lady, dona de passat obscur, li està fent molt de mal. És ella qui el pressiona perquè vagi eliminant rivals i escali dins de l'organigrama de la policia, fins a dominar-ho tot i tothom. Inicialment, cap dels dos s’adona que el poder és més addictiu que el destil·lat, que corromp i debilita fins a punts insospitats, psicològicament i física. “Macbeth” és una novel·la fosca i violenta, on tothom té excuses per matar. És el tant sentit de Maquiavel:“El fi justifica els mitjans”. T’acabes creient que ningú té consciència i que, per molts, matar és bufar i fer ampolles. En Malcom, en Duff, en Banquo, en Fleance i la Caithness són alguns dels servidors de l’ordre que intenten lluitar contra l’imperi del mal.

“Lady era al dormitori, dreta davant la porta de l’armari de la roba de Macbeth. Escoltava el soroll de les rates mullades que s’escapolien pel terra de fusta. Es va dir a ella mateixa que només eren imaginacions seves; el terra era de moqueta gruixuda. Els sorolls eren a la seva imaginació. Aviat es convertirien en veus. Les veus que la mare li havia dit que no la deixaven mai en pau, les mateixes que ja sentia la mare de la mare: els avantpassats que els parlaven, que els ordenaven que caminessin cap a la mort. S’havia espantat molt en veure que Macbeth tenia al·lucinacions a taula durant el sopar. Havia encomanat la malaltia al seu únic amor veritable?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 15, 2018

La noia de l'aniversari (Haruki Murakami)


Empúries ha publicat “La noia de l’aniversari”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949). La traducció és d’Albert Nolla. Originàriament, el relat estava inclòs en el llibre “El salze cec i la dona adormida”. Aquesta edició, de 78 pàgines, està il·lustrada per Kat Menschik (Luckenwalde, Alemanya, 1968). Els dibuixos, amb colors càlids (vermell i taronja, sobretot), a pàgina sencera, són espectaculars.

Com és habitual en la seva obra, Murakami passeja amb mesura per sobre de la fina línia que separa la ficció de la realitat. En aquest relat, explicat en tercera persona, la protagonista és una noia de vint anys. Els compleix el dia que passa tot. En la part final, la dona, que s’ha fet gran i té família, intenta contestar les preguntes que li fa una segona persona. La història és aquesta: Hi ha una noia treballa en un restaurant. L’encarregat es posa malalt i és ella qui ha de portar el sopar al propietari, que viu en l’últim pis de l’edifici. No ho havia fet mai. El vellet, molt misteriós, li diu que demani un desig. Serà el seu regal aniversari. Però, compta, perquè podria fer-se realitat...

En les últimes quinze pàgines del llibre, Murakami reflexiona sobre què significa per a ell complir anys. Un matí, mentre escoltava la ràdio, el va sorprendre que el locutor l’inclogués en el grup de persones conegudes que celebraven el seu aniversari aquell dia. Això el va fer pensar. Entre altres coses, l’escriptor japonès ens explica que l’escriptor Jack London –de qui se’n declara molt fan- va néixer el mateix dia que ell. És per aquest motiu que habitualment celebra l'aniversari bevent un dels vins del celler del nord-americà, que fins i tot va visitar anys enrere. Quatre dades per conèixer una mica més a l’autor de “Tòquio blues”.

“Va avançar pel passadís, es va aturar davant la porta amb el número 604 i va verificar que fos el número que li havia dit l’encarregat. 604. Es va aclarir la veu i va prémer el timbre que hi havia al costat de la porta. No hi va haver resposta. Es va quedar uns vint segons allà plantada. Just quan anava a trucar altre cop, la porta es va obrir de sobte cap endins i va aparèixer un vellet mig pam més baix que ella. Anava vestit fosc, camisa blanca i corbata d’un color marronós, com de fulla seca. Es veia molt polit, amb la roba ben planxada i amb els cabells blancs ben clenxinats, com si estigués a punt de sortir per trobar-se amb algú. A ella, les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs fondos en una fotografia aèria”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dissabte, d’abril 14, 2018

La veritable vida d'en Sebastian Knight (Vladimir Nabokov)


Un llibre per rebatre el llibre d’un escriptor de llibres. Senzill i complicat alhora. A grans trets, aquest és l’argument de “La veritable vida d’en Sebastian Knight”, la primera novel·la escrita en anglès de Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, Rússia, 1899 – Montreux, Suïssa, 1977). La traducció al català és de Ferran Ràfols Gesa. Està publicada per Viena Edicions (El Cercle de Viena) i té 214 pàgines.

Sebastian Knight és un escriptor de cert renom. Un cop mort, el seu germanastre, a qui Nabokov anomena “V”, decideix escriure’n la biografia. No ho tindrà fàcil perquè van separar-se de molt joves (eren de mares diferents) i al llarg dels anys es van veure més aviat poc. És per això que intenta entrevistar-se amb amics seus i amb algunes de les seves exparelles. La clau per entendre els últims anys de Knight podria estar en una misteriosa dona russa de la qual no en sap ni el nom. “V” no és escriptor i, abans d’iniciar aquesta gran aventura personal, li fan classes d’estil. Que quedi el més polit possible! Paciència.

Un dels grans objectius de “V” és deixar en evidència el qui va ser l’agent literari del seu germà, que va escriure un llibre ple de falsedats. No entén que maltractés Sebastian amb tanta duresa, tenint en compte que van estar junts uns quants anys. “V” farà tot el possible per desemmascarar-lo. La trobada de tots dos al despatx de l’agent literari és sensacional. La càrrega d’ironia de Nabokov no té límits. Estem davant d’una novel·la subtil i perversa, plena de pistes falses i amb un alt to detectivesc. El passatge del tren, amb “V” i un desconegut que s’ofereix a ajudar-lo, em va agradar moltíssim. L’autor intenta dir-nos que conèixer algú profundament no és gens fàcil, encara menys si no hi has conviscut de manera més o menys regular.

“La veritable vida d’en Sebastian Knight” és una novel·la diferent. Els paràgrafs dels llibres escrits pel seu germà que “V” inclou en la biografia són molt profunds, de vegades fins i tot un pèl passats de voltes. Knight no era un escriptor per tots els públics. Sempre buscava arribar a la puresa total, complicant coses que, aparentment, potser eren una mica més senzilles. Nabokov sempre serà recordat per haver escrit “Lolita” (1955), una novel·la que ha perdurat en el temps. Llegir més coses d’ell és un plaer. Molt recomanable.

“No era sinó l’eco d’una veritat possible, un recordatori oportú: no estiguis pas convençut que podràs esbrinar el passat dels llavis del present. Desconfia del venedor més honest. Record que el que t’expliquen sempre té tres capes: està modelat per l’orador, remodelat per l’oïdor i és ocultat a l’un i a l’altre de la mà del mort que protagonitza el relat. Qui parla d’en Sebastian Knight?, repeteix la veu de la consciència. Qui, digues? El seu millor amic i el seu germanastre. Un erudit amable, apartat de la vida, i un viatger empegueït que visita una terra llunyana. I on és el tercer en discòrdia? Es podreix plàcidament Al cementiri de Saint Damier”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 08, 2018

La fotografia... i la mare que els va parir! (Jordi Ribó)


Jordi Ribó (Granollers, 1965)  fa 30 anys que va obrir la botiga de fotografia a la ‘Plaça Negra’. Per celebrar-ho, ha escrit “La fotografia... i la mare que els va parir!”. El pròleg és de David Bassa (junts van fer “Memòria de l’infern) i Màrius Serra el tanca amb “Terminologia riboniana”. Té 106 pàgines.

Podríem batejar “La fotografia” com un llibre de records i de nostàlgia. No és veritat que qualsevol temps passat va ser millor, però els granollerins trobem a faltar, per exemple, els cinemes i les botigues de discos de quan érem joves. Estic completament d’acord amb ell! El llibre, divertit i ple d'anècdotes, forma part de Marcòlic Col·lecció, de l’editorial Alpina. El més llarg, i un dels més potents, es titula “Anem de casament”, on explica les peripècies viscudes com a fotògraf en més de mil dues-centes celebracions. Les ha viscudes de tots els colors! Uns reportatges que ha fet amb “Les noies de la meva vida”, que és un repàs a les càmeres que l’han acompanyat aquestes tres últimes dècades.

Ribó ens planteja tot un seguit de reflexions interessants. “Al sac i ben lligat” explica que tenir els arxius fotogràfics ben ordenats és fonamental, encara més des que es va passar “Del rodet a la targeta”. On tenim les instantànies fetes en els últims anys? I si les acabem perdent? Hem contemplat la possibilitat d’imprimir sobre paper les més interessants? En els primers capítols, l’autor recorda els seus inicis com a fotògraf i com ha evolucionat la professió, repassant els seus referents i els fotògrafs que admira. L’entrada amb força del telèfon mòbil i del WhatsApp i l’aparició de les xarxes socials, amb Facebook i Instagram al capdavant, ho han revolucionat tot. Podem acabar empatxats d’un excés d’imatges, i la majoria de cops de ben poca qualitat.

Jordi Ribó, mogut pel seu lema de capçalera, “no parar mai de pensar”, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, imprescindible pels amants de la fotografia i, sobretot, pels seus amics. No hi ha volgut posar fotografies. Les il·lustracions que acompanyen el text, molt expressives, són de Pau Farell, que va entendre perfectament que volia l’autor. Acaba el llibre dient que el seu ofici és el millor del món, “la perfecta faràndula. La meva ocupació preferida. La bogeria més collonuda”.

“Situem-nos al segle passat, però no marxem gaire lluny del nostre temps. Som als anys vuitanta, però el concepte de temps d’aleshores era ben diferent de la idea que en tenim actualment. Llavors vivíem en l’època de perdre’l, el temps, de gaudir-lo. Sabíem què era el temps lliure, i el compartíem. Ara, per contra, el temps ens l’hem de guanyar i l’hem de generar. Ens en falta, se’n va volant, ens fuig de les mans. El podem tocar amb la punta dels dits, però tot el nostre voltant ens recorda cada dia que se’ns escapoleix. L’hem d’estalviar i planificar. Abans, senzillament, ens limitàvem a viure’l”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’abril 07, 2018

Venjaré la teva mort (Carme Riera)


Escriure un llibre per expiar les culpes. Ho fa l’Elena Martínez, una exdetectiva que ha canviat la lupa i la llanterna per les agulles i el fil de cosir. Tot té data de caducitat. Ella és la narradora i la principal protagonista de “Venjaré la teva mort”, de Carme Riera (Palma, 1948). Està publicat per Edicions 62 i té 311 pàgines. És una novel·la negra força atípica, amb una bona dosi de crítica social i, sobretot, molt divertida.

L’Elena, d’origen gallec, separada, més a prop dels quaranta anys que dels trenta, descobreix que va contribuir a condemnar dues persones innocents i intenta posar-hi remei. Tot comença l’any 2010 quan un home de negocis, en Robert Solivellas, desapareix misteriosament, sense avisar ningú ni deixar rastre. Treballava en una empresa de la zona alta de Barcelona, Tibidabo Assessors. La seva dona, Montserrat Bofarull, contacta amb una empresa de detectius, Holmes&Holmes, per intentar esbrinar què ha passat. És viu? És mort? Ha marxat voluntàriament? L’han fet marxar? Qui ha d’intentar contestar totes aquestes preguntes és L’Elena. Se’n sortirà, segur.

Les primeres pistes amb què treballa la detectiva són molt curioses: una col·lecció de caganers que ocupa un lloc privilegiat a casa de la família Solivellas-Bofarull; i una esquela en clau, firmada per la “Colla dels defensors dels caganers”. Una pitonissa, que intenta guiar les passes de la desequilibrada Montserrat, i el comissari Calvo, franquista fins a la medul·la –protector de l’Elena-, acaben de dibuixar aquest mural de personatges extrems i estrafolaris. La detectiva quasi sempre va acompanyada d’en Jimmy, el seu Fox Terrier. Quan el necessita, sap que pot trucar a en Jaume, un amic “especial”. No li falla mai.

“Venjaré la teva mort” és una novel·la negra “a la catalana”, molt ben escrita, amb un llenguatge àgil i senzill, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. Una bona part de l’acció passa a Manresa, on té el seu domicili el desaparegut i també hi ha la pastisseria de la família, que completen en Jordi, la Montsina i l’Elena Liu. Que recordi, els personatges també passen per Barcelona i Sitges. Carme Riera aprofita alguns moments del llibre per criticar la violència de gènere, la pedofília i defensar els drets dels més febles, com els nens i els animals. També ens parla del moviment okupa, de les drogues i de l’especulació, que acaba embrutant-ho tot. No anem bé...

“Aquella tarda vaig convèncer a la Montserrat que era imprescindible que una persona entesa en les figures perités la col·lecció. Vaig demanar-li la guia de telèfons per buscar el de Juli Ramis, un mestre artesà, la filla del qual havia estudiat amb mi a l’institut. Vaig voler fer-ho davant de la Montserrat perquè la notava suspicaç i desconfiada, com si jo també estigués temptada d’arrabassar-li aquells tresors divins. Per sort vaig trobar de seguida el número de Ramis i vaig poder contactar amb ell, que va acceptar molt amablement fer-me el favor d’examinar i valorar la col·lecció”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 04, 2018

Tot Messi (Jordi Puntí)


Coincidint amb el Barça-Roma, partit d'anada dels quarts de final de la Lliga de Campions, avui ha sortit a la venda "Tot Messi" (Exercicis d'estil), de Jordi Puntí (Manlleu, 1967). És un llibre petitó de mida, com el crac de Rosario, a qui molts també coneixem com el 'Petitó'. Està publicat per Empúries i té 142 pàgines. ¿Com serà el futbol quan Messi es retiri? Aquesta és la pregunta del milió! No hi ha pressa per saber-ho.

Citant Italo Calvino, Puntí, un enamorat de Messi i del Barça, diu que el davanter encarna les prediccions que l'escriptor italià feia per aquest mil·lenni: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. El 10 argentí és el futbolista total. La seva influència va més enllà del futbol; traspassa fronteres i no té límits coneguts. L'autor repassa la trajectòria de Messi des que va arribar al Barça amb 13 anys. Alguns capítols, com la firma del primer contracte en un tovalló, són coneguts pràcticament per tothom, però Puntí ho explica de manera sublim.

Capturar amb paraules les proeses d'un futbolista no és fàcil, encara menys si aquest està en constant evolució. S'acaben els adjectius, com apunta Puntí. Messi se'ls ha quedat tots. És l'artista total del segle XXI i la bellesa del seu joc ja és patrimoni de la humanitat. Tothom vol ser com ell, però malauradament (o no) de Messi només n'ni ha un. I és únic i irrepetible. Els de la nostra generació sempre podrem dir "jo vaig veure jugar a Leo Messi". Amb un llenguatge precís i molt analític, l'autor compara al Déu del Barça amb altres jugadors, com Diego Armando Maradona o Cristiano Ronaldo. Diu Puntí que quan el portuguès es retiri, "Messi continuarà reinventant-se i fent gols uns quants anys més".

Hi ha capítols que he trobat molt humans, com el de les lesions que ha patit Messi (que van disminuir amb el canvi d'alimentació), el dels tatuatges (que han anat evolucionant com ell) o el "Me n'enrecordo", amb perles com aquesta: "Me'n recordo de l'actor Ricardo Darín explicant que un dia Messi li va fer de taxista. Creuava el carrer Aragó, de Barcelona, i un cotxe li va tocar el clàxon. Darín s'hi va acostar, va veure que era Messi i el futbolista es va oferir a portar-lo a l'hotel on s'allotjava". "Tot Messi" és un llibre que parla d'un futbolista, però no només és un llibre de futbol. Els exercicis d'estil de Puntí, són literatura pura. Una bona aposta per aquest Sant Jordi.

"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de març 29, 2018

La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)


“Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar”. Ho escriu Roser Capdevila (Barcelona, 1939) al final de “La nena que volia dibuixar”, que porta per subtítol “Els meus petits records de postguerra”. Aquesta frase és una mena de dedicatòria “a la generació dels anys 40”. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 121 pàgines. És una petita joia. Ja ha sortit la 2a edició.

Potser no li van ensenyar a pensar, però en va aprendre tota sola! El retrat que fa de la seva família, pares, germans, avis, tietes... és molt acurat. A més a més, el text que acompanya els dibuixos, que sembla que estigui escrit a mà, li dóna a la història un embolcall molt bonic. La Roser comença el llibre amb el seu naixement i va avançant a poc a poc. Ens parla de les seves aficions, del poder de l’església (per qualsevol cosa podies acabar a l’infern) i de la influència d’una escola marcada pel franquisme, amb una llibertat escassa o nul·la. Al barri d’Horta, on vivien els Capdevila, es gaudia al màxim dels dies assenyalats, com Reis o Carnestoltes. Es convertien en un oasi de llibertat enmig d’un desert de prohibicions. Calia aprofitar-los al màxim.

La Roser també ens explica les excursions que feia amb amigues i amics i els jocs que els permetien divertir-se una mica, sortint de la duresa del dia a dia. També és molt divertit quan comenta, per exemple, com van evolucionar els seus banyadors o quins són els estris moderns que, amb el pas del temps, van anar a entrant a casa seva. “La nena que volia dibuixar” ens apropa una visió tendra de la vida, però també molt crítica. Els dibuixos, molt detallistes, són una preciositat. Queda clar que l’autora de “Les Tres Bessones”, ha mantingut els seus records molt frescos. Gràcies a això, ens fem una idea aproximada de com era el país i la seva gent després de la Guerra Civil. El que jo no sabia és que, com tants d’altres, a la Roser també la va perseguir el somni americà.

“Sense dir res a ningú, vaig enviar una carta al president Eisenhower demanant-li que em pagués un viatge als Estats Units. Tenia 13 anys. Al cap d’un temps, vaig rebre una carta de la Casa Blanca; em responien que no tenien diners destinats a això però m’adjuntaven propaganda militar. La carta amb mata-segells americà em va delatar i el papà es va enfadar moltíssim. Molts anys després he vist complert el meu somni: he estat convidada a Nova York en dues ocasions (2001 i 2003)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 27, 2018

El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)


Gràcies a Angle Editorial m’he retrobat amb “El poema de la rosa als llavis”, de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Es va publicar al 1923, poc abans que morís de tuberculosi. Aquesta edició, il·lustrada per Laura Borràs Dalmau, és una preciositat. Té 127 pàgines i t’enamores de totes elles. Text i imatges evocadores.

L’eix central de l’obra és la passió amorosa, expressada d’una manera original i innovadora. En els poemes de Salvat-Papasseit hi conflueixen cal·ligrames, versos esglaonats i un llenguatge viu i en constant creixement. Minúscules per començar les frases, oracions senceres en majúscules, algunes entre parèntesis... la llibertat expressiva del poeta és total. No es deixa encotillar per cap regla inicialment establerta. A nivell de contingut, recorre tot l’itinerari amorós, del festeig al comiat, amb uns versos plens de vida i amb la dona com a gran i única protagonista. Petons, pits, boca, llavis... paraules plenes d’amor, amb gust de fruita i olor de flors i plantes, com la magnòlia. Un llibre de col·leccionista.

Ser mestre d’amor

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en soc jo
l’aprenent em tira.

De dir la lliçó
Tota Ella d’afina-
ja sap tant el cor
que no li cal cap guia;
amb un dol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La fugitiva (Blanca Busquets)


“Que ha fugit o s’ha escapat”. Aquesta és la definició de la paraula “fugitiva”, que és com ha titulat el seu últim llibre l'escriptora, periodista i filòloga Blanca Busquets (Barcelona, 1961). Està publicat per l'editorial Proa i té 275 pàgines. La seva protagonista es diu Mireia i té més de noranta anys. No fuig de ningú; el què fa és intentar escapar-se d’ella mateixa i, sobretot, del seu passat. No ho té fàcil.

És important començar “La fugitiva” verge, sense que ningú t’expliqui perquè la Mireia està tant amargada, barallada amb tot i tothom. Viu sola a Barcelona i hi ha una dona que la cuida, contractada per la seva filla, que també es diu Mireia. La filla l’evita, sempre que pot, i el seu fill, en Javi, fa quasi quaranta anys que no li parla. Què amaga aquesta família? Com pot ser que tot s’hagi esgarrat tant? L’única que manté una relació més o menys cordial amb la Mireia és la seva néta Sònia, que té dues filles petites. La va a veure quan pot i la treu a passejar. Poca cosa més.

La Mireia mare és una dona dèspota i amargada, però té motius suficients per estar així. Amaga dins seu uns terribles fets que mai no l’ha deixat ser feliç. Va voler amagar-los tota la vida i el mal que ha provocat ha anat creixent i no té límits. La situació ha estat difícil, per a ella i per tots els que l’envolten. De vegades, com diu en un moment del llibre, “la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire”. Ara, passats els noranta, potser és el moment de fer net, per poder morir tranquil·la. Ella, filla d’uns pagesos de la Carena (Cantonigròs), va aconseguir fer el salt a Barcelona gràcies a l’Emili, fill d’una família d’empresaris tèxtils.

“La fugitiva” està escrita en primera persona. La Mireia alterna la seva trista vida actual amb els records de tot el que li ha passat al llarg d’aquests més de noranta anys. En l’actualitat, l’únic que fa és espiar als seus veïns amb uns binocles de quan anava a l’òpera. La seva vida anterior, però, va ser intensíssima. Mentre llegim, entendrem les raons del seu recel i de la seva solitud. Estem davant d’un llibre potent, i no sé si dir que fins i tot dur, amb un personatge central realment complicat. Comences odiant-lo, per la seva supèrbia i menyspreu cap als altres, però a poc a poc el vas entenent. A més de la Mireia, dos protagonistes clau: la seva cosina Rat i la Zoraida, de qui no puc explicar res. En definitiva, un llibre sobre les misèries de la vida i el penediment. Recomanable.

“Ho he pensat perquè he sentit silenci i l’he vist a ell tranquil, i jo sé que quan està tranquil·la la fera, quan ja s’ha desfogat, quan les estrelles es mengen la foscor, ja no cal patir, ja torna a ser persona, persona que dorm i somia, rei lleó que té tota la selva adormida als peus. Perquè al cap i a la fi, tot plegat són somnis, també són somnis això meu. Tota la meva vida ha estat un somni. Com quan m’havia adormit plorant, ferida, ultratjada, al meu llit d’adolescent de la Carena. I ara que em desperto, torno a la realitat, com hi vaig tornar per uns instants quan vaig obrir els Ulls a les Homenotes”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy