Lluitar contra la SIDA... i les farmacèutiques!

"Dallas Buyers Club" és una de les triomfadores dels Oscars: Millor actor principal per a Matthew McConaughey, millor actor de repartiment per a Jared Leto i millor maquillatge. La pel·lícula la dirigeix el canadenc Jean Marc Vallé ("Café de Flore", 2011). Està basada en fets reals i dura dues hores. Podríem qualificar-la de drama biogràfic, datat als anys 80, amb la SIDA com a gran protagonista.

McConaughey, que va perdre vint-i-un quilos per posar-se en la pell (i l'os) de Ron Woodroof, fa un grandíssim paper. Jo li hauria donat l'Oscar a Leonardo DiCaprio, però no crec que sigui un pecat que se l'hagi emportat ell. En Ron és un cobwoy de rodeo texà, addicte a les drogues i a les dones, que agafa la SIDA en un mal dia. No és homosexual, però en aquell moment anava tan col·locat que ni sabia que feia... o que li estaven fent, per ser més exactes. Gran interpretació d'en Matthew, però també de Jared Leto, que fa de transsexual.

Els papers de McConaughey i Leto són molt agraïts, dels que sempre han agradat a l'Acadèmia de Hollywood; d'aquells que necessiten una transformació (gran pujada o baixada de pes) o fins i tot un canvi, en aquest cas de sexe. Com a millor actor de repartiment, jo m'hauria decantat per Jonah Hill, el company de fatigues de DiCaprio a la sensacional "The Wolf of Wall Street". La pel·lícula de Martin Scorsese és la gran perdedora dels Oscars, amb "American Hustle". La d'en Ron és una lluita doble: contra la malaltia -des del dia que li diuen que només li queda un mes de vida- i contra les farmacèutiques, més preocupades d'acumular diners que d'intentar facilitar la vida als malalts de la SIDA, als quals tracten com a conillets d'Índies.

A més a més, la lluita d'aquest simpàtic cobwoy, la veritat és que l'acabes apreciant, no només és personal. Vol salvar-se com sigui d'una mort segura (que tenia més a prop del què es pensava), però també s'esforça per mirar de donar un cop de mà als malalts que li demanen ajut, encara que, inicialment, potser només li interessaven els seus quartos. Molt bona la relació que s'acaba establint, d'amistat pura, entre en Ron i en Rayon, que és com es diu en transvestit. Una pel·lícula que s'ha de veure.

"EL PRIMER HEROI" (MARTÍ GIRONELL)

Dimecres surt a la venda "El primer heroi", el darrer llibre del bon amic Martí Gironell, amb qui treballo a "Els Matins" de TV3 ja fa set anys. He llegit l'edició no venal, que em va donar fa uns dies. Està publicat per Ediciones B (en català i en castellà) i té 430 pàgines. Se'ns ha presentat com "la gran novel·la sobre la prehistòria", com diu  la portada. El pròleg és de l'historiador Eudald Carbonell.

La prehistòria abarca molts i molts anys, com em va dir un dia en Martí mentre estava escrivint el llibre. Ell va decidir col·locar els seus personatges al neolític, en una societat avançada i no tan llunyana de la nostra. Lògicament, la diferència la marca la tecnologia. A la tribu d'en Ynatsé, per exemple, coneixien el foc, domaven cavalls, tenien animals domèstics i estaven organitzats jeràrquicament. Fins i tot dominaven una mena de trepanació, que encara no podríem batejar com a medicina. Se n'encarregava de fer-ho en Bassi, savi i curandero del Clan dels Cavalls. Era més llest que la resta? No; però tenia una gran capacitat d'observació. Ja he presentat a dos dels tres personatges més importants d'aquesta historia: en Ynatsé i en Bassi. El tercer és l'Aynires, companya d'en Ynatsé i mare del seu fill.

Quins missatges ens deixa aquest primer heroi? Doncs uns quants! Explicaré ben poques coses de l'argument, per influenciar al lector el mínim possible. Només diré que en Ynatsé ha d'emprendre un viatge iniciàtic cap a un món desconegut. Ho fa, a petició d'en Bassi, que li diu que és l'escollit. Totes les esperances estan depositades en ell. En el decurs del seu llarg i dur peregrinatge, en Ynatsé, jove membre del Clan dels Cavalls, aprèn moltíssimes coses. N'aprèn i n'ensenya. Com la seva companya, l'Aynires, que no necesita marxar de casa per ser útil als seus; i de quina manera. Com en Bassi, ella també és molt observadora. Tots dos, o fins i tot els tres, tenen cada cop més clar que és millor fiar-se de la realitat que dels Déus, que estan molt bé com a referencia... tot i que, potser, no sol·lucionen gaire coses.

"De vegades, una nimietat, un fet que pot semblar intranscendent o una ximpleria, pot ser el pincipi de la fi, l'espurna que encengui un gran incendi que tot ho arrasi. -I li va recordar-: Quan jo era jove, els més ancians sempre ens deien que no hi ha baralles sense importància, de la mateixa manera que no hi ha incendis sense importància. Ens van inculcar que, si presenciàvem una baralla, hi intervinguéssim separant els combatents, fent tot el que convingués perquè fessin les paus. I ens deien que els focs i les baralles eren les dues úniques coses d'aquest món que poden engendrar fills més colossals que ells mateixos: un incendi o una guerra".

És una novel·la d'aventures ágil i molt visual, al més pur estil Gironell, amb un parell o tres d'escenes sexual molt explícites, reals com la vida mateixa. Ja n'estic veient la pel·lícula! Segur que "El primer heroi" serà un dels grans èxits d'aquest Sant Jordi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A Clooney no li faran un monument

Feia temps que no m'avorria tant en un cinema. Va ser dissabte, veient "The Monuments Men", la darrera pel·lícula dirigida per George Clooney. Després de la primera hora -en dura dues- el meu fill em va preguntar: Passarà alguna cosa? Doncs no; els segons seixanta minuts són igual de fluixos que els primers. No té cap ritme i poquíssima acció, i això, enmig de la Segona Guerra Mundial, costa d'entendre.

També costa d'entendre que cap dels actors, ni Cate Banchett -que diria que és l'única dona que surt a la pel·lícula-, transmetin absolutament res. I això que el repartiment és de luxe, amb Clooney, Matt Damon, Bill Murray i John Goodman al capdavant. Els seus personatges no són creïbles i, en algun moment, m'aventuraria a dir que freguen el ridícul. I això que l'argument de la gran novel·la de Robert Edsel, basada en fets reals, és francament bo. Recordem que els "Monuments Men" van ser un grup d'historiadors, directors de museus i experts en art que van tenir la difícil tasca de recuperar les obres d'art robades pels nazis al llarg de la guerra. En part, ho van aconseguir.

Uns nazis de pa sucat amb oli, que semblen sortits d'un còmic; experts en art que juguen a fer de soldats (sense ni tan sols escorta); i molta, molta palla. En el seu intent de respectar els quadres i les escultures, Clooney s'oblida de tota la resta. Les dues escenes d'acció que recordo, la del nen francotirador i la dels trets contra el personatge del francés Jean Dujardin ("The artist", 2011), són més aviat tristes, gran oportunitat perduda per fer brillar una destacadíssima novel·la. Com a molt, per veure a casa, quan surti en DVD.

"EUFÒRIA" (XAVIER BOSCH)

"Amics llibreters, si classifiqueu "Eufòria" com a llibre de ficció, estalviareu problemes legals a @xavierbosch @Ed_proa". Aquesta piulada a Twitter, amb molt d'humor, la va fer l'editor Josep Lluch; i hi estic completament d'acord. A "Eufòria", l'últim llibre de Xavier Bosch, que va sortir dissabte a la venda, té més de realitat que de ficció. Està publicat per l'editorial Proa, té 319 pàgines i m'ha durat un dia.

Després de "Se sabrà tot" (2010) i d'"Homes d'honor" (2012), Bosch torna a donar vida a Dani Santana. Tot i les crosses, el periodista televisiu continua en plena forma. Recordem que és solter, sense fills... i amb l'autoestima molt i molt alta. Comença el llibre enguixat de dalt a baix, com a conseqüència d'un 'intent d'assassinat. Al seu costat, com sempre, la Raquel, que és la seva assistent personal; i aquest cop en Gratu (un hacker compulsiu) i l'Agus Maldon, un periodista de l'antiga escola. Li costa resistir-se als canvis que ha patit la professió, amb l'entrada dels blogs, els diaris digitals, Twitter, Facebook i, com potser diria l'Agus, totes aquestes mandangues.

"Eufòria" és un llibre hiperrealista, àgil i molt visual. Costa ben poc imaginar-se les aventures d'en Santana, que es mou en un món real com la vida mateixa. Visitadors que incentiven als metges perquè receptin un determinat medicament, frau al sistema sanitari, expedients de regulació a les empreses de comunicació i, sobretot, un govern que va de cul (amb vicepresidenta inclosa) per aconseguir que un empresari mexicà, en Roberto M. Faura, construeixi un parc temàtic a la localitat de Malla, a la comarca d'Osona. Real, tot molt real. Pressions, suborns, denúncies públiques, tràfic d'influències i un final totalment inesperat, conseqüència d'una de les trames secundàries de la novel·la.

"El Dani feia estona que s'havia quedat sense arguments. Va intentar convèncer que tornaria el bon moment del periodisme, que això només era un moment de canvi, que aviat, després de la sacsejada general, es recol·locarien les coses. Si no li fotés tan mal l'esquena, si parlar no el cansés, i si hagués vist l'Agus més receptiu li hauria volgut dir que la crisi de la indústria periodística és una cosa i que l'ofici en si és una necessitat social que tornarà a tenir hores importants. Però ni era el moment, ni tenia forces. I l'Agus continuava encaparrat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un secret guardat al llarg de cinquanta anys

De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula, “Philomena”, de Stephen Frears, és una de les que menys m’ha sorprès. La història és maca, i està molt ben interpretada, però no hi he connectat del tot. Té tres nominacions més: millor guió adaptat, millor banda sonora i millor actriu principal, per a Judi Dench. Està brillant, però la meva aposta en aquesta categoria és per a Cate Blanchett (“Blue Jasmine”).

Frears ens explica la història de la Philomena, una dona irlandesa a qui van obligar a donar el seu fill en adopció quan era pràcticament una nena. Fa cinquanta anys que guarda el secret; que mai no ha explicat a ningú. Ni tan sols a la seva filla, perquè, tot i que li va costar molt, va intentar refer la seva vida. Ara la Philomena vol intensificar els seus esforços i trobar al fill perdut, amb el suport d’un periodista que s’ha quedat sense feina, en Martin Sixsmith. L’interpreta Steve Coogan, un actor que m’encanta. Sempre el recordaré pel seu paper a “24 Hour Party People” (2002).

Estem davant d’una pel·lícula que intenta commoure, amb uns personatges senzills, units per les ganes de descobrir un secret molt ben amagat. En Martin és proper, sobreprotector, professional i amb un punt de mala llet. La Philomena té un fort sentiment de culpa. Podríem dir que les monges li van prendre el fill, però ella no té força ni per responsabilitzar-les de res, tot i que es neguen a ajudar-la. L’únic que vol és saber la veritat. Li costa molt d’imaginar-se que, en tot aquest temps, en Michael ha fet la seva vida, si és que no ha mort en l’intent. Haurà triomfat? Serà feliç? Tindrà parella? Tindrà fills? L’estarà buscant també a ella? Un melodrama interessant.

"LA LEGO PELÍCULA"

Feia temps que no veia un títol d’animació tan rodó. Em refereixo a “La Lego Película”, de Philip Lord, Chris Miller i Chris McKay. Quan s’acaba, i això que dura una hora i tres quarts, només tens clara una cosa: que en vols més! És una sàtira intel·ligent, atrevida, irreverent i amb uns personatges sensacionals, començant per l’Emmet i acabant pel Batman més divertit i barruer de la historia del cinema.

L’Emmet és una figureta de LEGO més o menys normal... com qualsevol de nosaltres? Ho fa tot com toca, sense sortir-se de les normes, perquè mai s’ha plantejat si els que manen tenen raó o no. Actua per inèrcia; intentant passar desapercebut. Fins al punt que, el dia que desapareix de la feina, ningú se’n recorda d’ell. La sort, però, fa que l’Emmet trobi una peça màgica que molts han buscat desesperadament al llarg de la història. Sense voler-ho, aquest obrer quasi invisible es transforma en l’esperança de la humanitat. Ell i només ell pot acabar amb el tirà que governa el món amb mà de ferro... i molta pega.

La LEGO pel·lícula (visualment espectacular) ens deixa un munt de missatges positius. Per exemple, que hem de pensar més i obeir menys i que ningú està en possessió de la veritat absoluta. S’ha de parlar, s’ha de buscar aliances i confiar en els altres. És important mirar sempre endavant i intentar confiar cegament en les nostres possibilitats. Res no és impossible si ens ho creiem; com fa l’Emmet, acompanyat d’un munt de personatges sinistres, com Batman, C-3PO, Han Solo, Abraham Lincoln, Gandalf, Shaquille O’Neal, Shakespeare i Superman. Impressionant el sofà de dos pisos, un dels invents de l’Emmet.

Estem davant d’una pel·lícula pels maniàtics de l’ordre, però també pels que se senten bé emmig del caos. Sensacional l’aparició final de Will Ferrell, que acaba unint realitat i ficció. “La Lego pel·lícula” és un títol imprescindible, tant per als nens i les nenes com per als més grans. Jo hi vaig anar sol i m’ho vaig passar pipa. Totalment recomanable.

"PETJADES DE NADOR" (LAILA KARROUCH)

Vaig conèixer la Laila Karrouch, fa unes quantes setmanes, quan va venir a "Els Matins" de TV3 per presentar el seu últim llibre, "Petjades de Nador". Vaig tenir clar que havia de llegir-lo; i ja ho he fet. És curtet, -només té 183 pàgines- i està publicat per Columna. La Laila va néixer a Nador el 1977 i, vuit anys més tard, va arribar  a Catalunya amb la seva família. Diria que és una dona amb molt de caràcter i les idees clares.

El llibre comença al Marroc, l'any 1985; i salta directament al 2006, quan la seva protagonista està a punt de tenir la Karima, la seva segona filla. A través de les pàgines de "Petjades de Nador", la Laila ens explica com, a poc a poc, va fent realitat els seus somnis, com estudiar la carrera d'infermeria. No va ser gens fácil per a ella, amb pocs diners a la butxaca i dues filles al seu càrrec. A més a més, per a la seva família, crec que estudiar mai havia estat massa ben vist... per una dona. Per sort, moltes vegades les normes están per trencar-les; i fa la sensació que ella es trobava còmoda anant a contracorrent.

La Laila també reflexiona sobre el trasbals que suposa canviar de país i adaptar-se als nous costums, sobretot per les generacions més grans. De fet, com explica en una part del llibre, "Quan no ets a casa teva la felicitat completa no existeix". També són molt interessants els apunts sobre el món de la parella que, encara que en algunes tradicions costi d'entendre, no sempre dura tota la vida. Les infidelitats, el desig -molts cops amagat- d'estar amb una altra dona o home que no és el teu i la influència, no sempre positiva, dels pares en les nostres vides també tenen un lloc privilegiat a "Petjades de Nador". Per què sempre han d'intentar organitzar-nos la vida? De vegades s'ha de cedir, però no sempre.

"Aquell vespre, abans de quedar-me fregida als braços de l'Alí, vaig pensar detingudament en la conversa que havia tingut amb la meva germana, en aquelles paraules que deien comparteix l'amor, mai els secrets. Vaig barrinar què diria l'Alí si li confessava que havia sentit atracció per altres homes en més d'una ocasió. De fet, la veritat era que, fins i tot, en algun moment de la vida havia de sentir el desig d'assaborir el dolç pecat de desfer els llençols amb un altre mascle que no era el meu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A la recerca d'aquell somni impossible

“Nebraska” és una preciosa road movie, rodada en un espectacular blanc i negre, amb un pare i un fill buscant el seu somni impossible. Està dirigida per Alexander Payne (“Entre copas”, 2004) i té sis candidatures als Oscars: Millor pel·lícula, director, actor principal (Bruce Dern), actriu de repartiment (June Squibb), guió original i també fotografia. M’ha recordat “Una historia verdadera”, de David Lynch (1999). És una grata sorpresa.

El principal protagonista de la pel·lícula és en Woody Grant, un avi que rep una carta que li assegura que ha guanyat un premi d’un milió de dòlars. L’ha d’anar a buscar a Nebraska, molt lluny d’on ell viu. Si és necessari, està disposat a fer el recorregut caminant! Bruce Dern està  francament bé, però diria que, en la cursa per l'Oscar, Matthew McConaughey i Leonardo DiCaprio li porten un cert avantatge. La família intenta convèncer a en Woody que el premi és una enganyifa, però no hi ha manera. És per això que un dels seus fills decideix acompanyar-lo. Aquest viatge en cotxe pot ser una bona manera de establir nous ponts de diàleg entre ells. Al llarg de la seva vida, en Woody ha begut molt i tot fa pensar que mai s’han portat massa bé.

“Nebraska” també reflexiona sobre la mesquinesa de les persones, que surten del seu cau, com les rates, quan oloren diners. Antics amics i familiars d’en Woody comencen a demanar-li una part del premi quan encara no ha tingut temps ni d’intentar cobrar-lo. Tots creuen que se’l mereixen, en base a suposats favors prestats del passat. A banda de Dern qui també brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és June Squibb, que interpreta a la dona d’en Woody. Malparlada, esquerpa, dictatorial... L’escena del cementiri és espectacular. La June és la meva gran candidata a l’Oscar a millor actriu de repartiment, amb el permís de Julia Roberts. Estem davant d’una tragicomèdia pràcticament perfecta, amb grans interpretacions i una fotografia que enamora.

"LA PLAGA"

La gran triomfadora dels Gaudí va ser “La Plaga”, de Neus Ballús. Se’n va emportar els premis a la millor pel·lícula, millor directora, millor guió (per la Neus i en Pau Subirós) i millor muntatge. Estem davant d’una història, molt ben explicada, en què tot seguit de personatges anònims intenten sobreviure, i ho tenen gens fàcil, en la zona del Parc Natural de Gallecs (Mollet del Vallès).

Un pagès que pretén viure de l’agricultura ecològica, un lluitador romanès que l’ajuda a estones, una cuidadora d’avis filipina, una àvia que ja no pot viure sola en la seva masia (i va a parar a una residència) i una prostituta que s’ha fet gran i quasi no té clients són els protagonistes principals d’aquest relat amb tocs de documental. De fet, a “La Plaga” no hi actua cap actor professional. La Maria Ros, que va morir abans de l’estrena, fa un paperàs. De fet, la pel·lícula està dedicada a la seva memòria. “No vull dutxar-me, que m’ofego”, li diu a la cuidadora cada cop que intenta rentar-la.

A “La plaga”, tothom busca aquella oportunitat que no acaba d'arribar mai. En un moment de l’acció, una treballadora de la residència diu que “la vida que hay detrás hay que dejarla. Hay que afrontar lo que hay ahora”. Fa la sensació que aquest és un dels missatges que ens deixa la pel·lícula; que de vegades, potser pensem massa en coses que no depenen de nosaltres. S’ha de veure. Ho tinc claríssim.

PREFERÈNCIES DELS OSCAR

Independentment del que decideixi l’Acadèmia de Hollywood, jo ja tinc força clares les meves preferències de cara als Oscars. Després de veure totes les pel·lícules nominades, si hagués de votar, ho faria d’aquesta manera:

Millor pel·lícula: “The Wolf of Wall Street”
Millor director: Martin Scorsese (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actor: Matthew McConaughey (“Dallas Buyers Club”)
Millor actriu: Cate Blanchett (“Blue Jasmine”)
Millor actor de repartiment: Jonah Hill (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actriu de repartiment: June Squibb (“Nebraska”)
Millor pel·lícula de parla no anglesa: “La grande belleza”
Millor guió original: Spike Jonze (“Her”)
Millor guió adaptat: Terence Winter (“The Wolf of Wall Street”)
Millor llargmetratge d’animació: “Frozen. El regne del gel”

"CONTES D'ESPORT" (PREMI PILARÍN BAYÉS)

Com passa el temps! El llibre "Contes d'Esport", premi Pilarín Bayés, ja ha arribat a la seva desena edició. Són contes escrits per nens i nenes i il·lustrat per la mateixa Pila-rín. És una iniciativa molt interessant perquè, sobretot els grans, podem saber, de primera mà, com veuen l'esport els més joves i quins valors li presuposen. Té 109 pàgines i està publicat per l'Editorial Mediterrània.

Lògicament, només he pogut llegar els quinze contes públicats, cinc del cicle inicial, cinc del cicle mitjà i cinc del cicle superior. En tots ells, queda clar que per als nens i nenes que els han escrit el més important és participar, més enllà de la victòria que, en cas que arribi, benvinguda sigui. A "El dia de l'esport", per exemple, ens presenten dos germans ben diferents, l'Arlet i en Lleó, que viuen en una família molt competitiva. Al final, veiem que les coses no són sempre com semblen i que sempre tenin temps de rectificar. Un missatge que també queda molt evident a "Una cursa d'amics".

El respecte entre pares i fills ("En Pau i la Laia al circuit de curses"), el suport als més vulnerables ("Cal un amic per ser feliç") o la integració als equips dels que menys saben ("El sabor d'una victoria") també són temes tractats, i amb molta gràcia, en aquest "Contes d'Esports", que trobo un llibre molt educatiu i recomanable. I que quedi clar, en un qualsevol esport col·lectiu, com el futbol, el bàsquet o l'handbol, per posar tres exemples clars, l'equip està molt per sobre de les individualitats.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La tragicomèdia de la vida... a Tòkio

La idea és fer-se gran i molestar als fills el mínim possible. Hi reflexiona "Una familia de Tokio", de  Yôji Yamada. És un bon remake de "Cuentos de Tokio", del gran Yasujiro Oku. Se'n va emportar l'Espiga d'Or a a la millor pel·lícula en l'últim Festival de Valladolid. Són quasi dues hores i mitja de cinema pausat i molt reflexiu, amb escenes divertides i tristes... com la vida mateixa.

Sempre s'ha dit que els pares ho donen tot pels fills; i que aquests mai ho agrairan prou. Més aviat tot al contrari! Ho comprova en primera persona el matrimoni Hirayama, que deixa per uns dies la petita illa on viu per anar a veure als seus tres fills a Tokio. El gran és metge, la mitjana té una perruqueria i el petit, de tant en tant, fa de tramoista en un teatre. Quan arriben els seus pares, tot i ser un viatge planificat, cap dels tres té massa temps per estar amb ells i ensenyar-los la ciutat. Intenten repartir-se'ls com poden, tot i que, per poder seguir fent la seva, fins i tot els col·loquen en un hotel. La vida va massa ràpid per perdre el temps amb un parell de vells. I no se senten culpables! De fet, fa la sensació que ho veuen el més normal del món.

Yamada reflexiona sobre la vida i la família, però també sobre la mort que, moltes vegades, arriba per sorpresa. I és en aquest moment, per desgràcia, quan de vegades algunes coses es posen en el seu lloc. També és el moment adient per adonar-se qui s'arromanga i et fa costat; i qui continua amb l'americana posada, per dir-ho d'una manera gràfica. De vegades poden ser els últims d'arribar, o fins i tot els veïns, els que et recolzen quan estàs a punt de caure. En definitiva; estem davant d'una pel·lícula humana i tendra que, entre d'altres coses, serveix per fer-nos una idea del concepte de la familia al Japó.

"HER"

Suposo que no serà la gran triomfadora dels Oscar, però "Her", amb cinc nominacions, és una petita obra d'art. Opta al premi de millor pel·lícula, millor guió original, millor banda sonora, millor cançó i millor direcció artística. El del guió li donaria ara mateix, perquè la història que ens explica Spike Jonze és sensacional. I el de la cançó, "The Moon song", de Karen O, també. És una delícia!

En una societat com la nostra, en què pràcticament tothom va pel carrer interactuant amb el seu Smartphone, potser no se'ns hauria de fer estrany que algú s'enamori del seu sistema operatiu. Doncs; això és exactament el que li passa al Theodore que, després de deixar-ho amb la seva dona, no sap ben bé què fer. Es torna un home solitari i amb poques ganes de sortir. L'únic que l'omple, i tampoc no massa, és escriure cartes d'amor per l'empresa per a la qual treballa. Fins que canvia de sistema operatiu... i perd el cap per ella. En Theodore està interpretat per un bon Joaquim Phoenix, un actor que sempre m'ha caigut simpàtic. La veu de la Samantha, sensual i plena de matisos, la posa Scarlett Johansson.

Podríem dir que, gràcies a la Samantha, en Theodore recupera l'alegria perduda... i potser també es torna una mica màquina? El que sí que està clar és que el sistema operatiu s'humanitza cada minut que passa. Li entren ganes de sortir d'on carai sigui i gaudir dels avantatges de tenir un cos propi. Llàstima que no sigui possible. En Jonze és un dels meus directors preferits; sobretot gràcies a dues de les seves primeres pel·lícules: "Como ser John Malkovich" (1999) i "Adaptation (El ladrón de orquídeas)". Per cert, també surt a "Her" Amy Adams, candidata a l'Oscar a la millor actriu de repartiment per "American hustle". Hi fa un paper petit, d'amiga d'en Theodore.

"FARÉ TOT EL QUE TU VULGUIS"

Diuen que la personalitat es forja quan som petits i que hi ha coses que, per bé o per malament, ens marquen per tota la vida. Ho sap molt bé la Nora, protagonista indiscutible de "Faré tot el que tu vulguis", l'últim llibre de la Iolanda Batallé. Amb ell va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. Té 195 pàgines i està publicat per l'editorial Columna. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És àgil, sensual i amb altes dosi de sexe. Fa reflexionar.

La Nora és una pintura d'èxit, feliçment casada i amb dues filles que comencen a fer la seva. Ho té pràcticament tot. Però un dia, quan menys s'ho espera, s'enamora perdudament d'en Nacho, a qui coneix en un avió. I és en aquest moment quan canvien totes les seves creences... i comença a viure? La seva història de passió amb en Nacho, de la qual no explicaré res, obre una porta que feia molts anys que estava tancada. Fins ara, mai s'havia plantejat ser infidel al seu marit, tot i que el seu matrimoni ja fa temps que s'aguanta per una mescla d'inèrcia i de respecte mutu.

Estem davant d'una dona complicada, passional i amb un passat tortuós, marcada per la forta personalitat del seu avi, per qui sembla que tingui una passió infinita. Està molt ben dibuixada. La veus. Saps perfectament com pensa i què és capaç de fer. La resta de persones que l'envolten, en Nacho inclòs, no deixen són simples actors de la seva comparsa. M'ha fet gràcia que la Iolanda citi en el llibre a la Jana, una dona que neteja la platja amb un tractor. La Jana era la protagonista de "La memòria de les formigues", un altre dels seus exitosos títols.

"Quan et preguntes si la teva parella t'és infidel és que ja t'ho està sent i aleshores per què vols saber més? Va baixar a l'estudi i es va deixar caure sobre el sofà vermell, sense res, sense roba. No estar pendent del mòbil era un alliberament. Es va tapar amb la manta aquella de llana persa. Va pensar en quan menjar li feia fàstic: entrava en un restaurant i havia de sortir perquè en lloc de persones dinant només veia tubs amb boques, tubs que ingerien, animals ferotges morts de gana que mataven a qui fos per sobreviure".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Estafadors de pa sucat amb oli (però amb estil)

David O. Russell sembla haver trobat la fórmula de l’èxit. L’any passat, amb “Silver Linings Playbook”, va aconseguir nou nominacions als Oscar. Entre elles, la de Jennifer Lawrence, que se’n va emportar l’estatueta a la millor actriu. Amb “American Hustle”, suma una nominació més -un total de deu- i Lawrence torna a estar entre les finalistes, ara en la categoria de millor actriu de repartiment.

“American Hustle” està nominada en les sis categories principals; millor pel·lícula, director, actor i actriu principals (Chrisian Bale i Amy Adams), actor i actriu de repartiment (Bradley Cooper i Lawrance) i guió original. La pel·lícula m’ha agradat força, però segueixo apostant per “The Wolf of Wall Street”. Em quedo amb dues de les interpretacions, les de Bale i Adams. Bale està espectacular en el seu paper de timador, amb molta panxa i un cabell que s’enganxa amb pega (està calb del mig) quan té una reunió important. També està genial l’Adams, amb uns escots de vertígen. Fan la parella perfecta. Cooper i Lawrence també treballen molt bé, però diria que estan un nivell per sota dels seus companys... tot i el Globus d’Or que ella ja té a la butxaca.

En Cooper fa de Richie DiMasso, un agent de l’FBI amb ganes de convertir-se en policia estrella. No té clar a qui ha d’agafar ni perquè, però quan més gran i més poder tinguin els detinguts, millor. I per a aconseguir-ho farà servir tots els mitjans que estiguin al seu abast, encara que no siguin ligítims del tot. És per això que demana la seva col·laboració a una parella de timadors, Irving Rosenfeld (Bale) i la guapíssima i seductora Sydney Prosser (Adams), als qui ell mateix ha enganxat intentant aixecar-li la camisa. Immunitat a canvi de logística. Si cauen polítics corruptes, seria genial. La Sydney és l’amant de l’Irving, casat amb la Rosalyn (Lawrence) i amb un fill.

Podríem definir la pel·lícula com un bon thriller polític, ambientat als anys setanta, amb una estètica molt semblant a l’anterior pel·lícula del director. El repartiment també és pràcticament el mateix, amb el gran Robert de Niro, que aquesta vegada fa de mafiós, inclòs. S’ha de veure.

"UNA CUESTIÓN DE TIEMPO"

Feia temps que sentia parlar d'aquesta pel·lícula i encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la. Se'n va emportar el premi del públic al Festival de Sant Sebastià. "Una cuestión de tiempo", de Richard Curtis, s'aguanta per la simpatia de la seva parella protagonista: Domhnall Gleeson i Rachel McAdams, que cauen molt bé des del mateix moment que surten en pantalla. Fan de Tim Lake i de Mary, la noia de qui s'enamora perdudament.

Estem davant d'una pel·lícula còmoda de veure i força positiva, que ens deixa el missatge d'aprofitar la vida mentre ens vingui de cara. Cal gaudir de les coses del dia a dia i no preocupar-se pel que queda fora del nostre control. Tot i que, aquí, precisament, està la gràcia d'aquesta història: En Tim té l'oportunitat de viatjar en el temps -com tots els homes de la seva família- i canviar les coses que no li han sortit bé. En té prou amb entrar en un lloc fosc, tancar els ulls i apretar els punys. Ho aprofitarà, com no, per aconseguir l'amor de la Mary. Des del primer dia que la veu sap que serà la dona de la seva vida. Al pare d'en Tim, que li explica el secret el dia que fa 21 anys, l'interpreta Bill Nighy. Un pèl ensucrada, potser massa, però amb bones interpretacions i una acurada posada en escena.

"LA TERAPEUTA" (GASPAR HERNÁNDEZ)

Gaspar Hernández ha trigat cinc anys per escriure "La Terapeuta" i jo me l'he llegit en un dia. Espero que no em renyi com la meva mare, quan em menjo en deu minuts el sopar que ha fet en dues hores. Tant que costa de fer i tan poc d'acabar-s'ho! El llibre té 255 pàgines i està publicat per Columna. D'en Gaspar, escriptor i periodista, ja havia llegit "El silenci", Premi Josep Pla 2009. M'ha tornar a soprendre molt positivament.

De "La terapeuta" explicaré ben poques coses, perquè s'ha de llegir la novel·la i conèixer als seus dos principals protagonistes a poc a poc, sense que ningú ens expliqui més del que és necessari. Només diré que són un actor català de teatre de prestigi, l'Hèctor Amat, i las seva psicòloga, l'Eugènia Llort. Del que sí puc parlar és del fons de la història, amb l'ansietat com a personatge de luxe. És un dels mals més comuns del segle XXI i només en pot parlar amb propietat qui la coneix perquè l'ha patit o la pateix. "Tenir por de la por", diu en Gaspart en un moment del seu llibre. És molt pitjor esperar l'atac d'ansietat que l'atac en sí mateix. És aquella falta de confiança, aquells dubtes, aquells minuts de bloqueig... A "La terapeuta" tot queda perfectament reflectit.

L'ansietat és la protagonista estel·lar del llibre, però en Gaspar també reflexiona sobre què pot causar-la, més enllà d'intentar definir-la com a malaltia. N'és en part culpable aquesta competitiva societat en què ens ha tocat viure? No seria bo deixar de costat, de tant en tant, el diari, l'smartphone, el Facebook, el Twitter i tot el que faci falta? Podem regalar-li al nostre cervell moments de descans i, per què no, possibilitar que s'humanitzi una mica més? Els EROS a les empreses, que ens tenen a tots preocupats, conseqüència (o no) de la crisi econòmica, tampoc no ajuden a la nostra salut mental. M'ha agradat la definició de persones o llocs "santuari", on els ansiosos es troben més bé, més protegits.

Tres noms m'han cridat l'atenció mentre llegia. El del psicòleg Antoni Bolinches, amb qui vaig coincidir una etapa llarga a Els Matins de TV3, i els de Woody Allen i Carey Mulligan, que estan entre els meus directors i actrius preferits. A ella la vaig descobrir a "An education" (2009) i ja no m'he perdut cap de les pel·lícules en què ha sortit, l'última "Inside Llewyn Davis" (2013). Són moltes les referències cinematogràfiques, teatrals i literàries que fa Gaspart a "La terapeuta", un llibre que es llegeix d'una tirada... en l'època de les teràpies per Skype.

"En una època com l'actual, en què se sobredimensiona el jo, el que penso, el que sento, els meus gustos, les meves fotos, no donar-se importància és tot un descans. Molta gent està preocupada per la seva importància personal. Per la imatge que els altres tenen d'ells. És com si haguessin creat un "jo ideal" en la seva fantasia, del qual han d'estar a l'altura. En aquest sentit, Facebook fa patir. Perquè ningú no està a la altura del "jo ideal" de Facebook.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Drogues i sexe sense límits (el caos total!)

De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula (n’he vist sis) em quedo amb “The Wolf of Wall Street”, de Martin Scorsese. Són tres hores d’energia pura en què el director de Queens fa un retrat espectacular del caos financer i de l’addicció al sexe i a les drogues. És per això, sexe i drogues, que no és un títol per a tots els públics... encara que se’ns presenti com una comèdia. És una sàtira duríssima!

Scorsese ens explica la història de Jordan Belfort, un corredor de borsa de Nova York que, començant de zero, aconsegueix convertir-se en multimilionari, creant al seu voltant un imperi d’enganys sense límits. Ven bons escombraria, majoritàriament a persones amb pocs recursos. I ho fa sense cap ètica ni sentiment de culpa. S’allunya massa de la realitat actual? A Belfort l’interpreta un sensacional Leonardo DiCaprio, que torna a merèixer-se l’Oscar al millor actor principal, amb el permís de Christian Bale, impressionant a “American Hustle”. Es dóna la circumstància que Jordan Belfort, que existeix (el seu és un cas real), surt en l’última escena de la pel·lícula... presentant al Belfort que interpreta DiCaprio! Un gag sensacional. És la millor manera d’escenificar que aprova la visió que dóna d’ell Scorsese.

DiCaprio brilla com mai, però també Jonah Hill (“Moneyball”, 2011), candidat a l’Oscar en la categoria de millor actor de repartiment. Està brutal com a mà dreta de Belfort, a la feina i en la seva vida privada. Ells dos i la resta del grup es droguen dia sí i dia també; al matí, al migdia, a la tarda i a la nit. Són addictes i no se n’amaguen davant de ningú. Scorsese no jutja aquest consum exagerat de drogues, amb pastilles de totes les mides i colors, ni les seves conseqüències. De fet, fa la sensació que Belfort i els seus amics tenen el fetge a prova de bombes. L’escena del vol cap a Suïssa és de matrícula d’honor; retrata aquest caos en estat pur. A la segona dona de Belfort la interpreta una guapíssima Margot Robbie, una de les hostesses de la sèrie de televisió “Pan Am”, que es va poder veure no fa massa a TV3.

També mereix una menció especial Matthew McConaughey. El seu personatge surt només uns minuts, al començament de la pel·lícula, explicant les regles del joc al jove Belfort, però n’hi ha més que suficient. Omple la pantalla com mai havia aconseguit fins ara, tot i que ja brillava a “Mud” (2012). La cançó que li canta, picant-se amb el puny al pit, la farà servir sovint un ja més experimentat Belfort, amb uns dircursos motivadors que trenquen totes les regles. Ho tinc claríssim: “The Wolf of Wall Street” és una pel·lícula imprescindible sobre la superficialitat del món en què ens ha tocat viure. L'escena del nan és de les que fan història.

"INSIDE LLEWYN DAVIS"

Sóc fan incondicional dels germans Joel i Ethan Coen des de la seva primera pel·lícula, “Blood simple” (1984), tot i que reconec que alguns dels seus títols, com “Ladykillers” (2004), no em van acabar de fer el pes. “Inside Llewyn Davis” m’ha agradat moltíssim. Potser és la millor des de l’oscaritzada “Fargo”. Té dues candidatures, a la millor fotografia i el millor so.

Aquest cop els Coen ens expliquen la història d'un cantant de folk de Nova York. Es diu Llewyn Davis i busca aquella oportunitat que mai arriba. Els fets passen l'any 1961. En Llewyn vol viure de la música i no hi ha manera. No té feina ni casa i abusa dels amics per seguir perseguint el seu somni. L'interpreta Oscar Isaac. Del seu cercle íntim hi destaquem en Jim i la Jean, un duet que formen Carey Mulligan (una de les meves actrius preferides) i Justin Timberlake. També brilla, i de quina manera, John Goodman, un dels secundaris habituals dels Coen. El viatge en cotxe de Nova York a Chicago que fa el seu personatge amb Llewyn Davis és brutal. Ja fa anys que Goodman està en estat de gràcia.

Estem davant d'una pel·lícula honesta, sobre una colla de perdedors i els seus somnis, amb una banda sonora exepcional. Podríem dir que Davis -que no és un cantant real- no va tenir la sort de Sixto Rodríguez que, encara que fos tard, va rebre el reconeixement que mereixia. Ho vam veure recentment a "Searching for sugar man" (2012). Per què va triomfar Bob Dylan i no Davis? Són preguntes que podem fer-nos però que mai tindran una resposta clara. Un dels encerts dels Coen és que els seus personatges creen empatia i están  molt ben dibuixats. Et poses al seu costat, i pateixes amb ells, des del primer moment que surten en pantalla. És d'aquelles pel·lícules en les quals sembla que no passa res i són moltes les coses que se'ns expliquen. Francament bona.

"RECUERDOS SIN RETORNO"

"Recuerdos sin retorno", de Daniel Vázquez Sallés, és homenatge i no sé si també una venjança. Està publicat per Península i és curtet; només té 154 pàgines. L'homenatge és a Manuel Vázquez Montalbán, que ens va deixar de manera inesperada l'any 2003. La venjança, justa, per deixar escrit, blanc sobre negre, els que han parlat malament del seu pare quan ja no hi era i d'alguns, més valents, que també ho van fer en vida.

Són moltes les coses que en Daniel li explica al seu pare, alhora que es pregunta com reaccionaria a alguns dels episodis que ja no va poder viure. La foto de la portada del llibre, en què surten tots dos, és maquíssima. Li diu, per exemple, que el món està tan malament que gent com Aznar s'ofereix per tornar a la política. Rep Aznar, però també Rajoy, Zapatero i De Guindos, en el seu dia assessor de Lehman Brothers. També critica als periodistes catalans que triomfen a Madrid, precisament, pel seu anticatalanisme, i el canvi de rumb que han fet alguns diaris, com per exemple El Periódico.

A més a més, l'autor fa algunes reflexions al voltant del PSUC, el partit del seu pare, i la trobada amb el matrimoni Carrillo en un dels viatges que van fer els dos homes de la familia. En Daniel es pregunta què pensaria el seu pare del procés d'indepència de Catalunya i lamenta que un culer com ell es perdés la millor época del Barça, l'equip que portava en aquest cor que va fallar abans d'hora. En Daniel també fa un repàs a l'obra de Vázquez Montalbán i considera que alguns llibres i algunes critiques potser se les podia haver estalviat. El cinema, els viatges, la cuina i l'alter ego del seu pare, Pepe Carvalho, també tenen molta presència en aquest llibre imprescindible per als fans de l'escriptor.

El llibre acaba amb un gran tresor, una carta de l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional de México, signada a mà pel subcomandante Marcos. Vázquez Montalbán va tenir una relació molt estreta amb ell.

"El soy catalán pero..." me parece una actitud infame. Renegar de tus orígenes para ser aceptado es un insulto a la inteligencia de ambos bandos, si los hubiera. Una actitud servil que solo ayuda a ahondar en un problema que empieza a extenderse como el aceite: la catalanofobia. Denostar tu país, comunidad o región, y utilizo tres términos para no herir sensibilidades, con la intención de buscar el aplauso en tu lugar de adopción es aceptar el abrazo del oso, y suele conllevar unas consecuencias tan dramáticas que hacen que la neutralidad sea una apuesta inútil en estos años atrincherados".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Res no és tan important i riure no costa tant

Guillem Albà continua en estat de gràcia! El seu nou espectacle, titulat “Marabunta”, és un prodigi d’originalitat, naturalitat i senzillesa. I dic senzillesa perquè ell està acostumat a fer les coses fàcils, jugant amb objectes tan mundans com un bolígraf, un plàtan o una galeta María Dorada Marbú. Actualment, se’l pot veure a El Latino, a La Rambla de Barcelona. La sala (no hi havia estat mai) és espectacular. I, a més a més, mentre rius com un babau tens la possibilitat de fer un entrepà i prendre alguna cosa. Genial!

De què va “Marabunta”? Doncs no ho puc explicar amb massa detall. S’ha de veure. Guillem Albà és un gran showman. Fill de titellaires, ell es defineix com a actor-clown. Podríem dir que fa “teatre de creació”, com explica ell mateix en el seu compte de Twitter. Ja ho va demostrar amb “Trau”, que fins i tot va portar a la Xina. A “Marabunta” fa de mag, de faquir, de pizzer, canta (té molt bona veu) i no para de moure’s. Un gran desgast físic, segur! Tot això ho fa acompanyat per sis músics, molt enrotllats, que formen The All In Orchestra. Toquen, participen en els gags d’humor absurd d’Albà (brutal el de la galeta) i s’ho passen pipa. Com a mínim aquesta és la sensació que transmeten als espectadors. Divendres, ple total.

Com diu en Guillem en un moment de l’espectacle, “res no és tan important i riure no costa tant”. I li dono tota la raó. Les persones que estan a dalt de l’escenari intenten que, en aquella hora i quart, els de baix no pensem en res més que en gaudir del seu esbojarrat xou, amb moltíssimes interaccions. En el meu cas, van aconseguir-ho. És un espectacle basat en la improvisació, molt musical, i amb un punt de divertida malícia. En aquesta ocasió, no sé si és habitual, van rebre Macaco i els Manel. Guillem Albà és l’únic actor que conec capaç de dedicar-li una cançó a una bossa de patates... abans de trepitjar-la com si fossin brases o vidres trencats. Vous voulez de la magie? Oui, Oui, Oui.

“PARAULES PER A GAETA”

Cesc Freixas és un dels músics catalans que més respecto. Les seves cançons, compromeses amb la gent treballadora i amb Catalunya, ja formen part de la meva banda sonora particular. Ell és militant de l’esquerra independentista i transformadora dels Països Catalans. Ara, gràcies a “Paraules per a Gaeta”, també conec el seu vessant literari. Ell llibre té 169 pàgines i està publicat per Tigre de Paper.

Com ens explica en Cesc, “Gaeta és aquell poble mediterrani que queda entre la nostra terra i l’Ítaca que enyorem”. Potser podríem dir que Gaeta representa el nostre camí cap a la llibertat, cap a un món ideal, més just, amb menys corrupció i amb persones que pensin més en les persones. En tots els casos, son textos curts, com a molt de mitja pàgina, en què reflexiona sobre l’amor, la vellesa, les seves idees, la justícia, els músics, la solidaritat i el que faci falta. Són pensaments escrits en els seus viatges, amunt i avall, sol o acompanyat, amb o sense guitarra. Quan vaig parlar amb ell a TV3 em va dir que és un llibre per llegir a poc a poc, mai d’una tirada. La seva intenció és que el lectors reflexionem sobre els missatges que ens deixa caure, per poder analitzar amb tranquil·litat si estem d'acord amb ell o no. Dos exemples:

“No podeu desallotjar les idees, ni desnonar l’esperança que compartim. Vivim, malgrat tot. I aquesta és la vostra gran derrota”.

“La revolució s’estava fent llarga. I els revolucionaris anaven lents. Feien assemblea tres cops al dia. Assemblees obertes. Perquè totes les decisions eren importants. Per això les dones i els homes hi anaven. La revolució no es feia. S’organitzava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Misèries que es claven com ganivets!

No vaig tenir la sort de veure l’obra al Nacional, amb Anna Lizaran i Emma Vilarasau, però la pel·lícula m’ha agradat força. Parlo d’“Agost”, de John Wells, un drama familiar explosiu -amb tocs de fulletó- que es complica a cada escena que passa. Està basada en la peça teatral que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2008. El duel entre Meryl Streep i Julia Roberts és motiu més que suficient per anar al cinema.

Streep interpreta a la mare de la família Weston i Roberts a una de les seves filles. Els seus enfrontaments dialèctics són espectaculars. No arriben a les mans per ben poc! L'escena més dura és la que queda reflactida en el cartell de la pel·lícula. Les altres dues actrius que fan de filles són Julianne Nicholson i una desmillorada Juliette Lewis. Si m’haig de quedar amb alguna altra dona, a banda d’Streep i de Roberts, em decanto per Margo Martindale, que fa de Mattie Fae Aiken, germana de la Violet Weston.

“Agost” ens explica una tensa reunió familiar després que es confirmi la mort d’en Beverly Weston (Sam Shepard). La seva dona, la Violet (Streep), té càncer de boca i només troba refugi en les pastilles, de totes les mides i colors. És per això que està desbocada. Després de l’enterrament del seu marit, perd els papers i critica durament a la majoria de les persones que l’acompanyen. Les misèries personals d’uns i altres, amagades al llarg de molts anys, surten a la superfície i es claven com ganivets. Fa la sensació que en Charlie Aiken, el marit de la Mattie, és l’únic capacitat per posar una mica d’ordre en aquest embolic que sembla no tenir final. L’interpreta un gran Chris Cooper. El millor de la pel·lícula és el repartiment que, completen, entre d’altres, Ewan McGregor i Benedict Cumberbatch.

“Agost” m’ha recordat “Interiors” (1979) de Woody Allen i “Festen” (1989), de Thomas Vinterberg. Streep i Roberts estaven nominades als Globus d’Or, però no l’ha guanyat cap de les dues.

"NYMPHOMANIAC"

Compto els dies que queden perquè s’estreni el segon i últim volumen de “Nymphomaiac”, del danès Lars Von Trier, un dels meus directors de culte. Serà el dia 24 d’aquest mes de gener. El primer volum em va deixar en estat de xoc. És un assaig brutal sobre l’addicció al sexe, el pecat i la culpa; però també sobre la recerca del desig i l’intent desesperat de fugir del dolor. Com sempre, hi ha una dona que pateix!

La pel·lícula comença amb la Joe estirada a terra, al carrer, sense sentit i plena de cops. Fins que la recull en Seligman, que la posa al llit i li ofereix un te. No es coneixen de res. És per aquest motiu que la noia s’obre i comença a explicar-li la seva vida. És nimfòmana i li agradaria explicar perquè. A la Joe la interpreta una sensacional Charlotte Gainsburg, una de les muses de Von Trier. Amb ell ja va treballar a “Melancolía” (2011) i “Anticristo” (2009). És d’aquelles dones que, ja em perdonareu, jo qualifico com una lletja-maca. Sempre m'ha agradat molt! A l’home que l’escolta, li dóna vida Stellan Skarsgard, que també sortia a “Melancolía” i a “Dogville” (2003), del mateix director.

En aquest primer capítol a la Gainsburg només la veiem al llit, explicant-se davant del seu confessor. A la Joe de jove, des que es desvirgada per primer cop, la interpreta Stacy Martin. Al seu costat, actors de la talla de Christian Slater, Shia LaBeouf i Umma Thurman. Més enllà de l’argument i de les interpretacions, “Nymphomaniac” també és molt nova visualment, amb una música contundent i tot un seguit d’elements infogràfics espectaculars. Potser no és una pel·lícula per a tothom (érem sis persones al cinema i dos van marxar abans que acabés), però feia temps que no veia res tan rodó. A mig camí de l’obra mestra? Ben aviat ho sabrem. Jo aposto que sí. I no crec que m'equivoqui.

"THE GRANDMASTER"

L’altra pel·lícula que he vist aquest cap de setmana és “The Grandmaster”, del gran Wong Kar-wai. Potser el xinès no és el millor explicant històries però, visualment, només un director oriental, el coreà Park Chan-wook, està a la seva alçada. Aquesta biopic sobre el professor d’arts marcials del mític Bruce Lee, que no surt en cap moment en pantalla, que quedi clar, és d’una bellesa extraordinària.

A més a més de parlar-nos del desconegut Ip Man (com a mínim per a mi), “The Grandmaster” també és una gran història d’amor i un relat sobre l’honor, el poder, la traïció i la glòria. Està datada a partir de l’any 1936, a les vigilies de la invasió japonesa de la Xina. A Ip Man l’interpreta Tony Leung Chiu Wai i a la guapíssima Gong Er (que guarda el secret de la tècnica de les "64 mans") una trista Zhang Ziyi. Tots dos ja van treballar junts a les ordres de Wong Kar-wai a l'exitosa “2046” (2004). Malgrat tot, a qui no li agradin les arts marcials, enregistrades amb tot detall, es pot estalviar la pel·lícula. A mi m’ha semblat molt interessant. Que m’agraden totes les pel·lícules? No totes, però hi ha un important treball de recerca previ. Així és més fàcil encertar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

*Demà, l'espectacle "Marabunta", de Guillem Albà, i el llibre "Paraules per a Gaeta", de Cesc Freixas.

Una història d'amor total (entre dones)

Hi ha dues pel·lícules que feia temps que perseguia en versió original i que, fins a aquesta semana, no havia tingut l'oportunitat de veure. Sobretot la primera, "La vie d'Adèle", que no ha arribat als grans circuits comercials, encara menys en VO. I això que se'n va emportar la Palme d'Or al Festival de Cannes. La veig triomfant als Oscars.

Per sobre de tot, "La vie d'Adèle", d'Abdellatif Kechiche ("Cuscús", 2007), és una gandíssima història d'amor. Crec que no m'equivoco si la qualifico com la més potent i transgressora de la història del cinema recent. Això per un costat. I, de l'altre, la pel·lícula ens descobreix una actriu extraòrdinaria. Es tracta d'Adèle Exarchopoulos, amb un somriure que omple la pantalla. Té només vint anys i un futur esplendorós per davant. Curiosament, l'Adèle fa d'Adèle, una noia guapíssima que, de cop i volta, perd el cap per una altra. Fins aquell dia, només havia sortit amb nois, però l'Emma li trenca tots els esquemes. S'enamora perdudament d'ella.

A l'Emma (Léa Seydoux) sempre li han agradat les dones. L'Adèle s'enamora d'ella des del mateix dia que la veu pel carrer. Li crida l'atenció, potser pel seus cabells blaus, i ja mai més se la pot treure del cap. La seva primera escena de sexe, que dura més de deu minuts, segur que marcarà un abans i un després en el cinema lèsbic. És explícita, molt explícita, i amb un punt de desesperació que no la fa apta per a tots els públics. I no explico més. Només vull afegir que, a partir que comença a sortir amb l'Emma, l'Adèle és rebutjada per una gran part de les seves amistats, que no entenen perquè ha perdut el cap per una dona. Estem davant d'una pel·lícula, crua i directa, que s'acaba convertint en un assaig sobre l'amor lliure. Totalment imprescindible.

"SPRING BREAKERS"

L'altra pel·lícula pendent que he pogut veure aquestes festes de Nadal és "Spring Breakers", dirigida per Harmony Korine. N'havia sentit a parlar moltíssim, en la majoria dels casos molt bé. Hi estic completament d'acord, però tampoc és un títol agradable a la vista per a tots els públics. Són noranta minuts de festa total, amb sexe, alcohol i drogues, sobretot moltes drogues. Una bogeria sense límits!

Les quatre actrius protagonistes són trencacors d'adolescents: Selena Gómez, Vanessa Hudgens (la Gabriella de la nissaga "High School Musical", aquí de ros), Rachel Korine i Ashley Benson, que diria que és la que té més estil de totes. Ell és un irreconeixible James Franco, que dóna vida a un traficant d'armes i drogues. L'Alien treu a les quatre noies de la presó, en benefici propi, després que les tanquessin per pasar-se de voltes amb les substàncies prohibides. És en aquest punt quan la pel·lícula fa un gir de cent vuitanta graus. L'acció de veritat, més enllà de la música i la ballaruca, encara ha d'arribar. I de quina manera!

"Spring Breakers" és alcohol i drogues, però també atracaments i assassinats. Les aventures de l'Alien amb dues de les noies, aventures criminals i sexuals -n'hi ha de les dues-, són espectaculars. El seu enfrontament amb un exsoci, que ara és el seu màxim rival, treu espurnes i tot sembla indicar que només en pot quedar un... o cap. En el fons, la pel·lícula ens parla de la recerca de la felicitat, tot i que els cinc que la busquen, com tants d'altres, potser han girat cap el costat equivocat. Pistoles, metralletes i trets per donar i per vendre. Novedosa visualment, amb música contundent i un final que, per a mi, és el millor de tota la pel·lícula. Veig que molts blocaires l'han col·locat entre els cinc millors títols de l'any.

"LAS REPUTACIONES" (JUAN GABRIEL VÁSQUEZ)

De Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973), Mario Vargas Llosas en diu que és una de les veus “més originals de la nova literatura llatinoamericana”. Acabo de llegir “Las reputaciones”. És un llibre curtet, només té 141 pàgines, molt intens, i està publicat per Alfaguara. El protagonista principal de la història és Javier Mallarino, el caricaturista més important i respectat de Colòmbia. Respectat i també temut perquè, amb un trist paper i una mica de tinta, és capaç d’enviar qualsevol a la misèria.

Mallarino ja té una certa edat, 65 anys, i el país li està preparant un merescut homenatge, tot i que continua en actiu. Quatre dècades d’èxit total l’avalen. Pel seu sedàs han passat polítics, escriptors, familiars, amics... i tothom qui, en el seu moment, ha cregut que feia falta. Mai no li ha tremolat el pols ni s’ha deixat influenciar per ningú. Potser per la seva dona en els seus inicis com a “pintador de mones”? Però, quan menys s’ho espera, tot el seu món canvia; i no perquè el pressionin de fora. Tot ve de dins! Els seus dubtes coincideixen amb la visita d’una dona desconeguda, tot i que, al final, descobreix que ja l’havia vist un cop. Un sol cop. Segur que ha actuat bé tots aquests anys? Ha estat just amb totes les persones que han caigut per culpa seva?

A “Las reputaciones” Vásquez reflexiona sobre el passat i sobre com canvien algunes coses amb el pas del temps, sota una nova mirada, quan disposem d’un nou punt de vista per analitzar-les. També podríem dir que l’escriptor colombià es refereix als anomenats “judicis paral·lels”, que tant de moda estan avui en dia. El llibre, amb una escriptura directa i molt refinada, passa francament bé. Totalment recomanable. M’he quedat amb ganes de llegir més coses d’ell com, per exemple, "El ruido de las cosas al caer".

“Mire, dijo Mallarino, vivimos en tiempos desorientados. Nuestros líderes no están liderando nada, y mucho menos están contándonos lo que pasa. Lo importante en nuestra sociedad no es lo que pasa, sino quién cuenta lo que pasa. ¿Vamos a dejar que sólo nos lo cuenten los políticos? Sería un suicidio, un suicidio nacional. No, no podemos confiar en ellos, no podemos quedarnos con su versión. Nos toca buscar otra versión, la de otra gente con otros intereses: la de los humanistas. Es eso lo que soy yo: un humanista. No soy un chistógrafo. No soy un pintamonos, Soy un dibujante satírico”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Vides buides o plenes de res

Normalment, quan acaba una pel·lícula tens clar com explicar-la i per on començar. Com que tota regla té excepcions, crec que una seria "La grande bellezza", de l'italià Paolo Sorrentino, amb moltíssim material. Quan surten els crèdits finals encara estava aclaparat, en estat de xoc. Són dues hores i quart de bogeria contínua on res sembla tenir límits.

Després de fer-hi unes quantes voltes, potser podria dir que Sorrentino ("Il divo", 2008) fa un extraordinari retrat de l'alta societat romana, amb festes esborrajades, on la buidor i la superficialitat serien el vincle d'unió de tot un seguit de personatges extrems i d'allò més variats. Són persones amb vides buides o plenes de res, més preocupades d'intentar (i dic intentar) passar-s'ho bé que de qualsevol altra cosa. La seva única obsessió és viure cada nit com si fos l'última, sense pensar ni un segon en l'endemà. Per què no fer-ho? La filmació de la festa amb què comença la pel·lícula, en una discoteca atapaïda, és  de matrícula d'honor. Hi sona "Far l'amore" de Raffaela Carrà.

Jep Gambardella és el capocannoinere d'aquesta fauna nocturna encantada de coneixèr-se. És un periodista que va escriure un bon llibre, quan era molt jove, i que mai més ha trobat un tema suficientment interessant per fer-ne un segon. Ens explica que segueix a la recerca de la gran bellesa, tot i viure a Roma, envoltat d'obres d'art. Com pot ser que no sigui capaç de trobar-la? En Jep està interpretat per un extraordinari Toni Servillo, que també va treballar amb Sorrentino a "Il divo". El seu somriure captiva des que apareix per primer cop en pantalla. Tot i anar a dormir quan s'aixequen la majoria dels mortals, en Jep és una persona força reflexiva. El moment en què llegeix la cartilla a una escriptora amiga seva fa posar els pèls de punta.

En definitiva, estem davant d'un títol únic i irrepetible, amb material suficient com per estar-hi pensant uns quants dies. Tinc clar que no és d'aquelles pel·lícules que es consumeix i s'oblida. El missatge més clar que ens deixa és que intentem viure amb dignitat, si pot ser ajudant als altres, perquè és l'únic que ens emportarem a l'altre món. Per moltes festes que acabem fent, a la vida... sempre la segueix la mort! Correm el risc que la nostra existència s'acabi convertint en un insípid truc de màgia. Cal veure "La grande bellezza" sí o sí.

"LA VIDA SECRETA DE WALTER MITTY"

També ens intenta dir que és millor viure de veritat que en somnis "La vida secreta de Walter Mitty", dirigida i interpretada per Ben Stiller. És un tio que em cau bé; sobretot des que el vaig veure a "Zoolander" (2001). Se n'està rodant la segona part, per cert. Una primera lectura? Que la pel·lícula decepciona completament. No es por agafar per enlloc. Un dels grans fiascos de la temporada.

En Walter Mitty dirigeix el departament de negatius de la revista Life. Diria que disfruta amb la seva feina, tot i que no l'omple del tot, com la seva vida. És per això que es passa una bona part del dia viatjant amb la imaginació. Podríem defirnir-lo com una persona tímida, sense parella i amb pocs amics. Fa un temps que està apuntat a una agència de contactes, tot i que la dona que li agrada -a qui pràcticament coneix- és una companya de feina. Es diu Cheril Melhoff i està interpretada per Kristen Wiig ("Adventureland", 2009). Tots dos poden quedar-se a l'atur ben aviat. Un grup inversor acaba de comprar la revista i, entre d'altres coses, ha decidit tancar l'edició en paper. Només sortirà un número més. Llavors es convertirà en digital. I ho deixo aquí...

No queda clar què vol fer Stiller amb aquesta pel·lícula, que és un remake de la que va estrenar Norman Z. McLeod l'any 1947. Aquesta no l'he vista. Hi ha una miqueta d'humor -no massa-, bons efectes especials (sobretot en els seus somnis esbojarrats), una història d'amor més aviat sosa, personatges poc dibuixats, una miqueta d'autoajuda i una recerca tan estúpida com increïble, tot i que l'haguem de llegir com si fos un conte. El còctel és variat, però el gust que deixa la mescla d'ingredients, molt diferents, és més aviat agre. Com a molt per veure en DVD a casa.

"BUTCHER'S CROSSING"

Ha estat un bon any de lectures; en qualitat i en quantitat. "Butcher's crossing", de John Williams (1922-1994), és el seixantè llibre que he llegit en els últims dotze mesos. Em servirà per acomiadar el 2013 al blog. D'aquest autor ja havia llegit "August" i quan vaig rebre aquest el vaig posar al capdavant de la llista de pendents. Està publicat per Edicions 62 i té 379 pàgines. És una joia de lectura obligada.

Com en les dues pel·lícules comentades anteriorment, podríem parlar d'una altra història vital, d'un altre home que intenta trobar-se a ell mateix i, sobretot, saber quin és el seu lloc en aquest món que ens ha tocat viure. Es diu William Andrews i l'any 1873, després de reunir uns quants diners d'una herència, deixa el seu Boston natal per anar a parar a un poble de mala mort que es diu Butcher's Crossing. Està enmig de l'Oest, només hi ha quatre cases i la poca gent que hi viu resisteix gràcies a la caça de bisó. El problema és que cada cop n'hi ha menys. S'estan acabant i, possiblement, la vila caurà al darrere. En William mai s'havia imaginat caçant però sense saber massa perquè, decideix finançar l'expedició d'un home anomenat Miller.

"Butcher's Crossing" és una novel·la èpica que ens explica el viatge d'en William (al costat d'en Miller, en Charley Hoge i l'Schneider) cap a un lloc pràcticament desconegut. Van a la recerca de la reserva més gran de bisons que mai no ha vist ningú. Bé, per ser més exactes hauria de dir que en Miller sí que l'ha vista... però ja fa deu anys! Recordarà el lloc exacte? Segur que ningú més en sap res? Williams aconsegueix que pateixis amb els protagonistes, quan es queden sense aigua, quan han de dormir al ras, morint-se de fred. També acabes entenent els objectius de cadascun dels quatre, que són molt diferents. Un dels missatges que ens deixa la novel·la, fent justícia a un refrany popular, és que qui molt abraça poc estreny. Avís per a navegants: al llarg de les pàgines del llibre maten molts bisons. Moltíssims! Recordem que l'acció passa a l'Oest, l'any 1873.  Ho dic per si algú pot arribar a trobar-se incòmode.

"La nit va arribar de seguida. Sota el clar de lluna, en Miller, al capdavant del grup, era una figura encorbada i frenètica que es balancejava sobre la cella. L'Andrews i l'Scheneider deixaven el pas a la discreció del cavall, mentre que en Miller es llançava a un zig-zag erràtic a través de la terra, que semblava que resplendís de nit. Sense cap objectiu aparent, en Miller es desviava de cop del camí que havien agafat i seguia el nou aproximadament durant mitja hora, fins que el descartava i trencava en una altra direcció".

Bon any 2014 a totes i a tots.

 

Si t'ho proposes, res és impossible (Segur?)

Quatre anys després de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb "El secreto de sus ojos", l'argentí Juan José Campanella ha estrenat "Futbolín" (Mete-gol). Es tracta d'una distreta història de superació personal amb el futbol com a eix vertebrador. Millor tècnicament -l'animació dels personatges és força bona- que de contingut. Potser és un pèl pobra?

El protagonista indiscutible és l'Amadeo, un noi que es passa la vida jugant al futbolí. Mai ha perdut cap partida. El problema és que la seva timidesa no li permet destacar en res més. Entre les seves víctimes esportives hi ha el Crack, que en l'actualitat és jugador de futbol de Primera Divisió. La derrota es va produir quan tots dos eren petits, però no ha pogut oblidar-la. La imatge del Crack és pastada a la que dóna Cristiano Ronaldo: cregut, envejós, individualista, possessiu... I com que mai ha sabut perdre, un dia torna al seu poble i repta a l'Amadeu a un nou partit... però de futbol! Abans destrueix el futbolí que tants mals records li porta.

El que té més gràcia és veure com els jugadors del futbolí, històricament immòbils, aclobats a una barra horitzontal, agafen vida i començant a actuar sols. Que macos que eren quan estaven callats! Ara parlen pels descosits i fins i tot es barallen. Són molt divertits el golejador del Metegol, en Beto, el Loco (un filòsof de pa sucat amb oli) i el Capi, que intenta posar una miqueta d'ordre en tot aquest sarau. Dels Lisos, l'equip rival, també em quedo amb el seu capità, que no perd la professionalitat, tot i encaixar una derrota darrere d'una altra. La veritat és que la composició de les dues formacions, amb un coreà, un bielorús, dos bessons italians i fins i tot un cordobès, està molt ben pensada.

No estem davant d'una gran pel·lícula, ni molt menys, però "Futbolín" passa força bé. Personalment, això sí, prefereixo al Campanella de sempre.

"LA SIMETRÍA DE LOS DESEOS"

Me la va recomanar en Sergi Pàmies i m'ha semblat una novel·la extraordinària, molt per sobre de la mitjana actual. Em refereixo a "La simetría de los deseos, d'Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971). Està publicada per Duomo i té 360 pàgines. No és una novel·la de futbol, ni molt menys, però els quatre amics protagonistes són seguidors del Maccabi Haifa i es reuneixen a casa d'un d'ells per veure els partits. Mai perden el contacte.

"Suerte que hay Mundiales, dije. Así el tiempo no se convierte en un gran bloque y cada cuatra años uno puede deternerse para ver qué ha cambiado". Com deia abans, el llibre no és esportiu, però aquest període de quatre anys, entre campionat i campionat, serveix per acotar l'acció. Un dia, després d'un partit, l'Amijai, l'Ofir, en Churchill i en Yuval decideixen escriure tres desitjos en uns papers -no deixar llegir-los a ningú- i guardar-los quatre anys. Serà llavors quan s'obrirà la caixa que custodiarà la Ilana, la dona de l'Amijai, i, tots junts, veuran quins s'han complert i quins no. N'hi ha un que vol casar-se amb la seva xicota, un altre fer alguna cosa important per a la societat, un tercer obrir una clínica de teràpies altternatives i l'altre escriure un llibre o dirigir una pel·lícula. No s'han estat de res.

"La simetría de los deseos" és un llibre encisador, un assaig sobre l'amistat, diria que realista i amb uns personatges molt ben dibuixats. A través de la mirada de Nevo, coneixem les esperances, els desitjos -com no- i també les pors d'aquests quatre amics. Parlem d'una amistat duradora, alguns potser podrien dir que fins i tot malaltissa, perquè està per sobre de tot i de tothom. No es fa malbé ni quan la xicota d'un ells el deixa per anar-se'n amb un altre del grup. Aixecar-li la parella a un amic? Trencar una de les regles d'or de l'amistat? Doncs sí, encara que potser no va ser de manera voluntària. Alguna culpa en devia tenir ella, no? Segur que l'afectat també va calibrar aquesta opció abans de començar qa pujar-se per les parets. En definitiva, un llibre sensacional, amb un final a l'alçada de la resta.

"Aquella boda me cayó encima como un sonido supersónico en un día claro. Por lo general, aquellas cosas se llevaban a cabo en un orden determinado: se conocen, van a visitar a los padres para la cena del viernes, van a un alberge en Amirim los fines de semana. Se van a vivir juntos. Tienen un perro o un gato pelirrojo. Consideran seriamente separarse. Vuelven loco a todo el mundo con dudas imaginarias. Sólo entonces empiezan a ponerse en contacto con salas y empresas de catering y a reñir por la lista de invitados. Y todo, allí, había ocurrido demasiado rápido".

"SUEÑO" (HARUKI MURAKAMI")

Incondicional d'Haruki Murakami com sóc, m'ha faltat temps per comprar i llegir l'últim llibre de l'escriptor japonès per excel·lència. Es titula "Sueño" i està publicat per Libros del Zorro Rojo. És curtet, només vuitanta pàgines, i està il·lustrat per l'alemanya Kat Menschik. Ha fet una feina sensacional. La traducció és de Lourdes Porta. L'únic que no m'ha acabat de convèncer és el final.

A "Sueño", Murakami ens explica la història d'una dona que no pot dormir. I quan dic que no pot dormir és que no descansa ni un minut. I un dia darrere d'un altra. La lògica preocupació inicial acaba transformant-se en pur plaer. Les suposades hores de son, mentre el seu marit i el seu fill dormen plàcidament, ara se les dedica a ella mateixa. Gràcies a aquest inesperat imsomni comença a fer coses que abans no estaven al seu abast. En pocs dies, pe exemple, es llegeix dos cops "Anna Karenina". També neda el doble de temps; i es cansa la meitat que abans. Hauria d'anar al metge, però no té ni la més mínima intenció de fer-ho. Malgrat no dormir, el seu cos es recupera miraculosament.

Esperava que "Sueño" tingués un final cent per cent Murakami, obert o tancat, això és el menys important, però hauria preferit que no acabés d'una manera tan simple. Com a mínim, no sé si és equivocada, aquesta és la impressió que m'he acabat emportant jo. Al gran Murakami, però, se li perdona tot; i més veient que és un conte curt.

"Recuerdo con claridad la primera noche en que no puede dormir. había tenido una pesadilla hoorrible. Un sueño muy oscuro, viscoso. No me acuerdo del contenido. Lo único que recuerdo es aquella sensación aciaga. Y en el punto álgido del sueño, desperté. Desperté en un momento a partir del cual, de haber permanecido solo un instante más sumergido en el sueño, quizás ya no hubiese podido retroceder".

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bon Nadal a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ser lliures (més o menys) no té preu

"Doce años de esclavitud" és un cop de puny directe a l'estómac. Amb set nominacions als Globus d'Or, la darrera pel·lícula d'Steve McQueen (“Shame”, 2011), és una punyent història sobre l'esclavitud. Totes les travesses dels Oscar la col·loquen com a una de les grans favorites, al costat de “La gran estafa americana”, de David O. Russell. Dura dues hores i quart i no es fa llarga ni pesada.

Chiwetel Ejiofor, que és qui fa de Solomon Northup, brilla moltíssim, però encara més Michael Fassbender, que interpreta a l’amo de la plantació que el compra com esclau després que dos desconeguts el raptessin. En Salomon era un violinista de prestigi, en plena progressió. És per això que es trasllada de Nova York a Washington on, suposadament, l’esperen tot un seguit de grans concerts. Allà el droguen i, en només unes hores, les que passa inconscient, perd la seva condició d’home lliure. El cas d’en Salomon està basat en fets reals. El daten en l’any 1850.

La pel·lícula és molt dura, pel tema que tracta i per com ho explica. En alguns moments posa els pèls de punta, amb primers plans de les fuetades que reben els esclaus. McQueen no té cap problema en ensenyar-nos les seves esquenes massegades, plenes de ferides, amb la sang rajant sense aturador. També veiem al personatge de Fassbender humiliant i fins i tot violant a una de les negres que té sota les seves ordres. “Amb les coses que són de la meva possessió faig el que vull. No li haig de donar explicacions a ningú”, assegura.

Des del primer dia que en Salomon es converteix en esclau, comença a pensar com deixar de ser-ho. Passarà per coses que mai no s’hauria imaginat, ni en els seus pitjors malsons. A més a més, mentre ell intenta viure enlloc de sobreviure, la seva família també treballa durament per oblidar la seva pèrdua. Dotze anys són molt de temps; sent esclau... i sent lliure. Ejiofor i Fassbender fan grans papers, però també alguns dels secundaris, com el grandíssim Paul Giamatti (que és qui ven els esclaus) o Brad Pitt, un canadenc contrari a l’esclavitud. En definitiva, una gran història de superació. Molt recomanable.

INFORME DE L’INTERIOR (PAUL AUSTER)

Suposo que per ser un gran escriptor has de tenir una memòria privilegiada; o saber inventar i que no es noti, sobretot quan parles de tu. És el que fa Paul Auster (Nova Jersey, 1947) a “Informe de l’interior”, d'Edicions 62. Té 304 pàgines. Si a “Diari d’hivern” Auster escrivia sobre el que havia suposat per a ell viure en el seu propi cos, des d’un punt de vista físic, ara intenta explicar-nos el despertar del seu jo intern.

Auster intenta sortir de dins seu, de fet escriu el llibre en tercera persona, i explicar al lector, des de fora, com ha estat la seva vida, des que era molt petit; de que va tenir consciència de tot, per dir-ho d’alguna manera. Descobrim quan va poder vestir-se sol, quan va pensar per ell mateix, quan va tenir el primer desig sexual, els seus viatges d’aprenentatge... Podríem parlar d’una biografia cinematogràfica (ara explicarem perquè) i de fotografies. De fet, al final inclou un àlbum de setanta pàgines amb les imatges que han marcat la seva vida. Gràcies a aquest llibre sabem més coses sobre la seva moral, les seves tendències polítiques i les persones que l’envolten, amb els seus pares al capdavant.

Abans m’he referit a “Informe de l’interior” com a biografia cinematogràfica perquè es passa pàgines i pàgines parlant de dues pel·lícules que l’han marcat: “L’increïble home minvant” (1957) i “El fugitiu” (1932). També ens parla d’hores entre llibres i d’hores perdudes sense fer res en concret. Suposo que per els incondicionals d’Auster, aquestes revelacions han de ser un regal inigualable. A mi m’agrada força, però no el col·locaria entre els meus escriptors preferits.

“El Déu que era omnipresent i regnava sobre totes les coses no era una força de bondat i amor sinó de por. Déu era culpa. Déu era el comandant de la policia mental celestial, l’invisible i totpoderós que podia entrar dins el teu cap i escoltar els teus pensaments, que podia sentir com et parlaves a tu mateix i traduir el silenci en paraules. Déu sempre mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si no, et caurien a sobre càstigs horribles, turments insuportables, series fet presoner a la masmorra més fosca, estaries condemnat a viure a pa i aigua la resta de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy