La casa de foc (Francesc Serés)

“Encara que sàpigues una història, la veritat no la saps mai”. “Llevat de la petita història que sabem explicar, la resta del temps i dels relats dorm per sempre en la negror més absoluta”. Aquestes dues frases em serveixen per començar a parlar de “La casa de foc”, de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972). És el Premi Proa de novel·la, que tot just arriba a la seva segona edició. Són 587 pàgines plenes de secrets i d'intimitats ben amagades.

El narrador, un professor que s’acaba de separar, s’instal·la en una masia inhòspita d'El Sallent, al terme municipal de Santa Pau, a la Garrotxa. Està plena d’escorpins i de serps. Vol trencar amb tot i tothom i opta per convertir-se en un nàufrag enmig del no-res. Fa classes en una aula d’acollida a Olot. Al voltant seu, molt bosc i pocs veïns, la majoria esquerps i desconfiats. Ell, que ha llogat Can Mau, estableix una relació ‘especial’ amb les tres persones que viuen a Can Sol. Es tracta d’en Jordi, la seva filla Carmina i la seva néta Mar. Tota la història l’escriu el professor quasi set anys després, coincidint amb la mort del patriarca, en Jordi. I, com deia en començar, només explica una petita part de les seves vivències, sense acabar de saber si algunes de les coses que li han dit són o no veritat. Té clar que totes les preguntes que han quedat sense resposta es perdran per sempre més en l’espai-temps.

Gràcies a la bona mà de Serés, el professor de Can Mau es converteix en un gran relator, seguint els passos d’Eugeni d’Ors, Josep Pla i De Bolòs, que molts anys abans també havien retratat aquelles contrades i la seva gent. Es converteix en tot un caçador d’històries, amb els de Can Sol al centre de tot. En Jordi, que fa de saurí, li demana al professor que s’encarregui de la seva neta, abans que es 'perdi' i sigui massa tard. N’està fart, de portar-la a psicòlegs. Vol que li faci classes i estigui sempre per ella. Els diners no seran un problema. Els ha fet a cabassos, sobretot buscant aigua. En negre... La nena, que té tretze anys, no va conèixer al seu pare. La seva mare, amb un passat ple d’excessos, va estar a punt de morir en un incendi. Provocat? La Mar és inestable i imprevisible. Ara el foraster s’ha convertit en el pal de paller de tots tres, intentant que la família no acabi volant pels aires.

BON COMPENDI D'HISTÒRIES PERSONALS

“La casa de foc” és un llibre que enganxa des de la primera pàgina, amb un protagonista central molt fort i inquietant. En Jordi sembla bona persona, però no està clar que sempre ho hagi estat. Mana sense aixecar la veu i està acostumat que tothom es rendeixi als seus peus. Té contactes arreu. I calla quasi tot el que sap. El bon professor intenta plantar cara a en Jordi, però el seu magnetisme també l’atrapa. Ja posats, mira d'ajudar en tot allò que pot a la Mar i a la Carmina, que cada dia que passa el necessiten més. Serés ens regala un bon compendi d’històries personals, molt ben descrites, que dibuixen una realitat on l’especulació, les drogues, la por i les relacions personals complexes suren com l’aigua que els fa ballar a tots. Molt bona història.

“En Jordi em va demanar si volia anar amb ell a buscar aigua a unes finques vora Manresa. No era que jo l’hagués d’ajudar a trobar-ne, m’ho va ben aclarir, perquè no trobaria aigua al mar, però que si el volia acompanyar, podia fer-ho. Després del truc dels ariets i del misteri de la intuïció dels aqüífers, amb el temps vaig entendre per què molta gent del voltant atribuïa a en Jordi poders que anaven més enllà de l’aigua. La imaginació de cadascú i la quantitat d’hores en solitud als llogarets de la vall eren una combinació perfecta per a la creació de tota mena de mites i interpretacions, de mecanismes i de corrents subterranis. Començava entendre que totes aquelles fabulacions servien per satisfer el desig d’imaginar, sublimaven l’avidesa i el desig de tothom”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dora Bruder (Patrick Modiano)

L’any 1988 el novel·lista francès Patrick Modiano (Boulogne-Billincourt, 1945) va llegir un petit anunci, al diari París-Soir. Un anunci, del 31 de desembre de 1941, que va marcar un abans i un després en la seva vida. El van posar els pares de la Dora Bruder, que havia desaparegut dies enrere. Explicava com era i com anava vestida. Tenia 15 anys i estava internada al Sagrat Cor de Maria. Necessitaven localitzar-la. I deixar de patir.

Tot el que Modiano descobreix sobre la noia ho explica a “Dora Bruder”, traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. El llibre té 127 pàgines. La Dora era filla d’Ernest Bruder, nascut a Viena, i Cécile Burdej, descendent d’una família jueva originària de Rússia. S’interessa en el seu cas, entre altres coses, perquè els Bruder vivien en el barri de París on ell va créixer. Li van venir molts records al cap. En el temps de la Dora, la ciutat estava ocupada pels nazis i els jueus eren perseguits i deportats. Amb el pas del temps, Modiano va omplint buits fins que la troba en una llista de jueves enviades al camp de concentració d’Auschwitz. Augmenten les certeses i desapareixen alguns interrogants, tot i que hi ha moltes preguntes que no tenen resposta. La reconstrucció queda a mitges per sempre més.

“Dora Bruder” és molt més que la història de la noia jueva. El seu cas serveix per deixar constància d’una de les èpoques per sòrdides d’Europa. Modiano s’implica molt en la investigació i també hi aboca una bona part de la seva joventut. Amb una gran habilitat narrativa descobrim com l’autor va patir la separació dels seus pares i la mala relació que va tenir amb ell. Fins al punt que l’home va acabar denunciant-lo, el dia que va anar a casa seva, enviat per la mare, per demanar la pensió alimentària. L’autor va tenir una joventut complicada, amb petits robatoris inclosos i la venda posterior del botí. En aquesta revisió de la seva adolescència, des d’una perspectiva actual, hi ha dolor, humiliació i una passió molt gran per la Dora, a qui li agradaria haver conegut. Ell va néixer quatre anys després de publicar-se l’anunci de la desaparició.

“Els rastres de la Dora Bruder i dels seus pares, aquell hivern de 1926, es perden a la perifèria nord-est, a la vora del canal de l’Ourcq. Un dia aniré a Sevran, però em temo que allà les cases i els carrers deuen haver canviat d’aspecte, com a totes les perifèries. Vet aquí els noms d’alguns establiments, d’alguns habitants de l’avenue Liégeard d’aleshores: el Trianon de Freinville ocupava el número 24. Un cafè? Un cinema? Al 31 hi havia les Caves de l’Île-de-France. Un tal doctor Jorand vivia al número 9; un farmacèutic, Platel, al 30. Aquella avinguda Liégeard on vivien els pares de la Dora formava part d’una aglomeració que s’estenia pels municipis de Sevran, de Livry-Gargan i d’Aulnay-sous- Bois, i a la qual s’havia posat el nom de Freinville. El barri havia nascut al voltant de la fàbrica de frens Westinghouse, instal·lada allà al principi del segle. Un barri obrer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'any que va caure la roca (Pep Coll)

L’escriptor Pep Coll, un enamorat dels Pirineus, va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, l’any 1949. El poble està construït davant del Roc que porta el mateix nom, d’enormes dimensions. A “L’any que va caure la roca”, la Pessonada es transforma en Malpui, com en tres de les seves anteriors novel·les. El veiem a la portada del llibre. I aquest cop, el Roc cau de manera inesperada i ensorra el poble sota terra, sense que quedi res ni ningú. Tot s’ha acabat per sempre.

Un diumenge qualsevol de 1975. Els únics set joves que vivien a Malpui tornen cap a casa, després d’una llarga nit de festa. Vénen d’una discoteca propera, batejada amb el nom de Yellow submarine. I ja no troben el poble. Un cop assumit que han perdut familiars, cases, terres i bestiar han de començar de nou. Seguint les indicacions del seu professor de l’escola agrària decideixen constituir-se en cooperativa i trencar amb tot allò que havien fet els seus pares i padrins, amb qui discutien moltes vegades. Són l’Andreu, l’Esteve, en Nasi, en Bepgròs, en Bep-xic, en Jaumet i en Toni. Ho decideixen tot votant, perquè rarament es posen d’acord. L’Andreu, que condueix un lluent Seat 127 vermell, i l’Esteve, que és el més gran, són els dos principals líders del grup.

La reconstrucció del poble, que passarà a dir-se Vilanova de Malpui, coincideix amb els anys de transició democràtica, amb els polítics canviant de jaqueta cada cinc minuts. Els set orfes desperten simpaties arreu d’Espanya i reben tot un seguit d’ajudes i subvencions. A l’espera de les noves cases, els nois s’instal·len molt a l’Hotel Muntanya, on fan vida plegats i amplien vincles. Vivim al seu costat els quatre anys que triguen a inaugurar el poble. Entre altres coses, coneixem les seves parelles -amb la Caty i la Genoveva al capdavant-, inquietuds, punts febles i somnis. Com se’ns diu en algun moment, “es viu millor d’esperances que no pas de records”. “L’any que va caure la roca”, que acaba quan els protagonistes ja són força grans, té 588 pàgines i està publicat per Proa. És un llibre humà, èpic i té moments molt emotius. D'aquells que no et deixen indiferent. Una lliçó de vida.

“Per deixar de ser hereus i convertir-se en propietaris, vam haver d’omplir i de signar una infinitat de papers. Als matins anàvem com una pilota de la gestoria a cal notari i del notari al banc per esborrar dels comptes els noms dels familiars morts i posar-hi els nostres. Per fi, quan cadascú va ser amo dels béns que constaven a nom dels pares, dels avis o, en algun cas, fins tot dels besavis, van poder constituir una societat cooperativa, la figura legal que més ens convenia d’adoptar. Cada soci tenia el mateix dret de decisió, es pagaven menys impostos i, a més a més, podríem rebre ajuts del govern a través de l’Iryda, l’Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario. La formàvem set socis, la Genoveva no hi podia ser perquè no era ama de res”.

Bona setmana a totes.

@Jordi_Sanuy

La conspiració del coltan (Jordi Sierra i Fabra)

La Magda Ventura, 42 anys, és una supervivent. En fa tretze van assassinar la seva parella, periodista d’investigació, com ella. A l’Afganistan, una bomba va posar fi a la vida d'un altre company, el càmera que l’acompanyava. D’aquell atemptat ella en va sortir viva de miracle. Li ha quedat una bona cicatriu de record. Continua fent teràpia. Ni pot ni vol oblidar. Treballa a Zona Interior, una prestigiosa revista d’investigació. La feina s’ha convertit en la seva vida.

Les aventures de la Magda, capaç d’arribar fins on faci falta per signar un bon reportatge, les explica Jordi Serra i Fabra (Barcelona, 1947) a “La conspiració del Coltan”, publicat per Univers. El coltan és un mineral considerat fonamental per fabricar aparells de telecomunicacions. Va buscat i es paga bé. Un dels últims treballs de la Magda estava dedicat a la prostitució de luxe. Va parlar amb tres noies que s’hi guanyaven la vida. Va ser tot un èxit. Una d’elles, la Sònia, li truca per dir-li que li ha d’explicar una cosa "molt grossa". La troba morta poc després. Quan entra a casa seva de manera il·legal, se la troba penjada al sostre, lligada amb cordes, seguint els preceptes del shibari. Es tracta d’una pràctica japonesa mil·lenària que diuen que converteix el sexe en art.

La Magda sempre va un pas per davant d’en Joan Molins, inspector dels Mossos d’Esquadra. Són amics i, de vegades comparteixen informacions, però el binomi policia-periodista té difícil encaix. A poc a poc, la redactora de Zona Interior s’adona que la Sònia tenia raó i que el cas que està seguint pot acabar amb un complot internacional, amb el destí de moltes persones en joc. Però li calen proves. La novel·la és molt àgil. Té 268 pàgines i quasi tot són diàlegs. Frases curtes i concises, sense ornaments ni res sobrer. Serra i Fabra, que va per feina, et fa vibrar al costat de la Magda, a qui no atura res ni ningú. Aquesta novel·la negra, que passa majoritàriament a Barcelona, es llegeix pràcticament d’una tirada. El personatge tindrà continuïtat.

“Si tan malament veu les coses, per què continua lluitant?
I no em digui que és per la seva feina.
-Ho faig perquè estic viva- va dir la Magda.
-No és religiosa, però sempre parla d’esperança.
-És que sense esperança en un mateix no hi ha res. Mentre visqui, donaré guerra. Soc aquí per alguna cosa.
La Beatriu Puigdomènech no es va aturar.
Ja parlaven distesament.
-Avui és el dia, oi?
-Sí.
-Sap que ell estaria orgullós de vostè?
No va poder evitar-ho.
Les dues llàgrimes li van venir als ulls i van saltar al buit.
Li van regalimar per les galtes, tot deixant dues lleres humides a la pell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La drecera (Miquel Martín i Serra)

“Els rics ens paguen perquè els servim, no perquè els entenguem”. Clar i ras. Inapel·lable. És una frase que pronuncia en Mateu, el masover del xalet d’una família benestant de Barcelona. D’aquells que parlen en castellà i diuen “delicioso” i “estupendo”. Viu amb la seva dona, l’Antònia -que fa de cuinera- i amb el seu fill. El noi és el narrador de “La drecera”, de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969).

No sabem com es diu el nano -ningú el crida pel seu nom- ni en quin poble està situat el xalet, possiblement a la Costa Brava. Només a la portada del llibre, publicat per Periscopi, fa una referència a l’Empordà. A “La drecera” tot va molt a poc i sembla que no passin coses. Res més lluny de la realitat. Vivim l'evolució del jove protagonista, que sempre intenta fer cas als seus pares i que s’adona ràpidament de les diferències socials que hi ha entre la seva família i la qual serveixen. També veiem com evolucionen les seves amistats amb el Pitu de Cal Bou, en Llenas i en Torrent, el seu despertar sexual i el dolor que provoca la mort, molt més gran quan és cruel i inesperada. Contempla, aprèn, experimenta... Intenta créixer sense fer-s’hi mal. Tot enmig d’una gran i terrible transformació urbanística.

Martín és molt descriptiu i converteix qualsevol petita cosa en una gran festa. Matar el porc, caçar bolets, buscar caragols o fer llenya es converteixen en accions importants, explicades amb molta tendresa. Fer un arròs arran de mar, en una cala pràcticament deserta, en família, és el súmmum de la felicitat. Els de Can Fanga sabrien valorar-ho? Tot això passa entre finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Ho sabem gràcies a la passió del protagonista pel Futbol Club Barcelona i als jugadors que esmenta, com Johann Krankl (blaugrana del 78 al 81) o Diego Armando Maradona, que fitxa pel Barça l’any 1982, just quan acaba la novel·la. L'epíleg és de Josep M. Fonalleras. Són 148 pàgines, amb capítols curts, plens de dreceres (per anar a l’escola passant per Can Bou o a la platja) i amb aquell punt just de tramuntana. Molt recomanable.

“Un dia a finals d’estiu, quan la mare ja tenia el sopar enllestit, la senyora va entrar a la cuina com si s’hagués calat foc a la casa, i sense donar cap explicació, va dir que se’n tornaven tots cap a Barcelona. El senyor ja havia marxat, però es veu que no havia dit res a ningú. En Truman i en Harpo van aparèixer a l’oficce remenant la cua, com si també vinguessin a dir adeu, i jo els vaig amanyagar força estona i vaig pensar que els enyoraria molt, durant aquells mesos m’havien seguit a tot arreu i m’havien fet molta companyia. Al cap de poc, en Paco va venir a buscar les minyones filipines i la nurse i van marxar tots a correcuita, ni tan sols em va dir res del Madrid, que acabava de fitxar un negre que deien que era molt bo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les inseparables (Simone de Beauvoir)

L’escriptora i filòsofa existencialista Simone de Beauvoir (París, 1908-1986) va escriure “Les inseparables” l’any 1954, cinc anys després d’”El primer sexe”. No ha vist la llum fins aquest any 2020. En català, l’obra l’ha publicada Angle Editorial, traduïda per Margarida Castells i Criballés. Té 143 pàgines i, al final, inclou una vintena més amb documents iconogràfics, com fotografies i cartes escanejades, cedides per la filla de Beauvoir.

Precisament és la filla de l’escriptora, Sylvie Le Bon de Beavoir, qui ha escrit l’epíleg del llibre i n’ha autoritzat la seva publicació. En el seu dia, es va creure que era massa ‘íntim’ i va quedar en un calaix. És autobiogràfic. De les poques coses que canvia la Simone és el nom dels protagonistes. Ella passa a dir-se Sylvie, com la seva filla. A la seva amiga inseparable, la Zaza Lacoin, la bateja com Andrée Gallard. La seva amistat va allargar-se dels nou als vint-i-un anys. Es van conèixer un matí al col·legi Adélaïde de París i, des d’aquell mateix moment, van compartir reflexions, confidències i també aspiracions. L’Andrée era agosarada, alegre i segura d’ella mateixa. Sovint no estava d’acord amb la seva mare, al capdavant d'una família catòlica i conservadora, però quasi sempre li feia cas. No volia decebre-la.

La passió que la Sylvie té per l’Andrée és total. Fins i tot podríem parlar d’obsessió, perquè molts dies no s’imagina la vida sense ella. El que sent per la seva amiga inseparable va més enllà de l’amistat. Flota en l’aire que hi ha alguna cosa més. És el centre del seu univers. L’Andrée aprecia la Sylvie, però d’una manera molt diferent. Comença a sortir amb nois i té altres coses al cap per distreure’s. La Sylvie no. És monotemàtica. Arriba un moment en què s’adona que la mare de la seva amiga no la veu de bon ull –la considera una mala influència- i que potser ella dona molt més de què rep a canvi. “Les inseparables” és un llibre força interessant, escrit per una de les icones del feminisme. Diria, quasi amb tota seguretat, que és el primer que llegeixo d’ella.

“Totes les nenes que coneixia m’avorrien; per contra, Andrée em feia riure quan ens passejàvem pel pati del col·legi a l’hora de l’esbarjo. Imitava a la perfecció els gestos bruscs de la senyoreta Dubois i la veu pastosa de la senyoreta Vendroux, la directora. Gràcies a la seva germana gran, Andrée sabia un munt de secrets de la institució. Aquelles senyoretes pertanyien a una branca seglar de l’orde dels jesuïtes, portaven la clenxa al costat mentre eren novícies i es pentinaven amb la clenxa al mig quan havien pronunciat els vots. La senyoreta Dubois, que tenia trenta anys, era la més jove. Tot just feia un any que s’havia tret el batxillerat i algunes antigues alumnes l’havien vista a la Sorbona, vermella com un tomàquet i engavanyada per les faldilles. La irreverència d’Andrée m’escandalitzava una mica, però la trobava divertida, i jo li donava la rèplica quan improvisava un diàleg entre dues de les nostres professores”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El festí de Babette (Isak Dinesen)

Maria Rossich ha traduït del danès al català el conte “El festí de Babette”, publicat per primer cop l’any 1958. Estava inclòs en el llibre “Anecdotes of Destiny”, d’Isak Dinesen. Aquest era el pseudònim que feia servir Karen Blixen (Rungsted, 1885-1962). L’any 1987 se’n va fer una adaptació cinematogràfica que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Blixen també és l’autora, entre altres obres, de “Memòries d’Àfrica” (1937).

La Babette arriba a Berlevåg, un petit poble de pescadors de Dinamarca, procedent de París. I ho fa amb una carta de recomanació del francès Archille Papin, un dels grans cantants d’òpera de l’època. Se’n va directament a casa de les germanes Martine i Philippa. L’home les va conèixer fa molts anys i mai no ha pogut oblidar-les. Són les filles del pastor luterà de la localitat i van créixer educades sense luxes i d’una manera molt estricta. Estan més preocupades per la felicitat dels altres que per la seva pròpia. Lògicament, accepten que la Babette es quedi amb ells, sense demanar-li res a canvi. En el seu dia, l’Archille es va enamorar perdudament de la Phillipa; com l’oficial Lorens Löwenheim de la Martine. Uns amors que no van arribar enlloc. Les dues eren guapíssimes. Tot això passa al segle XIX.

Quan ja fa anys que la Babette és a Berlevåg li toca la loteria –hi jugava regularment- i decideix gastar-se els diners en preparar un sopar d’homenatge al pastor luterà, mort fa temps. Un sopar per dotze persones, per les filles i els vells amics del pastor. Amb les millors menges, vins i xampanys. Segur que estarà al nivell dels millors restaurants de París! Els comensals decideixen no elogiar l’àpat, la seva religió els hi impedeix, però ràpidament entren en un estat de felicitat total, quedant més a prop del cel que mai. Quina cuina tan delicada... Aquest inoblidable festí ho canvia tot, esborrant les línies que separen passat, present i futur. El llibre, que té 91 pàgines, està publicat per Viena Edicions, dins de la col·lecció “Petits Plaers”. Alegria i goig elevats a la màxima potència, encara que sigui per només un dia.

“El degà s’havia casat força gran i feia temps que el Senyor l’havia cridat i que se n’havia anat feliçment per ser al seu costat. D’any en any, els seus deixebles eren cada cop menys, més durs d’oïda, amb més cabells blancs o més calbs. Fins i tot es podia dir que s’anaven tornant gemegaires i irascibles, i això provocava que a la congregació es produïssin conflictes i cismes lamentables; però encara es reunien per llegir i interpretar la paraula de Déu i recordar el seu mestre plegats. Tots coneixien les filles del degà des que havien nascut i encara les tractaven com unes germanetes molt més petites a les quals apreciaven per mèrits propis i també pel record del seu pare. Els vells sentien que l’esperit del mestre vivia amb elles a la caseta groga, on regnaven immutables la pau i l’harmonia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sol de sang (Jo Nesbø)

A Jo Nesbø (Oslo, 1960) se’l coneix, sobretot, per les novel·les protagonitzades per Harry Hole. L’alcohòlic comissari no apareixia a "Sang a la neu" ni tampoc a “Sol de sang”, que surt a la venda demà passat. Les dues obres són independents, tot i que segueixen una línia molt similar. Se’ns presenten com el seu homenatge particular al noir americà. El llibre està publicat per Proa i té 232 pàgines. Està traduït perLaura Segarra Vidal.

L’escriptor noruec torna a incidir en la idea de la culpa i la redempció. A “Sang a la neu” qui fugia cames ajudeu-me era l’Olav. En aquesta darrera novel·la és l’Ulf, que també treballava pel Pescador, el rei de la droga a Oslo. En la novel·la anterior, el narcotraficant tenia molta presència. En aquesta, es parla força d’ell, però no apareix en persona. L’Ulf sempre ha tingut problemes per pitjar el gatell. I no fer-ho quan li demanaven l’obliga a tocar el dos. S’instal·la en un poble al nord extrem de Noruega, a tocar de l’oceà Àrtic. A l’altiplà de Finnmark hi viuen pescadors creients de l’església Laestadiana –són luterans- i samis de costums pagans. No estan acostumats a veure forasters, però ràpidament estan disposats a fer-li costat. Sembla el lloc ideal per desaparèixer... quan et busquen amb insistència.

Amb el sol de mitjanit, a Finnmark mai es fa fosc. L’Ulf sempre ha d’estar a l’aguait. Des que arriba al poble, crea una bona relació d’amistat amb La Lea i amb el seu fill Knut, que té deu anys i és molt espavilat. Amb una educació religiosa rígida, el nen creu que qualsevol cosa que es faci malament, per petita que sigui, et porta directament a l’infern. El pare de família va sortir a pescar fa uns dies i no ha tornat. “Sol de sang”, millor que “Sang a la neu”, és una novel·la que sembla anar a càmera lenta, tot i que no deixen de passar-hi coses, camí d’un gran final. Tant el personatge de l’Ulf com els secundaris estan molt ben dibuixats, plens de matisos i de contradiccions. És un thriller especial i i àgil que passa francament bé.

“Jo veia el poble sota meu quan les campanes de l’església van començar a tocar. Em vaig afanyar. Feia més fred, potser perquè el cel s’havia ennuvolat. O potser perquè aquí dalt, l’estiu es pot acabar un dia d’agost.
No es veia ni una ànima, però hi havia uns quants vehicles aparcats al camí de grava de davant de l’església i se sentia música d’orgue allà dins. Significava que la núvia ja anava cap a l’altar o formava part dels prolegòmens? Com he dit, mai havia assistit a una cosa així. Vaig donar una ullada als vehicles aparcats per veure si ella estava asseguda en algun esperant fer la seva entrada. Vaig advertir que les matrícules tenien una Y al davant, per indicar que eren de Finnmark, excepte un dels vehicles, un cotxe familiar gran de color negre que no tenia cap lletra abans del número. Un cotxe d’Oslo”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

14 anys de Paranoia 68

Avui fa catorze anys que va néixer Paranoia 68. Va ser el 31 d'octubre de 2006. Ja fa molt temps que només parlo de literatura, deixant de banda les pel·lícules (en cau alguna de tant en tant) i les reflexions personals. Miro enrere i veig que, des que vaig començar, he comentat més de 700 llibres, 95 en aquest difícil 2020. Moltes gràcies als qui heu passat, passeu i als qui potser passareu per aquí en un futur. Miro les estadístiques, Blogger ho comptabilitza tot, i veig que el blog ha tingut prop de 700 mil visites i 16 mil comentaris. Per a mi, Paranoia 68 s'ha convertit en una cosa important del dia a dia, amb actualitzacions regulars. Per sobre de tot, és el meu arxiu personal, on tinc a mà la informació dels llibres i autors llegits. I de les pel·lícules. Seguim.

El dofí (Mark Haddon)

El multimilionari Philippe perd a la seva dona en un accident aeri. Estava embarassada de 37 setmanes. Per sort, la seva filla, que s’acaba dient Angelica, sobreviu. Després d’un temps de dubtes, l’home s’aboca totalment en ella. I amb el pas dels anys, s’hi obsessiona. Viuen a Antioquia, amb tots els luxes possibles, i al començament viatgen molt. Cap nit s’oblida de passar per la seva habitació... ni d’abusar-ne.

La història de Phliippe i Angelica l’explica Mark Haddon (Northhampton, 1962) a “El dofí”, traduït al català per Núria Parés Sellarès. Està publicada per Amsterdam i té 392 pàgines. Aquesta potent novel·la m’ha fet pensar en el mite de la caverna. També m’ha vingut al cap la pel·lícula ”Canino” (2009), del grec Yorgos Lanthimos, un dels meus directors de cinema de culte. L’Angelica, que va complint anys, s’ha de conformar a llegir. Cada cop surt menys de casa, mai sola, i el seu pare no la deixa anar a l’escola. Està totalment enclaustrada. El dia que coneix en Darius canvia tot. S’adona que la seva vida és un frau. Viu en una “bombolla”, ara que està tan de moda aquesta paraula, sense poder-ne sortir. Coincideixen només uns minuts -el noi visita al seu pare per sorpresa- i ràpidament veu que alguna cosa greu s'amaga en aquella ‘casa de l’horror”. I intenta posar-hi remei...

Haddon, autor d'”El curiós incident del gos a mitjanit”, alterna aquesta història actual amb una altra de mitològica. La referència és el “Pèricles, Príncep de Tir”, de William Shakespeare i George Wilkins. Més enllà de la literatura, a Wilkins se’l recorda per la seva misogínia. Tots dos dramaturgs apareixen a les pàgines de novel·la de Haddon, parlant entre ells. També hi té protagonisme un grup de dones que busca venjança. Podem fer un tercer i últim pas enrere. La història de Pèricles tampoc no és original de Shakespeare i Wilkins. Es basa en la llegenda d’Apol·loni, rei de Tir, que abusava de la seva filla. A “El dofí” Pèricles també ‘perd’ a la dona durant el part i la seva filla se salva. A diferència de Philippe, ell deixa la Marina en mas dels reis de Tarso i se’n desocupa al llarg de molts anys. Fins que s’adona de la greu errada que ha comès i intenta rectificar...

No és un llibre fàcil i es necessita temps per digerir-lo bé. La part actual provoca certa angoixa, per l’actitud menyspreable d’en Philippe i el patiment de l’Angelica. La mitològica és trepidant. Tot passa tan de pressa que no pots despistar-te ni un moment. Té la seva complexitat. Bon assaig sobre les relacions entre pares i filles --i les seves conseqüències-- i també sobre l'intent de rebel·lió de les dones per igualar-se als homes. I que es faci justícia. Al llarg de l’obra, passat i present es mesclen sense massa ordre, deixant clar que tot és cíclic. Els mateixos mals s’allarguen en el temps, sense solucions clares. Al final, el que queda en evidència és la crisi de valors. La nostra existència és una gran tragèdia.

“Els vells amics ja fa temps que han deixat d’intentar mantenir el contacte. Es produeixen trobades fortuïtes en hotels i restaurants, però en Philippe la porta cada vegada menys als hotels i als restaurants a mesura que ella es va fent gran. L’Angelica ha deixat la infantesa enrere, s’ha convertit en una jove bonica, i a ell se li fa dolorosament obvi que quan la seva filla entra en un lloc, els homes es giren per mirar-la. De vegades li diuen que té una filla molt guapa. De vegades ho diuen a l’Angelica mateix. No ho fan amb paraules, però la seva mirada diu “vull anar-me’n al llit amb la teva filla”. L’Angelica no ho pot entendre, això. Perillosament ingènua, se sent afalagada per aquestes atencions”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El bosque de los cuatro vientos (María Oruña)

Ser dona a Galícia, l’any 1830, era molt complicat, encara més si volies plantar cara a les convencions de l’època. Tocava cosir, brodar, cuidar als pares i germans, casar-se com més aviat millor... i poques coses més. De la casa s’encarregaven les criades. A la Marina, avançada al seu temps, li interessa la medicina i la botànica. Molt. Voldria ser metge, com el seu estimat pare, però per la seva condició de dona no la deixen estudiar. Ha d’anar arreplegant informació d’aquí i d’allà, sense estridències. I escriure-ho per a la posteritat.

La Marina és una de les grans protagonistes d’”El bosque de los cuatro vientos”, de María Oruña (Vigo, 1976). El llibre està publicat per l’editorial Destino i té 415 pàgines. La noia arriba al monestir de Santo Estevo, a Ourense, amb el seu pare, el Dr. Mateo Vallejo, i la criada de la família, la Beatriz. Fins ara vivien tots junts a Valladolid. Al seu pare l’han contractat per ser el metge de l'abadia, dirigida pel seu germà. Fa molt temps que no es veien. Des de Santo Estevo viuran la caiguda de l’església i de l’antic règim i també l’arribada del còlera, sense poder-hi fer massa cosa. Des d’un primer moment, els nouvinguts tindran problemes amb els Maceda, pare i fill, alcalde i oficial del rei. Es pensen que el poble és seu! Altres personatges amb pes són Fray Modesto, l’apotecari de Santo Estevo, i Franquilla, un noi que l’ajuda i que vol ser farmacèutic.

En l’actualitat, Jon Bécquer, antropòleg i professor de la universitat de Madrid arriba a Santo Estevo seguint la llegenda dels nou anells de nou bisbes que havien arribat al monestir, als segles X i XI, escapant de les incursions musulmanes. Es deia que tenien poders curatius i, oficialment, fa temps que estan desapareguts. Bécquer és un dels socis de Samotracia, una agència que intenta localitzar peces d’art històriques, perdudes o robades. Només arribar es troba amb un home mort amb un hàbit benedictí del segle XIX, amb qui tot just havia parlat el dia abans. Té res a veure amb el cas? Mort casual? Assassinat? Sigui com sigui, Bécquer s’obsessiona amb descobrir on són els anells. La investigació està en mans del sergent de la guàrdia civil Xocas Taobada.

“El bosque de los cuatro vientos” és un llibre ben estructurat, ple de fosques llegendes, amb rigor històric i molt documentat. Oruña coneix perfectament Santo Estevo. Hi va anar per primer cop l’any 1996, quan ella en tenia vint. Descriu el monestir i les seves rodalies de manera detallada, convertint aquells bonics paisatges en un personatge més. Amb una força inusual. Tot està escrit amb un estil dinàmic i visual. És fàcil imaginar-se una futura pel·lícula. Novel·la negra ambientada, en part, al segle dinou, en part en l'actualitat. L’autora gallega torna a enganxar al lector, com la ja ver amb la trilogia que va començar amb “Puerto escondido”. Per cert, María, mentre buscaves informació vas trobar els anells?

“Para Marina no siempre resultaba fácil esquivar al joven oficial. Ella rechazaba los paseos argumentando las incipientes lluvias del otoño o, sencillamente, la necesidad de atender sus ocupaciones; pero él excusaba visitas a su padre por dolores de cabeza, por mera cortesía o por consultas amables sobre las más variadas y vacuas cuestiones. Se vio obligada a salir con él en otro par de ocasiones, salvada por la compañía de Beatriz. Un día lo hizo sorteando sequeiros y saludando a los campesinos hasta llegar a un magosto popular, cortesía del monacato; otro, montando a caballo hasta Nogueira para que él le mostrase el pazo familiar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà)

La vida passa sense que ens n'adonem. La terra queda. Són moltes les coses que la natura ens explicaria si pogués parlar... N’ha vist a l’alçada d’un campanar. És la conseqüència de ser trepitjada i ben trepitjada per moltes generacions. Fins a l’eternitat. A “Canto jo i la muntanya balla”, Irene Solà (Malla, 1990) dóna veu a núvols, llamps, bolets i a qui faci falta. Es tracta de mirar el món des de totes les perspectives possibles. Original i inquietant.

Aquesta història, amb tocs de realisme màgic, passa al Prepirineu català, entre Camprodon i Prats de Molló. Allà, fantasmes, morts i dones d’aigua també es dirigeixen al lector, explicant les seves experiències en primera persona. S'hi afegeixen un cabirol (que fuig dels caçadors i es perd al bosc) i un gos, que reflexiona sobre la seva vida submisa a recer de la mestressa. Interessant quan relata les relacions sexuals de la dona amb un nouvingut. A dalt de la muntanya, hi ha dues morts, en la mateixa família, que acaben condicionant-ho tot. Primer, la d’en Domènec, el poeta pagès, del qual en podem llegir algun dels seus versos. Un llamp se l’emporta a l’altre món en un tancar i obrir d’ulls De la segona, millor no dir-ne res, per mantenir la intriga. Sense en Domènec, la Sió ha de pujar la Mia i l’Hilari tota sola, allà a Matavaques.

En les 189 pàgines de “Canto jo i la muntanya balla” també hi caben les històries de la Dolceta, que no pot parar de riure quan ens parla de les aventures de quatre dones penjades per bruixeria. Estem davant d’un llibre ple d'espectres, de persecucions, de retrobaments i de la lluita per una supervivència que, de vegades, s’escola entre els dits. Res és fàcil a la muntanya. És el Premi Anagrama de novel·la i el Premi Cálamo, en la categoria “Otra mirada”. També ha estat reconegut amb el Premi de Literatura de la Unió Europea. És un llibre diferent i ple de llegendes, escrit amb un estil molt personal, que és impossible que et deixi indiferent.

“I na Margarida plorava. Plorava i negava totes les coses, i plorava i plorava de la injustícia i a vegades xisclava, i jo li deia, dona no ploris, Margarida, tancades a la mateixa cel·la fosca, totes quatre, que no era ni una cel·la, que allí abans hi guardaven bestiar. I fèiem una bona parella, jo i na Margarida, perquè jo reia que reia, i ella plora que plora, i a voltes com més plorava ella, i més ganyotes feia, i més mocs i saliva treia, amb la cara tota vermella i tota inflada i tota lletja, més reia jo, i llavors com més reia jo, més plorava ella, i jo li deia, dona no ploris, Margarida, i fèiem una bona parella. Na Margarida negava totes les coses, les unes darrere les altres, i l’única cosa que va confessar va ser haver parat taula a les nits. Posar estovalles i pa i vi i viandes i aigua i un mirall, perquè s’hi miressin els mals esperits, i s’hi trobessin en menjar i en beure, i així no li matessin els infants. Però per una sola cosa petita també et poden penjar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tsunami (Albert Pijuan)

Llegeixo la definició de “tsunami” i em serveix perfectament per definir l’escriptura d’Albert Pijuan (Calafell, 1985). Està plena d’ones massives, d’esllavissaments i d’impactes. Acaba sent devastadora, irreverent; i trenca amb tot allò que és acadèmic, carrincló i previsible. Et deixa sense respiració. Amb “Tsunami” ha guanyat el XXX Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle i té 267 pàgines.

Sense tenir res a veure, aquest “Tsunami” m’ha fet pensar en "Ciutat de Mal", de Jaume C. Pons Alorda, el llibre premiat l’any passat. També té molta mala llet i passatges amb un alt contingut sexual. Explícit. Només hi ha punts a part per acabar els capítols i els punts i seguit es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara me'n sobra algun. Les pàgines estan plenes de lletres, sense ni un espai en blanc. Tot és excessiu i desmesurat, com la vida dels tres cosins protagonistes, que l’any 2004 tenen 18 anys. Es troben a Sri Lanka, l'illa de les meravelles, en un dels hotels del Grup Serrahima, propietat dels seus pares. És una mansió colonial portuguesa, del segle XVI, completament restaurada. Luxe asiàtic. En Víctor, en Sebastià i en Lambert cauen malament des de la primera pàgina.

Els seus pares s’ho han guanyat tot a pols. Els fills són uns impresentables. Es gasten els diners de la família en festes, alcohol, drogues i intentant lligar amb turistes, sense massa èxit. Abusen dels singalesos que treballen a l’hotel sense miraments i els denigren fins a punts insospitats. Si el monitor de busseig pugués parlar... Un tsunami els fa marxar a corre-cuita. Tretze anys després, dos dels cosins es troben en un altre hotel del grup Serrahima, a Puerto Vallarta. En Lambert, que hi arriba acompanyat per la Nu –un personatge brutal, en tots els sentits-, ha de dir-li al Víctor que no pot seguir dirigint aquest espectacular hotel mexicà. Ha de canviar d'aires. Tot el que passa aquests dies és surrealisme en estat pur, demència, esquizofrènia, un festival de llum i color.

L’any 2024 els tres cosins es tornen a trobar, de nou a Sri Lanka, ara amb l’objectiu de deixar enrere el passat. La culpa els rosega per dins des d’aquell llunyà 2004, sobretot a en Sebastià. El tsunami de Pijuan és real i psicològic, les dues coses alhora. La submissió dels treballadors del Grup Serrahima contrasta amb la superioritat i el despotisme dels cosins, que formen una família en constant destrucció. Vigila, que fa baixada. En definitiva, un llibre diferent, creatiu i amb un gran sentit de l'humor. Feia temps que no reia tant llegint.

“Beuen pinya colada i diuen que aquest paradís algun dia serà seu, podrien haver-ho dit com si volguessin aplacar la incertesa, com a auguri o com a promesa, però ho manifesten com una observació insubstancial, ningú es qüestiona que el sol surti cada dia, Aquest paradís serà nostre, diuen, tot i que fan com si ja fos seu, i de raons no els en falten, les úniques persones, els únics homes que ho podrien desmentir, els mateixos que ho podrien impedir, es troben reunits al despatx que es veu darrere del balcó principal i aquests tres homes són els primers interessats que els tres nois es prenguin aquest fet com a natural, tant com ho és caminar sobre dues cames, els nois diuen que serà seu però fan com si ja ho fos, o això és el que desprenen les seves instruccions, requeriments, ordres i suposicions,”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Guillem (Núria Cadenes)

“Guillem”, de Núria Cadenes (Barcelona, 1970), m’ha deixat corprès. En aquesta novel·la documental, l’autora estudia i reconstrueix, amb tot luxe de detalls, l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador. Va tenir lloc a Montanejos (Alt Millars), la matinada de l’11 d’abril del 1993. Només tenia divuit anys. També se’ns explica el judici posterior, que va estar marcat per un munt d’irregularitats. Està publicada per l'editorial Amsterdam i té 178 pàgines. Un relat molt colpidor.

En Guillem era un excel·lent nedador, antifeixista, antiracista i independentista. El va assassinar un grup de neonazis. I ho van fer amb total impunitat. Només un d’ells, l’autor de la ganivetada mortal, va acabar entrant a la presó. Va ser condemnat a catorze anys, sí, però als quatre ja estava al carrer. Al llibre hi apareixen declaracions dels pares i de la germana d’en Guillem. Amb el pas del temps, el noi s’ha convertit en un símbol de llibertat. La seva família podia haver generat odi a cabassos, buscar l’enfrontament directe amb els botxins del seu fill, però va optar per la prudència, en una clara mostra de dignitat. Res a veure amb l’agressivitat de l’aparell de l’estat, que sempre els va girar l’esquena.

La Núria vol deixar clar, des d’un primer moment, que els assassins d’en Guillem van comptar amb la protecció de les forces policials, de la justícia i també d’alguns mitjans de comunicació. Cita el cas del diari Las Provincias, que va intentar transformar la víctima en culpable. Generar dubtes. Des d’alguns sectors també es va voler embrutar la imatge dels Agulló i Salvador, amb pintades al carrer, amb l’execrable “Guillem, jódete” al capdavant. L’autora fa l’anàlisi del sumari del cas de manera acurada, sense presses, centrant-se en dades que potser a una altra persona li haurien passat per alt. El contingut té molt de pes, però és la força amb què s’explica tot el que deixa al lector embadalit. El judici del cas d’en Guillem es podria comparar perfectament amb alguns que hem viscut, ben a prop, en els darrers temps. Un llibre imprescindible.

“A la banda esquerra, sobre el fons de vidre d’una porta translúcida, un parell de personatges i mig: el braç desenfocat d’algú que avança i dos guardiacivils amb gest de fer de barrera: el del fons, jovenet, cara de fus no especialment intel·ligent, prim, jersei de coll alt sota l’uniforme, sembla que vulgui preguntar què passa sense que ningú hi pari esment; el que hi fa parella, al davant, en primer terme de la imatge, té posat de molt pocs amics, amb la gorra inclinada cap endavant que li tapa els ulls, els braços plegats sobre el pit, corbata, un rellotge platejat al canell esquerre, llavis de dibuix infantil de cara trista, mira molt fixament algú que deu tenir al davant i no veiem i que el molesta. L’altra meitat és per a l’assassí ”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

V de bes (Miramelsmots)

Darrere del pseudònim Miramelsmots hi ha la Núria Pujolàs (Cànoves, 1971). Ella és l’autora de “V de bes”, llibre de poesia publicat per Voliana Edicions, l’any 2015. Té 99 pàgines i comença amb un pròleg força interessant: 45 persones parlen i valoren les paraules de l’autora,  molt coneguda a les xarxes socials. Se’n desfan en elogis. Després, els poemes estan dividits en quatre grups. N'hi ha un total de 66, un o dos per full, amb molt espai pel mig. Agradables a la vista. Flueixen. Aire pur.

En el primer grup, titulat “Mira’m als ulls que avui els mots són verds”, hi ha molta passió. Ganes de petons, de carícies, de menjar-se a poc a poc, de gaudir de cada ‘mossegada’, amb delit, fins al darrer alè. Ens trobem amb amors de proximitat, reals, que arriben a tots els racons i fan tremolar per dins. “Vull ser comissaria de la comissura dels teus llavis”. Clar i directe al cor. La segona part, “Volia dir que t’estimo però l’apòstrof se m’esquerda” és més breu i més trist. Podríem dir que l’amor i el sexe s’han ‘congelat’, han perdut potència. “Em vas fotre un clau. Era oxidat”, escup l’autora en un dels poemes. La ràbia després de la tempesta. “És tan fàcil morir d’amor que trio escriure” és el títol de la tercera part. La paraula com a vincle d’unió... i de provocació. Res no és gratuït.

“V de bes” acaba amb “De tan humil em poses a mil u”. En aquesta quarta i última part, l’amor reviscola un altre cop i la seva protagonista va a la recerca d’una felicitat i d’unes relacions més duradores. Passegem enmig de somnis i de desitjos i ens veiem aclaparats per tota una corrua de dubtes. En aquest llibre, la Núria Pujolàs ens parla de carícies, de silencis, de primeres cites, d’amors que també podrien ser ‘digitals’, d’absències i d’unes quantes coses més. Tot és interpretable. I ho fa amb serenitat, amb tendresa, amb esperança i amb moltíssima passió. Són poemes àgils i directes, alguns de dolços i d’altres de més amargs. Tots amb un missatge per descobrir. Personals i intransferibles. Cent per cent Miramelsmots.

Si a la pista de ball
danso desordenada
com els mots.
M’atrapa
l’aclucada d’ull
d’un punt i coma
mentre els punts suspensius
m’abracen la cintura.
Em mires
de lluny
des del punt i a part.
I jo estimo
el ganivet del lampista
el got mig ple
i la teva sabata
esparracada
de tant ballar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El teu nom (Clara Moraleda)

Clara Moraleda. Barcelonina. 26 anys. Molta vida viscuda. I diria que de manera intensa. Sense complexos. Els 29 contes inclosos a “El teu nom” estan plens de sentiment. I amb una força inusual per una autora de la seva edat. Ella mateixa deixa clar que moltes de les coses que explica són autobiogràfiques. El llibre, finalista del Premi Josep Pla 2020, està publicat per l'editorial Columna i té 303 pàgines.

Tot i perdre persones properes i passar tràngols importants, els contes de la Clara aposten per la vida i denuncien tot allò que no li agrada. Lluita per una societat més oberta i íntegra, on la dona pugui decidir per ella mateixa, sense donar explicacions a ningú. S’ha de frenar qualsevol mena de maltractament psicològic o abús sexual, com explica a “La noia del mirall”, a “Què és l’amor” i a “Tu i jo”, o més de tipus bullying, molt ben explicat al conte “Carles el calb versus Roger de Flor”. Per sobre de tot, Moraleda reivindica la llibertat i totes les opcions sexuals, això últim magníficament plasmat a “Un fil de lluna”. Tots som com som i és irrebatible. A “Vida”, a “La terra i la lluna” i a “La memòria” –un relat preciós- s’intueix que, de vegades, viure potser no és tan complicat com sembla, i que hem d’aprendre a gestionar les coses i a valorar tot allò que tenim.

La Clara també ens parla de l’acceptació de la mort (“El teu nom”, “Runes” i “Morir de bellesa”) i de la importància d’aturar-se i de pensar abans de prendre una decisió important (“El gran consell” i “Perpinyà”). Pensar, sentir, actuar. Tampoc no s’oblida de les relacions entre pares i fills (“Gats” i “Els nens no en tenen la culpa”) ni de la importància de fer allò que realment volem, sense seguir les indicacions/obligacions marcades pels altres (“Un entre un milió”). Deixo pel final tres relats que m’han deixat corprès: “Allà, al no-res”, que parla de l’avortament, “Mariona” -una sentida conversa entre dos pits, amb tumor inclòs- i “La vida és un somni”, amb un final... cruel? “El teu nom” és un llibre que aporta aire nou, escrit amb i des del cor. No tot són flors i violes, però et deixa bon gust de boca. Caldrà estar molt atent al seu proper pas literari, que estic segur que el farà.

“Quan la Diana tenia dinou anys va patir un accident de cotxe estant embarassada. L’accident va passar al quilòmetre cinc de la carretera que unia el seu poble amb el del seu xicot. La carretera l’havia fet mil vegades com a copilot i unes quantes com a conductora. La coneixia tan bé com el palmell de la mà. Però, de vegades, no tot es preveu tot i anar amb molt de compte. De vegades topes amb algú a qui no li haurien hagut de donar mai el carnet de conduir.
Era un dissabte a la nit d’un mes de juny. L’estiu treia el cap i la gent s’animava. Proliferaven les festes, i les acompanyaven l’alcohol i les drogues. La Diana, tot i que sempre posava mil ulls a la carretera, no va poder evitar el xoc frontal amb un cotxe negre que va envair el seu carril en un revolt”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un amor (Sara Mesa)

“Un amor”, de Sara Mesa (Madrid, 1976), és un llibre amb una atmosfera inquietant. La Escapa, el poble on passa quasi tot, és fantasmagòric, enrarit i ple de secrets inconfessables. Hi ha un bar en una nau, una botiga petita i mal assortida, i poques coses més. Els seus habitants sempre es miren amb desconfiança. Ningú se’n refia de ningú i els retrets floten en l’ambient, que de vegades és irrespirable. El llibre està publicat per l'editorial Anagrama i té 185 pàgines.

La Nat arriba a La Escapa quasi per casualitat. Buscava un lloguer assequible en un poble petit. Per redimir-se? Què vol deixar enrere de la seva vida ‘anterior’? Des d’un primer moment veus que la noia, traductora novella, no rutlla del tot fina i té massa complexos per superar. Es veu que aviat passarà alguna cosa important. La calma abans de la tempesta... Rebutja l’enfrontament directe i, cada pas que fa, sembla que tot empitjora. Hauria d’haver tingut valor per enfrontar-se a l’indesitjable del seu arrendador, misogin com pocs. I potser hauria d’haver seguit els consells d’en Píter, un dels seus veïns, conegut com ‘el hippie’. La relació que estableix amb l’Andreas, 'l'Alemán', també neix viciada, sense objectius ni un futur clar. I el gos que li regala l’arrendador, que bateja com Sieso, mig salvatge i furibund, li reporta més problemes que alegries. Res li surt bé.

Com tantes altres dones –i homes-, la Nat busca una història d’amor que doni sentit a la seva vida i, com que no la troba, va degradant-se a poc a poc, fins a punts insospitats. Des de fora, dona la sensació que el primer pas per aconseguir ser feliç seria estimar-se més a ella mateixa. Respectar-se per ser respectada. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco de fons, s’acaba convertint en un personatge més. El poble més proper és Petacas, on hi ha una mica de tot. Com a “Cicatriz” i a “Cara de pan”, Mesa escriu amb una intensitat poc habitual. És àgil, punyent i analitza, amb la ment freda, les dificultats de les relacions personals i allò del ‘què diran’. Als pobles tot se sap; i si no, s’inventa. De vegades, es tracta de buscar bocs expiatoris per sanejar la pròpia culpa.

“Entran en la casa, revisan el contrato, firman –ella, con un garabato descuidado; él, ceremoniosamente, apretando con fuerza el bolígrafo sobre el papel–. El casero solo ha traído una copia, que se guarda asegurándole que ya le hará llegar la suya en cuanto pueda. Nat piensa que da igual, es un contrato sin ninguna validez, incluso el precio que aparece recogido no es el real. No vuelve a mencionar el problema de la ventana ni del grifo del baño. Él tampoco. Le tiende la mano teatralmente, achica los ojos al mirarla.
– Mejor llevarse bien que mal –dice.
Cuando se sube al jeep y arranca, el perro no se inmuta. Se queda ante la casa, todavía olfateando arriba y abajo entre la tierra reseca. Nat lo llama, chista y silba, pero él no muestra intención de acercarse.
El casero ni siquiera le ha dicho su nombre. Si es que tiene alguno”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Loba negra (Juan Gómez-Jurado)

En els seus llibres, Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) sempre demana que no s’expliquin els finals a les xarxes socials. Per mantenir l’emoció. Per no trencar la màgia. Stop als spoilers. Només faltaria! De l’argument també és millor saber-ne ben poc, allò que és imprescindible. I res més. El 5 de novembre sortirà a la venda “Rey blanco”, que completa la trilogia que va començar amb "Reina roja". El segon, que comento avui, és “Loba Negra”.

Els dos protagonistes principals tornen a ser Antonia Scott i Jon Gutiérrez. El dia i la nit. Ella té un dels coeficients intel·lectuals més alts d’Europa i una gran capacitat per raonar. Quan ha de tractar amb persones... tot és més complicat. Li falta empatia. Ell és un inspector de Bilbao, gai, aixecador de pedres i amb bona conversa. No està gras; està fort! Fan d’observadors i ajuden, en tot allò que poden, als cossos policials. Des de fora. Intentant no fer massa soroll. Però el fan. Aquest cop, set mesos després de les missions que van afrontar a “Reina Roja”, tornen a l’acció. Se’n van a Marbella... i no de vacances. Allà, han d’esbrinar què ha passat amb la Lola Moreno, casada amb un malfactor rus. Negocis bruts. Blanqueig de diners. Prostitució. L’home és especialista en qualsevol cosa il·legal que doni diners.

Igual que en la novel·la anterior, Gómez-Jurado escriu amb un llenguatge àgil i directe, col·loquial, i amb sentit de l'humor. Els capítols continuen sent breus, alguns de menys d’una pàgina. Sempre passen moltes coses, amb l'objectiu de mantenir l’atenció del lector, que mai decau. La Loba negra és una perillosa assassina a sou, l’última opció per solucionar problemes. Una espècie de llegenda. Vestida totalment de negre i amb una moto del mateix color, fa por a tothom. La seva eficàcia i mala llet no passen desapercebudes. Un dimoni sobre rodes. I fins aquí puc explicar. El llibre, que té 552 pàgines, està publicat per Ediciones B. Al final, l'autor ja deixa entreveure de què anirà la tercera part, que tinc moltes ganes de llegir. Els inspectors Scott i Gutiérrez sempre funcionen.

“Así que Jon Gutiérrez entra en el puente de la Arganzuela (distrito de Carabanchel, Madrid) de un humor bastante agrio. Por la ignominia de la caída, por las horas, por el hambre, y por que a Antonia no hay quien carajo la entienda.
Ha ido siguiéndola río arriba, atisbándola a lo lejos. Una figura diminuta que, cada pocos pasos, arrojaba al agua una de aquellas luces, se detenía unos instantes y luego seguía su camino.
Jon ha acortado distancias despacio, dándole vueltas en su enorme cabezota pelirroja a cómo abordar la situación. Antonia Scott no es precisamente una persona razonable”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ànima de tramuntana (Núria Esponellà)

Els personatges femenins de Núria Esponellà (Celrà, 1959) pateixen molt, però sempre treuen força d’on sembla que no en tenen per tirar endavant. La por no els atura. És el cas de la Mínia i de l’Ekinar. Van viure en temps diferents, però van intentar deixar petjada en un món on els homes no els van posar les coses fàcils. Amb esforços continuats. Són dues dones meravelloses, patidores i lluitadores a parts iguals. Úniques.

La Mínia i l’Ekinar són les dues grans protagonistes d’”Ànima de tramuntana”, la novel·la històrica guanyadora de l'últim Premi Prudenci Bertrana. Està publicat per Columna i té 492 pàgines. La Mínia, arqueòloga freelance, és una dona dels nostres temps. L’Ekinar va viure al segle III aC. Totes dues a l’Empordà, amb el Montgrí de fons. La Núria coneix perfectament aquestes contrades, que dibuixa amb molta precisió. La natura, sempre present en la seva obra, agafa molta magnificència i es transforma en un personatge més. Tot el que sabem de l’Ekinar ens arriba gràcies a la Mínia, que intenta reconstruir la vida de la seva predecessora amb algunes dades concretes i molta imaginació. Passa per un moment personal difícil i necessita entretenir-se per intentar esquivar l’insomni que la persegueix sense treva.

L’arqueòloga s’acaba de separar de l’Armand, la seva parella dels últims anys. Estaven a punt de ser pares, però el petit Jan va néixer mort. No van ser capaços de superar el tràngol junts. Ella sort en té de l’Estel, la seva íntima amiga. És infermera i sempre té paraules boniques o un gest amorós per regalar-li. L’ajuda en tot allò que pot. De manera desinteressada. Ell també és arqueòleg i ha participat en el descobriment de dues tombes insòlites a la ciutat ibèrica d’Ullastret. Serien les d’Ekinar i el seu fill Atabels, un intrèpid guerrer que va morir en combat i en estranyes circumstàncies. En aquella època, tenien molt clar que la mort formava part del cicle de la vida i que eren inseparables. Tot i això, l’Ekinar clama venjança. La protagonista passa per Rhode, Arse, Indika i Empòrion, entre altres bonics paratges.

La Mínia també estima i respecta la natura, tot i reconèixer que, en bona part, hi ha perdut la connexió. Cal recuperar-la. Com més aviat millor. També viu d’una manera ben diferent la mort, que sempre ha esdevingut un tema tabú. Per deixar les seves reflexions negre sobre blanc, a més a més de reconstruir la vida de l’Ekinar, l’arqueòloga escriu un petit diari. En les seves pàgines podem llegir que no va tenir una bona relació ni amb el seu pare ni la té amb la seva germana gran. A més a més, descobrim que, gràcies a la feina ben feta, va recuperant-se anímicament per tornar a ser la dona alegra i plena de vida que era abans. Esponellà ha tornat a encertar-la. Molt recomanable.

“Quan aixeca el cap, una lluerna li passa davant la cara. La veu volar fins a un fanal proper. Deu buscar la llum, un lloc calent on refer-se de la gelor nocturna. Ella també nota la seva humitat i el seu cor fred necessita escalfor. Aquesta lluerna que desplega les ales fa ben poc era només una cuca d’aquelles que la repugnen, però s’ha convertit en una papallona blanca. La podria aixafar amb un cop de mà, però què hi guanyaria matant-la? La mira durant uns instants. Potser ella també vol viure una metamorfosi semblant. El patiment ha de tenir un punt d’inflexió. Vol deixar la pell de cuca i revolar com ho ha fet la lluerna”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'estilita (Uri Costak)

Podríem parlar d’elogi a la lentitud. De mirar que els ‘problemes’ se solucionin sols. Sense la necessitat d’intervenir-hi directament. De deixar fluir... Aquesta és la via escollida per Pierre Laville, alcalde de Gyors de la Montagne. Allà vivien del turisme, de les visites a l’estàtua eqüestre del comte Italo Rodari, col·locada dalt de tot d’una columna. Fins que un llamp la fa esclatar i canvia tot.

La història d’en Pierre i del seu cosí Serge –que li fa de conseller- i dels acollidors habitants d’aquest poblet ens l'explica Uri Costak (Barcelona, 1973) a “L’estilita”, publicat per Amsterdam. És un llibre curt, només 146 pàgines, i és tot un al·legat a la llibertat, a la convivència i a la contemplació. Poc després que es fes malbé l’estàtua, dissenyada i construïda per una important artista local, la columna de la plaça passa a albergar un nou inquilí: un rodamón, l’estilita. Hi ha pujat i s’hi ha quedat. Ningú s'ho esperava. Després de parlar amb ell, l’alcalde decideix fer poc o res. No hi veu cap problema que l’home continuï el seu procés de recerca del coneixement, des de la més estricta intimitat. Abans es venien records d’Italo Rodari. Ara, es comercialitza la imatge de l’estilita més famós del món.

Entre altres coses, diria que Costak reflexiona sobre la política, el respecte als altres i la condició humana. També sobre les noves tecnologies, que internacionalitzen al rodamón. Amb una càmera fixa, n’hi ha prou. Laville és paciència, seny, determinació. Lawrence de Palma, cap de l’oposició, còlera, rauxa i oportunisme. El món els mira. M’ha agradat molt el personatge del crític Bernie Beds, capaç de defensar una cosa i també tot el contrari. Un tertulià en tota regla. L’autor ens parla des de la tranquil·litat, amb un llenguatge senzill i proper. Capítols curts i molt visuals, que et conviden a seguir llegint sense aturar-te. El vaig acabar en un parell d’hores. Convida a una segona lectura. Per no perdre-se'n res. L’estilita és una persona que viu al cim d’una àmplia columna. El més conegut de tots els temps, Simeó.

Per cert, el llibre, de format petit i amb la tapa dura impresa, és una preciositat.

“Els alumnes més petits de totes les escoles de la comarca, en la sortida especial del trimestre de l’assignatura de plàstica, anaven a pintar-lo de bon matí, tots junts, amb aquella riuada de bates blaves, verdes, vermelles i taronges que convertien la seva en una processó ben singular. Els infants preguntaven d’on venia, com dormia, què menjava, com anava al lavabo, si sabia parlar amb els ocells... Tornaven a classe amb dibuixos fets al natural amb colors vius, amb estrelles al voltant de la seva figura, envoltat d’un estol d’orenetes...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy