Tres pisos (Eshkol Nevo)

Tres pisos d’una mateixa comunitat en un barri dels afores de Tel Aviv. Tres famílies. Moltes històries darrere de cada porta. Personals, fosques i ben diferents. Secrets inconfessables. ¿Què amaguen els teus veïns? ¿Què amagues tu? “Tres pisos”, de l’israelià Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971) transita magistralment sobre la comunicació en les relacions humanes. El llibre, traduït per Eulàlia Sariola, està publicat per Duomo Ediciones. Té 284 pàgines.

Les tres peces que configuren el llibre estan mínimament relacionades. La nena de la primera, l'Ofri, coincideix al parc amb la Liri, la filla de la Hani, protagonista de la segona. I la Débora, exjutgessa, eix central de la tercera, viu en el mateix bloc que elles. L’Ofri és la filla de l’Arnon i de l’Ayelet. Passa estones a casa d'en Hermann i de la Ruth, els veïns del davant. Un dia, succeeix alguna cosa que provoca que la nena canviï la seva manera d’actuar. L’Arnon explica la història a un amic, assegut a la taula d’un bar. Només parla ell. És el narrador. L’Arnon està a punt d’embogir per esbrinar què li ha pogut passar a la seva petita. Critica moltes coses dels altres, però potser és ell qui s’hauria d’avergonyir per capítols del seu passat; i també del seu present més immediat. De vegades, perd el món de vista.

L’Arnon parla. La Hani envia una carta interminable a la Neta, una amiga a qui fa molt temps que no veu. Vol posar negre sobre blanc allò que pensa, per tenir-ne una visió més nítida i acurada. Les coses no li acaben d’anar massa bé a casa, sobretot amb el seu marit, i en vol deixar constància. La irrupció del seu cunyat, l’Asaf –a qui busquen per estafa- ho complica tot una mica més. Una conversa, una carta, i, finalment, trucades a un contestador. La Débora s’ha quedat vídua i decideix acomiadar-se del seu exmarit, jutge com ella, amb missatges de veu. Fa anys que no sap res del seu fill Adar i pateix molt. Ara que ja està jubilada, i sola, veu les coses d’una manera diferent. I comença a col·laborar en tasques solidàries. L’aparició d’en Mijael Adelman a la seva vida marcarà un punt i a part en els anys que li queden per viure. Grans personatges i sentiments a flor de pell.

D’Eskhol Nevo ja havia llegit "La simetría de los deseos", un llibre excepcional. L'israelià també ha escrit "Los destinos invisibles" i "Los amores solitarios", també publicats per Duomo.

“Te ahorro los detalles. La verdad es que hay poco que describir. Digamos que estuvo muy lejos de mis fantasías. Todo se desenvolvió lentamente, pero no con una lentitud emocionante. Una lentitud torpe. No funcionó. Sin las chancletas y el vestido, parecía pequeña y frágil, lo que me hizo ser precavido. No sabía muy bien qué hacer con mi corpachón para no aplastarla debajo de mí. No olvides que hace veinte años que no estoy con otra mujer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

El club dels sibarites (Junichirõ Tanizaki)

Hi ha gent que menja per viure. I també gent que viu només per menjar. Aquest és el cas dels cinc aristòcrates que formen part d’”El Club dels sibarites”, publicat per Viena Edicions. El japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1956) el va escriure l’any 1919, abans que comencessin a repartir-se les famoses estrelles Michelin i que els cuiners fossin comparats amb Deus. La traducció és d’Albert Nolla.

L’obsessió dels protagonistes pel menjar és malaltissa. Es reuneixen quasi cada dia del món per degustar els plats més exquisits, però mai no en tenen prou. Tot els sembla insuficient, vacu, repetit. Ja res els sorprèn. El plaer més sublim se’ls resisteix un dia sí un altre també. El Comte G, al capdavant d’aquest club de llefiscosos llepafils, és qui més s’esforça per trobar una menja per guanyar-se als seus companys de societat gastronòmica. Pagaria qualsevol preu. Habitualment, es reuneixen a casa d’ell, a Tòquio, però també visiten un munt de restaurants. La situació canvia radicalment quan el Comte entra en un misteriós edifici on, suposadament, preparen els millors plats de la cuina xinesa, molt apreciada al Japó.

Hi ha qui diu que s’ha de llegir aquesta fantàstica
història amb la panxa plena. No hi estic d’acord. Tanizaki crea una atmosfera tan perversa i enrarida que et fa perdre la gana de cop. La part final del llibre, que té 120 pàgines, és surrealisme en estat pur. En els plats que ens presenten no queda clara la diferència entre el continent i el contingut. Res és el que sembla. Tot es fusiona. Desapareixen els límits. Qualsevol cosa és possible... És veritat, però, que les invencions d’alguns cuiners actuals no estarien tan lluny del que va imaginar l’autor fa una pila d’anys. Com a mínim als meus ulls, els membres del Club dels Sibarites queden com homes pedants i primitius, amb panxes prominents i un únic objectiu a la vida: menjar fins a explotar; si és a taula, millor.

“Com que eren tan estrambòtics, el club només tenia cinc membres. Quan tenien temps —de fet, en tenien sempre, o sigui que era gairebé cada dia—, es reunien a casa d’algun dels cinc o a la seu del club, i es passaven la tarda jugant a cartes. Jugaven al hanaawase, a l’inoshikachō, al bridge, al napoleó, al pòquer, al vint-i-u, al cinc-cents... Eren uns grans experts en tots aquests jocs i hi apostaven fort. Quan es feia fosc, ajuntaven tots els diners que havien arreplegat amb les apostes per sufragar el tiberi que havien de fer tot seguit. Tant podien quedar-se a sopar a la casa on eren com sortir per anar a algun restaurant de la ciutat. Ara bé, amb el temps es van cansar de menjar als restaurants més famosos del centre de Tòquio”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El crit (Blanca Busquets)

Decideix fer el salt a la seva parella el dia 17 d’agost de 2017. Per què no un dia abans o la setmana següent? Per què s'allita en un hotel de la Rambla de Barcelona i no en un altre de Sarrià, per exemple. El ‘qui’ també podria ser diferent, però s’entén que està més meditat. Creure o no creure en les casualitats, aquesta és la qüestió. Judit, diria que estaves en el lloc menys adequat en el pitjor moment!

La Judit és un dels sis personatges principals d’”El Crit”, l’última novel·la de la Blanca Busquets (Barcelona, 1961). El llibre té 231 pàgines i està publicat per Proa. L’entramat de personatges que crea l’autora és apassionant. Tot quadra a la perfecció. He fet un gràfic, ple de fletxes, per estudiar una mica més en les relacions que els uneixen, de manera directa o indirecta. Els sis estan connectats com a mínim amb tres persones més. A banda de la Judit, tenen molt pes específic l’Eduard, la Xènia, en Gerard, la Matilde i en Martí. Professors, activistes, relacions públiques, psicòlogues i estudiants intentant ser feliços en temps convulsos, després de l’atemptat de la Rambla, del referèndum de l’1 d’Octubre i de l’autoproclamada República Catalana, entre d'altres fets històrics dels darrers anys.

Hi ha diversos personatges d’”El crit” que necessiten tenir més d’una parella alhora per ser feliços. Relacions extramatrimonials en què la diferència d’edat o la condició social compten poc o res. Fa la sensació que sense un/a amant, de pagament o no, segons el cas, sigui impossible avançar adequadament. Malgrat tot, no es detecta culpa. Els implicats semblen estar convençuts dels passos que donen, pensant en ells mateixos i sense fixar-se massa en els altres. En anys obscurs, amb presos polítics i exiliats, deixa entendre l’autora, cal tenir el cap ben ocupat. No tots els protagonistes, però, són favorables a la independència. N’hi ha que sí, n’hi ha que no i n’hi ha que ni tan sols s’ho plantegen. Això sí, les consultes dels psicòlegs estan pleníssimes. Massa frustració en l’ambient... I sinóç que li preguntin a la Matilde, que està fent l’agost.

“Va ser l’Adelaida qui li va presentar en Borràs. El senyor Borràs. En Gerard li havia explicat a què es dedicava, la seva feina de buidar armaris de morts, una manera com una altra de guanyar-se la vida, va dir. A ella li va fer gràcia com, de fet, en feia a tothom, excepte a la mare i a l’oncle, sobretot a l’oncle, que alguna vegada li havia dit que no podia ser que un noi com ell no tingués estudis i es dediqués a aquella bajanada, com deia ell. És veritat que s’estimaven molt, però l’oncle Francesc el renyava sovint. Li deia coses com que tots estem obligats a intentar canviar el món d’alguna manera, i que, per aconseguir-ho, s’han de llegir molts llibres”.

Bona setmana a totes i a tots.

El secret de l'om (Tana French)

Tothom té sort, fins que deixa de tenir-ne. Ho sap perfectament en Toby Hennessy, protagonista de “El secret de l’om”, de la nord-irlandesa Tana French (Vermont, EUA, 1973). Era el típic noi que sempre sortia triomfant de qualsevol contratemps, pel seu saber estar i la seva cara bonica. Fins que un dia uns lladres entren a casa seva, el roben i el deixen pràcticament mort. A partir d’aquí, tot canvia. Mala peça al teler.

El personatge d’en Toby està molt ben treballat psicològicament. És profund i amb un munt de capes. Després de rebre un fort cop al cap, comença a tenir molts dubtes. Hi ha coses que no recorda i les circumstàncies que l’envolten, que cada cop són pitjors, no l’ajuden gens ni mica. Per intentar recuperar-se i tornar a ser el d’abans, s’instal·la a la Casa de l'Heura, als afores de Dublín, que és on viu el seu tiet solter, l'Hugo. S'està morint. Com que està sol i té un tumor al cervell, decideix cuidar-lo. Li queden pocs mesos de vida. S’hi instal·la amb la Melissa, la seva bondadosa xicota. Jo no la deixaria escapar per res del món. Sempre ho entén tot i li fa costat. Sense condicions. Fins i tot en els pitjors moments. En aquesta casa, en Toby hi ha passat un munt de bons estius, acompanyat de la Susanna i en Leon, els seus cosins.

Un dia, de manera inesperada, mentre està jugant, un dels fills de la Susanna troba un crani humà a l’om que hi ha en el jardí de la casa. Criden a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda, i comencen les investigacions. Tots són sospitosos, del primer a l’últim. L’Hugo, la Susanna, en Leon i el mateix Toby, que recela de tot. Fins i tot s’arriba a plantejar si l’assassí no és ell mateix. French ens regala una història molt ben trenada, plena de girs inesperats, que manté l’emoció fins a l’últim moment. Són 621 pàgines sense aturador, que compten amb el beneplàcit de Stephen King. El rei del misteri ha dit d' “El secret de l’om" que és “una gran obra d’una gran escriptora. Quina sort, per als lectors”. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Llegint aquesta novel·la, m'ho he passat pipa.

"Devia arribar a casa sense novetat; així i tot, ¿com sé, com puc saber el que passava més enllà del meu angle de visió, qui podia estar vigilant des dels portals, què podia sortir de les ombres per acostar-se sigil·losament per darrere? Però, en qualsevol cas, devia arribar a casa sense que passés res d’alarmant. Em devia cruspir el menjar indi i potser vaig mirar alguna cosa a Netflix (malgrat que hauria estat massa borratxo per seguir la trama?), o potser vaig jugar a l’Xbox (tot i que em sembla poc probable; després d’aquests darrers dies, estava fins al capdamunt de l’Xbox). Em devia oblidar de posar l’alarma: malgrat viure a la planta baixa, només em molestava a posar-la la meitat de les vegades; la finestra de la cuina no tancava bé, i si el vent bufava en una direcció determinada vibrava i disparava l’alarma histèricament, i tampoc és que visqués en una selva urbana amb alts índexs de delinqüència. A més, en algun moment em devia posar el pijama i em devia ficar al llit, i devia dormir la borratxera d’allò més tranquil".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No hi ha llum sota la neu (Jordi Llobregat)

Una peça de puzle amb una cova fosca i inhòspita. Una altra peça amb una cel·la freda i silenciosa d’un seminari. Una tercera amb una subinspectora de policia. I així fins a completar el trencaclosques. A “No hi ha llum sota la neu”, Jordi Llobregat (València, 1971) ens dona la informació en comptagotes, de manera voluntàriament inconnexa, amb salts temporals, per després lligar-ho tot. Sembrar per recollir.

La protagonista d’aquesta novel·la negra és la subinspectora Álex Serra, un personatge torturat fins al moll de l’os. Pateix atacs de pànic i d’ansietat i, quan comença el llibre, està de baixa per haver disparat a un company per l’esquena. Els tranquil·litzants l’ajuden a ser una mica més persona. Quan menys s’ho esperava, li tornen la placa i la pistola i l’envien als Pirineus per investigar un cas d’assassinat. Ella s’havia criat en un poblet proper. Coneix el territori. El cos de la víctima està submergit en una piscina del complex que s’està construint a l’estació de la Vall de Beau. Ha de ser el pal de paller de la candidatura hispano-francesa als Jocs Olímpics d’Hivern, que rep sabotatges constants per part d’un grup ecologista. Publicitat, la mínima. Prioritat màxima. Amb la política no s’hi juga! Per esbrinar qui és l’assassí –que continuarà matant- l’Álex comptarà amb el suport del tinent francès Jean Cassel.

“No hi ha llum sota la neu” és un llibre apassionant, amb personatges molt ben treballats –entre ells la mateixa muntanya i el silenci- i una trama, plena de girs, que s’aguanta fins al final. Llobregat ens parla d’un munt de coses a la vegada, amb constants viatges cap al passat. Quan mira cap enrere ho fa a través del diari de la Raquel, que explica les seves duríssimes vivències en una colònia industrial, la dels Dalmau, coincidint amb la part final de la Segona Guerra Mundial. En aquell temps, entre 15 mil i 20 jueus van creuar els Pirineus per intentar evitar una mort pràcticament segura. En el present, l’Álex i en Cassel no ho tenen fàcil per seguir la pista de l’assassí, que sempre va un parell de passes per davant d’ells. La Vila i l’Alain, dos grans secundaris, ajuden molt, però no n’hi ha prou.

En el rerefons de tot, hi ha la desaparició de la Lia, la germana de l’Álex. Passen els anys –totes dues eren petites- i continua sentint-se igual de culpable. El temps no cura. En els moments més complicats, a la subinspectora sempre l’acompanya un llop, real i irreal a la vegada; consciència i desesperació a part iguals. El llibre està traduït al català per Núria Parés Sellarès, està publicat per Columna i té 544 pàgines. El final de “No hi ha llum sota la neu” és tancat, però m’atreviria a dir que el personatge de l’Álex tindrà continuïtat. Hi ha unes desaparicions que algú ha d’investigar, com més aviat millor. I ningú ho faria millor que ella, amb llop inclòs. Molt recomanable.

“Va intentar pensar en alguna cosa que la distragués, però el seu cap no parava d’imaginar-se històries horripilants. Amb la colla no havien pogut explorar tots els túnels del búnquer, i patia per si hi havia algú per allà amagat esperant que s’adormís. Va mirar cap a les ombres i va empassar saliva.
A mitjanit, va començar a notar que el cansament podia més que ella i va decidir ficar-se, amb una de les mantes velles, en un dels forats que servien per emmagatzemar munició. Amb prou feines hi cabia, però era un refugi i la feia sentir més segura. Va ser llavors quan la llum de la llanterna es va esgrogueir i, al cap de poc, es va apagar. La va sacsejar, però no va servir de res; l’havia tingut encesa tota l’estona i les piles s’havien acabat. Va notar que una fiblada de por li recorria el cos. Sempre havia odiat la foscor. Però tot d’una va recordar, molt alleujada, que tenia unes piles noves a la bossa que havia dut. Només havia d’anar-la a buscar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La cara nord del cor (Dolores Redondo)

No sé si han estat els lutin els que m’han ajudat a llegir “La cara nord del cor” quasi d’una tirada. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb Amaia Salazar. L’escriptora Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) col·loca la seva policia estrella als Estats Units, l’any 2005, molt abans dels crims de la vall de Batzan. El llibre està traduït al català per Núria Parés i Sellarès i publicat per Columna Edicions. Té 686 pàgines.

En ser una preqüela, no és necessari haver llegit la trilogia de Redondo per seguir aquest últim llibre, però jo ho recomanaria. L’Amaia té 25 anys, és subinspectora de la Policia Foral de Navarra i participa en un curs d’intercanvi per a agents de l’Europol a l’Acadèmia de l’FBI. L’imparteix l’enigmàtic Aloisius Dupree, a qui ja coneixem des de fa temps. En les novel·les anteriors, ella li havia trucat més d’un cop per demanar-li consell. És un home torturat, amb un complicadíssim món interior. Dupree també ha estat al costat fosc, com la nostra protagonista. Descobrirem per què. Les aventures que viuen tots dos junts no tenen aturador. El nord-americà sempre porta a sobre un gris-gris, amulet vodú de protecció. Raonament, màgia i cultures ancestrals a parts iguals.

L’Amaia destaca entre els policies que fan el curs d’intercanvi i ràpidament és ‘reclutada’ per l’FBI, que fa temps que va darrere d’un assassí en sèrie batejat amb el nom del ‘Compositor’. Actua just després de grans desastres naturals, matant famílies senceres. Sempre estan formades per pare, mare, àvia, dos fills i una filla. Per seguir-li el rastre, un equip d’investigació dirigit per Dupree es desplaça a Nova Orleans, just abans del Katrina, el pitjor huracà de la història de la ciutat. Ho fa acompanyat de la subinspectora Salazar. D’ella n’espera moltes coses. La seva intuïció, connectada amb les tradicions antropològiques, la fan infal·lible. Amb el pas del temps se n’adonarà que el seu cap no ha estat del tot sincer amb ella. La vol per aturar el “Compositor”, però també perquè l’ajudi a resoldre un cas d’un passat que mai ha pogut oblidar. El va tocar de ben a prop.

Paral·lelament, se’ns explica que, quan tenia dotze anys, l’Amaia va estar perduda pel bosc durant setze hores. La van trobar a trenta quilòmetres, desmaiada sota la intensa pluja. En aquest llibre, la subinspectora també s’enfronta a la por i als records de la seva infantesa, plena de fantasmes, amb una mare que la volia morta com abans millor al capdavant. Una trucada de la seva tieta Engrasi des d’Elizondo ho fa tot encara més complicat. Redondo ho ha tornat a aconseguir. “La cara nord del cor” t’atrapa des d’un primer moment i ja no et deixa escapar. Com és habitual, els Gaueko tenen una feinada de por. Molt recomanable. En vull més. I, si pot ser, aviat.

"L’Engrasi no va dir res, no podia. Es notava el cor a la gola, aclaparant-la amb tot el que volia dir però no deia. Va fer un petó a la nena i va assentir mentre l’estirava de la mà per emprendre el camí de tornada. Abans de sortir de la protecció que els oferia l’arbre, l’Engrasi es va girar, com si algú l’hagués cridat. La Rosario la mirava des de la finestra. Tenia la meitat de la cara velada per la foscor de l’exterior, però els llums intermitents de l’arbre li van permetre veure un instant el seu somriure i una picada d’ullet. L’Engrasi va estrènyer la mà de l’Amaia i la va estirar cap al carrer mentre la tendresa que l’ofegava un instant abans es transformava en pura ràbia, i ho havia d’admetre, en temor".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Aquell estiu sufocant (Eduard von Keyserling)

Tirar pedra i amagar la mà. Fer en privat el contrari del que es propugna en públic. Actuar sempre amb una clara doble moral. De tot això ens en parla l’alemany d’origen letó Eduard von Keyserling (1855-1918) a “Aquell estiu sufocant”, publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Clara Formosa i forma part de la nova col·lecció Petits Plaers. Té 112 pàgines i desemmascara la falsa moralitat de l’alta societat del 1900.

El protagonista d’aquesta història costumista és en Bill, fill d’una família aristocràtica. Ha suspès els exàmens d’accés a la universitat i el seu pare, autoritari com pocs, el deixa sense vacances. La mare i els germans se’n van a la platja. Ell s’ha de quedar estudiant, amb el seu progenitor i les seves cosines, en una finca familiar. Al pare el coneix ben poc. La relació sempre ha estat distant i marcada pel principi d’autoritat. És estiu. Fa molta calor. Sortir, passejar i gaudir de la natura ve més de gust que passar-se el dia envoltat de llibres. En Bill observa i, quan pot, s’apropa a les cosines. La més petita li fa bullir la sang. Sentiments i emocions a flor de pell.

Von Kayserling ens explica els canvis interiors que assalten en Bill quan veu que el seu pare no és aigua clara. L’ha educat sota unes normes socials molt rígides; que el seu genitor incompleix –no explicarem ni com ni quan- sempre que ho considera oportú. Ell intenta combinar l’estudi amb les sortides ocasionals amb el masover o amb les citades cosines. Amb un estil auster i sense grans recursos literaris, l’autor d’”Aquell estiu sufocant” acaba retratant un petit moment de la vida quotidiana d’un petit grup de persones, que acompanya amb acurades descripcions dels escenaris que els envolten. Un altre petit plaer...

“Vaig córrer al despatx del meu pare, vaig obrir la porta amb recel i em vaig quedar allà dret, immòbil. Passava una cosa inexplicable. El meu pare, amb el seu vestit d’etiqueta, estava assegut a la gran butaca de l’escriptori. Amb els colzes apuntalats sobre els genolls, amagava la cara entre les mans, insòlitament arraulit i plorava. Ho vaig veure clar: plorava; les espatlles tenien unes lleus convulsions, el front es crispava, els cabells estaven una mica despentinats, el safir del dit de la mà oberta sobre la cara brillava per un raig de sol que es filtrava entre les cortines. La por es va apoderar de mi, una por com la que sentim en un malson, quan tenim davant nostre l’impossible”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La fuga de l'home cranc (Guillem Sala)

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. Se'n desprèn de la novel·la “La fuga de l’home cranc”, del barceloní Guillem Sala (1974). És inclassificable. Està publicada per L’Altra Editorial i té 238 pàgines. Són dues històries en una, ubicades a Barcelona i a l’imaginari planeta de Drònia. Realisme pessimista, d’un costat; i ciència-ficció amb tocs de filosofia, de l’altre. Existència i dolor.

La trama més quotidiana està protagonitzada per en Víctor, un jove sense ambicions i amb tendència a l’autodestrucció. És d’aquells que troben un problema per cada solució. Brut, desendreçat, mandrós, malcarat… quan algú busca adjectius per qualificar-lo, ho té difícil per trobar-ne algun de bo. Sort en té de la Núria, la seva xicota, que intenta fer-lo una mica més presentable del que realment és. Fins que se’n cansa i el deixa plantat. Sabem que estava a punt de fer-ho ell, però, arribat el moment, que sigui la seva parella qui li tanqui la porta als nassos encara l’enfonsa una mica més. Li toca l’amor propi, si encara n’hi queda. La droga ho empitjora tot una mica més. Quan un home cau desmaiat al Passeig de Gràcia, la vida d’en Víctor queda marcada a foc. Tindrà un abans i un després molt evident. Comença una aventura còsmica sense aturador.

La trama més galàctica, per batejar-la d’alguna manera, no és fàcil de digerir. La protagonitzen els Wewwes, una colònia de crancs que viuen en les profunditats abismals del mar i que no perden ni un segon en escorxar de viu en viu tot allò que li surti al pas. Només en deixen els ossos. Descobrim un compendi d’andròmines de tota mena que lluiten per sobreviure en un submón marcat per la brutalitat. Sala ens dibuixa una complicada història onírica, tractada amb moltes dosis de cinisme, per teoritzar sobre els naufragis personals. Bona critica a la societat actual, podrida i desnaturalitzada. Diu Guillem Sala que la figura de l’home crac” és una metàfora, “una cuirassa amb què ens protegim de la vida”. No estàs viu, si no fa mal.

"L’habitació és blanca I senzilla. Només hi ha tres mobles: el llit, una calaixera que fa de tauleta de nit i la butaca blava on seia la dona. Sobre la calaixera hi ha un mòbil, una ampolla d’aigua de 20 cl de plàstic verd, un clínex rebregat I el got amb la flor. Les parets, el sostres, l’armari encastat i la porta del lavabo estaven pintats de blanc. La finestra dona al sud, s’hi veu el Passeig Marítim amb la seva filera de palmeres, el mar de color gris metàl·lic, al fons l’hotel Vela. La bossa de sèrum se suspèn d’un penjador amb rodetes.
Així estirat, l’Otto encara sembla més menut. No deu fer ni metre seixanta, tot coronat per una closca notòria, blanca I esfèrica. Té un aspecte còmic, un malvat de dibuixos animats que pretén dominar el món. Però vençut, amb la barbeta enfonsada I la boca oberta. A en Víctor li recordava la boca d’un peix mort".

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

Paraules que tu entendràs (Xavier Bosch)

Tres parelles. Glamur. Un Cap d’Any en un hotel dels Alps suïssos. Amors que s’allarguen en el temps, amb més o menys intensitat. Amistats consolidades. Infidelitats. Temptacions? “L’única manera de superar-les –llegim en un punt de llibre- és caure-hi”. Més clar, l’aigua. Tots els grans amors tenen grans secrets, assegura Xavier Bosch (Barcelona, 1967) a “Paraules que tu entendràs”, de Columna.

Conviure en parella no és fàcil. La rutina sempre ha estat mala consellera i, amb el pas dels anys, pot arribar a fer molt mal. Ho saben els protagonistes d’aquesta bonica història, que van dels quaranta als cinquanta anys. Els que tenen més pes són el matrimoni Vera-Lincoln. En Xavi és un arquitecte de prestigi, que acaba de rebre l’encàrrec de construir la casa de la seva vida. La Mara té una agència que organitza viatges exclusius, a l’abast de ben poques butxaques. L’Albert, que és advocat, està casat amb la Joana, paisatgista de professió. Treballa habitualment amb en Xavi. En Darín –batejat amb aquest nom per la seva semblança física amb l’actor argentí- viu amb La Biosca, una coneguda fotògrafa barcelonina. Ell és periodista d’agència. El millor de cada casa. Professionals lliberals molt ben posicionats.

Bosch teixeix molt bé les relacions personals. Observem les parelles menjant, bevent, empipant-se, practicant sexe... Al llibre hi ha un munt d'escenes calentes, explicades amb tot luxe de detalls. És molt fàcil identificar-se amb alguns dels personatges i amb els dubtes que els assalten en moments més o menys puntuals. Ho retrata tot: els secrets íntims, l’ús de la veritat i de les mitges mentides, les dificultats del dia a dia... I ho fa d’una manera tranquil·la, sense violentar al lector, àvid de saber com acabaran les tres històries principals i si hi haurà o no ‘encreuaments’ que les enverinin. Tots parlen i s'escolten perquè consideren que és necessari, i fins i tot s’escriuen cartes. La Mara, per exemple, estudia cal·ligrafia, que li aporta tranquil·litat i maduresa.

A “Paraules que tu entendràs” no es fa cap referència a la situació política de Catalunya. “No toca”, assegura un dels seus protagonistes, emulant a Jordi Pujol. De corrupció també se’n parla ben poc, tot i que acaba esquitxant a un dels secundaris. El llibre prefereix centrar-se en les relacions humanes, la música, l’art i en llocs bonics, com Venècia o diferents paratges empordanesos. Un cant a l’amor i a la vida. L’he llegit en poc menys d’un dia. 490 pàgines amb un estil cent per cent Bosch. Fàcil de reconèixer. Paraules que he entès.

“La Joana va anar al taulell a demanar. Convidava ella. No li havien volgut cobrar l’entrada del concert i s’hi sentia obligada. Ni Perrier, ni San Pellegrino. Va demanar dos gintònics rebaixats, que hem de conduir. En Xavi va triar la taula més allunyada del piano i va col·locar les dues cadires de costat, l’una a tocar de l’altra, com si haguessin de mirar l’escenari, com si haguessin de tenir una conversa íntima, de les que convé fer ben a la vora. Quan ella va tornar a taula amb les dues copes de cul gros, ell ja havia preparat la parada i el guió del que quedava de nit”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una jaula de oro (Camila Läckberg)

Sempre és bo sortir de l’anomenada ‘zona de confort’. Ho fa l’escriptora sueca Camilla Läckberg (1974), deixant enrere l’exitosa sèrie Fjällbacka (amb més de 25 milions de llibres venuts), i també la Faye, la seva nova heroïna. És la protagonista d’“Una jaula de oro”, publicada per Ediciones Maeva. Està traduïda al castellà per Carmen Montes Cano i té 356 pàgines. És la venjança d’una dona bella i brutal.

He de reconèixer que és d’aquelles novel·les que es llegeixen amb facilitat. Quan t'hi poses, ja comences a fer-te una  idea de com pot acabar. Tot està força telegrafiat, però, com que la història enganxa molt, sempre en vols més i no et pots aturar. La Faye, amb un passat obscur, té moltes ganes de presumir. Marit atractiu, filla modèlica, pis espectacular i un munt de diners per gastar. Es podria dir que viu en una gàbia d’or. Disposa de molts recursos econòmics, però de ben poca llibertat. Sempre està pendent del seu marit i de la mala llegt que l’home arrossega quan arriba a casa. Cal tenir-lo content. I no portar-li mai la contrària. Si ho fan les seves amigues, també pot aconseguir-ho ella, no? Sense queixar-se. Joies, roba i sabetes de marca i botox a canvi d’un silenci impostat, infidelitats i d’algunes pallisses. Fins que un dia, tot canvia…

“Una jaula de oro” és una entretinguda novel·la de suspens psicològic, amb una protagonista que, malgrat les seves contradiccions, cau simpàtica. Atractiva, intel·ligent, amiga de les seves amigues i, per sobre de tot, venjativa. Arribarà el dia que, després de sentir-se traïda per qui més estima (o estimava), començarà una revolució femenina sense aturador. Una revolució que arrossegarà moltes dones més. Demostrarà ben aviat que està preparada per superar qualsevol obstacle. Té la capacitat de convertir-se en una persona important començant pràcticament de zero. Massa fàcil, potser? És la pregunta del milió. Läckberg fa servir un llenguatge sense ornaments. Diria que prioritza l’argument (amb moltes i vívides escenes de sexe) per sobre de la forma. Faye tindrà continuitat. No ho dubto.

“Observó a Alice, que acababa de sentarse frente a ella. Cuando conoció a Alice y a las mujeres de clase alta con las que se relacionaba, Faye empezó a llamarlas “las gansas”, porque su principal función parecía ser poner huevos para sus maridos. Debían concentrarse en dar a luz a herederos y luego proteger a aquellos niños superconsentidos bajo sus alas cubiertas de Gucci. Cuando los niños comenzaban a ir a la guardería, cuidadosamente elegida, llegaba el momento de ocupar el tiempo con actividades adecuadas: yoga, hacerse la manicura, organizar cenas, procurar que la criada se encargara de los asuntos domésticos, controlar a todo un ejército de canguros para los niños, estar siempre presta y dispuesta. Y lo más importante de todo: aprender a cerrar los ojos ante esos instantes en que sus maridos llegaban tarde a casa, con el faldón de la camisa medio colgando, después de una «cena de negocios”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'esperit del temps (Martí Domínguez)

Aprofitar-se de la política racial del nazisme per escalar posicions en la societat alemanya. Ocupar les càtedres dels professors jueus a les principals universitats i, fins i tot, quedar-se amb casa seva. Menys científics, més places per repartir. Fàcil. La majoria d’intel·lectuals es van deixar enlluernar per la llavor del nazisme, abduïts, voluntàriament, pel temps o les circumstàncies. És el triomf del Zeitgeist, expressió que va fer fortuna en l’època.

Segueixo al valencià Martí Domínguez (1966) des que, l’any 98, va publicar “Les confidències del comte de Buffon”, un dels meus llibres preferits de sempre. Amb “L’esperit del temps” m’ha deixat esmaperdut. L’autor ens apropa les memòries ficcionades d’un científic nazi, d’origen austríac, capturat pels russos. Un científic que, amb el pas dels anys, va arribar a rebre el Premi Nobel de Medecina. La història està basada en fets reals. Totes les persones amb qui es relaciona aquest home van existir. Ell és l'únic personatge no verídic al cent per cent. Al llarg de 28 capítols, podem llegir les seves duríssimes reflexions. A petició dels seus captors, cada dia ha d’escriure un parell d’hores explicant tot allò que va fer en nom del nazisme. És l’única possibilitat de desintoxicar-se i, arribat el moment, de ser alliberat.

Avui en dia, encara hi ha massa gent que banalitza amb el nazisme i les seves conseqüències. Qui llegeixi aquest llibre amb atenció, mai li passarà pel cap fer-ho. Va ser prou gros per parlar-ne amb superficialitat o demagògia. Com es pot llegir en un moment del llibre, publicat per Proa, “Quan una idea fructifica en la teua ment et fa insensible a les conseqüències, i vius infatuat que aquell és un camí que cal recórrer, perquè les grans gestes reclamen sempre grans sacrificis”. El científic protagonista estudiava amb molt d’interès el comportament animal, basant-se en les teories darwinistes. Amb l’arribada del nazisme, va veure una bona oportunitat per sortir de la mediocritat. Va adaptar els seus estudis al progrés de l’espècie humana i es va posar al servei de la política i de la neteja ètnica. Sense pensar en les possibles conseqüències. Sense remordiments.

“L’esperit del temps”, que té 432 pàgines, reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. No cal entrar en detalls. El protagonista explica què feien els nazis per intentar crear una raça superior, eliminant a totes aquelles persones que no consideraven vàlides. Ell va participar-hi activament. També relata com robaven nens i nenes als seus pares biològics, per donar-los en adopció. Abans calia germanitzar-los. Se’ls prohibia parlar la llengua originària del seu país -quin mal que fa el bilingüisme!- i a expressar-se únicament i en exclusiva en alemany. Tots els que no complien els requisits, se’ls enviava als temuts camps de concentració, perquè se’ls apliqués la ‘solució final’. Els nazis estaven completament obsessionats amb la reproducció. Com més nens alts, rossos i amb els ulls blaus, millor. Una novel·la imprescindible. Aprendre del passat perquè les barbaritats viscudes no es repeteixin en un futur.

“—Molts cridaven, ens pregaven que obrírem la porta, ens insultaven quan entenien el que estava passant... Alguns estaven lleument ferits, i cridaven espaordits, amb tota la força dels pulmons. Jo havia fet tot el possible perquè no pujaren: sempre deia que aquells que estaven molt malferits tenien preferència, però de vegades se’ns colaven alguns espavilats. Havien pujat al camió feliços, fent acudits als camarades, pensant que al cap de pocs dies serien a casa i de colp es trobaven amb això, amb aquella puta traïció. Els gasejàvem com si foren rates! Com havíem fet anys abans amb els jueus! Els meus homes i jo ho intentàvem superar a força de Schnapps. Però tot allò arribava al límit del que era suportable.
Li vaig preguntar si ho havia practicat amb ferits de la divisió 206, l’As de Piques. Se’m va quedar mirant; una mirada tèrbola i trastornada. El vaig veure dubtar, per a finalment dir-me que no i prosseguir d’una manera dramàtica”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia que va viure dues vegades (David Lagercrantz)

Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist ja són història. Després de sis llibres amb les seves aventures, ja sabem com s’acaba tot. “La noia que va viure dues vegades” tanca l’exitosa nissaga “Millennium”. Stieg Larsson, l’ideòleg, va escriure els tres primers. Després de la seva mort, va rellevar-lo David Lagrecrantz. Noves històries pels mateixos personatges. En català els ha editat Columna.

La hacker i el periodista estrella de la revista Millennium continuen en plena forma. Es veuen poc, però un sempre està pendent de l’altra; i a l’inrevés. Blomkvist no passa pel seu millor moment, perdut en un ampli reportatge sobre els bots russos. No n’acaba de treure l’entrellat. Salander està preparant l'esperada batalla final contra la seva germana bessona, la Camila, que, per a ella, és l'encarnació del mal. Passa com en els westerns, només en pot quedar una. El món és massa petit per compartir-lo. Per passar desapercebuda, la Lisbeth s’ha ‘transformat’ físicament. S’ha tret els pírcings, s’ha tapat els tatuatges i s’ha canviat el pentinat. Té l’aspecte d’una executiva d’èxit; però continua sent una supervivent amb un munt de problemes.

Aquest cop, les aventures protagonitzades per Salander i Blomvkist, que segueixen fregant la ciència-ficció, no m’han semblat ben complementades. Massa complicat. La història paral·lela, la de complement, comença amb la mort d’un sense sostre al centre de la ciutat. Mentre deixava aquest món, l'home pronunciava el nom del controvertit ministre de Defensa del govern suec. A més a més, portava a la butxaca un paper amb el número de telèfon de Blomkvist. Què li volia explicar? Ha mort o l’han assassinat? Aquest darrer llibre de Millennium transita al voltant de tot un seguit d’escàndols polítics i de corrupció en les més altes esferes de poder. Tot amb l’alpinisme de les grans expedicions com a teló de fons. Té 536 pàgines i està escrit d’una manera senzilla i fàcil de llegir. Pels fans de la nissaga.

“El telèfon va vibrar. Era un número desconegut i en Mikael no es va molestar a agafar-lo. Tot just acabava de sortir del seu apartament i baixava pel carrer Hornsgatan cap a Slussen i el barri de Gamlastan sense tenir ni la més petita idea d’on es dirigia. Anava vestit amb uns pantalons de fil grisos i una camisa texana sense planxar, i durant una bona estona va deambular pels carrerons del centre fins que es va asseure a la terrassa d’un bar del carrer Österlånggatan i va demanar una Guinness.
S’havien fet les set del vespre, però l’aire encara era càlid i de Skeppsholmen, a l’altra riba del canal, li arribava el so de rialles i aplaudiments. Va alçar els ulls cap al cel i va sentir una brisa marina suau i agradable, i va provar de convèncer-se que, al capdavall, la vida no estava tan malament. No se’n va acabar de sortir, i una o dues cerveses no canviaven gaire res. I al final va remugar alguna cosa, va pagar el compte i se’n va tornar cap a casa per continuar treballant o, simplement, evadir-se del món amb una sèrie de televisió o una novel·la”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me quedo aquí (Marco Balzano)

Perdre una filla, la terra on has viscut sempre i, fins i tot, la identitat. La Trina ha de tirar endavant superant totes les desgràcies que la posen a prova. Ja ho deia la seva mare, “Seguir adelante es la única dirección permitida. De no ser así, Dios nos habría puesto los ojos a los lados. Como los peces”. Las història de la Trina i també del seu marit, l’Erich, l’explica Marco Balzano (Milà, 1978) a “Me quedo aquí”.

Amb aquesta novel·la, Balzano ha guanyat un munt de premis, amb el Méditerranée al capdavant. Està traduïda al castellà per Montse Triviño i publicada per Duomo Ediciones. Té 240 pàgines. L’autor col·loca l’acció al poble de Curón Venosta, al Tirol del Sud; terra fronterera durant l’època del feixisme. A la Trina i als seus contemporanis, Mussolini els va prohibir parlar la seva llengua i fins i tot va desterrar l’alemany. La dona, mestra de professió, va seguir donant classes des de la clandestinitat. Era de les poques persones de la zona que parlava italià. El llibre està dividit en tres parts: ‘Los Años’, ‘Huir’ i ‘El Agua’. La tensió va en augment, fins a arribar a un emotiu final, previst des d’un primer moment. Que estigui anunciat, no li treu transcendència.

La filla de la Trina i l’Erich va fugir de casa, amb nocturnitat i traïdoria, amb els seus tiets. Van convèncer-la que, lluny de Curón Venosta, tindria una vida millor. Apartada de la pobresa i dels problemes. Amb el temps, els seus pares es cansaran de buscar-la, però la desesperació els acompanyarà per sempre més. Quan ell se’n va a la guerra. Quan tots dos fugen a la muntanya... L’escapada de la petita es converteix en un tema prohibit a casa. La Trina no pot parlar directament amb ella, per motius obvis, però escriu totes els seus pensaments, en un diari, negre sobre blanc, com si els hi expliqués a la nena, que ha crescut i ja no ho és tant. És el llibre que nosaltres llegim.

El poble fa anys i panys que està amenaçat per la guerra i per un embassament que l’ha d’acabar enfonsant. Alguns, com l’Eric, es resisteixen a marxar. Estan convençuts que els invasors, abans o després, acabaran canviant d'idea. Deixaran les obres a mig fer. Els que es queden potser tenen por a la incertesa. Por al futur. Por a deixar enrere aquells llocs comuns que els han acompanyat tota la vida. Amor a un poble. Amor a una filla. Defensar una idea per sobre de tot i de tothom. “Me quedo aquí”, basada en fets reals, commou. Està publicada pe Duomo Ediciones i té 236 pàgines. La traducció al castellà és de Montse Triviño.

“No quería que se alejara ni un metro de mí. Lo amenacé y le dije que me podría a chillar o que bajaría de nuevo al valle. No quería quedarme sola bajo ningún concepto. Erich me acarició entonces la cabeza y me dijo que pronto tendría que ir a cazar alguna liebre o algún pájaro, o a buscar algún campesino que nos vendiera queso. No tenía ningún sentido que fuéramos los dos juntos. Me dejó la pistola y se quedó con la escopeta. Yo no había disparado nunca, ni tampoco lo intenté porque la pistola sólo tenía seis balas en el cargador.
-Lo único que tienes que hacer cuando aprietes el gatillo es sujetarla con todas tus fuerzas –decía Erich.
Yo contemplaba el hierro del cañón y lo notaba pesado entre las manos frías. Fuimos a recoger hojas y luego a inspeccionar la zona. No había ni una alma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Notre-Dame de París (Victor Hugo)

Haig de reconèixer que encara no havia llegit “Notre-Dame de París”, de Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885). Per sort, aquest estiu va caure a les meves mans l’edició publicada recentment per l’editorial Proa, traduïda al català per Rafael Folch i Capdevila. Feia temps que un llibre no m’emocionava tant, amb quatre personatges catedralicis. Són 640 pàgines sense aturador. Quan arribes al final, penses... I ara què?

Com explica el mateix Hugo en començar el llibre, la primera edició es va publicar amb dos capítols menys, que s’havien perdut. No afectaven el contingut. Precisament, són aquests dos capítols, incorporats quan es van trobar, els que van estar a punt de fer-me abandonar la lectura. Són molt llargs i plens de descripcions, de diversos llocs i, sobretot, de l’evolució arquitectònica de la ciutat de París, vista de des de les alçades. Molt embullat. Un cop superat aquest peatge, la resta de la novel·la és sensacional. Victor Hugo recrea la tràgica història romàntica de la bella i la bèstia, personificada en la gitana Esmeralda i el campaner geperut Quasimodo. Són dos personatges molt profunds. Però n’hi ha més; igual de potents i d'irrepetibles.

Esmeralda vaga pels carrers, acompanyada d’una cabreta, intentant guanyar-se la vida. Va perdre la seva mare fa anys i continua buscant-la amb la passió del primer dia; amb un somriure als llavis. La noia és una preciositat i compta amb un munt de pretendents, amb el llefiscós i impresentable capità Febus al capdavant. Quasimodo té una aparença repulsiva i tothom intenta tenir-lo el més lluny possible. Aspecte repulsiu, sí, però amb un cor molt gran. Se centra a fer de campaner a la catedral de Notre-Dame, provocant les mínimes molèsties a la resta de la humanitat.

El tercer protagonista és el sinistre ardiaca Claude Frollo, que es debat entre els seus vots i l’amor malaltís que sent per Esmeralda. Frollo va recollir Quasimodo quan era un bebè i l’ha protegit a la seva manera. Té una ascendència total cap a ell. Les relacions entre tots tres s’enverinen per moments i s’endevinen que les futures desgràcies no deixaran indiferent ningú. Completa aquest retaule coral el filòsof i director d’obres de teatre Pierre Gringoire, un supervivent en majúscules. S’adapta a qualsevol cosa, per dura que sigui, amb l'únic objectiu de tirar endavant. Interessantíssima la reflexió d’Hugo sobre com va canviar la història amb la irrupció de la impremta, que, segons ell, va deixar en un segon terme l’arquitectura, per la qual diria que sent una passió infinita.

“I tota aquella multitud esperava des de molt de matí. Un bon nombre d’aquells curiosos tremolaren de fred a punta de dia davant les grades del Palau; alguns d’ells fins deien que havien passat la nit ajaguts a través de la gran porta per a estar segurs d’ésser els primers a entrar. La gentada s’espessia en tot moment i, com aigua que sobreïx del seu nivell, començava a pujar al llarg dels murs, a inflar-se al voltant dels pilars, a desbordar per les cornises, pels muntants de les finestres, per tots els ampits i sortints de l’arquitectura, per tots els relleus de les escultures”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dos amics (Ivan Turguénev)

En Borís Andréïtx Viazovnin i en Piotr Vassílitx Krupitsin no tenen res a veure, però acaben teixint una gran amistat. Són els protagonistes de “Dos amics”, d’Ivan Turguénev (Oriol, Imperi Rus, 1818 – Bougival, França, 1883). El llibre està traduït per Jaume Creus i publicat per Viena Edicions, dins de la seva nova col·lecció Petits Plaers. Té 132 pàgines. Bona història de lleialtat entre persones que vénen de mons ben diferents.

Viazovnin, que té 26 anys, no passa pel seu millor moment personal. Acaba de deixar el servei per poder administrar la hisenda de la seva família, ubicada en una de les províncies del centre de Rússia. És un home elegant, net i polit i amb una cultura molt treballada. Tot el contrari que en Krupitsin, el seu nou veí, amb un aspecte descuidat i molt poc llegit. Són la cara i la creu d’una mateixa moneda. Malgrat les diferències, intimen i molt des d’un primer moment, convertint-se en inseparables. Van contínuament de casa d’un, a casa de l’altre, i a l’inrevés. Passen ben poca estona sols. Després de llargues setmanes de convivència, en Krupitsin li pregunta al Viazovnin per què no està casat i s’obsessiona amb buscar-li una bona esposa. Es converteix en el seu objectiu vital. Se la mereix!

Al llarg de la novel·la, entretinguda, visual i molt curta, Turguénev ens explica les diferents visites que els dos amics fan a tot un seguit de dones, de diferent condició social, edat i formació cultural. N’hi ha que viuen soles; algunes encara són joves i les visiten a casa de la família. Inicialment, a totes hi troben alguna pega. Prèviament, Viazovnin ni les coneixia. “Dos amics” es va publicar fa un munt d’anys. Des de llavors, per sort, les coses han canviat molt. Fa la sensació que el seu protagonista té la llibertat d’escollir la dona que vulgui, independentment del que pensin o diguin elles. Malgrat tot, interessant compendi sobre l’amistat, el compromís i la por a tot allò que comporta escollir a una persona i renunciar a totes les altres. Fins i tot als amics?

“En Borís Andréïtx li adreça una mirada sostinguda.
-No hi estic d’acord. Trobo que hi ha moltes coses bones aquí, també –digué, recalcant especialment les últimes paraules.
De cop sobte, la Sofia Kiríl·lova amollà una rialla estrident, mentre en Piotr Vassílitx aixecava també de sobte el cap, com si reflexionés, abans de tornar a fumar. La conversa continuà tal com havia començat fins a l’hora de dinar, passant tota l’estona d’un tema a un altre, cosa que no succeeix quan una cosa és realment interessant. Van parlar, entre altres coses, del matrimoni, dels seus avantatges i inconvenients, i, en general, de la situació de les dones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Poder contar-ho (Ferran Torrent)

El Llargo. El Messié. El Mític Regino. El Pare Rafel. El Gordo García. El Comissari Tordera. En Butxana. En Marc Sendra. En Marcelino... o millor Marcel·lí, que amb el canvi de règim s’han perdut les lletres finals d’alguns noms propis. L’any 83 els socialistes manen una mica, però res ha canviat massa. “Petit catàleg de seres y estares”, com diria El Último de la fila. Són alguns dels protagonistes destacats de “Poder contar-ho”.

Estem davant de la tercera entrega de la sèrie “El Segon Sistema”, del valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951). Com els dos anteriors, aquest també està publicat per Columna. Tornem 35 anys enrere. Des de pràcticament la primera pàgina (en té 482) sabem que quatre arreplegats, amb el Llargo i el Messié al capdavant, intentaran robar un banc important de València. El botí podria enlairar-se fins als 1500 milions de pessetes. Una brutalitat. Ha de ser una cosa ràpida, en menys de deu minuts, coincidint amb la primera mascletà fallera. Per tant, ha d’estar tot molt ben lligat. Calen mesos de preparació. L’ideòleg és un misteriós francès, amic i antic company d’aventures d’El Messié. No se’n refia de res ni de ningú. Torrent es basa en el robatori que hi va haver a la ciutat, en circumstàncies similars, l’any 83. Van volar 100 milions de les antigues pessetes.

“Poder contar-ho” és una novel·la de lladres i serenos molt divertida. Tant els bons com els dolents lluiten per sobreviure; mantenint o augmentant els pocs privilegis que tenen. Tots ells són personatges força contradictoris, que més d’un cop freguen el ridícul. Molts reals, assegura l’autor. No s’escapa ni en Tordera, més preocupat per mantenir el seu càrrec que per qualsevol altra cosa. El comissaril, el Llargo i el Messié (delinqüents de baixa estofa), en Butxana (detectiu d’estar per casa) i en Sendra (intrèpid periodista local) formen part un heterogeni grup que acaba col·laborant en un munt de coses. Sempre es mouen amb interès propi, està clar. El robatori d’uns quadres de gran valor i el del banc acaben ‘agermanant-los’. Una curiosa unió de perdedors nats, amb el joc, la prostitució i la corrupció de fons.

Ferran Torrent fa servir un llenguatge molt àgil, sobretot per la gran quantitats de diàlegs, que és el recurs més utilitzat. Tots amb un gran sentit de l'humor. La novel·la llegeix molt fàcil, pràcticament d’una tirada. M’ha durat un dia i mig. Per quant una sèrie o la pel·lícula? Hi haurà quarta entrega, segur.

“-Vostè deu tindre molt bons informadors.
-No cregues. A poc a poc estic fent-me la llista.
Ací ningú no et regala res, vull dir a la central. Cadascú té els seus col·laboradors i no són intercanviables. No ho sembla, però és un gremi envejós; més encara: rancuniós. Estan a l’aguait que fracasses per a substituir-te. Només porte quatre mesos en el càrrec, que com deus saber és provisional, i he de presentar un bon balanç en un any, ara que els socialistes són els nous amos. Llargo, tu m’ajudaràs a demostrar-los que soc el comissari en cap que necessitem. Saps?, tinc hàndicaps. Vinc del règim anterior i m’estan posant a prova. Però tinc la veterania. Com tu. Ja veus, tenim punts en comú”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un afer massa familiar (Rosa Ribas)

“La familia es la célula de la Sociedad moderna, aunque sea cancerígena desde la edad de piedra”. Ho cantaven Siniestro Total, a principis dels 90, i m’ha vingut a la memòria mentre llegia “Un afer massa familiar”, l’última novel·la de la barcelonina Rosa Ribas (1963). Està traduïda al català per Aurèlia Manils i publicada per Capital Books. Té 415 pàgines i l’he llegit quasi d’una tirada. No veia el moment de deixar-la.

Estem davant d’una novel·la negra propera, simpàtica, real i molt ben trenada. En Mateo es va fer detectiu fa un munt d’anys, deixant enrere un passat més aviat obscur. La Lola, que és la seva dona, no té el títol com ell, però el supera en intel·ligència i intuïció. És una mica estranya, com totes les dones Obiols. Completen Hernández Detectius els tres fills de la parella: la Nora, en Marc i l’Amàlia. Fins no fa massa, l’agència estava especialitzada a trobar a persones desaparegudes, amb un cent per cent d’encerts. Eren infal·libles. Infal·libles fins que van haver de buscar a la seva Nora, que es va fer fonedissa mesos enrere. Sense deixar ni una pista. Mai més han sabut res d’ella. És viva o morta? Com diu el refrany, “a cal ferrer, ganivet de fusta”.

L’agència està ubicada a Sant Andreu i treballa, sobretot, amb persones del barri. Dels casos que tenen actualment sobre la taula, en destaca el de la desaparició del fill adolescent d’en Carlos Guzmán, un poderós i tèrbol constructor. Després de ser incapaços de localitzar a la Nora van decidir no buscar ningú més. Ara, però, s’hi veuen obligats, per raons que no vénen al cas. Per a ells, barrejar feina i família s’ha convertit en un còctel explosiu. Les relacions personals s’han enverinat fins a punts insospitats i han aparegut les temudes pors atàviques. Per comprendre el present, de vegades és imprescindible revisitar el passat, fer-lo una mica més entenedor. Ribas dibuixa uns personatges torturats, amb vicis confessats i inconfessables. El consum excessiu d’alcohol i el xantatge, per exemple, estan a l’ordre del dia. Les relacions dels Hernández cada dia són més sòrdides.

Secundaris com l’Ayala o la misteriosa tieta Clàudia, germana de Lola -secundaris que agafen protagonisme a mesura que avança la història- completen una novel·la en la qual diria que passen coses més o menys “normals” a persones “normals”. Intento explicar-me. Els casos que investiguen els Hernández, inclosa la desaparició de la Nora, podrien passar perfectament en qualsevol ciutat. De manera habitual, molts escriptors i escriptores aposten per situacions rocambolesques, d’aquelles que s’allunyen de la realitat i s’apropen perillosament cap a la ciència-ficció. Jo prefereixo les novel·les de “lladres i serenos”, amb personatges que pugui reconèixer i, si arriba el moment, també jutjar. Felicitats, Rosa.

“-Fantàstic. S’acaba d’esfumar la meva última esperança, que t’haguessis deixat el mòbil a casa teva –era la veu del seu pare, tal com indica el geolocalitzador.
L’embotiment va impedir que en Marc seguís el seus dos primers impulsos: estavellar el mòbil contra la paret i amagar-se sota l’edredó. No em veus, no hi soc.
-Què em controles la localització del mòbil?
-Per sort. Recordes on hauries de ser d’aquí a quinze minuts?"
La pausa del pare no esperava resposta.
-És que no em trobo bé. No sé què tinc. Un virus. Però si em necessites vinc. No trigaré gens. En menys de mitja hora...
-No, no passa res. En aquest cas ja ens apanyarem l’Ayala i jo.
-No, de veritat, que puc arribar de seguida..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La filla de la neu (Núria Esponellà)

En Marçal treballa en un museu d’història. Diria que en sap més d’àmfores que de persones. S’està recuperant d’una relació de parella tumultuosa. I ho fa escrivint un llibre per explicar la vida dels seus avis, que es van conèixer a Núria. Ell és un dels protagonistes de “La filla de la neu”, de Núria Esponellà (Celrà, 1959). Està publicat per Columna i té 272 pàgines. Una bona història vital, envoltada de misteri i de natura.

L’Enric era enginyer auxiliar del cremallera de Núria, que es va inaugurar el 1931, després de molts anys de feina. La Jana era cambrera de l’hotel i, amb el pas del temps, va aprendre a esquiar i també es va encarregar de fer classes d’aquest esport a nens i nenes. El seu no va ser un amor a primera vista. Va costar temps i esforços que acabessin aparellats. Tots dos eren molt tossuts. Quan l’Enric comença a escriure el llibre, els seus avis encara són vius; i s’hi entrevista sovint per conèixer la història de tots dos de primera mà. La Jana amaga un grandíssim secret, que el deixa corprès. L’Enric mai el va arribar a saber. Va preferir superar la difícil situació sola, mirant sempre endavant.

“La filla de la neu” ens relata una bonica relació d’amor amb el cremallera de Núria de fons: l’obra d’enginyeria amb més metres d’altitud de la península Ibèrica. Esponellà ens explica el procés creatiu d’en Marçal amb detall. El llibre inclou fragments dels diaris de la seva àvia, que sempre va voler deixar les coses clares, negre sobre blanc. Tot està molt ben explicat, amb un llenguatge que, malgrat les dificultats dels protagonistes, respira tranquil·litat. Com a missatge de fons, l’autora deixa caure que, avui dia, les xarxes socials, amb Instagram al capdavant, poden servir per posar en contacte persones que ni sabien que existien. Molt recomanable.

“La xarxa de coneixences que la meva àvia havia establert al llarg dels anys era sorprenent, i encara més la composició àmplia i variada dels perfils; la seva agenda tenia com a protagonistes una gran diversitat de dones de totes les edats.
De tant en tant ens interrompia alguna trucada per concertar una visita que passava a la cua d’espera. Una tarda havia vingut a saludar-la una esquiadora professional del club d’esquí alpí; l’endemà, la presidenta d’un col·lectiu feminista que la convidava a un acte de presentació d’un llibre. En una altra ocasió es va presentar una professora de la presó de dones de Wad-Ras amb qui l’àvia, als seus vuitanta-nou anys, havia col·laborat en diverses xerrades, parlant de la seva experiència de vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La primera víctima (Jens Henrik Jensen)

Caure des del pedestal a un pou sense fons en qüestió de dies. Passar de ser el soldat més condecorat de Dinamarca a vagar pels boscos del país sense ofici ni benefici, només acompanyat d’un gos... Parlem de Niels Oxen, protagonista de “La primera víctima”, llibre que obre trilogia del danès Jens Henrik Jensen (Søvind, 1963). La traducció al castellà és de Bea Galán. Té 544 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones.

Oxen (que dona nom a la trilogia) és un personatge espectacular. Ja fa temps que la sort li ha girat l’esquena i n’està fart que tothom s’aprofiti d’ell. Retirat voluntàriament de la societat, lluny de tot i tothom, també de la seva exdona i del seu fill, intenta sobreviure de la millor manera possible. Fins que, una nit, es troba on no hauria d’haver estat mai, veu el que no hauria d’haver vist mai i els problemes tornen a assetjar-lo sense contemplacions. Haurà de tornar a lluitar contra els seus dimonis personals. La seva nova caiguda en desgràcia comença quan troben mort un exambaixador reconvertit en un poderós empresari. Oxen estava acampat just al costat del castell medieval on vivia l’home. No arriba a ser sospitós, però, si no descobreixen el veritable culpable, poden carregar-li l'assassinat a ell. És el perfecte perdedor.

És per això, que Oxen intenta esbrinar qui hi ha darrere del traspàs de l’ambaixador i d’altres homes influents de Dinamarca, tots en estranyes circumstàncies. Ho fa acompanyat d’una agent molt especial, la Margerethe Franck, que porta una pròtesi en una cama. Inicialment, no es refien un de l’altra, però s’hauran d’entendre si no volen acabar volant pels aires. Tots els morts eren propietaris de gossos, que apareixen penjats pel coll un dia abans que assassinin als seus amos. Estem davant d’un thriller clàssic, molt ben estructurat, i amb uns personatges foscos com el carb i torturats fins al moll de l’os. El poder corromp i abusa de nosaltres. El segon títol de la trilogia sortirà ben aviat. L'espero amb ganes.

“Les había costado ponerse de acuerdo en la cantidad. A ella le parecía demasiado caro, pero él le había convencido de lo contrario, categóricamente. ¿Acaso habría alguna diferencia si sacaban tres, cuatro o cinco millones? Tenían que andarse con cuidado. La cantidad tenía que ser elevada, pero no tanto como para que el ministro de Justicia no pudiera conseguirla sin tener que informar a su esposa o a otras personas, y, sobre todo, tenía que ser elevada, pero no tanto como para que no pudiera reunir la suma completa de una sola vez. Habían hecho sus deberes. Podían asumir que aquel hombre tenía dinero. Mucho dinero. Era académico y abogado, y también tenía una pequeña participación en el imperio corporativo de la familia Rosborg”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El regne de les dones (Anton Txèkhov)

Suposo que canviar de classe social no ha de ser gens fàcil. Però, posats a analitzar, m’imagino que és més senzill passar de pobre a ric que a l’inrevés. Ho viu en la seva pròpia carn l’Anna Akímovna, protagonista principal d'“El regne de les dones”, d’Anton Txèkhov (1860-1904). La traducció del rus al català és de Juan Gabriel Saiz. El llibre té 91 pàgines i forma part de la nova col·lecció “Petits Plaers”, de Viena Edicions.

L’Anna té 26 anys. Quan mor el seu tiet, es converteix en l’hereva universal. Entre altres coses, li toca fer-se càrrec d’una gran fàbrica, amb milers de treballadors. La noia no està casada i l’ha de dirigir tota sola, poc habitual en aquella època. Ho intenta fer el millor possible, seguint els consells d’uns i altres. Ara que té diners no sap ben bé com administrar-los. Quan comença el llibre, s’està plantejant a qui donar 1500 rubles. Una obra caritativa com qualsevol altra. En fer-se rica, l’Anna Akímovna es torna més dura del que era i li costa posar-se en el lloc dels més necessitats. No té massa empatia amb els altres. Ara, la seva guerra és molt diferent.

Més enllà de fer funcionar la fàbrica, que va sola, la protagonista d’aquesta grisa història està preocupada en casar-se. Sap que si no ho fa de pressa se li covarà l’arròs. Arribat a aquest punt, es planteja si escull un home ric o aposta per un de pobre. El més important és casar-se amb algú que estimi, però en l’actualitat no surt amb ningú. Al final, la societat està dividida en dues plantes, com casa seva. A la de dalt, a la part noble, rep als membres de l’alta societat. A la baixa, als treballadors i les dones del poble ras. Els de dalt la menyspreen pels seus orígens. Els de sota per haver tingut més sort que ells. Bona reflexió sobre l’amor, el matrimoni, el futur i la vida en general.

“-Tan difícil és que m’entenguin? –va preguntar l’Anna Akímovna amb astorament i els ulls lluents per les llàgrimes-. Facin-se’n càrrec: tinc a les mans una empresa enorme, de dos mil treballadors, dels quals haig de respondre davant de Déu- Les persones que treballen per a mi perden la vista. Em fa por viure! És un gran patiment. I vostè té la gosasia de parlar-me no sé què dels negres… i a més entre rialletes! –L’Anna Akímovna va colpejar la taula amb el puny-. Continuar fent la vida que faig, o casar-me amb una persona ociosa i inútil com jo mateixa, seria senzillament un crim. No puc aguantar més! –va exclamar vehentment-. De debò que no puc!"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy