dimecres, de setembre 14, 2016

Samuel (Pepa Mayo)


Pepa Mayo (Barcelona, 1966) treballa d’operadora d’imatge a Televisió de Catalunya. En les seves estones lliures, escriu. És la seva gran passió. El seu últim llibre es titula “Samuel”, publicat per Relatos de la Luna Roja. És de petit format i només té 95 pàgines. No fa massa temps va sortir a la venda un altra cosa seva, “Malditas bastardas”, amb èxit de crítica. D’ella ja havia llegit la novel·la de ciència-ficció “Prometeo 3000”.

“Brut” és el primer adjectiu que em passa pel cap quan penso en el llibre. És bruta la vida del personatge, casa seva, els locals per on es mou, les seves amistats. Tot està brut, envellit, fa pudor de resclosit. Si la idea de la Pepa és generar rebuig, la veritat és que ho aconsegueix. No podem apropar-nos massa a en Samuel, no sigui que ens encomani alguna cosa! Sorprèn que, exteriorment, el nostre protagonista es cuidi força. Viu envoltat de merda, però cada dia cuida el seu cos, religiosament, en un trist gimnàs. Quan no s’entrena, treballa en un petit súper de barri, on reparteix les comandes. No pot ni veure al propietari, un tal senyor Juárez. L’únic que li alegra una miqueta la jornada és la presència de la Sandra, una de les seves companyes.

Poc més puc dir d’aquesta història amb tensió constant, que combina terror i suspens. Hi ha tot un seguit de dones assassinades (la senyora Massager, la senyoreta Marisa, la Iao, la Leo...) i la policia comença a posar-se nerviosa. No descarten la possibilitat que hi hagi un assassí en sèrie, perquè entre totes elles hi ha una petita vinculació. La Pepa ens explica els fets amb un hàbil joc de situacions que mantenen al lector a l’expectativa. Al final, dóna un bon cop d’efecte, però s’ho repensa i fa marxa enrere. L’altre final, el que s’intuïa en les últimes pàgines, tampoc no estava gens malament. Segur que l’autora continuarà experimentant.

“La noche seguía siendo calorosa. El aroma a dama de noche invadía las calles y callejuelas de la Ciudad de Barcelona. Desde las Ramblas llegaba el bullicio de los visitantes nocturnos; extranjeros en chanclas y pantalón corto se paseaban mostrando sus pieles irritadas por el sol. Vagabundos sentados en los bancos bebían de sus botellas con ansia y las viejas prostitutas se paseaban por la acera intentando beneficiarse a algún decrepito cliente con el que ganarse unos euros sin mucho esfuerzo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 13, 2016

Adéu a Berlín (Christopher Isherwood)


“Adéu a Berlín”, de Christopher Isherwood (Cheshire, 1904 – Califòrnia, 1986), es va publicar l’any 1939; a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial. Faltava poc perquè la ciutat fos engolida per la barbàrie nazi. Tot i això, alguns joves seguidors de Hitler deixaven anar frases com aquestes: “El Führer no vol la guerra. El nostre programa advoca per una pau honorable” o “La guerra pot ser formidable, cregui’m. Pensi en els antics grecs!”.

Només començar, Iserwood escriu que és “una càmera amb l’obturador obert”, i ho deixa claríssim. Ens fa un gran retrat del Berlín dels anys trenta amb un estil directe i sense floritures. Deixa entreveure que s’acosta la tempesta del Tercer Reich i, que un cop instal·lat, ja res serà com abans. Ell va haver de marxar caps als Estats Units, passant abans per la Xina, acompanyat del poeta, escriptor i dramaturg britànic W. H. Auden. El llibre està publicat per Viena Edicions i té 289 pàgines. És el número 56 de la col·lecció El Cercle de Viena. La traducció és de Jordi Arbonès i Josep Cornudella Defis.Impecable, com sempre.

“Adéu a Berlín” el formen sis històries amb una narració més o menys continuada. La primera és “Diari berlinès (tardor del 1930)”, on Chistopher Isherwood –el protagonista es diu igual que l’autor- fa classes d’anglès a joves burgeses alemanyes. No cobra massa, però els pocs diners que li donen li serveixen per pagar la pensió de Fräulein Schroeder, una dona rica que ha perdut poder adquisitiu; i de quina manera! Amb ells hi viuen una prostituta, una cantant de cançons tiroleses i un bàrman. La segona història, “Sally Bowles”, és la que més enganxa. És el nom d’una aspirant a cantant i actriu que se’n va al llit amb tothom qui pensa que pot acabar finançant la seva carrera artística. El personatge de la Sally va inspirar a la protagonista de “Cabaret”, que va immortalitzar Liza Minnelli. És una bona amiga d’en Chris.

RICS I POBRES

A “L’illa de Rügen” –al mar Bàltic-, en Chris viu uns mesos amb en Peter i l’Otto. Deixa entreveure que els seus amics són homosexuals. Un s’aprofita de l’altre, que l’està mantenint econòmicament. No s’acaben d’entendre i tenen discussions inacabables. És l’única història que passa fora de la ciutat de Berlín. A l’Otto el recuperem a “Els Nowak”. Torna a viure a la capital, amb els seus pares, el seu germà i la seva germana. En un pis minúscul i sense cap comoditat. Van molt justos de calés. És per això que li lloguen una habitació a en Chris. Costarà una mica menys pagar les factures.

D’una família pobra, els Nowak, a una de rica, “Els Landauer”, als que coneix perquè dóna classes a la filla, la Natàlia. A través d’ella, acaba trenant una amistat estranya amb un dels cosins. I per acabar, l’autor torna al “Diari berilinès (hivern de 1932-33)”. Els jueus comencen a ser perseguits de veritat. Tot i la crueltat del moment, Isherwood sap mantenir l’equilibri amb un cert sentit de l’humor. La realitat és dura, però ell intenta posar una mica de llum en la foscor amb una alegria que no queda clar d’on li surt. El destí és tràgic, però sap com fer-ne una mica de caricatura.

“Frau Nowak i l’Otto no eren els únics "nerviosos". Lentament, però d’una manera inflexible, els Nowak estaven debilitant la seva capacitat de resistència. Cada dia em semblava una mica més nauseabunda la pudor de l’aigüera de la cuina; cada dia la veu de l’Otto em resultava més aspra i la de la seva mare més estrident quan es barallaven. El ploricó de la Grete em feia serrar les dents. Quan l’Otto tancava de cop una porta, jo responia amb una ganyota irritada. De nits no podia dormir si no estava mig begut. De més a més, tenia problemes secrets amb una misteriosa i desagradable erupció cutània: podria ser a causa de la cuina de Frau Nowak o d’una cosa pitjor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 12, 2016

Ni perdó, ni oblit (i molta ira)


Espectacular debut de l'actor Raúl Arévalo darrere de la càmera. “Tarde para la ira”, la seva òpera prima, és una pel·lícula imprescindible. Una de les protagonistes, Ruth Díaz, va guanyar el premi a la Millor Actriu al Festival de Venècia, en la secció Orizzonti. Fa el paper d’Ana, que treballa al bar del seu germà. El seu xicot és a la presó. El van agafar després d'atracar una joieria.

En Curro (Lluís Callejo) porta vuit anys tancat. Estan a punt de deixar-lo sortir. No va entrar a la joieria, on van matar a una dona i van deixar a un home en coma. Ell conduïa el cotxe. Podia haver delatat als altres tres components de la banda, però no ho va fer. En una de les primeres visites, va deixar prenyada a l’Ana. El noi ja té sis o set anys. El 2015 en Curro surt de la presó i intenta refer la seva vida. No comptava, però, que es trobaria amb un home, en Jose, que no el deixa començar de zero. Estem molta estona sense saber qui és en Jose, interpretat magistralment per Antonio de la Torre, un actor que m’encanta. És un dels còmplices d’en Curro? Un policia? Una víctima? No saber-ho és un dels punts forts de la pel·lícula, sense cap mena de dubte.

“Tarde para la ira” és un thriller sobre la culpa i el perdó, si s’escau. Tot està enverinat per aquesta emoció bàsica, que creix per moments. Ràbia, passió i violència, molta violència, però quasi mai explícita. Dura una hora i mitja justa i no hi sobra ni falta res. Es nota que Arévalo ha treballat amb molt bons directors del cinema espanyol, com Alberto Rodríguez, Daniel Calparsoro, Isaki Lacuesta, Daniel Sánchez Arévalo, Álex de la Iglesia, Icíar Bollaín i Pedro Almodóvar. Segur que tots ells celebraran que, en el seu debut, hagi estat capaç d’explicar una història com aquesta. Pel·lícula cent per cent recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me llamo Lucy Barton (Elizabeth Strout)


Sempre he pensat que quan analitzes el passat des del present estàs “intoxicat” per tot allò que has viscut després. M’explico. Avui, jo puc valorar una acció de la meva joventut, intentar esbrinar perquè vaig fer allò i no una altra cosa, però els condicionants han canviat. Potser ara actuaria d’una altra manera, però crec que seria bo respectar la decisió presa en aquells temps. Som persones i evolucionem amb el pas dels anys.

Dels records, vistos en perspectiva, en parla Elizabeth Strout a “Me llamo Lucy Barton”. Aquesta autora, nascuda a Maine, als Estats Units (1960), va guanyar el Premi Pulitzer amb “Olive Kitteridge”. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata, té 208 pàgines i es llegeix d’una tirada. La Lucy està casada i té dues nenes petites. La coneixem estirada en un llit d’un hospital de Manhattan. L’acaben d’operar. Asseguda en una cadira, davant seu, hi ha la seva mare. Feia molts anys que no la veia. Pràcticament ni hi parlava. Segur que s’estimen, però estan molt distanciades. Ara s’explicaran coses, poc d’importants, al llarg de cinc dies i cinc nits. Prefereixen preguntar-se per la vida d’altres. Res personal. La mare acabarà marxant sense fer soroll, de la mateixa manera com va arribar.

UNA INFANTESA MOLT DURA

La Lucy no va ser una nena feliç. Va passar gana, però sobretot fred, molt fred. A més a més, anava a l’escola vestida de qualsevol manera i s’acabava convertit en l’ase dels cops. Quan els seus pares creien que no es portava bé, la tancaven dins de la furgoneta. Mai no va obrir la boca. Suposadament, les seves tristes vivències també van servir per enfortir-la i, passats els anys, va acabar posant-les, negre sobre blanc, en un llibre que s’ha convertit en tot un èxit de vendes. Les misèries i les virtuts de l’ànima humana queden molt ben retratades. Ara potser tindria l’oportunitat de passar comptes amb la seva mare, però no ho creu necessari. Com deia en començar, els anys ens canvien a nosaltres i també les nostres opinions. Els punts de vista es modifiquen...

“Me llamo Lucy Barton” és una petita joia. I ho és des de la senzillesa, explicant petites coses de manera àgil i directa. Potser per això ja és el número 1 en la llista del The New York Times. M’ha agradat molt que n’ha dit la Flavia Company, autora del sensacional “Haru”: “Posee una indudable perícia para convertir detalles íntimos en espejo de lo universal”. Sensacional.

“Y ahora es cuando –al contar esto- vuelvo a pensar: ¿Por qué no se lo pregunté entonces? ¿Por qué no le dije sencillamente: mamá, aprendí todas las palabras que me hacían falta en ese puto garaje que llamábamos casa? Supongo que no dije nada porque estaba haciendo lo que he hecho la mayor parte de mi vida, disimular los errores de los demás cuando no saben que se han puesto en evidencia. Creo que lo hago porque muchas veces podría ser yo. Todavía sé reconocer, vagamente, cuándo me he puesto en evidencia, y es algo que siempre me devuelve la sensación de la infancia, que faltaban enormes fragmentos de conocimiento del mundo que nunca podrán reemplazarse. Sin embargo, lo hago por los demás, como noto que los demás lo hacen por mí. Y por eso pienso que lo hice por mi madre aquel día. ¿Quién no se habría incorporado y habría dicho: es que no te acuerdas, mamá?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’agost 31, 2016

Avenida de los misterios (John Irving)


John Irving (New Hampshire, 1942) té un talent innat per explicar històries. L’última és “Avenida de los misteriós”, de Tusquets Editores. Té 637 pàgines i està protagonitzada per Juan Diego, un escriptor d’origen mexicà que viu a Iowa, als Estats Units. És coix des dels 14 anys, quan la furgoneta del “Jefe” va aixafar-li un peu. Rivera, el metge que el va atendre, no va poder fer gran cosa.

“Avenida de los misteriós” és, sobretot, un llibre sobre el destí i la memòria. Juan Diego mai pot deixar de pensar en el passat. També hi somiava sovint, fins que va començar a prendre betabloquejants per controlar la hipertensió arterial, l’angina de pit i les arítmies cardíaques. Ell preferiria seguir somiant, però la medicació no li permet. El deixa en un estat de relaxació total. Fins que viatja a Filipines i comença a saltar-se les dosis indicades per la doctora Rosemary. Pren betabloquejants i Viagra, tot i que, fins aquell moment, no té parella ni relacions sexuals continuades. En Juan Diego és un “nen de les escombraries”, que va créixer en un immens abocador d'Oaxaca. Llegia els llibres que salvava del foc i fins i tot va ser capaç d’aprendre anglès de manera autodidàctica.

La germana del protagonista, la Lupe, també és molt especial. Tothom diria que és retardada. De fet, quan parlà, només l’entén ell. Malgrat això, llegeix la ment de les persones que l’envolten i no s’equivoca mai. Sap més del passat que del futur, que intueix amb dificultats. Tots dos són fills d’una prostituta que, a més a més, neteja a la Llar dels Nens Perduts, on dormen els tres. De dia, se’n cuida d’ells el cap de l’abocador. També estan molt pendents dels nens, sobretot d’en Juan Diego, el germà Pepe i l’Eduardo, dos dels capellans que porten la llar citada anteriorment. No puc explicar perquè però l’Eduardo serà una persona clau en la vida del nen, junt amb un transsexual que es diu Flor. Irving ja va tractar el tema de la transsexualitat en la seva anterior novel·la, “En una sola persona”.

ENTRA LA FICCIÓ I LA REALITAT

Transsexualitat, somnis, crítica a la religió (impressionant la “competitivitat” entre la Verge Maria i la Verge de Guadalupe), circ i molt de sexe. Al llarg del viatge a Filipines, en Juan Diego té relacions més o menys continuades amb dues admiradores seves, mare i filla. Es diuen Miriam i Dorothy. Les té per separat, tot i que m’imagino que li hauria encantat estar amb les dues alhora. Són dues dones molt misterioses, a mig camí entre la ficció i la realitat. Com el cas d’en Clark French, l’escriptor que el convida a Filipines per parlar de les seves novel·les. També hi va per homenatjar al “Gringo Bueno”, un dels seus amics de la infantesa.

“Dolores había definido el momento crucial, ese en el que uno debe soltar las manos, las dos manos. "Nunca sé en manos de quién estoy entonces, en ese momento", había dicho Dolores. "¿Puede ser que esas vírgenes milagrosas tengas manos mágicas? Quizás estoy en manos de ellas en ese momento. No creo que debas pensar en eso. Es entonces cuando debes concentrarte en los pies, paso a paso. Creo que en la vida de toda persona hay siempre un momento en el que debe decidir cuál es su lugar. En ese momento, uno no está en manos de nadie", había dicho Dolores a Juan Diego. "En ese momento, todo el mundo camina por las alturas. Quizás todas las grandes decisiones se toman sin red", le había explicado La Maravilla en persona. "Llega la hora, en la vida de toda persona, en que uno debe soltarse".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’agost 28, 2016

Primavera (Ba Jin)


“Primavera”, de Ba Jin (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005), és el segon llibre de la trilogia “Corrents turbulents”, que completa “Tardor”. El primer és “Família”. Està traduït del xinès per Eulàlia Jardí i publicat per Viena Edicions. Té 449 pàgines. Explica, de manera molt detallada, el canvi de mentalitat d’algunes dones xineses durant la primera meitat del segle XX. N’estaven fartes de la misogínia confuciana.

Les protagonistes de “Primavera” són les dones de la família Gao. Viuen totalment sotmeses als homes, que no les deixen decidir res per a elles soles. Fins i tot els prohibeixen que estudiïn anglès. A més a més, els seus matrimonis són arreglats. Les casen per conveniència, sense que s’hi puguin negar. Jin va viure de ben a prop el drama d’alguna de les dones de la seva pròpia família. En el llibre, alguna s’acaba suïcidant; d’altres acaben morint de pena. Els nois no ho tenen tan difícil, tot i que també estan pressionats i marcats pel lloc que ocupen en l’arbre genealògic de la família.

Juehui, per exemple, desafia a la seva família i fuig a Xangai. Com a fill gran de l’avi Gao i de la seva primera esposa, el seu era un paper rellevant. També hi ha un parell de dones que no volen assumir el paper imposat per la tradició i lluiten per la seva independència. És el cas de Qin i Shuying. La primera ho té molt més clar. Fins i tot arriba a fer de redactora en una revista. És l’exemple a seguir per la resta de les seves cosines, molt més porugues. L’evolució de Shuying és lenta, però acaba veient que no pot regalar la seva vida als altres. Ni el marit ni la família que li han imposat li agraden i cal trobar una sortida digna.

“Juehui estava al corrent de la seva situació per les cartes que ella li havia anat enviant i li mostrava la seva solidaritat i simpatia, tot i que li recriminava el seu pessimisme. Li citava alguns exemples perquè entengués com el destí portava els joves a convertir-se en víctimes inútils en nom de la moral antiga i de les velles tradicions. Li deia que allò no es podia permetre, que tots els joves havien de ser lliures per decidir per ells mateixos i que tenien dret a la felicitat. Els pares els havien de reconèixer aquest dret i els fills havien de revoltar-se contra aquest crim amb totes les seves forces. Li deia que l’època en què els pares decidien els matrimonis ja havia passat, i que per culpa d’aquelles unions mal triades a la seva família s’havia perdut l’alegria de viure i la il·lusió per les coses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 08, 2016

Amor en minúscula (Francesc Miralles)


“Uno hace un pequeño acto bondadoso y eso desata una cadena de acontecimientos que le devuelven el amor multiplicado. Al final, aunque quieras volver al punto de partida, ya no es posible. Porque el amor en minúscula ha borrado cualquier camino de regreso hacia lo que habías sido antes”. Aquesta és la definició d’”amor en minúscula”, que dóna títol a l’últim llibre de Francesc Miralles (Barcelona, 1968).

El protagonista de la història és en Samuel, un professor de lingüística, solter, que viu a Barcelona. Actualment, dóna classes sobre autors alemanys, com Goethe, Herman Hesse o Kafka, que va escriure en alemany tot i ser txec. El professor reflexiona amb els seus alumnes sobre alguna de les seves obres. No són les úniques referències de la novel·la. Més tard en repassarem d’altres; també de musicals i de pictòriques. Podríem dir que en Samuel és un home que no passa pel seu millor moment. No té parella, ha deixat de buscar-ne, i viu el seu dia a dia sense fer-se massa preguntes. Està sol, acomplexat i amb por de morir i que no el trobi ningú. Té una vida marcada per la rutina i la solitud.

En Samuel està convençut que l’Any Nou li portarà “verbs passius i no gaires moments en cursiva”. Fins que un gat de carrer, que acaba batejant amb el nom de Mishima, entra inesperadament en el seu pis. La seva primera intenció és fer-lo fora, però gràcies al felí, la seva vida fa un gir de 180 graus. Coneix al seu veí Titus (de qui no en sabia res), a Valdemar (que sempre porta amb ell un manuscrit que es diu “La cara oculta de la Luna”), a una simpàtica veterinària i, sobretot, torna a trobar-se amb la Gabriela... trenta anys després! Fins ara, en Samuel creia que les 650.000 hores de vida que tenia al davant –fent un capmàs- se li farien llargues, molt llargues. Ara potser n’hi faltaran un munt!

UN PETÓ DE PAPALLONA

Fa una eternitat, quan tots dos eren petits, la Gabriela va fer-li un petó de papallona, amagats a sota d'una escala. Li va demanar a en Samuel que tanqués els ulls i va fregar-li la galta amb les pestanyes. Mai no ho ha oblidat. Se’n recordarà també ella? “Amor en minúscula”, que té 297 pàgines, és un llibre divertit, senzill i, sobretot, molt tendra. Ja és un èxit de vendes als Estats Units i a Alemanya, i és previst que s’acabi publicant en una vintena de països. Està publicat per Suma de Letras i es llegeix d’una tirada. Jo el vaig començar i no vaig ser capaç de deixar-lo... fins que el vaig acabar. L’autor intenta dir-nos, i ho aconsegueix, que de vegades l’amor s’amaga en els detalls més petits.

Indirectament, “Amor en minúscula” també acaba sent un homenatge a les persones que escriuen i que llegeixen. En Titus és un redactor que acobla coses d’aquí i d’allà per fer llibres que m’atreviria a definir com de “consum ràpid”. També escriu en Valdemar, molt fan de la teoria de la conspiració. No es va creure ni que l’home arribés a la Lluna! Miralles també fa referència al nobel japonès Kawabata i al rus Andrei Kurkov. El quadre “El caminante sobre el mar de nubes”, de David Friederich; la pel·lícula “The Misfits” (amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift); i “El gondolero veneciano”, de Mendelssohn, també apareixen al llibre, molt recomanable.

Per cert, la presència del gat i la vida solitària d'en Samuel m'han fet pensar en Murakami. Els gats sempre han estat una constant en l'obra del sensacional escriptor japonès.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 29, 2016

Dues visions de la mateixa història


El cinema de Corea del Sud m'agrada!. Té dues línies ben diferenciades: les pel·lícules de venjances (amb violència explícita) i les més poètiques, sobre la vida, l’amor i la mort. “Ahora sí, antes no”, de Hong Sang-soo, és d’aquestes segones. És un títol singular, com “En otro país”, dirigida per ell mateix l’any 2012. Millor pel·lícula i actor (Jeong Hae-yeong) a Locarno.

Jae-yeong interpreta a un exitós director de cinema independent que coneix a una jove pintora en un temple. A ella l’interpreta l’extraordinària Kim Min-hee, que en els últims 12 anys ha participat en 53 títols. La recordo a “Sympathy for Lady Vengeance” (2004), a les ordres del gran Park Chan-wook. “Ahora sí, antes no” són dues cintes en una. El director ens explica la mateixa història dues vegades, amb petites variacions. En la primera, tots dos es comporten amb molta prudència. Ella li diu que l’admira molt, tot i que no ha vist cap dels seus films. Ell, un pèl babau, parla meravelles de la pintura de la noia, després que el convidi a l’estudi i vegi un parell o tres de quadres. Esmorzen junts, sopen junts, van plegats a una petita festa... Mantenen les formes i es respecten. Fa la sensació que s’agraden.

A la segona part, la història torna a començar de zero. Es troben igual al temple i fan les mateixes coses. La seva actitud, però, és un pèl diferent. Ell no guarda el respecte d’abans; i és més natural. Entre altres coses, ja no parla tan bé de la seva pintura. També els gestos són més contundents. En el primer tram, no s'havien tocat. En aquest segon busquen el contacte insistentment. Una pel·lícula força curiosa, que fuig de tot allò que és massa convencional. De les més interessants d’una cartellera que comença a acusar que ja estem a l’estiu.

LA BRUJA

També és força diferent “La bruja”, de Robert Eggers. Està gravada aprofitant la llum natural i tot fa pensar que s’acabarà convertint en un clàssic de terror. Va guanyar el premi al millor director al Festival de Sundance. M’ha recordat “La cinta blanca” (2009), de Michael Haneke. Tot s’intueix, res està massa clar. Fins al final, tot és possible. També té coses del cinema de M. Night Shymalan. Molt recomanable.

Tot passa a Nova Anglaterra, l’any 1630. Allà hi ha un matrimoni de colons cristians, ultra religiós, que es baralla amb la seva comunitat. No queda clar perquè, però ho fan en nom de Déu. Agafen els seus cinc fills i s'instal·len sols molt a prop d’un bosc. Són pobres com les rates i intentaran sobreviure cultivant cereals. Tenen un gos i un cavall. Els problemes triguen poc a arribar. Ell fill petit, de només uns mesos, desapareix misteriosament i mai més se sap res d’ell. El Mal acaba d’entrar a la família i no té la més mínima intenció de deixar-los en pau. Estan sols, desesperats, i sense ningú que pugui ajudar-los.

El millor de la pel·lícula és que Eggers aconsegueix atrapar-te a la butaca del cinema del primer a l’últim minut. La família va desintegrant-se per moments, sobretot quan comencen els dubtes. Uns i altres s’acusen d’estar posseïts pel mal i de voler enaltir al dimoni. La situació cada cop és més caòtica. L’ambientació és perfecta i les interpretacions de nivell. Destaquen les de Ralph Ineson, sensacional en el seu paper de pare desesperat; i Anya Taylor-Joy, que és qui fa de filla gran. Ella es va fer famosa pel seu paper a la sèrie de televisió canadenca “Viking Quest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 28, 2016

Somnis a mida (Núria Pradas)


“Somnis a mida”, de Núria Pradas (Barcelona, 1954), és una novel·la plena de fils, agulles, didals i tela, molta tela. Una bona part de l’acció té lloc a Santa Eulalia, la botiga de moda que hi ha al Passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1926, quan estava a la Boqueria, preparava una desfilada, amb col·lecció pròpia, que suposaria la seva entrada en l’univers de l’alta costura. Està publicat per Columna i té 444 pàgines.

Més enllà de la botiga, que té vida pròpia, i es transforma en un personatge més, cal destacar-ne dos de molt importants: la Roser Molins i la Laia Calvet. Tots dos estan molt ben dibuixats. La Roser és filla de l’Antoni Molins (fundador de Santa Eulàlia, en la segona meitat del segle XIX) i germana de l’Andreu Molins, que es va posar al capdavant del negoci després de la prematura mort del seu pare. La Roser formava part de la burgesia barcelonina. Es va casar amb en Ferran Clos que, després d’uns anys de disbauxa a París, va intentar refer la seva vida. Més per obligació que per gust. En Ferran dibuixava molt bé i, en poc temps, es va convertir en el dissenyador estrella de Santa Eulalia. La Roser va dedicar la vida a servir a les seves filles i al seu marit, a qui mai li va retreure les seves constants aventures. Sempre que va poder també va ajudar la Laia i a la Tereseta, que durant molt temps li va fer de minyona. Era la seva dona de confiança.

La Laia Calvet és l’altra cara de la moneda. Filla de la Carmen, una modista andalusa, va entrar a treballar a Santa Eulalia molt jove. Allà s’hi va passar quasi tota la vida. No va ser una dona feliç. Va quedar òrfena massa aviat, va tenir un fill amb un home compromès i va perdre la majoria dels seus amics, amb en Genís al capdavant. El seu fill Valentí tampoc va tenir una vida fàcil, mal aconsellat per alguns homes en qui potser buscava la figura del pare desconegut. Fa la sensació que la La Laia, tota una antiheroïna, sempre va mirar més per ella que pels altres. Quan l’amor li va trucar a la porta, tampoc no en va fer massa cas. Sort en va tenir de l’Engràcia, que es va cuidar primer d’ella i després del seu fill. Va començar com aprenenta de dependenta i va arribar molt amunt. S’ho mereixia? Jo diria que sí.

LA HISTÒRIA DE DUES GENERACIONS

Una petita part l’acció passa a Camprodon, on els Molins tenien la seva casa d’estiueig. Sempre que alguna cosa es complica, cap allà anaven! “Somnis a mida” és la història de Santa Eulalia, que l’any 1936, durant la Guerra Civil, va ser col·lectivitzada. Va estar un bon temps fabricant uniformes militars. A petició de l’Andreu Molins, amagat fins que arribessin temps millors, el seu encarregat va seguir comprant teles. Això els va permetre tornar a treballar amb força quan va acabar el conflicte armat. La competència estava sota mínims. La novel·la passa francament bé; sobretot perquè la vida de la Laia dóna per molt. A través d’ella, veiem com evoluciona la classe treballadora en una Barcelona que comença a treure el cap per tornar a consolidar-se com una de les grans ciutats europees. Amè, humà i amb molta personalitat.

“Els nous salons, i per extensió tota la botiga, s’anaven transformant de mica en mica per l’assaig general de la desfilada. Santa Eulalia estava desconeguda. Tremolosa i impacient. Com una núvia que veu acostar-se el gran dia.


L’Andreu Molins, però, no veia res del que hi passava. Tancat al seu despatx, vetllava les armes de la Casa i procurava que no sucumbís a la bogeria, ben concentrat en la feina de cada dia, intentant que aquella festa que estava a punt d’il·luminar Santa Eulalia amb focs d’artifici no interrompés la rutina que la feia funcionar amb la puntualitat i la regularitat d’un rellotge. Perquè en Molins necessitava la regularitat per viure i també, com és natural, per dirigir l’empresa. I els focs d’artifici els deixava per als altres. De fet, encara no havia decidit si assistiria a la desfilada. A ell, aquella mena d’espectacles, malgrat que els trobava necessaris, més aviat el molestaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 21, 2016

Anna (Niccolò Ammaniti)


L’Anna només té 13 anys. Hauria d’anar a l’escola, jugar amb les seves amigues i amics, passar-s'ho bé; fer les coses destinades a les nenes de la seva edat. Però l’any 2020 res s’assembla al món que tots coneixem. L'escenari és apocalíptic. El trànsit de l’adolescència al món adult és sobtat i el seu únic objectiu és la supervivència; la seva i la del seu germà petit, l’Astor. Però tots dos ho tenen molt assumit. No serveix de res mirar enrere.

Després de “Tu i jo”, l'italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) torna amb una altra història vital, protagonitzada per infants que es rebel·len, a la recerca d’una vida millor. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 286 pàgines. La traducció és de Joan Casas. L’Anna és siciliana. Feia una vida més o menys normal fins que un incendi de grans dimensions va destrossar-ho tot. Un incendi que va arribar acompanyat d’un virus letal, que va acabar amb tots els adults del planeta. Només van sobreviure les nenes i els nens... salvats fins que entren a l’edat adulta. Entre els 14 i els 15 anys, el virus s’activa. No hi ha res a fer.

L’Anna està convençuda que més enllà de Sicília segur que s’ha salvat alguna persona gran i que, amb sort, hauran trobat l’antídot pel virus. És per això que la nena es planteja viatjar al continent, emportant-se l’Astor amb ella. De moment, s'està a casa seva, on vivia amb la seva mare i el seu germà. Tota la informació que necessita la té a “Les coses importants”, la llibreta que la mare li va deixar en herència, per consultar-la quan ella ja no hi fos. El menjar i les medecines escassegen i, de tant en tant, l’Anna ha d’anar al poble per intentar trobar-ne. L’Astor es queda a casa, una mica a contracor.

A LA RECERCA DE L'ANTÍDOT

“Anna” és un llibre molt visual, amb un llenguatge àgil i directe. A més a més dels dos germans, també tenen força protagonisme en Pietro i un gos, el Manyac. A en Pietro, un noi una miqueta més gran que l’Anna, el coneixen un dia i ja no se separa d’ell. També busca la salvació, que ell creu que proporcionen unes sabatilles d’esport, les Adidas Hamburg. El noi està convençut que quan te les poses “La Roja”– que és el nom de la malaltia que està acabant amb la humanitat- desapareix com per art de màgia. També hi ha qui diu que pots curar-te fent-li un petó a un ésser estrany batejat amb el nom de la “Picciridduna”.

En un primer moment, “Anna” em va recordar “La carretera”, de Cormac McCarthy. La història també és obscura i dantesca, amb l’Anna buscant menjar en un món totalment desconegut i perillós. Però només al començament. A mesura que avança, el llibre agafa personalitat pròpia. L’esperança que desprenen els protagonistes, les seves ganes de viure i d’avançar sense queixar-se, s’encomanen i decideixes fer camí amb ells. Des del primer moment. Saps que van cap al no-res, que serà difícil que se’n surtin, però et permets la llicència de somiar. Un llibre molt recomanable, com totes les darreres apostes d’Angle Editorial.

“En els últims anys de vida, l’Anna havia sofert i suportat dolors immensos, fulgurants com l’explosió d’un dipòsit de metà, que encara tenia estancats a dins del cor. Després de la mort dels seus pares s’havia precipitat en una solitud tan il·limitada i obtusa que la va deixar idiota durant uns mesos, però ni una sola vegada, ni per un segon, no li va passar pel cap la idea d’acabar, perquè s’adonava que la vida és més forta que tot. La vida no ens pertany, ens travessa. La seva vida era la mateixa que empeny un escarabat a ranquejar sobre dues potes quan ha estat trepitjat, la mateixa que fa fugir una serp sota els cops de l’aixada arrossegant els budells. L’Anna, en la seva inconsciència, intuïa que tots els éssers d’aquest planeta, des de caragols fins a les orenetes, incloent-hi els homes, han de viure. Aquesta és la nostra feina, això ha estat escrit en la nostra carn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 17, 2016

Vernon Subutex 1 (Virginie Despentes)


“Vernon Subutex 1”, el primer de la trilogia, és el llibre més descarnat que he llegit en molt temps. Està escrit per l’escriptora francesa Virginie Despentes (Nancy, 1969) i publicat per Literatura Random House. Té 337 pàgines i no deixa indiferent. El seu personatge principal és en Vernon, que es queda sense feina i sense casa quasi sense adonar-se’n. Passa de tenir-ho ‘tot’ a trobar-se sol i perdut enmig del carrer, sense sostre... i sense sortida. Espero el segon volum amb ganes.

Reflexiono sobre la novel·la i arribo a una conclusió: és tan extrema la situació d’en Vernon, i de la resta de protagonistes, com l’escriptura de Despentes, dura com una puntada a l’estómac. Sembla que vulgui fer mal amb cada paraula. Desnonaments, indigència, drogues, violència de gènere, pornografia, transsexualitat, caps rapats, racisme... No és fàcil assumir tanta informació, quasi tota desagradable, en tan poc temps. Parla de les dones i dels immigrants amb una violència extrema. En Xavier, per exemple, és un guionista que odia a tothom que no és francès. Els seus raonaments són molt propers a l’ultradreta. Ell és una de les primeres persones que acull uns dies a en Vernon quan comença el seu descens cap a l’infern.

En Vernon tenia una botiga de discos, Revolver, amb un cert èxit. Ha de tancar-la perquè el món de la música canvia i la gent prefereix descarregar-se les cançons il·legalment abans de comprar-les, com s’havia fet sempre. Un cop fracassa el negoci, encara passa uns mesos més o menys bons, venent el que li quedava per internet. Fins que tot s’espatlla. Alex Bleach, que li pagava el lloguer quan ell no hi arribava, mor d’una sobredosi a la banyera de l’hotel on estava passant uns dies. S’ha acabat la subvenció! L’Alex era un àngel caigut del rock francès, amic personal d’en Vernon, amb qui havia tocat quan eren joves. Despentes explica que ella també havia treballat en una botiga de discos.

LA CLASSE MITJANA ASSENYALADA

Amb cinquanta anys, en Vernon no pot reincorporar-se al mercat laboral, com tants altres. Per culpa d’un liberalisme salvatge, ha perdut la seva condició de ‘personal normal’ i ningú pensa tornar-li. La classe mitjana francesa està assenyalada. Molts tenen por de convertir-se en un Vernon més, si falla alguna cosa. Convertir-se en un sense-sostre de la nit el dia ha deixat de ser ficció per transformar-se una possibilitat massa real. Una autoentrevista que es va fer Bleach poc abans de morir, i que va entregar a en Vernon, pot ser la seva taula de salvació. Tothom hi va al darrere. La Sylvie, la Lydia Bazzoca, la Gaëlle i en Patrice són algunes de les persones que també acullen al nostre protagonista a casa seva alguns dies.

Les actrius porno Pamela Kant i Vodka Santana i els transsexuals Debbie i Marcia també tenen un paper important en aquest primer llibre de la trilogia. Paral·lelament a la desaparició de la majoria de botigues de discos, Despentes apunta el creixement desmesurat de les noves tecnologies i de les xarxes socials, amb Facebook i Twitter al capdavant. En un moment del llibre la filla de la Santana passa per Barcelona i va a la Boqueria. Per sort, Despentes ho explica tot amb una mica d’humor. Això et permet seguir llegint i no llançar-se directament per la finestra.

“Ninguno han tenido un padre. Han crecido viendo a sus madres mal folladas, quejándose todo el día, y les ha partido el corazón. Normal. Entonces intentan imaginar cómo tiene que ser un hombre que haga gozar a su mujer. Pero por más que busquen, la fórmula no está en internet. Está en los genes. Si hubieras visto a mi madre: radiante, peripuesta, satisfecha, siempre contenta. Cuando las follan bien, las tías son otra cosa, la verdad. Todos sin padre, los pequeños cabrones, nacidos de un coño mal follado por una polla blanda que apesta a meados. Se buscan padres adoptivos, en cantidades Industriales, no pueden ver una barba sin gritar papá, se hacen adoptar por loosers... los pobres, no saben lo que es la masculinidad. Reproducen la misma mierda –preñan a tías patéticas a las que dejan insatisfechas y que a su vez paren gilipollas que no saben tenerse en pie. Polla blanda en coño enmohecido, mira lo que te digo. Ese es el problema de hoy en día... un país de esclavos frustrados, qué quieres que hagamos con ellos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 09, 2016

La vídua (Fiona Barton)


“Addictiva”. Aquest és l’adjectiu que defineix millor “La vídua”, la primera novel·la de la periodista britànica Fiona Barton. Està traduïda per Núria Parés Sellarés i publicada per Columna. Té 503 pàgines i es llegeix d’una tirada. La gran protagonista és la Jean Taylor, casada amb en Glen, sospitós de segrestar la Bella. El policia Bob Sparkes i la periodista Kate Waters completen el ‘triangle viciós’.

La Jean viu dominada per en Glen, que treballa repartint paquets, després que el fessin fora del banc on havia fet carrera. Tot va més o menys bé fins que la dona descobreix la cara fosca del seu marit, addicte a la pornografia i amb una vida molt fosca a internet. Potser el més lògic hauria estat deixar-lo en aquell mateix moment, però no n’és capaç. Viu atemorida? Li fa por allò del ‘Què diran’? Des que la Policia entra en la vida d’en Glen i la premsa fa guàrdia a la porta de casa seva tot és complica una mica més. De cara a la galeria, la Jean segueix sent l’esposa perfecta, fent costat al seu marit en tot moment. I no és fàcil... Què ha passat amb la petita Bella? L’ha segrestada ell? És viva o morta?

La Bella és filla d’una mare soltera. Té una mica més de dos anys. Algú se la va emportar del pati de casa seva, quan jugava amb un gat. La dona l’havia perdut de vista uns minuts i, quan torna a buscar-la, ja no hi era. El policia que porta el cas és en Bob Sparkes. Totes les proves apunten a en Glen, però no pot demostrar res. S’obsessiona amb el cas i, en alguns moments, perd el món de vista. Vol trobar la Bella abans que sigui massa tard. En Bob té una bona relació amb la Kate Waters, una de les periodistes que cobreixen el cas. De fet, gràcies a ell, pot fer amistat amb la mare de la criatura, primer; i després amb la vídua. La vídua és la Jean, perquè en Glen mor atropellat per un autobús. I fins aquí puc explicar.

EMOCIÓ FINS AL FINAL

El llibre passa francament bé i manté l’emoció fins al final. Estàs a punt d’acabar-lo i encara no tens clar si va ser en Glen qui se’n va emportar la Bella i, en cas de fer-ho, si la manté viva... Barton tracta tres o quatre temes molt interessants, com per exemple el poder dels mitjans de comunicació (que massa sovint assumeixen el paper de jutge); la invisibilitat que dóna internet a un munt de persones que tenen coses per amagar i l’assaig d’alguns homes cap a les seves esposes, un assaig sibil·lí, de ‘baixa intensitat’, però que dura al llarg de molts anys. L’autora també deixa clar que, un cop desapareguda la persona que maltracta, la víctima pot tornar a aixecar el cap i fer coses que mai s’hauria imaginat que podria fer.

“Un braç s’esquitlla entre els càmeres i em dóna una targeta. Hi diu “Felicitats”, i hi ha una imatge d’una ampolla de xampany en el moment que surt el tap volant. Intento veure de qui és el braç però la gentada l’ha engolit, de manera que em guardo la targeta a la bossa i em deixo guiar per avançar amb en Glen, en Tom i alguns guardes de seguretat. Els periodistes ens segueixen. És com un eixam d’abelles dels dibuixos animats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 07, 2016

“L’aniversari” (Imma Monsó)


Fa anys, vaig preguntar a un tiet meu perquè parlava tan poc. La seva resposta va deixar-me descol·locat: “Prefereixo escoltar i aprendre”. La paraula i l’absència de la mateixa centren l'acció de “L’aniversari”, la darrera novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Està publicat per l'editorial Columna i té 298 pàgines. D’aquesta autora ja havia llegit "La dona veloç", que em va agradar moltíssim.

Els protagonistes principals són Ell i Ella. En cap moment s’esmenten els seus noms, tot i que el d’ell l’acabem sabent per una ‘segona via’. Estan casats des de fa 25 anys. Amb els fills grans, potser ha arribat el moment de tornar a fer coses junts, de recuperar part del temps lliure perdut. Ell és un home casolà, amb poca iniciativa, que es deixa portar per Ella. No sempre ha estat així. Quan era petit, alguna cosa va passar que va canviar-li la vida. Ella és una enamorada de la paraula. Llegeix els versos que desfilen pel seu cap i els tradueix. El seu marit li recomana que els escrigui, però sempre li diu que no. La passivitat de l’home irrita la dona i les discussions són constants, cada cop més pujades de to. Fins que arriben a un sorprenent pacte: no parlaran en uns dies. Si necessiten dir-se alguna cosa important, ho faran per escrit. I no val el Whatsapp! Crisi de parella total...

DUES LÍNIES D'ACCIÓ

El dia que celebren un nou aniversari de casats, surten tots dos en cotxe. És iniciativa d’ell, que vol donar-li una sorpresa a ella. Una excursió cap a on? La dona té encasellat al seu marit, a qui creu incapaç de sortir-se del guió previst. Ho aconseguirà aquest cop? De vegades, la realitat supera la ficció. I si és un llop disfressat de xai? Ben pensat, després de tots aquesta anys, si ho fos ho sabria... no? La segona línia d’acció la protagonitzen dos amics inseparables: en Guillem i en Mateu. Es troben molt sovint a casa d’en Guillem, que està enmig d’un bosc. Viu amb la Carmina, la seva mare. La dona és més aviat curta i és per això que vol que el seu fill llegeixi tots els llibres que pugui. En Guillem està obsessionat amb la lectura i, sobretot, amb representar els llibres de la manera més fidedigna possible. Un dels seus preferits és “Moby Dick”.

“L’aniversari” és un llibre molt visual. Quan ella obre el regal d'aniversari, asseguda al cotxe, al costat del marit, sembla que estiguis allà mateix, participant d’aquesta festa perversa. Com sempre, l’estil d’escriptura de l’Imma és àgil i directe, amb molt de diàleg. És un llibre fàcil de llegir, ple de diàlegs i, en alguns moments, amb un bon sentit de l’humor. Molt recomanable.

“La soledat l’havia obligat a aprendre a ser molts, i sempre s’estranyava quan coneixia una persona que no era molts i es comportava com si només fos una. Va trigar més d’una hora a completar la història. Seguiria assajant uns dies i, quan el Mateu tornés, si tornava, passarien de nou el Pas dels Ofegats com ho van fer la nit que es van conèixer. Perquè feia una setmana que havia conegut el Mateu, el primer i únic amic que havia tingut mai, i només esperava que no fos l’últim. De si el tornaria a veure o no, no n’estava segur. Quan dues hores més tard es va presentar a casa enfangat fins a la cintura, la Carmina el buscava perquè els senyors N. estaven a punt de marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 03, 2016

El soroll del temps (Julian Barnes)


“La ironia et podia ajudar a protegir el que valoraves, encara que el soroll del temps es tornés prou eixordador per trencar els vidres de les finestres”. Protegir la música, la família i l’amor, per exemple. Aquesta figura retòrica omple les pàgines d’“El soroll del temps”, de Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946). El protagonista és el compositor rus Dmitri Xostakóvitx (Sant Peters-burg, 1906 – Moscou, 1975).

Si Barnes és fidel amb la realitat, Xostakóvitx era una bona peça. Va tenir relacions molt difícils amb el Poder, que va denunciar i prohibir la seva música entre 1936 i 1948. L’origen de tots els problemes va ser l’òpera “Lady Macbeth de Mtsenk”. Havia estat un èxit a Rússia i a l’estranger... fins que Stalin va veure-la representada i, l’endemà, va rebre dures critiques a l’editorial del Pravda. S’acusava al compositor d’allunyar-se de la música que la gent volia escoltar. Des d’aquell mateix moment, va tenir la sensació d’estar més viu que mort! Com que no podia dormir, cada nit baixava al replà de casa seva i s’asseia davant de l’ascensor. Al costat dels peus, una maleta amb una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Segur que la temible policia secreta de la NKVD no trigaria a emportar-se’l.

Xostakóvitx va viure atemorit, però potser no va perdre ni el sentit de l’humor ni la ironia esmentada anteriorment. Va intentar mantenir la llibertat creativa i la integritat moral, però no ho va tenir fàcil. La por mai no el va abandonar. El Poder li posava les mans al coll, però no acabava d’escanyar-lo. El va enviar als Estats Units per promocionar la cultura russa (lligat de peus i mans i vigilat en tot moment), firmaven articles amb el seu nom –sense avisar-lo, evidentment- i fins i tot van convidar-lo a entrar al partit comunista. Convidar-lo d’una manera força obligada, segons sembla. En alguns dels seus suposats articles, criticava a companys a qui admirava. Quina creu! És per això que, per alguns, va passar a la història com un covard. Tenia alternativa?

TRES INSTANTS D'UNA VIDA

“El soroll del temps” està traduït per Àlex Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Retrata tres moments de la vida de Xostakóvitx, els anys 1936, 1948 i 1960. Són 203 pàgines que ens expliquen, amb molt detall, les dificultats que van turmentar al compositor, que va tenir una vida sentimental molt complicada. Es va casar tres cops i cap dels seus matrimonis va funcionar del tot. Tenia un caràcter depressiu i depenia massa de les seves parelles, a les que amenaçava contínuament amb un suïcidi que no arribava mai. Ni el suïcidi ni l’execució... que, ben pensat, potser li hauria alleugerit el seu patiment. Bona crítica i, sobretot, divertida, del poder soviètic, amb Stalin al capdavant.

“El canal de la mar Blanca era un Gran Èxit soviètic de la primeria dels anys trenta. S’havia construït mitjançant treballs forçats. De manera excepcional, se’n feia molta propaganda. Es reivindicava que, durant la construcció del canal, els convictes no ajudaven només en el progrés de la nació, sinó també en l’enfortiment d’ells mateixos. Bé, hi havien treballat cent mil forçats; per tant, era possible que alguns d’ells haguessin millorat en el terreny moral, però es deia que un quarta part havien mort i, aquests, sens dubte, no s’havien enfortit gaire”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 01, 2016

Un abril prodigiós (Elizabeth von Arnim)


Les comèdies publicades per Viena Edicions són garantia de qualitat. No n’he llegit ni una que no en pagui la pena: “El jardí dels Déus”, “El llibre de la senyoreta Buncle”, “La llibreria ambulant”, “La llibreria encantada”, “Passi-ho bé, senyor Chips”, “Viatges amb la tieta”... L’últim, igual o més bo que els anteriors, és “Un abril prodigiós”, d’Elizabeth von Arnim (Sydney, 1866 – Charleston, 1941).

Avui en dia, que quatre dones viatgin soles tot un més no és cap notícia. L’any 1922, quan es va publicar la novel·la, m’imagino que sí; encara més si dues estan casades i deixen sols als seus marits. És el cas de les senyores Wilkins i Arbuthnot, que llegeixen al Times aquest interessant anunci: “Per amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs”. Estan en el mateix local, però no es coneixen de res. La primera s’adona que l’altra també ha quedat impactada per l’anunci del castell de San Salvatore i li proposa intentar llogar-lo juntes. Si és necessari, poden buscar un parell de companyes més... Estan davant de l’oportunitat de la seva vida. Un merescut mes de vacances a Itàlia!

La Lotty Wilkins viu a l’ombra del seu marit, un advocat estalviador que la tracta com si fos la criada. La Rose Arbuthnot està entregada en cos i ànima a l’església i a la caritat. La relació amb el seu marit, que escriu llibres de memòries sobre les amants dels reis, és pràcticament nul·la. Els costa decidir-se, però arriben a la conclusió que necessiten fugir de la monotonia i de la grisor de Londres i recuperar una mica de l'autoestima perduda. Per poder llogar el castell, convencen a dues dones més: l’arrogant senyora Fisher (una vídua amb molt bona posició social) i Lady Caroline, una jove de família noble que busca tranquil·litat. N’està farta que tothom s’enamori d’ella, fins i tot quan intenta ser desagradable.

UN CANT A LA VIDA

Sense exagerar gens ni mica, “Un abril prodigiós” m’ha semblat un cant a la vida. Les seves 318 pàgines desprenen un optimisme total. Estan plenes de llum i fan olor de plantes i flors. La metamorfosi que viuen les quatre protagonistes a San Salvatore s’encomana al lector, que té ganes d’obrir finestres, respirar i gaudir de cada minut com si fos l’últim. La que abans canvia és la Lotty, que deixa el seu complex d’inferioritat a casa i, a poc a poc, es transforma en amor pur i total, un amor que es contagia. Fins i tot l’estirada senyora Fisher comprèn que la llibertat és la base de la felicitat. Entre altres coses, Von Arnim reivindica l’autonomia de la dona i sembla dir-nos que no sempre podem fiar-nos de les primeres impressions.

Tot i que queda en un segon pla, m’ha cridat molt l’atenció el personatge de Lady Caroline. És més que una dona bonica. El seu físic sempre li obre totes les portes, però ella, en el fons, voldria passar més desapercebuda i no tenir un munt de babaus rendits als seus encants. La traducció del llibre és de Dolors Udina, que també signa l’epíleg. Von Arnim és molt descriptiva. Quan parla de flors i d’arbres, però també de persones, ens explica fins al mínim detall. No m’estranya gens ni mica que “Un abril prodigiós” s’hagi portat al cinema dues vegades, sota el títol de “Un abril encantado”, els anys 1935 i 1992, sota la direcció de Harry Beaumont i Mike Newell.

“Tanta infelicitat la va portar a desenvolupar un cinisme profund. El seu interior s’anava omplint de desil·lusió mentre el seu exterior amable i encantador continuava fent el món més bell. Què li reservava el futur? Amb una preparació com la seva, no seria capaç de dominar-lo. No era apta per a res; havia perdut tot el temps sent bonica. Un dia deixaria de ser-ne i llavors què? La Scrap no sabia què, llavors, i l’horroritzava el sol fet de pensar-hi. Tot i que estava cansada de cridar l’atenció, si més no hi estava acostumada, no havia conegut mai res més, i segurament, deixar de cridar l’atenció, fer-se fonedissa, anar-se fent més deslluïda i grisa, segurament seria molt dolorós”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 26, 2016

Fútbol: El juego infinito (Jorge Valdano)


“El dinero que nos gastamos en una entrada nos lo ahorramos en psicólogos”. És una de les sentències de l’argentí Jorge Valdano (Las Parejas, 1955) a “Fútbol: El juego infinito”. Està publicat per Conecta i té 305 pàgines. Qui va ser jugador, entrenador, director esportiu i director general del Madrid reflexiona sobre l’evolució del futbol en els últims vint anys. Al costat de Maradona, va guanyar el Mundial de Mèxic 86.

Valdano ens presenta el futbol com un símbol de la globalització. A través de reaccions com l’emoció, l’anomenat 'Esport Rei' ho iguala quasi tot i tothom. "El fútbol nos saca aspectos del animal que fuimos y esconde al hombre civilizado que se supone que somos", assegura l’autor. Per ell, només quatre jugadors estan per sobre de la resta: Pelé, Di Stéfano, Cruyff i Maradona. Dels actuals, destaca la tirania imposada per Leo Messi i Cristiano Ronaldo, que es necessiten un a l’altre per continuar creixent. A l’argentí li dedica aquesta gran frase: "El mejor Barça fue una gran obra colectiva que un genio como Messi elevó a la condición de obra de arte". Tan ell com el portuguès estan en constant evolució.

El Barça de Luis Enrique és herència viva del de Pep Guardiola, que va reinterpretar el model de futbol total ideat de Johan Cruyff. Diu que "Hay personajes tan llenos de energía y creatividad que ni se nos ocurre pensar que la muerte puede alcanzarlos". Per a ell, Guardiola ha revolucionat el futbol català, espanyol, alemany i fins i tot el mundial. Ara intentarà seguir creixent al Manchester City. En l’altre extrem, hi trobaríem al Cholo Simeone i l’eslògan que l’ha fet famós: “Ir partido a partido”. Valdano també aprofita el llibre per homenatjar a alguns jugadors que considera que han estat o són claus en el futbol espanyol: Raúl, Guti, Casillas, Sergio Ramos i Xavi, de qui diu que "Siempre ha sido como la salud: cuando faltaba, se lo echaba de menos".

PROTEGIR EL TALENT

“Fútbol: El juego infinito” és un llibre molt interessant, àgil i amb un munt de frases potents, com, per exemple “Disfrutar el partido solo por el resultado es como festejar una eyaculación precoz". Valdano, que actualment fa de comentarista esportiu, prefereix el talent a l’entrega, el joc d’atac a la defensa. És per això que demana als àrbitres que protegeixin a jugadors com Messi, Cristiano o Neymar, que són els preferits del públic, els que justifiquen el preu d’una entrada. En la part final del llibre, fa un repàs a les últimes competicions disputades, com la Copa Amèrica i el Mundial. Molt recomanable, sobretot pels afeccionats del futbol. Una visió acurada d’aquest esport i dels seus protagonistes... des de la intel·ligència!

"El reencuentro de Guardiola con el Barça, el día que visitó el Camp Nou con el Bayern, tenía que ser necesariamente especial. Activó un debate muy interesante que enfrenta a entrenadores y jugadores. Haré una pregunta que facilitará el camino: ¿Quién tuvo mayor porcentaje de influencia en aquel Barça de Guardiola, el propio Pep o Messi? Estábamos ante el primer enfrentamiento oficial entre ambos. Un buen día para contestar a la gran pregunta. Y esa noche Messi contestó de manera rotunda. Mi impresión en aquel partido fue que si Messi se cambiaba de camiseta, la eliminatoria cambiaba de dueño. Para mí supuso un alivio, porque siempre pongo a los jugadores por encima de los entrenadores. Sin embargo, como Messi es un genio, la respuesta de aquella noche no vale como norma. Digamos que el mejor Barça fue una gran obra colectiva que un genio como Messi elevó a la condición de obra de arte".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 17, 2016

La primera estrella de la noche (Nadia Ghulam)


Nadia Ghulam (Kabul, Afganistan, 1985) és una supervivent en tota regla. Ho explica a “La primera estrella de la noche”, que ha escrit amb la col·laboració del seu amic Javier Diéguez (Mollet del Vallès, 1985), a qui va conèixer l’any 2009 a l'aeroport del Prat. Està publicat per Plaza Janés i té 289 pàgines. La història de la Nadia, que actualment viu a Catalunya, és brutal. Llegir-la posa els pèls de punta.

La Nadia va viure en persona les conseqüències de la guerra civil, la fam i el règim talibà, després que els soviètics marxessin d’Afganistan. Una bomba va explotar a casa seva i va patir greus ferides a la cara i a altres parts del cos. Va estar molt a prop de la mort, però se’n va sortir. Li van caldre un munt d’operacions, perquè va quedar desfigurada. Una altra de les desgràcies que va sacsejar la seva família va ser l’assassinat del seu germà Zelmai, quan tornava de comprar queviures. El seu pare va embogir i els Ghulam es van quedar sense cap font d’ingressos.

Ni la bomba ni la mort d’en Zelmai van poder amb la Nadia, que es va fer passar pel seu germà i va començar a treballar com si fos un home... més de deu anys! Ningú va descobrir-la mai. Tant la seva mare com les seves germanes, l’Arezo i la Razia, van començar a dir-li Zelmai i fa la sensació que, amb el pas del temps, van acabar oblidant-se de l’existència de la Nadia. Calia mantenir les formes de portes en fora i van acabar fent-ho a la perfecció, també de portes en dins. Si l’haguessin descobert, el càstig hauria estat la pena de mort. Quan li va ser possible, la Nadia va traslladar-se a Catalunya, gràcies a una ONG. Des d’aquí segueix mantenint a la seva família.

RETORN ALS ORÍGENS

La Nadia també ens explica el seu retorn a l’Afganistan, després de la mort de la seva tia Sha Gul. Vol organitzar-li el tradicional khatem o festa de comiat. Els seus pares catalans d’acollida són els primers que van animar-la a tornar a casa per retrobar-se amb la seva familia de sang. A Kabul, abans de la guerra civil i que una bomba li canviés la vida, ella era una nena feliç. Mai se separava de la seva cosina Mersal, que es va convertir en la seva millor amiga. S’ho passaven molt bé juntes, imitant els musicals de Bollywood, menjant gelats i fent volar els seus estels. Amb l’arribada dels talibans, una cosa tan innocent com jugar amb estels va quedar prohibits de manera radical. Entre altres coses, les dones no podien estudiar i els homes havien de portar barba per força.

La Mersal ocupa moltes pàgines del llibre, ja que quan la Nadia va arribar a Kabul ningú en sabia res d’ella. La seva cosina es va casar molt jove, per obligació (abans que marxés ella) i tothom li havia perdut la pista. És per això que va intentar seguir el seu rastre. Creu que li deu, per l’amistat viscuda i perduda. En els moments difícils, totes dues havien compartit la primera estrella de la nit. S’asseien mirant el cel i somiaven. El retorn de la Nadia al seu país va ser molt complicat, tenint en compte que les dones no poden viatjar soles. Hi va anar tapada amb un Niqab i va adonar-se’n que, tot i el pas dels anys, les persones de sexe femení segueixen tenint una vida molt i molt difícil.

Estem davant d’una història potentíssima, explicada en primera persona i amb molta emotivitat. Queda claríssim que la Nadia és una persona amb una força interior brutal. Va sacrificar-se convertint-se en un home quan encara era una nena i, avui en dia, segueix lluitant pels seus. Un exemple a seguir. “La primera estrella de la noche” és un llibre totalment recomanable. Una pega? Que s'acaba de cop, de manera abrupta. Et quedes amb ganes de saber més coses de la Mersal i del retorn de la Naddia a Barcelona.

En Kabul había tenido una infancia feliz, hasta que empezaron los tiroteos, los bombardeos, las violaciones, la hambruna; hasta que empezó la guerra civil. Las ansias imperialistas de las potencias extranjeras primero, y los señores de la guerra y la locura talibán después habían devastado un país donde reinaba la libertad y donde aún era posible tener ilusiones, sonar con un futuro mejor. Decenios de guerra habían acabado con cualquier atisbo de esperanza incluso para el afgano más optimista. Como dice un refrán tradicional afgano, “la felicidad es como un ave que sobrevuela nuestras Cabezas, pero es huidiza y en raras ocasiones acabará posándose en nuestras manos”. Y así me sentía yo en mi propio país; como un ave huidiza en busca de la felicidad que no podía seguir volando en un cielo que los Hombres habían asolado con sus absurdas ansias de poder”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de maig 06, 2016

Els Coen contra tot i tothom


M’agraden molt els Coen. He vist totes les seves pel·lícules. Des de “Blood simple” (1984) a “¡Ave, César!” (2016). Trenta-dos anys sense perdre’ls la pista. Hi ha títols millors i pitjors, però la majoria estan per sobre de la mitjana del cinema actual. “¡Ave, César!” no ha rebut crítiques gaire positives, però té coses força bones. Ho critica pràcticament tot. De vegades, però, la sàtira és massa superficial. Posa el peu al coll, però l’acaba traient.

El millor d’aquesta pel·lícula és el repartiment, encapçalat per George Clooney, que ja havia treballat amb els Coen a “Quemar después de leer” (2008), “Crueldad intolerable” (2003), “O Brother!” (2000) i “Barton Fink” (1991). Aquí, Clooney és el protagonista principal d’una superproducció de romans que estan rodant uns grans estudis, als anys 50. El segresten i tot queda aturat per un temps. Al màxim responsable dels estudis l’interpreta Josh Brolin. Tenen papers curts però molt divertits Tilda Swinton (que interpreta a dues germanes periodistes), Channing Tatum (que es marca un ball espectacular, vestit de mariner) i Scarlett Johansson, en el paper d’actriu nedadora, una mena d’Esther Williams, per entendre’ns.

Ralph Fiennes, la incombustible Frances McDormand (esposa de Joel Coen), Jonah Hill, Christopher Lambert i Wayne Knight també tenen els seus minuts de glòria. La pel·lícula critica el vell Hollywood, els actors estrella, el periodisme fonamentat en la cultura del rumor, la religió i qualsevol cosa que faci falta... La trobada del director dels estudis amb representants de diferents religions per saber si Jesús queda ben retratat a la superproducció és brutal. Una autèntica farsa, divertida i que, a més a més, convida a la reflexió.

"UN DÍA PERFECTO"

L’últim títol de Fernando León de Aranoa, basat en una novel·la de Paula Farias, denuncia la inutilitat de la guerra i l’excés de burocratització d’organitzacions com Nacions Unides. Una cosa tan senzilla com treure un mort d’un pou per poder potabilitzar l’aigua es converteix en un problema sense fi. El grup de cooperants que ho intenta, molt heterogeni, no acaba d’entendre res.

Al capdavant d’aquest gran repartiment internacional hi ha la Mélanie Thierry (Sophie), Benicio del Toro (Mambrú), Olga Kurylenko (Katya), el gran Tim Robbins (B) i Sergi López (Goyo). Tots ells volen ajudar als refugiats mentre puguin. Després, tornaran cap a casa. En un món sense esperança, una simple pilota de futbol pot fer feliç a un nen i a la seva colla. “Un día perfecto” deixa clar que qualsevol acció, per simple que pugui semblar, s’acaba convertint en una missió impossible. La irracionalitat dels que manen acaba minant la moral dels cooperants. Malgrat tot, intenten resoldre els problemes que dificulten la vida dels ciutadans... com la mateixa falta d’aigua.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 05, 2016

Trece Monos (César Mallorquí)


“Trece Monos”. Tretze contes curts. Escrits per mones? En teoria no... Són de César Mallorquí (Barcelona, 1953). Però com que és un llibre de ciència-ficció, tampoc no podem descartar que els hagin escrit els tretze primats que donen títol al llibre. Està publicat per Fantascy i té 431 pàgines. En la introducció Mallorquí homenatja al seu germà José Carlos, mort de Parkinson. Per ensenyar-lo a estimar el gènere fantàstic.

Diuen que si cent mones es posessin davant de cent màquines d’escriure i es passessin l’eternitat polsant aleatòriament les tecles, al final, per pur atzar, algun d’ells acabaria redactant “El Quijote”. Mallorquí ens ho explica a “Cien monos”, que està relacionat directament amb l’epíleg, “Ochenta y siete monos muertos”, que és sensacional. Després del pròleg de Juan Manuel Santiago, el llibre es posa en marxa amb “El decimoquinto movimiento”, en què ens parlen d’una partida d’escacs eterna. La juguen les famílies Scopo i Dunkel, cansats de resoldre els problemes que els separen matant-se els uns als altres. Fan un moviment cada mig segle. Poden pensar-s’ho molt...

A “Virus” l’autor fa el seu particular homenatge a Antoni Gaudí, capaç de dissenyar amb la ment fins i tot després de mort. El protagonista de “Cuentos de Verano” és un home que ven joguines sexuals durant els Jocs de Londres. Fins que un fantasma comença a fer-li la vida imposible! Entendríem que algú que té l’oportunitat d’escollir allò que el faci més feliç - a qui mai li surt res li bé, es decanti per un simple GinTònic? Doncs l’home que apareix a “El regalo” ho té claríssim. El dimoni en persona apareix en aquest conte; i Déu a “Todos los pequeños pecados”. Ens diuen que per avançar cap al futur cal resoldre tot allò que ens neguiteja del passat, sempre que sigui possible.

UN LLIBRE MOLT VISUAL

“Trece Monos” és un llibre molt ben escrit, amb un llenguatge àgil i molt visual. Ciencia ficció en estat pur. No costa massa imaginar-nos les interessants històries que Mallorquí ens explica. A “El muro del trillón de euros” convivim amb un grup de jubilats que, gràcies als avenços mèdics, superen els 150 anys. El problema, vist des de fora, és que no aprofiten massa el temps. Només viuen del passat. Molt més filosòfics són “Océano” i “Naturaleza humana”, amb les noves tecnologies i el control de la ment com a temes de base. “El Jardín prohibido” i el divertidíssim “Ensayo general” també són francament bons. El primer el va tenir molts anys en un calaix perquè diu que s'assemblava  massa a "El sexto sentido", de M. Night Shyamalan, i a "Los otros" d'Amenábar. Ell va escriure escriure'l abans que s'estrenessin les pel·lícules.

Completen el llibre “Fiat tenebrae”, amb un munt de personatges similars a “Jesús” -o no- que podrien estar naixent en planetes diferents seguint el model del cristianisme (?), i “La isla del cartógrafo”, en el qual un jove enamorat regala a la seva parella una illa inexistent. M’he quedat amb les ganes de llegir més de Mallorquí, a qui recordava pel seu treball a la mítica “La codorniz” i per novel·les com “El juego de Caín”. Molt recomanable.

“Llegó media hora tarde a La Torre. Sumaye ya estaba en el despacho, enfrescado en el trabajo, pero, salvo para intercambiar un rápido saludo, el militar no le prestó la menor atención. De hecho, un par de horas más tarde desapareció de la oficina y no volvió a aparecer durante el resto de la jornada. Qué extraño era Sumaye, pensó Cecilia. Tan frío como un témpano y tan terco como una mula. Y totalmente hermético. En realidad, salvo en lo referente a su historia militar, Cecilia lo ignoraba todo acerca de su vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 27, 2016

El secuestro de los Born (María O'Donnell)


“El secuestro de los Born”, de la periodista i politòloga argentina María O’Donnell (New Haven, 1970), m’ha deixat en estat de xoc. Amb un ritme brutal, ens explica el segrest dels germans Jorge i Juan Born, gerents i hereus de Bunge i Born, el principal grup econòmic d’Argentina. Va ser el 19 de setembre de 1974, pels voltants de Buenos Aires. Han passat més de 40 anys i hi ha coses que continuen sent un misteri.

El segrest el van portar a terme els Montoneros, una organització guerrillera argentina de l’esquerra peronista. Van trigar molts mesos per organitzar-ho tot, però l’emboscada va durar menys de dos minuts. Al llibre se’ns explica amb detall i croquis inclosos. Juan Born va estar sis mesos tancat; en Jorge, nou. El primer dels germans no va suportar la pressió i va estar a punt d’embogir. Van deixar-lo anar abans per motius de salut. En Jorge va tenir el cap fred en tot moment. És més, des de la “presó de poble” on estava engabiat, va gestionar una bona part del rescat. El seu pare mai no va voler parlar directament amb els Montoneros, tot i que, al final, va acabar pagant.

El rescat, xifrat en 60 milions de dòlars, continua sent el més car de la història. En valor d’avui, podríem estar parlant d’uns 260 milions d’euros. El treball d’investigació de María O’Donnell és molt gran. Fins i tot va poder entrevistar Jorge Born, un dels personatges clau en tot plegat. Les intrigues i les traïcions que hi va haver en la persecució del botí van ser espectaculars. Una part dels diners, objecte del desig de dictadors i demòcrates, va anar a parar a Suïssa i també a Cuba. Els Montoneros van invertir una petita part del botí en art. Van comprar quadres i els van enviar a l’estranger. Segons expliquen en el llibre, alguns van acabar a Espanya de la mà de Joan Manel Serrat, Paco de Lucía i Antonio Gades. Sembla que simpatitzaven amb la causa.

GALIMBERTI I FIRMENICH

O’Donnell també ens parla de Roberto Galimberti, un dels líders dels Montoneros. Com que la vida dóna moltes voltes, el carceller va acabar tenint una relació d’”amistat” amb Jorge Born. Suposo que no hi va haver ni un penediment ni un perdó sincer; però els diners del botí, possibles comissions i favors polítics van acabar unint-los. Fins i tot van fer negocis junts. L’organitzador principal del segrest va ser Mario Firmenich. Va rebre l’indult per part de Carlos Menen i se’n va anar exiliat a Barcelona. Un altre home clau en aquesta història és David Graiver, el banquer dels Montoneros, que va morir en un estrany accident d’avió.

“El secuestro de los Born” acaba sent una història molt interesasant sobre la política i la societat argentina; des del 74 fins a l’actualitat, del president Juan Domingo Perón a Cristina Fernández de Kirchner. Des dels crims de l’anomenada i temuda “Triple A” als principals segrestos i assassinats dels Montoneros. Als germans Born mai no els van voler matar. Els van capturar només per motius econòmics, amb l'objectiu de finançar la guerrilla. Molt recomanable. Está publicat per Debate i té 335 pàgines.

"Cuando Jorge Born II se decidió a iniciar la negociación con los Montoneros, sus hijos llevaban cinco meses en la “cárcel del pueblo”. Para Juan había sido un tiempo excesivo de encierro e incertidumbre, y se había desestabilizado. El psiquiatra montonero que se había prestado a medicarlo llegó a advertir, al menos, que si no lo liberaban pronto el trauma podría dejar una huella duradera.
La disparidad de recursos financieros entre los guerrilleros y la multinacional se hizo visible antes de que siquiera lograsen acordar la cifra a pagar por los hermanos. Desde los primeros intercambios se notó que Bunge y Born podría disponer de millones de dólares en billetes de baja denominación, pero que los Montoneros difícilmente lograrían resolver la cuestión logística del cobro y el movimiento posterior del dinero".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy