És al bosc on conflueix tot (i amb música!)

El pitjor d’”In to the Woods” és el seu cartell. Convida a no anar a veure la pel·lícula! No està entre les vuit nominades als Oscar, però opta a tres premis: millor actriu de repartiment per a Meryl Streep, millor direcció artística i millor vestuari. És un musical, molt divertit, i està dirigit per Rob Marshall, amb altres experiències en el gènere, com per exemple “Chicago” (2002) i “Nine” (2009).

La pel·lícula mescla l’argument de tres contes dels Germans Grimm (“La Ventafocs”, “La Caputxeta Vermella” i “Rapunzel); i un d’anònim, “Jack i la mongetera màgica”, que s’havia atribuït erròniament a Hans Christian Andersen. El millor és el repartiment, encapçalat per dues actrius que m’agraden moltíssim: Anna Kendrick i Emily Blunt. L’Anna (“Up in the Air”, 2009) fa de ventafocs; i l’Emily (“La pesca del salmón en Yemen”, 2011) interpreta a la dona del forner, que apareix en el conte de “La Caputxeta”. Les dues estan sensacionals.

També brilla amb llum pròpia, com gairebé sempre, la Meryl Streep, que fa de bruixa. Va ser la seva mare qui li va fer l’encanteri, després que el pare del forner, fa un munt d'anys, li robés les mongetes màgiques. Ho explica ella mateixa en un moment de la pel·lícula. No em sorprendria que s’emportés l’Oscar. Mai ha estat entre les meves actrius preferides, però l’Acadèmia l’adora. Dinou nominacions i tres estatuetes. Un dia farà de cactus al desert i també se’n recordaran d’ella. A més a més, aquí fa dos registres diferents, de bruixa i de dona normal, en els últims minuts de la història. Veurem què passa a Hollywood el dia 22 de febrer. La pel·lícula, que passa en l'interior d'un bosc molt fosc -on coincideixen tots els personatges-, és molt entretinguda.

Del repartiment masculí em quedo amb un divertidíssim Chris Pine, conegut pels seus papers a les pel·lícules de “Star Trek”. A “In to the Woods” fa de príncep faldiller, en el conte de “La Ventafocs”. L’escena en què coincideix amb el príncep de “Rapunzel” (Billy Magnussen) és sensacional. Estan enmig d’un riu, cridant, als quatre vents, les bondats de les seves estimades. Mentre canten es tiren aigua per sobre i es descorden les camises d’una estrebada. Suposo que Marshall busca deixar-los en el ridícul total. I ho aconsegueix. També estan francament bé Johnny Depp (que fa de llop) i el nen del conte de les faves, Daniel Huttlestone, a qui ja havíem vist a “Los miserables” (2012). És dels que canta millor, com Lilla Crawford, que és qui dóna vida a la Caputxeta. James Corden (“Begin Again”, 2013) fa de forner.

"SIEMPRE ALICE"

“Siempre Alice” és la cinquena pel·lícula dirigida a quatre mans per Richard Glatzer i Wash Westmoreland, que també s’encarreguen del guió. Està basada en una novel·la de Lisa Genova. Té una nominació als Oscar, la de Julianne Moore com a millor actriu principal. Possiblement, se’n mereixeria alguna més. Ens parla, amb moltíssim tacte, de la malaltia de l’Alzheimer.

L’Alice, interpretada magistralment per Moore, és una professora de neurolingüística amb renom mundial. Té una feina que li agrada, es porta molt bé amb el seu marit (de qui fa l’Alec Baldwin) i té tres fills (un fill i dues filles) que estan força ben col·locats. Potser la que li dóna més problemes és la Lydia (Kristen Stewart), que intenta guanyar-se la vida fent d’actriu. Tot rutlla correctament fins que comença a oblidar coses. En principi, està convençuda que pot ser conseqüència de l’estrès però, després d’un munt de proves, li diagnostiquen Alzheimer. Viu aquest procés en solitari, perquè no comunica la mala notícia a la família fins que el metge li diu que no hi ha marxa enrere.

El deteriorament de l’Alice és brutal i molt ràpid. Passa de donar conferències multitudinàries a no recordar pràcticament res. Fins al punt de no trobar el lavabo a casa seva. Gràcies al gran treball de la Moore, et poses a la pell de la protagonista des d’un primer moment. A la d’ella i a la de la seva família, que no sap com afrontar la situació. Segons sembla, com més intel·ligent és una persona, com l’Alice, més ràpid avança la malaltia. Té més informació al cap i, per tant, més material amb perill d’esborrar-se. Sembla lògic. L’Alzheimer està tractat amb molt de respecte, sense intentar provocar la llàgrima fàcil ni traient-li importància. Diria que les persones que han viscut o estan vivint aquesta malaltia de molt a prop o de lluny, valoraran la pel·lícula positivament. Està clar que estem davant d’un drama, però la història també té un punt d’optimisme. S’ha de veure.

"LOREAK"

Feia temps que no veia la sala de cinema de l’Associació Cultural de Granollers tan plena. Va ser diumenge a la tarda, en la projecció de la pel·lícula basca “Loreak”. Com sempre, s’emet la versió original subtitulada. Està dirigida per Jon Garaño i Jose Mari Goenaga i és tot un assaig sobre el dubte, l’oblit i el record en les relacions humanes. És francament bona.

Tot comença amb un simple ram de flors. Un ram de flors que, un cop a la setmana, rep l’Ane a casa seva, sense saber qui li envia. Durant molt de temps. El seu marit comença a arronsar el nas. A ella li fa certa gràcia. Això de tenir un admirador secret no passa casa dia! No explicaré res que pugui dinamitar l’argument de la història. Només diré que els rams de flors també passen a ser molt importants per dues dones més, la Lourdes i la Tere. Importants per diferents i misteriosos motius. La pel·lícula analitza, i de quina manera, les relacions humanes, amb sentiments com l’amor, la gelosia, l’odi i fins i tot l’oblit, cap als vius i també cap als morts. Són 99 minuts de cinema en majúscules que, algunes persones (no és el meu cas) trobaran lent. Salvant les distàncies, m’ha recordat algunes coses del cinema de Jaime Rosales, amb títols com “La soledad” (2007) i “Tiro en la cabeza” (2008).

Un dels seus punts forts és les grandíssimes interpretacions de la tripleta femenina protagonista, amb Itziar Ituño al capdavant. Dóna vida a una dona colpejada pel dolor, amb greus problemes amb la seva sogra, que és molt dominant. La sogra, que també està sensacional, és Itziar Aizpiru. Fa posar els pèls de punta. La tenia vista de “El gran Vázquez” (2010). L'altra actriu és Nagore Aramburu, que fa d’Ane, que és amb qui comença la història. No s’ha de confondre amb la dona del jugador del Bayern de Munic Xabi Alonso, que es diu exactament igual. “Loreak” té dues candidatures als Goya, a la millor pel·lícula i millor música, per a Pascal Gaigne.

"MIRABILIA"

“Mirabilia ets tu” és un llibre com cap altre. Mai havia llegit res semblant. Les il·lustracions, meravelloses, són de Conrad Roset i el text de la misteriosa Milena Nonó. Diuen que va néixer a Osaka, al Japó, l’any 1989; i que viu a Girona des del 2006. És escriptora, pintora i fotògrafa i mai s’ha vist una instantània seva. El llibre l’ha publicat Bridge i la direcció editorial és de Iolanda Batallé. Té alguna cosa a veure ella amb la Milena...

Com podríem definir “Mirabilia ets tu”? Doncs la veritat és que no és gens fàcil. Podríem dir que és “una enciclopèdia dels petits éssers imprescindibles sense importància”, fent servir paraules del mateix llibre. Els seus autors ens expliquen que és una enciclopèdia infinita i per tant inacabada, que s’escriu des de l’any 3414 aC, on es recopilen fets, animals, conjuntures i personatges meravellosos que habiten la nostra vida, sovint, ignorats, oblidats, silenciats o desconeguts. Déu n’hi do! Afegeixen que “Mirabilia ets tu” és un ésser infinit, com tots els éssers el seu instant. Petit ésser, circumstància, conjuntura, sense importància, però sense ell l’univers es desmuntaria, no seria possible l’aire o la unió dels dos àtoms d’hidrogen amb l’oxigen.

“Mirabilia” té de tot... i de res. Contes (com “El nen de febre”), diaris de viatges, horòscops i un curiós retrat sobre els membres d’una orquestra nocturna, formada per insectes, està clar. També ens presenten personatges estranys, únics i irrepetibles, com Minúscula, Phollia, Alfonsina, Crissomel·la i Morphina. Expliquen que el llibre s’ha de llegir a l’atzar; començant per qualsevol pàgina o línia. I acabar-la, lògicament, per qualsevol altra. Per acabar-ho d’entendre, un parell d’exemples. Això és el que us trobareu al llibre, ni més ni menys:

“Què busques, Milena, tan àvida, de nit i de dia? Busques saber? Busques conèixer? Fugir de la solitud de la matèria? Vols posseir la vida? Busco buscar. Busco no buscar. Busco ser. Busco un bol amb una mica d’aigua”.

“Mirabilia pot ser una pedra de riu, una punta trencada d’un llapis, una porta que es tanca sola amb una mica de vent. Mirabilia s’escriu amb la tinta del crisantem i la cal·ligrafia de la solitud. Mirabilia és el record de la música de Satie. Mirabilia és ningú”.
“Mirabilia ets tu. Mirabilia és el llibre de la nit, de la tendresa de la llum meravellosa, de la vida en minúscula, de la flor que neix de la trobada entre el desig i un llavis mossegat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy

Reivindicar la memòria històrica no és fàcil!

Una tela vermella a terra i en el fons de l’escenari i deu solitàries bombetes. Les actrius de la sensacio-nal “Granos de uva en el paladar” no necessiten més. Amb les seves sentides interpretacions hi ha suficient. L’obra de teatre està dirigida per Susana Hornos i Zaida Rico, que també actuen. Completen el repartiment Lorena Carrizo, Maday Méndez i Ana Noguera.

Es dóna la circumstància que les cinc actrius viuen a l’Argentina, on han trobat la feina que potser no van poder fer a Espanya. En aquest país, reivindicar la memòria històrica mai ha estat fàcil. Que li preguntin a Baltasar Garzón, castigat i suspès pel Consell del Poder Judicial per investigar els crims del franquisme. El jutge, per cert, ha recomanat públicament l’obra, en un gest de gran generositat cap a la companyia. També ho ha fet l'actor Federico Luppi. El tema continua sent polèmic. A Catalunya, només s'han fet dues representacions, al Teatre de Ponent de Granollers. Ningú més ha volgut contractar l’obra. I la fan, evidentment, sense cap tipus de subvenció. S’ho paguen tot elles mateixes i, en cas que n’hi hagi beneficis, se'ls reparteixen. A Granollers es van exhaurir les entrades els dos dies.

L’acció comença l’any 1931 i acaba en l’actualitat; és a dir de la II República a la democràcia. Enmig, cinc fets clau, el reconeixement del sufragi femení (1931), l’aprovació de la llei del divorci (1932), el cop d’estat dels revoltats (1936), la supressió de les lleis i els símbols republicans (1939) i la mort del general Franco (1975). Hi ha tres personatges principals en Paco, l’Adelina i en Miguel, tot i que la resta també tenen molt de pes. En Paco és un nacional que acaba desenvolupant un càrrec molt important en l’exèrcit espanyol. Ordena un munt d’afusellaments injustos, amb l’únic objectiu de provocar dolor. Molts innocents van morir per culpa seva i van ser enterrats en foses comunes.

INTERPRETACIONS SUPERBES

El segon personatge principal és l’Adelina, cuinera d’una presó de dones. És vídua, ja que els nacionals van matar al seu marit, per penjar una bandera republicana gegant al campanar del seu poble. A la presó, les monges donen el seu suport incondicional al règim. Per què complicar-se la vida? Per la seva part, en Miguel és un noi de 17 anys que ressuscita per trobar a la seva família. Vol saber si l’estan buscant o no, després de més de 75 enterrat de qualsevol manera. Intueixo que al Miguel l’ajusticien, també, per ser homosexual.

Les cinc actrius, amb una vestimenta senzilla, estan superbes. Riuen, ploren, canten... La majoria fan més d’un paper, només tapant-se el cap o destapant-se’l per canviar de personatge. No necessiten més. Les seves interpretacions tenen una força brutal, fins al punt de fer plorar al públic en més d’un moment. Amb aquesta obra, busquen respostes davant de la negació. Es rebel·len en contra el silenci i d’allò tan fastigós i tan castellà del “'pa' qué remover”. Doncs sí, s’ha de remoure! Els morts s’ho mereixen; i també els vius. Després de la funció, i amb la bandera republicana a les mans (entregada per persones del públic) fan una reflexió en veu alta plena de sentiments. Expliquen que la guerra no té sentit, com tampoc el tenia una dictadura cruel. El seu és un homenatge a les persones, anònimes, que mai sortiran als llibres d’història.

El títol de l’obra s’ha tret del cançoner popular:
“Cuando yo me muera tengo ya dispuesto
en el testamento que me han de enterrar
en una bodega, dentro de una cuba,
con un grano de uva en el paladar”.

@Jordi_Sanuy
Foto: Elisa Viladas (blog granos de uva en el paladar)

Arriba a dalt, però no trepitgis ningú!

Nominació a la millor pel·lícula, al millor actor de repartiment (per JK Simmons), al millor guió adaptat, al millor muntatge i al millor so. “Wiplash” entra amb molta força en la cursa pels Oscars. Val tot per motivar algú? Jo diria que no, però Terence Fletcher, professor de jazz d’un prestigiós conservatori, està convençut que sí. Per descobrir al nou Charlie Parker farà el que faci falta. Brutal!

A Fletcher l’interpreta, i de quina manera, un grandiós JK Simmons (“Juno”, 2007). M’arriscaria a dir que fa el millor paper de la seva carrera. Ens regala una actuació plena de força. És un home sense escrúpols i malparlat, capaç de llençar-li una cadira al cap d’un alumne si s’equivoca mentre assaja. Segons ell, tot per beneficiar als nois; mai perquè ell perdi els papers… Avui en dia, trigarien cinc minuts a denunciar-lo per bullying. Simons guanyarà l’Oscar segur. No en tinc cap dubte. Un dels més perjudicats pels mètodes d’en Fletcher és l’Andrew Neiman, un bateria encegat pel seu desig incontrolat d’assolir l'èxit total. Podríem dir que es troben la gana amb les ganes de menjar. És per això que, inicialment, en Neiman accepta que el maltractin psíquicament i psicològica.

“Wiplash” té un ritme trepidant, al ritme de la bateria de Neiman. L’escena en què lluita amb dos músics més pel lloc de bateria principal és espectacular. Genera una angoixa brutal. Acaben amb les mans sagnant. La relació d’en Neiman amb la seva xicota, a qui estima molt menys que a la música, deixa clar fins a quin punt pot corrompre la fama o el desig d’assolir-la a qualsevol preu. El gir final, que no explicaré, per motius obvis, encara fa més gran la pel·lícula, dirigida per Damien Chazelle. Es dóna la cricumstància que “Wiplash” parteix d’un curt de 18 minuts, interpretat per JK Simmons i Johnny Simmons. En aquesta nova versió, el bateria és Miles Teller (“Divergente”, 2014), amb sis títols pendents d’estrena. Una molt bona pel·lícula.

“LA TEORÍA DEL TODO”

Com "Wiplash", també té cinc nominacions als Oscars “La teoría del todo”: millor pel·lícula, millor actor i actriu principal (per Eddie Redmayne i Felicity Jones), millor guió adaptat i millor banda sonora. Ens explica la vida de l’astrofísic Stephen Hawking, des dels seus dies de brillant universitari i fins a l’actualitat. Sobretot basant-se en el paper de la seva primera dona, l'atenta Jane Wilde.

Si fem cas a la pel·lícula, la Jane és clau en la vida d’en Hawking. Es van conèixer a la universitat i mai li va girar l’esquena. Quan el metge li diagnostica la seva malaltia degenerativa i li diu que només li queden dos anys de vida, ell intenta apartar-se’n. No volia que la noia suportés una càrrega tan gran. Però la Jane treu forces d'on potser no en tenia i li diu que estarà al seu costat mentre visqui, sigui el temps que sigui. El paper de la Felicity Jones, enamora. Té una força brutal! Com el d’Eddie Redmayne, un dels favorits per emportar-se l’Oscar. El seu paper és dels que agraden a l’Acadèmia. Comença la pel·lícula caminant amb normalitat i l’acaba en cadira de rodes, amb el cap penjat cap a un costat i parlant a través d’una computadora, com està Hawking en l’actualitat. Un paper ideat pensant en l’estatueta.

El millor de “La teoría del todo” és que el seu director, James Marsh (“Man on Wire”, 2008), aconsegueix un gran mimetisme amb l’espectador. És fàcil posar-se a la pell d’en Hawking i reconèixer que, afortunadament per a ell, es pren la seva desgràcia amb optimisme. Mai es dóna per vençut; sobretot gràcies a la seva dona, que exerceix com el seu àngel de la guarda. També mimetitzes molt bé amb la Jane, que dedica la vida sencera a la seva família. Tenia altres sortides menys difícils, queda clar. Per cert, la malaltia de l’astrofísic no li impedeix mantenir relacions sexuals amb la Jane… i tenir tres fills! La pel·lícula, molt emotiva, té un grandíssim gir final, basant-se en la realitat, està clar. Aquest fet, el desconeixia. En l’actualitat, l’Stephen i la Jane continuen sent amics i ja tenen néts.

"THE BABADOOK"

Vaig acabar de veure “The Babadook” en estat de shock. És una pel·lícula de terror excepcional. No sóc massa fan d’aquest gènere, però havia sentit a parlar molt bé de l’òpera prima de Jennifer Kent i no volia perdre-me-la. Estem davant d’un thriller psicològic molt potent, amb dues interpretacions superbes. Són 95 minuts commovedors, amb una força poc habitual al cinema. Imprescindible.

Tots tenim dimonis interiors; i no sempre és fàcil dominar-los. Això és el que ens explica Jennifer Kent en el seu debut com a directora. Va entrar al món del cinema fent d’actriu, en pel·lícules com “The Well” (1997) o “Babe, el cerdito en la ciudad” (1998). Sembla clar que el seu lloc està darrere de la càmera. L’Amelia té un fill de sis anys, el mateix temps que porta mort el seu marit. Van tenir un accident de cotxe quan anaven cap a l’hospital. Ella no ha estat capaç de superar la pèrdua. El seu fill Samuel tampoc no li posa fàcil. Viu obsessionat amb els monstres. Cada nit és obligat mirar a sota del llit i dins de l’armari abans de dormir. L’arribada d’un llibre que es titula “The Babadook”, que és el nom del monstre, ho complica tot una mica més, si era possible.

La pel·lícula fa més por pel que t’imagines que pel que veus. En Samuel és un nen complicadíssim, amb dificultats per relacionar-se amb les criatures de la seva edat. L’Essie fa el que pot, però li falta força i, sobretot, hores de son. Potser és per això que acaba tornant-se violenta. A l'Amelia la interpreta una sensacional Essie Davis, a qui recordo pel seu paper a “La joven de la perla” (2003). També està incommensurable el debutant Noah Wiseman. Caldrà veure’l en altres registres, però el seu paper és brutal. Kent no necessita efectes especials ni trampes per fer por. En té prou amb un argument contundent i molt ben treballat. William Friedkin, director d’”El exorcista” (1973), diu que “The Babadook” és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. Sobren comentaris.

"EDUARD PORTELA, L'HOME DE L'ACB"

“Eduard Portela, l’home de l’ACB” és l’homenatge del periodista Jaume Rius a qui va ser, durant molts anys, màxim responsable de l’Associació de Clubs de Bàsquet. També va ser jugador, entrenador i director tècnic; una vida dedicada al món de la cistella. El llibre, que té 219 pàgines, l’ha coordinat Esther del Pozo i l’ha publicat l’editorial d’en Jaume.

Hi diuen la seva sobre Portela setanta-una persones relacionades amb el món del bàsquet. L’epíleg és de la seva dona, Maria Planas, exjugadora, exentrenadora i exseleccionadora espanyola. És difícil destacar només uns quants noms, però en poso uns quants exemples. Exjugadors com Juanma Iturriaga, Nacho Solozábal, Ferran Martínez, Jordi Villacampa i Walter Szcerbiak; entrenadors de la talla d’Ettore Messina, Dusko Ivanovic, Boza Maljkovic, Aíto García Reneses i Lolo Sainz i periodistes com Joan Cerdà, Jordi Robirosa, José Manuel Fernández i el mateix Jaume Rius. Fernández, explosiu com sempre, aprofita l’avinentesa per tornar a deixar clar el seu odi visceral cap a Aíto. El seu article, s’ha de dir, és dels que té més gràcia.

També m’han cridat l’atenció les reflexions de Salvador Alemany (president de la secció de bàsquet del Barça entre 1986 i 2003), Jordi Bertomeu (president de l’Eurolliga), Yvan Mainini (president de la FIBA), Antonio Novoa (expresident del Granollers i fundador de l’ACB, al costat de Portela) i David J Stern, comissionat de l’NBA. Tothom destaca el perfil humanista de Portela, un home avançat al seu temps. L’Eduard va intuir la importància del poder de la imatge, quan només es transmetia futbol, i va portar el bàsquet a la tele. També va ser ell qui va idear que l’ACB tingués el seu propi departament d’arbitratge. Quan era màxim responsable del Barça, va ser el responsable del fitxatge de “Chicho” Sibilio.

Personalment, a Portela el vaig conèixer quan jo era un nen. Va ser en un Campus, a Berga. Jo jugava amb el Granollers i ell ja estava al capdavant del Barça, com a secretari tècnic. Recordo que ens va fer una xerrada sobre el món del bàsquet i ens va regalar un banderí del club blaugrana, signat per ell. Després, com a periodista, l’he entrevistat unes quantes vegades. A l'Olímpic de Granollers, quan jo era cap de premsa del BFI Granollers i feia de speaker als partits del primer equip, vam presentar plegats l'homenatge a Joan “Chichi” Creus que, en l'actualitat, és el màxim responsable de la secció de bàsquet del Barça. Etern Portela!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sortir de l'infern mai ha estat fàcil

Queda clar que sortir de l'infern és més difícil que entrar-hi! I sinó que li preguntin a en Riggan, el protagonista principal de "Birdman o (la inesperada virtud de la ignorancia)", la darrera pel·lícula del mexicà Alejandro González Inárritu ("Amores perros", 2000). Als Globus d'Or, que es van lliurar dilluns, va guanyar els premis al millor guió (del mateix Iñárritu) i al millor actor de comèdia o musical (Michael Keaton).

Per a mi, el millor de la pel·lícula és l'actuació de Keaton, que fa el paper de la seva vida. Interpreta a un famós actor de cinema que vol demostrar el seu talent -en cas que el tingui- en el món del teatre. A la gran pantalla se'l coneix pel seu paper de Birdman, un superheroi alat. Fins ara, sempre ha treballat darrere d'una màscara. Es dóna la circumstància que Keaton va ser el Batman de Tim Burton en dues pel·lícules. Autobiogràfic? El seu duel amb Edward Norton és espectacular. Per trobar una actuació similar hauríem de remuntar-nos a l'any 1998, que és quan es va estrenar la sensacional "American History X". Norton tambe fa una mica d'ell mateix! Al costat d'ells dos, Emma Stone ("Magia a la luz de la luna", 2014), Naomi Watts i Zach Galifianakis, amb un paper menys histriònic de l'habitual.

Visualment, "Birdman" és una pel·lícula incommensurable. L'ambientació del teatre, ple de passadissos estrets i foscos, és angoixant, com també ho és l'intent d'assolir l'èxit per part d'en Riggan. L'argument també és francament bo, però li faltaria una mica més de mimetisme, tot i les bones interpretacions del planter d'actors. Després de la primera hora -en dura dues- el ritme baixa un pèl i, al final, potser -i dic potser- Iñárritu es deixa anar massa. El mexicà ens parla de l'èxit -la línia que el separa del fracàs és molt fina- i de la necessitat d'estar en pau amb un mateix. El subconscient d'en Riggan (com a Birdman), amb una veu metàl·lica, també està molt encertat, com l'utilització de les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. És un títol per reflexionar, perquè té més capes de les que pot semblar en un primer moment.

"THE IMITATION GAME"

De les deu finalistes a la millor pel·lícula dels Globus d'Or (cinc en la categoria de drama i cinc en la de comèdia o musical), a casa nostra només se n'han estrenat sis. He pogut veure-les totes. Les dues guanyadores són "Boyhood" i "El gran hotel Budapest". Si miro enrere i faig memòria crec que em quedaria amb "The Imitation Game", de Morten Tyldum ("Headhunters", 2011). Està basada en un llibre d'Andrew Hodges.

Tyldum ens explica la història del matemàtic Alan Turing, que va ser capaç de desxifrar els codis secrets nazis, criptats amb la màquina Enigma. Ell en va construir una altra, partint del no res, sense que ningú confiés massa en ell. Tenia un caràcter difícil, molt segur en les seves possibilitats; i amb poques ganes de treballar en equip. Segons la pel·lícula, gràcies al seu descobriment es van salvar 14 milions de vides. A l'Alan l'interpreta un grandiós Benedict Cumberbatch. El seu paper és d'Oscar, però aquest any suposo que estarà molt car, amb Michael Keaton i Eddie Redmayne, els triomfadors dels Globus d'Or, entre altres.

Costa de creure que, tot i els seus mèrits infinits, s'acabés destruint a un geni com Turing per la seva orientació sexual. A la pel·lícula només en parla de passada, en els últims minuts, però se'l va castrar químicament. Es va suicidar a la presó, menjant-se una poma enverinada per ell mateix. No em pregunteu com. No en tinc ni idea. Diuen que el logotip d'Apple -el de la poma mossegada- és l'homenatge que li va fer Steve Jobs. "The Imitation game" tenia cinc candidatures als Globus d'Or, però no se'n va emportar cap premi. Del repartiment també destaquen Keira Knightley -que és una assegurança de vida-  i un potentíssim i inquietant Mark Strong. Una pel·lícula imprescindible.

"BIG EYES"

Pel seu paper a "Big Eyes", la sensacional Amy Adams -aquesta actriu cada cop m'agrada més- ha guanyat el Globus d'Or a la millor actriu de comèdia o musical. En la categoria de drama s'ha imposat una altra deesa de l'actuació, Juliane Moore, pel seu paper a "Siempre Alice". Adams interpreta a la pintora Margaret Kane, que dibuixava nens i nenes amb uns expressius i preciosos ulls gegants.

Qui fa de Walter Keane, el segon marit de la Margaret, és l'alemany Christoph Waltz. No sé com era aquest home en realitat, però l'actuació de Waltz és molt histriònica, fins a punts insospitats. Si realment es comportava així en públic, suposo que se'l veia venir de lluny. En Walter havia de ser tot un impostor. Es va atribuir l'autoria dels quadres de la seva dona; en principi amb sorpresa d'ella i després amb sumisa acceptació. La Margaret, que encara és viva, s'acabava de separar i en Walter, que va veure ràpidament que tenia talent, se'n va aprofitar molt ràpid. S'ha de dir, però, que, possiblement, la Margaret mai hauria arribat a l'estrellat sense la capacitat de venda i d'engany d'en Walter, tot un fora de sèrie. Al començament de la pel·lícula, a la pintora real se la veu asseguda en un banc.

"Big Eyes" és el Tim Burton més diferent dels altres. Un rara avis en la filmografía del director. Té poc a veure amb la resta de la seva obra. Potser els colors pastel, en alguns plànols, i les visions de la Margaret que, en moments molt determinats, veu a les persones que l'envolten amb els ulls dels personatges que dibuixa. No és una pel·lícula rodona, ni molt menys, però és molt agradable a la vista. És d'aquells títols que, més o menys, agradarà tothom. Burton té dues pel·lícules pendents d'estrena pel 2016, "Miss Peregrine's Home for Peculiar Children" i la segona part de "Bitelchus", de nou amb Michael Keaton i Winona Ryder.

"LA LLUVIA DEL TIEMPO" (JAIME BAYLY)

La corrupció en el binomi política-periodisme omple, i de quina manera, “La lluvia del tiempo”, del peruà Jaume Bayly (Lima, 1965). Se’ns presenta com una novel·la però, per desgràcia, tot el que explica sembla massa real. Té 403 pàgines i està editada per Alfaguara. El seu llenguatge és àgil i directe i deixa clar que coneix el mitjà televisiu per dins. Als seus personatges principals, majoritàriament misògins, els fa parlar molt malament.

Alcides Tudela vol ser president del Perú. I farà el que sigui necessari per aconseguir-ho, sigui legal o no. En nom de la democràcia, està clar! És xavacà, bevedor, puter i el suborn ("coimar" en diuen allà) és el seu pa de cada dia. Falten un parell de setmanes per les eleccions i ho té tot de cara. No comptava, però, que Lourdes Osorio -una antiga amant- li demanaria que reconegués la paternitat de la seva filla Soraya. Fa catorze anys que aquesta dona de Piura li demana que es faci la prova d'ADN, però no hi ha manera. La va enganyar vilment. El tercer en discòrdia, o el quart, és el periodista de televisió Juan Balaguer, a qui la Lourdes i la Soraya demanen que les entrevisti en el seu programa d'èxit. Tant en Juan com el seu cap, Gustavo Parker, són fidels a Alcides. Se la jugaran per elles?

"La lluvia del tiempo" ens parla del poder dels polítics, a qui tothom té por, encara més en alguns països. I del que tenen també els periodistes, tot i que sempre reben ordres d'algú. És allò de tenir el cul llogat. Ja ho sabia, però potser no fins a quin punt, en Juan Balaguer, Juanito pels amics. Entrevistant la Lourdes potser s'ho juga tot, encara més després que els seus enemics descobreixin el seu secret més ben guardat. Com és habitual en els llibres de Bayly, algun dels seus personatges és homosexuals. Un fet que aprofita per denunciar que, molts cops, s'entri en la vida privada de les persones sense que sigui necessari. Podríem dir que l'autor no esquiva res; ho afronta tot de cara, amb duresa i sense ni un pèl a la llengua. Bon retrat dels mitjans i de la política.

"Parker se rio, ganador, acostumbrado a salir airoso de los lances más complicados. Hecho a la idea de que toda crisis traía consigo una oportunidad para ganar dinero, sacar ventaja a la competencia y congraciarse con el poder de turno, esta crisis no podía ser la excepción: ahora tenía a Tudela en su bolsillo y no solo había recuperado los tres millones que donó, sino que se había asegurado la publicidad oficial cuando Tudela fuese presidente y que no le cobrasen los impuestos que debía y no pensaba pagar nunca, porque Parker siempre repetía con cinismo, festejando su descaro, que las deudas nuevas hay que dejarlas envejecer y las deudas viejas no se pagan".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Les idees són bones; la història, cruel"

Divendres s'estrena "Fury", que aquí se'ns ha traduït com "Corazones de hierro". Vaig tenir l'oportunitat de veure-la l'altre dia i és una potentíssima pel·lícula sobre un episodi concret de la Segona Guerra Mundial, l'abril del 45. La National Board of Review l'ha escollit entre les deu amb millor repartiment de l'any. L'encapçala un gran Brad Pitt, en el paper del sergent Wardaddy. Per a ell, la guerra ho és quasi tot.

Al costat del veterà sergent, en un tanc batejat amb el nom de Fury, hi lluiten quatre soldats més, interpretats per Logan Lerman, Shia LaBeouf, Jon Bernthal i un gran Michel Peña. És la tercera vegada que treballa a les ordres del director David Ayer (Champaign, Illinois, 1968), després de la brillant "End of Watch" (2012) -fent de policía, al costat de Jake Gyllenhaal-, i de "Sabotage" (2014), amb Arnold Schwarzenegger. La brigada d'en Wardaddy lluita en territori alemany, quan els nazis ja comencen a tenir clar que acabaran perdent la guerra. En el seu cas, però, estan en inferioritat de condicions; i tot fa pensar que tenen poques possibilitats de sortir-se'n vius. Salvant les distàncies, el personatge de Pitt m'ha recordat al d'Aldo Raine a "Malditos Bastardos" (2009), de Quentin Tarantino.

La pel·lícula dura dues hores i quart; però no es fa llarga en cap moment. Visualment, és espectacular, amb un ambient infernal, sense ni un minut de treva. La història és sòlida i està ben explicada. Potser el més important és que Ayer transmet perfectament la brutalitat de la guerra, on mates o et maten. No cal preguntar-se per què. Com diu el personatge de Pitt en un moment de claredat mental, "les idees són bones, però la història és cruel". M'ha recordat els títols d'"abans", amb personatges lluitant per l'honor i la glòria. Rodona? No del tot, però molt addient per passar l'estona i gaudir d'un parell o tres d'interpretacions convincents.

"BLACK COAL"

Com que m'agrada molt el cinema oriental, de vegades penso que potser miro les pel·lícules amb una certa predisposició a què m'agradin... però no. La xinesa "Black Coal", de Diao Yinan, em va deixar meravellat. Quan vaig intentar saber més coses sobre aquest títol, vaig veure que havia guanyat l'Os d'Or Festival de Berlín i que Fan Liao va ser escollit millor actor. Fantàstic!

Estem davant d'una pel·lícula negra com el carbó, fent honor al seu títol. El protagonista principal és en Zhang Zili, que deixa el cos de policia després que siguin abatuts a trets dos dels seus companys, en una perruqueria. Ell també hi era. Estaven investigant l'assassinat d'un home. Diverses parts del seu cos havien aparegut repartides, el mateix dia, per carboneres de diferents punts del país. Cinc anys després, i amb el cas encara per resoldre, en Zili es proposa atrapar al culpable. Ara fa de guàrdia de seguretat; i té problemes importants amb l'alcohol. Res que no li impedeixi seguir cap endavant. La història és molt crua, emmarcada en una freda ciutat del nord de la Xina, en plena conversió al capitalisme.

Al costat d'en Lio Fan (Zhang Zili), hi trobem la Kwai Lin-Mei, que interpreta a la parella de l'home assassinat. Treballa en una petita bugaderia. La història que explica és poc clara i, molt aviat, desperta les sospites de la policia... i també d'en Zili. El millor de "Black Coal. Thin Ice", que és el títol complet de la pel·lícula, és el gir final. Des d'un punt de vista visual, domina la lletjor. El thriller és incòmode, sense res superficial, res que no sigui necessari. Yinan no posa cap guarniment addicional. Impera la fredor, encara més quan l'acció es desenvolupa en una pista de gel. Brutal.

"ASÍ EMPIEZA LO MALO" (JAVIER MARÍAS)

Feia temps que no llegia un llibre tan fascinant. Semblava impossible que Javier Marías (Madrid, 1951) pogués igualar o millorar la seva anterior obra, "Los enamoramientos", però ho ha tornat a aconseguir. Ha estat amb "Así empieza lo malo", publicat per Alfaguara. Té 534 pàgines. Marías data l'acció al Madrid de 1980. Ja feia cinc anys que Franco havia mort, però la seva ombra era, i malauradament encara és, molt allargada.

Els protagonistes d'aquest llibre són un matrimoni format per Eduardo Muriel i Beatriz Noguera. Ell és director de cinema; ella dóna classes d'anglès. En un passat molt llunyà, havien estat un matrimoni feliç. Ara només guarden les aparences quan estan en públic. En privat, ell ja fa temps que la tracta força malament. Diu que té motius suficients; uns motius que no descobrim fins al final de l'obra. Qui explica la història és Juan de Vere, el jove assistent del director. Ho fa molt de temps després, a pilota passada. Un altre dels personatges clau és el Doctor Jorge Van Vechten, amic d'en Muriel i de la seva dona. Tot anava força bé, fins que al director li arriben rumors sobre el passat obscur del metge.

Els rumors i el rancor, sempre interessats, són, precisament, el fil conductor d'"Así empieza lo malo". La importància del rumor; i la necessitat (o no) d'intentar fer justícia. No tothom paga les seves culpes de la mateixa manera. Marías deixa clar que els hereus del franquisme segueixen dominant la política i l'economia, encara que sigui des d'una còmoda segona fila. Van saber fer marxa enrere en el millor moment i, com per art de màgia, difuminar el seu costat més maliciós. Rencor, perdó i càstig, individuals i també col·lectius. Estem davant d'un autor dens i filosòfic, que demana una lectura lenta i acurada. Jo, que tinc un ritme molt alt, em veig obligat a reduir-lo considerablement. I ho faig encantat. Marías és un dels meus autors preferits. Imprescindible! Per quant el següent?

"Ya en vida experimentamos un poco lo que sucederá a nuestra muerte, cuando el tiempo nos deje atrás a velocidad inconcebible y nos torne pasado remoto y nos asimile a las antigüedades. Ya en vida nos damos cuenta de que es imposible seguir su paso, nos quedamos desfasados en cuanto perdemos energía y empezamos a cansarnos de tanta mudanza y nos decimos: Hasta aquí llega mi época, a lo que venga después ya no me subo; lo próximo ya no es mío; disimularé, a lo sumo, lo mejor que pueda, que me voy convirtiendo en un anacronismo y que ya me estoy demorando".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lectures 2014 (55)

S'acaba l'any i, com sempre, és el moment de fer balanç de tot, també de lectures. Aquest 2014 han estat 55 llibres que, curiosament, és el mateix número que en el 2013. Dels últims set encara no n'he parlat al bloc. Queda pendent per més endavant! Lúltim que he llegit -de fet encara l'estic acabant- és "Así empieza lo malo", de Javier Marías. SENSACIONAL. El primer del 2015 crec que serà "El impostor", de Javier Cercas. També tinc moltes ganes de començar "La lluvia del tiempo", del peruà Jaime Bayly; i "El joc seriós", de Hjalmar Söderberg.

Bon Any a totes i a tots; ple de salut i de llibres! Per cert, "Paranoia 68" ja n'ha complert vuit, amb 326 llibres referenciats.

Las reputaciones (Juan Gabriel Vásquez)
Paraules per a Gaeta (Cesk Freixas)
Recuerdos sin retorno (Manuel Vázquez Sallés)
La terapeuta (Gaspar Hernández)
Faré tot el que tu vulguis (Iolanda Batallé)
Contes d'esport (Desè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes)
Petjades de Nador (Laila Karrouch)
Eufòria(Xavier Bosch)
El primer heroi (Martí Gironell)
Els ambaixadors (Albert Villaró)
El melic del món (Carles Casajuana)
Una família exemplar (Genís Sinca)
El nét del pirata (Manuel Cuyàs)
La cinquena planta (Manuel Baixauli)
Por mis muertos (Flavia Company)
Si creus en mi, et sorprendré (Anna Vives amb Francesc Miralles)
La cuinera (Coia Valls)
Si levantara la cabeza (Daniel Vázquez-Sallés)
Manazuru. Una història d’amor (Harumi Kawakami)
9 N 2014 (Jaume Barberà)
Francisca da Fátima (Rosa María Calaf)
1000 vins que has de conèixer (Lluís Tolosa i Clara Antúnez)
El do (Mai Jia)
Seda (Alessandro Baricco)
Economia pràctica per ser feliç (Ferran Martínez)
Las gafas de la felicidad (Rafael Santandreu)
La llibreria ambulant (Christopher Morley)
La última noche den Tremore Beach (Mikel Santiago)
Si t'hi atreveixes (Pere Antoni Pons)
Els escarxofats (Michele Serra)
Ánima (Wajdi Mouawad)
Los hijos (Gay Talese)
El vigilant (Peter Terrin)
Bárbara, Celia, Mariona y otros cuentos de Barcelona (diversos autors)
Viatges amb la tieta (Graham Greene)
Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà)
Estilo Barcelona. Todo lo que debes saber sobre la moda de Barcelona (Peté Soler)
Underground (Haruki Murakami)
Que consti en acta (Josep Lluís Vilaseca)
La música del silenci (Patrick Rothfuss)
El bigoti (Emmanuel Carrère)
Open (Andre Agassi)
El lleopard (Jo Nesbø)
Ofrenda a la tormenta (Dolores Navarro)
Milena o el fémur más bello del mundo (Jorge Zepeda Patterson)
El jardí dels Déus (Gerald Durrell)
Les set caixes (Dory Sontheimer)
El último encuentro (Sándor Márai)
Así empieza lo malo (Javier Marías)
Vivos en el averno nazi (Montserrat Llor)
Las voces del laberinto (Ricard Ruiz Garzón)
Mirabilia ets tu (Conrad Roset i Milena Nonó)
Torna la il·lusió (textos de Jordi Quixano)
Montesa The Art Gallery (revisió de textos Juan Pérez)
Eduard Portela, l'home de l'ACB (coordinació Esther del Pozo)

L'entrevista de la polèmica (a Corea del Sud)

M'ho he passat molt bé veient-la; aquesta és la veritat. Parlo de "The Interview", que ridiculitza fins a punts insospitats a Kim Jong-Un, president de Corea del Nord. Entenc que la pel·lícula no hagi agradat massa al país asiàtic. Em costa molt d'imaginar la mateixa historia amb Barack Obama de protagonista. Als Estats Units ja s'ha estrenat. Aquí, encara no. Per això, vaig decidir veure-la online.

"The Interview" ha arribat als cinemes nord-americans amb retard, després d'un massiu atac informàtic de Corea del Nord a Sony Pictures, la seva productora. La cinta ha provocat polèmica -amb publicitat gratuïta inclosa, evidentment- i un conflicte diplomàtic entre el govern de Johng-Un i el d'Obama, que va arribar a dir que no podia permetre que un dictador la censurés. La dupla que formen Seth Rogen i James Franco ha tornat a funcionar. És la seva tercera aventura junts, després de "Superfumados" (2008) i de "Juerga hasta el fin" (2013). I tenen pendent d'estrena "Zeroville", datada als anys seixanta. En Rogen comparteix la direcció amb Evan Goldberg (com a la citada "Juerga hasta el fin) i fa un dels papers principals, al costat de James Franco.

Franco, que cada vegada m'agrada més, interpreta a Dave Skylark, presentador d'un programa televisiu d'entrevistes. És amanerat, amb una sexualitat poc definida, histriònic i encantat de conèixer-se. Són entrevistes banals, per exemple a Rob Lowe, amb qui parla de la seva calvície, abans de demanar-li que es tregui la perruca en directe. És una espècie de José Javier Vázquez, per fer-nos una idea... amb una mica més de classe, està clar. En Rogen dóna vida al productor del programa, Aaron Rapoport. Per a ells, hi ha un dia que ho canvia tot, quan Kim Jong-Un, declarat fan de les entrevistes d'Skylark, acepta concedir-n'hi una. A Corea, evidentment, i amb les preguntes pactades.

Le pel·lícula té molt de ritme i passa francament bé, sobretot perquè la química entre Rogen i Franco és brutal. Algunes de les bromes que fan són imbècils i escatològiques, però acabes rient igualment. Randall Park fa una bona feina encarnant al líder coreà, a qui Skylark i Rogen han d'intentar assassinar, aprofitant l'entrevista. La CIA els convenç perquè així sigui. Lizzi Caplan, que interpreta a l'agent que contacta amb els periodistes, ja va coincidir amb Franco a "127 horas" (2010). Per cert, en els últims minuts a Goldberg i Rogen es passen de frenada, amb mossegades i dits amputats volant a tort i a dret. Referències a Kety Perry, cançó de comiat dels Scorpions (la molt oportuna "Wind of change") i moltes referències a la trilogia d'"El senyor dels anells".

"BIG HERO 6"

Com que el meu fill ja té 13 anys, cada cop veig menys pel·lícules d'animació, més enllà de les que dirigeix el mestre Hayao Miyazaki. Amb "Big Hero 6", però, no vaig tenir cap dubte. El tràiler prometia i la veritat és que no decep gens ni mica. Són 108 minuts de diversió total. Està nominada als Globus d'Or, als Annie, als Satelitte Awards, als Critics Choice Awards i als de Chicago.

El protagonista principal és en Hiro Hamada, un nen que, quan comença la pel·lícula, està a punt de fer lluitar al seu petit robot contra un altre de molt més gros. Apostant diners, està clar. En Hiro té una gran capacitat intel·lectual, però, de moment, només l'està fent servir per jugar. Fins que el seu germà Tadashi, més gran que ell, el fa entrar en raó i el porta a ls laboratoris on treballa ell, al costat de la GoGo Tamago, en Wasabi-No-Ginger, la Honey Lemon i en Fred, un fanàtic dels còmics. Per cert, "Big Hero 6" és una adaptació de la Marvel. El grup el completa un simpàtic robot que respon al nom de Baymax. Té una aparença semblant a la d'un ninot de neu inflable. L'acció té lloc a la ciutat de San Fransokyo, una mescla de San Francisco i Tòquio.

La funció principal d'en Baymax -especialitzat en primers auxilis- és vigilar que en Hiro no es faci mal. El crea el seu germà, en Tadashi, que és qui li regala. Vol protegir-lo al màxim. El robot no té cap tipus de malícia. La seva participació, però, serà vital perquè els "Big Hero 6" plantin cara a una amenaça que plana sobre la ciutat. Estem davant d'una pel·lícula molt positiva. Ens diu, per exemple, que quan alguna cosa no ens surt bé, sempre tenim la possibilitat d'analitzar-la des d'un altre punt de vista. Inicialment no ho té tan clar, però en Hiro s'adona que la violència no serveix de res. S'ha d'intentar convencer als altres amb el poder de la paraula, mai amb el de les arnes. Jo no la vaig veure en 3D, però també existeix la possibilitat de visionar-la amb aquest sistema.

"EL ÚLTIMO ENCUENTRO" (SÁNDOR MÁRAI)

Feia temps que tenia ganes de llegir "El último encuentro", de l'hongarès Sándor Márai (Kassa, 1900 - San Diego, Califòrnia 1989), però no trobava el moment. L'edició castellana, l'única que vaig trobar, és de Salamandra i ja arriba a la 44a edició. És curt, només 188 pàgines, però molt intens. Des de fa unes setmanes, s'està fent l'obra de teatre al Romea, amb Abel Folk, Jordi Brau i Rosa Novell.

Marái ens explica la història de dos amics, el General i en Konrád, que no han tingut cap tipus de relació en els últims 41 anys. Havien estat inseparables, compartint-ho tot. El General era ric, molt ric -de fet, quan passa l'acció encara ho és- i en Konrad més aviat pobre. El primer ha crescut en una família benestant; l'altre en una de molt humil. Potser el que més els diferenciava era la passió per la música d'en Konrad, que no era compartida amb la seva ànima bessona. Tot anava molt bé entre ells fins que un dia, inesperadament, en Konrad marxa de casa del General -on pràcticament vivía- i ja no hi torna mai més. Fns ara; que ja han passat 41 anys! El retrobament entre tots dos té lloc en el marteix Castell dels Càrpats, a Hongria, on viu el General. El mateix lloc de l'última trobada, que tots dos recorden molt bé.

El llibre ens parla del poder de l'amistat, de la traïció, de l'odi i, sobretot de la veritat, que sempre té un poder alliberador. Tant el General com en Konrád, que ja superen la setantena, han viscut els últims quaranta-un anys pensant en el moment de tornar-se a veure cara a cara, de confessar-se, de preguntar i respondre, arribat el cas. Per què en Konrád va marxar i nova  tornar més. Amb els anys, el General ja sap que la Krisztina, la seva dona, morta fa més de trenta anys, en va tenir una bona part de la culpa. Són moltes les preguntes que té a la punta de la llengua, tot i que la majoria s'han acabat responent soles, amb els pas dels anys. "El último encuentro" és un llibre apassionant, amb una escriptura molt descriptiva i plena de malenconia. Imprescindible.

"Uno envejece poco a poco, primero envejece su gusto por la vida, por los demás, ya sabes, todo se vuelve tan real, tan conocido, tan terrible y aburridamente repetido... Eso también es la vejez. Cuando ya sabes que un vaso no es más que un vaso. Y que un hombre no es más que un hombre, un pobre desgraciado, nada más, un ser mortal, haga lo que haga... Luego envejece tu cuerpo, no todo a la vez, no, primero envejecen tus ojos, o tus piernas, o tu estómago, o tu corazón. Envejecemos así, por partes. Más tarde, de repente, empieza a envejecer el alma: porque por muy viejo y decrépito que sea ya tu cuerpo, tu alma sigue rebosante de deseos y de recuerdos , busca y se exalta, desea el placer. Cuando se acaba el deseo del placer, ya solo quedan los recuerdos, las vanidades, y entonces sí que envejece uno, fatal y definitivamente".

Bona entrada d'Any a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Turner: La pintura al davant de tot (sempre!)

El més destacat de “Mr. Turner” és la sensacional interpretació de Timothy Spall, millor actor als festivals de Cannes, Sevilla i Nova York. També va triomfar als premis del cinema europeu. Spall dóna vida al pintor londinenc Joseph Mallord William Turner (1775-1851), fundador de l’impressionisme. Un dels millors títols independents de l'any, segons la National Board of Review.

Com quasi tots els genis, Turner tenia un caràcter molt difícil. Deixa de banda a la seva família, dona i filles, per dedicar-se les vint-i-quatre hores del dia a la pintura. Amb l’únic que té una relació més o menys normal és el seu pare, que podríem dir que treballa per ell. Molts cops li compra els materials que necessita, li prepara les pintures i, fins i tot, li fa de marxant. També em va agradar moltíssim el paper de Dorothy Atkinson, com minyona (i de vegades alguna cosa més) dels Turner. Els seus registres són il·limitats! Al pare l’interpreta Paul Jesson. Tant ell com Atkinson han treballat, principalment, en sèries de televisió.

L’altre fet destacat és la fotografia de Dick Pope, que ja havia treballat amb Mike Leigh en títols com “Another year” (2010) i “Happy, un cuento sobre la felicidad” (2008). Aconsegueix que cada paisatge sigui clavat als quadres de Turner. La seva mirada és la del pintor londinenc. Una biografia interesant, bones interpretacions i una posada en escena visualment molt atractiva. Però, tot i això, la pel·lícula no és rodona del tot. És massa llarga, dues hores i mitja, i potser no acaba d’aprofundir en la psicologia de Turner, més enllà de veure els seus quadres i de saber que tenia un caràcter ben esquerp. Els fans del personatge s’ho passaran pipa. La resta, potser no tant. Malgrat tot, una bona proposta per aquestes festes.

"MOEBIUS"

Des que vaig veure “Hierro 3” i “Samaritan girl”, del 2004, i “Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera” (2003), em vaig enamorar del cinema del coreà Kim Ki Duk. Des de llavors, he vist totes les seves pel·lícules, a més a més de recuperar les anteriors. Va debutar al 96 amb “Cocodrile”. L’última és “One on One”, que diria que no s’ha estrenat a casa nostre.

Em sap greu dir-ho, però, amb el pas del temps, Kim Ki Duk ha perdut part de l’originalitat que el va convertir en un director totalment imprescindible. S’ha especialitzat en temes escabrosos, excessivament desagradables, traspassant el límit d’allò que és permissible. Això queda claríssim a “Moebius” (2013). Visualment, és una de les pel·lícules més dures que he vist mai. Pel que veus i també pel que t’imagines. T’ho posa tot molt fàcil! Està protagonitzada per Cho Jae-hyun, Seo Young-ju i Lee Eun-woo, una de les muses del cinema coreà recent, amb títols com “Nameless Gangster” (2012), “Pietà” (2012), del mateix Kim Ki Duk; i “The Yellow Sea” (2010).

La Lee interpreta a la mare de la família protagonista. Viu amb el seu marit i el seu fill, en edat adolescent. L’home l’enganya des de fa temps i, paral·lelament, el nano, molt despert sexualment, es masturba estirat al llit. M’imagino que, en el cervell malalt de la dona, creix amb força la idea que el jove acabarà convertint-se en un home infidel, a imatge i semblança del seu pare. És per això que, una nit, mentre el nen busca el plaer en solitari, entra en la seva habitació i el capa. Quan el seu marit sent els crits i intenta ajudar-lo, la dona es posa el penis tallat del seu fill a la boca i se l’empassa. Malaltís.

M’imagino que la idea de Kim Ki Duk era reflexionar sobre el desig sexual a l’adolescència i les infidelitats, però es passa de frenada. La part més desagradable de la pel·lícula, només per fans incondicionals del coreà, és quan pare i fill inenten arribar a l’orgasme a través del dolor, fregant-se violentament cames i braços amb pedres.

"LES SET CAIXES "DORY SONTHEIMER"

 

Si s’ha llegit “Les set caixes” és impossible frivolitzar amb la paraula “nazisme”. Està escrit per Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), té 303 pàgines i l’ha publicat Angle Editorial. Dono les gràcies a l’autora per haver explicat la duríssima història de la seva família. M’imagino que no ha estat gens fàcil per a ella. Segur que hi ha un abans i un després d’escriure el llibre. L'he trobat intensíssim i molt emocionant. Un document imprescindible.

Podríem dir que la Dory va tenir una vida més o menys normal, fins que, fa uns anys, va descobrir set caixes plenes de documents en un armari de casa seva. Va ser després de la mort de la seva mare. Em col·loco en el seu lloc i segur que no m’equivoco si dic que es va quedar petrificada. Va descobrir que la seva família havia estat víctima de la persecució i de la matança dels nazis. Fins aquell dia, ella ni sabia que eren jueus. La Dory és catòlica, com els seus pares, en Kurt i la Rosl, als qui van batejar, ja a Barcelona, abans de casar-se. Fugien de l’Alemanya de Hitler. Al llarg de la seva vida, van patir en silenci, sense explicar res del seu tortuós passat a la seva filla.

Les set caixes que troba la Dory són el llegat dels seus pares. Suposo que volien que ella revelés els fets al món, sempre que ho cregués convenient. Estaven plenes de cartes, telegrames, fotografies, passaports i altres documents que evidencien el patiment de la seva família, començant pels seus quatre avis. En el llibre, se’n transcriuen un munt. Fan posar els pèls de punta. No és una novel·la. No és una aproximació de la realitat. És una fantàstica biografia, quasi epistolar, de les tres branques familiars de la Dory: les de Baviera, Praga i la Selva Negra. 26 persones mortes; i només 5 supervivents. És una vergonya que encara hi hagi gent que defensi el nazisme i el banalitzi.

A través dels documents publicats en el llibre, veiem el patiment d’una família, obligada a emigrar a diferents punts del món per intentar salvar-se. Fins que Hitler arriba al poder, ocupaven llocs de responsabilitat en la societat alemanya. La vida els anava bé. Tenien casa. Tenien diners. Tenien somnis. Tenien llibertat. Però, de cop i volta, sense entendre perquè, els nazis els hi prenen tot. Només poden quedar-se cent marcs i les coses que hi càpiguen en una maleta. Res més. A “Les set caixes” també es reprodueixen els reglaments de la llei de ciutadania del Reich, com el de 14 de novembre de 1935, amb aquests dos punts: 1-. Un jueu no pot ser ciutadà del Reich. No té cap dret a vot en els afers polítics; no pot ocupar càrrecs públics. 2-. Els funcionaris jueus quedaran jubilats el 31 de desembre del 1935. No calen comentaris.

Després de reconstruir el seu passat, la Dory s’ha dedicat a viatjar pel món, per iniciar contactes amb familiars que ni sabien que existien. Una experiència molt enriquidora que espero que, amb el pas del temps, li ajudi a mitigar el dolor. Oblidar, no oblidarà mai. Però pot estar orgullosa: els seus mai van perdre la dignitat.

“L’aparició de les set caixes va comportar un punt d’inflexió en la meva vida. Han estat mesos de lectura, d’estudi, d’identificació de cares i noms que desconeixia, de poder-los situar en el meu arbre familiar, de saber què va passar i assimilar la veritat, superar les pors i... poder-ho explicar. Un cop coneguda la veritat, entenc l’enfonsament físic i psíquic de la meva mare quan va morir el pare. No era només el marit. Era el seu confident i còmplice, l’única persona amb qui havia compartit tots aquells anys tan durs. Tots dos van decidir segellar les seves poques per poder mirar cap al futur i educar els fills amb llibertat i amor, i sense rancor”.

Bon Nadal a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Vivim envoltants de sants i no ho sabem?

Hi ha qui diu que Bill Murray sempre fa el mateix paper. Fins i tot podria estar-hi d’acord! A “St. Vincent”, però, la seva interpretació és espectacular, al nivell de la mítica “Lost in traslation” (2003). És la segona pel·lícula dirigida per Theodore Melfi, després de la desconeguda “Winding Roads” (1999). “St. Vincent” té dues nominacions, la de millor pel·lícula (en la modalitat de comèdia o musical) i la de millor actor.

Murray fa de Vincent, un vell solitari i rondinaire a qui no li agrada relacionar-se amb quasi ningú. De fet, està de sort, perquè, paral·lelament, són poques les persones que volen tenir contacte amb ell. Salvant les distàncies, em va recordar el paper del gran Clint Eastwood a “Gran Torino” (2008). Qui sí que s’apropa a en Vincent, cobrant, que quedi clar, és la Daka, una “dama de la nit” embarassada. La interpreta una infladíssima Naomi Watts, sensacional, com sempre. També fa un gran paper Melissa McCarthy (“La boda de mi major amiga”, 2011), com a nova veïna d’en Vincent, separada i amb un fill a càrrec seu. Al nen li dóna vida Jaeden Lieberher, que també està francament bé.

Amb aquest extraordinari repartiment, la pel·lícula hauria de ser rodona, però, malauradament, no ho és. Li falta alguna cosa perquè, en cap moment, acabes de fer-la teva. Melfi ens explica la història d’en Vicent, un home arruïnat, amb un munt de deutes pendents. Somia a tenir un dia de sort a l’hipòdrom i començar a sortir del pou, però sempre perd i tot empitjora. La seva insulsa vida fa un petit canvi quan la Maggie i l’Oliver es muden just al costat de casa seva i, quasi per accident, comença a fer de mainader del nen. Potser no és el millor exemple per a la criatura... o potser sí? “St. Vincent” és una pel·lícula simpàtica, amb un missatge positiu (sobretot al final) i bones interpretacions. Per passar l’estona.

"ORÍGENES

“Orígenes”, del nord-americà Mike Cahill, va guanyar el premi a la millor pel·lícula en l’últim Festival de Sitges. És una història de ciència-ficció “mínimament lógica". Ho dic perquè la hipòtesi que planteja no costa d’entendre, més enllà que la “comprem” o no. Res a veure amb la paranoia que ens explicava Nolan a “Interstellar”, per citar un exemple recent. Dura quasi dues hores i passa francament bé.

Aquest cop, el protagonista principal de Cahill (“Otra Tierra”, 2011) és Ian Gray, un especialista en biologia molecular, especialitzat en l’evolució de l’ull humà. La seva vida és més aviat normal, fins que coneix una noia molt especial, en una moguda festa nocturna. Com que era de disfresses, no li veu la cara, tot i que queda perdudament enamorat dels seus ulls. De fet, aquests ulls, amb un iris multicolor, són l’única pista que té per intentar trobar-la. Va marxar de cop, abans que pogués preguntar-li el nom ni el telèfon. A Gray l’interpreta Michael Pitt, que té una retirada amb Johnny Depp. El seu paper convenç!

La misteriosa desconeguda és la guapíssima Astrid Bergès-Frisbey, que fa de Sofi, una model amb un perfil molt espiritual, que creu en la reencarnació i en el més enllà. El seu sisè sentit queda contraposat amb les ments científiques d’en Gray i de la seva ajudant, de qui fa Brit Marling, que ja va treballar amb Cahill a “Otra Tierra”. Si peneau veure aquesta pel·lícula, estalvieu-vos el tràiler de totes totes, perquè ho explica absolutament tot. És un dels pitjors de la història del cinema. Només explicaré que l’Ian i la Karen podrien en estar a punt de fer un descobriment d’abast mundial. Només explicaré això i que la nena que surt al final de la pel·lícula, la Salomina, té uns ulls espectaculars. Serà difícil d’oblidar-los.


"EL JARDÍ DELS DÉUS" (GERALD DURRELL)

Gràcies a Viena Edicions estic llegint tot un seguit de llibres “clàssics” que mai havien estat traduïts al català. L’últim és “El jardí dels Déus”, de Gerarld Durrell (1925-1995), a càrrec de Jordi Arbonés. Tanca la trilogia de l’illa grega de Corfú, després de “La meva família i altres animals” i “Ocells, bèsties i parents”. Queda clar que Durrell, nascut a l’Índia, era un apassionat de la fauna i de la flora.

A Corfú, l’autor del llibre hi va viure uns quatre anys, amb la mare i els seus tres germans, en Larry, en Leslie i la Margo. Per tant, entenc que el llibre és autobiogràfic. M’ho he passat pipa llegint-lo, perquè el sentit de l’humor de Durrell és excepcional. Les escenes en què narra les visites dels “amics desconeguts” d’en Larry, amb comte francès inclòs, són divertidíssimes. També la del vell turc, casat amb tres dones, que arriba a l’illa amb la intenció de demanar la mà de la Margo. La mare d’en Gerald no para de cuinar. Casa seva sembla un hotel, però és l'única que hi treballa! La resta només menja. En Larry és qui té pitjor caràcter, queixant-se constantment dels animals que omplen la casa, que cada cop s’assembla més a un zoo. En Leslie és un apassionat de les armes i la Margo només està preocupada per la seva aparença exterior.

Més enllà de les persones, els veritables protagonistes del llibre són els animals que recull i fins i tot compra o bescanvia en Gerald, acompanyat quasi sempre dels seus tres gossos: en Roger, en Widdle (pixum) i en Puke (vomitat). Quan va per mar, hi va amb la seva estimada barca, coneguda amb el nom de Bootlebumtrinket. De vegades, va acompanyat per un savi, molt més gran que ell, que es diu Spiro Hakiòpoulos, tot un personatge. En Gerald té la seva habitació i la galeria plena de gàbies amb mussols, peixos, sargantanes i un munt d'espècies més. Les estudia totes. La casa comença a quedar-se petita, però no és l’únic problema. També necessita més aliments per donar de menjar a tota la tropa, que creix per moments.

En Gerald, que al llibre diria que té uns dotze anys, no té aturador. De la seva mà, coneixem tots els racons de Corfú i, sobretot, els animalons que hi viuen. L’escriptura de Durrell és molt directa i descriptiva. Es nota la seva passió per la natura i tot el que l'envolta. Segur que va tenir una infantesa divertidíssima. Treure’l de l’illa segur que no va ser gens fàcil. L’escena d’en Leslie matant pardals per alimentar tres polls de duc, amb una animalista prenent el te amb la seva mare a la galeria, és espectacular. És fàcil imaginar-se l’escena, amb els pardals caient un per un sobre de la taula. De fet, “El jardí dels Déus és un llibre” molt visual, completament imprescindible.

“Quan es va haver refet, va fer una visita al mercat de peix de la ciutat i comprà una gran quantitat de sardines fresques. En tornar nosaltres d’una agradable excursió matinal de compres, vam trobar que a la cuina i als encontorns no s’hi podia estar. En Jiji, brandant el ganivet amb què esbudellava el peix abans d’estendre’l a la banda del darrere perquè s’assequés al sol, batallava amb el que semblava la població sencera de mosques, borinots i vespres de les illes jòniques. L’havien picat unes cinc vegades i tenia un ull inflat i mig clos. L’olor de les sardines en ràpid procés de descomposició era sufocant i tot el trespol de la cuina i la taula apareixen coberts d’una capa d’argentades escates, sardines i bocins d’entranyes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy

“Tots necessitem il·lusions per viure”

“Magic in the Moonlight”, l’última pel·lícula dirigida per Woody Allen, és felicitat pura! Cal retrocedir molts anys enrere per trobar-ne una de tan rodona. Potser “Melinda and Melinda” (2004)? Es tracta d’una comèdia romàntica, datada als anys 20, que passa al sud de França. Allen ens torna a parlar de màgia, com ja va fer, per exemple, a “La maldición del Escorpión de Jade” (2001).

Hi haurà qui digui que, argumentalment, “Magic in the Moonlight” és una pel·lícula senzilla. Hi estic completament d’acord, però aquesta senzillesa és, precisament, una de les seves virtuts. A més a més, els dos protagonistes principals, Colin Firth (“El discurso del Rey”, 2010) i Emma Stone (“Criadas y señoras”, 2011) estan sencionals. Ell interpreta a l’Stanley, un mag famós mundialment. Actua sota aparença xinesa, amb el nom de Wei Ling Soo. Fora dels escenaris, ningú el reconeix. Ella fa de Sophie, una mèdium de qui ell no se’n refia ni un pèl. L’Stanley és un home científic, molt racional, i està convençut que ningú, absolutament ningú, pot comunicar-se amb el més enllà. És per això que, a petició d’un amic, que també és mag, intentarà desemmascarar a la Sophie, que està fent fortuna, amb les seves prediccions, a casa dels milionaris Catledge. I diu que arribarà fins on faci falta!

Allen, obsessionat amb la vida, però sobretot amb la mort, ens diu que necessitem il·lusions per viure; una raó per abraçar-nos-hi amb tota la força del món. De vegades, no és necessari fer-se tantes preguntes i gaudir del moment... mentre sigui possible. La posada en escena de la pel·lícula és brutal, amb uns paisatges idíl·lics i una música que et transporta a èpoques pasades, amb el “Sweet Georgia Brown” que va popularitzar Louis Armstrong al capdavant. Dels personatges secundaris em quedo amb la gran Jackie Weaver (que dóna vida a la mare de la família Catledge) i amb l’Eileen Atkins, que és la tieta de l’Stanley. La darrera xerrada que mantenen ells dos a la pel·lícula és sensacional. Agradarà més o menys, però és impossible sortir del cinema sense un somriure als llavis. N'estic segur!

"TREN DE NOCHE A LISBOA"

Crec que no he vist cap pel·lícula de Bille August que m’hagi agradat. Una de les més conegudes és “La casa de los espíritus” (1993), basada en la novel·la de l'escriptora xilena Isabel Allende. Aquest cap de setmana he vist “Tren de noche a Lisboa”, adaptació cinematogràfica del llibre de Pascal Mercier. El millor de tot són les vistes de la ciutat, que és encantadora, en tots els sentits.

El protagonista principal és Raimon Gregorius, un professor a qui interpreta Jeremy Irons. Un dia, mentre es dirigeix a l’escola on fa classes, impedeix que una noia jove salti des de dalt d’un pont de la ciutat de Berna, a Suïssa. Poc després, ella desapareix, oblidant-se l’abric vermell que portava posat quan la va conèixer. En una de les butxaques, hi ha un petit llibre en portuguès, i un bitllet de tren. En Raimon comença a llegir-lo amb una passió desenfrenada, fins al punt que decideix viatjar a Portugal per buscar a l’autor i, si és possible, descobrir més coses dels seus protagonistes. Al final d’aquest apassionant camí, fins i tot podria trobar-hi la noia a qui va salvar la vida.

Darrere del llibre, Gregorius hi descobreix una història amb gran contingut polític, amb persones que van fer costat a la resistència; persones que fa molts anys que no es veuen i que, en molts dels casos, no han tornat a saber-ne res de la resta. Hi ha coses que millor que es deixin com estan. Entre els actors secundaris hi destaquen Mélanie Laurent i Lena Olin (que interpreten a la mateixa persona, de jove i de gran), Bruno Ganz, Christopher Lee i Charlotte Rampling, que és la germana de l’autor del llibre que fa perdre el son a en Gregorius. A “Tren de noche a Lisboa”, tot m'ha semblat precipitat, sense massa sentit. És veritat, però, que la vida ordenada i monòtona del professor tampoc en tenia massa, de sentit, fins que decideix donar-se una segona oportunitat.

"MILENA O EL FÉMUR MÁS BALLO DEL MUNDO"

 

Vaig descobrir al mexicà Jorge Zepeda Patersson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) llegint “Los corruptores”, una novel·la que he recomanat un munt de cops. Quan vaig saber que havia guanyat el Premi Planeta 2014 en va fer molta il·lusió. “Milena o el fèmur más bello del mundo”, que té 476 pàgines, és igual o millor. No és necessari llegir el llibre anterior, però estaria bé. Tot està força relacionat.

I és que els grans protagonistes de la darrera obra de Zepeda Patterson tornen a ser “Los Azules”, un grup d’amics molt especial. Està format per un periodista (Tomás Arizmendi, no sé si és l’alter ego de l’autor), una política important (Amelia Navarro) i un especialista en alta seguretat (Jaime Lemus). A “Los corruptores" hi havia un quart “Azul”, en Mario, que aquest cop es troba de viatge. Queda clar, però que tornarà aviat. El llibre comença amb la mort de Rosendo Franco, director d’El Mundo -diari on treballa en Tomás- i la desaparició de la seva amant i protegida, una prostituta que respon al nom de Milena. Quan només tenia setze anys, va ser enganyada i venuda com a esclava sexual. Els seus caps, encapçalats per Bonso, El Turco i Vila-Rojas, li han fet la vida impossible. Amb Franco, molt més gran que ella, no era feliç del tot, però com a mínim se sentia protegida.

Aquest cop, Zepeda Patterson ens regala una novel·la plena d’acció, amb amor, abús de poder i, sobretot, contactes d’alta volada en un món totalment globalitzat. L’anàlisi que fa de les xarxes de prostitució i del contacte que tenen els seus caps amb els polítics mexicans és espectacular. Hi surt molt Marbella, amb referències a Jesús Gil, i a les màfies russes que, segons ell, dominen la Costa del Sol amb moltíssima autoritat. A la Milena la busca tothom: els seus propietaris, els russos, “Los Azules” i, per si fos poc, en Luis, en Vidal i la Rina. A tots tres ja els coneixem de “Los corruptores”. En Luis, un hacker molt ben connectat amb tot i tothom, el seu amic Vidal –que comença a col·laborar amb l’empresa d’en Lemus-, i la Rina, l’única supervivent d’una família a qui assassinen quasi per error en el llibre anterior.

Què té d’especial la Milena? Doncs que guarda una llibreta amb els secrets inconfessables dels seus principals clients... i alguna cosa més. “Una puta que escribe es un problema”, diu un dels protagonistes. No podia estar més encertat. “Milena o el fémur más bello del mundo”, un títol molt llarg, i amb molt de sentit, per una novel·la imprescindible. Segur que molt més real del que tots ens podem imaginar.

“La pantalla mostraba un glóbulo rojo desplazándose amenazadoramente en dirección a un punto azul. Primero sorprendido y alarmado y luego alarmado, Vidal advirtió que la mota iluminada que representaba a Luis en el croquis que desplegaba la pantalla de su teléfono acudía a toda prisa a la ubicación exacta donde él se encontraba. No pudo evitar que a su mente acudieran imágenes cinematográficas de virus mortales precipitándose contra una célula sana para luego devorarla, contempló hipnotizado la aproximación de su amigo y se preguntó cómo diablos sabría que él acechaba al trío desde la noche anterior".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El teorema no l'entén ni Terry Gilliam!

Escriure sobre “The Zero Theorem” és tan difícil com resoldre la hipòtesi que dóna títol a la pel·lícula. Terry Gilliam és un director complicat i, aquest cop, diria que es passa de frenada, molt més que en els seus últims títols. Visualment, la similitud amb “Brazil” (1985) és evident, però l’argument és força confús i no acaba de connectar del tot amb l’espectador, com a mínim amb mi. Prescindible.

A més a més de “Brazil”, d'aquest director sempre em quedaré amb “Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores” (1975), amb “El sentido de la vida” (1982) -totes dues compartint direcció amb Terry Jones, en els millors moments de Monty Python- i amb “12 monos” (1995), ja en solitari. Per “The Zero Theorem” compta amb un repartiment de luxe, encapçalat per Cristoph Waltz, Matt Damon, Tilda Swinton i Mélanie Thierry. Waltz dóna vida a Qoehn Leth, un home solitari i  estrany que viu en una església. La va comprar després que s’incendiés, a una asseguradora. Treballa per una empresa intentant resoldre el "teorema del zero", com molts altres companys. Quan parla ho fa en plural, se suposa que pateix doble personalitat, i espera (o esperen) una trucada que no arriba mai.

Matt Damon, pràcticament irreconeixible, és el cap d’en Leth i la Tilda Swinton, especialitzada en papers extrems, la psicòloga que el tracta a través de la pantalla de l’ordinador. Parlo, per exemple, de les seves aparicions a “El gran hotel Budapest” (2014), “Rompenieves” (2013) i “Monrise Kingdom” (2012)... Espero que no acabi embogint! Quin és el missatge de la pel·lícula? Doncs diria que intenta explicar-nos que ens hem de concentrar en el present, en lloc de somiar en coses d’un futur que potser no arribaran mai. Es tracta de viure al dia i gaudir dels petits plaers que, moltes vegades, potser no sabem apreciar. Thierry interpreta a Bansley, una noia que, tot i que possiblement tampoc no està massa bé del cap, intenta recuperar Leth per a la societat.

En un món no massa llunyà, on la tecnologia ha deixat en segon pla les relacions humanes, la majoria de contactes ja són virtuals. Per què ens hem de parlar cara a cara, mirant-nos els ulls, si podem fer-ho a través d'un ordinador? Gilliam ens retrata el futur -és veritat- però diria que, malauradament, no s'allunya massa de la nostra realitat. En Leth i la Bansley s’entenen més a través de les noves tecnologies que personalment, com hauria de ser. Evidentment, el director britànic segueix preguntant-se per l'origen de la vida, com ha fet al llarg de la seva carrera.

"MATAR AL MENSAJERO"

Vaig anar-la a veure sense saber-ne massa cosa i em va sorprendre molt positivament. Em refereixo a “Matar el mensajero”, de Michael Cuesta, amb una llarga trajectòria en el món de la televisió, amb sèries com “Homeland”, “True Blood”, “Dexter” i “A dos metros bajo tierra”. Aquest cop, la història de Cuesta està basada en fets reals i ens explica la història del periodista nord-americà Gary Webb.

A Webb l’interpreta un grandíssim Jeremy Renner, a qui no fa massa vaig veure a “El sueño de Ellis” (2013). És un dels actors de moda. Del repartiment també em va agradar molt Mary Elizabeth Winstead (que fa de la seva dona) i Oliver Platt, el director del diari San José Mercury News. Cuesta compta amb secundaris de luxe, com Andy García o, Ray Liotta. També té un petit paper l’espanyola Paz Vega, que està guapíssima com la xicota espavilada d’un traficant de drogues. Surt poc, però el seu és un personatge clau en l’elaboració de la història. Feia temps que no la veia al cinema. De fet, si passa a la història diria que ho farà com a protagonista d'un títol de fa molts anys, “Lucía y el sexo” (2001).

“Matar al mensajero”, que dura dues hores, és una pel·lícula político-periodística compromesa i amb molt de ritme. Fas costat de Gary Webb des del primer moment i et preguntes què faries si et trobessis en una situació similar. Què és prioritari explicar la veritat o mirar per la seguretat de la teva família? L’únic que explicaré de l’argument és que Web descobreix que els barris negres dels Estats Units van ser inundats de crac per recaptar diners per comprar armes i donar suport a la contra de Nicaragua. Qui estava darrere de tot? Segons el periodista, la CIA! Lògicament, els seus descobriments no agradaran gens ni mica al govern, que intentarà ensorrar la seva reputació per tots els mitjans possibles.

"OFRENDA A LA TORMENTA"

Trobaré a faltar a la inspectora Amaia Salazar, la gran protagonista de la sensacional trilogia del Baztan, escrita per Dolores Redondo (Donosti, 1969). En castellà, l'ha publicat Destino; i en català, Columna. "Ofrenda a la tormenta", que va sortir a la venda la setmana passada, té 546 pàgines i és igual o fins i tot millor que els dos anteriors: "El guardián invisible" i "Lagado en los huesos". A la seva propera novel·la no hi sortirà Salazar, però tornarà, segons em va dir a TV3.

Sempre s'ha parlat de trilogia, que ho és, però és millor analitzar l'obra de Redondo en el seu conjunt, com un llibre únic, que és el que realment és. Per què ho dic? Doncs perquè s'ha de llegir des del començament. És impossible entendre "Ofrenda a la tormenta" si abans t'has empassat les dues parts anteriors. Tot està relacionat, retroalimentat i, sobretot, molt ben lligat. Sense conèixer els crims dels "Tarttalo" i els del "Basajaun" és impossible concentrar-se en els de l'"Inguma", protagonista d'aquesta tercera part.

Aquest cop, després de resoldre els dos casos anteriors, la inspectora Salazar ha de descobrir si hi ha alguna cosa estranya darrere de les morts de nens més petits de dos anys. A tots se'ls va diagnosticar "mort de cuna", una espècie de mort sobtada. Ella no ho veu gens clar, encara menys quan sospita que algun dels cossets pot haver estat robat. A la seva germana bessona també la van matar quan va néixer i el seu cos tampoc no el van trobar. És per això que la inspectora Salazar vol arribar al final, agafant-s'ho com si fos un cas personal.

 CIENTÍFICA, PERÒ POTSER NO TANT

La radiografia que Delgado fa de Salazar torna a ser espectacular. Al seu costat, vivim els problemes que té amb els seus companys de departament, la veneració cap al jutge Markina, els seus estira i afluixa amb la seva parella, en James, i el seu amor boig pel seu fill Ibai. Però, sobretot, vivim la seva relació amb la tieta Engrasi.

Estic segur que, sense la tieta, que és qui la manté amb els peus al terras, seria incapaç de tirar endavant. Igual que en els anteriors llibres, Salazar, amb una ment científica i, al principi, un pèl quadriculada, ha de obrir-se de mires i assumir que no tothom pensa com ella. És veritat que ha crescut escoltant moltes coses sobre les tradicions celtes i el món de la natura, però sense acabar-ho d'assimilar. La Engrasi és qui li fa veure que tot és possible. Fins i tot, que hi hagi sectes -aquí comença tot- que encara puguin venerar la natura, amb ofrenes humanes incloses. Serà difícil trobar una novel·la negra tan viva, lògica -perquè ho és- i elèctrica com aquesta. Felicitats, Dolores. Ets gran!

"Eran más de las once cuando llegó a Elizondo. Atravesó la desierta calle Santiago y, tras cruzar el puente, giró a la derecha y luego a la izquierda tras el Trinquete para ver Juanitaenea. El huerto, abandonado desde la detención de Yáñez, comenzaba a evidenciar la falta de cuidados. Observó que algunas de las altas cañas que sostenían los cultivos se habían caído, y en la parte más cercana a la carretera, donde llegaba a alumbrar las luz de las farolas, vio que habían crecido unos indeseables hierbajos. Con la escasa luz de aquella noche de luz creciente, la casa presentaba un aspecto casi siniestro, a lo que contribuían los palés de material de obra amontonados en la entrada sin ningún orden".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy