La mort del comanador (Haruki Murakami)

Haurem d'esperar fins a l'any que ve per saber com acaba "La mort del comanador", del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). El llibre 1, que va sortir a la venda dimecres passat, es llegeix d'una tirada. Té 428 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, traduït al català per Albert Nolla. Un cop més, la història que ens explica es mou en el límit que separa la realitat de la ficció. És el vint-i-dosè llibre que llegeixo d'ell.

En aquesta ocasió, el protagonista principal és un pintor que, per circumstàncies de la vida, acaba fent retrats, sense que li agradi massa la seva feina. Això sí, ho fa amb tota la professionalitat del món, deixant als seus clients encantats. Pinta pels altres; quasi mai per ell. Quan la seva dona el deixa, tot comença a canviar. Primer es dedica a viatjar sense rumb pel país, fins que decideix establir-se en una solitària cabanya, al capdamunt d’una muntanya. Li cedeix un amic, amb qui de jove havia estudiat Belles Arts. Fins fa poc hi vivia el seu pare, el famós pintor Tomohiko Amada, que ja és molt gran i està ingressat en una residència.

En ocupar casa seva, el pintor de retrats s’interessa per la carrera d’Amada. Vol saber què li va passar a Viena, coincidint amb l’annexió d’Àustria a Alemanya en ple domini nazi. Va tornar d’allà renunciant a la pintura occidental, que l’havia caracteritzat fins al moment, per entrar de ple en la japonesa, que el marcarà la resta de la seva carrera. Un dia, quasi sense voler, descobreix a casa un quadre sense catalogar d’Amada, “La mort del comanador”, pintat amb una violència extrema. Després de mirar-se’l molt, el relaciona amb l’òpera Don Giovanni. La troballa quasi coincideix en el temps amb l’arribada a casa seva d’en Wataru Menshiki, un misteriós home de negocis que treballa amb ‘informació’.

Després de molt temps, Murakami torna a escriure en primera persona. M’he llegit pràcticament tota la seva obra (a excepció d’un parell de llibres) i podria dir que ja no em sorprèn massa, tot i que segueix agradant-me molt. A “La mort del comanador” és ofereix una mica més del seu ‘menú’ habitual. Un personatge solitari amb dubtes existencials, un profund forat a terra que convida pensar, una misteriosa campaneta que dringa sense massa explicació, la lluna, alguna referència als gats... Al jove pintor, amb dubtes sobre què és real i que no ho és, li fan un últim encàrrec, que no pot rebutjar. Tenia la intenció de deixar de banda dels retrats, però les circumstàncies faran que l’acabi pintant, a canvi d’una insultant quantitat de diners. Serà en aquest moment quan comenci una inesperada transformació artística i personal. Murakami en estat pur. Recomanable pels seus fans.

“-Sí, quan diu que a la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes. Abans, quan he dit que no em podia estar més estona tancat al forat perquè era perillós, em referia a això.
No vaig saber com respondre a aquelles paraules. En Menshiki no va dir res més. Va fer un gest amb la mà per la finestreta oberta i, enmig del brunzit agradable del motor V8, va desaparèixer de la meva vista juntament amb el quadre amb la pintura encara humida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Los dieciséis árboles del Somme

De vegades avançar és impossible, si no fas un pas enrere. T’atures i intentes saber d’on vens. És la millor manera de descobrir cap a on vas. I si no que li preguntin a l’Edvard Hirijfell, que viu amb el seu avi Svere en una granja de Noruega. Fins ara no s’havia fet massa preguntes, tot i que del seu passat en sap ben poques coses. Els seus pares van morir quan ell només tenia tres anys. Ara, complerts els 23, ha arribat el moment de passar a l’atac.

L’Edvard és un dels grans protagonistes de “Los dieciséis árboles del Somme”, de Lars Mytting (Fâvang, Noruega, 1968). Està traduït per Cristina Gómez Baggethun i publicat per Alfaguara. Té 467 pàgines. Després que enviïn a la granja un taüt de bedoll, de manera anònima, el jove decideix deixar-ho tot momentàniament i seguir el rastre de l’Einar germà del seu avi, desaparegut des de fa molts anys. Ell seria l’ebenista que hi hauria darrere d’aquest fèretre d’orfebreria fina. La fusta, sobretot de noguer, té un pes determinant en aquesta obra, que manté el misteri fins al final. L’Edvard va perdre els seus pares l’any 1971, quan van trepitjar una granada a l’antic camp de batalla del Somme, concretament al poble d’Authuille, d’on era originaria la seva família.

Ara el jove granger vol descobrir què feien els seus pares en aquell municipi francès i perquè ell va estar quatre dies desaparegut. A més a més, a ell el van trobar molt lluny d’allà. Algú el va deixar en un consultori mèdic... Al camp de batalla del Somme, en el decurs de la Primera Guerra Mundial (any 1916), hi va haver més d’un milió de morts, ferits i desapareguts. En el seu camí cap a la veritat, l’Edvard es creua amb la Gwen. Es tracta d’una misteriosa noia, que sembla que l’esperava des de feia anys. Tots dos busquen la mateixa cosa, que ja va enfrontar als seus avis quan eren joves. El temps passa i els problemes es mantenen, ara gestionats per les terceres generacions. Els Daireaux, reconvertits en Hirijfell, contra els Winterfinch. Amor i pèrdua al llarg d’anys i panys.

Mytting té una gran capacitat de descripció. De llocs i de coses, amb les peces de l’Einar al capdavant. Quan parla de la petita illa de Haaf Gruney, a Shetland, a l’Atlàntic Nord, ho fa amb moltíssima passió. Sembla que t’hi trobis. Sap transmetre molt bé la sensació de soledat, de fred i d’abandonament. Hi va viure en el seu dia el germà de l’Svere, potser per purgar els seus pecats, i ara li toca a l’Edvard, en el procés de descobrir qui és realment. A la recerca de la veritat el granger també passa per Edimburg. La Hanne (la seva xicota de joventut), una càmera de fotografiar Leica, una escopeta amb una culata de fusta, de valor incalculable, i un capellà que calla més del que sap ajuden a completar aquest mosaic on, al final, tot encaixa.

“Los dieciséis árboles del Somme”, escrit en primera persona, és la novel·la guanyadora del Premi dels Libreters de Noruega. Una obra diferent, que sorprèn i emociona. Una aposta segura.

"Me contó que había sido una adolescente sobreprotegida y que se derrumbó cuando su abuelo murió al tropezar en las escaleras y no lograr agarrarse. Entonces el sheriff le entregó unas escrituras de usufructo, las de Haaf Gruney, donde decía que un tal Edvard Daireaux Hirifjell, un chico de la misma edad que ella, heredaría el usufructo a la muerte de Einar. Según decía, ese día salió a mirar la isla con prismáticos. Vio el humo de turba de la chimenea y pensó en el extraño carpintero de ataúdes que, de vez en cuando, veía en el embarcadero del ferri, pero al que nunca había saludado. ¿De verdad tenía un heredero? Así dieron comienzo sus fantasías sobre como sería yo y que aspecto tendría".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El quadern suís (Quim Torra)

El formatge gruyère no té ni un forat. El perforat és l’emmental! En els últims cinquanta anys, a Espanya la jornada laboral s’ha reduït un dotze per cent. A Holanda, el 34. Ningú hauria d’enfrontar-se a una fusió sense llegir “Vida privada”, el clàssic de Josep Maria de Segarra. Són tres de les coses que el president de la Generalitat, Quim Torra (Blanes, 1962), ens explica a “El quadern suís”. Està publicat per Proa i té un total de 360 pàgines.

Va viure un any i mig a la ciutat suïssa de Winterthur, enviat per l’empresa d’assegurances per qui treballava. De manera inesperada, aquesta es va veure immersa en un procés de fusió i el seu futur laboral va quedar en entredit. Va aprofitar l’experiència per viatjar i intentar conèixer el país com el palmell de la seva mà. Tot això va passar els anys 2006 i 2007. “El quadern suís” és un llibre dens. S’ha de llegir amb molta atenció i sense presses. L’autor combina un munt de reflexions al voltant del món de l’empresa amb història, geografia, literatura, cinema i música. Atenció amb la dada: l’índex de noms s’enfila fins a les 16 pàgines! Molts d’ells són escriptors, encapçalats per alguns dels catalans exiliats a Suïssa. Gaziel, Pla, Eugeni Xammar i Mercè Rodoreda, entre altres, van escriure en el seu dia sobre aquest país i ell ho explica en el llibre. També fa referència a Ramon Llull.

Però no només se centra en Catalunya i els catalans. Quim Torra es pregunta, per exemple, perquè va callar la Creu Roja en la Segona Guerra Mundial i va permetre tantes morts inútils. Reflexiona sobre Guillem Tell, heroi mític de la independència suïssa, i explica que les estades del pintor de William Turner van estimular la seva fascinació pels Alps. Dades, dades i més dades. “El quadern suís” es converteix en una petita enciclopèdia de butxaca, amb lloc per tot. No s’oblida dels tres-cents mil refugiats que van trobar asil a suïssa ni de la història de l’empresari barceloní Julio Muñoz Ramonet, que va passar els seus últims cinc anys de vida al balneari de Bad Ragaz, municipi del Cantó de Sankt Gallen. Torra sembla haver passat mitja vida entre llibres.

Lògicament, en aquesta obra l’actual president de la Generalitat també parla de la situació política catalana, i aprofita per fer algunes comparacions amb Suïssa. Enveja que allà hi convisquin, amb tota la normalitat del món quatre llengües: l’alemany, el francès, l’italià i el romanx Amb una gran dosi d’ironia també fa referència a les relacions entre Catalunya i Espanya, que sempre han estat distants i desafortunades. Entre altres coses escriu, “L’independentisme ha de fer alguna cosa més que guanyar: ha de defensar la seva victòria”. Un llibre recomanable.

“Recapitulo: què ha passat a Catalunya durant aquest any (2007). Gairebé res. En plenes negociacions de l’Estatut, en Mas pacta amb el president espanyol la circumcisió estatutària. ERC no ho accepta i és expulsada del govern. Alhora el president Maragall es veu obligat a convocar eleccions per pressions del seu propi partit. Es fa la consulta, que guanya el cap de l’oposició. El partit que més perd en les eleccions, els socialistes, aconsegueix la presidència gràcies al partit quer uns mesos abans havia expulsat. Tot plegat, poca cosa. Un petit exemple de l’apassionant món de la política catalana”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)

El drama dels refugiats omple les pàgines de “Les formes del verb anar”, de Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967). La traducció és de Marta Pera Cocurell. Té 341 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Ha guanyat el Premi Thomas Mann, l’Strega Europeu i també va ser finalista del Premi al Millor Llibre Alemany. És una nova mirada sobre aquest greu problema que, directament o indirecte, ens afecta a tots.

En Richard és un professor de Filologia clàssica vidu i jubilat. Té una vida ordenada i podríem dir que força rutinària, ara que ja no fa classes. No té dona, fill ni parents propers. Només algun amic. Tot canvia quan un dia com qualsevol altre passa caminant per Alexanderplatz, a Berlín, ciutat on resideix, i veu uns africans en vaga de fam. Inicialment, no li dona massa importància. Més tard, recorda que, quan era més jove, ell també va haver de fugir, de Polònia, durant la Segona Guerra Mundial, i relaciona tots dos fets. És llavors quan decideix implicar-se amb els refugiats. Ni ell mateix podia imaginar-se fins a quin punt. La bola de neu creix per moments. Embolica que fa fort!

Les visites d’en Richard als refugiats, inicialment per curiositat, són cada cop més constants. Passa de fer-los tot un seguit de preguntes, només per recaptar informació, a intentar que siguin una mica més feliços. S’adona que els africans estan perduts en un laberint burocràtic i que sempre els falta un paper o un altre per aconseguir regularitzar la seva situació. Si hi ha sort, de forma momentània, està clar. La societat que els hauria d’acollir els rebutja frontalment i sense miraments. L’Europa culta, satisfeta i insolidària no agrada gens a en Richard, que sap que algun dia morirà i ningú se’n recordarà d’ell. És per això que ha d’actuar, ara que encara pot. A l’Osarobo li fa classes de piano, al Rufu l’ajuda a llegir Dante, a l’Ithemba a fer diverses gestions, al Karon li compra un terreny a Ghana... El què calgui.

“Les formes del verb anar” és un llibre poderós. L’autora no intenta alliçonar-nos ni portar-nos cap a un bàndol en concret. Ens explica el problema dels refugiats, amb casos concrets, i els inconvenients que tenen tan ells com el país que els acull, en aquest cas Alemanya. Queda clar que s’ha de legislar i que s’ha de fer amb lògica i amb molt d’estudi. S’han de trobar solucions que agradin mínimament a tothom. I han de ser els governs qui decideixin, no les persones com en Richard, amb un marge més o menys limitat. El problema que té el professor cap al final del llibre, i que no explicaré, convida a la reflexió. Compte amb els tòpics... On va una persona que no sap on ha d'anar? Molts cops, a la deriva. A veure si troben el mort del llac.

“De la mateixa manera que al principi, quan els homes encara vivien al seu barri, considerava que els mòbils eren potser la variant del luxe més humil, però un luxe al capdavall, tampoc no podia entendre per què coi cada refugiat necessitava un abonament mensual de transport. Una persona que no té feina ni diners per anar al museu? Per què no anaven a passejar al voltant del llac, posem per cas? I si el que volien era anar a la ciutat, perquè no viatjaven en negre -sense pagar-? De debò, ¿Com és que els negres no viatjaven en negre, pensava al principi, i somreia en silenci, amb aquell somriure amb què se sorprenia de vegades des que s'havia jubilat. Però ara sap més coses: durant aquests mesos de presa de decisions en què el Senat berlinès ha concedit classes d'alemany als refugiats i les autoritats els citen per una entrevista a la qual han d'acudir forçosament, l'Estat també els ha de proporcionar els bitllets per als viatges. Durant aquesta etapa, però, i només per aquest temps.”

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

La dama de blanc (Wilkie Collins)

He de reconèixer, greu error, ho sé, que encara no havia llegit “La dama de blanc”, de Wilkie Collins (Londres, 1824-1889). He aprofitat que s’ha publicat per primer cop en català, traduïda, diuen que magistralment, per Lluís Comes Arderiu. És un llibre molt llarg, 816 pàgines, però és quasi impossible deixar-lo. Publicat per l'editorial Proa, està considerat com un dels precursors del gènere de detectius. No m'estranya gens. Aposta segura.

Un dels grans èxits de la novel·la és la profunditat dels personatges, començant per la dama de blanc que dona lloc al títol. Misteriosa, poruga, torturada i amb un passat que ni pot ni vol oblidar. Principalment, Collins col·loca l’acció a Cumberland, al nord-oest d’Anglaterra, en una bonica mansió que bateja amb el nom de Limmeridge. Hi viuen dues germanes i el seu tiet, el baró Frederick Fairlie. És un home egoista com pocs i hipocondríac fins al moll de l’os. Odia els sorolls, els moviments, els nens i tot el que tingui relació amb la humanitat. Per parlar amb ell, es necessita audiència i una gran dosi de calma. Les dues germanes Farlie, de diferent pare, s’estimen moltíssim. La Laura, que és la hereva de la família, és bonica, dolça i un pèl insegura. El físic de la Marian no és tan agraciat, però té més iniciativa. I també molta intuïció. La Laura la necessita com el pa que menja...

El personatge clau d’aquesta història és en Walter Hartright, que arriba a Limmeridge per donar classes de dibuix a les dues germanes. Mentre duri l’encàrrec, s’ha de quedar a viure a la mansió. No comptava d’enamorar-se de la Laura, que, malauradament, ja està promesa amb Sir Percival Glyde, un baronet que cau malament des que fa la seva primera aparició al llibre. És un home tant o més obscur que el seu íntim amic, el Comte Fosco, un italià que manipula més que respira. Tant ell com Percival van bojos darrere de l’herència de la Laura, que no és petita, precisament. Fosco és un home gras com un teixó i respecte més als animals que a les persones. Al llarg de l’obra, descobrirem quin és el seu passat i perquè és realment tan desagradable. Està casat amb una cosina de la Laura. Coses de la vida.

En Walter és un supervivent. Per a ell, l’amor té més valor que qualsevol altra cosa. I és per això que vol descobrir qui és Sir Percival i què persegueix. Parteix de zero i s’acaba convertint en un bon detectiu, amb tentacles pertot arreu. Sap des del primer moment que la misteriosa dama de blanc que va veure una nit -que físicament s’assembla molt a la Laura- sap molt més de què explica, com la seva mare, que sembla haver-la abandonada al seu destí. Haurà de treballar de valent. I no puc explicar res més. “La dama de blanc” és un llibre potent i molt ben escrit i estructurat. Carrega contra la cobdícia i defensa les bones maneres per sobre de tot. És d’aquells títols que, quan els acabes, et preguntes: “I ara què llegeixo”? Sensacional.

"Vam dirigir els nostres passos cap a Londres i vam continuar passejant junts aquella primera i calmosa hora del nou dia. Jo i aquella dona, el nom de la qual, el caràcter, la història, els seus propòsits a la vida i la seva mateixa presència al meu costat se’m presentaven, en aquell moment, com misteris insondables. Era com un somni. Era jo, Walter Hartright? ¿Era aquella la famosa i plàcida carretera per on la gent que tenia festa caminava els diumenges? ¿Havia realment sortit, feia poc més d’una hora, de la decent, tranquil·la i convencional atmosfera domèstica de la casa de ma mare? Em sentia massa desconcertat —massa conscient també d’un sentiment imprecís d’alguna cosa semblant al remordiment— per aconseguir parlar amb la meva estranya acompanyant durant uns quants minuts. Fou de nou la seva veu qui va trencar el silenci entre nosaltres."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'art de portar gavardina (Sergi Pàmies)

Diria que, amb “L’art de portar gavardina”, Sergi Pàmies (París, 1960), es treu un gran pes de sobre. Ataca, per primera vegada, la mort dels seus pares: l’escriptora Teresa Pàmies i el polític Gregorio López Raimundo. A ella la vaig conèixer quan col·laborava, a ritme de bolero, en programes presentats per Josep Cuní. A ell quan vaig cobrir per COMRàdio diversos actes del PSUC, del qual en va ser secretari general i president.

A ”Nadala maternofilial”, un dels 13 contes del llibre, Pàmies ens parla dels darrers mesos de la seva mare. Fins al final, va intentar escriure. Fer-ho, la connectava amb la realitat. Quan va haver-ho de deixar del tot, ja s’acabava. És una història dura, explicada amb naturalitat. A “No sóc ningú per donar consells” explica que el seu pare quasi mai va exercir com a tal. En Gregorio estava obsessionat amb la política. Tot allò que estava relacionat amb la seva família ho delegava en la seva esposa. A casa, hi era ben poc. En algunes fases de la seva infantesa, Pàmies va arribar a pensar que potser era fill de l’escriptor Jorge Semprún. La gavardina, peça de roba que vestia el seu pare i tots els homes interessants que es mirava la mare, s’ha de saber portar. Denota classe i prestància. El seu pare també apareix a “Nadala paternofilial”.

Aquests són els tres contes més tristos del llibre, publicats per Quaderns Crema. És de petit format, com mana la tradició, i és força curt, només 146 pàgines. De la resta d’històries, plenes d’ironia i melancolia, em quedo amb “Siusplau” (amb un fill rodant un curt amb el seu pare fent de mort) i amb “Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats”, on ens diu que, de vegades, és millor deixar una relació quan està en un bon moment, no quan ja està del tot deteriorada. El vincle amb els fills, sempre complicat, el tracta a “La paternitat”, a “Bielorússia” i, de passada, a “El conte sobre l’11 S que no em van encarregar mai”. Al final, l’objectiu sempre és el mateixos: fer felices a les persones que tenim al costat, començant per la parella. Per què creu que no ho ha aconseguit? En parla a “Eclipsi” i a “Bonus track”, amb què acaba el llibre.

Els altres tres contes de “L’art de portar gavardina” són “Sobre la utilitat dels novel·listes”, “La fenomenologia de l’esperit” i “Poètica”. Com sempre, Sergi Pàmies, amb qui he coincidit molts anys a Els Matins de TV3, és una garantia. Totalment recomanable.

“I ara fixem-nos en la barra de la cafeteria d’aquest espai central, concretament en una dona molt alta que interpel·la el novel·lista amb un gest que denota sorpresa i confiança. És possible que us faci la impressió d’haver-la vist abans. A finals del segle XX va interpretar un anunci de perfum en què, després de baixar d’una moto d’alta cilindrada, de treure’s el casc, d’ensumar diferents homes d’una festa, d’obrir-se la cremallera d’una granota de cuir arrapada a la pell, mirava la càmera i, amb una sensualitat histriònica, deia: “No busco a un hombre cualquiera. Busco a Justin”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hippie (Paulo Coelho)

Haig de reconèixer que encara no havia llegit cap llibre del brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947). N’ha venut 225 milions, una xifra a l’abast de ben pocs autors. He ‘debutat’ amb “Hippie”, traduït al català per Maria Dolors Ventós. Té 333 pàgines i està publicat per Columna Edicions. L’ha escrit en tercera persona "per donar veu pròpìa als personatges". Diu Coelho que “aprendre a conèixer-se és descobrir el món”.

Sempre havia sentit que els llibres del brasiler, amb fans i detractors a parts iguals, tendien a l’”autoajuda”. Aquest, no. Coelho ens explica un experiència personal, en forma de viatge, que va tenir l’any 1970. Podríem parlar de “falses memòries”. A Amsterdam, en Paulo va conèixer a la Karla, una noia de Rotterdam que buscava algú que l’acompanyés a Katmandú, travessant Europa i Àsia. Pagant només cent dòlars, el Màgic Bus t’hi portava; això sí, sense massa luxes. En plena efervescència dels hippies, Katmandú era una ciutat de moda. Allà, els esperava la desitjada llibertat. No explicaré si arriben junts, separats o, fins i tot, si no hi arriben. El recorregut és llarg i complicat.

En Paulo, que es desplaça a Amsterdam acompanyat d’un amic argentí, també recorda viatges anteriors, alguns amb fets traumàtics inclosos. El més esfereïdor dels que explica va tenir lloc al Brasil mateix, concretament a Vila Velha, on la policia el va detenir i torturar al llarg d’uns quants dies, quan sortia d’un hotel amb la seva xicota. Els confonen amb terroristes i els vexen sense aturador, fins que, de cop, els deixen lliures, com si res no hagués passat. Sense explicacions. No va ser l’únic cop que el van detenir erròniament, segons explica l’autor al final del llibre.

La veritat és que “Hippie” passa bé. Són històries senzilles i ben explicades. Són una mena d'"interrail de joventut", per barrejar-ho d'alguna manera. Una de les parts més interessants és quan el Màgic Bus s’atura uns dies a Istanbul, a l'espera que la situació política es tranquil·litzi. Allà en Paulo busca a algú que l’iniciï en el sufisme, pel qual sent una devoció creixent.

“Després de sis dies de viatge, l'animació va cedir el lloc a l'avorriment i la rutina es va esmunyir entre ells i va omplir l'ambient. Ara que ja no tenien més anècdotes per explicar, s'adonaven que no havien fet altra cosa que menjar, dormir al ras, provar de trobar una postura més còmoda al seient, obrir i tancar les finestres per culpa del fum dels cigarrets i avorrir-se amb les històries pròpies i alienes -no perdien cap oportunitat de deixar caure una crítica sarcàstica aquí i allà, com fan sempre els éssers humans aplegats en un ramat, encara que sigui petit i ple de bones intencions com aquell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'últim defensa (Jordi Agut)

Si trobes a la butxaca la fotografia d’un partit d’Eurocopa, preocupa't. Acomiada’t de familiars i amics. Vas just de temps! Les instantànies són el vincle d’unió de crims relacionats amb el futbol, que tenen lloc en 11 ciutats europees. Són 3 dies de mort i incògnites, quasi impossibles de descobrir.

Futbol i assassinats és una mescla explosiva. Ho sap Jordi Agut (Valls de Torroella, 1975), autor de “L’últim defensa”, publicat en català per Pagès Editors. Té 404 pàgines i centra l’acció poc abans de l’inici de l’Eurocopa de l’any 2016. Darrere del cas hi ha l’agent britànic George Mitchell, que es veu obligat a marxar d’Anglaterra quan una xarxa d’apostes del futbol que investigava està a punt de matar-lo. A ell i al seu fill Josh, que van tenir segrestat uns dies. El van traslladar a la seu central de la Interpol, a Lió, per evitar-li problemes majors. Ja no treballa al carrer, de moment. Aquests nous fets luctuosos fan que recordi un passat recent que mai no oblidarà. Estaran relacionats, potser?

En Mitchell ha de resoldre els assassinats amb el seu equip més proper: en Dwight (nord-americà), la Claudine (francesa) i en Take (japonès). Tots tres tindran el suport, via Skype, d’en Joshua, un malalt del món del futbol, íntim amic d'en Mitchell. D’aquest esport ho sap absolutament tot. Haurà de descobrir, si és possible, si hi ha alguna connexió entre les fotografies de l’Eurocopa que van apareixent a les butxaques dels morts. És un dels personatges més simpàtics del llibre. No respecta res ni ningú, com a mínim de cara a la galeria. A en Take, que és amb qui té més contacte, l'anomena de mil maneres diferents, a quina més ofensiva: Súper Nintendo, Fu Manchú, Descendent de Kung-Fu, Xinet, Coreà... qualsevol cosa que pugui molestar-lo.

“L’últim defensa” és un llibre molt ben estructurat. Els capítols són curts i, quan creu que és necessari, l’autor aprofita per ordenar tota la informació que ha donat fins al moment, recordant els detalls més interessants de les morts i de les investigacions obertes. És impossible perdre’s. Ni volent. L’estil d’escriptura d’Agut és molt àgil, sense grans floritures i amb molt de diàleg. Es llegeix amb facilitat. A més a més, dibuixa personatges molt vius. És el cas de Mitchell, torturat interiorment per culpa del segrest del seu fill i per un matrimoni, amb la Doris, que passa per hores difícils. No només és un llibre pels amants del món del futbol. Ho és per tots els lectors que vibrem amb la novel·la negra. Aquesta és fosca com el carbó. Molt recomanable.

Després de cada capítol, s’inclou, en quatre línies, la definició d’un fet relacionat amb el món del futbol, o una de les expressions que ha fet fortuna en aquest esport, com “Minuts de tempteig”, “pilota penjada a l’olla” o “partit trencat”. Li acaben de donar al llibre un embolcall atractiu i curiós.

“La reunió que havia de tenir lloc diumenge al matí a la seu de la Interpol de Lió es presentava transcendental per establir les línies d’actuació i de coordinació del cas. Era una situació molt complexa, ja que afectava les policies de diversos països, tenia l’organització internacional de coordinadora principal i, sobretot, no se sabia quan podia acabar. L’amenaça que encara faltaven sis atemptats per tenir lloc provocava que s’hagués de treballar en dues fases, un d’establiment de fets i una altra de preventiva. El problema és que no se sabia ni on, ni què s’havia de prevenir. La trobada, que va començar a un quart de dotze del migdia, reunia les mateixes persones que ja s’havien vist les cares unes hores abans”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Pregària al mar (Khaled Hosseini)

“Pregària al mar”, publicat per Edicions 62, és un llibre preciós. Està escrit per Khaled Hosseini i il·lustrat per Dan Williams. Els dibuixos, molts a doble pàgina, són espectaculars. M’atreviria a dir que tenen igual o més pes que el text que els acompanya, que és curt i concís. Poques paraules, és veritat, però intenses i ben escollides. Emocionen i arriben molt endins. Un gran descobriment, sens dubte.

Hosseini és l’autor d’“El caçador d’estels”, “Mil sols esplèndids” i “El ressò de les muntanyes”. L’afganès ha venut més de 55 milions de llibres. Amb “Pregària al mar”, que està dedicat a un nen sirià de tres anys, torna a implicar-se en el drama dels refugiats. De fet, ell és ambaixador de bona voluntat de l’UNHCR, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides. La història que ens explica comença en una platja il·luminada per la llum de la lluna. Allà un pare gronxa al seu fill i recorda...

... Recorda quan ell era petit i vivia a Síria, quan anava a casa dels seus avis. Recorda les meravelles de la ciutat d’Homs, que era l’enveja de tothom. Els carrers atapeïts, la mesquita, el gran soc on hi havia de tot. La Llàstima és que el seu fill no l’hagi pogut conèixer en el seu millor moment, abans que comencessin a caure les bombes i ho destrossessin tot. El pare espera que es faci de dia per travessar el mar a la recerca d’una nova vida. L’any 2016, més de quatre mil persones van morir intentant-ho.

Aquesta nit la teva mare és aquí, Marwan,
amb nosaltres, en aquesta platja freda
il·luminada per la lluna
entre els nadons que ploren
i les dones que es lamenten en llengües
que no parlem.
Afganesos, somalis, iraquians,
eritreus i sirians.
Tots esperem impacients la sortida del sol,
tots la temem.
Tots busquem una llar.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker)

El 30 de juliol de l’any 1994, quatre assassinats van trencar l'aparent tranquil·litat de la petita ciutat costanera d’Orphea, als Hamptons de Nova York. Dues dècades després, la Policia es veu obligada a reobrir aquell macabre cas. Ens ho explica Joël Dicker (Ginebra, 1985) a “La desaparició de Stephanie Mailer”, traduït al català per Imma Falcó. Té 651 pàgines i està publicat per La Campana. És un dels grans èxits de la temporada.

Amb aquesta nova obra, l’autor de “La veritat sobre el cas Harry Quebert” i de “El llibre dels Baltimore” torna a encertar-la de ple. Té una habilitat especial per mantenir l’emoció fins al final, portant al lector cap on ell vol, amb una sèrie inacabable de trames i giragonses. S’ha convertit de ple en un dels grans de la novel·la negra. Els dos principals protagonistes d’aquesta potent història són en Jesse Rosenberg i en Derek Scott. L’any 1994 són joves i inexperts. Així i tot, aconsegueixen resoldre el cas més important de la història recent d’Orphea: l’assassinat de l’alcalde, de la seva dona i del seu fill. A tots tres els van matar a casa, sense contemplacions. També a una dona que, en aquell moment, passava corrent per davant...

Dicker passa constantment de l’any 1994 al 2014, quan en Jesse està a punt de plegar de la Policia. En Derek ja fa temps que va deixar la feina de carrer per tancar-se en un despatx i, a priori, no sortir-ne mai més. Per què va prendre aquesta decisió? A en Jesse li plouen els elogis i les condecoracions. És l’enveja del departament. Però la Stephanie Mailer, periodista de l’Orphea Chronicle, li esgarra la festa de comiat. Li diu sense embuts que, l’any 1994, ell i en Derek es van equivocar de culpable. Assegura que en Ted Tennebaum, a qui en el seu dia es va acusar dels quatre assassinats, era un home innocent. Primer s’ho pren amb distància i amb tota la calma del món... fins que la Stephanie desapareix i es veu obligat a buscar-la i a reobrir les investigacions.

Estem davant d’un llibre àgil que, com tots els de Dicker, es llegeix amb molta facilitat. L’escriptor suís està més preocupat pel fons que per la forma, que mai no complica massa. Personatges més o menys torturats, diverses línies d’investigació i acció sense límits. Dels secundaris destaquen la Darla i la Natasha, la dona d’en Dereck i la xicota d’en Jesse, que ja no està amb ell quan comença la novel·la. Què li va passar en el seu dia? Per què el va deixar marcat per sempre? També té molt pes en la història en Kirk Harvey, inspector de la policia d’Orphea l’any 1994. Poc després dels assassinats va desaparèixer i els seus companys mai més en van saber res. Per què va marxar amb tanta pressa? Ara se sap que en Kirk fa vint anys que treballa en una misteriosa obra de teatre que es diu “La nit negra”, relacionada amb els assassinats que en Jesse i en Derek tornen a investigar, aquest cop amb el suport de l'Anna Kaner, una policia acabada d'arribar a Orphea.

“Una de les primeres dificultats amb què vam ensopegar va ser l’absència de mòbil. Per descobrir qui havia matat l’alcalde i la seva família necessitàvem saber qui tenia una bona raó per fer-ho. Però el material inicial de la investigació no ens aportava res: havíem interrogat els habitants de la ciutat, els treballadors municipals, les famílies i els amics de l’alcalde i la seva dona, però res. Aparentment els Gordon tenien una vida absolutament plàcida. Sense cap enemic conegut, ni deutes, ni drames, ni cap passat tèrbol... Res. Una família normal i corrent. La Leslie Gordon, la dona de l’alcalde, treballava a l’escola primària d’Orphea, on era una mestra molt apreciada per tothom”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La Retornada (Donatella Di Pietrantonio)

Una mare que actua com a tal i que acaba no sent-ho. Una altra que ho és però que no exerceix de debò. I una nena de tretze anys que va amunt i avall, sense entendre-hi res. L'han feta sortir de la seva zona de confort. Aquesta nena és la protagonista de “La Retornada”, de Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1963). És la darrera aposta de Duomo Ediciones. Està traduïda per Miguel García i té 246 pàgines.

La nena, de la qual diria que no n’arribem a saber el nom, descobreix que qui pensava que era la seva mare no ho és. El seu suposat pare (aquell dia la dona es queda al llit) la porta a casa dels seus pares biològics, inesperadament. Hi arriba amb una maleta, una bossa de sabates, molts dubtes i altes dosis de ràbia i insatisfacció. El motiu d’aquest sorprenent trasllat no el descobrim fins al final del llibre. “La Retornada” passa de filla única, en una casa gran i amb totes les comoditats del món, a viure en un pis petit i envoltada d’un munt de germans. Poc espai, poc menjar i moltes crítiques del seu nou entorn. Sort que la seva ‘exmare’ es fa càrrec de les despeses...

“La retornada” és un llibre molt delicat, en què s’explica la lluita interior de la nena protagonista per entendre la seva nova situació i viure-la de la millor manera possible. Amb l’ajuda de la seva germana petita, l’Adriana, que és més eixerida que un gínjol, se'n sortirà una mica millor. Es fan inseparables. Però, això i tot, la nena no deixa de fer-se sempre les mateixes preguntes. Per què l’ha abandonada l'Adalgisa? Què ha fet per merèixer aquest trist destí? Dels germans, l’únic que no li toca el voraviu és en Vicenzo, una ‘ànima lliure’ a qui li agrada anar amunt i avall al costat dels seus amics gitanos. Té un imant pels problemes que, per moments, l’ofeguen. Se sent còmode caminant sobre la corda fluixa... Un perill públic, però amb un cor molt gran.

Estem davant d’una novel·la poderosa que reflexiona sobre l’aprenentatge, l’amor i la família en moments difícils, quan encara s'està formant el caràcter, en aquells dies en què tot és fugisser. “La Retornada” també ens parla del temps indeterminat i de l’amistat, que si és vertadera, sempre hi és. En aquest cas, queda personalitzada en la figura de la Patrizia, la seva amiga de l’ànima quan vivia a ciutat, amb totes les comoditats del món. Una relació en què intenta refugiar-se en les situacions difícils, quan no entén pràctiment res. Un llibre sobre la vida i les seves adversitats. Molt recomanable.

“Como los demás días, me levanté al alba para estudiar en la mesa de la cocina. Por la tarde a veces era imposible en aquella casa. Pronto vino él también, abrió el grifo a mi espalda y esperó a que saliera más fresca el agua. Lo oí beber mucho, a grandes sorbos ruidosos. Yo mantenía la cabeza sobre alguna guerra del libro de historia, pero había perdido la atención. Se quedó unos minutos allí detrás, no advertía ningún movimiento. Luego se acercó a mi silla, me besó la frente después de apartar el pelo. Desapareció sin decir nada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Aquell antic missatge de l'amor (Vicenç Llorca)

L'escriptor Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) s’ha dedicat sobretot a la poesia i això es nota en les seves novel·les. Acaba de publicar “Aquell antic missatge de l’amor”, set anys després de “Tot el soroll del món”. És íntima i delicada i reivindica l’amor pur i, sobretot, les segones oportunitats. El llibre, amb un clar to poètic, té 381 pàgines i està publicat per Columna. Ja està a la venda.

En Xavier Rius és un economista barceloní, format a Nova York. Tot li anava més o menys bé. Tenia despatx propi i estava casat amb la Patrícia. Però tot canvia de cop. La crisi internacional l’obliga a abaixar la persiana del seu negoci i, en paral·lel, la seva dona el deixa. Veure amb regularitat als seus fills, la Carla i en Nil, tampoc no és fàcil. Arribat a aquest punt, té dues opcions: ensorrar-se en la misèria o reinventar-se. I, afortunadament, opta per la segona. Entre altres coses, en Xavier decideix escriure un llibre basant-se en la seva experiència professional, sota el títol “L’economia poètica”. Com a mínim, estarà un temps entretingut.

Mentre puja al carro de les segones oportunitats, dos fets omplen encara més la vida del nostre protagonista. D’una banda, l’aparició de la Mary, una antiga amiga de la seva etapa als Estats Units. Ella, ell i en Peter formaven un triangle d’amistat que semblava inseparable, tot i que feia anys que tots tres havien perdut el contacte. De l’altre costat, en Xavier descobreix un misteriós llibre en la biblioteca personal del seu pare. Es titula “Manual del bon centaure” i, amb l’ajut del llibreter Jordi Reig, li servirà per descobrir un munt d’històries desconegudes. “Aquell antic missatge de l’amor” reflexiona sobre la parella, els fills, la pèrdua de la memòria, les històries familiars amagades i també sobre la passió, que ho mou absolutament tot.

Llorca també dona molt de protagonisme a Barcelona i Nova York, que converteix en dos personatges més de la seva història. Les coneix perfectament bé, i es nota. En fa descripcions molt acurades i també aprofita per parlar de la seva fundació i evolució en el temps. Les cartes que el pare d’en Xavier li deixa al seu fill, plenes d’emoció i il·lusions, li acaben de donar al llibre un to místic molt agradable. Llarga viure als centaures i als unicorns, que vetllen perquè, si és possible, triomfi l’amor. Vicenç Llorca ha tornat a emocionar-me.

“Ara, al restaurant, penso en el moment en què hem creuat el pont de Brooklyn. Tantes vegades l’havíem travessat junts corrents, caminant... Representa el símbol d’una unió en el temps que s’estén entre la nostra època d’estudiants i l’any a punt d’acabar i de començar novament amb mi. Aquest conjunt de sensacions em tranquil·litza. Al voltant de la llum d’una espelma, la conversa torna a fluir mentre ens regalem un bon àpat després d’un dia frugal en l’aspecte culinari i intens en la dimensió dels sentiments. Falta poc pe dir adéu el 2011. Des de la taula, s’albira perfectament la silueta dels gratacels del Lower Manhattan. Les llums dels edificis configuren un horitzó particular de vida humana en la foscor de la nit i gaudim d’aquest vertader espectacle que sembla filmat per Woody Allen, el Shakespeare cinematogràfic de les emocions de la contemporaneïtat, per a major glòria dels amants novaiorquesos".”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El ferrocarril subterrani (Colson Whitehead)

La seva àvia, l’Ajarry, era esclava. La seva mare, la Mabel, també. Lògicament, ella segueix les seves passes. Parlem de la Cora, protagonista indiscutible d’”El ferrocarril subterrani”, de Colson Whitehead (Nova York, 1969). Amb aquest llibre, va guanyar el Premi Pulitzer d’obres de ficció l’any 2017. Està traduït al català per Albert Torrescasana i publicat per Periscopi. Té 390 pàgines.

La Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó a Geòrgia, abans de la Gerra Civil nord-americana. L’Ajarry fa anys que es morta. A la Mabel gairebé no la recorda. Un dia va escapar-se de la plantació, tota sola, i va deixar-la abandonada, condemnada a la seva pròpia sort, sense ningú que la protegís. Ara és la Cora qui fuig de la plantació, després d’acceptar la inesperada proposta d’en Caesar. Pretenen fugir per l’anomenat ‘ferrocarril subterrani’, la xarxa de solidaritat més important dels Estats Units, que Whitehead ficciona a la seva manera. Dies enrere, la Cora havia patit una agressió brutal per defensar un nen petit i ja no pot suportar més humiliacions, ni físiques ni psíquiques.

Lògicament, els amos de la plantació no li posaran les coses fàcils. La de la Cora és una cursa contrarellotge. En Ridgeway, un famós caça-recompenses, farà tot allò que estigui en les seves mans per atrapar-la. No va poder trobar a la mare de la Cora en el seu dia i ara, davant d’aquesta nova oportunitat que li dona el destí, està convençut que se’n sortirà. La trobarà segur. En la seva fugida cap endavant, la noia passarà per Carolina del Sud, per Carolina del Nord, per Tennessee i per Indiana i veurà la diferència de tracte que hi ha cap els esclaus d’un lloc a un altre. L’objectiu sempre era escapar-se cap als estats lliures i el Canadà amb l’ajuda dels abolicionistes i altres persones que simpatitzaven amb la seva causa. Calia aprofitar les escasses oportunitats que sorgien.

Estem davant d’un llibre dur, amb uns personatges forts i segurs de les seves possibilitats. Tant la Cora com en Ridgeway estan molt ben dibuixats i són totalment creïbles. El ritme de narració de Whitehead és molt àgil i les descripcions de les imaginàries estacions subterrànies són molt acurades. S’ha parlat molt d’esclavisme i d’escapades, però el “Ferrocarril subterrani” no és un llibre més. Té personalitat pròpia i t’arrossega de la primera a l’última pàgina. Una bona història, entre la realitat i la ficció, per despullar una de les èpoques més fosques de la història dels Estats Units. Va ser un dels grans èxits de la passada temporada. Totalment recomanable.

“La Cora pensava que els blancs serien refractaris a renunciar a les seves llibertats, fins i tot en nom de la seguretat. En comptes de suscitar ressentiment, li va explicar en Martin, la diligència de les patrulles representava un motiu d’orgull a tots els comptats. Els patriotes presumien de la freqüència amb què els escorcollaven i sortien immunes dels escorcolls. La visita d’un genet nocturn a casa d’una jove atractiva s’havia traduït en més d’un prometatge feliç.
Abans de l’arribada de la Cora, havien escorcollat la casa d’en Martin i de l’Ethel dos cops. L’actitud dels patrullers havia estat afable i havien felicitat l’Ethel pel pastís de gingebre”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El monjo del Mont Koya (Izumi Kyōka)

Viena edicions ha publicat “El monjo del Mont Koya”, fins ara inèdit en català. La traducció és de Marta Morros. El llibre és d’Izumi Kyōka (Kanazawa, 1873 – Tòquio, 1939), un dels grans autors de la literatura fantàstica japonesa. Se l’ha comparat amb Edgar Allan Poe. Té 128 pàgines, forma part de la col·lecció “El Cercle de Viena” i guanya en intensitat a mesura que avança l'acció, amb un molt bon final.

Dues persones que no es coneixen de res coincideixen en el mateix vagó de tren. Una d’elles és el monjo protagonista de la història. Com que tots dos viatgen sols, decideixen passar la nit en la mateixa hostatgeria rural, compartint habitació. Cap dels dos té massa son. És per això que el segon personatge li demana al religiós que li expliqui alguna anècdota de la seva llarga i dilatada vida. Li explica com s’ho va fer per acabar en una solitària i misteriosa cabana quan la seva intenció real era refugiar-se en un famós monestir. I entra en detalls... Després de compartir conversa amb un agre i fanfarró viatjant, el monjo es va veure obligat a travessar un bosc esfereïdor, ple de serps i de sangoneres, que no es podia treure de sobre de cap manera. La imatge d’aquests anèl·lids sobre la seva pell i de litres i litres de sang embrutant l’aigua del riu fan posar els pèls de punta. El mal està a l’aguait. No descansa mai.

El llibre, fosc com el carbó, és un clar homenatge al relat oral. Quan arriba a la cabana, tot fa pensar que el monjo està salvat, que allà hi trobarà la pau. Hi viuen un noi amb un cert retard i una dona d’una gran bellesa, que enamora a tothom qui la veu. Des d’un primer moment, tenim clar que una flor no fa estiu i que segur que ella amaga algun secret, que acabarem descobrint en les últimes pàgines. És en aquest punt quan el relat pren una aparença molt més gòtica, resolent la majoria dels interrogants que hi havia a sobre la taula fins aquell moment. Potser és allò de reflexionar uns segons abans de fer un pas endavant. Després d’escriure aquesta història amb tocs sobrenaturals es va dir que Izumi Kyoka tenia una especial habilitat per a recrear atmosferes i sensacions extremes. Hi estic completament d’acord. “El monjo de Mont Koya” es pot llegir d’una tirada. Misteri i filosofia a parts iguals.

 “Vaig sacsejar el colze amb força, però, com que semblava que la sangonera seguia succionant amb força i que no es deixava anar, amb aprensió vaig agafar-la amb l’altra mà, la vaig estirar i finalment me la vaig treure de sobre. Van ser tan sols uns instants, però, com que aquella sensació era horrible, la vaig llançar a terra amb impetuositat. Aquestes bèsties s’havien fet seu aquell lloc que semblava fet ben bé només per a elles; com que la terra en aquell bosc sense llum del sol era tan tova, no la vaig poder ni aixafar.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El president ha desaparegut (Bill Clinton - James Patterson)

Jonathan Duncan, president dels Estats Units, passa per un dels seus pitjors moments. El seu índex de popularitat cada cop és més baix i, per si no n’hi havia prou, ha de declarar personalment davant d’una Comissió d’Investigació. Es va quedar vidu fa poc, té la filla a París i no acaba de remuntar el vol. Duncan és el protagonista principal de “El president has desaparegut”, publicat per l'editorial Columna.

El llibre està firmat per Bill Clinton (president dels Estats Units entre els anys 1992 i 2001) i per James Patterson (Newburgh, 1947), en qui m'imagino que ha recaigut la major part de la feina d'escriure. El nom de Clinton li dona solera a la història, de la qual segur que se’n podria fer una bona pel·lícula. El llibre té 569 pàgines i passa francament bé. Tenim una mica de tot. Un president desesperat, una oposició que el vol fer caure com abans millor (també algun dels seus propis companys), un traïdor, un terrorista perillosíssim i una assassina a sou que no falla mai. Ella vol fer el seu últim encàrrec i retirar-se, ara que pot. Està esperant una criatura i no vol patir més. Tot té un final.

La novel·la, amb moltíssima acció, ens explica la desesperació de Duncan, amb passat militar, per aturar Suliman Cindrouk, que prepara un atac total contra els Estats Units. Per intentar deixar el país desprotegit de tot i tothom, ha ideat un virus informàtic que provocaria el caos. Bona reflexió sobre la dependència que tenim d’Internet. Què passaria si un dia deixés de funcionar i es perdessin totes les nostres dades? Per intentar impedir el desastre, Duncan compta amb la col·laboració de la Nina i l’Augie, dos ex col·laboradors d’en Cindrouk que apareixen misteriosament a prop de la Casa Blanca. Enmig de tot aquest enrenou, el president desapareix (voluntàriament) i s’encenen tots els senyals d’alarma. Ha fugit? Està malalt? I fins aquí puc explicar.

La història que s'han inventat Clinton i Patterson és molt potent, tot i que porten l'acció una mica massa al límit. És difícil que moltes de les coses que passen puguin ser més o menys reals. Però no passa res. En alguns moments, la història s'apropa a la ciència-ficció. La veritat, però, és que el llibre enganxa. És molt visual i els personatges, amb Duncan al capdavant, cauen simpàtics. Una lectura fàcil per aquests mesos d’estiu. No cal demanar més ni fer-se gaires preguntes. En la línia d’autors com Dan Brown o Khaterine Neville.

"Bach posa el paraigua de costat per contenir la pluja, que el vent incessant empeny lateralment, i tot plegat l’obliga a caminar amb més dificultats de les que voldria.
Plovia d’aquesta manera la primera vegada que els soldats van arribar.
Recorda com picava la pluja a la teulada, i la foscor a la casa després de setmanes sense llum al barri, i l’escalfor del foc a la sala familiar. La porta de la casa es va obrir i un corrent d’aire fred es va ficar a dintre; el primer moment es van pensar que havia estat per un cop de vent. Llavors va sentir els crits dels soldats, els espetecs de les armes de foc, el soroll de plats trencants a la cuina, les queixes irades del pare quan l’arrossegaven fora de la casa. Va ser l’última vegada que en va sentir la veu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Melodia d'una absència (Joan Roca Navarro)

En Bastien, que estudia música a Viena, està atrapat en el temps. No pot anar endavant sense fer un pas enrere (o uns quants) i esbrinar tot allò que no sap del seu passat. S'adonarà que és molt. Ell és el protagonista principal de “Melodia d’una absència”, de Joan Roca Navarro (Deltebre, 1977). És la seva primera novel·la. Està publicada per Capital Books i té 318 pàgines. M'ha sorprès molt positivament.

No hi té res a veure, però per la seva estructura el llibre m’ha recordat la pel·lícula “Sospitosos habituals” (1995), de Bryan Singer. Mai saps què és veritat i què és mentida; què és real i què és fruit de la imaginació d’en Bastien, que ha de lluitar contra tot i tothom; i contra ell mateix. Aquesta és la gràcia. Tot comença (o no) quan una tavernera jueva li entrega unes misterioses partitures. No hi ha notes escrites, només la tonalitat, amb una tinta de color vermell sang. Segons sembla, la melodia resultant té un poder devastador. Només de sentir-la, et pot fer parar boig o provocar-te un atac de cor. Com més lluny la tingui, millor.

En Bastien estudia a Viena. Abans vivia a París amb els seus tiets. Els seus pares van morir quan ell era molt petit. Ara se’n va cap al Delta de l’Ebre, d’on era originaria la seva família. Allà, hi ha molts secrets per descobrir, i no són gens agradables. El poble es diu La Cava i la casa pairal, eternament maleïda, La Caçadora. Encara està habitada. Fa dècades que la família genera rebuig. És la protagonista de tot un seguit de tragèdies, amb fets relacionats amb la Guerra Civil inclosos. El seu rebesavi, en Bastiano, tenia un munt d’enemics. Ningú podia veure’l i no l’oblidaran fàcilment. Ha fet moltíssim mal, també dins de casa seva, i mai li perdonaran. Les ferides no cicatritzen.

El llibre, presentat com una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final, és completament addictiu. La intriga i el misteri es mantenen fins a l’última pàgina. També triguem a saber, tot i que ens ho imaginem, qui és la dona que s’ha de reunir amb en Bastien a Viena, quan ell ja és gran, amb la maleïda partitura com a convidada d’honor. El personatge d’en Bastien està molt ben treballat. Pateixes amb ell des del primer moment, fent teves les seves preocupacions. La imaginació d’en Roca no té límits. L’entramat familiar que acaba dibuixant, amb pares i fills apareguts i desapareguts, lícits il·lícits i venjances diverses és espectacular. Se’n podria fer una sèrie de televisió amb un munt de capítols! Molt recomanable. Bastien... i Bastiano.

“A la tarda, quan per fi vaig travessar el pont del Mestre, la Caçadora havia emmudit i tots els seus racons desprenien una melancolia punxant, com si fins i tot la pedra inerta pogués sentor que s’havia quedat definitivament òrfena. En canvi, durant les hores obscures, la masia i tots els objectes que contenia cobraven vida i la foscor es convertia en un mar de sorolls i cruixits que feien que moltes nits fos incapaç de dormir. Les hores fosques en què les forces del mal rondaven desfermades per la Caçadora. El gos mestís, que continuava lligat des del dia de la mort de la seva mestressa, udolava sense parar i els seus laments s’escoltaven fins a arremolinar-se al meu coixí i s’ajuntaven amb el desconsol i la culpa que em sobrevenien cada vegada que pensava en la dona que havia mort al tren”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Records dorments (Patrick Modiano)

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) firma “Records dorments”, traduït al català per Mercè Ubach. És un llibre intimista, molt curt (només té 110 pàgines) i està publicat per l'editorial Proa. El seu principal protagonista principal és en Jean, un veterà escriptor que podríem dir que ja està de tornada de tot, com el mateix Modiano, que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2014. És el seu alter ego.

Qui sap si en un moment de debilitat (o no) en Jean comença a passar balanç de la seva vida i retrocedeix cinquanta anys en el temps. Recorda el París de quan era jove, quan deambulava pels carrers i pels bars, buscant experiència i alguna cosa més. Sobretot, se centra en dones amb què va coincidir. Desconec si van ser importants en la seva vida, però un dia van desaparèixer. Ho van fer de la mateixa manera que havien arribat: sense fer soroll. D’alguna ni en recorda el nom. Altres potser sí que el van colpir. “Records dorments” és un llibre boirós on sembla que l’autor vol deixar constància d’alguns passatges de la seva joventut perduda. Diu que posa en ordre els seus records, amb l’objectiu d’omplir un trencaclosques que té massa forats buits.

“Durant molt de temps vaig estar persuadit que les veritables coneixences només es podien fer al carrer. Vet aquí per què esperava la filla de l’Stioppa a la vorera, davant de casa seva, sense conèixer-la. “T’ho explicaré tot”, m’havia dit per telèfon. Encara uns quants cops més vaig sentir una veu, cada vegada més llunyana, pronunciar aquesta frase en somnis. Sí, si volia conèixer-la era perquè esperava que em “donés explicacions”. Potser m’ajudarien a entendre millor el meu pare, un desconegut que caminava en silenci al meu costat, pels senders del bosc de Boulogne. Ella, la filla de l’Stioppa, i jo el fill de l’amic de l’Stioppa, certament teníem punts en comú. I estava segur que ella n’estava més ben informada que jo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La química de l'odi (Carme Chaparro)

Brillant. És el primer qualificatiu que em ve al cap després de llegir “La química de l’odi”, de Carme Chaparro (Barcelona, 1973). Està publicat per Columna, té 430 pàgines i l’he devorat en cinc dies. La seva protagonista principal és l’Ana Arén, inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. No sé si és un homenatge a la politòloga d’origen jueu Hannah Arent o només una casualitat.

L’Ana s’incorpora a la feina després d’uns mesos de baixa, en què va estar més a prop de la mort que de la vida. El seu anterior cas, explicat en el primer llibre de l’autora (“No soy un monstruo”), la va deixar sense forces. Mai s’hauria imaginat que la seva amiga Inés, periodista de successos, acabaria empresonada per assassinat. La Inés torna a aparèixer a “La química de l’odi”, un thriller intel·ligent i amb molts punts d’interès. Chaparro ens parla de colors ‘històrics’ (amb visita al Museu del Prado inclosa), de televisió, i dels nens robats del franquisme. Tot per donar-li un embolcall de qualitat a la història, que comença amb l’assassinat d’una de les dones més famoses d’Espanya.

La Duquessa de Mediona, fixa en les revistes del cor, apareix morta el mateix dia que l’Ana torna a treballar. Una casualitat? El culpable volia que fos ella qui investigués el cas? L’Ana acaba d’arribar i encara no coneix al seu equip. No sap en qui pot confiar i en qui no. També desconeix si els sentiments que desperta ella entre els seus col·laboradors. L’únic que té clar és que el seu cap, en Ruipérez, no la suporta i que farà tot el possible per carregar-se-la. Hi ha diversos sospitosos, i tots estan molt ben connectats: amb la política, la televisió, el futbol, les xarxes socials i, fins i tot, la casa reial. La Duquessa els tenia collats a tot, d’una manera o l’altra. Tenia un poder inesgotable. Fins que van acabar amb ella... Qui ho va fer? I per què? Ho descobrim al final del llibre.

La mort de la Duquessa no és l’única que ha d’investigar l’Ana Arén. Ben aviat apareixen més cadàvers, no explicaré on ni en quines circumstàncies, i s’ha d’esbrinar si estan relacionats amb l’anterior. Hi ha un patró comú? Estem davant d’un assassí en sèrie? Hi ha missatges ocults? Per intentar esbrinar-ho tot, la inspectora en cap, emocionalment tocada, ha de lluitar contra tot i tothom, inclòs en Ruipérez, que et cau malament des del moment que entra en acció. A l’Ana li van matar la mare quan era petita i, potser per això, acaba convertint-se en policia. La història que té entre mans li obrirà ferides que tenia ocultes en un costat del cervell. Per desgràcia, el passat sempre torna... i per res bo.

La química de l’odi” m’ha semblat un llibre molt interessant i documentat. La definició que fa d'aquest profund sentiment d'aversió, que va intercalant en diverses parts del llibre, fa posar els pèls de punta. La història dels colors, del marró, del vermell i del verd, m’ha deixat sense paraules. Fa servir un llenguatge àgil i directe, amb uns personatges molt ben treballats. Tot el que gira al voltant de la televisió, i de les noves tecnologies, ho explica amb tot luxe de detalls. Es nota que domina el tema i que se sent còmode. “No soy un monstruo” serà una de les meves properes lectures. Vull saber més coses de l’Ana, però, sobretot, de la Inés.

“Creem l’odi del no-res, el fem créixer i ens el guardem com un pes de plom a la boca de l’estómac. Una energia gratuïta i autorenovable amb una potència de destrucció brutal. Ens fa sentir poderosos. Clarividents. Perquè l’amor ens torba però l’odi ens fa tornar sagaços.
I llavors aprofita qualsevol escletxa per fer mal.
El que l’odi estava a punt de fer no era tan difícil, només havia d’aprofitar la força devastadora de la seva ràbia. Sabia que mai ningú s’havia proposat una cosa així, i al principi li va semblar que el que estava pensant era una bogeria. Però tenia la intel·ligència, el temps i sobretot l’odi suficient per aconseguir-ho.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El diari de la Míriam (Míriam Rawick)

Angle editorial ha publicat “El diari de la Míriam”, un llibre commovedor. La seva protagonista és la Míriam Rawick, testimoni de la guerra de Síria. Va començar escriure el seu diari personal al mes de juny de 2011, amb només set anys, i va continuar-lo fins al març de 2017, quan ja en tenia 13. Ara, s’han publicat les seves reflexions, amb el suport del periodista francès Phillipe Lobjois. El llibre té 255 pàgines.

La Míriam és filla d’una família cristiana armènia d’Alep. Vivia al barri de Jabal Saydé i era una nena feliç. Anava a l’escola, jugava amb la seva germana i les seves amigues i sortia a comprar amb la seva mare. Hi havia de tot i força. Però, en poc temps, i per culpa de la guerra, es va passar del paradís a l’infern. I, com a conseqüència, ella va perdre una bona part de la seva infantesa. Alep, Ciutat Patrimoni de la Humanitat, va quedar totalment destruïda i la nena no entenia res. Com tantes altres famílies, la de la Míriam va haver de marxar per les amenaces d’Estat Islàmic. El desembre del 2016 els Rawick van tornar a Alep, per veure què quedava de la seva antiga vida. Va ser llavors quan va confiar els seus records i el seu diari personal a Lobjois.

Les reflexions de la Míriam fan posar els pèls de punta. Podem veure, de primera mà, com es complica tot. En uns mesos, passa de fer una vida aparentment normal a sobreviure, i encara gràcies. No pot anar a l’escola amb regularitat (i quan hi va ha de fer esforços titànics per desplaçar-se), s’acaben els aliments i veu com segresten i fins i tot maten a algun familiar seu. El futur és molt incert. Han de viure amb talls de llum i gas constants, canviar de casa uns quants cops, veure com cada cop arriben més persones desplaçades de poblacions properes; tot buscant una mica de tranquil·litat... En definitiva, que tothom intenta buscar-se la vida com pot. I no és fàcil.

En els escrits de la Míriam té un protagonisme important la televisió. Ella i la seva germana sempre volen veure dibuixos, el seu pare veure notícies, per saber com evoluciona la guerra. S’hi pot passar hores i hores. Quan no hi ha electricitat es queda sense tele i l’angoixa augmenta considerablement. Rebre notícies de primera mà no és fàcil. Llegir el llibre de la Míriam et fa pensar en “El diari d’Anna Frank”. El temps passa, però l’horror continua. Cap nen ni cap nena hauria de créixer envoltat de bombes i desesperació. Hauria de jugar; i res més.

“Avui ens hem passat el dia al soterrani de l’escola. Hi hem baixat a l’hora d’esbarjo perquè han començat a caure obusos. Quan s’ha sentit el primer, les finestres de l’aula han tremolat. La mestra ens ha posat en fila mentre en queien més.
Al cap d’un moment, quan ens disposàvem a baixar, el gran vidre que hi ha al costat de l’escriptori de la mestra ha esclatat. Tots hem començat a cridar, fins i tot la mestra.
El director ha vingut corrents i ha dit quer calia baixar, de pressa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El guardián de los objetos perdidos (Ruth Hogan)

La Laura és la secretària personal de l’Anthony Peardew, un escriptor que col·lecciona objectes perduts. Els etiqueta i els guarda amb molta cura en una habitació de casa seva. Paral·lelament, l’Eunice treballa per en Bomber, un prestigiós editor que també viu sol. Les dues dones estan dedicades amb cos i ànima a la feina i senten una passió infinita pels seus caps, que són com de la família. Què farien sense ells?

A “El guardián de los objetos perdidos”, Ruth Hogan (Bedford, Regne Unit) ens explica les aventures d’aquestes dues dones, que coincideixen en la part final del llibre. Està publicat per Duomo Ediciones i té 382 pàgines. L’autora fa servir un estil àgil, directe i, sobretot, molt optimista. Els seus protagonistes mai perden l’esperança i intenten afrontar els problemes amb determinació. Perden persones que estimen, passen per divorcis salvatges, pateixen malalties degeneratives... però busquen una solució per cada desgràcia. La major part de l’acció recau en la Laura, a qui l’Anthony fa un encàrrec molt especial: ha d’intentar retornar als seus propietaris legítims els objectes perduts que ha emmagatzemat amb el pas dels anys.

Per complir l’encàrrec, la Laura té la col·laboració d’en Freddy, el jardiner de Padua, que és el nom de la casa on viuen. També l’ajuda una veïna seva, la Sunshime, una noia amb síndrome de Down molt espavilada. Ella mateixa s’ha batejat com la danzarina. L’Anthony va començar a recollir objectes el mateix dia que va morir la Therese, amb qui estava a punt de casar-se. La va perdre a ella i, poc abans, un medalló que la seva promesa li havia regalat. La Therese ja no hi és, però tot fa pensar que el seu esperit continua molt present, protagonitzant tot un seguit de ‘malifetes’. La Laura intenta descobrir què vol per intentar satisfer-la. Aquest to ‘sobrenatural’ li dona al llibre un embolcall força curiós, proper al compte de fades.

Hogan omple la seva novel·la de referències cinematogràfiques. En Bomber i l’Eunice parlen entre ells amb parts dels diàlegs de les seves pel·lícules preferides, com “Algú va volar sobre el niu del cucut” (1975), “La gran evasió” (1963) o “Top Gun” (1986). També esmenta alguns cantants, com és el cas de David Bowie. Els protagonistes estimen el cinema, la música i també els gossos. En Bomber n’acaba tenint dos: en Douglas i la Baby Jane; i la Laura un, a qui la Sunshine bateja com Zanahoria. Els tres, que són adoptats, tenen força pes en el llibre. Els seus amos els tracten amb molt d'amor. Només hi ha dos personatges amb un perfil tòxic, la Portia (germana d’en Bomber) i l’exmarit de la Laura. Els llibres que escriu l’Anthony contenen petits relats al voltant dels objectes que altres han perdut i que ell guarda com si fossin petits tresors.

“El cielo nocturno del verano era un lienzo negro acribillado por multitud de puntos luminosos. Todavía hacía calor cuando Anthony recorrió el senderó que conducía a la rosaleda, aspirando el cargado perfume de las preciadas flores que había plantado todos aquellos años para Therese desde que se habían instalado en la casa. Había ido andando hasta el buzón y sus pasos habían resonado suavemente en las vacías calles del pueblo. La carta que se había enviado era el punto final de su historia. Su abogado se la entregaría a Laura cuando llegara el momento. Ya estaba preparado para macharse.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy