dilluns, abril 14, 2014

Els tòpics elevats a la màxima potència


"Ocho apellidos vascos", d'Emilio Martínez Lázaro, s'ha convertit en tot un fenomen social. Gràcies al boca-orella, ja és la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps. El mes d'abril de 2015 començaran a rodar la segona part, que
provisionalment s'ha titulat "Nueve apellidos catalanes". Me l'havien recomanat un munt de cops i, finalment, vaig veure-la dimecres.

Que si n'hi ha per tant? És una pel·lícula divertida, però a mi no em va fer morir de riure. Al cinema, però, hi havia unes quantes persones que no les van ingressar per ben poc. Això sí, vaig somriure quasi tota l'estona, menys quan intenten posar-se seriosos i la història perd una mica de pistonada. El millor? El paperàs de Karra Elejalde, molt per sobre de Carmen Machi, Dani Rovira i Clara Lago, que també estan força bé. És un projecte sense complexos, que s'allunya de la trascendència d'altres títols espanyols i, perquè pot fer-ho, es riu de tot i de tothom. Ja n'hi ha prou d'insofribles pel·lícules sobre la Guerra Civil. No crec que ni els bascos ni els andalusos s'ho prenguin malament.

L'Amaia és una noia basca que viatja a Sevilla amb dues amigues, després que l'hagi deixat el seu xicot, amb qui s'anava a casar. Està de molta mala llet. Allà coneix en Rafa, un andalús que s'enamora perdudament d'ella. Passen la nit junts, tot i que ella s'adorm quasi a l'instant i no arriben a res. L'endemà, per un fet que no ve al cas, en Rafa va a buscar-la al poble on viu. Allà, l'Amaia li demanarà que es faci passar per basc. I no explico més. Martínez Lázaro agafa tots els tòpics dels bascos (forts, bestiotes, que mengen molt, que participen en la kale borroca...) i dels dels andalusos (vagos, despreocupats, amants de la migdiada, dels toros i del flamenc) i els eleva a la màxima potència. I és aquí on està la gràcia, en la desmesura. Passa francament bé.

"GUILLAUME Y LOS CHICOS, !A LA MESA!"

Que el cinema francès està de moda ho sap tothom; sobretot les comèdies. L'última que ha triomfat a Europa és "Guillaume y los chicos, ¡A la mesa!", que ha suposat el debut com a director de Guillaume Gallienne. Cinc premis César per un total de deu nominacions. Formal-ment és una comèdia, estic d'acord, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com que estem davant d'una pel·lícula autobiogràfica (que ja va triomfar com a obra de teatre), en Guillaume és el principal i quasi únic protagonista important. Ell, està clar, i la seva mare, a qui també interpreta. Fa els dos papers francament bé. Hi ha més personatges, però són molt secundaris. En Guillaume es basa, sobretot, en l'estreta relació que tenia amb la seva progenitora, que semblava estar més preocupada per ella mateixa que per qualsevol altra cosa. Malgrat tot, va influenciar molt al noi. Fins i tot fa la sensació que el seu gran objectiu en la vida era assemblar-se a ella. Per la veu, pels posats, pels gestos, els seus familiars, de lluny, arriben a confondre'ls.

Estem davant d'una pel·lícula plena d'emocions que, entre d'altres missatges positius, ens explica que, moltes vegades, les coses no són com semblen. A la família d'en Guillaume tothom donava per fet que era afeminat i que, com a conseqüència, li havien agradar els homes. És més, sembla que, amb més o menys resignació, sembla que l'acompanyin perquè així sigui. Una anècdota: Quan el protagonista demana viure un temps a Espanya l'envien a La Línea de la Concepción, que defineix com la ciutat més lletja del país.

"LA CINQUENA PLANTA" (MANUEL BAIXAULI)

"La cinquena planta", de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), és un llibre estrany. Estrany com la malaltia que va patir el seu autor, la síndrome de Guillain-Barré. Sense previ avís, en Manuel es va quedar quaranta-dos dies totalment paralitzat. Només podia moure els ulls. Acabava d'enllestir la seva anterior novel·la, que va acabar publicant-se amb el títol de "L'home manuscrit". "La cinquena planta" està publicat per Proa i té 294 pàgines.

Després de donar-li moltes voltes, diria que Baixauli ens explica el seu particular viatge al fons de la ment. Al sanatori on va estar ingressat va conèixer uns quants personatges singulars, que el van acompanyar fins després de marxar, quan ja li havien donat l'alta. Es va obsessionar amb ells i també amb la cinquena planta d'aquesta instal·lació, que arribo a la conclusió que no existia. Estem davant d'un llibre que potser necessita una segona lectura, per poder-lo gaudir al màxim. Una segona lectura o poder-ne parlar obertament amb algú. Les històries de Fisio, Foto, Fix, Director o Professor -a molts dels protagonistes no els posa noms- són força grises, en aquella línia prima que separa la bogeria del seny. M'han cridat molt l'atenció Orofila i la seva obsessió pels edificis impossibles o aparentment impossibles -tenint com a referència el crani humà- i el misteriós Dr. Mogort.

En aquesta novel·la conflueixen personatges reals, penso que ben pocs, amb molts d'altres d'imaginaris. Baixauli ho embolica tot, conscientment, està clar, fins al punt de fer caminar edificis o de ressuscitar els morts. A més a més, fa desaparèixer la lògica de l'espai temps, amb la qual cosa tot és possible. Arriba a veure's a si mateix, caminant per la platja, acompanyat del seu avi, o seguint les evolucions de Orofila i del Dr. Mongort quan eren joves. Sense que hi tingui res a veure, el llibre m'ha recordat, per exemple, algunes coses del cinema de David Linch, en pel·lícules com "Carretera perdida" (1997) o "Mulholland drive" (2001). "La cinquena planta" no deixa de ser un thriller psicològic, si és que l'he acabat interpretant bé.

"Per a fer literatura cal tindre alguna cosa que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa i per això cal situar-se als marges. Si un escriu amb el fre de mà posat, o intentant ser políticament correcte, o pensant a agradar vés a saber a qui, fa un plat insuls, reescalfat. Escriure és transgredir, viatjar a l'imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots al nostre jo, on es barregen el passat, el present, l'esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, abril 08, 2014

Assaig sobre la cobdícia i la feina ben feta


Wes Anderson (Houston, Texas) -44 anys- és un director diferent. El segueixo de ben a prop des d'"Acadèmia Rushmore", estrenada l'any 1998, i no decep mai. Visualment, té un estil molt definit i els seus personatges són exuberants i excèntrics com pocs. La seva última pel·lícula, "El Gran Hotel Budapest", és una petita meravella: divertida, esbojarrada, romàntica i amb un repartiment d'autèntic luxe. Molt recomanable.

Per sobre de tot, estem davant d'un gran assaig sobre la cobdícia; i també sobre l'amor per la feina ben feta. La cobdícia està protagonitzada pels hereus de la família de Madame D., a qui dóna vida una quasi irreconeixible Tilda Swinton. Em refereixo als dolentots Jopling i Dmitri, interpretats per Adrien Brody i Willem Dafoe. Anderson treu el millor de tots dos. L'amor per la feina ben feta la tenen, i de quina manera, el conserge de l'Hotel, Gustave H. (un encantador Ralph Fiennes) i en Zero Moustafa (Tony Revolori) el seu jove mosso d'ascensor. Tots dos viuen aventures molt perilloses, amb presó inclosa pel primer.

La història d'"El Gran Hotel Budapest", que passa als anys 30 i als anys 60, gira al voltant del robatori i l'intent de recuperació d'un quadre, titulat "Niño con manzana". Robatori; o no, segons com es miri. A més a més dels actors mencionats fins ara, també treuen el cap, en papers petitíssims, Jeff Goldblum (advocat), Harvey Keitel (pres), Jude Law (escriptor), Edward Norton (policia), Bill Murray i Owen Wilson (conserges) i l'encantadora Soirse Ronan, que fa d'ajudant de pastissera. Per acabar, vull destacar la vermellosa i espectacular posada en escena, que dóna a la pel·lícula l'embolcall perfecte. Diria que potser és la millor de les dirigides fins ara per Wes Anderson, que no deixa indiferent ningú.

"3 BODAS DE MÁS"

Encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la i m'ha sorprès positivament. Em refereixo a "3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera (Viladecans, 1976). És la seva segona pel·lícula, després de "Promoción fantasma". És una divertida comèdia romàntica, amb una Inma Cuesta espectacular. Personatges treballats, sobretot el de la Ruth i gags que funcionen francament bé.

La Ruth mai no ha tingut massa sort amb els homes. Potser s'il·lusiona massa aviat i els agobia? Potser hauria de ser més exigent i no deixar-se seduir per qualsevol? Sigui com sigui, el mateix dia rep tres invitacions de casament. Que qui es casa? Doncs tres dels seus tres ex! I sí, han tingut la barra de convidar-la. I això que l''últim la va deixar fa només tres mesos, per por al compromís... I no explico més. A les antigues parelles els interpreten Paco León, la model Laura Sánchez -que fa de transsexual- i el còmic Berto Romero. Hi ha dos homes més a prop de la vida de la Ruth, un cirurgià plàstic que es diu Jonàs (Quim Gutiérrez) i el nou becari que l'ajuda a la feina, en Dani, a qui interpreta Martiño Rivas.

Entre d'altres missatges, Ruiz Caldera ens diu que, a la vida, de vegades també hem de saber dir que no. Plantar-se, encara que pugui semblar que es fa un pas enrere, pot ajudar a fer-ne dos cap a endavant. Seguiré amb interés les properes pel·lícules d'aquest director, que l'any que ve estrenarà "Anacleto: Agente Secreto", també amb Quim Guitiérrez en el repartiment. Per cert, ell i la guapíssima Inma Cuesta ja van coincidir a "Primos" (2011), de Daniel Sánchez Arévalo.

"EL NÉT DEL PIRATA" (MANUEL CUYÀS)

Podríem dir que “El nét del pirata”, de Manuel Cuyàs (Mataró, 1952), és un llibre rodó, amb principi i final a l’Argentina. Rodó com el món que va recórrer el seu avi en vaixell, com els formatges que comprava a Perpinyà i que, inicialment, dubtava si s’havien de menjar amb o sense crosta. Estem davant d’un llibre de memòries, ple de divertides vivències, publicat per Edicions Proa. Té 286 pàgines i passa molt bé.

De Cuyàs em quedo amb la seva passió infinita pel cinema, que comparteixo amb ell. Va començar a anar-hi quan era molt petit, quasi per prescripció mèdica -per un problema en els ulls-, i aquesta sana bogeria pel setè art l’ha acompanyat tota la vida. Veient una pel·lícula, refugiat en la foscor de la sala, en Manel diu que sempre ha trobat la tranquil·litat que potser li faltava en aquell moment. En el llibre ens parla d’alguns dels seus títols preferits, com “Viva Zapata” o “El hombre que mató a Liberty Valance”. Va formar part del Film Ideal Club mataroní, va escriure sobre pel·lícules, es va escapar reiteradament a Perpinyà per veure les estrenes que aquí no arribaven mai, va tenir petites incursions en el cinema amateur (com a director) i, cinematogràfica, és també una de les grans anècdotes que explica: quan Ava Gardner es va aturar en un bar de Mataró per anar al lavabo.

“El nét del pirata” també és història viva de Mataró. A través dels ulls d’en Manel, veiem la seva transformació –m’ha impressionat l’adéu del tramvia, amb tot el que va significar- i recordem quines són les seves festes principals (amb les Santes al capdavant) i les seves menges predilectes; aquells pèsols, faves i maduixots que sempre creixen mirant el mar. L’olor de roba que feia la ciutat, gràcies al tèxtil, la idea que tenen els mataronins que a la ciutat mai no hi fa fred (res, són quatre dies!) i la paraula ramblejar (anar amunt i avall de La Rambla) són altres aportacions de l’autor, que també ens explica la passió que van tenir molts dels seus familiars i veïns per anar a comprar a Andorra. Un dels fets periodístics que en Manel Cuyàs relata és com Jordi Pujol li va demanar que l’ajudés a escriure les seves memòries.

“He vist pel·lícules inacabades perquè no havia arribat l’última bobina, he vist actors ressuscitar perquè els rotlles s’havien desordenat, he vist en blanc i negre pel·lícules que originalment eren en color, he vist mudes pel·lícules que havien de ser sonores, i sonores algunes que havien de ser mudes, he vist un espectador caure de l’amfiteatre a la platea, he assistit a evacuacions d’urgència, he seguit les pel·lícules assegut en una butaca, assegut a terra, a peu dret, i de més petit, a collibè del pare. Al cine hi he plorat, hi he rigut, hi he passat por, hi he berenat i he sopat. Una cosa que no hi he fet mai és dormir-hi”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, març 31, 2014

El caos és un ordre per desxifrar


Després de veure "Incendies" (2010) i "Prisoners" (2013), em declaro fan incondicional del director canadenc Denis Villeneuve. Però "Enemy", que es va estrenar divendres, no em va semblar una pel·lícula rodona. Per definir-la faré servir una frase que surt sobreimpressa a la pantalla només començar: "El caos és un ordre per desxifrar". Doncs en això estic; desxifrant-la!

Hi ha qui diu que no cal entendre una pel·lícula per apreciar-la, però a mi m'agrada que acabi lligant tot. I, en cas que el final sigui obert, que em donin els vímets necessaris per acabar fent-me el cistell jo mateix. Això com a declaració de principis, perquè "Enemy" té moltes coses bones. Per començar, la inquietant atmòsfera que t'atrapa i no et deixa anar en cap moment. Hi ajuda, i de quina manera, la música (de Danny Bensi Saunder Jurriaans) i la fotografía, grisa, fosca, apagada i fins i tot decadent de Nicolas Bolduc. Per continuar, haig de parlar de Jake Gyllenhaal, que està extraordinari. És un actor que creix per moments. Amb Villeneuve ja havia treballat en l'esmentada "Prisoners".

Una atmòsfera inquietant per començar, per continuar una gran interpretació -que pràcticament elimina de la pantalla les guapíssimes Mélanie Laurent i  Sarah Gadon- i per acabar... la confusió total! A nivell argumental, poques coses puc explicar de la pel·lícula, basada en la novela "El hombre duplicado", de José Saramago. Podríem parlar de thriller psicològic, en què Gyllenhaal interpreta un professor d'història amb una vida més aviat monòtona. Interpreta al professor i a un actor de cinema que descobreix un dia veient una pel·lícula. Són idèntics. I aquí comença el seu malson. O potser continua?

"UNA FAMÍLIA EXEMPLAR" (GENÍS SINCA)

La família no l'escollim; els amics, sí. Els Bou de Tortosa o els Mirabaix de Manresa? No puc descartar-los els dos? No havíem quedat que els amics els escollíem? Doncs, encara que sigui a contracor, em quedo amb els del Baix Ebre. Els Bou i els Mirabaix són els protagonistes d'"Una família exemplar", de Genís Sinca (Manresa, 1970). Amb aquest llibre, publicat per Destino, va guanyar el Premi Josep Pla de l'any passat. Veig segona part...

En Genís és un tio que cau bé. El vaig conèixer fa uns mesos -els que porta col·laborant al programa "Els Matins" de TV3- i sempre m'ha transmès bones vibracions. I aquestes bones vibracions estan repartides al llarg de les 476 pàgines del llibre. El retrat simiesc del pediatre Joan Bou, el patriarca de la família, ja en el primer capítol, fa que et facis una idea molt aproximada de com és el també batejat com Xècspir d'Amposta. Qui li havia de dir en aquest bon home -perquè inicialment ho era i... ho continua sent?- que el xicot de la seva filla gran, en Ricard Mirabaix, li provocaria un daltabaix de dimensions èpiques.

En Bou havia guanyat calés fent de metge, és veritat; però la rica de la família sempre ha estat la seva esposa, la Remei Antich, pertanyent a una nissaga a on totes les dones tenien una pitrera desmesurada, de campionat. Per la seva part, els Mirabaix, amb una fesomia de castor, o fins i tot de rata, es dediquen a l'especulació immobiliaria. Són avars, fins a límits insospitats, per no parlar directament de carronyaires. Però és una opinió molt personal: hi ha qui ha llegit el llibre i es queda abans amb la gosadia i la força familiar dels Mirabaix -un veritable clan, tancat a pany i forrellat- que amb la falsa modèstia i les ganes d'aparentar dels Bou-Antich.

Per sobre de tot, "Una família exemplar" és un llibre divertit, àgil i amb uns personatges ben dibuixats. A més a més, en Genís ho descriu tot molt bé. M'atreviria a dir que és un autor molt meticulós, i que pateix amb la intenció de no deixar-se res. Ja li preguntaré! És francament fàcil fer-se una idea de com som físicament un i altres i les cases on viuen o malviuen, segons el cas. Ho explica amb tot luxe de detalls. Tortosa, Manresa i també Barcelona, la ciutat llunyana on poden fer-ho tot, amb una mica més d'anonimat -i no sempre- són els personatges secundaris d'aquesta història que, si li treiem humor i li posem una mica més de dramatisme, podria ser real com la vida mateixa. Recomanable.

"La manera com els Mirabaix aconseguien captivar i fer-se seves les millors noies, les més intel·ligents i atractives, era un fenomen que mai es podia arribar a entendre del tot. Tanmateix, eren elles i només elles les que havien entès, les que devien haver vist amb certa claredat alguna cosa que els altres només podien percebre. Sense anar gaire lluny, era un autèntic misteri que una persona tan excel·lent i completa com l'Elvira Gomà s'hagués enamorat i entregat per a tota la vida a un home tan vulgar i esquerp com el pare d'en Ricard".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, març 23, 2014

Hi ha pèrdues irreparables, a tots els efectes


Sóc dels que penso que hi ha pèrdues que no se superen mai. Queda molt clar a "Alabama Monroe", de Felix Van Groeningen.Va ser la representant de Bèlgica als Oscar, en la categoria de pel·lícula de parla no anglesa. El millor de tot és la química que hi ha entre la parella protagonista, l'Elise (que té una botiga de tatuatges) i en Didier, que canta i toca el banjo en una banda de Bluegrass. Viuen una feliç vida de conte.

A l'Elise la interpreta -i ho fa francament bé- una tatuadíssima Veerle Batens. El paper d'en Didier recau en Johan Heldenberg, que també està molt convincent. Tot va fantàsticament bé entre ells, fins que la seva filla, la Maybelle, es posa malalta. A partir d'aquí, comencen a discutir sense aturador, cada vegada amb més intensitat, donant-se les culpes de tot mútuament. Estem davant de l'autodestrucció d'una parella que, des de la diferència, havien aconseguit formar una relació força sòlida. Més enllà del bon treball d'actors, també destaca una atractiva banda sonora, formada per cançons Bluegrass, un estil musical inclòs en el country.

Estem davant d'una història potent, impactant i, per desgràcia, excessivament polititzada. El discurs d'en Didier al voltant de la utilització de les cèl·lules mare per curar malalties se li escapa una mica de les mans. M'imagino que les critiques a la religió, als Estats Units i a George W. Bush no van agradar massa a l'Acadèmia, que es va decidir per "La grande bellezza". "Alabama Monroe" -al final sabem perquè es titula així- és una pel·lícula plena de flashbacks que, si prens una mica de distancia, entra francament bé. S'ha de veure.

"JEUNE ET JOLIE"

Fa temps que segueixo amb atenció François Ozon, un director que no sol decebre. Només un any després d'estrenar "Dans la maison", ara ha torna amb "Jeune et Jolie". Potser no és tan rodona com l'altra, però la bellesa i el magnetisme que transmet la seva protagonista són motius suficients per no perdre-se-la. Parlo de l'espectacular Marine Vacth, de només 22 anys.

En aquesta pel·lícula, Ozon ens parla del despertar sexual i, sense dictar sentència, ens apropa a la prostitució de luxe. La Isabelle (Lea quan treballa) s'hi fica quasi per casualitat i, ja posada, li agrada el poder que ella exerceix sobre els clients i la facilitat amb què entren els diners a les seves butxaques. I això amb només 17 anys! Uns diners que, ben mirat, diria que no necessita; perquè forma part d'una família que li paga tot el que faci falta. La Lea porta una doble vida (estudia als matins), com la Sévérine de Luis Buñuel a "Belle de jour" (1967).

Entre d'altres coses, Ozon també ens diu que tot allò que fem afecta a la nostra família i entorn; i de quina manera! L'Isabelle té mare, padrastre, un germà petit amb qui s'entén molt bé i un reduït grup d'amigues que no tenen ni la més mínima idea del seu pròsper negoci. Pròsper fins que passa alguna cosa i tot canvia... Podríem parlar d'un bon retrat femení, amb el sexe de pagament en el centre del quadre.

"EL MELIC DEL MÓN" (CARLES CASAJOANA)

Emmig del debat sobre la consulta per la indepen-dència de Catalunya, segur que seria molt útil poder redefinir quina és la forma de ser dels catalans. És el que fa, d'una manera molt divertida, Carles Casajuana a "El melic del món". És un llibre àgil, de només 206 pàgines, i està publicat per Columna. Casajuana ja va posar el dit a la nafra amb "L'últim home que parlava català", del qual se'n van vendre 25 mil exemplars.

El llibre que nosaltres llegim acaba sent, més o menys, l'intent d'assaig que intenta escriure Miquel Rovira. És allò del llibre dins del llibre, un recurs força utilitzat en el món de la pintura. Rovira mai no s'hauria imaginat que acceptaria un encàrrec com aquest, però acaba baixant el cap i dient que sí... només per diners, que quedi clar. En Miquel va molt perdut perquè, abans de definir o redefinir com són els catalans, s'ha de respondre la pregunta clau: a qui es pot considerar català i qui no. A en Miquel li sorprèn i, de quina manera, que aquest complicat  encàrrec li faci en Ramón Balaguer, director de la col·lecció d'assaig d'una important editorial. En Ramón, per cert, és un famós escriptor català... que quan publica ho fa en castellà.

"El melic del món" passa francament bé, sobretot perquè la relació entre en Miquel i en Ramon -que de joves havien compartit pis- està molt ben trobada. S'intenten utilitzar un a l'altre, mentre persegueixen els seus objectius particulars. De fet, es necessiten mútuament. És l'única manera que tenen de sortir-se'n. En Ramon aconseguint editar un llibre d'èxit, en català, que li permeti mantenir la feina a l'empresa. En Miquel escrivint alguna cosa amb criteri, que deixi intacte el prestigi recollit amb les seves obres anteriors. No es pot permetre cap ensopegada.

"Catalunya és burgesa, ordenada, pacífica, casolana, com correspon a una gent que viu a gust a casa seva. Castella, en canvi, és terra de sants i de guerrers, d'uns homes que s'escapen horitzons enllà, afamats com llops, a la conquesta de contrades més hospitalàries, o que s'enfilen enlaire, cap al cel, com els personatges del Greco. Al castellà, el paisatge el desficia, li genera uns anhels estranys, l'empeny a la conquesta d'altres terres, al misticisme. Tot sol enmig de la meseta, sota un cel immens, no li cal gaire esforç per pensar en el més enllà, sigui físic o espiritual. Al català, el conforta i el serena, l'aboca a la sensualitat, el convida a despreocupar-se i a menjar, a beure i a fruir de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, març 17, 2014

El sado completa l'assaig de Von Trier


Quan vaig acabar de veure el primer volum de "Nymphomaniac", de Lars Von Trier, em vaig preguntar a mi mateix si estàvem a mig camí de l'obra mestra. Doncs ara ja puc dir que no. El segon volum està per sota del primer, tot i que tanca força bé aquest dur assaig sobre l'addicció al sexe. En aquest segon volum, el danès introdueix el sado i, encara que no de manera directa, la pedofilia.

Podríem dir que, a través del sado, la Joe intenta recuperar el control de la seva vagina i, com a conseqüència, tornar a gaudir de l'orgasme. Són imatges força dures, més pel que t'imagines que pel que veus, que tampoc no és poc. Que la piquin passa a ser prioritari en la seva vida, fins i tot per sobre de la seva família. Ja ho vaig dir en el comentari del primer volum: en les pel·lícules de Von Trier sempre hi ha una dona que pateix; i molt. Quin és el problema d'aquesta part de "Nymphomaniac"? No sé si s'ha de parlar de problema, però dóna la sensació que tot està agafat pels pèls. En el primer volum tot fruïa amb una certa naturalitat, a diferència d'aquest segon.

M'explico. L'estranya feina que li dóna a la Joe el personatge d'en Willem Dafoe (es fa dir L) sembla una mica forçada. Realment existeix alguna cosa així? Tampoc no s'acaba d'entendre la relació lèsbica que estableix amb la P (Mia Goth). Per cert, la Charlotte Gainsbourg (que cada cop s'assembla més a la Jane Birkin, la seva mare) ja havia treballat al costat de Dafoe -i de manera molt intensa- a "Anticristo" (2009). L'escena final, que no ha rebut massa bones critiques, l'he trobada espectacular. Pot arribar a ser nimfòmana, està clar, però això no vol dir que se n'hagi d'anar al llit amb el primer que passa. El dret a escollir sempre el té i ha d'intentar no perdre'l mai.

En el seu paper de confessor, Stellan Skarsgard ("Melancolía", 2011) fa un paper espectacular.

"ELS AMBAIXADORS" (ALBERT VILLARÓ)

"Els ambaixadors", de l'andorrà Albert Villaró (nascut a La Seu d'Urgell, al 1964) és una novel·la històrica alternativa. Tot passa en dues setmanes de l'any 1949. L'escenari que se'ns planteja és el d'una Catalunya independent, presidida per Manuel Carrasco i Formiguera; quan, en realitat, estava patint la repressió del franquisme. El llibre, de 681 pàgines, està publicat per l'editorial Destino.

Precisament, un dels grans encerts de l'Albert Villaró és combinar personatges reals (canviats de càrrec o d'escenari, com el cas de Carrasco i Formiguera) amb d'altres d'inventats. En una Catalunya normal, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre país, els dirigents de la Jove República Catalana estaven molt preocupats per la desaparició de la xarxa d'espies que tenien desplegada a Madrid. Acaben de desarticular-la! És per això que demanen a Mossèn Farràs -desaparegut voluntàriament des de fa molts anys- que reactivi "Els adormits", un grup que el dictador Sanjurjo mai no va descobrir.

Farràs té un passat tenebrós i ple d'execucions, sempre justificades, se suposa. Queda clar que Sanjurjo mai no va dirigir Espanya i, per si fos poc, va morir al 36. És el mateix any que Villaró es carrega Franco, concretament el dia 18 de juliol; quan, en realitat, estava participant activament en el cop d'estat contra la Segona República. Va ser Mossèn Farràs qui va acabar amb ell, sabotejant el Dragon Rapide. Per cert, l'autor canvia de bàndol a l'escriptor Josep Pla que, com va succeir, vivia a Madrid i feia de corresponsal de La Vanguardia i d'altres mitjans. Pla, amb passat franquista, a "Els ambaixadors" és un dels col·laboradors més actius de Mossèn Farràs, que busca la bomba que estan construint a Madrid per destruir Catalunya. I no explico més.

Estem davant d'una acronia divertidíssima, amb uns personatges molt ben dibuixats; això sí, la majoria molt bons o molt dolents. En Farràs, en Pla, la Caitlín i els irlandesos que ajuden Catalunya cauen bé des que apareixen en escena per primer cop. Són esbojarrats, solidaris entre ells i apassionats al màxim. També una mica talosos i despistats, perquè no dir-ho. Per contra, els espanyols transpuen odi i mala baba del primer a l'últim moment. Estem davant d'una novel·la àgil, ben documentada i que es llegeix amb un somriure babau a la boca. Les últimes vuitanta pàgines, en què ens dóna quatre dades de tots els protagonistes, són brutals. Merescut Premi Josep Pla 2014. Imprescindible.

Per cert, el títol té a veure amb l'obra mestra de Holben, quadre que, amb el mateix títol, s'exposa a la National Gallery.

"Li sap greu per Madrid, perquè és una ciutat que havia arribat a estimar moltíssim. Però aquell vespre la percep entravessada, més dura que mai. No sap si tots aquells transeünts amb mirada neutra amb què es van trobant podien ser informadors en potència. Tots tenen una actitud còmplice, natural o impostada, perquè per als mantenidors del règim la indiferència és considerada encara pitjor que la dissidència. A aquella hora, dotzenes, potser centenars d'agents de l'autoritat, uniformats i sense uniformar, els estan buscant, removent el cel i la terra per trobar-los". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, març 03, 2014

Lluitar contra la SIDA... i les farmacèutiques!


"Dallas Buyers Club" és una de les triomfadores dels Oscars: Millor actor principal per a Matthew McConaughey, millor actor de repartiment per a Jared Leto i millor maquillatge. La pel·lícula la dirigeix el canadenc Jean Marc Vallé ("Café de Flore", 2011). Està basada en fets reals i dura dues hores. Podríem qualificar-la de drama biogràfic, datat als anys 80, amb la SIDA com a gran protagonista.

McConaughey, que va perdre vint-i-un quilos per posar-se en la pell (i l'os) de Ron Woodroof, fa un grandíssim paper. Jo li hauria donat l'Oscar a Leonardo DiCaprio, però no crec que sigui un pecat que se l'hagi emportat ell. En Ron és un cobwoy de rodeo texà, addicte a les drogues i a les dones, que agafa la SIDA en un mal dia. No és homosexual, però en aquell moment anava tan col·locat que ni sabia que feia... o que li estaven fent, per ser més exactes. Gran interpretació d'en Matthew, però també de Jared Leto, que fa de transsexual.

Els papers de McConaughey i Leto són molt agraïts, dels que sempre han agradat a l'Acadèmia de Hollywood; d'aquells que necessiten una transformació (gran pujada o baixada de pes) o fins i tot un canvi, en aquest cas de sexe. Com a millor actor de repartiment, jo m'hauria decantat per Jonah Hill, el company de fatigues de DiCaprio a la sensacional "The Wolf of Wall Street". La pel·lícula de Martin Scorsese és la gran perdedora dels Oscars, amb "American Hustle". La d'en Ron és una lluita doble: contra la malaltia -des del dia que li diuen que només li queda un mes de vida- i contra les farmacèutiques, més preocupades d'acumular diners que d'intentar facilitar la vida als malalts de la SIDA, als quals tracten com a conillets d'Índies.

A més a més, la lluita d'aquest simpàtic cobwoy, la veritat és que l'acabes apreciant, no només és personal. Vol salvar-se com sigui d'una mort segura (que tenia més a prop del què es pensava), però també s'esforça per mirar de donar un cop de mà als malalts que li demanen ajut, encara que, inicialment, potser només li interessaven els seus quartos. Molt bona la relació que s'acaba establint, d'amistat pura, entre en Ron i en Rayon, que és com es diu en transvestit. Una pel·lícula que s'ha de veure.

"EL PRIMER HEROI" (MARTÍ GIRONELL)

Dimecres surt a la venda "El primer heroi", el darrer llibre del bon amic Martí Gironell, amb qui treballo a "Els Matins" de TV3 ja fa set anys. He llegit l'edició no venal, que em va donar fa uns dies. Està publicat per Ediciones B (en català i en castellà) i té 430 pàgines. Se'ns ha presentat com "la gran novel·la sobre la prehistòria", com diu  la portada. El pròleg és de l'historiador Eudald Carbonell.

La prehistòria abarca molts i molts anys, com em va dir un dia en Martí mentre estava escrivint el llibre. Ell va decidir col·locar els seus personatges al neolític, en una societat avançada i no tan llunyana de la nostra. Lògicament, la diferència la marca la tecnologia. A la tribu d'en Ynatsé, per exemple, coneixien el foc, domaven cavalls, tenien animals domèstics i estaven organitzats jeràrquicament. Fins i tot dominaven una mena de trepanació, que encara no podríem batejar com a medicina. Se n'encarregava de fer-ho en Bassi, savi i curandero del Clan dels Cavalls. Era més llest que la resta? No; però tenia una gran capacitat d'observació. Ja he presentat a dos dels tres personatges més importants d'aquesta historia: en Ynatsé i en Bassi. El tercer és l'Aynires, companya d'en Ynatsé i mare del seu fill.

Quins missatges ens deixa aquest primer heroi? Doncs uns quants! Explicaré ben poques coses de l'argument, per influenciar al lector el mínim possible. Només diré que en Ynatsé ha d'emprendre un viatge iniciàtic cap a un món desconegut. Ho fa, a petició d'en Bassi, que li diu que és l'escollit. Totes les esperances estan depositades en ell. En el decurs del seu llarg i dur peregrinatge, en Ynatsé, jove membre del Clan dels Cavalls, aprèn moltíssimes coses. N'aprèn i n'ensenya. Com la seva companya, l'Aynires, que no necesita marxar de casa per ser útil als seus; i de quina manera. Com en Bassi, ella també és molt observadora. Tots dos, o fins i tot els tres, tenen cada cop més clar que és millor fiar-se de la realitat que dels Déus, que estan molt bé com a referencia... tot i que, potser, no sol·lucionen gaire coses.

"De vegades, una nimietat, un fet que pot semblar intranscendent o una ximpleria, pot ser el pincipi de la fi, l'espurna que encengui un gran incendi que tot ho arrasi. -I li va recordar-: Quan jo era jove, els més ancians sempre ens deien que no hi ha baralles sense importància, de la mateixa manera que no hi ha incendis sense importància. Ens van inculcar que, si presenciàvem una baralla, hi intervinguéssim separant els combatents, fent tot el que convingués perquè fessin les paus. I ens deien que els focs i les baralles eren les dues úniques coses d'aquest món que poden engendrar fills més colossals que ells mateixos: un incendi o una guerra".

És una novel·la d'aventures ágil i molt visual, al més pur estil Gironell, amb un parell o tres d'escenes sexual molt explícites, reals com la vida mateixa. Ja n'estic veient la pel·lícula! Segur que "El primer heroi" serà un dels grans èxits d'aquest Sant Jordi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, febrer 24, 2014

A Clooney no li faran un monument


Feia temps que no m'avorria tant en un cinema. Va ser dissabte, veient "The Monuments Men", la darrera pel·lícula dirigida per George Clooney. Després de la primera hora -en dura dues- el meu fill em va preguntar: Passarà alguna cosa? Doncs no; els segons seixanta minuts són igual de fluixos que els primers. No té cap ritme i poquíssima acció, i això, enmig de la Segona Guerra Mundial, costa d'entendre.

També costa d'entendre que cap dels actors, ni Cate Banchett -que diria que és l'única dona que surt a la pel·lícula-, transmetin absolutament res. I això que el repartiment és de luxe, amb Clooney, Matt Damon, Bill Murray i John Goodman al capdavant. Els seus personatges no són creïbles i, en algun moment, m'aventuraria a dir que freguen el ridícul. I això que l'argument de la gran novel·la de Robert Edsel, basada en fets reals, és francament bo. Recordem que els "Monuments Men" van ser un grup d'historiadors, directors de museus i experts en art que van tenir la difícil tasca de recuperar les obres d'art robades pels nazis al llarg de la guerra. En part, ho van aconseguir.

Uns nazis de pa sucat amb oli, que semblen sortits d'un còmic; experts en art que juguen a fer de soldats (sense ni tan sols escorta); i molta, molta palla. En el seu intent de respectar els quadres i les escultures, Clooney s'oblida de tota la resta. Les dues escenes d'acció que recordo, la del nen francotirador i la dels trets contra el personatge del francés Jean Dujardin ("The artist", 2011), són més aviat tristes, gran oportunitat perduda per fer brillar una destacadíssima novel·la. Com a molt, per veure a casa, quan surti en DVD.

"EUFÒRIA" (XAVIER BOSCH)

"Amics llibreters, si classifiqueu "Eufòria" com a llibre de ficció, estalviareu problemes legals a @xavierbosch @Ed_proa". Aquesta piulada a Twitter, amb molt d'humor, la va fer l'editor Josep Lluch; i hi estic completament d'acord. A "Eufòria", l'últim llibre de Xavier Bosch, que va sortir dissabte a la venda, té més de realitat que de ficció. Està publicat per l'editorial Proa, té 319 pàgines i m'ha durat un dia.

Després de "Se sabrà tot" (2010) i d'"Homes d'honor" (2012), Bosch torna a donar vida a Dani Santana. Tot i les crosses, el periodista televisiu continua en plena forma. Recordem que és solter, sense fills... i amb l'autoestima molt i molt alta. Comença el llibre enguixat de dalt a baix, com a conseqüència d'un 'intent d'assassinat. Al seu costat, com sempre, la Raquel, que és la seva assistent personal; i aquest cop en Gratu (un hacker compulsiu) i l'Agus Maldon, un periodista de l'antiga escola. Li costa resistir-se als canvis que ha patit la professió, amb l'entrada dels blogs, els diaris digitals, Twitter, Facebook i, com potser diria l'Agus, totes aquestes mandangues.

"Eufòria" és un llibre hiperrealista, àgil i molt visual. Costa ben poc imaginar-se les aventures d'en Santana, que es mou en un món real com la vida mateixa. Visitadors que incentiven als metges perquè receptin un determinat medicament, frau al sistema sanitari, expedients de regulació a les empreses de comunicació i, sobretot, un govern que va de cul (amb vicepresidenta inclosa) per aconseguir que un empresari mexicà, en Roberto M. Faura, construeixi un parc temàtic a la localitat de Malla, a la comarca d'Osona. Real, tot molt real. Pressions, suborns, denúncies públiques, tràfic d'influències i un final totalment inesperat, conseqüència d'una de les trames secundàries de la novel·la.

"El Dani feia estona que s'havia quedat sense arguments. Va intentar convèncer que tornaria el bon moment del periodisme, que això només era un moment de canvi, que aviat, després de la sacsejada general, es recol·locarien les coses. Si no li fotés tan mal l'esquena, si parlar no el cansés, i si hagués vist l'Agus més receptiu li hauria volgut dir que la crisi de la indústria periodística és una cosa i que l'ofici en si és una necessitat social que tornarà a tenir hores importants. Però ni era el moment, ni tenia forces. I l'Agus continuava encaparrat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, febrer 18, 2014

Un secret guardat al llarg de cinquanta anys


De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula, “Philomena”, de Stephen Frears, és una de les que menys m’ha sorprès. La història és maca, i està molt ben interpretada, però no hi he connectat del tot. Té tres nominacions més: millor guió adaptat, millor banda sonora i millor actriu principal, per a Judi Dench. Està brillant, però la meva aposta en aquesta categoria és per a Cate Blanchett (“Blue Jasmine”).

Frears ens explica la història de la Philomena, una dona irlandesa a qui van obligar a donar el seu fill en adopció quan era pràcticament una nena. Fa cinquanta anys que guarda el secret; que mai no ha explicat a ningú. Ni tan sols a la seva filla, perquè, tot i que li va costar molt, va intentar refer la seva vida. Ara la Philomena vol intensificar els seus esforços i trobar al fill perdut, amb el suport d’un periodista que s’ha quedat sense feina, en Martin Sixsmith. L’interpreta Steve Coogan, un actor que m’encanta. Sempre el recordaré pel seu paper a “24 Hour Party People” (2002).

Estem davant d’una pel·lícula que intenta commoure, amb uns personatges senzills, units per les ganes de descobrir un secret molt ben amagat. En Martin és proper, sobreprotector, professional i amb un punt de mala llet. La Philomena té un fort sentiment de culpa. Podríem dir que les monges li van prendre el fill, però ella no té força ni per responsabilitzar-les de res, tot i que es neguen a ajudar-la. L’únic que vol és saber la veritat. Li costa molt d’imaginar-se que, en tot aquest temps, en Michael ha fet la seva vida, si és que no ha mort en l’intent. Haurà triomfat? Serà feliç? Tindrà parella? Tindrà fills? L’estarà buscant també a ella? Un melodrama interessant.

"LA LEGO PELÍCULA"

Feia temps que no veia un títol d’animació tan rodó. Em refereixo a “La Lego Película”, de Philip Lord, Chris Miller i Chris McKay. Quan s’acaba, i això que dura una hora i tres quarts, només tens clara una cosa: que en vols més! És una sàtira intel·ligent, atrevida, irreverent i amb uns personatges sensacionals, començant per l’Emmet i acabant pel Batman més divertit i barruer de la historia del cinema.

L’Emmet és una figureta de LEGO més o menys normal... com qualsevol de nosaltres? Ho fa tot com toca, sense sortir-se de les normes, perquè mai s’ha plantejat si els que manen tenen raó o no. Actua per inèrcia; intentant passar desapercebut. Fins al punt que, el dia que desapareix de la feina, ningú se’n recorda d’ell. La sort, però, fa que l’Emmet trobi una peça màgica que molts han buscat desesperadament al llarg de la història. Sense voler-ho, aquest obrer quasi invisible es transforma en l’esperança de la humanitat. Ell i només ell pot acabar amb el tirà que governa el món amb mà de ferro... i molta pega.

La LEGO pel·lícula (visualment espectacular) ens deixa un munt de missatges positius. Per exemple, que hem de pensar més i obeir menys i que ningú està en possessió de la veritat absoluta. S’ha de parlar, s’ha de buscar aliances i confiar en els altres. És important mirar sempre endavant i intentar confiar cegament en les nostres possibilitats. Res no és impossible si ens ho creiem; com fa l’Emmet, acompanyat d’un munt de personatges sinistres, com Batman, C-3PO, Han Solo, Abraham Lincoln, Gandalf, Shaquille O’Neal, Shakespeare i Superman. Impressionant el sofà de dos pisos, un dels invents de l’Emmet.

Estem davant d’una pel·lícula pels maniàtics de l’ordre, però també pels que se senten bé emmig del caos. Sensacional l’aparició final de Will Ferrell, que acaba unint realitat i ficció. “La Lego pel·lícula” és un títol imprescindible, tant per als nens i les nenes com per als més grans. Jo hi vaig anar sol i m’ho vaig passar pipa. Totalment recomanable.

"PETJADES DE NADOR" (LAILA KARROUCH)

Vaig conèixer la Laila Karrouch, fa unes quantes setmanes, quan va venir a "Els Matins" de TV3 per presentar el seu últim llibre, "Petjades de Nador". Vaig tenir clar que havia de llegir-lo; i ja ho he fet. És curtet, -només té 183 pàgines- i està publicat per Columna. La Laila va néixer a Nador el 1977 i, vuit anys més tard, va arribar  a Catalunya amb la seva família. Diria que és una dona amb molt de caràcter i les idees clares.

El llibre comença al Marroc, l'any 1985; i salta directament al 2006, quan la seva protagonista està a punt de tenir la Karima, la seva segona filla. A través de les pàgines de "Petjades de Nador", la Laila ens explica com, a poc a poc, va fent realitat els seus somnis, com estudiar la carrera d'infermeria. No va ser gens fácil per a ella, amb pocs diners a la butxaca i dues filles al seu càrrec. A més a més, per a la seva família, crec que estudiar mai havia estat massa ben vist... per una dona. Per sort, moltes vegades les normes están per trencar-les; i fa la sensació que ella es trobava còmoda anant a contracorrent.

La Laila també reflexiona sobre el trasbals que suposa canviar de país i adaptar-se als nous costums, sobretot per les generacions més grans. De fet, com explica en una part del llibre, "Quan no ets a casa teva la felicitat completa no existeix". També són molt interessants els apunts sobre el món de la parella que, encara que en algunes tradicions costi d'entendre, no sempre dura tota la vida. Les infidelitats, el desig -molts cops amagat- d'estar amb una altra dona o home que no és el teu i la influència, no sempre positiva, dels pares en les nostres vides també tenen un lloc privilegiat a "Petjades de Nador". Per què sempre han d'intentar organitzar-nos la vida? De vegades s'ha de cedir, però no sempre.

"Aquell vespre, abans de quedar-me fregida als braços de l'Alí, vaig pensar detingudament en la conversa que havia tingut amb la meva germana, en aquelles paraules que deien comparteix l'amor, mai els secrets. Vaig barrinar què diria l'Alí si li confessava que havia sentit atracció per altres homes en més d'una ocasió. De fet, la veritat era que, fins i tot, en algun moment de la vida havia de sentir el desig d'assaborir el dolç pecat de desfer els llençols amb un altre mascle que no era el meu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, febrer 10, 2014

A la recerca d'aquell somni impossible


“Nebraska” és una preciosa road movie, rodada en un espectacular blanc i negre, amb un pare i un fill buscant el seu somni impossible. Està dirigida per Alexander Payne (“Entre copas”, 2004) i té sis candidatures als Oscars: Millor pel·lícula, director, actor principal (Bruce Dern), actriu de repartiment (June Squibb), guió original i també fotografia. M’ha recordat “Una historia verdadera”, de David Lynch (1999). És una grata sorpresa.

El principal protagonista de la pel·lícula és en Woody Grant, un avi que rep una carta que li assegura que ha guanyat un premi d’un milió de dòlars. L’ha d’anar a buscar a Nebraska, molt lluny d’on ell viu. Si és necessari, està disposat a fer el recorregut caminant! Bruce Dern està  francament bé, però diria que, en la cursa per l'Oscar, Matthew McConaughey i Leonardo DiCaprio li porten un cert avantatge. La família intenta convèncer a en Woody que el premi és una enganyifa, però no hi ha manera. És per això que un dels seus fills decideix acompanyar-lo. Aquest viatge en cotxe pot ser una bona manera de establir nous ponts de diàleg entre ells. Al llarg de la seva vida, en Woody ha begut molt i tot fa pensar que mai s’han portat massa bé.

“Nebraska” també reflexiona sobre la mesquinesa de les persones, que surten del seu cau, com les rates, quan oloren diners. Antics amics i familiars d’en Woody comencen a demanar-li una part del premi quan encara no ha tingut temps ni d’intentar cobrar-lo. Tots creuen que se’l mereixen, en base a suposats favors prestats del passat. A banda de Dern qui també brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és June Squibb, que interpreta a la dona d’en Woody. Malparlada, esquerpa, dictatorial... L’escena del cementiri és espectacular. La June és la meva gran candidata a l’Oscar a millor actriu de repartiment, amb el permís de Julia Roberts. Estem davant d’una tragicomèdia pràcticament perfecta, amb grans interpretacions i una fotografia que enamora.

"LA PLAGA"

La gran triomfadora dels Gaudí va ser “La Plaga”, de Neus Ballús. Se’n va emportar els premis a la millor pel·lícula, millor directora, millor guió (per la Neus i en Pau Subirós) i millor muntatge. Estem davant d’una història, molt ben explicada, en què tot seguit de personatges anònims intenten sobreviure, i ho tenen gens fàcil, en la zona del Parc Natural de Gallecs (Mollet del Vallès).

Un pagès que pretén viure de l’agricultura ecològica, un lluitador romanès que l’ajuda a estones, una cuidadora d’avis filipina, una àvia que ja no pot viure sola en la seva masia (i va a parar a una residència) i una prostituta que s’ha fet gran i quasi no té clients són els protagonistes principals d’aquest relat amb tocs de documental. De fet, a “La Plaga” no hi actua cap actor professional. La Maria Ros, que va morir abans de l’estrena, fa un paperàs. De fet, la pel·lícula està dedicada a la seva memòria. “No vull dutxar-me, que m’ofego”, li diu a la cuidadora cada cop que intenta rentar-la.

A “La plaga”, tothom busca aquella oportunitat que no acaba d'arribar mai. En un moment de l’acció, una treballadora de la residència diu que “la vida que hay detrás hay que dejarla. Hay que afrontar lo que hay ahora”. Fa la sensació que aquest és un dels missatges que ens deixa la pel·lícula; que de vegades, potser pensem massa en coses que no depenen de nosaltres. S’ha de veure. Ho tinc claríssim.

PREFERÈNCIES DELS OSCAR

Independentment del que decideixi l’Acadèmia de Hollywood, jo ja tinc força clares les meves preferències de cara als Oscars. Després de veure totes les pel·lícules nominades, si hagués de votar, ho faria d’aquesta manera:

Millor pel·lícula: “The Wolf of Wall Street”
Millor director: Martin Scorsese (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actor: Matthew McConaughey (“Dallas Buyers Club”)
Millor actriu: Cate Blanchett (“Blue Jasmine”)
Millor actor de repartiment: Jonah Hill (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actriu de repartiment: June Squibb (“Nebraska”)
Millor pel·lícula de parla no anglesa: “La grande belleza”
Millor guió original: Spike Jonze (“Her”)
Millor guió adaptat: Terence Winter (“The Wolf of Wall Street”)
Millor llargmetratge d’animació: “Frozen. El regne del gel”

"CONTES D'ESPORT" (PREMI PILARÍN BAYÉS)

Com passa el temps! El llibre "Contes d'Esport", premi Pilarín Bayés, ja ha arribat a la seva desena edició. Són contes escrits per nens i nenes i il·lustrat per la mateixa Pila-rín. És una iniciativa molt interessant perquè, sobretot els grans, podem saber, de primera mà, com veuen l'esport els més joves i quins valors li presuposen. Té 109 pàgines i està publicat per l'Editorial Mediterrània.

Lògicament, només he pogut llegar els quinze contes públicats, cinc del cicle inicial, cinc del cicle mitjà i cinc del cicle superior. En tots ells, queda clar que per als nens i nenes que els han escrit el més important és participar, més enllà de la victòria que, en cas que arribi, benvinguda sigui. A "El dia de l'esport", per exemple, ens presenten dos germans ben diferents, l'Arlet i en Lleó, que viuen en una família molt competitiva. Al final, veiem que les coses no són sempre com semblen i que sempre tenin temps de rectificar. Un missatge que també queda molt evident a "Una cursa d'amics".

El respecte entre pares i fills ("En Pau i la Laia al circuit de curses"), el suport als més vulnerables ("Cal un amic per ser feliç") o la integració als equips dels que menys saben ("El sabor d'una victoria") també són temes tractats, i amb molta gràcia, en aquest "Contes d'Esports", que trobo un llibre molt educatiu i recomanable. I que quedi clar, en un qualsevol esport col·lectiu, com el futbol, el bàsquet o l'handbol, per posar tres exemples clars, l'equip està molt per sobre de les individualitats.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, febrer 03, 2014

La tragicomèdia de la vida... a Tòkio


La idea és fer-se gran i molestar als fills el mínim possible. Hi reflexiona "Una familia de Tokio", de  Yôji Yamada. És un bon remake de "Cuentos de Tokio", del gran Yasujiro Oku. Se'n va emportar l'Espiga d'Or a a la millor pel·lícula en l'últim Festival de Valladolid. Són quasi dues hores i mitja de cinema pausat i molt reflexiu, amb escenes divertides i tristes... com la vida mateixa.

Sempre s'ha dit que els pares ho donen tot pels fills; i que aquests mai ho agrairan prou. Més aviat tot al contrari! Ho comprova en primera persona el matrimoni Hirayama, que deixa per uns dies la petita illa on viu per anar a veure als seus tres fills a Tokio. El gran és metge, la mitjana té una perruqueria i el petit, de tant en tant, fa de tramoista en un teatre. Quan arriben els seus pares, tot i ser un viatge planificat, cap dels tres té massa temps per estar amb ells i ensenyar-los la ciutat. Intenten repartir-se'ls com poden, tot i que, per poder seguir fent la seva, fins i tot els col·loquen en un hotel. La vida va massa ràpid per perdre el temps amb un parell de vells. I no se senten culpables! De fet, fa la sensació que ho veuen el més normal del món.

Yamada reflexiona sobre la vida i la família, però també sobre la mort que, moltes vegades, arriba per sorpresa. I és en aquest moment, per desgràcia, quan de vegades algunes coses es posen en el seu lloc. També és el moment adient per adonar-se qui s'arromanga i et fa costat; i qui continua amb l'americana posada, per dir-ho d'una manera gràfica. De vegades poden ser els últims d'arribar, o fins i tot els veïns, els que et recolzen quan estàs a punt de caure. En definitiva; estem davant d'una pel·lícula humana i tendra que, entre d'altres coses, serveix per fer-nos una idea del concepte de la familia al Japó.

"HER"

Suposo que no serà la gran triomfadora dels Oscar, però "Her", amb cinc nominacions, és una petita obra d'art. Opta al premi de millor pel·lícula, millor guió original, millor banda sonora, millor cançó i millor direcció artística. El del guió li donaria ara mateix, perquè la història que ens explica Spike Jonze és sensacional. I el de la cançó, "The Moon song", de Karen O, també. És una delícia!

En una societat com la nostra, en què pràcticament tothom va pel carrer interactuant amb el seu Smartphone, potser no se'ns hauria de fer estrany que algú s'enamori del seu sistema operatiu. Doncs; això és exactament el que li passa al Theodore que, després de deixar-ho amb la seva dona, no sap ben bé què fer. Es torna un home solitari i amb poques ganes de sortir. L'únic que l'omple, i tampoc no massa, és escriure cartes d'amor per l'empresa per a la qual treballa. Fins que canvia de sistema operatiu... i perd el cap per ella. En Theodore està interpretat per un bon Joaquim Phoenix, un actor que sempre m'ha caigut simpàtic. La veu de la Samantha, sensual i plena de matisos, la posa Scarlett Johansson.

Podríem dir que, gràcies a la Samantha, en Theodore recupera l'alegria perduda... i potser també es torna una mica màquina? El que sí que està clar és que el sistema operatiu s'humanitza cada minut que passa. Li entren ganes de sortir d'on carai sigui i gaudir dels avantatges de tenir un cos propi. Llàstima que no sigui possible. En Jonze és un dels meus directors preferits; sobretot gràcies a dues de les seves primeres pel·lícules: "Como ser John Malkovich" (1999) i "Adaptation (El ladrón de orquídeas)". Per cert, també surt a "Her" Amy Adams, candidata a l'Oscar a la millor actriu de repartiment per "American hustle". Hi fa un paper petit, d'amiga d'en Theodore.

"FARÉ TOT EL QUE TU VULGUIS"

Diuen que la personalitat es forja quan som petits i que hi ha coses que, per bé o per malament, ens marquen per tota la vida. Ho sap molt bé la Nora, protagonista indiscutible de "Faré tot el que tu vulguis", l'últim llibre de la Iolanda Batallé. Amb ell va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. Té 195 pàgines i està publicat per l'editorial Columna. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És àgil, sensual i amb altes dosi de sexe. Fa reflexionar.

La Nora és una pintura d'èxit, feliçment casada i amb dues filles que comencen a fer la seva. Ho té pràcticament tot. Però un dia, quan menys s'ho espera, s'enamora perdudament d'en Nacho, a qui coneix en un avió. I és en aquest moment quan canvien totes les seves creences... i comença a viure? La seva història de passió amb en Nacho, de la qual no explicaré res, obre una porta que feia molts anys que estava tancada. Fins ara, mai s'havia plantejat ser infidel al seu marit, tot i que el seu matrimoni ja fa temps que s'aguanta per una mescla d'inèrcia i de respecte mutu.

Estem davant d'una dona complicada, passional i amb un passat tortuós, marcada per la forta personalitat del seu avi, per qui sembla que tingui una passió infinita. Està molt ben dibuixada. La veus. Saps perfectament com pensa i què és capaç de fer. La resta de persones que l'envolten, en Nacho inclòs, no deixen són simples actors de la seva comparsa. M'ha fet gràcia que la Iolanda citi en el llibre a la Jana, una dona que neteja la platja amb un tractor. La Jana era la protagonista de "La memòria de les formigues", un altre dels seus exitosos títols.

"Quan et preguntes si la teva parella t'és infidel és que ja t'ho està sent i aleshores per què vols saber més? Va baixar a l'estudi i es va deixar caure sobre el sofà vermell, sense res, sense roba. No estar pendent del mòbil era un alliberament. Es va tapar amb la manta aquella de llana persa. Va pensar en quan menjar li feia fàstic: entrava en un restaurant i havia de sortir perquè en lloc de persones dinant només veia tubs amb boques, tubs que ingerien, animals ferotges morts de gana que mataven a qui fos per sobreviure".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, gener 28, 2014

Estafadors de pa sucat amb oli (però amb estil)


David O. Russell sembla haver trobat la fórmula de l’èxit. L’any passat, amb “Silver Linings Playbook”, va aconseguir nou nominacions als Oscar. Entre elles, la de Jennifer Lawrence, que se’n va emportar l’estatueta a la millor actriu. Amb “American Hustle”, suma una nominació més -un total de deu- i Lawrence torna a estar entre les finalistes, ara en la categoria de millor actriu de repartiment.

“American Hustle” està nominada en les sis categories principals; millor pel·lícula, director, actor i actriu principals (Chrisian Bale i Amy Adams), actor i actriu de repartiment (Bradley Cooper i Lawrance) i guió original. La pel·lícula m’ha agradat força, però segueixo apostant per “The Wolf of Wall Street”. Em quedo amb dues de les interpretacions, les de Bale i Adams. Bale està espectacular en el seu paper de timador, amb molta panxa i un cabell que s’enganxa amb pega (està calb del mig) quan té una reunió important. També està genial l’Adams, amb uns escots de vertígen. Fan la parella perfecta. Cooper i Lawrence també treballen molt bé, però diria que estan un nivell per sota dels seus companys... tot i el Globus d’Or que ella ja té a la butxaca.

En Cooper fa de Richie DiMasso, un agent de l’FBI amb ganes de convertir-se en policia estrella. No té clar a qui ha d’agafar ni perquè, però quan més gran i més poder tinguin els detinguts, millor. I per a aconseguir-ho farà servir tots els mitjans que estiguin al seu abast, encara que no siguin ligítims del tot. És per això que demana la seva col·laboració a una parella de timadors, Irving Rosenfeld (Bale) i la guapíssima i seductora Sydney Prosser (Adams), als qui ell mateix ha enganxat intentant aixecar-li la camisa. Immunitat a canvi de logística. Si cauen polítics corruptes, seria genial. La Sydney és l’amant de l’Irving, casat amb la Rosalyn (Lawrence) i amb un fill.

Podríem definir la pel·lícula com un bon thriller polític, ambientat als anys setanta, amb una estètica molt semblant a l’anterior pel·lícula del director. El repartiment també és pràcticament el mateix, amb el gran Robert de Niro, que aquesta vegada fa de mafiós, inclòs. S’ha de veure.

"UNA CUESTIÓN DE TIEMPO"

Feia temps que sentia parlar d'aquesta pel·lícula i encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la. Se'n va emportar el premi del públic al Festival de Sant Sebastià"Una cuestión de tiempo", de Richard Curtis, s'aguanta per la simpatia de la seva parella protagonista: Domhnall Gleeson i Rachel McAdams, que cauen molt bé des del mateix moment que surten en pantalla. Fan de Tim Lake i de Mary, la noia de qui s'enamora perdudament.

Estem davant d'una pel·lícula còmoda de veure i força positiva, que ens deixa el missatge d'aprofitar la vida mentre ens vingui de cara. Cal gaudir de les coses del dia a dia i no preocupar-se pel que queda fora del nostre control. Tot i que, aquí, precisament, està la gràcia d'aquesta història: En Tim té l'oportunitat de viatjar en el temps -com tots els homes de la seva família- i canviar les coses que no li han sortit bé. En té prou amb entrar en un lloc fosc, tancar els ulls i apretar els punys. Ho aprofitarà, com no, per aconseguir l'amor de la Mary. Des del primer dia que la veu sap que serà la dona de la seva vida. Al pare d'en Tim, que li explica el secret el dia que fa 21 anys, l'interpreta Bill Nighy. Un pèl ensucrada, potser massa, però amb bones interpretacions i una acurada posada en escena.

"LA TERAPEUTA" (GASPAR HERNÁNDEZ)

Gaspar Hernández ha trigat cinc anys per escriure "La Terapeuta" i jo me l'he llegit en un dia. Espero que no em renyi com la meva mare, quan em menjo en deu minuts el sopar que ha fet en dues hores. Tant que costa de fer i tan poc d'acabar-s'ho! El llibre té 255 pàgines i està publicat per Columna. D'en Gaspar, escriptor i periodista, ja havia llegit "El silenci", Premi Josep Pla 2009. M'ha tornar a soprendre molt positivament.

De "La terapeuta" explicaré ben poques coses, perquè s'ha de llegir la novel·la i conèixer als seus dos principals protagonistes a poc a poc, sense que ningú ens expliqui més del que és necessari. Només diré que són un actor català de teatre de prestigi, l'Hèctor Amat, i las seva psicòloga, l'Eugènia Llort. Del que sí puc parlar és del fons de la història, amb l'ansietat com a personatge de luxe. És un dels mals més comuns del segle XXI i només en pot parlar amb propietat qui la coneix perquè l'ha patit o la pateix. "Tenir por de la por", diu en Gaspart en un moment del seu llibre. És molt pitjor esperar l'atac d'ansietat que l'atac en sí mateix. És aquella falta de confiança, aquells dubtes, aquells minuts de bloqueig... A "La terapeuta" tot queda perfectament reflectit.

L'ansietat és la protagonista estel·lar del llibre, però en Gaspar també reflexiona sobre què pot causar-la, més enllà d'intentar definir-la com a malaltia. N'és en part culpable aquesta competitiva societat en què ens ha tocat viure? No seria bo deixar de costat, de tant en tant, el diari, l'smartphone, el Facebook, el Twitter i tot el que faci falta? Podem regalar-li al nostre cervell moments de descans i, per què no, possibilitar que s'humanitzi una mica més? Els EROS a les empreses, que ens tenen a tots preocupats, conseqüència (o no) de la crisi econòmica, tampoc no ajuden a la nostra salut mental. M'ha agradat la definició de persones o llocs "santuari", on els ansiosos es troben més bé, més protegits.

Tres noms m'han cridat l'atenció mentre llegia. El del psicòleg Antoni Bolinches, amb qui vaig coincidir una etapa llarga a Els Matins de TV3, i els de Woody Allen i Carey Mulligan, que estan entre els meus directors i actrius preferits. A ella la vaig descobrir a "An education" (2009) i ja no m'he perdut cap de les pel·lícules en què ha sortit, l'última "Inside Llewyn Davis" (2013). Són moltes les referències cinematogràfiques, teatrals i literàries que fa Gaspart a "La terapeuta", un llibre que es llegeix d'una tirada... en l'època de les teràpies per Skype.

"En una època com l'actual, en què se sobredimensiona el jo, el que penso, el que sento, els meus gustos, les meves fotos, no donar-se importància és tot un descans. Molta gent està preocupada per la seva importància personal. Per la imatge que els altres tenen d'ells. És com si haguessin creat un "jo ideal" en la seva fantasia, del qual han d'estar a l'altura. En aquest sentit, Facebook fa patir. Perquè ningú no està a la altura del "jo ideal" de Facebook.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, gener 24, 2014

Drogues i sexe sense límits (el caos total!)


De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula (n’he vist sis) em quedo amb “The Wolf of Wall Street”, de Martin Scorsese. Són tres hores d’energia pura en què el director de Queens fa un retrat espectacular del caos financer i de l’addicció al sexe i a les drogues. És per això, sexe i drogues, que no és un títol per a tots els públics... encara que se’ns presenti com una comèdia. És una sàtira duríssima!

Scorsese ens explica la història de Jordan Belfort, un corredor de borsa de Nova York que, començant de zero, aconsegueix convertir-se en multimilionari, creant al seu voltant un imperi d’enganys sense límits. Ven bons escombraria, majoritàriament a persones amb pocs recursos. I ho fa sense cap ètica ni sentiment de culpa. S’allunya massa de la realitat actual? A Belfort l’interpreta un sensacional Leonardo DiCaprio, que torna a merèixer-se l’Oscar al millor actor principal, amb el permís de Christian Bale, impressionant a “American Hustle”. Es dóna la circumstància que Jordan Belfort, que existeix (el seu és un cas real), surt en l’última escena de la pel·lícula... presentant al Belfort que interpreta DiCaprio! Un gag sensacional. És la millor manera d’escenificar que aprova la visió que dóna d’ell Scorsese.

DiCaprio brilla com mai, però també Jonah Hill (“Moneyball”, 2011), candidat a l’Oscar en la categoria de millor actor de repartiment. Està brutal com a mà dreta de Belfort, a la feina i en la seva vida privada. Ells dos i la resta del grup es droguen dia sí i dia també; al matí, al migdia, a la tarda i a la nit. Són addictes i no se n’amaguen davant de ningú. Scorsese no jutja aquest consum exagerat de drogues, amb pastilles de totes les mides i colors, ni les seves conseqüències. De fet, fa la sensació que Belfort i els seus amics tenen el fetge a prova de bombes. L’escena del vol cap a Suïssa és de matrícula d’honor; retrata aquest caos en estat pur. A la segona dona de Belfort la interpreta una guapíssima Margot Robbie, una de les hostesses de la sèrie de televisió “Pan Am”, que es va poder veure no fa massa a TV3.

També mereix una menció especial Matthew McConaughey. El seu personatge surt només uns minuts, al començament de la pel·lícula, explicant les regles del joc al jove Belfort, però n’hi ha més que suficient. Omple la pantalla com mai havia aconseguit fins ara, tot i que ja brillava a “Mud” (2012). La cançó que li canta, picant-se amb el puny al pit, la farà servir sovint un ja més experimentat Belfort, amb uns dircursos motivadors que trenquen totes les regles. Ho tinc claríssim: “The Wolf of Wall Street” és una pel·lícula imprescindible sobre la superficialitat del món en què ens ha tocat viure. L'escena del nan és de les que fan història.

"INSIDE LLEWYN DAVIS"

Sóc fan incondicional dels germans Joel i Ethan Coen des de la seva primera pel·lícula, “Blood simple” (1984), tot i que reconec que alguns dels seus títols, com “Ladykillers” (2004), no em van acabar de fer el pes. “Inside Llewyn Davis” m’ha agradat moltíssim. Potser és la millor des de l’oscaritzada “Fargo”. Té dues candidatures, a la millor fotografia i el millor so.

Aquest cop els Coen ens expliquen la història d'un cantant de folk de Nova York. Es diu Llewyn Davis i busca aquella oportunitat que mai arriba. Els fets passen l'any 1961. En Llewyn vol viure de la música i no hi ha manera. No té feina ni casa i abusa dels amics per seguir perseguint el seu somni. L'interpreta Oscar Isaac. Del seu cercle íntim hi destaquem en Jim i la Jean, un duet que formen Carey Mulligan (una de les meves actrius preferides) i Justin Timberlake. També brilla, i de quina manera, John Goodman, un dels secundaris habituals dels Coen. El viatge en cotxe de Nova York a Chicago que fa el seu personatge amb Llewyn Davis és brutal. Ja fa anys que Goodman està en estat de gràcia.

Estem davant d'una pel·lícula honesta, sobre una colla de perdedors i els seus somnis, amb una banda sonora exepcional. Podríem dir que Davis -que no és un cantant real- no va tenir la sort de Sixto Rodríguez que, encara que fos tard, va rebre el reconeixement que mereixia. Ho vam veure recentment a "Searching for sugar man" (2012). Per què va triomfar Bob Dylan i no Davis? Són preguntes que podem fer-nos però que mai tindran una resposta clara. Un dels encerts dels Coen és que els seus personatges creen empatia i están  molt ben dibuixats. Et poses al seu costat, i pateixes amb ells, des del primer moment que surten en pantalla. És d'aquelles pel·lícules en les quals sembla que no passa res i són moltes les coses que se'ns expliquen. Francament bona.

"RECUERDOS SIN RETORNO"

"Recuerdos sin retorno", de Daniel Vázquez Sallés, és homenatge i no sé si també una venjança. Està publicat per Península i és curtet; només té 154 pàgines. L'homenatge és a Manuel Vázquez Montalbán, que ens va deixar de manera inesperada l'any 2003. La venjança, justa, per deixar escrit, blanc sobre negre, els que han parlat malament del seu pare quan ja no hi era i d'alguns, més valents, que també ho van fer en vida.

Són moltes les coses que en Daniel li explica al seu pare, alhora que es pregunta com reaccionaria a alguns dels episodis que ja no va poder viure. La foto de la portada del llibre, en què surten tots dos, és maquíssima. Li diu, per exemple, que el món està tan malament que gent com Aznar s'ofereix per tornar a la política. Rep Aznar, però també Rajoy, Zapatero i De Guindos, en el seu dia assessor de Lehman Brothers. També critica als periodistes catalans que triomfen a Madrid, precisament, pel seu anticatalanisme, i el canvi de rumb que han fet alguns diaris, com per exemple El Periódico.

A més a més, l'autor fa algunes reflexions al voltant del PSUC, el partit del seu pare, i la trobada amb el matrimoni Carrillo en un dels viatges que van fer els dos homes de la familia. En Daniel es pregunta què pensaria el seu pare del procés d'indepència de Catalunya i lamenta que un culer com ell es perdés la millor época del Barça, l'equip que portava en aquest cor que va fallar abans d'hora. En Daniel també fa un repàs a l'obra de Vázquez Montalbán i considera que alguns llibres i algunes critiques potser se les podia haver estalviat. El cinema, els viatges, la cuina i l'alter ego del seu pare, Pepe Carvalho, també tenen molta presència en aquest llibre imprescindible per als fans de l'escriptor.

El llibre acaba amb un gran tresor, una carta de l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional de México, signada a mà pel subcomandante Marcos. Vázquez Montalbán va tenir una relació molt estreta amb ell.

"El soy catalán pero..." me parece una actitud infame. Renegar de tus orígenes para ser aceptado es un insulto a la inteligencia de ambos bandos, si los hubiera. Una actitud servil que solo ayuda a ahondar en un problema que empieza a extenderse como el aceite: la catalanofobia. Denostar tu país, comunidad o región, y utilizo tres términos para no herir sensibilidades, con la intención de buscar el aplauso en tu lugar de adopción es aceptar el abrazo del oso, y suele conllevar unas consecuencias tan dramáticas que hacen que la neutralidad sea una apuesta inútil en estos años atrincherados".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, gener 14, 2014

Res no és tan important i riure no costa tant


Guillem Albà continua en estat de gràcia! El seu nou espectacle, titulat “Marabunta”, és un prodigi d’originalitat, naturalitat i senzillesa. I dic senzillesa perquè ell està acostumat a fer les coses fàcils, jugant amb objectes tan mundans com un bolígraf, un plàtan o una galeta María Dorada Marbú. Actualment, se’l pot veure a El Latino, a La Rambla de Barcelona. La sala (no hi havia estat mai) és espectacular. I, a més a més, mentre rius com un babau tens la possibilitat de fer un entrepà i prendre alguna cosa. Genial!

De què va “Marabunta”? Doncs no ho puc explicar amb massa detall. S’ha de veure. Guillem Albà és un gran showman. Fill de titellaires, ell es defineix com a actor-clown. Podríem dir que fa “teatre de creació”, com explica ell mateix en el seu compte de Twitter. Ja ho va demostrar amb “Trau”, que fins i tot va portar a la Xina. A “Marabunta” fa de mag, de faquir, de pizzer, canta (té molt bona veu) i no para de moure’s. Un gran desgast físic, segur! Tot això ho fa acompanyat per sis músics, molt enrotllats, que formen The All In Orchestra. Toquen, participen en els gags d’humor absurd d’Albà (brutal el de la galeta) i s’ho passen pipa. Com a mínim aquesta és la sensació que transmeten als espectadors. Divendres, ple total.

Com diu en Guillem en un moment de l’espectacle, “res no és tan important i riure no costa tant”. I li dono tota la raó. Les persones que estan a dalt de l’escenari intenten que, en aquella hora i quart, els de baix no pensem en res més que en gaudir del seu esbojarrat xou, amb moltíssimes interaccions. En el meu cas, van aconseguir-ho. És un espectacle basat en la improvisació, molt musical, i amb un punt de divertida malícia. En aquesta ocasió, no sé si és habitual, van rebre Macaco i els Manel. Guillem Albà és l’únic actor que conec capaç de dedicar-li una cançó a una bossa de patates... abans de trepitjar-la com si fossin brases o vidres trencats. Vous voulez de la magie? Oui, Oui, Oui.

“PARAULES PER A GAETA”

Cesc Freixas és un dels músics catalans que més respecto. Les seves cançons, compromeses amb la gent treballadora i amb Catalunya, ja formen part de la meva banda sonora particular. Ell és militant de l’esquerra independentista i transformadora dels Països Catalans. Ara, gràcies a “Paraules per a Gaeta”, també conec el seu vessant literari. Ell llibre té 169 pàgines i està publicat per Tigre de Paper.

Com ens explica en Cesc, “Gaeta és aquell poble mediterrani que queda entre la nostra terra i l’Ítaca que enyorem”. Potser podríem dir que Gaeta representa el nostre camí cap a la llibertat, cap a un món ideal, més just, amb menys corrupció i amb persones que pensin més en les persones. En tots els casos, son textos curts, com a molt de mitja pàgina, en què reflexiona sobre l’amor, la vellesa, les seves idees, la justícia, els músics, la solidaritat i el que faci falta. Són pensaments escrits en els seus viatges, amunt i avall, sol o acompanyat, amb o sense guitarra. Quan vaig parlar amb ell a TV3 em va dir que és un llibre per llegir a poc a poc, mai d’una tirada. La seva intenció és que el lectors reflexionem sobre els missatges que ens deixa caure, per poder analitzar amb tranquil·litat si estem d'acord amb ell o no. Dos exemples:

“No podeu desallotjar les idees, ni desnonar l’esperança que compartim. Vivim, malgrat tot. I aquesta és la vostra gran derrota”.

“La revolució s’estava fent llarga. I els revolucionaris anaven lents. Feien assemblea tres cops al dia. Assemblees obertes. Perquè totes les decisions eren importants. Per això les dones i els homes hi anaven. La revolució no es feia. S’organitzava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, gener 13, 2014

Misèries que es claven com ganivets!


No vaig tenir la sort de veure l’obra al Nacional, amb Anna Lizaran i Emma Vilarasau, però la pel·lícula m’ha agradat força. Parlo d’“Agost”, de John Wells, un drama familiar explosiu -amb tocs de fulletó- que es complica a cada escena que passa. Està basada en la peça teatral que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2008. El duel entre Meryl Streep i Julia Roberts és motiu més que suficient per anar al cinema.

Streep interpreta a la mare de la família Weston i Roberts a una de les seves filles. Els seus enfrontaments dialèctics són espectaculars. No arriben a les mans per ben poc! L'escena més dura és la que queda reflactida en el cartell de la pel·lícula. Les altres dues actrius que fan de filles són Julianne Nicholson i una desmillorada Juliette Lewis. Si m’haig de quedar amb alguna altra dona, a banda d’Streep i de Roberts, em decanto per Margo Martindale, que fa de Mattie Fae Aiken, germana de la Violet Weston.

“Agost” ens explica una tensa reunió familiar després que es confirmi la mort d’en Beverly Weston (Sam Shepard). La seva dona, la Violet (Streep), té càncer de boca i només troba refugi en les pastilles, de totes les mides i colors. És per això que està desbocada. Després de l’enterrament del seu marit, perd els papers i critica durament a la majoria de les persones que l’acompanyen. Les misèries personals d’uns i altres, amagades al llarg de molts anys, surten a la superfície i es claven com ganivets. Fa la sensació que en Charlie Aiken, el marit de la Mattie, és l’únic capacitat per posar una mica d’ordre en aquest embolic que sembla no tenir final. L’interpreta un gran Chris Cooper. El millor de la pel·lícula és el repartiment que, completen, entre d’altres, Ewan McGregor i Benedict Cumberbatch.

“Agost” m’ha recordat “Interiors” (1979) de Woody Allen i “Festen” (1989), de Thomas Vinterberg. Streep i Roberts estaven nominades als Globus d’Or, però no l’ha guanyat cap de les dues.

"NYMPHOMANIAC"

Compto els dies que queden perquè s’estreni el segon i últim volumen de “Nymphomaiac”, del danès Lars Von Trier, un dels meus directors de culte. Serà el dia 24 d’aquest mes de gener. El primer volum em va deixar en estat de xoc. És un assaig brutal sobre l’addicció al sexe, el pecat i la culpa; però també sobre la recerca del desig i l’intent desesperat de fugir del dolor. Com sempre, hi ha una dona que pateix!

La pel·lícula comença amb la Joe estirada a terra, al carrer, sense sentit i plena de cops. Fins que la recull en Seligman, que la posa al llit i li ofereix un te. No es coneixen de res. És per aquest motiu que la noia s’obre i comença a explicar-li la seva vida. És nimfòmana i li agradaria explicar perquè. A la Joe la interpreta una sensacional Charlotte Gainsburg, una de les muses de Von Trier. Amb ell ja va treballar a “Melancolía” (2011) i “Anticristo” (2009). És d’aquelles dones que, ja em perdonareu, jo qualifico com una lletja-maca. Sempre m'ha agradat molt! A l’home que l’escolta, li dóna vida Stellan Skarsgard, que també sortia a “Melancolía” i a “Dogville” (2003), del mateix director.

En aquest primer capítol a la Gainsburg només la veiem al llit, explicant-se davant del seu confessor. A la Joe de jove, des que es desvirgada per primer cop, la interpreta Stacy Martin. Al seu costat, actors de la talla de Christian Slater, Shia LaBeouf i Umma Thurman. Més enllà de l’argument i de les interpretacions, “Nymphomaniac” també és molt nova visualment, amb una música contundent i tot un seguit d’elements infogràfics espectaculars. Potser no és una pel·lícula per a tothom (érem sis persones al cinema i dos van marxar abans que acabés), però feia temps que no veia res tan rodó. A mig camí de l’obra mestra? Ben aviat ho sabrem. Jo aposto que sí. I no crec que m'equivoqui.

"THE GRANDMASTER"

L’altra pel·lícula que he vist aquest cap de setmana és “The Grandmaster”, del gran Wong Kar-wai. Potser el xinès no és el millor explicant històries però, visualment, només un director oriental, el coreà Park Chan-wook, està a la seva alçada. Aquesta biopic sobre el professor d’arts marcials del mític Bruce Lee, que no surt en cap moment en pantalla, que quedi clar, és d’una bellesa extraordinària.

A més a més de parlar-nos del desconegut Ip Man (com a mínim per a mi), “The Grandmaster” també és una gran història d’amor i un relat sobre l’honor, el poder, la traïció i la glòria. Està datada a partir de l’any 1936, a les vigilies de la invasió japonesa de la Xina. A Ip Man l’interpreta Tony Leung Chiu Wai i a la guapíssima Gong Er (que guarda el secret de la tècnica de les "64 mans") una trista Zhang Ziyi. Tots dos ja van treballar junts a les ordres de Wong Kar-wai a l'exitosa “2046” (2004). Malgrat tot, a qui no li agradin les arts marcials, enregistrades amb tot detall, es pot estalviar la pel·lícula. A mi m’ha semblat molt interessant. Que m’agraden totes les pel·lícules? No totes, però hi ha un important treball de recerca previ. Així és més fàcil encertar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

*Demà, l'espectacle "Marabunta", de Guillem Albà, i el llibre "Paraules per a Gaeta", de Cesc Freixas.