divendres, de febrer 12, 2016

Rocky Balboa encara està ben viu


Ara que l’he vista puc dir que m’hauria sabut greu que m’hagués passat per alt. Parlo de “Creed. La leyenda de Rocky”, una molt bona pel·lícula. Tot i ser força llarga, quasi dues hores i quart, passa francament bé. Ha arribat deu anys després de “Rocky Balboa”, la sisena entrega de la nissaga de Rocky. Haig de reconèixer que em va arribar a emocionar, amb un gran Sylvester Stallone. Qui ho havia de dir!

Stallone té tots els números per emportar-se l’Òscar al millor actor de repartiment, tot i que la competència brutal: Mark Rylance (“El puente de los espías”), Christian Bale (“La gran apuesta”), Mark Ruffalo (“Spotlight”) i Tom Hardy (“The Revenant). Els cinc estan francament bé. Stallone torna a interpretar a Rocky Balboa, que ja està totalment retirat de la boxa. Té un petit restaurant italià a Filadèlfia i porta una vida més o menys tranquil·la. Tot canvia quan un dia el visita Addonis Johnson, un jove boxejador que li demana que l’entreni. Inicialment li diu que no, però el noi insistirà fins a aconseguir-ho. L’Adonis (gran Michael B. Jordan, amb un cos imponent) és fill d’Apollo Creed, que va morir abans que ell naixés. De fet, fa ben poc que se n’ha assabentat que el seu pare era el campió del món dels pesos pesants.

L’Apollo va morir quan l’entrenava Rocky Balboa, en aquell fatídic combat contra Ivan Drago, i finalment decideix fer-se càrrec del nou Creed, a qui intentarà portar a la fama. El tracta com si fos de la família. De fet, el presenta com el seu nebot, tot i que un és blanc i l’altre negre. Stallone fa un paper molt mesurat i ple de sentiment; encara més quan el seu personatge es posa malalt. També treballa francament bé Tessa Thompson, a qui recordo per la seva interpretació a “Selma” (2014). Fa de Bianca, la xicota de l’Addonis. És cantant i comença a quedar-se sorda. La pel·lícula és familiar, dramàtica, emocionant i tècnicament perfecta. Els combats estan rodats de manera espectacular. Ja s’està rodant “Creed 2”. No penso predre-me-la.

“45 AÑOS”

També treballa molt bé, i en el seu cas és candidata a la millor actriu principal, la mítica Charlotte Rampling, protagonista indiscutible de “45 años”. Com en el cas d’Stallone, també té quatre rivals de pes, amb quatre interpretacions estel·lars: Brie Larson (“La habitación”), Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”) i Jennifer Lawrence (“Joy”). Difícil elecció. Entre Rampling i Larson.

La Charlotte, que es va fer molt popular amb la pel·lícula “Portero de noche” (1974), interpreta a la Kate Mercer, que està preparant la festa del quaranta-cinquè aniversari de casament. No van celebrar els quaranta perquè al seu marit acabaven de fer-li un bypass. Queda clar des d’un primer moment que ella està molt més sana i amb ganes de fer més coses. De fet, tot sembla indicar que la Kate ho està organitzant tot una mica sola. A l’home l’interpreta Tom Courtenay, que ja va treballar amb la Rampling a “Tren nocturno a Lisboa” (2013). També fa un molt bon paper, a l’alçada de la seva companya de repartiment.

La pel·lícula està dirigida per Andrew Haigh (“Weekend”, 2011) i explora el món de la gelosia... sense fonaments? El matrimoni sembla que va més o menys bé, fins que arriba una carta al marit. Li diuen que han trobat el cos congelat del seu primer amor, desaparegut als Alps suïssos molts i molts anys enrere, abans de conèixer a la Kate. Es planteja si ha d’anar a veure-la o no, coincidint amb la festa d’aniversari. La dona està morta i la relació és anterior a què es coneguessin, però a la Kate la situació l’incomoda fins a punts insospitats. Diria que s’arriba a plantejar si el fet d'haver estat casada tants anys amb en Geoff ha valgut la pena. Era l’home amb qui hi havia de compartir la vida? Bona reflexió i interpretacions magistrals, sobretot de la Rampling, per un títol que s’ha de veure.

“EL CLUB”

Un dels títols més durs que recordo, sobretot des d’un punt de vista verbal. Tracta el tema dels abusos sexuals dels capellans, com “Spotlight”, però de manera cruíssima, sense embuts. “El club” l’ha dirigida el xilè Pablo Larraín, que sempre ha fet un cinema realista i de denuncia social. Ho va demostrar amb “No” (2012), en què explicava com es va forjar la campanya contraria a Pinochet, l’any 1988. Fa posar els pèls de punta.

“El club” se’n va emportar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín i als Globus d’Or va estar nominada a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Ens explica la història de quatre capellans que viuen en una cada d’un poble de la costa, amb una monja, que els fa de cuidadora. Molt ràpid veiem que no estan allà per casualitat. No és un premi. No és un retir daurat. Haurien d'estar expiant les culpes, per haver abusat de nens, per haver venut criatures acabades de néixer i per altres monstruositats. Tot es complica quan arriba un capellà nou i, poc després, se suïcida. Aquest fet marcarà la seva tranquil·la existència.

L’arribada d’un capellà amb galons per aclarir als fets ho canvia tot. Arriba amb les idees molt clares i la intenció de tancar la casa. Ell està net? Vol que els capellans confessin els seus pecats i paguin per ells. A més a més, els prohibeix que segueixin apostant amb el seu gos llebrer, a qui entrenen a totes hores. Fins ara, han guanyat molts diners gràcies al gos. Pel·lícula dura, amb converses molt pujades de to i amb unes interpretacions magistrals. No coneixia els actors, però convencen del primer a l’últim moment. Larraín continua en plena forma.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 09, 2016

La bíblia andorrana (Albert Villaró)


Quan fas una cosa, sigui quina sigui, i t’ho passes bé... es nota. M’hi jugaria un pèsol que, quan escriu, l’andorrà Albert Villaró (La Seu, 1964) es diverteix com un nen. Ja em va agradar molt “Els ambaixadors” i m’ho he passat pipa amb “La bíblia andorrana”, Premi Prudenci Bertrana 2015. Està publicat per l'editorial Columna i té 303 pàgines. És d'aquells llibres que et llegeixes d’una tirada! Recomanable.

Podríem dir que els andorrans són els bons, enmig de la guerra bruta dels serveis d’intel·ligència d’Espanya i Catalunya, que es fan forts al país dels Pirineus. I entre els andorrans, un oficial de la policia, l’Andreu Boix que et cau simpàtic des del primer moment. Vidu, amb una relació estranya amb l’Alícia i una filla en comú, la Màlia, podríem dir que no és el millor pare del món. Ni el segon, ni el tercer, però fa tot allò que pot. Se’l veu lleial, emboirat, amb alguns atacs d’ansietat i, sobretot, efectiu. La radiografia perfecta del prototip d’aquesta societat malalta que ens ha tocat viure.

A Andorra tot és tranquil·litat, fins que no maten un banquer, en Víctor Mariné. Fins ara, l’Andreu només s’havia de preocupar de la compravenda d’informacions sensibles. Com a molt! Però arran del cas Pujol (en parla de passada), la situació ha fet un canvi de 180 graus. Espanyols i catalans volen controlar els secrets més ben guardats i, sempre que sigui possible, fer-los explotar als nassos del rival. Qui ha matat en Víctor i per què? És el que haurà d’investigar el nostre protagonista, tot i que el nom no és el més important. El problema és que el sistema polític, l’andorrà, el català i l’espanyol, fa figa pels quatre costats. A més a més, ha d'amagar al còmplice del difunt. Una feinada de por.

Enmig d’amenaces i enfrontaments diversos, en Boix ha d’anar a Madrid. Per un tema relacionat amb en Víctor però, també, com a acompanyant de la Cànolic, una experta en història de l’art que treballa pel govern andorrà i per l'arquebisbat de La Seu d'Urgell. Va darrere d’una misteriosa "Conjetura Valdambrini", que podria acabar amb la independència d’Andorra... que s'incorporaria a l’estat espanyol! El document, desaparegut des de fa temps, podria estar arxivat a la biblioteca del Palacio Real. A Madrid, en Boix es troba amb tot un seguit de personatges casposos que, lògicament, no saben ni pronunciar bé el seu nom: “Boig” o “Buà” són algunes de les fórmules que utilitzen sense ni adonar-se'n que ho estan fent malament.

BONA SÀTIRA POLÍTICA

A “La bíblia andorrana” no queda ni un polític dret. L’Albert els tomba, un per un, gràcies a la seva prosa divertida i descarada. Acaben sent de sucat amb oli, com els espies i els assassins, supervivents d’una Espanya bruta i obscura. També té molt de pes, i no explicaré els motius, la talla de fusta de la Mare de Déu dels Esclops, del Santuari de Meritxell. Com sempre, tot està explicat amb molt bon sentit de l’humor i sense floritures innecessàries. Per arribar al lector, va  de cara, d’una manera àgil, fàcil i directa. Alguns dels polítics que cita, més enllà de Jordi Pujol, són Mariano Rajoy, Nicolas Sarkozy... i la seva inseparable Carla Bruni. També rep, i de quina manera, la Casa Reial:

El Preparao ens va fer observar que, per si no hi havia prou arguments, ell era el descendent directe dels vescomtes de Castellbò i dels comtes de Foix i dels de Bearn i d’Enric IV i de tota la mandanga, amb molts més drets que no pas monsiú le president de la France, que no deixa de ser un arreplegat plebeu que no sap ni qui era el seu avi. Si anàvem a mirar la cosa genètica i seminal, no hi havia color en els mèrits. La Leti diuen que està que no pixa, que li faria molta il·lusió i que és qui més interès hi ha posat. Farà un parell de setmanes que des de la Moncloa van donar l’aprovació. Endavant les atxes. Llum verda”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de febrer 04, 2016

“The Revenant”: Espectacle en estat pur


Dotze candidatures als Òscars avalen “The Revenant” (El renacido), que s’estrena demà. El mexicà Alejandro González Iñárritu ho ha tornat a aconseguir. Un any després de triomfar amb “Birdman” (que va guanyar quatre estatuetes), està de nou a dalt de tot. Desconec si tornarà a emportar-se els premis a millor pel·lícula, director i fotografia, però les cases d’apostes li donen opcions.

Qui suposo que, finalment, s’endurà l’Oscar al millor actor principal és Leonardo DiCaprio, que està sensacional. La seva actuació, que podríem qualificar d’èpica, té una força il·limitada. Interpreta a un explorador, Hugh Glass, que forma part d’una expedició que recol·lecta pells. Això passa l’any 1823, en les profunditats de l’Amèrica més salvatge. En Hugh va acompanyat del seu fill. Es diu Hawk i el va tenir amb una dona índia. També opta a l’Oscar al millor actor, en aquest cas de repartiment, Tom Hardy, a qui no fa massa vam veure com a Mad Max. El seu personatge, en John Fitzgerald, és la ‘poma podrida’ del grup, i no explicaré per què.

“El renacido”, que dura dues hores i trenta-sis minuts, és espectacle en estat pur. Arrenca magistralment, amb una batalla entre els soferts exploradors i les tribus locals; i també acaba de manera esplèndida, amb una de les millors persecucions a peu que recordo. Enmig, una lluita amb un ós (que m’expliquin com van rodar-la, si us plau!) i moltes escenes, que guardaré en secret, amb en Hugh com a gran protagonista. Ha de sobreviure en un territori hostil, amb un fred que esquerda les pedres, i indis pertot arreu. És la història d’una venjança, amb una fotografia espectacular. La pel·lícula de González Inárritu també ha estat nominada als Òscars pel seu muntatge, disseny de producció, vestuari, maquillatge, so, i efectes visuals i sonors.

A banda de DiCaprio i Hardy, en el repartiment també destaca Domhnall Glesson, el cap de l’expedició d’exploradors. És un actor que està de moda. Darrerament, ha tingut paper en dues pel·lícules que també tenen presència en els Òscars: “Ex machina” i “Brooklyn”. També té un bon paper Will Poulter, a qui molts potser recordaran per la seva participació en la comèdia a “Somos los Miller” (2013). “The revenant” s’ha de veure al cinema. És d’aquells títols per gaudir-los, i de quina manera, del primer a l’últim minut.

"CAROL"

Demà també s’estrena “Carol”, basada en una novel·la de Patricia Highsmith. Sis candidatures als Òscar: guió adaptat, fotografia, banda sonora, vestuari, actriu principal i actriu de repartiment, per Cate Blanchett i Rooney Mara. Per a mi, la Rooney (Lisbeth Salander a la versió nord-americana de “Millennium”) està millor que la Cate, que ja té dues estatuetes, per “The aviator” (2005) i “Blue Jasmine” (2014).

Carol és una bonica història d’amor, a Nova York, als anys 50. Les seves protagonistes són la Carol Aird (Blanchett) i la Therese Belivet (Mara). L’Aird està casada –un claríssim matrimoni de conveniència- i té una filla. Anys errere, va mantenir una llarga relació amb una altra dona. Ara només són amigues. Té una bona posició econòmica. La Therese és molt més jove. Surt amb un noi, tot i que no se la veu massa apassionada, i treballa de dependenta en uns grans magatzems. El dia que l’Aird i la Therese es coneixen -quan entra a comprar una nina per la seva filla- alguna cosa canvia en les seves vides. La connexió és immediata.

La pel·lícula és una delícia; romàntica, intimista i molt i molt sensible. Explicar una història d’amor com aquesta amb tanta tendresa està a l’abast de ben pocs. La Therese s’enamora de la Carol, sense importar-li que sigui una dona o no. Mai hauria pensat que podria arribar a tenir una relació sentimental amb una persona del mateix sexe, però quan s’hi troba no fa escarafalls i gaudeix del moment. La Carol li aporta experiència i li obre punts de mira. Es converteix en la seva guia. Diria que, per la Carol, la noia comença sent un “divertimento” més, fins que la cosa es complica. Molt bona proposta.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de gener 29, 2016

“Cicatriz” (Sara Mesa)


Feia temps que no llegia un llibre tan intens i diferent, sense similituds amb cap altre. Es diu “Cicatriz” i està escrit per Sara Mesa (Madrid, 1976). Té 194 pàgines i l’ha publicat Anagrama. Amb una escriptura àgil i punyent, sense floritures innecessàries, l'autora critica durament la societat de consum i els robatoris als grans magatzems. També posa el seu punt de mira en les relacions personals que neixen en les xarxes socials.

La Sonia és una noia normal, com qualsevol altra. Amb una feina normal. No definiré “normalitat” perquè no acabaríem fins demà passat. Suposo que ja ens entenem. La feina no l’omple, com a tanta altra gent. La seva vida real no acaba d’agradar-li i intenta fer-la més portable xatejant en un fòrum literari d’internet. Allà hi coneix en Knut, una persona estranyíssima. Des del primer moment veus que la seva relació s’acabarà enverinant. En Knut és solitari, perfeccionista i molt tallant. Fa la sensació que no té la capacitat de mentir i que, en honor a la seva veritat, no el preocupa que pugui ferir algú amb les seves paraules. Li encanta teoritzar sobre l’individu i el grup i, sobretot, anar a contracorrent.

Cada cop més sovint, en Knut li envia llibres a la Sonia, molts cops d’escriptors del Segle XIX. Això sí, li cobra els ports. Ell no els compra. El què fa és robar-los per ella. En sap un munt. Té tècniques molt depurades i pràcticament mai l’enganxen. Primer li fa arribar llibres; després... moltes més coses. Els hauria d’acceptar la Sonia? Fer-ho no la converteix en còmplice? Queda clar que se sent afalagada pel fet que en Knut s’arrisqui per ella. El problema és que el seu admirador anònim s’obsessiona i no hi ha manera que faci marxa enrere, ni que li demani de genolls. És absorbent i no accepta un no per resposta. Els seus e-mails són inacabables i pràcticament diaris, el dia que no l’escriu més d’un cop. Diu que no hi ha cap plaer comparable a pensar.

Mesa ens presenta un món fred, buit, amb una societat de consum que s’ho menja tot. La Sonia i en Knut són supervivents. S’ho han dit tot a internet. Es coneixeran algun dia en la vida real? Mentrestant es mouen a la xarxa en un món de fantasia... malaltissa? La fantasia és una alternativa a la mediocritat en què es mouen en el seu dia a dia. Cap altre personatge té pes a “Cicatriz”. El marit i el fill de la Sonia i algunes amigues d’en Knut són pur decorat. Seguiré amb atenció a aquesta autora, que he trobat realment interessant.

“Quienes tienen manías como comprobar si han cerrado bien la ventana, si han olvidado las llaves, apagado el calentador o cerrado los grifos, en realidad –le explica-, están tratando de recuperar una seguridad perdida, de dar fe de que el universo está en su sitio. Experimento terror ante el futuro, pero aquello que está a mi alcance –o al alcance de mi mano, nunca mejor dicho- lo intento solucionar cuanto antes, a fin de ver que al menos esos flecos si han quedado atados”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de gener 28, 2016

La informació és poder (i incomoda a molts)


Demà s'estrena a casa nostra un dels títols amb més candidatures als Òscar: “Spotlight”. En té sis: millor pel·lícula, director (Thomas McCarthy), actor i actriu de repartiment (grandíssims Mark Ruffalo i Rachel McAdams), millor guió original i millor muntatge. Del repartiment també destaquen Michael Keaton i Stanley Tucci. Dura una mica més de dues hores i no es fa llarga en cap moment.

Està basada en fets reals i ens explica el dia a dia d’un grup de periodistes d’investigació del Boston Globe. L’any 2002 arriba un nou editor al diari. Després d’analitzar la situació i parlar una miqueta amb tothom, demana al cap dels Spotlight (l’equip d’investigació) que busquin informació sobre els casos de pederàstia que, segons sembla, s’han produït a la ciutat en els últims anys. El cap és en Robby Robinson (Keaton). A poc a poc, van veient que la bola es fa grossa i que els capellans implicats són un munt, molts més dels que es pensaven en un primer moment. Acabaran publicant la història?

En Robby rep pressions de tot arreu, amb l’església al capdavant, està clar. L’últim cop que van voler treure aquest escàndol a la llum, molts anys enrere, no va ser possible. A les ordres d’en Robby treballen periodistes que aniran fins on faci falta, com en Mike Rezendes (Ruffalo) i la Sacha Pfeiffer (McAdams). Saben que potser estan lluitant per una causa perduda, però no es donaran per vençuts. Stanley Tucci està sensacional en el paper de Mitchell Garabedian, un advocat que va representar a moltes de les víctimes. Indirictament o indirecte, va ajudar als Spotlight a arribar a on ells sols no podien. Una molt bona pel·lícula.

“LOBSTER”

Des que vaig veure “Canino” (2009), em vaig fer molt fan del director grec Yorgos Lanthimos. No em va decebre amb “Alps” (2011) ni amb “Lobster”, estrenada fa unes setmanes. Aquest últim títol, premi del jurat al Festival de Cannes, és impossible que et deixi indiferent. A la gala del Cinema Europeu va guanyar en dues categories: guió i disseny de vestuari.

Per sobre de tot, “Lobster” és una crítica a la societat, que sembla que ens obligui a estar casats. En un món embogit i despersonalitzat, està prohibit ser solter o vidu. Voluntàriament o no, tots acaben en un hotel on tenen 45 dies per trobar parella. En cas que no sigui així, estan condemnats a transformar-se en l’animal que han escollit prèviament. Els solters i solteres que no accepten les normes viuen al bosc, en un estat semisalvatge. Allà també amb moltes normes, igual o més ridícules que les de l’hotel. Diria que en alguns moments, Lanthimos es passa de frenada, però se li perdona, sobretot tenint en compte que intenta mantenir la originalitat que sempre el caracteritza.

L’argument és bo, però, a més a més, el director grec s’envolta de grandíssims actors. És la seva primera pel·lícula rodada en anglès. En el paper principal, Colin Farrel, que està espectacular. Fa poc que l’ha deixat la seva dona. També treballen francament bé Rachel Weisz –una de les actrius més sensuals del cinema actual-, i John C. Reilly. També es mereix una menció especial Léa Seydoux, que interpreta a la despietada líder dels que viuen al bosc. A la Léa sempre la recordaré pel paper d’Emma a “La vida d’Adèle” (2013). “Lobster” (el protagonista vol transformar-se en una llagosta si no troba parella) és una proposta diferent i interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de gener 26, 2016

Mai no és tard (Miquel Pucurull)


“Si sabés que el món s’acaba demà, avui encara sortiria a córrer una estoneta”. És una de les frases que trobem a “Mai no és tard”, del corredor popular Miquel Pucurull. El pròleg és de l'escriptora l’Empar Moliner i l’edició del periodista Marc Cornet. Té 319 pàgines i està publicat per Columna. En Miquel, que té 77 anys, ha fet 45 maratons i ja està apuntat a la de Barcelona, prevista pel 13 de març.

És tot un exemple pels corredors més joves. Ell s’hi va posar quan tenia quaranta anys, per perdre pes. No li agradava gens. Com van canviar les coses en poc temps! Des d’aquell dia, quasi no ha parat. Només va fer una aturada “tècnica” l’any 2012, després de caure per unes escales mecàniques. El metge li va prohibir que tornés a córrer, però no li va fer cas. Cada capítol del llibre és un quilòmetre, de l’1 a 42, i l’últim l’ha titulat 195 metres. La marató, aquests 42 quilòmetres i 195 metres, són la seva gran passió. Si n’ha d’escollir una, per descomptat, la de Barcelona, la que corre a casa seva, amb els seus. La seva dona, la Felicitat, també ha estat maratoniana, com la seva filla Elisenda, que va arribar a ser campiona de Catalunya.

“Mai no és tard” és un llibre àgil, molt ben escrit i ple d’anècdotes, com el dia que va haver de demanar un entrepà a una espectadora (era de tonyina) per poder acabar la Marató de Barcelona. Aquell dia anava justet de forces. Diu que, quan arribi la parca, vol que el trobi amb les sabatilles posades. Córrer l’allunya de la mort, a més a més de pujar-li la moral i l’autoestima. En Miquel explica que ell sempre s’ha trobat millor entre els joves i critica que alguns intentin tancar-li portes basant-se, només, en la seva edat. Amb els anys, la seva marca a la marató s’ha incrementat considerablement: de les 3 hores i 14 minuts de l’any 1989 (ell en tenia 50) a les 5 hores i 56 minuts del 2014, ja amb 75. Diu que ara la gaudeix més estona.

CORREDOR REIVINDICATIU

En “Pucu” sempre ha estat un corredor reivindicatiu, amb molta presència en els mitjans de comunicació i, des de fa uns anys, a les xarxes socials. Té un bloc que es diu “Calaix de sastre del món del córrer” i és molt actiu a Facebook i a Twitter. Les seves piulades tenen molta gràcia, com la que dedica als corredors novells que, abans d’una cursa, preguntem si en el recorregut hi ha pujades. Sempre hi ha pujades i mai baixades, ironitza. Va lluitar contra la Federació Espanyola perquè no establís el “Carnet del corredor” que, segons ell, era només un “peatge”. També va enfrontar-se a l’Ajuntament de Barcelona quan van decidir suspendre la Marató. No va parar fins que no van tornar a programar-la. Ha fet costat a totes les causes que beneficiéssin l’atletisme popular.

El llibre també és un homenatge a l'atletisme popular català, en general; i a Ramon Oliu, en particular. Ell va ser qui va portar la Marató a Barcelona i en Miquel vol deixar-ne constància. L’auge de les curses populars també és cosa de l'Oliu. De les 45 maratons que ha fet l’autor, només dos han estat fora d’Espanya: la de Nova York i la de Londres. Aquest any, la de Barcelona, de la qual n’està enamorat, la tornarà a córrer, per tercer any consecutiu, amb la il·lusió de recaptar diners per investigar sobre la diabetis infantil, a favor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Els beneficis íntegres d’aquest llibre també aniran destinats al mateix. Una de les nétes d’en Miquel, la Laia, és diabètica. “Mai no és tard” és una bona aposta de lectura. Si ets corredor o corredora, encara més.

“En el meu cas corro per allunyar els estralls de la vellesa. No vull fer-me gran. Corro per sentir-me bé anímicament. Per mantenir l'entusiasme i l'optimisme. Per tenir un projecte. Per donar exemple als vells. I a la joventut. De fet, ho reconec. Vull sentir-e jove, Com ara mateix. Fa un any vaig marcar-me un objectiu. Un altre. Hi he estat treballant. Donant el millor de mi mateix per assolir-lo. Esprement-me per tornar a emocionar-me. Ara en recullo la medalla que dóna l'autocomplaença. Miro a l'horitzó. Al cronòmetre de l'arc d'arribada. Un segon. I un altre. El temps passa. Com la vida. I cada cop m'acosto més al final. Sí. Ho sé. Però jo l'aturaré abans d'hora. Una victòria personal. Contra el pas del temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de gener 21, 2016

Doncs sí, és una gran aposta!


“La gran apuesta” ho és... de gran aposta! El seu director, Adam McKay, no ho tenia fàcil després de l’èxit, per exemple, de “The Wolf of Wall Street” (2013) o “Margin Call” (2011), que tractaven el mateix tema, d'una manera semblant. Té cinc nominacions als Òscars: millor pel·lícula, director, actor de repartiment (per un espectacular Christian Bale, que té grans rivals), guió adaptat i muntatge. Són dues hores de bon cinema.

Bale interpreta a Michael Burry, un dels primers gestors de fons que va apostar en contra de la suposada “seguretat” de les hipoteques. Del 2000 al 2008 va arribar a invertir 1’3 bilions de dòlars. Tothom pensava que estava boig i que havia perdut el món de vista. Burry, que és un personatge real, té un ull de vidre; i sempre treballa descalç i amb música heavy a tot volum. Igual que ell, però a escala més petita, hi va haver altres persones que també van veure que l’economia dels Estats Units s’enfonsava. És el cas de Jared Vennett (de qui fa un discret Ryan Gosling), Ben Rickert (Brad Pitt, desaprofitat) i Mark Baum (Steve Carell). Després de participar en moltes comèdies, torna a destacar en un paper seriós, com ja va fer a “Foxcatcher” (2014).

Un dels grans encerts de McKay és treure suc de la terminologia econòmica i fer-la entenedora per a tothom. Hi ha un parell o tres de gags boníssims. "Com que això és molt complicat", diu el narrador, "us ho explica de manera senzilla"... Entre altres, fa servir la Margot Robbie –bevent cava en una banyera plena d’escuma- i la cantant Selena Gómez, jugant a la ruleta en un casino. La pel·lícula és una crítica sinistra i duríssima a Wall Street i als seus mètodes. Els brokers sabien perfectament que col·locaven bons escombraries. Els banquers no denegaven ni una hipoteca. Ni demanaven informes financers dels clients! Les cases es venien com a xurros. Després va passar el que va passar, amb l’ensorrament de tota l’economia nord-americana (i mundial) l’any 2008.

"TAXI TEHERAN"

Jafar Panahi és un director perseguit. A Iran té prohibit rodar pel·lícules. Esquivant el poder i la censura, va rodar “Taxi Teheran”, que és una petita obra d’art. Dura 82 minuts i no té ni crèdits. Al Festival de Berlín, se’n va emportar l’Ós d’Or al millor llargmetratge i també va conquerir el premi FIPRESCI. Dels títols més interessants de la cartellera.

La pel·lícula se’ns presenta com un documental, però queda clar que tot està més o menys “preparat”, convertint-la en una ficció estranya, però de moltíssima qualitat. Panahi es converteix en taxista que recorre els carrers de Teheran. Va recollint passatgers i parla amb ells en el decurs del trajecte. Alguns el reconeixen. Altres, no. Parlen de moltíssimes coses com, per exemple, de les supersticions –és el cas de les dues àvies que transporten peixos en una peixera-, dels robatoris, de les herències o de cinema. Aquest és el tema que, personalment, em va interessar més. Diria que fa un retrat molt acurat de com vien les persones a l’Orient Mitjà.

Un dels personatges és un venedor de pel·lícules pirates. Coneix al director al moment! Li recorda que, temps enrere, n'hi va vendre una de Woody Allen. Panahi fa una crítica doble. Al venedor, per negociar amb el setè art sense respectar la propietat intel·lectual, però també al seu país. La censura no permet que entrin segons quins títols; i és una llàstima. Per què s'han de perdre els estudiants de cinema les pel·lícules de directors com Allen o Kim Ki Duk, l’enfant terrible del cinema coreà? En cita alguns més, però ara no els recordo.

L’escena amb la seva néta, a qui va a buscar a l'escola, tard, molt tard, també és brutal. La nena està rodant un curt. Li explica a l’avi tot el que ha de tenir la pel·lícula per ser “distribuïble”, segons la seva professora. Més que per ser “distribuïble” per no ser censurada: la vestimenta dels bons i dolents, els noms i de tot allò que facin. Fer cinema a Teheran ha de ser pràcticament impossible... si no ets Panahi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No Limits (Albert Llovera)


Albert Llovera (Andorra, 1966) ja ha acabat el Dakar al volant de dos vehicles diferents: un buggy, l’any 2015; i amb un camió de més de nou mil quilos, aquest 2016. L'havien de pujar amb una espècie de grua. Té la dificultat afegida de desplaçar-se en cadira de rodes, com a conseqüència d’una tetraplegia. L’Albert, sempre amb un somriure d’orella a orella, és l’autor de “No Limits”, que ja va per la seva quarta edició.

El llibre, publicat per Planeta (222 pàgines), l’ha escrit amb la col·laboració de Jordi Cantavella. El pròleg és del nou vegades campió del món de Ral·lis Sébastien Loeb. L’Albert està convençut que no existeixen límits quan es creu en un mateix; i ho deixa claríssim. Per a ell, tot va canviar quan, amb només 17 anys, el 1985, va tenir un accident competint a la Copa del Món d’esquí, a Sarajevo. Hi havia poca visibilitat i, en plena baixada, va xocar contra un jutge que anava despistat. L’any anterior, s’havia convertit en l’andorrà més jove en participar en uns Jocs Olímpics d’hivern, a Sarajevo, precisament. Arribat a aquest punt, podia haver-se rendit o, com va fer, renéixer i seguir vivint... al límit? Bé, de fet, ell no en té, de límits.

Fent gala d’un esperit de superació envejable, i després del xoc inicial, l’Albert va seguir fent, més o menys, el que feia abans d’aquell dia fatídic. Molts cops, quan algú queda paralític, el criden perquè l’animi, perquè li expliqui la seva experiència. A Andorra hi té una ortopèdia, col·labora amb hospitals i, fins i tot, és ambaixador d’UNICEF al país dels Pirineus. A més a més, competeix en un munt de ral·lis i, darrerament, en el Dakar. En els primers capítols, Llovera parla d’Andorra, del seu historial acadèmic (amb un munt d’expulsions d’escoles), de la seva addicció a la nit (podríem dir allò de “la noche me confunde”) i del sexe. Aquest capítol és francament bo, despullant-se pràcticament del tot... mai millor dit. Diu que les sensacions que experimenta ara el seu cos són molt més intenses i duradores.

En el llibre, hi ha un munt de testimonis, començant pel seu pare i per la seva mare, que parlen de l’Albert. Molt interessant la visió dels seus amics, de qui sempre para com els seus “socis”. Tots i cadascun d’ells deixen molt clar que és expert en tancar discoteques i que a poques persones li agrada la festa més que a ell. Sembla ser, que les ha fet a l’alçada d’un campanar. El llibre, que recull unes quantes fotos en la seva part central, l’acaba parlant d’un seguit de persones que bateja com superherois, com, per exemple, Christopher Reeve, Stephen Hawking o Frida Khalo. Per cert, l’Albert té una filla, la Cristina, que, com ell, també és olímpica, en el seu cas en atletisme. Com deia Ralph Waldo, i subscriu l’Albert, “l’èxit consisteix en aconseguir allò que vols; i la felicitat en gaudir d’allò que has aconseguit”.

“Sí, es cierto que de vez en cuando echo de menos alguna actividad que podía hacer cuando podía andar. Sin embargo, dejo de pensar en ello y me centro en las que sí puedo hacer. No hace falta estar en una silla de ruedas para no poder hacer cosas. Casi todo el mundo, por la razón que sea, tiene alguna actividad que no puede desarrollar por diversas causas (salud, creencias religiosas, situación económica...) En todos los casos es mejor concentrarse en las que sí podemos hacer y disfrutarlas. Pensemos en nuestras posibilidades, no en nuestras limitaciones. Algunas veces me preguntan qué es lo que más echo de menos mi época anterior al accidente y tengo que ponerme a pensar para intentar recordar alguna...; puede parecer una tontería, pero me gustaría volver a sentir la sensación de tener ganes de orinar”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

dissabte, de gener 16, 2016

No et refiïs ni de la teva ombra


Costa de creure que "Los odiosos ocho", de Quentin Tarantino, no estigui entre les vuit finalistes dels Òscars, ni opti a les estatuetes de millor director ni de millor guió. Només té tres nominacions: fotografia (està rodada en un espectacular sistema de Panavisió); banda sonora, firmada pel gran Ennio Morricone; i millor actriu de repartiment, per una brutal  Jennifer Jason Leigh.

Són molts els que donen per fet que la protagonista de "Mujer blanca soltera busca" (1992) guanyarà l'Oscar, pero en la seva categoria hi ha una competència ferotge: Kate Winslet per "Jobs", Alicia Wikander per "La chica danesa", Ronney Mara per "Carol" i Raachel McAdams per "Spotlight". He vist les cinc pel·lícules i totes elles estan sensacionals. Jason Leigh interpreta a Daysi Domerge, una fugitiva a qui volen penjar a la forca. Serà difícil que arribi a fer un paper millor. La Daysi ha estat atrapada per un caça recompenses, en John Ruth (Kurt Russell), que la porta al poble de Red Rock per cobrar els deu mil dòlars que li pertoquen. Viatgen en una diligència, per les terres nevades de Wyoming, poc després de la Guerra de Secessió.

"Los odiosos ocho" és la vuitena pel·lícula de Tarantino i el seu segon western consecutiu, molt proper en el temps amb "Django desencadenado" (2012). En els primers minuts, en John Ruth, la Daysi Domerge, en Marquis Warren, un altre caça recompenses; i en Chris Mannix (que diu que és el nou xèrif de Red Rock) intenten arribar a la Merceria Minnie abans que una tempesta de neu se'ls emporti. En Warren està interpretat per Samuel L. Jackson. Cinquena pel·lícula a les ordres de Tarantino. Mannix, que fa un extraordinari paper, és Walton Goggins. Per a mi, el millor de tots. Quan arriben a la Merceria, ja no es torna a canviar d'escenari; i això que el film, que no es fa llarg en cap moment, s'apropa a les tres hores. Cinema en estat pur.

¿QUI ES QUI A CA LA MINNIE?

En aquesta parada de diligències, hi ha quatre persones més. El que sobta és que no hi són ni la Minnie ni cap de les persones que treballaven amb ella. És per això que en Marquis no ho veu clar i comença a sospitar de tot i tothom. I si un o més dels hostes estan aliats amb la Daysi? Des d'aquest moment, la pel·lícula es transforma en un "Cluedo" o en un "Quién es quién?", com en les millors novel·les d'Agatha Christie. És una pel·lícula rica en diàlegs, que denuncia el racisme que, encara avui, està tan present als Estats Units. En l'ull de l'huracà un negre, Marquis, i un mexicà, en Bob (Demian Bichir). Tarantino, amic dels seus amics, torna a comptar amb Tim Roth (tercer títol amb ell) i Michael Madsen (quart). Ja van treballar junts a "Reservoir Dogs" (1992).

De fet, "Los odiosos ocho" és la pel·lícula que més s'assembla a "Reservoir dogs", pels seus diàlegs i el seu format més teatral. Minimalista, divertida i violenta, com sempre, però només en l'última mitja hora, que és quan explota tot. Si no vaig mirar el rellotge malament, el primer mort -n'hi ha 21- no cau fins a les dues hores, aproximadament. Sóc fan de Tarantino des de la seva primera pel·lícula i m'atreviria a qualificar aquesta d'obra mestra. Llarga vida al director de Knoxville!

"LA CHICA DANESA"

El millor de "La chica danesa" és l'actuació de la sueca Alicia Vikander, una de les meves actrius preferides del moment, amb Carey Mulligan. Només té 27 anys. D'ella em quedo amb "Un asunto real" (2012) i amb "Ex Machina" (2015). També estan nominats Eddie Redmayne (com a millor actor principal), l'espanyol Paco Delgado pel vestuari i Eve Stewart i Michael Standish per la producció.

Vikander interpreta a la pintora danesa Gerda Wegener, casada amb l'Einar, també pintor. Inicialment, és ell qui té més èxit. Fins que un dia, substitueix a la model femenina de la seva dona, que havia fet tard, i canvia la seva vida... per sempre. Poc després la Gerda la convenç per anar a una festa vestit de dona i, des d'aquell moment, s'adona que està empresonat en un cos que no és el seu. S'ha convertit en la Lili i s'ha acabat la seva carrera. No torna a pintar. Redmayne, Òscar pel seu paper de Stephen Hawkins a "La teoría del todo" (2014), sembla ben bé una dona. A mi, però, no m'acaba de convèncer, sempre fent les mateixes cares, en un paper excessivament lineal.

Des del primer moment, la Lili, o l'Einar, com vulgueu, té el suport de la Gerda, que se l'estima amb una passió que està fora de qualsevol dubte. I veure com el teu marit se'n va, no ha de ser fàcil. Quan es van casar, l'any 1904, la transsexualitat no estava gens explorada i el seu intent de canvi de sexe, l'any 1930, va marcar un abans i un després en la Dinamarca d'aquells temps. Visualment, la pel·lícula és molt maca, però li falta una mica més d'atreviment. Tot és massa polit, massa artificial, massa cursi, amb poca ànima, per dir-ho d'alguna manera. I com la majoria dels títols d'aquests Òscars, també és massa llarga, amb dues hores clavades. Una pel·lícula d'actors.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy


diumenge, de gener 10, 2016

“La Malcontenta” (Sebastià Alzamora)


Tres anys després de guanyar el Premi Sant Jordi amb “Crim de sang”, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha tornat amb un altre gran llibre. Es titula “La Malcontenta” i està publicat per l'editorial Proa. És més aviat curt, només 237 pàgines, però molt intens. Fa la sensació que no hi ha escrit ni una paraula de més, que tot està molt mesurat, aconseguint donar a la història una força descomunal. Recomanable.

Aquest cop, Alzamora ens parla de l’Antònia Suau, coneguda amb el mal nom de La Malcontenta. Estava enamorada d’en Joan Durí, un bandoler que tenia atemorida la zona sud de Mallorca, en ple segle XIX. El llibre comença amb l’execució pública d’en Durí, l’any 1829, a la ciutat de Palma. L’autor ho relata de manera extraordinària, amb tot luxe de detalls. Inicialment, havien d’acompanyar-lo a la forca en Pelleta, en Salamanca i en Fullaní, que formaven part de la seva banda. No explicaré què passa amb cadascun d’ells. L’Antònia ho veu tot des d’una certa distància; i mai no ho podrà oblidar.

Per sobre de tot, diria que “La Malcontenta” és una història d’amor total. L’Antònia s’enamora perdudament d’en Durí des de l’instant que el veu per primer cop. El bandoler la defensa davant del seu germà Mateu (sense conèixer a caps del dos) i la deixa garratibada. El segon dia que se la troba ja no dubte de marxar amb ell. Com queda demostrat al llibre, la passió que sent per en Durí està per sobre del bé i del mal, de la vida i de la mort. Roba i assassina sense motius, fins i tot a un nen, però ella mai li retreu. Faci el que faci, ho dóna per bo, sense fer-se massa preguntes.

En un món salvatge i molt primari, amb un munt de gent morint-se de gana, l’Antònia perseguirà al delator d’en Durí, que sabem qui és des d’un primer moment. L’autor no ho amaga. “La Malcontenta”, que comença amb l’execució del bandoler, com ja he comentat abans, ens presenta dues línies de flashback ben diferenciades: la persecució del traïdor i els records que té de la seva vida amb en Joan i totes les malifetes que cometen junts. Amor, força, poder i odi conflueixen en aquest llibre que, pràcticament, es llegeix d’una tirada. En una societat plena d’homes, i amb una gran influència de l’església, una dona mourà cel i terra per fer justícia... la seva!

“Quan ella va entrar dins del reducte, no va perdre temps i de seguida el va apuntar amb l’arma. Ell encara va tenir temps per suplicar misericòrdia. Hi havia un gos que anava amunt i avall, i un parell d’artefactes ferris fets a mà, una mena de trampa que no s’havia fet servir mai però que estava feta de ferro forjat. Se’n deien guinyols, i servien per capturar bestioles només posant-los un esquer, que podia ser un cuc o un cargol. Ella no va entendre a què obeïa, perquè estava més acostumada a parar lloses, tal com li havia ensenyat son pare i el seu germà Mateu”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dissabte, de gener 09, 2016

“Joy”: Més sobre el somni americà


Tot fa pensar que David O. Russell ho tornarà a aconseguir. De nou amb Jennifer Lawrence i Bradley Cooper com a protagonistes, sembla que també col·locarà “Joy” entre les pel·lícules nominades a l’Oscar, com va fer amb “El lado bueno de las cosas” (2012) i amb “La gran estafa americana” (2013). Seria el tercer any consecutiu. Tot un rècord! Per a mi, és la més fluixa de les tres.

Joy és el nom de la protagonista de la pel·lícula, una mare de família que passa per greus problemes econòmics. Viu amb la seva filla, la mare (obsessionada amb les sèries de televisió) i l’àvia, l’única que sempre ha confiat en ella. Al soterrani hi està instal·lat el seu ex i, des de fa poc, el seu pare, interpretat per Robert De Niro. La Joy és, lògicament, Jennifer Lawrence, nominada com a millor actriu als Globus d’Or i als Critics Choice Awards. Recordem que va guanyar l’Oscar per “El lado bueno de las cosas” i que, l’any passat, també va estar entre les finalistes. El personatge de la Joy Mangano, que en l’actualitat té 59 anys, existeix. Viu a Long Island i, amb el temps, és va convertir en una de les cares més conegudes de la telebotiga americana.

Precisament, el que ens explica “Joy” és la lluita d’una dona normal i corrent per treure del pou a la seva família. Intenta fer-ho amb un pal de fregar revolucionari que, al principi, ningú no vol comprar. La persona que li dóna la gran oportunitat és Neil Walker (Bradley Cooper), que està al capdavant d’una cadena de televisió que s’està fent d’or venent els seus productes a la classe mitjana. De la resta del repartiment hi destaquen Isabella Rossellini (la inversora de la Joy, nova xicota del seu pare) i Virginia Madsen, que fa de mare de la noia. La pel·lícula és llarga, més de dues hores, i podríem definir-la com una comèdia, amb tocs de drama, sobre el somni americà i les segones oportunitats. Li falta força i s’aguanta, sobretot, gràcies a una grandíssima Lawrence.

EL PUENTE DE LOS ESPÍAS”

Sempre he cregut que les pel·lícules que estan basades en fets reals tenen un plus especial. És el cas d’”El puente de los espías”, d’Steven Spielberg. La història que ens expliquen passa en plena Guerra Freda, sobretot a Nova York i a Berlín, però també a Moscou. Aviat te n’adones de la qualitat del producte, que segur que es convertirà en un clàssic. Títol intens, intel·ligent i amb uns personatges extraordinaris.

Veurem si Tom Hanks es cola un cop més en les nominacions als Oscars. Seria la sisena. Va guanyar-lo l’any 1994 per “Philadelphia” i el 95 per “Forrest Gump”. No estaria entre els meus actors preferits, però és veritat que sempre compleix. En aquesta pel·lícula interpreta a James Donovan, un advocat de Brooklyn. Treballa en temes relacionats amb assegurances fins que, pràcticament obligat pel seu cap, li demanen que defensi a un espia rus. Li fan fer perquè, de portes en fora, la gent cregui que tothom té dret a un judici just. La veritat, però, és que la gran majoria ja tenen clar que és culpable i que el millor seria enviar-lo a la cadira elèctrica, com més aviat possible. Això sí, Donovan s’implicarà en el cas i no els posarà les coses fàcils.

Qui sí que està d’Oscar, en la categoria de millor actor de repartiment, és Mark Rylance, que ja està nominat pels Globus d’Or i per un munt de premis més. Ell és qui es posa en la pell de Rudolf Abel, el suposat espia rus. Està sensacional. Crea un personatge tranquil i ple de matisos. M’encanta cada vegada que en Donovan li pregunta si està nerviós o no. Sempre contesta, “ajudaria?” L’objectiu de l’advocat que el representa és alliberar-lo de la cadira elèctrica i, arribat el cas, que el govern nord-americà tingui la possibilitat d’intercanviar-lo per algun pres seu. A l’Abel li comença a tenir molta estima.

“El puente de los espías” enganxa; i això que dura quasi dues hores i mitja. És una pel·lícula plena d’emoció, amb molt de ritme i una posada en escena molt acurada. Del repartiment també destacaria l’elegància i el patiment de la dona de Donovan, interpretada per Amy Ryan, a qui recordava pel seu paper de Sylvia a “Birdman”. De les millors pel·lícules que hi ha en aquests moments a la cartellera. Segur. Cinema fet com abans.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 29, 2015

Lectures 2015 (50)


S'acaba un altre any i, com sempre, toca fer balanç. Aquest bloc, "Paranoia 68", ja en té més de nou. En aquest 2015, han caigut 50 llibres. Només tinc pendents 5 ressenyes. Les altres ja han estat publicades. També he referenciat 92 pel·lícules i encara en tinc 8 en preparació. De cara al 2016, un desig clar: salut, cinema i llibres per a tothom!

1-. El impostor (Javier Cercas)
2-. El cas Eduard Einstein (Laurent Seksik)
3-. La lluvia del tiempo (Jaime Bayly)
4-. Reparar els vius (Maylis de Kerangal)
5-. Mercado de invierno (Phillip Kerr)
6-. Rodamon (Xavi Narro)
7-. Recuérdame que te odie (Álex de la Iglesia)
8-. Un pòdium irrepetible (Georgina Esteva)
9-. Strappo (Martí Gironell)
10-. Homes sense dones (Haruki Murakami)
11-. Un dinar un dia qualsevol (Ferran Torrent)
12-. Apropiació indeguda (Lena Andersson)
13-. La llibreria encantada (Christopher Morley)
14-. L’Àguila Negra (Joan Carreras)
15-. Així és la Fórmula 1 (Francesc Rosés)
16.- La senyoreta Keaton i altres bèsties (Teresa Colom)
17-. Paranoia (Franck Thilliez)
18-. La víctima (Saul Below)
19-. L’edat dels homes (Hèctor Bofill)
20-. En Mattia i l’avi (Roberto Piumini)
21-. Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)
22-. Algú com tu (Xavier Bosch)
23-. La noia del tren (Paula Hawkins)
24-. Vida menor (Raimon Gil Sora)
25-. Kafka a la platja (Haruki Murakami)
26-. L’espasa d’Al·là (Jordi Calvet)
27-. L’amnèsia d’Eros (Bernat de Montclar)
28-. Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café (Isaac Pachón)
29-. Vida de escritor (Gay Talese)
30-. El mal camino (Mikel Santiago)
31-. Gegants de gel (Joan Benesiu)
32-. Trauma (Erik Axl Sund)
33-. Persona (Erik Axl Sund)
34-. Catarsi (Erik Axl Sund)
35-. El que no mata et fa més fort (David Lagercrantz)
36-. Som una família (Fabio Bartolomei)
37-. El bar de las grandes esperanzas (J. R. Moehringer)
38-. El lector de les 6.27 H (Jean-Paul Didierlaurent)
39-. El gran Gatsby (F. Scott Fitzgerald)
40-. La dama del gosset (Anton Txékhov)
41-. El tallador de canyes (Junichiro Tanizaki)
42-. Puresa (Jonathan Franzen)
43-. El regne (Emmanuele Carrère)
44-. La noia de la pluja (Sergi Purcet Gregori)
45-. Vidas frágiles, noches oscuras (Hiromi Kawakami)
46- La Malcontenta (Sebastià Alzamora)
47-. El llibre de la Senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
48-. Sport & Cook (Astrid Barqué)
49-. Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)
50-. No Limits (Albert Llovera)

dijous, de desembre 17, 2015

Sport & Cook (Astrid Barqué)


Menjar més natural per aconseguir millors resultats en l’esport. Ho proposa l’Astrid Barqué a “Sport & Cook”, de Viena Edicions. L’Astrid (Vilafranca del Penedès, 1981) és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, té un postgrau en Educació Familiar i ha participat en cursos sobre alimentació. “Sport & Cook” també és el nom del seu programa a Youtube.

El pròleg del llibre, que té 147 pàgines, és de la Gemma Mengual, campiona i medallista de natació sincronitzada. Ens explica que menja poquíssima carn, gens de llet i pràcticament res que provingui de la vaca. Afegeix que, últimament, ha incorporat a la seva dieta la quinoa, els llegums i les llets vegetals. Els onze capítols, després de la presentació de l’autora, comencen amb el retrat d’esportistes. Tots ells s’alimenten de la manera més natural possible. Són aquests: Míriam Albero i Marcel Zamora (triatletes), Emma Roca (ultra fondista), Ferran Latorre (alpinista), Agustí Roc (corredor i esquiador), Elena Congost i Jaume Leiva (atletes), Ona Carbonell (nedadora sincronitzada), Dani Marzo i Jesús Pérez (piragüistes) i Laura Orgué i Anna Comet (trailrunners).

“Sport & Cook” és un llibre molt visual, directe i amb un munt de receptes, teòricament, fàcils de fer. L’Astrid ens ensenya a preparar-nos les nostres pròpies barretes energètiques o els necessaris batuts recuperadors. També ens dóna alternatives al sucre, que considera molt perjudicial per a la salut, i ens presenta les “altres” proteïnes, com el tofu o el seitan. En total, són trenta receptes, acompanyades de fotografies. Hi trobem, per exemple, el cuscús amb tofu, les boles d’azuki amb castanyes, el puré de mill, la tapa d’hamburguesa vegetal i el tempeh arrebossat amb all i julivert. Ens descriu els plats, el temps de preparació i la dificultat. També els ingredients i l’elaboració.

LA IMPORTÀNCIA DE REFLEXIONAR

Tots els temes tractats són interessants i porten al lector cap a la reflexió. És allò d’analitzar les teves rutines i comparar-les amb les propostes de l’Astrid. Entre altres temes, ens parla dels hidrats de carboni com a font d’energia en l’exercici, de la importància de l’esmorzar (l’àpat més important del dia), dels colors que hi ha d’haver al plat (com més millors), del poder dels aliments ecològics i, també, del gluten en el món de l’esport. Una de les esportistes que surten a “Sport & Cook”, l’Anna Comet, és celíaca. Un bon manual per consultar quan ho creguem oportú.

“No hem d’oblidar que, actualment, la gran majoria d’animals que es destinen al consum humà van carregats d’antibiòtics, hormones i altres químics destinats a augmentar la producció de les granges. El fetge, que actua com a filtre de tot el que mengem, es podria sobrecarregar i no donaria a l’abast per depurar les toxines que ens provoquen aquests químics i metabolitzar el greix que ens aporten aquests aliments. A més, l’abús de consum de productes d’origen animal també ens pot portar malalties com diabetis, càncer i cardiopaties”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 15, 2015

El llibre de la Senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)


Una novel·la que parla d’una novel·la; o de dues, per ser més exacte. Em refereixo a “El llibre de la Senyoreta Buncle”, àgil i fàcil de llegir com pocs. Està escrit per D.E. Stevenson (Edimburg, 1982 – Moffat, 1973) i publicat originàriament l’any 1934. La traducció al català és de Marta Cucurell. Té 360 pàgines i s’ha convertit en el número 52 de la col·lecció “El Cercle de Viena”. Molt recomanable.

L’autora, cosina de Robert Louis Stevenson, ens explica la història de la Barbara Buncle, una dona soltera, d’uns quaranta anys, que passa per un mal moment econòmic. Per intentar sortir del pou pensa en dues possibilitats: criar gallines o... escriure un llibre! Al final, es decanta per la segona. Fer diners escrivint no és fàcil, però ella ho aconsegueix. “El pertorbador de la pau” es converteix en un autèntic fenomen de vendes. L’editor, Sam Abott, està encantat amb la seva nova autora. El primer títol del llibre era “Cròniques d’un poble anglès”, però l’home va decidir canviar-lo per fer-lo més atractiu de cara als possibles compradors.

La Senyoreta Buncle escriu sobre el que més coneix, els seus veïns i la seva ciutat. Per por a possibles represàlies, canvia el nom de la localitat (de Silverstream a Copperfield) i, lògicament, de totes les persones que hi apareixen. A més a més, signa amb pseudònim, John Smith. Mai s’hauria imaginat que la novel·la tindria tanta repercussió i que se’n farien unes quantes edicions. Això sí, la majoria de lectors de Silverstream la troben horrorosa i no els agrada gens ni mica com hi surten retratats. Amenacen a l’editor de denunciar-lo i munten tot un seguit de reunions per saber com descobrir qui és Johh Smith i, si pot ser, apallissar-lo. En la primera part, el llibre comença explicant les interioritats dels habitants del llogarret. Més endavant tot és torna més surrealista, amb un noi que desperta consciències tocant la flauta.

PERSONATGES MOLT DIVERTITS

Alguns dels personatges d’aquest llibre, de finíssim humor escocès, són la senyoreta Featherstone Hogg (al capdavant de la caça de John Smith); el senyor Hathaway, un vicari ric que intenta passar un any amb poquíssims diners, com si fos pobre; i la Vivian Greensleeves, que només té capacitat d’enamorar-se d’homes amb recursos econòmics i un bon cotxe. També hi destaquen, per exemple, el coronel Weatherhead i la seva promesa. A “El pertorbador de la pau” el segueix “La ploma més poderosa...”, on la Barbara descobreix als lectors que és ella la persona que hi ha darrere d’en John Smith. En aquesta segona part, la realitat i la ficció acaben fusionant-se del tot. La bona acollida d’“El llibre de la Senyoreta Buncle” va fer que en sortissin dues seqüeles, “Miss Buncle married” (1936) i “The Two Mrs. Abbots” (1943).

“La Sara es mirava la seva amiga amb uns nous ulls, els d’El Pertorbador de la pau, i va veure que el que deia el misteriós John Smith era cert. La Margaret estava esgotada pel mal geni del seu marit de la mateixa manera que una moneda de plata es gasta pel fregadís constant amb monedes més tosques. L’atractiu de la Margaret pràcticament havia desaparegut, i la seva vivacitat també, encara que avui estava més bonica que de costum, i també més vivaç, perquè havia corregut per l’aire fred a veure la seva amiga. I la Sarah pensava –com pensen totes les mullers felices- que ella no hauria aguantat durant tants anys”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de desembre 07, 2015

"Vidas frágiles, noches oscuras" (Hiromi Kawakami)


“Vidas frágiles, noches oscuras” és el cinquè llibre que llegeixo d’Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958). Abans de començar a escriure, va estudiar Ciències Naturals i va donar classes de Biologia. La traducció al castellà és de Marina Bornas Montaña. Té 173 pàgines i està publicat per Acantilado. M’ha semblat més “físic” i menys “profund” que els anteriors; ara intentaré explicar per què. Com sempre, tot gira al voltant de les relacions humanes.

Més “físic” perquè aquest cop tot és molt visceral. Algunes parelles estan més enganxades pel sexe que per l’amor, que queda en un segon pla, força ocult. És el cas de l’Haruna, que s’entén regularment amb tres homes: l’Endo, en Satoru i en Yukio. Són històries basades en la carn, sense compromisos de cap tipus. Es dóna la circumstància que en Yukio és el marit de la Lili, la millor amiga de l’Haruna, des que eren unes nenes. Se’n va al llit amb ell des de poc després que li presentés. I diria que no se’n penedeix gens ni mica. Els tres volten els 35 anys.

La Lili sap que en Yukio i l’Haruna s’entenen, però tampoc li dóna massa importància. Ella també té una relació paral·lela. És un noi més jove que ella i es diu Akira. Ni l’estima a ell ni al seu marit. No té massa clar que vol fer en aquesta vida, com la resta de personatges d’aquestes històries entrellaçades. Com deia abans, el llibre és més “físic” i menys “profund”. Ho dic perquè no hi ha aquell enamorament tan sensual i característic que pul·lula per les seves obres anteriors. El que no varia és que tothom està molt perdut, sense una sortida clara. Kawakami segueix utilitzant un to tranquil i despreocupat, relativitzant-ho tot.

Com que el llibre és curt, tampoc no pot aturar-se massa temps en explicar segons quines coses. Encara que sigui de passada, això sí, tracta l’absentisme escolar i la violència de gènere. La Lili no estima a en Yukio. En Yukio no estima l’Haruna. L’Haruna no estima ni a l’Endo ni en Satoru. L’Akira estima a la Lili? O tampoc? Per acabar-ho d’adobar, l’Akira i en Satoru són germans. En Satoru diria que sí que estima a l’Haruna, per qui acaba perdent el cap. Tot passa en el Japó actual, on tothom està més per la feina que per qualsevol altra cosa.

“En realidad, Yukio pensaba que las cosas no solían ocurrir de golpe y porrazo. Se compadecía de su compañero, pero estaba convencido de que la relación tenía que haber dado alguna señal que presagiara su inminente fracaso. De hecho, en las cuatro relaciones anteriores de Yukio, al final iban apareciendo constantes indicios aquí i allá, como truenos lejanos de la tormenta que se avecina. Los indicios del fracaso existen. Es cuestión de cerrar los ojos a la realidad o mantenerlos bien abiertos. Partiendo de la teoría de Yukio, según la cual lo que no se manifiesta no existe, es importante fijarse atentamente tanto en lo visible como en lo invisible. Es bastante difícil distinguir ambas cosas, pero es imprescindible para llevar una vida equilibrada”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Manazuru. Una història d’amor
Abandonarse a la pasión
Algo que brilla como el mar
El cielo es azul, la tierra blanca

dijous, de desembre 03, 2015

Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)


Dins de la col·lecció “El Cercle de Viena”, Viena Edicions continua publicant petites joies. El número 51 es titula “Mendelssohn és a la teulada”, de Jirí Weil (Praskolesy, 1900 - Praga, 1956). La traducció del txec és de Jaume Creus. Té 281 pàgines. Globalment, podríem definir el llibre com una sàtira, tot i que, en el fons, és una tragèdia de grans dimensions. En primer pla, l’ocupació nazi de la ciutat de Praga.

Weil, que era jueu, va ser expulsat del seu país i exiliat a l’Àsia Central. Quan va tornar, havia de presentar-se al gueto de Terezín, però no ho va fer, fingint la seva pròpia mort. La novel·la està basada en experiències pròpies. Volia deixar clar, i ho va aconseguir, que el coratge i, sobretot l’humor, eren condicions necessàries per mantenir l’esperança durant la terrible ocupació dels alemanys. “Mendelssohn és a la teulada” és la seva pròpia pòstuma. En ella retrata acuradament la transformació de la vida quotidiana dels txecs per culpa de la guerra. Va passar-ho francament malament.

L’obra comença amb una anècdota que explica la prepotència i la bogeria dels dirigents nazis. Poc abans d’un concert, amb la presència de la cúpula dels ultradretans, un aspirant a les temibles SS demana que es retiri l’estàtua de Mendelssohn, pel sol fet de ser jueu. Ningú sap quina cara fa i una mica més i es desfan de la de Wagner, compositor insígnia del règim nacionalsocialista. A partir d’aquest fet, Weil ens presenta tot un seguit de personatges jueus que no tenen més remei que col·laborar amb els alemanys, com Bécvár o Richard Resinger. Estan convençuts que és l’única manera d’escapar-se d’una mort segura...

AMAGATS I AMB MOLTA POR

Alguns passatges de la novel·la m’han recordat històries conegudes, com “El diari d’Anna Frank”. Sobretot quan Weil relata com s’amaguen l’Adela i la Greta, la por que tenen de ser descobertes i el risc que corre el matrimoni que les amaga. També ens explica com es va idear l’anomenada “solució final”, que van mantenir força temps en secret. L’argument és dramàtic, però l’autor glossa tot allò que passa amb una tranquil·litat inusual: quan el tiet de les nenes va a buscar menjar al mercat negre, quan els nazis pengen a tot un seguit de persones sense cap motiu aparent, la brutalitat dels invasors amb la població local... tot està embolicat amb una pàtina de cinisme (?) que ho fa més passable, tot i que no amaga la realitat.

“Ara sabia que no era possible escapar! S’havia barrejat amb els assassins, els servia, i alhora pensava que els podia enganyar. Havia construït aquell museu seguint els desitjos d’ells de tenir el seu monument a un poble extingit, però en realitat confiava salvar així els objectes sagrats que, en cas contrari, haurien estat destruïts si s’haguessin quedat als altres llocs conquerits. Ara sabia que els objectes romandrien, però el poble no. Qui es barreja amb ells per força comet mal, per força es converteix en el seu ajudant, encara que no vulgui, fins i tot si es pensa tota una altra cosa, fins i tot quan s’ingressa en una agrupació determinada amb la finalitat d’enganyar. Perquè el mal és el seu imperi i la mort la seva companyia, a qui converteixen en guardiana de qualsevol”.

En definitiva, un bon llibre sobre la desfeta provocada pels alemanys a Praga i la resistència dels txecs. Recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 01, 2015

La manipulació elevada a la màxima potència


Si fem cas a tot allò que Pablo Trapero ens explica a “El Clan”, Aquímedes Rafael Puccio era una de les persones més manipuladores de les que he sentit a parlar mai. No en tinc cap dubte. La interpretació que fa d’ell l’humorista argentí Guillermo Franchella fa posar els pèls de punta. A Franchello el recordava pel seu paper de Pablo Sandoval a “El secreto de sus ojos” (2009).

El “Clan Puccio” va segrestar i assassinar tres persones, per motius econòmics, entre els anys 1982 i 1985, amb tres presidents diferents. Ho va intentar amb una quarta, però no se’n va sortir. L’Arquímides, que va morir el 2013, era integrant de l’Alianza Anticomunista Argentina i del Movimiento Nacionalista Tacuara. Inicialment, actuava amb el beneplàcit del govern, que sempre que feia alguna cosa mirava cap a l’altre costat. Quan tot va sortir a la llum, la història del clan va commocionar l’Argentina. Els veïns definien als Puccio com una família normal i corrent.

Per sobre de tot, sorprèn que l’Arquímides, que va liderar i planificar totes les operacions, involucrés a la seva dona i als cinc fills; directament o indirecte. Els que ho van passar pitjor van ser els dos grans, que participaven activament en tot. Parlo de l’Alejandro (que jugava a la selecció argentina de rugbi) i en Daniel, batejat com Maguila per la seva constitució física. Els altres tres, més petits, no crec que poguessin oposar massa resistència. En Guillermo, però, va tenir força suficient per fugir de l’infern que és casa seva, amb els segrestats tancats en un bany.

La direcció de Trapero (“Carancho”, 2010) és brutal. Aconsegueix crear una atmosfera bruta i fosca, dins de l’aparent normalitat que intenta donar l’Arquímides. No sé si era conscient de què feia i com comprometia el futur de la seva família. Per a ell, tot semblava normal. La pel·lícula et porta, obligatòriament, a pensar què faries si el teu pare segrestés, matés... i t’obligués a participar-hi. Franchella està sensacional, com Peter Lanzani (que fa d’Alejandro) i la debutant Stefanía Koessl, que intepreta a la seva xicota. “El Clan” va ser premiada al Festival de Venecia, amb el Lleó de Plata al millor director.

Quan es va estrenar a l’Argentina, la pel·lícula va batre tots els rècords de taquilla, amb més d’un milió d’espectadors en els seus primers 9 días, superant “Relatos Salvajes” (2014) i la mencionada “El secreto és de sus ojos”. Dels millors títols que hi ha a la cartellera. Per cert, la banda sonora també és brutal, amb temes com “Sunny Afternoon” (de The Kinks), “Just a gigolo” (David Lee Roth), “Wadu Wadu” (Virus) o “Tombstone Shadow” (Creedence).

"COP CAR"

Entre la road movie i la comèdia negra, “Cop Car”, que es va estrenar divendres, és una grata sorpresa. Està dirigida per Jon Watts i Kevin Bacon fa un dels papers principals. Aquest any, l’actor de Filadèlfia també va treballar a “Black Mass: Estrictamente criminal”. Només dura 86 minuts i té un cert regust indie. Van presentar-la oficialment a l'últim Festival de Sitges. Cal tenir-le en compte.

Bacon fa de xèrif corrupte, possiblement implicat en temes de drogues i amb una o més morts en el seu armari. Un dia, mentre es desfà d’un cadàver, un parell de nens que s’havien escapat de casa li prenen el cotxe, que creien que estava abandonat. Ho fan com si juguessin, sense pensar en les possibles conseqüències. Els interpreten James Freedson-Jackson i Hays Wellford. Tots dos ho fan francament bé. Les criatures, de vuit o nou anys, es diverteixen conduint el cotxe i jugant amb les coses que hi ha dins, amb armes incloses. Només els busca el policia...

El millor de la pel·lícula és el contrast entre la innocència i la tranquil·litat dels nens amb la desesperació del xèrif. No diu a ningú que li han pres el cotxe i, des del moment que descobreix que no hi és, comença una desesperada recerca. Hi ha massa coses dins que poden incriminar-lo. Intentarà parlar amb els nens a través de la ràdio de la seva furgoneta, que també està connectada amb la centraleta de la policia. Abans, però, haurà de demanar que la resta de companys seus canviïn de freqüència. “Cop Car” té força i està molt ben estructurada. Divertida i sinistra persecució, en què un gat vell persegueix a dues joveníssimes rates.

"AMY"

Dura més de dues hores i no es fa pesada en cap moment, tot el contrari. Parlo d’”Amy (La chica detrás del nombre)”, d’Asif Kapadia. El director del Regne Unit ja havia fet una incursió en el món del documental amb la biografia de l’expilot brasiler de Fórmula 1 Ayrton Senna, estrenada l’any 2010. Aquest cop, ens parla de la cantant britànica Amy Winehouse, morta l’any 2011, quan tenia 27 anys.

Haig de dir que mai no he estat fan de l’Amy. Ni tan sols coneixia la majoria de les seves cançons. Malgrat això, la seva història em va deixar en estat de xoc. El personatge em va semblar molt interessant i em va robar el cor des del primer moment. Amb imatges inèdites, d’arxiu i un munt d’entrevistes, la pel·lícula deixa clar que a l’Amy la va matar el seu pare. Primer per abandonar-la quan era petita, a ella i a la seva mare, i després per reaparèixer i voler gestionar la seva carrera i la seva fortuna. Se’n va aprofitar fins a punts insospitats. I ella no se n’adonava; o no volia veure-ho, no em queda clar.

El seu marit, Blake Fielder, també en va tenir la seva part de culpa, portant-la pel camí de la perdició. Fa molta pena veure com les televisions van aprofitar-se d’ella i, ridiculitzar-la quan no calia. És veritat que van ajudar a llançar-la a l’estrellat quan començava; però van enfonsar-la del tot, fent acudits fàcils i criticant-la quan va caure en les drogues i l’alcohol. L’Amy era una gran fan de Tony Bennett, amb qui va arribar a cantar en un duet. No s’ho podia ni creure. Potser va ser un dels moments més feliços de la seva vida, quan ja estava molt malament. Bennett diu en el documental que, per veu i actitud davant de la música, només era comparable a Ella Fitzgerald i Billie Holiday. Molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de novembre 27, 2015

Immigrants il·legals enmig de la boira


"En el caos no hay error" cantava Santiago Auserón, líder de Radio Futura. És una de les meves frases preferides. Podria aplicar-se perfectament a "Haemoo", que aquí s'ha traduït com "Niebla". Quan no es planifica res, quan es fa tot a la babalà, és normal que les coses acabin sortint malament. Enmig del desconcert, l'errada queda difuminada. És el debut cinematogràfic del coreà Shim Sung-bo.

Les errades són del capità del vaixell pesquer que, en un moment de crisi, decideix transportar immigrants il·legals. Són xinesos que busquen una vida millor a Corea del Sud. Per explicar-nos aquesta potent i violenta història, Sung-bo compta amb la col·laboració de Bong Joon-ho i de Kyung-pyo Hong, que ja van treballar junts com a guionista i director de fotografia a "Snowpiercer". Més enllà de l'argument, que és francament bo, el gran encert de la pel·lícula és l'elecció de Kim Yoon-seok com a protagonista principal, en el paper de capità. Està a l'altura dels grans del cinema coreà, com Choi Min-sik o Song Kang-Ho.

Encara que les coses vagin malament, sempre poden empitjorar. I si no que li preguntin al capità Kang Chul-joo, que cada decisió que pren ho fa tot encara més complicat. A més a més d’explicar-nos les penúries dels immigrants, “Haemoo” també és una gran història d’amor -fruit de la desesperació- entre un dels tripulants del vaixell i una de les persones que hi pugen de manera il·legal. Tot i que no són explícites, té escenes molt violentes, com quan esquarteren un munt de cossos. Visualment, la pel·lícula és francament bona, sobretot mentre els protagonistes s’han de moure enmig d’una boira sinistra. El final, per inesperat, em va semblar sensacional.

“THE ASSASSIN”

Des d’un punt de vista estètic, “The Assassin” és una de les millors pel·lícules que he vist en els últims mesos. Està dirigida per Hou Hsiao-Hsien, premi al millor director al Festival de Cannes. Paisatges fantàstics, llargs silencis, música efectista i precioses escenes d’arts marcials. D’aquest director, recordo “El vuelo del globo rojo” (2007).

Argumentalment, la pel·lícula no és rodona, ni molt menys. Hi ha massa coses que no queden clares del tot. A la protagonista principal (Nie Yinniang) la interpreta Shu Qi. Torna a casa després d’uns anys a l’exili. I ho fa amb un objectiu molt clar: assassinar a Tian Ji’an, el seu cosí, que s’ha convertit en un autèntic tirà. Actualment, és el governador dissident de la província militar de Weibo. N’havia estat enamorada. Podríem definir la pel·lícula com una “Wuxia”, amb la Nie com a heroïna.

El millor són les escenes d’arts marcials que, pel meu gust, són poques. La facilitat i bellesa dels moviments de la protagonista són encantadors. Espectacle en estat pur. En alguns moments, m’han vingut al cap títols com “The Grandmaster” (2013), de Wong Kar-Wai, o “Tigre y dragón” (2000), d’Ang Lee. “The Assassin” és més profunda, més poètica, però també més embolicada. Segur que un segon visionat ajudaria a apreciar-la encara una miqueta més.

“STRAIGHT OUTTA COMPTON”

Reconec que mai no hauria donat una oportunitat a aquesta pel·lícula si el meu fill no m’hagués “obligat” a veure-la. Parlo de ”Straight Outta Compton”, dirigida per F. Gary Gray (“The italian job”, 2003). Són quasi dues hores i mitja de rap potent i agressiu, amb la banda N.W.A com a principal protagonista. Es va estrenar la setmana passada. Els Niggaz With Attitude van triomfar del 86 al 91. La veritat és que no sabia pràcticament res d'ells.

L’acció es localitza al perillós barri californià de Compton en el qual, si fem cas a la pel·lícula, la policia reprimeix brutalment als negres. No els deixa fer un pas sense registrar-los o colpejar-los sense motius aparents. És en aquest ambient, on un grup de joves forma un grup de rap que, a través de les seves lletres, es rebel·la contra l’autoritat. Els components de N.W.A, que van convertir-se en un fenomen de masses, eren Arabian Prince, DJ Yella, Dre, Eazy-E, Ice-Cub i MC Ren. Qui els va catapultar cap a l’èxit va ser un productor blanc, Jerry Heller. L’interpreta, i de quina manera, el gran Paul Giamatti, un dels meus actors preferits.

Els N.W.A no van saber gaudir plenament del seu èxit, sobretot per problemes de gelosia i de diners. De portes en fora, fa la sensació que en Heller en va ser el principal culpable. Quan es van separar, també van fer carrera individualment, això sí, sense poder igualar la bogeria que provocaven a tot arreu quan actuaven junts. “Straight Outta Compton” també és una bona reflexió sobre el poder, el diner, el consum de drogues, la repressió policial, el racisme i la violència. Amb mitja hora menys –o fins i tot tres quarts- encara hauria estat més rodona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 17, 2015

Acabar amb el narcotràfic és una quimera


“Incendies” (2010), “Enemy” (2013) i “Prisoners”(2013). Les tres pel·lícules del canadenc Denis Villeneuve que havia vist fins ara m’havien agradat molt, sobretot la primera. Visualment, “Sicario” està a l’altura de les anteriors, però tot el que passa està una mica agafat amb pinces. Res acaba de quadrar massa bé. Algunes imatges nocturnes m’han recordat “La noche más oscura”, de K. Bigelow.

L’argument és potent. Acabar amb el narcotràfic és una quimera. Ningú ho aconseguirà, mai de la vida. Hi ha massa policies corruptes, massa interessos en joc, massa diners... i venjances personals! L’agent de l’FBI Kate Macer intenta combatre la distribució de droga de la manera que pot, i sense èxits clars. Fins que un parell d’assessors del govern amb un passat poc clar, Matt Graver i Alejandro, la recluten per portar a terme una missió... clandestina? No queda clara què volen fer, ni perquè la necessiten a ella, quina és la funció específica del túnel que separa els Estats Units de Mèxic ni que hi feia el policia mexicà que s’hi troba l’Alejandro a dins. Tot és molt confús, encara que no sigui necessari entendre-ho per seguir l’acció.

L’agent està interpretada per Emily Blunt (“Looper”, 2012); i la veritat és que ho fa molt bé. Interessant duel interpretatiu amb Benicio del Toro, a qui fa poc vam veure a “Un día perfecto”. Del Toro fa d’Alejandro, que va perdre la dona i la filla en mans d’un dels caps del narcotràfic mexicà. Josh Brolin (“Puro vicio”, 2014) dóna vida a l’altre assessor, Matt Gaver. També convenç. Més enllà de la posada en escena i de les interpretacions també cal destacar la banda sonora, amb una música contundent. Ajuda a augmentar la tensió en els moments més brillants. De “Sicario” n’esperava una mica més.

"THE HOMESMAN" (DEUDA DE HONOR)

Nova incursió de Tommy Lee Jones darrere de la càmera, després de la interesantíssima “Los tres entierros de Melquíedes Estrada” (2005). Darrere i davant, perquè també protagonitza el western “Deuda de honor” , al costat de Hilary Swank. També destaquen un secundari de luxe com John Lithgow, James Spader (“Sexo, mentiras y cintas de video”, 1989) i la oscaritzada Meryl Streep.

Swank fa de Mary Bee Cuddy, una dona forta i solitària que viu en un poble del Mig Oest. Li proposa matrimoni a tothom que se li apropa, però mai ningú li dóna el desitjat “Sí”. La troben massa autoritària. Aquesta força és la que fa que l’Església l'elegeixi a ella per transportar, fins a l'altra punta de món, a tres dones que han perdut la xaveta. De Nebraska a Iowa, travessant tot el desert. Té més possibilitats d’assolir l’èxit que qualsevol dels seus veïns masculins. Swank sempre escull molt bé els seus papers. És per això que ja té dos Òscars, per “Boys don’t cry” (1999) i “Million dolar baby” (2004). En aquest western que podríem batejar com feminista també està molt bé.

La Mary fa aquest viatge iniciàtic al costat d’un delinqüent habitual, a qui interpreta Lee Jones. Es diu George Briggs i sembla tenir bon cor, tot i que potser no ho sap ni ell. D’inici, només l’interessen els diners i la vida fàcil. Quan la Mary el salva de la forca, a canvi que l’acompanyi en el trasllat, tot comença a canviar. No queda clar perquè les dones es tornen boges, matant als seus fills, ni perquè les porten a Iowa. Allà hi haurà algú que pugui salvar-les? De veritat? Deixant de banda aquestes dues preguntes, la pel·lícula aguanta, sobretot gràcies a les interpretacions de Lee Jones i de Swank.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy