dilluns, de juliol 06, 2020

Ulls de nit (Sílvia Cantos)


Si la vida no et reparteix les millors cartes, potser has de canviar de crupier. No serveix de res lamentar-se ni abandonar la partida. Has d’oblidar les pèrdues i confiar en els companys de taula que sempre estan disposats a donar-te un cop de mà. La Lia, protagonista d’”Ulls de nit”, en té tres d’imprescindibles: la Lola, la Marta i el Sr. Antoni. Bonança elevada a la màxima potència. Amistat en majúscules. Més que família.

En el seu debut com a novel·lista, Sílvia Cantos (Argentona, 1980) ens regala una bonica història de color blau marí, com les aigües de la localitat italiana de Positano. Allà, la Lia hi viu una aventura d’amor total, amb complicitat màxima i sexe desenfrenat, que ens explica amb tot luxe de detalls. El que va passar a bord del Morfeu, en braços d’en Joan, no ho oblidarà mai més. Ni podrà ni voldrà. La Lia, que es va quedar sense mare de ben petita, té por d’estimar i de tornar a perdre algú proper i, per això, en l’amor, no vol arriscar massa. Viu dels records, de tot allò que va deixar escrit negre sobre blanc a la seva Moleskine, que sempre porta molt a prop del cor. Però, en el fons, desitja que en Joan torni a aparèixer a la seva vida i la canviï de dalt a baix. Els personatges d’”Ulls de nit” caminen per la idíl·lica Positano, però també per les ciutats de València, Madrid i Barcelona.

La Lia és una escriptora novella, com la mateixa Sílvia, amb una gran passió per la literatura. El llibre està ple de referències literàries, com per exemple “La ciudad de los prodigios” (d'Eduardo Mendoza”), “Algú com tu” (de Xavier Bosch) o “Suite francesa”, d’Irène Némirovsky. El Sr. Antoni, l’amo del Cafè Principal, al centre de València, és qui, moltes vegades, l’orienta en la lectura. Li recomana títols. Després els comenten, sempre amb una tassa de xocolata al costat. L’home es va fer ‘càrrec’ d’ella quan el seu pare va morir de manera inesperada. Eren bons amics. Ha estat el seu punt de suport, com la Lola (grandíssim personatge) i la Marta. Sempre hi són quan se les necessita. Saben quan han d’arribar i quan han de marxar. Sense fer soroll. O fent-ne molt. Les seves nits de nenes són inoblidables.

“Ulls de nit” és un llibre optimista. Aconsegueix emocionar, que no sempre és fàcil. Emociona per l’amor total que viuen la Lia i en Joan i per l’amistat sincera que es regalen la Lia, la Lola i la Marta. També emociona per l’extraordinària relació ‘literària’ de la protagonista amb el Sr. Antoni i pel final, que demostra que els designis del fil vermell són inescrutables. El llibre, escrit amb un estil àgil i directe, està publicat per Columna i té 396 pàgines. Sol, sal i mar. Vida en estat pur. Després de recomanar títols al llarg de més d’onze anys a Vilassar Ràdio i Ràdio Argentona, ara la Sílvia ens ha presenta el seu. Molta sort en aquesta nova aventura.

“Si poguéssim congelar instants de vida, jo emmagatzemaria aquell per ser un dels moments més sensuals que he experimentat mai. Envoltats de silenci, acaronats per l’aigua, els nostres cossos connectats en perfecta sintonia, les meves cames enllaçades a la seva cintura, les nostres boques en comunió, eren l’escenari d’una dansa ferotge protagonitzada per les nostres llengües, que amb un desfici evident s’entortolligaven, assaborint-nos, afamades. En Joan seguia penjat de l’escala mantenint-me en un feliç captiveri de la qual no hauria volgut escapar mai més. Li acariciava els cabells rinxolats, sospirant amb la respiració cada cop més accelerada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juliol 01, 2020

Mur fantasma (Sarah Moss)


“Mur fantasma”, de Sarah Moss (Glasgow, 1975), és un llibre molt inquietant. Des de la primera pàgina, en té 144, ja veus que s’està gestant una desgràcia i que, tard o d’hora, ho acabarà impregnant tot. Està cantat. Podríem parlar de calma tensa; d’un caminar decidit cap a un final capciós i ineludible. Sense que res ni ningú pugui impedir-ho. El llibre està traduït al català per Marc Rubió i publicat per Angle Editorial.

Tot comença amb una acampada en un bosc, al nord d’Anglaterra. Hi participen una família (pare, mare i filla), un professor d’arqueologia i tres dels seus alumnes. L’objectiu de la sortida és estudiar els Britans, els antics pobladors de la Gran Bretanya a l’Edat de Ferro. Es tracta d’intentar ficar-se a la seva pell, conviure amb la natura, buscar menjar i, fins i tot, imitar rituals i sacrificis. Ho fan vestits amb parracs, evitant plaers innecessaris. Qui porta la veu cantant, passant fins i tot per davant del professor, és el pare de la Silvie, un conductor d’autobús aficionat a l’arqueologia. Un home autodidacta. Té atemorides a la seva dona i a la seva filla, per motius que ara no venen al cas. És capaç de qualsevol cosa per apropar-se a la vida dels Britans, amb la màxima puresa i autenticitat.

Gràcies a les sortides que ha fet amb el seu pare, la Silvie sap més coses que les noies de la seva edat. De vegades, fins i tot se n’avergonyeix. Té la sensació de ser massa llesta. Això sí, el preu d’aquestes ‘lliçons privades’ ha estat massa alt. La submissió cap al seu progenitor no té límits. Com totes les persones maltractades, sempre pensa que, si rep un càstig, és perquè se’l mereix. Els dies d’acampada són mínimament passables gràcies al suport incondicional d’una de les alumnes d’aquesta boja acampada. “Mur fantasma” és una raresa literària amb una alta dosi de crítica social. Sarah Moss ens ho explica tot d’una manera subtil i amb molt de suspens. El personatge de la Silvie, amb un munt de capes, t’enamora des d’un primer moment. És molt difícil no estimar-la.

“Quan vaig tornar, la mare estava agenollada a la vora del foc, no pas invocant els déus sinó agafant blocs de torba verda d’una pila. Dona’m un cop de mà, Sil, em va dir, diu el pare que per fer-ho com déu mana es pot tapar de cara a la nit i demà al dematí retirar els blocs, diu que sempre ho feien aixins, ells. En els vells temps. Sí, vaig dir mentre m’agenollava al seu costat, i segurament no ha dit que hi havia algú que te n’ensenyava, en els vells temps, i que no es limitava a donar-te instruccions i fotre el camp. La mare va redreçar l’esquena. Home, va dir, però ja en devien saber aleshores, ¿no et sembla?, no devien pas necessitar que els hi expliquessin, en devien aprendre al costat de la mare i no parlis d’aquesta manera, et sentirà”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 30, 2020

Històries de Nova York (O. Henry)


M’ho he passat molt bé llegint els 17 contes d'“Històries de Nova York”, d’O. Henry (Greensboro, Carolina del Nord, 1862 – Nova York, 1910). Ha passat el temps i han aguantat molt bé. El llibre té 164 pàgines i està publicat per Viena. La traducció és de Xavier Pàmies. Són històries senzilles, mundanes i amb personatges reals com la vida mateixa que viuen de lloguer a l’East Side.

“L’última fulla”, que és el relat que obre el llibre, és un dels que més m’ha agradat. Quan menys s’ho espera, un pintor amateur aconsegueix la seva ‘obra mestra’ i, de retruc, salva la vida a una jove veïna, pintora com ell. L'espera ha valgut la pena. A “El regal de reis”, molt emotiu, una dona i el seu marit es venen allò que més s’estimen per recollir uns quants diners i comprar-li a l’altre alguna cosa maca. Un dia és un dia. El final és sorprenent. “L’habitació moblada”, amb un pobre home seguint el rastre de la seva xicota desapareguda, també m’ha commogut força. Hi ha alguns temes que Henry tracta en més d’una història, com l’intent d’aparentar i voler ser algú que no s’és (“El comte i el convidat al casament”, “De pas per l’arcàdia” i “Mentre l’automòbil s’espera”. Sovint, les aparences enganyen.

L’escriptor nord-americà també ens parla de malentesos amorosos (a “Per missatger” i “L’alegre mes de maig”) i de la falta de memòria d’algunes persones que, l'endemà de casar-se, ni se’n recorden que han passat per la vicaria (és el cas de “L’amor d’un corredor de borsa atrafegat” i “Des del pescant”). El llibre acaba amb “La veu de la ciutat”, en què el narrador es pregunta quina és la veu de Nova York. Vol saber què li diu la ciutat als seus habitants. Tots els contes estan escrits amb un estil senzill i distès i quasi sempre t’acaben robant un somriure. O. Henry és el pseudònim de William Sydney Porter, que al llarg de la seva vida va escriure més de 600 contes. Viena l’ha publicat per primer cop en català. Un llibre molt recomanable.

“Doncs en Big Mike és amic meu. En influència al barri no li arribo a la sola de la sabata; però en Mike és tan bon amic d’una persona senzilla o pobra com d’algú important. Avui me l’he trobat a Bowery, i ¿saps qè ha fet? Se m’acosta, em dona la mà i em diu: “Andy, et vaig seguint la pista i veig que al treu tros de barri t’estàs fent l’amo. Estic molt content de tu. ¿Què vols prendre?”. Ell ha tret un puro i jo he demanat un whisky amb sifon. Li he dit que em caso d’aquí a dues setmanes i ell m’ha dit: “Envia’m una invitació, Andy, perquè així me’n recordaré de venir al casament”. És el que en Big Mike m’ha dit, i sempre fa el que diu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 25, 2020

Ballaven el black bottom (Joan Rendé)


Ser jove i estar compromès políticament és possible. Queda clar, però, que el més fàcil és no significar-se en res, sobretot si ja et van bé les coses. És el cas de Joan Masdéu, el fill gran d’una família que es dedica al transport amb carros al Poblenou i que adreça cèrcols vells per als boters. El coneixem a “Ballaven el black bottom”, l’última novel·la de Joan Rendé (Barcelona, 1943). Està publicada per Proa.

Joan Rendé, que es diu Masdéu de segon cognom, ens explica la història del seu oncle, a qui no va arribar a conèixer. Ha fet un gran treball d’investigació per intentar apropar-se al màxim a la seva vida. Els Masdéu són catalanistes moderats. Ja els està bé la dictadura de Primo de Rivera. Hi ha pau, ordre i no necessiten canviar res. Els seus pares sempre li demanen que no es mulli en res; que la política és pels polítics, no pels ciutadans de peu. Els fa cas i es dedica a l’atletisme, a cuidar-se i a ballar el black bottom un modern ball tradicional, relacionat amb el jazz. Acaba d’arribar a Barcelona i està fent furor. El ballen a casa seva, escoltant l’únic disc que tenen amb el gramòfon que ha comprat recentment el pare i que és la joguina de la colla. Com tants altres, en Joan té un comportament tou i permeable, allunyant-se de qualsevol polèmica. Viu i deixa viure; i no es fa massa preguntes.

Malgrat tot, hi ha un parell de cops que en Joan s’adona que se sent quan es forma part d’un grup; en una manifestació de Solidaritat Catalana –que es troba per casualitat quan va cap a la feina i l’arrossega- i quan estan a punt de disputar-se les olimpíades populars del 36, poc abans que comenci la Guerra Civil. Ell hi està inscrit. Malgrat no buscar-se enemics, algú li acaba posant l’ull a sobre i els seus pares intentaran salvar-li la vida, a qualsevol preu. La gran il·lusió del noi era ingressar a la marina militar, però no va ser possible. Entre altres coses, Rendé critica l’equidistància de molts catalans, que no van fer res per canviar l’ordre establert, i fa un bon retrat d’una ciutat que s’agita per moments i que camina amb pas ferm cap al caos. Hi ha persones que, per diners, són capaces de qualsevol cosa, fins i tot de llevar-te la vida.

“Una tardor dramàticament esfullada. En Joan havia passat totes les proves d’aptitud per a la marina amb una suficiència pròpia de l’atleta i remador ben dotat i entrenat que era. Havia esperat, amb confiança, durant les setmanes que havien de transcórrer entre les proves militars i la crida per a incorporar-se al servei.
Però el que li va arribar no va ser la crida, sinó una notificació d’excedent de quota. Era rar que així es donés entre els voluntaris, però no impossible. El noi va caure en un estat de frustració i de desgana immediat”.


”Els anys de la serp”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 24, 2020

El invitado (Elizabeth Day)


Fins on estaries disposat a arribar per cobrir les espatlles a un amic? Mentiries? Infringiries la llei? Del costat fosc de l’amistat ens en parla Elizabeth Day (Southern England, 1978) a “El invitado”, publicat per Duomo. La traducció és de Begoña Prat Rojo i té 368 pàgines. La nit que en Ben Fitzmaurice celebra els seus 40 anys, amb una festa multitudinària, la relació amb el seu amic Martin canvia per sempre més.

En Martin sempre ha viscut a l’ombra d’en Ben, un jove aristòcrata amb un poder de seducció total. Fins al punt que el van batejar com PS, “Pequeña Sombra”. Es van conèixer a l’escola i mai han deixat d’anar junts. En Ben sempre és el centre de totes les mirades, encara que no s’ho proposi. Gràcies al seu encant natural i als diners, molts cops acaba aprofitant-se d’en Martin, que sent alguna cosa especial per ell. En Ben està casat amb la Serena, una dona enlluernadora, i tenen quatre fills i una vida feliç. En Martin, amb la Lucy, que no ha pogut ser mare. Elles dues tenen una relació complicada. No encaixen gens. De vegades sopen juntes, acompanyades dels seus marits, però procedeixen d’ambients molt diferents i la conversa és fugissera.

Day fa un bon retrat de l’alta societat londinenca, en què en Ben, amb un futur prometedor al davant, es mou com un peix a l’aigua. Molt més difícil ho ha tingut en Martin, que va perdre al seu pare, just abans de néixer, per un desgraciat accident. S’ha hagut de construir a ell mateix. Amb la mare no s'ha entès mai. “El invitado” és una història de lleialtat i traïció, de confidències a cau d’orella i de secrets molt ben guardats. També ens parla d’hipocresia i de la impunitat que tenen els que manen, a qui no pot aturar res ni ningú. En capítols alterns, podem llegir el diari de la Lucy Gilmour, la dona d’en Martin. Està molt decebuda amb tot allò que li ha donat i pres la vida i en vol deixar constància, negre sobre blanc. Estem davant d’una novel·la d’intriga potent, amb uns personatges ben dibuixats i molts interrogants, que, per sort pel lector, no queden resolts fins a l’última pàgina.

“Qué fue lo que me gustó de él?
La primera vez que lo vi me di cuenta de que era distinto.
Fue por su forma de vestir. Martin siempre llevava ropa impecable. Se ponía trajes bien confeccionados mientras que en el periódico todo el mundo llevaba tejanos y mocasines. Incluso cuando intentaba vestirse de manera informal, no lo conseguía. Los pantalones de pana y los jerséis de cachemira eran su atuendo más despreocupada.
Recuerdo que lo vi en la cantina para el personal, sentado solo, con un ejemplar del Financial Times doblado con precisión en forma de rectángulo de un tamaño bastante cómodo como para sostenerlo con una sola mano”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 16, 2020

Sang a la neu (Jo Nesbø)


No he conegut mai a cap assassí. Tenen cor? Poden matar algú i ser compassius i tendres alhora? Un assassí ‘filòsof’, Olav Johansen, és el protagonista de l’última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960). Es titula “Sang a la neu”. És curta, només 168 pàgines, i està publicada per Edicions Proa. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. Aquest cop, Nesbo s’oblida del seu detectiu estrella, Harry Hole, i ens regala un thriller rural.

L’Olav reconeix obertament –el llibre està escrit en primera persona- que no sap conduir un vehicle de fugida, que no serveix per als atracaments i que no pot fer res relacionat amb la droga ni amb la prostitució. Només serveix per matar. Sense fer preguntes. Sense motius. A canvi de diners. Fins que el seu cap, en Daniel Hoffmann, el narcotraficant local, li demana que mati a la Corina, la seva pròpia dona. El que havia de ser un encàrrec més, un de tants, es converteix en un gran problema, ja que l’Olev la veu i s’enamora perdudament d’ella. Arribat a aquest punt, i després d’un 'incident' inesperat, ha de prendre una decisió: o se la carrega a ella o es desfà del seu cap, ben protegit per un parell de pistolers amb males puces. I se li acaba el temps. Haurà de prendre una decisió per compte seva, i no hi està acostumat.

El gran rival d’en Hoffmann és El Pescador. Tots dos lluiten aferrissadament per regnar a la localitat, debilitant a l’altre fins on sigui possible. L’Olav estudiarà la situació per saber si, amb el suport d’El Pescador, potser tot seria més fàcil. La novel·la ens regala algunes situacions kafkianes, amb una mescla de violència i humor a parts iguals. Podria haver-les signat perfectament Quentin Tarantino. Igual que Javier Cercas a "Terra Alta", Nesbo també fa referència a Jean Valjean, un dels protagonistes d’”Els miserables”, de Víctor Hugo. No m’ha semblat un dels millors llibres de l’escriptor noruec, però passa bé. Un curiós còctel de crims, venjances i traïcions; de vegades, de la persona que menys t’esperes. Una obra més casolana i menys efectista que les anteriors. Nesbø ha obert una nova via.

“L’endemà de bon matí vaig anar a la pensió. Les dues habitacions orientades al pis d’en Hoffmann estaven llogades. Em vaig plantar a fora, enmig de la foscor matutina, amagat darrere d’un camió aparcat, i vaig alçar els ulls cap a la sala d’estar. Vaig esperar. Estrenyia la pistola que duia a la butxaca de l’abric. Normalment, era l’hora en què en Hoffmann sortia de casa per anar a la feina. Però és que les coses no eren normals. Els llums estaven encesos, però era impossible veure si hi havia algú allà dalt. Jo comptava que no suposés que havia fugit amb la Corina i que ens estàvem en un hotel a Copenhaguen o a Amsterdam, o una cosa així”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 15, 2020

L'enigma de l'habitació 622 (Joël Dicker)


La capacitat de Joël Dicker (Ginebra, 1985) per sorprendre el lector és il·limitada. A “L’enigma de l’habitació 622” ens torna a prendre el pèl fins a l’última de les 669 pàgines. Aquest cop, el jove escriptor suís es converteix en un dels protagonistes de la novel·la, addictiva com totes les anteriors. Està traduïda al català per Josep Alemany i Imma Falcó i publicada per La Campana. Serà un dels grans èxits d’aquest estiu.

Dicker surt d’un desengany sentimental i es refugia al Palace de Verbier, un luxós hotel dels Alps suïssos. Hi va de vacances però, ràpidament, comença a recollir dades per escriure un nou llibre, el primer sense l’editor que va confiar en ell, Bernard de Fallois, mort l’any 2018. Tot comença quan s’adona que a l’hotel no hi ha habitació 622. Hi ha la 621, la 621 bis i la 623. Per quin motiu? Fa uns anys, a la ‘desapareguda’ habitació 622 hi van trobar un cadàver i, des d’aquell mateix dia, la direcció va intentar passar pàgina, amb canvi de número inclòs. Amb el suport de la seva veïna de porta, Dicker intenta saber què va passar realment, aquella nit funesta. Se senten forts i comencen a treballar plegats. Ella hi posa molta passió. El cas continua obert. La Policia mai va trobar al culpable. Aconseguiran tancar-lo ells?

El Banc Ebezner és un dels més importants de Suïssa. En el moment de l’assassinat, s’havia d’escollir al nou president, després de la mort de l’Abel Ebezner. El càrrec s’heretava de pares a fills, però aquest cop és diferent. L’havien de triar les tres persones que formaven el consell: en Jean-Benédict Hansen, el seu pare i un misteriós Sinior Tarnogol, que temps enrere li va comprar les seves accions a en Macaire Ebezner. Ningú sap el perquè. Teòricament, el president no pot ser cap dels tres membres del consell. Els grans candidats són en Macaire i en Levovitx, un ‘banquer’ que s’ha fet a ell mateix, sense passar per cap universitat. És autodidacta. Els seus mestres són el director del Palace de Verbier, on va treballar abans d’entrar al banc, i el seu pare, un actor sense massa sort però amb moltes ganes de triomfar i de deixar en herència els seus suposats dots artístics.

Per aconseguir el poder, hi ha persones que són capaces de qualsevol cosa; i en aquesta novel·la policíaca, queda demostrat. Un dels personatges clau d’aquesta història on res és el que sembla és l’Anastasia, de qui estan enamorats en Macaire i en Lev. Amb aquest darrer, tenen una història d’amor que s’ha allargat en el temps amb un munt d’interrupcions. La seva mare la va educar per casar-se amb un ric; però, de vegades, els sentiments van més lluny que els diners. El 622 és un homenatge a García Márquez. És el número de conquestes amoroses d'"El amor en los tiempos del cólera". Aquest el quart llibre de Joël Dicker que llegeixo. M'ha durat dos dies. El primer, "La verdad sore el caso Harry Quebert", me'l va enviar la Yolanda Cortés, que treballava a Alfaguara, l'any 2013. Encara no estava ni publicat. Era l'exemplar en proves. Vaig descobrir el suís gràcies a ella.

"La verdad sobre el caso Harry Quebert"
"El libro de los Baltimore"
"La desaparició de Stephanie Mailer"

“L’Anastasia va arribar al Palace de Verbier a mig matí. En lloc de reunir-se amb els seus festius companys de feina, va recórrer de dalt a baix tot l’hotel buscant en Lev. Va mirar al bar, a totes les sales, a la piscina, a totes les plantes i fins i tot a les golfes, on hi havia les habitacions del personal. Era allà on l’havia portat feia un any i on havien fet l’amor per primer cop. On s’havien promès que no se separarien mai. Va trucar a totes les portes, però van continuar totes tancades. El va cridar desesperadament: “Lev! Lev!”, però només li va respondre el silenci. Va tornar a baixar al vestíbul i va preguntar a tots els treballadors de l’hotel i del banc amb qui es va trobar: ningú havia vist el Lev”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 03, 2020

Mi traidor (Sorj Chalandon)


Sorj Chalandon (1952) és un dels periodistes que més ha escrit sobre el conflicte nord-irlandès. El cobria pel diari francès Libération. Va conèixer personalment a Denis Donaldson, voluntari de l'exèrcit republicà i membre del Sinn Féin, amb qui va arribar a tenir una bona relació. Ho explica a "Mi traidor", publicat per Alianza Editorial (225 pàgines). A "Retorn a Killybegs" va insistir en el tema, dos anys després.

En aquesta novel·la, Donaldson és Tyrone Meehan, que va sorprendre tothom quan es va descobrir que va trair la seva gent al llarg de 25 anys. Liderava el Sinn Féin i passava informació als britànics a la vegada, sense que ningú s'ho imaginés. La història l'explica l'Antoine, un jove lutier francès que viu a París i que s'enamora d'Irlanda des del primer dia que hi posa els peus. A Belfast, als anys 70, coneix en Jim O'Leary, amb qui forja una gran amistat. Amb ell i amb la seva dona, la Cathy. Al Mehan hi arriba a través d'ells. Queda corprès per la lluita entre catòlics i protestants, entre republicans i unionistes, i decideix implicar-s'hi. El líder del partit polític irlandès es converteix en el seu segon pare. Ho fan tot junts.

Chalandon passa de puntetes per les escenes de guerrilla urbana i per les tortures i se centra una mica més, però tampoc massa, en les vagues de fam, amb la de Bobby Sands al capdavant. L'Antoine es pregunta com pot ser que en Meehan els hagi traït i es planteja si hi havia alguna cosa real en la profunda amistat que els unia. L'havia utilitzat? Tots els activistes que van dormir a casa seva, quan van viatjar a París, van acabar detinguts. I només ell i en Meehan ho sabien. El llibre, traduït al castellà per Alicia Martorell, inclou fragments de l'interrogatori de l'IRA al líder del Sinn Féin el 20 de desembre de 2006, en el qual no aclareix que el va portar a trair-los al llarg de tant temps. Meehan (alter ego de Donaldson) va ser assassinat a la cabanya del seu pare, l'any 2006.

"Esperé a Navidad para viajar a Belfast. Antes no pude. El IRA soltó a Tyrone el 21 de diciembre de 2006. Se marchó solo a Dublín, Su familia estaba sin noticias. Sheila y Jack esperaban una señal suya. Llamé por teléfono. El hijo me dijo que me recibirían encantados. Que podía ir por Navidad, que iríamos juntos a la misa del gallo y comeríamos juntos. Llegué el 24 de diciembre. Nadie vino a buscarme al aeropuerto. Hacía más frío que en mis entrañas. Tomé el autobús que lleva al hotel Europa y un taxi negro hasta el depósito cdce Castle Street. Era de noche".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 02, 2020

La frontera (Don Winslow)


Amb Adán Barrera mort i la direcció dels Zetas decapitada (i mai millor dit), hi ha un gran buit de poder entre els narcotraficants mexicans. La lluita per dirigir el càrtel de Sinaloa és brutal, en tots els sentits. Don Winslow (Nova York, 1953) ho explica amb tot luxe de detalls a "La Frontera", que tanca la trilogia protagonitzada per Art Keller. Són 957 pàgines plenes de droga, assassinats, lluites i traïcions.

Una nova generació de traficants, coneguts com "Los Hijos", intenta arribar al poder, ara que Barrera ja no hi és. Són uns quants. En Ric (fill de Ricardo Núñez), en Rubén Ascención (fill del sanguinari Tito), els germans Esparza (amb l'Iván al capdavant), Damien Tapia... Tots ells han tingut una vida fàcil, amb molts diners, cotxes de luxe i dones guapes. Fins ara han estat mantinguts per les seves famílies, però ha arribat el moment de començar a guanyar-se les garrofes. I només ho saben fer d'una manera: delinquint. És el que han après a casa. I, igual que els seus pares, ho volen tot per ells, eliminant els competidors directes. Amb policies a sou. Amb mercenaris. I amb la connivència dels governs dels dos costats de la frontera. No hi ha un pam de net.

L'únic que intenta parar-los els peus és l'Art Keller, que ara dirigeix la DEA, l'agència federal del Departament de Justícia dels Estats Units que combat el contraban de droga. S'ha casat amb la Marisol, que s'ha traslladat amb ell a Washington. Fa un temps la van atacar els Zeta. La doctora va salvar-se se miracle. El policia, amb una llarga llista d'enemics, s'ha proposat intentar acabar amb el narcotràfic des de dins, inflintrant a uns quants policies fidels. I no sempre complint la llei. Tot val. Entre ells, Bobby Cirello -que aconsegueix arribar molt amunt- i Ernie Hidalgo, fill del policia que Rafael Caro i els seus col·laboradors més directes van torturar i matar per esbrinar el nom d'un confident que no existia. Keller se l'havia inventat. Li encantaria fer marxa enrere.

DROGA I POLÍTICA

John Deninson dirigeix el país des de Twitter i amenaça constantment als mexicans amb construir un mur per separar els dos països. I diu que no el pagarà ell. Retrat de Donald Trump en estat pur. Ell i el seu gendre tenen negocis obscurs, alguns finançats amb diners del narcotràfic. I Keller ho descobreix. Acaba d'obrir la capsa dels trons, amb conseqüències imprevisibles. Winslow em té meravellat. Ens presenta molts personatges, càrtels diferents, un munt d'escenaris, però és impossible perdre's. Quan  ho creu convenient, fa una mica de marxa enrere i recorda el més important. Frases curtes, molt diàleg i emoció sense aturador. Molt fan d'en Billy Callan i de la Nora Hayden, que reapareixen en aquest tercer volum, i d'intenses històries personals, com les de la Jacqui i en Nico. Trobar un thriller per mantenir el nivell de "La Fontera" és pràcticament impossible.

"Cirello odia su trabajo. 
Está harto de dorarles la píldora a traficantes de droga, de aceptar su dinero, de fingir que es tan sucio como ellos. Le ha pedido media docena de veces a Mullen que le asigne otra misión -la que sea, cualquier cosa-, pero el jefe dice que no.
-Estamos obteniendo resultados -le dijo-. No es momento de abandonar.
El problema, piensa Cirello -"y es un hecho, señora", como decía un persona de la tele-, es que soy demasiado bueno en lo mío".

"El poder del perro"
"El cártel"

Bona setmana a totes i a tots,

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 01, 2020

El primer capità (Enric Calpena)


A "El primer capità", Enric Calpena (Barcelona, 1960) novel·la la vida de Joan Gamper. Des que va arribar a l'estació de França, l'octubre de 1898, molt il·lusionat, fins al seu suïcidi, el 30 de juliol de 1930. Tenia 52 anys. De fet, el llibre comença amb l'enterrament de qui va ser el primer president del Futbol Club Barcelona, al cementiri de Montjuïc. Està publicat per Edicions 62 i té 350 pàgines. L'he llegit d'una tirada. Està molt bé.

Possiblement, una bona part dels lectors ja coneixen la vida del suís Hans Gamper, encara que sigui de passada. Tot i això, el llibre és igual d'interessant. Calpena sap explicar-ho tot d'una manera molt emotiva, tocant la fibra, centrant-se en petits detalls, aconseguint que visquem els primers partits del Barça com si s'estiguessin jugant en el moment que llegim el llibre. En vols saber el resultat! Se centra, i molt, en la capacitat de lideratge de Gamper, dins i fora del camp. Des d'aquell dia que l'entrenador de Català no el deixa apuntar-se amb ells, pel fet de ser estranger i protestant. Va ser llavors quan va decidir fundar un nou club, el Foot-ball Club Barcelona, obert a tothom. Un espai de llibertat i democràcia sense precedents. Una  mirada cap al futur. Aprofitant l'experiència d'haver estat campió a Suïssa.

Políticament, ens hem de centrar en els anys de la Gran Guerra, l'auge de la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba i la dictadura de Primo de Rivera, que cada cop estrenyia més. Fins al punt que Gamper es va haver d'exiliar, obligat, després que el públic de les Corts xiulés la marxa reial en un partit amistós entre el Barça i el Júpiter, l'any 1925. També es va tancar el camp. Quan va tornar, després de quatre anys vivint a Suïssa, ja res va ser igual per a ell.  El Barça, per qui tant havia treballat, el va deixar de banda i els seus negocis van caure en picat, potser per no saber retirar-se a temps. "El primer capità" també inclou la bonica història d'amor d'en Gamper amb l'Aurora, una florista. De passada, Calpena també ens parla de la fundació de l'Espanyol i del Reial Madrid (per part de dos germans catalans) i del naixement del diari Mundo Deportivo i d'una incipient Loteria Valdés, entre altres coses.

"Aquell divendres a primera hora de la tarda, per primera vegada al camp hi havia tants espectadors com jugadors. En Gamper, tanmateix, no es volia fer il·lusions: entre els del nou club i els pocs que havien vingut del Team Anglès, tan sols eren vint per jugar el partit. A més, alguns dels qui millor havien entrenat diumenge anterior no havien pogut acudir al camp. Per sort, tenien un àrbitre experimentat, un anglès canós, anomenat Leack, que ja havia arbitrat un parell de partits a Anglaterra. A última hora fins i tot va aparèixer un periodista de La Vanguardia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 27, 2020

Tots els camins (Joan F. Mira)


Vaig conèixer Joan F. Mira (València, 1939) fa més de vint anys en uns Premis Octubre, organitzats per Edicions Tres i Quatre, i soc admirador de la seva obra. Em quedo amb "Borja Papa" i amb les traduccions de "La divina comèdia", de Dante Alighieri, i de "L'odissea", d'Homer. "Tots els camins", publicat per Proa, és el segon volum de les seves memòries, que va començar amb "El tramvia groc" (2013). Són 381 pàgines plenes d'anècdotes.

Mira, que està a punt de fer vuitanta anys, comença explicant que la mort del seu pare, quan ell en tenia 14, el va deixar "descol·locat". Va ser llavors quan va decidir que volia ser sant. Ho tenia claríssim. Per aconseguir-ho, primer va passar pel Monestir d'Iratxe i després per la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser a la ciutat eterna on va descobrir que hi havia més coses, a banda de la religió, que fins llavors havia omplert la seva vida. Es comença a convertir en agnòstic i a mirar-se les dones com mai ho havia fet. La seva santedat es queda en una simple quimera. Mira, que passa moltes penúries econòmiques, està atent a tot allò que succeeix al seu voltant i aprèn un munt de coses. La seva curiositat no té aturador.

L'escriptor, antropòleg i hel·lenista també ens explica les seves primeres experiències amoroses i el seu pas per Düsseldorf, París (al maig del 68), Oslo, Budapest i Oxford, on fa feines força diferents. Hi posa molta passió quan explica, per exemple, que va conèixer l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, amb qui va col·laborar activament. També explica que ser candidat del Bloc Nacionalista Valencià, entre els anys 2000 i 2003, i opina que la política és participació i aplaudiment, però també crítica i protesta. El llibre acaba a la Guinea Equatorial, ja amb Franco Mort. Allà, Joan F. Mira, que es considera valencià i romà, hi va passar quinze dies, que donarien per escriure un altre llibre.

"Passà l’estiu, i un dia de setembre ma mare em preparà una maleta petita amb la roba imprescindible, camises, roba interior i poques peces de mudar, ja que a primers de desembre hauria de començar el noviciat, i per tant a vestir-me amb l’hàbit dels escolapis. No sé si vaig anar jo mateix amb la maleta al col·legi del carrer de Carnissers o si em vingueren a recollir a casa, sé que el comiat per part meua va ser tranquil, eixut i gens traumàtic, poc afectat per les llàgrimes maternes, i que el cotxe amb què un dels pares m’acompanyà fins a Iecla era un vehicle negre, gros i antic, certament dels d’abans de la guerra, de morro llarg i gran caixa quadrada, molt més vell i atrotinat que els cotxes dels meus oncles d’Albacete, amb un motor que de tant en tant s’aturava i calia engegar-lo fent girar des de fora una enorme maneta de ferro, esforç que havia de fer cada vegada el pobre frare ensotanat, i això és el meu únic record d’aquell viatge cap a una nova vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 26, 2020

Els dos remordiments de Claude Monet (Michel Bernard)


El pintor Claude Monet (1840-1926) va ser el principal representant de l'impressionisme francès. D'ell ens en parla Michel Bernard (1958) a "Els dos remordiments de Claude Monet", publicat per La Breu Edicions. L'escriptor en fa un acurat retrat, amb molta delicadesa. Des que va començar a pintar, al costat de Renoir, Cezanne i Bazille, fins a la seva vellesa, ja convertit en un geni. Admirat per tothom.

El llibre, traduït al català per Ferran Ràfols Gesa, comença amb el pare de Gaston Bazille intentant trobar al seu fill Frédéric al camp de batalla, a la guerra francoprussiana. Quan es va fer voluntari, ja era un artista conegut. Va morir amb només 28 anys. Un cop fort pels seus contemporanis, amb Monet al capdavant. La figura clau en la vida i l'obra de Monet va ser la seva primera muller, la Camille. Li va començar fent de model. Va morir jove, als 32 anys, per culpa d'un càncer de matriu. També van ser importants per al pintor Paul Durand-Ruel (el marxant que el va posar al mercat) i Ernest Hoschedé, comerciant i gran col·leccionista d'art. Quan aquest segon va morir, ell es va casar amb la seva dona, l'Alice, en segones núpcies. Sense oblidar la Camille.

Els inicis de Monet no van ser fàcils, amb poques vendes i molts deutes, canviant de casa constantment. Sempre buscava els millors cels per pintar els millors paisatges. La seva situació econòmica, la falta de suport del seu pare i un casament a desgrat de la seva família m'ha recordat la vida de Cezanne, que tan bé va explicar Martí Domínguez (1966) a "El fracassat". El llibre també explica com alguns d'aquests pintors es compren els quadres entre ells, per ajudar-se, quan a algun d'ells li anaven malament les coses. Suposo que els dos remordiments de Monet són no haver pogut impedir les morts de la Camille i d'en Frédéric. Al llibre s'inclouen fotografies de quatre dels seus quadres:"La déjeuner sur l'herbe", "Camille o la femme à la robe verte", "Camille sur son lit de mort" i "Femmes au jardin".

"La Camille pensava que, amb molt poques excepcions, de fet ella no era mai el tema dels quadres del seu marit, sinó una simple silueta en el paisatge. En canvi, mai no era tan present com en un "Renoir", com en deien ells. La manera com en Renoir pintava les seves faccions li feia pensar en el primer quadre d'en Monet on havia sortit, titulat Camille, que era com n'havia seguit dient el seu autor, un nom bonic que semblava que se li fongués a la llengua, per més que els visitants del Saló ràpidament l'haguessin rebatejat com a La noia del vestit verd".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 25, 2020

Els impostors (Pilar Romera)


Impostors, sí; però també supervivents. Homes i dones capaços de qualsevol cosa per sortir del pou. La majoria no són qui diuen ser... i guarden secrets inconfessables. Persones grises, amb pocs matisos, que han vist molt minvada la seva capacitat d'estimar, després de firmar traïcions de les quals potser ara s'avergonyeixen. Es mouen sigil·losament per les 336 pàgines d'"Els impostors", de Pilar Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968).

En la seva major part, l'acció passa a la Barcelona de la postguerra, l'any 1949. Pobresa, cartilles de racionament, pocs llocs de treball, amistats condicionades i la por de ser delatat davant de la Brigada Politicosocial i d'acabar a la temible comissaria de la Via Laietana. No calia un motiu consistent. N'hi havia prou amb caure malament a la persona equivocada, com a l'ínclit Laureano, un curt bidell amb aires de grandesa. I sinó que li preguntin a l'Albert a qui, en un tancar i obrir d'ulls, ja estan apallissant sense miraments. El seu pecat? Imprimir uns fulls volants a uns estudiants universitaris. L'Albert és el germà de la Dora, que treballa al Govern Civil. Fa anys que es va quedar vídua i s'ha tornat a casar. La relació amb els seus pares no està massa ben encaminada.

En Bonaventura Puig (el segon marit de la Dora) i l'Eliseo Pérez (el seu gran amor de joventut) es van conèixer al camp d'Argelers, al Rosselló, a la Catalunya Nord. Aquests són els noms que fan servir ara, però cap dels dos es diu així. Han usurpat la identitat d'altres. Fa molts anys que no es veien i potser hauria estat millor que la casualitat no els hagués tornat a ajuntar. Saben un de l'altre uns dies abans que Franco visiti Barcelona (el 31 de maig de 1949) i que corri un rumor que un 'llop solitari' intentarà assassinar-lo. A qualsevol preu. Jugant-s'hi la vida. Completen el tauler d'escacs d'aquesta partida de perdedors el comissari Fuentes (corrupte, addicte, però també amb un petit bocí de cor) i en Paco, exvedet de La Criolla, llibreter i traficant de tot allò que faci falta. Tot un 'aconseguidor'.

"Els impostors" és una novel·la força visual, amb uns personatges que pateixen i continuaran patint. Facin el que facin, ho tindran molt difícil per enganyar al destí. Estan condemnats d'antuvi. El llibre, publicat per Columna, l'he llegit en un parell de dies. Està escrit amb un estil àgil molt planer, sense frases sobreres ni recursos innecessaris. Al gra. Entre les diferents parts, Romera hi posa fragments de diàlegs de la pel·lícula "Casablanca", dirigida per Michael Curtiz i estrenada l'any 1942. Des de llavors ha plogut molt, oi, Rick?

"El so del telèfon va aturar-se abruptament i va sentir la veu de Laureano, un «¡Diga!» amb prou feines xiuxiuejat. Va esperar inquiet, com sempre que sonava el telèfon a deshores, pregant perquè la trucada no fos la que ell no voldria haver de contestar mai. Laureano va esbufegar un «Espere un momento», mentre Bonaventura sentia el fregadís de les sabatilles apropant-se a la seva porta. Va contenir l’alè, com si aquest fet pogués d’alguna manera influir en els esdeveniments. Malgrat el fred, va començar a suar. Notava com les gotes s’anaven acumulant a les celles, que esdevenien, així, un absurd assut que pretenia contenir una riuada. Va restar immòbil, intentant evitar el desbordament, en va. Les gotes van començar a caure-li galta avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 21, 2020

Cavalcarem tota la nit (Carlota Gurt)


Les dificultats de viure en parella, el desig (sovint representat amb l'element aigua) i la venjança són alguns dels ingredients que marquen els contes de la Carlota Gurt (Barcelona, 1976), titulats "Cavalcarem tota la nit". És el Premi Mercè Rodoreda 2019 i està publicat per Proa. L'aigua la trobem a la pluja, a l'herba molla, en una piscina de plàstic (sensacional 'L'estiu etern') i en els llacs que una nedadora vol travessar ('La terra no em gronxa').

Gurt ens regala històries de gent aparentment 'normal', a les que dona una pàtina de surrealisme, el just i necessari per fer-nos reflexionar una mica. Aporta un aire nou a la literatura actual. A "Bèsties carnívores" critica la violència de gènere d'un grup d'amics que podria ser ben bé 'La Manada' i a "El dia de l'alliberament" diria que fa tot un al·legat a favor de l'eutanàsia. L'accés dels nens i nenes el porno, alguns hi accedeixen sense ni tan sols voler-ho, el tracta a "A totes", on també repassa les infidelitats de parella i la falta d'atenció als fills, que creixen massa de pressa. A la majoria dels personatges del llibre els costa ser feliços. Fa la sensació que no han acabat de trobar el seu lloc en aquesta societat malalta i poc empàtica.

He llegit una entrevista a la Carlota on explica que es va separar mentre escrivia el llibre. Potser per això, a moltes de les parelles que ens presenta en aquest llibre els costa entendre's i viure junts. Al ja citat "La terra no em gronxa", a "Un món sense balances" (a la verdulera l'ha deixat el marit) o a "Segons fets a la nostra mida", en el qual el seu protagonista ja està cansat de mirar cap a una altra banda i de fer tot allò que la seva dona li demana. L'amor s'ha acabat entre ells. També hi ha distàncies entre els protagonistes de "Primer va ser el cavall, després va venir l'escafandre", el relat que tanca el llibre, que és molt diferent de tots els altres. Algunes de les situacions que ens explica l'autora en aquests tretze relats només es poden superar amb coratge, molt de coratge, i pensant una mica en un mateix. De vegades, ens adonem que potser hem viscut massa pels altres. Puta vida.

"Ella es fica a la piscina. El terra altre cop rellisca. A les fosques no es distingeix res. Agafa aire i s'enfonsa sota l'aigua. Si s'hi estigués unes hores es podria quedar atrapada sota la capa d'algues verdes, com sota una capa de gel. Faria una bona Ofèlia de Millais amb la cabellera taronja, només li faltaria el vestit virginal. Toca el terra viscós amb el palmell. El fàstic l'empeny a sortir. Massa tard, les algues ja li han entrat pels orificis del cos i se li deuen haver instal·lat a l'úter, al timpà, al recte".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy




dimecres, de maig 20, 2020

Gina (Maria Climent)


"La vida és una successió d'esdeveniments inevitables i d'esdeveniments evitables que pel que sigue no s'han evitat, o que fins i tot s'han buscat, amb tot lo que això comporta". Aquest és el punt de partida de "Gina", el debut de Maria Climent (Amposta, 1985). Entre els inevitables, les malalties, que marquen un abans i un després en la vida. Tenir parella o fills són evitables.

La Maria i la Gina tenen dues coses en comú: l'esclerosi múltiple i la necessitat urgent de decidir si volen ser mares. Urgent perquè hi ha tractaments que no són compatibles amb l'embaràs. La Gina que vivia la vida al dia, gaudint de les coses petites, es fa gran de cop quan li diagnostiquen la malaltia. La novel·la podria ser un drama, però no ho és. Amb molta delicadesa i un gran sentit de l'humor, Climent ens parla de l'ansietat que pateix la protagonista, que té 30 anys, i de la seva lluita constant per tirar endavant. Reivindica el riure i considera que les coses importants sempre s'han de dir. Cal airejar-les. "Gina" és una novel·la original i 'casolana' que t'arriba al cor i t'ajuda a ser una mica més feliç. Dins de la desgràcia, optimisme i molta llum.

Més enllà de les seves parelles, la majoria intermitents, hi ha dues protagonistes que marquen la vida de la Gina. La Franziska, una alemanya que li fa psicoteràpia -un tronc on agafar-se quan les coses van malament-, i l'Elizabeth, una francesa de qui es va 'enamorar', pràcticament sense adonar-se'n, quan era ben petita i passava els estius a Masdenverge, a les Terres del Ebre, amb la seva àvia. L'Elizabeth era la filla gran de la seva veïna. La va veure un cop i ja en va tenir prou. Amb aquest personatge, Climent deixa clar que tenim moltes opcions sexuals i que totes són vàlides. T'enamores de la persona, no perquè sigui d'un sexe en concret. Al llarg de molt temps, la Gina li escriu cartes a l'Elizabeth, que viu a París, però mai troba el moment d'enviar-les. Ha arribat el moment de prendre decisions. Sobre amb qui vol convertir la seva vida. Sobre ser mare o no ser-ho. Sobre la vida. Sobre la mort. Gina, publicat per L'Altra Editorial, és tot un descobriment.

"Va ser llavors quan vaig conèixer l'ansietat. I penseu que l'ansietat és com aquell virus que fa que mos súrtiguen mals a sobre el llavi, que un cop l'agafem per primera vegada va apareixent sempre més així que abaixem la guàrdia. Un dia, et neix al revés, del budell cap amunt, cap al diafragma i fins al coll, fins als ulls i fins a l'ànsia. I no sé la vostra, la meva m'obliga a fregar-me la cara amb carícies massa fortes, com si es volgués endur les galtes a un lloc més tranquil. I m'agafa una mà a l'altra però no de forma amigable, s'agafen les mans meues de manera cruel i violenta. Com si no s'estimessen. Com volent-ser fer mal i no gens enamorades, com una parella que no se sap per què està junta. No és una bona amiga, l'ansietat. A diferència de la por, l'ansietat no sé de què serveix".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 19, 2020

Mònica Mir (Miquel de Palol)


"Mònica Mir" és l'últim llibre de Miquel de Palol (Barcelona, 1953). La història comença un 22 d'agost i acaba el 15 de gener de l'any següent. El divideix en tres parts: 'Comèdia lleugera', 'La intriga' i 'L'interior, el llibre'. La primera s'inicia amb la Mònica  divertint-se amb un grup d'amics a Platja d'Aro. Surt amb l'Hipòlit, un noi que està per sota de les seves possibilitats, si fem cas a l'Esther, la seva mare. Elles dues no es porten gens bé.

L'Esther, que domina el difícil art de la manipulació, viu amb en Silvano, un alt executiu d'una multinacional amb negocis tèrbols. Estan fabricant una arma revolucionària amb mà d'obra barata, gràcies als reclusos de diverses presons. El projecte està batejat com a "Operació Diomedes". Funciona més o menys bé, fins que apareix en escena en Lucas, cap visible de "Solidaris Transversals", un grup que denuncia la corrupció i l'abús de poder del capitalisme, que deixa el ciutadà de peu completament indefens. Sense poder de reacció. El personatge d'en Lucas és de vital importància, perquè s'acaba relacionant amb la Mònica i també amb la Midoissa, una dona de qui tothom queda perdudament enamorat. És una deessa feta carn. Un misteri per descobrir. Tanbé un perill públic? Cal gestionar la compassió i l'ira.

A mesura que avança el llibre, tot es complica. La situació dels protagonistes, d'un costat; i la prosa de Palol, de l'altre. Quan entrem a "La intriga" es converteix en més filosòfica i amb un munt de referències mitològiques. Algunes converses es converteixen en 'classes magistrals' i no és fàcil seguir-les. Hi ha triangles 'amorosos' que s'aguanten sobretot pel sexe (uns quants), sadomasoquisme, infidelitats, traïcions i un munt de drogues que no fan bé a ningú. La tercera i última part és completament surrealista, amb la Mònica transformada en un llibre, fent de narradora omnipresent. Teoritza sobre l'objectivitat, l'estil, i sobre tot allò què ha passat des d'aquell estiu 'llunyà' a la Costa Brava. Cap d'ells està sencer. A la llista, hi ha morts, empresonats i embogits. "Mònica Mir" és una novel·la que necessita molta atenció per no perdre's res important. Té 479 pàgines i està publicada per Angle Editorial. Recomanable.

"L'Amadeu entreveu la dualitat d'extrems ira-compassió com una retòrica platònica, i la contingència sobre l'astúcia com una dialèctica aristotèlica o, per alguns, hegeliano-marxista. I la ira com la dimensió d'un mateix que no sap si et farà millor com a persona, però que segur que t'impulsa en valor i coneixement, a mi que soc l'aneguet lleig! No hi veu contrasentit, perquè en la convenció del que els xais entenen i per on transiten tot són bels, estrenyiment i castració encarats a l'escorxada final. Sent com s'està construint un infern per ell tot sol, un espai del pensament i tristesa on podrà moblar la recança de no haver protegit els seus".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 18, 2020

El cártel (Don Winslow)


"El cártel", segona part de la trilogia de Don Winslow (Nova York, 1953), és igual de brutal que la primera, en tots els sentits. El seu principal protagonista és Art Keller, a qui vam conèixer a "El poder del perro". En aquesta novel·la, Keller, agent de la DEA (que combat el contraban de droga), fa d'apicultor en un monestir de Nou Mèxic. Fins que els seus antics caps li diuen que Adán Barrera s'ha escapat de la presó.

Barrera i Keller es coneixen des de temps immemorials. Fins i tot podríem dir que van ser 'amics'. Tot va canviar quan el clan de Sinaloa (liderat per Barrera) va torturar i assassinar un dels principals col·laboradors de Keller. Ell no va parar fins que el va ficar a la presó, després de matar al seu germà i al seu tiet. Ara que ha fugit, el malson torna a començar. Per si no n'hi hagués prou, Barrera ha posat preu al seu cap: dos milions de dòlars. Seran anys sagnants, amb diversos càrtels lluitant per dominar el territori i cobrar el "piso" o dret de pas. Les lluites més bestials són entre el càrtel de Sinaloa i els Zeta, liderats per Ochoa. Els Zeta, que decapiten als seus rivals, tenen formació militar i no s'aturen davant de res ni ningú. Causen terror per allà on passen.

Aquest cop, Keller compta amb la col·laboració de Luis Aguilar i de Gerardo Vera, tots dos mexicans. No sap si se'n pot refiar. "El cártel" és una novel·la plena d'amenaces, d'assassinats i de venjances constants. Queda clar, des del primer moment, que la violència només genera violència i que, un cop t'hi abones, és pràcticament impossible fer marxa enrere. La novel·la de Winslow (696 pàgines) també ens parla de gent corrupte. La majoria de policies mexicans ho són. També molts de nord-americans. Fins i tot el govern dels Estats Units, que sembla fer costat a Barrera, eliminant a molts dels seus enemics. Estem davant d'una història brutal, plena de sang i de droga, molt ben escrita i emocionant. És llarga, però en cap moment et perds ni baixa l'emoció. És addictiva de principi a final. Amb ganes de llegir "La frontera", que tanca la trilogia. M'hi poso aviat.

En aquesta segona part, té molt de pes el paper del periodisme en temps de guerra i de corrupció. Quedar al marge de tot i intentar informar amb professionalitat, amb amenaces i suborns d'uns i altres, ho complica considerablement. L'Oscar, en Pablo i l'Ana ho intenten, però no tots se'n surten igual de bé. Winslow també ens parla del pas endavant que fan algunes dones per plantar cara als càrtels. És el cas de la Marisol (que fa d'alcaldessa), relacionada sentimentalment amb en Keller; de l'Erika (de policia) o de la Jimena (regidora), que comença una vaga de fam per intentar plantar cara a l'exèrcit, confabulat amb els traficants. Sempre miren cap a l'altre costat. És la història de mai acabar. No hi ha res que balli, tot quadra fins al final.

"Todo el mundo sigue esperando que Barrera haga aparición en la ciudad. Un rumor, repetido al punto de convertirse en un "hecho", es que sus hombres entraron en un restaurante de Nuevo Laredo, confiscaron todos los teléfonos móviles, cerraron las puertas y, educadamente, anunciaron que nadie podía marcharse. Cuentan que luego llegó Barrera, cenó en la sala posterior, pagó la cuenta de todo el mundo y se fue. Los teléfonos fueron devueltos a sus propietarios y después los dejaron marchar. Keller sabe que es mentira, pero le parece revelador que algo así pueda considerarse cierto. Sabe que Adán Barrera no se acercará a la zona de guerra hasta que los disparos hayan cesado".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 11, 2020

Quixot (Salman Rushdie)


Si el Quixot de Cervantes estava obsessionat amb les novel·les de cavalleries, el de Salman Rushdie (Mumbai, 1947) ho està per la televisió. Sitcoms, serials, realitys i pel·lícules omplen la seva vida i cada dia que passa li és més difícil diferenciar entre realitat i ficció. L'escriptor indi reescriu i trasllada al segle XXI el clàssic llegit per tots. El nou Quixot està traduït per Marc Rubió i publicat per Proa. Té 480 pàgines.

Ismail Smile fa de representant d'un producte opioide per calmar el dolor. El distribueix el seu tiet i es tracta d'un esprai sublingual amb propietats meravelloses. Quan el fan fora de l'empresa, sense cap motiu concret, l'Ismail es converteix en el Quixot i comença una road trip per trobar-se amb la Salma R. És la seva Dulcinea particular, una celebrity del cinema i de la televisió nord-americana a qui no coneix de res. És originària de l'Índia, com ell. Està convençut que "la televisió és el Déu que ens ho dona tot". Per fer aquest viatge iniciàtic i trobar la seva enamorada, el Quixot s'inventa un fill que bateja amb el nom de Sancho. Aquest descendent imaginari, que parla amb un grill que té accent italià, es dirigeix al lector en primera persona. Un fill que, tot i sortir del no-res, ràpidament vol autonomia pròpia.

El Rocinante del Quixot és el Chevy, el cotxe que el porta a tot arreu, passant per un munt de pobles de l'Amèrica profunda. L'addicció del nostre protagonista per la televisió m'ha fet recordar "Réquiem for a dream" (1978), d'Hubert Selby Jr., on la seva protagonista es passa la vida davant de la pantalla, pensant que tot allò que hi passa és de debò. Darren Aronofsky en va fer una grandíssima adaptació cinematogràfica, l'any 2000. A "Quixot", Rushdie ho tracta pràcticament tot: els amors obsessius, les relacions entre pares i fills, les desavinences entre germans, el poder destructor d'algunes 'cultures' escombraria, el racisme contra els immigrants, el fanatisme, l'estupidesa, la ignorància  i fins i tot la fi del món. Crítica, sàtira i paròdia a parts iguals.

SIMILITUDS ENTRE FICCIÓ I REALITAT

La història del Quixot surt de la ploma del Germà, un escriptor que ha tingut certa notorietat gràcies a les novel·les d'espies. És allò del llibre dins el llibre. Ara ha decidit canviar de gènere. Les similituds entre ell i el seu nou personatge són molt grans. Està barallat amb la seva Germana -igual que el Quixot amb la seva, batejada com el Trampolí Humà- i totes dues estan malaltes de càncer. En els dos casos, creuen que ha arribat el moment d'intentar fer les paus. Tots dos tenen un fill amb qui no s'acaben d'entendre. Els opiacis sublinguals apareixen en la història del germà i en la del Quixot i també els abusos sexuals. La gran diferència entre ells és que el Germà no té ni sembla que hagi tingut cap amor platònic.

A mesura que avança l'acció, cada cop és més difícil diferenciar entre les vides d'un i de l'altre. Van coincidint pràcticament en tot. En això, m'ha fet pensar en el "4 3 2 1", de Paul Auster. Rushdie esquitxa el llibre de paranoies constants, com quan el Quixot i en Sancho fan nit en una població mig deserta on molts dels seus habitants s'han convertit en mamuts. Aquesta 'mastodontitis' és una clara crítica contra els Estats Units i a la banalització del racisme i de les armes. També a l'augment sense aturador del populisme. Fa molt temps que vaig llegir el Quixot de Cervantes, però aquesta versió 2.0 de Rushdie m'ha semblat espectacular. No fa massa, d'ell també vaig llegir "La decadència del Nero Golden", que em va agradar molt.

"L'autor de la narració precedent -l'anomanarem Germà- era un escriptor d'origen indi establert a Nova York que prèviament havia escrit vuit novel·les d'espies amb el pseudònim de Sam DuChamp i un èxit dubtós. Llavors, en un canvi de direcció sorprenent, havia concebut la idea d'explicar la història del llunàtic Quixot i la seva fatídica recerca de la preciosa senyoreta Salma R, en un llibre radicalment diferent de qualsevol altre que hagués intentat escriure mai. Tan bon punt va haver concebut la idea, li va començar a fer por...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 04, 2020

Un món a l'abast de la mà (Maylis de Kerangal)


Enganya a la vista. Produeix un fals efecte de profunditat. Ensenya i oculta. És original i còpia a la vegada... Parlo del "trompe-l'òeil", que el diccionari defineix com "obra pictòrica que, fonamentalment per mitjà dels recursos del clarobscur, la perspectiva i l'esforç, produeix la il·lusió que és composta d'objectes o figures reals". Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) en parla a "Un món a l'abast de la mà".

Després del gran èxit aconseguit amb "Reparar els vius", l'escriptora francesa ha tornat amb una obra més densa i específica. Parla de pintura -sobretot del trompe-l'oeil- i les seves pàgines estan plenes de noms de colors i materials majoritàriament desconeguts per a mi. Però més enllà de l'embolcall, del qual segur que gaudiran els entesos, De Kerangal ens regala una història de formació i d'aprenentatge, amb tres protagonistes principals: la Paula Krast, la Kate Malone i en Jonas Roetjens, que estudien plegats a l'Institut de Pintura de Brusel·les. Només estan sis mesos junts, però la seva amistat s'allargarà per sempre més. La Paula i en Jonas comparteixen pis des del primer moment i s'entenen francament bé, en tots els sentits.

L'autora se centra sobretot en la Paula. És la seva preferida. La primera feina 'professional' la troba a Moscou, on participa en una recreació d'Anna Karenina. També passa pels estudis de Cinecittà, a Roma, on s'ha de rodar "Habemus Papam", de Nanni Moretti; i per Lascaux, per reproduir les seves pintures rupestres. Aprofita la presència de la noia en aquests escenaris per fer una mica d'història de Cinecittà -que va arribar a ser un camp de concentració nazi- i per explicar-nos com un grup de joves va descobrir la cova i les pintures de l'art paleolític superior, l'any 1940. Ho fa amb un estil ric i molt visual, com ja ens té acostumats. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. Té 249 pàgines i és com un quadre que necessita molta atenció per poder-lo gaudir i no perdre's res.

"La Kate havia acudit a la cita amb un vestit jaqueta blau marí i sabates de taló, s’havia oblidat de treure’s la polsera de turmell amb la tanca de calavera però s’havia pentinat els cabells amb la ratlla al costat i s’havia suavitzat el maquillatge: la volia, aquella feina. De fet se l’havia treballada prou, la seva paleta —blanc de titani, ocre groc, groc de cadmi taronja, terra de Siena natural, ombra fumada, marró Van Dyck, vermelló, una mica de negre—, i havia aplicat dues veladures per obtenir una superfície fosca i transparent alhora —foscor, transparència: el secret del portor. D’altra banda, la seva proposta tenia possibilitats: els propietaris de l’edifici eren famílies riques del Golf que passaven allà tres nits l’any".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 30, 2020

El mapa de los afectos (Ana Merino)


"El mapa de los afectos" és un petit catàleg de "Seres y estares", títol d'un disc d'El último de la fila. Ana Merino (Madrid, 1971) ens regala una novel·la coral amb un munt de personatges que viuen en un poblet perdut del Mig Oest, als Estats Units. A alguns, els seguim al llarg de més de dues dècades. És el Premio Nadal 2020 i està publicat per Destino. Són 219 pàgines de literatura intimista, que sembla treballada a foc lent. Al final, tot quadra; res és casual.

He tingut la sensació que, majoritàriament, els protagonistes de la novel·la són persones desgraciades, persones que pateixen molt i que continuaran patint. Perdedors en lletres majúscules, loosers com dirien allà. Ho és en Greg (addicte a les cases de barrets), la Lilian (condemnada després d'una trobada casual en un supermercat) i en James, a qui la guerra li pren quasi tot. Però també l'Emily, l'Alfredo, en Tom i la senyora Dolan. I molts més. Els 'seres y estares' de l'Ana Merino passen per moments complicadíssims, tot i que és veritat que la majoria aconsegueixen sobreviure. Alguns surten més ben parats, com la Valeria, l'Adam o l'Aurora, potser gràcies a la vareta mágica de la justicia poètica. Les relacions entre uns i altres, en una comunitat que sembla estar adormida, es basen en la proximitat, en l'afecte i, fins i tot, en l'atzar. Gent normal, amb problemes normals.

Llegeixo que l'autora fa 25 anys que viu als Estats Units i que ha publicat nou poemaris. A més a més, ha estat pionera en el desenvolupament de la formació acadèmica del còmic. Doncs bé. Una de les seves protagonistes, la Rita -una de les meves preferides, tot bonhomia- fa costat a la Heather, la seva afillada, perquè s'obri forat en el món del còmic. La seva mare no ho veia gens clar. Al capítol 20, tornen a sortir els còmics, quan parla dels 'moving sale'. En Samuel també és un fanàtic dels còmics. A la Valeria la 'converteix' en la Sue, d'Els Quatre Fantàstics. 'A "El mapa de los afectos" tenim mecànics, venedors d'assegurances, militars de carrera, prostitutes, cuidadores, cambreres… una mica de cada. Tots ells busquen una segona oportunitat. En la primera, no els hi van tocar les millors cartes. Amb ganes de més!

"Un día llegó el primer beso y Samuel tuvo que aceptar que Valeria no siempre albergaba a la Sue de sus sueños. Tom no se parecía en nada a ninguno de los personajes de su cómic favorito, ni tan siquiera a algún malo que mereciera la pena mencionar. Cuando la relación se volvió más íntima, a Samuel le costaba espiarlos porque se escondían muy bien en la espesura de los arbustos. Sabía que algo estaba pasando, pero no fue capaz de verlo con todo lujo de detalle hasta dos veranos después. Se atrevió entonces a esconderse en un árbol cercano a ese lecho de agujas de pino y yedra. Samuel había perdido el miedo a ser descubierto, porque la curiosidad de la incipiente adolescencia era una energía superior a cualquier otro sentimiento".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy