dimarts, de maig 21, 2019

L'olor del desig (David Cirici)


Pablo Picasso supera la vuitantena. Està instal·lat al castell de Vauvenarga, al sud de França. Segueix en actiu. El seu jardiner és el pare de l’André, un adolescent cec amb qui intimida ràpidament. El pintor malagueny va viure molts anys obsessionat amb la ceguera, sobretot després que el seu pare perdés la vista de manera irremissible. La por a no veure queda reflectida en el seu període blau.

A “L’olor del desig”, Picasso està molt interessat a saber com s’ho fa l’André, cec des de ben petit, per submergir-se en el món dels sentits. Li fa infinites preguntes. L’artista s’adona que també és possible ‘veure’ el món d’una altra manera, desenvolupant el tacte, l’olfacte, l’oïda i el gust. Tot i estar privat de la vista, l’André pot acostar-se a la realitat i a l'art sense massa problemes. La seva mare el va educar de manera inclusiva, demostrant-li que seria capaç de tot. No volia que es quedés al marge de res. Ni de ningú. El llibre, delicat i poètic, el firma David Cirici (Barcelona, 1954). Està publicat per l’editorial Proa i té 315 pàgines.

Quasi sense voler (o potser sí), Picasso es converteix en el confident de l’André, que s’enamora d’una de les seves professores, Madame Lamy. La Céline sovint acompanya al noi a casa i, agafats del bracet, i comença a créixer l’amor entre ells. Es tracta d’un amor prohibit, entre una dona casada i un noi inexpert. Inexpert i, a ulls dels més crítics, en una situació clara d’inferioritat, pel fet de ser cec. Aquesta bonica història entre l’André, la Céline i en Picasso cal emmarcar-la en la França dels anys seixanta. En aquells temps, encara sobtava, i molt, que la professora tingués un caràcter rebel i feminista i vulgués fer forat en una societat masclista i fins i tot misògina. Les seves classes no deixen ningú indiferent. Una mica d’aire fresc enmig de tanta olor a resclosit.

Les olors sempre han omplert la vida de l’André. L’han ajudat a orientar-se i, com a conseqüència, a fer-lo una mica més feliç. Es considera una persona més. De fet, tenir tan aguditzat l’olfacte l’ajudarà a encarar el seu futur professional. La Suzon, amb qui va convertir pupitre a l’escola, també té força pes en aquesta bonica història. Tres llibres m’han vingut al cap mentre llegia Cirici, encara que no tinguin una relació directa: “El perfum” (de Patrick Süskind), “Assaig sobre la ceguesa” (de José Saramago) i “Els camins de la llum” (de Coia Valls).

“Amb mi, crec que sempre es va esforçar perquè les nostres trobades i les nostres converses o s’acabessin convertint en un costum i ens ensorréssim en els aiguamolls de l’avorriment de la soledat, que és on, segons la Céline, acabaven gairebé totes les parelles. Però si afirmava això de totes les parelles, no m’estava dient que el seu matrimoni l’avorria? Vam parlar ben poc del seu marit, i mai de la possibilitat que se n’acabés separant. Però jo, en la solitud de la meva habitació, entre les parets massisses del castell de Vauvenarga, en aquelles tardes eternes de diumenge sense Picasso, amb el pare que havia baixat al poble i amb la ràdio llunyana de la Félicienne de fons, somiava que potser algun dia la Céline i jo viuríem junts en una casa lleugera, amb les parets de fusta, oberta al soroll del mar i del vent entre els arbres”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 20, 2019

Antes de los años terribles (Víctor del Árbol)


No crec que hi hagi res pitjor que prendre-li la infància a un nen. Deixar-lo sense jocs. Sense somnis. Allunyar-lo de la seva família. Barrar-li el pas a tot un seguit d’experiències que no s’hauria de perdre per res del món. Convertir-lo en home de cop, robant-li un munt d’etapes intermèdies. En un tancar i obrir d’ulls. Imposar-li un càstig salvatge, irracional i cruel. Fer-lo partícip d’una violència sense límits. Deixar-lo pràcticament sense amor. En el caos total. Imperdonable...

L’Isaías Yoweri és un d’aquests nens a qui han destrossat la vida. Ell és el gran protagonista de “Antes de los años terribles”, l’última novel·la de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per Destino i té 461 pàgines. L’Isaías va fugir de l’horror d’Uganda i, amb els pas dels anys, va aconseguir establir-se a Barcelona, on va obrir una petita botiga de restauració de bicicletes. Sense oblidar el passat. Fa quatre anys que conviu amb una noia espanyola, la Lucía, i esperen un fill. Tot va més o menys bé fins que un antic conegut seu, l’Enmanuel K, el visita per sorpresa i li demana que torni al seu país per participar en un congrés sobre la reconciliació històrica. Inicialment, no té ni la més mínima intenció d'anar-hi, però acaba fent el pas, secundat per la seva parella.

L’amor ha mantingut viu l’Isaías. L’amor per la seva família (amb el seu germà Joel al capdavant); l’amor per la Lawino (la nena africana -acholi com ell- a qui no ha pogut ni ha volgut oblidar mai); i la Lucía, que sempre l’ha acceptat sense reserves. Ella és la segona oportunitat que li ha regalat la vida. L’Isaías va ser un nen segrestat i educat per matar. Maltractat fins a punts insospitats. El van batejar com “El caçador”, per la seva facilitat per localitzar a l'enemic albí. Els seus caps els venien i eren sacrificats. Temps de sortilegis i bruixeria. Sense voler-ho, es va convertir en un dels temuts nens de la LRA, l’Exèrcit de la Resistència del Senyor, comandat pel sanguinari Joseph Kony, En Christian MF i l’Evangelista eren dos dels seus brutals lloctinents. En un bàndol, Kony; a l’altre, Samuel Abu, el líder dels albins, igual de brutal. Enfrontats des de temps pretèrits. Un dels dos, sobra. Com en els westerns americans.

“Antes de los años terribles” és una novel·la molt potent, amb fortes càrregues de desesperació. A mida que avança es converteix en un thriller sense aturador. Ho vivim tot en dos temps: el moment actual (amb l’Isaías i la Lucía a Uganda) i les vivències del nen soldat. Des de l’any 92 fins que acaba fugint del seu país, encara amb més de mitja vida al davant. L’Isaías ho té tot molt complicat. Ha d’enfrontar-se al nen que va ser (letal) i sobreviure. De la manera que pugui. Sap que els seus torturadors no es van sortir amb la seva... no del tot. Ell encara estima. I això ja és mitja victòria, enmig de tant odi. L’obra de capçalera de l’Isaías és “El corazón de las tinieblas”, de Joseph Conrad, en què un mariner, Charlie Marlow, busca a Kurtz, cap d’una explotació de marfil, en una travessia per un riu tropical. Com escriu Del Árbol, “Quan has arribat massa lluny, fugir no és una opció”. Sempre quedaran els temps pretèrits, abans dels anys terribles.

“¿Cuánto daño podemos soportar sin rompernos por dentro? ¿Y cuánto de ese daño somos capaces de infligir a otros sin inmutarnos? Son preguntas que una persona no suele plantearse. Yo jamás creí que necesitaría aprender sobre la naturaleza del dolor, pero el dolor tiene una capacidad infinita para redescrubrirnos, es un guía muy tenaz, capaz de llegar a lo que hay de insondable en nosotros. Nos muestra verdades que preferiríamos no conocer. Nunca toca fondo, es como una fosa marina poblada por seres inconcebibles que jamás han visto la luz. Y lo peor es que, cuando te ves arrojado a esa fosa, desciendes más y más, hasta olvidar quién eres y por qué estás ahí; ya no razonas como los demás, ni sientes como ellos, ni ves lo que ellos ven. Solo hay oscuridad, y esa oscuridad es todo lo que tienes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 14, 2019

On Air (Carmen Pastora)


Triomfar a l’estranger no és fàcil. S’ha de ser bo en la feina que fas i dominar l’idioma, sempre que no siguis futbolista. En aquest cas, s’accepta que parlis en la llengua que vulguis. La Maria Castells deixa la seva Barcelona natal per instal·lar-se a Londres. La millor televisió del país, que anomena UKBN, la fitxa de realitzadora. Un somni complert. A l'abast de ben pocs. Espera que les coses li surtin bé.

La Maria és la protagonista d’”On Air”, la novel·la debut de Carmen Pastora (Barcelona, 1984). Està publicada per Columna i té 278 pàgines. Es llegeix amb facilitat. Queda clar que el seu objectiu és divertir, fer una mica de “safareig”, amb un munt de passatges molt tòrrids, per no dir incendiats. A la feina, la jove realitzadora té problemes amb la seva editora, la Nadja, que és molt perfeccionista. No li perdona ni una errada. Tot el contrari que en Ben, el presentador estrella de la cadena, a qui bateja amb el sobrenom de Batman. Ell li fa les coses més fàcils. A la Maria ja li agradaria que la portés a viure a la seva mansió de Gotham! A mesura que avancem capítols (tots encapçalats amb la tonada d’una cançó), veiem que la jove realitzadora va agafant confiança en la seva feina i que cada cop és més acceptada. No pot deixar passar aquesta oportunitat única.

Una de les notícies amb què ha de treballar la Maria només arribar a Londres és la desaparició del vol de Malaysia Airlines que va caure al mar l’any 2014. Però més que la seva feina, punt fort d’aquesta novel·la és la relació d’amistat amb en Miguel i, sobretot, les seves constants conquestes. En les escenes de sexe, la Carmen és molt explícita. Dona tota mena de detalls. La Maria no té molta sort amb les seves parelles (sovint monitorades pels seus amics de borratxera), però deixa entendre que s’implica de debò. Més enllà de les històries d’amor/sexe, l’autora ens dibuixa una Maria addicte al luxe. Sovint compra sabates, perfums, bosses i fulards de marca. S'agrada. També té un pes important la ciutat de Londres. En dona molts detalls, convertint-la en una protagonista més de la història.

Diria que és una novel·la sense pretensions, que sorprèn, sobretot, per la seva agilitat. Per passar una bona estona. Per fer-ho tot més amè, l'autora esquitxa la seva escriptura amb converses de WhatsApp, e-mails i comunicats, amb diferents estils tipogràfics. La història és en part autobiogràfica, com a mínim en el terreny laboral. Fa uns anys, la Carmen, realitzadora de TV3 -on vam coincidir uns anys- va deixar Catalunya per treballar a la BBC. Sap de què parla.

“Em vaig llançar cap a la boca i vaig descordar-li la camisa amb l’habilitat que un còctel i mitja ampolla de vi em va permetre. Es va quedar amb el tors nu i li vaig tornar a veure el tatuatge al braç dret. Em vaig agenollar mirant-lo als ulls i vaig veure com esbossava un somriure. Intuïa quin era el següent pas...
Descordar-li el cinturó va ser més fàcil que treure-li la camisa. Em meu instint animal ja estava completament despert, i les mans anaven soles, buscant la recompensa que aquell jove m’amagava sota els texans. Quan vaig arribar als calçotets, vaig intuir la mida de l’erecció sota el cotó blanc, i va tornar a estirar-me els cabells, em va fer inclinar el cap enrere i va tornar a besar-me amb violència. Allà manava ell.”


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 13, 2019

Los asquerosos (Santiago Lorenzo)


Viure allunyat de tot i de tothom. Primer, per obligació; després, per gust. En Manuel s’adona, de cop, sense esperar-s’ho, que és millor estar sol que mal acompanyat. N’hi ha prou amb tenir les necessitats bàsiques més o menys cobertes. No li cal res més per ser feliç. La vida pot ser meravellosa sense sorolls, veïns i amb temps lliure per donar i per vendre, sense l’obligació de fer res en concret. Mirant les musaranyes panxa enlaire.

En Manuel, nom inventat pel seu tiet, narrador de la història, és el protagonista principal de “Los asquerosos”, l’última novel·la de Santiago Lorenzo (Portugalete, Vizcaya, 1964). Està publicat per Blackie Books i té 220 pàgines. En Manuel té una vida força trista, pràcticament ‘abandonat’ per la seva família (des de ben petit), sense parella, instal·lat en un pis diminut i amb una feina de merda. És hàbil amb les mans i curt en les relacions personals. Passa totalment desapercebut. Un dia, sortint del seu portal, amb el seu tornavís fetitxe a les mans, un antidisturbis intenta atacar-lo sense miraments. El confon (o no) amb un suposat indesitjable que intentava refugiar-se després de participar en una manifestació. En Manuel li clava l’eina al coll i fuig corrent. Si l’agafen, es pot passar la resta de la seva miserable vida entre reixes.

Acollonit, el noi va a veure al seu tiet i entre tots dos confegeixen un detallat pla d’escapada. En Manuel s’instal·la en una casa abandonada d’un poble encara més abandonat als afores de Madrid. El tiet el bateja com Zarzahuriel, per no donar el nom real. Allà comença a adonar-se que mai havia estat tan feliç. Per sobreviure en té prou amb les poques coses de l’enviament mensual del Lidl. Llegeix els llibres d’Austral que va trobar a la casa, camina pels boscos, recull llenya i menja tot allò que recol·lecta. La truita feta amb llet i pell de taronja és un dels seus invents del Tebeo. Tot ho troba deliciós. El pla funcionava perfectament bé, fins que passa alguna cosa que trenca la seva pau total. Quin pal! Ja no es veu amb força de fer marxa enrere i tornar a viure la seva vomitiva vida d’abans.

“Los asquerosos” és un llibre divertit, escrit amb un llenguatge culte i alhora castís, que trenca amb molts tòpics. Passa francament bé. Aquesta darrera novel·la de Santiago Lorenzo no deixa indiferent ningú. Podríem dir que s’acaba convertint en una versió moderna del Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Sense esperar-s’ho, l’atzar acaba obrint els ulls a en Manuel. Descobreix que la seva vida anterior, fins a l’incident amb el policia, no tenia sentit. És ara quan és totalment feliç. Amb el seu tornavís. Fent de McGyver. Que duri...

“La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. Pero el tendía a ver acogedor el alrededor en el que cayera. Propendía a la conformidad con el entorno, sin importarle sus notas escópicas o ambientales. Eso que se ahorraba en decoración, atrezo y luminotecnia. Funcionaba de camara para adentro, por lo que el aspecto del plató era de relevancia muy relativa. La vetusta casa nueva ofrecía además algo insólito para él: el sitio. Qué de metros cuadrados y cúbicos. Manuel corría a veces por el pasillo, solo para ver cómo era hacerlo bajo techo propio. Siempre había una estancia más de lo que recordaba, en su recuento mental de habitaciones."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 09, 2019

Habana Réquiem (Vladimir Hernández)


Un policia corrupte que s’aprofita de la misèria de les putes i dels eixelebrats que negocien amb els seus cossos. Cobra en diners i en espècies. Abús de poder. Una policia que només està preocupada d'encadenar un ascens darrere de l’altre, trepitjant a tots aquells que li surtin al pas. Víctimes  col·laterals. I si ha d'allitar-se amb els seus superiors, cap problema. Dues cares de la mateixa podrida moneda.

En Manolito i l’Ana Rosa són dos dels protagonistes d’”Habana Réquiem”, la primera novel·la de la trilogia de Vladimir Hernández (1966), un cubà instal·lat a Barcelona des de fa anys. Ella va darrere d’un violador múltiple. Tots dos treballen en una comissaria de l’Habana Vieja, bruta, atrotinada i amb un degotar de persones entrant i sortint. També tenen un pes important en aquesta història de perdedors en Puyol i l’Eddy. En Puyol intenta treure l’entrellat d’un clar cas de suïcidi. Clar per tothom... menys per a ell. L’Eddy és una força de la natura. Expeditiu. No sempre compleix les normes. Aquest cop persegueix a l’assassí d’un traficant de drogues de disseny. De vegades els seus sospitosos cauen al buit... misteriosament. En Batista, corrupte com en Manolito, patrulla amb un policia que acaba de sortir de l’acadèmia. Al noi no li hauria pogut tocar company pitjor.

L’Habana Vieja és un personatge més d’aquesta àgil i trepidant novel·la on la Policia Nacional Revolucionària (PNR) ha de treballar de valent enmig de l’ambient de recessió que viu la Cuba de Raúl Castro. Els cubans ja no són tan fàcils de convèncer, com anys enrere. El suposat aperturisme econòmic ha canviat el panorama. La delinqüència augmenta. Tothom intenta guanyar-se la vida, de la millor manera possible. A la Mazmorra, unitat policial de l’Habana Vieja, hi falten policies i li sobren criminals. L’autor els dibuixa a tots molt bé, amb diverses capes de profunditat i greus problemes personals que els turmenten. En capítols curts i contundents, Hernández ens presenta una ciutat ferida de mort, amb un munt de bandes urbanes i droga i armes per tot arreu. Fa uns anys, vaig estar un parell de setmanes a l’Havana i l’he reconeguda perfectament. La novel·la està publicada per Harper Collins i té 325 pàgines.

Amb ganes de començar “Habana Skyline”, segona part de la trilogia, que ja està a la venda.

"El adolescente no se movió, pero alguien lanzó un machete desde la planta superior y el tercer hombre se hizo con el arma. Eddy recogió el bate del suelo y le salió al encuentro, agarrando una silla de tijera mecánica por el camino. El ekobio, un tipo achaparrado y regordete, le lanzó un furioso machetazo, pero la hoja dio contra la silla. El choque arrancó chispas de metal y el hombre perdió el equilibrio. El bate de Eddy le rompió la clavícula y un patadón en el rostro remató el trabajo y lo dejó tendido bocarriba. Eddy se inclinó y cambió el bate por el machete. El mulato adolescente se quedo mirándolo a los ojos con dureza; no se atrevía a atacar al policía, pero se negaba a salir huyendo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 07, 2019

El coro de medianoche (Gene Kerrigan)


Tal faràs, tal trobaràs. Ho sap sobradament l’inspector Harry Synnot, amb més de vint anys de servei. Mai no ha tingut amics dins del cos. No se’n refien d’ell. Gens ni mica. Al llarg de la seva carrera ha denunciat a més d’un company per haver comès irregularitats. Si algun dia tenen l’oportunitat, segur que li passaran factura... amb interessos. Synnot treballa a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda.

L’inspector és un dels protagonistes d'“El coro de medianoche”, de Gene Kerrigan (Dublín, 1950). Està traduït al castellà per Ana Crespo i publicat per Sajalín Editores. Té 413 pàgines. Synnot i la resta de policies de la seva comissaria investiguen diversos casos ‘reals’; casos totalment creïbles. No hi ha exageracions ni situacions impossibles. En destaquen una presumpta violació, l’atracament a una joieria, un intent de suïcidi, un doble assassinat i el maldestre robatori d’una ionqui a un parell de turistes. Kerrigan va teixint a poc a poc una trama poderosa, plena de perillosos delinqüents i de policies corruptes. De vegades, hi ha poques diferències entre uns i altres. La violència els acaba unint. El col·loca de costat. Pul·lulen per un ambient fosc com el carbó. Els policies estan obligats a complir la llei, però sovint l'esquiven. Synnot sempre ho ha criticat, però ho acaba fent igualment.

Kerrigan fa un retrat extraordinari dels delinqüents. Els converteix en persones. Els dona profunditat i humanitat. Lars Mackendrick, per exemple, intenta superar la mort de la seva mare i del seu germà posant-se al capdavant de l’empresa criminal de la família. Es cuida. Fa esport, després de deixar molts vicis enrere. Joshua Boyce, l’atracador de la joieria, està casat i té dues filles. Roba per poder mantenir el seu nivell de vida S’arrisca poc. Sempre intenta treballar amb ‘xarxa de seguretat’. La Dixie, que en un mal dia va intentr atacar a un parell de turistes despistats, està desesperada. Fa temps que fa de confident de la policia. Per tirar endavant. Per sobreviure. Però no en té prou. El seu marit, que també era una bona peça, va morir en un accident. Serveis Socials li va prendre la custòdia del seu fill. Vol recuperar-lo. A qualsevol preu. A en Max Hapgood l’han denunciat per violació. El seu pare, amb molt poder i diners, intentarà deslliurar-lo d’una presó segura. Té tentacles a tot arreu. Es creu superior a tothom. No li fa por la policia. Se sent còmode en la batalla.

Les històries estan vives i es creuen entre elles, provocant un munt de reflexions sobre el poder, la violència de gènere i la perversió de la policia i de la societat, en un món cada cop més malalt i impersonal. Kerrigan és un escriptor amb ofici. Fa servir un llenguatge precís i molt ben treballat. No és una novel·la negra més. Molt coral, no sé si de mitjanit.
“Dentro de mil años, tal vez...”

“El tiroteo había aparecido en la primera página del Evening Herald. Al día siguiente, Arthur saldría en todos los diarios y, sin lugar a dudas, hablaría con los periodistas de la televisión en cuanto dejase el hospital. La investigación podía verse beneficiada por la publicidad. Gracias a las palabras del Herald, según el cual aquél “héroe anónimo había sido víctima de un atracador cobarde y despiadado”, la policía ampliaría hasta cierto punto el tiempo invertido en el caso. Y aunque el robo no guardaba ninguna relación con las funciones profesionales de Arthur, la Sociedad de préstamo inmobiliario había ofrecido una recompensa de diez de los grandes. Aquello despertaría a los soplones, que señalarían a cualquier chorizo capaz de destrozar una farola. A veces, sin embargo, la estrategia funcionaba; una recompensa podía alentar a los amigos y vecinos de un delincuente a venderlo a las autoridades”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 02, 2019

Un secret (Alejandro Palomas)


Guillem. Imaginació màxima. Innocència pura. Bondat total. Ell és el protagonista indiscutible d’”Un secret”, l’últim llibre d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). Ja el coneixíem d’”Un fill”, publicat l’any 2015. Viu amb el seu pare, en Manuel Antúnez. La seva mare és al fons del mar, amb els ‘sirens’. L’avió en què viatjava es va accidentar. No es va salvar ningú. Un mal tràngol difícil de superar.

Sense esperar-s’ho, en Guillem veu com creix la seva família. En un tancar i obrir d’ulls. Com per art de màgia. La Nàzia, una companya de classe, es converteix en la seva germana d’acollida. És pakistanesa i està obsessionada amb el conte de “La ventafocs”. Està convençuda que el seu únic objectiu és casar-se, com més abans millor, tot i que encara és una nena, i pagar deutes del passat... Els seus pares i el seu germà estan a la presó i no se sap quan sortiran. La connexió entre en Guillem i la Nàzia és total. Les fan a l’alçada d’un campanar. Les reflexions del nen, escrites en diverses redaccions i cartes, són força divertides. Moltes freguen l’absurd. Coses de canalla. En el llibre les podem llegir amb un estil tipogràfic diferent de la resta del text. Podríem dir que amb la lletra del mateix Guillem.

La Sònia, mestra de la jove parella protagonista, i la Maria, la psicòloga, també tenen molt de pes en aquesta història. Es preocupen per tots dos, per vocació, i intenten ajudar-los en allò que poden. La Nàzia està en un bon atzucac. Té pocs anys i molta responsabilitat. Més de la que li tocaria per la seva edat. El llibre està publicat per Fanbooks i té 253 pàgines. Palomas ens torna a regalar una aventura plena d’amistat i de valors, intimista i poètica. Ho escriu tot amb un llenguatge àgil i directe, perfecte per un públic majoritàriament jove. De fet, “Un secret” és la seva segona novel·la juvenil, després d’”Un fill”. Per saber el secret que amaga la Nàzia, s'ha de llegir el llibre fins al final.

"Ella va mirar a terra una estona petita i quan es va passar la mà pel nas per treure’s els mocs va bolcar sense voler la bossa vermella de sioux que tenia oberta a la falda i li va caure a terra. De la bossa, en va sortir un plat volador amb un cable negre molt llarg com una antena d’espies, i la foto de la Nàzia va quedar de cap per avall a la grava. De seguida ens vam ajupir. Ella va recollir la bossa amb el plat volador amb el cable, i jo la foto, que era més a prop.
Quan la vaig agafar vaig veure que a la part del darrere hi tenia unes lletres de color blau, com la tinta que utilitzen els grans, i crec que estava en francès, perquè hi havia un nom de senyora i a l’última línia hi deia Marseille, France”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 16, 2019

L'enigma rus (Xavier Roig)


L'enginyer i empresari Xavier Roig (Barcelona, 1957) ha viscut dos anys a Rússia. Es pregunta com pot ser que un país tan magnífic, amb gent hospitalària i tenaç, tingui tanta mala premsa a Occident. Diria que va anar-hi amb una idea preconcebuda i que hi ha tornat amb una imatge diferent, marcada pel respecte i l’admiració. És per això que ha escrit “L’enigma rus”, publicat per La Campana.

L’estiu passat vaig estar dues setmanes a Moscou i Sant Petersburg. Com a turista. I coincideixo amb Roig. Van volar pels aires algunes llegendes urbanes. A Rússia ningú sap anglès. Incorrecte. El parla molta gent i millor que a Barcelona, per exemple. Els russos són molt antipàtics. Incorrecte. A mi em van ajudar en tot. A Rússia es menja malament. Incorrecte. Si saps escollir, te’n surts perfectament. La cuina georgiana, la més reconeguda, és espectacular. Rússia és molt insegura. Una altra incorrecció. Hi ha molts policies pels carrers. Ni un petit ensurt. Res de res. És la meva experiència personal, curta, i a només dues ciutats, les més importants. Potser vaig tenir sort. Sigui com sigui, res del que escriu Roig m’ha sonat estrany.

Explica l’autor que Winston Churchill va definir Rússia com a “una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. Vindria a ser una espècie de matrioixca, la típica nina de fusta que se separa en dues parts i que en guarda a dins unes quantes de més petites. És un país molt gran, extensíssim, amb milers de quilòmetres de fronteres i 144 milions d’habitants. Difícil de governar-lo. Des d’Europa s’ha volgut donar la imatge que gastava molts diners en defensa i que en qualsevol moment podria entrar en guerra, amb qui calgués. Segons Roig només gasta el 4 per cent del seu PIB; els mateixos diners que inverteix França, sense tants escarafalls. A la Segona Guerra Mundial van morir 25 milions de russos, una xifra molt superior a la dels altres països. Als Estats Units hi va haver 300 mil víctimes i 400 mil al Regne Unit.

Roig critica que Europa no ajudés Gorbatxov quan va allargar la mà a Occident, després de setanta anys duríssims. És més, considera que la Unió Europea s’hauria d’obrir cap a Rússia. Donar-li una oportunitat. Al llibre, que té 212 pàgines, també hi ha moltes reflexions sobre el Procés català i l’intervencionisme d’Espanya, que diu l’autor que no creu que estigui per donar lliçons a ningú, i menys a Rússia. Opina que els catalans en saben molt, de l’arrogància i de la covardia de la política espanyola i europea. La història de Rússia, des de l’etapa dels tsars, fins a l’actualitat, amb Vladímir Putin intentant controlar-ho tot, completen aquest llibre que és necessari llegir. Una visió diferent i constructiva. I amb una portada sensacional.

“S’acostuma a acusar Rússia de tots els mals. Sempre s’ha dit que més val caure en gràcia que ser graciós, I Rússia no ha caigut gairebé mai en gràcia. Però determinades acusacions escandalitzades són al·lucinants. Especialment quan escoltes certs retrets i penses en les relacions entre Catalunya i Espanya. Crec que es podria resumir en una afirmació molt simple: el mateix que se li critica a Putin, a Rajoy se li permet. O al rei Felip, que, a diferència de Putin, no ha estat elegit. ¿Potser són privilegis de ser europeu?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 15, 2019

La mujer de la montaña (Benedikt Erlingsson)


És difícil acabar de veure “La mujer de la montaña” i no fer-se preguntes. Moltes. Una darrere de l’altra. És un títol diferent. Estrany. Inclassificable. L'islandès Benedikt Erlingsson, transita entre la comèdia absurda i la pel·lícula de denúncia, amb altes càrregues de feminisme i també d’anticapitalisme. Va guanyar el Premi del Públic a l'últim Festival de Sevilla.

L’Halla i l’Ása són dues germanes bessones molt extravagants. Tenen cinquanta anys i són professores de cant i de ioga, respectivament. A totes dues les interpreta Halldóra Geirharosdóttir, nominada a millor actriu als Premis del Cinema Europeu. El pes de la història el porta l’Halla, que declara la guerra a la indústria de l’alumini amb tot un seguit de sabotatges. Arrenca cables elèctrics, fa caure torres... Es converteix en tot un malson per les autoritats, que no tenen ni la més mínima idea de qui perpetra totes aquestes accions. Un grup terrorista internacional? Les imatges de la dona corrent per les muntanyes amb una careta de Nelson Mandela posada, atacant a un drone que la persegueix, són espectaculars. Protegir el medi ambient a qualsevol preu. Sense fer mal ningú, sempre que sigui possible.

El més destacat de la pel·lícula és la música. Cada cop que entra en escena veiem als músics que la toquen: enmig de la muntanya, a casa de l’Halla, a l’aeroport. Tres músics i tres cantants, elles amb vestits tradicionals, que apareixen del no-res, com per art de màgia, en qualsevol moment. Original i absurd a la vegada. Igual d'absurda que l’aparició puntual i reiterada d’un turista que viatja en bicicleta i que sempre és on no hauria d’estar. El persegueix la mala sort. L’Halla no té parella ni descendència. Però compte: acaba de rebre una carta que l'autoritza a adoptar una nena d'Ucraïna. Feia molts anys que ho havia demanat i ho havia oblidat del tot. Això podria marcar un abans i un després en la seva vida. Fins i tot podria abandonar la seva lluita contra la potent i indignada indústria de l'alumini?

"La mujer de la montaña" va projectar-la el Cinema Edison de Granollers, en VO, divendres passat i ahir diumenge.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 11, 2019

Cafarnaüm (Nadine Labaki)


Els fills arriben sense manual d’instruccions. Educar-los no és fàcil, però amb constància, paciència i una mica de sort tothom se’n surt, més o menys. No és el cas d’en Zain, ni dels seus germans, que viuen mig abandonats. Deambulen pels carrers, mal vestits i bruts, venent sucs casolans per sobreviure. En Zain té uns 11 anys. No el van inscriure quan va néixer i ningú sap l'edat exacte.

En Zain és el gran protagonista de “Cafarnaüm”, la darrera pel·lícula de la libanesa Nadine Labaki. Dirigeix i interpreta a l’advocada del nen, que té un paper molt petit. Anteriorment, havia estat l’actriu principal de dos dels seus títols, “Caramel” (2007) i “¿Y ahora adónde vamos?” (2011). És l’única professional de “Cafarnaüm”, pel·lícula candidata als Oscars i premi del jurat al Festival de Cannes. La resta no són actors. A l'Al Zain Al Rafeea, per exemple, el va trobar als carrers de Beirut... i li va canviar la vida. Ara resideix a Noruega, amb una família d’acollida. Fa un molt bon paper, com la Cedra Izam, que interpreta a la seva germana.

Nadine fa una dura i merescuda crítica a la misèria i a l’explotació infantil. Els pares d’en Zain es limiten a tenir fills i a deixar-los créixer pràcticament sols; explotant-los, portant-los al límit. Sort que ell és un supervivent, amb moltíssim caràcter i recursos il·limitats. És per això que es pregunta per què els seus pares van portar-lo al món... Està convençut que s’ho podrien haver estalviat. La directora libanesa critica la misèria i també les màfies que s’aprofiten dels immigrants. És el cas de la Rahil, interpretada per Yordanos Shiferaw. És mare soltera i seria capaç de qualsevol cosa per protegir al Yonas, el seu bebè. En Boluwatife Treasure Bankole et roba el cor des del primer cop que surt en pantalla. No té papers i pot ser detinguda en qualsevol moment.

“Cafarnaüm” no és una pel·lícula fàcil de veure. Costa d’entendre la fredor dels pares, capaços d’entregar la Sahar en matrimoni en el mateix moment que li ve la regla. La fredor dels seus progenitors contrasta amb la valentia d’en Zain, capaç de qualsevol cosa per protegir-la. La pel·lícula es va projectar divendres i diumenge passat, en versió original, al cinema Edison de Granollers. Tant dura com imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 10, 2019

El fibló (Silvia Soler)


Els llibres diuen moltes coses de les persones. De les persones que els escriuen. I de les persones que els llegeixen. La Laura, filla gran del dramaturg Sebastià Sureda, espera que els que guardava el seu pare a la biblioteca de casa, a Alella, li diguin més coses de les que ell mateix li havia explicat en vida. La seva obra era molt més important que la família, sovint deixada de costat. En un segon pla. A l’espera.

La Laura dedica uns quants mesos a la biblioteca, destriant el gra de la palla. Decidint quins llibres del seu pare conserva i quins desterra a la biblioteca del poble. La Laura, que és novel·lista, és la narradora i gran protagonista d’”El fibló”, el darrer llibre de Sílvia Soler (Figueres, 1961). Està publicat per Columna i té 293 pàgines. El primer que es proposa és descobrir quin mètode es va fer servir per emmagatzemar-los, després de descartar l'alfabètic. Entre les seves lleixes hi ha títols com “El roig i el negre”, “Una vella i coneguda Olor”, “L’última trobada”, “Madame Bovary”, “La Regenta”, “La casa de Bernarda Alba”, “Els amants suïcides” , “El diari d’Anna Frank” i “Romeu i Julieta”, entre altres. A partir d’aquests llibres comença a saber més coses del seu pare... i de la seva mare, l’Helena.

L’Ignasi i la Judit són els germans de la Laura. Quan el seu pare mor, tots tres recuperen bona part de la relació que havien perdut els últims anys. No estaven barallats, però feia temps que anaven una mica a la seva. Ha arribat el moment d’asseure’s, de parlar amb tranquil·litat -mirant-se als ulls- i de decidir què s'ha de fer amb la deteriorada casa d’Alella. És l’herència d’en Sebastià, a qui, possiblement, no trobaran massa a faltar. Sempre els havia ignorat. Intencionadament. En Marcel i la Clàudia (que són fills de l’Ignasi) i la tieta Margot (que fa molts anys que vivia a França) entren amb força al dia a dia de la Laura que, fins fa poc, només tenia ulls pel seu Tomàs. Ara se n’adona que, per sortir del pou, necessita la seva família, que posa al davant de tot.

I què ens diuen els llibres de la Sílvia? Doncs que, de vegades, alguns problemes no són tan grans com semblen quan apareixen com bolets. Problemes que amb una miqueta de sol, una miqueta de vi i, sobretot, paciència i una visió positiva de la realitat potser es poden solucionar una miqueta abans. També ens diuen que estima els llibres i la literatura i que té un respecte profund per les flors i la per natura. Potser m’equivoco. Però jo ho veig així. Són llibres que es llegeixen bé i et carreguen d’energia positiva.

“-Quan el pare va morir, feia poc, mot poc, potser un parell de setmanes, que una amiga meva havia perdut la mare... L’havia tinguda molt de temps malalta. Jo tenia molt present com l’havien tractada les altres nenes de l’escola, les mestres i les monges i els veïns del barri. Tot eren manyagues i preguntes i condols. Pobreta per aquí, pobreta per allà i, sobretot, elogis per a la mare desapareguda. Que si era tan bona mare, i tan guapa, i amb aquella veu tan dolç i com la trobarem a faltar. Quan va morir el meu pare, en canvi, només hi va haver silenci. Ningú parlava ni deia el seu nom. Els adults es limitaven a un minso ‘ho sento’ si es creuaven amb la meva mare pel carrer. A mi, a l’escola, amb prou feines em van dir res... Vaig pensar que en la mort del meu pare hi havia quelque chose... alguna cosa lletja...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 09, 2019

Entre el cel i la terra (Gerard Quintana)


Quins són els límits de l’amor? I qui s’encarrega de marcar-los? D'acord amb què? L’amor sempre ha de ser lliure i sense concessions. Pur. Les fronteres les estableixen els seus protagonistes. Ningú més. L’amor omple totes i cadascuna de les 368 pàgines d’“Entre el cel i la terra”, la primera novel·la de Gerard Quintana (Girona, 1964). Està dividida en dues parts i publicada per Columna Edicions.

L’eix vertebrador d’aquesta història que s’acaba convertint en un cant a la llibertat és en Patxi, un pintor que deixa el seu Bilbao natal per instal·lar-se a la convulsa Barcelona de principis dels anys cinquanta. Allà hi coneix dues dones que marcaran la seva vida: l’Àngels i la Neus. Amb elles tindrà dues grans històries d’amor. Tortuoses i inacabades, però amb conseqüències imprevisibles, perllongades i amb conseqüències al llarg del temps. Completen la trama principal en Bru i la Clara, dos joves creatius i amb moltes ganes de viure. Dos joves avançats a la seva època, amb capacitat de decidir, de viatjar i d’estimar amb bogeria. Dos joves delerosos de saber quins són els seus orígens i d’esborrar la boira que ha tapat part del seu sol fins ara.

“Entre el cel i la terra” és un llibre ple d’amor, però també de música. La majoria de capítols estan titulats amb noms de cançons i les referències musicals ho impregnen gairebé tot. Vaig començar a apuntar-les, però ho vaig acabar deixant. La llista és inacabable. Entre altres, Quintana cita Roy Orbison, Nina Hagen, John Lennon, Bruce Springsteen, Billie Holiday, Miles Davis, Bob Dylan, George Brassens, Paco de Lucía, Triana, Pau Riba, La Orquesta Mondragón... A més a més, els protagonistes van a diversos concerts, inclòs el Canet Rock. El grup d’amics d’en Bru fins i tot organitzen un petit ‘concurs’ per trobar la cançó que ha de convertir-se en la ‘sintonia’ del sopar que fan cada setmana. També hi ha un munt de referències pictòriques, amb Dalí i Picasso al capdavant; i literàries. “Feuilles d’herbe”, de Walt Whitman, és el llibre de poesia de capçalera.

Quintana sap com apropar-se als lectors. Queda clar que s’ho va passar molt bé escrivint la novel·la, i el seu sentiment de joia ens arriba gairebé immaculat. Va fer-se un nom al món de la música, com a cantant de Sopa de Cabra, i ara amplia el seu univers cultural. El seu és un llenguatge àgil i directe, sense ornamentacions innecessàries. Segur que “Entre el cel i la terra” formarà part de la llista de llibres més venuts d’aquest Sant Jordi.

“En Patxi s’havia acostumat a viure sol amb els seus morts en aquella casa adormida plena de retrats inacabats. La biblioteca seguiria sent el refugi en els mesos que encara seria a Bilbao, durant els quals va anar desmuntant el passat com si hagués de trobar el fil per tornar a començar. Li havia tret la pell a temps i havia recuperat l’alè del dolor fins a poder sentir tot el que havia enterrat. No li havia calgut entrar a la sala d’armes per recordar el seu germà. Només tenia vuit anys, dos més que ell, quan va caure contra una de les espases exposades que havien tret per jugar. L’arma el va travessar el pit; l’hemorràgia va ser abundant i immediata. Encara podia sentir els crits omplint la casa d’aquella foscor que mai més va marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 03, 2019

La clase de piano (Ludovic Bernard )


Inicialment, Paranoia 68 combinava comentaris de pel·lícules i llibres. Des de fa temps, m’he centrat en la literatura. Sobretot pel tancament dels cinemes de Palamós i Granollers. A Palamós aviat reobre l'Arinco i, des de fa uns mesos, a Granollers hi ha l’Edison, amb pel·lícules en V.O. Els Oscars, als afores de la ciutat, fan les més comercials i traduïdes.

És per això que intentaré recuperar els comentaris de pel·lícules. De mica en mica torno a posar-me al dia. Començaré amb “La clase de piano”, que van projectar a l’Edison divendres i diumenge de la setmana passada. És una història de superació en tota regla. Ensucrada, de final feliç, però molt agraïda, sobretot gràcies a les interpretacions de  Lambert Wilson i de Kristin Scott Thomas. Ell es converteix en Pierre Geitner, director del Conservatori Nacional Superior de Música de París i ella en La Comtessa, la professora estrella del centre. Tots dos ja havien treballat junts a “Suite francesa” (2014). En aquesta pel·lícula intenten fer passar pel sedàs al jove Mathieu Malinski, que ha estat detingut en diverses ocasions per participar en petits robatoris.

En Mathieu (Jules Benchetrit) té un talent innat per tocar el piano, però el seu caràcter no l’acompanya massa. És poc sociable, agressiu i no té gaires ganes d’implicar-se en res. Quan cau en mans d’en Pierre, tot comença a canviar. Molt a poc a. Part de la culpa també la té l’Anna (Karidja Touré), una violoncel·lista del mateix conservatori. “La clase de piano” ens parla de les segones oportunitats, de la passió per la música –que ho envolta pràcticament tot- i de la possibilitat de millorar. Tant en Jules com la Karidja compleixen sobradament. Una pel·lícula, dirigida per Ludovic Bernard, que et fa passar una molt bona estona. Correcta. Sense pretensions. Molt familiar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 02, 2019

Benedicció (Kent Haruf)


Morim un dia. I vivim la resta. Quan algú se’n va després d’una llarga malaltia té temps per acomiadar-se. És el cas d’en Dad Lewis, protagonista de “Benedicció”, que tanca la Trilogia de Holt, després de "Cançó de la plana" i de "Capvespre". És més trist i profund que els anteriors. Està traduït per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. Kent Haruf (1943-2014) deixa una herència impagable.

Si hagués d’escollir, em quedaria amb el segon llibre. En aquest tercer, he enyorat els germans McPheron i a la Victoria. L’autor només en parla amb una frase curta. Els pren el relleu en Dad, que sap que aviat perdrà la vida. Està resignat. Amb el cap clar i el cor cada cop més net. Té temps de posar totes les coses en orde, amb el suport incondicional de la Mary, la seva dona; i de la seva filla Lorraine. En el passat no sempre va actuar amb responsabilitat i intenta rescabalar-se. La seva assignatura pendent, que tot fa pensar que no aprovarà mai, és el seu fill Frank. Va marxar de casa quan era jove i ara ja fa anys que no saben res d’ell. Ha estat impossible localitzar-lo. Haurà de ser en una altra vida... Què va passar entre pare i fill? A la ferreteria, negoci que ha omplert la seva vida, tot està en ordre. Allà sí.

Igual que en Dad, també pateix la Berta May, que es desviu per educar la seva néta Alice. La seva filla va morir d’un càncer de pit. El pare de la nena no se sap qui és. La Willa i l’Alene, mare i filla, són amigues de la família d’en Dad. De tota la vida. La Willa es va quedar viuda fa més de trenta anys. L’Alene va perdre la seva única filla. Patiment al límit. Sobreviure de la millor manera possible. Hi ha desgràcies que no s’obliden mai. Per més temps que passi. Completa aquesta amalgama de personatges estanys en Rob Lyle, el polèmic reverend de Holt. Els problemes amb la seva dona i el seu fill no tenen aturador. Fa la sensació que té una crisi de fe infinita. Res funciona massa bé i ja no sap com sortir-se’n. Està superat. Vençut. Abandonat en vida.

Com deia quan parlava de “Capvespre”, Haruf fa servir un to molt tranquil per explicar les coses, que embolcalla amb tot un seguit de descripcions d'herbes i plantes. Parla de temes tristos i complicats, com la mateixa mort, però ho fa amb un punt d’optimisme. La mort existeix i cal assumir-la com més aviat millor. En Dad se'n va donant una lliçó de vida. Sap que traspassarà aviat i ho afronta amb una certa valentia. Faci el que faci, res canviarà. I ho sap. Són 344 pàgines que es llegeixen amb facilitat, sobretot perquè l’autor continua fent servir el diàleg com a principal forma discursiva.

“Quan en Lyle va alçar els ulls perquè havia sentit un soroll, els va veure a la porta, mirant-lo. Estava assegut a l’escriptori del seu despatx de la part posterior de l’església amb prestatges de llibres darrere seu i un gravat del Cap de Crist de Sallman penjat a la paret al costat d’una imatge de Jesucrist trucant a la porta, amb la corona d’espines i un fanal a l’altra mà. Eren una parella jove, el noi devia tenir-ne vint-i-un o vint-i-dos anys, la dona semblava més gran. El noi era alt i cepat, fort, i portava uns texans nous, botes marrons, armilla de pell girada sobre una camisa blanca, i un barret Stenson bo a la mà, i la noia, la dona jove, portava un vestit blanc curt sense mànigues amb un cinturó platejat i sabates blanques de taló”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 01, 2019

Capvespre (Kent Haruf)


“Capvespre” està a l’altura o fins i tot una mica per sobre de "Cançó de la plana". És el segon llibre de la Trilogia de Holt, del nord-americà Kent Haruf (1943-2014). La completa “Benedicció”, que vaig acabar ahir a la tarda. Els tres estan traduïts per Marta Pera Cucurull. Té 386 pàgines i està publicat per Periscopi. Dona continuïtat a alguns dels personatges i n’incorpora uns quants de nous.

Els meus preferits segueixen sent els McPheron, dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Des de l’últim cop que vam saber d’ells, han passat dos anys. La Victoria Roubideaux i la seva filla Katie, que vivien amb ells, se’n van a Fort Collins perquè la jove comença la universitat. Marxen una mica a contracor. Deixar sols al Raymond i al Harold li encongeix el cor. Quan la seva mare va repudiar-la, per haver-se quedat embarassada, ells van fer-li costat. Ningú més. I ni tan sols la coneixien. Va arribar a la granja gràcies a la mediació de la Maggie Jones. En aquest segon llibre sabem què faran els McPheron sense la Victoria i com li aniran les coses ara que té lluny els seus protectors. Segur que si fossin família, no s’estimarien tant. Hi ha un parell d’escenes molt emotives. Llàgrimes als ulls.

També tenen continuïtat les històries d’en Gurthie i dels seus fills, però en aquest segon llibre són molt més testimonials; i sempre vinculades als McPheron. Entra amb molta força la Rose Tyler, que treballa a serveis socials. Ella està al càrrec d’una família amb tant pocs recursos com gambals. La Betty i en Luther intenten fer-se càrrec dels seus fills, però no ho aconsegueixen. Encara menys quan apareix el tiet de la dona, en Hoyte Raines, un home repugnant com pocs. En DJ, un nen solitari d’uns deu anys que viu i es desviu pel seu avi Walter, i la Mary Wells i les seves filles, acaben de configurar aquest conglomerat de persones que pateixen més que viuen. Bones persones, la majoria, que intenten tirar endavant, amb moltes dificultats, molestant el mínim als qui els envolten.

En definitiva, estem davant d’un llibre molt emotiu, com els altres dos de la trilogia, que necessita una lectura reposada, tot i que conté un munt de diàlegs molt fàcils de llegir. L’autor explica les històries dels seus personatges amb molta delicadesa i discreció. Continua amb unes acurades descripcions de colors de cel, de terra i de tot un seguit de flors, plantes i cultius. Una trilogia que, després de llegir-la, ens fa sentir més humans i potser fins i tot una mica millors. Un llibre trist, però sempre en positiu.

“La Victoria es va posar el jersei flonjo de caiximir blau que li feia ressaltar els cabells negres i una faldilla grisa curta, i el noi portava uns texans bons i una camisa de quadros, i van anar a Holt amb el cotxe d’ella a sopar i a veure la pel·lícula. Quan van ser a fora, en Raymond i la Katie van estar enfeinats a la cuina. Ell va escalfar unes sobres de pernil amb sala, amb un puré de patates i crema de blat de moro, i la nena era a la taula asseguda a la seva cadira amb una caixa, i mentre menjaven ell la mirava i l’escoltava. La nena anava fent cullerades mentre parlava, i no parava de xerrar de qualsevol cosa que li passés pel cap, encara en Raymond no fes cap comentari, si bé parava atenció a tot el que la criatura deia, tant si era sobre una nena de la guarderia de Fort Collins que ell no coneixia com sobre un gos blanc i negre que bordava al pati de sota del seu pis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 27, 2019

L'arxipèlag del Gos (Philippe Claudel)


La naturalesa humana és fosca com la gola del llop. Per salvar el cul, hi ha gent (i no dic persones) que són capaces de qualsevol cosa. Gent covarda, opaca, especuladora i sense ànima, disposada, fins i tot, a negociar amb vides humanes. Monstres instal·lats en la cultura de la mentida i dels rumors, que fan créixer exponencialment. Sense aturador. Per protegir-se. Es tracta de mantenir els drets adquirits a qualsevol preu.

D’aquests especuladors de mirada bruta n’hi ha uns quants a “L’arxipèlag del gos”, l’últim llibre del francès Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, 1962). Està traduït per Jordi Martín Lloret i té 208 pàgines. És una de les últimes apostes d’Angle Editorial. La història passa en l’única illa habitada de l’imaginari arxipèlag del Gos, situada en un lloc perdut del Mediterrani, molt a prop del continent africà. Els seus habitants no tenen nom de pila. A la majoria se’ls coneix per la feina que fan: l’Alcalde, el Doctor, el Professor, l’Espasa (un dels millors pescadors de peix espasa de l’illa), l’Amèrica, la Vella... Un matí qualsevol, d’un mes i d’un any qualsevol, la Vella i el seu gos es troben tres morts a la platja. Els cossos han arribat moguts pels corrents marins. Quan se n’assabenta dels fets, l’Alcalde fa seu el problema i intenta resoldre’l a la seva manera. És el principi del final.

L’Alcalde assegura que ho fa tot en nom del progrés i de futures inversions, que, segons diu, són imminents. Els morts donen mala imatge! Però queda masa clar que sempre actua en benefici propi. Secretisme per sobre de tot. Que res se sàpiga. Que res se surti de la normalitat. Que ningú discrepi... I si algú s’atreveix a portar-li l contrària, se l'ensorra sense contemplacions. El llibre, que acaba convertint-se en una terrible faula, fa una critica furibunda al tràfic d’immigrants. En major o menor mesura, en fa culpable a tothom. La figura del Comissari està molt ben trobada. És l’”aconseguidor”. L’assassí a sou. La pedra a la sabata. La nit que amenaça al dia. La tempesta que trenca la calma. El titella necessari dels poderosos. Li mouen els fils des de dalt. Ell, en contrapartida, intenta dirigir els que encara són més desgraciats que ell. Puta vida.

“L’arxipèlag del Gos” és un llibre que s’ha de llegir, abans o després. Fer-ho i no acabar indignat és pràcticament impossible. T'arriba al moll de l'os. L’illa on passa tot és tan miserable, tan miserable, que als morts els enterren dempeus. S'ha d'aprofitar l'espai. No n'hi ha més. Brutal.

“De sobte el gos es va aturar, va bordar, i va sortir disparat en una cursa boja que el va portar una mica més lluny, a una cinquantena de metres, cap a tres formes allargades que l’onatge havia llançat a la riba però que encara sacsejava una mica, com si li costés abandonar-les del tot. El ca les va ensumar, es va girar per mirar la Vella i va deixar anar un udol molt llarg.
En aquell mateix moment, dos homes van veure també les formes al codolar: l’Amèrica, un solter un xic vinyataire, un xic manetes, que de tant en tant venia a veure què havia arrossegat el corrent fins allà: bidons llançats per la borda, posts perdudes, xarxes, cordams, fustes a la deriva. Va veure al lluny les formes estranyes. Va baixar del carro, va acariciar el costat del seu ase i li va dir que no es mogués, que es quedés allà, al camí. També hi havia l’Espasa, a qui deien així perquè, tot i no ser gaire espavilat, segurament és un dels pescadors de peix espasa més fins de l’illa, ja que coneix els costums del gran emperador, els fons on viu, els seus humors i els seus cicles, i és capaç d’endevinar-ne les rutes i els estratagemes”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 26, 2019

Mentides consentides (Hjorth & Rosenfeldt)


Si algú et promet que canviarà, no te’l creguis. Les persones són com són i és difícil que modelin el seu caràcter o la manera de fer, sobretot a partir de certa edat. En queda constància a “Mentides consentides”, la sisena entrega de la “Sèrie Bergman”,  dels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. El llibre està publicat per Columna, com els anteriors, i té 556 pàgines. La traducció és de Cristina Sala Pujol.

Dic que les persones no canvien perquè Sebastian Bergman continua sent un malparit. Misogin, faldiller, agressiu, mal company... És d’aquelles persones que és millor tenir-les lluny; molt lluny. Tothom que l’envolta l’odia, sense excepció. Pel lector, que no l’ha de patir, és un personatge amb un magnetisme molt gran. I, sense adonar-te’n, li acabes rient les gràcies. Intenta canviar, però no pot. És el psicòleg criminal més popular de Suècia, expert en assassins en sèrie. Quan comença aquest sisè llibre, està centrat en donar classes i en escriure el seu proper llibre. Tot amb ben poques ganes. Fa temps que no en sap res del Riskmord, la unitat de la policia que investiga els casos d’assassinat. Ell, quan hi col·labora, ho fa com a assessor extern.

Tampoc no treballa al Riskmord la Vanja, que és a Uppsala investigant abusos a dones, a les ordres de l’Anne-Lie. Quan el cas es complica, la responsable de la investigació recluta a en Bergman perquè els doni un cop de mà. És el millor. D’aquesta manera, pare i filla acaben l’un davant de l’altra. Poc que s’ho esperaven. La Vanja entra en còlera. En Sebastian veu una nova oportunitat per intentar apropar-se a ella. Tot es complica quan els abusos d’Uppsala creixen i s’ha de parlar de violacions; i fins i tot d’assassinats. És llavors quan torna a entrar en acció el Riskmord, amb en Torkel, en Billy i l’Ursula –vells coneguts de la sèrie- al capdavant. Ja tornen a estar tots junts. El primer que descobreixen és que el culpable dels fets no tria les dones a l’atzar. Hi ha un patró i el segueix pas per pas. Cal aturar-li els peus.

EN BILLY NO AIXECA CAP

En Billy també manté vius els seus vicis del passat. Com deia, ningú canvia. La seva “serp” interior li demana més sang. La seva necessitat de dominar als altres, d’assassinar si és necessari, està més viva que mai. Vol tenir poder absolut. No en va tenir prou amb la Jennifer. La seva vida amb la May és massa ensucrada. Gaudeix molt més, i de quina manera, quan fa el salt al costat obscur. El pare de la Jennifer –la jove policia que havia treballat amb el Riskmord en alguns casos- fa massa preguntes. I la majoria en Billy no les pot ni vol contestar. L’Ursula continua amargada, potser un pèl menys que en històries anteriors; mentre que en Torkel viu una segona joventut al costat de la seva nova parella. El sopar que fa tot l’equip a casa d’en Torkel és de traca i mocador.

“Mentides consentides” torna a ser un llibre addictiu, d’aquells que es llegeixen pràcticament d’una tirada, per moltes pàgines que tinguin. Els autors no perden el temps amb grans figures retòriques ni ornaments innecessaris i se centren en l’acció, que t’atrapa i no et deixa respirar. Frases curtes, molt de diàleg i expressions que qualsevol de nosaltres podria fer servir en el dia a dia. Els autors critiquen obertament a l’ús que alguns fan de les xarxes socials. Es mostren contraris als que donen massa dades personals, als que expliquen on són en cada moment, quan i per què. Dades que els fan vulnerables i que permeten actuar amb més seguretat al possible enemic. Just a la fusta. Moltes ganes que es publiqui la setena entrega!

“El temps restant llegia publicacions antigues de la Jennifer per familiaritzar-se amb el seu estil i veure de quina manera s’expressava, quines abreviacions i emojis feis servir. Va aconseguir trobar un pretext per rebutjar les poques invitacions a fer una copa, una barbacoa o anar a banyar-se junts. Ningú semblava qüestionar aquella existència prolongada per ell. La setmana següent havia anat a la costa oest amb la My, de manera que la tasca se li havia fet molt més difícil. Quan estava sol a Estocolm s’hi havia pogut dedicar en cos i ànima, però ara tornava al món real de forma paral·lela. Persones normals i corrents, relacions socials, amics, els fills dels amics, minigolf, passejades, les nits amb la My. A vegades es mantenia al marge de tot el que passava al seu voltant i s’observava ell mateix, amb la certesa que li havien de notar que havia canviat molt”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats

dijous, de març 21, 2019

Un circ al pati de casa (Damià Bardera)


Moltíssimes mutilacions. Pròtesis, cames ortopèdiques, dents postisses, dits de fusta, garfis... La majoria dels personatges de Damià Bardera (Viladamat, 1982) tenen alguna minusvalidesa física. Accidental o provocada. Es mouen, amb més o menys fortuna, per les obscures pàgines d’“Un circ al pati de casa”. El llibre està publicat per Empúries i té 152 pàgines. El pròleg és de Toni Sala. S’obre una finestra. Entra aire fresc.

Són 40 contes molts curts -alguns publicats anteriorment- amb altes dosis de cinisme; més d'un amb tocs escatològics. Comicitat i crueltat a parts iguals; humor negre en tota regla. El més llarg de tots es titula “La mortalla” i tot just fa deu pàgines. Un dels que més m’ha agradat és “La mà tallada”, amb un carnisser de protagonista. En quatre ratlles passa de ser el ‘rei del ganivet’, impulsiu i venjatiu, a convertir-se en un home compassiu i detallista. A “El dilema”, un home troba membres diversos i s’obsessiona amb localitzar els seus propietaris legítims. Surrealisme pur. Una dona dissecada i asseguda ‘eternament’ al sofà de casa seva (“La tele”) i un nen que prefereix arrencar-se el cap abans de fer petons als altres (“Petons”) també tenen el seu espai en aquest llibre de perdedors volguts.

“L’os”, amb un mamífer carnívor amb suposats poders curatius; “Saps què és això” (amb suïcidi inclòs, un de molts); i “El xaman”, amb droga per donar i per vendre, també estan francament bé. Bardera, molt irreverent, no deixa respirar al lector. El provoca. Fa que trenqui amb el seu petit (o gran) món interior. Els fets luctuosos s’encadenen un darrere de l’altre. En els seus contes tracta la desigualtat entre classes i la importància de ser conseqüents amb tot allò que es fa, sigui el que sigui. Un catàleg de sers estranys; un circ en tota regla. Sap que provoca i s’ho passa bé. Entre els referents de Bardera hi ha Caterina Albert (Víctor Català), Pere Calders, Salvador Espriu, pel seu tractament dels personatges, i Quim Monzó.

“De tant en tant, la mare sortia a robar per poder menjar alguna cosa als vespres i no anar a dormir amb l’estómac buit. Robava poc, només allò estrictament necessari perquè els fills no ens moríssim de gana. En una ocasió, per les festes de Nadal, va allargar massa la mà i el carnisser del poble, en un acte gairebé reflex, «zasss», va fer anar l’eina i la mare va quedar-se sense mà dreta. Gràcies a Déu, no era la mà bona, i ni la meva germana ni jo no érem amb ella en aquell moment. El poble en va anar ple. Deien que la mare s’havia desmaiat a l’acte, que li sortia la sang a borbolls, que l’expel·lia a tort i a dret, que havia esquitxat tota la botiga! El carnisser, pobrot, no se’n sabia avenir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 20, 2019

Digues un desig (Jordi Cabre)


Creus en les segones oportunitats? És possible tornar a començar? Arribat el cas, posaries el teu comptaquilòmetres a zero i l’engegaries de nou? Vigila... Estàs convençut que la teva existència és avorrida i potser no ho és tant. Gaudeix de les petites coses que et dona el dia a dia i mira cap endavant. Qui sap si buscant una vida de novel·la acabes immers en un thriller desesperant, de final incert. Tu esculls.

No sé per què fas aquestes preguntes inútils. A tu també t’agradaria viure una vida de novel·la. No em diguis que no. T’enganyes a tu mateix. Llegeixes i t’evadeixes de la realitat, com tothom. Arribes a mons llunyans que en veritat mai tindràs a l’abast. Si et donessin la possibilitat de ser un heroi de llibre, l’aprofitaries amb els ulls clucs. Confessa-ho. Que no t’agraden els canvis? S’hauria de veure. No donis res per fet...

A “Digues un desig”, Premi Sant Jordi, en Jordi Cabré (Barcelona, 1974) reivindica la ficció. Està convençut que sempre supera la realitat. El llibre té 258 pàgines i està publicat per Enciclopèdia. L’atmosfera que crea des de la primera pàgina és angoixant. Et fa patir. Molt. No costa d’imaginar-se a l’escriptor protagonista, en una llibreria, el dia de Sant Jordi, amb el cap ennuvolat. Vençut. Desesperat. Entre les novetats, hi ha trobat la seva biografia, signada per ell. Una biografia que el destrossa, que el deixa com un drap brut. Qui l’ha suplantat? Per quin motiu? Quin tros de malparit o de malparida està intentant que perdi el cap? Què passarà quan el llibre arribi a mans de la seva família? El seu malson tot just acaba de començar. No volies ficció? Doncs aquí la tens, escriptor mediàtic. Que el teu Rolex estigui aturat a les 6:57 és una simple anècdota...

Que la ficció supera a la realitat? Hi ha realitats tan bèsties que ningú es creuria; amb tantes capes que semblen inventades. Vides de pel·lícula, impossibles d’imaginar per la majoria de mortals. Això sí, que s’inventin una vida per tu, sense que puguis fer res per evitar-ho, és una putada. Encara més si el ‘guionista’ simpàtic t’odia com ningú altre. Quan tot ja era difícil, t’ho converteixen en impossible. La banca guanya. Tu perds. Et fots i ja està.

“Un joc de miralls de naturalesa catabàtica que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura”. És una part del comentari del jurat després de premiar “Digues un desig”. S’inclou al final del llibre. Per explicar-nos aquesta història rocambolesca, Cabré divideix l’acció en dos fronts i la trasllada al lector amb dos tipus de lletra diferent. Amb una, més clara, ens explica les passes de l’autor per saber qui hi ha darrere de la seva biografia. És el seu dia a dia. La seva fugida cap endavant. Per què no l’haurà escrita ell, oi? L’altre tipus de lletra, en negreta, ens apropa fragments de la biografia, a mesura que el protagonista la va llegint. No se’n sap avenir. Resulta que és infidel, masclista, prepotent i un munt de coses més. Cap de bona. L’acció passa majoritàriament a Barcelona, l’any 2026, amb la Sagrada Família ja acabada, i a una idíl·lica Cadaqués.

Dubtar és d’humans. Ja sé qui soc o em passaré la resta dels meus dies preguntant-m’ho? Hi ha temps encara per fer una metamorfosi profunda, o ja és massa tard? Soc lliure per escollir o sempre hi ha algú darrere guiant les meves passes? Què va ser abans, l’ou o la gallina? Al final es tracta de viure i de no molestar massa. O potser és millor treure el fre de mà i carregar-se tot i tothom que es posi al davant? Qüestió de gustos.

Mentre vas llegint, les dues branques d’aquesta història es van fusionant en una de sola. Cada cop és més difícil diferenciar-les, per molt que continuïn arribant-nos amb dos tipus de lletra diferent. “Digues un desig”, decorada amb un munt de referències pictòriques, està dividida en tres parts (Gènesi, Pigmalió i Metamorfosi), completades amb l’epíleg. En l’inici de dues de les parts l’autor fa servir cites d’”Alícia en el país de les meravelles”, de Lewis Carroll. Qui sóc veritablement en aquest món? Aquest és el veritable trencaclosques!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 19, 2019

Mare (Ada Castells)


“Te n’adonaràs quan tinguis fills”. És una frase recurrent. D’aquelles que hem sentit un i mil cops. I que acaben sent veritat. Com la mateixa vida. Hi ha coses dels pares que només s’entenen quan estàs intentant educar a la teva pròpia descendència. És llavors quan s’escurcen les distàncies. Quan tot es fa una mica més comprensible. Van ser massa durs/tous amb nosaltres? O és tan sols un record, deformat o endolcit amb el pas del temps?

La relació mare-filla omple, i de quina manera, “Mare”, l’últim llibre d'Ada Castells (Barcelona, 1968). Té 229 pàgines i està publicat per La Campana. És la història de la confrontació entre dues dones molt diferents. La Raquel és la mare; trigèmina, amb aires de grandesa. Hauria d’haver nascut princesa. Segur que hi va haver algun error en el part? No va néixer princesa, però va fer tot el possible per dominar, sotmetre, marcar diferències entre classes, fer abaixar el cap al servei... Les seves filles l’odiaven a mort. Mai van ser felices al seu costat. Era dèspota i manipuladora. Desesperant. Com a mínim, aquest és el record que en tenen elles, ara que la dona acaba de traspassar.

La Sara, la filla petita, és despistada, desordenada i mai s’ha preocupat massa pel seu aspecte. Quan el llibre comença, la Raquel ja és morta i ella està esperant que vinguin a buscar-li dos o tres mobles que la seva mare estimava amb bogeria, uns mobles que la dona va tenir a l’habitació de la residència on va passar els seus últims dies. La Sara té una filla, l'Elena. La distància que hi ha entre totes dues també és molt gran. Fins a quin punt, si la comparem amb la que existia entre ella i la seva mare? Abans de morir, la Raquel estava escrivint les seves memòries, que va titular “Confeccions Vidal”. La Sara comença a llegir la llibreta de color daurat molt empipada, enfortida per un gran impuls de venjança. Però a mesura que avança la lectura, l’odi que la tenia tenallada comença a esbravar-se i muta en reconciliació.

“La mare” és un llibre potent, amb molta mala llet i fortes càrregues d’ironia. La lectura de la llibreta transforma a la Sara i el seu canvi afecta directament a la visió que el lector té sobre la Raquel. Inicialment, l’odies a mort. Per suprematista. Per voler tenir el poder absolut. Per maltractadora. Mai t’acaba caient bé, però és veritat que, a mida que avances pàgines, et preguntes si potser l’has jutjada amb massa duresa. La dona també tenia el seu punt divertit. En definitiva: es tracta d’un llibre que es llegeix francament bé, i que remarca que les pèrdues són per tota la vida. Si has de solucionar alguna cosa important, no triguis... o potser serà massa tard. Que l’odi no t’ennuvoli la vista.

Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que tranquil·la, mama, que vol quedar-se a mirar Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy