Fidelitat (Marco Missiroli)

Potser la fidelitat està sobrevalorada? Es pot estimar la parella i fer-li el salt igualment? Establerts en la monotonia, una aventura pot reforçar el vincle amb la persona amb qui has decidit compartir la vida? O potser destrossar-la? I, en cas de fer el pas, què hi pinten la culpa i el remordiment? Són inevitables? Sobretot d'això en reflexiona Marco Missiroli (Rímini, 1980) a “Fidelitat”, un bon assaig sobre les arts amatòries.

Fins que es produeix “el malentès”, en Carlo i la Margherita tenen una convivència més aviat feliç. Ell fa classes d’escriptura en una universitat i redacta guies de viatges. Ella està al capdavant d’una agència immobiliària. El dia que troben l’home amb la Sofia, una jove alumna, dins d’un lavabo, els rumors agafen volada i tot es complica. Què ha passat realment? Ha pecat o s’ha tret la trobada de context? Per ser infidel s’ha de consumar l’acte o n’hi ha prou amb el desig i el pensament? La Margherita sembla conèixer els moviments del seu marit. En Carlo està al cas de les possibles intencions de la seva dona? Arribat el moment, l’Andrea podria ser alguna cosa més que el seu callat i misteriós fisioterapeuta. I no cal explicar res més. S'ha de llegir la història.

Missiroli ens parla de fantasies i d’obsessions. De desitjos incomplerts, d’imatges persistents que s’arrelen a la ment i no acaben de marxar mai. És allò de què hauria passat si...? Tant en Carlo com la Margherita podríem ser qualsevol de nosaltres... o no. Persones més o menys reals amb problemes més o menys reals. El personatge de l’Andrea, amant de la lluita de gossos i de la boxa, és una mica més complicat. Està torturat i fa la sensació que necessita patir per seguir vivint amb una mínima normalitat. El llibre, traduït al català per Alba Masdeu, està escrit amb un estil amè, i ple de diàlegs. Té 281 pàgines i convida al debat i a la reflexió. Aire fresc per aquest inici de 2020.

“Es va mirar el rellotge, encara tenia cinc minuts. La va ajudar a flexionar la cama i li va preguntar on s’intensificava el dolor mentre plegava el membre, va veure que havia de desfer una petita contractura a la zona isquiocrural. Es va posar el turmell sobre l’espatlla i va continuar fent el massatge a la part posterior de la cuixa, pessigant la fàscia muscular, quan va notar el nus hi va enfonsar els dits. Va sentir que ella es queixava com en les primeres sessions, era un gemec, no pas un crit. Tingues paciència, li va dir, i va fer pressió una segona vegada per tornar a sentir aquell gemec que feia pensar en una altra cosa. Així doncs, era com els seus col·legues? Va fer un massatge lleuger i ràpid fins que li va quedar el braç adolorit. Li va deixar la cama sobre la llitera”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les meves lectures de 2019 (83)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa un parell de mesos va complir 13 anys. En aquest 2019 hi he afegit 83 llibres. Des de l'inici del blog, n'he referenciat un total de 631. En aquest post incloc la llista de lectures de 2019, per ordre alfabètic i amb el comentari corresponent. Quatre encara s'estan 'cuinant'. El 2020, més. Salut i llibres!

Per cert, els que no surten a la foto els tinc deixats.

1-. 100 històries del córrer (Xavier Bonastre)
2-. 14 de juliol (Éric Vuillard)
3-. A plena luz (J. R. Moehringer)
4-. Antes de los años terribles (Víctor del Árbol)
5-. Aquell estiu sufocant (Eduard von Keyserling)
6-. Banderes dels altres (J.N. Santeulàlia)
7-. Benedicció (Kent Haruf)
8-. Caminant pas a pas (Erling Kagge)
9-. Cançó de la plana (Kent Haruf)
10-. Capvespre (Kent Haruf)
11-. Ciutat de Mal (Jaume C. Pons Alorda)
12-. Consciència (Teresa Colom)
13-. Dies temibles (A. H. Homes)
14-. Digues un desig (Jordi Cabré)
15-. Dos amics (Ivan Turneguév)
16-. El blat tendre (Colette)
17-. El buen hijo (You-Jeong Jeong)
18-. El camí dels esbarzers (Alba Dalmau)
19-. El club dels sibarites (Junichiro Tanizaki)
20-. El coro de medianoche (Gene Kerrigan)
21-. El crit (Blanca Busquets)
22-. El fibló (Sílvia Soler)
23-. El fill de l’italià (Rafel Nadal)
24-. El poder del perro (Don Winslow)
25-. El regne de les dones (Anton Txèkhov)
26-. El salze cec i la dona adormida (Haruki Murakami)
27-. El secret de l'om (Tana French)
28-. Entre el cel i la terra (Gerard Quintana)
29-. Ganivet (Jo Nesbø)
30-. Habana Réquiem (Vladimir Hernández)
31-. Ichigo Ichie (Héctor García i Francesc Miralles)
32-. L’arxipèlag del Gos (Philippe Claudel)
33-. L’enigma rus (Xavier Roig)
34-. L’esperit del temps (Martí Domínguez)
35-. L’expedient de la meva mare (András Forgách)
36-. L’home llop i altres contes (Boris Vian)
37-. L’olor del desig (David Cirici)
38-. L’últim vaixell (Domingo Villar)
39-. L’única història (Julian Barnes)
40-. La batalla d'Occident (Éric Vuillard)
41-. La cara nord del cor (Dolores Redondo)
42-. La dependienta (Sayaka Murata)
43-. La filla de la neu (Núria Esponellà)
44-. La filla de la tempesta (Santi Baró)
45-. La fuga de l’home cranc (Guillem Sala)
46-. La Jana i el desig invisible (Georgina Esteva i Montse Buñuel)
47-. La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)
48-. La nedadora (Francesc Puigpelat)
49-. La noia de la botiga 24 hores (Sayaka Murata)
50-. La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)
51-. La noia que va viure dues vegades (David Lagercrantz)
52-. La passió (Jeanette Winterson)
53-. La primera víctima (Jens Henrik Jensen)
54-. La sospita (Fiona Barton)
55-. La teva ombra (Jordi Nopca)
56-. La vida dels cossos (Guillem Frontera)
57-. La vigília (Marc Artigau i Queralt)
58-. Les fúries invisibles del cor (John Boyne)
59-. Les millors vacances de la meva vida (Neus Canyelles)
60-. Los asquerosos (Santiago Lorenzo)
61-. Los crímenes de Alicia (Guillermo Martínez)
62-. Magokoro (Flavia Company)
63-. Mare (Ada Castells)
64-. Me quedo aquí (Marco Balzano)
65-. Mentides consentides (Hjorth & Rosenfeldt)
66-. Míster Folch (Adrià Pujol Cruells)
67-. No hi ha llum sota la neu (Jordi Llobregat)
68-. Notre-Dame de París (Victor Hugo)
69-. On Air (Carmen Pastora)
70-. Paraules que tu entendràs (Xavier Bosch)
71-. Persecució (Toni Sala)
72-. Poder contar-ho (Ferran Torrent)
73-. Problemes d’identitat (Carlos Zanón)
74-. Retrat de Shunkin (Junichirõ Tanizaki)
75-. Sota un cel escarlata (Mark Williams)
76-. Totes les bèsties, petites i grosses (James Herriot)
77-. Tres pisos (Eshkol Nevo)
78-. Un afer massa familiar (Rosa Ribas)
79-. Un circ al pati de casa (Damià Bardera)
80-. Un home decent (John le Carré)
81-. Un secret (Alejando Palomas)
82-. Una jaula de oro (Camila Läckberg)
83-. Viatges amb el Charley (John Steinbeck)

Bones Festes a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un home decent (John le Carré)

Contrari al Brexit i enemic declarat de Donald Trump i del populisme de dretes. Ho té clar i ho diu en veu alta. El seu és un crit ple d’impotència política. Aquest és l’Ed, un jove solitari que diu que treballa en una agència de notícies. És un dels protagonistes d’”Un home decent”, de l’incombustible John le Carré (Poole, Regne Unit, 1931). El llibre està traduït al català per Núria Parés Sellarès i està publicat per Edicions 62. Té 336 pàgines.

L’Ed juga al bàdminton, i no ho fa gens malament. És per això que es desplaça fins al club d’en Nat, al centre de Londres. Vol jugar un partit amb ell. O molts, arribat el cas. Diu que s’hi ha fixat perquè sap que fa anys que és el campió local. En Nat, que es descriu com un home de negocis, accepta la proposta i queden per més endavant. En realitat, és un veterà agent del Servei d’Intel·ligència britànic, especialitzat en Rússia. La seva carrera s’acaba i ell ho sap. De fet, està esperant que l’acomiadin; però abans encara li encarreguen una última missió. L’Ed i en Nat juguen a bàdminton, i parlen de política; el primer d’ells apassionadament.

“Un home decent” és una novel·la d’espies, d’agents dobles, de fidelitats i, sobretot, de traïcions. Ningú és qui sembla que és; i les sorpreses estan a l’ordre del dia. A més a més de l’Ed i d’en Nat, també té molt pes específic la dona de l’agent, que es diu Prue. És una famosa advocada que lluita aferrissadament a favor dels drets socials. La parella no passa pel seu millor moment, després d’un temps separats un de l’altra. La impulsiva Steff, la filla de tots dos -que desconeix a què es dedica el seu pare realment-, completa la unitat familiar. El llibre és amè, àgil, amb un gran final i molt visual. No costa imaginar-se la pel·lícula que se’n podria fer. Le Carrré continua en plena forma.

“—Miri —continua, i comença a donar-me explicacions encara que jo no hagi contestat—. Jo no conec el protocol del Club, sap? —Se li alça la veu amb indignació—. Però no és culpa meva. Jo només ho he preguntat a l’Alice. I ella m’ha dit: Demana-l’hi tu mateix, no et mossegarà pas. O sigui que per això l’hi pregunto. —I per si de cas fes falta alguna explicació més—: L’he vist jugar, sap? I he guanyat un parell de persones a qui vostè ha guanyat. I un parell més que l’han guanyat a vostè. Estic força convençut que puc fer un bon partit. Sí. Un molt bon partit, de fet”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Consciència (Teresa Colom)

Any 2070. El món, tal com el coneixem, ha desaparegut. Ja pràcticament ningú surt de casa. Ni per treballar. Ni per comprar. Quasi ni per relacionar-se. Tot és virtual. Aquest futur, dibuixat en un escenari versemblant, potser no està tant lluny del temps que ens ha tocat viure: però fa una mica de por... El converteix en real Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), autora de “Consciència”, publicat per Empúries. Té 206 pàgines.

Una catàstrofe ecològica deixa el món en una situació precària. És per això que la humanitat s’ha hagut de jugar reorganitzar. Nous reptes. Noves mires. Tecnològicament s’ha evolucionat molt. Fins al punt que és possible comprar la immortalitat. El cos desapareix, però la consciència es traspassa a un sistema informàtic. S’allarga la vida cerebral, indefinidament. El llibre se centra en l’experiència de la Laura Verns que, un cop morta, gaudirà (o no) d’una d’aquestes experiències de continuació. Hi ha tres empreses que ofereixen aquest servei, amb tot un seguit de clàusules addicionals. Molts conflictes ètics i morals sobre la taula.

2090. Vint anys després del seu decés físic, alguna cosa amenaça la virtualitat de la Laura. El sistema la té controlada, però haurà d’espavilar-se per esbrinar què la fa perillosa. Estudien desconnectar-la de la xarxa de manera unilateral. Ella creia que tenia tots els seus records controlats, però s'adona hi ha un munt de coses que se li escapen. Colom crea un món angoixant on els objectes quotidians han desaparegut. Només queden quatre relíquies. Tot són hologrames i recreacions. Els ordinadors manen, tot i que al darrere sempre hi ha una ment humana que dona les ordres. Un llibre que fa pensar i plantejar-te moltes coses.

“Davant la mort i la incertesa que suposava, la percepció de risc de les persones queia en picat. El pitjor que li podia passar a qui era traspassat a una computadora era tornar a morir o, més aviat, morir definitivament. O embogir. I, qui podia assegurar que la ment no li fallaria mentre vivia en el seu cos de sempre, com a conseqüència d’una malaltia degenerativa, o de l’estrès, o pel mateix desgast de l’edat? Les persones interessades en la vida de continuació escoltaven amb atenció als comercials i es llegien amb calma les informacions que els facilitaven, però posaven gairebé tot l’interès en allò que les empreses els podien assegurar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El blat tendre (Colette)

Diuen que el primer amor no s’oblida mai. Que perdura per sempre més. Podria ser el cas de la Vinca i en Phil, protagonistes d’”El blat tendre”, de la francesa Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954). El llibre es va publicar per primer cop l’any 1923. Ara el podem llegir en català, gràcies a la traducció de Ramon Folch i Camarasa. Forma part de la nova col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. És curt. Només 191 pàgines.

La Vinca té quinze anys i mig; en Phil, setze i mig. Fa molts estius que les seves famílies comparteixen casa en un poblet de la Bretanya. Han crescut junts i es coneixen molt bé. No són parella, però podrien ser-ho. Ella està profundament enamorada d’ell. Al noi li agrada tenir-la controlada (en termes de possessió), però no s’acaba de comprometre amb ella. Ni viu ni deixar viure. L’autora ens dibuixa una història d’amor adolescent entre un noi amb una actitud dominant i una noia a qui, a estones, ja li va bé que la controlin. Cal tenir en compte que va escriure aquest llibre fa quasi un segle. Per fortuna, les coses han canviat molt en aquest temps.

Colette ens regala una Bretanya idíl·lica, on la Vinca i en Phil han crescut en paral·lel. Els seus cossos han passat de la infantesa a la joventut i s’han fet més complets i atractius als ulls dels altres. També han canviat els sentiments que, per la noia, cada cop són més grans. El problema és que, en aquests moments, el vailet té una altra ocupació major, que el marcarà profundament. L’estiu passa dia a dia amb banys al mar, pesca i excursions. Les vacances s'acaben i la vida rutinària agafarà protagonisme la resta de l’any. Al mes d’octubre, quan tothom marxi cap a casa seva, tornaran a estar allunyats l’una de l’altre. Un llibre interessant sobre l’enamorament i les ganes de viure.

“Potser serà l’any que ve que la Vinca caurà als seus peus i li dirà paraules de dona: «Phil!, no siguis dolent... T’estimo, Phil, fes el que vulguis de mi... Parla’m, Phil...». Però aquest any la Vinca encara conserva la dignitat esquerpa dels infants, resisteix, i a en Phil no li agrada, aquesta resistència. En Philippe mirava la noia esvelta i graciosa, que baixava cap al mar, a aquella hora. No tenia pas més ganes d’acariciar-la que de pegar-li, però la volia confiada, promesa a ell, només, i disponible com aquells tresors que el feien envermellir: pètals secs, bales d’àgata, petxines i granes, estampetes, el rellotget de plata...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La teva ombra (Jordi Nopca)

Infidelitats. Venjances. Amor i odi entre germans. En Pere i en Joan. En Joan i en Pere. Dues persones inquietes, amb gustos força similars. Patidors de mena. Reservats i enigmàtics. Vides que transcorren en paral·lel. Ells dos són els protagonistes principals de “La teva ombra”, de Jordi Nopca (Barcelona, 1983), Primer Premi Proa de Novel·la. Drama i ironia a parts iguals. 511 pàgines plenes de secrets inconfessables.

En Pere és el narrador de la primera part del llibre, titulada “Diòxid de carboni”. Té 25 anys, és el germà petit, i viu amb els seus pares a Barcelona. Li agraden els videojocs, la música electrònica; i col·labora en el projecte d’una pàgina web d’oci i cultura que tot fa pensar que no arribarà enlloc. Troba a faltar a la Laura, que l’ha deixat i no vol saber res més d’ell. La Kate, una 'moguda' violinista anglesa, també ha acabat desapareixent de la seva vida. Nopca data la història a l’estiu del 2010. El narrador de la segona i de la tercera parts, “Una nit romàntica” i “Els amors morts”, és en Joan, el germà gran. Té 28 anys i ja s’ha independitzat. Fa de mestre i és un lector voraç. De la seva vida sentimental se’n sabien poques coses... fins que acaba buidant el pap; i de quina manera.

És impossible explicar més coses sense esguerrar l’argument ni perjudicar els possibles lectors, que segur que en seran molts. L’únic que es pot afegir és que, gràcies al relat d’en Joan, descobrim les ombres ocultes de la vida d’en Pere i comencem a entendre-ho tot. No hi ha casualitats. Des d’un primer moment, tots dos han jugat amb les cartes marcades; sense valorar massa les possibles conseqüències envers l’altre. L’egoisme elevat a la màxima potència. La Kate i la seva amiga Holly poden ser vitals en aquest xoc de trens entre germans. Als dos els agrada escriure, com a la Laura. Per cert, té molta gràcia el ‘saló de bellesa’ del pis de solter d’en Joan. El troba en una habitació quan el lloga (abans hi havia una petita perruqueria) i el deixa tal qual.

Nopca ens apropa una història fresca, amb algun toc lleuger de novel·la negra, i un munt de referències musicals. Em quedo amb “Don’t You Want Me”, de The Human League, que és un dels primers discs que em vaig comprar quan era una criatura. La novel·la està escrita amb un estil àgil, directe, visual i amb un munt de diàlegs -ben treballats- entre els protagonistes. El fet que estigui narrada en primera persona la fa molt propera. També és important que l’autor mantingui algunes incògnites fins a la darrera pàgina. Al final, tot quadra.

“Aquell vespre vaig tornar a començar de zero el llibre que volia escriure. Abans de tancar-me a l’habitació vaig poder esquivar la senyora Noggins, i això potser va acabar incentivant la connexió de sentiments i memòria. Per explicar què havia estat la Kate per a mi vaig haver de recular fins a la monotonia de la vida amb els pares i el projecte frustrat de la pàgina web, la metamorfosi de la cuina, les trucades a Islàndia, les pizzes congelades i la relació difícil amb el senyor Solozábal”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ciutat de Mal (Jaume C. Pons Alorda)

Riuades de semen que ho inunden tot. Vagines fondes com pous. Homes i dones que copulen sense parar. Suor i llàgrimes. Sang que cobreix parets i terra. Cucs de proporcions gegantines que transporten persones amunt i avall. Grumps, muxis, merks i altres animals de companyia sense identificar. Ciutat caòtica i faltada d’humanitat. I un tirà, el Constructor, a qui li encanta prohibir i coartar. Un futur que enamora!

Aquesta societat distòpica i demencial la dibuixa Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) a “Ciutat de Mal”, XXIX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Té 270 pàgines i està publicada per Angle Editorial. No hi ha ni mars ni espais verds, substituïts voluntàriament per entorns artificials d’imitació. Menys problemes. Els aliments també són sintètics. No queda res natural. Disbauxa i exageració a potència màxima. Un ambient enrarit on tot és possible. L’autor dona a la història un ritme trepidant, amb un llenguatge ric, àgil, àcid i amb un munt de paraules que sonen a inventades. Com les dels plats que se serveixen en l’àpat dels Fulkna, que freguen el deliri. La imaginació al poder.

Tres són els principals personatges de “Ciutat de Mal”: Un jove amant de les lletres, una futura mare fugissera i la geperudeta. L’aspirant a escriptor té 30 anys i encara és verge. Frisa per poder conèixer a un artista excels com Iannis de Corfú. Cada cop que obre la boca, algú el talla. Seguim les seves peripècies en primera persona. La noia embarassada vol escapar dels estrictes controls de natalitat. Algú li parla directament (tu), li explica la història. La serventa major de la mansió dels Fulkna, coneguda com la geperudeta, completa aquest triangle viciat. Els Fulkna són la família més benestant de la ciutat. El narrador s’hi refereix com a ‘ella’. Al final, les tres històries conflueixen de manera sublim, confegint un final realment espectacular.

Aquesta obra transgressora i inclassificable ens parla de la vida i de la mort (amb moltes escenes de sexe), però també d'identitat i de conflictes de gènere. No s'oblida del destí, de l’escriptura, de l'art i del món editorial. Pons Alorda fustiga editors, autors estrella i ridiculitza les performance que serveixen per embravir alguns artistes de pa sucat amb oli. Crítiques constants i despietades cap a tot i tothom per acabar d'embolicar un argument original com pocs. Moltes felicitats.

“El gegant negre Jutta té un mèrit: encara que s’hagi escorregut en una lleterada que encara aguanta grumollosa i líquida en una bona part de la platea, es manté ferm, fermíssim: la seva verga descomunal no ha decaigut ni un mil·límetre. Ara la Didi fa una dansa tribal al voltant d’en Jutta, com si aquest fos la seva víctima i ella hagués de picar amb un verí mortal. Els seus moviments de grua, els seus panteixos com de cigala esclafada sota les òrbites d’una estrella circumdant. No va d’hòsties. En el moment oportú, la Didi s’amara del pollot del gegant negre Jutta. Intenta ficar-se’l a la boca, però és impossible per culpa del radi desmesurat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A plena luz (J. R. Moehringer)

Fer les coses amb passió és la millor manera d’arribar a l’excel·lència. Sigui quina sigui la feina que facis. Fins i tot un atracador de bancs pot acabar convertint els seus robatoris en art. És el cas del nord-americà Willie Sutton, batejat popularment com “L’Actor”. Ell és el protagonista indiscutible d’”A plena luz”, l’últim llibre de J. R. Moehringer (Nova York, 1964). Està traduït per Juanjo Estrella i publicat per Duomo Ediciones. Té 473 pàgines.

El 24 de desembre de 1969, Sutton, de 68 anys, va sortir de la presó d’Attica, després de complir-ne disset de condemna. L’endemà, dia de Nadal, el va passar amb un jove reporter i un fotògraf, a petició de la seva advocada. No podia atendre a cap mitjà de comunicació més. Segons Moehringer, l’article que es va publicar va ser poc revelador i contenia diversos errors o mentides. Llavors ell tenia 5 anys. Per això ha decidit ficcionar aquell dia; un dia per reviure tota una vida. El Robbin Hood de Brooklyn, conegut també com el Gandhi dels gàngsters, s’ho mereixia. Només l’any 1931, “L’Actor” (sobrenom que va rebre per la seva bona mà amb les disfresses) va atracar 37 bancs. Van ser quatre dècades de saquejos sense disparar ni una bala i escapant-se tres cops de la presó.

Sempre s’ha dit que la feina ben feta no té fronteres. La de Willie Sutton va ser impecable. Per aquest motiu va tenir una legió de fans brutal; i va acabar fent campanya publicitària per un banc. Un lladre promocionant l’estalvi! De portar-los de corcoll a fer-los la rosca, per diners, està clar, com sempre. A “A plena luz”, Moehringer ens explica el recorregut del malfactor per tota la ciutat de Nova York, acompanyat de Redactor i Fotògraf (no tenen nom ni article) recordant tota la seva vida. Dient (o no) la veritat. Combina els seus anys de jove amb l’actualitat, escrita al llibre en lletra cursiva. Sutton era un home llegit, molt llegit, amant de la jardineria i enamorat de la Bess fins al moll de l’os. Per bé o per mal, ella va acabar marcant la seva existència. Una bona novel·la de lladres i serenos, amb un munt de tortures policials incloses.

Moehringer té una facilitat inusual per explicar històries; per fer-les properes i entenedores, atractives al lector de la primera a l’última pàgina. Atrapa moments de realitat com ningú altre. D’ell ja havia llegit ”Open” (l’extraordinària biografia del tenista André Agassi”, ”El bar de las grandes esperanzas” i “El campeón ha vuelto".

“Poli grande lo sujeta por los tobillos. Poli Más Grande lo sujeta por los brazos. Los dos lo levantan sin esfuerzo, lo suben a la mesa, boca arriba, como un pavo a punto de ser trinchado. Entonces entran más polis en el cubículo. Hay gritos, insultos, mientras lo agarran por los hombros y lo ponen de pie. Alguien empieza a azotar a Willie en la barriga con un tubo de goma. Willie cierra los ojos y grita. Tengo derechos. Ellos le tapan la boca con una especie de mordaza que no es una mordaza. Le golpean las piernas, los muslos, las espinillas. Primero nota, y después oye, que se le parte una rodilla”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dies temibles (A. H. Homes)

Original i inquietant. Ple d’excessos i amb una imaginació desbordant. Ben diferent de tots els llibres que he llegit darrerament. A “Dies temibles”, l'escriptora nord-americana A. M. Homes (Washington DC, 1961) ens regala dotze relats amb moltíssima força. Estan traduïts al català per Elisabet Ràfols Sagués i publicats per Angle Editorial. Són un total de 318 pàgines plenes de situacions extremes, on tot és possible.

Homes fa una crítica furibunda de la societat americana. Ho exagera tot al màxim per fer encara més evident les seves carències. A “Dies temibles”, que dona nom al llibre, dos coneguts es retroben, després de molts anys, en un congrés sobre genocidis. Els pocs supervivents que hi participen critiquen que alguns ponents parlin del tema sense haver viscut l’holocaust en primera persona. L’autora, que no deixa ningú indiferent, també ens explica la història d’un home a qui fan 'candidat' a la presidència del govern en un supermercat, mentre fa la compra en família. Sense cap motiu en concret. Uns minuts abans, havia decidit quedar-se un nadó que estava ‘abandonat’ en una estanteria. La filla petita diu que el vol i se l’emporten. Sense remordiments. Sense massa preguntes. Totes les històries estan plenes d’ironia i d’humor negre, amb un estil molt personal. Marca de la casa.

El somni americà porta a un ‘cowboy’ a Disneyland. Li agraden les pistoles i les cartutxeres des que anava a l’escola. Té parella i una criatura, però fa temps que no és feliç. L’últim cop que ho va aconseguir estava en el citat parc temàtic, acompanyat dels seus pares. Era molt petit. Homes se’n fot de tot. De l’hedonisme excessiu dels rics i de la seva manca d’ètica, de la superficialitat, de les baralles dialèctiques que no condueixen a cap lloc i dels moderníssims menjars líquids que es serveixen en bossetes sota un excés estricte de calories. Restaurants de disseny en tota regla. El relat on apareixen els ossos d’un homo erectus en una casa americana frega la bogeria. Els han enviat al llarg dels anys, en diferents maletes, des de la Xina, sense que els seus propietaris en sabessin res. No és menys kafkiana la història que ens parla d'un xat sobre ocells on tothom va a la seva, sense fer massa cas dels interlocutors. Difícil de llegir i de pair. L’absurd elevat a la màxima potència.

“-Hauria de continuar –diu ell-. Vaig conèixer un paio a Los Angeles, el darrer cowboy, que em volia dur a la missa del gall. Em sembla que m’espera aquest vespre. Ella el deixa al garatge Disneyland; els de seguretat ja havien localitzat el seu cotxe. Surt amb una bossa de plàstic a la mà amb tot el botí de Disneyland junt amb unes cosetes més que ella li havia donat de record. S’asseu al cotxe. Des de dalt de l’edifici de l’aparcament té una bona vista dels focs artificials del vespre –Creu en la Màgia-, el castell de la Bella Dorment es converteix en un país de les meravelles hivernal, l’aire està carregat de sorpresa i admiració, i al final, quan sona la música nadalenca, baixa flotant la neu artificial”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La batalla d'Occident (Éric Vuillard)

Els preparen des de ben petits per ser carn de canó. Per posar-los a primera línia de foc. Els dirigents sempre evitaran trepitjar el camp de batalla. Molts dels soldats, no en sortiran mai. Els toca fer la guerra per imperatiu legal. Sense protestar. De vegades, els petits guerrers ni arriben a saber quins són els motius de la seva aferrissada lluita. Es limiten a complir ordres dels de dalt, asseguts de manera còmode en els seus sofàs.

Un dia està a la plaça del seu poble amb la seva xicota. Gaudint de la vida. I, l’endemà, criant malves. Mort per una bala enemiga. El relat d’aquest petit instant; de l’instant en majúscules, de l’abans de..., d’aquell moment que ho canvia tot, és patrimoni exclusiu d’Éric Vuillard (Lió, 1968). De la més petita anècdota en fa art. Deixa clar que tots som joguets en mans dels que manen. “La batalla d’Occident” és una altra joia de l’escriptor francès, que ja ens va enamorar amb "14 de juliol" i "L’ordre del dia". Com els dos llibres anteriors, està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Edicions 62. Amb la ironia com a principal aliada, relata petits moments de la primera Gran Guerra, entre els anys 1914 i 1918. Petits detonants.

En només 150 pàgines, Vuillard retrata diverses jornades decisives de la Primera Guerra Mundial, la majoria protagonitzades per persones anònimes, aquelles que no surten mai en els llibres d’història. Són retrats íntims, amb escenes èpiques i commovedores. L’autor fa un relat molt personal de la barbàrie i de les seves conseqüències; de l’ambició d’un estrateg alemany (obsessionat pels combats i les batalles) a l’assassinat d’un arxiduc; de l’ofensiva del Camí de les Dames a la batalla del Somme, on hi va haver més d’un milió de morts, ferits i desapareguts. A més a més del cost humà, la Guerra també va tenir un altíssim cost econòmic, convertint-se en la primera de la revolució industrial.

“Però no és cap joc. La selecció és ferotge. Es trien els estudiants com avui es trien les vaques xaroleses. Neix tota una ciència de la contractació. Es recluten alumnes seriosos i brillants, lluny del furor o de l’impetus. La guerra es deslliga quasi totalment de l’ordre antic. Domina la raó, és a dir el temps, el nombre i la suma glaçada de les forces. Calen bons capitans, bons lloctinents, calen excavadors, mariscals, cantiners, cavalls, cofurnes, uniformes i trompetes. Ara tot això encapçala una columna o una fila de despeses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ganivet (Jo Nesbø)

El noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) fa patir com mai a Harry Hole, el seu policia estrella. A “Ganivet”, el dotzè llibre que protagonitza, el maltracta fins a punts insospitats. És quasi impossible fer-lo caure més baix. El descens a l’infern de l’exinspector no té aturador. La novel·la, traduïda al català per Meritxell Salvany Balada, té 665 pàgines i està publicada per l’editorial Proa. Una bomba de rellotgeria.

Hole passa pel seu pitjor moment en molts anys. Li és impossible viure sense la Rakel, l’única dona a qui ha estimat de veritat. Després que ella el deixés, va decidir refugiar-se en l’alcohol, el seu vell i íntim amic. Ni la feina l’ajuda. La seva cap, la Katrine, el té ocupat en casos menors, lluny dels focus mediàtics. No és gens fàcil per a ell. Quan torna a aparèixer en escena l’Svein Finne, alies El Promès, comença a carregar piles. Molt a poc a poc. El violador torna a estar en llibertat, després de vint anys de condemna. És el primer gran criminal que Hole va arrestar i tem que, ara que és lliure, vulgui venjar-se d’ell. D’ell o d’algun dels seus familiars, com la Rakel o l’Oleg. Ha de tenir els ulls ben oberts. No se’n refia ni un pèl.

El dia que en Hole s’aixeca amb una ressaca terrible, les mans tacades de sang i un buit immens en la memòria ... comença el principi del final! A partir d’aquell moment, ha d’intentar descobrir què ha fet en les darreres hores. Com que està apartat del servei, haurà de treballar per lliure. No hauria de tenir placa ni pistola, però en el seu moment es va ‘oblidar’ tornar-les. L’única ajuda directa que té l’exinspector és la Kaja, amb qui havia treballat anys enrere. En l’actualitat, està fora del cos. Quan necessita que busquin ADN en algunes de les proves que va recollint, també compta amb la col·laboració de la tècnica l’Alexandra Sturdza. “Ganivet” és un llibre llarg i ple de diàlegs; amb uns personatges ben dibuixats i moltíssima intriga. Nesbø, que és tot un mag del suspens, sap mantenir l’emoció fins a les últimes pàgines.

Com en tots els llibres protagonitzats per Hole, en aquest també hi ha un munt de referències musicals, amb The Ramones al capdavant. L’exinspector havia regentat un bar, el Jealousy, on la música era igual o fins i tot més important que les copes que hi servien. En aquests temps difícils, els discos continuen sent un dels seus pocs refugis vàlids. Molt poc on agafar-se...

"En Bjørn Holm s’havia plantat davant del Jealousy, a Grünerløkka. Quan en va haver obert la porta i va sentir la música que en sortia va saber que probablement el trobaria allà. Va estirar el cotxet i es va esmunyir a l’interior del local pràcticament buit, ni massa gran ni massa esquifit, i que recordava els pubs anglesos, amb aquelles taules de fusta més aviat senzilles, la barra imponent i uns quants reservats a tocar de la paret. Amb prou feines eren les cinc, però al vespre ja s’hauria omplert. En el breu lapse en què l’Øystein Eikeland i en Harry havien portat el local, havien aconseguit fer-ne un espai d’oci d’aquells que no abundaven: un lloc on la gent hi anava per escoltar la música que sortia dels altaveus; res de discjòqueis sofisticats, sinó cançons triades per als vespres temàtics que s’anunciaven cada setmana en una pissarra que tenien fora”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Banderes dels altres (J. N. Santaeulàlia)

En Jepi Gual sempre ha tingut les idees clares. Des que era petit. Quan el seu tiet Tavi se’n va anar a la guerra, li va demanar que no perdés de vista la seva bicicleta. Hauria matat per fer-lo content. Fill d’una família republicana represaliada, treu forces d’on no en té per arribar més lluny que els altres. És un dels protagonistes de “Banderes dels altres”, de J. N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955). Està publicat per Proa i té 272 pàgines.

Ja més gran, en Jepi comença a sortir amb la filla d’un ric empresari de l’altra bàndol. El pare prohibeix ràpidament la relació. La diferència de classe, i també política, entre uns i altres, és abismal. Per aquest motiu, el noi deixa els estudis i comença a treballar de valent, de sol a sol. El seu objectiu és crear una fàbrica pròspera, amb un munt de treballadors. Si ho aconsegueix, potser podrà tornar a festejar amb qui està convençut que és la dona de la seva vida. El llibre, que ens parla de sacrifici, de somnis, d’odi i d’amor, entre altres coses, complementa “Sorra vermella”, l’anterior títol d’aquest autor. És la història d’una família banyolina (imaginària, però inspirada en una de real) que intenta progressar en la Catalunya classista i dividida dels anys cinquanta i seixanta. De fet, l’obra està datada entre el 1936 i el 1975.

També és molt interessant l’episodi que protagonitza la Carmina. Serveix en una torre d’una família benestant, instal·lada a la zona alta de Barcelona. Acaben de matar al seu cap. Poc abans, l’Eladi, que li feia de xofer, va plegar per tancar files amb la CNT. Quan se’n va, la Carmina li diu que no cal que torni mai més. Ja no serà benvingut. Al final, la seva intervenció serà vital per la Paula, una de les filles de l’empresari ajusticiat. Regals per pagar favors, putes que ho saben tot, negocis mig clandestins, moros que donen suport a Franco i roben als més pobres, persones mortes de por per la possibilitat de perdre-ho tot en un tancar i obrir d'ulls... Anècdotes, amb diferents referències cinematogràfiques, per descriure traumes familiars inoblidables. Catalunya estava plena de senyeres, fins que arriben els nacionals i, per pànic, les canvien per les banderes dels altres.

“Vam pujar al tramvia, que anava mig buit. Durant el trajecte cap al centre, la Paula a penes va obrir la boca. Vam baixar a la plaça Catalunya. Mirava d’imaginar-me, tot caminant amb ella cap a la Boqueria, quina impressió li feien les Rambles, amb milicians amunt i avall, parets cobertes de cartells contra el feixisme, balcons amb banderes catalanes i roig-i-negres. Pels vials laterals pujaven i baixaven automòbils conduïts per tabalots que fins feia quatre dies no tenien ni una bicicleta, i que ara, ufanosos amb les joguines noves, se saludaven entre ells tocant la botzina i aixecant el puny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'home llop i altres contes (Boris Vian)

Un mag que mossega un llop. És l’home qui queixala a la bèstia i no a l’inrevés. I l’animal, que es transforma en persona quan hi ha lluna plena, es converteix en algú pitjor. De mamífer herbívor, a assassí accidental, provocat per homínids indesitjables. “L’home llop” obre el llibre de contes del francès Boris Vian (1920-1959), publicat per Viena Edicions. La traducció al català és de Jordi Martín Lloret.

L’estil de Vian (autor de “L’escuma dels dies”), és inconfusible. La majoria dels seus contes es mouen sense complexos entre l’absurd i l’exageració. Capgira la realitat, porta les situacions al límit, provoca al lector i juga amb ell, sense aturador. La seva imaginació no té fronteres. Res li fa basarda. Sota la seva ploma, qualsevol cosa és possible. A “L’amor és cec”, per exemple, aconsegueix que la gent vagi despullada pel carrer –i s’entengui tothom amb tothom- aprofitant una boira baixa que converteix en invisible una petita ciutat. Un jove carnisser, amb un ganivet esmolat, i una espia que es nega a allitar-se amb un home important per treure-li informació protagonitzen “Marsella es començava despertar”, un relat fosc com el carbó.

A “Els gossos, el desig i la mort”, un taxista es veu superat per una clienta que, després d’apartar-lo i posar-se al volant, comença a conduir com una boja per la ciutat. Intenta atropellar qualsevol ésser viu que li surt al pas. Una noia jove que està a punt de llençar-se des d'un pont marca l’acció a “Una història trista”, amb un final que voreja la comicitat. “El voyeur” és molt pervers, amb el sinistre encarregat d’un hotel de muntanya i tres esquiadores aparentment innocents. Completen el llibre “Un cor d’or”, “Les muralles del sud”, “M’ha trucat en Martin”, “Els de pega”, “El pensador”, “Surprise-party a can Léobille” i “El perill dels clàssics”, amb una jove alumna que col·loca al seu professor en un atzucac quan li demana en què està treballant actualment. El llibre, que té 184 pàgines, forma part de la col·lecció El Cercle de Viena. S’ha publicat coincidint amb el centenari del naixement del polifacètic autor francès.

“La nit de lluna plena es va despertar bruscament tremolant de febre, amb una intensa impressió de fred. Mentre es fregava els ulls, el va sorprendre l’efecte estrany que sentia i va buscar una llum. De seguida va encendre el magnífic far heretat feia uns quants mesos d’un Mercedes embogit, i la resplendor enlluernadora de l’aparell va il·luminar els racons de la cova. Titubejant, es va acostar al retrovisor fixat damunt del tocador. S’estranyava de trobar-se dret sobre les potes de darrere —però encara es va sorprendre molt més quan els ulls li van topar amb la seva imatge: des del mirallet rodó li plantava cara un rostre estrany, blanquinós, sense pèls, on només dos ulls preciosos de robí li recordaven l’aspecte d’abans”.

Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

Tres pisos (Eshkol Nevo)

Tres pisos d’una mateixa comunitat en un barri dels afores de Tel Aviv. Tres famílies. Moltes històries darrere de cada porta. Personals, fosques i ben diferents. Secrets inconfessables. ¿Què amaguen els teus veïns? ¿Què amagues tu? “Tres pisos”, de l’israelià Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971) transita magistralment sobre la comunicació en les relacions humanes. El llibre, traduït per Eulàlia Sariola, està publicat per Duomo Ediciones. Té 284 pàgines.

Les tres peces que configuren el llibre estan mínimament relacionades. La nena de la primera, l'Ofri, coincideix al parc amb la Liri, la filla de la Hani, protagonista de la segona. I la Débora, exjutgessa, eix central de la tercera, viu en el mateix bloc que elles. L’Ofri és la filla de l’Arnon i de l’Ayelet. Passa estones a casa d'en Hermann i de la Ruth, els veïns del davant. Un dia, succeeix alguna cosa que provoca que la nena canviï la seva manera d’actuar. L’Arnon explica la història a un amic, assegut a la taula d’un bar. Només parla ell. És el narrador. L’Arnon està a punt d’embogir per esbrinar què li ha pogut passar a la seva petita. Critica moltes coses dels altres, però potser és ell qui s’hauria d’avergonyir per capítols del seu passat; i també del seu present més immediat. De vegades, perd el món de vista.

L’Arnon parla. La Hani envia una carta interminable a la Neta, una amiga a qui fa molt temps que no veu. Vol posar negre sobre blanc allò que pensa, per tenir-ne una visió més nítida i acurada. Les coses no li acaben d’anar massa bé a casa, sobretot amb el seu marit, i en vol deixar constància. La irrupció del seu cunyat, l’Asaf –a qui busquen per estafa- ho complica tot una mica més. Una conversa, una carta, i, finalment, trucades a un contestador. La Débora s’ha quedat vídua i decideix acomiadar-se del seu exmarit, jutge com ella, amb missatges de veu. Fa anys que no sap res del seu fill Adar i pateix molt. Ara que ja està jubilada, i sola, veu les coses d’una manera diferent. I comença a col·laborar en tasques solidàries. L’aparició d’en Mijael Adelman a la seva vida marcarà un punt i a part en els anys que li queden per viure. Grans personatges i sentiments a flor de pell.

D’Eskhol Nevo ja havia llegit "La simetría de los deseos", un llibre excepcional. L'israelià també ha escrit "Los destinos invisibles" i "Los amores solitarios", també publicats per Duomo.

“Te ahorro los detalles. La verdad es que hay poco que describir. Digamos que estuvo muy lejos de mis fantasías. Todo se desenvolvió lentamente, pero no con una lentitud emocionante. Una lentitud torpe. No funcionó. Sin las chancletas y el vestido, parecía pequeña y frágil, lo que me hizo ser precavido. No sabía muy bien qué hacer con mi corpachón para no aplastarla debajo de mí. No olvides que hace veinte años que no estoy con otra mujer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

El club dels sibarites (Junichirõ Tanizaki)

Hi ha gent que menja per viure. I també gent que viu només per menjar. Aquest és el cas dels cinc aristòcrates que formen part d’”El Club dels sibarites”, publicat per Viena Edicions. El japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1956) el va escriure l’any 1919, abans que comencessin a repartir-se les famoses estrelles Michelin i que els cuiners fossin comparats amb Deus. La traducció és d’Albert Nolla.

L’obsessió dels protagonistes pel menjar és malaltissa. Es reuneixen quasi cada dia del món per degustar els plats més exquisits, però mai no en tenen prou. Tot els sembla insuficient, vacu, repetit. Ja res els sorprèn. El plaer més sublim se’ls resisteix un dia sí un altre també. El Comte G, al capdavant d’aquest club de llefiscosos llepafils, és qui més s’esforça per trobar una menja per guanyar-se als seus companys de societat gastronòmica. Pagaria qualsevol preu. Habitualment, es reuneixen a casa d’ell, a Tòquio, però també visiten un munt de restaurants. La situació canvia radicalment quan el Comte entra en un misteriós edifici on, suposadament, preparen els millors plats de la cuina xinesa, molt apreciada al Japó.

Hi ha qui diu que s’ha de llegir aquesta fantàstica
història amb la panxa plena. No hi estic d’acord. Tanizaki crea una atmosfera tan perversa i enrarida que et fa perdre la gana de cop. La part final del llibre, que té 120 pàgines, és surrealisme en estat pur. En els plats que ens presenten no queda clara la diferència entre el continent i el contingut. Res és el que sembla. Tot es fusiona. Desapareixen els límits. Qualsevol cosa és possible... És veritat, però, que les invencions d’alguns cuiners actuals no estarien tan lluny del que va imaginar l’autor fa una pila d’anys. Com a mínim als meus ulls, els membres del Club dels Sibarites queden com homes pedants i primitius, amb panxes prominents i un únic objectiu a la vida: menjar fins a explotar; si és a taula, millor.

“Com que eren tan estrambòtics, el club només tenia cinc membres. Quan tenien temps —de fet, en tenien sempre, o sigui que era gairebé cada dia—, es reunien a casa d’algun dels cinc o a la seu del club, i es passaven la tarda jugant a cartes. Jugaven al hanaawase, a l’inoshikachō, al bridge, al napoleó, al pòquer, al vint-i-u, al cinc-cents... Eren uns grans experts en tots aquests jocs i hi apostaven fort. Quan es feia fosc, ajuntaven tots els diners que havien arreplegat amb les apostes per sufragar el tiberi que havien de fer tot seguit. Tant podien quedar-se a sopar a la casa on eren com sortir per anar a algun restaurant de la ciutat. Ara bé, amb el temps es van cansar de menjar als restaurants més famosos del centre de Tòquio”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El crit (Blanca Busquets)

Decideix fer el salt a la seva parella el dia 17 d’agost de 2017. Per què no un dia abans o la setmana següent? Per què s'allita en un hotel de la Rambla de Barcelona i no en un altre de Sarrià, per exemple. El ‘qui’ també podria ser diferent, però s’entén que està més meditat. Creure o no creure en les casualitats, aquesta és la qüestió. Judit, diria que estaves en el lloc menys adequat en el pitjor moment!

La Judit és un dels sis personatges principals d’”El Crit”, l’última novel·la de la Blanca Busquets (Barcelona, 1961). El llibre té 231 pàgines i està publicat per Proa. L’entramat de personatges que crea l’autora és apassionant. Tot quadra a la perfecció. He fet un gràfic, ple de fletxes, per estudiar una mica més en les relacions que els uneixen, de manera directa o indirecta. Els sis estan connectats com a mínim amb tres persones més. A banda de la Judit, tenen molt pes específic l’Eduard, la Xènia, en Gerard, la Matilde i en Martí. Professors, activistes, relacions públiques, psicòlogues i estudiants intentant ser feliços en temps convulsos, després de l’atemptat de la Rambla, del referèndum de l’1 d’Octubre i de l’autoproclamada República Catalana, entre d'altres fets històrics dels darrers anys.

Hi ha diversos personatges d’”El crit” que necessiten tenir més d’una parella alhora per ser feliços. Relacions extramatrimonials en què la diferència d’edat o la condició social compten poc o res. Fa la sensació que sense un/a amant, de pagament o no, segons el cas, sigui impossible avançar adequadament. Malgrat tot, no es detecta culpa. Els implicats semblen estar convençuts dels passos que donen, pensant en ells mateixos i sense fixar-se massa en els altres. En anys obscurs, amb presos polítics i exiliats, deixa entendre l’autora, cal tenir el cap ben ocupat. No tots els protagonistes, però, són favorables a la independència. N’hi ha que sí, n’hi ha que no i n’hi ha que ni tan sols s’ho plantegen. Això sí, les consultes dels psicòlegs estan pleníssimes. Massa frustració en l’ambient... I sinóç que li preguntin a la Matilde, que està fent l’agost.

“Va ser l’Adelaida qui li va presentar en Borràs. El senyor Borràs. En Gerard li havia explicat a què es dedicava, la seva feina de buidar armaris de morts, una manera com una altra de guanyar-se la vida, va dir. A ella li va fer gràcia com, de fet, en feia a tothom, excepte a la mare i a l’oncle, sobretot a l’oncle, que alguna vegada li havia dit que no podia ser que un noi com ell no tingués estudis i es dediqués a aquella bajanada, com deia ell. És veritat que s’estimaven molt, però l’oncle Francesc el renyava sovint. Li deia coses com que tots estem obligats a intentar canviar el món d’alguna manera, i que, per aconseguir-ho, s’han de llegir molts llibres”.

Bona setmana a totes i a tots.

El secret de l'om (Tana French)

Tothom té sort, fins que deixa de tenir-ne. Ho sap perfectament en Toby Hennessy, protagonista de “El secret de l’om”, de la nord-irlandesa Tana French (Vermont, EUA, 1973). Era el típic noi que sempre sortia triomfant de qualsevol contratemps, pel seu saber estar i la seva cara bonica. Fins que un dia uns lladres entren a casa seva, el roben i el deixen pràcticament mort. A partir d’aquí, tot canvia. Mala peça al teler.

El personatge d’en Toby està molt ben treballat psicològicament. És profund i amb un munt de capes. Després de rebre un fort cop al cap, comença a tenir molts dubtes. Hi ha coses que no recorda i les circumstàncies que l’envolten, que cada cop són pitjors, no l’ajuden gens ni mica. Per intentar recuperar-se i tornar a ser el d’abans, s’instal·la a la Casa de l'Heura, als afores de Dublín, que és on viu el seu tiet solter, l'Hugo. S'està morint. Com que està sol i té un tumor al cervell, decideix cuidar-lo. Li queden pocs mesos de vida. S’hi instal·la amb la Melissa, la seva bondadosa xicota. Jo no la deixaria escapar per res del món. Sempre ho entén tot i li fa costat. Sense condicions. Fins i tot en els pitjors moments. En aquesta casa, en Toby hi ha passat un munt de bons estius, acompanyat de la Susanna i en Leon, els seus cosins.

Un dia, de manera inesperada, mentre està jugant, un dels fills de la Susanna troba un crani humà a l’om que hi ha en el jardí de la casa. Criden a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda, i comencen les investigacions. Tots són sospitosos, del primer a l’últim. L’Hugo, la Susanna, en Leon i el mateix Toby, que recela de tot. Fins i tot s’arriba a plantejar si l’assassí no és ell mateix. French ens regala una història molt ben trenada, plena de girs inesperats, que manté l’emoció fins a l’últim moment. Són 621 pàgines sense aturador, que compten amb el beneplàcit de Stephen King. El rei del misteri ha dit d' “El secret de l’om" que és “una gran obra d’una gran escriptora. Quina sort, per als lectors”. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Llegint aquesta novel·la, m'ho he passat pipa.

"Devia arribar a casa sense novetat; així i tot, ¿com sé, com puc saber el que passava més enllà del meu angle de visió, qui podia estar vigilant des dels portals, què podia sortir de les ombres per acostar-se sigil·losament per darrere? Però, en qualsevol cas, devia arribar a casa sense que passés res d’alarmant. Em devia cruspir el menjar indi i potser vaig mirar alguna cosa a Netflix (malgrat que hauria estat massa borratxo per seguir la trama?), o potser vaig jugar a l’Xbox (tot i que em sembla poc probable; després d’aquests darrers dies, estava fins al capdamunt de l’Xbox). Em devia oblidar de posar l’alarma: malgrat viure a la planta baixa, només em molestava a posar-la la meitat de les vegades; la finestra de la cuina no tancava bé, i si el vent bufava en una direcció determinada vibrava i disparava l’alarma histèricament, i tampoc és que visqués en una selva urbana amb alts índexs de delinqüència. A més, en algun moment em devia posar el pijama i em devia ficar al llit, i devia dormir la borratxera d’allò més tranquil".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No hi ha llum sota la neu (Jordi Llobregat)

Una peça de puzle amb una cova fosca i inhòspita. Una altra peça amb una cel·la freda i silenciosa d’un seminari. Una tercera amb una subinspectora de policia. I així fins a completar el trencaclosques. A “No hi ha llum sota la neu”, Jordi Llobregat (València, 1971) ens dona la informació en comptagotes, de manera voluntàriament inconnexa, amb salts temporals, per després lligar-ho tot. Sembrar per recollir.

La protagonista d’aquesta novel·la negra és la subinspectora Álex Serra, un personatge torturat fins al moll de l’os. Pateix atacs de pànic i d’ansietat i, quan comença el llibre, està de baixa per haver disparat a un company per l’esquena. Els tranquil·litzants l’ajuden a ser una mica més persona. Quan menys s’ho esperava, li tornen la placa i la pistola i l’envien als Pirineus per investigar un cas d’assassinat. Ella s’havia criat en un poblet proper. Coneix el territori. El cos de la víctima està submergit en una piscina del complex que s’està construint a l’estació de la Vall de Beau. Ha de ser el pal de paller de la candidatura hispano-francesa als Jocs Olímpics d’Hivern, que rep sabotatges constants per part d’un grup ecologista. Publicitat, la mínima. Prioritat màxima. Amb la política no s’hi juga! Per esbrinar qui és l’assassí –que continuarà matant- l’Álex comptarà amb el suport del tinent francès Jean Cassel.

“No hi ha llum sota la neu” és un llibre apassionant, amb personatges molt ben treballats –entre ells la mateixa muntanya i el silenci- i una trama, plena de girs, que s’aguanta fins al final. Llobregat ens parla d’un munt de coses a la vegada, amb constants viatges cap al passat. Quan mira cap enrere ho fa a través del diari de la Raquel, que explica les seves duríssimes vivències en una colònia industrial, la dels Dalmau, coincidint amb la part final de la Segona Guerra Mundial. En aquell temps, entre 15 mil i 20 jueus van creuar els Pirineus per intentar evitar una mort pràcticament segura. En el present, l’Álex i en Cassel no ho tenen fàcil per seguir la pista de l’assassí, que sempre va un parell de passes per davant d’ells. La Vila i l’Alain, dos grans secundaris, ajuden molt, però no n’hi ha prou.

En el rerefons de tot, hi ha la desaparició de la Lia, la germana de l’Álex. Passen els anys –totes dues eren petites- i continua sentint-se igual de culpable. El temps no cura. En els moments més complicats, a la subinspectora sempre l’acompanya un llop, real i irreal a la vegada; consciència i desesperació a part iguals. El llibre està traduït al català per Núria Parés Sellarès, està publicat per Columna i té 544 pàgines. El final de “No hi ha llum sota la neu” és tancat, però m’atreviria a dir que el personatge de l’Álex tindrà continuïtat. Hi ha unes desaparicions que algú ha d’investigar, com més aviat millor. I ningú ho faria millor que ella, amb llop inclòs. Molt recomanable.

“Va intentar pensar en alguna cosa que la distragués, però el seu cap no parava d’imaginar-se històries horripilants. Amb la colla no havien pogut explorar tots els túnels del búnquer, i patia per si hi havia algú per allà amagat esperant que s’adormís. Va mirar cap a les ombres i va empassar saliva.
A mitjanit, va començar a notar que el cansament podia més que ella i va decidir ficar-se, amb una de les mantes velles, en un dels forats que servien per emmagatzemar munició. Amb prou feines hi cabia, però era un refugi i la feia sentir més segura. Va ser llavors quan la llum de la llanterna es va esgrogueir i, al cap de poc, es va apagar. La va sacsejar, però no va servir de res; l’havia tingut encesa tota l’estona i les piles s’havien acabat. Va notar que una fiblada de por li recorria el cos. Sempre havia odiat la foscor. Però tot d’una va recordar, molt alleujada, que tenia unes piles noves a la bossa que havia dut. Només havia d’anar-la a buscar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La cara nord del cor (Dolores Redondo)

No sé si han estat els lutin els que m’han ajudat a llegir “La cara nord del cor” quasi d’una tirada. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb Amaia Salazar. L’escriptora Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) col·loca la seva policia estrella als Estats Units, l’any 2005, molt abans dels crims de la vall de Batzan. El llibre està traduït al català per Núria Parés i Sellarès i publicat per Columna Edicions. Té 686 pàgines.

En ser una preqüela, no és necessari haver llegit la trilogia de Redondo per seguir aquest últim llibre, però jo ho recomanaria. L’Amaia té 25 anys, és subinspectora de la Policia Foral de Navarra i participa en un curs d’intercanvi per a agents de l’Europol a l’Acadèmia de l’FBI. L’imparteix l’enigmàtic Aloisius Dupree, a qui ja coneixem des de fa temps. En les novel·les anteriors, ella li havia trucat més d’un cop per demanar-li consell. És un home torturat, amb un complicadíssim món interior. Dupree també ha estat al costat fosc, com la nostra protagonista. Descobrirem per què. Les aventures que viuen tots dos junts no tenen aturador. El nord-americà sempre porta a sobre un gris-gris, amulet vodú de protecció. Raonament, màgia i cultures ancestrals a parts iguals.

L’Amaia destaca entre els policies que fan el curs d’intercanvi i ràpidament és ‘reclutada’ per l’FBI, que fa temps que va darrere d’un assassí en sèrie batejat amb el nom del ‘Compositor’. Actua just després de grans desastres naturals, matant famílies senceres. Sempre estan formades per pare, mare, àvia, dos fills i una filla. Per seguir-li el rastre, un equip d’investigació dirigit per Dupree es desplaça a Nova Orleans, just abans del Katrina, el pitjor huracà de la història de la ciutat. Ho fa acompanyat de la subinspectora Salazar. D’ella n’espera moltes coses. La seva intuïció, connectada amb les tradicions antropològiques, la fan infal·lible. Amb el pas del temps se n’adonarà que el seu cap no ha estat del tot sincer amb ella. La vol per aturar el “Compositor”, però també perquè l’ajudi a resoldre un cas d’un passat que mai ha pogut oblidar. El va tocar de ben a prop.

Paral·lelament, se’ns explica que, quan tenia dotze anys, l’Amaia va estar perduda pel bosc durant setze hores. La van trobar a trenta quilòmetres, desmaiada sota la intensa pluja. En aquest llibre, la subinspectora també s’enfronta a la por i als records de la seva infantesa, plena de fantasmes, amb una mare que la volia morta com abans millor al capdavant. Una trucada de la seva tieta Engrasi des d’Elizondo ho fa tot encara més complicat. Redondo ho ha tornat a aconseguir. “La cara nord del cor” t’atrapa des d’un primer moment i ja no et deixa escapar. Com és habitual, els Gaueko tenen una feinada de por. Molt recomanable. En vull més. I, si pot ser, aviat.

"L’Engrasi no va dir res, no podia. Es notava el cor a la gola, aclaparant-la amb tot el que volia dir però no deia. Va fer un petó a la nena i va assentir mentre l’estirava de la mà per emprendre el camí de tornada. Abans de sortir de la protecció que els oferia l’arbre, l’Engrasi es va girar, com si algú l’hagués cridat. La Rosario la mirava des de la finestra. Tenia la meitat de la cara velada per la foscor de l’exterior, però els llums intermitents de l’arbre li van permetre veure un instant el seu somriure i una picada d’ullet. L’Engrasi va estrènyer la mà de l’Amaia i la va estirar cap al carrer mentre la tendresa que l’ofegava un instant abans es transformava en pura ràbia, i ho havia d’admetre, en temor".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Aquell estiu sufocant (Eduard von Keyserling)

Tirar pedra i amagar la mà. Fer en privat el contrari del que es propugna en públic. Actuar sempre amb una clara doble moral. De tot això ens en parla l’alemany d’origen letó Eduard von Keyserling (1855-1918) a “Aquell estiu sufocant”, publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Clara Formosa i forma part de la nova col·lecció Petits Plaers. Té 112 pàgines i desemmascara la falsa moralitat de l’alta societat del 1900.

El protagonista d’aquesta història costumista és en Bill, fill d’una família aristocràtica. Ha suspès els exàmens d’accés a la universitat i el seu pare, autoritari com pocs, el deixa sense vacances. La mare i els germans se’n van a la platja. Ell s’ha de quedar estudiant, amb el seu progenitor i les seves cosines, en una finca familiar. Al pare el coneix ben poc. La relació sempre ha estat distant i marcada pel principi d’autoritat. És estiu. Fa molta calor. Sortir, passejar i gaudir de la natura ve més de gust que passar-se el dia envoltat de llibres. En Bill observa i, quan pot, s’apropa a les cosines. La més petita li fa bullir la sang. Sentiments i emocions a flor de pell.

Von Kayserling ens explica els canvis interiors que assalten en Bill quan veu que el seu pare no és aigua clara. L’ha educat sota unes normes socials molt rígides; que el seu genitor incompleix –no explicarem ni com ni quan- sempre que ho considera oportú. Ell intenta combinar l’estudi amb les sortides ocasionals amb el masover o amb les citades cosines. Amb un estil auster i sense grans recursos literaris, l’autor d’”Aquell estiu sufocant” acaba retratant un petit moment de la vida quotidiana d’un petit grup de persones, que acompanya amb acurades descripcions dels escenaris que els envolten. Un altre petit plaer...

“Vaig córrer al despatx del meu pare, vaig obrir la porta amb recel i em vaig quedar allà dret, immòbil. Passava una cosa inexplicable. El meu pare, amb el seu vestit d’etiqueta, estava assegut a la gran butaca de l’escriptori. Amb els colzes apuntalats sobre els genolls, amagava la cara entre les mans, insòlitament arraulit i plorava. Ho vaig veure clar: plorava; les espatlles tenien unes lleus convulsions, el front es crispava, els cabells estaven una mica despentinats, el safir del dit de la mà oberta sobre la cara brillava per un raig de sol que es filtrava entre les cortines. La por es va apoderar de mi, una por com la que sentim en un malson, quan tenim davant nostre l’impossible”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy