dimarts, agost 26, 2014

Que l'èxit no es mengi l'enteniment!


Feia temps que una pel·lícula no em donava tan bon rotllo. A "Begin Again", Keira Knightley i Mark Ruffalo estan sensacionals. John Carney, el director de "Once" (2006), ho ha tornat a aconseguir. Estem davant d'una bona reflexió sobre la volatilitat del món de la música, l'èxit, la dictadura de les discogràfiques i, per si fos poc, sobre les relacions personals. Tot està explicat amb elegància i un munt d'optimisme.

Per sobre de tot, "Begin Again" és la història de la Gretta (Knightley) i d'en Dan (Ruffalo). Tots dos estan enamorats de la música. Ella, que compon, va arribar fa uns mesos a Nova York, acompanyada de la seva parella, un músic que es veu superat per l'èxit. La Gretta té una visió molt més romàntica, sempre fidel al seu estil. En Dan és un productor en hores baixes, tot i que temps enrere va ser el descobridor de grans talents, com el raper CeeLo Green, que s'interpreta a ell mateix. Un altre raper, Mos Def, és el soci d'en Dan a la discogràfica. Al xicot de la Gretta, que es diu Dave, l'interpreta Adam Levine, el cantant del grup Maroon 5. Per cert, m'ha sorprès moltíssim com canta la Knightley. Ho fa francament bé.

Tant la Gretta com en Dan intenten sobreviure en el difícil món de la música tot buscant una segona oportunitat. Si arriba, no la desaprofitaran. En Dan ja està cansat de caminar pel costat fosc de la vida, després de separar-se i d'estar força allunyat de la seva filla. A la seva ex la interpreta Catherine Keener -una actriu que m'encanta- i a la noia una prometedora Hailee Steinfeld. En definitiva, "Begin Again" és una pel·lícula honesta i sentimental, que et deixa amb un somriure a la boca. Per a mi, és un dels millors títols d'aquest estiu a la cartellera.

"LOS GUARDIANES DE LA GALAXIA"

Me la van recomanar via Twitter i he de dir que m'ho va fer passar pipa. Em refereixo a "Guardianes de la Galaxia", una pel·lícula que mai m'hauria plantejat anar a veure al cinema, encara menys després de veure el seu cartell. Greu error! Estem davant del títol de superherois més divertit dels últims temps, amb uns personatges molt ben trobats, de la factoria Marvel, està clar. Dues hores de diversió total.

El cinquet protagonista està encapçalat pel caçarecompenses Peter Quill (Chris Pratt) i per la Gamora, la filla del supermalvat Thanos. La interpreta la guapíssima Zoe Saldana, pintada de verd. Quina llàstima... Els altres tres són un ós rentador molt intel·ligent, sempre rifle en mà; en Groot (un humanoide amb forma d'arbre); i el venjatiu Drax the Destroyer, que va darrere del pare de la Gamora, que va matar la seva família. Les circumstàncies fan que s'aliïn tots cinc, en contra d'un enemic encara pitjor. Gran homenatge del director James Gunn al walkman, a través de la música que escolta en Peter, que són grans èxits dels anys setanta i vuitanta. Precisament, la música i el sentit de l'humor són l'eix vertebrador de la pel·lícula, que passa francament bé. Tot queda preparat per una segona part.

"ELS ESCARXOFATS" (MICHELE SERRA)

"Els escarxofats", de Michele Serra, és un dels fenòmens editorials dels darrers mesos. En català està publicat per La Campana, amb traducció d'Anna Casassas. És molt curt; només té 132 pàgines. És d'aquells llibres per llegir d'una tirada. N'havia sentit a parlar molt i tenia ganes de llegir-lo. Jo també tinc un fill adolescent i m'he vist emmirallat en algunes coses, com per exemple amb la dificultat que m'agafi el telèfon quan el truco.

L'italià Michele Serra ens explica l'abisme que el separa del seu fill de 19 anys. Entén que el seu no és un cas únic, està clar. I ho fa a través d'un monòleg intern, com si el noi l'estigués escoltant. Lògicament, parla de la pressa dels joves per anar a dormir -ho fan quan la resta de la gent ja està desperta-, del desordre que sempre o quasi sempre arrosseguen i de la seva addicció a les noves tecnologies. Prefereixen mirar la pantalla de qualsevol dispositiu abans de fer-ho per la finestra. A més a més, Serra insisteix al seu fill, un cop i un altre, que l'acompanyi d'excursió a la muntanya. És possible trobar un punt d'unió? Una de les parts més interessants d'"Els Escarxofats" és quan l'autor s'inventa la Gran Guerra Final, que enfronta els vells i als joves del Planeta. Molt original.

“Després de sortir de l’autopista, quan ens anàvem enfilant entre avellaners i vinyes, clavava cops d’ull al retrovisor per veure si vosaltres, que anàveu tots dos asseguts al darrere, us impressionava el canvi de paisatge i mostràveu interès per com els homes d’aquella terra havien anat organitzant-ho tot. Però teníeu, tots dos, els ulls clavats a la pantalleta, suposo que per xatejar amb altres de la vostra trepa, i el que hi hagués a l’altra banda de la finestreta, encara que hagués estat la Gran Muralla, el desert vermell de Mart o una càrrega de cavalleria, us era del tot indiferent. Ni la lliçoneta de l’adult de torn –bé prou que ho sé- per més dissimulada que estigués per alguna broma per semblar com menys oficial millor, hauria pogut travessar el vostre autisme”.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, agost 06, 2014

Moments de la Viena més imperial


No dubto que es pugui arribar a tenir una idea aproxima-da de Viena amb una escapada d'un parell de dies, però per conèixer com cal aquesta impressionant ciutat imperial -plena de palaus- cal ben bé una setmana. I si sobra temps, Bratislava és a només una hora de viatge en tren o autocar. Aquesta fotografia està feta des de darrere de la font de la glorieta de Schönbrunn. Al fons, s'hi veu l'espectacular Palau.

La nòria del Prater és un altre dels grans atractius de Viena. Al parc s'hi entra gratuïtament; i pujar a l'atracció costa nou euros. Quan estàs més amunt, dins d'una bonica vagoneta, et trobes a 61 metres de terra. Les vistes de la ciutat són espec-taculars. El viatge dura un quart d'hora, més o menys. La nòria es va fer mundialment famosa per sortir a la pel·lícula "The third man" (1949), dirigida per Carol Reed, amb guió de Graham Greene i Orson Welles en un dels papers principals.

Sempre m'he declarat fan del turisme de ciutats i places. Gaudir al màxim d'un lloc abans de desplaçar-me a un altre. Per a mi, la plaça estrella de Viena és l'Stephansplatz, on hi ha aquesta impressionant catedral de Sant Esteve. És un dels seus punts neuràlgics, on neixen les grans avingudes, plenes de botigues de les millors marques mundials. És un bon lloc per asseure's i deixar-se anar, potser gaudint d'un dels vins blancs locals. De vacances, està prohibit córrer!

I ja que parlem de places, també cal fer esment de la Judenplatz, que vaig trobar espectacular. És àmplia, tranquil·la i molt silenciosa, tot i que hi ha uns quants restaurants per poder-hi menjar alguna de les especialitats locals. En un dels laterals  hi ha el famós Monument a l'Holocaust. La inscripció que hi ha al terra fa fredar: 65 mil jueus vienesos van perdre la vida entre els anys 1938 i 1945. Pels volts d'aquesta plaça, hi ha un munt de bars molt animats, com el Vulcania.

A Viena també hi ha coses singulars, que trenquen amb tota la resta. Per exemple, el Hundert-wasser Village. La va construir Friedensreich Hundertwasser, a qui a Àustria comparen amb Gaudí. Aquest pintor-arquitecte, que va morir l'any 2000, deia que "la línea recta és aliena a l'home". Aquesta casa és molt viva, plena de formes i de colors. La seva intenció era connectar-la al màxim amb la natura. És un dels llocs de la ciutat on vaig veure més turistes.

Una altra visita obligada de Viena és entrar a l'Hotel Sacher i tastar la tarta que l'ha fet famós mundialment. Hi ha dues possibilitats, demanar-la al mateix Hotel (que és la millor opció) o a la cafeteria del costat, que també pertany a l'Hotel, al mateix preu i amb unes cues interminables. Una xocolata, dos capuccinos i una porció de tarta (una)... quasi vint euros! Ambient antic i cambrers que fa la sensació que van vestits igual que fa un segle. Per passar-hi una estona agradable. Em sap greu dir-ho, però he menjat Sachers molt més bones que aquesta.

De vins tampoc en vaig tastar de massa bons, però sí de cerveses. Hi ha molts locals que se les fan ells mateixos; i no només una, unes quantes de diferents. És el cas de la cerveseria Salm Bräu, que està instal·lada en un antic monestir. Pel que fa el menjar, estan especialitzats en "Spare-Ribs" (costelles de porc al forn), "Stelze" (que serien els nostres braons), el tradicional gulash i una sensacional "Apfelstrudel", res a veure amb la Sacher. Per sortir rodolant del local.

"Vaya, vaya, aquí no hay playa", cantaven "Los Refrescos", l'any 1986. Doncs, si no n'hi ha, s'inventa. Cap problema! Ho tenen molt clar al barri d'Alsergrund, un dels que està més de moda. A la ribera del Danubi, hi ha un munt de locals amb sorra, hamaques i para-sols, com el que es veu en la fotografia. Els vienesos no es poden banyar al mar -al riu tampoc-, però ho tenen tot preparat per si volen prendre el sol en banyador, mentre prenen alguna cosa. Original, ho és. Pràctic? Això ja no ho tinc tan clar.

El Palau d'Hivern, el de Hofburg, també té els seus atractius, menys que el d'estiu, pel meu gust. El que més em va agradar és l'espai dedicat a l'èxit cinematogràfic al voltant de l'emperadriu Isabel de Baviera, coneguda popularment com Sisí. El seu rostre sempre l'associarem amb el de  Romy Scheider. Aquesta fotografia correspon al collage amb alguns cartells i fotogrames que hi ha en una sala del palau, just al costat d'on es projectaven algunes imatges.

I ja que parlem de cinema, vull referir-me al "Film Festival Wiener Rathaus-platz". Cada nit, s'hi projectava en aquesta pantalla gegant alguna pel·lícula o documental. El dia que hi vaig anar feien el concert de Lou Reed a Montreaux. Dues hores que van servir per homenatjar al músic de Nova York, que va morir el mes d'octubre passat. La pantalla estava instal·lada just al davant de la façana de l'Ajuntament. Espectacular!

GLASGOW I EDIMBURG
MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La setmana que ve tornen les pelis i els llibres!

divendres, juliol 25, 2014

Quan la violència (potser) és l’única sortida


Premi al millor guió a Canes i nominada als Spirit Awards. Parlo de la xinesa “Un toque de violència”, de Jia Zhang Ke (“Naturaleza muerta”, 2006). Dura dues hores i deu i retrata quatre persones, aparentment normals, que acaben desesperades. En cada cas, hi ha un moment en què perden el cap i intenten sortir-se’n a través de la violència.

La pel·lícula va de més a menys, perquè la millor història és la primera. El seu protagonista és en Dahai, un miner que vol aconseguir, de la manera que sigui, que el propietari d’una mina privatitzada reparteixi els guanys amb els seus treballadors. N’està fart de la corrupció de les persones que manen al poble. L’interpreta un sensacional Jiang Wu (“La ducha”, 1999). La segona història també és molt potent. De camí de casa seva, per participar en la festa dels setanta anys de la seva mare, en Zhou San s’adona que, amb la seva pistola, té un poder il·limitat. Mata per qualsevol cosa. Per a ell, la vida dels altres no té cap valor. És capaç d’assassinar dues persones per robar una bossa.

La recepcionista d’una sauna, a qui un client confon amb una prostituta, és l’eix central de la tercera part de la pel·lícula. És l’incident que la fa explotar de manera definitiva, uns dies després d'adonar-se que el seu amant no deixarà mai la seva dona. I per acabar, Zhang Ke ens parla d’un noi jove que, mogut per l’afany de guanyar diners fàcils, canvia tot sovint de feina. No s’arrela a cap lloc i, cada dia que passa, està més desequilibrat. Com deia en començar, la violència és l’eix vertebrador de tota la pel·lícula. Globalment, estem davant d’un títol pessimista, agressiu i, sobretot, amb una grandíssima fotografia, firmada per Yu Likwai.

"VIOLETTE"

També és una pel·lícula força llarga “Violette”, dirigida pel francès Martin Provost (“Séraphine”, 2008). Està interpretada per Emmanuelle Devos, que aquest any també ha triomfat moltíssim amb “El hijo del otro”. Devos dóna vida a l’esciptora Violette Leduc, en un biòpic d’època ben fet i ben interpretat. S’allunya força dels típics clixés de les biografies literàries.

Estem davant d’un títol molt recomanable, sobretot per als amants de la literatura. Coneixem la Violette, filla bastarda d’un noble, molt abans de convertir-se en una escriptora famosa. El moment clau de la seva vida és quan coneix a Simone de Beauvoir, que es converteix en la seva principal valedora. De fet, veiem com acaba d’escriure la seva primera obra, “L’Asphyxie” (1946), i com es publica. Se’n van fer ben pocs exemplars. És molt bona l’escena en la qual la Violette entra en una llibreria i es baralla amb la dependenta perquè no té el llibre ni en sap res d’ell. La pel·lícula ens presenta a l’escriptora com una persona hostil i amb una autoestima molt baixa.

Provost també dóna molta importància a la relació lèsbica que la protagonista va mantenir amb una companya de classe, quan totes dues eren estudiants. Aquesta relació va marcar-la moltíssim. Com es veu en una altra escena de la pel·lícula, poc després de conèixer la Simone de Beauvoir, també li demana que sen vagi al llit amb ella. “L’Asphyxie” va ser el primer dels seus onze llibres, que van convertir-la en una escriptora imprescindible. La Violette va morir als 65 anys, de càncer de mama, després de tot un seguit d’operacions. Aquesta pel·lícula és un merescut homenatge.

“SI T’HI ATREVEIXES” (PERE ANTONI PONS)

No havia llegit res de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) i “Si t’hi atreveixes” m’ha sorprès positivament. El llibre està publicat per Empúries, té 297 pàgines i està ple de referències cinematogràfiques. Els seus personatges, ben dibuixats, cauen bé des d’un primer moment. L’autor els fa força propers. Han viscut al límit, saturats per la droga i l’alcohol, però ara sembla que comencen a tenir el seu futur mínimament clar.

La major part de la història passa en un poble de mar indeterminat. És on viu en Marcus i la Lluïsa, la seva xicota, que està embarassada. En Marcus havia estat amic inseparable d’en Robert, amb qui havien compartit pis, festes i un munt de coses més. Ara, després d’uns anys sense cap tipus de contacte, en Marcus li demana al Robert que el vagi a veure i que s’estigui amb ell uns quants dies. Per què es produeix ara aquest apropament entre tots dos? Un no ha pogut veure complert el seu somni d’escriure guions de cinema. L’altre tampoc no ha estat el novel·lista d’èxit que esperava. Potser és el moment de passar balanç?

L’amistat entre en Marcus i en Robert serveix per emmarcar l’assassinat d’un mestre del poble, que havia tornat després d’uns anys sense que ningú en sabés res d’ell. El mestre havia fugit, cames ajudeu-me, després de ser acusat d’abusos sexuals a una menor. Ningú tenia clar que fos culpable, ni tan sols la Policia, però el boca-orella li va fer molt de mal. En el passat; i en el present. Ara que l’han mort hi ha molta gent que encara considera que el mestre mai no havia abusat de ningú, però també són molts els que estan contents perquè, a títol personal, creuen que s’ha fet justícia. Potser per inesperat, el final del llibre és brutal.

“Setmanes després d’haver-nos conegut a la festa, quan ja havíem quedat unes quantes vegades i havíem comprovat tot el que teníem en comú, en Marcus em va trucar una nit i em va dir que l’anés a veure a casa seva. Em volia fer una proposta. Jo no tenia res a fer i m’hi vaig presentar al cap de mitja hora. Vivia en un sobreàtic amb terrassa al barri de Gràcia, al carrer de Sant Pere Màrtir, al costat de la plaça de la Vila, que aleshores encara es deia Rius i Taulet. Vaig arribar-hi a mitjanit tocades, quan les places de la zona ja eren plenes de gent i tot estirava cap a la festa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, juliol 20, 2014

Dues mares competint per la mateixa filla


La protagonista de “Marsella”, de Belen Macías, és una nena d’onze anys. Es diu Noa Fontanals i fa de Claire, abandonada de petita. La seva interpretació és molt convincent. Per ella lluiten la seva mare biològica (María León) i l’adoptiva, Goya Toledo. Totes dues treballen francament bé. Com Eduard Fernández i Àlex Monner, que fan el paper de camioners.

La Sara (León) acaba de recuperar la custòdia de la Claire, després de superar la seva addicció a l’alcohol. El primer que vol fer, ara que té la nena, és portar-la a Marsella, per presentar-li al seu pare. Un pare que ni tan sols coneix, perquè va fugir quan ella encara estava embarassada. Però la Virginia (Toledo) no li posarà les coses fàcils. L’ha criat ella, amb el suport incondicional del seu marit, i creu que la Sara no està preparada per fer-se’n càrrec. Té proves més que evidents. La lluita entre les dues “mares” és acarnissada tot i que, camí cap a França (viatgen juntes en cotxe), cadascuna es posa en el lloc de l’altra i comencen a entendre’s una miqueta més. Una és una noia sense ofici ni benefici. L’altra, una dona culta i amb un alt poder econòmic.

Macías enfronta dos models de mare molt diferents. La Sara és una perdedora que busca una segona oportunitat. Va patir quan era filla (la seva mare també la va abandonar) i ara no vol fallar amb la Claire, tot i que el món se encara se li cau a sobre. Molt maco el moment que el seu pare li regala un penell. La Virginia, que no ha pogut tenir fills, ha tractat la nena com una princesa i no pot treure-se-la del cap. Sap que la Sara té dret a recuperar-la, però l’enveja, del tot lògica, se la menja per dins. Un paquet amb droga i un petit accident amb un camió acaben d’arrodonir “Marsella”, una pel·lícula que passa francament bé. Personatges propers i molt ben interpretats per aquest drama amb format de road movie.

"EL AMANECER DEL PLANETA DE LOS SIMIOS"

A "El amanecer del planeta de los simios" no hi cap raça que sigui bona o dolenta del tot: ni els humans ni els primats. La segona part de "El origen del planeta de los simios", dirigida per Matt Reeves, és una pel·lícula amb sentiments barrejats i, sobretot, amb una posada en escena espectacular. Són més de dues hores d'energia pura, que ho deixen tot a punt per la tercera part!

Si els homes no ens entenem amb nosaltres mateixos (ho demostren dia rere dia israelians i palestins, per exemple), Com hem d'arribar a acords amb els simis? Semblava que aquest cop la pau era possible, però tot un seguit de malentesos i l'odi radical d'alguns personatges clau, provoquen un altre enfrontament amb tràgiques conseqüències pels dos bàndols. En César, sensacional Andy Serkis, per part dels simis; i en Malcolm (nom amb molt de significat, interpretat per Jason Clarke) semblen els únics amb dos dits de front. És recomanable veure la pel·lícula en versió original. Serkis va estar sis mesos treballant la veu del seu César.

Al repartiment també hi destaca Gary Oldman, que fa de Dreyfus, un dels fundadors de la colònia de San Francisco, al costat d'en Malcom. Després de la terrible grip dels simis, que quasi posa fi amb la vida a la Terra, viuen tots junts, compartint les poques coses que tenen. Fins que un dia, després de deu anys sense cap contacte entre els humans i els simis, es troben casualment al bosc, quan el grup que encapçalava en Malcolm intentava connectar una petita central hidroelèctrica abandonada. És l'única sortida que tenen els humans per continuar tenint llum, escalfor i seguir buscant, via ràdio, si hi ha més supervivents en altres llocs. Reflexió, aventura, espectacle en estat pur i molt humanisme per una pel·lícula que, ho tinc clar, és de visió obligada.

"LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH" (MIKEL SANTIAGO)

Diuen els entesos que “La última noche en Tremore Beach” pot ser un dels llibres estrella d’aquest estiu, com “La verdad sobre el caso de Harry Quebert” l’any passat. De fet, a la pestanya esquerra del llibre es compara a l’autor (Mikel Santiago, Vizcaya, 1975) amb Jöel Dicker, però també amb Stephen King i John Connolly. Una bona mescla! Té 414 pàgines i està publicat per Ediciones B. Molt recomanable.

Santiago, que ha viscut a Irlanda (tot i que ara resideix a Ámsterdam), ens regala una potent història d’intriga psicològica. El seu protagonista és en Peter Harper, un compositor estrella en hores baixes. En poc temps, ha passat de rebre el BAFTA, el Globus d’Or i d’estar nominat als Oscar a refugiar-se en una platja aïllada d’Irlanda. Ha de recuperar l’àngel perdut i, de passada, superar la separació de la seva exdona, la Clem. Els únics veïns que té en Peter són en Leo i la Marie Kogan. No hi ha cap casa en molts quilòmetres a la rodona. Allà, el músic ha començat a sortir amb la Judie, una botiguera que amaga un passat tortuós.

El moment clau del llibre, just al començament, és quan en Peter és tocat per un llamp i comença a tenir visions. Per què són visions? Ho descobrirem quan arribem a les últimes pàgines. Siguin el que siguin, marquen la seva vida immediata i de totes les persones que l’envolten, com en Jip i la Beatrice, els seus fills, que passen un dia de vacances amb ell. El llibre, que t’enganxa des d’un primer moment, té moltes referències cinematogràfiques i cita directors de culte com Woody Allen, Billy Wilder o Pedro Almodóvar. “Todo sobre mi madre”, “Misterioso asesinato en Manhattan”, “Balas sobre Broodway”, “Primera plana” i “Berlín occidente”, algunes de les pel·lícules que té per llogar la Jude a la seva botiga multiusos. Paga la pena llegir-lo.

“Justo cuando empezaba a creer que todo habría sido producto de mi imaginación, volví a oírlo alto y claro: golpes en la puerta. Uno, dos, tres. Con prisa, con fuerza. Me pregunté por qué demonios no utilizaban el timbre. Extendí la mano hasta el interruptor de la lámpara de la mesa que havía junto al sofà. Lo apreté, però la lámpara quedó a oscuras.
-Qué demonios... –gruñí .
Me levanté y caminé hasta el recibidor, probando otros interruptotes, però parecía que la luz se había cortado en toda la casa. Quizás fuera eso, pensé, un problema con la luz. Posiblemente, se trataría, de Leo o Marie, o algun empleado del condado, o un bombero o un marciano. Joder, debían ser más de las tres de la madrugada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, juliol 15, 2014

"Omar": Amor i traïcions entre bales


Hany Abu-Assad és un director compromès amb el cinema polític. L’any 2005 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb “Paradise Now”, relatant-nos 24 hores dins del cap d’un terrorista palestí. En l’última edició va col·locar “Omar” entre les finalistes. El premi se’l va acabar emportant la italiana “La grande bellezza”, de Paolo Sorrentino.

“Omar” gira al voltant d’un jove palestí que està acostumat a esquivar les bales de les tropes que vigilen el mur dels territoris ocupats. L’ha de saltar sovint per visitar la Nadia, que és la xicota amb qui li agradaria compartir la seva vida. Se’n surt força bé fins que un dia, amb dos amics seus, acaben matant un soldat, a qui disparen, amagats, des de força lluny. És la seva particular manera de fer justícia. Lògicament, a partir d’aquest moment, tot es complica. A l’Omar el detenen molt ràpid, tot i que saben que no ha estat ell qui va disparar l’arma. Després de torturar-lo, li demanen que col·labori... a canvi de concedir-li la llibertat. Estem davant d’una pel·lícula hiperrealista, convincent des d’un punt de vista visual i molt ben interpretada.

En un moment, un dels protagonistes diu que "no pots ser un lluitador per la llibertat només mirant". És just abans que disparin al soldat, quan un dels amics intenta no implicar-s'hi personalment. La pel·lícula també reflexiona sobre la traïció, ja que queda clar, des del començament, que són uns quants els qui juguen a dues bandes. De vegades, sembla que és l’única manera que tenen per sortir cap endavant. Per cert, en un dinar de familia, reunits al voltant de la taula, es parla de futbol i dels canvis que ha fet José Mourinho en un partit del Reial Madrid. Una nena assegura, “No sé per què entrena si només és un traductor”. Brutal.

"SABOTAGE"

Als seus 66 anys, Arnold Schwarzenegger segueix fent pel·lícules com si res. L’última, que no està gens malament, és “Sabotage”, dirigida per David Ayer (“End of watch”, 2012). L’Arnold interpreta al cap d’un equip de l’agència antidroga americana ( la DEA), que aprofita una operació contra un càrtel mexicà per intentar robar deu milions de dòlars. Segueix sense moure ni un múscul de la cara, però ja hi estem acostumats.

A l’Arnold se’l menja, i de quina manera, una gran Olivia Willams (“Anna Karenina”, 2012), que és la inspectora de policia encarregada d’esbrinar per què, després del sanguinari robatori, els integrants de l’equip són assassinats, un darrere de l’altre. Un robatori que ningú ha pogut demostrar mai. El mateix dia que van buscar els deu milions sostrets, la corda que havia de subjectar la bossa amb els diners estava tallada. Qui se’ls va quedar? S'acaben acusant uns als altres. Del repartiment, interpretant als violents agents de la DEA, també hi destaquen Sam “Avatar” Worthington, amb cueta a la barba inclosa; Terence Howard i la pèl-roja Mireille Enos (la mare de “Guerra Mundial Z”, 2014).

“Sabotage” és una bona pel·lícula d’aventures. Si li demanem més coses, no ens les dona. Acció, una trama que s’aguanta força bé fins al final i dues incògnites per resoldre: qui es va emportar els diners i per què. Bon homenatge a Schwarzenegger, que fa la sensació que actuarà mentre pugui mantenir-se dret. I fent el paper de més dur del món, com no podria ser d’una altra manera.

"LA LLIBRERIA AMBULANT"

“La llibreria ambulant”, de Christopher Morley (1890-1957), és un llibre deliciós. És d’aquells que fomenten la lectura i et fan sentir orgullós d’estar bojament enamorat de la literatura. Té 160 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Dolors Udina. És un llibre senzill, proper i amb un gran sentit de l’humor. L’acabes amb un gran somriure a la boca. I, pràcticament, es pot llegir d'una tirada.
 
Morley ens presenta tres personatges sotmesos al plaer dels llibres, els tres a la seva manera. Un és en Roger Mifflin, llibreter ambulant que vol instal·lar-se a Brooklyn, on viu el seu germà, per escriure les seves memòries. Abans, però, s’ha de vendre la seva estimada llibreria, l’euga i el gos. Podríem dir que és un profeta de la paraula escrita, molt estimat pels seus clients, però comença a estar una mica cansat d’anar amunt i avall. Va directe a la granja dels McGil perquè està convençut que el germà gran, que comença a ser un escriptor reconegut, se li quedarà el negoci. Es tracta d’un granger que, a poc a poc, ha anat abandonant la granja per abraçar-se a la literatura, que el té completament segrestat.

El tercer personatge en discòrdia, i el més important, és l'Helen McGil, una dona que ho deixa tot, agafa els estalvis i els inverteix en la llibreria ambulant d'en Roger Mifflin. N’està farta de viure cuidant al seu germà, fent pa i collint els ous de les gallines, un dia darrere de l’altre. Inicialment, compra la llibreria ambulant (batejada com el Parnàs)  per evitar que ho faci el seu germà, que aquell dia no està a casa. Estava convençuda que cauria en la temptació i encara la deixaria més abandonada. L'Helen, però, s’enamora molt ràpid del negoci i comença a vendre llibres amb moltíssimes ganes, seguint les indicacions de l'antic propietari. Junts, tots dos, viuran aventures francament maques. Un llibre molt recomanable.

"Crec que llegir un bon llibre et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l'interior de la naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la necessitat de fer-se petit. És com mirar l'Óssa Major en una nit clara o com veure l'alba a l'hivern quan un va a recollir els ous del matí. I qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, juliol 04, 2014

Sempre és necessari intentar girar full!


El francès Jean-Pierre Jeunet és un director diferent. Visualment, les seves pel·lícules són una meravella. No dic que s’hi assembli però, en alguns moments, el seu cinema em recorda coses del nord-americà Wes Anderson (“El gran hotel Budapest”, 2014). El seu últim títol és “El extraordinario viaje de T.S. Spivet”, que s’ha estrenat avui, també en versió 3D.

El gran triomf de Jeunet és “Amelie” (2001), que va servir per fer-lo conegut a nivell mundial. A ell i a Audrey Tautou, que també va protagonitzar la seva següent pel·lícula, “Largo domingo de noviazgo” (2004). Jo havia començat a gaudir de l’”estil Jeunet” molt abans, amb la sensacional “Delicatessen” (1991). Dominique Pinon, que hi feia de protagonista, és el seu actor-franquícia. També ha tingut papers a “La ciudad de los niños perdidos” (1995), “Alien resurrección” (1997), a les citades “Amelie” i “Largo domingo de noviazgo”, i també a “Micmacs” (2009). A “El extraordinario viaje de T. S. Spivet” té una aparició molt curteta, per no trencar la “norma” preestablerta. Pinon ha intervingut en totes les cintes de Jeunet.

En T. S. Spivet (Kyle Catlett) és un nen de deu anys que descobreix la roda de moviment perpetu. Funciona sola i té autonomia per quatre-cents anys, que és quan s’haurien de canviar els imants. Per recollir el premi atorgat per una institució científica (que desconeixia la seva edat) s’escapa de casa i creua, en tren i en camió, la distància que hi ha entre el ranxo de Montana on viu amb la seva família i Washington. El seu pare és un vaquer amant de l’Oest i de les cabres; i la seva mare (una gran Helena Bonham Carter), una apassionada classificadora d’insectes. Té una germana més gran i, per desgràcia, ha perdut el seu bessó, en un accident d’armes.

“El extraordinario viaje de T. S. Spivet”, premi a la millor fotografia als César, és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt d’infografia incrustada en les imatges. Entre altres coses, reflexiona sobre la importància de girar full. De vegades, ens diu, omplim les nostres vides de coses completament inútils, voluntàriament o involuntària, per no pensar en les que realment són importants. Bona interpretació de Catlett i aportació estel·lar de Judy Davis, en el paper d’histriònica responsable de la institució que premia en T. S.”.

"NEW WORLD"

El cinema de Corea del Sud està de moda. “New world”, la segona pel·lícula dirigida per Park Honn-jung, és francament bona. El tema no és nou, amb un munt de policies infiltrats en la banda criminal més gran del país. Això sí, ens ho expliquen tot amb una claredat meridiana i, a més a més, amb una posada en escena espectacular. Dura dues hores i quart, però de veritat que passen volant!

“New world” és un retrat de la lluita pel poder, des de dins de la banda i des de fora. Des de dins, i després de la mort del cap principal, entre els dos grans candidats a substituir-lo: Jeong Cheong (jove imaleducat) i Seong-Woong Park, amb més experiència i mala llet. Des de fora, per la policia que, dirigida per Chief Kang, intentarà influir en la successió, ja que té un dels seus homes infiltrat molt  amunt, com a segon de Cheong. A Kang l’interpreta Choi Min-sik, un dels millors actors coreans de les dues últimes dècades, amb títols, per ordre cronològic, com “Happy end” (1999), “Ebrio de mujeres y pintura” (2002), “Old boy” (2003), “Simpathy for Lady Vengeance” (2005), “I saw the devil” (2010) i “Nameless gàngster” (2012). Min-sik té un paper més aviat tranquil, lluny de la seva brutalitat habitual.

S’agraeix que no hi hagi dobles agents que, si bé de vegades serveixen per enriquir la trama, ho emboliquen tot fins a punts insospitats. Encara més per a l’espectador occidental, que podem confondre alguns personatges per la seva semblança física. “New world” és una lluita pel poder, en tots els sentits. Molts cops, ni els gàngsters ni els policies saben ben bé qui són ni per a qui treballen. En el cas de l’infiltrat protagonista ja porta vuit anys fent el doble joc; amb les lluites internes que això comporta. La pel·lícula té emoció, acció i reflexió alhora. Des d’un punt de pista visual, no és tan violenta com altres coreanes. Sí que ho és la primera escena -i n’hi ha un parell més- però la sang i el fetge aquest cop passen més aviat desaparcebuts. Totalment recomanable.

"LAS GAFAS DE LA FELICIDAD" (RAFAEL SANT ANDREU)

“Las gafas de la felicidad”, del psicòleg Rafael Santandreu, està tenint molt èxit. El meu exemplar és de la quarta edició! Està publicat per Grijalbo i té 316 pàgines. La proposta que ens fa en Rafael, optimista de mena, és que els lectors descobreixin la seva fortalesa emocional. És allò de veure sempre el got mig ple i no mig buit. Segur que Santandreu porta posades les ulleres de la felicitat fins i tot quan dorm.

L'autor creu que l’únic que es necesita per ser feliç és tenir assegurat el menjar i el beure. Res més. Segons ell, la resta de coses són prescindibles. És per això que entén que ni la mort de les persones estimades (encara que sigui prematura), ni les malalties greus ni els desenganys amorosos haurien d’amargar la vida a ningú. La teoria és molt fàcil. Portar-la a la pràctica, al peu de la lletra, no crec que ho sigui tant. L’autor posa d’exemple un munt de casos de pacients seus -passa consulta a Barcelona- i relata com va tractar-los, fins a trobar la solució més adient. Són casos normals, patits per persones normals. Podem entendre’ls tots sense esforçar-nos-hi massa.

En Rafael combina la seva experiència personal amb tot un seguit de faules i d’històries protagonitzades per mestres orientals. Totes es resolen pel sentit comú. La història de la venda de l’anell, que no coneixia, m’ha encantat. Per deixar enrere l’ansietat i les pors, proposa una “visualització racional”; és a dir, planificar tot allò que s'ha de fer, positivament, una estona abans de portar-ho a terme. Posa el cas del jugador del Manchester United Wayne Rooney, que s’imagina els partits abans de jugar-los. Per superar els complexos, de lleig, de gros, de talòs, diu que és vital acceptar-se com s'és. Si s'és lleig què passa?, assegura. Es pot ser igual de feliç. I si no se n'és i ho diuen només per ofendre? Encara millor! Només ofèn qui pot... i no qui vol. Tot és pura lògica.

A “las gafas de la felicidad” també dóna tot un seguit de claus per aprendre a suportar el dolor, a no barallar-se amb les coses ni amb les persones i a superar la gelosia. En aquest capítol, en Rafael exagera al màxim per deixar clar que la monogàmia està fent molt de mal. Pensa que si no s’extralimités el valor del sexe, tothom seria més feliç. Una infidelitat és suficient per posar fi a una relació de parella? Ell està convençut que no. Al llarg del llibre, l’autor parla un parell o tres de cops de bàsquet, el seu esport preferit (com el meu) i deixa caure el nom d’algunes pel·lícules i cançons. Pel que he pogut veure, és molt fan de Siniestro total, com jo. Per a mi, el llibre tendeix a l’exageració, perquè es vegi fins on ens poden treure de polleguera els problemes, i és força divertit. Amb el Rafael he coincidit un parell de cops a Els Matins de TV3.

“Los ataques de pánico son un buen ejemplo de esas enfermedades fantasma producidas por la excesiva atención en el cuerpo. Las personas que tienen miedo a la ansiedad –a que el corazón les vaya muy deprisa, por ejemplo- hacen que el miedo aumente. Se trata de un miedo paroxístico. Es decir, el temor crece vertiginosamente a causa del propio miedo a experimentar los síntomas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, juny 29, 2014

“Amanece en Edimburgo” et desperta segur!


No sóc massa fan dels musicals, però “Amanece en Edimburgo” m’ha agradat molt. Està dirigida per Dexter Fletcher (“Wild Bill”, 2011) i ens parla de la importància de la confiança en la parella i de les segones oportunitats. Veure cantar Peter Mullan (“My name is job”, 1998) és tot un luxe. Ell i la Jane Horrocks, que a la pel·lícula són parella, estan espectaculars.

En Rab (Mullan) i la Jean (Horrocks) compleixen vint-i-cinc anys de casats. Aquest aniversari coincideix en el temps amb el retorn del seu fill Davy de l’Afganistan. Torna acompanyat d’un altre soldat, l’Ally, que és el xicot de la Liz, la seva germana. En Davy acaba aparellat amb la Ivonne, interpretada per la guapíssima Antonia Thomas. És una bona amiga de la Liz. Per fets que no explicaré, completament independents, les tres parelles entren en crisi alhora. Seran capaços de sortir-se’n? Podríem definir la pel·lícula com una comèdia romàntica, amb un punt d’il·lusió i d’optimisme.

La banda sonora d’”Amanece en Edimburgo” és francament bona. Les cançons de “The proclamers” són molt properes, amb el famosíssim “I Gonna Be (500 milles)” al capdavant. L’escena final, amb un munt de gent ballant-la alhora, vaig trobar-la molt divertida. No m’importaria tornar a veure-la més endavant. Sortir del cinema amb un somriure als llavis mai no ha estat fàcil.

JUAN PERRO AL JAMBOREE

Sempre que actua a prop de casa, intento veure Juan Perro, el nom amb què actua Santiago Auserón des de fa un munt d’anys. Divendres va tocar al Jamboreee de Barcelona, amb un so brutal. Com sempre, va estar espectacular. La sala és petita (ben assegudes hi caben unes vuitanta persones) i la proximitat amb els músics és total. I jo estava a primera fila!

Juan Perro va tornar a estar acompanyat, com és habitual, pel mestre Joan Vinyals, un monstre de la guitarra. Aquest cop, a més a més, al Joan el vaig sentir cantar en solitari, concretament “El papelito” (“La huella sonora”, 1997). També va tornar a rappejar “Perla oscura” (“Raíces al viento”, 1996), al més pur estil George Benson o Al Jarreau. Amb aquesta cançó es va acabar el concert, que va durar una hora i quart, aproximadament. Enric Palomar va tocar el piano a “Yo te cito” i “El carro”, totes dues incloses a “Mr. Hambre” (2000). Van teatralitzar-les al màxim.

Santiago Auserón, que fa unes grans presentacions de tots els temes, va explicar que, avui en dia, “hacer álbumes es la arqueología del mañana”. Qui sap si “En la frontera”, una cançó amb arrels mexicanes, “Caetano” (en homenatge al sensacional compositor brasiler) o “Ambar” poden arribar a formar part del seu proper treball, que espero amb moltes ganes. Va començar el concert amb un tema en anglès i, a poc a poc, va anar desgranant uns quants temes de “Río negro”: entre ells el mateix “Río negro”, “El forastero”, “El Mirlo del pruno” “Pies en el barro”. Espero tornar a veure’l ben aviat, perquè m’encanta. Llarga vida a Juan Perro, que el 25 de juliol fa seixanta anys!

"ECONOMIA PRÀCTICA PER SER FELIÇ"

Vaig conèixer Ferran Martínez (Barcelona, 1968) quan estava al Joventut. També va jugar amb el Barça i al Panathinaikos. Es va retirar, per culpa d’una lesió, quan estava a punt de fitxar per un equip italià. Té un munt de títols, amb una Copa d’Europa i vuit lligues al capdavant. Quan jo treballava a COMRàdio vam cantar junts la primera Eurolliga del Barça, la de la temprada 2002-2003. Ell era el comentarista tècnic.

Tot i que medeix 2’13,  l’expresident Josep Lluís Núñez va batejar-lo com “El nen”. En Ferra mai va abandonar els estudis, tot i triomfar en el món de l’esport. Es va especialitzar en economia i, actualment, és consultor financer, empresari, conseller d’empreses, conferenciant i escriptor. El seu últim llibre és “Economia pràctica per ser feliç”, que arriba després de l’èxit de “Zen 305”. Està publicat per Columna i té 184. És fàcil de llegir i molt amè. De fet, no és necessari tenir formació econòmica per poder entendre-l a la perfecció. Basant-se en la seva experiència de grans fortunes, en Ferran ens planteja estratègies pràctiques per sanejar l’economia domèstica i empresarial. També reflexiona sobre la riquesa en el món actual.

En la part final del llibre, compara els negocis amb el bàsquet i ens ho explica amb tot un seguit de gràfics, dividits en tàctica defensiva i tàctica ofensiva. Als annexos hi inclou una fitxa d’economia personal, que pot ser-nos molt útil. “Economia pràctica per ser feliç” és un llibre ple d’enumeracions com, per exemple, els deu punts de Bill Gates, els set consells d’Steve Jobs, l’estratègia d’Amazon, els consells dels milionaris o la tàctica de l’estalvi.

“És important saber quants diners guanyem cada mes, cada setmana, cada dia i cada hora. Són quatre dades que cal tenir en compte per fer qualsevol càlcul relacionat amb l’economia domèstica. Abans que qualsevol persona es plantegi canviar d’ocupació, de manera de vida, o fins i tot de lloc de residència, o per descomptat, intenti muntar qualsevol tipus d’empresa o de negoci, és necessari fer aquest càlcul”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, juny 21, 2014

Els somnis no sempre es fan realitat


“Días de vinilo”, de l’argentí Gabriel Nesci, és de les pel·lícules més divertides dels últims mesos. Explica la història de quatre amics, enamorats de la música, que no tenen ni la feina ni la dona que havien somiat. Comença amb el “The best friend” de The Queen i, això, ja és garantia de qualitat. M’ha recordat “La simetria de los deseos”, la sensacional novel·la de l’escriptor de Jerusalem Eshkol Nevo.

The Queen és una de les moltes referències musicals, al costat de Morrisey (“Suedehead”), Marvin Gaye (“Lets get in on), Rod Stewart (“Handbag”) o Inx (“Mistify”). També veiem les caràtules de discos de The Police, Supertramp, Pink Floyd, The Beatles i The Rollings Stones, alguns dels grups amb què he crescut. “The Blues Brothers” (1980), “E.T, El extraterrestre” (1982), “Back to the future” (1985) i “The breakfast club” (1985) són els cartells de les pel·lícules que surten en pantalla.

En Luciano (Fernán Mirás) treballa de locutor musical en una petita emissora de ràdio. Surt amb la Lila, una cantant que no li fa massa cas. Està interpretada per la guapíssima model argentina Emilia Attias. En Marcelo (Ignacio Toselli) és el John Lennon d’una banda de tribut als Beatles. Està convençut que algun dia triomfarà. Qui sap si fins i tot hi haurà un grup, en un futur no molt llunyà, que l’homenatjaran a ell. Està com una regadora! El persegueix una colombiana que es diu Yenny. Amb ell li agrada força, però de moment només hi ha parlat per telèfon. Es queda de pedra quan veu que és filla de pares japonesos... com la Yoko Ono, que diu que va acabar amb els Beatles. I el seu nom comença amb "Y". Serà una premonició? A la Yenny li dóna vida una altra model, l’Akemi Nakamura.

El grup d’amics, que se’n surten com poden, el completen en Facundo (Rafael Spregelburd) i en Damián (Gastón Pauls). En Facundo, que és el que està a punt de casar-se, treballa en un cementiri, intentant personalitzar els enterraments. En un moment assegura que “Un casament és com un enterrament , però amb el càtering més car”. També estudia que a la làpida s’hi pugui incorporar un dispositiu amb les deu cançons preferides del difunt. Tot gira al voltant de la música. A la seva xicota, la interpreta la Maricel Álvarez. Finalment, en Damián és un guionista que tampoc no acaba de trobar el camí de l’èxit. Està sense parella, després que l’abandonés l’Ana, la crítica d’art amb què sortia. Acaba de conèixer a la dolcíssima Vera (Inés Efrón).

La pel·lícula reflexiona sobre les relacions personals, la por al compromís i, sobretot, de la dificultat d’avançar, en l’amor, en la feina i en la vida, quan ens quedem estancats i ni tan sols ens n’adonem. Qui es mereix un capítol a part és el gran Leonardo Sbaraglia, que té tres o quatre aparicions estel·lars. Fa d’ell mateix, més perdut encara que la resta dels protagonistes. “Días de vinilo” és divertida, àgil i molt ben interpretada. Tot un encert.

"ENOUGH SAID"

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la i m’ha agradat molt. Parlo d’”Enough said” (“Sobran las palabras”), la pel·lícula pòstuma del gran James “Tony Soprano” Gandolfini. Està dirigida per Nicole Holofcener, guinosta de sèries televisives com “Sexo en Nueva York” i “A dos metros bajo tierra”. Julia Louis-Dreyfus va estar nominada al Globus d’Or, premi que va guanyar Amy Adams.

La química entre la Louis-Dreyfus (Eva) i Gandolfini (Albert) és brutal. Tots dos estan fantàstics. Els seus personatges són dues ànimes bessones, amb moltes coses en comú. Estan separats, tenen una filla a punt de començar la universitat i han perdut la confiança en el sexe oposat, després d’unes quantes relacions fallides. Des del dia que es coneixen queda clar que, abans o després, acabaran sortint junts. Estem davant d’una comèdia rodona, que té molt més del què sembla a primera vista. “Enough said” ens parla de l’amor, de les segones oportunitats i de la importància de dir sempre la veritat, encara que de vegades costi.

Del repartiment també cal destacar la presència d’una primíssima Toni Collette (que fa d’amiga de l’Eva) i de la sempre elegant Catherine Keener (Marianne), una de les seves clientes. L’Eva fa de massatgista, sempre amb la llitera portàtil penjada a l’esquena. “Enough said” és la història d’un malentès, amb l’Eva, la Marianne i un sorprès Albert com a protagonistes. A Collette sempre la recordaré per “La boda de Muriel” (1994) i a Keener per “Cómo ser John Malkovich” (1999). Molt recomanable.

"SEDA" (ALESSANDRO BARICCO)

L’altre dia vaig veure que feien la pel·lícula per TV3 (amb Michael Pitt i Keira Knightley en els papers principals) i em van entrar ganes de llegir el llibre. “Seda”, de l’italià Alessandro Baricco (Torí, 1958), es va publicar l’any 1996. L’edició que tinc és d’Anagrama i té 125 pàgines. Es llegeix en un parell d’hores. No m’ha fet el pes. Sé que va tenir un èxit brutal i que el van traduir a un munt de llengües, però l’he trobat massa bàsic.

La història que ens expliquen és la d’Hervé Joncour, que es dedica al pròsper negoci de la seda. Quan les coses es compliquen al seu país se’n va al Japó a comprar els ous dels cucs de seda. És un desplaçamet llarguíssim, quasi fins a la fi del món. Marxa deixant sola a la seva esposa, l’Hélène, que té moltíssima paciència. En un dels seus viatges coneix una dona que, tot i viure al país del sol naixent, diu que "no té els ulls ametllats". Ho recalca uns quants cops. Podríem dir que s’enamora bojament d’ella i que mai més no la podrà oblidar. Quin és el missatge de la novel·la? Doncs que no és necessari anar tan lluny per trobar l’amor vertader. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Tot passa per analitzar les coses amb la ment ben oberta.

“Hervé Joncour sintió resbalar el agua por su cuerpo, primero sobre las piernas, y después a lo largo de los brazos, y sobre el pecho. Agua como aceite. Y un silencio extraño a su alrededor. Sintió la ligereza de un velo de seda que descendia sobre él. Y la mano de una mujer –una mujer- que lo secaba acariciando su piel por todas partes: aquelles manos y aquel paño tejido de nada. El no se movió en ningún momento, ni siquiera cuando sintió que las manos subían por los hombros hasta el cuello y los dedos –la seda y los dedos-, subían hasta sus labios, y los rozaban, una vez, lentamente, y desaparecían”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, juny 14, 2014

L'eternitat pot fer-nos més pacients (o no)


Suposo que si saps que la teva vida serà eterna, pots prendre’t les coses amb molta més calma. No és el cas de l’Adam, el músic vampir que protagonitza l’última pel·lícula de Jim Jarmusch ("Coffee and cigarettes", 2003). Està empipat amb tot i tothom i no entén, per exemple, que els zombis (com bateja als humans) contaminin l’aigua i fins i tot la sang.

Visualment, “Only lovers left alive” (“Sólo los amantes sobreviven”) és una pel·lícula sublim. La música, firmada pel grup SQÜRL, també l’he trobada espectacular. Tot sembla anar a càmera lenta, però queda clar que Jarmusch ho fa amb tota la intenció del món. Com deia abans, l’Adam, a qui podríem definir com un romàntic molt disgustat, no té cap pressa -i moltes vegades ni ganes- de fer res. Es limita a compondre música, a beure la sang que aconsegueix de manera il·legal i a dormir de dia. Dura una miqueta més de dues hores, però en cap moment es fa pesada.

L’Adam viu a Detroit, en una casa aïllada i plena de trastos vells. Trastos vells i peces clàssiques, com una gran col·lecció de guitarres. La seva dona, l’Eve, està instal·lada a Tànger. La interpreta una extraordinària Tilda Swinton, que s’està especialitzant en personatges extrems: el de la vellíssima Madame M. a “El gran hotel Budapest” (2014), el de la dentuda Mason a “Snowpiercer” (2013) o el de Bruixa Blanca a la nissaga de “Las crónicas de Narnia”. No he conegut mai cap vampir però, si existissin, estic segur que serien com ella. L’última escena de la pel·lícula és sensacional!

L’Adam és en Tom Hiddleston, el Loki de “Thor” (2011). El repartiment el completen actors veterans com John Hurt (que dóna vida al dramaturg, poeta i traductor anglès Christopher Marlowe) i la jove Mia Wasikowska (“Stoker”, 2013). Té gràcia que Marlowe encara estigui viu... i sigui un vampir! Ella és la germana de l’Eve, que es diu Ava. Els portarà els problemes que ja esperaven quan, després de 87 anys, torna a aparèixer en les seves vides. Com que ja viscut un munt d’anys, l’Adam s’ha relacionat, i molt, amb personatges històrics de la talla d’en Lord Byron, Mary Shelley, Franz Schubert o el mateix Marlowe. Quan es fa passar per metge, fa servir el nom de Dr. Faust, tot i que també l’anomenen Dr. Strangelove o Dr. Caligari, que són dues clares referències cinematogràfiques.

En definitiva, estem davant d’una de les millors pel·lícules de Jarmusch, tot un festival pels sentits. Atenció amb la cançó final de la libanesa Jasmine, un festival pels sentits. “Only lovers left alive” reflexiona sobre la vida, la mort, però també de la importància de les relacions personals. Se'n va emportar el premi especial del jurat en l'últim Festival de Sitges. Molt recomanable.

"L'ÚLTIM BALL DE CARMEN AMAYA"

“L’últim ball de Carmen Amaya”, de Judith Colell, és un fantàstic homenatge a la bailaora del Somorrostro, que va morir el 19 de novembre de 1963. Tenia 43 anys. S’està celebrant el centenari del seu naixement. Va morir per problemes renals. Tenia “rinyons infantils”. La pel·lícula es va estrenar la setmana passada i dissabte la va emetre TV3 en prime time.

La Nora Navas fa de Candela, que està muntant un espectacle sobre Carmen Amaya. Està espectacular, com sempre. La Candela m’ha fet pensar en la Geni, el personatge a qui interpretava la Nora en la seva anterior pel·lícula, “Todos queremos lo mejor para ella” (2013). Les dues intenten recuperar-se, físicament i psíquica, d’un fet desgraciat. La Candela d’una caiguda a l’escenari. La Geni, d’un accident de cotxe. Des d’un punt de vista visual, “L’últim ball de Carmen Amaya” té tres potes molt ben diferenciades: Les imatges de l’actualitat -preparant el citat homenatge-, les recreades de l’època de la Carmen Amaya (en un espectacular blanc i negre, plenes de clars i obscurs) i les històriques, moltes menys, sobretot del Somorrostro barceloní.

La pel·lícula és un homenatge a la bailaora, però també a les dones que lluiten per aconseguir els seus objectius, per difícils que siguin. És el cas de la Candela que, amb moltes mancances físiques, li està costant molt ballar. M’han encantat les dues escenes de la Candela amb la fotògrafa Colita, que li explica quina era la seva relació amb la Amaya. Aquestes escenes tenen un to de documental, amb un personatge de ficció entrevistant a un de ben real. El paper del suposat Chano, palmero de la Amaya, li dóna a la pel·lícula un punt de misteri que acaba d’arrodonir-ho tot. Un cop més, ha quedat clar que Judith Colell és una experta en explicar històries humanes properes, com ja va demostrar a “El domini dels sentits”, “Nosaltres”, “53 dies d’hivern” i “Elisa K”.

"EL DO" (MAI JIA)

Sempre m’ha agradat molt la literatura oriental, amb els japonesos Haruki Murakami i Harumi Kawakami al capdavant. Del xinès Mai Jia no en sabia res. De fet, és el pseudònim de Jiang Benhu (Fuyang, 1964). És ell qui ha escrit “El do”, traduït per Núria Parés i Ernest Riera. La novel·la, una de les més addictives que he llegit en els darrers mesos, està publicada per Edicions 62 i té 414 pàgines. Ja tinc ganes de llegir més coses d'ell!

Com Murakami, Jia també ens parla dels somnis; això sí, de manera superficial, només per referir-se a les habilitats d’alguns dels seus personatges per interpretar-los. El llibre tampoc té l’intimisme de Kawakami perquè Rong Jinzhen, geni de les matemàtiques, és poc intel·ligent, des d’un punt de vista emocional. De fet, aquesta sempre ha estat la seva principal mancança, per haver estat criat lluny del seu pare i de la seva mare. Un vell mestre és qui va tenir cura d’ell, fins que algú s’adona de les seves grans possibilitats. Com que porta molts anys apartat de tot i tothom, en Jinzhen és autodidacte. Sempre havia descobert les coses per si sol. Segur que podia haver-les après més ràpidament, en un ordre lògic, sense perdre tant de temps. Ningú l’havia ajudat mai.

La vida d’en Rong Jinzhen canvia, i no em queda massa clar si realment és per bé, quan el recluta la Unitat 701, una agència d’intel·ligència dels serveis secrets xinesos. El seu problema de relacionar-se amb els altres augmenta encara més, després que no pugui parlar amb ningú de la seva feina. Ni amb la seva família. Com a matemàtic brillant, amb un sisè sentit espectacular, el fan servir per desxifrar pictogrames, cada cop més complicats. L’últim, el NEGRE, exposa el seu difícil món interior fins a límits insospitats. “El do” té una miqueta de tot: sobretot la història d’en Jinzhen explicada directament pel narrador i fragments de les entrevistes que ha fet amb alguns personatges clau, que li han permès aproximar-se a la figura del matemàtic estrella amb tot luxe de detalls.

En la novel·la també ens queda clara la pressió del comunisme xinès cap als seus habitants, vigilats de nit i de dia, per dir-ho d’alguna manera. En Mai Jia és molt bo explicant-nos històries de persones normals. Per a molts, en Rong Jinzhen és un heroi; per altres un fracassat que no sap ni relacionar-se amb la gent. Sap traslladar-nos perfectament al seu difícil món interior i parlar-nos del seu desarrelament i de la solitud que sent, fins i tot després de casar-se... en un enllaç per interessos.

"A la Xina tenim una expressió: el ferro necessita temps i esforç per convertir-se en acer. El noi és inusualment llest, és veritat, però també li manquen coneixements bàsics ordinaris. Com vostè mateix ha dit, hi ha un munt d’eines que es poden utilitzar per il·luminar el camí, i les tenim al nostre voltant, però ell no n’agafa cap... trobarà una manera estranya i poc habitual d’assolir una cosa ben senzilla. Jo penso que no ho fa pas intencionadament; és perquè no té alternativa. La seva manca de coneixements bàsics l’obliga a ser inventiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, juny 08, 2014

La dermatòloga i el "ménage à trois"


Encara no havia tingut temps de veure-la i m’ha agradat força. Ho dic perquè totes les crítiques que havia llegit la destrossaven. Parlo d'”Aprendiz de gigoló”, de John Turturro. La pel·lícula està dirigida per ell, però m’ha recordat, i molt, el cinema de Woody Allen, que fa un dels papers principals. Es va estrenar al Festival de Toronto. És curta; tot just dura una hora i mitja.

De fet, Turturro regala a Allen un paper que diria que va escriure expressament per a ell. Li va com anell al dit! El geni de Nova York fa de proxeneta. No és un professional, però, amb una mica de pràctica, se’n surt força bé. Tot comença quan la seva dermatòloga (la salut dels personatges d’Allen sempre ha estat molt dèbil) li demana si coneix algú per fer un trio. A la dermatòloga la interpreta Sharon Stone. I la dona escollida per aquest singular ménage à trois és l’escultural Sofía Vergara. “Aprendiz de gigoló” ens parla del desig, però també de la soledat. En aquest cas, representada en la persona d’Avigal (Vanessa Paradís), una vídua jueva a qui ningú ha tocat en molts anys.

En Murray, casat amb una dona negra i amb un munt de fills, viu en un pis minúscul. No té massa recursos, després de tancar la llibreria familiar. És per això que busca una sortida d’emergència, que arriba, per casualitat, amb la boja petició de la dermatòloga. L’home escollit per fer de prostitut és un bon amic seu, en Fioravante, interpretat per Turturro. Tots dos són jueus i, lògicament, la seva nova professió topa amb els principis de la comunitat. La pel·lícula no és res de l’altre món, però és divertida i passa bé. Possiblement, el fet d’haver llegit tantes crítiques negatives, ha provocat que li hagi trobat moltes coses bones.

“UNA VIDA SENCILLA”

117 minuts d’humanitat total! “Tao jie” (“Una vida sencilla”), de la directora de Hong Kong Ann Hui, és un potent drama sobre la vellesa. Deanie Yip, que està fantàstica, va guanyar el premi de millor actriu a Venècia, l'any 2011. La vaig veure diumenge passat, dins del cicle de l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta semana han projectat "Dallas Buyers Club".

Estem davant d’una història d’amor en tota regla. De l’Ah Tao cap a la família per qui ha fet de serventa els últims seixanta anys. I de la família cap a ella, personalitzat en la figura d’en Roger, l’únic que encara viu a Hong Kong. La resta va emigrar als Estats Units. L’Ah Tao l’ha cuidat des que va néixer i l’estima com si fos un fill. Ell mai s’ha hagut de preocupar de res! No té cap noció de cuina i ni tan sols sap posar una rentadora! Tot canvia quan la dona pateix un vessament cerebral i s’ha de jubilar. En Roger podria haver-la deixada de banda, però la porta a una residència i va a veure-la força sovint, quan la seva feina de director de cinema li permet.

“Una vida sencilla” reflexiona sobre la vellesa, però també sobre les residències d’avis, on moltes persones queden pràcticament abandonades pels seus familiars. La majoria de companyes de l’Ah Tao no es poden valer per elles mateixes, donant una imatge molt trista. És per això que en Roger voldria treure la seva antiga cuidadora del centre i portar-la a viure amb ell. El problema és que potser no serà a temps d’aconseguir-ho. Podríem parlar d’una pel·lícula de visió quasi obligada.

"100 VINS CATALANS QUE HAURIES DE CONÈIXER"

“100 vins catalans que has de conèixer” és un llibre que cal tenir molt a prop, per poder consultar sempre que calgui. La tria està feta pel sociòleg i escriptor Lluís Tolosa (amb una llarga trajectòria en la divulgació de la cultura del vi) i la sommelier i professora d’enologia i tast Clara Antúnez. El seu objectiu implica demostrar que els vins catalans estan entre els millors del món. Les 100 ampolles que han seleccionat en Lluís i la Clara van dels 7 als 975 euros.

Tres quartes parts dels vins inclosos al llibre estan per sota dels 50 euros, amb molta varietat entre els 15 i els 30. Per preu, el “Top 3” el formen el Clos Erasmus (Clos i Terrasses, DOQ Priorat, 975 euros), L’Ermita (Álvaro Palacios, DOQ Priorat, 800 euros) i el Maryamm (Tempus Mare, DO Cava, 400 euros). Quatre euros és el preu recomanat del Torres de Casta (Torres, DO Catalunya) i set euros el del Pansa Blanca (Alta Alella, DO Alella) i el del Magenc (Cellers d’en Guilla, DP Empordà). Enmig vins de la qualitat del Clos Martinet, Les Terrasses, Les Manyes, Ferrer Bobet, Sot Lefriec, Masia Carreras, El Quintà o Pedra de Guix.

Cada fitxa ocupa dues pàgines. A l’esquerra hi ha una fotografia, o de les vinyes o d’algun responsable de la bodega. A la dreta, els autors fan un retrat de la mateixa bodega, de les persones que la porten i del vi recomanat, amb foto inclosa. El llibre ens aporta una dada molt interessant: a Catalunya només consumim un trenta per cent dels vins catalans, tot i que tenim una dotzena de denominacions d’origen. A casa nostra continua imposant-se la riojitis, amb quasi un quaranta per cent. La sentència d’en Lluís i la Clara, en la presentació del llibre, no pot ser més contundent: “La majoria de catalans no coneixem els vins catalans. I no es pot estimar allò que no es coneix”.

El pròleg de “100 vins catalans que has de conèixer” és de Salvador Cardús, que assegura que “Hem de conèixer aquests vins, i no pas limitar-nos a tastar-los”. Doncs això, ja triguem!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, juny 02, 2014

Més sobre l'addició al sexe!


Les pel·lícules sobre d’addició al sexe estan de moda. “Thanks for Sharing” (aquí s’ha traduït com “Amor sin control”) està entre la duresa de “Shame” (2011) i la benevolència simpàtica de “Don Jon” (2013). El debutant Stuart Blumberg no tracta el tema amb massa profunditat, però en marca les línies. Són quasi dues hores de bones intencions.

Els personatges que lluiten contra l’addicció al sexe són quatre; tres homes i una dona. Ells estan interpretats per Tim Robbins (un actor que sempre m’ha agradat molt), Mark Ruffalo (més convincent del què és habitual), Josh Gad i ella una espectacular Pink. El repartiment el completen Joely Richardson, Gwyneth Paltrow (sofertes parelles dels dos primers) i Patrick Fugit, fill del matrimoni que formen Robbins i Richardson.

En Mike i l’Adam (Robbins i Ruffalo) són dos dels alumnes avantatjats (o quasi professors) d’un grup de teràpia per deixar enrere l’addició al sexe. Ells ja porten molts anys amb el problema més o menys solucionat; i ara se n’encarreguen d’ajudar als més joves, com en Neil (Gad) i la Dede (Pink). Però fa la sensació, tot i les seves bones intencions, en Mike i l’Adam haurien de pensar menys en els altres i tallar d’arrel les mancances que encara no han estat capaços de deixar enrere. En Mike segueix barallat amb el seu fill (amb un passat tortuós) i l’Adam continua tenint problemes per relacionar-se amb les dones. Sempre creu que, si torna a practicar sexe, pot tornar a caure al fons del pou, ara definitivament.

M’imagino que l’addicció al sexe ha de ser terrible. Els malalts no van en transport públic (la perdició quan més lluny millor), no miren la televisió, no llegeixen revistes... qualsevol preocupació és poca. Si realment és així, ho desconec, ha de ser duríssim. En el personatge d’en Neil és on queda més clar. El seu cas és espectacular. La pel·lícula no és res de l’altre món, però et fa reflexionar una mica, que sempre és interessant.

"EN UN LUGAR SIN LEY"

Millor fotografia a Sundance i integrant del “Top 10” de pel·lícules independents del National Board of Review. Parlo d’”Ain’t Them Bodies Saints” (“En un lugar sin ley”). Es tracta del primer llargmetratge de David Lowery, amb Rooney Mara, Casey Affleck, Ben Foster i Keith Carradine en els papers principals. Està datat als anys 70, a Texas, als Estats Units.

Amb una fotografia espectacular, firmada per Bradford Young, Lowery ens explica la trista història d’un fugitiu. Es diu Bob Muldoon i s’escapa de la presó per veure a la seva dona i a la seva filla, que encara no coneix. El van tancar després d’un atracament, en què va sortir ferit un policia, accidentalment. El tret no el va disparar ell. Va ser la seva xicota, la Ruth Gutrie, a qui va decidir cobrir les espatlles. Ja estava embarassada i va creure oportú incriminar-se ell.

El seu retorn no serà fàcil. Els anys han passat i són molts els que creuen que el millor és que en Bob deixi a la seva família tranquil·la. Ha fet tard per donar marxa enrere. Els personatges de la parella estan molt ben dibuixats perquè el patiment de tots dos travessa la pantalla. És una història molt visual, plena de silencis, que et desperta tots els sentits. Una història de perdedors que no renuncien a res mentre poden. Molt recomanable.

"STELLA CADENTE"

Definir aquesta pel·lícula no és gens fàcil. Podríem dir que és un divertimento en tota regla? Parlo d'"Stella cadente", que aquí s'ha traduït com "Estel fugaç". Està dirigida per Luis Miñarro, que ha fet el guió amb Sergi Belbel. Ens explica el breu regnat d'Amadeu de Saboya a Espanya, l'any 1870. Al monarca l'interpreta un gran Àlex Brendemühl. I no era un paper gens fàcil!

He arribat a la conclusió que és una pel·lícula per veure amb la ment oberta. És històrica, sí, però interessa més la personalitat del rei que el seu mandat, que queda en un segon pla. Amadeu de Saboya tenia les idees clares i moltes ganes d'imposar-les, però no va poder-ho aconseguir. Sota el pretext que acabaven de matar al General Prim, no el van ni deixar sortir de Palau. Visualment, la pel·lícula és molt potent, amb música, sobretot francesa, dels anys 1960 i 70. També té un alt contingut sexual, destacant l'escena en què l'ajudant del rei (a qui dóna vida Lorenzo Balducci) es masturba amb un meló.

Del repartiment també destaquen Lola Dueñas (que fa de cuinera del Rei) i Bárbara Lennie, la reina Maria Victoria. Des d'un punt de vista del contingut, la pel·lícula és força avorrida, ja que passen ben poques coses destacades. Potser és la idea de Miñarro, traslladar a l'espectador com va ser, d'avorrida, l'estança d'Amadeu de Saboya en terres espanyoles.


"FRANCISCA DA FÁTIMA" (ROSA MARÍA CALAF")

“Vidas en progreso” és una col·lecció de biografies que ens apropa la vida de dones asiàtiques perserverants i entusiastes, amb esperit de superació i un lideratge clar. De moment, n’hi ha cinc d’editades. Les autores són Carmen Posadas, Ángeles Caso, Mara Torres, Almudena Grandes i Rosa María Calaf. Se'n busquen més! Els llibres, fets amb fins solidaris, només tenen unes 25 pàgines escrites i unes quantes fotografies, en la part central.

Ho dic perquè, aparentment, el llibre és molt gruixut. El què passa és que la majoria de les pàgines estan en blanc. Segons Rosa Maria Calaf, amb qui vaig coincidir fa uns dies, el 25 aniversari de la revista “Garbuix”, estan en blanc perquè cadascú hi escrigui allò que cregui convenient, la seva vida fins i tot. Calaf (és la que he llegit jo) ha fet la biografia de Francisca de Fátima, del Timor Oriental. Hi va néixer quan encara era colònia portuguesa i va viure, en primera persona, la invasió d’Indonèsia. També va ser testimoni de la declaració d’independència, que es va cobrar un munt de víctimes.

Per sobreviure, després que el seu pare quedés impedit, va cultivar arròs i va recollir cacauets. La veritable història de la Francisca comença quan, després de 34 anys en el poder, cau el dictador indonesi. És en aquest moment quan s’intensifica la seva lluita, a través dels fets i les paraules, per intentar acabar amb les desigualtats socials. Rosa María Calaf ha visitat la majoria de països del món. Si no recordo malament, 172 dels 184. I, com a corresponsal o enviada especial de Televisió Espanyola, ha informat des de quasi 100. Va néixer a Barcelona, és llicenciada en Dret i Periodisme i té un màster en Institucions Europees i Ciències Polítiques.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

dilluns, maig 26, 2014

L'amor de mare a fill no té límits!


Si el teu fill atropellés mortalment algú, Fins on arribaries per evitar-li la presó? Mouries tots els teus contactes, en cas que els tinguessis? Això és el que planteja la pel·lícula romanesa “Pozitia Copilului”, que aquí s’ha traduït com “Madre e hijo”. Dirigida per Calin Peter Netzer, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Aquest drama implacable és un dels millors títols del moment.

La Cornelia Keneres, interpretada magistralment per Luminita Gheorghiu (“Código desconocido”, 2000) no té cap dubte. Pertany a la classe alta de Romania i, des d’un primer moment, ho té molt clar: Mourà els fils que siguin necessaris per protegir al seu fill. L’escena en què coincideix a la comissaria amb la família del nen mort és espectacular. La tensió que hi ha entre ells és brutal. La Cornelia decideix ajudar al Barbu tot i que ells dos no es porten massa bé. Des de fora, fa la sensació que és egoista i desagraït. “Si haguessis tingut dos fills, com et vaig dir” -li comenta la seva cunyada a la Cornelia, al començament de la pel·lícula- “hauries pogut escollir”. És a dir, que quedar-se amb el “fill bo” i passar d’aquest.

“Madre e hijo”, que dura 112 minuts, és una pel·lícula tensa i, sobretot, molt propera. Calin Peter Netzer aconsegueix, molt ràpidament, que et posis en la pell dels protagonistes i pateixis amb ells. A la pell de la Cornelia, però també als de la família del mort, que intenta superar la trágica situació amb la màxima dignitat possible. No tenen els diners, ni la posició ni els contactes de la Cornelia, però es mereixen el mateix respecte... o fins i tot més. L’evolució dels dos policies de la comissaria, des del dia que passen els fets, és molt impactant. Sempre hi ha algú que mana, per sobre teu, que et pot acabar tocant-te el crostó. Passen de l’antipatia inicial a una submissió espectacular. Per desgràcia, la majoria de vegades, qui paga mana. Molt recomanable.

"BIG BAD WOLVES"

Al mes d’octubre passat, Quentin Tarantino va dir de “Big Bad Wolves” que, fins al moment, era la pel·lícula del 2013 que més li havia agradat. Al Festival de Sitges va guanyar dos premis: Millor director i millor banda sonora. A mi m’ha agradat força, però haig de reconèixer que no és un títol per a tots els públics. El fet que la pedofília sigui l’eix central de la història fa que sigui inclassificable.

Estem davant d’un thriller molt contundent, amb grans dosis d’humor negre, dirigit a quatre mans pels israelians Aharon Keshales i Navot Papushado. És la seva segona pel·lícula, després de debutar, sense massa èxit, amb “Rabies” (2010). La Policia busca un assassí en sèrie. Ha matat a tot un seguit de nenes, després d’abusar d’elles i de torturar-les fins a punts insospitats. Hi ha un dia que un dels pares, amb passat de soldat, decideix prendre’s la justícia per la seva pròpia mà, torturant a un sospitós, professor de religió. Està convençut que és l’assassí i que no s’equivoca. Inicialment, ho fa amb la col·laboració d’un policia suspès per negligència. Les interpretacions són força bones.

Hi haurà qui qualificarà l’humor de la pel·lícula de genial; i hi haurà qui dirà que frega el ridícul. Donaré la raó als dos grups. Els acudits estan al límit, com quan la mare del torturador el truca per telèfon i li demana al profesor, ple de sang, que el perdoni un moment. Deixa a sobre de la taula el martell amb què li està trencant els dits i puja al pis de dalt de la casa per poder parlar amb tranquil·litat. El nivell és aquest. És una pel·lícula per gaudir-la sense fer massa preguntes. Si ho fas, i penses en la pedofília i la tortura, corres el risc d’acabar aclaparat.

"MANIAC"

"Maniac", del francès Franck Khalfoun, és una de les pel·lícules més desagradables que he vist darrerament. Es tracta d'un remake de l'estrenada per William Lustig l’any 1980. Està interpretada per Elijah Wood i per la guapíssima Nora Arnezeder (“París, París”, 2008). Wood interpreta a en Frank, propietari d’una botiga de maniquins i assassí en sèrie.

La violència, si està justificada, mai no m’ha fet nosa en el cinema. Els sud-coreans, per exemple, en saben un pou. La col·loquen quan toca, en la seva justa mesura. A “Maniac”, però, quasi sempre és gratuïta. No crec que sigui necessari que veiem, amb tot luxe de detalls, com en Frank mata a les seves víctimes, sempre innocents. L’escena final, que no explicaré, és fastigosa! I, per si fos poc, no té cap mena de sentit. Tot això perquè el protagonista mai no ha superat que la seva mare l’abandonés. Ni per veure en DVD.

“9N 2014”

Jaume Barberà (Mollet del Vallès, 1955) s’autodefineix com a periodista combatiu o, fins i tot, tòxic. Per què? Doncs perquè s’ha decidit a denunciar la corrupció que hi ha a la política actual. I ho ha fet amb frases com “No vull tenir més mandataris que em menteixin dia i nit” o “No vull tenir més classe política que entén que la política és no escoltar el poble”. Actualment, en Jaume presenta el programa "Retrats" al Canal 33.

Després de triomfar amb “S’ha acabat el bròquil”, Barberà ha tornat amb “9 N 2014”, un dels grans èxits de l’últim Sant Jordi. El llibre està publicat per Ediciones B, recull les seves converses amb Josep Maria Fonalleras i és molt curtet. Només té 150 pàgines. Està dividit en dues parts. En la primera, Barberà analitza la situació política i econòmica mundial. I ho fa amb un munt de dades, que sempre posa sobre la taula. Fins i tot ens dóna tot un seguit de links per ampliar les informacions aportades, en cas que ho creguem oportú. No està satisfet de pràcticament res, perquè tot és millorable. Una conclusió? Els polítics haurien de pensar menys en ells i més en nosaltres.

La segona part de “9 N 2014” està dedicada al futur de Catalunya i a la necessitat de votar. Assegura que ha quedat clar que no hi ha encaix possible amb Espanya i que s’han de buscar alternatives viables. Quan parla de la independència diu coses com aquesta: “Si vols que et digui la veritat, estic decebut per la poca qualitat argumental i intel·lectual de tots els que s’oposen a la independència de Catalunya. I no et dic res de quan parlen del nacionalisme dels altres. Què és la bandera espanyola de 24 metres quadrats. Amb un màstil de 50 metres per suportar els 35 metres de pes, que hi ha a la plaça Colón de Madrid? Un homenatge a Walt Disney? Podríem comptar amb els dits els “intel·lectuals” espanyols que no s’hagin limitat a ridiculitzar i/o insultar amb literatura rància, tronada i llefiscosa la voluntat majoritària del poble de Catalunya”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy