dimecres, febrer 25, 2015

"Reparar els vius" (Maylis de Kerangal)


“Reparar els vius”, de Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), és una novel·la que parla de vida... i també de mort. Després d'una primera mirada, no sembla fàcil de llegir, però la veritat és que passa francament bé. Ha estat un gran èxit de vendes a França, on ha guanyat un munt de premis literaris. Està publicada per Angle Editorial i té 254 pàgines. És una història complexa, profunda i, sobretot, molt humana.

El protagonista absolut del llibre és en Simon Limbres o, per ser més exactes, el seu cor... i també la seva família. Té 19 anys i, ja en les primeres pàgines, pateix un accident de cotxe mortal, després d’una matinada de surf. Excepte el cervell, tots els seus òrgans estan intactes. Els metges ho tenen clar. En Simon, jove i esportista, és el donant perfecte. Amb molt de tacte i un llenguatge cent per cent descriptiu, De Kerangal ens explica quins protocols segueixen a l’hospital des que ingressen en Simon, amb la seva vida penjant d’un fil. Aquella trucada per donar la mala notícia a la família; la xerrada amb els pares per intentar que donin el cor, els pulmons i els ronyons del seu fill; el procés d’extracció i posterior reparació del cos; la recepció per part dels beneficiaris... Sembla molt macabre, però no ho és.

Tot i ser un pèl hipocondríac, “Reparar els vius” no m'ha angoixat. És un cant a la vida. Desconec si De Kerangal és donant o no; però m’hi jugaria un pèsol que sí. La desesperació inicial de la mare, el pare, la germana i la xicota d’en Simon queda difuminada –segur que no desapareixerà mai- per la idea que els òrgans del seu estimat serviran per millorar l’estat de salut d’altres persones. La seva mort no és estèril del tot; és una mort que acaba regalant vida. També és molt interessant la visió que té l’autora dels responsables mèdics de l’hospital on va a parar en Simon. Se’ls veu molt professionals, posant-se en la pell de la família. No sé si sempre és així. Ni els “obliguen” a ser donants (podríem dir que els acompanyen) ni obliden cap de les “promeses” que li fan a la mare. El moment en què cusen al Simon, amb respecte absolut, després d’extreure’n els òrgans, és espectacular. La vida es mereix tot el respecte del món, però també la mort.

L’únic que no m’ha acabat de convèncer és que De Kerangal expliqui detalls de les vides privades d’alguns professionals. Que un metge tingui passió pel cant i les caderneres o que una infermera hagi tingut una nit salvatge amb un examant em sembla un pèl irrellevant. És veritat, però, que aquests parèntesis serveixen per rebaixar la tensió de la resta de l’obra. També és molt interessant el punt de vista de la Claire, que és la dona on va a parar el jove i fort cor d’en Simon. Quina sort que ha tingut! Està agraïda amb el donant, però també intrigada i amb un munt de preguntes al pap.

“Gira en rodó a la cambra. Si és una donació, deu ser d’un tipus especial, pensa. En aquesta operació no hi ha donant, ningú no ha tingut la intenció de fer cap donació, i tampoc no hi ha donatari, perquè ella no es pot permetre de refusar l’òrgan, l’ha de rebre per força si vol sobreviure, per tant, de què es tracta? De tornar a posar en circulació un òrgan que encara podia servir, de garantir la seva funció de bomba? Comença a desvestir-se, s’asseu al llit, es treu les botes i els mitjons. El sentit d’aquesta transferència de la qual es beneficia ella per mitjà d’un atzar inversemblant –la compatibilitat inaudita de la seva sang i del seu codi genètic amb els d’un ésser mort avui-, tot això esdevé confús. No li agrada aquesta idea de privilegi indegut, de loteria, se sent com el ninot de peluix que les pinces agafen entremig del farrigo-farrago de bagatel·les amuntegades darrere una vitrina de la fira”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, febrer 24, 2015

Chris Kyle: Heroi o assassí en sèrie?


Heroi o assassí en sèrie? Em refereixo al franctirador Chris Kyle, protagonista indiscutible d’”American Sniper”, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Als seus 84 anys, el director de San Francisco continua en plena forma. A Kyle li atorguen 160 morts. Els iraquians, que li tenien pànic, el van batejar com el Dimoni de Ramadi. Lògicament, els soldats nord-americans l’idolatraven.

A Kyle l’interpreta Bradley Cooper, que en aquest 2015 ha tornat a estar nominat en la categoria de millor actor principal. L’any passat ho va estar per “La gran estafa americana” i l’anterior per “El lado Bueno de las cosas”. Algun cop l’haurà de guanyar, però en aquesta ocasió el premi se l’ha emportat Eddie Redmayne, extraordinari fent d’Stephen Hawking a “La teoria del todo”. Cooper em sembla un bon actor; però ja està. La crítica assegura que a “American Sniper” està sublim, però no hi estic del tot d'acord. Podríem dir que compleix. El film també estava nominada a millor pel·lícula, guió adaptat, muntatge, so i efectes sonors. Només va guanyar aquest últim.

Eastwood ens explica la història de Chris Kyle, a qui el seu pare va ensenyar a disparar quan era petit. Quan veu per televisió que ataquen les ambaixades nord-americana a Nairobi i a Dar es Salaam, l’any 1998, decideix allistar-se a l’exèrcit. El 2011, després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, l’envien a Iraq. És allà, i en missions posteriors, on posa fi a la vida, com a mínim (aquesta és la xifra oficial) de 160 persones, amb alguna dona i algun nen inclosos. Havia d’abatre qualsevol persona que anés armada, estirat en una teulada, per protegir als seus companys, que entraven a les cases dels iraquians buscant armes i rebels. Ho acaba fent amb tota normalitat; i diria que amb la consciència tranquil·la. És part de la seva feina. Per això el paguen! En algunes fases, la pel·lícula m’ha recordat “La noche más oscura” (2012).

“American Sniper” inclou un profund missatge polític. Queda clar que Eastwood dóna suport a la feina de Kyle, a qui ens defineix com tot un patriota. Al final, el problema és més moral que qualsevol altra cosa. Mata perquè els seus caps li demanen. Si no hi hagués guerra, no ho hauria de fer. En Kyle acaba vivint per la seva feina. Les estades a casa seva, entre missió i missió, l’acaben avorrint. El cap segueix tenint-lo a la guerra! La seva dona, interpretada per Sienna Miller (que aquest any també surt a “Foxcatcher”), és qui més ho pateix. Després de veure la pel·lícula, us recomano que llegiu la biografia d’aquest històric franctirador. No abans, perquè ja sabreu com acaba la història.

"FUERZA MAYOR"

“Turist”, que aquí s’ha traduït com “Fuerza Mayor”, és la gran estrena de divendres. Als Òscar va estar preseleccionada com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però no va entrar entre les finalistes. Sí que ho va aconseguir, sense premi, als Globus d'Or. És sueca i està dirigida per Ruben Östlund, de qui ja havia vist “Play” (2011), millor director a Gijón.

Sorprèn que una allau sense morts ni ferits pugui provocar tants dubtes en una família, en principi, ben avinguda. M’explico. Un matrimoni i els seus dos fills estan dinant a la terrassa d’un restaurant dels Alps, entre esquiada i esquiada. En principi, l’allau està controlada, però un munt de pols de neu acaba enfarinant-ho tot, deixant als clients morts de por. En un tancar i obrir d’ulls, tot queda a les fosques, com si s’acabés el món. Res greu, que quedi clar. L’instint maternal de l'Ebba provoca que protegeixi als seus dos fills amb el cos. Just en el moment que arriba la neu, En Tomas agafa els guants, el mòbil i arrenca a córrer. Es queda just al costat, que quedi clar. Aquest és el començament del final.

Entenc la reacció de la dona; però també la de l’home. Fa uns anys, una nit de Sant Joan, estava en una masia d’uns amics meus. Tiraven petards i, des del meu punt de vista, no precisament bé. El meu fill i jo vam refugiar-nos en l’avantsala, mirant el suposat espectacle per les finestretes. Volia protegir-lo. No em va sorprendre que un coet pugés malament. El que no esperava és que donés la volta, entrés a l’avantsala i explotés allà. Molt fum i un soroll brutal. El primer que vaig fer, mig sord, va ser sortir fora. Els meus amics i la meva dona no paraven de riure. Em van dir que semblava que sortís del programa de televisió “Lluvia de estrellas”. En aquell mateix instant, però, tots ens vam adonar que en Pau s’havia quedat sol a dins i el vam anar a buscar. Només havien passat segons; i estava perfecte!

La reacció d'en Tomas és suficient perquè l'Ebba li retiri la seva confiança? És normal que ell no vulgui reconèixer la seva errada? Els fills, que són petits, entenen el que ha passat realment? Hi havia un ‘enfrontament’ previ? De fet, estan de vacances junts perquè, durant els últims mesos, el pare no havia pogut estar massa per la família. Són algunes de les preguntes que intenta contestar la pel·lícula. També és molt interessant el paper de la parella d’amics que els visita. Ells també es pregunten què haurien fet en una situació similar. Suposo que per allò de la camaraderia, en Matt dóna suport a l'home; i la Fanni, a la dona. Totes les interpretacions, actors suecs i poc coneguts -com a mínim per a mi- són francament bones. Em quedo, però, amb Lisa Loven Kongsli, fantàstica en el seu paper de mare torturada. Östlund no es posiciona. Ell presenta els diversos punts de vista. És l’espectador qui ha de prendre partit, si ho considera oportú. Un títol imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 18, 2015

"Mercado de invierno" (Philip Kerr)


En la faixa que acompanya al llibre s’hi pot llegir “Un famoso técnico portugués ha sido asesinado”. Em refereixo a “Mercado de invierno”, de Philip Kerr. No és una mala manera de cridar l’atenció als lectors indecisos. Ràpidament s’associa l’entrenador desaparegut amb José Mourinho. El portuguès, però, també surt en el llibre i, com en la realitat, dirigeix al Chelsea. És un sí, però no...

Joao Zarco, aquest és el nom de l’entrenador portuguès protagonista del llibre, té unes maneres molt semblants a les de Mourinho. És un bocamoll, insulta i desacredita pràcticament tothom, té la premsa i els àrbitres com a enemics mortals i celebra els gols importants de genolls, després de córrer com un esperitat per la banda. Una mica Mourinho, no? Quan Zarco apareix mort, amb el cap totalment esberlat, no és fàcil descobrir qui hi ha darrere de l’assassinat. La llista de persones amb qui estava barallat l’entrenador del London City és més llarga que un rotllo de paper de vàter. El propietari de l’equip és un ric ucraïnès, Viktor Yevegenovich Sokolnikov. Alguna cosa a veure amb el rus Roman Abramovich, cap de Mourinho al Chelsea? Sokolnikov també forma part del grup de possibles culpables. De vegades, les seves relacions amb Zarco es tensaven una mica massa.

POC AMANTS DE LA POLICIA

Sokolnikov, poc amant de la Policia, li demana al segon entrenador de Zarco, Scott Manson, que faci una investigació paral·lela. L’ucraïnès, amb negocis poc clars, prefereix tenir les forces de seguretat ben lluny d’ell. Tampoc no és massa amic de la Policia Manson, que anys enrere va ser condemnat per una violació que no havia comès. Necessitaven un culpable i, segons sembla, es van manipular les proves. Com a contrapartida, Sokolnikov el convertirà en l’entrenador en cap, en substitució de Zarco. De moment, li dóna el títol de manera provisional, però si atrapa a l’assassí, li firmarà un contracte per un munt de temporades. És igual si juguen bé o malament a futbol? Doncs sembla que sí! Inicialment, en Manson no sap ni per on començar.

He llegit en algun lloc que no es pot fer literatura esportiva, perquè l’esport ja ho és en si mateix. No hi estic d’acord. “Mercado de invierno” és una novel·la negra; amb un assassí (o assassins), un mòbil i persones intentant descobrir el culpable. L'única diferència és que Manson fa d'entrenador i no de fuster, advocat o economista. Si fos fuster, podríem parlar d’un llibre de fusteria? Oi que no? Sí que és veritat, però, que el futbol impregna totes i cadascuna de les pàgines, amb noms d’equips, entrenadors i jugadors reals i també d'inventats. Retrata a la majoria de futbolistes com a nens rics, alguns molt curts de gambals, i deixa clar que, pels qui viuen del negoci, el futbol és molt més que un esport; és la seva filosofia de vida. Està per sobre de tot, fins i tot de les seves pròpies famílies. Mentre es formava com entrenador, Manson havia estat ajudant de Pep Guardiola al Barça.

"Mercado de invierno" és una novel·la àgil, fàcil de llegir, amb molta presència de Twitter i YouTube i amb un final simpàtic. Està publicada per RBA i té 409 pàgines.

"El encuentro contra el Weat Ham sería muy diferente y todos lo sabíamos. El primer partido de un entrenador determina el tono de cómo se percibirá su ejercicio, y no solo por parte del propietario del club y de los periodistas deportivos, sino también –y lo que es más importante- por la afición, que es más supersticiosa que una carreta llena de gitanos. El hermano de mi exesposa se niega a ir a ver al Arsenal si no es con su bigote de gato de la suerte. Es una de tantas persones serias y racionales que cuando siguen el fútbol creen en el mal de ojo, las maldiciones y los actos de un Dios caprichoso que decide quién va a ganar y quién va a perder. Una derrota en este partido sería como si me atasen un albatros al cuello".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les desgràcies mai no arriben soles


Carlos Vermut ha aconseguit molt en poc temps. Amb només dues pel·lícules, ja s’ha posat a la butxaca a un munt de cinèfils. El seu cinema potser mai acabarà de convèncer a tothom, però ningú dubte de la seva qualitat. El 2011 va sorprendre amb “Diamond flash” (que no es va estrenar als cinemes) i l’any passat la va encertar de ple amb “Magical Girl”, candidata als Goya.

La vaig veure dimarts de la setmana passada, dins del cicle que proposa l’Associació Cultural de Granollers. En la seva presentació, i en la línia expressada en l’anterior paràgraf, van explicar que van optar per programar-la a la secció “Dimarts singulars” (sessió única) perquè no creien que fos una pel·lícula per a tots els públics. Divendres i diumenge (entre els dos dies, tres sessions) van apostar per “La isla mínima”, molt més comercial. Els Goya no van tractar massa bé a “Magical girl”, que només se’n va emportar el premi a la millor actriu principal, per una magnífica Bárbara Lennie. Es dóna la circumstància que Lennie també estava nominada com a millor actriu de repartiment, en aquest cas pel seu paper de policia a “El niño”. Als Gaudí, els premis del cinema català, la van nominar per “Stella cadente”.

GRANDÍSSIMA BÁRBARA LENNIE

A més a més de la Bárbara (una dona amb trastorns mentals) hi ha quatre personatges principals més: L’Alícia, una nena de 12 anys amb càncer (la debutant Lucía Pollán); en Luis, que és el pare de la criatura (Luis Bermejo); i en Damián, interpretat per un sensacional José Sacristán. En Luis és un professor de literatura en atur. En Damián, de matemàtiques, ja retirat. Aquest últim a passat uns quants anys a la presó; no sabem ben bé per què. Vermut ens explica una història fosca i dura; amb persones que viuen al límit, moguts per la desgràcia, el passat i les pors interiors. Tot comença quan en Luis, que no té ni un euro, intenta reunir-ne set mil per comprar el vestit de la protagonista d’un còmic japonès, la Magical Girl. A la Lucía li queden pocs dies de vida i li encantaria veure-la morir feliç. I fins aquí puc explicar...


Només vull afegir que la Bárbara (el personatge i l’actriu que la interpreta es diuen igual) ha de fer un pas enrere, i recuperar el seu passat tortuós, per no enviar a dida el seu present i el seu futur. Està casada amb un dur psiquiatre que la té mig drogada de dia i de nit. És el seu salvador o el seu carceller? D’en Damián sabem ben poques coses: que era professor de la Bárbara quan era jove i que, directament o indirecte, s’ha passat uns quants anys a la presó per culpa d’ella. Tots cinc, comptant-hi la nena, viuen al límit, fent coses que segur que no haurien pensat fer mai. De vegades, diuen que la necessitat obliga; i cap d’ells està disposat a fer un pas enrere. El final és realment espectacular.

Estem davant d’una pel·lícula lenta, amb molt diàleg i poca música; i amb referències al cinema de David Cronemberg. Vermut també ret un homenatge al “Forrest Gump” de Robert Zemeckis (Sacristán emulant a Tom Hanks assegut en un banc amb una camisa de quadres); i suggeridora escena que t’obliga a pensar en l’”Eyes Wide Shut” de Stanley Kubrick. Una pel·lícula rodona. De les més complertes que he vist en els últims mesos.

"TANGERINES"

“Tangerines” és una de les cinc finalistes als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Recordem que les altres quatre finalistes són “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Leviathan” (Rússia) i “Timbuktu” (Mauritània). Les cinc estan francament bé. Aquest any hi ha molt nivell.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

"71"

“71” (el títol fa referència a l’any 1971) va estar nominada a la millor òpera prima en els Premis del Cinema Europeu; i als BAFTA com a millor pel·lícula britànica. Està dirigida per Yann Demange i interpretada per Jack O’Connell, que el 2014 també va participar a “Invencible”, dirigida per Angelina Jolie,  i “300: El origen del imperio”. No és dels meus actors preferits, però ho fa força bé.

La història que ens explica Demange és adrenalina pura. Tothom persegueix un soldat perdut i ferit pels deserts carrers de Belfast, en el mogudíssim 1971. Radicals, paramilitars i l’IRA, amb interessos contraposats, van darrere d’en Gary Hook, que no sap de qui pot refiar-se’n per sortir viu de l’infern. Quasi sense adonar-se’n descobrirà que els seus comandaments militars no són aigua clara. Tothom aprofita la guerra pels seus propis beneficis, fins i tot traint a qui té al costat. La pel·lícula és fosca, amb un ambient viciat, i molt real. És fàcil imaginar-se el patiment d’en Gary, completament sol, en un enfrontament que el supera. Els personatges secundaris estan estel·lars. M’ha recordat títols com “Bloody Sunday” (2002) o “En el nombre del padre” (2003).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 11, 2015

Resistir intentant viure la vida d'un altre


“Foxcatcher” m’ha deixat més aviat indiferent. Té cinc candidatures als Oscar (director, guió, maquillatge, actor principal i actor de repartiment), però no ho acabo d’entendre. Vaig a contracorrent, perquè la crítica l’està deixant francament bé. Està dirigida per Benett Miller, de qui destacaria “Truman Capote” (2005) i “Moneyball” (2011), i dura dues hores i quart.

La història que ens explica Miller està basada en fets reals. El seu protagonista és el lluitador nord-americà Mark Schultz, que va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1984, en la categoria de menys de 82 quilos. A Schultz l’interpreta un sec Channing Tatum (“Magic Mike”, 2012). L’entrenava el seu germà Dave (Mark Ruffalo), que va conquerir l’or en les mateixes Olimpíades en (menys de 74). Ha convençut a l’Acadèmia, que l’ha nominat en la categoria de millor actor de repartiment. És un actor que m’encanta, però li he vist millors papers. Podríem dir que els dos lluitadors són feliços, tot i que a en Mark potser li pesa massa créixer al costat del seu germà gran, més segur i exitós que ell.

Tot canvia, o no, quan el riquíssim John du Pont li demana a en Mark que s’instal·li en la seva mansió, on no li faltarà de res. Vol que guanyi per a ell, i mai millor dit, la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88. A més a més, li demana que prepari a la resta de l’equip que competirà pels Estats Units, sota la denominació de Foxcatcher. A Du Pont li dóna vida Steve Carrell, a qui estem acostumats a veure en papers còmics. No m’ha convençut, tot i estar nominat a l’Oscar com a millor actor principal. Es nota moltíssim que porta un nas postís (tot i la candidatura al millor maquillatge) i l’he vist un pèl sobreactuat. Si fos per mi, no el guanyaria ni de conya; encara menys en un any amb actuacions estel·lars, com les de Benedict Cumberbatch, Eddie Redmayne i Michael Keaton.

Du Pont sempe ha viscut a l’ombra de la seva mare, un genet amb un munt de medalles. Se suposa que a la seva progenitora mai li ha fet massa gràcia l’interès del seu fill per la lluita, de la qual n’és un competidor fracassat. És per això que contracta a en Mark Schultz, per viure la vida que ell ha estat incapaç de viure... tot i estar podrit de diners. Es defineix com a filantrop, però quan fa les coses només pensa en ell mateix. El millor de la pel·lícula, que ho arreglen tot una mica, són els últims cinc minuts. Els últims cinc minuts i l’escena en què li explica al bo d’en Mark -mentre es desplacen en un helicòpter- com l’ha de presentar en l’acte en què han de participar uns minuts després.

"TUSK"

Si em diuen que algú ha rodat una pel·lícula amb l’argument de “Tusk” no m’ho acabo de creure. I si em diuen que qui l’ha dirigida és Kevin Smith... encara menys. No recordo una paranoia semblant des de “Moebius” (2013), de Kim Ki Duk. Estem davant d’una història d’horror. No pel que es veu; sinó per com li fan passar al protagonista principal. No deixeu que us expliquin res més. Què està basada en fets reals???

En Wallace Bryton és un locutor de ràdio graciós, d’aquests que se n’enriuen de tot i tothom. Un estil a l’AuronPlay, el nou ídol dels adolescents. L’interpreta un divertit Justin Long. L’actor que fa del seu company de programa és Haley Joel Osment, que era el nen d’”El sexto sentido” (1999). Sembla que se l’hagi menjat, perquè està molt i molt gras. La xicota d’en Justin, amb qui no s’acaba d’entendre del tot, és la guapíssima Genesis Rodríguez, a qui recordo pel seu paper a “El último desafío” (2013). Tots tres estan correctes; i poc més. Qui està realment espectacular, i al meu entendre era mereixedor d’una candidatura a l’Oscar, és el veterà Michael Parks, que ja havia encapçalat la darrera pel·lícula d’Smith, “Red State” (2011).

Parks dóna vida al sàdic que rapta a en Wallace quan viatja al Canadà per fer una entrevista a un boig que ha penjat un vídeo a la xarxa fent diversos moviments amb una catana. Es va tallar una cama, emulant Kill Bill, i va rebre més de trenta milions de visites. Qui hi va, en Wallace no el troba, no explicaré per res, i acaba a casa d’un misteriós vell... amb moltes coses per explicar. Al graciós se li acabaran ben aviat les ganes de viure. L’argument és tan estrany i extrem que no sé ni com valorar-lo. Cal reconèixer, però, el gran canvi de registre d’Smith, pare de pel·lícules de culte com “Clerks” (1994) o “Persiguiendo a Amy” (1997). Atenció al paper de Johnny Depp, molt difícil de reconèixer com a detectiu Guy Lapointe.

"FRÍO EN JULIO"

Me l’havien recomanat i encara no havia tingut temps de veure-la. Va caure dissabte a la nit. Em refereixo a “Frío en julio”, dirigida per Jim Mickle. Són 109 minuts de cinema sòrdid, emmarcats en el Texas dels anys vuitanta. Fins i tot podríem parlar de western violent, retorçat; al més pur estil de John Carpenter. S’estrena en DVD el 18 de març. Els tres actors principals estan força encertats.

El gran protagonista d’aquesta història de perdedors és en Richard Dane. Està casat, té un fill petit i és el propietari d’una botiga de marcs. L’interpreta Michael C. Hall, conegut pels seus papers en sèries com “Dexter” o “A dos metros bajo tierra”. Transmet perfectament l’ansietat que li provoca matar a un lladre que havia entrat a casa seva. Al poble on viu, tothom el tracta com un heroi, però ell no està gens satisfet. Li encantaria fer marxa enrere! Per si fos, en Richard i la seva família comencen a ser assetjats per un home que podria ser (insisteixo, podria ser) el pare del noi a qui va disparar quasi per accident. Es diu Russel i li dóna vida un secundari de luxe, Sam Shepard, a qui vam veure no fa massa a “Agosto” (2013).

No diré perquè però en Richard i en Rusell acaben en el mateix bàndol, intentant desmuntar la trama de corrupció de la policia local. Ho faran acompanyats d’un detectiu d’una altra contrada, en Jim Bob, de qui fa... Don Johnson! Al conegut James Crockett de “Corrupción en Miami” ja l’havia ‘recuperat’ Quentin Tarantino per “Django desencadenado” (2012). De fet, la part final de “Frío en julio” té tocs del director de Tennessee, amb bales xiulant per tot arreu. La pel·lícula també explora, de manera indirecta, la gravació de les terribles snuffs movies, que tant em van trasbalsar a “Tesis” (1996). La vaig veure en família i ens ho vam passar pipa.

"EL IMPOSTOR" (JAVIER CERCAS)

La figura d’Enric Marco (Barcelona, 1921) mai m’ha cridat l’atenció. Ni quan era el president de l’Amical Mauthausen ni quan l’historiador Benito Bermejo va desemmascarar-lo, demostrant que mai havia estat en un camp nazi. Ell assegurava que havia estat pres a Flossenbürg (Baviera). Mentida i de les grosses. No hi tinc res a favor ni en contra, La història de Marco l’explica Javier Cercas a “El impostor”. I ho fa amb tot luxe de detalls.

Per què he llegit aquest llibre si no m’interessava massa Marco? Sobretot perquè m’agrada com treballa l’escriptor de Càceres i perquè, només començar-lo, vaig veure que aprofitava el llibre -425 pàgines, a Literatura Random House- per tornar a repassar la transició espanyola, com ja havia fet al seu exitós “Anatomía de un instante”. Hi podríem afegir també “Soldados de Salamina”. A través de la mirada intel·ligent de Cercas, som testimonis de la revifada i quasi la mort de la CNT (de la qual Marco en va ser secretari general) i de la feina de la FAPAC per intentar millorar l’escola pública catalana. Marco en va arribar a ser vicepresident. Tot, lògicament, després de la mort del general Franco. “El impostor” està dividit en quatre grans parts: “La piel de la cebolla”, “El novelista en sí mismo”, “El vuelo de Ícaro (o Icaro)” i “El punto ciego”.

Ja sé que n’és conscient, i que fins i tot és una part buscada del llibre, però no acabo d’entendre que Cercas es justifiqui constantment. Per escriure un llibre complicat, per intentar entendre a Marco, per perseguir la veritat veritable... es justifica per tot! També vol deixar clar, ja d'entrada, que no vol salvar al seu protagonista, ni restablir l’honor perdut. El seu objectiu, repeteixo, és entendre’l i desgranar què és veritat i què és mentida de la seva llarga i dilatada vida. Sovint, l’autor compara Enric Marco amb Don Quijote i Alonso Quijano. Totes les veritats contenen mentides; i també a l’inrevés. I, segons Cercas, seguint la dita popular, s’atrapa abans un mentider que un coix. Jo no ho tinc tan clar... Ell fins i tot arriba a plantejar-se si, com a novel·lista de ficció, no és també un impostor.

CRÍTIQUES A LA PREMSA

M’ha sorprès que Cercas aprofiti “El impostor” per criticar obertament a tots els periodistes, polítics i persones anònimes que van creure’s les mentides de Marco i que, sense voler-ho, el van acabar convertint en l’heroi de la memòria històrica. És el que sempre ha volgut Marco, sortir a la foto. Segur que en el fons té raó, però si quan algú prepara una entrevista ha de posar-ho en dubte tot, des de zero, potser no acabaria mai. Quan ell comença el llibre ja sap que Marco és un impostor i té anys –sí, anys i no dies o una setmana- per preparar-ho tot a consciència. El diàleg inventat de Marco amb Cercas frega el surrealisme. És en aquestes pàgines on el Marco inventat per Cercas li retreu a l'escriptor que ell també s’ha beneficiat de la 'indústria de la memòria històrica', amb la publicació de “Soldados de Salamina”.

També he trobat estrany que l’escriptor s'autociti constantment, posant com a referència els articles en què ja havia parlat de Marco, abans d’escriure el llibre. Malgrat tot, l’experiència és enriquidora. Llegir els llibres de Javier Cercas és quasi una obligació. Com a exemple, aquest extraordinari paràgraf:

“Marco tenia razón y no la tenía: tenia razón cuando, en sus conferencias y entrevistas, afirmaba que la democracia española se fundó sobre una gran mentira colectiva; no tenia razón cuando afirmaba que se fundó sobre un gran pacto de olvido. Es una verdad contradictoria, o lo parece, pero a menudo la verdad parece contradictoria, o lo es. La democracia española se fundó sobre una gran mentida colectiva, o más bien sobre una larga serie de pequeñas mentiras individuales, porque, como sabía mejor que nadie el propio Marco, en la transición de la dictadura a la democracia muchísima gente se construyó un pasado ficticio, mintiendo sobre el verdadero o maquillándolo o adornándolo, para encajar mejor en el presente y preparar el futuro, todos deseosos de probar que eran demócratas desde siempre, todos inventándose una biografía de opositores secretos, malditos oficiales, resistentes silenciosos o antifranquistas durmientes o activos, con el fin de ocultar un pasado de apáticos, pusilánimes o colaboracionistas (y de aquí que, en aquélla época de reinvenciones masivas, Marco no fuera una excepción sino la regla)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, febrer 03, 2015

No tot val per l'audiència (o potser sí?)


Si la teva feina està relacionada amb els mitjans de comunicació, “Nightcrawler” és de visió obligada. Si no és així... també! Està dirigida pel debutant Dan Gilroy i magníficament interpretada per Jake Gyllenhaal, que es mereixia la candidatura als Oscar en la categoria de millor actor principal. El seu paper és molt inquietant. La pel·lícula només opta al premi de millor guió original. Injust, molt injust.

Gyllenhaal, amb una gran carrera cinematogràfica, va començar a ser conegut mundialment gràcies al seu paper de vaquer gai a “Brokeback Mountain” (2005). Jo em quedo, principalment, amb “End of Watch” (2012), “Enemy” (2013) i “Prisoners”, també del 2013. Aquí interpreta a un lladregot que, quasi per casualitat, es converteix en càmera de televisió freelance. No té cap formació, però en Lou aprèn ràpid. Sobretot perquè no té escrúpols i perquè s’arrisca al màxim per aconseguir diners i fama ràpida. La pel·lícula critica obertament als mitjans de comunicació que, amb l’excusa de l’audiència, són capaços de qualsevol cosa. Val tot? Qui i on s’han de col·locar els límits?

En Lou, que podríem dir que s’escorre cada cop que veu les seves imatges per la televisió, és capaç d’entrar en l’escena d’un crim i, arribat el moment, fins i tot té la barra de provocar-los. Qui recull sempre les seves gravacions, i acaba autoritzant-les, és la Nina Romina, productora d’un canal cada cop més sensacionalista. Per aquest paper, Gilroy recupera Rene Russo, coneguda per títols com “Arma Letal 3” (1992) i “Arma Letal 4” (1998). Del repartiment també destaca Rizh Ahmed, protagonista principal de la divertidíssima “Four Lions” (2010). És l’ajudant d’en Lou que, a poc a poc, va construint el seu petit imperi.

"ALMA SALVAJE"

“Alma salvaje” té dues nominacions als Oscar, una més que “Nightcrawler”. No crec que en guanyi cap de les dues. Són les de Reese Whiterspoon, en la categoria de millor actriu principal; i la de Laura Dern, com a millor actriu de repartiment. La primera està francament bé, però competeix amb Julianne Moore, Rosamund Pike, Marion Cotillard i Felicity Jones. Les quatre estan sensacionals.

Dern, la Lula de “Corazón salvaje”, em va deixar més aviat indiferent. En la seva categoria, sembla clara la victòria de Patricia Arquette, pel seu paper de mare a “Boyhood”. La Cheryl Strayed (Whiterspoon) es proposa allò tan americà de trobar-se a ella mateixa; de reinventar-se, de regalar-se una segona oportunitat. La malaltia de la seva mare (Dern) va acabar per embogir-la. Les drogues i el sexe fàcil semblaven la seva única sortida. Fins que s’adona que s’ha equivocat i molt (amb divorci inclòs) i es proposa fer un punt i a part. És per això que decideix caminar tres mesos seguits, tota sola, pel desert de Mojave. Porta una motxilla que quasi no pot ni aixecar!

El millor de la pel·lícula, que no és res de l’altre món, és la interpretació de la Whiterspoon. Els flaixos que fa servir constantment el director, ens permet veure l’actriu de Nova Orleans en diferents registres. De nena penedida, reflexiva i fins i tot una mica poruga al desert; i de dona trenca-cors, deixada i desobedient en el passat. També hi ha flaixos cap a la seva desordenada infància, tot i que aquest paper no el fa ella. Personalment, no crec que sigui necessari anar tan lluny per reinventar-se, però cadascú té les seves opcions personals. Quasi dues hores de reflexions força profundes dirigides pel canadenc Jean-Marc Vallée, pare de títols com “C.R.A.Z.Y” (2005), “Café de Flore” (2011) i “Dallas Buyers Club” (2013).

“LEVIATHAN”

Diuen que tots portem el nostre Leviatan a dins i que l’hem de dominar com sigui possible. És un monstre marí bíblic, al qual es refereix l’Antic Testament. “Leviathan” és el títol de la pel·lícula russa que opta a l’Oscar en la categoria de parla no anglesa. Té com a rivals “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Timbuktu” (Mauritània) i “Tangerines” (Estònia).

A falta de veure “Tangerines”, diria que “Leviathan” és la més completa de les cinc, amb el permís d’”Ida”, que també em va semblar sensacional. “Leviathan” està dirigida per Andrei Zvyagintsev, que sempre és força crític amb el govern del seu país. I això, a Rússia, mai no ha estat gens fàcil! D’ell ja havia vist la grandíssima “El regresso” (2003). De cara al públic en general, el pitjor d’aquest títol és que dura dues hores i vint-i-un minuts i que és força lenta. A mi, no m’ha importat gens ni mica. M’agraden les pel·lícules que expliquen històries. I si necessiten temps perquè s’entengui tot bé, em sembla perfecte que s'allarguin. L’ambientació de “Leviathan” és brutal i els quatre o cinc actors principals estan fantàstics.

Zvyagintsev ens parla de la corrupció en un petit poble de Rússia. Tant l’alcalde com l’església són capaços de qualsevol cosa per mantenir i ampliar el seu poder. Roman Madyanov, que dóna vida a l’alcalde, borratxo i violent, està espectacular. En el fons del seu despatx, hi ha la fotografia de Vladímir Putin. La seva víctima principal és en Kolia, que viu en una caseta aïllada, a tocar del mar de Barents, al nord del país. Volen expropiar-li i pagar-li quatre xavos, per fer-lo callar. No acabem de saber què hi construiran, però sembla clar que l'enganyenm. A més a més, allà mateix, en Kolia hi té el seu taller de cotxes. És per això que arriba de Moscou un advocat amic seu, en Dimitriy. A l’actor que l’interpreta, Vladimir Vdovichenkov, el recordo de “360. Juego de destinos”, del brasiler Fernando Mireilles.

Al cap de família l’interpreta Aleksey Serebryakov. Fa la sensació que és un home íntegre, amant del tir i del vodka, com tots els personatges de la pel·lícula, dones incloses. Podríem dir que “Leviathán” sura en vodka i llàgrimes, que estan a punt d’enfonsar-ho tot. Elena Lyadova (Lylia) és la segona dona d'en Kolia -la primera va  morir- i Lesya Kudryashova, el fill, que es diu Roman. Una de les millors pel·lícules del 2014, amb una càrrega de profunditat brutal. Explica moltíssimes més coses que la majoria de títols nord-americans. De visió obligada.

"EL CAS D'EDUARD EINSTEIN" (LAURENT SEKSIK)

Segur que no m’equivoco si dic que Albert Einstein és el científic més conegut i important del segle XX, sobretot gràcies a la seva Teoria Especial de la Relativitat (E=mc2). Per contra, si agafem com a referència “El cas d’Eduard Einstein”, sembla força clar que va ser un mal pare i un mal marit. Aquest llibre està escrit per Laurent Seksik (Niça, 1962) i publicat per Angle Editorial. Té 267 pàgines i és apassionant.

Es tracta d’una novel·la, però està basada en fets reals. Per construir la trama, en Seksik fa servir cartes, fotografies i algunes informacions periodístiques. El seu personatge central és l’Eduard Einstein, que va ser ingressat en una clínica de Zuric quan només tenia vint anys. El seu pare l’havia abandonat molt abans, quan era petit. A l’Eduard, al seu germà Hans-Albert i a la seva primera dona, la Mileva. Mentre estava internat, només el va anar a veure una vegada, quan el noi tenia 23 anys. Hi ha una fotografia d’aquella trobada, la que il·lustra la portada del llibre. Des d’aquell dia, no hi va tenir cap més relació, ni per telèfon, ni per carta... de cap manera. L’Eduard, a qui van diagnosticar esquizofrènia, l’odiava fins a punts insospitats. Deia que portar el cognom Einstein mai havia estat fàcil per a ell.

Els monòlegs de l’Eduard que ens regala en Seskik són sensacionals. Les reflexions del fill petit de l’Albert davant del seu psiquiatre m’han deixat bocabadat. Està convençut que, de tant en tant, es converteix en gos i que, pers i fos poc, li parlen els gats. També pensa que pot volar –se sent molt atret per al buit- i que una noia que viu dins seu li obliga a fer tot allò que ella vol. Malgrat tot, quan parla amb els vigilants de la clínica demostra tenir més sentit comú que moltes de les persones considerades normals. Sent un odi profund cap al seu pare i un amor incondicional cap a la mare, tot i que, quan perdia els papers, de vegades li aixecava la mà. La Mileva, que li perdona absolutament tot, dóna la seva vida per ell. Si algun cop l’Eduard s’excusa per haver-la picat, la dona li fa creure que ho ha somiat. Li diu que no seria capaç de fer-li mal. No vol veure’l patir.

L'EDUARD, TANCAT PER VIDA

Els altres dos protagonistes, més secundaris, són la mateixa Mileva i l’Albert, de qui se’n diu ben poc. El missatge més important que ens fa arribar en Seksik és que físic jueu sentia vergonya per l’Eduard. Queda clar en el final d’aquesta carta escrita per ell: “L’esquizofrènia era hereditària en la família de la meva dona, i jo no en sabia res quan m’hi vaig casar”. Terrible. L’Eduard va estar més de trenta anys a Burghölzli, tot i que va passar algunes temporades fora, primer amb la seva mare –quan estava viva- i després en una família d’acollida. “El cas Eduard Einstein” és un llibre àgil i molt intens. L’autor sap expressar perfectament els problemes del noi, la desesperació de la mare i la necessitat del pare de mantenir en secret la malaltia del seu fill. Les reflexions de l’Eduard al voltant de la vida i de la mort són sensacionals.

"M’hauria pogut podrir al Burghölzli i acabar-hi els meus dies. Per sort, em va trobar una família d’acollida. Això no substitueix ni de bon tros una persona morta, però sí que et proporciona un sostre i l’oportunitat de sortir de l’univers psiquiàtric, que no és tan hospitalari com ens volen fer creure. La família que m’acull viu en un turó dels voltants de Zuric que no anomenaré per protegir-ne l’anonimat. Hi faig estades regulars, a vegades llargues i a vegades curtes. Això no depèn de mi, sinó dels llops que ronden la casa. Quan sento udols o em sembla distingir unes siluetes que surten del bosc, em tornen a portar a la clínica. Quan no hi ha cap bèstia salvatge que pertorbi la calma de l’indret, m’hi puc quedar tant com vulgui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, gener 28, 2015

És al bosc on conflueix tot (i amb música!)


El pitjor d’”In to the Woods” és el seu cartell. Convida a no anar a veure la pel·lícula! No està entre les vuit nominades als Oscar, però opta a tres premis: millor actriu de repartiment per a Meryl Streep, millor direcció artística i millor vestuari. És un musical, molt divertit, i està dirigit per Rob Marshall, amb altres experiències en el gènere, com per exemple “Chicago” (2002) i “Nine” (2009).

La pel·lícula mescla l’argument de tres contes dels Germans Grimm (“La Ventafocs”, “La Caputxeta Vermella” i “Rapunzel); i un d’anònim, “Jack i la mongetera màgica”, que s’havia atribuït erròniament a Hans Christian Andersen. El millor és el repartiment, encapçalat per dues actrius que m’agraden moltíssim: Anna Kendrick i Emily Blunt. L’Anna (“Up in the Air”, 2009) fa de ventafocs; i l’Emily (“La pesca del salmón en Yemen”, 2011) interpreta a la dona del forner, que apareix en el conte de “La Caputxeta”. Les dues estan sensacionals.

També brilla amb llum pròpia, com gairebé sempre, la Meryl Streep, que fa de bruixa. Va ser la seva mare qui li va fer l’encanteri, després que el pare del forner, fa un munt d'anys, li robés les mongetes màgiques. Ho explica ella mateixa en un moment de la pel·lícula. No em sorprendria que s’emportés l’Oscar. Mai ha estat entre les meves actrius preferides, però l’Acadèmia l’adora. Dinou nominacions i tres estatuetes. Un dia farà de cactus al desert i també se’n recordaran d’ella. A més a més, aquí fa dos registres diferents, de bruixa i de dona normal, en els últims minuts de la història. Veurem què passa a Hollywood el dia 22 de febrer. La pel·lícula, que passa en l'interior d'un bosc molt fosc -on coincideixen tots els personatges-, és molt entretinguda.

Del repartiment masculí em quedo amb un divertidíssim Chris Pine, conegut pels seus papers a les pel·lícules de “Star Trek”. A “In to the Woods” fa de príncep faldiller, en el conte de “La Ventafocs”. L’escena en què coincideix amb el príncep de “Rapunzel” (Billy Magnussen) és sensacional. Estan enmig d’un riu, cridant, als quatre vents, les bondats de les seves estimades. Mentre canten es tiren aigua per sobre i es descorden les camises d’una estrebada. Suposo que Marshall busca deixar-los en el ridícul total. I ho aconsegueix. També estan francament bé Johnny Depp (que fa de llop) i el nen del conte de les faves, Daniel Huttlestone, a qui ja havíem vist a “Los miserables” (2012). És dels que canta millor, com Lilla Crawford, que és qui dóna vida a la Caputxeta. James Corden (“Begin Again”, 2013) fa de forner.

"SIEMPRE ALICE"

“Siempre Alice” és la cinquena pel·lícula dirigida a quatre mans per Richard Glatzer i Wash Westmoreland, que també s’encarreguen del guió. Està basada en una novel·la de Lisa Genova. Té una nominació als Oscar, la de Julianne Moore com a millor actriu principal. Possiblement, se’n mereixeria alguna més. Ens parla, amb moltíssim tacte, de la malaltia de l’Alzheimer.

L’Alice, interpretada magistralment per Moore, és una professora de neurolingüística amb renom mundial. Té una feina que li agrada, es porta molt bé amb el seu marit (de qui fa l’Alec Baldwin) i té tres fills (un fill i dues filles) que estan força ben col·locats. Potser la que li dóna més problemes és la Lydia (Kristen Stewart), que intenta guanyar-se la vida fent d’actriu. Tot rutlla correctament fins que comença a oblidar coses. En principi, està convençuda que pot ser conseqüència de l’estrès però, després d’un munt de proves, li diagnostiquen Alzheimer. Viu aquest procés en solitari, perquè no comunica la mala notícia a la família fins que el metge li diu que no hi ha marxa enrere.

El deteriorament de l’Alice és brutal i molt ràpid. Passa de donar conferències multitudinàries a no recordar pràcticament res. Fins al punt de no trobar el lavabo a casa seva. Gràcies al gran treball de la Moore, et poses a la pell de la protagonista des d’un primer moment. A la d’ella i a la de la seva família, que no sap com afrontar la situació. Segons sembla, com més intel·ligent és una persona, com l’Alice, més ràpid avança la malaltia. Té més informació al cap i, per tant, més material amb perill d’esborrar-se. Sembla lògic. L’Alzheimer està tractat amb molt de respecte, sense intentar provocar la llàgrima fàcil ni traient-li importància. Diria que les persones que han viscut o estan vivint aquesta malaltia de molt a prop o de lluny, valoraran la pel·lícula positivament. Està clar que estem davant d’un drama, però la història també té un punt d’optimisme. S’ha de veure.

"LOREAK"

Feia temps que no veia la sala de cinema de l’Associació Cultural de Granollers tan plena. Va ser diumenge a la tarda, en la projecció de la pel·lícula basca “Loreak”. Com sempre, s’emet la versió original subtitulada. Està dirigida per Jon Garaño i Jose Mari Goenaga i és tot un assaig sobre el dubte, l’oblit i el record en les relacions humanes. És francament bona.

Tot comença amb un simple ram de flors. Un ram de flors que, un cop a la setmana, rep l’Ane a casa seva, sense saber qui li envia. Durant molt de temps. El seu marit comença a arronsar el nas. A ella li fa certa gràcia. Això de tenir un admirador secret no passa casa dia! No explicaré res que pugui dinamitar l’argument de la història. Només diré que els rams de flors també passen a ser molt importants per dues dones més, la Lourdes i la Tere. Importants per diferents i misteriosos motius. La pel·lícula analitza, i de quina manera, les relacions humanes, amb sentiments com l’amor, la gelosia, l’odi i fins i tot l’oblit, cap als vius i també cap als morts. Són 99 minuts de cinema en majúscules que, algunes persones (no és el meu cas) trobaran lent. Salvant les distàncies, m’ha recordat algunes coses del cinema de Jaime Rosales, amb títols com “La soledad” (2007) i “Tiro en la cabeza” (2008).

Un dels seus punts forts és les grandíssimes interpretacions de la tripleta femenina protagonista, amb Itziar Ituño al capdavant. Dóna vida a una dona colpejada pel dolor, amb greus problemes amb la seva sogra, que és molt dominant. La sogra, que també està sensacional, és Itziar Aizpiru. Fa posar els pèls de punta. La tenia vista de “El gran Vázquez” (2010). L'altra actriu és Nagore Aramburu, que fa d’Ane, que és amb qui comença la història. No s’ha de confondre amb la dona del jugador del Bayern de Munic Xabi Alonso, que es diu exactament igual. “Loreak” té dues candidatures als Goya, a la millor pel·lícula i millor música, per a Pascal Gaigne.

"MIRABILIA"

“Mirabilia ets tu” és un llibre com cap altre. Mai havia llegit res semblant. Les il·lustracions, meravelloses, són de Conrad Roset i el text de la misteriosa Milena Nonó. Diuen que va néixer a Osaka, al Japó, l’any 1989; i que viu a Girona des del 2006. És escriptora, pintora i fotògrafa i mai s’ha vist una instantània seva. El llibre l’ha publicat Bridge i la direcció editorial és de Iolanda Batallé. Té alguna cosa a veure ella amb la Milena...

Com podríem definir “Mirabilia ets tu”? Doncs la veritat és que no és gens fàcil. Podríem dir que és “una enciclopèdia dels petits éssers imprescindibles sense importància”, fent servir paraules del mateix llibre. Els seus autors ens expliquen que és una enciclopèdia infinita i per tant inacabada, que s’escriu des de l’any 3414 aC, on es recopilen fets, animals, conjuntures i personatges meravellosos que habiten la nostra vida, sovint, ignorats, oblidats, silenciats o desconeguts. Déu n’hi do! Afegeixen que “Mirabilia ets tu” és un ésser infinit, com tots els éssers el seu instant. Petit ésser, circumstància, conjuntura, sense importància, però sense ell l’univers es desmuntaria, no seria possible l’aire o la unió dels dos àtoms d’hidrogen amb l’oxigen.

“Mirabilia” té de tot... i de res. Contes (com “El nen de febre”), diaris de viatges, horòscops i un curiós retrat sobre els membres d’una orquestra nocturna, formada per insectes, està clar. També ens presenten personatges estranys, únics i irrepetibles, com Minúscula, Phollia, Alfonsina, Crissomel·la i Morphina. Expliquen que el llibre s’ha de llegir a l’atzar; començant per qualsevol pàgina o línia. I acabar-la, lògicament, per qualsevol altra. Per acabar-ho d’entendre, un parell d’exemples. Això és el que us trobareu al llibre, ni més ni menys:

“Què busques, Milena, tan àvida, de nit i de dia? Busques saber? Busques conèixer? Fugir de la solitud de la matèria? Vols posseir la vida? Busco buscar. Busco no buscar. Busco ser. Busco un bol amb una mica d’aigua”.

“Mirabilia pot ser una pedra de riu, una punta trencada d’un llapis, una porta que es tanca sola amb una mica de vent. Mirabilia s’escriu amb la tinta del crisantem i la cal·ligrafia de la solitud. Mirabilia és el record de la música de Satie. Mirabilia és ningú”.
“Mirabilia ets tu. Mirabilia és el llibre de la nit, de la tendresa de la llum meravellosa, de la vida en minúscula, de la flor que neix de la trobada entre el desig i un llavis mossegat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy

dimecres, gener 21, 2015

Reivindicar la memòria històrica no és fàcil!


Una tela vermella a terra i en el fons de l’escenari i deu solitàries bombetes. Les actrius de la sensacio-nal “Granos de uva en el paladar” no necessiten més. Amb les seves sentides interpretacions hi ha suficient. L’obra de teatre està dirigida per Susana Hornos i Zaida Rico, que també actuen. Completen el repartiment Lorena Carrizo, Maday Méndez i Ana Noguera.

Es dóna la circumstància que les cinc actrius viuen a l’Argentina, on han trobat la feina que potser no van poder fer a Espanya. En aquest país, reivindicar la memòria històrica mai ha estat fàcil. Que li preguntin a Baltasar Garzón, castigat i suspès pel Consell del Poder Judicial per investigar els crims del franquisme. El jutge, per cert, ha recomanat públicament l’obra, en un gest de gran generositat cap a la companyia. També ho ha fet l'actor Federico Luppi. El tema continua sent polèmic. A Catalunya, només s'han fet dues representacions, al Teatre de Ponent de Granollers. Ningú més ha volgut contractar l’obra. I la fan, evidentment, sense cap tipus de subvenció. S’ho paguen tot elles mateixes i, en cas que n’hi hagi beneficis, se'ls reparteixen. A Granollers es van exhaurir les entrades els dos dies.

L’acció comença l’any 1931 i acaba en l’actualitat; és a dir de la II República a la democràcia. Enmig, cinc fets clau, el reconeixement del sufragi femení (1931), l’aprovació de la llei del divorci (1932), el cop d’estat dels revoltats (1936), la supressió de les lleis i els símbols republicans (1939) i la mort del general Franco (1975). Hi ha tres personatges principals en Paco, l’Adelina i en Miguel, tot i que la resta també tenen molt de pes. En Paco és un nacional que acaba desenvolupant un càrrec molt important en l’exèrcit espanyol. Ordena un munt d’afusellaments injustos, amb l’únic objectiu de provocar dolor. Molts innocents van morir per culpa seva i van ser enterrats en foses comunes.

INTERPRETACIONS SUPERBES

El segon personatge principal és l’Adelina, cuinera d’una presó de dones. És vídua, ja que els nacionals van matar al seu marit, per penjar una bandera republicana gegant al campanar del seu poble. A la presó, les monges donen el seu suport incondicional al règim. Per què complicar-se la vida? Per la seva part, en Miguel és un noi de 17 anys que ressuscita per trobar a la seva família. Vol saber si l’estan buscant o no, després de més de 75 enterrat de qualsevol manera. Intueixo que al Miguel l’ajusticien, també, per ser homosexual.

Les cinc actrius, amb una vestimenta senzilla, estan superbes. Riuen, ploren, canten... La majoria fan més d’un paper, només tapant-se el cap o destapant-se’l per canviar de personatge. No necessiten més. Les seves interpretacions tenen una força brutal, fins al punt de fer plorar al públic en més d’un moment. Amb aquesta obra, busquen respostes davant de la negació. Es rebel·len en contra el silenci i d’allò tan fastigós i tan castellà del “'pa' qué remover”. Doncs sí, s’ha de remoure! Els morts s’ho mereixen; i també els vius. Després de la funció, i amb la bandera republicana a les mans (entregada per persones del públic) fan una reflexió en veu alta plena de sentiments. Expliquen que la guerra no té sentit, com tampoc el tenia una dictadura cruel. El seu és un homenatge a les persones, anònimes, que mai sortiran als llibres d’història.

El títol de l’obra s’ha tret del cançoner popular:
“Cuando yo me muera tengo ya dispuesto
en el testamento que me han de enterrar
en una bodega, dentro de una cuba,
con un grano de uva en el paladar”.

@Jordi_Sanuy
Foto: Elisa Viladas (blog granos de uva en el paladar)

dimarts, gener 20, 2015

Arriba a dalt, però no trepitgis ningú!


Nominació a la millor pel·lícula, al millor actor de repartiment (per JK Simmons), al millor guió adaptat, al millor muntatge i al millor so. “Wiplash” entra amb molta força en la cursa pels Oscars. Val tot per motivar algú? Jo diria que no, però Terence Fletcher, professor de jazz d’un prestigiós conservatori, està convençut que sí. Per descobrir al nou Charlie Parker farà el que faci falta. Brutal!

A Fletcher l’interpreta, i de quina manera, un grandiós JK Simmons (“Juno”, 2007). M’arriscaria a dir que fa el millor paper de la seva carrera. Ens regala una actuació plena de força. És un home sense escrúpols i malparlat, capaç de llençar-li una cadira al cap d’un alumne si s’equivoca mentre assaja. Segons ell, tot per beneficiar als nois; mai perquè ell perdi els papers… Avui en dia, trigarien cinc minuts a denunciar-lo per bullying. Simons guanyarà l’Oscar segur. No en tinc cap dubte. Un dels més perjudicats pels mètodes d’en Fletcher és l’Andrew Neiman, un bateria encegat pel seu desig incontrolat d’assolir l'èxit total. Podríem dir que es troben la gana amb les ganes de menjar. És per això que, inicialment, en Neiman accepta que el maltractin psíquicament i psicològica.

“Wiplash” té un ritme trepidant, al ritme de la bateria de Neiman. L’escena en què lluita amb dos músics més pel lloc de bateria principal és espectacular. Genera una angoixa brutal. Acaben amb les mans sagnant. La relació d’en Neiman amb la seva xicota, a qui estima molt menys que a la música, deixa clar fins a quin punt pot corrompre la fama o el desig d’assolir-la a qualsevol preu. El gir final, que no explicaré, per motius obvis, encara fa més gran la pel·lícula, dirigida per Damien Chazelle. Es dóna la cricumstància que “Wiplash” parteix d’un curt de 18 minuts, interpretat per JK Simmons i Johnny Simmons. En aquesta nova versió, el bateria és Miles Teller (“Divergente”, 2014), amb sis títols pendents d’estrena. Una molt bona pel·lícula.

“LA TEORÍA DEL TODO”

Com "Wiplash", també té cinc nominacions als Oscars “La teoría del todo”: millor pel·lícula, millor actor i actriu principal (per Eddie Redmayne i Felicity Jones), millor guió adaptat i millor banda sonora. Ens explica la vida de l’astrofísic Stephen Hawking, des dels seus dies de brillant universitari i fins a l’actualitat. Sobretot basant-se en el paper de la seva primera dona, l'atenta Jane Wilde.

Si fem cas a la pel·lícula, la Jane és clau en la vida d’en Hawking. Es van conèixer a la universitat i mai li va girar l’esquena. Quan el metge li diagnostica la seva malaltia degenerativa i li diu que només li queden dos anys de vida, ell intenta apartar-se’n. No volia que la noia suportés una càrrega tan gran. Però la Jane treu forces d'on potser no en tenia i li diu que estarà al seu costat mentre visqui, sigui el temps que sigui. El paper de la Felicity Jones, enamora. Té una força brutal! Com el d’Eddie Redmayne, un dels favorits per emportar-se l’Oscar. El seu paper és dels que agraden a l’Acadèmia. Comença la pel·lícula caminant amb normalitat i l’acaba en cadira de rodes, amb el cap penjat cap a un costat i parlant a través d’una computadora, com està Hawking en l’actualitat. Un paper ideat pensant en l’estatueta.

El millor de “La teoría del todo” és que el seu director, James Marsh (“Man on Wire”, 2008), aconsegueix un gran mimetisme amb l’espectador. És fàcil posar-se a la pell d’en Hawking i reconèixer que, afortunadament per a ell, es pren la seva desgràcia amb optimisme. Mai es dóna per vençut; sobretot gràcies a la seva dona, que exerceix com el seu àngel de la guarda. També mimetitzes molt bé amb la Jane, que dedica la vida sencera a la seva família. Tenia altres sortides menys difícils, queda clar. Per cert, la malaltia de l’astrofísic no li impedeix mantenir relacions sexuals amb la Jane… i tenir tres fills! La pel·lícula, molt emotiva, té un grandíssim gir final, basant-se en la realitat, està clar. Aquest fet, el desconeixia. En l’actualitat, l’Stephen i la Jane continuen sent amics i ja tenen néts.

"THE BABADOOK"

Vaig acabar de veure “The Babadook” en estat de shock. És una pel·lícula de terror excepcional. No sóc massa fan d’aquest gènere, però havia sentit a parlar molt bé de l’òpera prima de Jennifer Kent i no volia perdre-me-la. Estem davant d’un thriller psicològic molt potent, amb dues interpretacions superbes. Són 95 minuts commovedors, amb una força poc habitual al cinema. Imprescindible.

Tots tenim dimonis interiors; i no sempre és fàcil dominar-los. Això és el que ens explica Jennifer Kent en el seu debut com a directora. Va entrar al món del cinema fent d’actriu, en pel·lícules com “The Well” (1997) o “Babe, el cerdito en la ciudad” (1998). Sembla clar que el seu lloc està darrere de la càmera. L’Amelia té un fill de sis anys, el mateix temps que porta mort el seu marit. Van tenir un accident de cotxe quan anaven cap a l’hospital. Ella no ha estat capaç de superar la pèrdua. El seu fill Samuel tampoc no li posa fàcil. Viu obsessionat amb els monstres. Cada nit és obligat mirar a sota del llit i dins de l’armari abans de dormir. L’arribada d’un llibre que es titula “The Babadook”, que és el nom del monstre, ho complica tot una mica més, si era possible.

La pel·lícula fa més por pel que t’imagines que pel que veus. En Samuel és un nen complicadíssim, amb dificultats per relacionar-se amb les criatures de la seva edat. L’Essie fa el que pot, però li falta força i, sobretot, hores de son. Potser és per això que acaba tornant-se violenta. A l'Amelia la interpreta una sensacional Essie Davis, a qui recordo pel seu paper a “La joven de la perla” (2003). També està incommensurable el debutant Noah Wiseman. Caldrà veure’l en altres registres, però el seu paper és brutal. Kent no necessita efectes especials ni trampes per fer por. En té prou amb un argument contundent i molt ben treballat. William Friedkin, director d’”El exorcista” (1973), diu que “The Babadook” és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. Sobren comentaris.

"EDUARD PORTELA, L'HOME DE L'ACB"

“Eduard Portela, l’home de l’ACB” és l’homenatge del periodista Jaume Rius a qui va ser, durant molts anys, màxim responsable de l’Associació de Clubs de Bàsquet. També va ser jugador, entrenador i director tècnic; una vida dedicada al món de la cistella. El llibre, que té 219 pàgines, l’ha coordinat Esther del Pozo i l’ha publicat l’editorial d’en Jaume.

Hi diuen la seva sobre Portela setanta-una persones relacionades amb el món del bàsquet. L’epíleg és de la seva dona, Maria Planas, exjugadora, exentrenadora i exseleccionadora espanyola. És difícil destacar només uns quants noms, però en poso uns quants exemples. Exjugadors com Juanma Iturriaga, Nacho Solozábal, Ferran Martínez, Jordi Villacampa i Walter Szcerbiak; entrenadors de la talla d’Ettore Messina, Dusko Ivanovic, Boza Maljkovic, Aíto García Reneses i Lolo Sainz i periodistes com Joan Cerdà, Jordi Robirosa, José Manuel Fernández i el mateix Jaume Rius. Fernández, explosiu com sempre, aprofita l’avinentesa per tornar a deixar clar el seu odi visceral cap a Aíto. El seu article, s’ha de dir, és dels que té més gràcia.

També m’han cridat l’atenció les reflexions de Salvador Alemany (president de la secció de bàsquet del Barça entre 1986 i 2003), Jordi Bertomeu (president de l’Eurolliga), Yvan Mainini (president de la FIBA), Antonio Novoa (expresident del Granollers i fundador de l’ACB, al costat de Portela) i David J Stern, comissionat de l’NBA. Tothom destaca el perfil humanista de Portela, un home avançat al seu temps. L’Eduard va intuir la importància del poder de la imatge, quan només es transmetia futbol, i va portar el bàsquet a la tele. També va ser ell qui va idear que l’ACB tingués el seu propi departament d’arbitratge. Quan era màxim responsable del Barça, va ser el responsable del fitxatge de “Chicho” Sibilio.

Personalment, a Portela el vaig conèixer quan jo era un nen. Va ser en un Campus, a Berga. Jo jugava amb el Granollers i ell ja estava al capdavant del Barça, com a secretari tècnic. Recordo que ens va fer una xerrada sobre el món del bàsquet i ens va regalar un banderí del club blaugrana, signat per ell. Després, com a periodista, l’he entrevistat unes quantes vegades. A l'Olímpic de Granollers, quan jo era cap de premsa del BFI Granollers i feia de speaker als partits del primer equip, vam presentar plegats l'homenatge a Joan “Chichi” Creus que, en l'actualitat, és el màxim responsable de la secció de bàsquet del Barça. Etern Portela!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, gener 14, 2015

Sortir de l'infern mai ha estat fàcil


Queda clar que sortir de l'infern és més difícil que entrar-hi! I sinó que li preguntin a en Riggan, el protagonista principal de "Birdman o (la inesperada virtud de la ignorancia)", la darrera pel·lícula del mexicà Alejandro González Inárritu ("Amores perros", 2000). Als Globus d'Or, que es van lliurar dilluns, va guanyar els premis al millor guió (del mateix Iñárritu) i al millor actor de comèdia o musical (Michael Keaton).

Per a mi, el millor de la pel·lícula és l'actuació de Keaton, que fa el paper de la seva vida. Interpreta a un famós actor de cinema que vol demostrar el seu talent -en cas que el tingui- en el món del teatre. A la gran pantalla se'l coneix pel seu paper de Birdman, un superheroi alat. Fins ara, sempre ha treballat darrere d'una màscara. Es dóna la circumstància que Keaton va ser el Batman de Tim Burton en dues pel·lícules. Autobiogràfic? El seu duel amb Edward Norton és espectacular. Per trobar una actuació similar hauríem de remuntar-nos a l'any 1998, que és quan es va estrenar la sensacional "American History X". Norton tambe fa una mica d'ell mateix! Al costat d'ells dos, Emma Stone ("Magia a la luz de la luna", 2014), Naomi Watts i Zach Galifianakis, amb un paper menys histriònic de l'habitual.

Visualment, "Birdman" és una pel·lícula incommensurable. L'ambientació del teatre, ple de passadissos estrets i foscos, és angoixant, com també ho és l'intent d'assolir l'èxit per part d'en Riggan. L'argument també és francament bo, però li faltaria una mica més de mimetisme, tot i les bones interpretacions del planter d'actors. Després de la primera hora -en dura dues- el ritme baixa un pèl i, al final, potser -i dic potser- Iñárritu es deixa anar massa. El mexicà ens parla de l'èxit -la línia que el separa del fracàs és molt fina- i de la necessitat d'estar en pau amb un mateix. El subconscient d'en Riggan (com a Birdman), amb una veu metàl·lica, també està molt encertat, com l'utilització de les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. És un títol per reflexionar, perquè té més capes de les que pot semblar en un primer moment.

"THE IMITATION GAME"

De les deu finalistes a la millor pel·lícula dels Globus d'Or (cinc en la categoria de drama i cinc en la de comèdia o musical), a casa nostra només se n'han estrenat sis. He pogut veure-les totes. Les dues guanyadores són "Boyhood" i "El gran hotel Budapest". Si miro enrere i faig memòria crec que em quedaria amb "The Imitation Game", de Morten Tyldum ("Headhunters", 2011). Està basada en un llibre d'Andrew Hodges.

Tyldum ens explica la història del matemàtic Alan Turing, que va ser capaç de desxifrar els codis secrets nazis, criptats amb la màquina Enigma. Ell en va construir una altra, partint del no res, sense que ningú confiés massa en ell. Tenia un caràcter difícil, molt segur en les seves possibilitats; i amb poques ganes de treballar en equip. Segons la pel·lícula, gràcies al seu descobriment es van salvar 14 milions de vides. A l'Alan l'interpreta un grandiós Benedict Cumberbatch. El seu paper és d'Oscar, però aquest any suposo que estarà molt car, amb Michael Keaton i Eddie Redmayne, els triomfadors dels Globus d'Or, entre altres.

Costa de creure que, tot i els seus mèrits infinits, s'acabés destruint a un geni com Turing per la seva orientació sexual. A la pel·lícula només en parla de passada, en els últims minuts, però se'l va castrar químicament. Es va suicidar a la presó, menjant-se una poma enverinada per ell mateix. No em pregunteu com. No en tinc ni idea. Diuen que el logotip d'Apple -el de la poma mossegada- és l'homenatge que li va fer Steve Jobs. "The Imitation game" tenia cinc candidatures als Globus d'Or, però no se'n va emportar cap premi. Del repartiment també destaquen Keira Knightley -que és una assegurança de vida-  i un potentíssim i inquietant Mark Strong. Una pel·lícula imprescindible.

"BIG EYES"

Pel seu paper a "Big Eyes", la sensacional Amy Adams -aquesta actriu cada cop m'agrada més- ha guanyat el Globus d'Or a la millor actriu de comèdia o musical. En la categoria de drama s'ha imposat una altra deesa de l'actuació, Juliane Moore, pel seu paper a "Siempre Alice". Adams interpreta a la pintora Margaret Kane, que dibuixava nens i nenes amb uns expressius i preciosos ulls gegants.

Qui fa de Walter Keane, el segon marit de la Margaret, és l'alemany Christoph Waltz. No sé com era aquest home en realitat, però l'actuació de Waltz és molt histriònica, fins a punts insospitats. Si realment es comportava així en públic, suposo que se'l veia venir de lluny. En Walter havia de ser tot un impostor. Es va atribuir l'autoria dels quadres de la seva dona; en principi amb sorpresa d'ella i després amb sumisa acceptació. La Margaret, que encara és viva, s'acabava de separar i en Walter, que va veure ràpidament que tenia talent, se'n va aprofitar molt ràpid. S'ha de dir, però, que, possiblement, la Margaret mai hauria arribat a l'estrellat sense la capacitat de venda i d'engany d'en Walter, tot un fora de sèrie. Al començament de la pel·lícula, a la pintora real se la veu asseguda en un banc.

"Big Eyes" és el Tim Burton més diferent dels altres. Un rara avis en la filmografía del director. Té poc a veure amb la resta de la seva obra. Potser els colors pastel, en alguns plànols, i les visions de la Margaret que, en moments molt determinats, veu a les persones que l'envolten amb els ulls dels personatges que dibuixa. No és una pel·lícula rodona, ni molt menys, però és molt agradable a la vista. És d'aquells títols que, més o menys, agradarà tothom. Burton té dues pel·lícules pendents d'estrena pel 2016, "Miss Peregrine's Home for Peculiar Children" i la segona part de "Bitelchus", de nou amb Michael Keaton i Winona Ryder.

"LA LLUVIA DEL TIEMPO" (JAIME BAYLY)

La corrupció en el binomi política-periodisme omple, i de quina manera, “La lluvia del tiempo”, del peruà Jaume Bayly (Lima, 1965). Se’ns presenta com una novel·la però, per desgràcia, tot el que explica sembla massa real. Té 403 pàgines i està editada per Alfaguara. El seu llenguatge és àgil i directe i deixa clar que coneix el mitjà televisiu per dins. Als seus personatges principals, majoritàriament misògins, els fa parlar molt malament.

Alcides Tudela vol ser president del Perú. I farà el que sigui necessari per aconseguir-ho, sigui legal o no. En nom de la democràcia, està clar! És xavacà, bevedor, puter i el suborn ("coimar" en diuen allà) és el seu pa de cada dia. Falten un parell de setmanes per les eleccions i ho té tot de cara. No comptava, però, que Lourdes Osorio -una antiga amant- li demanaria que reconegués la paternitat de la seva filla Soraya. Fa catorze anys que aquesta dona de Piura li demana que es faci la prova d'ADN, però no hi ha manera. La va enganyar vilment. El tercer en discòrdia, o el quart, és el periodista de televisió Juan Balaguer, a qui la Lourdes i la Soraya demanen que les entrevisti en el seu programa d'èxit. Tant en Juan com el seu cap, Gustavo Parker, són fidels a Alcides. Se la jugaran per elles?

"La lluvia del tiempo" ens parla del poder dels polítics, a qui tothom té por, encara més en alguns països. I del que tenen també els periodistes, tot i que sempre reben ordres d'algú. És allò de tenir el cul llogat. Ja ho sabia, però potser no fins a quin punt, en Juan Balaguer, Juanito pels amics. Entrevistant la Lourdes potser s'ho juga tot, encara més després que els seus enemics descobreixin el seu secret més ben guardat. Com és habitual en els llibres de Bayly, algun dels seus personatges és homosexuals. Un fet que aprofita per denunciar que, molts cops, s'entri en la vida privada de les persones sense que sigui necessari. Podríem dir que l'autor no esquiva res; ho afronta tot de cara, amb duresa i sense ni un pèl a la llengua. Bon retrat dels mitjans i de la política.

"Parker se rio, ganador, acostumbrado a salir airoso de los lances más complicados. Hecho a la idea de que toda crisis traía consigo una oportunidad para ganar dinero, sacar ventaja a la competencia y congraciarse con el poder de turno, esta crisis no podía ser la excepción: ahora tenía a Tudela en su bolsillo y no solo había recuperado los tres millones que donó, sino que se había asegurado la publicidad oficial cuando Tudela fuese presidente y que no le cobrasen los impuestos que debía y no pensaba pagar nunca, porque Parker siempre repetía con cinismo, festejando su descaro, que las deudas nuevas hay que dejarlas envejecer y las deudas viejas no se pagan".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, gener 06, 2015

"Les idees són bones; la història, cruel"


Divendres s'estrena "Fury", que aquí se'ns ha traduït com "Corazones de hierro". Vaig tenir l'oportunitat de veure-la l'altre dia i és una potentíssima pel·lícula sobre un episodi concret de la Segona Guerra Mundial, l'abril del 45. La National Board of Review l'ha escollit entre les deu amb millor repartiment de l'any. L'encapçala un gran Brad Pitt, en el paper del sergent Wardaddy. Per a ell, la guerra ho és quasi tot.

Al costat del veterà sergent, en un tanc batejat amb el nom de Fury, hi lluiten quatre soldats més, interpretats per Logan LermanShia LaBeouf, Jon Bernthal i un gran Michel Peña. És la tercera vegada que treballa a les ordres del director David Ayer (Champaign, Illinois, 1968), després de la brillant "End of Watch" (2012) -fent de policía, al costat de Jake Gyllenhaal-, i de "Sabotage" (2014), amb Arnold Schwarzenegger. La brigada d'en Wardaddy lluita en territori alemany, quan els nazis ja comencen a tenir clar que acabaran perdent la guerra. En el seu cas, però, estan en inferioritat de condicions; i tot fa pensar que tenen poques possibilitats de sortir-se'n vius. Salvant les distàncies, el personatge de Pitt m'ha recordat al d'Aldo Raine a "Malditos Bastardos" (2009), de Quentin Tarantino.

La pel·lícula dura dues hores i quart; però no es fa llarga en cap moment. Visualment, és espectacular, amb un ambient infernal, sense ni un minut de treva. La història és sòlida i està ben explicada. Potser el més important és que Ayer transmet perfectament la brutalitat de la guerra, on mates o et maten. No cal preguntar-se per què. Com diu el personatge de Pitt en un moment de claredat mental, "les idees són bones, però la història és cruel". M'ha recordat els títols d'"abans", amb personatges lluitant per l'honor i la glòria. Rodona? No del tot, però molt addient per passar l'estona i gaudir d'un parell o tres d'interpretacions convincents.

"BLACK COAL"

Com que m'agrada molt el cinema oriental, de vegades penso que potser miro les pel·lícules amb una certa predisposició a què m'agradin... però no. La xinesa "Black Coal", de Diao Yinan, em va deixar meravellat. Quan vaig intentar saber més coses sobre aquest títol, vaig veure que havia guanyat l'Os d'Or Festival de Berlín i que Fan Liao va ser escollit millor actor. Fantàstic!

Estem davant d'una pel·lícula negra com el carbó, fent honor al seu títol. El protagonista principal és en Zhang Zili, que deixa el cos de policia després que siguin abatuts a trets dos dels seus companys, en una perruqueria. Ell també hi era. Estaven investigant l'assassinat d'un home. Diverses parts del seu cos havien aparegut repartides, el mateix dia, per carboneres de diferents punts del país. Cinc anys després, i amb el cas encara per resoldre, en Zili es proposa atrapar al culpable. Ara fa de guàrdia de seguretat; i té problemes importants amb l'alcohol. Res que no li impedeixi seguir cap endavant. La història és molt crua, emmarcada en una freda ciutat del nord de la Xina, en plena conversió al capitalisme.

Al costat d'en Lio Fan (Zhang Zili), hi trobem la Kwai Lin-Mei, que interpreta a la parella de l'home assassinat. Treballa en una petita bugaderia. La història que explica és poc clara i, molt aviat, desperta les sospites de la policia... i també d'en Zili. El millor de "Black Coal. Thin Ice", que és el títol complet de la pel·lícula, és el gir final. Des d'un punt de vista visual, domina la lletjor. El thriller és incòmode, sense res superficial, res que no sigui necessari. Yinan no posa cap guarniment addicional. Impera la fredor, encara més quan l'acció es desenvolupa en una pista de gel. Brutal.

"ASÍ EMPIEZA LO MALO" (JAVIER MARÍAS)

Feia temps que no llegia un llibre tan fascinant. Semblava impossible que Javier Marías (Madrid, 1951) pogués igualar o millorar la seva anterior obra, "Los enamoramientos", però ho ha tornat a aconseguir. Ha estat amb "Así empieza lo malo", publicat per Alfaguara. Té 534 pàgines. Marías data l'acció al Madrid de 1980. Ja feia cinc anys que Franco havia mort, però la seva ombra era, i malauradament encara és, molt allargada.

Els protagonistes d'aquest llibre són un matrimoni format per Eduardo Muriel i Beatriz Noguera. Ell és director de cinema; ella dóna classes d'anglès. En un passat molt llunyà, havien estat un matrimoni feliç. Ara només guarden les aparences quan estan en públic. En privat, ell ja fa temps que la tracta força malament. Diu que té motius suficients; uns motius que no descobrim fins al final de l'obra. Qui explica la història és Juan de Vere, el jove assistent del director. Ho fa molt de temps després, a pilota passada. Un altre dels personatges clau és el Doctor Jorge Van Vechten, amic d'en Muriel i de la seva dona. Tot anava força bé, fins que al director li arriben rumors sobre el passat obscur del metge.

Els rumors i el rancor, sempre interessats, són, precisament, el fil conductor d'"Así empieza lo malo". La importància del rumor; i la necessitat (o no) d'intentar fer justícia. No tothom paga les seves culpes de la mateixa manera. Marías deixa clar que els hereus del franquisme segueixen dominant la política i l'economia, encara que sigui des d'una còmoda segona fila. Van saber fer marxa enrere en el millor moment i, com per art de màgia, difuminar el seu costat més maliciós. Rencor, perdó i càstig, individuals i també col·lectius. Estem davant d'un autor dens i filosòfic, que demana una lectura lenta i acurada. Jo, que tinc un ritme molt alt, em veig obligat a reduir-lo considerablement. I ho faig encantat. Marías és un dels meus autors preferits. Imprescindible! Per quant el següent?

"Ya en vida experimentamos un poco lo que sucederá a nuestra muerte, cuando el tiempo nos deje atrás a velocidad inconcebible y nos torne pasado remoto y nos asimile a las antigüedades. Ya en vida nos damos cuenta de que es imposible seguir su paso, nos quedamos desfasados en cuanto perdemos energía y empezamos a cansarnos de tanta mudanza y nos decimos: Hasta aquí llega mi época, a lo que venga después ya no me subo; lo próximo ya no es mío; disimularé, a lo sumo, lo mejor que pueda, que me voy convirtiendo en un anacronismo y que ya me estoy demorando".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy