dijous, de maig 05, 2016

Trece Monos (César Mallorquí)


“Trece Monos”. Tretze contes curts. Escrits per mones? En teoria no... Són de César Mallorquí (Barcelona, 1953). Però com que és un llibre de ciència-ficció, tampoc no podem descartar que els hagin escrit els tretze primats que donen títol al llibre. Està publicat per Fantascy i té 431 pàgines. En la introducció Mallorquí homenatja al seu germà José Carlos, mort de Parkinson. Per ensenyar-lo a estimar el gènere fantàstic.

Diuen que si cent mones es posessin davant de cent màquines d’escriure i es passessin l’eternitat polsant aleatòriament les tecles, al final, per pur atzar, algun d’ells acabaria redactant “El Quijote”. Mallorquí ens ho explica a “Cien monos”, que està relacionat directament amb l’epíleg, “Ochenta y siete monos muertos”, que és sensacional. Després del pròleg de Juan Manuel Santiago, el llibre es posa en marxa amb “El decimoquinto movimiento”, en què ens parlen d’una partida d’escacs eterna. La juguen les famílies Scopo i Dunkel, cansats de resoldre els problemes que els separen matant-se els uns als altres. Fan un moviment cada mig segle. Poden pensar-s’ho molt...

A “Virus” l’autor fa el seu particular homenatge a Antoni Gaudí, capaç de dissenyar amb la ment fins i tot després de mort. El protagonista de “Cuentos de Verano” és un home que ven joguines sexuals durant els Jocs de Londres. Fins que un fantasma comença a fer-li la vida imposible! Entendríem que algú que té l’oportunitat d’escollir allò que el faci més feliç - a qui mai li surt res li bé, es decanti per un simple GinTònic? Doncs l’home que apareix a “El regalo” ho té claríssim. El dimoni en persona apareix en aquest conte; i Déu a “Todos los pequeños pecados”. Ens diuen que per avançar cap al futur cal resoldre tot allò que ens neguiteja del passat, sempre que sigui possible.

UN LLIBRE MOLT VISUAL

“Trece Monos” és un llibre molt ben escrit, amb un llenguatge àgil i molt visual. Ciencia ficció en estat pur. No costa massa imaginar-nos les interessants històries que Mallorquí ens explica. A “El muro del trillón de euros” convivim amb un grup de jubilats que, gràcies als avenços mèdics, superen els 150 anys. El problema, vist des de fora, és que no aprofiten massa el temps. Només viuen del passat. Molt més filosòfics són “Océano” i “Naturaleza humana”, amb les noves tecnologies i el control de la ment com a temes de base. “El Jardín prohibido” i el divertidíssim “Ensayo general” també són francament bons. El primer el va tenir molts anys en un calaix perquè diu que s'assemblava  massa a "El sexto sentido", de M. Night Shyamalan, i a "Los otros" d'Amenábar. Ell va escriure escriure'l abans que s'estrenessin les pel·lícules.

Completen el llibre “Fiat tenebrae”, amb un munt de personatges similars a “Jesús” -o no- que podrien estar naixent en planetes diferents seguint el model del cristianisme (?), i “La isla del cartógrafo”, en el qual un jove enamorat regala a la seva parella una illa inexistent. M’he quedat amb les ganes de llegir més de Mallorquí, a qui recordava pel seu treball a la mítica “La codorniz” i per novel·les com “El juego de Caín”. Molt recomanable.

“Llegó media hora tarde a La Torre. Sumaye ya estaba en el despacho, enfrescado en el trabajo, pero, salvo para intercambiar un rápido saludo, el militar no le prestó la menor atención. De hecho, un par de horas más tarde desapareció de la oficina y no volvió a aparecer durante el resto de la jornada. Qué extraño era Sumaye, pensó Cecilia. Tan frío como un témpano y tan terco como una mula. Y totalmente hermético. En realidad, salvo en lo referente a su historia militar, Cecilia lo ignoraba todo acerca de su vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 27, 2016

El secuestro de los Born (María O'Donnell)


“El secuestro de los Born”, de la periodista i politòloga argentina María O’Donnell (New Haven, 1970), m’ha deixat en estat de xoc. Amb un ritme brutal, ens explica el segrest dels germans Jorge i Juan Born, gerents i hereus de Bunge i Born, el principal grup econòmic d’Argentina. Va ser el 19 de setembre de 1974, pels voltants de Buenos Aires. Han passat més de 40 anys i hi ha coses que continuen sent un misteri.

El segrest el van portar a terme els Montoneros, una organització guerrillera argentina de l’esquerra peronista. Van trigar molts mesos per organitzar-ho tot, però l’emboscada va durar menys de dos minuts. Al llibre se’ns explica amb detall i croquis inclosos. Juan Born va estar sis mesos tancat; en Jorge, nou. El primer dels germans no va suportar la pressió i va estar a punt d’embogir. Van deixar-lo anar abans per motius de salut. En Jorge va tenir el cap fred en tot moment. És més, des de la “presó de poble” on estava engabiat, va gestionar una bona part del rescat. El seu pare mai no va voler parlar directament amb els Montoneros, tot i que, al final, va acabar pagant.

El rescat, xifrat en 60 milions de dòlars, continua sent el més car de la història. En valor d’avui, podríem estar parlant d’uns 260 milions d’euros. El treball d’investigació de María O’Donnell és molt gran. Fins i tot va poder entrevistar Jorge Born, un dels personatges clau en tot plegat. Les intrigues i les traïcions que hi va haver en la persecució del botí van ser espectaculars. Una part dels diners, objecte del desig de dictadors i demòcrates, va anar a parar a Suïssa i també a Cuba. Els Montoneros van invertir una petita part del botí en art. Van comprar quadres i els van enviar a l’estranger. Segons expliquen en el llibre, alguns van acabar a Espanya de la mà de Joan Manel Serrat, Paco de Lucía i Antonio Gades. Sembla que simpatitzaven amb la causa.

GALIMBERTI I FIRMENICH

O’Donnell també ens parla de Roberto Galimberti, un dels líders dels Montoneros. Com que la vida dóna moltes voltes, el carceller va acabar tenint una relació d’”amistat” amb Jorge Born. Suposo que no hi va haver ni un penediment ni un perdó sincer; però els diners del botí, possibles comissions i favors polítics van acabar unint-los. Fins i tot van fer negocis junts. L’organitzador principal del segrest va ser Mario Firmenich. Va rebre l’indult per part de Carlos Menen i se’n va anar exiliat a Barcelona. Un altre home clau en aquesta història és David Graiver, el banquer dels Montoneros, que va morir en un estrany accident d’avió.

“El secuestro de los Born” acaba sent una història molt interesasant sobre la política i la societat argentina; des del 74 fins a l’actualitat, del president Juan Domingo Perón a Cristina Fernández de Kirchner. Des dels crims de l’anomenada i temuda “Triple A” als principals segrestos i assassinats dels Montoneros. Als germans Born mai no els van voler matar. Els van capturar només per motius econòmics, amb l'objectiu de finançar la guerrilla. Molt recomanable. Está publicat per Debate i té 335 pàgines.

"Cuando Jorge Born II se decidió a iniciar la negociación con los Montoneros, sus hijos llevaban cinco meses en la “cárcel del pueblo”. Para Juan había sido un tiempo excesivo de encierro e incertidumbre, y se había desestabilizado. El psiquiatra montonero que se había prestado a medicarlo llegó a advertir, al menos, que si no lo liberaban pronto el trauma podría dejar una huella duradera.
La disparidad de recursos financieros entre los guerrilleros y la multinacional se hizo visible antes de que siquiera lograsen acordar la cifra a pagar por los hermanos. Desde los primeros intercambios se notó que Bunge y Born podría disponer de millones de dólares en billetes de baja denominación, pero que los Montoneros difícilmente lograrían resolver la cuestión logística del cobro y el movimiento posterior del dinero".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 21, 2016

Enterrar a un nen com a símbol de vida


Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo d’”El hijo de saúl”, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Se’n va emportar aquest premi i uns quants més. És el debut cinematogràfic de l’hongarès László Nemes. També debuta, i de quina manera, Géza Röhrig, que dóna vida al protagonista. Tot passa l’any 1944, al camp de concentració d’Auschwitz.

En Saúl (Röhrig) sobreviu com pot dins del camp d’extermini. És jueu i, de moment, s’ha escapat d’una mort segura mort perquè forma part d’un sonderkommando, que s’encarrega de cremar els cadàvers dels presoners gasejats. A més a més, els toca netejar les càmeres. És una fugida cap endavant. Saben que, en mig any, els canviaran per uns altres i correran la mateixa sort. No hi ha supervivència possible. Enmig d’aquesta bogeria, en Saúl descobreix a un nen a qui el gas no ha matat del tot. A petició dels kapos, un metge l’acaba d’ofegar. També li demanen que, quan pugui, li faci l’autòpsia. Volen saber d’on surt aquesta resistència inesperada.

A partir d’aquest moment, en Saúl s’obsessiona amb el cadàver del nen, a qui desitja enterrar com abans millor. Es converteix en el seu pare. És per això que busca un capellà entre els presoners. Vol que s’encarregui d’oficiar el seu funeral. Fer-ho és l’única manera de demostrar-se que ell encara està viu i que el futur de la humanitat no està perdut del tot. No seré jo qui digui que “El hijo de Saúl” no és una bona pel·lícula, però potser estar un pèl sobrevalorada. La fórmula funciona; però quan portem tres quarts d’hora tot es repeteix massa i perd pistonada. Passen els anys i segueix fent molt mal veure la crueltat que hi va haver a camps com el d’Auschwitz. Imperdonable.

"PRINCESA"

També debuta al cinema el director de Corea del Sud Lee Su-jin. “Princesa” és una pel·lícula complicada... per voluntat pròpia! Su-jin dóna la informació amb comptagotes. És per això que costa tant descobrir perquè van canviar a la Han Gong-ju d’escola a mig curs. S’intueix, però fins al final no sabem què li va passar i per què va haver de fugir intentant canviar de vida.

A la Gong-ju l’interpreta una sensacional Chun Woo-hee. El seu és un personatge ple de matisos, que evoluciona a mesura que avança la història. Comença poruga, tancada en ella mateixa. Amb el pas del temps aconsegueix obrir-se una mica, tampoc no massa. Potser serà una mica més feliç, o menys desventurada, gràcies a la Eun-Hee (Jung In-sun). S’adona ràpidament que la seva companya de classe necessita ajuda i intenta fer-li costat, tot i que tampoc no es deixa. In-sun també està francament bé. “Princesa” va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Rotterdam.

No hi ha escenes violentes, molt habituals en el cinema coreà, però pel tema que tracta és igualment dur. Quan la traslladen, la Gong-ju se’n va a viure a casa de la mare d’un dels seus professors. Els seus pares, que la tenen abandonada, estan il·localitzables. En la seva nova escola intenta oblidar un passat que, per desgràcia, potser acabarà atrapant-la de nou. La noia és víctima d’uns fets que no puc explicar. Cal descobrir-ho a poc a poc. La societat, moguda per interessos obscurs, prefereix culpabilitzar-la a ella. El final de “Princesa” és poètic i espectacular, com la veu de la protagonista quan canta. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 20, 2016

Quin cap! (Ricard Ruiz Garzón)


“Quin cap!” és l’últim llibre de Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). Les il·lustracions són de Pedro Rodríguez (Sevilla, 1973). Té una setantena de pàgines i va destinat a nens i nenes de més de sis anys, però també per adults. Està publicat per Pagès Editors. Tot passa a la Gran Granja de Can Capell, on els animals que hi viuen porten barret i sempre se saluden amb molt afecte.

El llibre està ple d’animals i de barrets. Hi trobem gossos, gats, vaques, ovelles, porcs, ases, conills , ànecs i altres simpàtics animalons. Llueixen amb orgull boines, barretines, copaltes, còfies, barrets de llana, gorres, pameles i el que faci falta. Tot funciona a la perfecció fins que l’Eulàlia, la iaia gallina, denuncia que li han robat la barretina. La principal sospitosa és l’estruç Amanda. L’encarregat de treure l’entrellat d’aquesta misteriosa desaparició és el Pollet Quico, el nét de l’Eulàlia. La seva investigació anirà a poc a poc, amb respecte per a tot i tothom.

“Quin cap!” és una bonica història sobre la relació que tenen els nens i les nenes amb la gent gran. L’amor és el vincle indestructible que uneix els uns amb els altres. Podríem definir el llibre com un poema il·lustrat sobre l’Alzheimer, la malaltia que pateix l’àvia. Molt recomanable.

“Però la mare,
la gran gallina,
li manca el temps
per fer-ho tot,
i això que a casa,
mercès al gall
i la seva crida
sempre matina.

Atrafegada, Es mira en Quico
i fa un gran bot
Tot remugant:
“Vés amb la iaia,
que es veu malalta,
i cuida-me-la.
Sigues bon jan!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 19, 2016

Dones que pateixen per la culpa i la pèrdua


Després de la decepció de “Los amantes pasajeros” (2013), ha tornat el millor Almodóvar. “Julieta” no és una pel·lícula rodona, però el drama del director manxec t’atrapa i no et deixa anar. Emma Suárez està espectacular. També treballa francament bé Adriana Ugarte, tot i que la seva companya brilla encara més. Totes dues interpreten a la Julieta, de més gran i de més jove.

Podríem dir que, aquest cop, Pedro Almodóvar ens parla del silenci, que és com s’havia de titular la pel·lícula en un primer moment. Un silenci que castiga, i de quina manera, a les principals protagonistes. Sobretot a la Julieta. Hi ha un episodi de la seva vida que prefereix deixar amagat i no explicar a ningú. Com si no existís. En el passat, algú li va fer molt mal i mai ha pogut sobreposar-se. L’única manera que va trobar per continuar vivint va ser aparcant el problema en un racó obscur del seu cervell. Hauria estat millor resoldre’l, però no va tenir l’oportunitat. El seu silenci incomoda l’entorn. Secrets que poden amargar-te la vida...

La Julieta està a punt de deixar Madrid per anar a viure a Portugal amb la seva parella. Amb les maletes pràcticament fetes, decideix fer marxa enrere i quedar-se. Canvia de plans després de trobar-se amb la Bea, una antiga amiga de la seva filla Antía, de qui fa un munt d’anys que no es sap res. A partir d’aquest moment, i amb flashbacks constants, descobrim com la Julieta va conèixer al pare de l’Antía i com van ser els seus primers anys de vida. Hi ha una figura clau en els esdeveniments que ens expliquen. És el de la Marian, la governanta de la casa de Galícia on viuen la Julieta, en Xoan (Daniel Grao) i l’Antía. L’interpreta una de les muses d’Almodóvar, una grandíssima Rossy de Palma. Qui també convenç és Imma Cuesta, que fa d’Iva, una escultora amiga de la família.

Al final, “Julieta” acaba sent una història de dones, sobretot de dones, que pateixen, i molt, per la culpa i la pèrdua. Els homes ho afronten tot d’una altra manera. Almodóvar els retrata com a sers molt superficials. Quan una dona deixa de formar part de la seva vida, se’n busquen immediatament una altra. A grans mals, grans remeis. Una pel·lícula molt recomanable. És difícil veure-la tota sense emocionar-te i deixar escapar alguna llàgrima.

"UNA PASTELERÍA EN TOKIO"

Naomi Kawase, la directora de “Aguas tranquilas” (2014), torna a convèncer amb “Una pastelería en Tokio”, una pel·lícula intimista i molt zen. Els seus dos principals protagonistes són en Sentaro i la Tokue. Ell està a càrrec d’una petita pastisseria que fa dorayakis, uns pastissets farcits de pasta de mongeta. És el que menja en Doraemon a la sèrie de dibuixos.

A en Sentaro l’interpreta Masatoshi Nagase, a qui recordava de “La espada oculta” (2004), de Yôji Yamada. La Tokue és una dona gran, superada la setantena, que s’ofereix per treballar amb ell. El pastisser busca algú que el pugui ajudar algunes hores al dia. Li dóna vida la Kirin Kiki, l’àvia de “Milagro”, de Hirozaku Koreeda. Tots dos convencen. El missatge que ens dóna la Kawase és que tot el que ens proposem en aquesta vida, sigui el que sigui, ho hem d'intentar fer amb ganes i amb amor. No aconseguirem res si ens movem per esma, només per complir amb l’expedient. Com pot ser que en Sentaro faci bons dorayakis si mai se n’ha pogut menjar cap de sencer dels que fa ell? Tan difícil és d’entendre?

Amb l’arribada de la Tokue, el negoci funciona cada cop més bé. El seu petit negoci i la seva solitària existència. La Tokue (que té un secret amagat) li està donant tota una lliçó de vida. En el fons, ell també està marcat per un fet passat que condiciona tot allò que fa. “Una pastelería en Tokio” és un cant a la vida i a la companyonia. Hi ha un tercer personatge que, indirectament, també té molt de pes en la història. Es tracta de la Wakana, una noia que es passa moltes hores a la pastisseria i s’acaba fent amiga d’en Sentaro i de la Tokue. Tenen una relació molt especial. La Kyara Uchida ja havia treballat amb Kiki a la citada “Milagro”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 07, 2016

El elefante desaparece (Haruki Murakami)


Per primer cop podem llegir “El elefante desaparece” en castellà. La traducció del japonès és de Fernando Cordobés i Yoko Ogihara. Haruki Murakami (Kioto, 1949) va publicar-lo l’any 1993. Ara ho ha fet Tusquets Editores i té 344 pàgines. En català, l’edició és d’Empúries. Qualsevol llibre de Murakami està per sobre de la mitjana. No me’n perdo ni un. Si no me n'oblido cap, ja n'he llegit quinze d'ell.

Són 17 contes curts molt diferents. Em quedo amb els més surrealistes, aquells que confonen realitat i ficció i caminen de puntetes per aquells mons paral·lels que tant agraden a l’escriptor asiàtic. És el cas d'“El enanito bailarín al capdavant”. Un dels protagonistes treballa a una fàbrica d’elefants. Els capturen vius i d’un en fan cinc. Així de fàcil i de complicat. També hi surt un plantígrad a “El elefante desaparece”, que dóna títol al llibre. On ha anat a parar? L’argolla que portava en una pota, i que el mantenia lligat, continua tancada... Podria ser que hagués encongit? “La gente de la televisión” i “El pequeño monstruo verde” també tenen aquest toc “paranormal”. Si un monstre et llegeix el pensament, pots fer-li mal d’una manera ben senzilla: imaginant que el tortures sense parar. O no?

També m’ha agradat molt “Sueño”, que ja havia llegit fa un temps. S’havia publicat en un bonic llibre, com a història única, amb il·lustracions de Kat Menschik. La protagonista no pot dormir. El més estrany és que el seu insomni la fa més forta. Podríem qualificar d’absurda la història d’“El comunicado del canguro”, en la qual una persona que treballa en el departament de reclamacions d’uns grans magatzems escriu una carta sense cap sentit. Les cartes també apareixen a “Una ventana”. A “Nuevo ataque a una panadería”, una parella atraca un McDonald’s, però només roba 30 Big Mac. Les begudes les paga! Havien de delinquir. És una manera d'alliberar-se del passat.

CENT PER CENT MURAKAMI

Dels contes més realistes em quedo amb “El último césped de la tarde”. El seu protagonista deixa de treballar quan l’abandona la seva xicota. Si no pot fer coses amb ella, Per què ha de seguir guanyant diners? I això que tallar gespa li encanta. En un altre relat, l’autor ens explica una història on repassa mentalment els xinesos que ha conegut al llarg de la seva vida. Es titula “Un barco lento a la China”. A “El pájaro que da cuerda y las mujeres del martes”, un home rep la trucada d’una dona que li demana deu minuts per posar-se d’acord. Sobre què, si no la coneix? A “Sobre el encuentro con una chica cien por cien perfecta en una soleada mañana del mes de abril” ens diu que les oportunitats s’han d’aprofitar quan es presenten. No més tard Per què esperar...

Completen el llibre “La caída del imperio romano. La revolución india de 1881. La invasión de Polonia por Hitler y el reino de los vientos enfurecidos”,Lederhosen, “Asunto de família”, “Silencio” i el provocatiu “Quemar graneros”. Crema els seus? No, per suposat. “El elefante desaparece” és cent per cent Murakami. Està ple de referències musicals, hi surten molts gats, la majoria de protagonistes beuen cervesa i els matrimonis que apareixen a les històries mai estan junts. N’hi ha un que està fora de casa, quasi sempre la dona. També es repeteix que el protagonista no recordi persones que va conèixer en un passat llunyà. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’abril 06, 2016

En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu" (Georgina Esteva i Montse Buñuel)


Georgina Esteva (Barcelona, 1977) i Montse Buñuel (Granollers, 1968) han tornat a publicar juntes. Després de l’èxit d’”Un pòdium irresistible”, han escrit i il·lustrat, per aquest mateix ordre, “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”. També està publicat per l’Editorial Gregal i té 102 pàgines. Es tracta de narrativa juvenil, de nou relacionada amb el món de l’esport.

En Nicolau juga al planter de l’Espanyol. Somia a arribar algun dia al primer equip. És un objectiu a llarg termini. De moment, en tindria prou amb fer cent tocs seguits amb la pilota... però mai no pot passar de vint. Els seus millors amics són bessons, en Pau i en Sebastià. El segon juga amb ell al club blanc-i-blau i també s’ho passa pipa amb el futbol. En Pau l’odia fins a punts insospitats. Ningú sap per què. Ell prefereix fer ollies i backfilps amb el seu monopatí. Un dia, mentre passeja pel bosc, en Pau es troba un periquito i se l’emporta a casa. Diu que el cuidarà, amb l’ajut del seu germà i del seu amic. El bategen amb el nom de Quitu i serà la mascota de l’equip.

Entre altres coses, el llibre ens diu que s’ha de treballar fort per aconseguir els nostres objectius. A l’escola i al club, en el cas dels nens que juguen a futbol. I cada cosa, al seu temps. La Georgina deixa entreveure que sempre s’ha de confiar en un mateix i no donar-li als factors externs més importància de la que tenen. Un periquito pot ser un estímul, però mai un amulet. Tenir-lo o no al costat no pot fer-te guanyar i perdre un partit. En la part final del llibre, l’autora ens relata un duel Girona-Espanyol, en el qual en Nicolau n’és un dels protagonistes. A la graderia està en Pau... i en Quitu. Per fer-ho tot més interessant, en les últimes pàgines hi apareix la Gabriela, que juga a futbol a l’equip d’en Pau. I és maca, molt maca.

“El què cal saber sobre l’Espanyol” (una petita història del club en quatre dades), la llista de presidents que han tingut fins ara els periquitos i la lletra sencera de l’himne completen “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”, que segur que encantarà als joves seguidors de l’entitat.

"A mitja tarda marxem cap a casa. Estic ansiós perquè arribi el dia d'anar a entrenar. Els millors dies del món són els que hi ha entrenament o partit, però ara que ja he sopat també toca un dels millors moments: el d'anar a dormir o, més ben dit, el d'anar a somiar. Ara arriba el moment de continuar el somni allà on l'he deixat a la classe d'història. Tanco els ulls i la imaginació em trasllada ràpidament on vull anar. Segueixo fent tocs amb la pilota: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set... i així fins arribar a cent. M'adormo esperançat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 04, 2016

Confessions d’un culer defectuós (Sergi Pàmies)


Sóc fan incondicional de Sergi Pàmies (París, 1960). Quan col·laborava a Els Matins de TV3, cada setmana comentàvem els llibres i les pel·lícules que ens havien agradat. Era un ritual sagrat, com ara llegir les seves cròniques de futbol a La Vanguardia. El futbol és el tema del seu últim llibre, “Confessions d’un culer defectuós”, d'Empúries. És petit de format i curt: 165 pàgines.

L’estil és el de sempre, clar, directe, corrosiu, punyent i molt divertit. Es considera un culer defectuós perquè, entre altres coses, no se sent antimadrista. Diu que el fet de criar-se a París el va allunyar del franquisme i de tot el que va comportar futbolísticament parlant. Quan ell va arribar a Barcelona només era seguidor de Johan Cruyff, del Saint-Étienne i de l’Olympique de Marsella. Del Barça no en sabia pràcticament res. Canviant de tema, també considera que, avui dia, la rivalitat amb l’Espanyol s’ha refredat una mica. Els barcelonistes s’han buscat enemics del seu nivell, com per exemple el Chelsea, sobretot amb José Mourinho a la banqueta. Els temps canvien.

En Sergi es va fer afeccionat al Barça gràcies al seu oncle Pau. Amb Toni Torres, jugador blaugrana del 65 al 76, eren cosins. No el van fer soci de naixement, com molts nens i nenes que són inscrits al club, per un avi o per un tiet, poc després de sortir de la panxa de la seva mare. Per això, ell també és un culer imperfecte. Un dels capítols més divertits és el “Petit tractat d’abraçologia”, on compara les abraçades de Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Sublim! Dels tres, Amb qui deixaria els seus fills un cap de setmana? Amb Bartomeu, sens dubte. També m’ha agradat molt el capítol “Sotil: el cigne negre”. Mai no perdonarà que Neeskens substituís al peruà i acabés formant parella d’estrangers amb Cruyff. Quin complot holandès contra Sotil, el millor soci que mai ha tingut al camp el crac blaugrana!

MILITANT CRUYFFISTA

El capítol “Esplendor i ruïna de les premonicions Cruyff” és el més llarg i el més emotiu, encara més després de la seva mort. Pàmies és un cruyffista en lletres majúscules. Fins al punt d’escriure que “Cruyff sempre té raó, fins que s’equivoca”. Comenta algunes anècdotes que va viure al seu costat, com la de la targeta de crèdit... que no explicaré. En Pàmies també intenta trencar alguns tòpics, com que al Camp Nou el públic no anima. Ell aposta pel silenci i per encoratjar l'equip d'una manera moderada, quan toca. No vol que l’Estadi es transformi en un altre Palau Blaugrana. On sí que hi hauria d’haver silenci, i cada cop sembla més complicat, és a l’entorn barcelonista, amb un munt de temes per resoldre als jutjats i enfrontaments constants.

“A Pròrroga: dilemes morals, rituals sentimentals”, l’autor reflexiona al voltant de temes molt més profunds, com el patrocini de Qatar o la quantitat de diners que cobren els jugadors, que podrien posar fi a la filosofía del club. Cap on va al Barça? Poca gent ho sap, diria. Segur que aquest llibre serà un dels més venuts de Sant Jordi. S'admeten apostes.

“Cruyff. Johan. Déu. El Profeta. L’Holandès Errant. Els noms canvien en funció del grau de devoció o familiaritat de qui els pronuncia. Els sentiments que concita Cruyff són diversos i sovint extrems, sobretot en el sector de barcelonistes virtuosos en l’art de dir-ne pestes. El poden criticar amb una exquisidesa quirúrgica, pel broc gros i amb argumentacions d’aparença coherent. Col·leccionen anècdotes teòricament documentades i afirmen tenir centenars de proves que confirmen que Cruyff és un pesseter, un aprofitat, un gandul, un frívol i, per descomptat, un mal patriota”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de març 31, 2016

El cazador de la oscuridad (Donato Carrisi)


Sabríem reconèixer el bé sense el mal? Existeixen realment tots dos? O potser tot depèn de la interpretació de cadascun de nosaltres? Fer el mal pot ser una opció de vida més o menys conscient? Del mal, i en contraposició del bé, en parla l'italià Donato Carrisi (Martina Franca, 1973) a “El cazador de la oscuridad”, una novel·la fosca com el carbó. Està publicada per Duomo Ediciones i té 475 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

Si donem credibilitat a l’epíleg i llegim la conversa amb l’autor, que serveix per posar punt final al llibre, podríem dir que la història s’ajusta, més o menys, a la realitat. És a dir, que estaria basada en fets reals. Els dos principals protagonistes són en Marcus i la Sandra. Ell és sacerdot i té facilitats per veure el mal que hi ha amagat dins de les persones. Detecta l’”anomalia” i ho fa abans que ningú. És per això que l’han batejat com el “caçador de la foscor”. La Sandra és fotògrafa de la policia. És vídua i, en l’actualitat, surt amb en Max, un professor d’història. Junts, han d’intentar atrapar un assassí en sèrie.

El llibre comença amb la troballa d’una monja esquarterada en un jardí del Vaticà. Aquest cas, que és secundari en la novel·la, no es tanca fins al final. A qui busquen la Sandra i en Marcus (ell se suposa que en nom de l’església) és a un psicòpata savi. Un psicòpata que està assassinant parelles joves. Els ataca en descampats, quan busquen una mica d’intimitat lluny de tot i de tothom. Els crims passen a Roma i rodalies i tenen atemorida la societat. La Sandra treballa a les ordres del Vicequestore Moro, amb un caràcter dur i un currículum ple d’èxits. És el típic policia estrella. Se'n sortirà aquest cop?

VIATGE A L'INTERIOR DEL MAL

El que intenta Carrisi amb aquesta novel·la, i ho aconsegueix, és endinsar-se en el cor del mal. La Policia i el caçador de la foscor intenten resoldre un cas, però el que està en joc és un problema molt més gran. I molt possiblement, mai en seran conscients del tot. “El nen de sal”, pseudònim de l’assassí de parelles, és un petit i insignificant peó en l’il·limitat tauler d’escacs que és el mal. L’han alliçonat des de petit per transgredir, per infligir càstigs, per fer de la calamitat un estil de vida. D’aquesta manera, tots sabrem millorar el bé... i, de passada, anirem a resar a l’església? A la mateixa església l’interessa que es manifesti el mal?

Segons sembla, jo no ho sabia, el Vaticà té el mal inventariat. Allà hi ha el gran Arxiu dels Pecats, basat en les confessions dels “pecadors”, recollides al llarg dels anys. La informació és poder i no cal desaprofitar-la. Quin aspecte té el mal? Existeix un gen que el propagui? Qui és l’home amb cap de llop? Sobre el mal en va parlar molt, i molt bé, el francès Franck Thilliez, amb una trilogia sensacional. A “El cazador de la oscuridad”, Donato Carrisi no es queda curt. Una novel·la recomanable.

“El niño de fuego tenía ocho años. Cuando se quemó el brazo con un petardo, sus padres pensaron que había sido un accidente, en cambio, él había querido experimentar en sí mismo el misterioso poder de la llama; había algo dulce en el fondo de se dolor. Desde hacía tiempo le había echado el ojo a un sin techo que pasaba las noches en un coche abandonado en un aparcamiento. Prendió fuego al vehículo con un bidón de gasolina robado del garaje de su padre. El sin techo sufrió quemaduras graves en el sesenta por ciento del cuerpo”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 22, 2016

Entre la paranoia i la realitat


Angoixa. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan penso en “Calle Cloverfield 10”, el debut cinematogràfic de Dan Trachtenberg. El seu thriller psicològic crispa els nervis, sobretot en l’últim quart d’hora. Vaig sortir del cinema en estat de xoc. Si recomanaria la pel·lícula? Està francament bé, però la mala estona que vaig passar al final no sé si compensa. És més pel que s’intueix que pel que s'acaba veient.

“Calle Cloverfield 10” és hereva de “Cloverfield” (2008), que aquí vam titular com “Monstruoso” i va estar produïda per J.J. Abrams, creador de la sèrie televisiva “Perdidos”. El millor de la pel·lícula és la interpretació de John Goodman, que és tota una assegurança de vida. També estan francament bé Mary Elizabeth Winstead (“Matar al mensajero”, 2014) i John Gallagher Jr. (“Si la cosa funciona”, 2009). Goodman interpreta a en Howard. En els últims anys, ha viscut obsessionat a construir un búnquer sota de la seva granja. Temia un atac químic o fins i tot una invasió extraterrestre i, segons explica, s’ha acabat produint. Diu que l’aire és irrespirable i que pràcticament no hi ha supervivents a cap lloc del món. Ell ha tingut sort; la Michelle (Winstead), també.

Amb l’argument més o menys explicat, poques coses més puc avançar. És millor anar al cinema amb les dades justes; cap que pugui fer malbé el sorprenent i claustrofòbic final. Només escriuré que la Michelle té un accident de cotxe i, quan es desperta, està encadenada en el soterrani d’en Howard. Ella se sent segrestada. L’home li explica el caos que hi ha fora, però ella no s’ho acaba de creure. El triplet protagonista el completa l’Emmett (Gallagher Jr.), que és la persona que, al llarg del temps, va construir el refugi. A diferència de la Michelle, ell hi va entrar per voluntat pròpia. És més, va agredir en Howard per aconseguir-ho, ja que no el volia deixar entrar.

“BONE TOMAHAWK”

També té moments molt desagradables “Bone Tomahawk”, un molt bon western que pica l’ullet a la comèdia més negra i fins i tot al cinema de terror. Són dues hores i quart sense treva, amb Kurt Russell (“Los odiosos ocho”, 2015) en el paper de xèrif de la petita localitat de Brigh Hope. Com sempre, Russell compleix a la perfecció. S. Craig Zahler debuta darrere de la càmera. Caldrà seguir-lo d'aprop.

Dos assassins senten sorolls de cavall a la llunyania. En el seu intent de fugida, travessen el cementiri d’una tribu d’indis caníbals. Un d’ells aconsegueix arribar a Brigh Hope, on ràpidament desperta sospita. La mateixa nit, els indis, que l’han seguit, se l’emporten. A ell, a un dels ajudants del xèrif i a dona que li treu la bala que tenia a la cama, disparada pel xèrif. Desapareixen de la presó i l’únic rastre que deixen és una fletxa. A la dona, que es diu Samantha, la interpreta Lili Simmons, coneguda per la sèrie televisiva “True detective”.

El xèrif, el marit de la Samantha (Patrick Wilson) –que té una cama trencada i quasi no pot caminar-, un vaquer molt cregut (Matthew Fox) i un ancià (Richard Jenkins) són els quatre components de la patrulla de rescat. Veient-los des de fora, tot fa pensar que les seves possibilitats d’èxit són més aviat escasses. Sembla un acudit: un xèrif, un coix, un cregut i un vell se’n van cap a la muntanya per enfrontar-se a uns indis caníbals. Al Jenkins el recordo pel seu paper a “Mátalos suavemente” (2012). Per cert, petit i insignificant paper per una desconeguda Sean Young (“No hay salida”, 1987). Té 56 anys i està pràcticament desconeguda.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de març 19, 2016

Haru (Flavia Company)


Jo sóc la Haru. I tu. Ells també poder ser-ne. De fet, el nostre món malalt seria molt millor si tots i cadascun de nosaltres ens comportéssim com ella. Ser la Haru és acceptar. Ser la Haru és respectar. Ser la Haru és aprendre de les errades pròpies per millorar com a persona. Ser la Haru també és il·lusió. La seva ha de ser la nostra filosofia. Cada dia és una vida sencera. Comparteix. Estima. No facis mal a ningú. La Haru és vida.

"Haru" és el nom de la protagonista i el títol de l'última novel·la de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Poques persones són capaces d'escriure una història tan profunda i tendra. És una autèntica lliçó de vida. Feia temps que un llibre no m'emocionava tant. Si algú l'acaba de llegir i no plora d'emoció, possiblement és que està mort. Quan traspassa la seva mare, el pare de la Haru l'envia a una petita escola perquè l'eduquin en l'art del tir en l'arc, però també en el tai-txi, la meditació i l'escriptura clàssica. Els mestres imparteixen classes als pocs alumnes que tenen amb la seguretat del traç de la ploma, amb la profunditat de la tinta amb el convenciment que la seva fletxa, tard o aviat, acabarà en el centre de la diana. Pensa, sent, actua...

Diria que estem davant de l'obra més catedralícia de la Flavia; el llibre de la seva vida. No hi ha ni una paraula sobrera. Tot té un perquè, un objectiu clar i manifest. Posar o treure una frase podria trencar l'estructura d'aquesta narració delicada i única, que respira humanitat des que comença fins que acaba. Un llibre que cavalca entre la poesia visual i el tractat de filosofia, d'una bellesa màxima. Està publicat per Catedral i té 380 pàgines. El viatge interior de la Haru és el nostre viatge i, a través dels seus ulls, aprenem a estimar, a viure i també a morir. I a rectificar. Mai no és tard per fer res, si tenim les idees clares. La supèrbia, les inseguretats i l'avarícia es poden vèncer, encara que, al llarg de molts anys, potser han estat les nostres companyes de viatge. De vegades, n'hi ha prou amb obrir els ulls.

EL YING I EL YANG

Res és blanc ni negre. És allò del ying i el yang. La vida inclou la mort. La mort la vida. Hi ha nit en el dia. Dia en la nit. "Haru" és una història viva, que camina entre el bé i el mal, que també són inseparables. Tot és molt zen, molt oriental; començant per la portada, pel tallat del paper, per la il·lustració de la Flavia, al final del llibre, o per la música del booktràiler, que també ha compost ella. És imposible retenir totes les expressions en la memòria, però cada frase convida a la reflexió, com, per exemple, "La riquesa crea enveges insospitades i enemics rabiosos. Posa un preu" o "Quan es venç, es guanya la possibilitat de perdre". És un llibre per tenir molt a prop, per rellegir quan tens un moment baix, quan vols impregnar-te d'optimisme.

"Haru" és esforç, és il·lusió, és dubte. La nostra protagonista marxa molt jove de casa -empipada amb el seu pare- i li costa trobar el moment de tornar, de recuperar les seves arrels. La vida té una direcció, però és ella mateixa la que ens porta. Quan intentem redirigir-la, de vegades, ens poden tornar de cop a la casella de sortida. "Haru" també es respecte per la famíla, pels companys, pels mestres i per la gent gan. Fins i tot respecte per aquell qui pot semblar el teu enemic... i no ho és. Brutals, per exemple, els personatges del Mestre Sabater i del Gran Genkei. De vegades, no tothom és qui sembla ser. De vegades, creiem que ens perjudiquen i ens estan ajudant, encara que sigui a través del camí més llarg, amb fermesa, duresa i determinació. Jo sóc la Haru i vull continuar sent-ho. I tu?

"Té por? La por és una opinió, Haru. És fer mal ús de la informació, de la imaginació, del temps. La por no existeix. Existeix l'alarma, l'atenció, la cura. La por és un instrument de poder. Contra els altres, contra tu mateixa. Què et fa por? Quan analitzes el que la provoca, comprens que es tracta del que no pots controlar. Només et pots dominar a tu mateixa. Per això la por no existeix: tu estàs al teu càrrec, tu pots amb tu. La por és el dibuix incorrecte, un mapa inútil. Si et deixes portar per ella et paralitzaries i, en paralitzar-te, començaries a cometre injustícies. La por és la Font de la injustícia, Haru, no pots oblidar-ho",

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 16, 2016

Li deien pare (Carles Porta)


La pederàstia no és un tema fàcil de tractar. Potser per això, en Carles Porta (Vila-sana, Lleida, 1963) es va animar a escriure aquest llibre, a partir d’un fet determinat. Diu que tothom va arrufar el nas quan va plantejar la idea perquè el tema era “fastigós”. “Li deien pare” ha guanyat el premi Godó de reporterisme i d’assaig periodístic 2015 i relata el cas de Castelldans. El subtítol del llibre, “Quan l’horror es disfressa d’amor i família”, ja ho diu tot.

En David Bonet tenia una casa d’acollida i, allà, sense que ningú se n’adonés, va abusar d’un munt de nens, amb en Santi -de qui estava bojament enamorat-, al capdavant de tots. En Carles, que ha fet un treball de documentació excepcional, ha aconseguit que quatre dels protagonistes d’aquesta trista història ens expliquin els fets en primera persona. Es tracta del Policia, del Nen, del Pederasta i de l'Especialista. El Policia és un Mosso d’Esquadra que es diu Héctor, casat i amb criatures petites. Arriba a Castelldans després d’estirar del fil. Es va deixar portar per la seva intuïció i va encertar de ple. Tot comença amb una denúncia i una conversa de Facebook. La seva indignació amb Bonet és total i queda molt ben retratada.

El segon en donar la seva visió és el Nen. Costa de creure, però, de primeres, la majoria dels abusats no se’n senten. És més, comencen defensant el pederasta. Fa la sensació que, inicialment, no sabien que els violava. Es pensaven que allò era el preu per tenir una família... En Santi va entrar en règim d’acollida a 11 anys i en David va començar a aprofitar-se d’ell ben aviat. D’ell i d’altres. Al llarg de 17 anys, la de Castelldans va ser la “casa dels horrors”. Violacions d’en David als nens, d’uns nens a altres, trios, escenes enregistrades en vídeo, preservatius guardats i etiquetats per fetitxisme... Imatges que fan posar els pèls de punta. Parlem d’abusos, tot i que els protagonistes s'hi refereixen com a sexe més o menys "consentit"; a canvi de regals o premis, la majoria de cops. No és el mateix?

LA CONFESSIÓ DEL PEDERASTA

El Pederasta ens explica la seva vida, des que era molt jove. Va tenir xicotes i va fer sexe amb dones, però ben aviat va adonar-se’n que era homosexual. Sembla que va intentar sortir de l’armari més d’un cop, però no en va ser capaç. Reconeix que li agraden els nois joves, mai de la seva edat, i intenta fer-nos creure que, molts cops, eren els menors els que el buscaven a ell. En el seu relat pot intuir-se un punt de penediment, però tampoc molt gran. El que sí es pregunta és perquè el van declarar apte per tenir nens en règim d’acollida si estava tan malament. Diu que no va amagar res, que mai va dissimular. L’Especialista és la Montse Juvanteny, directora de la Fundació que porta el seu nom. Explica el cas Bonet la va sorprendre-la moltíssim. Estava a Eurodisney amb un grup de nens. Que en Bonet li fallés va ser un cop molt fort. Diu que, des de llavors, els protocols s’han endurit encara més.

“Li diuen pare” està editat per Pòrtic -són 191 pàgines brutals- i em sembla un llibre de lectura obligada. De Carles Porta ja havia llegit “Tor: tretze cases i tres morts” (2005) i “Fago, Si et diuen que el teu germà és un assassí” (2012).

“Això d’acollir, mai ho he fet per tenir nens a la meva disposició, sinó perquè creia en el que feia. Les coses es van torçar i... però a la immensa majoria de nens ni els vaig tocar. Mai. No era la meva finalitat. No era el que buscava, sinó que era tenir una casa d’acollida. Els tests de les validacions els feia amb el cor obert, mai m’he amagat. No recordo que em preguntessin mai si era homosexual, suposo que si ho fan els podrien denunciar. Coses de parella sí, però ja no me’n recordo.
Amb tantes entrevistes i psicotècnics i de tot, com és que no em van trobar res? Jo tampoc no m’ho explico, suposo que no van detectar res perquè no ho buscaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi__Sanuy

dijous, de març 03, 2016

El gust per la diferència (anomalia?)


Charlie Kaufman (Nova York, 1958) em sembla un guionista excepcional. “Como ser John Malkovich” (1999), “Adaptation (El ladrón de orquídeas)”, 2002; i “Olvídate de mí” (2004) són tres de les seves obres mestres. Fent tàndem amb Duje Johnson, ara ha dirigit “Anomalisa”, candidata a l’Òscar a la millor pel·lícula d’animació, que s'ha emportat “Del revés”.

“Anomalisa”, gran premi del jurat al Festival de Venècia, és un títol d’animació per a gent gran. Inicialment, desconcerta perquè la majoria de personatges s’assemblen molt i quasi tots tenen la mateixa veu masculina, fins i tot les dones. També sorprèn la ratlla que té tothom, per sota dels ulls, com si portessin una careta. És com una “obertura” i sembla clar que la part de baix de la cara pot desencaixar-se de la de dalt, com si fos una màscara. L’única persona que es diferencia de la resta és un home que es dedica a motivar a la gent. Ha escrit uns quants llibres i té molt d’èxit. Es mou d’una punta a l’altre dels Estats Units fent conferències. Ara, en una ciutat que no trepitjava feia molts anys, intenta tornar a veure a una dona que va deixar abandonada.

El protagonista està casat i té un fill, però es veu d’una hora lluny que no és feliç. Fa la sensació que motivant als altres, perd pistonada ell. Fins que coneix a la Lisa, que li torna la il·lusió. Fins quan? Té cara i veu pròpia. Espanta la soledat i dolor que arrossega. És una anomalia (“Anoma-Lisa”) dins d’una societat malalta, en què tothom es mou en els mateixos clixés. El retrat que Kaufman fa d’aquesta dona és maquíssim. Té una cicatriu just per sobre d’un ull, està més aviat pleneta, té clar on comença el seu límit d’incompetència i li encanten les cançons de Tracy Chapman, que acaba cantant a petició d’en Michael Stone. La veu de la Lisa la posa Jennifer Jason Leigh i la de l’Stone, David Thewlis. Per reflexionar... i molt!

"THEEB"

Era la candidata de Jordània a l’Òscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Com es preveia, el premi se’l va endur l’hongaresa “El hijo de Saúl”. És el primer llargmetratge de Naji Abu Nowar, que també es va envoltar d’actors novells per explicar aquesta història que té lloc a Aràbia, l’any 1916. El seu protagonista és un nen que es diu “Theeb”.

Estem davant d’un drama en tota regla, amb una fotografia i una posada en escena espectaculars. En Theeb (que vol dir llop) viu amb la seva tribu beduïna en un racó oblidat de l’imperi otomà. El nen que l'interpreta està sensacional. El seu pare va morir fa poc i està a càrrec del seu germà Hussein. Tot va més o menys bé fins que un oficial de l’exèrcit britànic els demana que l’acompanyin pel desert, de pou en pou, per tenir aigua, sense que deixar massa clar quina és la seva missió. El camí que están fent és el de peregrinació cap a La Meca. El més fàcil hauria estat dir que no, però s’apunten a l’aventura. I quina aventura!

No puc explicar massa coses més, però en Theeb es queda sol i, tot i ser molt petit, ha de lluitar per la seva supervivència. I no ho tindrà gens fàcil. Des que va començar la Primera Guerra Mundial, el desert d’Aràbia s’ha convertit en un vedat de caça de mercenaris otomans, revolucionaris àrabs i assaltants beduïns marginats. Tot això amb el tren com a protagonista secundari, tot i que no el veiem. Només tenim constància dels rails. L'arribada d'aquest mitjà de transport canvia la tranquil·la vida de tothom i provoca enveges insalvables.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gorski (Vesna Goldsworthy)


“Gorski”, de Vesna Goldsworthy (Belgrad, 1961), és un gran homenatge a “El gran Gatsby”, publicat per F. Scott Fitzgerald, l’any 1925. És un llibre que ha influït a molts escriptors,  com Haruki Murakami i J.R. Moehringer. En Roman Borisovich Gorski té molt a veure amb en Jay Gatsby, compañero. La seva invisibilitat volguda, les seves superbes festes, la seva passió malaltissa per una dona en concret...

Publicada per Angle Editorial i amb traducció de Jordi Martín Lloret, “Gorski” és una novel·la que enganxa. Passa a la ciutat de Londres, que es converteix en un personatge més. El protagonista principal és el mateix Gorski, un oligarca rus que està restaurant una fabulosa mansió, batejada com “Els Llorers”, al costat del riu Tàmesi. Pel que sabem és solter i viu sol; això sí, envoltat de guardaespatlles i amb un munt de persones treballant per a ell. De les seves festes se’n parla a mig món, com de les que organitzava Gatsby. Moltes vegades ell no hi va. En té prou amb veure-les des de qualsevol lloc, gràcies a les imatges que donen les càmeres de seguretat. Un home gris; i molt ric.

La vida d’en Gorski, plena de diners, luxe i poder, no té res a veure amb la d'en Nikola Kimovic, un immigrant serbi que treballa a Fynch’s, una llibreria de la zona alta de la ciutat. Va arribar al Regne Unit fugint de la guerra i es va instal·lar en un petit cubicle, just al costat d’en Gorski. Necessita ben poc per viure i es passa el dia llegint. Tot canvia el dia que en Gorski entra a la llibreria i li encarrega que li faci, a mida, la millor biblioteca particular d’Europa. Que no pateixi pels diners! Vol, sobretot, llibres d’autors russos, primeres edicions, dedicats, incunables... Que sembli que ho té tot des de fa anys, comprats al llarg del temps, alguns heretats... tots llegits.

També tenen molt de protagonisme el matrimoni Summerscale, en Tom i la Natalia; i la Gery, una medallista olímpica búlgara. El personatge del llibreter s’assembla molt al Nick Carraway de “El gran Gatsby”. És "amic" d'en Gorski l’encarregat d’organitzar la primera cita entre ell i la Natalia, que també és russa. La primera en molts anys. En Tom també té molts diners. La família la completa una nena que es diu Daisy. En Tom i en Gorski se'ns presenten com a rivals. Va ser la Natalia el primer amor d'en Gorski? Que potser la vol recuperar? L'autora ens retrata un món de rics, ple de llibres, art, luxe i oportunitats; però també de perills, amants despitats i assassinats. Són 206 pàgines amb molta passió i referències constants a la literatura russa, amb Txèkhov inclòs.

“-No els pots vèncer a menys que ells ho desitgin. Són com bèsties. Moriran per milions, sense necessitar els consols d’un més enllà. No trobaràs homes i dones així enlloc més. Deixa estar als musulmans. Es fan explotar amb l’esperança que se’ls apareixeran setanta-dues verges. Els russos fan més por. Lluiten sense esperar res. Saps que la Natalia és de Stalingrad? De Volvograd, que és com es deia quan ella va néixer. El pare era una rata de Stalingrad, tenia quinze anys el 1945. Cal un zel molt especial per sobreviure a tot allò i en acabat posar-se a procrear d’una manera tan imparable. Va tenir cinc fills en un país en què la majoria de gent s’atura en el segon. I ni tan sols era religiós. A menys que el comunisme compti com a religió...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de febrer 26, 2016

La Ma és a les portes de l'infern


Avui s’estrena “La habitación”, de Lenny Abrahamson. Té quatre candidatures als Òscars: pel·lícula, director, actriu principal (per Brie Larson) i guió adaptat. Està escrit per Emma Donoghue, a partir de la seva pròpia novel·la. És irlandesa i dura dues hores clavades. Passa molt bé. D’Abrahamson recordo l'estranya “Frank” (2014), amb el gran Michael Fassbender portant un capgròs a tota hora.

Larson està francament bé. Té tots els números d’emportar-se l’Òscar, amb el permís de Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”), Jennifer Lawrence (“Joy”) i Charlotte Rampling (“45 años”). La Brie nterpreta a la Ma, una dona jove que fa set anys que està tancada en una habitació. Hi és des que la van segrestar. Allà mateix va tenir a en Jack, fruit de les violacions reiterades d'en Nick, el seu captor. Ja té cinc anys. El nen, de qui fa Jacob Treblay, està espectacular. Del repartiment també destaca William H. Macy (“Fargo”, 1996), que dóna vida al pare de la Ma. Un home complicat.

Podríem dir que “La habitación” són dues pel·lícules en una. La primera passa íntegrament dins de la sala on en Nick va tancar a la Ma. Una protagonista més. El nen no coneix res més. Ella sí. Amb paciència, enginy i amb el cap molt clar, la Ma (que tenia 19 anys quan la van raptar) intenta educar al seu fill de la millor manera possible. I no és fàcil. No té pràcticament res i ell és molt espavilat. Les poques coses que aconsegueix li costen durs favors sexuals. El nen s’adapta. El seu món és l’habitació i no li entra al cap que a fora hi pugui haver més coses. La segona part és igual de dura que la primera. No n’explicaré res. És millor anar al cinema verge, sabent les mínimes coses possibles.

“BROOKLYN”

També té candidatures als Òscar, tres, “Brooklyn”: pel·lícula, actriu principal (Saoirse Ronan) i guió adaptat. I també és irlandesa! Està dirigida per John Crowley, un dels responsables de la sèrie televisiva “True detective II”. Ronan (“El gran hotel Budapest”, 2014; i “Hanna”, 2011) enamora. El seu és un paper maquíssim, tendre i ple de matisos. Omple la pantalla cada cop que apareix.

No sé si podria qualificar “Brooklyn” de pel·lícula petita –de fet, sí, perquè acabo de fer-ho-, però és d’aquelles que et roben el cor. Està datada als anys 50. L’Eilis Lacey (Ronan) viu en un petit poble irlandès, amb la seva mare i la seva germana gran. A través de la parròquia, aconsegueix feina en uns grans magatzems de Nova York. El canvi de vida no serà fàcil. Està desubicada. Fins que s’enamora d’un noi amb ascendència italiana. L'interpreta Emory Cohen. Quin gran descobriment! També està sensacional. Quan tot fa pensar que farà vida als Estats Units hi ha una cosa que la farà tornar a casa. Momentàniament? Per sempre?

L’Eilis, tota bondat, haurà d’escollir entre el somni americà, al costat d’un noi que la idolatra; o en tornar i fer arrels a Irlanda, on un conegut fill d'una família rica també comença a cortejar-la. L’interpreta Domhnall Gleeson, que aquest any ha participat en quatre pel·lícules amb presència als Òscars: “The Revenant” (El renacido), “Ex Machina”, “Star Wars; El despertar de la fuerza” i aquesta. Tot un rècord.

"KRIGEN" (A WAR)

I, ja que parlo dels Òscars, aprofito per comentar “Krigen” (A War). És danesa i opta a convertir-se en la millor pel·lícula de parla no anglesa. Totes les travesses apunten a “El hijo de Saúl”, l’hongaresa, com a gran favorita. “Krigen” està dirigida per Tobias Lindholm. Seu també és el guió. Molt ben interpretada per la parella protagonista i amb una fotografia i una posada en escena espectaculars.

La primera part de la pel·lícula passa a Afganistan, on un destacament danès protegeix la població local dels talibans. Com a mínim, aquest és l’objectiu. El principal protagonista de la història és el comandant Pedersen, molt ben interpretat per Pilou Asbaek. Està casant i té tres fills petits, que el troben molt a faltar. A la seva dona la interpreta una guapíssima Tuva Novotny. He llegit en algun lloc que la pel·lícula no aporta res nou, però no hi estic gens d’acord. “Krigen” presenta un gran dilema: Val tot per salvar als teus soldats quan t’estan atacant? És lícit sacrificar víctimes civils per assegurar la derrota de l’enemic?

Precisament, la segona part de la pel·lícula reflexiona sobre tot això, amb en Pedersen en el punt de mira, i mai millor dit. Ha passat alguna cosa, que no explicaré, i s’ha de decidir si ha actuat bé o no. A banda de les interpretacions d’Abaek i Novotny, els soldats també estan molt convincents. El “Carnicer”, sobrenom que rep un d’ells, brilla amb llum pròpia.

Bona setmana totes i a tots

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 23, 2016

Tot això ho faig perquè tinc molta por (Empar Moliner)


“Tot això ho faig perquè tinc por”, Premi Mercè Rodoreda, és l’últim llibre d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Està publicat per l’editorial Proa i té 203 pàgines. Són dotze contes curts protagonitzats per persones “normals”, d’entre quaranta i cinquanta anys, a les quals res els surt massa bé. Fa la sensació que l’autora intenta dir-nos allò de “gaudeix del dia perquè vindrà la nit”. Vaja, viure el moment.

Moltes de les inquietuds, les pors i els “vicis” de l’Empar apareixen en els seus relats. Si la coneixes, com és el meu cas (ens veiem cada dia a Els Matins de TV3), veus molt d’ella a tot arreu. El més autobiogràfic és el que es titula “Tot això ho faig perquè tinc por”, en el qual ens explica el patiment de la protagonista per comprar lents de contacte en una òptica. Ha de fer-ho seguint unes pautes establertes d’avançada. Qualsevol petit imprevist la deixa en fora de joc. Tot i viure del “showtime” podríem dir que l’Empar és una dona tímida, sobretot per parlar de les seves coses.

El vi (“Un blog de gastronomia”), els còctels (“Ell no reia mai”), el gust per córrer (“Dos anys en la vida de la Flora Camí” i “L’home dels espàrrecs”), els gossos (“La mullena”), les col·laboracions periodístiques (“El tema de l’article”) i els premis literaris (“La divisió de les famílies”) són temes que l’Empar domina sobradament; i en el llibre es nota. També queda evident que coneix amb detall els mitjans de comunicació (pel seu pas per TV3, Catalunya Ràdio i el diari Ara) i retrata els platós i les tertúlies amb molt detall. De plató n’hi ha un a “Com fer servir un desfibril·lador” i un altre a “A la nostra edat”, en el qual un presentador gai busca parella.

FINALS TANCATS

Els altres dos contes que completen el llibre són “Bullying”, on un dels seus protagonistes també és tertulià, i “Sempre ho havien dit”, amb la cocaïna i l’alcohol com a protagonistes. Aquest és l’últim i és el més trist de tots. Diu la també escriptora Sílvia Soler que aquest és el llibre “més àcid i savi” de l’Empar. Hi estic d’acord. En cap dels relats hi ha marxa enrere. Els finals són tancats, i sovint, afligits, i estan protagonitzats per persones amb un cert punt de desencís i d’ansietat. Queda clar que els records sempre pesen molt. La necessitat de ser pare o mare, el procés català i fins i tot la necessitat (o no) de fer dieta també apareixen en algun moment. Com sempre, llenguatge clar, directe, punyent, sense ni una paraula sobrera.

“La Sandra de Fluvià va demanar una cervesa (havia de mantenir la reputació d’escriptora maleïda que conreava amb tanta dedicació des de feia dues dècades) i va esperar el veredicte.
-Vol got? –li va preguntar la cambrera.
-No, no! -va fer ella, com si voler got la fes semblar una escriptora adotzenada i bleda. Un “no” alarmat, com si la cambrera fos inepta i per tant la pregunta (al món desenfadat de la Sandra de Fluvià) malèficament fora de joc. -Jo un Vichy –va dir l’editora. I això va fer que l’altra endevinés que la cosa aniria malament”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 22, 2016

Fabián y el caos (Pedro Juan Gutiérrez)


Directe, cru i ple de sexe. Parlo de “Fabián y el caos”, del cubà Pedro Juan Gutiérrez (Matanzas, Cuba, 1950). Està publicat per l'editorial Anagrama i té 235 pàgines. És el mateix autor de “Trilogía sucia de La Habana”, que espero llegir aviat. La novel·la passa a Cuba, a la dècada dels seixanta, després del triomf de la revolució. Té dos personatges principals: en Pedro Juan i en Fabián.

En Pedro Juan és un noi atlètic, fort i molt segur d’ell mateix. Té el sobrenom de “Verí” i les noies se’l rifen. Però poc sexe pot tenir amb la majoria d'elles, que volen arribar verges al matrimoni i tenir un munt de fills. Ell té al·lèrgia al compromís i les relacions s’acaben en el mateix moment que comencen a pressionar-lo. És per això que allarga molt en el temps la relació amb una dona que supera la seixantena. Ni descendència ni lligams. En contraposició, tenim al Fabián: escanyolit, miop i espantadís fins a punts insospitats. És homosexual i li encanta tocar el piano. Els dos nois es coneixen a l’escola i, sense ser amics, s’acaben respectant un a l’altre, coincidint en diferents etapes de les seves vides.

A “Fabián y el caos”, Gutiérrez fa servir un llenguatge contundent, fins i tot brut, diria, per explicar les llums i les ombres de la seva estimada Cuba. En Pedro Juan és un personatge vital, que gaudeix de la vida i del sexe. En Fabián és el retrat de la desesperació, massa protegit per la seva mare –madrilenya d’origen- i vilipendiat pel seu pare, un català que se’n va emportar la dona a Cuba als anys 20. Van fer un petit imperi, treballant molt, per acabar perdent-ho tot. El fet de ser homosexual el marca moltíssim i, amb el temps, l’obliga a tancar-se en ell mateix. Molta repressió acumulada. Sexe, desolació i molt de pessimisme, en un país efervescent i molt sòrdid.

L’únic vincle d’unió que hi ha entre els dos personatges és que estan d’esquena al règim. En Juan Pedro perquè no li agraden les normes. És un home lliure i no es casa amb res ni amb ningú. A en Fabián perquè li fan la vida impossible, pel fet de ser homosexual. Hi ha un dia que fins i tot el detenen. Coincideixen a classe quan són nens; i més endavant tornen a trobar-se en una fàbrica que enllauna carn de porc. A tots dos els obliguen a treballar allà. A en Juan Pedro per gandul, perquè deambula pels carrers sense fer res en concret. A en Fabián perquè el fan fora del lloc on tocava el piano, per la seva orientació sexual. Un llibre que segur que no deixarà indiferent ningú.

"En aquellos tiempos y en aquel barrio, una puta machacada cobraba un peso por unos veinte minutos. Un peso cubano era exactamente un dólar de USA. Aquella mujer tan atractiva cobraría tal vez dos pesos. Ese dinero yo lo ganaba en un momento vendiendo helados. Pero no quería pagar. Eso era demasiado simple. Yo era muy tímido y creo que me abrumaba ese gran misterio de acostarme con una mujer. Para mí era un enigma. Y eso es lo que me fascinaba. La imposibilidad de hablar con ella. Yo era un menor. Se burlaría. No me haría caso. Y era lo que yo anhelaba. Que me prestara atención. Que comprendiera que yo existía. Invitarla a una mesa, como hacían los hombres en el bar, pagarle una cerveza. Hablar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy


dijous, de febrer 18, 2016

Quan votar només era una utopia


Sóc fan de Carey Mulligan des que vaig veure “An Education” (2009). No em perdo cap de les seves pel·lícules! A “Sufragistas”, de Sarah Gavron, torna a estar espectacular. Interpreta a la Mud, que ho va arriscar tot per reivindicar la dignitat de les dones. El moviment sufragista va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Cap o pocs homes les entenien, ni els seus marits.

Gavron dóna a la història un to sincer i emocionant, amb moltíssima sensibilitat. Costa d’entendre que a les dones no se’ls permetés votar i, que, en l’actualitat, encara hi hagi països que no reconeguin aquest dret tan bàsic. La pel·lícula, que retrata un moment històric molt convuls, convida a reflexionar. La Mud està casada, té un fill petit i treballa, semiesclavitzada, en una espècie de bugaderia industrial. Podríem dir que va néixer allà i que s’hi deixarà la vida, si res no canvia. Fins que un dia s’uneix a les sufragistes i comença a lluitar per aconseguir la igualtat. Ni la societat, en general; ni el seu marit ni el seu cap ni moltes de les seves companyes, més en particular, li posaran les coses fàcils.

En el repartiment també hi destaquen Helena Bonham Carter i Meryl Streep, que donen vida a dues de les líders de les sufragistes. El paper de la Streep és més aviat curtet. Ben Wishaw fa de marit de la Mud. És un home cruel, capaç d’impedir a la seva dona que vegi al seu fill només perquè protesta i el posa a ell en un compromís. No fa massa el vaig veure a “Langosta”. Brendan Gleeson (“Calvary”, 2014) és el policia encarregat d’acabar amb la revolta de les dones. Ell fa la seva feina, però diria que les entén millor que ningú. Un personatge amb bon fons, que evoluciona a mida que avança la pel·lícula.

"MUSTANG"

“Mustang”, coproducció entre França, Turquia i Alemanya, opta a l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, junt amb “El hijo de Saúl” (Hongria), “El abrazo de la serpiente” (Colòmbia), “A War” (Dinamarca) i “Theeb” (Jordània). Les apostes es decanten per l'hongaresa, que encara no he vist. La veritat és que aquesta està francament bé.

L’acció té lloc en un petit poble al nord de Turquia. Allà, cinc germanes òrfenes, d’entre 12 i 16 anys, viuen amb la seva àvia i amb un tiet. El sol fet de jugar amb uns nois dins del mar, a la sortida de l'escola, les converteix en víctimes quasi per la resta de les seves vides. Una veïna es queixa a l’àvia que són massa “fresques”, tot i que es banyaven vestides, i la família comença a tractar-les com si fossin prostitutes. Les tanquen a casa, que protegeixen amb reixes, i pràcticament no els deixen fer res. Viuen com dones grans i no com les nenes que són. Això sí, quan abans les casin... millor!

El més destacat d’aquesta pel·lícula de denúncia és la interpretació de les cinc nenes, senzillament brutal. Totes elles estan fantàstiques. Té molt mèrit perquè només una, Elit Iscan, havia treballat abans en el món del cinema. Les altres quatre, Ilayda Akdogan, Doga Zeynep Doguslu, Günes Sensoy i Tugba Sunguroglu, debuten. I de quina manera! Tenen un gran futur cinematogràfic. Estaria bé que la veiessin els nostres adolescents, per saber de la llibertat que tenen per fer moltes coses; una llibertat que sempre troben curta i que quasi mai valoren.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de febrer 12, 2016

Rocky Balboa encara està ben viu


Ara que l’he vista puc dir que m’hauria sabut greu que m’hagués passat per alt. Parlo de “Creed. La leyenda de Rocky”, una molt bona pel·lícula. Tot i ser força llarga, quasi dues hores i quart, passa francament bé. Ha arribat deu anys després de “Rocky Balboa”, la sisena entrega de la nissaga de Rocky. Haig de reconèixer que em va arribar a emocionar, amb un gran Sylvester Stallone. Qui ho havia de dir!

Stallone té tots els números per emportar-se l’Òscar al millor actor de repartiment, tot i que la competència brutal: Mark Rylance (“El puente de los espías”), Christian Bale (“La gran apuesta”), Mark Ruffalo (“Spotlight”) i Tom Hardy (“The Revenant). Els cinc estan francament bé. Stallone torna a interpretar a Rocky Balboa, que ja està totalment retirat de la boxa. Té un petit restaurant italià a Filadèlfia i porta una vida més o menys tranquil·la. Tot canvia quan un dia el visita Addonis Johnson, un jove boxejador que li demana que l’entreni. Inicialment li diu que no, però el noi insistirà fins a aconseguir-ho. L’Adonis (gran Michael B. Jordan, amb un cos imponent) és fill d’Apollo Creed, que va morir abans que ell naixés. De fet, fa ben poc que se n’ha assabentat que el seu pare era el campió del món dels pesos pesants.

L’Apollo va morir quan l’entrenava Rocky Balboa, en aquell fatídic combat contra Ivan Drago, i finalment decideix fer-se càrrec del nou Creed, a qui intentarà portar a la fama. El tracta com si fos de la família. De fet, el presenta com el seu nebot, tot i que un és blanc i l’altre negre. Stallone fa un paper molt mesurat i ple de sentiment; encara més quan el seu personatge es posa malalt. També treballa francament bé Tessa Thompson, a qui recordo per la seva interpretació a “Selma” (2014). Fa de Bianca, la xicota de l’Addonis. És cantant i comença a quedar-se sorda. La pel·lícula és familiar, dramàtica, emocionant i tècnicament perfecta. Els combats estan rodats de manera espectacular. Ja s’està rodant “Creed 2”. No penso predre-me-la.

“45 AÑOS”

També treballa molt bé, i en el seu cas és candidata a la millor actriu principal, la mítica Charlotte Rampling, protagonista indiscutible de “45 años”. Com en el cas d’Stallone, també té quatre rivals de pes, amb quatre interpretacions estel·lars: Brie Larson (“La habitación”), Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”) i Jennifer Lawrence (“Joy”). Difícil elecció. Entre Rampling i Larson.

La Charlotte, que es va fer molt popular amb la pel·lícula “Portero de noche” (1974), interpreta a la Kate Mercer, que està preparant la festa del quaranta-cinquè aniversari de casament. No van celebrar els quaranta perquè al seu marit acabaven de fer-li un bypass. Queda clar des d’un primer moment que ella està molt més sana i amb ganes de fer més coses. De fet, tot sembla indicar que la Kate ho està organitzant tot una mica sola. A l’home l’interpreta Tom Courtenay, que ja va treballar amb la Rampling a “Tren nocturno a Lisboa” (2013). També fa un molt bon paper, a l’alçada de la seva companya de repartiment.

La pel·lícula està dirigida per Andrew Haigh (“Weekend”, 2011) i explora el món de la gelosia... sense fonaments? El matrimoni sembla que va més o menys bé, fins que arriba una carta al marit. Li diuen que han trobat el cos congelat del seu primer amor, desaparegut als Alps suïssos molts i molts anys enrere, abans de conèixer a la Kate. Es planteja si ha d’anar a veure-la o no, coincidint amb la festa d’aniversari. La dona està morta i la relació és anterior a què es coneguessin, però a la Kate la situació l’incomoda fins a punts insospitats. Diria que s’arriba a plantejar si el fet d'haver estat casada tants anys amb en Geoff ha valgut la pena. Era l’home amb qui hi havia de compartir la vida? Bona reflexió i interpretacions magistrals, sobretot de la Rampling, per un títol que s’ha de veure.

“EL CLUB”

Un dels títols més durs que recordo, sobretot des d’un punt de vista verbal. Tracta el tema dels abusos sexuals dels capellans, com “Spotlight”, però de manera cruíssima, sense embuts. “El club” l’ha dirigida el xilè Pablo Larraín, que sempre ha fet un cinema realista i de denuncia social. Ho va demostrar amb “No” (2012), en què explicava com es va forjar la campanya contraria a Pinochet, l’any 1988. Fa posar els pèls de punta.

“El club” se’n va emportar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín i als Globus d’Or va estar nominada a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Ens explica la història de quatre capellans que viuen en una cada d’un poble de la costa, amb una monja, que els fa de cuidadora. Molt ràpid veiem que no estan allà per casualitat. No és un premi. No és un retir daurat. Haurien d'estar expiant les culpes, per haver abusat de nens, per haver venut criatures acabades de néixer i per altres monstruositats. Tot es complica quan arriba un capellà nou i, poc després, se suïcida. Aquest fet marcarà la seva tranquil·la existència.

L’arribada d’un capellà amb galons per aclarir als fets ho canvia tot. Arriba amb les idees molt clares i la intenció de tancar la casa. Ell està net? Vol que els capellans confessin els seus pecats i paguin per ells. A més a més, els prohibeix que segueixin apostant amb el seu gos llebrer, a qui entrenen a totes hores. Fins ara, han guanyat molts diners gràcies al gos. Pel·lícula dura, amb converses molt pujades de to i amb unes interpretacions magistrals. No coneixia els actors, però convencen del primer a l’últim moment. Larraín continua en plena forma.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 09, 2016

La bíblia andorrana (Albert Villaró)


Quan fas una cosa, sigui quina sigui, i t’ho passes bé... es nota. M’hi jugaria un pèsol que, quan escriu, l’andorrà Albert Villaró (La Seu, 1964) es diverteix com un nen. Ja em va agradar molt “Els ambaixadors” i m’ho he passat pipa amb “La bíblia andorrana”, Premi Prudenci Bertrana 2015. Està publicat per l'editorial Columna i té 303 pàgines. És d'aquells llibres que et llegeixes d’una tirada! Recomanable.

Podríem dir que els andorrans són els bons, enmig de la guerra bruta dels serveis d’intel·ligència d’Espanya i Catalunya, que es fan forts al país dels Pirineus. I entre els andorrans, un oficial de la policia, l’Andreu Boix que et cau simpàtic des del primer moment. Vidu, amb una relació estranya amb l’Alícia i una filla en comú, la Màlia, podríem dir que no és el millor pare del món. Ni el segon, ni el tercer, però fa tot allò que pot. Se’l veu lleial, emboirat, amb alguns atacs d’ansietat i, sobretot, efectiu. La radiografia perfecta del prototip d’aquesta societat malalta que ens ha tocat viure.

A Andorra tot és tranquil·litat, fins que no maten un banquer, en Víctor Mariné. Fins ara, l’Andreu només s’havia de preocupar de la compravenda d’informacions sensibles. Com a molt! Però arran del cas Pujol (en parla de passada), la situació ha fet un canvi de 180 graus. Espanyols i catalans volen controlar els secrets més ben guardats i, sempre que sigui possible, fer-los explotar als nassos del rival. Qui ha matat en Víctor i per què? És el que haurà d’investigar el nostre protagonista, tot i que el nom no és el més important. El problema és que el sistema polític, l’andorrà, el català i l’espanyol, fa figa pels quatre costats. A més a més, ha d'amagar al còmplice del difunt. Una feinada de por.

Enmig d’amenaces i enfrontaments diversos, en Boix ha d’anar a Madrid. Per un tema relacionat amb en Víctor però, també, com a acompanyant de la Cànolic, una experta en història de l’art que treballa pel govern andorrà i per l'arquebisbat de La Seu d'Urgell. Va darrere d’una misteriosa "Conjetura Valdambrini", que podria acabar amb la independència d’Andorra... que s'incorporaria a l’estat espanyol! El document, desaparegut des de fa temps, podria estar arxivat a la biblioteca del Palacio Real. A Madrid, en Boix es troba amb tot un seguit de personatges casposos que, lògicament, no saben ni pronunciar bé el seu nom: “Boig” o “Buà” són algunes de les fórmules que utilitzen sense ni adonar-se'n que ho estan fent malament.

BONA SÀTIRA POLÍTICA

A “La bíblia andorrana” no queda ni un polític dret. L’Albert els tomba, un per un, gràcies a la seva prosa divertida i descarada. Acaben sent de sucat amb oli, com els espies i els assassins, supervivents d’una Espanya bruta i obscura. També té molt de pes, i no explicaré els motius, la talla de fusta de la Mare de Déu dels Esclops, del Santuari de Meritxell. Com sempre, tot està explicat amb molt bon sentit de l’humor i sense floritures innecessàries. Per arribar al lector, va  de cara, d’una manera àgil, fàcil i directa. Alguns dels polítics que cita, més enllà de Jordi Pujol, són Mariano Rajoy, Nicolas Sarkozy... i la seva inseparable Carla Bruni. També rep, i de quina manera, la Casa Reial:

El Preparao ens va fer observar que, per si no hi havia prou arguments, ell era el descendent directe dels vescomtes de Castellbò i dels comtes de Foix i dels de Bearn i d’Enric IV i de tota la mandanga, amb molts més drets que no pas monsiú le president de la France, que no deixa de ser un arreplegat plebeu que no sap ni qui era el seu avi. Si anàvem a mirar la cosa genètica i seminal, no hi havia color en els mèrits. La Leti diuen que està que no pixa, que li faria molta il·lusió i que és qui més interès hi ha posat. Farà un parell de setmanes que des de la Moncloa van donar l’aprovació. Endavant les atxes. Llum verda”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy