Astillas en la piel (César Pérez Gellida)

Dos amics de la infantesa es retroben després de temps sense veure’s. A la ciutat emmurallada d’Urueña, Villa del Llibre; a una seixantena de quilòmetres de Valladolid. Enmig d’una borrasca de boira i neu. I amb molts comptes pendents. Masses. Són l’Álvaro i en Mateo, que acaben immersos en un joc macabre. Són els grans protagonistes d’”Astillas en la piel”, de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). He llegit l’edició de Debolsillo. 455 pàgines. 

L’Álvaro és un escriptor d’èxit. Els seus darrers llibres s’han col·locat entre els més venuts. En Mateo no ha tingut tanta sort. Es dedica a generar mots encreuats. Li dona per sobreviure i poc més. Quan anaven al mateix internat, un religiós, Don Teófilo, va abusar d’ell reiteradament i considera que el seu amic hauria d’haver-li fet costat amb més determinació. La neutralitat, pensa en Mateo, també va acabar fent culpable a l'Álvaro. Ha passat el temps i no ho ha pogut oblidar. El problema és que “hay astillas que conviene no extraer jamás, estén clavadas donde estén”. Si ho hagués sabut a temps, potser hauria actuat d’una altra manera. Els dos antics amics -queda clar que ja no són- s’enfronten en una lluita que acaba donant moltes voltes. Més de les que pensaven. I només pot guanyar un. Cap dels dos va mesurar les forces de l’altre abans d’entrar en batalla.

“Astillas en la piel” és un llibre molt cinematogràfic, amb dos personatges principals ben dibuixats i una atmosfera angoixant, en un escenari buit, desolat i maltractat pel temps. Un thriller psicològic en majúscules. Entre altres coses, Gellida reflexiona sobre l’escriptura, els escriptors i les claus de l’èxit alhora de publicar una novel·la. El reconeixement és a l’abast de ben pocs. També fa referència a la creació dels personatges que, de vegades, s'acaben menjant al seu inventor. És el cas d'en Suso, un fred i calculador assassí en sèrie. En puc donar fe... A més a més, hi ha lloc per parlar d’abusos sexuals i de venjança que, en aquest cas concret, se serveix freda... per no dir que gelada. Cada capítol comença amb un mot encreuat. Les solucions, totes juntes, s’inclouen al final del llibre. Un encert.

“Tan pronto como ejerzo algo de presión, una chispa se prende en la nuca, recorre la médula espinal en sentido descendente y hace que me estallen los cuerpos cavernosos. Rendido ante el ímpetu de mi propia naturaleza, me dejo arrastrar por esa vigorosa corriente que se alimenta de la vitalidad que estoy a punto de arrebatar. Aprieto los dientes y gruño como si quisiera evitar lo inevitable, e inconscientemente incremento la fuerza. Como dos amantes veteranos, alcanzo el cénit al notar cómo su cuerpo se relaja por completo. El orgasmo arrasa con lo poco racional que queda en mí y, en un arrebato atávico, me hago de nuevo con el cuchillo para clavárselo en la espalda a la vez que eyaculo a borbotones dentro de los calzoncillos. Cuando el placer físico desaparece, me inunda una incómoda sensación de abatimiento”.

@Jordi_Sanuy

Nuestra parte de noche (Mariana Enriquez)

Contactar amb l’obscuritat a la recerca de la vida eterna. Així de senzill. I de complicat. Cerimònies plenes de rituals bestials, amb un desgast físic i mental esfereïdor pel mèdium. Està atrapat per un destí cruel. No hi ha marxa enrere. L’escollit és en Juan, protagonista indiscutible de “Nuestra parte de noche”, de l’argentina Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973). És el Premi Herralde de Novel·la 2019. Té 667 pàgines i està publicat per Anagrama. 

En Juan travessa l’Argentina en cotxe, acompanyat del seu fill Gaspar. De Buenos Aires cap a la frontera nord amb el Brasil, en l’època de la Junta Militar. El mèdium, amb la salut molt debilitada, vol protegir al nen a qualsevol preu. Costi el que costi. Ha d’apartar-lo del destí que té assignat, que no és altre que succeir-lo a L’Ordre, la societat secreta que l’esclavitza des que el van reclutar de petit. Una societat que té els seus orígens en la família de la mare d’en Gaspar, morta en estranyes circumstàncies. Víctima col·lateral? La idea és deixar-lo amb el seu tiet, fora de perill. “For the dead travel fast”, se’ns diu més d’un i dos cops. L’Ordre no perdona res ni ningú. Com la mateixa obscuritat, que devora i mutila. Vida i mort de la mà en una atmosfera fosca i cent per cent macabre. 

“Nuestra parte de noche” és una novel·la de terror sobrenatural -i també real- que ens parla de la relació entre pares i fills, i de les càrregues atroces que arrosseguen. Enriquez es mou amb habilitat per la foscor, amb una narració angoixant i visual. Cases que són més grans per dins que per fora, amb passadissos secrets, rius i boscos. I amb monstres, penjats, dents, caps, parpelles i el que faci falta. És fàcil imaginar-s’ho. En una d’elles desapareix l’Adela, amiga d’en Gaspar. Un fet inexplicable que marca la seva vida. En la narració hi ha algunes referències que ens són properes, com Cadaqués i Ramon Llull. El suposat reportatge periodístic d’Olga Gallardo, titulat “El pozo de Zañartu” -inclòs en la part final- també suma. Hi haurien enterrats els desapareguts de la dictadura...

“Vamos a ver, dijo su padre, y cuando llegaron a las rejas, cerradas con candado, le dijo pasá hijo, pasá si podés, y Gaspar, confundido, le devolvió la caja donde estaba su madre y, cuando intentó empujar la puerta, se dio cuenta de que no necesitaba una llave, que si quería abrirla sencillamente la abría y cómo era posible eso no había manera de entenderlo, pero de pronto la reja estaba abierta y solamente la había tocado -y había pensado, sí, había pensado en que podría abrirla- y su padre lo siguió sin decirle nada, como si fuese lo más normal del mundo, y del otro lado, entre pastos altos y sobre un camino embarrado, los charcos brillantes como espejos bajo la luna, le tomó la cara entre las manos, se agachó para mirarlo a los ojos y le acarició el pelo, la caja estaba en el suelo, entre los dos, y le dijo tenés algo mío, te dejé algo mío, ojalá no sea maldito, no sé si puedo dejarte algo que no esté sucio, que no sea oscuro, nuestra parte de noche”.

@Jordi_Sanuy

Las palabras justas (Milena Busquets)

El títol del llibre, “Las palabras justas”, no podria ser més explicatiu. Milena Busquets (Barcelona, 1972) reflexiona sobre l’amor, la vida, l’escriptura i els escriptors -entre altres coses- amb sentències curtes, on no falta ni hi sobra res. Aforismes en tota regla; expressats de manera colpidora, un darrere de l’altre. “La vejez empieza en el segundo exacto y preciso que renuncias a seducir”, per exemple. 124 pàgines publicades per  l'editorial Anagrama. 

Busquets, filla de l’editora Esther Tusquets, assegura que les dones han d’escollir entre dedicar-se a l’amor o a tota la resta. Amb la seva mare va tenir una relació difícil. Ja en va deixar constància a "También esto pasará". En aquest últim llibre ens diu que “Sobrevivir al liceo francés y a mi madre fue una buena preparación para la vida”. Un cop més, l’escriptora renuncia a la ficció per parlar-nos de la realitat, del seu dia a dia. L’amor que professa cap als seus fills Noé i l’Héctor és total i no pot comparar-se amb cap altre. Entusiasta de mena, ens parla d’un misteriós J, un home més jove que ella que viu a Madrid. La Milena està enamorada de Barcelona, però sent una atracció infinita per la capital de l’estat. Li encantaria tenir un pis allà i anar-hi sovint. L’entristeix que la Ciutat Comtal estigui cada cop més bruta i desmillorada. 

Els escriptors Proust i Chéjov son citats constantment a “Las palabras justas”. En té debilitat. Són els millors. No en té cap dubte. De Steven Spielberg, Busquets diu que és l’artista viu més important. Es va emocionar veient la seva versió de West Side Story. També fa referència a la pandèmia, al confinament i a les mascaretes. El virus va arribar pràcticament sense avisar i va condicionar-ho tot. No s’oblida de fer referència a les seves visites al psiquiatre -hi va sovint- i de recordar els seus bons anys de joventut a Cadaqués. Un clàssic. Es un llibre molt agraït, que no és necessari llegir d’una tirada. Tot el contrari. Et centres en un dels aforismes, reflexiones i continues. M’he quedat amb ganes de més. Diu que els gestos d’amor es tornen acceptant-los, mai intentant igualar-los.

"Yo pensaba que el día que el gobierno decidiese que ya era prudente ir sin mascarilla al aire libre ocurriría lo mismo que ocurrió cuando acabó la Segunda Guerra Mundial, que todos nos lanzaríamos a la calle, eufóricos por la libertad recobrada, locos por ver de nuevo los rostros de nuestros vecinos. Pensé que las mascarillas desechadas arderían en altísimas hogueras, que nos besaríamos con desconocidos y que reiríamos y bailaríamos, borrachos de aire fresco. Pues no". 

@Jordi_Sanuy

La letra con sangre (Saul Black)

Donant un cop d'ull als meus llibres de novel·la negra, l'altre dia vaig trobar "La letra con sangre", de Saul Black (Bolton, Regne Unit, 1965). El va publicar Umbriel Editores l'any 2015. No sé per què no la vaig llegir en el seu dia. Greu error! Està traduït al castellà per Eduardo G. Murillo i té 413 pàgines. La trama és angoixant, amb uns personatges torturats internament, tant els dolents com els bons. Tots ells tenen grans problemes per resoldre. I ho tenen complicat.

Hi ha dos assassins en sèrie que no paren de matar dones. Abans i després s'acarnissen amb elles. I, com a firma, deixen un objecte -sempre diferent- dins dels seus cossos. La llista cada cop és més llarga i les pistes encara són escasses. Però la matança a casa dels Cooper no va acabar de sortir bé. La Nell, de només deu anys, s'escapa. La seva mare i el seu germà no van tenir tanta sort. La nena podria convertir-se en la clau per detenir als culpables, però està lesionada i té molta por. Black sap inquietar al lector. El retrat del malfactor principal és espectacular. És el mal fet persona, sense sentiments ni gens de respecte per res ni ningú. Com sol ser habitual, no ho va passar bé de petit i va acabar perdent el nord.

Al costat dels bons, tampoc res no és perfecte. La detectiva d'homicicdis Valerie Hart està obsessionada en el cas i, després d'una de les primeres morts, va decidir renunciar a l'amor. Es va carregar la relació que tenia amb un company de la policia i es va refugiar en la beguda i en el sexe fàcil. Somia amb les víctimes i donaria qualsevol cosa per fer justícia. I no perd l'afany, tot i la pressió de la Carla York, una policia que sembla capaç de qualsevol cosa per apartar-la del cas. Per què? "La letra con sangre" és un llibre amb un ritme trepidant i una atmosfera aterridora, que t'acaba devorant sense compassió. Carreteres nevades, cases aillades, ponts trencats i una nena que vol sobreviure a qualsevol preu. 

"En el instante en que Rowena Cooper salió de su acogedora cocina impregnada de olor a galletas y vio a los dos hombres en el patio trasero de la casa, con la nieve que caía derretida de los bordes de sus botas, supo exactamente lo que significaba aquello: era por su culpa. Años de no cerrar con llave puertas y ventanas, de dejar las llaves en el encendido del coche, de no pensar que algo como eso podía suceder en alguna ocasión, años de sentirse a salvo... Todo había sido una mentira que había sido bastante estúpida para contársela a si misma. Peor todavía, una mentida que había sido lo bastante estúpida para creérsela. Toda su vida podía convertirse en nada, a la espera de la cita con tu gigantesca estupidez".

@Jordi_Sanuy

La mare que em va parir! (Ninamarina)

La Margherita és l'alter ego de la Ninamarina que, a la vegada, és el pseudònim de la Marina Ferrer (Palamós,1973). Ella firma "La mare que em va parir!", llibre publicat per Letrame Grup Editorial. Ja està treballant en la continuació. Contundència és la primera paraula que em ve al cap quan començo aquest comentari. A l'hora d'explicar les seves vivències; i també en la manera de fer les coses. No li tremola el pols.
 

La nostra protagonista és jove, té molt de caràcter i viu en una família aparentment 'normal'. Odia profundament a la seva mare, que va internar-la en un col·legi, igual que als altres dos fills. Ella, mentrestant, es trasllada a París, estudia tècniques de maquillatge i gaudeix del glamur. La Margherita s'enamora d'un cantautor d'èxit, queda embarassada i, com a conseqüència, s'emancipa. Però ni així pot alliberar-se de la seva mare, que sempre vol controlar-ho tot, encara que, de vegades, sigui des de la llunyania. Se'ns presenta com una manipuladora en tota regla. La nena neix i, segons explica l'autora, li pren la joventut i la parella, amb qui acaba fracassant. Més alcohol que amor, per part d'ell, per fer-ne un resum ràpid.

Però la Margherita és lluitadora i, amb empenta i humor, acaba podent amb tot. Sempre endavant, comenta. Ens parla de feines de nit -perilloses per a una noia de la seva edat i amb una criatura petita-, de rotllos fugissers, de relacions altament tòxiques (de parella i d'amistat) i també de l'amor de la seva vida, que arriba quan menys s'ho espera. Un segon fill, a qui estima amb bogeria, els possibles problemes psicològics de la nena, la seva fugida cap a Andorra -amb el suport de l'àvia- i una malaltia incurable acaben de configurar aquesta història intensa i sense aturador. És un llibre ben escrit, amb ritme i que sembla voler dir-nos que cal viure el moment, sense fer-nos massa preguntes ni donar explicacions. Apuntat queda.

"Ser mare no és fàcil, ho sé, i menys ser mare d'una personeta amb possibles problemes mentals. Compte, en aquest cas, quan dic problemes mentals em refereixo a possibles traumes que pot deixar una infància com la que ha tingut ella... Ens equivoquem quan ens guardem les coses a dintre per no fer mal als altres; quan deixem que ens tractin com a coses; quan som moneda de canvi... i ella crec que ho ha vist tard, això. He sentit a dir que la infància és l'etapa on un va definint la seva salut mental. És important que ningú et pugui convèncer del molt dolenta o boja que pot estar la teva mare o el teu pare. Els teus pares són el teu tot i, si cal, tu ja decidiràs qui vols o no vols a la teva vida en un futur...".

@Jordi_Sanuy

El usurpador (Jørn Lier Horst)

"El usurpador" és el tercer llibre protagonitzat per William Wisting, detectiu de la localitat de Larvik. Els dos anteriors, que encara no he llegit, són "Cerrado en invierno" i "Perros de caza". Els tres estan escrits pel noruec Jørn Lier Horst (1970), traduïts per Lotte Katrine Tollefsen i publicats per Reservoir Books. Aquest té 380 pàgines. L'altre personatge destacat és la Line, periodista i filla d'en William. Segueixen els mateixos casos.

Quan la Line arriba a Larvik per escriure un reportatge sobre l'avi que han trobat mort davant de la tele, el seu pare ja treballa en un altre expedient, el d'un home que ha aparegut, semienterrat, a prop d'una granja aïllada i solitària. Al primer el va localitzar un operari de la companyia telefònica, quatre mesos després del traspàs. Ningú l'havia enyorat. És per això que la jove periodista vol explicar una història humana,  basada en la soledat i la falta d'empatia. Ràpidament, s'adonarà que el que semblava una mort natural podria ser un assassinat... En la segona investigació, que ara ocupa a en William al cent per cent, no hi ha cap dubte. Mort violenta. Veure com avancen pare i filla, policialment i periodística, és un dels grans encerts d'aquesta novel·la negra de manual.

I si finalment els dos casos estan connectats? Sigui com sigui, la policia té clar que van darrere d'un usurpador, d'un assassí en sèrie que l'FBI fa dècades que busca. Ha suplantat la personalitat d'una de les seves víctimes i es mou amb impunitat per tot arreu. Podria ser el culpable dels dos casos que tenen sobre la taula i de molts més. Cal trobar-lo com sigui. "El usurpador", guanyadora del Petrona Award, és un llibre sense girs ni trampes innecessàries. A mesura que les forces de l'ordre van tenint informació, van descartant sospitosos i estrenyent el cercle. L'autor ens ho explica tot amb ordre, calma i molta classe. Totalment creïble. La sèrie Wisting ja acumula vuit milions de lectors, sumant els tres llibres. Caldrà buscar els dos anteriors, abans que surti el quart, que tanca la sèrie.

"El muerto estaba totalmente seco, recostado en la butaca, los labios desgarrados y los dientes negros y amarillos a la vista. Todavía tenía greñas de cabello polvoriento y marchito pegadas al cráneo y, a través de la piel, se le veían los brillantes huesos del rostro. Tenía los dedos atrofiados, negruzcos y agrietados. William Wisting ojeó las fotos que había tomado el técnico de criminalística. El hombre no debía de haber sido muy alto, pero se le habían encogido y podrido los tejidos hasta tal punto que su cuerpo parecía aún más pequeño que en vida".

@Jordi_Sanuy

Cicatriz (Juan Gómez-Jurado)

A l'espera que es publiqui "Todo arde" -18 d'octubre-, vaig recuperant els llibres que Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) va escriure abans de l'addictiva trilogia que configuren "Reina roja", "Loba negra" i "Rey blanco". D'ell també he llegit "El paciente", en què el protagonista viu 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador. A "Cicatriz", Simon Sax té 90 dies per demostrar que la seva aplicació de reconeixement d'imatges és fiable en un 74 per cent.

En Simon, sense parella ni pràcticament amics, està al capdavant d'una petita startup que ha creat LISA, per qui s'ha interessat Infinity, una grandíssima multinacional. Arriben a un acord perillós: 10 milions de dòlars si aconsegueixen el citat 74 per cent d'èxit. En cas contrari, ho perden tot. Fins fa poc, a la vida del jove investigador només hi havia dues persones importants: el seu germà Arthur (amb una trisomia del parell 21) i en Tom Wilson, el seu soci i advocat. És l'única persona en qui confia. Ara també hi ha la Irina Badia, una ucraïnesa a qui ha conegut a través d'una pàgina batejada amb el nom de russianwives. Poc després de l'arribada de la noia a Chicago, en Tom apareix assassinat, en un carreró apartat del centre de la ciutat. I fins aquí puc explicar...

Gómez-Jurado alterna els progressos de LISA i la investigació del crim amb la vida de la Irina des que era petita. La part actual ens la fa arribar en Simon, en primera persona. La més antiga, el narrador, en tercera. La noia vivia en una granja al peu dels Carpats, a Chkalova, a Ucraïna. Uns malfactors li van prendre la infantesa i la família. Des de llavors, va preparar-se a consciència per la vanjança. I ho va fer amb l'ajuda de "L'afganès", la crueltat feta persona. Ara, ha arribat el moment de cobrar totes les factures pendents. Què hi té a veure, en tot això, en Simon? "Cicatriz" -la noia en té una a la cara- és una història d'amor i també de mentides que es llegeix pràcticament d'una tirada. El llibre té 474 pàgines -amb un ritme vertiginós- i està publicat per D Bolsillo. Ja se n'han fet 38 edicions!

"Me inclino hacia delante y vomito en la enorme papelera cromada. Mi estómago se contrae como un limón exprimido hasta dejarlo seco. La oleada de sangre en mi cabeza hace que el tiempo se detenga a mi alrededor, y que sólo exista este borde frío metálico en el que me apoyo hasta que logro respirar con normalidad. 

-¿Estás bien, Simon? -dice Tom. 

El contacto con la mano de mi amigo en el hombro es tranquilizador, reconfortante. Al menos hasta que asiento. Entonces me agarra de la camisa y tira de mí hacia atrás, intentando enderezarme. Tengo que apoyarme en la pared para conseguirlo, porque Tom es un palmo más bajo que yo y pesa veinte kiloa menos".

@Jordi Sanuy

Mamut (Eva Baltasar)

Amb "Mamut", Eva Baltasar (Barcelona, 1978) tanca la trilogia (o el tríptic) que va començar amb "Permagel" i va continuar amb "Boulder". El llibre té 128 pàgines i està publicat per Club Editor, com els dos anteriors. Els temes són recurrents, amb la maternitat, la supervivència i la solitud al capdavant. Aquest cop, una bona part de l'acció passa en un mas aïllat i envellit pel temps. La seva protagonista és una dona lesbiana que vol tenir un fill, a qualsevol preu.

La coneixem quan compleix 21 anys i aquell mateix dia s'allita amb un home per aconseguir el seu objectiu, sense èxit. És una dona antiga que potser viu en un temps que no és el seu. Està incòmoda a ciutat i se li nota, perquè tampoc no ho amaga. Cada cop té més clar, que per sobreviure ha de fugir de la societat deshumanitzada en què viu. I s'allunya cada cop més de tot i de tothom. Fins que comença a fer arrels en un mas perdut a la muntanya i aprèn a viure sense cap suport i amb ben poques coses, les imprescindibles. La idea és no estar subordinada a ningú. Decideix què vol fer i quan, sense cap concessió. El pastor de xais amb qui es veu sovint segur que en podria deixar constància. És un home que m'ha generat cert rebuig.

Baltasar ens ho torna a explicar tot d'una manera visual, concisa i poètica, però aquest cop amb més violència de què és habitual. Potser és el llibre més rocós dels tres, el més auster i dur. Té algun passatge desagradable, com el dels gats. També costen de pair els serveis que, voluntàriament, la protagonista (misàntropa?) dona al pastor. L'autora també es guarda alguns girs inesperats per intentar sorprendre el lector en les últimes pàgines. Marca de la casa. La dona està plena de contradiccions, com les dels llibres anteriors. Fuig perquè se sent atrapada. Potser no té cap altra alternativa. Per cert, crec que no tornaré a menjar xai en temps!

"Exposo el meu problema al pastor, ell sabrà què fer. Vaig a veure'l gairebé cada dia i ens hem fet força amics. Ha viscut sol tota la vida, un home sol amb una feina solitària, i tinc la impressió que la meva companyia li agrada. Baixo una mica abans del migdia, quan ja ha enllestit la feina, i dinem junts a la taula de la cuina: xai amb patates, xai amb ceba, xai sempre. Diu que està malalt de gota de tanta carn que menja i que si segueixo anant-hi acabaré com ell, que li costa moure's i es desperta de nit amb els dits grossos del peu que li exploten. Allí neix el dolor, al pavelló dels dits, es desclou dins la carn i repta fins als genollls...").

@Jordi_Sanuy

Kuala Lumpur (Carles Casajuana)

Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) va ser nomenat ambaixador d'Espanya a Malàisia, el 1996. Nou anys després, va publicar "Kuala Lumpur", una novel·la negra molt ben estructurada. El mes passat, un cop revisada, l'editorial Proa va tornar a publicar-la. Té 284 pàgines i comença amb l'assassinat d'un alt executiu espanyol, en ple procés de la construcció de les Torres Petronas, el símbol de Kuala Lumpur. Van arribar a ser els edificis més alts del món.

Poc després que trobin mort a Miguel Cuadrado, la policia tailandesa deté a Andrés Miñambres, un altre espanyol que treballa en una de les empreses contractades per acabar les Torres. S'entenia amb la dona d'en Miguel i creuen que aquesta és raó suficient per haver-lo tret del mapa. Per ells, cas tancat. Però el secretari de l'ambaixada espanyola a Malàisia, Jordi Sureda, té dubtes raonables sobre la culpabilitat de l'Andrés i investiga pel seu compte. Aviat s'adonarà, que té tothom en contra. Ni la policia ni el seu propi ambaixador veuen de bon ull que faci preguntes incòmodes, deixant entreveure un món ple de comissions il·legals i de corrupció. En el cas de la policia local, ja va bé que l'assassí sigui espanyol. Ells són molt bona gent i no es carreguen mai ningú.

A Kuala Lumpur, Casajuana ens parla de clientelisme, però també de pobresa (amb persones d'orígens i cultures molt diferents) i d'infidelitats. El mateix Sureda, amb xicota al seu país, s'entén amb la Cherry Lee, una noia xinesa -molt intel·ligent- que busca un home amb poder per a ella i per al seu fill petit. La novel·la té molt de ritme i gran varietat de personatges. Un dels que més m'ha agradat és el de l'empresari alemany que està obsessionat amb el golf. La piloteta està per sobre de qualsevol altra cosa, la seva dona inclosa. En la resolució del cas, també hi té a veure la casualitat i la mala sort. Els més pobres ho tenen difícil per sortir del pou, encara més si intenten fer-ho amb males arts. Aventures, misteri, humor i un final amb fugida inclosa. Recomanable.

"El sac d’arròs era un home, i devia ser bastant alt. El va reconèixer a l’instant: era el director d’una de les empreses contractistes, la que s’ocupava de la instal·lació elèctrica, un espanyol cara de gos que a l’hora de fer la guitza no tenia rival. Semblava inconscient. Ravi Subra es va ajupir i li va aixecar el cap. L’espanyol va gemegar amb una ganyota de fàstic. Tenia una taca fosca a la camisa, a l’altura de l’estómac: sang. Les passes de l’home que corria encara ressonaven a l’immens pàrquing buit".

@Jordi_Sanuy

La filla del vent (Jordi Agut)

L'agent britànic George Mitchell té una feinada de por. Sempre que hi ha un esdeveniment esportiu de gran magnitud, el necessiten per treure les castanyes del foc. Va passar a l'Eurocopa de 2016, al Mundial de Futbol de 2018, i ara compten amb ell per intentar posar pau als Jocs Olímpics de Tòquio. Sembla que Alexei Bikov i companyia poden aprofitar aquesta nova cita esportiva per tornar a generar el caos. Hi estan especialitzats. Marca de la casa.

"La filla del vent" tanca la trilogia que Jordi Agut (Valls de Torroella, 1975) va començar amb "L'últim defensa" i va continuar amb "Línia de quatre". Després de parlar-nos d'apostes esportives il·legals i de la despietada lluita per accedir a la presidència de la FIFA -amb assassinats inclosos-, ara tot el protagonisme se l'emporta el dopatge. Els esportistes que han fet trampa i han pres substàncies prohibides són els que estan en el centre de la diana. Aquest cop, la història comença a París, el mes de juliol de 2021. Pierre Gaul, l'agent corrupte que feia tres anys que estava en coma, es desperta i revela que els Jocs de Tòquio -que comencen aquell mateix dia- estan en perill. Només en donarà detalls a Mitchell.

L'agent britànic per excel·lència, que continua separat de la Doris, compta amb una bona part del seu equip habitual per intentar aturar el cop. Entre ells, en Dwight, que treballa des dels Estats Units; i en Take, que casualment està de vacances al Japó, amb la seva cosina. També tenen protagonisme el seu fill Josh -que ens sorprèn com a hacker informàtic- i en Joshua, un malalt del món del futbol, íntim amic d'en Mitchell. Tampoc no s'oblida de l'agent russa Bianca Panova... Més enllà de garantir la seguretat dels Jocs, el gran objectiu és trobar al terrorista internacional Alexei Bikov. També el busca la filla que encara té viva i que vol matar-lo a qualsevol preu. Qüestions de família.

El llibre, molt recomanable, té 451 pàgines i està publicat per Pagès editors. Com els dos anteriors, tot està molt ben explicat, amb capítols curts i recordatoris, de tant en tant, per ordenar la informació ja treballada i continuar endavant amb seguretat. Abans de cada capítol i de manera introductòria es defineix un producte dopant. "La filla del vent" és una novel·la negra de qualitat -amb uns Jocs de rerefons- que també poden llegir les persones que no estiguin habituades a l'esport. Cap problema.

"—El senyor Gaul s’ha despertat de manera inesperada aquesta tarda. No ens ho pensàvem —va apuntar des de darrere l’esbufegant doctor—. Des de feia dies estàvem valorant la possibilitat de desconnectar-lo ja que no responia a cap estímul. Era una decisió que havíem de prendre durant les properes setmanes en una reunió d’un comitè que tenim destinat a aquests afers, ja que cap familiar no se n’ha fet responsable durant aquest temps". 

En Gaul escoltava les explicacions del metge amb un posat que no permetia saber si era conscient del que deia". 

@Jordi_Sanuy

El caso Alaska Sanders (Joël Dicker)

Vaig comprar "El caso Alaska Sanders" el dia que va sortir, el 23 de juny. Des que la Yolanda Cortés em va enviar l'"ejemplar en pruebas" de "La verdad sobre el caso Harry Quebert "-maig de 2013- he devorat tots els llibres del suís Joël Dicker (1985), que s'ha transformat en un dels grans fenòmens editorials dels darrers temps. Hi ha qui l'acusa de trampós pels seus girs impossibles, però jo el trobo addictiu. És d'aquells autors que, quan comences, no pots parar de llegir.

"El caso Alaska Sanders" completa la trilogia que va començar amb el citat "La verdad sobre el caso Harry Quebert" i que va continuar amb "El libro de los Baltimore". En aquesta darrera novel·la, l'escriptor Marcus Goldman (alter ego de Dicker) fa referència a les dues històries, però la segona se suposa que encara no l'ha escrita... El cadàver de l'Alaska Sanders el van trobar el 3 d'abril de 1999, a prop del llac de Mount Pleasant, a New Hampshire. En principi, el cas es va resoldre i l'únic culpable viu  fa onze anys que està empresonat. Fins que algú assegura en una nota que tant en Walter -que suposadament es va suïcidar- com l'Eric eren innocents. L'assassí, doncs, continua lliure i va enganyar tothom. S'haurà de tornar a obrir la investigació?

Per intentar trobar proves noves, tornem a gaudir de la parella que formen l'escriptor Marcus Goldman i el sergent Perry Gahalowood, que tan bona feina van fer en el cas Harry Quebert. Aquert cop, compten amb la col·laboració de la Lauren, una jove policia que és germana de l'Eric, el noi empresonat. Dicker sap quina estructura li funciona i la torna a repetir. Un assassinat per resoldre, un ritme trepidant i girs per donar i per vendre i fer ballar el cap del lector. L'acció se'ns torna a presentar en dos temps, que fins i tot podrien ser tres. L'actualitat (any 2010), el de l'assassinat (2009) i les diverses incursions que fa Dicker per donar detalls de Harry Quebert -a qui fa temps que no veu- i del "Drama" dels seus cosins de Baltimore. Qui era realment Alaska Sanders?

La novel·la, plena de suspens i sense aturador, està publicada per Alfaguara. La traducció al castellà és de María Teresa Gallego Urrutia i d'Amaya García Gallego. Té 581 pàgines. Deixant de banda la trilogia, de Dicker també he gaudit de "La desaparició de Stephanie Mailer" i "L'enigma de l'habitació 622". Esperant la següent. M'importa poc que al suís el llegeixi tothom. No necessito escriptors en exclusiva. Em conformo a ser un dels seus 15 milions de fans repartits pel món.

"La última persona que la vio con vida fue Lewis Jacob, el dueño de una gasolinera situada en la carretera 21. Eran las siete y media de la tarde cuando se dispuso a salir de la tienda aneja a los surtidores. Se llevaba a su mujer a cenar para celebrar su cumpleaños.

—¿De verdad que no te importa cerrar? —le preguntó a la empleada que estaba en la caja. 

—Ningún problema, señor Jacob. 

 —Gracias, Alaska. 

Lewis Jacob se quedó un momento mirando a la joven: una preciosidad. Un rayo de sol. ¡Y tan simpática! En los seis meses que llevaba trabajando allí le había cambiado la vida. 

 —¿Y tú? —le preguntó—. ¿Tienes planes para esta noche? 

 —Tengo una cita. —Sonrió. 

 —Por la cara que pones, parece algo más que una cita. 

 —Una cena romántica —confesó ella. 

 —Walter es un chico con suerte —dijo Lewis—. ¿Así que os van mejor las cosas? 

Por toda respuesta, Alaska se encogió de hombros".

@Jordi_Sanuy

La mala dona (Marc Pastor)

És impossible que "La mala dona", de Marc Pastor (Barcelona, 1977), et deixi indiferent. Es tracta de la recreació novel·lada del cas de l'Enriqueta Martí, coneguda com la vampira del carrer Ponent. Va segrestar i assassinar nens i nenes entre els anys 1909 i 1913, fent que el pànic regnés pels carrers de la Ciutat Comtal. El llibre té 243 pàgines i està publicat per Ara Llibres. Fa posar els pèls de punta. He llegit l'edició de butxaca.

M'ha semblat sensacional que Pastor escollís La Mort per fer de narrador omnipresent. D'aquesta manera, aconsegueix que tot sigui més fosc i categòric, amb uns personatges que poden rebre l'estocada en qualsevol instant. Més enllà de l'Enriqueta, que fa por i fàstic a parts iguals, cal destacar als dos policies que investiguen la desaparició dels fills d'algunes prostitutes. Es tracta d'en Moisès Corvo i de Juan Malsano. El primer es mou com peix a l'aigua pels foscos suburbis barcelonins. És bevedor, faldiller, violent i incansable quan se li fica alguna cosa entre cella i cella... En Malsano és més pragmàtic. Junts fan una bona parella. És allò del policia dolent i el policia bo, portat fins a la màxima expressió.

Per desgràcia, tot allò que passa als barris baixos està connectat amb les altes esferes. L'Enriqueta no deixava de ser una "aconseguidora", preparada per satisfer els capricis dels més rics. Molts cops amb enganys. Fa la sensació que la vampira de Barcelona es movia amb la mateixa destresa pels carrers plens de fam i de brutícia que pels palauets de la classe benestant. Tenia dues cares molt ben treballades. Però no ho feia tot  només per diners. Tenia el gen del mal molt endins i gaudia del patiment de les seves víctimes. L'escena en què tira la filla d'una coneguda dins d'una olla és esfereïdora."La mala dona", Premi Crims de Tinta, és un llibre fosc i molt ben escrit. Quan el comences, és difícil deixar-lo de costat.

"En Moisès Corvo seu a un costat del llit; sobre els llençols rebregats, taques d’altres clients eixutes des de fa setmanes exhalen una fortor a sexe que flota a la cambra. El cos d’ella jeu nu sobre el llit, encongit com una essa, esgarrapat a l’esquena i amb dos blaus a l’interior de les cuixes. Els cabells sobre el coixí i la mirada sobre en Moisès, atenta, sense indici d’emoció, però sense la por que l’acompanya després d’enllitar-se amb qualsevol que pugui pagar-li el sopar. En Moisès Corvo la tracta bé, tan bé com sap fer-ho aquell tros d’homenot, de gairebé dos metres d’alçada i veu de tro, fort com un roure i braços llargs com els d’un simi de circ. La Giselle li acarona l’esquena mentre ell es vesteix..."

@Jordi_Sanuy

Elles competeixen (Anna Ballbona)

Coincidint amb l'esclat de l'esport femení, amb el Barça de futbol al capdavant, Ara Llibres ha publicat "Elles competeixen", de l'escriptora i periodista vallesana Anna Ballbona (Montmeló, 1980). Els epílegs són d'Alexia Putellas, la millor futbolista del món, i de Gemma Mengual, amb una trajectòria exemplar en la natació artística. La clau està a caure i tornar-se a aixecar. Sempre.

L'Anna comença explicant-nos algunes experiències personals en el món de l'esport (principalment en el bàsquet) i deixa clar que quan ella era jove tots els seus referents eren masculins. D'elles se'n sabia poc o gairebé res. Per sort, això ja ha canviat i les nenes poden emmirallar-se en dones amb més facilitat. El problema és que aquestes dones, per ser reconegudes, han de fer molt més que els homes, i en condicions inferiors. Encara avui, quan una nena juga a futbol millor que un nen la gent se sorprèn i posa el crit al cel. Precisament, "Ells competeixen" és un homenatge a les dones de l'esport que han lluitat per fer realitat els seus somnis i que, de retruc, han facilitat les coses a les generacions que venien al darrere. Pel camí queden un munt d'obstacles i de menyspreus... i molta paciència. A cabassos.

Són moltes les esportistes que comenten el seu cas a l'autora, com la jugadora de bàsquet Laia Palau -que ha plegat fa poc-, la tenista Aliona Bolsova, la pilot Laia Sanz, la waterpolista Roser Tarragó o l'atleta de muntanya Núria Picas. Totes elles han tingut problemes per obrir-se camí en un món d'homes, per gestionar els egos -els seus i els dels altres- i per respondre a les expectatives creades al seu voltant. També han hagut de pensar molt en el perill que comportaven els esports que feien, la Laia i la Núria, per exemple, i en el moment adequat per ser mares. Són 190 pàgines molt amenes en què també hi apareixen les periodistes Olga Viza, Imma Pedemonte i Mireia Vicente, entre altres. Han detallat l'esport des d'una altra perspectiva.

""PERÒ COM ÉS QUE AQUESTA NENA pot regatejar així els nens?!" Aixó ho va deixar anar la germana d'un nen que es mirava el partit des de la grada. Segurament hi havia una estranyesa sincera i el gest inconscient de repetir alguna ximpleria escoltada a algun adult. Qui sap què. Era un partit de futbol-7 amb nens i nenes barrejats i va ser la mateixa mare de la nena qui li va parar els peus amb un "però què hi té a veure"".

@Jordi_Sanuy

Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)

Feia molt de temps que una novel·la no em generava tanta angoixa. "Desconeguts en un tren", de la nord-americana Patricia Highsmith (1921-1995), és una autèntica bogeria. En cada moment, intueixes què passarà, però, així i tot, és impossible deixar de patir. Jordi Martín Lloret, que ha traduït el llibre al català per Viena Edicions, ja em va avisar a Twitter: "compte amb en Bruno, que és molt persuasiu". Més que ningú altre, diria jo.

En Bruno és un jove consentit, sense ofici ni benefici, que viu dels diners de la seva família. Viatge sovint amb la mare i odia al pare, a qui voldria veure mort. Només d'aquesta manera, tindria independència econòmica total. Un dia coincideix en un tren amb en Guy, un arquitecte molt prometedor,  a qui ja comencen a mencionar als diaris. Es posen  a parlar, com aquell qui res, i en Bruno aviat descobreix que el seu interlocutor està a punt de divorciar-se. Qui sap si la seva dona podria convertir-se en un obstacle per a ell i la seva carrera ascendent. De cop i volta, en  Bruno li proposa un doble crim perfecte: s'encarrega d'eliminar a la Miriam i, a canvi, ell mata al seu pare. Dos assassinats sense motius, sense mòbils aparents, sense proves...

En Gay el pren per boig i decideix oblidar-se d'en Bruno per sempre més. Poc després, però, troben la Miriam morta en estranyes circumstàncies i el món perfecte de l'arquitecte s'enfonsa a l'instant. Intueix que el culpable és en Bruno, encara que no vol acabar-s'ho de creure. És per això que comença una fugida cap endavant, plena de mentides, de mitges veritats i d'un patiment extrem. Embolica que fa fort. El desconegut del tren pot arribar a l'extrem de demanar-li que realment mati al seu pare? I enmig dels dos  homes, l'Anne -la nova parella d'en Guy-, que sembla que acabi de baixar de la figuera, i en Gerard, un detectiu  honest que mai no defalleix. Llibre addictiu i trepidant que Alfred Hitchcock va portar al cinema al 1951, l'any després de la seva publicació. ME-MO-RA-BLE.

"El tren tallava l’aire amb un ritme furiós i irregular. S’havia d’aturar en estacions petites i no gaire espaiades, on esperava un moment amb impaciència i, en acabat, tornava a atacar la praderia. Però el progrés era imperceptible. La praderia només s’ondulava, com una immensa manta rosada que algú agita de tant en tant. Com més de pressa anava el tren, més alegres i burletes semblaven les ondulacions. 

En Guy va apartar els ulls de la finestra i es va acomodar al seient. 

En el millor dels casos, la Miriam endarreriria el divorci, va pensar. Potser ni tan sols volia el divorci, només diners. Se n’arribaria a divorciar mai?"

@Jordi_Sanuy

La vida elàstica (Dani Vilaró)

"La vida elàstica", de Dani Vilaró (Barcelona, 1972), és el III Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes. Té 166 pàgines i està publicat per Voliana Edicions. La majoria dels seus personatges viuen situacions límit, superant moltes vegades la fina línia que separa la realitat de la ficció. Personatges ferits que intenten millorar, però que quasi mai ho aconsegueixen. Vides fràgils i plenes de dubtes, amb l'etiqueta de perdedors.

A "Allegro prestissimo con fuoco", per exemple, en Marc no s'adona que s'ha fet gran i continua amb una vida plena d'excessos, amb llacunes mentals incloses. Igual que en Regencós, que mai té un no per ningú quan es tracta de sortir de festa, a "Paciència de sioux". Intenten rebel·lar-se, cadascun a la seva manera, els actors principals de "Crits" i "Maskenfreiheit". En el primer, en Raül passa de ser un home sedentari a donar-ho tot al gimnàs. Fins al punt d'obsessionar-se. Sense punt intermedi. En el segon, una noia vol treure's la màscara (real o fictícia?) que li van fer posar els seus pares quan tenia set anys. Per protegir-la de què? També es rebel·la l'escriptor fracassat de "Goma d'esborrar". Ho esborra tot, sense aturador. Compte que no es faci desaparèixer a ell mateix...

Vilaró ens regala uns contes molt ben treballats i plens de ritme, amb finals totalment inesperats. En aquest grup, hi podríem incloure "Taxi lliure" (amb un taxista a qui li desapareixen alguns clients de dins del cotxe), "L'aigua encara no és freda" (amb unes ulleres de busseig que fan miracles) o "Ni ens ensumeu", una història de 'déus humans' amb assassinat inclòs. De relacions de parella, que passen per millors i pitjors moments, també se'n parla a "La segona part", que és el conte que tanca el llibre, i a "La mar salada", que és el que l'obre. El completen "El salt" (pensaments abans d'un gran repte esportiu), "Uluru" (obsessió per un roc màgic australià) i "Espai", amb dos astronautes, dona i home, discutint molt lluny de la terra. Una altra aventura amb un punt de no retorn...

"Aquesta nit fas l'ocellot. T'enreda aquell que sempre té corda i campa pels bars, que et llança missatges-ham a cabassos, ara sí ara també, que ve amb la murga sigui dilluns, dimarts, dimecres... per temptejar si ets fora de casa, si sona la flauta, si et pot atrapar en la teranyina. Resulta que fa diana i el que ha de ser un gintònic i bona nit i tapa't, n'acaben sent tres i festa. Abans que abaixi la persiana trobeu un catau on entaforar-vos i cremar hores com la metxa d'un petard".  

@Jordi_Sanuy

El final de l'idil·li (Graham Greene)

Diuen d'"El final de l'idil·li" que és la millor novel·la de Graham Greene (1904-1991) i una de les cent millors que s'han escrit mai en anglès. Ara, gràcies a Viena Edicions, l'he pogut llegir en català, traduïda per Xavier Zambrano. 272 pàgines plenes d'amor, odi, desig, gelosia, acceptació i nostàlgia i un interessant debat sobre el poder de la religió. Tot amb tres personatges que s'apropen i s'allunyen segons el moment.

En Maurice Bendix és un jove escriptor amb pocs escrúpols. Està escrivint una novel·la i necessita documentar-se sobre els diplomàtics. És per això que s'apropa a la Sarah, que n'està casada amb un de primera fila, en Henry Miles. Poc s'esperava en Maurice que s'acabaria enamorant de la dona i que es convertirien en amants, a Londres, l'any 1946, en temps de bombardejos i escassetat. La Sarah i en Henry s'aprecien, però ja fa temps que comparteixen ben poques coses. Tots dos van a la seva. Fan i deixen fer. Fins que un dia, sense cap explicació raonable, ella trenca la relació amb en Maurice, que es queda sol i afligit. Temps després, en Henry coincideix amb l'escriptor i el convida anar a casa seva. Al diplomàtic no se'l veu massa sencer. Què voldrà d'ell?

Doncs resulta que en Henry no era tan babau com alguns pensaven i ja sospitava que en Maurice s'entenia amb la seva dona. Ara li diu que creu que la Sarah es veu amb una altra home, però no s'atreveix a preguntar-li directament. No suportaria que el deixés. Arribat a aquest punt, és l'escriptor qui contracta a un detectiu (grandíssim personatge) per saber amb qui es veu la seva ex i, de passada, si té possibilitats de recuperar-la. Mai no ha pogut oblidar-la. Estem davant d'una novel·la elegant, aguda, intuïtiva i amb un gran sentit de l'humor. Passa francament bé. Les promeses religioses, tot i no creure en Déu (o sí) condicionen la vida de la Sarah i la seva relació d'estira i arronsa amb un Maurice, que no sé si té temps per escriure massa. Molt recomanable.

"¿I per quins set sous havia de parlar amb ell? Si la paraula «odi» no fos massa gruixuda per aplicar-la a un ésser humà, diria que odiava en Henry… i odiava també la seva dona, la Sarah. I ell, suposo, també m’acabaria odiant poc després dels esdeveniments d’aquell vespre, de la mateixa manera com, segurament, devia odiar de tant en tant la seva dona i aquell altre en qui en aquella època, per sort, no crèiem. Així que en aquesta crònica hi haurà més odi que no pas amor, i si dic alguna cosa bona d’en Henry i la Sarah, seré ben fidedigne: escriuré a repel dels meus prejudicis perquè, per la meva professió, m’estimo més una quasiveritat que l’expressió del meu quasiodi".

@Jordi_Sanuy

La ladrona de huesos (Manel Loureiro)

La lealtad se paga con lealtad y Laura Portela nunca traicionaría a Mijaíl Tarasov. La raptó cuando solo era una niña y la preparó para ser la agente perfecta. Con el paso de los años, el hombre se convirtió en lo más cercano a su padre adoptivo. Laura es la protagonista indiscutible de "La ladrona de huesos", la última novela del gallego Manel Loureiro (Pontevedra, 1975). Tiene 498 páginas y está publicada por la editorial Planeta. Una locura, de principio a fin!

Tras ser víctima de un atentado en México, Laura perdió la memoria. No sabe quién es ni a qué se dedicaba. En la actualidad, su único punto de apoyo es Carlos, el hombre de quien se ha enamorado. Le conoció en el hospital en el que estuvo ingresada largos meses. Durante una cena romántica, el hombre desaparece sin dejar rastro y ella vuelve a encontrarse totalmente perdida. Todavía más, cuando alguien le llama por teléfono y le hace una propuesta increíble: si quiere volver a ver a su pareja con vida... tiene que robar las reliquias del Apóstol en la catedral de Santiago. El destino le acaba de dar otro giro total a su complicada vida. Este ya no se lo esperaba. Bajo ningún concepto.

Una buena parte de la acción se desarrolla en el Camino de Santiago, con Laura enrolada, casi por casualidad, en un grupo de peregrinos de alto standing, con seguridad incluida. Como consecuencia del estrés, va recuperando la memoria y se da cuenta de su facilidad con los idiomas y de que está bien entrenada para la lucha. Son siete días vividos a un ritmo frenético, en los que todo es posible. La actualidad se combina con diversos episodios de la infancia y la formación de Laura en Madrid, Peredélkino, Nueva York, Ibiza, Riad, Ciudad de México, entre otros lugares. Siempre pasan cosas, sin pausas y con un ritmo endiablado. Lealtad, traición, secretos, agentes dobles, lucha entre Oriente y Occidente... todo tiene cabida en este thriller que es imposible dejar de lado. Apuesta segura.

"Apoyó el papel sobre su plato. Era una vieja foto amarillenta de un grupo de casas desperdigadas en el fondo de un valle. La vegetación que las rodeaba era verde y densa y los tejados rojos salpicaban el paisaje, coronando viejos muros de piedra. Al fondo, descollando sobre las demás, una edificación algo más grande y oscura dominaba el lugar. La imagen se interrumpía en la esquina inferior derecha, que parecía haber sido invadida por la noche, hasta que uno se fijaba con atención y descubría que aquel retazo del papel estaba ennegrecido, como si hubiese estado expuesto a un calor muy intenso."

@Jordi_Sanuy

La playa de los ahogados (Domingo Villar)

Leo Caldas s'ha quedat orfe per sempre més. El seu creador, el gallec Domingo Villar, va morir el passat mes de maig, a 51 anys. Vaig assabentar-me'n mentre tenia entre mans "La playa de los ahogados", el segon dels llibres que configuren la trilogia dedicada al solitari i melancòlic inspector de la policia de Vigo. Està publicat per l'editorial Siruela i té 455 pàgines. Els altres dos, "Ulls d'aigua" i "L'últim vaixell", els vaig llegir en català, de Columna.

Tot sembla indicar que el pescador Justo Castelo, conegut com 'El Rubio', s'ha suïcidat. Troben el seu cos en una platja gallega, amb les mans lligades amb unes brides. El seu vaixell ha desaparegut. Però en Leo Caldas, més llest que la fam, no acaba de veure-ho clar. Acompanyat de l'aragonès Rafael Estévez, que no té gens de paciència, comencen a investigar. En Leo encara no ha oblidat l'Alba, la dona que el va deixar, i encara fuma com un carreter. Continua sent més conegut per la seva participació en el programa de ràdio d'Onda Vigo "Patrulla en las ondas" que pel fet de ser policia. I diria que no li fa massa gràcia, tot i que li obre moltes portes. Molt aviat descobreix que la mort d'en Justo pot estar relacionada amb l'enfonsament, anys enrere, del Xurelo, a l'illa de Sálvora.

M'agrada molt com escrivia Villar. Leo Caldas serà etern. Ens parla de casos que podrien ser reals, sense focs d'artifici ni girs innecessaris. Tot explicat amb molt de gust i sense presses. Tant en Leo com en Rafael són dos personatges ben treballats i plens de contradiccions. Pateixen com qualsevol persona normal. L'inspector té al seu únic tiet ingressat en un hospital; i el seu pare, que segueix fent vi, no té cap intenció de jubilar-se. En Sousa, capità del Xurelo, va morir ofegat, com ara en Justo, un dels mariners que l'acompanyava. Els altres dos eren en José Arias -que encara es guanya la vida pescant- i en Marcos Valverde, que fa de constructor. Caldrà fer-los unes quantes visites informatives... Gràcies per tot, Domingo. Descansa en pau.

"El inspector Leo Caldas se bajó del taxi y dio dos zancadas para evitar los charcos que inundaban la acera. Entró en el vestíbulo del hospital, se abrió paso entre la gente que esperaba frente a los ascensores y se dirigió a las escaleras. Subió hasta la segunda planta y avanzó por un pasillo flanqueado por hileras de puertas cerradas. Se detuvo ante la marcada con el número 211, la abrió ligeramente y miró al interior. Tras una mascarilla verde, un hombre dormía sobre la cama más próxima a la ventana. La televisión estaba encendida, sin voz, y la otra cama vacía y con las sábanas dobladas sobre el colchón. 

Consultó su reloj, volvió a cerrar la puerta y caminó hasta una sala de visitas situada al final del pasillo. Sólo halló a una mujer mayor cuyas ropas negras se destacaban contra el blanco de la pared. La anciana alzó la vista cuando Caldas asomó la cabeza, pero sus ojos regresaron decepcionados al suelo tras cruzarse con los del inspector". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre los muertos (Mikel Santiago)

Després de passar de puntetes per "El mentiroso" i "En plena noche", l'agent de l'Ertzaintza Nerea Arruti es transforma en la gran protagonista d'"Entre los muertos", la novel·la que tanca l'exitosa trilogia d'Illumbe. Mikel Santiago (Portugalete, 1975) la col·loca contra les cordes des d'un primer moment i quasi no la deixa ni respirar. El llibre té 477 pàgines i està publicat per Ediciones B. Àgil i fàcil de llegir, com sempre.

Una parella té un accident a la carretera. L'home està casat i no creu convenient avisar a emergències amb la seva amant al costat. Cal tenir el cap fred. Molt a contracor (o no), li acaba demanant que marxi a peu abans de fer la trucada. Tots dos són massa coneguts a la zona. Ell és el metge forense Kerman Sanginés i ella l'agent de la policia judicial Nerea Arruti. L'endemà, quan torna a la comissaria a treballar, no se'n sap avenir del que li expliquen els seus caps i explota per dins. Suposadament, en Kerman va morir cremat en l'accident. Ha corregut la veu que quan el cotxe es va estampar contra un arbre anava acompanyat d'una dona... que no era la seva esposa. Una misteriosa dona que es va fer fonedissa i que han de buscar sense perdre temps. I fins aquí puc explicar.

En un moment de desesperació, la Nerea -policia exemplar- va acceptar saltar-se les normes. No volia perjudicar a en Kerman, com ell li va demanar, i ben aviat va començar a patir-ne les conseqüències. Prefereix seguir sense dir la veritat i mirar d'esbrinar què va passar des que ella va marxar i va deixar al seu amant sa i estalvi. Està clar que ja pot descartar a la dona misteriosa, perquè és ella mateixa. És possible enterrar un secret per sempre? "Entre los muertos" és una novel·la addictiva i plena de girs que ens parla d'un amor prohibit, d'abús de poder, de corrupció, de tràfic de drogues i de la importància de saber superar les injustícies d'un passat que sempre està massa present. I tot a Illumbe, el poble fictici de la comarca d'Urdaibai -en plena natura-, que s'acaba transformant en un personatge més. 

"Patricia, su mujer, llamó solo una vez en todo ese tiempo. Fue un momento tenso en medio de tanta felicidad. Era sábado por la tarde y bebíamos unas copas de vino frente a la chimenea. Kerman cogió la llamada y se metió en su despacho sin cerrar la puerta, así que le oí mentir. Hablarle de la aburrida monotonía de su fin de semana ermitaño en la playa, «ya sabes, todo igual». Le dijo que estaba trabajando en la reforma del granero, terminando uno de los baños de la planta baja. ¿Qué tal ella por Madrid?, preguntó. Yo estaba desnuda sobre la alfombra, con la copa en la mano, casi aguantando la respiración. Después, cuando Kerman regresó a mi lado, no supe si preguntarle por ella o si callarme. El cargo de conciencia, si tenía alguno, era suyo, y no quería abrumarlo. Pero él se sentó a mi lado, cogió su copa de vino y pasó por encima de la llamada como quien pasa la página de una noticia sin interés".

Altres novel·les de l'autor:

"La isla de las últimas voces" 

"El mal camino" 

"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)

Diuen que els pitjors queden lliures, ara i sempre. Per intentar impedir-ho, en Jean Michael Cardell i l'Emil Winge tornen a unir esforços. Estan obsessionats a atrapar a l'esmunyedís Tycho Ceton, el mal fet persona. És l'ideòleg de l'assassinat de l'esposa de l'Erik Tre Rosor i de totes de les desgràcies d'ell, que va acabar en un sanatori. Després que es cremés l'orfenat de la Vila del Corn, amb un centenar de nens morts, en Ceton queda arruïnat i sense protecció.

Amb "1795. La germandat", el suec Niklas Natt och Dag completa l'addictiva trilogia d'Estocolm, després de "1793. El llop i el vigilant" i "1794. El foc i el minotaure". El final està a l'altura, tot i que les primeres pàgines m'han costat una mica. És imprescindible haver llegit els dos primers llibres, i tenir-los presents, per poder gaudir també d'aquest tercer.  Recordem que en Cardell és un veterà de la guerra contra Rússia. Té un braç de fusta i treballa de guàrdia. Ara està socarrimat, després d'intentar salvar de l'incendi als dos fills de l'Anna Stina Knapp, fugitiva de la presó de la Casa de les Filadores. Sempre n'ha estat enamorat. L'Emil, germà del difunt Cecil, col·labora amb la policia. Havia begut molt i albirava fantasmes per tot arreu...

La nostra parella d'antiherois busca en Ceton, antic traficant d'esclaus, sense massa èxit. L'assassí filantrop torna a tenir suport d'alguns dels membres de la germandat dels Eumènides, molt ben connectats amb el poder establert. Tampoc no troben a l'Anna Stina, destrossada després de la mort dels seus fills. La noia té una llista amb els noms de les persones que van fer costat a Armfelt, favorit del benaurat rei Gustau, en la fallida conspiració contra el poder establert. El nivell de maldat d'aquest llibre és infinitament inferior als dos anteriors, encara que en Ceton continua fent salvatjades en aquest Estocolm nauseabund i sense pietat. Novel·la negra-històrica potent i ben escrita Tota un rara avis. Té 459 pàgines, està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa.

"La llum fereix en Cardell als ulls. Així és com comença. Estreny les parpelles, enlluernat, i s'ha de posar els braços davant del front per tapar-se, tot i que camina per la banda del reguerot, que queda a l'ombra. Després és l'oïda la que falla. Del renou constant de la ciutat se n'eleven bruscos sons cap al cel: el grinyol d'una roda de carro que gira sobre el seu eix ressec, el repic d'una peça de ferro solta contra les llambordes; el xiscle d'alegria o bé d'auxili d'una noieta. El fan enretirar-se de cop, no pot defensar-se'n, saltironeja com si estigués espantat, atreu les mirades igual que atreuen els sonats i els trompes. No li ha passat mai res de semblant. Busca la protecció de la seva habitació, es ruixa amb aigua d'una guerra, s'arremanga les mànigues de la camisa per examinar-se la ferida".
 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy