dimecres, de maig 16, 2018

Permagel (Eva Baltasar)


Follar i llegir. No és una mala filosofia de vida. Sempre que tinguis les espatlles cobertes, evidentment. Ho intenta, i ho aconsegueix durant cert temps, la protagonista de “Permagel”, d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978). El llibre, del qual ja se n’han fet tres edicions, té 187 pàgines i està publicat per Club Editor. Permagel és la part de la terra que no es desglaça mai, com el cor de la nostra heroïna.

La narradora de “Permagel” pateix; i de quina manera. No està contenta amb pràcticament res i en qualsevol moment podria dir prou i marxar d’aquest món fred i egoista. Habitualment, la por ens paralitza. La seva família no li ha posat les coses fàcils. La mare és obsessiva i massa proteccionista. Sempre està pendent del ‘què diran’. La germana ens vol fer creure que és molt feliç, però no ens enganya. Segueix les pautes marcades per la societat (parella heterosexual, matrimoni per l’església, fills...), però no carbura bé. Ella és molt més realista i imperfecta, com tot allò que ens envolta. Sap que no arreglarà res i es concentra en allò que més li agrada: follar i llegir. Per què complicar-se la vida?

“Permagel” és un llibre íntim i revelador. Patim al costat de la protagonista, que ens roba el cor des del primer moment. Podem arribar a entendre els seus raonaments i acompanyar-la en el seu tortuós viatge. La descripció de les seves amants, plenes de passió, són una petita obra d’art. Atracció física i intel·lectual. També són molt profundes les seves reflexions al voltant del sexe. Des que veu la seva primera pel·lícula pornogràfica, de ben jove, fins a les relacions que manté amb tot un seguit de dones, passant per sumptuoses escenes de sexe en solitari. Follar i llegir. Mentre espera una mort que mai no arriba. Per què tot és tan complicat?

Fins que va publicar aquest llibre revelador, Baltasar només havia publicat poesia. Segur que en té la mà trencada. “Permagel” és poesia pura. Entre altres coses, l’autora ens retrata la comunitat malalta en què vivim, amb molta mort i, evidentment, si la busques, també amb molta vida. És un llibre cru, profund i impossible d’oblidar, que es llegeix d’una tirada. Tota una revelació. Que una part de la terra no es desglaci mai ens dona seguretat, encara que segur que hi ha molta gent que no s’ha plantejat mai si prefereix el fred o la calor. Follar i llegir.

“Aconseguir una feina gràcies a una bona recomanació deu ser el que més s’assembla a l’enamorament, t’estableixes en una sensació d’ingravidesa intensament plaent durant cert temps, com si de sobte la vida es deixés portar per una avinguda arbrada i s’aboqués a un punt ample sobre aigües quietes. T’abstreus de tu mateixa mirant els ànecs verds i les seves famílies monoparentals. Tot plegat és tan indolor! I se’t revela tanta bellesa renaixent al propi rostre, envaint les meitats amables de l’altra gent! És una vivificació dels sentits”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 14, 2018

El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)


La senyoreta Pettigrew té uns 40 anys i podríem dir, amb molt de respecte, que no té no ofici ni benefici. A punt de quedar-se sense pis (deu el lloguer de l’últim mes i la faran fora) i sense feina ni parella viu una situació desesperada. Tot podria canviar quan li ofereixen fer d’institutriu. No li agrada cuidar nens, ni en sap massa, però ja fa temps que es dedica a això. Busca estabilitat, i espera trobar-la aviat.

Winifred Watson (Newcastle upon Tyne, Regne Unit, 1906-2002) és l’autora d’”El gran dia de la senyoreta Pettigrew”, traduïda al català per Maria Rossich. Aquesta divertidíssima novel·la té 240 pàgines i està publicada per Viena Edicions. L’any 2008 se’n va fer una versió cinematogràfica, amb Frances McDormand de protagonista. Es va titular “Miss Pettigrew lives for a day” i diria que va passar força desapercebuda. Per una errada de l’empresa que la representa, la Guinevere (aquest és el seu non de pila) va a buscar feina a casa de l’actriu i cantant Delysia Lafosse. Però no té ni temps d’explicar què vol: només creuar la porta es veu immersa en un munt de situacions compromeses, que resol a la perfecció, una darrere de l’altra.

La Delysia és jove, guapa i despreocupada. Hi ha tres homes que estan enamoradíssims d’ella: en Phil, en Nick i en Michael, i no es veu en cor de fer-los sortir de la seva vida. És per això que els alterna. Fins que la senyoreta Pettigrew, sense experiència en l’amor però amb molta mà esquerra, intenta solucionar-ho, parlant amb cadascun ells. Pràcticament sense voler-ho ni adonar-se’n, la Guinevere es converteix en imprescindible per a la Delysia, que sembla que no sap fer res sola. Per a la Delysia i per a la senyoreta Dubarry, que s’acaba de barallar amb En Tony i tampoc no sap quin camí agafar. Sort que la senyoreta Pettigrew va sortir del no res per posar una mica de seny. Es converteix en la mare que haurien volgut tenir al costat ara que la necessiten.

El llibre de Watson es llegeix francament bé. El personatge de la Guinevere Pettigrew és encantador. Està molt ben dibuixat i t’hi enamores des de la primera pàgina. La seva transformació, física i mental, és espectacular. Arriba a casa de la senyoreta Lafosse mal vestida i trista i en surt feta tota una model. Sense esperar-s’ho viurà el dia més emocionant de la seva vida. Un dia que no oblidarà mai. I qui si sap si els següents seran iguals o millors. Frases curtes, molt de diàleg i un gran sentit de l’humor fan de “El gran dia de la senyoreta Pettigrew” una novel·la perfecta per passar una bona estona. L'autora sembla voler dir-nos que tot és possible. Quan penses que estàs al fons del pou, sempre por aparèixer algú que t'ajudi a pujar cap a munt. Has de confiar en tu i, qui sap, potser trobaràs algú que et doni la mà per fer-te les coses una mica més fàcils. Una mica.

“Va seguir la senyoreta LaFosse fent saltirons, amb el color natural del seu cutis reforçant l’artificial, els ulls brillants, la respiració entretallada. Havia salpat cap a l’aventura i desembarcaria en un club nocturn. Només el nom ja l’omplia d’una magnífica sensació d’eufòria. Què n’hauria dit la seva mare, al cel sia, si s’alcés de la tomba? A quins nivells de depravació estava arribant la seva filla? Però en fi, i quina importància tenia això, ara? Cap ni mica. La senyoreta Pettigrew ho va reconèixer lliurement, amb franquesa i alegria. Havia sortit disposada a viure una nit boja. Tenia intenció de divertir-se. Pensava tastar un altre còctel d’en Tony. Era una dama exuberant disposada a passar-s’ho bé, i oh ombres d’un passat monòton, no es conformaria amb cap altra cosa! Sortia a divertir-se com mai ho havia fet abans, i ni tots els sermons del món podrien canviar el seu objectiu. Es dirigia a aigües profundes, tenyiria de carmí els mars multitudinaris”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 09, 2018

La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)


Sempre que tinc l’oportunitat de llegir Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, Estats Units, 1961) ho faig amb interès. El seu últim llibre és “La mare de totes les preguntes”, traduït per Marina Espasa. Està publicat per Angle Editorial i té 237 pàgines. És escriptora, historiadora, activista i feminista. Més d’un cop, m’havia plantejat si anava un pèl massa enllà; però després de veure algunes sentències judicials crec que es queda curta. No és no!

Entre altres coses, Solnit denuncia que sempre s’hagi intentat silenciar a les dones i que els homes portin el pes de totes les converses, convençuts, a més a més, que tenen la raó del seu costat. Quina és la mare de totes les preguntes? L’autora denuncia que en una tertúlia, el periodista que la conduïa (un home) li preguntés per què no tenia fills. Entén que la pregunta estava fora de context i que mai li hauria fet a un home. En la mateixa línia, en una trobada per parlar de Virginia Woolf, una part del públic (masculí) estava més interessat en la vida personal de l’escriptora (i en el fet que no hagués tingut fills) que en la seva obra literària. Inadmissible, segons Solnit.

L’autora assenyala el 2014 com un any de rebel·lió feminista contra la violència masculina: un any de rebuig creixent a estar callades. Solnit vol deixar clar que moltes de les violacions que pateixen les joves als campus de les universitats -i a molts llocs més- acaben sense càstig. Moltes vegades, diu, no s’acaba de donar credibilitat al relat de les víctimes, que queden desemparades. Posa l’exemple d’una alumna que va anar arrossegant un matalàs, tot el curs, com a senyal de protesta. L’objectiu de Solnit és fer una crida a les dones per transformar el món. Si els homes les ajuden, encara millor. Ho poden aconseguir a través de les seves històries. Una de les que explica té a la seva mare com a protagonista. Li va dir a un policia que el seu marit li havia pegat i aquest li va donar un parell de consells de cuina, per satisfer al seu home.

“La mare de totes les preguntes” és un llibre d’articles dens, ple de dades i molt ben documentat. Com sempre, Solnit ho critica tot i tothom. El seu llenguatge és àgil, directe i contundent. Li fa ràbia que, segons ella, hi hagi pocs llibres escrits per dones i que molts dels escrits per homes, com “Lolita”, de Nabokov, tractin a la dona com un objecte. Fins i tot acaba creant una llista d’obres que les dones no haurien de llegir, tot i deixar clar que tothom és lliure de fer el que vulgui.

“La violència contra les dones és sovint contra les nostres veus i les nostres històries. És un rebuig a les nostres veus i del que significa una veu: el dret d’autodeterminació, a la participació, al consentiment o a la dissensió, a viure i a participar, a interpretar i narrar. Un marit pega la dona per silenciar-la; un violador amb qui només s’ha tingut una cita o a qui es coneix vagament es nega a acceptar que el “no” de la víctima vulgui dir el que vol dir, que només ella té jurisdicció sobre el seu cos; la cultura de la violació afirma que el testimoni de la dona no és vàlid, no és fiable; els activistes antiavortament també miren de silenciar l’autodeterminació de les dones; un assassí silencia per sempre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy .

dimarts, de maig 08, 2018

La mujer en la ventana (A.J. Finn)


Vi, molt vi. Merlot. Copes, moltes copes. Ampolles. Caixes senceres. I pastilles. Tubs i més tubs. De totes les mides i colors. L’alcohol i els medicaments no fan una bona combinació, encara que no pensis sortir de casa. Un barnús (la nostra protagonista sempre el porta posat), un gat com a única companyia i Internet. Un cop connectat, tens tot el món al teu abast, sense moure’t, sense haver de desplaçar-te. Ja arribaran temps millors. O no.

L’Anna Fox és psicòloga infantil. Sap perfectament que si es medica, no pot beure; però li importa poc. La sensació que li produeix el Merlot baixant per la gola és de les poques coses que creu que l’ajuden a tirar endavant. Fa deu mesos que no surt de casa, des que alguna cosa va canviar la seva vida. No descobrim el veritable motiu fins a la part final de “La mujer en la ventana”, d’A.J. Finn. Va ser la tercera novel·la més venuda a Catalunya en l’últim Sant Jordi. Arribava instal·lada en el número 1 del prestigiós rànquing del New York Times. Està publicada per Grijalbo i té 537 pàgines.

L’autor ens presenta una dona sola i vulnerable. Com que no té res important per fer, mata el temps mirant per les finestres de casa seva, molts cops amb una càmera fotogràfica a les mans. D’aquesta manera, no se li escapa res. Tot és més o menys normal, fins que una nit l’Anna veu una cosa horrible. Ho explica ràpidament a la policia, però no l’acaben de creure. Ni la policia, ni el seu psiquiatre, ni la seva fisioterapeuta. Absolutament ningú. Ella sap que no es medica com cal i que beu més del compte, però descarta que sigui una al·lucinació. Sap què va veure i no en té cap dubte. O sí? Realment té proves? Com s’ho farà per convèncer a la gent amb la fila que fa, vestida amb un barnús brut i amb els cabells despentinats?

“La mujer en la ventana” és un thriller psicològic molt ben ambientat, ple de referències als clàssics de cinema en blanc i negre, que la protagonista mira tota sola en el seu DVD. En té una grandíssima col·lecció. Té preferència per les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart de protagonista. L’Anna té agorafòbia i la idea de sortir de casa la fa tornar boja. Només ho aconsegueix, escassos segons, si va acompanyada d’un paraigua de quadres que li serveix d’amulet, seguint les indicacions del metge que la porta. Però són segons, terribles segons. I fins aquí puc explicar. És d’aquells llibres que és millor atacar quasi “verge”, sense tenir-ne massa informació. M’ha recordat molt a “Escondida”, de Ross Arsmtrong, i a “La noia del tren”, de Paula Hawkins. El millor de tot és el gir final. A Hitchcock segur que li hauria agradat.

“Ahora, estoy sola. Alistair no puede interferir. Ahora, la sangre ruge en mis sienes.
Ahora.
Salgo volando al pasillo y desciendo la escalera como una exhalación. Si lo pienso, puedo hacerlo. Si no lo pienso. No lo pienses. Hasta el momento, pensar no me ha llevado a ningún sitio. “La definición de la locura, Fox –solía recordarme Wesley, parafraseando a Einstein- es hacer lo mismo una y otra vez esperando obtener un resultado distinto”. Así que deja de pensar y empieza a actuar. Claro que no hace ni tres días que actué –exactamente igual que ahora- y acabé en una cama de hospital. Volver a intentar lo mismo es una locura.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 07, 2018

La clau (Junichirõ Tanizaki)


“La clau”, del japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1965), és un bon ‘joc de miralls’, ple de voyeurisme, gelosia i exhibicionisme. Està publicat per Viena Edicions i té 181 pàgines. La traducció al català és d’Albert Nolla.Aquesta novel·la va veure la llum l’any 1956. Per sort, des de llavors, el paper de la dona, en el matrimoni en particular i a la vida en general, ha evolucionat moltíssim.

La protagonista principal de l’obra és la Ikuko, una dona d’uns quaranta anys amb un gran desig sexual. Mai no en té prou. Ha estat educada en un ambient rígid i tradicional. Sempre està preparada, però només contempla fer-ho a les fosques i tapada de cap a peus. El seu marit, professor d’universitat, passada la cinquantena, intenta seguir-li el ritme, però no sempre pot. A més a més, ell frisa per veure-la despullada, per posar-li una mica d’originalitat cada cop que s’enlliten. Però no hi ha manera. O potser sí? És la dona qui marca la pauta; i de quina manera!

El professor sempre ha escrit un diari personal. Mai hi havia inclòs res íntim ni de la seva vida sexual. Fins que tot canvia. Comença a incloure petites coses, que cada dia van a més, amb tota la intenció del món. Espera que la seva dona el llegeixi i, d’alguna manera, intenti satisfer-lo. Paral·lelament, la Ikuko també comença a escriure el seu diari, amb la mateixa intenció. Al llarg del llibre, tots dos fan veure que no llegeixen les reflexions de l’altre, però queda clar que ho fan... i que en gaudeixen. Una de les idees que té el professor és implicar en la seva relació a en Kimura, pretendent de la seva única filla, la Toshiko. La possibilitat que acabi tenint relacions amb la seva dona l’excita moltíssim. D’aquí treu força per seguir complaent-la.

“La clau” és un llibre potent, ben estructurat i amb un grandíssim final, potser per inesperat. El triangle que formen el professor, la Ikuko i en Kimura –amb el permís de la Toshiko- és apassionant. Són tres personatges molt diferents i amb les idees molt clares. El conyac, concretament el Courvoisier, també té molt pes en aquest petit clàssic sobre l’erotisme d’un dels clàssics de la literatura japonesa del segle XX. Se’l veuen com si fos aigua! Una novel·la que s’ha de llegir, si es té l’oportunitat.

“¿Com reaccionarà la Ikuko si llegeix això? ¿Es preocuparà per mi i d’ara endavant mirarà de controlar el seu instint sexual? No ho crec pas. Coneixent-la com la conec, sé que encara que volgués moderar el seu cos insaciable no s’escoltaria la raó; fins i tot encara que jo estigués a les acaballes ella no pararia de perseguir la seva pròpia satisfacció. Tot el que pensarà daurà ser que semblava que jo havia recuperat aquell vigor d’abans però que al final no he pogut més i em rendeixo, i que he escrit tot això per espantar-la i perquè afluixi una mica”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’abril 28, 2018

Un amor (Alejandro Palomas)


Apoderada i transversal. Així definiria “Un amor”, l’última novel·la d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), Premi Nadal 2018. Està publicada per Columna i té 457 pàgines. Les dues primeres paraules d’aquest text les fa servir, sense massa sentit, i pràcticament per tot, l’Amàlia, protagonista d’aquest llibre que ens fa una mica més persones i un pèl més bons. Primer, la vida; després, l’amor.

L’Amàlia és una dona molt peculiar. Supera la setantena, és albina, despistada, curta de vista i està acostumada a patir. Quan era petita, quan estava casada i també ara... que comença a fer-se gran. Està divorciada -el seu marit li va fer la vida pràcticament impossible- i té tres fills: la Sílvia, l’Emma i en Fer. Viu només per ells. Quan traspassi, més aviat o més tard, els vol deixar feliços. I farà tot allò que pugui per aconseguir-ho. L’Amàlia fa un ús del llenguatge molt peculiar, que de vegades porta a situacions tan divertides com aquesta: “L’Esven i tu... humm... esteu així, al llit junts nuets, per algun motiu? O sigui, vull dir: abans de dormir junts ja us coneixíeu a potser no? Ho dic perquè si no és un indigent, potser és un client que s’ha equivocat de llit i, és clar, com que tu ets tan... blanc, no t’he vist.”

És una part de la conversa telefònica, amb vídeo inclòs, entre l’Amàlia i el seu fill Fer, el dia que el noi se’n va anar al llit amb un xicot negre. En Fer és el narrador del llibre. És insegur, bona persona i estima a la seva mare amb bogeria. Com també la Sílvia, amb un geni de mil dimonis, i l’Emma, que està a punt de casar-se amb la Magalí. Saben que l’Amàlia és una supervivent, que ha patit moltíssim, com tantes altres dones, i que cal fer-li costat. Menteix més que parla i fa coses realment estranyes, però sempre hi és quan se la necessita. Viu sola amb la seva gosseta Shirley i l’embogeix la xocolata. N’estaria menjant tot el dia. Sense dolç, viure no tindria massa sentit. El casament de l’Emma coincideix amb l’aniversari de l’Amàlia i amb un fet inusual que no descobrim fins al final del llibre. És un tres en un.

“Un amor” és una novel·la viva, plena d’amor i tendresa i amb un punt d’humor que la fa irresistible, com tots els seus personatges, reals com la mateixa vida. Segur que el lector s’identifica amb algun d’ells i coneix persones com els altres. A banda de la família, també tenen un pes important en l’acció la Tieta Inés i l’Oksana, una dona russa que cuida de l’Amàlia un parell de cops per setmana. Ella és l’encarregada del Molí, on la família, junta o separada, de vegades hi passa el cap de setmana. Tota una lliçó de supervivència. Gràcies, Alejandro.

“-Però, és clar, jo de poesia no en sé gaire, o sigui que he pensat que val més fer una mica de max-mix –va prosseguir, totalment indiferent al meu desinterès-. Ja saps, espigolar una mica d’aquí, una mica d’allà... Una cosa senzilla. Una mica de poesia prosaica. Diuen que ara es porta molt –va afegir, encantada amb la idea. No vaig saber què dir. Això de la poesia prosaica m’havia deixat una mica fora de joc, la veritat. A ella no va semblar que li fes res-. Com que veig la teva germana tan sobrepassada, potser podria ajudar-m’hi en Marco –va seguir. Dimarts em toca sessió amb ell, de manera que aprofitaré per demanar-li que ens hi posem plegats- -I, amb un petit sospir va acabar-: Com que és tan sensible, segur que hi accedirà encantat.”
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, d’abril 20, 2018

Macbeth (Jo Nesbo)


Diuen que “Macbeth”, de William Shakespeare, va ser representada per primer cop el 1606. Quatre-cents dotze anys després, Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha basat la seva darrera novel·la en aquesta gran tragèdia, que es basa en l’ambició il·limitada de poder. Es titula igual, “Macbeth”, té 602 pàgines i està publicada per l’editorial Proa. La traducció al català és de Jordi Boixadós. M'han entrat moltes ganes de rellegir l'obra original.

Aquest cop, Nesbo s’oblida Harry Hole, però escriu un thriller despietat que podria haver protagonitzat perfectament el seu detectiu estrella. Data l’acció als anys setanta, en una ciutat escocesa indeterminada. Fa basarda només de llegir com la descriu. Bruta, assetjada per l’atur, corrupta, plena d’assassinats i amb moltíssima droga. La més perillosa, coneguda amb el nom de ‘destil·lat’, la distribueix un home que respon al nom d’Hècate. És quasi invisible i no el coneix pràcticament ningú; però a la ciutat només es fa el que ell vol. Té comprada la policia i mou a les persones com si fossin titelles. Els seus tentacles arriben a tot arreu. A una escala menor, també distribueixen droga els Norse Riders, una banda de motoristes liderats per Sweno.

Nesbo manté el nom dels protagonistes del “Macbeth” de Shakespeare i també el de molts llocs. El casino que dirigeix Lady es diu Inverness, com la localitat escocesa des d’on, en l’obra original, Macbeth escrivia una carta a la seva dona per explicar-li les profecies de les bruixes. Aquest casino és l’escenari on passa una bona part de l’acció. Kenneth, màxim responsable de la Policia, cau d’una cadira... i la setmana següent ja és mort! Era corrupte fins al moll de l’os. Amb ell manant, els criminals com Hècate es movien amb impunitat. El seu substitut, Duncan, és tot el contrari: un home íntegre, valent i idealista. Té com a a objectiu crear llocs de treball i acabar amb les drogues. La Bertha, la locomotora del tren que porta un munt d’anys aturada davant de l’Inverness, ha de tornar a funcionar.

En Macbeth és el líder dels GEI, el Grup Especial d’Intervenció. Sempre ha estat un policia honrat i eficient, però la seva relació amorosa amb la Lady, dona de passat obscur, li està fent molt de mal. És ella qui el pressiona perquè vagi eliminant rivals i escali dins de l'organigrama de la policia, fins a dominar-ho tot i tothom. Inicialment, cap dels dos s’adona que el poder és més addictiu que el destil·lat, que corromp i debilita fins a punts insospitats, psicològicament i física. “Macbeth” és una novel·la fosca i violenta, on tothom té excuses per matar. És el tant sentit de Maquiavel:“El fi justifica els mitjans”. T’acabes creient que ningú té consciència i que, per molts, matar és bufar i fer ampolles. En Malcom, en Duff, en Banquo, en Fleance i la Caithness són alguns dels servidors de l’ordre que intenten lluitar contra l’imperi del mal.

“Lady era al dormitori, dreta davant la porta de l’armari de la roba de Macbeth. Escoltava el soroll de les rates mullades que s’escapolien pel terra de fusta. Es va dir a ella mateixa que només eren imaginacions seves; el terra era de moqueta gruixuda. Els sorolls eren a la seva imaginació. Aviat es convertirien en veus. Les veus que la mare li havia dit que no la deixaven mai en pau, les mateixes que ja sentia la mare de la mare: els avantpassats que els parlaven, que els ordenaven que caminessin cap a la mort. S’havia espantat molt en veure que Macbeth tenia al·lucinacions a taula durant el sopar. Havia encomanat la malaltia al seu únic amor veritable?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 15, 2018

La noia de l'aniversari (Haruki Murakami)


Empúries ha publicat “La noia de l’aniversari”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949). La traducció és d’Albert Nolla. Originàriament, el relat estava inclòs en el llibre “El salze cec i la dona adormida”. Aquesta edició, de 78 pàgines, està il·lustrada per Kat Menschik (Luckenwalde, Alemanya, 1968). Els dibuixos, amb colors càlids (vermell i taronja, sobretot), a pàgina sencera, són espectaculars.

Com és habitual en la seva obra, Murakami passeja amb mesura per sobre de la fina línia que separa la ficció de la realitat. En aquest relat, explicat en tercera persona, la protagonista és una noia de vint anys. Els compleix el dia que passa tot. En la part final, la dona, que s’ha fet gran i té família, intenta contestar les preguntes que li fa una segona persona. La història és aquesta: Hi ha una noia treballa en un restaurant. L’encarregat es posa malalt i és ella qui ha de portar el sopar al propietari, que viu en l’últim pis de l’edifici. No ho havia fet mai. El vellet, molt misteriós, li diu que demani un desig. Serà el seu regal aniversari. Però, compta, perquè podria fer-se realitat...

En les últimes quinze pàgines del llibre, Murakami reflexiona sobre què significa per a ell complir anys. Un matí, mentre escoltava la ràdio, el va sorprendre que el locutor l’inclogués en el grup de persones conegudes que celebraven el seu aniversari aquell dia. Això el va fer pensar. Entre altres coses, l’escriptor japonès ens explica que l’escriptor Jack London –de qui se’n declara molt fan- va néixer el mateix dia que ell. És per aquest motiu que habitualment celebra l'aniversari bevent un dels vins del celler del nord-americà, que fins i tot va visitar anys enrere. Quatre dades per conèixer una mica més a l’autor de “Tòquio blues”.

“Va avançar pel passadís, es va aturar davant la porta amb el número 604 i va verificar que fos el número que li havia dit l’encarregat. 604. Es va aclarir la veu i va prémer el timbre que hi havia al costat de la porta. No hi va haver resposta. Es va quedar uns vint segons allà plantada. Just quan anava a trucar altre cop, la porta es va obrir de sobte cap endins i va aparèixer un vellet mig pam més baix que ella. Anava vestit fosc, camisa blanca i corbata d’un color marronós, com de fulla seca. Es veia molt polit, amb la roba ben planxada i amb els cabells blancs ben clenxinats, com si estigués a punt de sortir per trobar-se amb algú. A ella, les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs fondos en una fotografia aèria”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dissabte, d’abril 14, 2018

La veritable vida d'en Sebastian Knight (Vladimir Nabokov)


Un llibre per rebatre el llibre d’un escriptor de llibres. Senzill i complicat alhora. A grans trets, aquest és l’argument de “La veritable vida d’en Sebastian Knight”, la primera novel·la escrita en anglès de Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, Rússia, 1899 – Montreux, Suïssa, 1977). La traducció al català és de Ferran Ràfols Gesa. Està publicada per Viena Edicions (El Cercle de Viena) i té 214 pàgines.

Sebastian Knight és un escriptor de cert renom. Un cop mort, el seu germanastre, a qui Nabokov anomena “V”, decideix escriure’n la biografia. No ho tindrà fàcil perquè van separar-se de molt joves (eren de mares diferents) i al llarg dels anys es van veure més aviat poc. És per això que intenta entrevistar-se amb amics seus i amb algunes de les seves exparelles. La clau per entendre els últims anys de Knight podria estar en una misteriosa dona russa de la qual no en sap ni el nom. “V” no és escriptor i, abans d’iniciar aquesta gran aventura personal, li fan classes d’estil. Que quedi el més polit possible! Paciència.

Un dels grans objectius de “V” és deixar en evidència el qui va ser l’agent literari del seu germà, que va escriure un llibre ple de falsedats. No entén que maltractés Sebastian amb tanta duresa, tenint en compte que van estar junts uns quants anys. “V” farà tot el possible per desemmascarar-lo. La trobada de tots dos al despatx de l’agent literari és sensacional. La càrrega d’ironia de Nabokov no té límits. Estem davant d’una novel·la subtil i perversa, plena de pistes falses i amb un alt to detectivesc. El passatge del tren, amb “V” i un desconegut que s’ofereix a ajudar-lo, em va agradar moltíssim. L’autor intenta dir-nos que conèixer algú profundament no és gens fàcil, encara menys si no hi has conviscut de manera més o menys regular.

“La veritable vida d’en Sebastian Knight” és una novel·la diferent. Els paràgrafs dels llibres escrits pel seu germà que “V” inclou en la biografia són molt profunds, de vegades fins i tot un pèl passats de voltes. Knight no era un escriptor per tots els públics. Sempre buscava arribar a la puresa total, complicant coses que, aparentment, potser eren una mica més senzilles. Nabokov sempre serà recordat per haver escrit “Lolita” (1955), una novel·la que ha perdurat en el temps. Llegir més coses d’ell és un plaer. Molt recomanable.

“No era sinó l’eco d’una veritat possible, un recordatori oportú: no estiguis pas convençut que podràs esbrinar el passat dels llavis del present. Desconfia del venedor més honest. Record que el que t’expliquen sempre té tres capes: està modelat per l’orador, remodelat per l’oïdor i és ocultat a l’un i a l’altre de la mà del mort que protagonitza el relat. Qui parla d’en Sebastian Knight?, repeteix la veu de la consciència. Qui, digues? El seu millor amic i el seu germanastre. Un erudit amable, apartat de la vida, i un viatger empegueït que visita una terra llunyana. I on és el tercer en discòrdia? Es podreix plàcidament Al cementiri de Saint Damier”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 08, 2018

La fotografia... i la mare que els va parir! (Jordi Ribó)


Jordi Ribó (Granollers, 1965)  fa 30 anys que va obrir la botiga de fotografia a la ‘Plaça Negra’. Per celebrar-ho, ha escrit “La fotografia... i la mare que els va parir!”. El pròleg és de David Bassa (junts van fer “Memòria de l’infern) i Màrius Serra el tanca amb “Terminologia riboniana”. Té 106 pàgines.

Podríem batejar “La fotografia” com un llibre de records i de nostàlgia. No és veritat que qualsevol temps passat va ser millor, però els granollerins trobem a faltar, per exemple, els cinemes i les botigues de discos de quan érem joves. Estic completament d’acord amb ell! El llibre, divertit i ple d'anècdotes, forma part de Marcòlic Col·lecció, de l’editorial Alpina. El més llarg, i un dels més potents, es titula “Anem de casament”, on explica les peripècies viscudes com a fotògraf en més de mil dues-centes celebracions. Les ha viscudes de tots els colors! Uns reportatges que ha fet amb “Les noies de la meva vida”, que és un repàs a les càmeres que l’han acompanyat aquestes tres últimes dècades.

Ribó ens planteja tot un seguit de reflexions interessants. “Al sac i ben lligat” explica que tenir els arxius fotogràfics ben ordenats és fonamental, encara més des que es va passar “Del rodet a la targeta”. On tenim les instantànies fetes en els últims anys? I si les acabem perdent? Hem contemplat la possibilitat d’imprimir sobre paper les més interessants? En els primers capítols, l’autor recorda els seus inicis com a fotògraf i com ha evolucionat la professió, repassant els seus referents i els fotògrafs que admira. L’entrada amb força del telèfon mòbil i del WhatsApp i l’aparició de les xarxes socials, amb Facebook i Instagram al capdavant, ho han revolucionat tot. Podem acabar empatxats d’un excés d’imatges, i la majoria de cops de ben poca qualitat.

Jordi Ribó, mogut pel seu lema de capçalera, “no parar mai de pensar”, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, imprescindible pels amants de la fotografia i, sobretot, pels seus amics. No hi ha volgut posar fotografies. Les il·lustracions que acompanyen el text, molt expressives, són de Pau Farell, que va entendre perfectament que volia l’autor. Acaba el llibre dient que el seu ofici és el millor del món, “la perfecta faràndula. La meva ocupació preferida. La bogeria més collonuda”.

“Situem-nos al segle passat, però no marxem gaire lluny del nostre temps. Som als anys vuitanta, però el concepte de temps d’aleshores era ben diferent de la idea que en tenim actualment. Llavors vivíem en l’època de perdre’l, el temps, de gaudir-lo. Sabíem què era el temps lliure, i el compartíem. Ara, per contra, el temps ens l’hem de guanyar i l’hem de generar. Ens en falta, se’n va volant, ens fuig de les mans. El podem tocar amb la punta dels dits, però tot el nostre voltant ens recorda cada dia que se’ns escapoleix. L’hem d’estalviar i planificar. Abans, senzillament, ens limitàvem a viure’l”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’abril 07, 2018

Venjaré la teva mort (Carme Riera)


Escriure un llibre per expiar les culpes. Ho fa l’Elena Martínez, una exdetectiva que ha canviat la lupa i la llanterna per les agulles i el fil de cosir. Tot té data de caducitat. Ella és la narradora i la principal protagonista de “Venjaré la teva mort”, de Carme Riera (Palma, 1948). Està publicat per Edicions 62 i té 311 pàgines. És una novel·la negra força atípica, amb una bona dosi de crítica social i, sobretot, molt divertida.

L’Elena, d’origen gallec, separada, més a prop dels quaranta anys que dels trenta, descobreix que va contribuir a condemnar dues persones innocents i intenta posar-hi remei. Tot comença l’any 2010 quan un home de negocis, en Robert Solivellas, desapareix misteriosament, sense avisar ningú ni deixar rastre. Treballava en una empresa de la zona alta de Barcelona, Tibidabo Assessors. La seva dona, Montserrat Bofarull, contacta amb una empresa de detectius, Holmes&Holmes, per intentar esbrinar què ha passat. És viu? És mort? Ha marxat voluntàriament? L’han fet marxar? Qui ha d’intentar contestar totes aquestes preguntes és L’Elena. Se’n sortirà, segur.

Les primeres pistes amb què treballa la detectiva són molt curioses: una col·lecció de caganers que ocupa un lloc privilegiat a casa de la família Solivellas-Bofarull; i una esquela en clau, firmada per la “Colla dels defensors dels caganers”. Una pitonissa, que intenta guiar les passes de la desequilibrada Montserrat, i el comissari Calvo, franquista fins a la medul·la –protector de l’Elena-, acaben de dibuixar aquest mural de personatges extrems i estrafolaris. La detectiva quasi sempre va acompanyada d’en Jimmy, el seu Fox Terrier. Quan el necessita, sap que pot trucar a en Jaume, un amic “especial”. No li falla mai.

“Venjaré la teva mort” és una novel·la negra “a la catalana”, molt ben escrita, amb un llenguatge àgil i senzill, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. Una bona part de l’acció passa a Manresa, on té el seu domicili el desaparegut i també hi ha la pastisseria de la família, que completen en Jordi, la Montsina i l’Elena Liu. Que recordi, els personatges també passen per Barcelona i Sitges. Carme Riera aprofita alguns moments del llibre per criticar la violència de gènere, la pedofília i defensar els drets dels més febles, com els nens i els animals. També ens parla del moviment okupa, de les drogues i de l’especulació, que acaba embrutant-ho tot. No anem bé...

“Aquella tarda vaig convèncer a la Montserrat que era imprescindible que una persona entesa en les figures perités la col·lecció. Vaig demanar-li la guia de telèfons per buscar el de Juli Ramis, un mestre artesà, la filla del qual havia estudiat amb mi a l’institut. Vaig voler fer-ho davant de la Montserrat perquè la notava suspicaç i desconfiada, com si jo també estigués temptada d’arrabassar-li aquells tresors divins. Per sort vaig trobar de seguida el número de Ramis i vaig poder contactar amb ell, que va acceptar molt amablement fer-me el favor d’examinar i valorar la col·lecció”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 04, 2018

Tot Messi (Jordi Puntí)


Coincidint amb el Barça-Roma, partit d'anada dels quarts de final de la Lliga de Campions, avui ha sortit a la venda "Tot Messi" (Exercicis d'estil), de Jordi Puntí (Manlleu, 1967). És un llibre petitó de mida, com el crac de Rosario, a qui molts també coneixem com el 'Petitó'. Està publicat per Empúries i té 142 pàgines. ¿Com serà el futbol quan Messi es retiri? Aquesta és la pregunta del milió! No hi ha pressa per saber-ho.

Citant Italo Calvino, Puntí, un enamorat de Messi i del Barça, diu que el davanter encarna les prediccions que l'escriptor italià feia per aquest mil·lenni: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. El 10 argentí és el futbolista total. La seva influència va més enllà del futbol; traspassa fronteres i no té límits coneguts. L'autor repassa la trajectòria de Messi des que va arribar al Barça amb 13 anys. Alguns capítols, com la firma del primer contracte en un tovalló, són coneguts pràcticament per tothom, però Puntí ho explica de manera sublim.

Capturar amb paraules les proeses d'un futbolista no és fàcil, encara menys si aquest està en constant evolució. S'acaben els adjectius, com apunta Puntí. Messi se'ls ha quedat tots. És l'artista total del segle XXI i la bellesa del seu joc ja és patrimoni de la humanitat. Tothom vol ser com ell, però malauradament (o no) de Messi només n'ni ha un. I és únic i irrepetible. Els de la nostra generació sempre podrem dir "jo vaig veure jugar a Leo Messi". Amb un llenguatge precís i molt analític, l'autor compara al Déu del Barça amb altres jugadors, com Diego Armando Maradona o Cristiano Ronaldo. Diu Puntí que quan el portuguès es retiri, "Messi continuarà reinventant-se i fent gols uns quants anys més".

Hi ha capítols que he trobat molt humans, com el de les lesions que ha patit Messi (que van disminuir amb el canvi d'alimentació), el dels tatuatges (que han anat evolucionant com ell) o el "Me n'enrecordo", amb perles com aquesta: "Me'n recordo de l'actor Ricardo Darín explicant que un dia Messi li va fer de taxista. Creuava el carrer Aragó, de Barcelona, i un cotxe li va tocar el clàxon. Darín s'hi va acostar, va veure que era Messi i el futbolista es va oferir a portar-lo a l'hotel on s'allotjava". "Tot Messi" és un llibre que parla d'un futbolista, però no només és un llibre de futbol. Els exercicis d'estil de Puntí, són literatura pura. Una bona aposta per aquest Sant Jordi.

"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de març 29, 2018

La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)


“Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar”. Ho escriu Roser Capdevila (Barcelona, 1939) al final de “La nena que volia dibuixar”, que porta per subtítol “Els meus petits records de postguerra”. Aquesta frase és una mena de dedicatòria “a la generació dels anys 40”. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 121 pàgines. És una petita joia. Ja ha sortit la 2a edició.

Potser no li van ensenyar a pensar, però en va aprendre tota sola! El retrat que fa de la seva família, pares, germans, avis, tietes... és molt acurat. A més a més, el text que acompanya els dibuixos, que sembla que estigui escrit a mà, li dóna a la història un embolcall molt bonic. La Roser comença el llibre amb el seu naixement i va avançant a poc a poc. Ens parla de les seves aficions, del poder de l’església (per qualsevol cosa podies acabar a l’infern) i de la influència d’una escola marcada pel franquisme, amb una llibertat escassa o nul·la. Al barri d’Horta, on vivien els Capdevila, es gaudia al màxim dels dies assenyalats, com Reis o Carnestoltes. Es convertien en un oasi de llibertat enmig d’un desert de prohibicions. Calia aprofitar-los al màxim.

La Roser també ens explica les excursions que feia amb amigues i amics i els jocs que els permetien divertir-se una mica, sortint de la duresa del dia a dia. També és molt divertit quan comenta, per exemple, com van evolucionar els seus banyadors o quins són els estris moderns que, amb el pas del temps, van anar a entrant a casa seva. “La nena que volia dibuixar” ens apropa una visió tendra de la vida, però també molt crítica. Els dibuixos, molt detallistes, són una preciositat. Queda clar que l’autora de “Les Tres Bessones”, ha mantingut els seus records molt frescos. Gràcies a això, ens fem una idea aproximada de com era el país i la seva gent després de la Guerra Civil. El que jo no sabia és que, com tants d’altres, a la Roser també la va perseguir el somni americà.

“Sense dir res a ningú, vaig enviar una carta al president Eisenhower demanant-li que em pagués un viatge als Estats Units. Tenia 13 anys. Al cap d’un temps, vaig rebre una carta de la Casa Blanca; em responien que no tenien diners destinats a això però m’adjuntaven propaganda militar. La carta amb mata-segells americà em va delatar i el papà es va enfadar moltíssim. Molts anys després he vist complert el meu somni: he estat convidada a Nova York en dues ocasions (2001 i 2003)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 27, 2018

El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)


Gràcies a Angle Editorial m’he retrobat amb “El poema de la rosa als llavis”, de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Es va publicar al 1923, poc abans que morís de tuberculosi. Aquesta edició, il·lustrada per Laura Borràs Dalmau, és una preciositat. Té 127 pàgines i t’enamores de totes elles. Text i imatges evocadores.

L’eix central de l’obra és la passió amorosa, expressada d’una manera original i innovadora. En els poemes de Salvat-Papasseit hi conflueixen cal·ligrames, versos esglaonats i un llenguatge viu i en constant creixement. Minúscules per començar les frases, oracions senceres en majúscules, algunes entre parèntesis... la llibertat expressiva del poeta és total. No es deixa encotillar per cap regla inicialment establerta. A nivell de contingut, recorre tot l’itinerari amorós, del festeig al comiat, amb uns versos plens de vida i amb la dona com a gran i única protagonista. Petons, pits, boca, llavis... paraules plenes d’amor, amb gust de fruita i olor de flors i plantes, com la magnòlia. Un llibre de col·leccionista.

Ser mestre d’amor

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en soc jo
l’aprenent em tira.

De dir la lliçó
Tota Ella d’afina-
ja sap tant el cor
que no li cal cap guia;
amb un dol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La fugitiva (Blanca Busquets)


“Que ha fugit o s’ha escapat”. Aquesta és la definició de la paraula “fugitiva”, que és com ha titulat el seu últim llibre l'escriptora, periodista i filòloga Blanca Busquets (Barcelona, 1961). Està publicat per l'editorial Proa i té 275 pàgines. La seva protagonista es diu Mireia i té més de noranta anys. No fuig de ningú; el què fa és intentar escapar-se d’ella mateixa i, sobretot, del seu passat. No ho té fàcil.

És important començar “La fugitiva” verge, sense que ningú t’expliqui perquè la Mireia està tant amargada, barallada amb tot i tothom. Viu sola a Barcelona i hi ha una dona que la cuida, contractada per la seva filla, que també es diu Mireia. La filla l’evita, sempre que pot, i el seu fill, en Javi, fa quasi quaranta anys que no li parla. Què amaga aquesta família? Com pot ser que tot s’hagi esgarrat tant? L’única que manté una relació més o menys cordial amb la Mireia és la seva néta Sònia, que té dues filles petites. La va a veure quan pot i la treu a passejar. Poca cosa més.

La Mireia mare és una dona dèspota i amargada, però té motius suficients per estar així. Amaga dins seu uns terribles fets que mai no l’ha deixat ser feliç. Va voler amagar-los tota la vida i el mal que ha provocat ha anat creixent i no té límits. La situació ha estat difícil, per a ella i per tots els que l’envolten. De vegades, com diu en un moment del llibre, “la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire”. Ara, passats els noranta, potser és el moment de fer net, per poder morir tranquil·la. Ella, filla d’uns pagesos de la Carena (Cantonigròs), va aconseguir fer el salt a Barcelona gràcies a l’Emili, fill d’una família d’empresaris tèxtils.

“La fugitiva” està escrita en primera persona. La Mireia alterna la seva trista vida actual amb els records de tot el que li ha passat al llarg d’aquests més de noranta anys. En l’actualitat, l’únic que fa és espiar als seus veïns amb uns binocles de quan anava a l’òpera. La seva vida anterior, però, va ser intensíssima. Mentre llegim, entendrem les raons del seu recel i de la seva solitud. Estem davant d’un llibre potent, i no sé si dir que fins i tot dur, amb un personatge central realment complicat. Comences odiant-lo, per la seva supèrbia i menyspreu cap als altres, però a poc a poc el vas entenent. A més de la Mireia, dos protagonistes clau: la seva cosina Rat i la Zoraida, de qui no puc explicar res. En definitiva, un llibre sobre les misèries de la vida i el penediment. Recomanable.

“Ho he pensat perquè he sentit silenci i l’he vist a ell tranquil, i jo sé que quan està tranquil·la la fera, quan ja s’ha desfogat, quan les estrelles es mengen la foscor, ja no cal patir, ja torna a ser persona, persona que dorm i somia, rei lleó que té tota la selva adormida als peus. Perquè al cap i a la fi, tot plegat són somnis, també són somnis això meu. Tota la meva vida ha estat un somni. Com quan m’havia adormit plorant, ferida, ultratjada, al meu llit d’adolescent de la Carena. I ara que em desperto, torno a la realitat, com hi vaig tornar per uns instants quan vaig obrir els Ulls a les Homenotes”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dilluns, de març 26, 2018

L'aroma del temps (Núria Pradas)


“El perfum ha tingut una funció religiosa. I ha estat utilitzat, també, com a arma de seducció de tots els temps. Està íntimament relacionat amb la vida emocional”. Ho diu Núria Pradas (Barcelona, 1954) a “L’aroma del temps”. És tota una declaració d’intencions. Les 412 pàgines del seu llibre, publicat per Penguin Random House, fan olor de gessamí, d’espígol, de bergamota, de mandarina, de pebre rosa i d’un munt de coses més.

De Pradas ja havia llegit “Somnis a mida” i m’havia agradat molt. Per cert, que Santa Eulàlia (la botiga en què es basava el llibre) surt citada en aquest últim. Divertit, com a mínim. Amb el permís del perfum, que ho envolta absolutament tot, el principal protagonista de “L’aroma del temps” és Pablo Soto. El nano queda orfe a 11 anys i se’n va a viure a Grasse, a la Provença, amb la seva tieta Anne. Amb el pas dels anys, en Pablo comença a interessar-se en els perfums i es posa a treballar amb el mestre Ernest Beaux, que és un personatge real. És el pare del famós Chanel Nº 5. Com a ajudant de Beaux, en Pablo va ser testimoni del naixement d’aquest perfum, potser el més famós de la història. Tot això va passar en temps de la Gran Guerra.

“L’aroma del temps” també són dues grans històries d’amor, les dues amb en Pablo de protagonista. I fins aquí puc explicar. De manera directa, en la primera hi acaba intervenint Gabriel “Coco” Chanel, de qui Pradas ens en parla molt. Els protagonistes del llibre passen per Grasse, però també per París i per Barcelona. M’ha cridat l’atenció, i m’ha fet força gràcia, que “Angélique Sous le Pluie”, una de les suposades creacions de Pablo Soto, es fabriqués a la factoria de Dana a Granollers, que és la meva ciutat. Es feia allà i es distribuïa amb èxit per mig món, sobretot al mercat americà. En la part final del llibre, Pradas ens defineix els perfums de la novel·la. Dóna quatre quatre dades dels reals, com Chanel Nª 5, Jicky i Shalimar, i dels altres que s'inventa. En aquest segon cas, afegeix en quin s’ha basat per fer-lo creïble.

Pradas té una facilitat brutal per explicar històries. No soc un expert en perfums, ni m’interessen massa, però ha aconseguit que llegís el llibre pràcticament d’una tirada. Gràcies a ella, per exemple, tinc una idea aproximada de com va néixer el Chanel Nº 5 i de la vida que va fer la Chanel amb el seu amant, Arthur Capel “Boy”, a París. Ens ho explica tot amb naturalitat. Els seus personatges estan molt vius i és fàcil identificar-s’hi. En Pablo, la Claudine, l’Anne, en Clément, la Violette, l’Angèlica... tots ells tenen profunditat i un llarg recorregut per davant. L’estil de Pradas és àgil, directe i molt visual.

"Però ara, oblidades les recances, en Pablo corria, volava pels carrers de Grasse, amb aquell tresor amagat. No li havia semblat que fos res de dolent posar una mica del perfum escollit per la Coco en un flascó que va tancar amb cura i que també amb cura va amargar-sa a la butxaca. El volia ensenyar a la Claudine. Ella, com mig Grasse, havia viscut la visita de la Coco Chanel amb curiositat gens dissimulada. Els altres perfumistes es preguntaven que tramava la gran Chanel amb aquell rus. I la Claudine s’havia mostrat més que feliç de poder saciar la seva curiositat amb la informació privilegiada i de primera mà que en Pablo li proporcionava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

MIL POSTS A PARANOIA 68

“L’aroma del temps” és el post número 1000 de Paranoia 68 des que, a l’octubre de 2006, es va posar en marxa el blog. Al llarg d’aquests 11 anys i mig, he referenciat prop de 500 llibres, a més a més d’un seguit de pel·lícules i de reflexions personals. Moltes gràcies a tothom. Seguim.

dimecres, de març 21, 2018

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)


Em trec el canotier davant d’Oriol Molas (Camprodon, 1968) i Ferran Grau (Lleida, 1982). Quan em va arribar el seu llibre a casa, la portada ja em va seduir. No m’ha decebut gens ni mica. Han fet de “Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” una divertidíssima novel·la negra. I diria que fusionar l’humor amb ganivets esmolats, pica-gels i molta sang i fetge no és fàcil. Està publicada per Capital Books i té 349 pàgines.

L’èxit de Molas i Grau és regalar-nos uns personatges espectaculars, que et cauen bé des que els coneixes. Inclòs l’inspector Donato, que està fet tot un tal·lós. Corrupte, curt de mires i expert en donar calbots als seus ajudants quan l’ajuden a trobar aquella paraula que mai no troba quan parla. Però cau simpàtic. L’Enric Cazeneuve viatja de París a Barcelona, l’any 1909, per instal·lar-se al número 6 del carrer de Balmes, on havien viscut els seus avis. Una de les primeres coses que fa quan arriba és anar a buscar al seu gran amic de joventut, en Cinto Brescó, redactor de La Vanguardia. Han de recuperar el temps perdut, com més aviat possible. Han estat molt temps sense veure's.

L’Enric, sempre abillat amb el seu canotier i un paraigua, és un home de món, seductor, i amb ganes de gaudir dels plaers de la vida. En Cinto és un bromista empedreït, amb una imaginació desbordant. Quan presenta el seu amic és capaç d’inventar-se qualsevol cosa. Tots dos s’encarregaran d’investigar uns quants assassinats misteriosos i despietats que, en principi, no semblaria que estiguessin relacionats... L’Enric ho fa per plaer. En Cinto, per feina. El seu somni és convertir-se en redactor de successos. Al costat d’aquesta parella tan singular, hi ha la Filo, la filla de la portera de l’Enric. Es converteix en la seva minyona i, quan pot, també els ajuda en el cas. És bona cuinera i una gran sindicalista, molt implicada amb els més necessitats.

La història passa poc abans de la Setmana Tràgica, en una Barcelona ferida de mort. El retrat que fan els autors de la ciutat també és molt acurat. El llibre està escrit amb un estil àgil i directe, molt fàcil de llegir. Acabo amb dos personatges que, tot i ser un pèl més secundaris, també tenen molt pes: la Montserrat, un amor de joventut d’un dia de l’Enric, i l’Enriquet, un gitanet més llest que la gana, que domina Barcelona com ningú. Apareixen assassinats un carnisser, un cotxer, un ric empresari, un vigilant de l’estació de trens, un militar, un majordom... Qui ho fa? Per què? Descobreixes aviat perquè mata l’assassí, però no saps qui és fins que acabes el llibre. Sense trampes ni girs tramposos. Una bona aposta per aquest Sant Jordi. Familiar i molt proper. Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona!

“Va obrir la porta i la casa feia olor de conill a la cassola. Li quedava tan bé, el conill a la Filo. Tallat a octaus, el feia rossejar un xic; després, la ceba; i deixava que s’anés coent a foc lent, ben bé més d’una hora amb una mica de brou, un rajolí de vi i unes filles de llorer. Després, a mitja cocció, un bon raig de vinagre blanc –aquest era el secret- i als últims minuts, una picada amb el fetge de l’animal, que havia reservat. Una delícia. I el millor de tot, l’endemà: els fideus a la cassola que sortien de les sobres. Només pel conill que feia la noia valia la pena viure a Barcelona. Però aquell migdia tenia un nus a l’estómac”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 20, 2018

Tota la veritat (Karen Cleveland)


“Tota la veritat”, de Karen Cleveland, és d’aquelles novel·les addictives que trobes de tant en tant. N’hi ha una o dues a l’any. El fet que l’autora hagi estat analista de la CIA al llarg de vuit anys li dona una miqueta més de morbo. Té 444 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. La traducció al català és de Jordi Boixadós. Universal Pictures ha comprat els drets per portar-la al cinema, amb Charlize Teron de protagonista.

La Vivian Miler intenta compaginar feina i família de la millor manera possible. No és gens fàcil. Té quatre fills petits (en Luke, la Bella i en Caleb i en Chase, que són bessons) i fa d’analista de la CIA. Intenta desemmascarar espies russos als Estats Units. Ella mateixa acaba de crear un algoritme que li permet entrar en l’ordinador d’un agent soviètic i rastrejar-lo de dalt a baix. No s’hauria esperat mai que la foto d’un dels talps que formaria part de l’equip és en Matt, el seu marit. Marit perfecte. Pare perfecte. Perfecte mentider? Entra en estat de xoc.

Com acostuma a passar en aquest tipus de llibres, el contingut està per sobre del continent. L’argument, molt ben trobat, et fa estar en tensió i continuar llegint. No pots aturar-te! L’estil és més aviat senzill, amb frases curtes, sense floritures i amb molt de diàleg. Les pàgines cauen una darrera de l’altra, sense aturador. Per si no n’hi hagués prou, Cleveland aconsegueix que visquis la història en primera persona i et preguntis què faries si descobrissis que la teva parella no és qui et pensaves que era. No cal que sigui una espia russa. Pots assabentar-te d’alguna cosa més trivial, per descomptat. Només faltaria!

“Tota la veritat” reflexiona sobre la família i la mentida. La Vivian i en Matt fa deu anys que són casats i, en un tancar i obrir d’ulls, ella veu que realment no el coneix. En tot aquest temps, Què ha sigut real i què ha sigut ficció? Ell l’estima? I als nens? La seva vida és una farsa? Com pot ser que hagi conviscut deu anys amb un espia rus i no descobrir-ho? Sense tenir ni la més mínima sospita. Ara, la seva obligació és denunciar-lo i que la justícia l’empresoni. Ho té clar. Ho farà? Quines poden ser les conseqüències? Que es trenqui la família? Perdre l’assegurança mèdica i tot un seguit de privilegis? La Vivian haurà de decidir-se i nosaltres, asseguts amb el llibre entre les mans, sabrem els primers de saber-ho. S’admeten apostes.

“Al primer moment, el que ha dit no em sembla real. Se suposa que m’ha de dir alguna cosa que m’ajudi a trobar una sortida. En canvi només hi ha silenci, un forat obert on hi hauria d’haver una conversa, i tinc la impressió de fer equilibris a la vora d’aquest forat i que estic a punt de perdre-ho tot.
Llavors alguna cosa canvia dintre meu, com si hagués pitjat un interruptor. Em giro de cop i el miro a la cara. Ell no s’enretira, es queda al meu costat, prou a prop perquè jo en pugui notar l’olor, sentir-ne l’escalfor.
-Hi ha d’haver una altra manera-dic.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 19, 2018

Lena (Daniel Vázquez Sallés)


Ho dic d’entrada, per no enganyar ningú. Tinc debilitat pels llibres de Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966). Amb aquesta frase, “El amor es un lento veneno”, resumiria la seva darrera novel·la: “Lena”. Té 238 pàgines i està publicada per Alrevés Editorial. Els seus grans protagonistes són dos, tot i que també podríem dir que tres: la Lena; i en Martín i en Tomás Knopfler, que conviuen en un mateix cos.

En Martín coneix la Lena quan té 12 anys, prenent el sol a la platja. Ella és més gran que ell i va acompanyada d’un home d’una certa edat. És la seva amant. Només és un noi, sense ofici ni benefici, però decideix que farà tot allò que sigui necessari per fer-la seva. Amb el temps, la Lena es converteix en una novel·lista d’èxit. En Martín es casa i té fills, però la seva vida normal i corrent és totalment falsa. Una tapadora! El seu jo veritable és en Tomás Knopfler, un despietat assassí a sou. Indirectament, mata per la Lena que un dia li va dir que “nunca pierdo el tiempo con gente cuya vida no pueda ser convertida en literatura”. Ella triga molt a descobrir-ho.

Lena és la història d’un amor demencial, entre personatges individualistes i solitaris. La Lena, malparlada, provocadora i superba, mataria per seguir sent una escriptora de prestigi. Sense èxit, no és ningú. Va intentar trobar l’amor de la seva vida, però mai no ho va aconseguir. En Knopfler –nom escollit com a homenatge del líder dels Dire Straits- només té ulls per la Lena. La seva dona i els seus fills l’interessen poc o gens. Després de l’escriptora, la persona que més relació ha tingut amb ell és el "Posibilista", que li ha donat tot el que té. És ell qui el va convertir en assassí, per poder apropar-se a la Lena.

Com sempre, Vázquez Sallés omple el llibre de referències literàries i musicals. També hi deixa un munt de reflexions polítiques, amb crítiques als que més tenen i certa simpatia pels desemparats. El seu és un estil àgil, culte i molt reflexiu. He llegit en algun lloc, que en el personatge del Martín hi ha moltes coses seves. Però com diu la Lena a un periodista que l’entrevista en un plató de televisió, mai li preguntis a una escriptora si la novel·la que ha escrit és autobiogràfica. Sensacional. Lena passa bé i, pràcticament, es pot llegir d’una tirada. Un encert.

“Con la militancia atenta a sus movimientos, Elena Cohen copó las primeras páginas de las secciones culturales de los periódicos y sus reflexiones no dejaron indiferentes a nadie. Es terrible odiar a alguien y necesitarlo para poder vivir. Eso pasa a pequeña escala entres los hombres y las mujeres, y eso ha pasado históricamente en la sociedad de los judíos, y en otros pueblos como los catalanes, que no han sufrido, por suerte, un intento de exterminación. Yo soy una mujer que trata de no odiar a los hombres, soy de religión judía aunque no practicante y catalana de nacimiento no militante”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 14, 2018

La marca del inquisidor (Marcello Simoni)


“La marca del inquisidor”, de l’italià Marcello Simoni (Comacchio, 1975), és un thriller històric fosc com el carbó. A més a més, la seva ambientació a la Roma Barroca del papa Urbà VIII, plena de neu, és realment espectacular. Simoni, arqueòleg i bibliotecari, ens regala una història plena de conspiracions i d’assassinats. Està publicada per Duomo Ediciones i té 409 pàgines. Una novel·la cuidada i molt ben escrita.

El seu principal protagonista és l’inquisidor Fray Girolamo Svampa, nomenat comissarius per poder investigar la mort violenta d’un religiós aixafat per una premsa tipogràfica. L'aparició de la imprenta començava a donar una mica de llum a un període enganxifós i poc esperançador. L’home té la boca plena de fulls impresos. Qui hi ha al darrere d’aquesta macabra història? La Inquisició persegueix tots els llibres que considera heretges i, com a conseqüència, als seus autors. És l’època de l’Índex dels Llibres Prohibits. Svampa, fill d’impressor, té un passat poc clar i moltes ganes de venjança. Al seu pare el van ajusticiar quan ell només tenia quatre anys i no pot ni vol oblidar-ho...

En les seves investigacions, Svampa compta amb la col·laboració de Francesco Capiferro, l'efectiu secretari de l’Índex. Tenen mètodes molt diferents i, d’inici, cap dels dos acaba de confiar massa en l’altra. Però s’han d’acabar entenent a la força. Els assassinats se succeeixen un darrere de l’altre i cal trobar la solució com més aviat millor. Més d’un crític literari ha comparat el duet Svampa-Capiferro amb la parella de detectius per excel·lència, Sherlock Holmes i John H. Watson. Svampa és racional com un científic i, per si fos poc, és expert en demonologia i bruixeria. Capiferro es mou per les biblioteques com un peix a l’aigua. No hi ha res que se li escapi. Ho té tot sota control.

La investigació no és gens fàcil, amb poderosos personatges de l’església movent-se sigil·losament, jugant a dues bandes. Svampa ha d’estar molt atent, perquè cada cop sap més coses i comença a fer nosa. En aquesta Roma obscura i cruel també hi ha lloc per a la llegendària ordre Rosacruz i els seus experiments. L’església lluitant contra ella mateixa! L’única protecció que té el comissarius és Cagnolo Alfieri, un exsoldat que fa les investigacions de camp, atemorint i amenaçant si fa falta. Estem davant d’un llibre que enganxa, molt descriptiu i amb una trama un pèl complexa, tot i que al final tot queda ben lligat. Recomanable.

“El desconocido surgió de entre las sombras con una cantimplora de madera, que acercó a la boca del mesnadero. Cagnolo opuso cierta resistencia, pero después bebió. No conseguía entender con quién debía enfrentarse, ni cuáles eran los motivos de aquel secuestro. El hombre se había quitado el disfraz y la peluca, quedándose en calzones y casaca. Era de hombros anchos y tenía un cuerpo sino imponente, cuando menos vigoroso. La frente despejada y los rizos negros apuntaban más al rostro de un filósofo o poeta que al de un asesino. Y, a pesar de ello, había sido capaz de dejarlo fuera de combate y llevarlo allí sin cometer ni un solo error. En su mirada se apreciaba valentía, aunque también un destello de locura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_