dimecres, de setembre 18, 2019

La noia que va viure dues vegades (David Lagercrantz)


Lisbeth Salander Mikael Blomkvist ja són història. Després de sis llibres amb les seves aventures, ja sabem com s’acaba tot. “La noia que va viure dues vegades” tanca l’exitosa nissaga “Millennium”. Stieg Larsson, l’ideòleg, va escriure els tres primers. Després de la seva mort, va rellevar-lo David Lagrecrantz. Noves històries pels mateixos personatges. En català els ha editat Columna.

La hacker i el periodista estrella de la revista Millennium continuen en plena forma. Es veuen poc, però un sempre està pendent de l’altra; i a l’inrevés. Blomkvist no passa pel seu millor moment, perdut en un ampli reportatge sobre els bots russos. No n’acaba de treure l’entrellat. Salander està preparant l'esperada batalla final contra la seva germana bessona, la Camila, que, per a ella, és l'encarnació del mal. Passa com en els westerns, només en pot quedar una. El món és massa petit per compartir-lo. Per passar desapercebuda, la Lisbeth s’ha ‘transformat’ físicament. S’ha tret els pírcings, s’ha tapat els tatuatges i s’ha canviat el pentinat. Té l’aspecte d’una executiva d’èxit; però continua sent una supervivent amb un munt de problemes.

Aquest cop, les aventures protagonitzades per Salander i Blomvkist, que segueixen fregant la ciència-ficció, no m’han semblat ben complementades. Massa complicat. La història paral·lela, la de complement, comença amb la mort d’un sense sostre al centre de la ciutat. Mentre deixava aquest món, l'home pronunciava el nom del controvertit ministre de Defensa del govern suec. A més a més, portava a la butxaca un paper amb el número de telèfon de Blomkvist. Què li volia explicar? Ha mort o l’han assassinat? Aquest darrer llibre de Millennium transita al voltant de tot un seguit d’escàndols polítics i de corrupció en les més altes esferes de poder. Tot amb l’alpinisme de les grans expedicions com a teló de fons. Té 536 pàgines i està escrit d’una manera senzilla i fàcil de llegir. Pels fans de la nissaga.

“El telèfon va vibrar. Era un número desconegut i en Mikael no es va molestar a agafar-lo. Tot just acabava de sortir del seu apartament i baixava pel carrer Hornsgatan cap a Slussen i el barri de Gamlastan sense tenir ni la més petita idea d’on es dirigia. Anava vestit amb uns pantalons de fil grisos i una camisa texana sense planxar, i durant una bona estona va deambular pels carrerons del centre fins que es va asseure a la terrassa d’un bar del carrer Österlånggatan i va demanar una Guinness.
S’havien fet les set del vespre, però l’aire encara era càlid i de Skeppsholmen, a l’altra riba del canal, li arribava el so de rialles i aplaudiments. Va alçar els ulls cap al cel i va sentir una brisa marina suau i agradable, i va provar de convèncer-se que, al capdavall, la vida no estava tan malament. No se’n va acabar de sortir, i una o dues cerveses no canviaven gaire res. I al final va remugar alguna cosa, va pagar el compte i se’n va tornar cap a casa per continuar treballant o, simplement, evadir-se del món amb una sèrie de televisió o una novel·la”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me quedo aquí (Marco Balzano)


Perdre una filla, la terra on has viscut sempre i, fins i tot, la identitat. La Trina ha de tirar endavant superant totes les desgràcies que la posen a prova. Ja ho deia la seva mare, “Seguir adelante es la única dirección permitida. De no ser así, Dios nos habría puesto los ojos a los lados. Como los peces”. Las història de la Trina i també del seu marit, l’Erich, l’explica Marco Balzano (Milà, 1978) a “Me quedo aquí”.

Amb aquesta novel·la, Balzano ha guanyat un munt de premis, amb el Méditerranée al capdavant. Està traduïda al castellà per Montse Triviño i publicada per Duomo Ediciones. Té 240 pàgines. L’autor col·loca l’acció al poble de Curón Venosta, al Tirol del Sud; terra fronterera durant l’època del feixisme. A la Trina i als seus contemporanis, Mussolini els va prohibir parlar la seva llengua i fins i tot va desterrar l’alemany. La dona, mestra de professió, va seguir donant classes des de la clandestinitat. Era de les poques persones de la zona que parlava italià. El llibre està dividit en tres parts: ‘Los Años’, ‘Huir’ i ‘El Agua’. La tensió va en augment, fins a arribar a un emotiu final, previst des d’un primer moment. Que estigui anunciat, no li treu transcendència.

La filla de la Trina i l’Erich va fugir de casa, amb nocturnitat i traïdoria, amb els seus tiets. Van convèncer-la que, lluny de Curón Venosta, tindria una vida millor. Apartada de la pobresa i dels problemes. Amb el temps, els seus pares es cansaran de buscar-la, però la desesperació els acompanyarà per sempre més. Quan ell se’n va a la guerra. Quan tots dos fugen a la muntanya... L’escapada de la petita es converteix en un tema prohibit a casa. La Trina no pot parlar directament amb ella, per motius obvis, però escriu totes els seus pensaments, en un diari, negre sobre blanc, com si els hi expliqués a la nena, que ha crescut i ja no ho és tant. És el llibre que nosaltres llegim.

El poble fa anys i panys que està amenaçat per la guerra i per un embassament que l’ha d’acabar enfonsant. Alguns, com l’Eric, es resisteixen a marxar. Estan convençuts que els invasors, abans o després, acabaran canviant d'idea. Deixaran les obres a mig fer. Els que es queden potser tenen por a la incertesa. Por al futur. Por a deixar enrere aquells llocs comuns que els han acompanyat tota la vida. Amor a un poble. Amor a una filla. Defensar una idea per sobre de tot i de tothom. “Me quedo aquí”, basada en fets reals, commou. Està publicada pe Duomo Ediciones i té 236 pàgines. La traducció al castellà és de Montse Triviño.

“No quería que se alejara ni un metro de mí. Lo amenacé y le dije que me podría a chillar o que bajaría de nuevo al valle. No quería quedarme sola bajo ningún concepto. Erich me acarició entonces la cabeza y me dijo que pronto tendría que ir a cazar alguna liebre o algún pájaro, o a buscar algún campesino que nos vendiera queso. No tenía ningún sentido que fuéramos los dos juntos. Me dejó la pistola y se quedó con la escopeta. Yo no había disparado nunca, ni tampoco lo intenté porque la pistola sólo tenía seis balas en el cargador.
-Lo único que tienes que hacer cuando aprietes el gatillo es sujetarla con todas tus fuerzas –decía Erich.
Yo contemplaba el hierro del cañón y lo notaba pesado entre las manos frías. Fuimos a recoger hojas y luego a inspeccionar la zona. No había ni una alma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 17, 2019

Notre-Dame de París (Victor Hugo)


Haig de reconèixer que encara no havia llegit “Notre-Dame de París”, de Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885). Per sort, aquest estiu va caure a les meves mans l’edició publicada recentment per l’editorial Proa, traduïda al català per Rafael Folch i Capdevila. Feia temps que un llibre no m’emocionava tant, amb quatre personatges catedralicis. Són 640 pàgines sense aturador. Quan arribes al final, penses... I ara què?

Com explica el mateix Hugo en començar el llibre, la primera edició es va publicar amb dos capítols menys, que s’havien perdut. No afectaven el contingut. Precisament, són aquests dos capítols, incorporats quan es van trobar, els que van estar a punt de fer-me abandonar la lectura. Són molt llargs i plens de descripcions, de diversos llocs i, sobretot, de l’evolució arquitectònica de la ciutat de París, vista de des de les alçades. Molt embullat. Un cop superat aquest peatge, la resta de la novel·la és sensacional. Victor Hugo recrea la tràgica història romàntica de la bella i la bèstia, personificada en la gitana Esmeralda i el campaner geperut Quasimodo. Són dos personatges molt profunds. Però n’hi ha més; igual de potents i d'irrepetibles.

Esmeralda vaga pels carrers, acompanyada d’una cabreta, intentant guanyar-se la vida. Va perdre la seva mare fa anys i continua buscant-la amb la passió del primer dia; amb un somriure als llavis. La noia és una preciositat i compta amb un munt de pretendents, amb el llefiscós i impresentable capità Febus al capdavant. Quasimodo té una aparença repulsiva i tothom intenta tenir-lo el més lluny possible. Aspecte repulsiu, sí, però amb un cor molt gran. Se centra a fer de campaner a la catedral de Notre-Dame, provocant les mínimes molèsties a la resta de la humanitat.

El tercer protagonista és el sinistre ardiaca Claude Frollo, que es debat entre els seus vots i l’amor malaltís que sent per Esmeralda. Frollo va recollir Quasimodo quan era un bebè i l’ha protegit a la seva manera. Té una ascendència total cap a ell. Les relacions entre tots tres s’enverinen per moments i s’endevinen que les futures desgràcies no deixaran indiferent ningú. Completa aquest retaule coral el filòsof i director d’obres de teatre Pierre Gringoire, un supervivent en majúscules. S’adapta a qualsevol cosa, per dura que sigui, amb l'únic objectiu de tirar endavant. Interessantíssima la reflexió d’Hugo sobre com va canviar la història amb la irrupció de la impremta, que, segons ell, va deixar en un segon terme l’arquitectura, per la qual diria que sent una passió infinita.

“I tota aquella multitud esperava des de molt de matí. Un bon nombre d’aquells curiosos tremolaren de fred a punta de dia davant les grades del Palau; alguns d’ells fins deien que havien passat la nit ajaguts a través de la gran porta per a estar segurs d’ésser els primers a entrar. La gentada s’espessia en tot moment i, com aigua que sobreïx del seu nivell, començava a pujar al llarg dels murs, a inflar-se al voltant dels pilars, a desbordar per les cornises, pels muntants de les finestres, per tots els ampits i sortints de l’arquitectura, per tots els relleus de les escultures”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dos amics (Ivan Turguénev)


En Borís Andréïtx Viazovnin i en Piotr Vassílitx Krupitsin no tenen res a veure, però acaben teixint una gran amistat. Són els protagonistes de “Dos amics”, d’Ivan Turguénev (Oriol, Imperi Rus, 1818 – Bougival, França, 1883). El llibre està traduït per Jaume Creus i publicat per Viena Edicions, dins de la seva nova col·lecció Petits Plaers. Té 132 pàgines. Bona història de lleialtat entre persones que vénen de mons ben diferents.

Viazovnin, que té 26 anys, no passa pel seu millor moment personal. Acaba de deixar el servei per poder administrar la hisenda de la seva família, ubicada en una de les províncies del centre de Rússia. És un home elegant, net i polit i amb una cultura molt treballada. Tot el contrari que en Krupitsin, el seu nou veí, amb un aspecte descuidat i molt poc llegit. Són la cara i la creu d’una mateixa moneda. Malgrat les diferències, intimen i molt des d’un primer moment, convertint-se en inseparables. Van contínuament de casa d’un, a casa de l’altre, i a l’inrevés. Passen ben poca estona sols. Després de llargues setmanes de convivència, en Krupitsin li pregunta al Viazovnin per què no està casat i s’obsessiona amb buscar-li una bona esposa. Es converteix en el seu objectiu vital. Se la mereix!

Al llarg de la novel·la, entretinguda, visual i molt curta, Turguénev ens explica les diferents visites que els dos amics fan a tot un seguit de dones, de diferent condició social, edat i formació cultural. N’hi ha que viuen soles; algunes encara són joves i les visiten a casa de la família. Inicialment, a totes hi troben alguna pega. Prèviament, Viazovnin ni les coneixia. “Dos amics” es va publicar fa un munt d’anys. Des de llavors, per sort, les coses han canviat molt. Fa la sensació que el seu protagonista té la llibertat d’escollir la dona que vulgui, independentment del que pensin o diguin elles. Malgrat tot, interessant compendi sobre l’amistat, el compromís i la por a tot allò que comporta escollir a una persona i renunciar a totes les altres. Fins i tot als amics?

“En Borís Andréïtx li adreça una mirada sostinguda.
-No hi estic d’acord. Trobo que hi ha moltes coses bones aquí, també –digué, recalcant especialment les últimes paraules.
De cop sobte, la Sofia Kiríl·lova amollà una rialla estrident, mentre en Piotr Vassílitx aixecava també de sobte el cap, com si reflexionés, abans de tornar a fumar. La conversa continuà tal com havia començat fins a l’hora de dinar, passant tota l’estona d’un tema a un altre, cosa que no succeeix quan una cosa és realment interessant. Van parlar, entre altres coses, del matrimoni, dels seus avantatges i inconvenients, i, en general, de la situació de les dones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 16, 2019

Poder contar-ho (Ferran Torrent)


El Llargo. El Messié. El Mític Regino. El Pare Rafel. El Gordo García. El Comissari Tordera. En Butxana. En Marc Sendra. En Marcelino... o millor Marcel·lí, que amb el canvi de règim s’han perdut les lletres finals d’alguns noms propis. L’any 83 els socialistes manen una mica, però res ha canviat massa. “Petit catàleg de seres y estares”, com diria El Último de la fila. Són alguns dels protagonistes destacats de “Poder contar-ho”.

Estem davant de la tercera entrega de la sèrie “El Segon Sistema”, del valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951). Com els dos anteriors, aquest també està publicat per Columna. Tornem 35 anys enrere. Des de pràcticament la primera pàgina (en té 482) sabem que quatre arreplegats, amb el Llargo i el Messié al capdavant, intentaran robar un banc important de València. El botí podria enlairar-se fins als 1500 milions de pessetes. Una brutalitat. Ha de ser una cosa ràpida, en menys de deu minuts, coincidint amb la primera mascletà fallera. Per tant, ha d’estar tot molt ben lligat. Calen mesos de preparació. L’ideòleg és un misteriós francès, amic i antic company d’aventures d’El Messié. No se’n refia de res ni de ningú. Torrent es basa en el robatori que hi va haver a la ciutat, en circumstàncies similars, l’any 83. Van volar 100 milions de les antigues pessetes.

“Poder contar-ho” és una novel·la de lladres i serenos molt divertida. Tant els bons com els dolents lluiten per sobreviure; mantenint o augmentant els pocs privilegis que tenen. Tots ells són personatges força contradictoris, que més d’un cop freguen el ridícul. Molts reals, assegura l’autor. No s’escapa ni en Tordera, més preocupat per mantenir el seu càrrec que per qualsevol altra cosa. El comissaril, el Llargo i el Messié (delinqüents de baixa estofa), en Butxana (detectiu d’estar per casa) i en Sendra (intrèpid periodista local) formen part un heterogeni grup que acaba col·laborant en un munt de coses. Sempre es mouen amb interès propi, està clar. El robatori d’uns quadres de gran valor i el del banc acaben ‘agermanant-los’. Una curiosa unió de perdedors nats, amb el joc, la prostitució i la corrupció de fons.

Ferran Torrent fa servir un llenguatge molt àgil, sobretot per la gran quantitats de diàlegs, que és el recurs més utilitzat. Tots amb un gran sentit de l'humor. La novel·la llegeix molt fàcil, pràcticament d’una tirada. M’ha durat un dia i mig. Per quant una sèrie o la pel·lícula? Hi haurà quarta entrega, segur.

“-Vostè deu tindre molt bons informadors.
-No cregues. A poc a poc estic fent-me la llista.
Ací ningú no et regala res, vull dir a la central. Cadascú té els seus col·laboradors i no són intercanviables. No ho sembla, però és un gremi envejós; més encara: rancuniós. Estan a l’aguait que fracasses per a substituir-te. Només porte quatre mesos en el càrrec, que com deus saber és provisional, i he de presentar un bon balanç en un any, ara que els socialistes són els nous amos. Llargo, tu m’ajudaràs a demostrar-los que soc el comissari en cap que necessitem. Saps?, tinc hàndicaps. Vinc del règim anterior i m’estan posant a prova. Però tinc la veterania. Com tu. Ja veus, tenim punts en comú”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 10, 2019

Un afer massa familiar (Rosa Ribas)


“La familia es la célula de la Sociedad moderna, aunque sea cancerígena desde la edad de piedra”. Ho cantaven Siniestro Total, a principis dels 90, i m’ha vingut a la memòria mentre llegia “Un afer massa familiar”, l’última novel·la de la barcelonina Rosa Ribas (1963). Està traduïda al català per Aurèlia Manils i publicada per Capital Books. Té 415 pàgines i l’he llegit quasi d’una tirada. No veia el moment de deixar-la.

Estem davant d’una novel·la negra propera, simpàtica, real i molt ben trenada. En Mateo es va fer detectiu fa un munt d’anys, deixant enrere un passat més aviat obscur. La Lola, que és la seva dona, no té el títol com ell, però el supera en intel·ligència i intuïció. És una mica estranya, com totes les dones Obiols. Completen Hernández Detectius els tres fills de la parella: la Nora, en Marc i l’Amàlia. Fins no fa massa, l’agència estava especialitzada a trobar a persones desaparegudes, amb un cent per cent d’encerts. Eren infal·libles. Infal·libles fins que van haver de buscar a la seva Nora, que es va fer fonedissa mesos enrere. Sense deixar ni una pista. Mai més han sabut res d’ella. És viva o morta? Com diu el refrany, “a cal ferrer, ganivet de fusta”.

L’agència està ubicada a Sant Andreu i treballa, sobretot, amb persones del barri. Dels casos que tenen actualment sobre la taula, en destaca el de la desaparició del fill adolescent d’en Carlos Guzmán, un poderós i tèrbol constructor. Després de ser incapaços de localitzar a la Nora van decidir no buscar ningú més. Ara, però, s’hi veuen obligats, per raons que no vénen al cas. Per a ells, barrejar feina i família s’ha convertit en un còctel explosiu. Les relacions personals s’han enverinat fins a punts insospitats i han aparegut les temudes pors atàviques. Per comprendre el present, de vegades és imprescindible revisitar el passat, fer-lo una mica més entenedor. Ribas dibuixa uns personatges torturats, amb vicis confessats i inconfessables. El consum excessiu d’alcohol i el xantatge, per exemple, estan a l’ordre del dia. Les relacions dels Hernández cada dia són més sòrdides.

Secundaris com l’Ayala o la misteriosa tieta Clàudia, germana de Lola -secundaris que agafen protagonisme a mesura que avança la història- completen una novel·la en la qual diria que passen coses més o menys “normals” a persones “normals”. Intento explicar-me. Els casos que investiguen els Hernández, inclosa la desaparició de la Nora, podrien passar perfectament en qualsevol ciutat. De manera habitual, molts escriptors i escriptores aposten per situacions rocambolesques, d’aquelles que s’allunyen de la realitat i s’apropen perillosament cap a la ciència-ficció. Jo prefereixo les novel·les de “lladres i serenos”, amb personatges que pugui reconèixer i, si arriba el moment, també jutjar. Felicitats, Rosa.

“-Fantàstic. S’acaba d’esfumar la meva última esperança, que t’haguessis deixat el mòbil a casa teva –era la veu del seu pare, tal com indica el geolocalitzador.
L’embotiment va impedir que en Marc seguís el seus dos primers impulsos: estavellar el mòbil contra la paret i amagar-se sota l’edredó. No em veus, no hi soc.
-Què em controles la localització del mòbil?
-Per sort. Recordes on hauries de ser d’aquí a quinze minuts?"
La pausa del pare no esperava resposta.
-És que no em trobo bé. No sé què tinc. Un virus. Però si em necessites vinc. No trigaré gens. En menys de mitja hora...
-No, no passa res. En aquest cas ja ens apanyarem l’Ayala i jo.
-No, de veritat, que puc arribar de seguida..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 09, 2019

La filla de la neu (Núria Esponellà)


En Marçal treballa en un museu d’història. Diria que en sap més d’àmfores que de persones. S’està recuperant d’una relació de parella tumultuosa. I ho fa escrivint un llibre per explicar la vida dels seus avis, que es van conèixer a Núria. Ell és un dels protagonistes de “La filla de la neu”, de Núria Esponellà (Celrà, 1959). Està publicat per Columna i té 272 pàgines. Una bona història vital, envoltada de misteri i de natura.

L’Enric era enginyer auxiliar del cremallera de Núria, que es va inaugurar el 1931, després de molts anys de feina. La Jana era cambrera de l’hotel i, amb el pas del temps, va aprendre a esquiar i també es va encarregar de fer classes d’aquest esport a nens i nenes. El seu no va ser un amor a primera vista. Va costar temps i esforços que acabessin aparellats. Tots dos eren molt tossuts. Quan l’Enric comença a escriure el llibre, els seus avis encara són vius; i s’hi entrevista sovint per conèixer la història de tots dos de primera mà. La Jana amaga un grandíssim secret, que el deixa corprès. L’Enric mai el va arribar a saber. Va preferir superar la difícil situació sola, mirant sempre endavant.

“La filla de la neu” ens relata una bonica relació d’amor amb el cremallera de Núria de fons: l’obra d’enginyeria amb més metres d’altitud de la península Ibèrica. Esponellà ens explica el procés creatiu d’en Marçal amb detall. El llibre inclou fragments dels diaris de la seva àvia, que sempre va voler deixar les coses clares, negre sobre blanc. Tot està molt ben explicat, amb un llenguatge que, malgrat les dificultats dels protagonistes, respira tranquil·litat. Com a missatge de fons, l’autora deixa caure que, avui dia, les xarxes socials, amb Instagram al capdavant, poden servir per posar en contacte persones que ni sabien que existien. Molt recomanable.

“La xarxa de coneixences que la meva àvia havia establert al llarg dels anys era sorprenent, i encara més la composició àmplia i variada dels perfils; la seva agenda tenia com a protagonistes una gran diversitat de dones de totes les edats.
De tant en tant ens interrompia alguna trucada per concertar una visita que passava a la cua d’espera. Una tarda havia vingut a saludar-la una esquiadora professional del club d’esquí alpí; l’endemà, la presidenta d’un col·lectiu feminista que la convidava a un acte de presentació d’un llibre. En una altra ocasió es va presentar una professora de la presó de dones de Wad-Ras amb qui l’àvia, als seus vuitanta-nou anys, havia col·laborat en diverses xerrades, parlant de la seva experiència de vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’agost 29, 2019

La primera víctima (Jens Henrik Jensen)


Caure des del pedestal a un pou sense fons en qüestió de dies. Passar de ser el soldat més condecorat de Dinamarca a vagar pels boscos del país sense ofici ni benefici, només acompanyat d’un gos... Parlem de Niels Oxen, protagonista de “La primera víctima”, llibre que obre trilogia del danès Jens Henrik Jensen (Søvind, 1963). La traducció al castellà és de Bea Galán. Té 544 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones.

Oxen (que dona nom a la trilogia) és un personatge espectacular. Ja fa temps que la sort li ha girat l’esquena i n’està fart que tothom s’aprofiti d’ell. Retirat voluntàriament de la societat, lluny de tot i tothom, també de la seva exdona i del seu fill, intenta sobreviure de la millor manera possible. Fins que, una nit, es troba on no hauria d’haver estat mai, veu el que no hauria d’haver vist mai i els problemes tornen a assetjar-lo sense contemplacions. Haurà de tornar a lluitar contra els seus dimonis personals. La seva nova caiguda en desgràcia comença quan troben mort un exambaixador reconvertit en un poderós empresari. Oxen estava acampat just al costat del castell medieval on vivia l’home. No arriba a ser sospitós, però, si no descobreixen el veritable culpable, poden carregar-li l'assassinat a ell. És el perfecte perdedor.

És per això, que Oxen intenta esbrinar qui hi ha darrere del traspàs de l’ambaixador i d’altres homes influents de Dinamarca, tots en estranyes circumstàncies. Ho fa acompanyat d’una agent molt especial, la Margerethe Franck, que porta una pròtesi en una cama. Inicialment, no es refien un de l’altra, però s’hauran d’entendre si no volen acabar volant pels aires. Tots els morts eren propietaris de gossos, que apareixen penjats pel coll un dia abans que assassinin als seus amos. Estem davant d’un thriller clàssic, molt ben estructurat, i amb uns personatges foscos com el carb i torturats fins al moll de l’os. El poder corromp i abusa de nosaltres. El segon títol de la trilogia sortirà ben aviat. L'espero amb ganes.

“Les había costado ponerse de acuerdo en la cantidad. A ella le parecía demasiado caro, pero él le había convencido de lo contrario, categóricamente. ¿Acaso habría alguna diferencia si sacaban tres, cuatro o cinco millones? Tenían que andarse con cuidado. La cantidad tenía que ser elevada, pero no tanto como para que el ministro de Justicia no pudiera conseguirla sin tener que informar a su esposa o a otras personas, y, sobre todo, tenía que ser elevada, pero no tanto como para que no pudiera reunir la suma completa de una sola vez. Habían hecho sus deberes. Podían asumir que aquel hombre tenía dinero. Mucho dinero. Era académico y abogado, y también tenía una pequeña participación en el imperio corporativo de la familia Rosborg”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juliol 25, 2019

El regne de les dones (Anton Txèkhov)


Suposo que canviar de classe social no ha de ser gens fàcil. Però, posats a analitzar, m’imagino que és més senzill passar de pobre a ric que a l’inrevés. Ho viu en la seva pròpia carn l’Anna Akímovna, protagonista principal d'“El regne de les dones”, d’Anton Txèkhov (1860-1904). La traducció del rus al català és de Juan Gabriel Saiz. El llibre té 91 pàgines i forma part de la nova col·lecció “Petits Plaers”, de Viena Edicions.

L’Anna té 26 anys. Quan mor el seu tiet, es converteix en l’hereva universal. Entre altres coses, li toca fer-se càrrec d’una gran fàbrica, amb milers de treballadors. La noia no està casada i l’ha de dirigir tota sola, poc habitual en aquella època. Ho intenta fer el millor possible, seguint els consells d’uns i altres. Ara que té diners no sap ben bé com administrar-los. Quan comença el llibre, s’està plantejant a qui donar 1500 rubles. Una obra caritativa com qualsevol altra. En fer-se rica, l’Anna Akímovna es torna més dura del que era i li costa posar-se en el lloc dels més necessitats. No té massa empatia amb els altres. Ara, la seva guerra és molt diferent.

Més enllà de fer funcionar la fàbrica, que va sola, la protagonista d’aquesta grisa història està preocupada en casar-se. Sap que si no ho fa de pressa se li covarà l’arròs. Arribat a aquest punt, es planteja si escull un home ric o aposta per un de pobre. El més important és casar-se amb algú que estimi, però en l’actualitat no surt amb ningú. Al final, la societat està dividida en dues plantes, com casa seva. A la de dalt, a la part noble, rep als membres de l’alta societat. A la baixa, als treballadors i les dones del poble ras. Els de dalt la menyspreen pels seus orígens. Els de sota per haver tingut més sort que ells. Bona reflexió sobre l’amor, el matrimoni, el futur i la vida en general.

“-Tan difícil és que m’entenguin? –va preguntar l’Anna Akímovna amb astorament i els ulls lluents per les llàgrimes-. Facin-se’n càrrec: tinc a les mans una empresa enorme, de dos mil treballadors, dels quals haig de respondre davant de Déu- Les persones que treballen per a mi perden la vista. Em fa por viure! És un gran patiment. I vostè té la gosasia de parlar-me no sé què dels negres… i a més entre rialletes! –L’Anna Akímovna va colpejar la taula amb el puny-. Continuar fent la vida que faig, o casar-me amb una persona ociosa i inútil com jo mateixa, seria senzillament un crim. No puc aguantar més! –va exclamar vehentment-. De debò que no puc!"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juliol 23, 2019

Retrat de Shunkin (Junichirõ Tanizaki)


Fins on és capaç d’arribar un home per fer feliç a una dona? En Sasuke ho té molt clar: fins a l’infinit. Mai dubte. No li tremola el pols. La seva devoció per la Shunkin és total, Il·limitada i en tenim constància. La seva mestra està per sobre de tot i de tothom. Ells dos són els grans protagonistes de “Retrat de Shunkin”, del japonès Junichirõ Tanizaki (Tòquio, 1886-1965), de qui ja havia llegit “La clau” i “El tallador de canyes”.

Aquest llibre, de només 136 pàgines, forma part de la nova col·lecció de Viena Edicions, “Petits Plaers”. Està traduït al català per Albert Nolla. Tanizaki ens explica la història de la Mozuya Koto, coneguda popularment com a Shunkin, filla d’una acomodada família d’Osaka. Els fets passen en l’últim terç del segle XIX. La noia, d’una bellesa inigualable, es queda cega quan era petita. És per això que deixa de ballar –ho feia molt bé- i se centra en cos i ànima en la música, tocant diversos instruments de corda. En sap tant que és ella qui acaba donant classes. Ho fa amb contundència, maltractant als alumnes, com alguns professors havien fet amb ella. És per això que es crea un munt d’enemics. I algun d’ells li acabarà passant factura.

La relació entre la Shunkin i en Sasuke és espectacular. L’acompanya amunt i avall i intenta satisfer-la en tot. Des de ben jovenet. Mai té un no per ella. De portes en fora són mestra i deixeble, però quan estan sols, lluny de mirades inoportunes, la seva afinitat va molt més enllà. Hi ha un dia que passa una cosa que canvia per sempre la vida de tots dos. Qualsevol altra ‘parella’ s’hauria ensorrat a la misèria, però la Shunkin i en Sasuke encara es fan més forts, sobretot gràcies a les accions d’ell. Aquest llibre de Tanizaki és profund, sobri i molt ben escrit. El pas del temps no li ha fet gens de mal.

“La Shunkin tenia una bona tofa de cabells suaus com la seda. Tenia unes mans boniques i elegants amb uns palmells dúctils i uns dits forts, segurament de tocar el koto i el shamisen. Sembla que les bufetades que clavava eren força doloroses. Tot i que de vegades tenia fogots, era molt fredolica. Fins i tot a ple estiu, tenia els peus freds com el gel i no suava mai. Dormia tot l’any amb un gruixut quimono de seda, amb l’escot i les mànigues embuatats. Es ficava al llit amb els peus ben embolicats amb el baix del quimono, i no se’ls destapava en tota la nit. No volia fer servir ni un braser ni una bossa d’aigua calenta per por que la sang li pugés al cap”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juliol 18, 2019

L'últim vaixell (Domingo Villar)


On és la Mónica Andrade? Aquesta és la pregunta que planteja el gallec Domingo Villar (Vigo, 1971) a “L’últim vaixell”, l’esperat retorn de l’inspector Leo Caldas. El llibre està publicat per Columna i té 751 pàgines. És un thriller contundent, molt ben trenat i amb un munt de diàlegs. La noia viu en una casa blava a Tirán, entre Cangas i Moaña, a prop de les Illes Cíes. Un dia s'extravia i ningú sap per què.

Qui denuncia la desaparició de la Mónica és el doctor Víctor Andrade, un prestigiós cirurgià de Vigo. El dia que havia d’anar-hi a dinar, no s’hi presenta... i comença a patir. Les relacions entre pare i filla mai no han estat fàcils. El Dr. Andrade és força famós i són molts els qui creuen que hi estan en deute. Entre ells, el màxim responsable de la comissaria on treballa en Caldas. Va salvar a la seva dona d’una mort segura i no bo oblidarà mai. El doctor ho aprofita per pressionar-lo fins a punts insospitats. De vegades, la confiança fa fàstic. Quan la policia va a casa de la noia, en una localitat amb platges d’aigües tranquil·les, no hi veu res anormal. L’únic que els sorprèn és que la porta no està tancada amb clau i que ha desaparegut el gat. Res per alarmar-se.

Villar dibuixa uns personatges amb molta profunditat. En Caldas és un home solitari, loquaç i amb gran capacitat de raciocini. Li agrada menjar bé i, quan comença el llibre, no té una parella estable. Dos cops per setmana participa en un programa de ràdio que porta per nom “Patrulla a les ones”. De caràcter cent per cent gallec. Contrasta molt amb el seu ajudant, en Rafael Estévez, un aragonès rude i que sempre diu tot allò que pensa, sense cap mena de filtre. Té la capacitat de fer embogir als gossos, que comencen a bordar sense motiu aparent quan el tenen a menys de cent metres. Ells dos són els principals encarregats d’esbrinar per què va desaparèixer la Mónica i si és viva o morta. Hi ha poques pistes i molts interrogants. No serà una feina fàcil.

La filla del doctor Andrade és professora de ceràmica de l’Escola d’Arts i Oficis de Vigo. S’hi desplaça cada dia des de Tirán amb un vaixell que travessa la riba en menys d’un quart d’hora. En Caldas i l’Estévez intenten refer els seus moviments sense massa èxit. És per això que van a l’Escola i demanen la col·laboració de professors i alumnes. També segueixen de prop en Camilo, un jove amb discapacitat intel·lectual que té gravíssims problemes de comunicació. No parla però fa uns dibuixos sensacionals. És impossible que siguin més realistes. Són com fotografies, amb tot luxe de detalls. Captura l’acció en un tancar i obrir d’ulls i la dibuixa de memòria. I ni tan sols ha de ser en aquell precís instant. Pot fer-ho més tard. També viu a Tirán. Estem davant d’un llibre molt ben estructurat i que crea acaba creant addicció. Villar et fa anar amunt i avall, sense trampes, i no descobreixes què va passar fins ben bé al final. La traducció al català és de Núria Parés Sellarés.

“El transbordador que comunicava els ports de Vigo i Moaña era un catamarà blanc d’uns vint metres d’eslora que es va acostar al moll amb un borbolleig. Una franja blava, més ampla a la proa, decorava els costats de l’embarcació. Podia acomodar setanta passatgers a la cabina interior i trenta més a l’aire lliure, en els bancs situats darrere del pont de comandament, a la coberta superior. El nom del vaixell estava escrit en lletres d’imprenta: Pirata de Ons.
El vaixell va abarloar al moll, el patró va sortir del pont i va treure el cap per la borda mentre un tripulant amb el logotip de la naviliera imprès en el jersei assegurava l’embarcació”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juliol 17, 2019

El poder del perro (Don Winslow)


“Usted puede decir que es apolítico, pero el día que vea a sus amigos y familiares tirados en el piso, tomará conciencia política”. “El poder del perro”, de Don Winslow (Nova York, 1953), respira política i drogues per totes i cadascuna de les seves 719 pàgines. És un llibre brutal, en tots els sentits. És la primera part de la trilogia que completen “El cártel” i “La frontera”. Està publicat per Penguin Random House i traduït per Eduardo G. Murillo.

Winslow ens explica la guerra bruta de diverses famílies de narcotraficants mexicans que lluiten pel poder, sense contemplacions. Subornen, torturen, assassinen… fan tot el que sigui necessari per aconseguir els seus malvats objectius. Una de les úniques persones que intenta plantar-los cara és l’Art Keller, agent de la DEA. S’ho juga tot, feina, salut, dona i fills, per intentar desactivar-los i detenir-los, sobretot, als líders del clan Barrera, liderat per Miguel Ángel, ex policía, i per dos dels seus rebots, l’Adán i en Raúl. El primer és l’ideòleg; el segon, l’executor. Un perill públic. Si el veus de cara, és millor que canviis de vorera i et posis a córrer sense mirar enrere. Amb el pas del temps, l’Art s’adona que tot està corrumput i que la seva és una lluita sense final. Tot i axò, seguirà intentant parar-los els peus. Tothom li posarà bastons a les rodes. Els bons i els dolents. Una situació complicadíssima.

Tot es desordena encara més quan els Barrera torturen i maten a un dels col·laboradors més directes de l’Art. A partir d’aquest moment, ja no hi ha res ni ningú que pugui aturar-lo del tot. Vol venjança. A qualsevol preu. Se suposa que els diners de la droga serveixen per comprar armes, per finançar l’església, per reforçar governs, eliminar opositors i impedir que el comunisme s’estengui a països fronterers amb Mèxic. Aquests diners extres fins i tot financen la Contra sandinista. A banda dels Barrera i de l’Art, tenen força pes en Billy Callan –un assassí irlandès víctima de les seves pròpies circumstàncies- i la Nora Hayden, una prostituta altament influent. La noia té una relació molt especial amb un capellà catòlic. Winslow fa una radiografia de la família Barrera des de mitjans dels 70 fins a l’any 2014. Durant tot aquest temps, res canvia massa. Tot fa pudor de droga i de suborns, amb membres de tots els cossos policials inclosos. No hi ha ni un pam de net.

El llibre està dividit en cinc parts i és violent i sanguinari. Està ple de traïcions, de frustració , de sexe i de sang, molta sang. “El poder del perro” ens parla del tràfic de drogues a escala internacional, però també de la connivència de molts països, que sempre fan veure que miren cap a un altre costat. L’autor intenta apropar-nos els motius de la tolerància de molts dels governs implicats, que permeten la lliure circulació de la droga amb l’excusa de combatre el comunisme. La CIA, l’FBI i la DEA no tenen les mans netes. La veritat és que tot fa pinta de ser massa real. Posa els pèls de punta. L’acció ens porta a Irlanda, Nova York, San Diego i un munt de països propers a Mèxic, que és on es cou quasi tot. Una lectura imprescindible. A punt per començar el segon volum.

“También hay que pagar a los agentes de Aduanas de Estados Unidos para que hagan la vista gorda cuando coches cargados de coca, hierba o heroína cruzan sus puestos, treinta mil dólares por cargamento, sea cual sea. Y aun así, no existe garantía de que el coche vaya a cruzar por un puesto de control “limpio”, aunque hayas comprado edificios de apartamentos desde cuyas azoteas se dominan los pasos fronterizos, y tengas apostados vigías que están en contacto por radio con sus conductores e intenten encaminarlos hacia los “carriles” correctos. Pero cambian con frecuencia y de manera arbitraria a los agentes de Aduanas, de modo que si envías una docena de coches a la vez, que vayan a cruzar la frontera por San Isidro y Mesa de Otay, esperas que al menos nueve o diez lo consigan”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juliol 16, 2019

La nedadora (Francesc Puigpelat)


Quan he començat a escriure sobre “La nedadora”, de Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), el primer qualificatiu que m'ha passat pel cap és “optimista”. És la novel·la guanyadora del Premi Carlemany 2018, convocat pel govern d’Andorra i les editorials Fundació Enciclopèdia Catalana, Edicions Proa i Columna, que és qui l’ha publicada. Té 270 pàgines i està escrit en primera persona.

La protagonista d’aquesta bonica història és la Jane, una noia de Manchester que està de vacances amb la seva família en un complex de luxe a Turquia. El seu pare és professor d’economia aplicada i la seva mare periodista de la BBC. L'hotel està just al costat de la localitat de Çesme, plena de refugiats iraquians. Tots ells tenen l’objectiu d’arribar a l’illa de Quios, ja en territori europeu. La Jane és nedadora i s’entrena a la piscina de 50 metres de l’hotel per participar en els campionats britànics. A la piscina i a la platja privada, perfectament delimitada. Fins que un dia decideix sortir de la zona de confort... i anar una mica més enllà.

La Jane, inconformista de mena, li costa assumir que ella visqui envoltada de privilegis i que només uns quilòmetres més enllà els refugiats passin gana, fred i siguin extorsionats per les màfies. Quan coneix la Fàtima, en Saïd i l’Aïxa tot el seu món trontolla i amenaça de trencar-se en petits bocins. Es proposa ensenyar-los a nedar perquè, tots sols, siguin capaços de recórrer els cinc quilòmetres que separen Çesme de Quios. No serà fàcil. Des del primer moment que decideix ajudar als sirians, tot es complica, fins a punts insospitats. La “nedadora” agita consciències. L’autor vol deixar clar que tothom pot aportar el seu granet de sorra i ajudar als altres en la mida que li sigui possible. Donar la culpa de tot als governs és massa fàcil i no serveix de res. Compromís i supervivència pura.

“La meva actitud a l’Ali Baba Dreams ho demostrava a bastament. Malgrat que sempre parlava amb la veu crítica de les diferències entre els països rics i el Tercer Món, i predicava la necessitat d’ajudar als desvalguts, d’ençà de la seva arribada a Turquia no havia posat els peus fora del resort de luxe. La seva relació amb la població autòctona es limitava a unes paraules en anglès amb els cambrers o una propina a les minyones que ens netejaven el bungalou. Tret d’això, la seva curiositat pel país que l’envoltava era literalment zero.
Si li hagués explicat, el meu compromís amb el Saïd, la Fàtima i l’Aïxa, l’hauria desaprovat.
“Què?”, hauria dit, “Deixa’ls que resolguin solets els seus problemes. Encara et ficaràs en un embolic...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 26, 2019

Sota un cel escarlata (Mark Sullivan)


Fins fa poc, el milanès Pino Lella era un home desconegut per la majoria de mortals. Fins que el nord-americà Mark Sullivan (Medford, Massachusetts, 1958) va novel·lar la seva vida a “Sota el cel escarlata”. El llibre està traduït per Alexandre Gombau Arnau i publicat per Capital Books. Té 575 pàgines i ha estat 40 setmanes entre els més venuts dels Estats Units. Una dura i bonica història; i molt ben explicada.

Pino Lella, amb qui Sullivan va entrevistar-se un munt de cops abans de posar-se a escriure, encara és viu. Té 93 anys. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va intentar oblidar-se de tots els horrors viscuts i començar una nova vida. Fins que un dia, no fa massa temps, va decidir obrir el pap i explicar-ho tot, perquè quedés escrit negre sobre blanc. Quan encara no tenia 18 anys, Lella va salvar a un munt de jueus d’una mort segura. Itàlia estava ocupada pels nazis i ell va ser capaç de passar-los a Suïssa a través dels Alps. Posteriorment, es va allistar a l’exèrcit alemany i va fer d’espia dels aliats. Va ingressar-hi a contracor, obligat per la seva família, però al final en va acabar traient partit. Per molts, va ser tot un heroi.

“Sota un cel escarlata” és un llibre que crea addicció. No pots deixar-lo de banda. L’he acabat en un parell de dies. La història t’atrapa; i sempre vols saber una miqueta més. El personatge de Pino Lella cau simpàtic des d’un primer moment i pateixes al seu costat. El perill l’amenaça les 24 hores del dia. Primer com a ‘passador’ als Alps, i després com a xofer personal del general Hans Leyers, el màxim mandatari del Tercer Reich a Itàlia. Vivim l’esfondrament de la ciutat de Milà al costat d’en Pino, del seu germà Mimmo (que el té com a referent) i del seu amic Carletto. També tenen molt de pes els seus pares i tiets. Benitto Mussolini (qualificat constantment de titella) està totalment enfonsat, rendit als designis d’Adolf Hitler.

Leyers és un supervivent nat, amb un lema clar: Fes petits favors sempre que puguis; abans o després te’ls hauran de tornar. Al seu costat, Lella va veure un munt de coses esgarrifoses, com la sortida dels trens carregats de jueus cap al camp d’extermini d’Auschwitz o els presoners dels nazis, fets esclaus, treballant fins a caure morts. Per acabar-ho d’adobar tot, al llibre, amè i amb molt de diàleg, hi ha una grandíssima història d’amor. D’aquelles que només passen un cop a la vida. Gràcies a en Sullivan i a la seva escriptura sincera vivim una història que combina heroisme, horror, passió i també venjança.

“Com heu acabat així?- va preguntar en Pino. Sou jueus?
-Hi ha jueus, però no ho soc pas –va respondre l’Antonio. Estava amb la resistència, Lluitava a Torí. Els nazis em van enxampar i en vam condemnar a això en comptes de posar-me davant un escamot d’execució. Els altres són polonesos, eslaus, russos, francesos, belgues, noruecs, danesos. Les lletres cosides al pit en diuen la procedència. A cada país que els nazis envaeixen i conquereixen, prenen tots els homes aptes físicament i els envien a l’esclavitud. Ho anomenen “treballs forçats” o alguna collonada per l’estil, però és esclavitud t’ho miris com t’ho miris. Com et penses que els nazis fan tantes coses i amb tanta rapidesa?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 19, 2019

100 històries del córrer (Xavier Bonastre)


Conec en Xavier Bonastre (Barcelona, 1961) des de fa molt temps. A més a més, treballem junts a TV3 des de fa 16 temporades. Ell i l’Arcadi Alibés són dos grans corredors populars. Maratonians consagrats. Amb un munt de quilòmetres a les cames. En Xavier acaba de publicar les seves ‘batalletes’ a “100 històries del córrer”, de Cossetània Edicions. El llibre, amb pròleg d’Empar Moliner, té 215 pàgines.

El primer que queda clar és que en Xavier és molt competitiu i agraït. Sempre té un objectiu per complir: baixar d’un temps, superar a un corredor o una corredora en concret, sumar un número determinat de curses... Són propòsits que l’ajuden a millorar. Si veu que va camí de no aconseguir-los, els redefineix sobre la marxa. És allò de fer trampes al solitari. Passi el que passi, acaba content. Ho trobo sensacional. En 100 capítols molt curts, tots de pàgina i mitja, el bon amic Xavi explica un munt de coses: on entrena habitualment, quan, on deixa la roba en l'estona que participa en una prova, com es prepara la bossa, quines coneixences ha fet corrent (cita un parell o tres de cops a l'exentrenador del Barça Luis Enrique), com l'afecta el fred o el calor, estratègies, la importància de les sèries i dels estiraments... Ho toca tot.

L’autor de “100 històries de córrer” és una computadora humana. Ho té tot documentat, en part gràcies a “El blog d’en Xavier Bonastre”, on des de fa molt temps hi escriu les cròniques de totes les curses que fa, que no són poques. Té l’increïble rècord d’haver participat en cinc en un mateix cap de setmana. De bojos. En el llibre també explica totes les malalties importants que ha patit, encapçalades per un càncer de colon amb metàstasi al fetge. Després de cada operació, molts intuïen que deixaria de córrer, però s'equivocaven. Sempre ha tornat ràpid i amb forces renovades. En un dels capítols, en Xavi també té un record molt especial pel seu nebot Martí Bolló, que va morir amb 17 anys. Cada cop que acaba una carrera, mira el cel i li dedica.

Jo vaig començar a córrer fa quatre anys. Des de llavors, quan he necessitat un consell, en Xavi me l’ha donat. Sempre m’ajuda a esvair els dubtes que tinc, que no són pocs. Les coses que explica en el llibre m’han semblat molt properes perquè he viscut experiències similars. Si em comparo amb, diria que soc menys competitiu. També estic pendent del cronòmetre, molt, però potser no tant. O sí? El currículum esportiu d’en Bonastre és brutal: 760 curses, amb 54 maratons al capdavant. Com a bon periodista, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, sobretot si ets corredora o corredor. En els últims anys, hem coincidit en unes quantes curses, l’última la de la cervesa, a Santa Maria de Balenyà.

“Per a mi, l’ideal seria que totes les curses es fessin ben a prop de casa. Córrer m’agrada molt, és clar, però haver-me de desplaçar per córrer ja no m’agrada tant. Conec molts maratonians, especialment els “col·leccionistes” de maratons, pels quals el fet de córrer és, si més no, l’excusa perfecta per viatjar. En el cas de les maratons sí que comparteixo plenament aquesta filosofia: viatjar per córrer. El que tinc clar és que, si m’animo a fer un viatge per córrer, és per córrer una marató. Per a menys, no m’hi poso”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 17, 2019

Les fúries invisibles del cor (John Boyne)


En Cyril Avery és un personatge apassionant. Irrepetible. És l’eix central de “Les fúries invisibles del cor”, de John Boyne (Dublín, 1971). Li seguim les passes al llarg de 70 anys, des que va néixer el 1945 fins quasi l’actualitat. És fill de la Catherine Goggin, que el va tenir, tota sola, quan tenia 16 anys. La van expulsar del seu poble natal per impura (ho va fer el capellà de la parròquia) i va instal·lar-se a la capital d’Irlanda.

Després de parir, la Carherine va entregar el seu fill a unes monges, que el van donar en adopció. La família que el va acollir, tant acomodada com excèntrica, mai li va amagar que no era fill seu. És més, els seus pares adoptius no paraven de dir-li que no era un Avery autèntic; i que no ho seria mai. De bon rotllo. En Charles, que treballava en un banc; i la Maude, escriptora, mai no es van preocupar massa d’ell. Va tenir cobertes totes les seves necessitats bàsiques (i unes quantes més), però mai li van donar l’amor que necessitava. De vegades, el tractaven més com una mascota que com un fill. En Cyril mai no es va preocupar de saber qui és la seva vertadera mare; i ella tampoc va intentar buscar el noi del qual va decidir despendre’s, pel bé dels dos. Un i altra coincideixen diverses vegades al llarg dels anys, però sense saber que eren mare i fill. La vida és cruel, i inesperada.

Des de ben petit, en Cyril està enamorat del seu amic de l’ànima, en Julian Woodband, fill d’un prestigiós advocat. Amb el pas dels anys, en Julian es converteix en tot un faldiller, que intenta allitar-se amb totes les noies que li surten al pas. En Cyril s’ho mira amb escepticisme. Boyne ens explica una història preciosa, que, entre altres coses, reflexiona sobre l’amistat, el matrimoni, l’èxit, la popularitat, la SIDA, la prostitució, l'engany, el perdó i la dificultat de ser gai en una societat tan puritana com la irlandesa. Tracta temes cabdals, però quasi sempre ho fa amb un toc d’humor molt oportú. Estem davant d’una novel·la commovedora, que et fa estimar la majoria de personatges des del primer moment. El llibre té 729 pàgines i està publicat per Empúries. La traducció al català és de Jordi Cussà i Anna Camps. Per a mi, imprescindible. Dels millors llibres de l’any. No en tic cap dubte.

“-És coreògraf –va respondre arronsant el coll-. Ja ho sé, ja ho sé. L’únic coreògraf de Nova York que no perdia oli, d’acord? Però és la veritat. Vaig treballar amb tots els grans. Richard Rodgers, Stephen Sondheim, Bob Fosse. El Bob em va venir a veure fa unes quantes setmanes, ara que hi penso; és l’únic que ha vingut. Va ser un detall per part seva. I totes aquelles ballarines joves tan guapes. Feien el que fos per cantar amb el cor i jo les satisfeia ben feliç. I no és pas que recorregués al fàstic de fer els càstings al sofà. No em feia falta. No hi diria ningú en veure’m ara, però en els meus temps era un paio força atractiu. Les noies venien corrent. Podia escollir. Però, on són ara? Tenen por d’acostar-se. Potser també es pensen que ja soc mort. Els meus fills m’han matat de manera més eficaç que la sida, fins ara. Almenys ells ho han enllestit de pressa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 13, 2019

Caminant pas a pas (Erling Kagge)


“Caminant pas a pas” és un llibre petit de mida, però amb molt contingut. Inclou fotografies i gràfics. El firma l’advocat i editor Erling Kagge (Oslo, 1963). Està traduït per Laura Segarra Vidal i publicat per Edicions 62. Té 174 pàgines. El noruec és el primer home que ha coronat els tres pols: el Nord, el Sud i l’Everest. Ens parla del plaer de caminar.

Per Kagge traslladar-se d’un lloc a un altre, sense pressa, mirant l’entorn, s’ha convertit en una filosofia de vida. Estima la natura i necessita ‘fusionar-s’hi’ per intentar ser una mica més feliç. Quan els problemes del dia a dia l’ofeguen, decideix sortir al carrer i passejar una estoneta. O molta. Veient llocs i persones, tot es fa una mica més suportable. Potser només momentàniament, però sempre ajuda. S’ha de saber gaudir de les petites coses. L’advocat camina per ciutats, boscos, muntanyes i fins i tot per les clavegueres de Nova York. A més a més, aposta per fer-ho amb tranquil·litat i amb una observació sincera, sense perdre’s cap detall. L’assaig de Kagge és tot un elogi a la lentitud. El camí més ràpid no sempre és el millor. Segons ell, els objectius que s’aconsegueixen sense esforç s’acaben valorant menys. Caminar és el més important que fem.

L’autor de “Caminant pas a pas” reforça les seves tesis citant a un munt d’escriptors i de filòsofs que també caminen o caminaven per ser més feliços, com Fernando García-Dory, Michel Montaigne, Henry David Thoreau o Immanuel Kant. Entre altres coses, també relata un munt d’anècdotes molt divertides de l’alpinista anglès George Mallory i reflexiona sobre la suposada frustració d’Edwin Aldrin en ser el segon home a caminar per la lluna, després de Neil Armtrong. El llibre, escrit d’una manera senzilla, es llegeix amb molta facilitat. Segur que a Kagge li agradaria que ho féssim ben a poc a poc, per gaudir-lo al màxim, reflexionant sobre tot allò que ens diu. Escriu que com més distància hi ha entre les persones que prenen les decisions i les persones afectades, menys rellevants seran aquestes decisions per a tothom.

“Menjàvem el mateix cada dia. Quan duus tot el menjar que et menjaràs els propers dos mesos, el que més t’interessa és que hi hagi la quantitat més gran possible de calories per gram de menjar: civada, greix, xocolata, panses, carn seca i llet de fórmula. La llet de fórmula aporta moltíssima energia. Al principi no li trobava bon gust, però a mesura que passaven els dies i ens anàvem esgotant més i més, el menjar estava una mica més bo que el dia anterior. Abans d’arribar a la nostra destinació, em semblava que tot allò estava deliciós. Cap al final, teníem tanta gana que barrejàvem el menjar amb molta aigua per allargar l’experiència i tenir la sensació de sacietat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 10, 2019

"La vida dels cossos" (Guillem Frontera)


La família no s’escull; els amics, sí. I hi ha amistats, teixides amb un fil invisible, que duren tota la vida, com la que mantenen la Paula, en Salvador i en Bernat. Des de ben petits. Al llarg dels anys, s’han vist més o menys, però tots tres saben que sempre poden comptar amb els altres dos. Per qualsevol cosa. Ells són els protagonistes de “La vida dels cossos”, de Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1965).

L’eix vertebrador d’aquest triplet d’estima i desig és la Paula Montcada, una dona que gaudeix del sexe sense complexos. Són molts els homes que han passat pel seu llit. Curiosament, però, en Salvador Sans i en Bernat Rave sempre n’han quedat al marge... Amb el Salvador, diplomàtic de professió, els uneix l’amor per tot allò que està relacionat amb l’art, amb la poesia al capdavant. Ell n’està perdudament enamorat. La desitja amb tota la passió del món. Una passió sexual que mai l’ha atrapada a ella. Amic i confessor, però no amant. Tots dos formen part de la burgesia mallorquina. No els falta de res. Una bona part de la passió de la Paula queda reservada per en Bernat, un milhomes de vida turbulenta. Una força de la natura. Un llop voraç que se li ha escapat de les mans les poques vegades que l’ha tingut a prop darrerament. L’atracció física és total.

A mesura que avança la novel·la, la història guanya en intensitat i en violència, amb un final tant brutal com inesperat. Com pitjor ho passa la Paula, sobretot quan està casada amb en Carlos, més necessita l’escalf dels seus dos amics de l’ànima. En Carlos, fill d’una família molt ben connectada amb el règim, passa de la Falange a l’Opus Dei. Mai s’acaba d’entendre amb ella, incòmode en un entorn religiós molt opressiu. Ell sempre mira interessadament cap a un altre costat. Els nostres personatges, molt ben dibuixats psicològicament, es mouen sobretot per tres ciutats: la Barcelona de la transició, el Madrid de les darreries del franquisme i la Mallorca que comença a viure el vertigen del turisme. El llibre, que està publicat per Proa, fa olor de sexe quasi de la primera a l’última pàgina. N’hi ha 267. Olor de sexe i sensació de vides perdudes, de moments desaprofitats. Per cert, m’ha sorprès que Frontera faci servir la paraula 'adesiara' (de tant en tant) molt sovint; no sé si voluntàriament o no.

“S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball del col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Montcada estudiava Medecina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió –ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot enmig de fragàncies orientals”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 06, 2019

La passió (Jeanette Winterson)


La passió no es domina. És millor lliurar-s’hi de ple. Impossible nedar a contracorrent. Passió i plaer, font de felicitat. L’anglesa Jeanette Winterson (Manchester, 1959) signa “La passió”, traduïda al català per Dolors Udina. Columna va publicar-la l’any 1988, però havia quedat descatalogada. Ara viu una gran segona joventut, gràcies a Edicions del Periscopi. Té 204 pàgines.

L’Henri i la Villanelle són els dos protagonistes d’aquesta història de devoció sense límits. Tots dos creuen en l’amor vertader. L’Henri, soldat ras de l’exèrcit francès, es desviu per Napoleó Bonaparte, seguint-lo a ulls clucs en totes les seves aventures bèl·liques. Faria qualsevol cosa per satisfer-lo. Treballa a la cuina i és l’encarregat de portar-li els plats de pollastre, que és pràcticament l’únic que menja el general. La Villanelle, que treballa de crupier al casino de Venècia, s’enamora d’una misteriosa dona casada, a qui li entrega el cor, quasi físicament... La noia va néixer amb els peus palmats, com la majoria de gondolers, començant pel seu pare. Mai es treu les botes. És el seu secret inconfessable. La primera part d’aquests episodis acaben el dia de cap d’any de 1805.

Més endavant, un i altre es troben a Rússia. L’Henri continua darrere d’en Napoleó. La Villanelle hi ha anat obligada, després que el seu despietat marit l’hagi venuda a les tropes del general. El soldat, crèdul i innocent, s’enamora perdudament d’ella des el mateix moment que la veu. Amb el temps, s’adona que mai l’aconseguirà del tot, però li és impossible deixar d'intentar-ho. Es faran mal mútuament, però és inevitable. “La passió” és un llibre potent i provocador, amb l’amor i l’odi dels protagonistes viatjant de França i Itàlia cap a la freda Rússia i després desfent camí. Amb el pas del temps, el llibre de Winterson s’ha convertit en tot un clàssic de l’hedonisme. Fa uns dies, l’escriptor Alejandro Palomas va fer una piulada a Twitter dient que “La passió” era la millor novel·la que havia llegit mai.

"Penseu mai en la vostra infància?
Jo hi penso quan sento olor de farinetes. De vegades, després d'anar als molls, vaig caminant a la ciutat i busco amb el nas pa fresc i cansalada. Sempre, quan passo per davant d'una casa determinada que forma part d'una filera com les altres i és igual que les altres, sento una feble olor de civada. Dolça però amb un punt de sal. Espessa com una manta. No sé qui viu a la casa, no sé qui n'és l'amo, però m'imagino el foc groc i l'olla negra. A casa fèiem server una olla per coure que jo brunyia, m'agradava treure llustre a qualsevol cosa que pogués quedar brillant. La mare deixava la civada a la vora del foc tota la nit per fer farinetes. Al matí, quan amb la manxa feia pujar les espurnes per la xemeneia, posava a coure la civada fins que les beines marronoses quedaven a les parets de l'olla i el gra blanc de dintre s'inflava fins a vessar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

dimecres, de juny 05, 2019

El buen hijo (You-Jeong Jeong)


Soc un gran fan del cinema sud-coreà, amb Kim Ki-duk i Park Chan-wook al capdavant. És per això que he volgut llegir “El buen hijo”, de You-Jeong Jeong (Hampyeong-gun, 1966). No m’ha decebut gens ni mica. Està publicat per Reservoir Books i té 307 pàgines. La història és brutal, en tots els sentits. Caldrà estar molt atents a aquesta autora, que dibuixa uns personatges terriblement foscos i tenebrosos.

En Yin Jin ho tenia tot de cara per convertir-se en un nedador olímpic. L’epilèpsia, però, el deixa a mig camí. Les pastilles que pren per fer una vida més o menys normal li provoquen dolors insuportables i més d’un i dos cops decideix prescindir-ne… Tot es complica el dia que s’aixeca del llit de bon matí i veu que està ple de sang. Surt de la seva habitació i descobreix el cos de la seva mare estès a terra, amb el coll tallat. L’únic que recorda, de manera molt llunyana, és a la dona cridant el seu nom. Potser l’ha matada en un moment de desesperació? O li demanava auxili? Té un buit total de memòria. L’haurà de recuperar per encarar les seves properes passes. El diari que la seva mare guardava en un calaix l’ajudarà moltíssim. Situació límit. Caos total. Tot el que envolta en Yi Jin és confús, sobretot les reves reflexions sobre la culpa, els remordiments i la relació materno-fililal.

I és que l’encaix d’en Yin Jin amb la seva mare sempre ha estat molt particular. Tot i que ja té 25 anys, el controla fins a punts insospitats. Ella i també la seva tieta materna, que es diu Kim Hye Won. És psiquiatre de professió i el medica des que en tenia nou. Va ser llavors quan van passar els desgraciats fets que van marcar un abans i un després en la vida de tota la família. “El buen hijo” és un thriller obscur i obsessiu. No hi ha grans girs de guió ni trampes innecessàries per despistar al lector. La història s’aguanta tota sola perquè està ben estructurada, amb un gran enfocament psicològic. A poc a poc, en Yin Jin va recordant els esdeveniments de les darreres hores, en què també ha estat assassinada una noia jove al costat del port. He Jin, germanastre d’en Yin Jin, també té un paper destacat en tota aquesta bogeria sense aturador.

“He Jin cambiaba constantemente de expresión. Tan pronto se encendía como su rostro se volvía hermético o glacial. En un momento dado, me callé. No quería explicarme, o pedirle comprensión, y mucho menos aludir a nuestra amistad. El silencio se prolongó un buen rato y se convirtió en una muralla impenetrable que me ahogaba. Era un silencio espantoso e inhumano, y nada se podía hacer excepto esperar que pasara. Me entregué a la desesperación. Había pensado que, hiciera lo que hiciese, He Jin estaría a mi lado. Seguí esperando”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy