dimecres, de maig 27, 2015

El poder de la natura és il·limitat


No és un documental, però podria ser-ho. Parlo de “Corn Island”, la pel·lícula georgiana que va guanyar el Festival de Karlovy Vary, a la República Txeca. És una petita obra mestra. Minimalista, modesta i molt ben filmada. Com que és lenta, no agradarà tothom. És veritat que, a escala argumental, hi passen poquetes coses. Està dirigida per George Ovashivili. Poesía pura.

Ovashivili ens explica la història d’un ancià d'Abkhàzia que s’apropia d’una petita illa, que ha aparegut amb les crescudes de primavera, al riu Enguri, en la frontera entre Geòrgia i la mencionada república. Fa la sensació que el primer que hi arriba, se la pot quedar. Com que veu que la terra és rica i fèrtil, decideix plantar-hi blat. A poc a poc, converteix aquesta petitíssima extensió de terreny en casa seva. Hi construeix una cabanya de fusta i treballa la terra per tenir previsions per l’hivern. Ho fa acompanyat de la seva néta, que és molt joveneta. Encara juga amb nines. “Corn Island” reflexiona sobre el poder de la natura, que és il·limitat. Et pot donar moltes coses, però prendre-te-les amb la mateixa rapidesa.

L’acció s’emmarca en temps de guerra, amb soldats georgians i d'Abkhàzia  passant sovint per davant l’illa de l’avi, navegant en petites motores. L’home, que també té una barqueta molt trinxada, mai no acaba d’estar tranquil. Encara menys quan, enmig del blat, s’hi troba un militar del seu bàndol a punt de morir. L’ha d’ajudar o fer-lo fora i, d’aquesta manera, evitar mals majors? L’evolució de la nena, que a poc a poc s’està transformant en dona, també està tractada amb molt d’encert. “Corn Island” m’ha recordat pel·lícules de supervivència i amor a la natura com “Dersu Uzala” (1975) o “Nanuk, l'esquimal” (1922). Interpretacions molt convincents i una fotografia impecable.

"IT FOLLOWS"

Maika Monroe ja és en una de les actrius de moda en el cinema independent. Després de brillar a “The bling ring” (2013) i a “The Guest” (2014), ara ho fa -i de quina manera- a “It follows”, de David Robert Mitchell. Estem davant d’un thriller sobrenatural que enganxa des de la primera escena. Com “The guest”, també té una estètica molt dels vuitanta, amb una banda sonora espectacular. Sorpresa molt positiva.

Monroe interpreta a la Jay, una noia de 18 anys. Després de fer sexe amb el seu xicot, aquest l’adorm amb cloroform i la lliga en una cadira. Vol explicar-li que hi ha un esperit desconegut que l’assetja des de fa temps. Li diu que pot agafar qualsevol forma, de vegades fins i tot d’alguna persona propera. El noi està convençut que l’esperit li van "encomanar" en una relació anterior i que, l’única manera de desfer-se’n del tot, és “passar-lo”. Ja diuen que la vida és una malaltia que es transmet sexualment! Els esperits perseguiran també a la Jay? En cas afirmatiu, se la creurien els seus amics? Seria tan egoista com el seu xicot i també intentaria "regalar-li" a algú altre?

El cinema de por mai m’ha acabat de fer el pes, però “It Follows”, que es va presentar en l’últim Festival de Sitges, m’ha semblat una molt bona pel·lícula. Diria que el seu director, nascut al 74, beu del cinema de John Carpenter i, sobretot, de títols mítics com “Halloween” (1978). Es terrorífica i tendra a la vegada; i no cau en els tòpics habituals del gènere. S’estrena aquest divendres i, si no m’equivoco, molt aviat podria convertir-se un clàssic.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 25, 2015

"L'edat dels homes" (Hèctor Bofill)


Suposo que entendre una guerra del tot sense haver-la viscuda des de dins, en la mateixa línia de foc, ha de ser força complicat. Guanyadors, vençuts, nacionals, republicans, alemanys, russos, Guerra Civil, Segona Guerra Mundial... Tot i tothom amb la mort de fons, provocant-la i evitant-la a la vegada. De tot això ens en parla Hèctor Bofill (Badalona, 1973) a “L’edat dels homes”, publicat per Edicions 62. És molt curt. Només té 122 pàgines.

Bofill, jurista i professor de Dret Constitucional, ens explica la història del seu avi matern, Lluís Bofill Riera, que va lluitar amb la División Azul, contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. Ni el justifica, ni l’exculpa. Dóna la seva versió dels fets. En Lluís va lluitar amb la República a la Guerra Civil. Va perdre i el van fer presoner. Com va acabar combatent, al costat d’Alemanya, aquest cop amb els Nacionals? Per aconseguir la preuada llibertat? Per convenciment? L’Hèctor sap que, per convenciment, segur que no. L’avi formava part de l’anomenada “Lleva del Biberó”, els soldats cridats a files amb només 17 anys. En Lluís volia que el seu nét escrivís sobre aquestes vivències. Només així perdurarien en la memòria col·lectiva, com a mínim de la família.

Es dóna la circumstància que, per diferents motius, l’Hèctor va trepitjar alguns dels països on va lluitar el seu avi. Ell va tenir una xicota russa i, a més a més, va estudiar dret a Alemanya. De fet, en aquells anys va arribar a parlar l’idioma amb força seguretat. Amb el pas del temps, ha perdut fluïdesa, assegura. “L’edat dels homes” podria catalogar-se com un llibre de memòries, al qual afegeix un munt d’apunts personals, farcit de referències literàries. En Lluís va sobreviure a la guerra; tot i que va estar a punt de morir un munt de cops. Al final, només va perdre un ronyó, però no per cap bala enemiga. Va ser per la caiguda d’un cavall. El seu és un relat íntim i també èpic. Al costat de l’avi de l’Hèctor, dues persones amb qui va compartir molt patiment i poca alegria: Celestino Hernández Cano i Jaume Gascón.

LA CULTURA TAMBÉ ÉS CULPABLE

En Jaume no va tenir tanta sort com en Lluís; tot i que l’Hèctor es pregunta si potser no hauria estat més “noble” morir al front i no a casa, molts anys després. En aquest cas, està clar, tot hauria estat molt diferent. L’autor investiga a fons la vida del seu avi tot just quan es posa malalta la seva vídua, la Pepa. Tramitava un ajut per ella. Quan va començar a buscar informació, ja no va poder fer marxa enrere! M’ha cridat l’atenció el moment en què l’Hèctor, amant de la música clàssica, diu que la cultura també va tenir la seva responsabilitat en l’aparició del desig de destrucció a Alemanya. Per sort seva, en Lluís es va deslliurar de l’acció del Llac Ilmen i de la batalla de Kransi Bor, que van acabar amb un munt de morts innecessàries.

“Què hi faig aquí?, devia pensar l’avi. Exposant la vida en aquells paratges allà on Sant Pere havia perdut l’espardenya. I tot per causes incomprensibles. Si ni en Celestino no havia vist gaire clar el pretext d’acabar amb l’amenaça roja, imagineu-vos el meu avi. En Lluís ni tan sols sabia amb seguretat què volia dir la paraula comunista més enllà de les confiscacions que van intentar promoure els amics de Stalin a la rereguarda republicana quan a ell encara no l’havien reclutat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 20, 2015

No es pot jugar amb la salut de les persones!


Em costa de creure que l’aparell per fer electros d’un hospital no funcioni. Un dia espatllat? D’acord. Tres, quatre, una setmana... diria que és impossible, tot i no saber-ne res de la sanitat. Deixant de banda aquesta premissa, “Hipócrates”, de Thomas Litli, és una molt bona pel·lícula. Als Cèsar, va estar nominada en set categories. Reda Kateb es va emportar el premi al millor actor secundari.

El títol, “Hipócrates”, és un homenatge al metge de l’Antiga Grècia; sens dubte una de les figures més destacades de la història, en aquesta ciència. L’acció té lloc en un hospital francès, on un grup de residents està agafant experiència. N’hi destaquen dos, en Benjamin, fill del director mèdic; i l’Abdel, que està a l’espera que li convalidin el títol. Ve d’un altre país. Al primer l’interpreta Vincent Lacoste i al segon Renda Kateb, que està espectacular. El recordo de títols com “Un profeta” (2009) i “Zero Dark Thirty” (2012). Del repartiment també destaquen Jacques Gamblin (que fa de pare d’en Benjamin) i de Marianne Denicourt, una metgessa. Els dos estan francament bé.

Al llarg de la pel·lícula, Litli critica el model de sanitat pública, més preocupada per quadrar números que per interessar-se, realment, per la salut dels seus pacients. Ens explica, per exemple, que l’actual gerent de l’hospital procedeix de la multinacional Amazon. Dels llibres, els vídeos i els CD... als metges i a les infermeres! La història de la dona gran, amb càncer, a qui han operat d’un fèmur, és tristíssima. Molesta molt. Necessiten el seu llit, com abans millor. És per això que intenten passar-la d’un departament a un altre. El director també deixa clar que els residents estan desemparats, sense cap assegurança. Si s’equivoquen i els posen alguna denúncia, ja han begut oli. Se n’adonen ràpidament en Benjamin i l’Abdel, que tenen una relació molt especial, que bascula entre l’”amor” i l’odi.

Si el teu pare és el director mèdic de l’hospital on treballes, també tens les coses més fàcils. Pot semblar que no, per les suposades enveges dels teus companys, però, arribat el moment, segur que en trauràs algun benefici. En diverses escenes d’urgències, els interns miren capítols de la sèrie “House” i se n’enriuen perquè saben abans que ell quina és la malaltia que pateixen els pacients a qui visita. Es dóna la circumstància que Tholas Litli també és metge. Recomanable.

"EX MACHINA"

El debut d’Alex Garland com a director promet. “Ex Machina” és una bona reflexió sobre la intel·ligència artificial. Podríem dir que la pel·lícula és un Frankenstein modern, delicada i elegant. M’ha fet pensar en “Her” (2013), d’Spike Jonze. Un dels encerts és l’elecció dels tres protagonistes principals, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander i Oscar Isaac.

Issac (“A propósito de Llewyn Davis”, 2013) interpreta a en Nathan, un multimilionari que està treballant en l’Ava, un projecte de dona-robot. No és la primera; és la següent d’una llarga llista. Ella és la guapíssima Alicia Vikander, a qui recordo d’“Un asunto real” (2012). Té 26 anys i un prometedor futur cinematogràfic. En aquesta pel·lícula torna a estar sensacional. El jove empleat que ha d’examinar l’Eva, per saber si és tan intel·ligent com sembla, és en Caleb, que treballa en l’empresa d’en Nathan. Li dóna vida en Gleeson, un actor que darrerament està treballant moltíssim. En aquest 2014, ha brillat a “Calvary”, “Frank” i “Una cuestión de tiempo”, entre altres títols.

“Ex machina” és una espècie de partida d’escacs, en la qual els seus protagonistes sempre intenten anar una jugada per davant del rival. Prenen la iniciativa, preveuen possibles reaccions.. En Nathan és un home dur, de sentiments amagats, solitari i prepotent. Escull en Caleb perquè sap que és insegur i fàcil de manipular... encara que potser no tant com ell pensa. Tots dos es tanquen una setmana amb l’Ava, a qui en Caleb ha de valorar. Segur que mai s'hauria imaginat que la dona-robot, que es molt bonica, intentaria seduir-lo... Per aconseguir els seus objectius? Qui examina a qui? S’utilitzen uns als altres? És més intel·ligent la màquina o els seus creadors? Són algunes de les preguntes que contesta la pel·lícula, amb un parell o tres de girs certament interesants.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"También esto pasará" (Milena Busquets)


Diuen que tot passa, però jo no ho tinc tan clar. Passa, potser sí, però res s’oblida; tot queda en la memòria. I si no que li preguntin a la Blanca, la protagonista de “También esto pasará”, de Milena Busquets Tusquets (Barcelona, 1972). En castellà està publicat per Anagrama; i té 172 pàgines. L’edició en català és d’Amsterdam. Ja s’ha traduït al francès, a l’alemany, a l’anglès, a l’italià i al portuguès. És tot un èxit de vendes.

Deia que l’eix central del llibre és la Blanca, però també la seva mare (que acaba de morir) i el municipi de Cadaqués, a l’Alt Empordà, que es transforma en un personatge igual o més important que els altres. Quan va traspassar el seu pare, la mare li va explicar a la Blanca un conte xinès, que podríem resumir en aquest parell de frases: “El dolor y la pena pasarán, como pasan la euforia y la felicidad”. Ara que és ella qui la deixat, se’l repeteix en veu baixa. Però oblidar-la no és gens fàcil, com tampoc no ho és recordar-la en màxima plenitud, després de molts mesos malalta. S’intueix una història d’amor total, tot i que diria que la mare no era una dona fàcil de portar. La història comença amb la Blanca al cementiri de Cadaqués, el dia de l’enterrament, i acaba també allà, amb una grandíssima reflexió.

La Blanca té uns quaranta anys, dos exmarits i dos fills, un amb cadascun d’ells. També té un amant, amigues i, encara que no ho digui amb claredat, un munt de pretendents. Es veu una dona moderna, a qui li encanta seduir, i que gaudeix molt del sexe. Diu que és el substitutiu de gairebé tot. Pateix, estima amb molta passió, té les seves pors personals (tot i que no deixa de fer res per aquest motiu) i riu més que plora; com a mínim fins que la seva mare la deixa sola. A través d’ella, vivim un munt de records, sobretot vinculats amb la seva mare i amb Cadaqués, on ha passat uns estius inoblidables. Ara, allà mateix, de vacances en la casa familiar, s'adona que ha passat molt de temps, però que res ha canviat massa. L’únic que ja no és com abans, és que falta la seva mare i que, per desgràcia, no tornarà més.

“También esto pasará” és un llibre àgil, profund i ben escrit. Tot i parlar d'una mort, la de la mare de la Blanca, la Milena no transmet la tristor que m'esperava abans de començar-lo a llegir. Me n'alegro! La seva escriptura té un punt d'optimisme i, sobretot, molta elegància. En aquest cas, les ganes de viure guanyen a la nostàlgia. Recomanable.

“Al día siguiente, me despierto muy temprano y subo a la terraza a ver el mar. Los recuerdos se amontonan formando un manto compacto que, por una vez, no me ahoga. Supongo que una casa familiar es esto, un lugar por el que ha pasado todo el mundo, y en el que todo ha sucedido. La vida, nuestra vida, tan afortunada. Mi abuelo llegando con cajones de fruta de Barcelona, la Remei llevándose la ropa sucia para lavarla, los tocinos de cielo gigantes que nos hacia la Pepita de la Galiota y traía a casa en una bandeja, el gazpacho de Marisa, los desayunos eternos de pan tostado con mantequilla, las toallas de colores de la playa secándose en la barandilla, las siestas a regañadientes, vestirse para salir al pueblo, los helados de la tarde, el tiro al blanco. Y las primeras borracheras, los primeros amores y los primeros amaneceres, las drogas –deslizarse por un mar de seda después de haberse tomado un ácido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 13, 2015

Cal poder 'volar' lliurement... quan toqui!


Haurem de seguir de prop a la Loune Emera, protagonista de “La família Bélier”, d'Eric Lartigau. Té 18 anys i un gran futur cinematogràfic. És la seva primera pel·lícula. Fa de Paula, filla de sordmuts. El seu germà també ho és. Viuen en una granja i venen llet i formatges al mercat del poble més proper. Té l’escola lluny. Hi va en bicicleta i en autobús, la part final del trajecte.

La vida de la Paula no és fàcil. Els seus companys i companyes han d’estudiar i res més. Ella, a més a més, ha d’ajudar a la seva família a la granja, parlar amb clients i proveïdors, acompanyar-la al mercat i, atenció, col·laborar en la campanya electoral del seu pare, que està a punt de començar. En Rodolphe diu que el fet de ser sordmut no és un inconvenient. Si pot treballar, també pot optar a l’alcaldia. L’interpreta François Damiens, a qui recordo pel seu paper a “La delicadeza” (2011). La mare, que es diu Gigi, és Karin Viard. Tots dos estan esplèndids. Hi ha molta química entre ells. De fet, ja van treballar junts a “Nada que declarar” (2010). Al germà de la Paula li dóna vida en Luca Gelberg, que també està molt bé. El càsting és l'èxit principal de la pel·lícula.

Lartigau ens parla dels somnis i de la necessitat que tenen els joves de ‘volar’, de lluitar, lliurement, per un futur millor. Queda clar que a la Paula no li agrada treballar a la granja dels seus pares, però ho assumeix amb tota la humilitat del món. Sap que és el que li toca! Fins que un dia el seu professor de cant (entra en un cor seguint a un noi que li agrada) li diu que té una veu extraordinària i li proposa presentar-se a un curs de Radio France. Arribat aquest moment, tot el seu petit món vola pels aires. Ha de seguir els seus instints i trencar amb el seu passat? S’ha de quedar a la granja? Si decideix marxar, els seus pares ho entendran? Podrien tirar endavant sense el seu suport? Aquestes i d’altres preguntes queden contestades al llarg de “La família Bélier”, una pel·lícula amable, àgil, un pèl ensucrada i perfecta per veure en família.

Per cert, al professor de cant l’interpreta Eric Elmosino, que fa un grandíssim paper. No va aconseguir triomfar com a músic i ara intenta recuperar la il·lusió perduda a través dels seus alumnes. Pel seu paper de Paula, Emera va guanyar el Premi d’Actriu Revelació als César. La pel·lícula va estar nominada en vuit categories diferents.

"CITIZENFOUR"

És ben veritat que, moltes vegades, la realitat supera la ficció. Es tracta d’un documental, però funciona com un autèntic thriller. “Citizenfour”, de Laura Poitras, és de visió obligada. L’avalen un munt de premis, amb l’Oscar, el BAFTA i l’Independent Spirit Awards al capdavant. Poitras ja havia generat molta polèmica amb “The Oath” i “My Country My Country”. Aquesta tampoc deixa indiferent ningú.

Tot comença l’any 2013, quan Poitras, molt compromesa políticament, comença a rebre correus electrònics xifrats, firmats amb el pseudònim de Citizenfour. Li explica que la NSA (l’Agència de Seguretat dels Estats Units) està espiant indiscriminadament als seus ciutadans, a través de les converses amb telèfons mòbils, compres amb targetes de crèdit, Facebook, Hotmail, Amazon... Ho fa sense permís, amb la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència de tot el món. Assegura que el govern està construint la “major arma d’opressió de la història de l’home”. Lògicament, des de l’administració Obama ho neguen rotundament, un cop i un altre. La història, que és fascinant, deixa clar que la informació és una arma de dos talls.

Citizenfour acaba sent... Edward Snowden! Ara el coneix tothom, però fa un parell d’anys era un ciutadà anònim. L’encert d’aquest documental és que veiem com aquest excontractista tècnic i extreballador de la CIA va donar a conèixer la informació que tenia en el seu poder, des del minut zero. Una idea brillant! A més a més, Poitras ho va enregistrar tot amb la seva càmera. Sabem de l’enviament de correus entre les dues parts, del desplaçament a Hong Kong –que és on es van trobar per entrevistar-se-- i de l’aparició de les primeres notícies sobre els descobriments d’Snowden, a diaris i televisións. Tot queda documentat. Al costat de la directora del documental, dos periodistes, Glenn Greenwald i Ewen MacAskill, que són qui van firmar les primeres informacions sobre les filtracions.

“Citizenfour” és un documental que et deixa amb la boca oberta. Com ha quedat demostrar després, els EEUU no només espiava a ciutadans nord-americans, també d'altres països. La primera llista estava formada per 1'2 milions de persones... amb el vist-i-plau del mateix Obama, segons el documental. Necessitem més cinema d’aquestes característiques. En començar, Poitras explica que, pels seus dos títols anteriors, ja havia tingut problemes amb la policia i la justícia americana. A “The oath” (21010) ens parlava d’Abu Jandal, ex guardaespatlles de Bin Laden, presoner a Guantánamo. A “My country My country” (2006) segueix al doctor Riyadh, un metge sunnita que decideix presentar-se a les primeres eleccions lliures d’Irak, el 2005. Cinema compromès com poc.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 11, 2015

“Paranoia” (Franck Thilliez)


Molt de compte quan algú et parli de “Paranoia”, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). És una novel·la psicològica d’alt voltatge, amb un molt bon final. Està traduïda per Joan Riambau i publicada per Destino. Té 491 pàgines. Addicció total! De Thilliez ja havia llegit la trilogia sobre l’origen del mal, formada per “El síndrome E”, “Gataca” -res a veure amb la pel·lícula d'Andrew Niccol- i “Atomka”, protagonitzada per dos policies, Lucie Hennebelle i Franck Sharko.

No explicaré res que pugui revelar les parts importants del llibre. Per això faré referència a la història des de molt lluny, passant-hi de puntetes. Sí que puc dir que, directament o indirecte, una bona part de l’acció passa en un complex psiquiàtric abandonat, perdut enmig d’una muntanya. Allà hi ha una atmosfera opressiva, d’aquelles que fa posar els pèls de punta. Un centre per a malalts mentals i vuit concursants lluitant per guanyar els tres-cents mil euros d’una espècie de joc de rol, que es diu “Paranoia”, el títol del llibre. Atenció, res no és el que sembla! Els concursants hauran d’enfrontar-se a les seves pors més ocultes; pors, que possiblement, ni ells mateixos coneixien.

La novel·la comença i acaba amb en Lucas Chardon, amb els canells i els turmells lligats, confesant-se am la seva psiquiatra, la Sandy Cléor. Se suposa que és un assassí en sèrie. Intenta tornar a connectar-se amb la realitat, després de molt temps en coma. En la seva història hi surten els vuit concursants del joc: Mocky, Jablowski, Naomi Feé, Ray Leprince, Vincent Gygax, Philoza, Chloé Sanders i un misteriós Ilan Tresserres, xicot de la Chloé. S'han d’enfrontar, tots contra tots, per intentar superar les proves ideades per l'organització. El llibre té un ritme frenètic, ple de situacions viscudes al límit. La veritat és que Thilliez escriu francament bé. Què amaga el misteriós mapa que hauria dibuixat el pare de l’Ilan, mort ja fa anys? Com es llegeix a la contraportada, “Ten cuidado con lo que sueñas, no vaya a hacerse realidad”.

“Echó un vistazo a los papeles dispersos por todas partes. Los habían sacado de sus sobres, los habían leído y luego los habían roto en pedazos y hecho bolas. Enseguida se dio cuenta de que se trataba de informaciòn que concernía a los concursantes. Fotos, direcciones, cualidades, defectos o la manera como habían entrado en el juego. Se formó un torbellino de papeles y de nieve, pero Ilan vio los nombres de Mocky y de Leprince antes de que se los llevara un golpe de viento. Se agachó para seguir rebuscando y, en el suelo, cerca de los pedales, descubrió un dibujo que conocía al dedillo: el mapa codificado de su padre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 07, 2015

Les guerres mai no serveixen de res!


“El maestro del agua” és el debut com a director de Russell Crowe. No és una mala pel·lícula, tot i ser ensucrada i autocomplaent. Això de dirigir-se li ha agradat força! Està ambientada el 1919, quatre anys després de la batalla de Gallipoli, o dels Dardanels. L’objectiu era conquerir Constantinoble, ara Istanbul. Els tres fills d’en Connor (Crowe), australians, hi van lluitar amb els aliats.

En Connor fa de granger; i té un do especial per trobar aigua. Està més preocupat per això que per qualsevol altra cosa. Quan els seus fills li diuen que se’n van a la guerra, no intenta aturar-los. L’únic que fa és demanar-li al gran que cuidi dels seus germans. Mai no tornen a casa. Passats uns anys, i no explicaré perquè espera tant de temps, decideix anar a buscar els seus cossos, per enterrar-los a casa. Les autoritats britàniques no volen deixar-lo apropar a l’illa on creu que van acabar morint. És massa perillós. Ja hi ha un equip que intenta identificar les desenes de milers de cadàvers. Ell no podrà ajudar-los en res. Per si fos poc, ara Turquia està en guerra amb Grècia. No cal córrer riscos innecessaris.

Tot i que hi ha escenes de guerra, centrades en la figura dels tres germans -com a salt enrere necessari-, “El maestro del agua” és una pel·lícula clarament antibel·licista. Crowe vol demostrar que la guerra no serveix de res i que, molts cops, s’envaeixen països que no se sap ni on són. De fet, per buscar als seus fills, qui més l’ajuda és un dels seus botxins, el comandant Hasan, que estava al capdavant dels soldats turcs, en aquesta cruenta batalla de la Primera Guerra Mundial. En un moment de l’acció, en Hasan li diu a en Connor: “Els hem matat perquè vosaltres els vau enviar”. Més clar, impossible. El mateix Hasan és qui ajuda als britànics a localitzar els cossos dels morts, ja que sap on es van portar a terme les principals masacres. Cavalca al costat dels seus antics rivals, com si res hagués passat uns anys enrere. A Hassan l’interpreta un grandíssim Yilmaz Erdogan, a qui recordava de “Érase una vez en Anatolia” (2011).

Les escenes d’acció, lluita i patiment, amb unes imatges precioses d’Istanbul, estan acompanyades d’una ensucrada història d’amor. Lògicament, Crowe se la reserva per a ell. I no té mal gust a l’hora d’escollir a la protagonista. Es tracta de la guapíssima Olga Kurylenko, que és la propietària d’un petit hotel, vídua i amb un fill de deu anys molt espavilat. En definitiva, una pel·lícula per passar l’estona, sense demanar-li gaires coses. Per a mi, el final, força simpàtic, és el millor de tot. Per veure en DVD.

"VENGADORES: LA ERA DE ULTRÓN"

No sóc massa fan dels superherois, però haig de reconèixer que, quan expliquen alguna cosa, els de la Marvel ho fan molt bé. "Vengadores: La era de Ultrón" triga una mica a arrencar, però quan ho fa aguanta fins al final; i això que dura quasi dues hores i mitja. A mi, qui més m'agrada és l'Iron Man, suposo que per com interpreta al personatge Robert Downey Jr. Aquest Tony Stark té molt suc.

Al costat d'Iron Man, hi trobem al Capità Amèrica, Thor, l'increïble Hulk (molt curiosa la transformació del personatge de Mark Ruffalo), la Vídua negra (poc expressiva Scarlett Johansson) i a l'Ull de Falcó, interpretat per Jeremy Renner. Aquest actor em va agradar molt a "Matar al mensajero" (2014). Un dels encerts de la pel·lícula és que humanitza, i molt, als superherois, fent-los molt propers. De fet, Josh Whedon destaca la importància del treball en equip, de la família, del penediment... Aquest cop, els Vengadors han de lluitar contra Ultrón, després que Stark, que sempre va per lliure, activés un antic programa per mantenir la pau. El que aconsegueix és tot el contrari.

Una de les coses que m'han agradat més és el paper dels "Millorats", uns humans ràpids com la llum i amb moltíssimes habilitats suplementàries. Als dos bessons que tenen aquestes característiques els interpreten Aaaron Johnson, conegut per ser el protagonista de la nissaga "Kick-Ass" i la inquietant Elisabeth Olsen, a qui recordo pel seu paper a "Luces Rojas" (2012). En el repartiment també hi destaquen Samuel L. Jackson i Don Chedle. A un dels "robots" intel·ligents -que només tenim en pantalla els últims minuts- li dóna vida James Spader, a qui fa temps que no veia. Ell protagonitzava una de les pel·lícules més de moda de la meva joventut, "Sexo, mentiras y cintas de vídeo" (1989). Un cop més, els superherois han d'intentar salvar el món, a punt de desaparèixer com tots el coneixem.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 04, 2015

"Les lliçons perilloses" (Alissa Nutting)


És impossible que hagis llegit “Les lliçons perilloses”, d’Alissa Nutting, i t’hagi deixat indiferent... sempre que no estiguis mort del tot, està clar. Per escriure una obra d’aquestes característiques s’han de tenir molt ben posats, sigui el que sigui. Està publicat per Angle Editorial i té 314 pàgines. Hi ha qui diu que és la versió femenina del “Lolita” de Vladimir Nabòkov. És un llibre que crema! Foc pur.

La protagonista principal d’aquesta història d’obsessió sexual il·lícita és la Celeste Price, una dona de bandera. Té 26 anys i un físic envejat per tothom. Està casada amb un policia ric, que és qui li paga tots els seus vicis coneguts... que no són pocs. En Ford baveja per ella, però les relacions sexuals que hi té són amb comptagotes. A ella, la idea d’anar al llit amb el seu marit amb una certa continuïtat li fa venir arcades. Que quin és el vici secret de la Celeste? Doncs tenir sexe salvatge amb nois adolescents, d’entre els tretze i els catorze anys. La tornen completament boja! Per apropar-s’hi sense despertar sospites, s’ha fet professora. Quan comença el llibre, està a punt de començar a fer classes en un institut de Florida. Busca una nova presa...

“Les lliçons perilloses” no és un llibre fàcil, encara menys si el lector té fills d’aquesta edat. És una obra amb sexe explícit, molt explícit, amb oda a la masturbació inclosa. Quan la Celeste no té “carn fresca”, no para de tocar-se, mirant pel·lícules o vídeos musicals amb adolescents suats i mig nus. Moltes vegades amb el seu marit al costat, a qui ha drogat perquè no l’empipés massa. Podríem parlar d’història obscena, provocadora, amoral del tot i molt arriscada. L’Alissa ens parla, sense cap mena de rubor, de com la professora corromp la innocència d’algun dels seus alumnes, els més ingenus i introvertits. Deixa clar que no els obliga, però quasi. Amb en Jack Patrick és amb qui va més lluny, embolicant-lo en una relació tortuosa i destructiva per a ell.

PASSIÓ PELS ADOLESCENTS

El llibre està molt ben escrit. En cap cas, podríem parlar de pornografia barata. El personatge de la Celeste està molt ben dibuixat, amb totes les seves contradiccions. Possiblement, sap que això que fa no és natural, però s’hi veu abocada i no pot evitar-ho. La seva és una lluita contra el temps. Fa la sensació que creu que fer-ho amb nens de 13 i 14 anys la rejoveneix, la fa més pura. Quan les seves víctimes passen d’aquesta edat, ja no li interessen gens ni mica. La part final del llibre, on es resol tota la història, és sensacional. L’Alissa no jutja la Celeste, però analitza el seu comportament des de tots els punts de vista. No puc negar-ho: m’ha atrapat del principi fins al final. Recomanable... però no és apte per a tots els públics.

“Tot i que en Boyd tenia una experiència sexual aproximadament igual a zero abans de la nostra relació, estava molt més avançat en termes de perversió. Les seves propostes fetitxistes no em molestaven com em podrien haver molestat amb en Jack, potser a causa de la innocència teòrica amb que ell les expressava..., o potser perquè havia tingut aquelles fantasies com a verge. No eren el producte del seu cansament de la relació rutinària. Volia provar-ho tot de seguida; el sexe i les seves variants orals no eren prou per a la seva ment curiosa. Una vegada va demanar-me que li pixés a la boca, la qual cosa vaig fer, no li va encantar, però de seguida de l’experiment se li va posar dura com una pedra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 29, 2015

Protestar jugant a futbol... sense pilota!


Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo de “Timbuktu” que, en l’última edició dels Òscars, va optar al premi de millor pel·lícula de parla no anglesa. Va guanyar “Ida”, de Polònia. Les altres eren “Relatos salvajes” (Argentina), “Leviathan” (Rússia) i “Tangerines” (Estònia), que s’estrena demà dijous. “Timbuktu” va ser la gran triomfadora dels últims premis Cèsar.

Un cop més, Abderrahmane Sissako s’apunta a la denuncia política. En aquesta pel·lícula crítica els pitjors excessos del fonamentalisme islàmic. Però ho fa de manera sibil·lina, amb moltíssima elegància. L’acció se centra a la localitat de Timbuktu, propera al riu Níger, a Mali. Any 2012. La ciutat ha caigut en mans dels extremistes religiosos. Prohibeixen coses tan naturals com escoltar música, riure o jugar a futbol. Contradir les normes pot comportar un munt de fuetades... o fins i tot la mort. L’escena dels nens fent un partit sense pilota és sensacional, amb una plasticitat infinita. Quina manera més original de plantar cara al poder! Les més perjudicades pels invasors són les dones, a qui demanen que sempre vagin amb guants, encara que treballin.

La majoria d’actors, que són debutats, ho fan francament bé. A l’únic que tenia vist era a Hichem Yacoubi, que formava part del repartiment d'“El profeta” (2009). Els jihadistes no respecten res ni ningú. L’únic a qui escolten, i no massa, és una mena d’imam que els diu que no poden fer el mal els altres en nom de Déu i de la religió. N’hi hauria d’haver més així. Sissako ens explica el patiment de la gent de Timbuktu a través dels petits detalls, com, quan, per exemple, els extremistes casen a un dels seus amb una noia a qui segresten literalment de la seva família. Amb aquesta pel·lícula, el director de Mauritània vol deixar clara la seva posició en contra de la pena de mort, sigui quin sigui el context. L’escena de la parella enterrada al desert, només amb el cap a fora, és impressionant. Estan a punt de lapidar-los després de descobrir la seva infidelitat.

La família de qui s’ocupa més Sissako és la d’en Kidane, que viu a les dunes amb la seva dona i la seva filla. Un dia, un pescador mata a una de les seves vaques, que s’ha enredat entre les xarxes que té tirades al riu. Estaven pasturant amb un nen de 12 anys, que treballa per en Kidane. Quan aquest va a demanar-li explicacions, s’acaben barallant i mata al pescador, que es diu Amadou, accidentalment. Qui s’encarregarà de jutjar-lo, i sense cap mirament, és un tribunal islamista improvisat. El caos ja fa temps que s’ha instal·lat a Timbuktu. Que comenci a resar...

“Timbuktu” és una pel·lícula molt rica lingüísticament, ja que els seus protagonistes parlen en francès, anglès, àrab i tuareg. Les traduccions són constants.

"TANGERINES"

De "Tangerines" ja en vaig parlar fa unes quantes setmanes però, com que s'estrena avui, ho torno a fer. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Està francament bé, com les altres quatre finalistes als Òscar. Aquest any hi va haver molt nivell. Com "Timbuktu", també és una pel·lícula de denúncia. En aquest cas, amb un pèl més d'optimisme. Sóm ciutadans del món, més enllà de les nostres nacionalitats.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 28, 2015

“La senyoreta Keaton i altres bèsties” (Teresa Colom)


“La senyoreta Keaton i altres bèsties”, de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), m’ha sorprès molt positivament. És la seva primera obra narrativa. Està publicada per l'editorial Empúries i té 170 pàgines. Són cinc històries, diria que oníriques i surrealistes, amb els nadons com a eix principal. Nadons poc “normals”; per dir-ho d’alguna manera, tot i que no seré jo qui expliqui què és i no és normal.

A “La senyoreta Clock”, la nena protagonista creix desmesuradament, des del mateix moment de néixer. En mesos, ja és més gran que la seva mare, que no sap què fer. Els metges li diuen que aquesta “malaltia” no té remei. Com que no coneix res més, la nena gaudeix del moment, sense fer-se massa preguntes. No entén que la seva família estigui tan obsessionada amb el temps. Per això es diuen Clock? M’ha recordat “El curioso caso de Benjamin Button” (2008). En el segon conte, “Caterina”, la nena també creix massa ràpid. Surt de la panxa de la seva mare molt abans dels nou mesos i comença a desenvolupar-se per ella mateixa. Té passió pels animals... i pel mar.

Una criatura que neix amb una mà de porc protagonitza “El nen de Mortson”. Ràpidament, la família se’l vol treure de sobre. Quin escàndol si el veuen els seus amics! La Teresa reflexiona sobre l’avarícia i la manca de sensibilitat. Diria que vol dir-nos que s’ha d’estimar a tothom per igual, més enllà de les mancances que arrosseguin. És un crit a favor de la pluralitat i en contra de les desigualtats. Què es una mà de porc en la immensitat de l’univers? És en aquest relat on surt la senyora Keaton. “El fill de l’enterramorts” és la faula més fosca, amb el naixement d’en Woody del ventre d’una dona morta i enterrada. Neix gràcies a la mateixa mort (com a personatge), que troba interessant crear vida des del no-res. Quina contradicció. A “La Maison Desirchamp”, els Petarol no entenen res quan troben un nadó que sembla que vingui del fred. No necessita escalfor, tot el contrari.

PERSONATGES BONS I DOLENTS

Podríem dir que “La senyoreta Keaton i altres bèsties” és un llibre obscur, però també ple d’esperança. Els nens protagonistes –en Woody potser el que menys—saben adaptar-se a les seves circumstàncies. Podrien queixar-se i culpabilitzar als altres dels seus mals. Però no ho fan... Hi ha personatges molt bons i molt dolents, com en tots els contes. Em quedo amb l’Enterramorts i amb la senyora Keaton, que accepta a en Roc sense demanar res a cavis. En la part negativa, per exemple, el capellà de la mateixa història i el pare real d’en Roc. Els uneix l’avarícia i la falta de sentiments. Un llibre viu, diferent i molt ben escrit. Fràgil com la vida. Fresc com una nit d’estiu. En molts moments, amb la força d’un cop de puny a l’estómac. Molt recomanable.

“Molts nadons morien. Estar tan a prop de l’inici de la vida era estar-ho de la mort. Havia tingut el nen davant dels ulls tan sols uns pocs segons, però no podia oblidar la mà que la remetia a garrins presentats en safates de plata, com tampoc no podia oblidar el seu rostre. Aquell matí de maig havia estat el moment real, allò que finalment havia esdevingut, però el moment l’havia viscut abans moltes vegades a la seva imaginació. Havia creat en el seu cap una nena, i també un nen, que era allò que més desitjava el senyor Bubel. El primer fill. El gran. Aquell que heretaria Mortson i la fortuna de la família”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 26, 2015

"L'Àguila Negra" (Joan Carreras)


L'"Àguila Negra", de Joan Carreras (Barcelona, 1962), és una novel·la sobre la "restitució", fent servir la paraula preferida del dentista Marià Solvell, protagonista central de l'obra. El llibre té 356 pàgines, està editat per Proa i és l'actual Premi Sant Jordi. El títol té a veure amb la cançó que cantava Maria del Mar Bonet, publicada l'any 1981. L'havia compost la francesa Barbara, diria que una dècada abans.

La història comença pel final, amb en Marià estirat, completament despullat, en una hamaca d'un poble nudista. Hi ha algú amb ell, però l'autor no ens diu qui és. Lògicament, en aquest capítol ens dóna dades amb comptagotes. El que ens explica agafa el sentit complet quan acabem de llegir el llibre. Podríem dir que en Marià ha viscut obsessionat amb la seva feina de dentista. Sempre ha estat el més important per a ell, per davant de la seva família... Ha estat un refugi, el lloc on deixar de pensar en les desgràcies que ha hagut d'afrontar al llarg dels anys, que no són poques. Tot es pot restituir, encara que sigui posant-se una bena als ulls. Potser no és un home entusiasta, però té recursos per deixar enrere les adversitats. De vegades, nedant.

La Teresa, que l'atrapa en una relació sexual molt més que intensa; i l'Anna Maria -la germana del seu amic i soci Tomàs-, són les dues dones que marquen la vida d'en Marià. Amb elles, sempre a Barcelona, viu la gran nevada del 62, l'atemptat contra Carrero Blanco, l'assassinat de Puig Antich i la mort de Franco, entre altres coses. "L'Àguila Negra" comença l'any 1951 (deixant de banda el primer capítol) i s'allarga fins més enllà de la manifestació de l'11 de Setembre de 2012. Molt bona la primera aparició d'en Marià, amb el seu pare, als miralls del Tibidabo. Carreras alterna un capítol sobre la seva vida, a mesura que va creixent; amb un altre al poble nudista, on intenta trobar-se a ell mateix.

SEMPRE HEM DE FER BALANÇ

Abans o després, tots hauríem de fer balanç; o com a mínim, intentar-ho. En Marià arriba a aquesta conclusió poc abans de complir els setanta anys, quan ja està més sol que un mussol. Necessita posar-se en pau amb ell mateix; despullar-se... per fora i, sobretot, per dins. Ha arribat el moment de la restitució, com amb les peces dentals malmeses. És en aquest poble nudista, allunyat de tot i de quasi tothom, on s'ha de preparar per deixar aquest món amb l'ànima el més neta possible. Carreras té un llenguatge àgil, directe i molt visual. Tant en Marià, com la Teresa, l'Anna Maria, en Tomàs o la Marta són molt reals. Podrien formar part de les nostres famílies. Com a "Cafè Barcelona", la seva anterior novel·la, la música també hi té un gran protagonisme. En aquell, hi destacava "Eenzame kerst", d'Andre Hazes. Aquí, L'Àguila Negra".

"Al cap d'alguns minuts, tanca els ulls, estirat, tot i que és molt d'hora, a l'espera que el sol el vulgui escalfar. Si ho vol, que l'encengui i el converteixi en les últimes flames de vida que li puguin quedar. Seria una incineració natural. Li faria oblidar la vergonya que ha passat amb la massatgista i com s'ha arribat a sentir de ridícul per haver pensat que una dona com la Laura, o qualsevol altra, se'l podria mirar amb desig. Ha sigut ben idiota de creure's que algú pugui sentir res per la seva persona ensopida, pel seu cos marcit, per la seva vellesa estulta, per la seva vanitat esberlada, per la seva dòcil i patètica submissió davant de la possibilitat remota que l'amor pogués retornar mai a fer-lo sentir viu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, d’abril 24, 2015

Ànimes negres com el carbó


“Anime Nere” és una molt bona pel·lícula. Aquí s’ha traduït com “Calabria, Mafia del Sur”. Està dirigida per Francesco Munzi i ens apropa una interessant visió de la ‘Ndrangheta. Hi ha moltes històries sobre el crim organitzat, però aquesta aporta una gran novetat: el caps del clan protagonista són fills de pastors. Per tant, podríem parlar de màfia rural. Es va estrenar en l'últim Festival de Venècia.

Els Carbone són tres germans. El gran segueix fent de pastor, en un petit poble calabrès. L’interpreta Fabrizio Ferracane, al capdavant d’un repartiment amb actors poc coneguts. Es diu Luciano i és un home torturat. No li agrada que en Luigi i en Rocco trafiquin amb drogues i intenta allunyar-se al màxim d’ells... encara que no li sigui gens fàcil. Encara menys quan veu que el seu fill Leo té molta tirada cap als seus tiets. És força violent i prefereix guanyar-se la vida amb ells, pistola en mà, i no haver de cuidar animals, com el seu pare. D'en Luciano pensa que és un covard i un fracassat. La família l’accepta ràpidament. No s’imaginaven, però, que els portaria tants problemes. Explota massa ràpid. El seu pare és l’únic que vol aturar-lo, però tampoc pot.

Munzi sap relatar perfectament les tensions familiars i les característiques d’aquesta màfia rural. Els personatges estan molt ben dibuixats i, des que comença la pel·lícula, s’intueix que els Carbone no acabaran bé. Els deu últims minuts, amb el Luciano de protagonista, són espectaculars. No és un títol violent, tot i que, lògicament, hi ha uns quants assassinats. El director prefereix explicar-nos, amb tot luxe de detall, la relació entre els tres germans, l’evolució d’en Leo en el clan familiar i el paper de les dones, més aviat anecdòtic. Es queden a casa i fan poques preguntes. Tot amb un ambient carregat i molt real. Recomanable.

“AGUAS TRANQUILAS”

“Aguas tranquilas” té el tempo del cinema japonès modern. És una pel·lícula lenta (dura gairebé dues hores) i les reflexions dels seus protagonistes estan per sobre de la mateixa història. Està dirigida per Naomi Kawase i contextualitzada a l’Illa d’Amani, al Pacífic. És una bona reflexió sobre la vida, la mort i l’inici de l'edat adulta. Tot envoltat d’uns paisatges espectaculars.

Podríem parlar de cinema poètic i experimental, no apte per a tots els públics. Hi ha qui la trobarà soporífera, perquè són ben poques les coses que passen. Ho dic a nivell d'acció. Dos dels protagonistes principals són dos adolescents, en Kaito i la Kyoko. Quan comença la pel·lícula, ell troba el cos sense vida d’un home tatuat flotant al mar. En principi, no ho comenta a ningú. Aviat, la Kyoko li diu que l’estima. Ell potser també, però té tanta pressa. Els seus pares estan separats; i fa la sensació que aquest fracàs l’ha marcat; i de quina manera. Tots dos aprenen molt a poc a poc. La mare de la noia s’està morint i és potser per això que ella té més ganes de viure al dia. La dona té clar que té els dies comptats i ho acepta amb moltíssima dignitat.

Aquesta és una de les claus de la pel·lícula. Ens mostra la mort com una part de la mateixa vida. No és el seu contrari i s’ha de saber assumir-ho com abans millor. Les reflexions de l’avi de la Kyoko, un pescador amb molta experiència acumulada, és qui fa les sentències més acurades. Recordo, per exemple, que explica que les persones grans s’han de retirar a temps i donar els menys problemes possibles a la seva família. Vida, amor i mort, un triangle pel qual tots hem de passar, abans o després. Només recomanable per als amants del cinema i de la literatura oriental.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 15, 2015

La veritat pot ser una arma letal!


“El capital humano”, de l’italià Paolo Virzì, és la pel·lícula més rodona que he vist en els últims mesos. No té res a veure, però m’ha recordat la grega “Canino” (2009). Va guanyar set David di Donatello, amb el de millor pel·lícula inclòs. També se’n va emportar el Premi del Públic al Festival de Sevilla; i Valeria Bruni Tedeschi va aconseguir el de Millor Actriu a Tribeca.

La Valeria, germana de la Carla Bruni, interpreta a la Carla Bernaschi, que està casada amb un especulador financer multimilionari. Treballa francament bé. El seu marit, en Giovanni, s’ha fet famós amb el “fons Bernaschi”, que ofereix fins a un quaranta per cent d’interès anual. En Dino Ossola, un agent immobiliari de pa sucat amb oli, hi inverteix set-cents mil euros. No els tenia, però hipoteca casa seva, sense dir-li ni a la seva parella. Fabrizio Bentivoglio, cent per cent italià, és qui fa de Dino. La seva dona actual, la Roberta, és Valeria Golino, a qui recordo de la nissaga “Hot shots”, que es va fer molt popular a principis dels 90, al costat de Charlie Sheen. Els Beraschi i els Bentivoglio es coneixen perquè el fill dels primers surt amb la filla dels segons.

El “fons Bernaschi” i la relació entre les famílies és un dels temes d’”El capital humano”... però potser no el més important. El que marca la pel·lícula és l’atropellament d’un ciclista per part d’un luxós 4X4. Sabem que el cotxe és propietat d’en Massimiliano Bernaschi, però desconeixem si l’estava conduint ell. Descobrir-ho és una de les claus de la història. Virzì fa una crítica ferotge dels nous rics italians, com Paolo Sorrentino a “La grande bellezza” (2013). Encara que la referència cinematogràfica més evident és la de “Muerte de un ciclista” (1955), de Juan Antonio Bardem. L’escena en què la Policia interroga a en "Maxi" també em va fer pensar en un dels capítols de la recent “Relatos salvajes”.

A la filla dels Bentivoglio, la Serena, la interpreta una guapíssima Matilde Gioli. Un altre dels aspectes interessants de la pel·lícula es que Virzì ens apropa els temes claus de la història des de tres punts de vista diferents: el d’en Dino (que vol conèixer els Bernaschi a qualsevol preu), el de la Carla (a qui el seu marit tracta com si fos un objecte més de la seva propietat), i la visió de la Serena, que es transforma en un personatge clau. Molt bona pel·lícula; una de les més destacades de la cartellera, sens dubte. Per què es titula “El capital humà”? Ho explica en l’última escena!

"THE GUEST"

The Guest”, que es va projectar al Festival de Sitges –en la secció oficial-, va estrenar-se divendres. És una pel·lícula desbaratada i entretinguda a parts iguals. Podríem definir-la com un thriller macabre, ple d’humor negre, i amb una estètica molt dels vuitanta. Està dirigida per Adam Wingard i protagonitzada per Dan Stevens en el paper principal. Va estar nominada a Millor Muntatge en els Independent Spirit Awards.

Si te l’agafes seriosament, no té ni cap ni peus. Si et deixes portar i no et fas massa preguntes, t’ho passes francament bé, amb una música que enganxa i molt. L’Stevens, amb uns ulls verds impressionants, fa de David, un soldat que torna de l’Afganistan. Abans d’anar a casa seva decideix passar per la d’en Caleb, un company que va morir a la guerra. En David li diu als seus pares i als seus germans que els estimava molt i que, abans de morir, va demanar-li que els hi digués, d'un a un, individualment. Se’l veu tan bon noi que es guanya a la família molt aviat; i s’instal·la amb ells uns dies. Coincidint amb la seva arribada, però, comencen a passar coses molt estranyes al voltant de la família... amb un munt de morts incloses. És qui realment diu ser?

Dos actors destaquen al costat de l’Stevens; la Maika Monroe i en Leland Orser. La Maika era una de les protagonistes de “The Bling Ring” (2013), de Sofia Coppola. En aquesta pel·lícula fa d’Anna, la filla de la família Peterson. A ell el recordo pel seu paper a “Venganza”, amb Liam Nesson. Aquí és el pare de la noia. “The Guest” és molt sanguinolenta, amb una posada en escena que em va recordar el cinema de John Carpenter. Diuen que Adam Wingard, que també va fer el guió, a quatre mans amb Simon Barret, és un dels mestres de l’horror de baix pressupost. A mi me la van recomanar i celebro haver-la vist. Si sóc sincer, haig de dir que vaig passar-m’ho pipa. Un divertimento en estat pur. La primera escena, amb l’Steve corrent per anar a casa dels Peterson; i l’última, amb la música a tota castanya, són brutals.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 13, 2015

"Strappo" (Martí Gironell)


L'escriptor i periodista Martí Gironell (Besalú, 1971) segueix apostant per la novel·la històrica, que domina molt bé. El seu últim llibre es titula “Strappo”. Té 320 pàgines, l’ha publicat Ediciones B i està dedicat al seu pare. En aquesta ocasió, recrea l’espoli de les pintures romàniques, transportant-nos a l’any 1919, que és quan Franco Steffanoni aplica la tècnica de l’Strappo per arrencar uns murals de més de mil anys d’antiguitat a Santa Maria del Mur.

Un 99 per cent dels personatges que surten a la novel·la són reals, com l’antiquari Ignacio Pollak, que és qui fa l’encàrrec a Steffanoni, a petició de Lluís Plandiura. Aquest industrial, amant de l’art, estava interessadíssim en els mencionats murals. Aquest episodi és el punt de partida de l’espoli de l’art romànic a les esglésies del Pallars i de la Vall de Boí. Gironell potser no s’acaba de pronunciar obertament, però deixa clar que està en contra d’aquestes vendes. Ell pensa que els murals haurien d’estar exposats en els seus llocs d’origen. Deixa clar, però, que cap legislació les protegia. Podem parlar de robatori? De vendes clandestines? D’enganys? De Mitges veritats? De tot una mica!

En el bàndol dels herois, trobem a Joaquim Folch i Torres i a Ton de Cal Soldat, un dels pocs personatges ficticis, tot i que Cal Soldat existeix. “Strappo” arrenca l’any 1921, a l’Hotel Savoy de Nova York, coincidint amb la subhasta de les pintures romàniques de Santa Maria del Mur, que en l’actualitat són al Museu de Belles Arts de Boston. Al llibre, Gironell retrata els esforços d’uns pocs, davant de la cobdícia de la majoria. Un dels personatges claus de "Strappo” és Mossèn Farràs, rector de Santa Maria del Mur. Permet que s’emportin els murals, però ho fa a canvi d’una contraprestació econòmica, després de consultar-ho amb el Bisbat. Necessitava els pocs diners que li donen, unes set mil pessetes, per arreglar el campanar i altres parts de la seva castigada església.

"TRESORS OBLIDATS DEL ROMÀNIC"

Gironell va començar a pensar en aquesta novel·la fa uns cinc anys, després de llegir una notícia sobre l’exposició “Tresors oblidats del Romànic”, que es va fer al MNAC. Va ser llavors quan va començar a visitar les esglésies romàniques del Pallars i de la Vall de Boi, per documentar-se de primera mà, i poder parlar amb la gent del territori. Com tots els seus llibres, “Strappo” és molt visual. Es nota, i molt, el seu pas pel món de la televisió. El llibre és àgil, ple de diàlegs, i amb uns personatges ben dibuixats. Podria ser, perfectament, un dels més venuts d’aquest Sant Jordi que ja tenim a tocar dels dits. Ho demostra que ja ha sortit la segona edició!

“Steffanoni, deixeble avantatjat del mestre de l’Strappo, Arduino Colasanti, va aplicar la tècnica que havia adquirit durant anys d’aprenentatge i que ara ja dominava a la perfecció. Per arrencar amb precisió els frescos i murals de les parets havia d’aplicar sobre la pintura dues capes de tela de cotó amb cola orgànica que ja duien preparada del taller –el temps era molt valuós com per entretenir-se a preparar la cola blanca- que, un cop seca, quedava adherida a la pintura i permetia arrencar-la de la seva base del mur. Els Arturos es van encarregar de Santa Agnès i Sant Jeroni, als pilars de l’església; i Steffanoni es va concentrar en les pintures de la sala capitular de Tomaso da Modena. Uns moviments precisos i estrebades amb la dosi exacta de delicadesa i fermesa, amb l’ajuda d’una petita escarpa, van fer la resta”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 09, 2015

Lluitar contra l'entorn... i contra un mateix


És veritat que el gènere del cinema carcerari està força esgotat, però sempre hi ha sorpreses positives. Molt de tant en tant. Ho acaba de demostrar David Mackenzie amb “Starred Up (Convicto)”. La pel·lícula és de l’any 2013, però a casa nostra tot just es va estrenar divendres passat. Té tot l’aire de títol independent, amb un grandíssim Jack O’Connell en el paper principal. Dura 106 minuts.

O’Conell és un dels actors revelació dels darrers mesos. Després de “Starred Up”, ja ha participat en tres cintes més, “300: El origen del imperio”, “Invencible” i “71” (en parlava no fa gaire al blog); i té pendent l’estrena de “Money Monster”, a les ordres de Jodie Foster. Pel seu paper en la pel·lícula de Mackenzie va ser reconegut per la “National Board of Review” i pels Crítics de Chicago. Interpreta francament bé a un adolescent molt violent i amb problemes de droga. El mateix dia que entra a la presó, que es quan comencen a explicar-nos la història, està a punt de matar a un home que havia anat a veure’l a la cel·la, diria que sense cap mala intenció. L’Eric Love, que és el nom del jove, estava dormint i, com que es desperta de cop, s’espanta i comença a colpejar al visitant sense fer-li cap pregunta. Per què parlar? Les coses no podien començar pitjor.

Més enllà dels tòpics de les pel·lícules de presons (la corrupció de l’alcaide i dels vigilants, els clans de reclusos, les venjances, les drogues...), Mackenzie encerta explicant, per sobre de tot, la relació d’amor-odi entre l’Eric i el seu pare, que està tancat en el mateix centre. En Neville Love, que té molt de poder, intenta facilitar-li les coses, però fa la sensació que encara ho complica tot una mica més. Li dóna vida en Ben Mendelsohn, a qui recordava pel seu paper a la sensacional “Animal Kingdom” (2010). Com a pare, fora de la presó va fracassar. A veure si a dins aconsegueix centrar al noi i salvar-li la pell. En Neville ho controla tot i tothom, però l’Eric no li posarà les coses fàcils. El primer que intentarà é que vagi a teràpia, en un grup difícil de definir.

"MOMMY"

L’Steve també és un adolescent molt violent i amb problemes de droga. Ell és un dels personatges centrals de “Mommy”, de Xavier Dolan. L’interpreta Antoine-Olivier Pilon, que ja va treballar a les ordres del director canadenc a “Laurance Anyways” (2012). L’any passat, “Mommy” va rebre el Premi del Jurat al Festival de Cannes i el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera.

Després d’intentar cremar la cafeteria del centre on està internat –i ferir a un dels seus companys-, l’Steve és expulsat. La seva mare es veu obligada a acollir-lo a casa seva, tot i que no entrava en els seus plans. A la Diane li dóna vida una gran Anne Dorval, la mussa de Dolan. És molt atractiva! Ja van treballar plegats a “Los amores imaginarios” (2010) i a “Yo maté a mi madre” (2009). La “Die” fa tot el que pot, però l’Steve és violent, malparlat i imprevisible. Fa la sensació que té un bon cor, però molt amagat. El triangle el completa la Kyla (Suzanne Clément), una professora que s’ha pres un any sabàtic. Tartamudeja molt i s’intueix que pateix algun problema psicològic important.

La Kyla és veïna de la “Die” i l’Steve, als qui ajuda com pot. A les ordres de Dolan, Clément havia coincidit amb l’Antoine-Olivier a “Laurance Anyways” (2012); i amb l’Anne a “Yo maté a mi madre” (2009). “Mommy” és una pel·lícula l larga –dura dues hores i quart- però no es fa pesada. Està molt ben interpretada i té una banda sonora espectacular. L'escena del ball entre mare, fill i amiga paga molt la pena. La història és transgressora i té profunditat emocional. Dolan centra l’acció en un Canadà fictici, però molt proper. L’acció passa aquest any, el 2015. Ens explica que hi ha una nova llei que permet als pares internar als seus fills problemàtics en un centre especial, beneficiant-se d'un programa pilot. La “Die” intentarà fer-se’n càrrec ella sola, ja que el seu marit és mort. Aquest centre és l’última opció...

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 08, 2015

"La llibreria encantada" (Christopher Morley)


“La llibreria encantada” és un llibre deliciós, com el seu predecessor, “La llibreria ambulant”. Va veure la llum l’any 1919, dos després que l'altre. Ara, Viena Edicions l’ha publicat per primer cop en català, amb traducció de Dolors Udina. El seu autor és Christopher Morley (Haverford, Pennsilvània, Estats Units, 1890 - Roslyn Heights, Long Island, 1957). Té 252 pàgines i és molt divertit. És d’aquells llibres que fa estimar la literatura.

Precisament els llibres són la gran passió d’en Roger Mifflin. Casat amb la Helen i amb el seu parnàs aparcat (aquest era el nom de la seva llibreria ambulant), ara es dediquen a vendre els llibres de segona mà en una botiga de Brooklyn, batejada com “La llibreria encantada”. M’imagino fàcilment el negoci d’en Roger, ple d’estanteries de llibres fins al sostre i fum pertot arreu. Ell fuma en pipa i també solen fer-ho la majoria dels seus clients. Queda clar que el llibre de Morley té uns quants anys, oi? A data d’avui, això del fum incontrolat és quasi ciència ficció. I per acabar-ho d’adobar, un gos, en Bock, movent-se lliurament entre els visitants. En Roger reivindica la professió de llibreter, capaç de recomanar l’obra o obres que necessita cada client. També vol deixar clar que prefereix no vendre abans d’oferir un llibre dolent. N’hi ha tants de bons!

En l'organigrama de “La llibreria encantada”, on mai hi ha grans novetats, aviat n’hi haurà una de ben grossa. Tindrà una nova aprenent, la guapa i rica Titania Champan, filla d’un importantíssim empresari. De fet, el sou li paga ell mateix, a canvi que els Mifflin li ensenyin l’ofici. El quart personatge important del llibre és un jove publicista, l’Aubrey Gilbert, que treballa a "Matèria Grisa". Entra per intentar fer un tracte comercial amb en Roger... i quasi s'hi queda a viure! Els Mifflin i la Titania desperten tot el seu instinc protector. Estem davant d’un llibre divertit i, per si fos poc, ple de misteri. Tot gira al voltant d’un llibre en concret, “Cartes i discursos d’Oliver Cromwell”, de Thomas Carlyle (1945), que desapareix i torna a aparèixer sense motius aparents. En la part dels personatges foscos, hi ha un apotecari alemany, en Weintraub, i el xef de l’Octon, un restaurant de luxe. És un barbut que respon pel nom de Metzger.

MOLTES REFERÈNCIES LITERÀRIES

Com era d’esperar, Morley omple “La llibrera encantada” de referències literàries, d’aquells llibres que s’han de llegir obligatòriament abans de morir. Molts se m’escapen, potser per país d’origen, potser per edat. El final del llibre, amb el "cas Caryle resolt", i la possibilitat d’ampliar el negoci ben aviat, és francament bo. Em declaro fan incondicional d’aquest escriptor nord-americà. La seva obra més coneguda és “Kitty Foyle”, publicada l’any 1939. La va portar al cinema Sam Wood, amb Ginger Rogers en el paper principal. Miraré de recuperar-la.

“No t’has fixat mai que els llibres et busquen i et troben? Et segueixen com el gos coniller del poema de Francis Thompson. Reconeixen la presa! Mira aquest llibre: L’educació de Henry Adams! Ja veuràs com enxamparà la gent que pensa, aquest hivern. I Els quatre genets: ja veuràs com correran per les vendes dels lectors. Una de les coses més emocionants que conec és observar la trajectòria d’un llibre de debò: et segueix pertot, t’arracona i al final t’obliga a llegir-lo. Hi ha un llibre vell estrany que fa anys que m’empaita: Vida i opinions de John Buncle, es diu. He mirat d’escapar-me’n, però sempre treu el cap al lloc més inesperat. Algun dia m’enxamparà i no tindré més remei que llegir-lo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 01, 2015

Apropiació indeguda (Lena Andersson)


“Apropiació indeguda”, de Lena Andersson, és una novel·la sobre l’amor, el desamor i, sobretot, l’obsessió. Té 174 pàgines i està publicada per Angle Editorial. A Suècia, el país d'on és l’autora, es va convertir en tot un fenomen de vendes, guanyant els prestigiosos premis Svenska, Dagbladet i August, en els tres casos a la millor obra de ficció. La traducció al català és de Carolina Moreno.

Andersson ens explica la història de l’Ester Nilson, poeta i assagista. Té 31 anys i viu en parella. Tot canvia quan li demanen que prepari una conferència sobre l’artista Hugo Rask. Feia temps que apreciava la seva obra. Amb el seu company, que també n'era fan, havien parlat molt d’ell, i de tot allò que feia. Just en el moment de conèixer l’Hugo (o potser fins i tot abans?) l’Ester se n’enamora perdudament i trenca la relació que tenia en marxa. Decideix jugar-s’ho tot a una cara. I si l’artista no li fa cas? La premissa artística d’en Rask és clara: l’estètica és un acte moral. Ell, però, només jutja la moral dels que tenen el poder. La seva obra té per objectiu denunciar els abusos dels qui més tenen. La visió de l’Ester és un pèl diferent; perquè considera que també s’ha de poder criticar als obrers; i a qui faci falta.

En realitat, l’Ester i l’Hugo comparteixen ben poques coses, sobretot després d’un parell o tres de nits junts... i molts dies de filosofia! Ella creu en l’amor pur i en el compromís, tot i haver despatxat la seva anterior parella de dubtosa manera. Està convençuda que haver-se ficat al llit amb l’Hugo li dóna privilegis. És per això, i d’aquí el títol de la novel·la, que s’apropia indegudament d’ell. La poeta i assagista s’autoenganya i pensa que, tard o aviat, acabarà caient rendit als seus encants. N’està enamorada i obsessionada. La visió de l’artista és molt diferent. De compromís, ni parlar-ne! Per començar, fa unes sospitoses escapades quinzenals a Malmö... on té una altra dona?

NO VOL PERDRE L'ESPERANÇA

Voluntàriament, l’Ester es veu abocada a grans esperes, però mai no acaba de perdre l’esperança. Com a lector, fa la sensació que a l'Hugo l’angoixa massa, sense deixar-lo ni pensar. S’entén que l'home no s’hi vulgui comprometre, menys que no parli clar i que, moltes vegades, fins i tot l’esquivi. Ell sempre està envoltat de persones que l’adulen, que li riuen les gràcies i li amaguen els defectes. L’Ester és força diferent; i li discuteix quasi tot. Curiós quan ens explica les diferències entre interpretar els actes behaviorísticament o fenomenològicament. Estem davant d’un llibre corrosiu, amb bon sentit de l’humor i precisió quirúrgica.

“Els regals no demanats poden resultar terrorífics per les seves exigències, per les seves pretensions, perquè són una demostració llefiscosa de la gentilesa de qui ofereix el regal. No era impossible que ell interpretés l’abraçada de la seva mà a tota ella com un regal. L’Hugo va provar d’acariciar-li els dits, però va ser un refrec. Semblava assetjat per un turment. A parer d’ella, no li estava exigint cap disbarat. La llibertat era una virtut i l’Ester l’apreciava molt, però la llibertat d’allunyar-se’n no podia donar-la-hi; en canvi, podia facilitar-li la llibertat d’estar més a prop d’ella, tant com no ho havia estat mai de ningú, i la llibertat d’estalviar-se la soledat. Hi ha res més bonic?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Com a casa no s'està enlloc!


“Love is strange” és una pel·lícula trista i amable alhora. Està dirigida per Ira Sachs (Memphis, 1965) i sensacionalment interpretada per John Lithgow i el gran Alfred Molina. És més aviat curta, només 94 minuts, però s’acaba fent un pèl llarga. A Sachs li costa posar-hi el punt i final. L’arrossega ben bé deu minuts amb plànols llargs i no massa explica-tius. Crec que m’esperava una miqueta més.

En George i en Ben són gais. Fa quasi quaranta anys que s’estimen. Viuen junts en un pis a Nova York, fins poc després de casar-se. A l’església on treballa en George fent classes de música tenen clara la seva orientació sexual i la respecten... fins que passa per la vicaria. Quan se n’assabenten que ha canviat d’estat civil, l’acomiaden sense massa explicacions. A en George li dóna vida Alfred Molina, a qui sempre recordaré pel seu paper de Diego Rivera a “Frida” (2012). En Ben és John Lithgow, el protagonista de “En nombre de Caín” (1992), de Brian de Palma. La química que hi ha entre tots dos és excepcional. Del repartiment també hi destaca Marisa Tomei (“El luchador”, 2008), que està casada amb un nebot d’en Ben.

Amb la pèrdua de la feina d’en George –en Ben ja està jubilat-, el matrimoni es veu obligat a vendre’s el pis i buscar-ne un de lloguer, el més barat possible. Mentre no el troben, miraran de trobar algú que els aculli. Com que ni els seus familiars ni amics tenen massa espai, han d'anar-se’n a viure separats. En George a casa d’uns veïns que també són gais, amb unes ganes de festa inacabables. En Ben se’n va a casa d’un nebot, a Brooklyn. Tots dos s'adonen que fan nosa i que han perdut la llibertat que fins ara tenien. Qui ho passa més malament és aquest últim, ja que l’ambient que hi ha a casa dels seus parents no és el més adequat. El matrimoni discuteix força i el seu fill adolescent, amb un amic inseparable, sembla no tenir clara la seva orientació sexual. En George i en Ben es troben a faltar molt i, quan aconsegueixen passar alguna estona junts, l’aprofiten al màxim.

“Love is strange” és una història d’amor total. Vius la seva recerca de pis de la parella com si l’estiguéssim buscant nosaltres mateixos, perquè són encantadors. L’escena del piano, en què toquen i canten junts, amb tota la família, just després de casar-se, és d’una qualitat sublim. Entre d'altres coses, també deixa clar que com a casa nostra no s’està a cap lloc i que, tot i les bones intencions, sempre ens podem acabar convertint en una càrrega. I de vegades no en som conscients. Una pel·lícula amb molt gust, però amb mancances.

"PASOLINI"

Sóc fan d’Abel Ferrara. Si hagués d’escollir una pel·lícula seva seria “El funeral” (1996). El seu últim títol no és massa fàcil de digerir... com a mínim per a mi. Es diu “Pasolini” i ens explica les darreres hores de l’escriptor, poeta i director de cinema italià. Estem davant d’un drama biogràfic amb massa coses i poc ordenades. Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975.

Per què és difícil de digerir? Doncs perquè Ferrara intenta posar en escena el llibre i la pel·lícula que Pasolini estava acabant d’escriure; com la de l’home que, en temps actual, va darrere de l’estrella que anuncia el naixement del Salvador. Són textos aparentment difícils. El millor de tot és la interpretació de William Dafoe, que s’assembla força a Pasolini. Mai me n’havia adonat. Dafoe està sensacional, com sempre. Com que és un dels millors, ha treballat amb la majoria de directors de prestigi. Actualment, està a les ordres de Zhang Yimou, que està rodant “The great wall”. Quan penso en ell, sembla em ve al cap el seu paper a l’”Anticristo” (2009), de Lars Von Trier. Pasolini era el símbol de l’art revolucionari i de la lluita contra el poder, però a la pel·lícula no se’n parla massa; sobretot d’aquest odi contra els que manen, que queda molt difuminat.

Per contra, si que queda clara l'homosexualitat de l’artista, perseguint a nois més aviat joves. De fet, els qui posen fi a la seva vida no són els que manen, sinó un grup d’adolescents salvatges i amb ganes de venjança. El cadàver de l’artista, estimat i odiat a parts igual, va aparèixer en una platja d’Ostia, a prop de Roma. Només unes hores abans havia estat amb la seva estimada mare, la seva germana i amb l’actriu Laura Betti, a qui interpreta una divertida María de Medeiros. Només pels grans fans de Pasolini... i encara.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy

dijous, de març 26, 2015

"Un dinar un dia qualsevol" (Ferran Torrent)


“Opositor a corrupte, però a València no queden places”. Així es defineix Ferran Torrent (Sedaví, 1951) al seu compte de Twitter. Una bona mostra del seu humor càustic i de l'esperit crític que el caracteritza. Tots dos queden molt ben evidenciats a “Un dinar un dia qualsevol”, publicat per Columna. Té 298 pàgines i diria que és una novel·la real com la mateixa vida: surant corrupció pertot arreu.

El protagonista principal és en Marc Sendra, un veterà periodista que està una mica de tornada de tot. L'última reestructuració del diari on escriu l’ha convertit en un freelance, després de ser redactor de plantilla. Això li permet anar per lliure, que és com es troba més còmode. Mentre intenta saber què i qui hi ha darrere de la crisi del València CF i de la venda dels terrenys de Mestalla topa amb un tema molt més gros: el cadàver d’un adolescent magrebí en un abocador. Paral·elament, descobreix que l’empresa concessionària de recollida d’escombraries no tracta tots els residus que recull, deixant la feina a mitges. En Marc té el suport de l’Albert el Negociador, ben connectat amb polítics i empresaris. Sap que l’utilitza, però ell també en treu partit.

El que més m’ha agradat és el retrat dels personatges secundaris, exdelinqüents i caritatius alhora. És el cas del Llargo i del Messié, amb un passat de lladres brillants. En l’actualitat, el primer està al capdavant d’una casa de joc il·legal... entre altres coses. L’altre, amb nova identitat, encara fa petits treballs, per allò de mantenir-se en forma. Tots dos són fidels col·laboradors del Pare Rafel, que mou i remou per mantenir oberta la seva llar d’ajuda als necessitats. No sé si era la intenció d’en Ferran, però m’ha recordat, i molt, al Pare Manel. El quartet el completa el Mític Regino, un falsificador de quadres. Tots ells són bons amics d’en Marc. En Josep Pons, policia, i també amic del periodista, sap perfectament què fan tots ells, però mira cap a un altre costat... quan no els ajuda directament!

"LA CORRUPCIÓ SURA A VALÈNCIA"

“Un dinar un dia qualsevol” és un llibre ple de camaraderia, quasi sempre al voltant d’una taula, amb un bon arròs i un vi blanc fresquet; de qualitat, que en quedi constància. Arròs, vi i uns quants gintònics, que encanten a en Marc. Tot això en el costat dels més pobres. Els rics es mouen en l’especulació, la prostitució, el joc de poders, la droga, les amenaces i, sobretot, la corrupció. Tot a València, està clar. Fa la sensació que no hi ha ni un pam de net. Què té a veure el magrebí amb tota aquesta història? En Marc podrà explicar-ho tot de primera mà, perquè n’acaba sent un dels grans protagonistes. És una novel·la àgil, plena de diàlegs i ben escrita. Recomanable.

“Dani va contar a Pons que havia rebut una telefonada anònima d’un empleat de l’abocador i va publicar un breu. Pons li digué que ells també havien rebut una telefonada anònima i que, a més a més, un periodista, Marc Sendra, els havia dit que ell, Dani Oltra, era l’autor d’una notícia sense signar. Llavors, Pons li va preguntar si publicava tot el que rebia per telèfon, sense contrastar-ho. Davant del seu silenci, Pons hi insistí amb el benentès que la trobada no era oficial, però que li estaria agraït si li revelava algun detall de tan estranya publicació”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assaig sobre el perdó i les relacions humanes


Un home de qui un capellà va abusar sexualment quan era petit. Una dona a qui algú ha picat enmig d’una escena de sexe. Un negre molt misteriós. És ell qui ha agredit a la dona casada? Amb el seu permís? I, entre d'altres, una persona molt rica a qui els diners no han donat la felicitat. Per intentar redimir-los, com a mínim intentar-ho, el Pare James Lavelle, a qui interpreta un grandíssim Brendan Gleeson.

Gleeson, protagonista indiscutible de “Calvary”, ja va treballar a les ordres de Joyhn Mihael McDonagh en la seva anterior pel·lícula, “El irlandés”. Es dóna la circumstància que a “Calvary” també treballa en Domhnall, fill d’en Brendan, que fa de pres enigmàtic. Coincideixen en l’escena de la presó. Aquest any, en Brendan també ha brillat a “Ex Machina”. Tot comença amb el Pare James confessant a un feligrès. Com aquell qui res, li diu que el diumenge vinent, d’aquí a set dies, el matarà. Per què? Doncs perquè és un home bo. Assassinar a algú que és dolent no té cap mèrit, assegura. A partir d’aquest moment, McDonagh ens explica la vida del capellà dia per dia. No deixa de fer res del que hauria fet si no l’haguessin amenaçat.

“Calvary” és una grandíssima pel·lícula. Té un ritme pausat, magnífics paisatges irlandesos (la fotografia és de Larry Smith) i una música francament bona. Per sobre de tot, però, l’actuació de Brendan Gleeson, que va estar nominat a millor actor en els premis del cinema europeu. La pel·lícula, que ens parla de la importància del perdó –la darrera escena és brutal- té un parell o tres de tocs d’humor negre molt interessant, com quan el capellà parla d’una dona de qui no recorda si és “bipolar o intolerant a la lactosa”. Quan un dels protagonistes li diu al Pare James que no sap si suïcidar-se o allistar-se a l’exèrcit perquè no lliga, li diu que més o menys és el mateix. Títol antibel·licista, reflexiu i pertorbador. Sens dubte, una de les històries més potents d’aquest any.

"PRIDE" (ORGULLO)

“Pride” és una aposta segura. Està dirigida per Matthew Warchus i ens explica la història de “Lesbians and Gays Support the Miners”, el grup d’homosexuals que va donar suport anímic i econòmic als miners de la Gran Bretanya, que portaven mesos de vaga. Corria l’any 1984, amb Margaret Thatcher al poder. Es configuren com a grup durant la manifestació de l’Orgull Gay de Londres.

El millor d’aquesta pel·lícula, que podríem batejar com el nou “Full Monty” (1997), és el bon rotllo que transmet. Va estar nominada a la millor comèdia o musical als Globus d’Or. Els integrants de la LGSM són simpatiquíssims en tot moment; i això que, inicialment, la majoria de miners no els hi posen les coses fàcils. Rebre diners de gais i lesbianes els incomoda força. Ells, però, no defalleixen mai. Em quedo amb l’actuació de Dominic West. El seu ball desbocat, movent-se pel terra i per sobre d’un munt de taules, et deixa un immens somriure a la cara. Si no tens ganes de ballar el discotequer “Shame , Shame, Shame”, de Shirley & Company, és que estàs mort.

Dels miners en vaga, destaquen dos o tres actors amb una trajectòria immaculada. Bill Nighy, a qui tenim vist per les seves aparicions a les nissagues d’”Underworld” i de “Piratas del Caribe” i Imelda Staunton. A ella la recordo, sobretot, d’”El secreto de Vera Drake” (2004). L’escena en què un grup de dones i familiars de miners se’n van de festa a un bar d’ambient gai és molt divertida; com la del llit, amb un consolador que troben per sorpresa. L’escena final de la pel·lícula és de les que emocionen. És d’aquells títols que generen bon rotllo i que deixen una missatge molt clar: amb amor propi i camaraderia tot és possible. Sensacional per veure en família.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy