De vegades s'ha de fer alguna cosa dolenta!

“De vegades s’ha de fer alguna cosa dolenta, per no fer-ne una de pitjor”. Ho diu un dels personatges d’”Stoker”, el debut de Park Chan-wook als Estats Units. El coreà és el pare de la sensacional trilogia sobre la venjança, amb “Old boy” com a a pedra mestra. “Stoker” és una pel·lícula imprescindible, amb algunes imatges difícils d’oblidar i una gran Mia Wasikowska (l’Alícia de Tim Burton) en el paper d’India Stoker.

 Park Chan-wook tracta la imatge com pocs saben fer. Sempre es fixa en el més mínim detall, convertint una coseta que pot semblar insignificant en poesia pura. Com a exemples, l’escena en la qual l’India fa punta a un llapis; la de la dutxa o la de les flors que es taquen, progressivament, amb un rajolinet de sang. Cuida la imatge, el so (que en aquesta pel·lícula és espectacular) i la banda sonora, amb moltíssim piano. A més a més, el muntatge d’“Stoker”, és molt original, amb salts endavant i endarrere dins d’una mateixa escena. El final, des d’un punt de vista visual, també m’ha semblat molt original.

Tot i que la història no és massa complicada, l’he trobada molt excitant. L’India perd el seu pare (d’un accident de cotxe... o no) el mateix dia que compleix 18 anys. Paral·lelament, apareix a la seva vida un tiet, germà del seu pare, que decideix fer-se càrrec d’ella. Es queda a viure a la casa familiar, per satisfacció de la complicada mare de l’India, una pètria Nicole Kidman. L’actriu australiana continua sent molt guapa, però cada cop sembla més artificial. Pel meu gust, la Mia Wasikowska està molt millor que ella. Fa un paper tremendament inquietant. Matthwe Good (“Un hombre soltero”, 2009) dóna vida al tiet, amb un comportament molt estrany. Tant el tiet com la noia semblen poder veure i sentir des de molt més lluny que la resta d’humans.

Podríem batejar “Stoker” com un thriller angoixant i sanguinari, tot i que la sang es veu en comptades ocasions. La violència pura i dura és més evident en l’etapa coreana de Park Chan-wook. Hi ha persones que desapareixen, però no veiem que els fan abans... En aquesta pel·lícula, amb què intenta arribar al gran públic, fa la sensació que s’ha reprimit una mica. El seu debut als EUA és un conte pervers, amb una atmòsfera molt particular i una tensió sexual que fa saltar espurnes a la pantalla. Potser m’equivoco, però estic convençut que, amb el pas del temps, es transformarà en un títol de culte.

"DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL" (HARUKI MURAKAMI)

"Després del terratrèmol" és l'últim llibre publicat en català per Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el vuitè que llegeixo d'ell. Vaig començar amb "After dark" i, des de llavors, he comprat tot el que ha publicat. Quan he tingut temps, fins i tot he recuperat algun títol més antic. Aquest és molt curtet. Té 155 pàgines i és d'Empúries Narrativa. Són sis contes tristos, amb personatges solitaris i un pèl extravagants.

Les atmòsferes que recrea Murakami són úniques i irrepetibles. Per escriure aquest llibre es va inspirar en el terratrèmol de Kobe, que va transformar el paisatge físic i social del Japó, l'any 1995. A "Un ovni aterra a Kushiro" ens explica la història d'en Komura, a qui deixa la dona després del terratrèmol. També tenen una vida molt trasbalsada els personatges de "Paisatge amb planxa", addictes a les fogueres a la platja. Fogueres al voltant de les quals parlen de temes transcendentals, com per exemple la mort. En Yoshiya monopolitza "Tots els fills de Déu ballen", un relat amb un toc religiós. El noi vol saber coses sobre el seu pare, de qui no en té notícies. Des de petit, ha viscut amb la seva mare.

Murakami col·loca als seus personatges en unes situacions complicades, en què es mesclen esdeveniments creïbles amb d'altres de fantàstics. De vegades, la línia realitat de la ficció és pràcticament inexistent. A "Tailàndia" hi ha una interessant reflexió sobre les relacions humanes i el perdó, centrada en el Congrés Mundial de Tiroides de Bangkok. Els dos últims contes són "El granota salva Tòquio" i "Pastissos de mel". El de la granota és el més estrafolari. La faula sobre l'ós recol·lector de mel també és una bona metàfora sobre les segones oportunitats.

"La Satsuki va tornar a pensar que la menopausa devia ser l'avís irònic (o bé la mala passada) que Déu enviava als humans per haver allargat la vida indegudament. Fins feia poc més de cent anys, l'esperança de vida no arribava a la cinquantena, i les dones que vivien vint o trenta anys més de l'última menstruació eren casos excepcionals. De tota manera, va pensar, la dificultat de continuar vivint en un cos que ja no rebia regularment les hormones secretades pels ovaris ni pels tiroides, o la possible relació entre la baixada d'estrògens després de la menopausa i la malaltia d'Alzheimer, eren problemes pels quals no valia la pena amoïnar-se més del compte".

Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy
 

Atrapat per l'impostor de les mil i una cares!

 

Sensacional debut del britànic Bart Lleyton amb “El impostor”, un documental que posa els pèls de punta. Els fets van passar el 1994 i, uns anys després, són comentats pels mateixos protago-nistes. La sinceritat de Frederic Bourdin davant de la càmera m’ha deixat impressionat. És una persona freda, calculadora i, pel que sembla, sense vergonya ni sentiments. Imprescindible.

Explicaré tot allò que puc explicar, que no és poc. L’any 1994, un nen nord-americà de 13 anys, de nom Nicholas Barclay, desapareix sense deixar rastre. Tres anys després, un noi de 16 o 17, (que no és en Nicholas, ens ho deixen ben clar des d’un primer moment), apareix a Linares, Jaén. El xicot s’inventa una història i, gràcies a la seva intel·ligència, igual o superior a la seva barra, decideix agafar la identitat d’en Nicholas. El que sorprèn, com a mínim a mi, és que la família del desaparegut, del primer a l’últim dels seus membres, l’accepta des d’un primer moment. Per què?

Les entrevistes amb el “nou” Nicholas, la germana del nen i, sobretot la mare, són brutals. No saps qui menteix. No saps qui diu la veritat. No saps què amagen... si amaguen alguna cosa. Estem davant d’un documental que demostra, un cop més, que moltes vegades la realitat supera la ficció. I no és un tòpic. La història és apassionant i, sens dubte, amb “El impostor”, Lleyton ens dóna una gran lliçó narrativa. L’eficàcia i la complicitat que el director aconsegueix amb l’espectador és total, del primer a l’últim plànol. Això de les identitats falses dóna per molt!

"TOMBOY"

Hi ha una manera molt fàcil de definir “Tomboy”, de Celine Sciamma. És la versió francesa de“Boys dont’ cry” (1999). I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, ni molt menys. La diferència és que la protagonista és una nena de deu anys i no una de més gran. Per cert, el paper de Brandon/Tenna li va donar l’Oscar a Hilary Swank. La nena de “Tomboy”, Zoé Héran, també està francament bé.

La història és la mateixa: una nena que, aprofitant que canvia de barri (la seva família se’n va a viure als afores de París), intenta fer-se passar per un xicot. De fet, ho sembla. Fa dir-se Michael, va vestida de noi, porta el cabell molt curt i intenta jugar sempre amb els nens i allunyar-se de les nenes. I amb aquesta definició, que fa la mateixa pel·lícula, espero no quedar com un masclista. Bé, s'allunya de totes les nenes menys d’una, la Lisa, amb qui estableix una relació molt particular. Lògicament, els pares de la Laura (no sabem el nom fins que s’acaba la pel·lícula) no coneixen les intencions de la seva filla fins que és massa tard... o no?

"EL SILENCIO DEL HÉROE" (GAY TALESE)

 “El silencio del héroe” és un recull dels millors articles esportius de Gay Talese (Ocean City, 1932). El format del llibre és molt semblant al de “Retratos y encuentros”. De fet, hi ha algunes històries repetides, com la visita de Muhammad Ali a Fidel Castro (a L’Havana) o la de l’exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe. Són dos dels millors, sens dubte. Té 348 pàgines i està publicat per Alfaguara.

Com a periodista que sóc, i treballant en el món dels esports, haig de dir que Talese és un monstre de l'escriptura. S’escapa dels tòpics, que no sempre és fàcil, i ho enfoca tot d’una manera personal i intransferible. Als seus ulls, els perdedors tenen igual o més importància que els guanyadors. Ho demostra, per exemple, a "Un chut fallado", quan explica la final del Mundial de Futbol femení del 1999 i se centra en la jugadora xinesa que va fallar el penal decisiu. Sé que a Talese mai li ha ha agradat el qualificatiu, però si hi ha un mestre de l’anomenat “Nou Periodisme”... aquest és ell.

Talese tenia molt interès en el bàsquet, el seu esport preferit; però també per la boxa, que sempre ha seguit amb una mirada molt particular. Un dels seus herois, o antiherois, mai se sap, sempre ha estat Floyd Patterson,que va ser campió del món dels pesos pesants. Explica que en Floyd sempre protava un bigoti i una barba postisses, per si perdia. Se les enganxava, s’evitava de fer declaracions i marxava per la porta del darrera. Impressionant. Els seus articles esportius, que mai em cansaria de llegir, són literatura pura. En l’època dels Facebook, Twitter i teletips, deixa que cal seguir sortint al carrer per fer de periodista, una figura que, amb els anys, comença a diluir-se.

"En el beisbol, tenemos un hombre que comienza en el hogar (home), intenta salir, y sólo puede regresar si ha tenido éxito. Antes de regresar al hogar, debe intentar evitar a los amenazantes defensas de las zonas de inseguridad que hay entre las bases. Incluso las bases son sólo refugios de seguridad temporal: para estar realmente a salvo, tiene que llegar al hogar y empezar otra vez". Casi todos los deportes populares de Estados Unidos tienen esta estructura: se basan en zonas de peligro y zonas de seguridad; en gente que amenaza y gente que se defiende; en llegar a casa; donde puedes quedarte, y a continuación volver a empezar el circuito ogtra vez".

Per cert, "El silencio del héroe" és el títol d'un relat, que, per la seva qualitat, s'ha escollit també per donar nom al llibre. Talese l va escriure l'any 1966, a Esquire, i parla de Di Maggio, de qui feia referència en començar aquest comentari.

Bon a setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El misteri de les set caixes en moviment

A "7 cajas" hi he vist coses força noves, com en el seu dia a "El Mariachi" (1992), de Robert Rodríguez; o "Cidade de deus" (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund. Amb això no vull dir que hi tinguin res a veure. Als premis Goya va estar nominada com a millor pel·lícula hispanoame-ricana. És el debut cinematogràfic de Juan Carlos Maneglia i Tana Schémbori. Havien treballat junts a la tele.

Tot comença per una situació absurda que, lògicament, no explicaré. Aquest embolic, demencial, si se'm permet, em va fer pensar en "Fargo" (1996), dels germans Joel i Ethan Coen. L'acció gira al voltant de set caixes que un noi de disset anys mou amunt i avall, amb un carretó, per un mercat de Asunción. No sap què hi ha ni quan haurà de tornar-les a la carnisseria que li ha fet l'encàrrec. L'únic que volien els propietaris és que les allunyés momentàniament. Però, com era d'esperar, la situació es complica. Recuperar les caixes, desitjades per massa gent -insisteixo, sense saber què contenen- no serà fàcil.

"7 cajas" té acció, dins dels carrerons del pobre mercat d'Asunción, i una posada en escena senzilla i efectiva alhora. A més a més, està molt ben interpretada. Tant el debutant Celso Franco -que dóna vida a Víctor, el noi del carretó- com Lali González traballen francament bé. La Lali fa de Liz, la noia que l'acompanya en aquesta aventura ingènua i intrigant alhora. És una pel·lícula sense pretensions, però visualment espectacular. La rapidesa d'algunes imatges i alguns plànols des de l'eix de la roda del carretó em van recordar la mà de Danny Boyle a títols com, per exemple, "Slumdog Millionaire". Per cert, en Víctor s'arrisca i s'arrisca, cada cop més, amb l'objectiu de comprar-se un telèfon mòbil amb càmera. Així de trist; o de brutal.

"AYER NO TERMINA NUNCA"

Sempre m'ha agradat el cinema d'Isabel Coixet (Barcelona, 1960). Crec que amb "Ayer no termina nunca" ha tornat a encertar-la. L'ha dedicat a una amiga seva i al fill que aquesta va perdre. Va ser la Isabel, fa uns anys, qui va haver de comunicar-li personalment la tràgica notícia. Només hi actuen Javier Cámara i una grandíssima Candela Peña i quasi tota l'acció passa en un únic escenari.

"Ayer no termina nunca" em sembla un gran títol. Per molt que ho intentem, les coses que vam viure en el passat -per sort a vegades i molts cop per desgràcia- sempre ens acompanyen. Oblidar del tot és impossible. I si no que els ho preguntin als protagonistes de la pel·lícula, que van perdre un fill per culpa d'una negligència mèdica. Les retallades van provocar que no l'atenguessin a temps. De fet, la Coixet ens presenta una societat pobra, farta i humiliada. Estem a l'any 2017 -un futur molt proper- i tot està pitjor que ara. Un atur de bogeria, incendis als llocs emblemàtics de les ciutats, en senyal de protesta; i Espanya a punt de rebre el seu tercer rescat. L'únic que funciona és el futbol, amb la desena Pilota d'Or per Leo Messi. Desena? No em quadren els números.

Els pares del nen mort es troben cinc anys després de separar-se, a Barcelona, per complir amb un tràmit administratiu. Ell viu a Alemanya i tot sembla indicar que ha pogut recuperar-se. Ella no. La pel·lícula ens parla del dolor i de la capacitat que tenim uns i altres per superar-lo. Hi ha una fórmula màgica? Les imatges reals de l'exparella, estan rodades en color. Allò que pensen, la veu de la consciència, en blanc i negre; i aquell passat que sí que va ser millor en uns tons pastís. "Ayer no termina nunca" no agradarà a tothom. És lenta, hi ha molt diàleg i la música és pràcticament inexistent. Tot es basa en l'actuació dels actors -brutal fins a on arriba a deixar-se despullar la Candela- i en el mestratge de la directora. De la Candela veiem fins i tot els porus de la pell, els pèls que té a la cara, absolutament tot.

En definitiva, una pel·lícula per patir, reflexionar i que, per les persones que han tingut pèrdues de persones estimades, ha de ser real com la vida mateixa.

"EN UNA SOLA PERSONA" (JOHN IRVING)

Si jo fos gai, o bisexual, i el meu pare hagués escrit "En una sola persona" estaria molt orgullós d'ell. Ho dic perquè en les entrevistes que li han fet parlant de la seva darrera novel·la, John Irving (Nou Hampshire, 1942), ha explicat que el dedica al seu fill Everett, que al 2009 li va confessar la seva homosexualitat. Ara el noi té 21 anys. I és que el darrer llibre d'Irving és un assaig sobre la diversitat sexual; únic i irrepetible.

Gais. Bisexuals. Transvestits. Transsexuals. Transgèneres, que seria la versió moderna de la paraula anterior. I sí, algun heterosexual. Gais joves. Gais de mitjana edat. Gais grans... i molts homes, també de totes les edats, que creuen que van néixer, accidentalment, en un cos que no els tocava. Està clar que el que escriu Irving és ficció, però sobta que en reunís a tants de junts en un petit poblet de Vermont. El principal protagonista de "En una sola persona" és en Billy Abbott, amb uns antecedents familiars -no sé si l'expressió és correcta- que no explicaré. El llibre comença quan en Billy és adolescent i acaba quan està a punt de jubilar-se. Sempre lluitant per la llibertat sexual.

En Billy es defineix com a bisexual, tot i que, després de llegir el llibre, diria que li van molt més els homes que les dones. Això sí, millor que no l'etiqueti, com ell mateix demana al llarg de la història. És veritat, que intenta viure unes quantes vegades amb la seva amiga Elaine -a qui estima amb bogeria- però, pel que fa a la vida de parella, no estan fets un per l'altre. Estem davant d'una novel·la per moments incòmode, sobretot en la part final, per la quantitat de persones que moren per culpa de la Sida. Per si fos poc, Irving ho relata amb tot luxe de detalls. Eren els temps de Ronald Reegan.

Passió, molta passió, ganes boges de vestir-se de dona, secretisme i dificultats per tenir clara la identitat sexual. Tot, emmig de la representació teatral d'un munt d'obres de Shakespeare. Un còctel explossiu que m'ha enganxat des de la primera pàgina. En té 613 i l'edició catalana està publicada per Edicions 62.

"Suposo que la cultura que has adquirit tu no t'ha ensenyat a tancar les cames, Elaine -li va dir la Gerry-. Per què no dius al meu pare que et doni la clau del Tilley, quan ensenyis l'escola als pixallits i als seus pares? -em va suggerir la Gerry-. Així tu i l'Elaine podreu donar un cop d'ull a l'habitació d'en Kittretge. I ho podreu aprofitar per masturbar-vos l'un a l'altre al llit d'en Kittredge -ens va dir la Gerry-. Vull dir, Billy, que, per ensenyar una habitació a algú, es necessita la clau, oi?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El “fracking” arriba al cinema, amb Van Sant

Compromesa? Sí... però tova! Parlo de “Tierra prometida”, de Gus Van Sant. Està interpretada per Matt Damon, que també ha fet el guió. És la mateixa fòrmula que, director i actor, van fer utilitzar a “El indomable Will Hunting” (1997), Oscar al millor guió original. També van treballar plegats a “Gerry” (2002) i a “Elephant” (2003). Parlem de cinema d'autor?

“Tierra prometida” ens parla, directament o indirecta, del “fracking”, conegut també com fracturació hidràulica. Actualment, està molt de moda a Catalunya. El protagonista principal és Steve Butler (Damon), que dóna vida a un executiu d’una multinacional que es diu Global Crosspowe Solutions. La seva feina és clara: ha de convèncer als habitants del petit poble de McKinley, a Pennsylvania, que li venguin els drets de perforació de les seves terres, per extreure’n gas o petroli. L’Steve intentarà aprofitar-se de la crisi que pateixen la majoria dels ramaders, que no saben com treure les seves famílies cap endavant. És aquesta la sol·lució?

El posicionament de la pel·lícula és clarament contrari al “fracking”. Podríem dir que “Tierra Prometida” desaprova el “fracking” i, sobretot, les pràctiques que fan servir les multinacionals per convèncer als propietaris de les terres. Parla directament de les empreses gasístiques o petroleres, però el model d’”atac” (amenaces, coaccions i suborns constants) es pot traslladar a qualsevol altra companyia amb la voluntat d’expandir-se a qualsevol preu. Salvant les distàncies, m’ha recordat, per exemple, “Erin Brockovich” (2000), on una abogada també lluitava contra projectes gegants.

Fins aquí, tot correcte. El problema, i no explicaré més, arriba quan Gus Van Sant intenta humanitzar Steve Butler. Com pot ser que un tauró de les finances com ell es replentegi la seva vida d’un dia per l’altra? Realment això és possible? O el fet que també l’enganyessin a ell li fa obrir els ulls de veritat? Preguntes i més preguntes que queden contestades al final de la pel·lícula. Per acabar diré que Damon està molt ben acompanyat per Frances McDormand. Aquesta actriu, casada amb Joel Coen, sempre m’ha agradat moltíssim. El seu paper de dona embarassada a “Fargo” (1996) li va proporcionar l’Oscar a millor actriu principal. El triplet el completa Rosemarie DeWitt (“La boda de Rachel”, 2008). “Tierra prometida” és amable, simpàtica i difícil de creure. Res més.

 “ATOMKA” (FRANCK THILLIEZ)

Ja he acabat la trilogia sobre l'origen del mal, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). Que és sobre el mal ho dic jo, però no crec que ningú em porti la contrària. Després de llegir “El síndrome E” i "Gataca", aquesta setmana he devorat “Atomka”. Són 556 pàgines apassionants, que es llegeixen d’una tirada, sense poder respirar. I no és un tòpic. En castellà, està publicat per l'editorial Destino, amb traducció de Joan Riambau.

Podem tornar a parlar tranquil·lament de novel·la negra, amb assassins en sèrie, però amb problemes de fons molt reals. A “Atomka”, Thilliez fa referència a l’àtom, a les catàstrofes nuclears (amb la de Txernòbil al capdavant) i a la crionització. Calor i fred. Fred i calor. Un cop més, els encarregats de trobar els culpables de les desgràcies alienes són el comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Henebelle, que, des del final de “Gataca”, tornen a ser parella. Són dos personatges molt ben dibuixats psicològicament, amb unes vides interiors duríssimes. Queda clar que estan fets un per l’altre. Cauen bé des que els coneixes i, d’ells, en vols saber més i més coses. Tindran continuïtat?

Aquest cop, les pistes a seguir són moltes. Un periodista mort, una periodista desapareguda, dones que algú llança a llacs gelats (algunes mortes i algunes vives) i nens molt contaminats (propers a les zones de Txernòbil) a qui algú fa servir de conillets d’índies. Amb quina finalitat? Tot això combinat amb l’assassí que acosa Skarko des de fa temps i que, per un motiu que desconeixem al principi del llibre, el vol mort -i també a la Lucie- a qualsevol preu. Està relacionat amb algun cas del passat? Acció sense aturador, homes violents i uns policies que ho sacrifiquen tot, pels volts de Nadal, per lliurar França de monstres sense cor ni decència.

"Al igual que Sharko, Lucie no se había puesto los guantes; quería sentir el gatillo de su Sig Sauer, ese contacto directo con la muerte. El frío la iba invadiendo y le devoraba los dedos. Podrían distinguirse huellas de pasos desde el Mégane hacia casa. Unas huellas anchas, inmensas. Se le hizo un nudo en la garganta. Ante ellos, un gran edificio de piedra antigua y madera, con el tejado que parecía la caperuza de un champiñón. Todas las contraventanas estaban cerradas, pero entre las tablas de madera se filtraba la luz”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una simple calúmnia pot arruïnar-nos la vida

"La caza" (Jatgen) és una pel·lícula imprescindible. Hi ha qui diu que Thomas Vinterberg ("Festen", 1998) ens ho dóna tot massa fàcil i mastegat; però no hi estic d'acord. Un dels encerts del director danès és que aconsegueix posar-nos en la pell del protagonista. Tot sembla molt real i, per tant, també podria passar-nos a nosaltres. Fa por només de pensar-hi!

Jo no explicaré res que pugui perjudicar a les persones que encara no hagin vist le pel·lícula. Però, sobretot, cal anar al cinema sense saber quin és el rumor o la calúmnia que arruïna la vida de l'antiheroi. Cal esbrinar-ho quan toca, no abans. El que sí puc dir és que, moltes vegades, l'opinió d'un tercer, sobre un fet concret, pot marcar una tendència perillosa. Abans de crucifixar algú estaria bé que pogués defensar-se, saber la seva versió dels fets. La Inquisició ja hauria de quedar enrere. Hem de ser valents i tenir una opinió pensada i justificada. Res de seguidisme visceral.

Acabo destacant la gran interpretació de Mads Mikkelsen, que s'està convertint en tot un referent per a mi. A "La caza" -quin gran títol- fa de Lucas, un separat de quaranta anys -amb un fill adolescent- que treballa en una escola bressol. També treballa francament bé Thomas Bo Larsen, que és el millor amic d'en Lucas. Al Mads el vaig veure no fa massa, fent de metge, a "Un asunto real", candidata a l'Oscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Al Thomas el recordo de "Festen", citada anteriorment. Per cert, una curiositat, un i altre actor van coincidir en el repartiment, encara que sembli increïble, de "Torremolinos 73", de Pablo Berger ("Blancanieves").

"EL TRASPIÉ" (FERNANDO SAVATER)

Encara no havia llegit mai res de l'escriptor i professor de Filosofia Fernando Savater (Sant Sebàstia, 1947). He començat per un llibre molt curtet, de només 91 pàgines. Es diu "El traspié. Una tarde con Schopenhauer" i la veritat és que passa francament bé. Com diu a la "Carta de ajuste" -suposo que dir-li pròleg era massa normal- es tracta d'una comèdia filosòfica que li va encarregar Pilar Miró, a qui li dedica el llibre. Ara l'ha reescrit.

Els dos principals personatges de l'obra són el filòsof alemany Arthur Schopenhauer i l'escultura Elisabet Ney. Tots dos parlen de diverses coses mentre ella li està fent un bust que ha de quedar per a la posteritat. Schopenhauer, pessimista per naturalesa, pensa que, com a mínim en vida, no ha aconseguit la fama que mereixia, una fama que espera aconseguir amb el pas del temps. L'Elisabet li cau bé, tot i ser del gènere femení. Ell, misògam com pocs, creu que són els homes els que han de pensar; les dones no cal. Li parla de filosofia, de música i de política. Schopenhauer és partidari del poder i contrari a qualsevol proposta o revolta del poble...

Misògam, diria que feixista i amb un ego que no se l'acaba. Aquesta és la versió del filòsof que ens regala Savater, basant-se en el seu coneixement, segons relata en l'epíleg o, millor dir, la "Despedida y cierre". En la part final del llibre, l'escriptor basc fa entrar en escena un imaginari Rodrigo de Zúñiga, amb qui parla de les corrides de toros -que Schopenhauer odia- i que, fins i tot, se les ingenia per organitzar-li una curiosa i crec que molt falsa sessió d'espiritisme.

"¿Que no hay profesores de filosofía en España? ¡Pues mejor! ¿Que sólo pueden enorgullecerse de sus grandes teólogos y carecen de insignes filósofos estatales? ¡Mejor que mejor! Quiero decir que mejor para mí, claro. Porque no sólo piensan los profesores y los filósosfos no oficiales, faltaría más... ¿Acaso no fue un gran pensador Cervantes y su Don Quijote no es un concepto más auténtico y más fecundo que cualquiera de las paparruchas ininteligibles de Hegel? ¿Es el declamatorio Fichte mejor filósofo que Calderón, cuyo drama La Vida es sueño vale más que bibliotecas enteras de autorzuelos pensionados? Pues bien, mi filosofía es la única que enlaza con el desengaño de Cervantes y Calderón, poniendo en conceptos sus intuiciones literarias. Créame, es muy probable que dentro de cincuenta años se me lea en España más que en ninguna otra parte de Europa, con la autorización de los profesores o sin ella".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Continua la gira de "Tu també pots"!

 

Aquest divendres, dia 19 d'abril, vam presentar "Tu també pots" a la Llibreria La Gralla de Granollers. L'acte va ser conduït per l'amic Eloi Cordomí, meteoròleg de TV3. Tant en Lluís Puig (el fisioinquiet) com jo també vam ser a La Gralla el dissabte a la tarda, amb d'altres autors -com l'Albert Espinosa-, firmant exemplars de cara a Sant Jordi. Per en Lluís i per a mi (el nostre és un llibre escrit a quatre mans) va ser tot un honor. A la presentació de divendres ens van acompanyar més d'un centenar de persones, amb l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, i la presentadora d'Els Matins i bona amiga Ariadna Oltra al capdavant.

Com heu pogut veure en la fotografia que encapçala aquest post, són molts els esportistes entrevistats al llibre que ens han donat el seu suport. És el cas de Kilian Jornet, que ha penjat al seu compte de Twitter una fotografia amb "Tu també pots" a les mans. En Kilian és un dels protagonistes i, a més a més, l'autor del pròleg. Ens està ajudant moltíssim i li estem agraïts. És un crac com a esportista i també com a persona.

BERTA CASTELLS TAMBÉ AMB "TU TAMBÉ POTS"

A la presentació del llibre "Tu també pots" a Tarragona vam comptar amb la presència, entre d'altres, de la llançadora de pes Berta Castells i de l'exatleta Maite Montaña. Estem encantats! El mestre de cerimònies va ser el periodista de TV3 Josep Coch, amb qui m'uneix una gran relació. Som dues de les persones que més matinem cada dia. Ell una mica més.

QUIM NADAL, CICERONE A PALAMÓS

En el "Tour" de presentació de "Tu també pots" també ha passat per Palamós. Al Cafè de La Gavina vam estar acompanyats pel professor d'història Joaquim Nadal, que ens va donar una lliçó magistral. Va estar espectacular! Més d'un centenar de persones van seguir amb atenció el procés de creació del llibre que, precisament, va néixer en aquesta bonica localitat de la Costa Brava.

La setmana que ve, més. Moltes gràcies a tothom pel vostre recolzament. Entre tots, intentarem fer gran "TU TAMBÉ POTS".

@tutambepots

"L'atleta": L'esperit de superació de Bikila

“The Athlete” (L’atleta) és una petita joia. Explica la història d’Abebe Bikila, que va guanyar l’or a la Marató dels Jocs Olímpics de Roma (1960). La imatge de l’atleta etíop, descalç, sobre les llambordes de la Ciutat Eterna, és de les que no s'obliden. Les sabatilles que li havien deixat li feien mal! Bikila es va convertir en el primer africà en penjar-se al coll l'or olímpic. A Tòquio 64 va repetir victòria.

"L'atleta" està codirigida pels etíops Davey Frankel i Rasselas Lawek que, a més a més, interpreta a Bikila. La pel·lícula està gravada en 35 mil·límetres i camina entre el biòpic, el documental i el drama, amb referències a la difícil situació econòmica i política d'Etiòpia. El que més m'ha impactat de la pel·lícula és la seva lluminositat. Tot és molt clar, amb uns colors preciosos. Les imatges de Bikila corrent a l'aire lliure, pels camps i per les muntanyes, són excepcionals. També m'ha fet gràcia que es desplacés amunt i avall amb un Volkswagen "escarbat". Les imatges enregistrades per fer la pel·lícula es barregen amb d'altres d'històriques, sobretot de Bikila a la Marató de Roma i dels seus últims anys de vida...

I és que l'atleta va morir l'any 1973, quan només en tenia 41 anys. Va ser per culpa d'una hemorràgia cerebral, quatre anys després de patir un accident de cotxe, que el va deixar paraplègic. Bikila va ser tot un exemple de superació, com deixa clar la pel·lícula. Després del desencís inicial, va fer tot el possible per fer una vida més o menys "normal". Tenia moltes ganes de seguir competint i, per a aconseguir-ho, va participar en diferents competicions en cadira de rodes, com de tir en arc o de curses en trineu. Ell era un esperit lliure i no volia quedar-se tancat enmig de quatre parets.

EL 20 D'ABRIL ES PROJECTA A BARCELONA

Si encara no heu vist la pel·lícula, l’Associació de Famílies de Nens i Nenes d’Etiòpia (AFNE) la projecta el dissabte 20 d'abril, a les set de la tarda, en versió original subtitulada en català i amb finalitats benèfiques. Serà a l’Auditori Axa de l’Illa Diegonal de Barcelona. El preu de l'entrada és de cinc euros. Els beneficis recaptats es destinaran al projecte Materno-Infantil de la localitat de Muketuri (Etiòpia), gràcies al qual 275 nens i nenes reben educació infantil primària (dels 4 als 6 anys) i dos àpats diaris (esmorzar i dinar). A més a més, 120 dones reben formació en horticultura i nutrició.

"CUANDO SER LA MEJOR NO ES SUFICIENTE"

Podríem dir que l’Anna Tarrés (Barcelona, 1967) està a la cresta de l’onada; en el seu punt més alt. Així no deixem de parlar d’aigua, el seu habitat natural. Fa de jurat a “Splash”, col·labora a “Els Matins” de TV3 i acaba d’escriure “Cuando ser la mejor no es suficiente”, publicat per l'editorial Planeta. És difícil que un títol pugui dir més d’una persona, en aquest cas de l’Anna, convençuda de les seves possibilitats.

Va ser la primera seleccionadora espanyola sincronitzada (fins llavors aquest esport era molt desconegut) i, sota les seves ordres -i mai millor dit- l’equip ha guanyat 55 medalles. Al llarg de les 223 pàgines del llibre, explica com va aconseguir crear un equip guanyador. Assegura que els seus mètodes donen resultats diferents, nous i únics. La sincronitzada no és una ciència però, segons ella, sí que té fórmula matemàtica: Treball + CAR + becas ADO. Després d’assegurar que “educar es difícil; gestionar personas, también, y egos, aún más”, explica que sempre ha tingut debilitat per l’Andrea Fuentes, la nedadora més treballadora de totes. A la Gemma Mengual, segons Tarrés, només li ha faltat “determinación de querer un poco más o la ambicion del oro”.

Tarrés també es defensa de les acusacions que tot un seguit de nedadores li van fer en una carta oberta als mitjans de comunicació, després que Fernando Carpena, president de la Federació Espanyola de la Natació, va decidir, sorprenentment, no renovar-la. Ella encara no ho entén. A les nedadores, explica, els ha fet de mare, d’amiga, de consellera, de psicòloga i de confident. En definitiva, que sempre ha cuidat les seves esportistes com millor ha sabut. Està convençuda que Carpena volia difuminar el seu protagonisme, que considerava excessiu. Al seu superior l'acusa de mala gestió, a les federacions madrilenya i espanyola, i de fer-li la vida impossible. També deixa caure que l’esport és massa masclista i que, en el cas de la sincronitzada, molesta que hi hagi tantes catalanes.

“Para poder hacer realidad el sueño de ganar, lo primero que hay que tener es un equipo de personas que luchen por los mismos objetivos, que paguen todo el precio que vale conseguir esos objetivos y que tanto a las verdes como a las maduras todo el munto tenga certeza de que cada una de nosotras ha dado su máximo. El estado de salud del equipo se mide, sobre todo, por la capacidad de rehacerse en momentos de máxima dificultad, de máximo descanso, cuando surgen las adversidades, o simplemente cuando se ha acabado el entrenameniento y alguien ha salido tocado”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida és un joc de miralls molt complicat

"Tesis sobre un homicidio" és un joc de miralls constant. Diu la saviesa popular, que les coses són del color del vidre amb què es mira; i hi estic d'acord. Però és que, a més a més, Hernan Goldfrid omple la pel·lícula de miralls, on sovint s'hi veuen reflectits els protagonistes. Miralls i vidres, que ens parlen de dobles visions i, de vegades, de transparència.

El duel interpretatiu entre Ricardo Darín i Alberto Ammann ("Celda 211", 2009) és espectacular. Podríem parlar d'un combat de boxa sense victòria per KO, aprofitant l'esport que practica un dels protagonistes; concretament Roberto Bermúdez (Darín). És advocat, però no exerceix com a tal. Fa classes de Dret Penal a la Facultat. Ammann dóna vida a Gonzalo Ruiz Cordera, potser l'alumne més brillant de la classe. En Gonzalo és el fill d'un amic i antic rival d'en Roberto. Entec que quan el noi era petit -ara fa anys que no tenien relació- fins i tot s'hi emmirallava!

El millor d'aquesta interessant pel·lícula de Goldfrid és el final, al més pur estil de Michael Haneke. L'argument és aquest. Davant de la Facultat de Dret, una noia ha estat brutalment assassinada. Quan es troba el cos, en Roberto, que està donant classe, s'acosta a la finestra, com els seus alumnes. Se n'assabenten que passa alguna cosa per l'enrenou que hi ha al carrer. En Gonzalo també és a classe. Malgrat això, un temps després, en Roberto assegurarà que l'ha matada l'alumne. No en té cap dubte. És més; creu que el noi l'està desafiant, fent-lo protagonista d'un joc macabre. Molt recomanable.

"GATACA" (FRANCK THILIEZ)

L'Alba Fité, de Destino, em va dir que si m'agradava la novel·la negra havia de llegir el francès Franck Thilliez (Annecy, 1973) i vaig fer-li cas. Ahir vaig començar "Atomka", després d'acabar "Gataca". Fa tres setmanes ja vaig parlar d'"El síndrome E", el primer llibre d'aquest autor que vaig devorar. És addictiu. A "Gataca", els protagonistes són els mateixos: la tinent Lucie Henebelle i el comissari Franck Sharko, amb unes vides familiars marcades per la desgràcia.

Es pot llegir "Gataca" sense haver atacat "El síndrome E", però és millor fer-ho, perquè estan relacionats. De fet, "Gataca" comença explicant com es resol el segrest amb què acaba el llibre anterior. Si parlem de novel·la negra hem de fer-ho també de violència, però Thilliez sempre va una mica més enllà. El seu objectiu no passa per explicar un o molts assassinats en concret. El que intenta, com a mínim així ho veig jo, és anar al moll de l'os d'aquesta xacra social. Intentar explicar què la provoca i perquè. A "El síndrome E" es preguntava si hi havia un gen de la violència. A "Gataca" -654 pàgines que es llegeixen en un obrir i tancar d'ulls- va encara més lluny i parla de la genètica i de la teoria de l'Evolució, intentant arribar a les mateixes arrels del mal.

Els casos en què treballen la Lucie i en Franck són el d'un pare infanticida apunyalat en el seu cotxe però, sobretot, el d'una estudiant de biologia a qui troben dins de la gàbia d'un ximpanzé, aparentment assassinada pel primat. El de l'estudiant és el primer de tot un seguit de crims en cadena. Una de les baules és Grégory Carnot, a qui recordaran els lectors de "El síndrome E". No explicaré perquè però és la persona que més odia en el món la Lucie Hanebelle. I té molts motius per fer-ho. Un llibre apassionant i totalment recomanable.

"Si existen los zurdos es porque pelean mejor. En combate se benefician de una ventaja estratégica: el efecto sorpresa. En un enfrentamiento, el zurdo lleva ventaja porque tiene costumbre de enfrentarse a un diestro, mientras que el diestro se siente desorientado por alguien que prefiere utilizar la mano o el pie izquierdo. No ve venir los golpes. Es por el hecho de ser menos numerosos, menos conocidos, por los que llevan ventaja". Coses de la lateralitat, molt ben tractada al llarg del llibre.

Per cert, Franck Thilliez: Jo sóc esquerrà! Espero no ser més violent que els dretans. Com a mínim, no sóc intolerant a la lactosa.

SEGONA EDICIÓ DE "TU TAMBÉ POTS"

Avui dilluns, ha entrat a impremta la segona edició del llibre "Tu també pots", que he escrit conjuntament amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Estem molts contents i agraïts. Entre tots el farem gran! Aquesta setmana tenim tres presentacions. DIMECRES, dia 10, serem a la LLIBRERIA EMPÚRIES de GIRONA, a les set de la tarda. L'acte el conduïrà l'escriptor i company d'Els Matins Martí Gironell.

DIVENDRES, dia 13, "Tu també pots" farà parada a BERGA, a les vuit del vespre, a la BIBLIOTECA MUNICIPAL, amb la presència del maratonià muntanyenc Quico Soler.

I DISSABTE, dia 14, acabarem la setmana a PALAMÓS, a la LLIBRERIA LA GAVINA. Ens farà la presentació el professor d'història i excalcalde de Girona JOAQUIM NADAL.

Lògicament, hi esteu convidats.

Bona setmana a totes i a tots. I sí, @tutambepots.

@Jordi_Sanuy

Quan començar de zero és l'única opció

"Los últimos días", d'Àlex i David Pastor, enganxa. Feia temps que no veia tanta gent en un cinema. Enfrontar-se a una Barcelona apocalíptica - l'any 2013; és a dir, a l'actualitat- té el seu morbo. A més a més, l'ambientació és molt bona. Tot és reconeixible, però desert, destrossat, sense vida... Els exteriors buits; i els interiors plens de gent i de pobresa.

Què ha passat a Barcelona? Doncs el mateix que a la resta del planeta. Suposo que fruit de l'estrès d'una societat malalta, un atac de pànic inexplicable fa que la població no s'atreveixi a sortir al carrer. Primer afecta només uns milers de persones, però acaba damnificant tothom. En Marc (Quim Gutiérrez) queda atrapat a la feina. Tres mesos després, cansat de no fer res, intentarà anar a buscar a la Julia, la seva xicota (Marta Etura). Ho ha de fer sense sortir a l'exterior, està clar. En Quim està francament bé, com sempre. Ella té un paper curtet, però el seu somriure, com és habitual, omple la pantalla.

El company de viatge d'en Marc és l'Enrique, interpretat per José Coronado. Ell també busca algú. És per això que faran part del camí junts, pels túnels del metro. Són molts els perills que els esperen, perquè la gent s'ha tornat boja, sense res per menjar, ni agua ni per veure ni rentar-se. Viuen en la foscor, matant-se els uns als altres, si és necessari. El missatge de "Los últimos días" sembla força clar. Un món millor és possible. Això sí, per renéixer com a societat de vegades potser és necessari començar de zero, liderats per una generació "no contaminada". Interessant.

"LIMÓNOV" (EMMANUEL CARRÈRE)

És un llibre dens, però apassionant. Es tracta de "Limónov", d'Emmanuel Carrère (París, 1957). Dens perquè fa referència a un munt d'escriptors i polítics russos i, malauradament, no els coneixia a tots. Per tant, m'he vist obligat a buscar informació d'ells. A través dels moviments d'Eduard Limónov (Dzerzhinsk, 1943), Carrère retrata la Rússia dels últims 50 anys. Podríem parlar de novel·la biogràfica, amb un personatge irrepetible.

Ni el mateix Carrère, que coneix personalment Limónov i s'ha entrevistat un munt de cops amb ell, és capaç d'estimar o odiar amb determinació aquest escriptor i polític rus, fundador i líder del Partit Nacional Boltxevic. El llibre comença l'any 1943, amb el naixement de Limónov i, seguint-lo a ell, passa per Moscou, Nova York, París, Jàrkov, Vukovar, Sarajevo, República Sèrbia de Krajina, Altai, Lefortovo, Saràtov i Èngels. Allà on hi havia un conflicte bèlic, allà estava Limónov, amb predisposició total per complicar-se la vida. Ell es defineix com a nacionalista moderat o socialista de línia dura i, a més a més, activista pels drets constitucionals.

Després de llegir el llibre, només tinc una cosa clara: Limónov és un lluitador nat; amb fortes idees feixistes. Dóna la sensació que ha tingut mala sort amb les dones -que sempre l'han abandonat- i, possiblement, s'ha envoltat de les persones que menys li convenien. Ha gaudit vivint de la marginalitat, bebent i drogant-se fins a límits inimaginables. La seva escriptura sermpre ha estat bruta i provocadora, fins al punt que un dels seus llibres es va titular "El poeta ruso prefiere los negrazos". I és que, en una fase de la seva vida, va practicar sexe homosexual amb negres, sempre com a passiu. Busca-raons, vagabund, majordom d'un milionari, proserbi... Ha fet tots els papers de l'auca. Fins i tot va ser engarjolat per temptativa de cop d'estat.

"El plan de nuestro Eduard, ese Barry Lindon soviético, no era solamente acostarse con Ana, sino instalarse directamente en su casa, en el sanctasanctórum de la bohemia, y pasar así del papel de pequeño proleta que se incrusta al de amante titular y señor del dominio. Como el piso que comparten tiene dos habitaciones, un lujo inmenso, la madre de Anna, Celia Yákovlevna, al principio finge que no se da cuenta de que él se queda a dormir, pero no tarda en adoptarle, porque él tiene buena mano con las ancianas y también porque ella le está agradecida por haber puesto fin al desfile de amantes que eran la comidilla del inmueble".

"Limónov", que comença amb l'assassinat dAnna Politkóvskaia, té un munt de referències cinematogràfiques, inclosa una de les meves pel·lícules preferides, "La invasión de los ladrones de cuerpos" (1956). En l'actualitat, Limónov és un dels dirigents del bloc polític The Other Russia, al costat de l'excampió mundial d'escacs Gary Kaspárov, opositors de Vladímir Putin. Un llibre imprescindible, sens dubte.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El teatre de la vida i de l'amor total

"Anna Karenina" és una pel·lícula amb alguna cosa diferent. I això és molt més del que ofereixen la majoria d'estrenes de les últimes setmanes. Joe Wright ("Orgullo y perjuicio", 2005) és preocupa més de la forma que del fons; tant que l'argument de la novel·la de Tólstoi acaba en un discret segon pla. La mateixa ambientació es converteix en un personatge més, potser en el principal.

Per explicar-nos aquesta doble història d'amor total, Wright col·loca a tots els seus protagonistes en un escenari, com si estiguessin interpretant una obra de teatre. L'escenari, la tramoia i un tren, com a símbol del pas del temps i del moviment, ho acaparen pràcticament tot. Molt color blanc, colors pastel, un vestuari preciós -se'n va emportar l'Oscar- i un control quasi obsessiu dels petits detalls. Treballa cada mirada, cada gest, cada moviment; i ho fa tot amb un embolcall musical molt interessant. La pel·lícula dura dues hores i quart, però no t'avorreixes en cap moment. La veritat és que passa francament bé.

El problema és que el contingut no està a l'alçada del continent. No queda clar -perquè no ho explica- que el matrimoni entre Karenin i la seva dona, molt més jove que ell, va ser per interessos. És per això, que un dia ella s'enamora bojament del Comte Vronski, sense importar-li les conseqüències. D'aquest triangle amorós, si és que arriba a ser-ho, em quedo amb Keira Knightley. Està realment fantàstica. Per contra, no em convencen ni Jude Law com a marit (sembla que vagi disfressat; i és massa jove pel paper) ni Aaron Taylor-Jhonson com a amant. L'altra gran història d'amor és la que protagonitzen la Kitty -m'encanta Alicia Vikander, a qui vaig veure fa poc a "Un asunto real"- i Levin, propietari d'una granja rural. A ell l'interpreta Domhnall Gleeson. Tots dos ho fan força bé.

"Anna Karenina" reflexiona sobre l'amor -dins i fora del matrimoni- i sobre la gelosia, amb l'adulteri al capdavant. En el segle XIX, a l'alta societat russa, no hi havia res pitjor que una dona enganyés al seu marit. Possiblement, ni tan sols l'assassinat. Si recomano la pel·lícula? Doncs sí. Després de llegir crítiques brutals, vaig anar al cinema amb poques expectatives i, potser per això, em va soprendre molt positivament. No és una obra mestra, ni molts menys, però em sembla molt interessant.

CAFÈ ZOO (ANA MOYA)

Dues-centes divuit pàgines intenses i plenes de vida. Parlo de "Cafè Zoo", el llibre amb amb el qual l'Ana Moya (Barcelona, 1975) ha guanyat el 21è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 25è Premi Països Catalans Solstici d'Estiu. Està publicat per Viena. El definiria com una novel·la en moviment, visual, perfecta per fer-ne una pel·lícula. El Cafè Zoo existeix. Està a Windhoek, a Namíbia.

La protagonista principal d'aquesta bonica història és la Laura, una dona valenta. Valenta, aventurera i diria que un pèl -o molt- arriscada. Un dia ho deixa tot per anar fins a l'Àfrica Austral, on té la il·lusió de recuperar l'Otto, un amic de la infància. Després de vint anys sense cap tipus de contacte amb l'Otto, la Laura troba una fotografia que ell li va regalar del Cafè Zoo i decideix anar-lo a buscar. L'escriu a l'última adreça que tenia per dir-li que es dirigeix cap a allà. Entre d'altres coses, "Cafè Zoo" ens parla de les segones oportunitats, de la possibilitat de tornar a comenzar de zero i del valor inqüestionable de l'amistat que, de vegades, ni el temps ni la distància pot destruir... o sí?

Però hi ha més coses, igual o més importants; com la relació entre negres i blancs, pobres i rics, la creença en els esperits i les llegendes que passen de pares a fills. Llegendes protagonitzades per animals, majoritàriament. Com la del xacal que no vol compartir la mantega amb la hiena i que, amb intel·ligència i molta barra, encara acaba culpant-la a ella de tots els seus mals. Històries que, evidentment, es poden i s'han d'interpretar amb els humans de protagonistes. Tot al voltant d'aquest magnífic Cafè Zoo -molt maques les fotografies- que fa de vincle d'unió entre tot i tothom. Que si la Laura Troba a l'Otto? Jo això no us ho puc dir.

"Amb el temps que fa que corres per Namíbia, si és que surts del Cafè Zoo en algun moment, noia, ja sabràs que dins de la nostra tradició, la dels owambo, quan una dona queda vídua, la família del marit pot venir a recollir les propietats del difunt i quedar-se-les. I normalment aquestes propietats són tots els objectes de la casa, incloent-hi la casa mateix. La dona només poseeix la seva roba i algun regal que el seu marit li hagi fet en vida. Res més".

*Aquest costum ja em va impressionar molt quan vaig llegir "Una carta molt llarga", de Mariama Bâ.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ja som el TOP 1 del rànquing de vendes!

Moltes gràcies a totes i a tots. En la seva primera setmana, "Tu també pots" (Prepara't amb els millors) és el TOP 1 del rànquing de vendes (No Ficció) a Catalunya. Les dades són del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, que és l'estudi de mesura i anàlisi de les audiències i consums culturals del mercat de parla catalana. El fisioterapeuta Lluís Puig i jo estem molt contents. No podem demanar més.

Si voleu veure el TOP 10 podeu clicar AQUÍ. El rànquing està a la part inferior esquerra d'aquest lloc web.

"Tu també pots"

@tutambepots

Viatjar sense diners com a filosofia de vida

Després de veure "Món petit" vaig pensar que el seu protagonista, Albert Casals, té moltes coses en comú amb l'ultrafondista Kilian Jornet. Diria que els dos han assumit la mort des de ben petits i, tot i que són conscients dels riscos que corren, fan allò que els dóna la felicitat en cada moment. No s'estan mai quiets, tot i que l'Albert va en cadira de rodes. Té 22 anys i energia per donar i per vendre.

El documental "Món petit" està dirigit per Marcel Barrena i ens explica el viatge que fa l'Albert, des de casa seva fins a Nova Zelanda, que és el punt més allunyat del planeta. Si fes un forat al globus terraqui, diu que hi cauria directament. L'acompanya -o com a mínim ho intenta- la seva xicota, l'Anna Socías. Només tenen vint euros a la butxaca. Es mouen fent autostop, colant-se en trens i vaixells o, molts cops, convidats per persones que decideixen ajudar-los desinteressadament. Moltes vegades aquestes ànimes caritatives, que sóvint són les més humils, també els ofereixen menjar i un lloc per dormir.

El personatge de l'Albert genera contradiccions. M'encanta la seva alegria -que es contagia- i la seva decisió per minimitzar els problemes i anar sempre cap endavant. Va patir una leucemia quan només era un nen i ja fa temps que va decidir viure al dia, sense pensar massa en el futur. És un exemple a seguir. En alguns moments, això sí, diria que és un pèl egoista i, a més a més, s'aprofita del fet d'anar en cadira de rodes. Ell mateix ho reconeix davant de las càmeres. "Món petit" acaba sent una road movie amb un missatge més o menys clar: voler és poder. Al llarg del documental, en Marcel entrevista al pare, a la madrastra i a l'àvia de l'Albert i als pares i a unes amigues de l'Anna. Molt interessant.

"EL SÍNDROME E" (FRANCK THILLIEZ)

Qui digui que la novel·la negra és exclusiva dels escriptors nòrdics és que mai ha llegit res del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). He devorat "El síndrome E", tinc "Gataca" a mitges i "Atemka" a la tauleta de nit. Amb això ho dic tot. Publica a l'editorial Destino i són obres llargues i amb moltíssima informació. "El Síndrome E", per exemple, té 568 pàgines. És un llibre imprescindible per als cinèfils, perquè tot comença amb el visionat d'una antiga pel·lícula.

Els protagonistes principals són el comissari parisenc Frank Sharko -amb una vida molt dura al darrere- i la policia de Lille Lucie Henebelle, separada i amb dues filles petites. Quan comença la novel·la ni tan sols es coneixen, però acaben treballant junts. Ella  investiga perquè un examant seu s'ha quedat cec mentre veia la pel·lícula mencionada anteriorment. De fet, quasi tothom que té contacte amb aquest curtmetratge, directament o indirecta, acaba tenint problemes. Paral·lelament, a en Sharko li assignen un cas amb cinc cadàvers amb el crani serrat, les mans tallades i sense rastre d'ulls, dents ni cervell.

Potser el millor del llibre és que els dos personatge principals estan molt ben dibuixats. Són persones que pateixen, amb importants problemes psicològics -sobretot ell-, però que un dia van entrar a la policia i ja no n'han pogut sortir, tot i algunes escapades temporals. Les seves famílies ho pateixen en carn pròpia. Potser un i l'altre s'acabaran ajudant, després que els seus casos se solapin. I no explicaré més coses. Només que l'anomenat Síndrome E ens porta al centre de la ment humana i al desig de controlar-la. Els personatges passen per El Cairo i per Canadà, on tenen molta importància els orfenats dels anys cinquanta, on els nens normals -pels interessos de l'Estat, acabaven parant bojos.

"A falta de cabellos, el análisis toxicológico del vello púbico fue muy clarificador. Tres de los cinco individuos -y el asiático era uno de ellos- habían sido consumidores de cocaína y de Subutex, un sustitutivo de la heroina. El examen segmentario del pelo, por corte de fragmentos, había mostrado que en los tres casos de absorción de productos estupefacientes primero había disminuido de manera considerable para finalmente desaparecer en las últimas semanas antes de su muerte".

MÉS DE 250 PERSONES A LA PRESENTACIÓ DE "TU TAMBÉ POTS"

Divendres vam presentar "Tu també pots" a la Casa del Llibre de Barcelona. Ens van acompanyar més de 250 persones. Entre elles, tres dels esportistes entrevistats al llibre: els atletes Carles Castillejo, María Vasco i Elena Congost. També va assistir a l'acte l'exjugador de bàsquet Ferran Martínez, el cap de Psicologia del CAR de Sant Cugat Pep Marí, la fisioterapeuta Isa Arbonés, el fisioterapeuta del Barça Juanjo Brau i el preparador físic de l'Espanyol Jaume Bartrés. No em vull oblidar de la Laura Borràs, presidenta de l'Institut de les Lletres Catalanes, de la presentadora del programa "Els Matins" Helena García Melero i dels periodistes d'Esports de TV3 Xavier Bonastre i Montse Lorenz. Segur que em deixo molta gent. Demano perdó d'avançada.

A la foto, i d'esquerra a dreta, l'editor del llibre, Enric Viladot; el doctor en Màrqueting i professor d'ESADE, Carles Torrecilla (que va tancar l'acte); un servidor; el fisioterapeuta, Lluís Puig (amb qui he escrit "Tu també pots") i el meu germà periodístic, David Bernabeu, que en va fer la presentació. Ell és periodista esportiu i, a l'actualitat, treballa a Cuatro. Moltes gràcies als que vau venir i als que ens vau donar el vostre suport des de casa. El dia 10 d'abril presentem el llibre a Girona (amb l'escriptor Martí Gironell), el 13 a Palamós (amb l'historiador Joaquim Nadal), el 16 a Tarragona (amb el periodista esportiu de TV3 Josep Coch), el 19 a Granollers (amb el meteoròleg Eloi Cordomí) i el 20 serem a El Corte Inglés de Sabadell.

Encara no tenim data definitiva per Berga, Terrassa, Mollet, Sant Feliu de Codines i Valderrobres, al Matarranya, on també presentarem el llibre.

Dijous vam fer una roda de premsa presentant "Tu també pots" al CAR de Sant Cugat, aprofitant el seu vint-i-cinquè aniversari. Ens van acompanyar la nedadora Sarai Gascón, la pilot Laia Sanz, el Secretari General de l'Esport Iván Tibau, l'exseleccionadora de sincronitzada Anna Tarrés, la marxadora María Vasco, la fisioterapeuta Isa Arbonés, els atletes Carles Castillejo i Elena Congost, el taekwondista Joel González, el golfista Gerard Pera i el també fisioterapeuta Fidel Sust. Gràcies a tots.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy
@tutambepots

"Tu també pots" ja és a les llibreries

Com va dir Paco Umbral  un dia, avui "yo he venido a hablar de mi libro". Del llibre del fisioterapeuta Lluís Puig (Girona, 1970) i meu. Es titula "Tu també pots" (Prepara't amb els millors) i està publicat per Viena Edicions. Surt a la venda aquest dilluns. El pròleg és de Kilian Jornet i l'epíleg de l'exseleccionadora de natació sincronitzada Anna Tarrés. Té 176 pàgines i desitgem que us agradi.

"Tu també pots" descobreix la fórmula de l'èxit dels millors esportistes catalans del moment. En entrevistes personals, tots ells ens han explicat com s'ho han fet per arribat a l'excel·lència. Quines són les claus del seu bon rendiment? Fins a quin punt influeixen l'alimentació i el descans? Què fan per prevenir lesions? Com potencien les seves capacitats innates? Com treballen per superar els propis límits? Els protagonistes són Carles Puyol, María Vasco, Kilian Jornet, Laia Sanz, Joaquim "Purito" Rodríguez, Andrea Fuentes, Marc Márquez, Sarai Gascón, Gerard Pera, Olga García, Joan Verdú, Elena Congost, Joan Cañellas, Santi Freixa, Marcel Granollers, Joel González i Joan Carles Navarro.

A més a més de les entrevistes, el llibre també té nou capítols teòrics, que inclouen els consells dels millors especialistes del CAR de Sant Cugat i de molts altres experts. "Tu també pots" està dedicat a Andreu Vivó, "exemple d'autenticitat i honestedat". L'Andreu, olímpic a Sydney, va morir inesperadament el 31 de desembre de l'any passat. Uns dies abans, també ens va donar la seva opinió sobre l'esport d'elit. Lògicament, i després de parlar amb la seva família, la mantenim.

DAVID BERNABEU I CARLES TORECILLA PRESENTEN EL LLIBRE

La presentació central de "Tu també pots" serà aquest divendres, 15 de març, a la Casa del Llibre, a la Rambla Catalunya de Barcelona, número 37. Començarà a les set de la tarda i comptarem amb la presència d'un bon nombre dels esportistes i tècnics entrevistats en el llibre. Obrirà l'acte el periodista esportiu de Cuatro, i bon amic meu, David Bernabeu. Segur que el teniu molt present, per les seves intervencions amb "Los Manolos". Hem treballat junts a COMRàdio, a Ona Catalana i a TV3. Som germans periodístics, com ens agrada dir a tots dos.

David Bernabeu d'un costat; i Carles Torecilla, de l'altre. En Carles és Doctor en Màrqueting i Professor d'ESADE. Col·labora cada setmana a Els Matins de TV3 i esporàdicament a El Hormiguero. També ha estat un dels habituals de RAC 1. Ens explicarà com els valors dels esportistes (constància, treball en equip, esperit de superació...) poden aplicar-se també a les empreses. Segur que ho farà d'una manera molt didàctica i amb un punt d'humor.

"Tu també pots"

@tutambepots

Hi esteu tots convidats!

"LOS AMANTES PASAJEROS" (PEDRO ALMODÓVAR)

Havia sentit que "Los amantes pasajeros" era una mala pel·lícula; i no m'ho volia creure. Sóc un gran fan de Pedro Almodóvar i, fins avui, sempre he pensat que els seus títols estan per sobre de la mitjana. Fins avui. El seu reton a la comèdia, vint-i-cinc anys després de "Mujeres al borde de un ataque de nervios" és decebedor. Només dura una hora i mitja, però es fa llarguíssima.

L'únic que té certa gràcia és el ball cent per cent gai que fan Javier Cámara, Carlos Areces i Raúl Arevalo, a ritme del so de "I'm so Excited", de les Pointer Sisters. I és que en aquesta pel·lícula tot és absolutament gai. En excés pel meu gust. Són gais els tres hostes de la tripulació, els pilots... Les dues paraules més fetes servir segur que són "polla" i "mamada" i, lògicament, i mai millor dir, n'acabes fart. A més a més, la història és més aviat senzilla, això sí, amb el surrealisme habitual del director manxec. Un avió que va de Madrid a Mèxic té un problema en el tren d'aterratge i vola en cèrcol pels voltats de Toledo mentre esperen que els assignin una pista per fer una pista d'emergència.

El millor són els cameos d'Antonio Banderas i Penélope Cruz i el paper de Lola Dueñas. Tot i que ja té una edat, el seu personatge encara no ha perdut la virginitat. Aviam si en aquest vol tan estrany aconsegueix tenir la seva primera experiència sexual. "Los amantes pasajeros" prometia, però és una pel·lícula totalment prescindible. Una llàstima.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

L'home de sucre no es va dissoldre mai

Darrere d’una bona pel·lícula sempre hi hauria d’haver una bona història. I en el cas de “Searching for Sugar Man” aquesta és excepcional. En menys d’una hora i mitja, el suec Malik Bendjelloul ens explica com es pot passar de l’anonimat a la fama i, un altre cop, a l’anonimat. El seu protagonista és el músic nord-americà Sixto Rodríguez, de pares mexicans. Viu a Detroit.

Per a mi, Rodríguez s'ha convertit en un ídol. Per la seva música però també per la seva senzillesa. El 10 de juliol complirà 71 anys. Aquest és, sens dubte, una de les grans pel·lícules del 2012, potser la més destacada. La setmana passada va rebre l’Oscar al millor documental. En Sixto mai va triomfar als Estats Units. Hi va publicar dos àlbums, “Cold fact” (1970) -l'acabo de comprar- i "Coming from reality" (1971). Diuen que tot just va vendre un centenar de còpies, tirant llarg. No s'entén.

Durant molts anys es va creure que aquest músic s'havia suicidat en un escenari. Corrien dues versions. Que s'havia disparat un tret al cap i que s'havia cremat a l'estil bonze davant del seu escàs públic. És per això que dos sud-africans van començar a investigar quin va ser el final de Rodríguez i perquè no va triomfar mai... a Nord-amèrica. I és que, sense saber-ho, era un ídol de masses a Sud-àfrica. Per això aquestes dues persones decideixen saber-ne més coses. A Sud-àfrica va vendre centenars de milers de còpies. Ell ni se n' havia assabentat. Mai havia rebut cap benefici per les vendes.

MÉS FAMÓS QUE BOB DYLAN

Aliè al seu èxit, Rodríguez seguia treballant a la construc-ció. Fins que aquests inquiets sud-africans el van trobar, retornant-li una part de l'èxit que sempre havia merescut. El concert que fa el 3 de juny de 1998 a Ciutat del Cap és brutal. A priori, ningú es podia creure que poguessin sentir al vertader i inimitable Rodríguez. Era com si Elvis Presley tornés de la mort. A Sud-àfrica, en Sixto era més famós que els Rolling, els Beatles o el mateix Bob Dylan.

És impossible veure "Searching for a Sugar Man" -Sugar Man és una de les seves cançons més conegudes- i no emocionar-se. Encara que, abans de veure el documental, no sabés absolutament res d'ell. L'alegria amb què el rep tothom, les mirades, els plors, els petons i les abraçades que es veuen en el seu concert de debut, van fer que se m'humitegessin els ulls. Poesia en estat pur. Quan sonen els primers acords d'"I Wonder" l'esclat de joia és espectacular. Sí, realment, era Sixto Rodríguez, amb qui van créixer un munt de generacions. Les seves cançons de protesta van servir, entre d'altres coses, per plantar cara a l'Apartheid al país.

Estem davant d'un documental intimista, amb un munt d'entrevistes, amb Sixto Rodríguez i les seves tres filles incloses. Moltes fotografies de l'època, imatges en càmares domèstiques i les sensacionals cançons del músic, que donen a la pel·lícula un embolcall quasi perfecte. Totalment recomanable, encara que no sabeu res del músic, com era el meu cas.

"UN ASUNTO REAL"

A l'espera de l'estrena d'"Ana Karenina" (el divendres 15 de març), "Un asunto real" m'ha semblat una molt bona pel·lícula. Aquest drama històric danès va ser una de les cinc finalistes als Oscars en la categoria de parla no anglesa. El millor de tot és la sensacional actuació de la guapíssima Alicia Vikander que, per cert, també té un paper a la citada "Ana Karenina".

L'Alicia és sueca, té 24 anys i una veu trencada que enamora. En aquesta pel·lícula dóna vida a la londinenca Carolina Matilde, que es converteix en reina de Dinamarca després de casar-se amb Christian VII. Mai acaben de congeniar perquè el rei és molt especial, ratllant l'ezquizofrènia, pel que sembla. Era capaç de coses tan estranyes com fer al seu gos membre honorari del Consell d'Estat. L'únic que és capaç de portar-lo pel bon camí -i alhora aprofitar-se'n- és el seu metge personal, alemany Johann Friedrich Struensee, partidari de la il·lustració. Mads Mikkelsen està espectacular.

I no explicaré massa més. Només vull dir que "Un asunto real" ens regala un triangle amorós brutal. Amistat, lluita pel poder, sexe, traïció i moltes coses més. Més de dues hores i quart de cinema sobri i molt atractiu sobre la Dinamarca de finals del segle XVIII. I una actriu, com he dit abans, que haurem de seguir de ben a prop. Si manté el nivell d'aquesta pel·lícula, té un futur impressionant per davant. Apunto en nom de Vikander.

"DIETARI DE PORTO" (JAUME BENAVENTE)

Aquest és el tercer títol que llegeixo de Jaume Benavente (Barcelona, 1958), després de "Lluny d'aquí" i d'"El quadern de Nicolaas Kleen". "Dietari de Porto" és un llibre diferent, un "dos en un", per dir-ho d'alguna manera. Després explico perquè. Està publicat per Perifèric Edicions i té 238 pàgines. El fet que conegui Porto -una ciutat que m'encanta- m'ha servit per gaudir de la lectura encara una mica més.

Per què aquest parlo d'un "dos en un"? Doncs perquè la primera part és clarament un llibre de viatges. Benavente, un enamorat de Portugal en general i de Porto en particular, fa un recorregut per la ciutat, fixant-se en pràcticament tot, amb el fantàstic pont de Lluís I al capdavant. No li passen per alt ni el captaires ni la droga que corren pels seus carrers. Voluntàriament o involuntària, Benavente se'ns presenta com una persona un pèl tímida. Li hauria agradat parlar amb algunes de les persones amb què es va anar trobant en el seu recorregut, potser fer-los més preguntes, però potser en el moment no ho va creure oportú.

La segona part, titulada "Ficcions", serveix a Benavente per col·locar personatges reals -descoberts en les seves passejades- en històries creades per ell. Aprofita els escenaris i algunes d'aquestes persones per explicar-nos històries plenes de vida, algunes relacionades -encara de lluny- amb personatges d'"El quadern de Nicolaas Kleen", citat anteriorment. Avantpassats, per exemple, de la inspectora Marja Batelaar. També ens parla del declivi d'una empresa que fabrica objectes de vidre, de la relació entre un home que està connectat a una ampolla d'oxigen i el seu fill taxista; i de l'intent de supervivència d'una noia a qui la sort li ha donat l'esquena. Molt recomanable.

"I en aquesta obscuritat, tanmateix, hi havia la possibilitat d'una tènue llum, com la que buscava la dona oriental que escrivia en un cafè d'Amarante o la gitana de la Torre de Moncorvo. Si no, quin sentit tindria continuar vivint en la ficció?, em preguntava a la meva taula de la confiteria, mentre la pluja lleugera m'imitava a sortir, a passejar amb ella pels carrers d'una ciutat que ja per sempre trobaria bella i exèntrica".

La meva visió de Porto

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

@tutambepots