dimarts, de gener 22, 2019

La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)


La vida és un gran pentagrama en què no sempre és fàcil escriure els signes musicals. Col·locar les notes al lloc adequat requereix constància i esforç. Ho intenta l’Anne, una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. El problema és que quan menys s’ho esperava, li fallen dues de les cinc línies horitzontals que formaven la seva pauta vital i ha de replantejar-s’ho tot... Canvis a la vista.

Fa la sensació que l’Anne és una noia feliç, tot i ser imperfecta, caòtica, impacient, exagerada, promíscua i molt impuntual. Odio que la gent arribi tard a les cites, però diria que a ella l’esperaria amb un somriure als llavis. Com a mínim, el primer cop. Genera bon rotllo des que entra en escena. És la protagonista indiscutible de “La noia del violoncel”, la primera novel·la del pianista i compositor sabadellenc Jordi Campoy Boada. El llibre és tota una partitura del comportament humà, amb un munt de referències de música clàssica i de termes musicals. Està publicat per Columna i té 359 pàgines. Es llegeix amb molta facilitat. L’aventura de l’Anne comença quan sent un soroll a la funda del seu instrument. Estava convençuda que el feia una nansa trencada, però la perd i el continua sentint. En esbudellar-la, descobreix una misteriosa i antiga clau. Des de quan és allà?

Amb el suport de la seva amiga Lydia, amb dots d’investigadora, i també d’en Chris, amic i company d’orquestra, l’Anne intenta descobrir, mai no és tard, què li ha amagat la seva família fins ara i per què... La casualitat fa que el seu passat estigui relacionat amb Barcelona, on la seva orquestra ha d’oferir un concert, concretament al Palau de la Música. Un cop superat el primer terç del llibre, espectacular, amb una escena de sexe per sucar-hi pa, l’acció endarrereix en el temps, des de l’actualitat fins als anys setanta. Deixem el Londres fosc i plujós de l’Anne a la Barcelona convulsa i polititzada dels avantpassats de la noia, que està a punt de descobrir, i qui sap si de conèixer, a persones que fa uns dies no sabia ni que existien. El retrat que fa Campoy de la Ciutat Comtal, amb un inspector de policia que fa feredat, imposa. Tortures i més tortures, de vegades, només per respirar. Una història que t’atrapa fort i no et deixa escapar.

Campoy construeix una bona armadura, l’encerta amb la tonalitat i també en el compàs, àgil, directe i visual. Li queda un pentagrama que sorprèn de manera força positiva, amb un final molt treballat. M’imagino que els lectors que tinguin una bona formació musical gaudiran encara més de “La noia del violoncel”. Protagonistes propers, que riuen i ploren, i un entramat que podria ser ben bé veritat. Molt recomanable.

“D’acord, ha tornat a fer tard, però no ha pogut fer-hi res. La pluja hi ha jugat el seu paper. Sí, és clar, la culpa, sempre dels altres. Per sort, l’espectacle s’ha endarrerit i, entre una cosa i l’altra, encara ha arribat a temps d’acompanyar amb el violoncel el seu fillol, l’Ian, que fa primer curs de violí i ha estat tres mesos assajant per a l’esdeveniment. Aquest cop de sort no la deslliura de la mirada inquisidora de la seva cosina, l’Allison, que seu a segona fila. Així que la veu entrar, li clava la mirada de sempre: ulls oberts com un mussol i celles apujades gairebé fins al naixement dels cabells. L’escena passa sota l’atenció dissimulada de la senyora Hopkins, una xafardera que seu al costat de l’Allison i té una halitosi horrorosa. L’Anne prefereix estalviar-se una trobada a distància curta i va directament a la part del darrere de l’escenari”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de gener 21, 2019

La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)


La segona i última part de “La mort del comanador”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949), és gairebé perfecte. Miro enrere i diria que és el millor llibre del japonès en temps. Està traduït al català per Albert Nolla i publicat per Empúries. Té 439 pàgines. Un cop més, l’autor ens regala una història amb una gran pàtina de misteri. Separar la realitat de la ficció, amb personatges tristos i solitaris, és pràcticament impossible.

En aquesta segona part, el pintor de retrats continua vivint en una casa perduda al capdamunt d’una muntanya. Abans hi residia el pare d’un amic seu, en Tomohiko Amada, artista de grandíssim prestigi. En l’actualitat, el vell, amb una salut molt precària, està internat en una residència. A mesura que passa el temps, cada cop nota més la seva presència del seu col·lega de professió. És com si, d’alguna manera, l’Amada no hagués marxat d’allà. El nostre protagonista continua fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys tímida i intel·ligent a parts iguals. Sempre va a casa seva acompanyada de la seva tieta, la Shoko, que apareix acompanyada d’un llibre ben gruixut. Recordem que fer retrats no li agrada massa, però és una bona manera de guanyar-se la vida.

“La mort del comanador” és el títol d’un dels quadres de l’Amada. Sembla que no l’ha vist mai ningú. El retratista el va baixar de les golfes, el va desembalar i, sense voler-ho, va obrir la capsa dels trons. Per què Amada el tenia amagat? El quadre té a veure amb una de les escenes més conegudes de l’òpera Don Giovanni. Com sol passar en els llibres de Murakami, la música té un pes importantíssim en la narració. Per saber més coses sobre aquesta obra, intenta tenir més dades sobre què li va passar a Tomohiko Amada als anys trenta, quan estava instal·lat a Viena. Després de molt temps, Murakami torna a fer servir la primera persona per explicar-nos aquesta història, que t’atrapa des del primer moment. Recordem que el retratista intenta reinventar-se després que el deixi la Yuzu, la seva dona.

Són molts els referents del 'món Murakami' que es repeteixen en aquesta obra. Per exemple, els forats. Al costat de la casa de l’Amada n’hi ha un de ben gran que m’ha recordat el que sortia a “Crònica d’un ocell que dona corda al món”. En aquell llibre, era un pou sec. A “La mort del comanador”, però, no queda clara quina utilitat té. En tot cas, tant el retratista com el seu misteriós veí, en Wataru Menshi, hi baixen a reflexionar. Podríem dir que tot comença i acaba allà. L’escriptor japonès també dona vida a criatures estranyes, idees o allò que siguin, que caminen sense rumb pels seus famosos mons paral·lels. Un llibre imprescindible.

“Vaig anar encenent els llums de les habitacions i vaig comprovar que tot estigués en ordre. No vaig veure res estrany en cap habitació. Tot estava com sempre. Com que la casa no era gaire gran, si hi hagués hagut algun canvi me n’hauria adonat. Vaig mirar totes les habitacions i vaig deixar l’estudi per al final. Vaig obrir la porta que separava l’estudi de la sala, hi vaig entrar i vaig allargar la mà cap a la paret per encendre el llum. Però en aquell moment alguna cosa em va mormolar alguna cosa a l’orella. Era una veu fluixa però molt clara. Val més que et quedis a les fosques. Fent aquest d’aquest mormol, vaig allunyar la mà de la paret, vaig tancar suaument la porta al meu darrere i vaig agusar la vista en la foscor de l’estudi. Contenint la respiració per no fer soroll”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dijous, de gener 17, 2019

La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)


Mikel Santiago (Portugalete, Vizcaya, 1975) té molt bona mà per dibuixar paisatges extrems. Ho va fer a “La última noche en Tremore Beach” i repeteix a “La isla de las últimes voces”, publicat per Ediciones B. Són reals com la mateixa vida. Aquest cop ens transporta fins a St. Kilda, una illa perduda en el Mar del Nord. Hi queden tot just una cinquantena de persones, després que molta gent hagi marxat amb l’últim ferri. Amenaça tempesta i arriba Nadal.

Una de les que decideix no moure’s, tot i que sap que té molts números de quedar-se aïllada, és la Carmen, una de les principals protagonistes de la novel·la. Treballa al petit hotel de l’Amelia, una vídua que necessitava ajut amb urgència. La Carmen, madrilenya, va viatjar fins a Escòcia per oblidar el seu tortuós passat, ple de pèrdues irreparables. Aquests i la resta de personatges creats per Santiago pateixen més que viuen. Atrapats en el cor de la tempesta, no tenen massa clar com anar cap endavant. No saben com treure’s de sobre l’etiqueta de perdedors. Els habitants de l’illa escocesa de St. Kilda han de fer front al temporal i, sobretot, a la mala maror que es crea quan apareix un contenidor metàl·lic al costat dels penya-segats. Què hi ha a dins?

També té molt de pes en aquesta negra història en Dave, un militar que viatjava en l’avió que transportava el contenidor. Ell ho narra tot en primera persona, amb un llenguatge molt col·loquial. No vol que els pescadors que el troben l’obrin de qualsevol manera, tot i que està protegit amb un sofisticat sistema de seguretat. Podria provocar efectes devastadors. En Dave està torturat i ple de secrets, com la resta d’actors principals. Un dels més desagradables del llibre és en McGrady, un home de mar brusc i sense modals. “La isla de las últimes voces” ho té tot: misteri, emoció, enfrontaments personals i fins i tot un grup de fanàtiques religioses. Aventures, tensió i espurnes de terror a parts iguals. El magnetisme que hi ha al voltant del contenidor, que fa ‘embogir’ a algunes de les persones que el volen fer seu, ho impregna gairebé tot...

Una bona novel·la, ben estructurada, que està explicada des del punt de vista de diferents personatges. No deixa ningú indiferent. Són 560 pàgines plenes d'acció sense aturador. Molt recomanable. Seguiré molt atent als propers títols de Santiago. Els he llegit tots. No he pogut deixar-los fins que els he acabat. Aposta segura.

"La Puerta se abrió rascando el suelo y el viento se coló en el interior. Pude atisbar una noche negra como el carbón y el levísimo verde del prado iluminado por una linterna que se movía como una luciérnaga en la oscuridad. Dos figuras entraron. Una casi rozaba el dintel de la puerta con la cabeza: el granjero. La otra, que portaba la linterna, resultó ser del pequeño demonio pelirrojo con los ojos descolocados.
-¿Qué coño te pasa? –dijo según me apuntaba con aquella luz en toda la cara. Te vamos a poner un bozal como sigas gritando.
-Tengo que ir al baño –dije yo-. Joder, que me lo voy a hacer encima..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de gener 08, 2019

Amor (Hanne Orstavik)


No hi ha vida sense amor, ni amor sense vida. El de parella no es busca, més aviat es troba. Rastrejar-lo amb angoixa, una mica a la desesperada, pot tenir conseqüències fatals... o no. D’amor, i de desamor, en parla Hanne Orstavik (Deatnu, 1969) a “Amor”, de Duomo Ediciones. La traducció és de Lotte K. Tollefsen. És un llibre curt, només 192 pàgines, i molt intens. Diuen que és el millor dels publicats a Noruega en els últims 25 anys.

La història que ens explica la Hanne és molt fosca, tot i desenvolupar-se en un paisatge nevat, en el més cru del cru hivern. Dos personatges principals: la Vibeke, mare soltera; i el seu fill Jon, que està a punt de complir nou anys. S’acaben de traslladar a una petita localitat al nord de Noruega i no coneixen pràcticament ningú. Encara s’han d’adaptar. Segur que s’estimen, però diria que al llarg d’aquest relat no comparteixen quasi bé res. Van una mica a la seva. Es fa de nit i la Vibeke té la intenció de tornar uns llibres a la biblioteca. En Jon es dedica a vendre números de loteria del seu club esportiu. Fa fred i estan separats. Mentre busquen l’amor o alguna cosa que s’hi assembli (de parella, en un cas; maternofilial, de l’altra) van passant coses. Poques. Poc transcendents... però passen.

En els dos casos es relacionen amb persones que acaben d’arribar amb la fira ambulant, que s’acaba d’instal·lar al poble. Participen en històries marcades per l’amor o per la seva absència, amb personatges durs, estranys i molt castigats per la vida. En Jon complirà nou anys l’endemà i, en aquestes hores obscures, la seva principal preocupació és que la seva mare li faci un gran pastís d’aniversari. La Vibeke té una altra prioritat: omplir com abans millor el buit que ocupa el seu cor i que no la deixa respirar tranquil·la. Estem davant d’una novel·la inquietant, amb un nen petit que fa coses que potser no li tocarien per edat. Un nen que persegueix la complicitat d’una mare que intenta evolucionar de la millor manera possible. Dos personatges vulnerables i atrevits, molt atrevits, en una història profunda i punyent.

“El centro de la ciudad no queda lejos, pero a pesar de eso tiene la sensación de que ha pasado mucho tiempo desde la última vez que estuvo allí. Intenta recordar cuándo fue. Ya vale, Jon. Poco más de una semana. El sábado pasado. La librería, claro. Ella y Jon comieron tarta en un sitio libre de humo. Dios, vaya sitio, una pastelería como de plástico. A esta ciudad le hace falta una cafeteria de diseño sofisticado, es como una casa sin un recibidor en condiciones. Ya basta, Jon. La verdad es que hace mucho que no me compro ropa, piensa. Le vendría bien un modelito nuevo, de veras que se lo merece después de todo lo que se ha esforzado con la mudanza. Intenta dejar de parpadear todo el rato, Jon, pareces un ratón. Se acuerda de una falda estrecha y lisa, de color beis, que una mujer llevaba puesta una vez en un seminario”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de desembre 30, 2018

Les meves lectures del 2018 (70)


Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa un parell de mesos va complir 12 anys. En aquest 2018 hi he afegit 70 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 548. La meva llista de lectures de 2018, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. El 2019, més! A la foto en falten cinc. Els tinc deixats i no han tornat a temps.

Amor (Hanne Orstavik)
Aquell antic missatge de l’amor (Vicenç Llorca)
Càstigs justificats (Hjorth & Rosenfeldt)
Cazeneuve i la recerca dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)
Com aturar el temps (Matt Haig)
El diari de la Míriam (Míriam Rawick)
El far (Maria Carme Roca)
El ferrocarril subterrani (Colson Whitehead)
El foc invisible (Javier Sierra)
El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)
El guardián de los objetos perdidos (Ruth Hogan)
El monjo del Mont Koya (Izumi Kyōka)
El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)
El president ha desaparegut (Bill Clinton – James Patterson)
El quadern suís (Quim Torra)
El refugi (Mike Kitson)
El risc més gran (Laura Pinyol)
El sindicat de l’oblit (Albert Villaró)
Els anys de la serp (Joan Rendé)
Els camins de la llum (Coia Valls)
Factfulness (Hans Rosling)
Fungus (Albert Sánchez Piñol)
Hippie (Paulo Coelho)
Jo soc aquell que va matar Franco (Joan-Lluís Lluis)
L’hereu (Jo Nesbo)
L’aroma del temps (Núria Pradas)
L’art de portar gavardina (Sergi Pàmies)
L’observador dels núvols (Marc Capdevila)
L’ordre del dia (Éric Vuillard)
L’últim defensa (Jordi Agut)
La clau (Junichirõ Tanizaki)
La dama de blanc (Wilkie Collins)
La decadència del Nero Golden (Salman Rushide)
La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker)
La força d’un destí (Martí Gironell)
La fotografia... i la mare que els va parir! (Jordi Ribó)
La fugitiva (Blanca Busquets)
La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)
La marca del inquisidor (Marcello Simoni)
La mare (Fiona Barton)
La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)
La mort del comanador (Haruki Murakami)
La mujer en la ventana (A.J. Finn)
La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)
La noia de l’aniversari (Haruki Murakami)
La presonera (Marcel Proust)
La química de l’odi (Carme Chaparro)
La Retornada (Donatella Di Pietrantonio)
La veritable vida d'en Sebastian Knight (Vladimir Nabokov)
Lena (Daniel Vázquez Sallés)
Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)
Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II (Sir Arthur Conan Doyle)
Los dieciséis árboles del Somme (Lars Mytting)
Macbeth (Jo Nesbo)
Melodia d’una absència (Joan Roca Navarro)
Només nit (John Williams)
Oh... (Philippe Djian)
Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra (Joan Margarit)
Permagel (Eva Baltasar)
Pregària al mar (Khaled Housseini)
Records dorments (Patrick Modiano)
Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Susqueda (Miquel Fañamàs)
Taxi (Carlos Zanón)
Tot el bé i tot el mal (Care Santos)
Tot Messi (Jordi Puntí)
Tota la veritat (Karen Cleveland)
Una amor (Alejandro Palomas)
Venjaré la teva mort (Carme Riera)
Vernon Subutex 3 (Virginie Despentes)

dimecres, de desembre 19, 2018

Fungus (Albert Sánchez Piñol)


El gran mèrit de “Fungus” és que funciona com a novel·la d’aventures, sensacional, i també com a demolidora metàfora del poder, si el lector vol anar una mica més enllà de la pluja de membres, caps i intestins sanguinolents que volen pel cel clar dels Pirineus. Tot fa pensar que la història de 'bolets assassins' d'Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) tindrà continuïtat. El llibre està publicat per La Campana i té 356 pàgines.

Estem davant d'una novel·la molt visual. Quentin Tarantino, per exemple, segur que en faria una pel·lícula espectacular. No costa gens imaginar-se-la. Ni la pel·lícula, ni els seus fungus. El principal protagonista és en Ric-Ric, que diria que és un perdedor en majúscules. Es tracta d’un militant anarquista que arriba als Pirineus fugint de la policia, que l’atonyina sempre que pot. I allà, quasi per casualitat, desperta aquestes extraordinàries criatures sobrehumanes. Sense saber ben bé per què, els bolets, que ni dormen ni podem somiar, s’organitzen al voltant d’en Ric-Ric, que persegueix la revolució àcrata, l’Ideal. Des d’un primer moment, queda clar que a l’home, abric i barret negres sempre posats, li falta un bull. O més d’un... S’expressa sense cap ordre ni cncert i el que més il·lusió li fa en aquesta vida és tenir un sofà.

La Mailís, una mestra d’escola que viu amb el seu tiet i amb un fill amb un cert retard, i en Cassian, cap dels contrabandistes dels Pirineus, completen el triangle de personatges principals. En Ric-Ric la desitja a ella; i l’odia a ell. Tots tres viuran aventures colossals. Només dos dels milers de Fungus tenen nom: en Borni –el primer que desperta de la seva letargia quasi eterna- i el Petitó, que té un paper decisiu en el desenllaç. En Ric-Ric està convençut que pot fer triomfar la revolució però, manant als Fungus, acaba cometent els mateixos errors que sempre havia criticat. No n’hi ha prou amb batejar-los de compañeros; també cal respecte i moltes coses més. El problema és que sempre va begut, després d’ingerir ampolles i ampolles de vincaud, un tipus de vi que beu com si fos aigua. Ampolles buides per tot arreu.

Més enllà de la història, que s’aguanta fantàsticament bé, Sánchez Piñol fa una interessantíssima reflexió sobre el poder, un dels mals més grans que pateix la humanitat. Com pot ser que la gent prefereixi el domini i l'autoritat a la seva pròpia família? Afegeix que la gent no és conscient del poder que té. Són les masses, la gent de baix perfil, els més invisibles, els que realment el tenen. Si les bases decidissin portar endavant la revolució, com els Fungus, cap rei, papa o governant serà capaç d’aturar-la. Els que manen ho fan perquè algú els deixa que ho facin. Sánchez Piñol diu que va començar a escriure aquesta història molt abans del Procés, però no podria ser més oportú. Si algú li vol buscar-hi relació, segur que la troba. Premonitori? Llibre de lectura obligada.

"-Compañeros, -va cridar en Ric-Ric-. Us haig d’anunciar una notícia molt greu: la conxorxa reaccionària ens agredeix! Ataquen aquesta llar socialista i col·lectivista que tan alegrement esteu construint. Però no us amoïneu! Només és l’últim i desesperat intent de l’ordre capitalista per sotmetre’ns. Els combatrem aferrissadament amb dents i ungles! Visca Koprotkin! Visca l’edició il·lustrada de les memòries del camarada Gorki! Visca l’anarquia internacional i intervegetal. ¡Viva compañeros!
Els fungus, naturalment, no van entendre ni una paraula del discurs. Com que el Petitó seguia marginat pels altres, que no el toleraven, es mantenia als peus d’en Ric-Ric. Quan va acabar el discurs, en Ric-Ric i el petit fungus van creuar la mirada i el Petitó va notar les emocions més fondes de l’home: en Ric-Ric tenia tanta por dels fungus com dels soldats. So fos per ell, aniquilaria a uns i als altres. Però no podia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

dijous, de desembre 13, 2018

L'hereu (Jo Nesbøk)


“L’hereu”, la darrera novel·la de Jo BravoI (Oslo, 1960), és cent per cent policíaca. No hi ha grans misteris per resoldre ni trames recaragolades. Podríem parlar d’una història clàssica de ‘lladres i serenos’, amb policies bons i dolents i traficants de llibre; d’aquells que si els veus pel carrer, canvies de vorera. El llibre està publicat per l'Editorial Proa i és molt llarg: 642 pàgines.  Droga, molta droga.

El principal protagonista de “L’hereu” és en Sonny Lofthus, que compleix condemna en una presó d’alta seguretat. En principi, no ha comès cap crim, però n’ha ‘reconegut’ uns quants. Culpabilitat a canvi d’heroïna, droga a la qual està totalment enganxat. El subdirector del centre penitenciari i el capellà que hi treballa, corruptes fins al moll de l'os, sempre se n’aprofiten d’ell, que passa de tot i de tothom. Ja li va bé ser l’ase dels cops. En Sonny va caure en un pou sense fons quan el seu pare es va suïcidar. De cop, va perdre el món de vista. El pas de l’abús de tranquil·litzants a l’heroïna va ser fulminant. A la presó en Lufthus és tota una institució. Molts dels reus entren a la seva cel·la i li expliquen els problemes que els turmenten, a l’espera d’’absolució’. Escolta i no jutja. De vegades no diu ni una paraula, però els visitants en tenen prou amb buidar el pap amb algú de confiança.

El personatge d’en Sonny està molt ben dibuixat, amb un munt de capes i totes diferents. Com a pres, és modèlic; fins que descobreix que el seu pare potser no es va suïcidar. Li diu un dels seus companys. Van assassinar-lo? En aquest punt descobrim al Sonny més agressiu, el que demana justícia als quatre vents. Els culpables han de pagar, i com més aviat millor. Com a persona, sembla tenir bon cor, educat i enamoradís. No faria res que anés contra els seus principis, rectes i inalterables. Des de ben jove, l’Ab Lofthus s’entenia molt bé amb en Simon Kefas i en Pontius Parr. Ara, en Simon és un veterà policia del departament d’homicidis. En Pontius ha tingut més sort i exerceix de comissari. En el seu camí suïcida cap a la justícia divina, en Sonny se’ls trobarà a tots dos. Seran capaços de parar-li els peus?

“L’hereu” és un llibre molt entretingut. Una de les incògnites implica saber com va morir realment l’Ab i si estava comprat pel Bessó, un dolent de llibre; amb sequaços de perfil baix, com l’Hugo Néstor. A la policia sempre hi ha un traïdor i en Sonny farà allò que calgui per intentar descobrir-lo. La novel·la es llegeix força bé. És àgil, amb molt de diàleg i escenes tremendament visuals. L’argument demana a crits una pel·lícula. En definitiva, un Nesbo en estat pur. La capacitat d’escriure del noruec és brutal, com la seva imaginació.

“Eren quatre i, en aquella època, cap de nosaltres no tenia gran cosa, així que compartíem pis a Oslo, perquè no ens sortís tan car. Tres nois que anaven plegats a l’escola de policia i ella, la teva mare. Nosaltres érem molt amics i solíem referir-nos a nosaltres mateixos com “el tercet”. El teu pare, en Pontius Parr i jo. Un bon dia, la teva mare va contestar un anunci que havíem posat al diari per llogar l’habitació que ens quedava lliure i va venir a viure amb nosaltres. Em penso que tots tres ens en vam enamorar de seguida –va dir en Simon, que ara tenia un somriure als llavis-. I tots tres fèiem mans i mànigues per conquistar-la d’amagat dels altres dos. Els tres érem força guapos i espavilats, així que no li va ser fàcil triar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de desembre 10, 2018

Factfulness (Hans Rosling)


El dubte és la resposta. Si dubtem, hem de continuar pensant. Possiblement encara no ho tenim del tot clar. És una de les idees que m’ha vingut al cap quan he acabat “FACTFULNESS”, escrit per Hans Rosling (Uppsala, Suècia, 1948-2017), amb la col·laboració del seu fill i la seva jove, l’Ola i l'Anna. En Hans va ser metge i professor de salut laboral i educador públic. El llibre està publicat per La Campana i té 333 pàgines.

Diu Bill Gates, i el llibre se’n fa ressò a la portada, que és un dels títols més importants que ha llegit mai; una obra mestra. Afegeix que es compromet a regalar-lo a tots els estudiants que es graduïn aquest any. Rosling comença fent al lector tretze preguntes factuals, com per exemple Quantes nenes acaben educació primària? O Quanta gent al món té un cert accés a l'electricitat? Hi ha tres possibles respostes (A, B o C) amb diferents percentatges. L’autor explica que, respongui qui respongui, el número d’encerts sempre és baixíssim, sobretot per culpa del pessimisme que envolta la societat. Assegura que els ximpanzés, escollint un plàtan per cada pregunta que els hi fan (A, B o C), treuen millors resultats que els humans, per simples probabilitats.

Escrivint aquest llibre, Rosling intenta demostrar que el món va millor de què pensem i esgrimeix deu raons que fan que no el veiem tal com és. El Factfulness fomenta l’esperança basada en fets reals i va en contra de la negativitat i de la desesperança. La clau és ser més positiu i esperançat i desactivar la negativitat. A més a més, seria ideal trencar amb alguns mites establerts, com la divisió del món en Orient i Occident. Ell parla de quatre grups, basats en el nivell de renda dels països. No existeix una gran bretxa que ho separi tot. Moltes vegades les dades se superposen. De manera directa o indirecta, encara que no ho reconegui obertament, Rosling carrega contra els periodistes i el paper dels mitjans de comunicació, que només publiquen, diu, notícies dolentes. Segons ell, els canvis positius mai no s’expliquen com cal.

Rosling assegura que, amb el pas dels anys, hi ha menys esclavitud legal i menys mortalitat infantil, per citar dos dels molts exemples que posa. L’any 1950 van morir 10 milions de nadons; al 2016, 4’2. Parla de la importància dels canvis graduals. No es pot fer tot de cop. Considera que s’ha de discrepar, buscar opinions contràries, i no basar-se només en els números, que de vegades són massa freds. Mai res és blanc o negre del tot. S’ha de reflexionar. I sí, el dubte és la resposta. Després de llegir el llibre em queda la idea que el món és millor del que pensava, però segueixo pensant que encara està mol malament. Hauré de practicar el factfulness que defensa Rosling i millorar la meva visió de tot. Oi que els canvis són progressius?

"És la manera més fàcil de captar la nostra atenció. De fet, les grans notícies solen ser les que desencadenen més d’un tipus de por. Els segrestos i els accidents aeris, per exemple, combinen la por a fer-se mal i la por a la captivitat. En el cas dels terratrèmols, les víctimes que queden atrapades sota la runa estan ferides i alhora atrapades, i per això reben més atenció informativa que les víctimes normals. El drama és molt més intens quan dispara múltiples pors alhora.
Però aquesta és la paradoxa: no s’havia difós mai tan eficaçment la imatge d’un món perillós com ara que el món és menys violent i més segur que mai."


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de desembre 05, 2018

Per tenir casa cal guanyar la guerra (Joan Margarit)


Joan Margarit (Sanaüja, 1938) diu que no són unes memòries. Es tracta d’un grapat de records d’infantesa, d’adolescència i dels primers anys de joventut. Parlo de “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, publicat per Proa. Té 290 pàgines i, després de llegir-lo, coneixem una mica més a l’autor i sabem, de primera mà, quines persones, llocs i vivències han marcat la seva obra, composta per més de set-cents poemes.

Definiria Margarit com un jove força solitari que, majoritàriament, va ser criat per la seva àvia materna. Va passar poc temps amb els seus pares, amb canvis de casa constants. Entre altres llocs, va viure a Rubí, a Santa Coloma de Gramenet, a Girona, a Barcelona i a Tenerife, una illa que mai ha deixat d’estimar. Possiblement, allà va ser on va viure els seus millors anys de joventut. El fet de no estar arrelat a cap lloc concret i la mort de la seva germana van marcar-lo profundament. El seu pare era arquitecte i va treballar al departament de “Regiones devastades” del ministeri d’Obres Públiques. La seva mare feia de mestra d’escola. La relació amb tots dos mai va ser poc fluida.

El poeta no guarda bon record de la majoria de professors que va tenir en la seva època de creixement, a excepció dels que li va despertar l’interès per a la poesia. Tot un descobriment per a ell. Antonio Machado i Pablo Neruda van ser els seus primers grans referents. Ell preferia caminar, badar i viure la vida des del carrer, que és on realment s’aprenen les coses importants. Moltes vegades ho feia sol, ja que li va costar teixir veritables relacions d’amistat. L’entrada de les dones a la seva vida també es va fer esperar, com ens explica. Cada cop més proper a la mort, segons escriu ell mateix, ara Margarit aprofita els seus records més íntims per apropar-nos a la seva obra; per intentar que l’entenguem una mica més. Tot té un origen i un destí.

L’escriptura de Margarit és pausada, serena i sense ornamentació; àgil, directa. Ho explica tot fent vista enrere, recuperant una bona part dels seus ‘jo’ que han quedat ‘vius’ en diferents èpoques, algunes millors, algunes pitjors. Una bona part de la seva vida primera coincideix amb la postguerra, que el marca moltíssim, com als seus pares. Són èpoques de racionament, de repressió i de pocs somriures, on només amb imaginació i ganes de viure s’esborra una part de la grisor que ho embruta tot. Un llibre imprescindible pels seguidors del poeta.

"A Girona porto a terme la primera identificació de la soledat. N'intueixo els aspectes favorables, allò que, si aprenc a manejar-ho bé, pot convertir-la en una eina efectiva per defensar-me d'una vida que, malgrat ser encara tan curta, ha donat prou senyals d'alarma. Als vuit anys he viscut prou varietat de situacions, a vegades dures i tristes, a les quals les persones del meu entorn han fet i estan fent front. I aprenc de quina manera la soledat, que té fama de no ser gens convenient – els grans i fins i tot a l'escola m'han ensenyat i repetit que estar, quedar-se, sentir-se sol és dolent- pot alhora ocultar una vessant favorable, difícil, i no obstant desitjable si se la sap transformar d'enemiga en aliada de la pròpia seguretat. La contradicció i, doncs, la complexitat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 29, 2018

La mare (Fiona Barton)


Torna Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957); i també torna la seva periodista estrella, Kate Waters. Una escriu i l’altra protagonitza “La mare”, després de l’èxit de “La vídua”. El llibre té 556 pàgines i està publicat per Columna. Té una estructura molt similar a l’anterior, amb un gir final espectacular. Només per això ja paga la pena llegir-lo. Apostaria que la Fiona seguirà confiant en la Kate per les seves futures novel·les.

La història comença amb un breu publicat en un diari. S’ha trobat l’esquelet d’un nadó enterrat sota la runa, en unes obres de construcció. Per a la majoria de persones, la notícia passa desapercebuda, però n’hi ha dues que queden brutalment impactades: l’Angela i l’Emma. L’Angela espera que l’esquelet sigui el de la seva filla, que li van prendre de l’hospital just després de néixer, fa més de vint anys. Ja no hauria de buscar més... Per la seva banda, l’Emma tem que el seu secret més ocult (que no explicaré) surti finalment a la llum. La notícia tampoc passa inadvertida per la Kate, que veu un filó per explotar. Espera convertir-se, de nou, en referència dins de la professió.

El periodisme no viu el seu millor moment. Hi ha retallades constants i els diaris fan fora a alguns dels veterans. En el cas del diari de la Kate, que també pateix per la seva feina, la reducció de plantilla és imminent.Té clar que necessita una notícia d’impacte i decideix posar els seus cinc sentits en descobrir la identitat del nadó. Amb el suport d’un becari molt ben recomanat per la direcció, comença a estirar del fil. Ho fa parlant amb tot un seguit de persones vinculades amb les obres, amb el barri, amb la policia i amb una dona que creu que pot tractar-se de la seva petita Alice. Secrets molt ben guardats sortiran a la llum i canviaran diverses vides per sempre més. En temps de periodisme de rumors i de famosos, encara hi ha algú que fa treball de carrer!

Estem davant d’un llibre molt àgil, explicat, sobretot, des de tres punts de vista diferents: els de l’Angela, l’Emma i la Kate. També n’hi ha algun altre, com el de la Jude, la mare de l’Emma. La relació amb la seva filla fa feredat. Primer, inexistent. Ara, tortuosa. L’autora prioritza l’argument per sobre de la forma, que no presenta massa floritures. Aconsegueix l’agilitat gràcies al diàleg, que omple la majoria de les pàgines del llibre. És el recurs més utilitzat. A “La mare”, els homes tenen més aviat poc pes i la majoria dels que apareixen no surten massa ben parats. Són els culpables de les desgràcies que passen. En resum, una novel·la de lectura ràpida que passa francament bé.

“Però la Kate es va estovar, amb aquell elogi. Els compliments escassejaven força, últimament. La seva categoria d’estrella després de l’exclusiva de la vídua Taylor ja començava decaure. Ja havien passat dos anys des que va publicar la notícia sobre el que li va passar a la petita Bella Elliott, la nena que va desaparèixer del jardí de casa seva. Aquella història, amb tots els seus embolics i obstacles, la va consumir, i quan finalment va aparèixer la veritat a les pàgines del diari, va aconseguir dinar amb el director, un premi i un augment de sou.
Però aquell moment ja havia passat, tal com succeeix sempre. El centre d’atenció del diari s’havia desplaçat lentament del periodisme d’investigació a la mena de notícies que mantenia la comunitat online clicant i comentant. Ara cada vegada es trobava més fora de lloc en aquest nou ordre del món. Podia escriure un peu de foto tan bé com qualsevol altre, però això no era feina per a una adulta, es deia a si mateixa, intentant mantenir la dignitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 28, 2018

Els camins de la llum (Coia Valls)


L’escriptura de Coia Valls (Reus, 1960) sempre m’ha semblat molt delicada. Fa la sensació que escriu des de l’ànima i els seus personatges ho agraeixen molt. A “Els camins de la llum”, el petit Louis Braille ens roba el cor des d’un primer moment. És tenaç, molt viu i amb una força de voluntat infinita. Es guanya el respecte i l’estima de tots els qui l’envolten. El llibre té 395 pàgines i està publicat per Rosa dels Vents.

En aquesta nova història, plena de sensibilitat, la Coia ens explica la vida del fundador del sistema Braille des que era ben petit, quan vivia a la localitat francesa de Coupvray amb la família. Va tenir un accident amb un dels punxons del seu pare, que era baster, i va acabar perdent la vista. Lluny de desanimar-se, el petit Louis va voler fer una vida més o menys normal, demanant que no el compadissin. Estava obsessionat amb poder anar a l’escola i aprendre, tot i que no li van posar les coses fàcils. Per a molts, en aquells temps, un cec era una càrrega massa pesada. Un inútil condemnat a pidolar. Però ell tenia molt d’enginy i imaginació per superar la falta de recursos.

“Els camins de la llum” és un cant a la vida i a la llibertat. Braille se’n va a París, a deu anys, per estudiar en una escola de cecs. És l’única manera d'avançar. Allà, envoltat de llum i de moltes ombres, s’obsessiona des del primer moment amb trobar un sistema per aprendre a llegir amb agilitat. Es basa en els immensos llibres amb lletres en relleu de Valentin Haüy i en el mètode del militar francès Charles Barbier, que havia de permetre als soldats llegir a les fosques. I poc més puc explicar. Només que la vida de Louis Braille (1809-1852) va ser feina, feina i més feina, sempre dedicat als altres. De la resta de personatges del llibre em quedo amb la Margot, la seva inseparable amiga.

Estem davant d’una novel·la que també ens explica la convulsa història de França a la primera meitat del segle XIX. L’acció passa majoritàriament a París, però els seus personatges també es mouen per Coupvray, Llemotges i Vichy. Coia Valls ens ho explica tot amb molta tendresa. Ella es converteix per nosaltres en els ulls de Louis Braille que, fins i tot malalt, lluita per normalitzar la seva ceguera. Fins avui, potser no sabíem massa coses d’ell. Ara, gràcies a “Els camins de la llum", tot ha canviat. Com ens diuen en un punt determinat del llibre, hi ha camins de llum que es poden seguir sense veure-hi amb els ulls. Real com la mateixa vida.

“Dues setmanes més tard, en Louis començava a familiaritzar-se amb els horaris i normes de la institució. Havia après a anar del dormitori al menjador i del pati al taller sense desviar-se gaire de la trajectòria correcta. Encara necessitava concentració i comptar les passes amb més deteniment, malgrat que el seu amic Gabriel li havia assegurat que només era qüestió de temps. -El cos també té memòria, Louis! –li deia sovint.
Prou que ho sabia! Havia estat capaç de moure’s per Coupvray prescindit dels mapes en relleu que li havia confegit en Silou. Però allò era diferent, la por jugava en contra seu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 21, 2018

Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II (Sir Arthur Conan Doyle)


Viena Edicions ho ha tornat a fer. Ha tornat a publicar Sherlock Holmes en català, de nou traduït per Xavier Zambrano. Després de l’èxit de les seves aventures, ara ataca les memòries (Relats, II). M’ha agradat molt més que el llibre anterior. Té 350 pàgines i acaba amb un gran epíleg de Josep Lluís Martín Berbois: “Sherlock Holmes, l’home que mai no va viure i mai no morirà”. Sempre estarà en boca de tothom.

El detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859 – Crowborough, 1930) va protagonitzar 56 relats i 4 novel·les. En aquest llibre, se n’inclouen un total de dotze relats. Com és habitual, totes estan narrades amb molta passió pel seu amic i col·laborador John H. Watson, metge de professió. El que més m'ha agradat és “El problema final”, que serveix per explicar-nos l’enfrontament entre Holmes i el Professor Moriarty. És com una partida d’escacs que intuïm que acabarà en taules. El geni del bé contra el geni del mal, cara a cara, amb moltes victòries en el seu historial i una derrota imminent.

La resta de relats tenen diversos denominadors comuns, com els robatoris, els assassinats i les infidelitats. Holmes resol els casos que li encarreguen gràcies a la seva intuïció i a l’extraordinària capacitat d’observació i raonament. No té rival. A “Silver Blaze”, per exemple, ha de descobrir qui va matar a un genet i on és el seu cavall, favorit en les apostes per guanyar una carrera. Saber qui s’amaga darrere de la finestra d’un casalot, amb la cara pàl·lida com la cera ("La cara groga"), és un altre dels misteris que ha d'esbrinar Holmes. A “L’home contrafet” ens explica una fosca història de traïció; una història que els seus protagonistes no oblidaran mai. Qui la fa, la paga! També m’ha agradat molt “El pacient intern”, relat protagonitzat per un jove metge, a qui un desconegut apadrina perquè pugui obrir una cèntrica consulta. Ell no tenia prou diners.

Per entendre i apreciar l’escriptura de Conan Doyle ens hem de traslladar al Londres de l’època victoriana. És totalment imprescindible. Allà, instal·lat al 21B de Baker Street, en una casa plena de papers, diaris vells i de fum de pipa, Holmes explica a Watson les seves descobertes, algunes de les quals ell també ha viscut en primera persona. El pas del temps potser ha ‘endolcit’ alguns dels relats. I dic potser. Tots els trobo molt interessants, però alguns arguments potser són un pèl senzills. Sigui com sigui, Holmes serà sempre més el pare de tots els detectius, per molt temps que passi. Únic i irrepetible. Genial.

-Les vostres sabatilles són noves –digué-. Com a molt deu fer unes setmanes que les porteu. Les soles, que en aquest moment teniu orientades envers la meva direcció, estan una mica socarrimades. De primer he pensat que s’havien mullat i el socarrim era producte d’un assecat maldestre. Però a prop de l’empenya hi ha enganxada una petita etiqueta circular amb el logotip del fabricant. La humitat, per descomptat, l’hauria desprès. Heu estat assegut amb les cames estirades i els peus ran de la llar de foc, acció que un home sa mai faria ni tan sols en un juny tan plujós com aquest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 13, 2018

Tot el bé i tol el mal (Care Santos)


La felicitat pot ser efímera, com la mateixa vida. Tot comença; i tot s’acaba. La Reina és una cotitzada professional lliberal. Es guanya la vida escollint  grans directius per les millors empreses multinacionals. Com diria un amic meu, pasta fàcil. Bona feina, bon sou i, com a conseqüència, bona vida. Fins que deixa de ser-ho. Un fet aïllat pot canviar les coses i esvorancar creences. D'infinit a zero en un segon etern.

La Reina protagonitza “Tot el bé i tot el mal”, l’última novel·la de Care Santos (Mataró, 1970), que enganxa des d’un primer moment. La segona part d’aquesta bilogia es titularà “Seguiré els teus passos” i es publicarà a principis de l’any que ve. L’autora no la defineix com una dona atractiva físicament, però tot sembla indicar que sap treure’s partit. Té un marit, en Sam; un exmarit amb qui es porta a matar, en Fèlix; i en el moment en què la coneixem també un amant, en Tom. La seva vida la completa l’Albert, el seu fill adolescent, que té les hormones accelerades, com la majoria de nois de la seva edat. Sembla ser que és inevitable.

Bona part de l’acció passa a l’aeroport Henri Coanda de Bucarest, on la Reina queda atrapada pel mal temps, per culpa de l’anomenada “bèstia de l’est”. Era a Romania per feina, i també una mica per plaer, i es veu obligada a tornar a Barcelona. Ho ha de fer amb urgència, com més aviat millor. És totalment imprescindible. En el seu entorn més proper ha passat una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. Marcarà un abans i un després en la seva existència vital. I com sol passar, després de rebre el cop, el cap bull ple de preguntes, d’indecisions i dels inevitables “i si...?” I si en el passat hagués actuat d’una altra manera? I si hagués estat més atenta? Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com volem conèixer als nostres fills?

“Tot el bé i tot el mal” és una novel·la sobre la vulnerabilitat de les persones i les conseqüències col·laterals de les nostres decisions, encertades o no. Nostres o dels altres. La protagonista inicia una lluita aferrissada a la recerca de la veritat, transitant per la fragilitat de les relacions personals i familiars. I mentrestant, fa una obligada regressió cap a un passat tenebrós que sempre ha intentat oblidar. L’Ester i l’Ulf, millor no donar cap detall d’ells, també tenen pes específic en aquesta obra singular. Està publicada per l'editorial Columna i té 390 pàgines. Comparteixo amb la protagonista, i entenc que amb l’autora, la passió infinita pel pintor William Turner. Amb moltes ganes de saber com acaba la història. Haurem d'esperar una mica!

“Va decidir llegir una estona al llit, fins que li vingués la son, però estava tan encaboriada que la son no arribava i a més no s’assabentava gens del que dia el llibre, i això que era un dels seus autors preferits. La seva vida feia massa soroll, en aquells moments, no la deixava sentir res, i encara menys el xiuxiueig sempre discret de la ficció. Era una llàstima, perquè sense ficció la vida s’estreny massa. Va apagar el llum, mig enutjada perquè no era capaç de mantenir el control, ja ni llegir, podia, i enmig de la foscor va continuar donant voltes a tot. Va encendre la ràdio, a veure si les notícies la distreien, però encara va ser pitjor, perquè tot d’una va adonar-se que no sabia què deien tot i que havia apujat el volum i que tenia l’aparell a la tauleta de la nit, a un pam de l’orella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 08, 2018

Com aturar el temps (Matt Haig)


Hi ha llibres bons i menys bons. I de dolents. Hi ha llibres que et fan pensar i d’altres que els tanques i els oblides per sempre més. I n’hi ha alguns, pocs, que et canvien la vida. És el cas de “Com aturar el temps”, de Matt Haig (Sheffield, Anglaterra, 1975). Està publicat per l’editorial Empúries i té 366 pàgines. El vaig començar i no podia deixar-lo. Me’l vaig emportar a tot arreu, fins que va caure l’última paraula.

L’home sempre ha perseguit la immortalitat, que, per sort o per desgràcia, s’acaba escapant. De moment, es conforma a intentar allargar la vida el màxim possible. El protagonista del llibre es diu Tom Hazard. En el passat havia tingut altres noms. En el futur, possiblement, també. Avui dia té 439 anys i podria arribar als 900, com tots els ‘albatros’. Envelleixen molt a poc a poc, de manera quasi imperceptible. No sé sap ben bé per què. En Tom va treballar per la companyia de William Shakespeare. Va parlar amb Scott Fitzgerald a la barra d’una cocteleria, on li va dir que “El gran Gatsby” li havia agradat molt. Va veure i sentir en directe a Piotr Ilitx Txaikovski... Ha tingut temps per fer moltes coses interessants, i les continuarà fent. En un costat de la balança hi ha els ‘albatros’, les grans aus marines que viuen molts anys. En l’altre els ‘efèmeres’, insectes que tenen un ‘recorregut’ molt i molt curt.

La pregunta del milió de dòlars és aquesta: Acceptaries viure nou-cents anys si la a canvi et demanessin que no t’enamoressis mai i haguessis de canviar sovint de país i de feina? En Tom va perdre el cap per la Grace en temps pretèrits, però encara no l’ha oblidada. I sap que l’amor fa mal. És per això que no vol tornar a passar per una experiència similar. Hi ha un únic motiu pel qual ha decidit seguir en vida. No l’explicaré. Ell és immune a les malalties, però podria optar per engegar-se un tret. En l’actualitat, el nostre protagonista viu a Londres i fa classes d’història en un institut. Moltes de les coses que explica les ha viscut en primera persona. Mantenir-se en l’anonimat, sense revelar d’on ve ni què ha fet, cada cop sembla més complicat. Sobretot des de l’aparició d’en Hendrich, l’albatros més vell de tots. Aquest home està convençut que els volen capturar per fer experiments mèdics i que no han de cridar l’atenció.

“Com aturar el temps” és un llibre preciós, un tractat a favor de l’avui i de l’amor en lletres majúscules. AVUI I AMOR. Ens diu que no ens hem d’obsessionar amb el temps. Hem de viure al límit, sense perdre ni un segon pensant en el futur. El que hagi de passar, acabarà passant. Preocupant-nos, no canviarem res. Pensar, assumir, actuar. De què serveix viure molts anys si no pots estimar? Perquè deixem que el temps se’ns escapi fent plans que potser mai no podrem complir? Quin sentit té viure quan no tens ningú per a qui viure? En la societat actual, individualista i amb un gran pes de la virtualitat, resistir l'embestida no és fàcil. Les depressions i l’ansietat cada cop són més habituals. Estan a l'ordre del dia. És la por a tot allò desconegut, al forat negre que representa el futur. Matt Haig ens ho explica tot amb solvència i un gran sentit de l’humor. Al Tom el col·loca en un munt d’anys diferents, al llarg de la seva vida, que combina amb l’actualitat. Un llibre diferent, dels que deixen petjada. Molt recomanable.

“Se’m va acudir que els éssers humans no vivien més de cent anys perquè, senzillament, no ho podien aguantar. Psicològicament, vull dir. Quedaves consumit. No hi havia prou jo per continuar tirant endavant. Acabaves massa tip del teu propi cervell. De la repetició de la vida. Del fet que, al cap d’un temps, no hi hagués cap somriure o cap gest que no haguessis vist abans. No hi havia cap canvi en l’ordre còsmic que no recordés altres canvis de l’ordre còsmic. I les notícies deixaven de ser notícia. La mateixa paraula notícia es convertia en una broma. Tot plegat era com un cicle. Un lent moviment de rotació descendent. I la tolerància amb els altres éssers humans, i els errors que cometien una vegada i una altra, i una altra, i una altra, s’esvaïa a poc a poc. Era com quedar-se encallat en la mateixa cançó, amb una tornada que t’havia agradat, però que ara feia que et volguessis arrencar les orelles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 06, 2018

El risc més gran (Laura Pinyol)


La por tenalla, impedeix avançar. Torba l’ànima, augmenta la inquietud. Prendre decisions es complica. De vegades s’opta per un o altre camí d’acord amb tercers: fills, pares, amics, parella... Per evitar danys col·laterals. Sortir d’una crisi personal és complicat. Allò de ‘reinventar-se’, molt de moda en els darrers anys, no deixa de ser una quimera. S’ha de mitigar l’esglai, real com la vida, i mirar endavant. Sempre endavant.

La Júlia, 34 anys, passa per un moment difícil. Té dos fills, en Jan i en Pere, i donaria la vida per ells, diria que com totes les mares. Ella és el pal de paller d’”El risc més gran”, la primera novel·la de Laura Pinyol (Terrassa, 1979). Està publicada per Amsterdam i té 354 pàgines. La seva vida sentimental és un puzle incomplet. Mai ha acabat d’oblidar al seu ex, no s'entën amb el seu marit i les alternatives (no puc explicar res més) podrien ser de paper de vidre. O no... Com que pot treballar des de casa, la Júlia inicia la seva fugida cap endavant marxant a viure al Prat del Comte amb els seus fills. En aquest petit poble de la Terra Alta, hi falten nens. Si no n’arriben aviat, hauran de tancar l’escola.

“El risc més gran” emociona. És una delícia. Costa de creure que sigui una primera novel·la. Un debut. Pateixes amb la Júlia des del primer moment i desitges que recuperi el rumb com més aviat millor, encara que de vegades potser no agafi el camí correcte. Amb el suport dels seus, això sí, tot serà una mica més fàcil de digerir. Ella és la protagonista principal, per mèrits propis, però podem parlar d’obra ‘coral’, amb un munt de secundaris de luxe. Vull destacar-ne tres. El seu pare, en Sebastià, tot bondat. Preciosa relació amb l’Héctor, que fa anys li va prendre la Joana. En Marc, l’amistat personificada. Sí, és possible que una dona i un home s’estimin sense enllitar-se. Et dic que sí. I la Tona, aquella germana que a la Júlia li hauria agradat tenir. Amiga amb lletres majúscules, dolça i bona mare. I amb un rerefons que mantindré en silenci. Direcció prohibida!

Fugida, cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, i afirmació. Què he fet malament i com puc arreglar-ho. Existeixen les segones oportunitats? La Laura ho escriu tot amb molta elegància, amb un estil que commou i toca el cor, amb uns diàlegs reals com la mateixa vida. I quan ja no t’esperes que pugui passar res més, l’autora ens regala un final antològic, que et deixa glaçat. Tanques el llibre, respires fondo i penses, bufff, quina història més bonica. No llegir la primera novel·la de Laura Pinyol és córrer “el risc més gran”.

“Era com mirar una pel·lícula i pensar que la vida havia de ser allò: dues personalitats imponents, el respecte mutu, l’admiració. Per què se’n va cansar, la mare?, qui ho hauria dit. Però faltaven anys perquè la Júlia comprengués res de l’amor, de la passió, que a vegades no n’hi ha prou només d’estimar-se, que pots viure anys i anys amb algú compenetrats, com un liquen a la roca, però que fàcil que és oblidar-se de l’olor, d’aquelles descàrregues inicials, que connecten el cervell amb impulsos magnètics, aquell perdre el cap de començament. El que en queda després de la follia no sempre es resisteix amb amor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 05, 2018

El far (Maria Carme Roca)


Totes les famílies tenen secrets. Pocs o molts, però en tenen. Sobretot secrets d’alcova, amagats al llarg de generacions. I algunes, fins i tot, morts a l’armari. Amor i odi per donar i per vendre. I enveja, una enveja descontrolada que pot acabar menjant-te per dins. Ho saben, i de quina manera, els components de la família Vidal, protagonistes d’”El far”, la darrera novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955).

El llibre està publicat per Columna i té 333 pàgines. És el Premi Prudenci Bertrana d’aquest any. Surt a la venda demà passat. Els Vidal, amb l’Agustí com a pater familias, vivien a l’illa de Buda, a l’extrem oriental del Delta de l’Ebre. Pertany al municipi de Sant Jaume d’Enveja, al Montsià. En aquesta illa, i sobretot, al seu far, hi passen els fets més rellevants de la història que ens explica la Maria Carme, que t’enganxa des del primer moment. Quan es va construir, el 1864, era el més alt del món. Feia 51 metres i mig. La nit de Nadal del 1961 es va ensorrar dins del mar.

Poques coses es poden explicar sobre els secrets que amaguen els Vidal. Per descobrir-los, s’ha de llegir el llibre. Cal arribar-hi verge i sense córrer riscos. Tot comença el dia que l’Agustí, vidu de l’Antònia Santandreu, compleix cent anys. És un home dur, malcarat i desagraït, que viu a la casa familiar amb la seva filla Tònia, a qui no li posa les coses fàcils. Ni a ella ni a ningú que se li apropi a menys de deu metres. Tampoc no li agrada la Cinta, que és la petita. La festa acaba aviat i sense massa èxit. L’homenatjat passa de tot i de tothom. El seu egoisme no té límits. Les dues dones, que superen la setantena, són vídues i només la Cinta té fills: en Carles i la Diana, que és la més interessada a descobrir els misteris que s’amaguen des de temps immemorials. La seva mare, amb qui té una mala relació, li tancarà totes les portes que pugui. Juga amb les cartes marcades.

“El far” és una novel·la sobre ‘allò que és i el que podia haver estat’ una família malavinguda, amb la gelosia com a detonant de tots els seus mals. Amors no correspostos, desaparicions, falses morts i molta traïdoria. Els personatges que ens presenta la Maria Carme són del tot creïbles. Els dibuixa amb molt de traç i profunditat. Em quedo amb la Diana, que és la que sembla tenir el cor més pur. També va de cara en Daniel Cabrera Monteagudo, besnét de l’Agustí Vidal. L’illa de Buda i els seus voltants es converteixen en un protagonista més; com el mateix far que, si pogués parlar, podria explicar un munt d’històries d’amor furtives. I si els morts parlessin.... De fet, l’autora es pren una llicència narrativa i els hi dona veu. Fantàstic.

“Li feia una certa mandra, però la Cinta havia decidit que proposaria a la Diana passar el dissabte només amb ella. Les circumstàncies ho afavorien: En Carles i la Joana eren fora, i en Maurici estaria tot el dia en remull fent immersió. Sabia que no podrien tenir una relació fluida, la que seria desitjable entre una mare i una filla, però no volia acabar de trencar el vincle. Havia tibat massa la corda i volia suavitzar la situació. Tal vegada se n’adonava ara, en ser conscient que la distància, distància que ella havia marcat, era massa gran”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 01, 2018

L'observador dels núvols (Marc Capdevila)


Molts adolescents viuen amb les hormones revolucionades. El seu dia a dia és un torrent de sensacions inexplicables. Passen del cel a l’infern en un segon, transitant per un ‘puto’ tobogan de bogeria. Un d’ells és en Joan Carles Morel, protagonista de “L’observador dels núvols”, de Marc Capdevila (Vic, 1966). És el XXVIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 319 pàgines.

En Joan Carles, que es fa dir Jeici des que va tornar dels Estats Units, no s’ha marcat cap objectiu vital. En té prou amb fer de paràsit. El seu dia perfecte passa per no moure’s del sofà, llegint llibres i mirant pel·lícules. Les despeses, siguin quines siguin, que les paguin els seus pares. A la casa familiar de Gavà Mar s’hi viu de cine. El van enviar a Detroit per veure si s’espavilava, però va haver de tornar precipitadament per un fet tràgic. El descobrim a la part final del llibre, tot i que ho intuïm des de molt abans. Les males companyies només porten problemes; i dels grossos. En Jeici és capriciós, individualista, intransigent, malcontent, malparlat... i així fins a acabar un hipotètic ‘diccionari’ de característiques negatives. Tot un peça.

Podríem dir que el nostre protagonista no troba el seu lloc al món; però la veritat és que tampoc no el busca. És un inútil i ho sap. Són els seus pares, sobretot ell, fisioterapeuta de prestigi, qui intenten encaminar-lo. Primer enviant-lo a Detroit, després fent-lo anar a la Federació Catalana de Voluntariat Social. La seva mare en té prou amb fer de ‘pija’ al Club Tenis Chic, on juga a pàdel amb les seves amigues. En l’actualitat, els seus progenitors estan separats i comparteixen la seva vida amb altres persones. En Jeici baveja per la xicota del seu pare i per la filla de la parella de la seva mare. Quan coneix en Manuel, que va estar pres al camp de concentració de Mauthausen, alguna cosa canvia dins del cap d’en Jeici, encara que sigui per casualitat. En el fons, molt en el fons, potser tampoc és tan mala persona.

Des del principi fins al final del llibre en Jeici parla amb algú. És més un monòleg que un diàleg, perquè l’altra persona no diu pràcticament res. Triguem a descobrir qui és i per què hi parla. El noi li explica coses de la seva vida, la relació amb els seus pares, amb la Delic –diu que ella frisa per convertir-se en la seva parella-, amb en Manuel i un munt de coses més. I ho fa amb un gran sentit de l’humor i un munt de referències cinematogràfiques, la majoria de molta qualitat. Opinió personal. Si llegint les peripècies d’en Jaici no rius, és que estàs mort. Estem davant d’un llibre diferent: despreocupat, esbojarrat i amb una fina ironia. Mola.

“Malgrat la meva imbecil·litat, moltes ties pensen que fer-s’ho amb mi ha de molar. Sobretot perquè domesticar un raret com jo dona currículum i puntua doble en el rànking de rollets efímers. En ocasions em sento com un bou de rodeo al qual tothom prova de cavalcar- (-...?) Si em fan la feina, bé que he de pagar d’alguna manera, no? Ningú fa res perquè sí. O es que tu t’espetarres mai de franc? I no t’enganyis, les més insistents són sempre les més desesperades, i entre aquest col·lectiu corre cada cardo borriquero... (-...?) T’ho deu semblar a tu, que no! Que no ho saps que la gent més cutre és qui té més afició de comprar números de loteria?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’octubre 25, 2018

Sobre la terra impura (Melcior Comes)


La vida és una partida d’escacs. Guanya qui millor mou les peces. Els Verdera en saben un munt. Com diu l’Higini, ells no són una família, són part de la història! Fa més de cent anys que fabriquen i venen sabates als cinc continents. L’empresa està en constant evolució. A “Sobre la terra impura”, de Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), els Verdera, antics falangistes, fan i desfan. Una novel·la catedralícia.

Com diu el vell refrany popular, “El vell Verdera et pot matar o donar-te vida. Només li importa donar brida i engaltar-te un sabatot”. En pot donar fe en Tom, l’escriptor mallorquí protagonista d’aquesta història, que transita per les complicades relacions entre pares i fills. És igual que siguis ric o pobre. L’enfrontament està assegurat. Amb diners, però, tot és més suportable. En Tom i el fill petit de l’Higini, en Leo, es coneixen des que eren nens. Havien jugat junts a la casa d’estiu dels Verdera a Son Gros. Molt. A escacs. I a un munt de coses més. Van separar-se de cop. I de cop tornen a ajuntar-se. Ara coincidint amb la mort de la famosa Dora Bonnín, mare d’en Leo i segona dona de n’Higini, de qui n’estava divorciat. Era una famosa actriu de teatre, amb fama de comunista i d’allitar-se amb tothom. Ego en estat pur. La relació d’en Leo amb ella era malaltissa i anava de l’amor a l’odi en un tancar i obrir d’ulls. Dos inestables.

La vida dona moltes voltes i en Tom, separat i amb un fill petit, rep l’encàrrec de redactar les memòries de la Bonnín, a qui coneixia en persona. L’artista va escriure un munt de dietaris que, en cas de fer-se públics, podrien destruir l’imperi dels Verdera, que amb el pas dels anys ha deixat un munt de ‘víctimes’ pel camí. A la llarga llista hi ha el pare i el tiet de l’escriptor i una dona de qui no puc dir absolutament res. En Tom no s’entén amb el seu pare; en Leo, tampoc amb el seu. Bohemi com la mare, prefereix treballar d’actor i donar l’esquena a l’imperi familiar, liderat per l’Higini, els seus bessons, l’Isaac i la Blanca, i el misteriós Quint, a qui té pràcticament afillat. A “Sobre la terra impura” no hi ha personatges bons ni dolents al cent per cent. Tots estan plens de contradiccions. Al final, en Tom no és tan diferent d’en Quint. Dubte, s’apropa als Verdera per interessos i és capaç de fer mal per salvar la pell. Un aprofitat més?

PERSONATGES MOLT FOSCOS

Comes treballa molt els personatges, que es passen la vida patint. Intenten ser forts psicològicament. Alguns ho aconsegueixen. D’altres no. De vegades es torturen quasi voluntàriament. El passat, que de vegades ens transporta als anys de terror de la transició, pesa i fa molt mal. Sense esperar-s’ho, en Tom fa un retorn als orígens, a la seva Mallorca natal, d’on va marxar quan la seva dona el va deixar. El seu somni era ser escriptor, però s’està despertant de cop. Cal que torni a posar el cap al coixí i intenti adormir-se de nou? El llibre està escrit amb un estil àgil i directe i ple de diàlegs. De vegades n'intercala dos de diferents, línia a línia, creant al lector un estat d'angoixa permanent. S'ha de llegir amb atenció i la ment oberta. Per acabar: La novel·la, de 524 pàgines, està publicada per Proa i té un alt contingut sexual. I moltes drogues. A més a més, manté l’emoció fins a l’última pàgina, amb un final gloriós. Viure per follar. Follar per viure.

"Vaig fullejar una mica més el quadern, però de seguida el vaig col·locar entre els llibres i vaig tornar a mirar pel balcó. L’home ja no hi era. Em vaig quedar allà assegut en una de les cadires de bova, mirant la plaça des de rere la cortina. El que acabava de llegir em deixava atònit.
Sabia que en Leo odiava al seu pare, però la relació malaltissa amb la seva mare m’havia passat totalment desapercebuda. Realment es banyaven junts, durant els estius antics, quan jo m’estava a Son Gros? No me’n recordava de res. Era una mescla de repulsió, odi, dependència i necessitat d’estar a prop i lluny d’ella, de cridar la seva atenció i alhora treure-la de sobre. Un cas de psiquiatre."


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’octubre 24, 2018

El refugi (Mick Kitson)


La història de supervivència de la Sal i de la Peppa (Salt & Pepper) és espectacular. Et poses al seu costat des del primer moment i esperes que tot els hi surti bé. Aquestes dues germanes, de diferent pare, són les grans protagonistes d’”El refugi”, de Mick Kitson (South Wales, Gran Bretanya). El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 267 pàgines. L’ha publicat Angle Editorial i és una aposta segura.

La Sal té 13 anys i protegeix a la seva germana Peppa, de 10, de tot i de tothom. La seva mare, que es diu Claire, beu i el seu padrastre és una mala peça al teler. És per això que la gran planeja la seva fugida. Ho fa amb molt de temps, comprant a internet les coses que creu que necessitarà. Fa servir les targetes de crèdit ha pres a en Robert, que va tot el dia fumat i no se n’assabenta de res. Entre les seves adquisicions més preuades hi ha una brúixola, un ganivet Bear Grylls (comercialitzat per un aventurer que havia sigut soldat) i un manual de supervivència. Abans de marxar de casa es fa un fart de veure vídeos a YouTube per sortir airosa de la seva escapada a la muntanya, que no sap quant durarà.

Les dues germanes es fan un refugi i comencen a caçar i a pescar, amb una escopeta d’aire comprimit i una canya. La Sal s’estima la Peppa amb bogeria. El seu és un amor a prova de bombes. Faria qualsevol cosa per ella, i ja ho ha demostrat. Kitson escriu un llibre amb un contingut molt fort, que endolceix amb la saviesa i la perspicàcia de la Sal i l’espontaneïtat i el mal parlar de la Peppa. A la petita li agrada renegar i omplir totes les seves frases amb paraules com ‘cul’, ‘merda’ o ‘cabró’. Quan té l’oportunitat d’aprendre una mica d’alemany, el que més li interessa són els renecs. La inestable Claire i la solitària Ingrid també tenen força pes en aquesta novel·la, que es llegeix amb avidesa. Anys enrere, aquesta metgessa retirada va prendre una decisió semblant a les nenes, per diferents motius, i no li va anar malament del tot.

El personatge de la Ingrid serveix a l’autor per parlar d’Alemanya. Des d’abans de la Segona Guerra Mundial i fins després de la caiguda del mur de Berlín. La dona va tenir una vida desgraciada, sobretot després que desaparegués la seva mare. M’atreviria a dir que des de molt abans, perquè també bevia, com la Claire. “El refugi” ens parla de mares que van dimitir de ser-ho i de filles que van cobrir el buit com van poder, amb protecció i determinació inacabables. Estem davant d’una novel·la diferent, amb un gran respecte per la natura i per la 'divinitat'. Per cert, a mitjans dels 80 va néixer un grup de hip-hop que es deia Salt-N-Pepa, que les protagonistes segueixen per Youtube.

“Els lluços de riu tenen unes dents esmoladíssimes que els creixen en rengles i poden tallar fins i tot un fil de pescar dels gruixuts. Les dents contenen una substància anticoagulant que fa que les ferides sagnin molt i els impedeix cicatritzar. Això serveix per ajudar-los a caçar perquè així poden mossegar i ferir un peix i mirar com es mor dessagnat abans de menjar-se’l. La Peppa tenia raó. Són uns cabrons.
Jo portava el lluç i la canya i la Peppa caminava lentament amb la mà aixecada. S’anava aturant cada dos per tres i deia “Em batega Sal”, i jo caminava al seu costat. El sol ja s’havia post i va començar a plovisquejar amb un vent de l’oest i per damunt del llac els núvols eren negres. Va trigar molt a tornar al refugi i quan hi vam arribar ja plovia fort i estàvem totes xopes i el foc s’havia apagat”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 16, 2018

La mort del comanador (Haruki Murakami)


Haurem d'esperar fins a l'any que ve per saber com acaba "La mort del comanador", del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). El llibre 1, que va sortir a la venda dimecres passat, es llegeix d'una tirada. Té 428 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, traduït al català per Albert Nolla. Un cop més, la història que ens explica es mou en el límit que separa la realitat de la ficció. És el vint-i-dosè llibre que llegeixo d'ell.

En aquesta ocasió, el protagonista principal és un pintor que, per circumstàncies de la vida, acaba fent retrats, sense que li agradi massa la seva feina. Això sí, ho fa amb tota la professionalitat del món, deixant als seus clients encantats. Pinta pels altres; quasi mai per ell. Quan la seva dona el deixa, tot comença a canviar. Primer es dedica a viatjar sense rumb pel país, fins que decideix establir-se en una solitària cabanya, al capdamunt d’una muntanya. Li cedeix un amic, amb qui de jove havia estudiat Belles Arts. Fins fa poc hi vivia el seu pare, el famós pintor Tomohiko Amada, que ja és molt gran i està ingressat en una residència.

En ocupar casa seva, el pintor de retrats s’interessa per la carrera d’Amada. Vol saber què li va passar a Viena, coincidint amb l’annexió d’Àustria a Alemanya en ple domini nazi. Va tornar d’allà renunciant a la pintura occidental, que l’havia caracteritzat fins al moment, per entrar de ple en la japonesa, que el marcarà la resta de la seva carrera. Un dia, quasi sense voler, descobreix a casa un quadre sense catalogar d’Amada, “La mort del comanador”, pintat amb una violència extrema. Després de mirar-se’l molt, el relaciona amb l’òpera Don Giovanni. La troballa quasi coincideix en el temps amb l’arribada a casa seva d’en Wataru Menshiki, un misteriós home de negocis que treballa amb ‘informació’.

Després de molt temps, Murakami torna a escriure en primera persona. M’he llegit pràcticament tota la seva obra (a excepció d’un parell de llibres) i podria dir que ja no em sorprèn massa, tot i que segueix agradant-me molt. A “La mort del comanador” és ofereix una mica més del seu ‘menú’ habitual. Un personatge solitari amb dubtes existencials, un profund forat a terra que convida pensar, una misteriosa campaneta que dringa sense massa explicació, la lluna, alguna referència als gats... Al jove pintor, amb dubtes sobre què és real i que no ho és, li fan un últim encàrrec, que no pot rebutjar. Tenia la intenció de deixar de banda dels retrats, però les circumstàncies faran que l’acabi pintant, a canvi d’una insultant quantitat de diners. Serà en aquest moment quan comenci una inesperada transformació artística i personal. Murakami en estat pur. Recomanable pels seus fans.

“-Sí, quan diu que a la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes. Abans, quan he dit que no em podia estar més estona tancat al forat perquè era perillós, em referia a això.
No vaig saber com respondre a aquelles paraules. En Menshiki no va dir res més. Va fer un gest amb la mà per la finestreta oberta i, enmig del brunzit agradable del motor V8, va desaparèixer de la meva vista juntament amb el quadre amb la pintura encara humida”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark