Patria (Fernando Aramburu)

O estàs amb mi o contra mi. Amb aquesta frase podríem definir la posició de molts dels personatges de “Patria”, de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959). Va ser el llibre més venut a Catalunya en l’últim Sant Jordi i al País Basc ha generat força debat. Ha agradat a molts; i ha escandalitzat a d'altres, que l’han titllat d'”espanyolista” i de culpabilitzar al món abertzale de tot. Està publicat per Tusquets i té 646 pàgines.

Aramburu ens explica com es pot passar de l’amistat a l’odi en un tancar i obrir d’ulls i de la incapacitat per oblidar i, sobretot, per perdonar. Tenim dues famílies, de les quals no en sabem ni els cognoms, que s’han portat molt bé tota la vida. Dues famílies molt matriarcals, on les dones fan i desfan sense consultar ni al marit ni als fills. Són la Bittori i la Miren que, quan tot anava bé, berenaven juntes i es feien confidències. Fins que el Txato, marit de la Bittori, és assassinat per ETA. L’home, propietari d’una empresa de transports, va començar pagant l’impost revolucionari, però no n’hi va haver prou. Quan van començar les pintades en contra seva, tothom li va girar l’esquena. Inclòs en Joxian, marit de la Miren, amb qui ho feia pràcticament tot. A partir d’aquell moment, ni bar, ni ciclisme, ni res de res.

Les diferències entre les dues famílies són insalvables, encara més després que el fill gran d’en Joxian i la Miren, en Joxe Mari, entri a formar part de la banda terrorista ETA. Des d’aquell moment, la seva mare, poc interessada en la política, es torna en una abertzale radical. L’home, com sempre, calla. L’altre fill de la parella, en Gorka, intenta allunyar-se al màxim del seu germà. Es refugia entre llibres per no seguir les seves passes. L’única que manté el cap fred és l’Arantxa, que viu amb un home que no parla basc. Per la seva mare -que cau malament des del principi- això és un pecat mortal. La noia sempre ha admirat al Txato, a la Bittori i als seus dos fills, en Xabier (que és metge) i la Nerea, que va fer la carrera de dret. Tant en Xabier com la Nerea no han pogut oblidar mai l’assassinat del seu pare, tot i que ho viuen de maneres molt diferents.

“Patria” comença quan ETA anuncia que deixa les armes i la Bittori (que també fa força ràbia) se’n va al cementiri per explicar-li al seu marit. També li diu que ha decidit tornar al poble, després d’uns anys vivint a Sant Sebastià. Aquest trasllat no agradarà gens ni mica a la Miren ni a les persones que li donen suport, amb el capellà inclòs. Ho consideren una provocació en tota regla. Aramburu ens parla de fanatisme polític, de bons i dolents, d’elegits i perseguits i d’un penediment que quasi mai arriba. Els capítols són molt curts, plens de diàleg, i fàcils de llegir. M’ha sobtat, per poc vist, que en algunes expressions faci servir dues paraules separades per una barra, com, per exemple, “presentía/deseaba”. Ho fa molt sovint. M’ha semblat un llibre ben escrit i molt interessant.

“Por la mañana, las clases teóricas mataban de aburrimiento a Joxe Mari. Con disimulo miraba su reloj y contaba mentalmente el tiempo que faltaba hasta la hora de la comida. Nunca se le dieron bien los estudios. Ya de pequeño, en la ikastola, le costaba enormes esfuerzos concentrarse. Durante las clases de militancia, lo mismo; pero llegaba la tarde, pasaban a lo práctico, manejaban armas y entonces sí, entonces se apoderaba de él un vivo entusiasmo y se sentía de pronto como en los viejos tiempos, cuando subía con sus amigos a la cantera del pueblo a hacer experimentos con botellas incendiarias, petardos y cohetes. Era lo suyo, la acción, el movimiento, no los rollos patateros sobre teoría de explosivos que producían un cansancio invencible”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La voz de los árboles (Tracy Chevalier)

Ja em va sorprendre amb “La joven de la perla” i ho ha tornat a fer amb “La voz de los árboles”. Parlo de Tracy Chevalier (Washington, 1962). Aquesta novel·la sobre la força de la natura, amb uns personatges durs com pedres, està publicada per Duomo Nefelibata i té 342 pàgines. L’acció comença l’any 1838, al Pantà Negre, a Ohio; i acaba a Califòrnia, divuit anys després.

La primera part del llibre és apassionant. Chevalier ens explica l’arribada de la família Goodenough als pantans d’Ohio, després de deixar Nova Anglaterra al segle XIX. Mai m’hauria imaginat que un matrimoni es pogués barallar per uns pomers. El marit, en James, vol tenir la majoria d’arbres de pomes dolces. La seva dona, la Sadie, que beu molt, prefereix les pomes per fer sidra... i aiguardent de poma. I no són petites batalles, protagonitzen una guerra total. Fa la sensació que en James estima els seus arbres per sobre de tot. Fins i tot més que als seus fills. Al Pantà Negre se n’hi moren cinc, per culpa del fred, de la humitat i de fortes febres. Cinc van sobreviure amb prou feines.

El fill més fort dels Goodenough, en Robert, marxa d’Ohio després que passi alguna cosa que marca la seva vida. Fuig cap a l’Oest per intentar fer fortuna. Canvia sovint de feina i fins i tot es passa un temps buscant or. La segona part del llibre és epistolar. Són les cartes que el noi envia al Pantà Negre per explicar a la seva família (si es queda algú) com li va la vida i què està fent. Engloba un període de setze anys. Més endavant també podem llegir un munt de cartes de la seva germana Martha. Al final, en Robert troba una bona feina, que pot fer perfectament gràcies a l’amor pels arbres que va heretar del seu pare. En James, obsessionat per les pomes, va viatjar de Nova Anglaterra a Ohio acompanyat d’unes rames del seu pomer preferit. Les Golden Pippin li agradaven més que qualsevol cosa del món. I desafiava la natura fent empelts.

Queda clar que Chevalier s’estima molt la natura. D’arbres, flors i plantes en sap un munt. O es va documentar hores i hores. O totes dues coses. Les descripcions que fa són acurades, amb molts de detalls. A les pàgines del llibre hi trobem llavors, plàntules, pins de tronc vermell i sequoies gegants i un munt de varietats més. Per acabar, dos noms de persones que van existir. William Lobb, que treballava per Veitch Nurseries. Amb el suport d’en Robert Goodenough recollia llavors i plàntules i les enviava dels Estats Units a Anglaterra. Els viatges en vaixell podien allargar-se tres mesos. L’altre és John Champan o Johnny Appleseed, un heroi popular, pràcticament salvatge, que anava riu amunt i riu avall, per la zona del Pantà Negre, venent llavors i plàntules. Va ser el primer proveïdor, i no sé si l’únic, dels Goodenough.

La història humana amb què acaba el llibre, enmig de tanta planta, li dóna a “La voz de los árboles” un gran final. No n’explicaré res.

“Casi todas las primaveras, James Goodenough injertaba unos cuantos manzanos para transformar los de sidra en manzanas de mesa, o para mejorarlos. En Connecticut, su padre le había enseñado a convertir en productivo un arbol mediocre y, aunque había efectuado docenas de injertos, seguia sorprendiéndole aquella recreación. El cuarto otoño en el Pantano Negro recogieron la primera cosecha de Golden Pippin, pequeñas y de piel más gruesa que las de Connecticut, però comestibles. James aún recordava el primer mordisco que le había dado a una, el crujido y el sabor a miel con aquel toque final de piña”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Retalls de la Fosca (Albert Segú i Vilahur)

"Retalls de La Fosca", d'Albert Segú i Vilahur (1931), és un llibre casolà. És curt, només 81 pàgines, i està publicat per Viena Edicions. Es tracta d'un viatge nostàlgic que ens porta fins a aquesta bonica platja palamosina, entre els anys quaranta i cinquanta. L'Albert hi estiueja des que era ben petit i conserva molts records. Per exemple, quan va visitar-la Francesc Macià, que poc després seria president de la Generalitat.

Entre altres coses, també explica un parell de salvaments força curiosos. El primer el de l'escriptor Josep Pla –que va tenir problemes amb la barca en què navegava- i el de Francisco Rodríguez Martínez, Director General de Seguretat, que va estar a punt d'ofegar-se quan estava nedant. Segú també parla d'un personatge molt popular a Palamós, Mossèn Gaspar, a càrrec de la parròquia de Sant Joan entre els anys 1946 i 1956. En les seves hores lliures ajudava a trobar aigua als que s'instal·laven a la zona. L'odi dels pescadors als dofins –que els hi rebenten les xarxes-, el naixement del Càmping de La Fosca (que va ser tota una revolució) i l'èxit del tablao La Pañoleta (on ballava La Chunga) també són tractats per l'autor.

El llibre inclou tretze fotos en blanc-i-negre de l'època i un curiós cartell dels "Festeigs de la aristocràtica Platja de La Fosca", que es va celebrar els dies 29 i 30 d'un mes i d'un any que no queda clar. També publica una sol·licitud de "salvoconducto de zona fronteriza" i parla de la trobada casual que va tenir amb l'actor Lex Barker (que va substituir Johnny Weissmuller en el paper de Tarzán als anys cinquanta) en un restaurant palamosí. La preciosa Platja de Castell i la tramuntana, que marca el caràcter dels vilatans i de les vilatanes, completen aquesta curiosa miscel·lània.

“L’activitat de mossèn Gaspar i els èxits de les seves intervencions van fer que moltes finques de la rodalia sol·licitessin la seva presència per aflorar aigua en indrets de la comarca en què se’n patia una certa mancança. Fins i tot, crec recordar haver tingut referència que va intervenir en el mas de Josep Pla, a Llofriu, tot i que l’escriptor es definia ell mateix com un petit propietari de secà”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)

A “La sorra vermella”, J.N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) ens explica una bonica història de perdedors. Passa l’any 1941, després del final de la Guerra Civil espanyola. La sorra està tenyida de vermell per la sang dels afusellats a la platja del Camp de la Bota. El llibre està publicat per l’editorial Proa i té 419 pàgines. Té alguns passatges en castellà, en francès i en anglès, respectant la llengua dels protagonistes.

Els principals són dos anarquistes, en Pedro i en Quilis, que treballen junts en una serradora al peu del Canigó. La seva amistat és infinita. Estan sota la protecció de la Yvonne, una vídua francesa de molt bon cor. Tot va més o menys bé fins que es veuen obligats a deixar l’exili i tornar a Barcelona, una ciutat espantada i oprimida. S’han produït un munt d’afusellaments indiscriminats i la tensió no minva. Continua sent un polvorí. Però en Pedro i en Quilis tenen la intenció d'anar-hi per recuperar la filla del primer, que es diu Clara i té un parell d’anys. La seva mare, la Núria, va ser ajusticiada vilment. Per comunista. El problema és que no saben on és la nena. En cas de localitzar-la, tampoc tenen clar com la trauran d’allà. L’única que pot saber alguna cosa és el de la tieta Berta, germana del pare de la Núria.

La novel·la de Santaeulàlia, molt visual, enganxa des de la primera pàgina. Els personatges estan molt ben retratats. A més a més, l’autor dibuixa amb molt bon traç l’ambient de tensió que es viu a Barcelona. El seu és un relat èpic, on també hi destaquen la Margaret (que treballa al consolat britànic, tot i que també fa d’infermera) i en Rómulo, un comunista madrileny capaç de fer qualsevol cosa pels seus amics. L’estraperlo, el trasllat d’exiliats en camions, amagats i amb molt de risc, i el robatori de nens orfes de pare o mare (que s’entregaven a famílies benestants, properes al règim) omplen aquesta història de coratge, amor i supervivència. M'ha agradat molt.

“Pujàvem a mig gas per Muntaner, en Pedro conduint i jo assegut al darrere, la maleta en una mà, subjectant-me el barret amb l’altra perquè no voleiés. Tot repassant mentalment el pla que havíem traçat, em venien al cap tantes objeccions que m’havia de refrenar per no dir a en Pedro que féssim mitja volta. No veia gaire clar que poguéssim entrar a la torre dels Bosch-Arnau sense despertar sospites dels vianants o dels veïns. So ho aconseguíem, tampoc no sabíem del cert quanta gent hi trobaríem. “Bon dia, venim a prendre’ls la nena”. ¿Ningú no intentaria impedir-ho?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Los amores de Nishino (Hiromi Kawakami)

“Los amores de Nishino” és el sisè llibre que llegeixo d’Hiromi Kawakami (Tokio, 1958). Està publicat per l'editorial Alfaguara i té 202 pàgines. La traducció del japonès al castellà és de Gabriel Álvarez Martínez. Són deu relats curts amb un nexe d’unió: Nishino. És un home misteriós, seductor, de vegades insegur i diria que incapaç d’estimar durant molt de temps a la mateixa dona. Un supervivent en majúscules, envejat per molts.

Faci el que faci, en una relació més llarga o en una de més curta, Nishino deixa petjada. Les dones protagonistes d’aquest llibre, que sempre parlen en primera persona, majoritàriament tenen un bon record d’ell. En algun moment potser va arribar a fer-les felices al seu costat. Totes elles s’hi enamoren, molt o poc, encara que algunes no vulguin reconèixer-ho públicament. En situacions concretes potser és ell qui està més encantat, mentre que la seva parella ocasional dubta. Sempre són relacions desiguals, no correspostes. Malgrat tot, a “Los amores de Nishinho” es parla d’amor i dels seus beneficis. Mai hi ha víctimes.

L’escriptura de Kawakami és intimista i delicada, fregant la poesia. Parla amb molt de respecte de tot i de tothom. En aquest llibre, per exemple, ens apropa un comiat abans de morir (promès i complert) i ens parla de les dificultats per estimar, de les segones oportunitats, de les relacions entre solters i casats, entre caps i treballadors i fins i tot d’un simpàtic curs de cuina amb totes les inscrites pendents de Nishino. Gats, termòmetres de mercuri i raïm són algunes de les coses quotidianes que apareixen en els escenaris on els protagonistes s’estimen o, com a mínim, ho intenten. Kawakami ho explica tot amb silencis, tranquil·litat, en un relat ple de pauses, molt allunyat del trepidant ritme occidental. Res fora de to, amb el màxim respecte possible. En resum, una delícia.

“Para empezar, Nishinho era un hombre apuesto. Después, era aseado. Además, era amable y cortés. Y para terminar, trabajaba en una buena empresa. Las mujeres en la flor de la vida estaban encendidas. Y yo no era la excepción. No sé, pero se podría decir que Nishino era la mismísima encarnación del concepto de “ganga”.
-¿Y cómo es que no está en la empresa? – se adelantó a preguntar la señora Kobayashi, despué de que lo hubieran sometido a un interrogatorio sobre su vida (en las pausas del primer día de curso, las mujeres acribillaron a Nishino abiertamente y sin ningún pudor con preguntas de lo más variopinto)- A estas hores del día.... ¿Acaso se ha escapado del Trabajo?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Manazuru
Vidas frágiles, noches oscuras
Abandonarse a la pasión
El cielo es azul, la tierra blanca
Algo que brilla como el mar

Sputnik, mi amor (Haruki Murakami)

En les novel·les d’Haruki Murakami (Kioto, 1949) hi ha persones que es dupliquen i persones que desapareixen misteriosament. Persones que es perden en mons paral·lels i persones que viuen en aquell límit invisible que separa la realitat de la ficció. Majoritàriament, persones tristes i amb certes dificultats per relacionar-se amb les altres. I gats, molt gats. I llunes, creixents i minvants. Moltes llunes.

“Sputnik, mi amor” va ser publicada originàriament l’any 1999. L’edició que he llegit és de l’editorial Tusquets (colección Andanzas) i té 244 pàgines. Els seus protagonistes són tres: en K, la Sumire i la Myû. En K, un jove professor de primària, és el narrador de la història. Està enamorat de la Sumire, una noia de 22 anys que viu per ser escriptora, tot i que mai no ha publicat res. Escriu, escriu i escriu, i ho fa bé, però coses disperses i sense massa relació. Molts començaments i cap final, per dir-ho d’alguna manera. La Sumire té una gran relació amb en K, però no se l’estima. És el seu gran amic. I prou. De fet, la noia no sent desig sexual per ningú. Ni l'ha sentit. Tot canvia quan coneix la Myü. Està casada, té molts més anys que ella i un poder adquisitiu alt. Fa d’empresària i, entre d'altres coses, importa vi. La Samire la coneix i perd el món de vista...

Murakami ens parla de la complexitat de les relacions humanes, de la soledat i d’amors no correspostos. En K estima la Sumire i la Sumire estima la Myû, però no són sentiments recíprocs. La Myû accepta que la noia se li acosti, però va una mica a la seva. Malgrat tot, només conèixer-la la fa entrar de ple a la seva vida i la converteix en la seva ajudant personal. Fins i tot se l’emporta a viatjar per Europa. El títol del llibre està relacionat amb les missions especials no tripulades de la Unió Soviètica als anys 50. Quan estan juntes en un casament i parlen de literatura, la Myû confon l’escriptor nord-americà Jack Kerouac (un dels preferits de la Sumire) amb un Sputnik. La Sumire s’allunya momentàniament d’en K, però ell li perdona. Seria capaç de qualsevol cosa per fer-li costat.

“¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unes de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando? Me tumbé de espaldas sobre una piedra plana, alcé la vista hacia el cielo y pensé en la multitud de satélites artificiales que debían de estar girando alrededor de la tierra. El horizonte aún estaba ribeteado de una pálida luz, pero en aquel cielo teñido de un profundo color vino empezaban a brillar ya las estrellas. Busqué en él la luz de los satélites. Pero aún había demesiada claridad para que pudieran apreciarse a simple vista”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

L'home que perseguia la seva ombra (David Lagercrantz)

S’ha de reconèixer que enganxa. El fet que l’hagi llegit en només tres dies ho demostra sobradament. Parlo de “L’home que perseguia la seva ombra”, del suec David Lagercrantz (1962). És la cinquena entrega de la sèrie Millennium, creada per Stieg Larsson. El llibre té 592 pàgines i està editat per Columna. La hacker Lisbeth Salander i el periodista Mikael Blomkist continuen en plena forma.

El llibre comença amb la Lisbeth a la presó de Flodberga, com a conseqüència de tot l’enrenou que hi va haver amb l’August Balder a la quarta part, titulada “El que no mata et fa més fort”. L’August és un nen autista de 8 anys amb un do sobrehumà. Entre altres coses, a la presó la Lisbeth intenta protegir a la Faria Kazi, una noia de Bangladesh que és constantment amenaçada per la Benito, la reclusa que té tothom atemorit, vigilants inclosos. És un sobrenom agafat per la seva admiració cap a Benito Mussolini. La Faria va empentar a un dels seus germans per un balcó. Ho va fer, sense cap planificació, després de descobrir una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. La defensa l’Annika Giannini, germana d’en Blomkist.

La persona clau de Millennium 5 és Holger Palmgren, el tutor legal de la Lisbeth. Tot i que està impedit i va en cadira de rodes, s’acosta a Flodberga per parlar amb ella i explicar-li que ha trobat uns documents amb informació importantíssima sobre els abusos que va rebre quan era una nena. Lògicament, la Salander intentarà arribar fins al final i passar comptes amb els culpables. Qui hi ha realment darrere de l’anomenat Registre? Cada cop sembla més clar que totes les investigacions genètiques que s’hi van fer tenien intencions deshonestes. No volien ajudar als seus pacients. Experiments purs. Van fer molt mal en el seu dia, i ara ho intenten tapar. Però la Lisbeth i en Mikael no li posaran fàcil.

A “L’home que perseguia la seva ombra”, Lagercrantz ens torna a parlar d’abús de poder, d’experiments mèdics (al més pur estil de Josep Mengele), de crisis econòmiques i cracs financers, d'islamisme radical i de venjances. Em fa la sensació que aquesta cinquena part és una mica més “buida” que les anteriors. Enganxa, ho he dit en començar, però li falta una mica d’ànima. Lògicament, la Lisbeth i en Mikael continuen sent protagonistes, però queden una mica difosos darrere dels esdeveniments principals; i d'en Leo i en Dan, que estan per sobre de tot i de tothom. Continuarà. Segur!

“Potser tenia una certa raó. Havia deixat que tot plegat arribés massa lluny. L’havia deixat entrar al seu despatx, havia mentit i enganyat. Jo no hi tenia gaire a perdre, i quan la Lisbeth li va demanar la contrasenya per accedir a l’ordinador l’hi va donar. Va observar les mans de la noia. Cada vegada estava més embruixat. Els dits es bellugaven de pressa per damunt del teclat, però en principi no passava res d’especial. La Lisbeth anava saltant entre diferents pàgines web del municipi d’Uppsala, l’hospital universitari i la universitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Els homes que no estimaven a les dones"
"La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina"
"La reina al palau dels corrents d’aire"
"L'home que perseguia la seva ombra"

Loving Graceland (Jordi Prat)

Jordi Prat (Barcelona, 1968) és un enamorat d’Elvis Presley i del Mid-South dels Estats Units. Si esteu interessats a viatjar-hi, ell us prepararà l’aventura, de manera personalitzada, a través de Follow Your Dreams Tours. Coincidint amb el quarantè aniversari de la mort del noi de Tupelo, Prat ha escrit “Loving Graceland”. Té 288 pàgines i està publicat per Viena. És un llibre ple de referències musicals.

Les cançons proposades per l’autor són inesgotables. De fet, recomano llegir “Loving Graceland” buscant-les i escoltant-les. Serveixen per enriquir aquesta història en què, d'alguna manera, s’altera la relació espai-temps. El seu protagonista és Jesse Colter, un fan d’Elvis que viatja fins a Graceland, la mansió on el cantant va viure des dels 22 anys. Lògicament, Colter comparteix aquest primer pla amb el mateix Elvis. A través dels seus ulls, veiem el naixement del mite, des d'abans enregistrar la seva primera cançó a Sun Records. També seguim la seva progressió i l’arribada a l’estrellat. En aquest temps, mai no es va oblidar de la gent que l’envoltava. Als anys cinquanta, la ciutat de Memphis vibrava amb el seu fill predilecte. Per si fos poc, també són fascinants la història d’amor d’en Jesse (que no explicaré, s’ha de llegir) i la d'amistat amb Harmònica Frank, tot un homenatge a un músic poc conegut en els nostres dies.

Però “Loving Graceland” és molt més que la vida d’Elvis. Per voluntat de l’autor, el llibre es converteix en una crònica cultural, política i social d’un període vital en la història dels Estats Units, amb especial atenció al Midh-South, que comprèn els territoris de Tennessee, Mississippi, Kentucky, Arkansas i Missouri. Després de llegir-lo, en sabem una mica més dels clàssics del blues, del rock a billy, del gospel, del rock’n’roll i del rhythm & blues. Però també de tradicions, de literatura i de cinema. En Jordi Prat és un lletraferit i queda clar en tot moment que està molt ben documentat. En som testimonis en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi ha un abans i un després d’Elvis, un noi solitari i introvertit que va canviar la història de la música ell solet. Un llibre molt recomanable.

"A les acaballes de febrer, la ciutat rebia amb alegria la notícia de l'imminent retorn del seu ídol, pocs dies després que a la localitat californiana de Squaw Vallery, al comptat de Placer, s'inauguressin els Jocs Olímpics d'hivern. Així, el dimarts 1 de març, lluint amb orgull els seus galons de suboficial, el sergent Presley oferia una darrera roda de premsa a Alemanya abans de la seva marxa, davant d'un centenar de periodistes i fotògrafs, per autentificar-ne el comiat i donar gràcies a tothom pel tracte rebut". Casualment, entre els assistents també hi era Marion Keisker, de la Sun Records, que de la mateixa manera que Elvis, però amb el rang de capità, servia el seu país a Europa.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Nosaltres dos (Xavier Bosch)

És possible l’amistat entre un home i una dona? És la pregunta que es fa Xavier Bosch (Barcelona, 1967) a “Nosaltres dos”, publicat per l’editorial Columna. El llibre té 556 pàgines i es llegeix francament bé. Els seus protagonistes principals són en Kim i la Laura, que es coneixen a la universitat i estableixen una complicitat total. Ell és fill d’un hoteler barceloní. Ella és nascuda a Banyoles. Amb el pas del temps es fan inseparables.

Jo tinc clara la resposta a la pregunta inicial; en Xavier, també. I coincidim. Per saber-la, és evident, s’ha d’arribar al final de la novel·la, escrita amb senzillesa, sense grans elucubracions ni adjectius sobrers. Com és habitual, el seu llenguatge és àgil i directe, molt visual. La veritat és que enganxa. Diria que, per a ell, el fons encara és més important que la forma. Té un do per escollir temes i fer-los propers al lector. “Nosaltres dos” és la història d’una relació personal (d'enamorament?), però també de moltes coses més. Veiem, per exemple, l’evolució de la família d’en Kim, que regenta l’hotel Rafaeli, ubicat al cèntric Passeig de Gràcia barceloní. En Paco, el pare, va heretar-lo de l’avi Francisco i l'hi ha dedicat tota la seva vida. La seva passió l'ha transmesa als seus fills: en Kim, l’Àlex, en Roger i l’Elsa. Faria qualsevol cosa per l’hotel i pels seus. I no sempre ho té fàcil...

La relació d’amistat entre en Kim i la Laura fa moltes voltes, però mai s’espatlla. Un dia, quan eren joves, es van prometre que només serien amics, que no és poc. Mai farien un pas més. Convertir-se en parella podria fer-los perdre massa coses. Parlem d’una amistat verdadera, que es manté tot i la distància. Ja poden estar separats per quilòmetres o anys. Quan es retroben, fa la sensació que s’han vist el dia anterior. Hi ha un ‘moviment’ d'en Kim, però, que no està clar. El fa més pensant en ell que en ella, de manera egoista. La banda musical del llibre és l’òpera, de la qual en Xavier Bosch n’és un gran enamorat. La cantant que fa sortir a les seves pàgines es diu Diana Laborde. El llibre també té moltes referències esportives: per començar la Laura és entrenadora de bàsquet (tot i que el dia dels partits no porta l'equip?) i menciona esportistes com Carl Lewis, Maradona o Kareem Abdul Jabbar.

En Xavier i jo vam estudiar plegats a la universitat Autònoma. Som de la mateixa promoció. M’ha fet gràcia que alguns dels companys d’en Kim i de la Laura a la facultat tinguin el nom dels seus col·legues d’aquells temps a les aules, com l’Orovio, la Xènia, en Marc o en Buixeda. M’ha fet recordar vells temps. Als personatges principals els col·loca en tres etapes. El llibre comença amb la festa d’aniversari del cinquantè aniversari d’en Kim (l’any 2016), en el seu hotel, evidentment; i passa pel 1984 (quan es coneixen a la universitat) i l’any 2000, quan tenen uns trenta anys i estan en el procés de formar les seves respectives famílies.

“De manera que, de nou, moltes gràcies a tots, especialment als que heu vingut de fora i suposo que ja deuen haver fet perquè tingueu una habitació com déu mana. I encara més agraït a una persona, que ja veig des d'aquí dalt i que tot just acaba d'entrar, que em sembla que per sort s'ha perdut el meu discurs i que em fa molta il·lusió veure-la perquè és d'aquelles persones que tots tenim, o hauríem de tenir, perquè donen sentit a la vida. L'amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguéssiu parlat abans-d'ahir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dona del Cadillac (Joan Carreras)

Fer de mitjancer, quan no tens tota la informació, pot acabar sent un problema. I si no, que li preguntin a Estanislau Guiu, que es desplaça al poble imaginari de Mompuig per intentar comprar un Cadillac Eldorado. El cotxe era del pare de l'Helena Bau. Ella pràcticament no el fa servir. El té tapat amb una lona en un cobert, just al costat de casa seva. Tot el seu temps el dedica al centre de meditació i ioga que dirigeix.

L'Estanislau i l'Helena són dos dels personatges de "La dona del Cadillac", la darrera novel·la del barceloní Joan Carreras (1962). D'ell ja havia llegit "Cafè Barcelona" i "L'àguila negra". També està publicat per Proa. De l'home, sabem poques coses. Que ve de la ciutat, les seves sabates el delaten, i que actua en nom d'una tercera persona. Ella no fa la impressió d'estar massa relaxada, tot i que la gent de la ciutat va a veure-la amb la idea de trobar una mica de pau interior. Quatre exercicis  mirant pel finestral del centre -amb vistes al bosc-, una amanideta i cap a casa! Aquests pixapins... L'aproximació d'un cap a l'altra és lenta i calculada. És allò de dir sense dir, de fer sense fer, de saber què sap el teu interlocutor abans de revelar que saps tu. En Carreras deixa anar les pistes a poc a poc, donant a la història tocs de surrealisme.

Aquest Cadillac Eldorado amaga grans secrets. L'Helena en sap algun, no tots. L'Estanislau sospita que li han encarregat la compra per un motiu ocult. Massa molèsties i diners per un cotxe, per molt clàssic que sigui. Està convençut que hi ha gat amagat. A més a més, la seva presència a Mompuig incomoda a més d'un veí, i tampoc no és normal. És el cas d'en Francesc, el noi que porta la benzinera; i d'en Nico i l'Angeleta, que regenten el bar del poble. Un bar que és i no és una fonda. No té els papers en regla, però si cal, de tant en tant, s'hi pot quedar a dormir algú. Per tenir-lo controlat, potser? I fins aquí puc explicar. Carreras aconsegueix atrapar al lector des del primer moment, amb un llibre (324 pàgines) que creix mentre avança. "La dona del Cadillac" té un final apoteòsic. De la simple venda d'un cotxe a l'origen del mal, amb dos personatges que s'acaben obrint com un meló. Moltes coses amagades anys i anys que acaben veient la llum per purificar un ambient irrespirable.

"Jo sé que és important i em pregunto per què és tan important una carraca dels anys setanta que algú ha perdut en una partida de cartes. "Qüestió d'honor", em diuen. I no m'ho crec. Saps per què? Perquè pel Mel, pel Lerma, l'honor és una bola del món comprimida entre la cadira del despatx i el seu cul. També em va dir: "És una capsa oberta que s'ha de tancar". Qui necessita tancar una partida de cartes tants anys després?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'acusació (Bandi)

Por extrema. Els personatges de "L'acusació" viuen (o sobreviuen) en un fosquíssim totalitarisme. Està escrit per Bandi (pseudònim d'un escriptor que viu a Corea del Nord) i publicat per Edicions del Periscopi. Té 232 pàgines i està traduït per Hèctor Bofill i Hye Young Yu, de Corea del Sud. Són 7 relats prohibits, escrits sota els règims de Kim Il-Sung i Kim Jong-Il, que es van treure clandestinament del país.

A "La fugida del Nord", l'autor ens explica que el Partit ho sap tot. Ho veu tot. I ho castiga tot. Deixar morir una taula amb brots d'arròs en un hivernacle (i segur que no voluntàriament) pot provocar l'escarni de generació en generació. És un crim familiar que s'hereta. Posar una doble cortina en una finestra, afegint-la a l'aprovada pel Partit, de niló blanc, també pot ser un pecat mortal. És l'eix central de "La ciutat fantasma", on la dona protagonista l'únic que intenta és que el seu fill no s'espanti amb dos retrats gegantins que hi ha als edificis de davant de casa seva.
El tercer relat de Bandi es titula "La vida del cavaller tresor", on se'ns explica que el Partit vol talar un enorme om perquè a prop hi passa el cable del telèfon. El seu propietari creu que tot el que ha aconseguit a la vida -que tampoc no ha estat massa- ha estat gràcies a l'om i no vol que el mutilin.

LA MARE, EN EL SEU LLIT DE MORT

A "Tan a prop, tan lluny", el Partit impedeix que un bon home es traslladi al poble de la seva mare per acomiadar-se d'ella, que està a punt de morir. Li és impossible obtenir l'autorització que es necessita per poder viatjar. El Gran Líder ho és tot i l'anomenat Esdeveniment número 1 (és a dir, la presència del dictador en un lloc concret) fa que la resta del país s'hagi d'espavilar com pugui. Parlo de "La capital de l'infern", en què hi ha un munt de gent amuntegada en una estació de tren per culpa del citat esdeveniment. Una àvia que anava caminant per la carretera és recollida pel Gran Líder, que aprofita la situació per demostrar que ell sempre fa la vida més fàcil a la gent. Propaganda pura i dura. Completen el llibre "L'escenari" (fins i tot actuar malament en una funció pot ser motiu de càstig) i "El bolet vermell", en el qual es condemna al seu protagonista perquè s'atura la producció de pasta de soja. El bolet, vermell i verinós, és la metàfora de l'edifici on estava instal·lat aquest govern que ridiculitza a l'individu fins a punts sospitats. Imprescindible.

"Qualsevol pertorbació de la cerimònia, fos petita com la punta d'una agulla o gran, era castigada. La pena més gran era l'expulsió. S'executava com si llencessin piles de brutícia a cops de pala. Les persones condemnades no podien ni fer ells mateixos la maleta. Una vegada se sentenciava a "Camarada, que ha alterat el curs de la festa nacional a causa d'"X", el Partit ha decidit enviar-los a viure a la provincia...", la sanció era immediatament aplicada".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El misteri de la senyoreta Hargreaves” (Frank Baker)

Crear és més fàcil que destruir. I si no que li preguntin al jove Norman Huntley, un dels protagonistes principals d’”El misteri de la senyoreta Hargreaves”. El llibre, escrit per Frank Baker (Hornsey, Londres, 1908 – Porthleven, Cornualla, 1982), va veure la llum l’any 1940. Ara, Viena Edicions l’ha publicat en català, amb traducció de Dolors Udina. És surrealista, divertit, amè i amb molt de diàleg. Una joia.

En Norman és fill del llibreter de Cornford. La seva imaginació és il·limitada. Està de vacances a Irlanda amb el seu amic Henry, mecànic de cotxes. De tornada cap a Anglaterra visiten una església que en Norman (el llibre està escrit en primera persona) defineix com a molt lletja. Amb la intenció de passar una bona estona, se n’enriuen una mica del sagristà. Li diuen que coneixen una dona que era íntima amiga de l’anterior rector. És llavors quan s’inventen a la senyoreta Hargreaves, que toca l’arpa i escriu poemes. Té més de vuitanta anys, és neboda del duc de Grosvenor i viatja amb un gos, una cacatua i una banyera portàtil. Un personatge molt singular...

Per continuar amb la gresca, en Norman (que és qui s’ha inventat la major part de la història) li escriu una carta a la senyoreta Hargreaves -a la direcció d’un hotel que escull a l’atzar- i la convida a passar uns dies a casa seva. El noi queda glaçat quan li dona les gràcies i li diu que hi anirà. Està convençut que es tracta d’una broma. Fins que, al cap d’uns dies, la senyoreta Hargreaves arriba a Cornford amb l’arpa, el gos, la cacatua i la seva inseparable banyera. Per parar boig! La relació entre tots dos es complica a poc a poc, amb una mescla d’amor i d’odi. En Norman no li troba una explicació lògica a tot el que està vivint. A més a més, s’adona que cada cop que s’inventa una cosa relacionada amb la senyoreta s’acaba complint. Fins i tot s’arriba a plantejar si la coneixia d’abans o, per contra, està a punt de perdre el cap. Ningú es creu que sigui un personatge inventat, ni el seu amic Henry.

L’únic que fa costat al noi és el seu pare, un personatge singular, que s’encén els cigars amb fulls que arrenca dels llibres de la seva botiga i que sempre explica unes anècdotes increïbles. El pare d’en Norman, que toca el violí, mereixeria un llibre per ell sol. La presència de la senyoreta Hargreaves li porta un munt de problemes. Fins i tot acaba trencant, encara que sigui momentàniament, amb la seva xicota, la Marjorie. Crear la senyoreta Hargreaves va ser molt fàcil. Destruir-la... és pràcticament impossible! Una lectura totalment recomanable, perfecta per aquest estiu calorós.

“-Oh, que feliços que vam ser! Feliços... i ximples! I és que, senyora Huntley, hi va haver una pausa entre l’assaig i el festival. En Norman i jo, de cop i volta, vam coincidir que ens moríem de ganes de menjar maduixes; només podien ser maduixes, res més. Per tant, en van comprar un cistellet i vam anar-nos-en al parc. En Norman va suggerir que seria agradable menjar-nos-les en una barca de les que lloguen al Serpentine. Així, doncs, hi vam anar i en Norman feia anar els rems francament bé. I llavors –va alçar la mà-, la catàstrofe!
Va fer una pausa i em va mirar. Em tocava a mi.
-Les maduixes em van caure per la borda –vaig afegir jo.
-I tu vas estirar la mà pel costat... –va continuar ella.
-I vostè va fer el mateix... –vaig dir jo.
-I...
-La barca es va tombar...
-I ens vam veure allà –va dir ella-, flotant al llac!”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Morts prescindibles” (Hjorth & Rosenfeldt)

Quan sortirà la quarta entrega de la Sèrie Bergman? Els suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt deixen obert el tercer i últim títol dels publicats fins ara, “Morts prescindibles”. Resolen el cas, però sembren molts interrogants que espero que tinguin resposta aviat. El llibre té 572 pàgines i està publicat per Columna. El psicòleg Sebastian Bergman, malparit, misogin, egoista i manipulador, és un personatge apassionant.

En aquest tercer llibre, les relacions personals entre els membres del Riksmord (unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat), tenen tanta o més importància que el succés en el qual treballen aquest cop. En Torkel Höglund continua enamorat de la Ursula Anderson, tot i que ella no li fa cas. En Sebastian, més calmat, segueix molt preocupat per la Vanja Lithner, a qui se li acumulen els problemes. De moment, me’ls guardo. Millor no donar pistes que puguin convertir-se en “spoilers”. Tant la Ursula com la Vanja comencen a confiar cegament en en Sebastian... En Billy Rosén segueix amb la intenció de ser cada dia més important dins de l’equip, que té una policia nova: la Jennifer Holmgrem. Ella ja havia fet una petita aparició, com a agent local, en el segon llibre. És pura energia. Tindrà continuïtat?

L’acció se centra en les muntanyes de Jämtland. Allà hi troben sis cadàvers sepultats en una fossa. Fa anys que estan enterrats, amb un orifici de bales al cap. No hi ha pistes. L’únic nom que tenen per intentar tirar de veta és el de Patricia Welson, que van trobar morta en un cotxe incendiat. És fals i, de sortida, no condueix a res. Paral·lelament a aquesta investigació, hi ha un periodista d’un diari, Lennart Stridh, que treballa en la desaparició de dos afganesos. La Shibeka, dona d’un d’ells, fa anys que intenta esbrinar què va passar, però fins ara no ha estat capaç d’obtenir respostes. El primer que descobreix en Lennart és que darrere del cas hi ha els serveis secrets. Està relacionat amb la fossa de Jämtland? Que vol amagar ell govern? Se’n sortiran Bergman i companyia? Qui és el misteriós Joseph a qui tothom busca?

M’ha fet la sensació que “Morts prescindibles” és un llibre-pont. Els dos primers de la Sèrie Bergman es podien llegir independentment. Començaven i acabaven. Aquest també, però el cas a resoldre no té res a veure amb els anteriors, que eren molt més potents. Aquí, Hjorth & Rosenfeldt prefereixen burxar en la personalitat d’en Bergman que, com ja vaig dir en el seu dia, és un tros de malparit. Ell ha de ser el centre de totes les mirades, el “Deu” al voltant del qual ha de girar tot. Poc li importa si li fa mal als altres, sempre que ell en surti beneficiat. Escriptura àgil, directa i visual que t’atrapa des d’un primer moment. Molt recomanable.

“A dos quarts de cinc, en Sebastian es va rendir i es va aixecar. El parquet cruixia sorollosament, i això l’emprenyava. No volia despertar-la. De seguida que obrís els ulls, voldria anar-se’n. En Sebastian s’havia fixat que la Vanja estava en tensió a l’hora de ficar-se al llit, una mica alerta, no fos cas que ell la toqués i aparegués l’home que veritablement era, en el fons. I malgrat tot, s’havia quedat. Ell havia aconseguit estar-hi a prop d’una manera que no s’hauria imaginat mai. Si poguessin passar més temps junts, llavors la cautela desapareixeria del tot. La Vanja s’adonaria que ell no intentaria mai res i, amb aquella tranquil·litat, encara l’apreciaria més. En Sebastian pujaria al pedestal, i ella no sabria mai per què no havia intentat res amb ella. Mai.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Crims duplicats” (Hjorth & Rosenfeldt)

El psicòleg criminal Sebastian Bergman cada cop està més enfonsat. És un perill per a ell i pels altres. L’Ursula, de la policia científica, i sobretot la detectiva Vanja no el suporten. Odien treballar en el mateix equip que ell i el volen com més lluny millor. Torke, l’inspector en cap, i el detectiu Billy només el toleren. I encara gràcies. El fet que sigui un expert en assassins en sèrie fa que, de vegades, en Sebastian sigui imprescindible.

El segon volum de la Sèrie Bergman es titula “Crims duplicats”. És el més llarg de tots: 652 pàgines. Recordem que els llibres estan escrits a quatre mans pels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Ja estic immers en el tercer, “Crims prescindibles”. Brutal! L’editorial que els publica en català és Columna. Aquest cop, tot comença quan trobem una dona brutalment assassinada a Estocolm, ciutat que està vivint una gran onada de calor. És la tercera víctima en menys d’un mes. La policia està desconcertada. Els crims porten la firma d’Edward Hinde, un assassí en sèrie cruel, manipulador i, sobretot, molt intel·ligent. Hinde, però fa més de catorze anys que és a la presó de màxima seguretat de Lövhaga. En el seu dia, per atrapar-lo, va ser decisiva la participació de Bergman, que estava en el millor moment de la seva carrera.

Tot fa pensar que Hinde està relacionat amb aquestes noves morts. Els assassinats són calcats i el procediment és exactament el mateix. Com s’ho fa Hinde per comunicar-se amb l’exterior. Qui és la persona que viola i mata a les dones? Ho fa sol? Té ajudants? Quan la policia no pot més, torna a acceptar, molt a contracor, això sí, que Bergman els doni un cop de mà. El psicòleg descobreix ràpidament que les víctimes estan relacionades amb ell d’una manera que no hauria dit mai. I fins aquí puc llegir. “Crims duplicats” encara és més addictiu que "Secrets imperfectes", que obra la sèrie. L’he acabat en poc més de tres dies. Hjorth i Rosenfeldt fan un gran retrat de Bergman, un personatge fascinant, ple de contradiccions. En aquest volum tenen una presència destacada Trolle (l’antic inspector en cap) i Haraldson, l’inepte policia que ara dirigeix la presó on hi ha Hinde.

El cara a cara entre Hinde i Bergman està a punt d’arribar?

“En Sebastian es va posar en tensió. Podia ser que en Trolle tingués a veure alguna cosa amb allò? Anava pel pedregar, però fins a aquell extrem? Podia ser que, un dia de borratxera, hagués parlat massa a la persona equivocada. Ningú de l’equip creia de debò que hi estigués implicat, però què passaria si la Vanja anés a veure’l i es posés a fer-li preguntes? En Sebastian es va marejar una mica. Imaginava la Vanja parlant amb en Trolle, i en Trolle dient-li a ella què li havia demanat en Sebastian que fes. Collons, la Vanja ni tan sols hauria d’estirar-li la llengua; en Trolle era perfectament capaç d’enfangar en Sebastian fins a les orelles senzillament per diversió. En Sebastian es va empassar la saliva i va intentar concentrar-se en la discussió a la sala”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)

El denominador comú de “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), és la mort. Res dura per sempre. La mort i, sobretot, els assassins a sou, que caminen amb seguretat per les pàgines (279) d’aquest llibre deliciós. Ells són qui la provoquen. Està publicat per Proa i és un recull de tretze contes molt relacionats entre ells. Un dels punts d’unió, físic, entre alguns dels personatges és un quadre de Millet “La paysanne”.

El llibre comença amb un pare demanant-li al seu fill que no plori. I acaba a l’inrevés. Passa el temps i les situacions canvien. Però pel camí sempre hi ha dolor i passió; situacions que et colpegen, tan dures com un cop de peu a l’estómac. D’assassins en trobem a quasi tots els relats: a “Els homes no ploren” (que comença amb abusos sexuals a nens), a “A sou” (en el qual el malfactor es confessa a un capellà), a “Poldo” (amb un pagès relatant la seva història des d’una fossa comuna), a “Buttubatta” (on hi ha un llibre que explica la bogeria d’un premi Nobel), a “Pandora” (amb un matrimoni que no s’entén massa com a protagonista), a “Paradís”, on hi ha un assassí de nenes... Hi ha sicaris en la majoria de contes, també a “Bala de plata” (bona sàtira sobre el món de la política”, a “Punt de fuga”, a “Les mans de Mauk” i a “Teseu”. Un veritable catàleg de dolentots, alguns fins i tot assassins en sèrie.

L’escriptura de Jaume Cabré és deliciosa. En els seus contes mai no hi sobren paraules. Tampoc n’hi falta cap. Té un domini extraordinari del llenguatge i del ritme narratiu. A més a més, tot ho fa molt visual. És facilíssim desplaçar-se als escenaris que descriu i deixar-se entabanar pels seus personatges. “Quan arriba la penombra” és un llibre molt recomanable. Després de “Jo confesso”, l’ha tornada a encertar.

“El dia que havia comunicat a la Fran que ell tenia ganes d’enamorar-se i il·lusionar-se, que prou, que plegava, que no resistia més una relació tan freda, tan distant, tan no sé per què vivim junts, ella l’havia mirat amb els ulls de gel i li havia dit no t’ho pensis: junts fins a la mort. A més, ja fas el que vols, et passes el dia arriscant-te la vida, et creus l’heroi de la pel·lícula, et relaciones amb fotògrafs malparits i escaladors amb els ossos trencats, guanyes molts cèntims i vivim de conya. Què vols?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)

Quin tros de malparit que és Sebastian Bergman! Ens el presenten en hores baixes, però havia estat el psicòleg criminal més popular de Suècia. Treballava sovint amb la policia, com a expert en assassins en sèrie. Els companys el qualifiquen d’insofrible i el volen com més lluny millor. Acaba desesperant-los i ho fa intencionadament. Volta els 50 anys i se’n va al llit amb un munt de dones. Les fa servir i les deixa tirades. Càrrec de consciència? Ni un.

Bergman, que és un personatge magnètic -atrau el lector des del primer moment-, dóna nom a la nissaga de novel·les negres escrites pels suecs Hjorth & Rosenfeldt. Són els creadors de la sèrie televisiva “The Bridge”, que s’està veient a 170 països. De moment hi ha tres llibres i el quart no trigarà a arribar. En català els està publicant Columna. El primer es diu “Secrets imperfectes” i té 555 pàgines. És d’aquells que creen addicció. Els comences i és molt difícil deixar-los. En vols una mica més. Aquest cop, Bergman col·labora en la investigació com a assessor extern. Ho fa amb segona intenció, perquè necessita tenir accés als arxius policials per un tema relacionat amb el seu passat. És per això que suplica al seu antic cap que el deixi entrar a l’equip. En Torkel no en té gens de ganes, però l'home acaba cedint. Sap que l’Ursula, la Vanja i en Billy no s’ho prendran massa bé. I l’encertava de ple...

La policia busca en Robert Eriksson, un noi de setze anys que apareix mort amb un munt de ganivetades. A més a més, li han extret un tros de cor. Per què? Els dies passen i no s’avança en les investigacions. És per això que en Torkel accepta que en Bergman els doni un cop de mà. Farà volar l’estabilitat de l’equip, i sap que no li importarà gens ni mica, però potser ajudarà a resoldre el cas. Potser cal córrer el risc. El psicòleg porta tot el pes de la novel·la, enfrontant-se amb els seus companys i allitant-se amb unes quantes dones, dues vinculades directament amb el cas. La novel·la està escrita amb un estil àgil i directe, amb molt de diàleg i sense ornaments. Com a bona novel·la negra està plena de girs inesperats i no saps qui és l’assassí fins que l’estàs a punt d’acabar. No hi he trobat cap llacuna, cap trampa injustificada. Ja estic acabant el segon volum: “Crims duplicats”. Puc assegurar que millora el primer... i no era fàcil.

“Sebastian Bergman era bo a l’hora de seduir dones. Sempre havia estat bo. Al llarg dels anys, molts homes s’havien estranyat del seu èxit amb l’altre sexe. No era guapo a l’estil clàssic. Sempre s’havia bellugat entre el sobrepès i el quasi sobrepès, i en els darrers anys s’havia quedat en algun punt d’entremig; no tenia uns trets gaire distintius ni gaire marcats, més aviat tirava a buldog que no pas a dòberman, per posar un exemple caní. Començava a perdre cabells i solia vestir més com un professor de psicologia que no pas com un model de revista. Certament, hi havia dones que es fixaven més en els diners, l’aparença i el poder, però això només els passava a algunes. Per tenir oportunitats amb totes les dones, calia alguna cosa més. I aquesta cosa de més era el que tenia en Sebastian: encant, intuïció, la consciència de cada dona era un món i una àmplia selecció de tàctiques diverses, entre els quals triava amb gran habilitat. N’agafava una, la canviava a mig camí, comprovava com estava funcionant i, si era necessari, tornava a canviar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Viu la teva vida; Condueix-la com si l'haguessis robada

Diu un company meu que hem d’intentar que tot allò que fem, per petit que sigui, sempre “tingui àngel”. El director de cinema John Carney sempre ho aconsegueix. A “Once” (2007), a “Begin again” (2013) i, darrerament, a “Sing street” (2016). Totes tres pel·lícules tenen la música com a eix vertebrador. Va estar nominada als Globus d’Or i als National Board of Review. Dura 1 hora i 45 minuts i passa molt bé.

Aquest cop, Carney centra la història a Dublín, l’any 1980. Els pares del protagonista se separen i, com a conseqüència de la recessió econòmica, en Conor ha de canviar d’escola. Passa d’una privada a una pública, on alguns alumnes comencen a fer-li la vida impossible. Tot canvia el dia que coneix a Rapinha, una noia guapíssima, una mica més gran que ell. Com que li diu que és model, ell li pregunta si vol fer el videoclip del seu grup. El problema és que, de moment, en Conor no té cap grup. L’haurà de crear per poder satisfer-la. En Conor està interpretat per Ferdia Walsh-Peelo i la Rapinha per Lucy Boynton. La química entre tots dos és brutal.

La composició del grup, fent un fitxatge darrere d’un altre, és divertidíssima. Tots ells són uns bons personatges. Comencen des del no-res i, la veritat, és que se’n surten força bé. En Conor fa molt de cas al seu germà gran, que és qui l’orienta musicalment parlant. S’entén que en el seu dia ell també podia haver muntat un grup, però es va deixar portar per la por i la incertesa de cara al futur i va descartar la idea. Ara no vol que el seu germà repeteixi les seves mateixes errades. Li dóna vida Jack Reynor, que va participar en una de les pel·lícules de la nissaga de “Transformers”. Des d’un punt de vista visual, el grup segueix les tendències dels grups de l’època, com Duran Duran, Spandau Ballet o The Cure. Lògicament, també escoltem les seves cançons.

“Sing street” repassa l’evolució del grup, que a poc a poc va tenint un cert èxit; i la relació entre en Conor i la Rapinha, que passa per millors i pitjors moments. Ella té una mirada i un somriure preciosos. Els dos joves tenen grans somnis i esperen poder complir-los aviat. En definitiva, una pel·lícula alegre, divertida, transgressora i amb una bona banda sonora. La cançó principal va estar nominada als Critics Choice Awards. Per gaudir en família i passar una bona estona. Jo la vaig veure al Cercle Cultural de Granollers, en versió original, projectada per l’Associació Cultural.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)

Li vaig regalar al meu fill per Sant Jordi i l’he acabat llegint jo. Espero que ara ho faci ell. Així podrem comentar-lo. Parlo de “No surtis de nit...”, d’Eulàlia Canal (Sabadell, 1959) i Glòria Marín (Granollers, 1963). Està publicat per l'editorial Baula i té 142 pàgines. Les autores combinen el món real amb un de més fantàstic i sobrenatural. Podríem dir que la història d’en Max i en Joel, que són bessons, cavalca en mons paral·lels.

En Max és el triomfador, el fatxenda, el noi capaç de trepitjar a qui calgui (inclòs el seu germà) per aconseguir allò que vol. En Joel és tot el contrari. Amic dels seus amics, generós i força servicial. Són completament diferents. La mare dels nanos sempre ha tingut debilitat per en Joel. I en Max ho sap... Una nit, tots dos surten junts de festa i tenen un brutal accident. En Max no sobreviu i, sorprenentment, en Joel es fa passar per ell. Per què vol viure la vida del seu germà i no la seva?

A partir d’aquest moment, en Joel reflexiona si ha fet bé prenent la identitat del seu germà i es pregunta perquè no va salvar-lo el dia de l’accident. Oi que hauria pogut fer alguna cosa més? En Max ho segueix tot des del més enllà. Està mort, sí, però té la possibilitat de saber en temps real tot el que passa a la Terra i el que està fent el seu germà, amb qui mai no s’havia portat massa bé. És un temps per a la reflexió. Potser pel penediment? Les reflexions d’en Max i d’en Joel es creuen amb les de la Blanca (que no explicaré qui és) i amb les de la Patrícia, la xicota d’en Max. També apareix la mare dels bessons, que està ingressada en un psiquiàtric.

“No surtis de nit...” es llegeix bé. És un llibre de literatura juvenil recomanat a partir dels quinze anys. Té un estil àgil i directe, amb frases curtes i sense massa ornamentació. Si se’n té ganes, pràcticament es pot llegir d’una tirada.

“M’atrapa un núvol d’angoixa. Decideixo ficar-me a la dutxa. Vull que l’aigua s’endugui aquella sensació de tenir el meu germà a tocar, allà, espiant-me, darrere meu, amagant entre les cortines, dins l’armari, o sota l’estora. El cor em batega a cent. Poso la cara sota el raig d’aigua càlida i tanco els ulls. Vull deixar la ment en blanc, que no hi hagi res dins del meu cap. Zero paraules. Zero culpa. Zero pors. Res, banc, buit..., però el cap em comença a rodar i murmuro, com una pregària inútil: “Deixa’, estar, no et vull veure, no et vull sentir, deixa’m estar, no volia, Max, de veritat que no volia...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Argelagues (Gemma Ruiz)

“Argelagues”, de Gemma Ruiz (Sabadell, 1975), m’ha sorprès positivament. Els seus personatges femenins més destacats, la Remei, la Rosa i la Nina, són propers i estan ben dibuixats. És fàcil relacionar-les amb alguna dona del nostre cercle més íntim. Són espavilades, lluitadores i no creuen en els impossibles. La Remei, besàvia de l’autora, estava molt compromesa amb la família. El llibre, publicat per Proa, té 345 pàgines.

L’argelaga és uns arbust modest que punxa, com les dones -senzilles i dures- que van néixer a pagès i que, manades per pares o germans, van haver d’anar a la ciutat (en aquest cas a Sabadell) i espavilar-se. Dones, o més ben dit nenes, que, des dels catorze anys, van haver de servir o treballar al tèxtil, en condicions infrahumanes. Amb el pas dels anys, la Remei es va casar amb en Martí i van tenir la Rosa i en Josep. Com que ella, de petita, va passar gana farà tot el possible perquè els seus fills sempre tinguin alguna cosa per alimentar-se. I arriscarà la seva vida, si cal. I desapareixerà uns dies de casa per arreplegar quatre coses per menjar, liderant la famosa ‘columna de la garrafa’. I sempre amb un somriure a la boca, encara que sigui forçat...

A través d’”Argelagues” ens fem la idea de com eren les dones que van fer la guerra des de la rereguarda, dones que van marxar de pobles com Castellterçol per instal·lar-se a ciutats tèxtils de l’estil de Sabadell, on també van començar a arribar els primers murcians. Com, per exemple, la Nina, que també va passar per situacions francament difícils. L’acció es posa en marxa a començaments del segle XX fins als anys seixanta. Som testimonis de la mort de Prat de la Riba, de la instauració de la República i de la guerra i postguerra franquista i d’una curiosa visita de les treballadores del tèxtil a Roma per entrevistar-se amb el Papa. Allà van acabar cantant el Virolai. Un dels personatges que més m’ha cridat l’atenció és en Marià, un terrissaire amic d’en Martí que prova fortuna a França. Se'l veu molt bon jan.

El llibre està ben escrit i té un vocabulari riquíssim. Hi ha un munt d’expressions vives i molt visuals. No m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula. El debut literari de Gemma Ruiz és molt recomanable.

“Mai se sap què se’n traurà de fer un viatge d’intercanvi, això és el fotut. D’anar a Vacarisses i a Castellterçol n’ha tret de bona teca, la Remei. Hi anava sola i tornava sempre ben carregada de botifarres, de cansalada, de gra i de tot el que tinguessin a l’hort. La parentela ja l’esperava, i sempre amb una cosa o altra a les mans. Però a la Remei li fa mal al cor anar a pidolar cada setmana als mateixos, que prou feina i boques tenen, també”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La doncella": El Park Chan-wook més pervers

El cinema coreà no es pot comparar amb cap altre. M’agraden molt Kim Ki-duk, en clara línia descendent; i Park Chan-wook, que es troba en plena forma. Després de rodar “Stoker” als Estats Units (2013), va tornar a Corea del Sud per firmar “Ah-ga-ssi” (La doncella). Se’n va emportar el premi del públic al Festival de Sitges i els crítics de Los Ángeles van escollir-la millor pel·lícula estrangera. Veurem quin serà el seu proper projecte.

A Pak Chan-wook sempre el recordaré per la seva sensacional trilogia de la venjança: “Sympathy for Mr. Vengeance” (2002), “Oldboy” (2003) i “Sympathy for Lady Vengeance” (2005). “La doncella” és pura perversió. La pel·lícula és un gran exercici visual, amb girs per donar i per vendre. L’acció se centra l’any 1930, coincidint amb la colonització japonesa. La gran protagonista d’aquesta història és la Hideko, una noia rica que viu amb el seu tiet, que va darrere de la seva herència. S’hi vol casar per prendre-li tot. Mentre ho intenta, la fa servir perquè llegeixi llibres eròtics davant de la seva cort d’amics. En té moltíssims i molt picants. L’home és una espècie de Marquès de Sade, amb càmera dels horrors inclosa. A la Hideko la interpreta una gradíssima Kim Min-hee, a qui vam veure a “Ahora sí, antes no” (2015).

També vol la fortuna de la Hideko en Count Fujiwara, un coreà que es fa passar per un compte japonès. La idea és casar-se amb la noia, fer creure a tothom que s’ha tornat boja i tancar-la en un manicomi. D’aquesta manera, podria disposar lliurement dels seus diners. A aquest impostor li dóna vida Ha Jung-woo, un clàssic del cinema coreà d’acció. Ha participat en pel·lícules com “The Berlin File” (2013) i “Nameless gàngster” (2012). Completa la tripleta protagonista Sook-he (de qui fa Tae-ri Kim), una lladregota que Fujiwara s’emporta a casa de la Hideko perquè li faci de criada. El fals compte vol que l’ajudi a enganyar-la. Ho aconseguirà? Pel·lícula marcada pel joc de la seducció, amb unes quantes escenes lèsbiques molt explícites.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy