El poder del perro (Don Winslow)

“Usted puede decir que es apolítico, pero el día que vea a sus amigos y familiares tirados en el piso, tomará conciencia política”. “El poder del perro”, de Don Winslow (Nova York, 1953), respira política i drogues per totes i cadascuna de les seves 719 pàgines. És un llibre brutal, en tots els sentits. És la primera part de la trilogia que completen “El cártel” i “La frontera”. Està publicat per Penguin Random House i traduït per Eduardo G. Murillo.

Winslow ens explica la guerra bruta de diverses famílies de narcotraficants mexicans que lluiten pel poder, sense contemplacions. Subornen, torturen, assassinen… fan tot el que sigui necessari per aconseguir els seus malvats objectius. Una de les úniques persones que intenta plantar-los cara és l’Art Keller, agent de la DEA. S’ho juga tot, feina, salut, dona i fills, per intentar desactivar-los i detenir-los, sobretot, als líders del clan Barrera, liderat per Miguel Ángel, ex policía, i per dos dels seus rebots, l’Adán i en Raúl. El primer és l’ideòleg; el segon, l’executor. Un perill públic. Si el veus de cara, és millor que canviis de vorera i et posis a córrer sense mirar enrere. Amb el pas del temps, l’Art s’adona que tot està corrumput i que la seva és una lluita sense final. Tot i axò, seguirà intentant parar-los els peus. Tothom li posarà bastons a les rodes. Els bons i els dolents. Una situació complicadíssima.

Tot es desordena encara més quan els Barrera torturen i maten a un dels col·laboradors més directes de l’Art. A partir d’aquest moment, ja no hi ha res ni ningú que pugui aturar-lo del tot. Vol venjança. A qualsevol preu. Se suposa que els diners de la droga serveixen per comprar armes, per finançar l’església, per reforçar governs, eliminar opositors i impedir que el comunisme s’estengui a països fronterers amb Mèxic. Aquests diners extres fins i tot financen la Contra sandinista. A banda dels Barrera i de l’Art, tenen força pes en Billy Callan –un assassí irlandès víctima de les seves pròpies circumstàncies- i la Nora Hayden, una prostituta altament influent. La noia té una relació molt especial amb un capellà catòlic. Winslow fa una radiografia de la família Barrera des de mitjans dels 70 fins a l’any 2014. Durant tot aquest temps, res canvia massa. Tot fa pudor de droga i de suborns, amb membres de tots els cossos policials inclosos. No hi ha ni un pam de net.

El llibre està dividit en cinc parts i és violent i sanguinari. Està ple de traïcions, de frustració , de sexe i de sang, molta sang. “El poder del perro” ens parla del tràfic de drogues a escala internacional, però també de la connivència de molts països, que sempre fan veure que miren cap a un altre costat. L’autor intenta apropar-nos els motius de la tolerància de molts dels governs implicats, que permeten la lliure circulació de la droga amb l’excusa de combatre el comunisme. La CIA, l’FBI i la DEA no tenen les mans netes. La veritat és que tot fa pinta de ser massa real. Posa els pèls de punta. L’acció ens porta a Irlanda, Nova York, San Diego i un munt de països propers a Mèxic, que és on es cou quasi tot. Una lectura imprescindible. A punt per començar el segon volum.

“También hay que pagar a los agentes de Aduanas de Estados Unidos para que hagan la vista gorda cuando coches cargados de coca, hierba o heroína cruzan sus puestos, treinta mil dólares por cargamento, sea cual sea. Y aun así, no existe garantía de que el coche vaya a cruzar por un puesto de control “limpio”, aunque hayas comprado edificios de apartamentos desde cuyas azoteas se dominan los pasos fronterizos, y tengas apostados vigías que están en contacto por radio con sus conductores e intenten encaminarlos hacia los “carriles” correctos. Pero cambian con frecuencia y de manera arbitraria a los agentes de Aduanas, de modo que si envías una docena de coches a la vez, que vayan a cruzar la frontera por San Isidro y Mesa de Otay, esperas que al menos nueve o diez lo consigan”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La nedadora (Francesc Puigpelat)

Quan he començat a escriure sobre “La nedadora”, de Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), el primer qualificatiu que m'ha passat pel cap és “optimista”. És la novel·la guanyadora del Premi Carlemany 2018, convocat pel govern d’Andorra i les editorials Fundació Enciclopèdia Catalana, Edicions Proa i Columna, que és qui l’ha publicada. Té 270 pàgines i està escrit en primera persona.

La protagonista d’aquesta bonica història és la Jane, una noia de Manchester que està de vacances amb la seva família en un complex de luxe a Turquia. El seu pare és professor d’economia aplicada i la seva mare periodista de la BBC. L'hotel està just al costat de la localitat de Çesme, plena de refugiats iraquians. Tots ells tenen l’objectiu d’arribar a l’illa de Quios, ja en territori europeu. La Jane és nedadora i s’entrena a la piscina de 50 metres de l’hotel per participar en els campionats britànics. A la piscina i a la platja privada, perfectament delimitada. Fins que un dia decideix sortir de la zona de confort... i anar una mica més enllà.

La Jane, inconformista de mena, li costa assumir que ella visqui envoltada de privilegis i que només uns quilòmetres més enllà els refugiats passin gana, fred i siguin extorsionats per les màfies. Quan coneix la Fàtima, en Saïd i l’Aïxa tot el seu món trontolla i amenaça de trencar-se en petits bocins. Es proposa ensenyar-los a nedar perquè, tots sols, siguin capaços de recórrer els cinc quilòmetres que separen Çesme de Quios. No serà fàcil. Des del primer moment que decideix ajudar als sirians, tot es complica, fins a punts insospitats. La “nedadora” agita consciències. L’autor vol deixar clar que tothom pot aportar el seu granet de sorra i ajudar als altres en la mida que li sigui possible. Donar la culpa de tot als governs és massa fàcil i no serveix de res. Compromís i supervivència pura.

“La meva actitud a l’Ali Baba Dreams ho demostrava a bastament. Malgrat que sempre parlava amb la veu crítica de les diferències entre els països rics i el Tercer Món, i predicava la necessitat d’ajudar als desvalguts, d’ençà de la seva arribada a Turquia no havia posat els peus fora del resort de luxe. La seva relació amb la població autòctona es limitava a unes paraules en anglès amb els cambrers o una propina a les minyones que ens netejaven el bungalou. Tret d’això, la seva curiositat pel país que l’envoltava era literalment zero.
Si li hagués explicat, el meu compromís amb el Saïd, la Fàtima i l’Aïxa, l’hauria desaprovat.
“Què?”, hauria dit, “Deixa’ls que resolguin solets els seus problemes. Encara et ficaràs en un embolic...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sota un cel escarlata (Mark Sullivan)

Fins fa poc, el milanès Pino Lella era un home desconegut per la majoria de mortals. Fins que el nord-americà Mark Sullivan (Medford, Massachusetts, 1958) va novel·lar la seva vida a “Sota el cel escarlata”. El llibre està traduït per Alexandre Gombau Arnau i publicat per Capital Books. Té 575 pàgines i ha estat 40 setmanes entre els més venuts dels Estats Units. Una dura i bonica història; i molt ben explicada.

Pino Lella, amb qui Sullivan va entrevistar-se un munt de cops abans de posar-se a escriure, encara és viu. Té 93 anys. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va intentar oblidar-se de tots els horrors viscuts i començar una nova vida. Fins que un dia, no fa massa temps, va decidir obrir el pap i explicar-ho tot, perquè quedés escrit negre sobre blanc. Quan encara no tenia 18 anys, Lella va salvar a un munt de jueus d’una mort segura. Itàlia estava ocupada pels nazis i ell va ser capaç de passar-los a Suïssa a través dels Alps. Posteriorment, es va allistar a l’exèrcit alemany i va fer d’espia dels aliats. Va ingressar-hi a contracor, obligat per la seva família, però al final en va acabar traient partit. Per molts, va ser tot un heroi.

“Sota un cel escarlata” és un llibre que crea addicció. No pots deixar-lo de banda. L’he acabat en un parell de dies. La història t’atrapa; i sempre vols saber una miqueta més. El personatge de Pino Lella cau simpàtic des d’un primer moment i pateixes al seu costat. El perill l’amenaça les 24 hores del dia. Primer com a ‘passador’ als Alps, i després com a xofer personal del general Hans Leyers, el màxim mandatari del Tercer Reich a Itàlia. Vivim l’esfondrament de la ciutat de Milà al costat d’en Pino, del seu germà Mimmo (que el té com a referent) i del seu amic Carletto. També tenen molt de pes els seus pares i tiets. Benitto Mussolini (qualificat constantment de titella) està totalment enfonsat, rendit als designis d’Adolf Hitler.

Leyers és un supervivent nat, amb un lema clar: Fes petits favors sempre que puguis; abans o després te’ls hauran de tornar. Al seu costat, Lella va veure un munt de coses esgarrifoses, com la sortida dels trens carregats de jueus cap al camp d’extermini d’Auschwitz o els presoners dels nazis, fets esclaus, treballant fins a caure morts. Per acabar-ho d’adobar tot, al llibre, amè i amb molt de diàleg, hi ha una grandíssima història d’amor. D’aquelles que només passen un cop a la vida. Gràcies a en Sullivan i a la seva escriptura sincera vivim una història que combina heroisme, horror, passió i també venjança.

“Com heu acabat així?- va preguntar en Pino. Sou jueus?
-Hi ha jueus, però no ho soc pas –va respondre l’Antonio. Estava amb la resistència, Lluitava a Torí. Els nazis em van enxampar i en vam condemnar a això en comptes de posar-me davant un escamot d’execució. Els altres són polonesos, eslaus, russos, francesos, belgues, noruecs, danesos. Les lletres cosides al pit en diuen la procedència. A cada país que els nazis envaeixen i conquereixen, prenen tots els homes aptes físicament i els envien a l’esclavitud. Ho anomenen “treballs forçats” o alguna collonada per l’estil, però és esclavitud t’ho miris com t’ho miris. Com et penses que els nazis fan tantes coses i amb tanta rapidesa?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

100 històries del córrer (Xavier Bonastre)

Conec en Xavier Bonastre (Barcelona, 1961) des de fa molt temps. A més a més, treballem junts a TV3 des de fa 16 temporades. Ell i l’Arcadi Alibés són dos grans corredors populars. Maratonians consagrats. Amb un munt de quilòmetres a les cames. En Xavier acaba de publicar les seves ‘batalletes’ a “100 històries del córrer”, de Cossetània Edicions. El llibre, amb pròleg d’Empar Moliner, té 215 pàgines.

El primer que queda clar és que en Xavier és molt competitiu i agraït. Sempre té un objectiu per complir: baixar d’un temps, superar a un corredor o una corredora en concret, sumar un número determinat de curses... Són propòsits que l’ajuden a millorar. Si veu que va camí de no aconseguir-los, els redefineix sobre la marxa. És allò de fer trampes al solitari. Passi el que passi, acaba content. Ho trobo sensacional. En 100 capítols molt curts, tots de pàgina i mitja, el bon amic Xavi explica un munt de coses: on entrena habitualment, quan, on deixa la roba en l'estona que participa en una prova, com es prepara la bossa, quines coneixences ha fet corrent (cita un parell o tres de cops a l'exentrenador del Barça Luis Enrique), com l'afecta el fred o el calor, estratègies, la importància de les sèries i dels estiraments... Ho toca tot.

L’autor de “100 històries de córrer” és una computadora humana. Ho té tot documentat, en part gràcies a “El blog d’en Xavier Bonastre”, on des de fa molt temps hi escriu les cròniques de totes les curses que fa, que no són poques. Té l’increïble rècord d’haver participat en cinc en un mateix cap de setmana. De bojos. En el llibre també explica totes les malalties importants que ha patit, encapçalades per un càncer de colon amb metàstasi al fetge. Després de cada operació, molts intuïen que deixaria de córrer, però s'equivocaven. Sempre ha tornat ràpid i amb forces renovades. En un dels capítols, en Xavi també té un record molt especial pel seu nebot Martí Bolló, que va morir amb 17 anys. Cada cop que acaba una carrera, mira el cel i li dedica.

Jo vaig començar a córrer fa quatre anys. Des de llavors, quan he necessitat un consell, en Xavi me l’ha donat. Sempre m’ajuda a esvair els dubtes que tinc, que no són pocs. Les coses que explica en el llibre m’han semblat molt properes perquè he viscut experiències similars. Si em comparo amb, diria que soc menys competitiu. També estic pendent del cronòmetre, molt, però potser no tant. O sí? El currículum esportiu d’en Bonastre és brutal: 760 curses, amb 54 maratons al capdavant. Com a bon periodista, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, sobretot si ets corredora o corredor. En els últims anys, hem coincidit en unes quantes curses, l’última la de la cervesa, a Santa Maria de Balenyà.

“Per a mi, l’ideal seria que totes les curses es fessin ben a prop de casa. Córrer m’agrada molt, és clar, però haver-me de desplaçar per córrer ja no m’agrada tant. Conec molts maratonians, especialment els “col·leccionistes” de maratons, pels quals el fet de córrer és, si més no, l’excusa perfecta per viatjar. En el cas de les maratons sí que comparteixo plenament aquesta filosofia: viatjar per córrer. El que tinc clar és que, si m’animo a fer un viatge per córrer, és per córrer una marató. Per a menys, no m’hi poso”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les fúries invisibles del cor (John Boyne)

En Cyril Avery és un personatge apassionant. Irrepetible. És l’eix central de “Les fúries invisibles del cor”, de John Boyne (Dublín, 1971). Li seguim les passes al llarg de 70 anys, des que va néixer el 1945 fins quasi l’actualitat. És fill de la Catherine Goggin, que el va tenir, tota sola, quan tenia 16 anys. La van expulsar del seu poble natal per impura (ho va fer el capellà de la parròquia) i va instal·lar-se a la capital d’Irlanda.

Després de parir, la Carherine va entregar el seu fill a unes monges, que el van donar en adopció. La família que el va acollir, tant acomodada com excèntrica, mai li va amagar que no era fill seu. És més, els seus pares adoptius no paraven de dir-li que no era un Avery autèntic; i que no ho seria mai. De bon rotllo. En Charles, que treballava en un banc; i la Maude, escriptora, mai no es van preocupar massa d’ell. Va tenir cobertes totes les seves necessitats bàsiques (i unes quantes més), però mai li van donar l’amor que necessitava. De vegades, el tractaven més com una mascota que com un fill. En Cyril mai no es va preocupar de saber qui és la seva vertadera mare; i ella tampoc va intentar buscar el noi del qual va decidir despendre’s, pel bé dels dos. Un i altra coincideixen diverses vegades al llarg dels anys, però sense saber que eren mare i fill. La vida és cruel, i inesperada.

Des de ben petit, en Cyril està enamorat del seu amic de l’ànima, en Julian Woodband, fill d’un prestigiós advocat. Amb el pas dels anys, en Julian es converteix en tot un faldiller, que intenta allitar-se amb totes les noies que li surten al pas. En Cyril s’ho mira amb escepticisme. Boyne ens explica una història preciosa, que, entre altres coses, reflexiona sobre l’amistat, el matrimoni, l’èxit, la popularitat, la SIDA, la prostitució, l'engany, el perdó i la dificultat de ser gai en una societat tan puritana com la irlandesa. Tracta temes cabdals, però quasi sempre ho fa amb un toc d’humor molt oportú. Estem davant d’una novel·la commovedora, que et fa estimar la majoria de personatges des del primer moment. El llibre té 729 pàgines i està publicat per Empúries. La traducció al català és de Jordi Cussà i Anna Camps. Per a mi, imprescindible. Dels millors llibres de l’any. No en tic cap dubte.

“-És coreògraf –va respondre arronsant el coll-. Ja ho sé, ja ho sé. L’únic coreògraf de Nova York que no perdia oli, d’acord? Però és la veritat. Vaig treballar amb tots els grans. Richard Rodgers, Stephen Sondheim, Bob Fosse. El Bob em va venir a veure fa unes quantes setmanes, ara que hi penso; és l’únic que ha vingut. Va ser un detall per part seva. I totes aquelles ballarines joves tan guapes. Feien el que fos per cantar amb el cor i jo les satisfeia ben feliç. I no és pas que recorregués al fàstic de fer els càstings al sofà. No em feia falta. No hi diria ningú en veure’m ara, però en els meus temps era un paio força atractiu. Les noies venien corrent. Podia escollir. Però, on són ara? Tenen por d’acostar-se. Potser també es pensen que ja soc mort. Els meus fills m’han matat de manera més eficaç que la sida, fins ara. Almenys ells ho han enllestit de pressa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Caminant pas a pas (Erling Kagge)

“Caminant pas a pas” és un llibre petit de mida, però amb molt contingut. Inclou fotografies i gràfics. El firma l’advocat i editor Erling Kagge (Oslo, 1963). Està traduït per Laura Segarra Vidal i publicat per Edicions 62. Té 174 pàgines. El noruec és el primer home que ha coronat els tres pols: el Nord, el Sud i l’Everest. Ens parla del plaer de caminar.

Per Kagge traslladar-se d’un lloc a un altre, sense pressa, mirant l’entorn, s’ha convertit en una filosofia de vida. Estima la natura i necessita ‘fusionar-s’hi’ per intentar ser una mica més feliç. Quan els problemes del dia a dia l’ofeguen, decideix sortir al carrer i passejar una estoneta. O molta. Veient llocs i persones, tot es fa una mica més suportable. Potser només momentàniament, però sempre ajuda. S’ha de saber gaudir de les petites coses. L’advocat camina per ciutats, boscos, muntanyes i fins i tot per les clavegueres de Nova York. A més a més, aposta per fer-ho amb tranquil·litat i amb una observació sincera, sense perdre’s cap detall. L’assaig de Kagge és tot un elogi a la lentitud. El camí més ràpid no sempre és el millor. Segons ell, els objectius que s’aconsegueixen sense esforç s’acaben valorant menys. Caminar és el més important que fem.

L’autor de “Caminant pas a pas” reforça les seves tesis citant a un munt d’escriptors i de filòsofs que també caminen o caminaven per ser més feliços, com Fernando García-Dory, Michel Montaigne, Henry David Thoreau o Immanuel Kant. Entre altres coses, també relata un munt d’anècdotes molt divertides de l’alpinista anglès George Mallory i reflexiona sobre la suposada frustració d’Edwin Aldrin en ser el segon home a caminar per la lluna, després de Neil Armtrong. El llibre, escrit d’una manera senzilla, es llegeix amb molta facilitat. Segur que a Kagge li agradaria que ho féssim ben a poc a poc, per gaudir-lo al màxim, reflexionant sobre tot allò que ens diu. Escriu que com més distància hi ha entre les persones que prenen les decisions i les persones afectades, menys rellevants seran aquestes decisions per a tothom.

“Menjàvem el mateix cada dia. Quan duus tot el menjar que et menjaràs els propers dos mesos, el que més t’interessa és que hi hagi la quantitat més gran possible de calories per gram de menjar: civada, greix, xocolata, panses, carn seca i llet de fórmula. La llet de fórmula aporta moltíssima energia. Al principi no li trobava bon gust, però a mesura que passaven els dies i ens anàvem esgotant més i més, el menjar estava una mica més bo que el dia anterior. Abans d’arribar a la nostra destinació, em semblava que tot allò estava deliciós. Cap al final, teníem tanta gana que barrejàvem el menjar amb molta aigua per allargar l’experiència i tenir la sensació de sacietat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La vida dels cossos" (Guillem Frontera)

La família no s’escull; els amics, sí. I hi ha amistats, teixides amb un fil invisible, que duren tota la vida, com la que mantenen la Paula, en Salvador i en Bernat. Des de ben petits. Al llarg dels anys, s’han vist més o menys, però tots tres saben que sempre poden comptar amb els altres dos. Per qualsevol cosa. Ells són els protagonistes de “La vida dels cossos”, de Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1965).

L’eix vertebrador d’aquest triplet d’estima i desig és la Paula Montcada, una dona que gaudeix del sexe sense complexos. Són molts els homes que han passat pel seu llit. Curiosament, però, en Salvador Sans i en Bernat Rave sempre n’han quedat al marge... Amb el Salvador, diplomàtic de professió, els uneix l’amor per tot allò que està relacionat amb l’art, amb la poesia al capdavant. Ell n’està perdudament enamorat. La desitja amb tota la passió del món. Una passió sexual que mai l’ha atrapada a ella. Amic i confessor, però no amant. Tots dos formen part de la burgesia mallorquina. No els falta de res. Una bona part de la passió de la Paula queda reservada per en Bernat, un milhomes de vida turbulenta. Una força de la natura. Un llop voraç que se li ha escapat de les mans les poques vegades que l’ha tingut a prop darrerament. L’atracció física és total.

A mesura que avança la novel·la, la història guanya en intensitat i en violència, amb un final tant brutal com inesperat. Com pitjor ho passa la Paula, sobretot quan està casada amb en Carlos, més necessita l’escalf dels seus dos amics de l’ànima. En Carlos, fill d’una família molt ben connectada amb el règim, passa de la Falange a l’Opus Dei. Mai s’acaba d’entendre amb ella, incòmode en un entorn religiós molt opressiu. Ell sempre mira interessadament cap a un altre costat. Els nostres personatges, molt ben dibuixats psicològicament, es mouen sobretot per tres ciutats: la Barcelona de la transició, el Madrid de les darreries del franquisme i la Mallorca que comença a viure el vertigen del turisme. El llibre, que està publicat per Proa, fa olor de sexe quasi de la primera a l’última pàgina. N’hi ha 267. Olor de sexe i sensació de vides perdudes, de moments desaprofitats. Per cert, m’ha sorprès que Frontera faci servir la paraula 'adesiara' (de tant en tant) molt sovint; no sé si voluntàriament o no.

“S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball del col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Montcada estudiava Medecina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió –ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot enmig de fragàncies orientals”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La passió (Jeanette Winterson)

La passió no es domina. És millor lliurar-s’hi de ple. Impossible nedar a contracorrent. Passió i plaer, font de felicitat. L’anglesa Jeanette Winterson (Manchester, 1959) signa “La passió”, traduïda al català per Dolors Udina. Columna va publicar-la l’any 1988, però havia quedat descatalogada. Ara viu una gran segona joventut, gràcies a Edicions del Periscopi. Té 204 pàgines.

L’Henri i la Villanelle són els dos protagonistes d’aquesta història de devoció sense límits. Tots dos creuen en l’amor vertader. L’Henri, soldat ras de l’exèrcit francès, es desviu per Napoleó Bonaparte, seguint-lo a ulls clucs en totes les seves aventures bèl·liques. Faria qualsevol cosa per satisfer-lo. Treballa a la cuina i és l’encarregat de portar-li els plats de pollastre, que és pràcticament l’únic que menja el general. La Villanelle, que treballa de crupier al casino de Venècia, s’enamora d’una misteriosa dona casada, a qui li entrega el cor, quasi físicament... La noia va néixer amb els peus palmats, com la majoria de gondolers, començant pel seu pare. Mai es treu les botes. És el seu secret inconfessable. La primera part d’aquests episodis acaben el dia de cap d’any de 1805.

Més endavant, un i altre es troben a Rússia. L’Henri continua darrere d’en Napoleó. La Villanelle hi ha anat obligada, després que el seu despietat marit l’hagi venuda a les tropes del general. El soldat, crèdul i innocent, s’enamora perdudament d’ella des el mateix moment que la veu. Amb el temps, s’adona que mai l’aconseguirà del tot, però li és impossible deixar d'intentar-ho. Es faran mal mútuament, però és inevitable. “La passió” és un llibre potent i provocador, amb l’amor i l’odi dels protagonistes viatjant de França i Itàlia cap a la freda Rússia i després desfent camí. Amb el pas del temps, el llibre de Winterson s’ha convertit en tot un clàssic de l’hedonisme. Fa uns dies, l’escriptor Alejandro Palomas va fer una piulada a Twitter dient que “La passió” era la millor novel·la que havia llegit mai.

"Penseu mai en la vostra infància?
Jo hi penso quan sento olor de farinetes. De vegades, després d'anar als molls, vaig caminant a la ciutat i busco amb el nas pa fresc i cansalada. Sempre, quan passo per davant d'una casa determinada que forma part d'una filera com les altres i és igual que les altres, sento una feble olor de civada. Dolça però amb un punt de sal. Espessa com una manta. No sé qui viu a la casa, no sé qui n'és l'amo, però m'imagino el foc groc i l'olla negra. A casa fèiem server una olla per coure que jo brunyia, m'agradava treure llustre a qualsevol cosa que pogués quedar brillant. La mare deixava la civada a la vora del foc tota la nit per fer farinetes. Al matí, quan amb la manxa feia pujar les espurnes per la xemeneia, posava a coure la civada fins que les beines marronoses quedaven a les parets de l'olla i el gra blanc de dintre s'inflava fins a vessar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

El buen hijo (You-Jeong Jeong)

Soc un gran fan del cinema sud-coreà, amb Kim Ki-duk i Park Chan-wook al capdavant. És per això que he volgut llegir “El buen hijo”, de You-Jeong Jeong (Hampyeong-gun, 1966). No m’ha decebut gens ni mica. Està publicat per Reservoir Books i té 307 pàgines. La història és brutal, en tots els sentits. Caldrà estar molt atents a aquesta autora, que dibuixa uns personatges terriblement foscos i tenebrosos.

En Yin Jin ho tenia tot de cara per convertir-se en un nedador olímpic. L’epilèpsia, però, el deixa a mig camí. Les pastilles que pren per fer una vida més o menys normal li provoquen dolors insuportables i més d’un i dos cops decideix prescindir-ne… Tot es complica el dia que s’aixeca del llit de bon matí i veu que està ple de sang. Surt de la seva habitació i descobreix el cos de la seva mare estès a terra, amb el coll tallat. L’únic que recorda, de manera molt llunyana, és a la dona cridant el seu nom. Potser l’ha matada en un moment de desesperació? O li demanava auxili? Té un buit total de memòria. L’haurà de recuperar per encarar les seves properes passes. El diari que la seva mare guardava en un calaix l’ajudarà moltíssim. Situació límit. Caos total. Tot el que envolta en Yi Jin és confús, sobretot les reves reflexions sobre la culpa, els remordiments i la relació materno-fililal.

I és que l’encaix d’en Yin Jin amb la seva mare sempre ha estat molt particular. Tot i que ja té 25 anys, el controla fins a punts insospitats. Ella i també la seva tieta materna, que es diu Kim Hye Won. És psiquiatre de professió i el medica des que en tenia nou. Va ser llavors quan van passar els desgraciats fets que van marcar un abans i un després en la vida de tota la família. “El buen hijo” és un thriller obscur i obsessiu. No hi ha grans girs de guió ni trampes innecessàries per despistar al lector. La història s’aguanta tota sola perquè està ben estructurada, amb un gran enfocament psicològic. A poc a poc, en Yin Jin va recordant els esdeveniments de les darreres hores, en què també ha estat assassinada una noia jove al costat del port. He Jin, germanastre d’en Yin Jin, també té un paper destacat en tota aquesta bogeria sense aturador.

“He Jin cambiaba constantemente de expresión. Tan pronto se encendía como su rostro se volvía hermético o glacial. En un momento dado, me callé. No quería explicarme, o pedirle comprensión, y mucho menos aludir a nuestra amistad. El silencio se prolongó un buen rato y se convirtió en una muralla impenetrable que me ahogaba. Era un silencio espantoso e inhumano, y nada se podía hacer excepto esperar que pasara. Me entregué a la desesperación. Había pensado que, hiciera lo que hiciese, He Jin estaría a mi lado. Seguí esperando”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La sospita (Fiona Barton)

Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957) torna a donar feina a la seva periodista estrella. La Kate Waters, a qui ja coneixíem de “La vídua” i de “La Mare”, ara protagonitza “La sospita”. El llibre té 598 pàgines i està publicat per Columna. La traducció al català és de Núria Parés Sallarès. Una bona mare coneix bé el seu fill? Aquesta és la pregunta del milió. Encara que el conegui bé, sempre se li escaparan coses. Al pare, també, lògicament.

L’Alex i la Rosie se’n van de viatge a Tailàndia després de fer la selectivitat. La idea de les dues amigues era prendre’s un any sabàtic abans de començar la universitat. La primera va quedar amb els seus pares que els trucaria, un dia en concret, per comentar les notes. I no ho fa... Després d’un temps prudencial, la seva família, i també la de la Rosie, denuncien la desaparició a la Policia. Només descobrir el cas, la Kate estreny fort per endur-se’n l’exclusiva, com és habitual. Li falta temps per parlar amb el pare i la mare de les noies i fer el que faci falta. És una professional veterana i amb molts recursos. Tot va més o menys bé fins que, inesperadament, és ella mateixa qui es converteix en notícia. No s’hi havia trobat mai. I si la situació se li escapa de les mans? El seu fill Jake també va marxar de casa fa un parell d’anys, però, per sort, en va tenint notícies. Odioses comparacions.

Com és habitual, Barton ens apropa la història des de diversos punts de vista: el de la Kate, el de la mare de l’Alex i el de l’inspector Bob Sparkes, un altre dels personatges fixos de l’autora. Té una gran relació professional amb la Kate, però ell no passa pel seu millor moment. El llibre, que és molt amè, està ple de diàlegs i aconsegueix mantenir alguns interrogants fins ben bé al final. “La sospita” també reflexiona força sobre les xarxes socials i de l’ús que en fem. L’Alex s’ha comunicat amb les seves amistats a través d’Instagram i amb un munt d’e-mails, que el lector pot llegir en diversos capítols. El viatge havia de ser de plaer, però ràpidament es transforma en tot un malson. La relació entre les noies és força complicada. La seva desaparició es converteix ràpidament en un focus mediàtic internacional. Descobrir la veritat serà complicat per tothom: policies, periodistes i familiars. Història elèctrica, amb un bon final.

"L'Alex sabia que no hauria fet ni la meitat de coses que havia fet fins llavors si no fos per ell. I a ell es veia clar que li agradava la seva companyia. Potser una mica massa. Ella havia intentat mantenir una relació d'amics, però era evident que el noi volia alguna cosa més. Li havia comentat que podia dir-li Jamie, però només quan estiguessin sols.
Parlaven d'un munt de temes de la manera que ho fa la gent solitària: abocant-ho tot massa ràpid amb l'ànsia de trobar una intimitat instantània. El segon dia el noi li va dir que li agradava el fet que a Bangkok ningú no sabés qui era. Ningú no el jutjava".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Totes les bèsties, petites i grosses (James Herriot)

Feia temps que no reia tant amb un llibre. El primer volum de “Totes les bèsties, petites i grosses” m’ha semblat meravellós. Està escrit per James Herriot, pseudònim del veterinari James Alfred Wight (Sunderland, 1916 - Thirlby, 1995). Té 321 pàgines i està publicat per Viena Edicions, dins de la col·lecció El Cercle. La traducció al català és de Mar Vidal. Amb ganes de començar la segona part.

El protagonista d’aquesta divertida i tendra història és en James Herriot, que acaba de treure’s la carrera de veterinari a Glasgow. Està de sort i troba feina ràpidament, a la consulta d'en Siegfried Farnon, instal·lada a la petita localitat de Yorkshire. El tracta bé des del primer moment, tot i que el noi mai no sap per on li sortirà el seu cap. En Siegfried, de caràcter excèntric i juganer, és capaç de defensar una cosa amb vehemència i l’endemà apostar per la contrària. Qui el pateix en la seva pròpia carn és el seu germà Tristan, que també estudia veterinària. Treu males notes i és un cas com un cabàs. Despistat, despreocupat, fresc, simpàtic, bon vivent... Pot fer perdre els nervis a qualsevol. Però té bon cor.

Des que arriba a Yorkshire, en James Harriot s’ha de guanyar als pagesos de la contrada, tancats i sorruts, visita a visita. I la veritat és que se’n surt força bé. El seu rosari d’anècdotes és inacabable, amb difícils parts d’egües, vaques i ovelles al capdavant. Més d’un cop hi ha posat mig cos a dins, despullat de cintura en amunt. Les històries que més gràcia m’han fet són les d'en Tricki, el petit gos de la estrafolària senyora Pumphrey. Tenir-lo més consentit és materialment impossible. El tracta com si fos un noiet. Envia cartes en nom seu i li fa fer un munt de regals. El gran destinatari és quasi sempre el seu 'tiet' James. Surrealisme en estat pur. També té molta gràcia la visita que el mateix James fa amb el veterinari Grier, a qui dona un cop de mà quan aquest li ha fugit l'ajudant. Jo no podia parar de riure.

“Totes les bèsties, petites i grosses” és un llibre àgil, molt visual i que es llegeix francament bé, sempre amb un somriure als llavis. L’autor fa una gran definició dels tres personatges principals, que et cauen molt bé de la primera a l’última pàgina. Tres bones persones, amb més o menys defectes, que es desviuen pels animals, sobretot en Siegfried i en James. També ens dibuixa un munt de llocs, granges i grangers i animals per donar i per vendre. Una novel·la diferent i molt interessant.

“Llavors vaig recuperar el meu lloc original contra la paret mentre el meu col·lega es rentava. Vaig mirar cap als homes sense bellugar el coll; les seves expressions s’havien transformat fins a esdevenir d’una incredulitat evident. Segur, pensaven, que la missió de l’home misteriós havia de ser més difícil; no podia ser que anés vestit d’aquella manera només per donar un supositori. Però quan en Grier va iniciar la complicada operació de descordar-me els botons i obrir les cremalleres es van adonar que la funció s’havia acabat, i ràpidament, el sentiment de decepció es va transformar en befa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La Jana i el desig invisible (Georgina Esteva i Montse Buñuel)

El duo Georgina Esteva – Montse Buñuel no té aturador. “La Jana i el desig invisible” és el seu cinquè projecte en conjunt. La Georgina (Barcelona, 1977) escriu la història. La Montse (Granollers, 1968) en fa les il·lustracions. El llibre, de narrativa juvenil, té 110 pàgines i està publicat per l’editorial Gregal. Divendres el presentaran a la llibreria La Gralla de Granollers.

La gran protagonista d’aquesta història és la Jana, disposada a descobrir l’enigma de la Muntanya Sagrada. Des de la finestra de l’habitació de casa seva, a l’imaginari poble de Bulàs, la veu cada dia, en la llunyania, i es pregunta per què ningú s’ha atrevit a pujar-hi. Diu la llegenda que la Brixa, una dona amb poder i saviesa, va prometre als primers habitants de la localitat que se’n cuidaria, personalment, que mai no els faltés de res. A canvi, però, els quedava prohibit pujar a la muntanya i tocar o veure l’aigua del riu. Aquest pacte tàcit s’ha transmès de generació en generació, des de temps immemorials, i encara dura.

Ajudada per una granota invisible, la Milsa, i amb la comprensió de les seves millors amigues, la Lènia i la Síria, la Jana està disposada a pujar a la muntanya, tota sola, i descobrir el secret de l’aigua il·luminada. “La Jana i el desig invisible” és una història d’aventures plena de fantasia. Defensa la determinació i els somnis; i també la necessitat de lluitar per aconseguir tot allò que desitges, encara que de vegades et sentis sol i incomprès. La Georgina i la Montse dibuixen un món únic i imaginari, en el qual la reflexió és pràcticament obligada. Gaudir, pensar i mirar sempre endavant.

“La Jana va fer un profund sospir després d’haver llegit la nota, a poc a poc anava entenent més coses. Realment, si ho mirava positivament, era afortunada, un ésser desconegut i totalment invisible li estava donant pistes per realitzar el seu gran somni, una cosa que fins ara mai no havia pogut compartir amb ningú.
En llevar-se, es va vestir de pressa i, saltant les escales de casa seva de tres en tres, va dir adeu als pares i va anar a buscar les seves amigues.
Com de costum, va anar al bosc i va pujar a l’Arbret.
La Jana estava fortament motivada per explicar-los la seva aventura, perquè feia massa dies que l’estava retenint a dins seu i ja estava a punt de rebentar”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Persecució (Toni Sala)

Feia temps que no llegia una novel·la tan contundent i amb un ambient tan carregat i malaltís. Brutal. Parlo de “Persecució”, de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). Té 338 pàgines i està publicada per L’Altra Editorial. Està narrada per quatre personatges diferents. Es van prenent el relleu, capítol a capítol. Són l’Èlia, l’Albert Jordi, la Teresa i en Mercury. La primera dirigeix una petita immobiliària.

El llibre comença d’una manera molt contundent, amb l’Èlia explicant que, després d’un temps sortint amb ell, una nit, l’Albert Jordi li explica que deu anys enrere havia matat a una dona amb un ganivet. Li diu de cop i volta. Sense pròlegs ni contemplacions. Com si no tingués més importància. Ella el fa fora de casa sense preguntar-li res. Atemorida. Tot el seu món s’esmicola i s’enfonsa irremeiablement. Entre de ple en un malson sense aturador. La violència està molt present en tota la història. Assassinats, suïcidis, avions estavellats, animals degollats i esquarterats en escorxadors… Les pàgines estan plenes de sang i de vísceres. De patiment i de por. De recança i de venjança. Malaltia pura. Hi ha moments realment incòmodes de llegir.

Des de poc després de fer-lo fora de casa seva, l’Èlia comença a buscar a l’Albert Jordi desesperadament. Vol explicacions. Qui sap si encara pot fer marxa enrere i deixar-lo entrar de nou a la seva vida. Per la seva banda, ell, quan li toca, explica perquè va matar a la seva exdona amb un ganivet, el seu pas per la presó i la seva posterior reinserció a la societat. Abans de cometre el crim, treballava en una llibreria. Mentre estava pres, va conèixer en Mercury i l’Andrés, dos delinqüents comuns que li portaran molts problemes. Racistes fins al moll de l'ós. Tots tres passen una nit esbojarrada a Platja d’Aro, plena d’alcohol i de cocaïna. Ho acaben veient tot nevat. I els micos parlen. Bogeria total. Els altres dos narradors són en Mercury i la Teresa, una ex hostessa que treballa en un hotel proper a l’aeroport de Girona.

Els quatre protagonistes generen cert rebuig, sobretot els homes. Actuen amb prepotència, són violents i quan fan mal no tenen ni el més minim remordiment. Danys col·laterals. “Persecució” menciona diversos temes d’actualitat, com l’accident d’un avió de la companyia Spanair a l'aeroport de Barajas, els atemptats a La Rambla de Barcelona o el Referèndum de l’1 d’Octubre i el Procés Català. És un llibre molt ben escrit, que t'obliga a fer-te un munt de preguntes. Que faries tu si… És dur com un cop de puny a l’estómac. De lectura imprescindible.

"Camps de trasplantaments. Arbres amb cors entre les fulles, que primer floreixen i després comencen a bategar. Cors de nens a les maduixeres. Bosses de sang en forma de síndries, melons i carabasses. Fruiters plens d'orelles i de nassos. De les branques broten llengües i fetges. Al setembre es cullen galtes del pomer i l'octubre ronyons de la perera. Reguem cervells i plantem bufetes, el noguer dona testicles. Els pulmons són tubercles, es desenterren, les pastanagues es fan de cinc en cinc i són dits. Els arbres són cartílags i artèries i venes arrelades. A la tija del roser hi creixen dents, es despleguen arbustos d'os blanc. Ulls mirant pertot arreu entre les fulles del nisprer. Peus, cames. Braços, dits, només s'han d'anar a collir al camp".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'olor del desig (David Cirici)

Pablo Picasso supera la vuitantena. Està instal·lat al castell de Vauvenarga, al sud de França. Segueix en actiu. El seu jardiner és el pare de l’André, un adolescent cec amb qui intimida ràpidament. El pintor malagueny va viure molts anys obsessionat amb la ceguera, sobretot després que el seu pare perdés la vista de manera irremissible. La por a no veure queda reflectida en el seu període blau.

A “L’olor del desig”, Picasso està molt interessat a saber com s’ho fa l’André, cec des de ben petit, per submergir-se en el món dels sentits. Li fa infinites preguntes. L’artista s’adona que també és possible ‘veure’ el món d’una altra manera, desenvolupant el tacte, l’olfacte, l’oïda i el gust. Tot i estar privat de la vista, l’André pot acostar-se a la realitat i a l'art sense massa problemes. La seva mare el va educar de manera inclusiva, demostrant-li que seria capaç de tot. No volia que es quedés al marge de res. Ni de ningú. El llibre, delicat i poètic, el firma David Cirici (Barcelona, 1954). Està publicat per l’editorial Proa i té 315 pàgines.

Quasi sense voler (o potser sí), Picasso es converteix en el confident de l’André, que s’enamora d’una de les seves professores, Madame Lamy. La Céline sovint acompanya al noi a casa i, agafats del bracet, i comença a créixer l’amor entre ells. Es tracta d’un amor prohibit, entre una dona casada i un noi inexpert. Inexpert i, a ulls dels més crítics, en una situació clara d’inferioritat, pel fet de ser cec. Aquesta bonica història entre l’André, la Céline i en Picasso cal emmarcar-la en la França dels anys seixanta. En aquells temps, encara sobtava, i molt, que la professora tingués un caràcter rebel i feminista i vulgués fer forat en una societat masclista i fins i tot misògina. Les seves classes no deixen ningú indiferent. Una mica d’aire fresc enmig de tanta olor a resclosit.

Les olors sempre han omplert la vida de l’André. L’han ajudat a orientar-se i, com a conseqüència, a fer-lo una mica més feliç. Es considera una persona més. De fet, tenir tan aguditzat l’olfacte l’ajudarà a encarar el seu futur professional. La Suzon, amb qui va convertir pupitre a l’escola, també té força pes en aquesta bonica història. Tres llibres m’han vingut al cap mentre llegia Cirici, encara que no tinguin una relació directa: “El perfum” (de Patrick Süskind), “Assaig sobre la ceguesa” (de José Saramago) i “Els camins de la llum” (de Coia Valls).

“Amb mi, crec que sempre es va esforçar perquè les nostres trobades i les nostres converses o s’acabessin convertint en un costum i ens ensorréssim en els aiguamolls de l’avorriment de la soledat, que és on, segons la Céline, acabaven gairebé totes les parelles. Però si afirmava això de totes les parelles, no m’estava dient que el seu matrimoni l’avorria? Vam parlar ben poc del seu marit, i mai de la possibilitat que se n’acabés separant. Però jo, en la solitud de la meva habitació, entre les parets massisses del castell de Vauvenarga, en aquelles tardes eternes de diumenge sense Picasso, amb el pare que havia baixat al poble i amb la ràdio llunyana de la Félicienne de fons, somiava que potser algun dia la Céline i jo viuríem junts en una casa lleugera, amb les parets de fusta, oberta al soroll del mar i del vent entre els arbres”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Antes de los años terribles (Víctor del Árbol)

No crec que hi hagi res pitjor que prendre-li la infància a un nen. Deixar-lo sense jocs. Sense somnis. Allunyar-lo de la seva família. Barrar-li el pas a tot un seguit d’experiències que no s’hauria de perdre per res del món. Convertir-lo en home de cop, robant-li un munt d’etapes intermèdies. En un tancar i obrir d’ulls. Imposar-li un càstig salvatge, irracional i cruel. Fer-lo partícip d’una violència sense límits. Deixar-lo pràcticament sense amor. En el caos total. Imperdonable...

L’Isaías Yoweri és un d’aquests nens a qui han destrossat la vida. Ell és el gran protagonista de “Antes de los años terribles”, l’última novel·la de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per Destino i té 461 pàgines. L’Isaías va fugir de l’horror d’Uganda i, amb els pas dels anys, va aconseguir establir-se a Barcelona, on va obrir una petita botiga de restauració de bicicletes. Sense oblidar el passat. Fa quatre anys que conviu amb una noia espanyola, la Lucía, i esperen un fill. Tot va més o menys bé fins que un antic conegut seu, l’Enmanuel K, el visita per sorpresa i li demana que torni al seu país per participar en un congrés sobre la reconciliació històrica. Inicialment, no té ni la més mínima intenció d'anar-hi, però acaba fent el pas, secundat per la seva parella.

L’amor ha mantingut viu l’Isaías. L’amor per la seva família (amb el seu germà Joel al capdavant); l’amor per la Lawino (la nena africana -acholi com ell- a qui no ha pogut ni ha volgut oblidar mai); i la Lucía, que sempre l’ha acceptat sense reserves. Ella és la segona oportunitat que li ha regalat la vida. L’Isaías va ser un nen segrestat i educat per matar. Maltractat fins a punts insospitats. El van batejar com “El caçador”, per la seva facilitat per localitzar a l'enemic albí. Els seus caps els venien i eren sacrificats. Temps de sortilegis i bruixeria. Sense voler-ho, es va convertir en un dels temuts nens de la LRA, l’Exèrcit de la Resistència del Senyor, comandat pel sanguinari Joseph Kony, En Christian MF i l’Evangelista eren dos dels seus brutals lloctinents. En un bàndol, Kony; a l’altre, Samuel Abu, el líder dels albins, igual de brutal. Enfrontats des de temps pretèrits. Un dels dos, sobra. Com en els westerns americans.

“Antes de los años terribles” és una novel·la molt potent, amb fortes càrregues de desesperació. A mida que avança es converteix en un thriller sense aturador. Ho vivim tot en dos temps: el moment actual (amb l’Isaías i la Lucía a Uganda) i les vivències del nen soldat. Des de l’any 92 fins que acaba fugint del seu país, encara amb més de mitja vida al davant. L’Isaías ho té tot molt complicat. Ha d’enfrontar-se al nen que va ser (letal) i sobreviure. De la manera que pugui. Sap que els seus torturadors no es van sortir amb la seva... no del tot. Ell encara estima. I això ja és mitja victòria, enmig de tant odi. L’obra de capçalera de l’Isaías és “El corazón de las tinieblas”, de Joseph Conrad, en què un mariner, Charlie Marlow, busca a Kurtz, cap d’una explotació de marfil, en una travessia per un riu tropical. Com escriu Del Árbol, “Quan has arribat massa lluny, fugir no és una opció”. Sempre quedaran els temps pretèrits, abans dels anys terribles.

“¿Cuánto daño podemos soportar sin rompernos por dentro? ¿Y cuánto de ese daño somos capaces de infligir a otros sin inmutarnos? Son preguntas que una persona no suele plantearse. Yo jamás creí que necesitaría aprender sobre la naturaleza del dolor, pero el dolor tiene una capacidad infinita para redescrubrirnos, es un guía muy tenaz, capaz de llegar a lo que hay de insondable en nosotros. Nos muestra verdades que preferiríamos no conocer. Nunca toca fondo, es como una fosa marina poblada por seres inconcebibles que jamás han visto la luz. Y lo peor es que, cuando te ves arrojado a esa fosa, desciendes más y más, hasta olvidar quién eres y por qué estás ahí; ya no razonas como los demás, ni sientes como ellos, ni ves lo que ellos ven. Solo hay oscuridad, y esa oscuridad es todo lo que tienes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

On Air (Carmen Pastora)

Triomfar a l’estranger no és fàcil. S’ha de ser bo en la feina que fas i dominar l’idioma, sempre que no siguis futbolista. En aquest cas, s’accepta que parlis en la llengua que vulguis. La Maria Castells deixa la seva Barcelona natal per instal·lar-se a Londres. La millor televisió del país, que anomena UKBN, la fitxa de realitzadora. Un somni complert. A l'abast de ben pocs. Espera que les coses li surtin bé.

La Maria és la protagonista d’”On Air”, la novel·la debut de Carmen Pastora (Barcelona, 1984). Està publicada per Columna i té 278 pàgines. Es llegeix amb facilitat. Queda clar que el seu objectiu és divertir, fer una mica de “safareig”, amb un munt de passatges molt tòrrids, per no dir incendiats. A la feina, la jove realitzadora té problemes amb la seva editora, la Nadja, que és molt perfeccionista. No li perdona ni una errada. Tot el contrari que en Ben, el presentador estrella de la cadena, a qui bateja amb el sobrenom de Batman. Ell li fa les coses més fàcils. A la Maria ja li agradaria que la portés a viure a la seva mansió de Gotham! A mesura que avancem capítols (tots encapçalats amb la tonada d’una cançó), veiem que la jove realitzadora va agafant confiança en la seva feina i que cada cop és més acceptada. No pot deixar passar aquesta oportunitat única.

Una de les notícies amb què ha de treballar la Maria només arribar a Londres és la desaparició del vol de Malaysia Airlines que va caure al mar l’any 2014. Però més que la seva feina, punt fort d’aquesta novel·la és la relació d’amistat amb en Miguel i, sobretot, les seves constants conquestes. En les escenes de sexe, la Carmen és molt explícita. Dona tota mena de detalls. La Maria no té molta sort amb les seves parelles (sovint monitorades pels seus amics de borratxera), però deixa entendre que s’implica de debò. Més enllà de les històries d’amor/sexe, l’autora ens dibuixa una Maria addicte al luxe. Sovint compra sabates, perfums, bosses i fulards de marca. S'agrada. També té un pes important la ciutat de Londres. En dona molts detalls, convertint-la en una protagonista més de la història.

Diria que és una novel·la sense pretensions, que sorprèn, sobretot, per la seva agilitat. Per passar una bona estona. Per fer-ho tot més amè, l'autora esquitxa la seva escriptura amb converses de WhatsApp, e-mails i comunicats, amb diferents estils tipogràfics. La història és en part autobiogràfica, com a mínim en el terreny laboral. Fa uns anys, la Carmen, realitzadora de TV3 -on vam coincidir uns anys- va deixar Catalunya per treballar a la BBC. Sap de què parla.

“Em vaig llançar cap a la boca i vaig descordar-li la camisa amb l’habilitat que un còctel i mitja ampolla de vi em va permetre. Es va quedar amb el tors nu i li vaig tornar a veure el tatuatge al braç dret. Em vaig agenollar mirant-lo als ulls i vaig veure com esbossava un somriure. Intuïa quin era el següent pas...
Descordar-li el cinturó va ser més fàcil que treure-li la camisa. Em meu instint animal ja estava completament despert, i les mans anaven soles, buscant la recompensa que aquell jove m’amagava sota els texans. Quan vaig arribar als calçotets, vaig intuir la mida de l’erecció sota el cotó blanc, i va tornar a estirar-me els cabells, em va fer inclinar el cap enrere i va tornar a besar-me amb violència. Allà manava ell.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Los asquerosos (Santiago Lorenzo)

Viure allunyat de tot i de tothom. Primer, per obligació; després, per gust. En Manuel s’adona, de cop, sense esperar-s’ho, que és millor estar sol que mal acompanyat. N’hi ha prou amb tenir les necessitats bàsiques més o menys cobertes. No li cal res més per ser feliç. La vida pot ser meravellosa sense sorolls, veïns i amb temps lliure per donar i per vendre, sense l’obligació de fer res en concret. Mirant les musaranyes panxa enlaire.

En Manuel, nom inventat pel seu tiet, narrador de la història, és el protagonista principal de “Los asquerosos”, l’última novel·la de Santiago Lorenzo (Portugalete, Vizcaya, 1964). Està publicat per Blackie Books i té 220 pàgines. En Manuel té una vida força trista, pràcticament ‘abandonat’ per la seva família (des de ben petit), sense parella, instal·lat en un pis diminut i amb una feina de merda. És hàbil amb les mans i curt en les relacions personals. Passa totalment desapercebut. Un dia, sortint del seu portal, amb el seu tornavís fetitxe a les mans, un antidisturbis intenta atacar-lo sense miraments. El confon (o no) amb un suposat indesitjable que intentava refugiar-se després de participar en una manifestació. En Manuel li clava l’eina al coll i fuig corrent. Si l’agafen, es pot passar la resta de la seva miserable vida entre reixes.

Acollonit, el noi va a veure al seu tiet i entre tots dos confegeixen un detallat pla d’escapada. En Manuel s’instal·la en una casa abandonada d’un poble encara més abandonat als afores de Madrid. El tiet el bateja com Zarzahuriel, per no donar el nom real. Allà comença a adonar-se que mai havia estat tan feliç. Per sobreviure en té prou amb les poques coses de l’enviament mensual del Lidl. Llegeix els llibres d’Austral que va trobar a la casa, camina pels boscos, recull llenya i menja tot allò que recol·lecta. La truita feta amb llet i pell de taronja és un dels seus invents del Tebeo. Tot ho troba deliciós. El pla funcionava perfectament bé, fins que passa alguna cosa que trenca la seva pau total. Quin pal! Ja no es veu amb força de fer marxa enrere i tornar a viure la seva vomitiva vida d’abans.

“Los asquerosos” és un llibre divertit, escrit amb un llenguatge culte i alhora castís, que trenca amb molts tòpics. Passa francament bé. Aquesta darrera novel·la de Santiago Lorenzo no deixa indiferent ningú. Podríem dir que s’acaba convertint en una versió moderna del Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Sense esperar-s’ho, l’atzar acaba obrint els ulls a en Manuel. Descobreix que la seva vida anterior, fins a l’incident amb el policia, no tenia sentit. És ara quan és totalment feliç. Amb el seu tornavís. Fent de McGyver. Que duri...

“La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. Pero el tendía a ver acogedor el alrededor en el que cayera. Propendía a la conformidad con el entorno, sin importarle sus notas escópicas o ambientales. Eso que se ahorraba en decoración, atrezo y luminotecnia. Funcionaba de camara para adentro, por lo que el aspecto del plató era de relevancia muy relativa. La vetusta casa nueva ofrecía además algo insólito para él: el sitio. Qué de metros cuadrados y cúbicos. Manuel corría a veces por el pasillo, solo para ver cómo era hacerlo bajo techo propio. Siempre había una estancia más de lo que recordaba, en su recuento mental de habitaciones."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Habana Réquiem (Vladimir Hernández)

Un policia corrupte que s’aprofita de la misèria de les putes i dels eixelebrats que negocien amb els seus cossos. Cobra en diners i en espècies. Abús de poder. Una policia que només està preocupada d'encadenar un ascens darrere de l’altre, trepitjant a tots aquells que li surtin al pas. Víctimes  col·laterals. I si ha d'allitar-se amb els seus superiors, cap problema. Dues cares de la mateixa podrida moneda.

En Manolito i l’Ana Rosa són dos dels protagonistes d’”Habana Réquiem”, la primera novel·la de la trilogia de Vladimir Hernández (1966), un cubà instal·lat a Barcelona des de fa anys. Ella va darrere d’un violador múltiple. Tots dos treballen en una comissaria de l’Habana Vieja, bruta, atrotinada i amb un degotar de persones entrant i sortint. També tenen un pes important en aquesta història de perdedors en Puyol i l’Eddy. En Puyol intenta treure l’entrellat d’un clar cas de suïcidi. Clar per tothom... menys per a ell. L’Eddy és una força de la natura. Expeditiu. No sempre compleix les normes. Aquest cop persegueix a l’assassí d’un traficant de drogues de disseny. De vegades els seus sospitosos cauen al buit... misteriosament. En Batista, corrupte com en Manolito, patrulla amb un policia que acaba de sortir de l’acadèmia. Al noi no li hauria pogut tocar company pitjor.

L’Habana Vieja és un personatge més d’aquesta àgil i trepidant novel·la on la Policia Nacional Revolucionària (PNR) ha de treballar de valent enmig de l’ambient de recessió que viu la Cuba de Raúl Castro. Els cubans ja no són tan fàcils de convèncer, com anys enrere. El suposat aperturisme econòmic ha canviat el panorama. La delinqüència augmenta. Tothom intenta guanyar-se la vida, de la millor manera possible. A la Mazmorra, unitat policial de l’Habana Vieja, hi falten policies i li sobren criminals. L’autor els dibuixa a tots molt bé, amb diverses capes de profunditat i greus problemes personals que els turmenten. En capítols curts i contundents, Hernández ens presenta una ciutat ferida de mort, amb un munt de bandes urbanes i droga i armes per tot arreu. Fa uns anys, vaig estar un parell de setmanes a l’Havana i l’he reconeguda perfectament. La novel·la està publicada per Harper Collins i té 325 pàgines.

Amb ganes de començar “Habana Skyline”, segona part de la trilogia, que ja està a la venda.

"El adolescente no se movió, pero alguien lanzó un machete desde la planta superior y el tercer hombre se hizo con el arma. Eddy recogió el bate del suelo y le salió al encuentro, agarrando una silla de tijera mecánica por el camino. El ekobio, un tipo achaparrado y regordete, le lanzó un furioso machetazo, pero la hoja dio contra la silla. El choque arrancó chispas de metal y el hombre perdió el equilibrio. El bate de Eddy le rompió la clavícula y un patadón en el rostro remató el trabajo y lo dejó tendido bocarriba. Eddy se inclinó y cambió el bate por el machete. El mulato adolescente se quedo mirándolo a los ojos con dureza; no se atrevía a atacar al policía, pero se negaba a salir huyendo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El coro de medianoche (Gene Kerrigan)

Tal faràs, tal trobaràs. Ho sap sobradament l’inspector Harry Synnot, amb més de vint anys de servei. Mai no ha tingut amics dins del cos. No se’n refien d’ell. Gens ni mica. Al llarg de la seva carrera ha denunciat a més d’un company per haver comès irregularitats. Si algun dia tenen l’oportunitat, segur que li passaran factura... amb interessos. Synnot treballa a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda.

L’inspector és un dels protagonistes d'“El coro de medianoche”, de Gene Kerrigan (Dublín, 1950). Està traduït al castellà per Ana Crespo i publicat per Sajalín Editores. Té 413 pàgines. Synnot i la resta de policies de la seva comissaria investiguen diversos casos ‘reals’; casos totalment creïbles. No hi ha exageracions ni situacions impossibles. En destaquen una presumpta violació, l’atracament a una joieria, un intent de suïcidi, un doble assassinat i el maldestre robatori d’una ionqui a un parell de turistes. Kerrigan va teixint a poc a poc una trama poderosa, plena de perillosos delinqüents i de policies corruptes. De vegades, hi ha poques diferències entre uns i altres. La violència els acaba unint. El col·loca de costat. Pul·lulen per un ambient fosc com el carbó. Els policies estan obligats a complir la llei, però sovint l'esquiven. Synnot sempre ho ha criticat, però ho acaba fent igualment.

Kerrigan fa un retrat extraordinari dels delinqüents. Els converteix en persones. Els dona profunditat i humanitat. Lars Mackendrick, per exemple, intenta superar la mort de la seva mare i del seu germà posant-se al capdavant de l’empresa criminal de la família. Es cuida. Fa esport, després de deixar molts vicis enrere. Joshua Boyce, l’atracador de la joieria, està casat i té dues filles. Roba per poder mantenir el seu nivell de vida S’arrisca poc. Sempre intenta treballar amb ‘xarxa de seguretat’. La Dixie, que en un mal dia va intentr atacar a un parell de turistes despistats, està desesperada. Fa temps que fa de confident de la policia. Per tirar endavant. Per sobreviure. Però no en té prou. El seu marit, que també era una bona peça, va morir en un accident. Serveis Socials li va prendre la custòdia del seu fill. Vol recuperar-lo. A qualsevol preu. A en Max Hapgood l’han denunciat per violació. El seu pare, amb molt poder i diners, intentarà deslliurar-lo d’una presó segura. Té tentacles a tot arreu. Es creu superior a tothom. No li fa por la policia. Se sent còmode en la batalla.

Les històries estan vives i es creuen entre elles, provocant un munt de reflexions sobre el poder, la violència de gènere i la perversió de la policia i de la societat, en un món cada cop més malalt i impersonal. Kerrigan és un escriptor amb ofici. Fa servir un llenguatge precís i molt ben treballat. No és una novel·la negra més. Molt coral, no sé si de mitjanit.
“Dentro de mil años, tal vez...”

“El tiroteo había aparecido en la primera página del Evening Herald. Al día siguiente, Arthur saldría en todos los diarios y, sin lugar a dudas, hablaría con los periodistas de la televisión en cuanto dejase el hospital. La investigación podía verse beneficiada por la publicidad. Gracias a las palabras del Herald, según el cual aquél “héroe anónimo había sido víctima de un atracador cobarde y despiadado”, la policía ampliaría hasta cierto punto el tiempo invertido en el caso. Y aunque el robo no guardaba ninguna relación con las funciones profesionales de Arthur, la Sociedad de préstamo inmobiliario había ofrecido una recompensa de diez de los grandes. Aquello despertaría a los soplones, que señalarían a cualquier chorizo capaz de destrozar una farola. A veces, sin embargo, la estrategia funcionaba; una recompensa podía alentar a los amigos y vecinos de un delincuente a venderlo a las autoridades”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un secret (Alejandro Palomas)

Guillem. Imaginació màxima. Innocència pura. Bondat total. Ell és el protagonista indiscutible d’”Un secret”, l’últim llibre d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). Ja el coneixíem d’”Un fill”, publicat l’any 2015. Viu amb el seu pare, en Manuel Antúnez. La seva mare és al fons del mar, amb els ‘sirens’. L’avió en què viatjava es va accidentar. No es va salvar ningú. Un mal tràngol difícil de superar.

Sense esperar-s’ho, en Guillem veu com creix la seva família. En un tancar i obrir d’ulls. Com per art de màgia. La Nàzia, una companya de classe, es converteix en la seva germana d’acollida. És pakistanesa i està obsessionada amb el conte de “La ventafocs”. Està convençuda que el seu únic objectiu és casar-se, com més abans millor, tot i que encara és una nena, i pagar deutes del passat... Els seus pares i el seu germà estan a la presó i no se sap quan sortiran. La connexió entre en Guillem i la Nàzia és total. Les fan a l’alçada d’un campanar. Les reflexions del nen, escrites en diverses redaccions i cartes, són força divertides. Moltes freguen l’absurd. Coses de canalla. En el llibre les podem llegir amb un estil tipogràfic diferent de la resta del text. Podríem dir que amb la lletra del mateix Guillem.

La Sònia, mestra de la jove parella protagonista, i la Maria, la psicòloga, també tenen molt de pes en aquesta història. Es preocupen per tots dos, per vocació, i intenten ajudar-los en allò que poden. La Nàzia està en un bon atzucac. Té pocs anys i molta responsabilitat. Més de la que li tocaria per la seva edat. El llibre està publicat per Fanbooks i té 253 pàgines. Palomas ens torna a regalar una aventura plena d’amistat i de valors, intimista i poètica. Ho escriu tot amb un llenguatge àgil i directe, perfecte per un públic majoritàriament jove. De fet, “Un secret” és la seva segona novel·la juvenil, després d’”Un fill”. Per saber el secret que amaga la Nàzia, s'ha de llegir el llibre fins al final.

"Ella va mirar a terra una estona petita i quan es va passar la mà pel nas per treure’s els mocs va bolcar sense voler la bossa vermella de sioux que tenia oberta a la falda i li va caure a terra. De la bossa, en va sortir un plat volador amb un cable negre molt llarg com una antena d’espies, i la foto de la Nàzia va quedar de cap per avall a la grava. De seguida ens vam ajupir. Ella va recollir la bossa amb el plat volador amb el cable, i jo la foto, que era més a prop.
Quan la vaig agafar vaig veure que a la part del darrere hi tenia unes lletres de color blau, com la tinta que utilitzen els grans, i crec que estava en francès, perquè hi havia un nom de senyora i a l’última línia hi deia Marseille, France”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy