dimarts, desembre 16, 2014

Vivim envoltants de sants i no ho sabem?


Hi ha qui diu que Bill Murray sempre fa el mateix paper. Fins i tot podria estar-hi d’acord! A “St. Vincent”, però, la seva interpretació és espectacular, al nivell de la mítica “Lost in traslation” (2003). És la segona pel·lícula dirigida per Theodore Melfi, després de la desconeguda “Winding Roads” (1999). “St. Vincent” té dues nominacions, la de millor pel·lícula (en la modalitat de comèdia o musical) i la de millor actor.

Murray fa de Vincent, un vell solitari i rondinaire a qui no li agrada relacionar-se amb quasi ningú. De fet, està de sort, perquè, paral·lelament, són poques les persones que volen tenir contacte amb ell. Salvant les distàncies, em va recordar el paper del gran Clint Eastwood a “Gran Torino” (2008). Qui sí que s’apropa a en Vincent, cobrant, que quedi clar, és la Daka, una “dama de la nit” embarassada. La interpreta una infladíssima Naomi Watts, sensacional, com sempre. També fa un gran paper Melissa McCarthy (“La boda de mi major amiga”, 2011), com a nova veïna d’en Vincent, separada i amb un fill a càrrec seu. Al nen li dóna vida Jaeden Lieberher, que també està francament bé.

Amb aquest extraordinari repartiment, la pel·lícula hauria de ser rodona, però, malauradament, no ho és. Li falta alguna cosa perquè, en cap moment, acabes de fer-la teva. Melfi ens explica la història d’en Vicent, un home arruïnat, amb un munt de deutes pendents. Somia a tenir un dia de sort a l’hipòdrom i començar a sortir del pou, però sempre perd i tot empitjora. La seva insulsa vida fa un petit canvi quan la Maggie i l’Oliver es muden just al costat de casa seva i, quasi per accident, comença a fer de mainader del nen. Potser no és el millor exemple per a la criatura... o potser sí? “St. Vincent” és una pel·lícula simpàtica, amb un missatge positiu (sobretot al final) i bones interpretacions. Per passar l’estona.

"ORÍGENES

“Orígenes”, del nord-americà Mike Cahill, va guanyar el premi a la millor pel·lícula en l’últim Festival de Sitges. És una història de ciència-ficció “mínimament lógica". Ho dic perquè la hipòtesi que planteja no costa d’entendre, més enllà que la “comprem” o no. Res a veure amb la paranoia que ens explicava Nolan “Interstellar”, per citar un exemple recent. Dura quasi dues hores i passa francament bé.

Aquest cop, el protagonista principal de Cahill (“Otra Tierra”, 2011) és Ian Gray, un especialista en biologia molecular, especialitzat en l’evolució de l’ull humà. La seva vida és més aviat normal, fins que coneix una noia molt especial, en una moguda festa nocturna. Com que era de disfresses, no li veu la cara, tot i que queda perdudament enamorat dels seus ulls. De fet, aquests ulls, amb un iris multicolor, són l’única pista que té per intentar trobar-la. Va marxar de cop, abans que pogués preguntar-li el nom ni el telèfon. A Gray l’interpreta Michael Pitt, que té una retirada amb Johnny Depp. El seu paper convenç!

La misteriosa desconeguda és la guapíssima Astrid Bergès-Frisbey, que fa de Sofi, una model amb un perfil molt espiritual, que creu en la reencarnació i en el més enllà. El seu sisè sentit queda contraposat amb les ments científiques d’en Gray i de la seva ajudant, de qui fa Brit Marling, que ja va treballar amb Cahill a “Otra Tierra”. Si peneau veure aquesta pel·lícula, estalvieu-vos el tràiler de totes totes, perquè ho explica absolutament tot. És un dels pitjors de la història del cinema. Només explicaré que l’Ian i la Karen podrien en estar a punt de fer un descobriment d’abast mundial. Només explicaré això i que la nena que surt al final de la pel·lícula, la Salomina, té uns ulls espectaculars. Serà difícil d’oblidar-los.


"EL JARDÍ DELS DÉUS" (GERALD DURRELL)

Gràcies a Viena Edicions estic llegint tot un seguit de llibres “clàssics” que mai havien estat traduïts al català. L’últim és “El jardí dels Déus”, de Gerarld Durrell (1925-1995), a càrrec de Jordi Arbonés. Tanca la trilogia de l’illa grega de Corfú, després de “La meva família i altres animals” i “Ocells, bèsties i parents”. Queda clar que Durrell, nascut a l’Índia, era un apassionat de la fauna i de la flora.

A Corfú, l’autor del llibre hi va viure uns quatre anys, amb la mare i els seus tres germans, en Larry, en Leslie i la Margo. Per tant, entenc que el llibre és autobiogràfic. M’ho he passat pipa llegint-lo, perquè el sentit de l’humor de Durrell és excepcional. Les escenes en què narra les visites dels “amics desconeguts” d’en Larry, amb comte francès inclòs, són divertidíssimes. També la del vell turc, casat amb tres dones, que arriba a l’illa amb la intenció de demanar la mà de la Margo. La mare d’en Gerald no para de cuinar. Casa seva sembla un hotel, però és l'única que hi treballa! La resta només menja. En Larry és qui té pitjor caràcter, queixant-se constantment dels animals que omplen la casa, que cada cop s’assembla més a un zoo. En Leslie és un apassionat de les armes i la Margo només està preocupada per la seva aparença exterior.

Més enllà de les persones, els veritables protagonistes del llibre són els animals que recull i fins i tot compra o bescanvia en Gerald, acompanyat quasi sempre dels seus tres gossos: en Roger, en Widdle (pixum) i en Puke (vomitat). Quan va per mar, hi va amb la seva estimada barca, coneguda amb el nom de Bootlebumtrinket. De vegades, va acompanyat per un savi, molt més gran que ell, que es diu Spiro Hakiòpoulos, tot un personatge. En Gerald té la seva habitació i la galeria plena de gàbies amb mussols, peixos, sargantanes i un munt d'espècies més. Les estudia totes. La casa comença a quedar-se petita, però no és l’únic problema. També necessita més aliments per donar de menjar a tota la tropa, que creix per moments.

En Gerald, que al llibre diria que té uns dotze anys, no té aturador. De la seva mà, coneixem tots els racons de Corfú i, sobretot, els animalons que hi viuen. L’escriptura de Durrell és molt directa i descriptiva. Es nota la seva passió per la natura i tot el que l'envolta. Segur que va tenir una infantesa divertidíssima. Treure’l de l’illa segur que no va ser gens fàcil. L’escena d’en Leslie matant pardals per alimentar tres polls de duc, amb una animalista prenent el te amb la seva mare a la galeria, és espectacular. És fàcil imaginar-se l’escena, amb els pardals caient un per un sobre de la taula. De fet, “El jardí dels Déus és un llibre” molt visual, completament imprescindible.

“Quan es va haver refet, va fer una visita al mercat de peix de la ciutat i comprà una gran quantitat de sardines fresques. En tornar nosaltres d’una agradable excursió matinal de compres, vam trobar que a la cuina i als encontorns no s’hi podia estar. En Jiji, brandant el ganivet amb què esbudellava el peix abans d’estendre’l a la banda del darrere perquè s’assequés al sol, batallava amb el que semblava la població sencera de mosques, borinots i vespres de les illes jòniques. L’havien picat unes cinc vegades i tenia un ull inflat i mig clos. L’olor de les sardines en ràpid procés de descomposició era sufocant i tot el trespol de la cuina i la taula apareixen coberts d’una capa d’argentades escates, sardines i bocins d’entranyes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy

dimarts, desembre 09, 2014

“Tots necessitem il·lusions per viure”


“Magic in the Moonlight”, l’última pel·lícula dirigida per Woody Allen, és felicitat pura! Cal retrocedir molts anys enrere per trobar-ne una de tan rodona. Potser “Melinda and Melinda” (2004)? Es tracta d’una comèdia romàntica, datada als anys 20, que passa al sud de França. Allen ens torna a parlar de màgia, com ja va fer, per exemple, a “La maldición del Escorpión de Jade” (2001).

Hi haurà qui digui que, argumentalment, “Magic in the Moonlight” és una pel·lícula senzilla. Hi estic completament d’acord, però aquesta senzillesa és, precisament, una de les seves virtuts. A més a més, els dos protagonistes principals, Colin Firth (“El discurso del Rey”, 2010) i Emma Stone (“Criadas y señoras”, 2011) estan sencionals. Ell interpreta a l’Stanley, un mag famós mundialment. Actua sota aparença xinesa, amb el nom de Wei Ling Soo. Fora dels escenaris, ningú el reconeix. Ella fa de Sophie, una mèdium de qui ell no se’n refia ni un pèl. L’Stanley és un home científic, molt racional, i està convençut que ningú, absolutament ningú, pot comunicar-se amb el més enllà. És per això que, a petició d’un amic, que també és mag, intentarà desemmascarar a la Sophie, que està fent fortuna, amb les seves prediccions, a casa dels milionaris Catledge. I diu que arribarà fins on faci falta!

Allen, obsessionat amb la vida, però sobretot amb la mort, ens diu que necessitem il·lusions per viure; una raó per abraçar-nos-hi amb tota la força del món. De vegades, no és necessari fer-se tantes preguntes i gaudir del moment... mentre sigui possible. La posada en escena de la pel·lícula és brutal, amb uns paisatges idíl·lics i una música que et transporta a èpoques pasades, amb el “Sweet Georgia Brown” que va popularitzar Louis Armstrong al capdavant. Dels personatges secundaris em quedo amb la gran Jackie Weaver (que dóna vida a la mare de la família Catledge) i amb l’Eileen Atkins, que és la tieta de l’Stanley. La darrera xerrada que mantenen ells dos a la pel·lícula és sensacional. Agradarà més o menys, però és impossible sortir del cinema sense un somriure als llavis. N'estic segur!

"TREN DE NOCHE A LISBOA"

Crec que no he vist cap pel·lícula de Bille August que m’hagi agradat. Una de les més conegudes és “La casa de los espíritus” (1993), basada en la novel·la de l'escriptora xilena Isabel Allende. Aquest cap de setmana he vist “Tren de noche a Lisboa”, adaptació cinematogràfica del llibre de Pascal Mercier. El millor de tot són les vistes de la ciutat, que és encantadora, en tots els sentits.

El protagonista principal és Raimon Gregorius, un professor a qui interpreta Jeremy Irons. Un dia, mentre es dirigeix a l’escola on fa classes, impedeix que una noia jove salti des de dalt d’un pont de la ciutat de Berna, a Suïssa. Poc després, ella desapareix, oblidant-se l’abric vermell que portava posat quan la va conèixer. En una de les butxaques, hi ha un petit llibre en portuguès, i un bitllet de tren. En Raimon comença a llegir-lo amb una passió desenfrenada, fins al punt que decideix viatjar a Portugal per buscar a l’autor i, si és possible, descobrir més coses dels seus protagonistes. Al final d’aquest apassionant camí, fins i tot podria trobar-hi la noia a qui va salvar la vida.

Darrere del llibre, Gregorius hi descobreix una història amb gran contingut polític, amb persones que van fer costat a la resistència; persones que fa molts anys que no es veuen i que, en molts dels casos, no han tornat a saber-ne res de la resta. Hi ha coses que millor que es deixin com estan. Entre els actors secundaris hi destaquen Mélanie Laurent i Lena Olin (que interpreten a la mateixa persona, de jove i de gran), Bruno Ganz, Christopher Lee i Charlotte Rampling, que és la germana de l’autor del llibre que fa perdre el son a en Gregorius. A “Tren de noche a Lisboa”, tot m'ha semblat precipitat, sense massa sentit. És veritat, però, que la vida ordenada i monòtona del professor tampoc en tenia massa, de sentit, fins que decideix donar-se una segona oportunitat.

"MILENA O EL FÉMUR MÁS BALLO DEL MUNDO"
 
Vaig descobrir al mexicà Jorge Zepeda Patersson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) llegint “Los corruptores”, una novel·la que he recomanat un munt de cops. Quan vaig saber que havia guanyat el Premi Planeta 2014 en va fer molta il·lusió. “Milena o el fèmur más bello del mundo”, que té 476 pàgines, és igual o millor. No és necessari llegir el llibre anterior, però estaria bé. Tot està força relacionat.

I és que els grans protagonistes de la darrera obra de Zepeda Patterson tornen a ser “Los Azules”, un grup d’amics molt especial. Està format per un periodista (Tomás Arizmendi, no sé si és l’alter ego de l’autor), una política important (Amelia Navarro) i un especialista en alta seguretat (Jaime Lemus). A “Los corruptores" hi havia un quart “Azul”, en Mario, que aquest cop es troba de viatge. Queda clar, però que tornarà aviat. El llibre comença amb la mort de Rosendo Franco, director d’El Mundo -diari on treballa en Tomás- i la desaparició de la seva amant i protegida, una prostituta que respon al nom de Milena. Quan només tenia setze anys, va ser enganyada i venuda com a esclava sexual. Els seus caps, encapçalats per Bonso, El Turco i Vila-Rojas, li han fet la vida impossible. Amb Franco, molt més gran que ella, no era feliç del tot, però com a mínim se sentia protegida.

Aquest cop, Zepeda Patterson ens regala una novel·la plena d’acció, amb amor, abús de poder i, sobretot, contactes d’alta volada en un món totalment globalitzat. L’anàlisi que fa de les xarxes de prostitució i del contacte que tenen els seus caps amb els polítics mexicans és espectacular. Hi surt molt Marbella, amb referències a Jesús Gil, i a les màfies russes que, segons ell, dominen la Costa del Sol amb moltíssima autoritat. A la Milena la busca tothom: els seus propietaris, els russos, “Los Azules” i, per si fos poc, en Luis, en Vidal i la Rina. A tots tres ja els coneixem de “Los corruptores”. En Luis, un hacker molt ben connectat amb tot i tothom, el seu amic Vidal –que comença a col·laborar amb l’empresa d’en Lemus-, i la Rina, l’única supervivent d’una família a qui assassinen quasi per error en el llibre anterior.

Què té d’especial la Milena? Doncs que guarda una llibreta amb els secrets inconfessables dels seus principals clients... i alguna cosa més. “Una puta que escribe es un problema”, diu un dels protagonistes. No podia estar més encertat. “Milena o el fémur más bello del mundo”, un títol molt llarg, i amb molt de sentit, per una novel·la imprescindible. Segur que molt més real del que tots ens podem imaginar.

“La pantalla mostraba un glóbulo rojo desplazándose amenazadoramente en dirección a un punto azul. Primero sorprendido y alarmado y luego alarmado, Vidal advirtió que la mota iluminada que representaba a Luis en el croquis que desplegaba la pantalla de su teléfono acudía a toda prisa a la ubicación exacta donde él se encontraba. No pudo evitar que a su mente acudieran imágenes cinematográficas de virus mortales precipitándose contra una célula sana para luego devorarla, contempló hipnotizado la aproximación de su amigo y se preguntó cómo diablos sabría que él acechaba al trío desde la noche anterior".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, desembre 03, 2014

El teorema no l'entén ni Terry Gilliam!


Escriure sobre “The Zero Theorem” és tan difícil com resoldre la hipòtesi que dóna títol a la pel·lícula. Terry Gilliam és un director complicat i, aquest cop, diria que es passa de frenada, molt més que en els seus últims títols. Visualment, la similitud amb “Brazil” (1985) és evident, però l’argument és força confús i no acaba de connectar del tot amb l’espectador, com a mínim amb mi. Prescindible.

A més a més de “Brazil”, d'aquest director sempre em quedaré amb “Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores” (1975), amb “El sentido de la vida” (1982) -totes dues compartint direcció amb Terry Jones, en els millors moments de Monty Python- i amb “12 monos” (1995), ja en solitari. Per “The Zero Theorem” compta amb un repartiment de luxe, encapçalat per Cristoph Waltz, Matt Damon, Tilda Swinton i Mélanie Thierry. Waltz dóna vida a Qoehn Leth, un home solitari i  estrany que viu en una església. La va comprar després que s’incendiés, a una asseguradora. Treballa per una empresa intentant resoldre el "teorema del zero", com molts altres companys. Quan parla ho fa en plural, se suposa que pateix doble personalitat, i espera (o esperen) una trucada que no arriba mai.

Matt Damon, pràcticament irreconeixible, és el cap d’en Leth i la Tilda Swinton, especialitzada en papers extrems, la psicòloga que el tracta a través de la pantalla de l’ordinador. Parlo, per exemple, de les seves aparicions a “El gran hotel Budapest” (2014), “Rompenieves” (2013) i “Monrise Kingdom” (2012)... Espero que no acabi embogint! Quin és el missatge de la pel·lícula? Doncs diria que intenta explicar-nos que ens hem de concentrar en el present, en lloc de somiar en coses d’un futur que potser no arribaran mai. Es tracta de viure al dia i gaudir dels petits plaers que, moltes vegades, potser no sabem apreciar. Thierry interpreta a Bansley, una noia que, tot i que possiblement tampoc no està massa bé del cap, intenta recuperar Leth per a la societat.

En un món no massa llunyà, on la tecnologia ha deixat en segon pla les relacions humanes, la majoria de contactes ja són virtuals. Per què ens hem de parlar cara a cara, mirant-nos els ulls, si podem fer-ho a través d'un ordinador? Gilliam ens retrata el futur -és veritat- però diria que, malauradament, no s'allunya massa de la nostra realitat. En Leth i la Bansley s’entenen més a través de les noves tecnologies que personalment, com hauria de ser. Evidentment, el director britànic segueix preguntant-se per l'origen de la vida, com ha fet al llarg de la seva carrera.

"MATAR AL MENSAJERO"

Vaig anar-la a veure sense saber-ne massa cosa i em va sorprendre molt positivament. Em refereixo a “Matar el mensajero”, de Michael Cuesta, amb una llarga trajectòria en el món de la televisió, amb sèries com “Homeland”, “True Blood”, “Dexter” i “A dos metros bajo tierra”. Aquest cop, la història de Cuesta està basada en fets reals i ens explica la història del periodista nord-americà Gary Webb.

A Webb l’interpreta un grandíssim Jeremy Renner, a qui no fa massa vaig veure a “El sueño de Ellis” (2013). És un dels actors de moda. Del repartiment també em va agradar molt Mary Elizabeth Winstead (que fa de la seva dona) i Oliver Platt, el director del diari San José Mercury News. Cuesta compta amb secundaris de luxe, com Andy García o, Ray Liotta. També té un petit paper l’espanyola Paz Vega, que està guapíssima com la xicota espavilada d’un traficant de drogues. Surt poc, però el seu és un personatge clau en l’elaboració de la història. Feia temps que no la veia al cinema. De fet, si passa a la història diria que ho farà com a protagonista d'un títol de fa molts anys, “Lucía y el sexo” (2001).

“Matar al mensajero”, que dura dues hores, és una pel·lícula político-periodística compromesa i amb molt de ritme. Fas costat de Gary Webb des del primer moment i et preguntes què faries si et trobessis en una situació similar. Què és prioritari explicar la veritat o mirar per la seguretat de la teva família? L’únic que explicaré de l’argument és que Web descobreix que els barris negres dels Estats Units van ser inundats de crac per recaptar diners per comprar armes i donar suport a la contra de Nicaragua. Qui estava darrere de tot? Segons el periodista, la CIA! Lògicament, els seus descobriments no agradaran gens ni mica al govern, que intentarà ensorrar la seva reputació per tots els mitjans possibles.

"OFRENDA A LA TORMENTA"

Trobaré a faltar a la inspectora Amaia Salazar, la gran protagonista de la sensacional trilogia del Baztan, escrita per Dolores Redondo (Donosti, 1969). En castellà, l'ha publicat Destino; i en català, Columna. "Ofrenda a la tormenta", que va sortir a la venda la setmana passada, té 546 pàgines i és igual o fins i tot millor que els dos anteriors: "El guardián invisible" i "Lagado en los huesos". A la seva propera novel·la no hi sortirà Salazar, però tornarà, segons em va dir a TV3.

Sempre s'ha parlat de trilogia, que ho és, però és millor analitzar l'obra de Redondo en el seu conjunt, com un llibre únic, que és el que realment és. Per què ho dic? Doncs perquè s'ha de llegir des del començament. És impossible entendre "Ofrenda a la tormenta" si abans t'has empassat les dues parts anteriors. Tot està relacionat, retroalimentat i, sobretot, molt ben lligat. Sense conèixer els crims dels "Tarttalo" i els del "Basajaun" és impossible concentrar-se en els de l'"Inguma", protagonista d'aquesta tercera part.

Aquest cop, després de resoldre els dos casos anteriors, la inspectora Salazar ha de descobrir si hi ha alguna cosa estranya darrere de les morts de nens més petits de dos anys. A tots se'ls va diagnosticar "mort de cuna", una espècie de mort sobtada. Ella no ho veu gens clar, encara menys quan sospita que algun dels cossets pot haver estat robat. A la seva germana bessona també la van matar quan va néixer i el seu cos tampoc no el van trobar. És per això que la inspectora Salazar vol arribar al final, agafant-s'ho com si fos un cas personal.

 CIENTÍFICA, PERÒ POTSER NO TANT

La radiografia que Delgado fa de Salazar torna a ser espectacular. Al seu costat, vivim els problemes que té amb els seus companys de departament, la veneració cap al jutge Markina, els seus estira i afluixa amb la seva parella, en James, i el seu amor boig pel seu fill Ibai. Però, sobretot, vivim la seva relació amb la tieta Engrasi.

Estic segur que, sense la tieta, que és qui la manté amb els peus al terras, seria incapaç de tirar endavant. Igual que en els anteriors llibres, Salazar, amb una ment científica i, al principi, un pèl quadriculada, ha de obrir-se de mires i assumir que no tothom pensa com ella. És veritat que ha crescut escoltant moltes coses sobre les tradicions celtes i el món de la natura, però sense acabar-ho d'assimilar. La Engrasi és qui li fa veure que tot és possible. Fins i tot, que hi hagi sectes -aquí comença tot- que encara puguin venerar la natura, amb ofrenes humanes incloses. Serà difícil trobar una novel·la negra tan viva, lògica -perquè ho és- i elèctrica com aquesta. Felicitats, Dolores. Ets gran!

"Eran más de las once cuando llegó a Elizondo. Atravesó la desierta calle Santiago y, tras cruzar el puente, giró a la derecha y luego a la izquierda tras el Trinquete para ver Juanitaenea. El huerto, abandonado desde la detención de Yáñez, comenzaba a evidenciar la falta de cuidados. Observó que algunas de las altas cañas que sostenían los cultivos se habían caído, y en la parte más cercana a la carretera, donde llegaba a alumbrar las luz de las farolas, vio que habían crecido unos indeseables hierbajos. Con la escasa luz de aquella noche de luz creciente, la casa presentaba un aspecto casi siniestro, a lo que contribuían los palés de material de obra amontonados en la entrada sin ningún orden".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, novembre 26, 2014

Els morts també mereixen respecte


Eddie Marsan ha trigat 15 anys en fer el seu primer paper protagonista. Ha estat a “Still life”, que aquí s’ha traduït com “Nunca es demasiado tarde”. Està dirigida per Umberto Pasolini, que no té cap vincle familiar amb Pierre Paolo. De fet, és nebot de Luchino Visconti. És una obra petita, però encantadora. Va estar nominada, com a millor pel·lícula europea, als David di Donatello.

Marsan, que està sensacional, interpreta a John May, que s’encarrega d’intentar trobar als familiars de les persones que moren soles. El seu càrrec depèn de l’Ajuntament. No tenen res a veure, però pel respecte que té la pel·lícula amb la mort m’ha recordat la japonesa “Okuribito”, de Yojiro Takita. May és un home solitari, com la majoria de les persones a les quals visita un cop li han comunicat la seva defunció. Podria fer un parell o tres de trucades i, en cas de no poder contactar amb ningú, demanar que incinerin el cadàver i oblidar-se de tot. Però ell no és així. S’esforça per trobar algun parent o amic, intenta escriure un rèquiem més o menys acurat (a partir dels objectes que recull a casa del difunt) i fins i tot buscar-li un lloc còmode al cementiri perquè l’enterri. La seva feina té un valor incalculable, fins que li canvien el cap i el fa fora. Els morts no necessiten tantes atencions!

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Marsan, a qui no fa massa vaig veure a “Filth, el sucio”. Té tres títols més pendents d’estrena, un al costat del desaparegut Philip Seymour Hoffman. La resta d’actors que treballen a “Still life” també ho fan francament bé, tot i que els seus són papers petits. Hi destaca Joanne Froggatt, que fa de Kelly, relacionada amb l’últim cas que li encarreguen. És dóna la circumstància que Froggat ja havia coincidit amb Marsan a la mencionada “Filth, el sucio”. Estem davant d’una història honesta, molt ben rodada i gens tramposa. Si pogués modificar-la un pèl, li trauria l’últim minut. Només això. Estic convençut que durarà poc a les cartelleres.

"EL SUEÑO DE ELLIS"

Añadir leyenda
Encara no havia tingut temps de veure-la, però, finalment, aquest cap de setmana ha caigut. Parlo de “El sueño de Ellis”, de James Gray (“Two lovers”, 2008). Està interpretada per Marion Cotillard i Joaquin Phoenix en els papers principals. Pel meu gust, és massa llarga (dues hores clavades) i un pèl freda. La Ewa (Cotillard) pateix moltíssim, però no t’acabes d’identificar amb ella. Falta alguna cosa.

L’Illa d’Ellis està situada en el port de Nova York, a prop de la badia de Nova Jersey. L’escriptor Gay Talese en parla molt a “Los hijos”. Quan els emigrants arribaven, el triatge es feia en aquesta illa. Els que estaven sans i tenien els papers en regla, embarcaven cap a la gran ciutat. Els que estaven malalts, s’hi quedaven sis mesos i, en cas que no es curessin, eren deportats. A Ellis hi arriben l’Ewa i la seva germana Magda, que pateix tuberculosis. Són poloneses i escapen de la guerra, a la recerca d’un món millor. Després de molts problemes, l’Ewa aconsegueix arribar a Nova York. La Magda, no. Des d’aquest moment, farà tot el que calgui per treure-la d’allà i pagar-li el tractament mèdic que necessita.

“La isla de Ellis” ens parla de moltíssimes coses. Sobretot, de la manca d’escrúpols d’algunes persones, que prioritzen els diners per sobre de les persones. És el cas d’en Bruno (Phoenix). Li promet que li farà costat i que l’ajudarà en tot, però la seva suposada feina de modista es transforma en una de prostituta, en contra de la seva voluntat. Diuen que sempre hi ha una alternativa. En el seu cas també? El triplet protagonista el completa el cosí d’en Bruno, que fa de mag. Li dóna vida Jeremy Renner (“La gran estafa americana”, 2013). La història no està malament, però no és rodona, ni molt menys. En Gray tot és massa evident, amb llagrimetes incloses.
 
"EL LLEOPARD" (JO NESBO)
 
El detectiu Harry Hole, alcohòlic i drogoaddicte, enganxa! No sempre actua emparat per la llei, però té un sisè sentit que el fa únic i irrepetible. Ho torna a demostrar a “El Lleopard”, publicat per Proa. M’he polit les 705 pàgines en menys d’una setmana. El noruec Jo Nesbo (Oslo, 1949) l’ha tornada a encertar. És una de les novel·les negres més rodones que he llegit darrerament.

Per entrar de ple en “El lleopard”, no cal haver llegit “El ninot de neu”, l’últim llibre de Nesbo protagonitzat per Hole. Ho dic perquè s’hi refereix unes quantes vegades. Però només ho fa perquè era l’anterior cas en què havia treballat el detectiu i per intentar trobar similituds entre aquell boig arrogant i al que persegueix ara. A més a més, “El lleopard” és infinitament millor. Podríem dir que amb aquest llibre frega la perfecció. Sé que pot sonar a tòpic, però les trames principals i les secundàries estan tan ben lligades que mantenen l’emoció fins a l’última pàgina. Nesbo sempre deixa portes obertes, possibles candidats a assassí en sèrie... i sense trampes. Ho dic, perquè, de vegades, hi ha autors que, quan menys t’ho esperes, es treuen un personatge de la butxaca, que fins al moment no existia o havia sortit poc, per acabar de lligar-ho tot. No és el seu cas.

Quan comença la novel·la, a Hole el tenim a Hong Kong, malvivint, lluitant contra els seus fantasmes interiors, com sempre. No té ni la més mínima intenció de tornar a Oslo per recuperar la seva feina de policia. Però ho acaba fent. Qui el convenç, no direm com ni perquè, és la detectiu Kaja Solness. Dues dones han aparegut assassinades a la ciutat i no hi ha ni una pista. L’únic capaç de lligar caps, ja ho ha fet altres vegades, és ell. I, per si fos poc, aquest cop en Hole també haurà de lluitar amb altres policies, els de la Kripos -amb el desagradable Mikael Bellman al capdavant-, que volen apoderar-se del ‘negoci del crim’ i desplaçar al departament d’homicidis. Ho aconseguiran?

L’acció passa a Hong Kong, a Oslo i a l’Àfrica negra, amb el Congo al capdavant. L’assassí fa servir una crueltat màxima. Un dels estris que utilitza per torturar a les seves víctimes és la Poma de Leopold, una espècie de bola de billar petita que, quan algú estira el cordill que hi penja, surten disparades de l'interior vint-i-quatre agulles de set centímetres. No és difícil imaginar com queda la víctima quan li explota dins de la boca. “El lleopard” és un llibre imprescindible. Serà difícil que Hole li regali una altra història tan sensacional. La traducció de "El lleopard" és de Laia Font i Mateu.

"En Harry va entrar a la sala. Feia olor d'amoníac. Va enfocar la llanterna a les parets. La sala, que va calcular que feia tres metres per tres, no tenia finestres. El feix de llum va passar per una cadira negra plegable, una taula amb un llum i un monitor d'ordinador de la marca Dell. El teclat encara tenia la "e" i la "n" intactes, o sigui que no l'havien fet servir gaire. La taula, de fusta, estaba endreçada, sense taques blaves. A la paperera hi havia tires de paper, com si algú hagués retallat fotos. I, exacte, un Dagbladet amb la primera página retallada. En Harry va llegar el titular de sobre la foto que hi faltava i va saber que havien vingut al lloc adequat. Havien arribat. Era allà".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, novembre 18, 2014

Sobre l'amor, la por al futur i el penediment


Ja que haig de parlar de l’espai, em ve de gust dir que “Interstellar” està a anys llum de l’oscaritzada i sobrevalorada “Gravity” (2013), que em va deixar més aviat fred. Anys llum al davant, que quedi clar! Un cop més, Christopher Nolan (“Memento”, 2000) la torna a encertar. Són quasi tres hores de poesia pura, amb imatges espectaculars i un repartiment de luxe. Imprescindible.

Entendre “Interestellar” pot ser més o menys fàcil, sempre que no ens plantegem la lògica de la relació espai-temps-gravetat. Per posar-nos-hi, potser sí que necessitaríem ser físics. Cas contrari, cauríem en un forat negre del qual seria difícil sortir. Però més enllà de l’espai, i de si els humans podríem viure o no en un altre planeta, Nolan ens parla, sobretot, d’amor. D’amor, però també de la por al futur i del penediment. Tot, amb molt de sentiment i espiritualitat. Estem davant d’una pel·lícula amb molta ànima i molt oberta. Qui no vulgui trencar-se al cap, té la possibilitat de plantejar-se-la com un títol d’aventures, perquè el seu protagonista no s'atura mai.

En Cooper està interpretat per Matthew McConaughey, que ha fet un gir de 180 graus en la seva carrera. És la seva quarta pel·lícula de qualitat, després de “Mud” (2012) –on va començar a ressuscitar-, “El lobo de Wall Street” i “Dallas Buyers Club”, les dues del 2013. Aquí interpreta a un pilot de naus espacials, ja retirat, que es guanya la vida fent de granger. És vidu i té dos fills, un noi i una noia. De grans els interpreten Cassey Affleck (“Adiós pequeña, adiós”, 2007) i Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012). També brillen amb llum pròpia Anne Hathaway (la científica Amelia), Michael Caine (el Professor Brand, pare de l’Amelia) i Matt Damon (el Doctor Mann).

A grans trets, “Interstellar” ens explica que la Terra cada cop és menys habitable. Fa molta calor i es cremen la majoria de les collites. És per això que la NASA, d’amagat, està buscant solucions a curt termini. S’acaba el temps. Continuar al nostre planeta, com fins ara, està totalment descartat. L’única sortida depèn de trobar un lloc, més enllà de la nostra galàxia, per intentar tornar a començar de zero i preservar el futur de la humanitat. El pilot escollit per aquesta missió salvadora és en Cooper. El problema és que, per assegurar el demà dels seus fills, els ha de deixar amb l'avi, sense saber si els tornarà a veure algun dia.

"EXIT TROUGH THE GIFT SHOP"

Sempre m’han agradat els grafits de Bansky, coneguts a escala mundial. És dels que pensa que, per una persona com ell, “l’èxit comercial és un fracàs”. No sé si acabar-m’ho de creure! Tampoc tinc clar si de Bansky n’hi ha un o més d’un, perquè les seves obres poden aparèixer com bolets, quasi alhora, als cinc continents. De vegades, diria que és impossible que viatgi tan ràpid. Bons col·laboradors?

De Bansky en parla el documental “Exit Trough the Gift Shop” (2010), dirigit per ell mateix. Té un to molt sarcàstic i dura 87 minuts. Va guanyar l’Independent Spirit Awards i va estar nominat als Oscar. Com era d’esperar, Bansky intenta mantenir l’anonimat. Sempre que parla a càmera ho fa amb la dessuadora amb la caputxa posada i amb la veu distorsionada. Però, més que de la seva vida d’artista, Bansky ens explica la de Thierry Guetta, un francès que viu a Los Ángeles. Jo diria que no hi és del tot! Comença a enregistrar artistes de carrer, amb l’objectiu de fer un documental, i acaba convertint-se en un d’ells. De fet, la seva vida canvia quan coneix Bansky. El buscava des de feia temps i no el trobava. Fins que un dia, per un cúmul de casualitats, és el geni de Bristol qui el truca per telèfon a ell.

Bansky li proposa a Guetta que visioni els milers de cintes que té enregistrades i que, finalment, faci el documental que havia promès a tothom. No tenia ni la més mínima intenció. Però clar, li demana qui li demana i no li pot dir que no. El resultat és un fracàs absolut. És llavors quan Bansky li diu que li deixi tot el material i que es relaxi uns mesos. Ja el farà ell. Dit i fet. Guetta acaba de perdre el cap (o no) i es converteix en “Mister Brain Wash”. Es sap vendre tan bé que, com per art de màgia, es converteix en el rei del grafit del moment, davant de la desesperació dels altres artistes, Bansky inclòs. Estem davant d’una pel·lícula, francament bona, que reflexiona sobre l’art i la fama o l’engany. Subversiva, provocativa i necessària.

"OPEN" (ANDRE AGASSI)

Si t’agrada el tenis, “Open”, les memòries d’Andre Agassi, són el teu llibre. Si no t’agrada o no t'acaba de fer el pes, també! El geni de Las Vegas l’ha escrit amb l’ajut del premi Pulitzer J.R. Moehringer. Té 475 pàgines i està publicat per Duomo Nefelibata. Avís per a navegants: Quan el comencis no podràs parar de llegir fins que te l’acabis. És absorbent i hipnotitzant a parts iguals. Tot un manual de supervivència.

Agassi, que en l’actualitat té 44 anys, ha estat un dels millors tenistes de tots els temps. Amb vuit títols, és el sisè jugador amb més tornejos guanyats del “Gran Slam” (4 Open d’Austràlia, 1 Roland Garros, 1 Wimbledon i 2 US Open). És més; només ell, Rod Laver, Roger Federer i Rafael Nadal han aconseguit conquerir-los tots quatre. En el seu palmarès també hi ha dues Copes Davis i la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta. Es va retirar el 3 de setembre de l’any 2006, als 36 anys. Va estar 101 setmanes com a número 1 del món, en etapes diferents. La primera l’any 94 (amb 24 anys); i la segona el 2003, amb 33 anys, 3 mesos i 9 dies. És el tenista més gran que s’ha coronat com a Top 1 del rànking mundial. I això que havia caigut avall, molt avall.

Com definiria Agassi després de llegir “Open”? Doncs com passió pura. Com un home perfeccionista que, després d’abandonar els estudis molt aviat, no va tenir cap més opció que jugar a tenis. Era l’únic que sabia fer bé, tot i que assegura que odia aquest esport fins a punts insospitats. Diu que el detesta “amb una obscura i secreta passió”. Va continuar jugant, conclou, “perquè no tenia cap altra alternativa”. La passió que posa Agassi al llibre és la que fa que el devoris, sense perdre’n ni un sol detall. És un home ferit, amb moltes contradiccions interiors, sobretot per culpa del seu pare, que sempre el va dirigir amb mà de ferro. Què es pot esperar d’un home que porta pebre i sorra a les butxaques per si s’ha de barallar amb algú i ha d’intentar cegar-lo al llarg de la batalla? No parla massa bé d’ell, ni de la seva àvia materna. El seu pare l’obligava a tornar més de 2.500 pilotes al dia.

Desconec si Agassi s’agradava massa en els seus primers anys com a tenista, quan, per sorpresa de molts, es va convertir en un ídol de masses. Arracada a l’orella, cresta de Mohicà, jugar partits amb texans i maquillat, de rosa, sense calçotets, amb un postís quan es resistia a quedar-se calb... Molts asseguraven que Agassi només era imatge... i es van haver d’empassar les seves pròpies paraules! La majoria, periodistes, amb qui sempre ha tingut una relació complicada. Agassi també era tenis en estat pur. I si no que li preguntin a Nike, que va invertir un munt de milions de dòlars en ell. Llegint “Open”, també t’adones que l’Andre és una bona persona, familiar i amic dels seus amics, a qui no falla mai.

En el llibre, explica uns quants exemples de la seva generositat com, per exemple, la creació de l’Andre Agassi Charitable Foundation, on molts nens i nenes tenen les facilitats per estudiar que li va faltar a ell. En el seu cas, facilitats i més aviat ganes, per ser exactes. Els llibres mai li van agradar massa.

STEFANIE, LA DONA DE LA SEVA VIDA

Dos apunts per acabar, perquè podria estar parlant hores i hores d’aquest  gran llibre. Un sobre la seva vida sentimental, amb tres dones molt diferents. La Wendy, amb qui anava quan era molt jove, l’actriu Brooke Shields i la també tenista Stefanie –ell mai li diu Stefi- Graf, la millor jugadora de la història. Amb la Brooke s’hi va casar, però diria que no n'estava enamorat. L’Stefanie és, sens dubte, la dona perfecta per a ell. La seva història d’amor, que ens explica des del minut zero, és espectacular. No havia dit que Agassi és passió pura?

La mateixa passió també la fa servir quan explica totes i cadascuna de les seves victòries i derrotes, quasi punt a punt. Ets capaç de passar pàgines ràpidament per saber si acaba guanyant o perdent aquell torneig, en cas que no ho sàpigues o no ho recordis. Cada partit és una batalla, cada torneig una guerra. Apassionant! “Open” és la radiografia de l’èxit i també del fracàs, d’aquelles persones que, per un motiu o altra, van perdre la infantesa i una part de la joventut. Com ell. Com l’Stefanie...

“En el primer torneo, yo destrozo a mi rival y mi herrmano es destrozado por el suyo. Después, ya en la furgoneta alquilada, en el estacionamiento contiguo al estadio, Philly permanece inmóvil, con la vista clavada en el volante, con cara de asombro. Por algún motivo que ignoro, esta derrota le duele más que otras. Aprieta con fuerza el puño y golpea el volante. Muy duro. Lo hace otra vez. Empieza a hablar solo, en voz tan baja que no oigo lo que dice. Ahora habla más alto. Ahora está gritando, se llama a si mismo perdedor nato, golpea sin parar el volante. Lo golpea con tanta fuerza que estoy seguro de que va a romperes algún hueso de la mano. Pienso en nuestro padre golpeando el volante después de dejar inconsciente a aquel camionero”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, novembre 10, 2014

En Bruce és un altre “tinent” corrupte!


Salvant les distàncies, “Filth, el sucio” m’ha recordat “Teniente corrupto” (1992), dirigida per Abel Ferrara i interpretada magistralment per Harvey Keitel. El protagonista és en Bruce Robertson, un detectiu d’Edimburg capaç de qualsevol cosa per aconseguir un ascens. Li dóna vida el polifacètic James McAvoy (“La última estación”, 2009). Ho fa francament bé.

En condicions normals, en Bruce no hauria de tenir cap problema per imposar-se a la resta dels seus rivals, que estan molt menys preparats que ell. El problema és que les condicions no són les normals: és addicte a la droga, a l’alcohol i al sexe; i corrupte fins a punts insospitats. “¿Per què et vas fer policia?”, li pregunten en un moment de la pel·lícula. “Per la repressió policial”, contesta “Volies combatre-la des de dins?”, afegeix el seu company. “No, volia formar-ne part”. Més clar, impossible. La lluita per l’ascens arriba en un mal moment pel cos de policia, que ha d’investigar l’assassinat d’un estudiant asiàtic.

En Bruce cada cop està pitjor. Castiga el seu cos i no descansa. Veu visions i pren un munt de pastilles, receptades pel Dr. Rossi, interpretat per un divertidíssim Jim Broadbent (“Another year”, 2010). Del repartiment també destaquen Eddie Marsen i la guapíssima Imogen Poots. Tots dos també fan de policies. Estem davant d’un thriller violent, àgil i molt mal parlat, amb alguns tocs d’humor negre. Està dirigit per Jon S. Baird, que es basa en un llibre d’Irvine Welsh, l’autor de “Trainspotting”.

"EL HOMBRE MÁS BUSCADO"

Una pel·lícula d’espies molt ben feta, com les d’abans. Té el segell de la “vella escola”. El mateix segell que ha representat, i de quina manera, Phillip Seymour Hoffman, mort el 2 de febrer. Interpreta a Günther Bachman, el cap d’una xarxa d’espionatge a Hamburg. Van darrere d’un líder islàmic que es diu Abdullah. Consideren que, darrere de la seva imatge de persona respectable, s’amaga alguna cosa.

Intentaran arribar a Abdullah a través d’un immigrant txetxè que arriba a Alemanya per cobrar una milionària herència. A la seva advocada la interpreta Rachel McAdams (“Una cuestión de tiempo”, 2013). El banquer que li ha d’entregar els diners és Willem Dafoe. També té un petit paper Daniel Brühl, que fa d’un dels joves investigadors. La pel·lícula està basada en una novel·la de John le Carré i ens explica la complicada trama d’espionatge i la lluita de poder que manté el grup d'en Günther amb la policia alemanya i els observadors nord-americans. Tothom vol posar-se la medalla, encara que això impliqui acabar traint un col·laborador. Ningú pot refiar-se de ningú.

“El hombre más buscado està dirigida” per Anton Corbjin (“El americano”, 2010). Pel meu gust, aquesta última és força millor. Podríem parlar d’una adaptació intel·ligent i molt ben portada. Les negociacions i el raonament estan molt per sobre de l’acció, que és més aviat poca. La pel·lícula dura dues hores i un minut, però passa francament bé. La presència de Seymour Hoffman, sobretot si n’ets fan, la fa totalment imprescindible.

"EL BIGOTI" (EMMANUEL CARRÈRE)

Des que vaig llegir l’excepcional “Limónov”, vaig quedar atrapat per l’escriptura del francès Emmanuel Carrère (París, 1957). D’ell, La Breu Edicions acaba de publicar “El bigoti”, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Només té 157 pàgines i és una petita meravella. A França es va editar l’any 1986. Mai havia pensat que un simple bigoti (o no tan simple) pogués donar per tant. Brutal!

El primer que em ve al cap quan penso en aquest “assaig de ficció” són dues coses: que tornar-se boig potser no és tan difícil com pot semblar i que Carrère transmet perfectament l’angoixa creixent del protagonista. El que comença com una petita broma, corre el risc d’acabar en tragèdia. El protagonista del llibre, que fa molts anys que porta bigoti, se’l treu per sorprendre a la seva dona i als seus amics. Se’l treu si ens el creiem a ell, està clar. Amb Carrère entrem a la dimensió desconeguda. Ningú li menciona el seu sobtat canvi d’aspecte i, com que creu que ho fan per prendre-li el número, decideix seguir-los el joc. Fins que se’n cansa! Inicialment, està convençut que tot és una juguesca de la seva dona, l’Agnès (hi ha precedents), però comença a dubtar i ja no sap què pensar. Estar boig ell? Ella? Cap dels dos? Potser tots dos? Per què li diu que mai ha portat bigoti?

Entre altres coses, a “El bigoti” Carrère ens parla de la falta de confiança de les persones normals, del canvi de perspectiva que podem patir els humans quan ens canvien la base que aguanta el nostre món més petit i individual. Els dubtes assalten al protagonista, que arriba a pensar que potser ha perdut els papers, ha parat boig. O tot és un muntatge del seu entorn, on ell n’és la víctima perfecta? Com sempre, l’escriptura de Carrère és àgil, directa i d’una subtilesa excepcional.

“Però ell sabia que no havia perdut l’enteniment, encara que sigui una convicció comuna en la majoria de bojos, res no els pot convèncer del contrari, i també era plenament conscient que als ulls de la desventura com la seva no podia significar altra cosa que la demència. Quan la veritat, ara se n’adonava, era que tot plegat era més complex. No estava boig. L’Agnès, en Jérôme i els altres tampoc. Era només que l’ordre del món havia patit un daltabaix abominable però discret que havia passat per alt a tothom tret d’ell, i que el col·locava en la posició de l’únic testimoni d’un crim a qui lògicament s’ha d’abatre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, novembre 05, 2014

Matar per evitar que et matin abans


“Blue Ruin” és una altra pel·lícula de venjances? Sí i no. La venjança és el tema central, això és molt evident, però l’únic que persegueix el protagonista és protegir a la seva germana, mare de bessones. Matar perquè no la matin a ella! Quan surt de la presó l’assassí dels seus pares, en Dwight sap que anirà per ell i per la seva família. El van denunciar i segur que voldrà que ho paguin molt car.

En Dwight vivia en un cotxe, allunyat de tot i de tothom, fins que la policia li diu que el cap del clan Cleland torna a estar en llibertat. Llavors, recupera la força perduda i visita a la seva germana, que feia uns quants anys que no sabia res d’ell. Li diu que cal estar preparats; la venjança s’apropa. Al Dwight l’interpreta Macon Blair, nominat al millor actor als Premis Gotham. Està francament bé. Transmet molt bé l’ansietat que pateix el protagonista, que es troba en un entorn de violència que no és el seu. A Cannes, “Blue Ruin” va guanyar el Premi FIPRESCI (Quinzena de realitzadors) i, a Gijón, Jeremy Saulnier se’n va emportar el de millor director.

Estem davant d’un thriller sobri, profund i ben ambientat, que comença i acaba de manera violenta, amb imatges contundents i molt reals. El director no fa cap esforç per amagar la sang, que en un parell o tres d’ocasions surt a raig fet. També cal destacar la qualitat de tots els actors secundaris, que estan molt ben trobats. Hi ha qui ha comparat la pel·lícula amb “Pulp Fiction” (1994), de Quentin Tarantino; i amb “Blood simple” (1984), dels germans Coen, però no hi estic d’acord. “Blue ruin” té molta qualitat, però no és una obra mestra. Li falta el punt de genialitat. Això sí, a Jeremy Saulnier, aquesta és tot just la seva segona aventura cinematogràfica, caldrà tenir-lo en compte.

"FRANCES HA"

Noah Baumach i Greta Gerwig fan l’equip perfecte. A “Frances Ha” es reparteixen la feina. La Noah la dirigeix i la Greta la interpreta molt bé. El guió és de totes dues. Als Independent Spirit Awards del 2013, va ser nominada a la millor pel·lícula i al millor muntatge; i als Globus d’Or la Greta va estar entre les candidates a millor actriu. Un drama, amb punts de comèdia, que s'ha de veure. Dura 86 minuts.

La vida de la Frances (Gerwig) no és fàcil, però tampoc molt difícil. Té una amiga íntima, un xicot que suposadament l'estima i una feina que no l’acaba d’omplir del tot. Sempre ha somiat a ser una gran ballarina, però de moment l’únic que ha aconseguit és fer de reserva en una petita companyia. Als seus 27 anys, ja hauria d’haver arribat a algun lloc concret, però continua a mig camí. Malgrat tot, se la veu feliç. Segur que és molt fàcil enamorar-se d’ella! Amb el pas del temps s’ha convertit en tota una supervivent, obligada a canviar de pis molt sovint, per falta de recursos econòmics. Això sí, sempre amb un somriure als llavis.

“Frances Ha”, rodada en un poderós blanc i negre, és una història de superació molt maca. En la societat actual, els joves no ho tenen fàcil per independitzar-se i fer una vida més o menys normal. Hi ha qui es dóna per vençut i qui, malgrat les dificultats, intenta sortir-se’n perseguint els seus somnis. Podríem dir que, amb un to molt optimista, la Noah i la Greta, ens regalen un retrat molt interessant sobre el pas de la joventut a la vida adulta.

"LA MÚSICA DEL SILENCI"

Tenia moltes ganes de llegir la tercera part de la sensacional trilogia de Patrick Rothfuss, després de devorar les dues primeres: “El nombre del viento” i El temor del hombre sabio”. Quan em vaig assabentar que l’autor nord-americà tornava a publicar, vaig pensar que estava a punt. Però no! “La música del silenci” no té res a veure amb el personatge de Kvothe... com a mínim directament. Encara caldrà esperar una miqueta més.

La principal i única protagonista d’aquest llibre, molt curt, només 143 pàgines, és l’Auri, la noia que viu a sota de la Universitat de Imre, allunyada de la resta d’estudiants. A sota o en una realitat paral·lela, on sobreviu gràcies a tot allò que recol·lecta amb les seves petites mans. L’única companyia que té és el Foxen, el llum amb vida pròpia que li permet moure’s, amb més o menys encert, per un subsòl ple de tubs, fustes i coses realment estranyes. La gran obsessió de l’Auri, esprimatxada i amb el cabell molt llarg, és que les coses reposin sempre en el lloc adequat. Podríem dir que, gràcies al seu sisè sentit, ella sap si es troben còmodes o incòmodes, quan les posa en un costat o en un altre. Aquesta és la seva principal i quasi única obsessió, a més a més de fer sabó.

“La música del silenci” és un llibre estrany, com reconeix el mateix autor en el pròleg. De fet, passen ben poques coses. Rothfusss ens explica la vida de l’Auri al llarg d’una setmana, els set dies que falten perquè vagi a veure-la algú. En Kvothe? Jo diria que sí! El llibre és descriptiu, poètic i fins i tot carinyós. M’imagino que s’ha de llegir més d’una vegada per treure’n més profit, però jo, de moment, no ho faré. En català està publicat per la Rosa dels Vents. En castellà per Plaza & Janés. Ara que està de moda, podríem dir que estem davant de l’spin off de l’Auri, que vam conèixer en el seu dia a través d’en Kvothe.

"Mentre treballava, l'Auri es va adonar que el sabó no era ben be blanc. Era del rosa més pàl·lid, del color de la nata fresca amb una gota de sang. L'Auri va agafar una pastilla, amb molta cura, se la va acostar a la cara i la va tocar lleugerament amb la llengua.
Va somriure davant de la seva perfecció. Era sabó petoner. Suau i ferm. Misteriós i dolç. No hi havia res igual a tot Temerant. Res per sota la terra; res sota la capa del cel.
L'Auri no podia esperar ni un moment més. Se'n va anar de pressa a la seva bacina. Es va rentar la cara, les mans i els peus. Va deixar anar una rialla tan dolça, tan forta i tan llarga que va sonar com si fos una campana, com si fos un arpa, com si fos una cançó".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, octubre 29, 2014

Fastigosa dicotomia (obligats a decidir)


Els belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne són sinònim de qualitat. El seu cinema social trenca tots els esquemes, com han demostrat en títols com “El niño de la bicicleta” (2011), “El niño” (2005) i “El hijo” (2002). A “Dos días, una noche” tornen a demostrar que dibuixen la realitat millor que ningú. Estem davant d’un drama humà, proper i molt ben interpretat.

Al capdavant del repartiment hi ha la Marion Cotillard. Interpreta a la Sandra, a qui volen fer fora de la feina. Surt d’una depressió i l’empresa considera que ja no la necessita. És per això que els seus caps escenifiquen un pla pervers. Fan una votació i donen dues opcions als seus companys. Perdre una paga extra i que es quedi la Sandra o seguir-la cobrant i que ella se’n vagi cap a casa. La Cotillard, amb cara d’haver patit molt i vestida de manera senzilla -amb uns texans i una samarreta- fa un gran paper. Segueix estant encantadora, com sempre. La resta d’actors també estan molt creïbles. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cannes, dins de la secció oficial.

Dos dies i una nit -un cap de setmana pràcticament sencer- és el temps que tindrà la Sandra per convèncer als seus companys i companyes perquè, dilluns, votin per la seva continuïtat. Això els suposaria perdre una paga extra. En el referèndum de divendres tots menys dos van girar-li l’esquena. Sorprenentment, a darrera hora, el seu cap va acceptar de repetetir el referèndum. Sembla que un subaltern havia pressionat a la plantilla amb l’objectiu d’aconseguir fer fora la noia. Pressionada, i de quina manera, pel seu marit i per una amiga de l’empresa (ella sola no hauria fet res) la Sandra visita als seus companys i companyes, un per un, a casa seva, per intentar que li donin suport.

Mirant la pel·lícula, sents una repulsió total cap a la persona o persones que posen als treballadors en aquesta fastigosa dicotomia. Per contra, els Dardenne aconsegueixen que entenguis tant els motius de la Sandra com els dels treballadors i treballadores que volen mantenir el seu poder adquisitiu. Una gran història, d’aquelles que et porta a la reflexió i al debat.

"COHERENCE"

El debut com a director de James Ward Byrkit és un trencaclosques enginyós i molt entretingut. Com “Perdida” i “Relatos Salvajes”, “Coherence” és d’aquelles títols que s’han d’anar a veure verge, sabent-ne res o quasi bé res. Abans de col·locar-se darrere de la càmara, Ward Byrkit va treballar en l’storyboard de les tres primeres pel·lícules de “Piratas del Caribe”.

“Coherence” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges i va ser nominada al millor director novell als Premis Gotham. Tota l’acció passa en un mateix escenari, la casa on quatre parelles d’amics queden per sopar, just el dia que ha de passar un cometa. Quan comencen les discusions, em va fer pensar en la danesa “Festen” (1998), de Thomas Vinterberg; i en la francesa “Un dios Salvaje” (2011). Visualment, aquesta també és molt “teatral”. Des del meu punt de vista, el fet que els actors no siguin molt coneguts ajuda a fer encara més creïble la trama, molt treballada.

Amb molts pocs mitjans, Ward Byrkit aconsegueix que se’t posin els pèls de punta, patint al costat dels protagonistes. No és història de por, ni molt menys, però la intriga fa que et quedis clavat a la butaca del cinema. Unes senzilles polseres de llum blaves, i unes altres de vermelles, que es veuen al cartell de la pel·lícula, és un dels recursos que fa servir el director per assolir els seus objectius. Només una dada: “Coherence” és tot un màster sobre les realitats paral·leles. No intentis buscar-li la lògica... o potser sí!

"QUE CONSTI EN ACTA" (JOSEP LLUÍS VILASECA)

Enumerar tots els càrrecs que ha ocupat Josep Lluís Vilaseca (Barcelona, 1930) és molt difícil, per no dir pràcticament impossible. “Que consti en acta” són les seves memòries. L’edició és de Genís Sinca i el pròleg de Josep Guardiola. El llibre està publicat per Proa, té 259 pàgines i inclou una trentena de fotografies dels protagonistes amb persones com Garri Kasparov, Ladislao Kubala, Johan Cruyff, Gina Lollobrigida... i el general Francisco Franco.

El llibre està dividit en set parts molt diferenciades. En la primera, Vilaseca explica que es va fer advocat per culpa del seu pare. Quan només tenia 17 anys, el seu progenitor va heretar quatre edificis de pisos de lloguer. Va tenir moltíssims problemes amb els inquilins! La persona que va contractar com a advocat per sol·lucionar-los, es veu que exercia sense-ser-ho. La segona part està dedicada a la junta del Barça, de la qual en va ser directiu vuit anys. Assegura que, amb Agustí Montal de president, el club va passar de l’època antiga a la moderna. Vilaseca dóna dades sobre el fitxatge de Johan Cruyff. L’holandès era la segona opció, perquè el preferit dels tècnics era el Cañoncito Müller, a qui no van deixar sortir d’Alemanya. Com a directiu del Barça, va entrar a formar part de la junta de la Federación Española i va lluitar al màxim per evitar que els clubs es transformessin en Societats Anònimes Esportives.

L’ascens de Vilaseca en el món de l’esport va ser meteòric. A la Comissió de Control i Disciplina de la UEFA s’hi va estar 28 anys. Ell va ser, per exemple, qui va aconseguir la inclusió dels vídeos com element de prova en el procés d’impartir justícia en les decisions arbitrals. El cas de Jesús Gil, que va tractar un àrbitre d’homosexual, és un dels que més soroll va provocar. També ens acosta dades molt interessants sobre el “Decret Anti-Porta” i l’esperit de supervivència d’Ángel María Villar al capdavant del futbol estatal. Una altra dels càrrecs importantíssims que va ocupar Vilaseca és el de Secretari General de l’Esport. Ell va ser qui va haver de dirigir el traspàs de transferències de competències amb l’estat espanyol en matèria esportiva. També va posar molta atenció en l’esport escolar, que era molt precari.

L’última part esportiva és la dedicada a la gran aventura de Barcelona 92. Completen “Que consti en acta” l’experiència de Josep Lluís Vilaseca com a diputat al Parlament de Catalunya i el retrat per dins de l’Agrupació Mútua, de la qual en va se president. En el pròleg, Guardiola recorda que, amb l’Armand Carabén, Vilaseca va ser el responsable de l’èxit del fitxatge de Johan Cruyff, l’any 1974. Diu que a ell sempre el recordarà com “l’home de la gavardina”, perquè aquesta peça de roba, de color beix, l'acompanya a tot arreu.

"Abans de fitxar a Cruyff, el cert és que la primera intenciò havia sigut fer venir al Barça Gerard Müller per jugar la temproada 1973-74. Si haguéssim fitxat Müller enlloc de Cruyff, la història del FC Barcelona segurament hauria sigut diferent. És possible que també menys gloriosa. Quan fa poc Lionel Messi va batre el famòs rècord golejador del Cañoncito Müller, em vaig recordar molt de com van anar les coses. Caldria agrair al llavors seleccionador alemany que no deixés marxar l’històric golejador".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, octubre 23, 2014

No et deixis portar cegament per l'instint


Si ens deixéssim portar cegament pel nostre instint més animal, potser acabaríem sortint a "Relatos Salvajes", una pel·lícula divertidament brutal! Està dirigida per l’argentí Damián Szifrón i dura dues hores clavades. Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia són dos dels actors de renom que hi treballen. És dels títols més potents dels darrers mesos. Totalment recomanable.

És millor no saber massa coses de la pel·lícula abans d’anar-la a veure. Només diré que són sis històries, protagonitzades per persones normals i corrents, que s’emboliquen i acaben violentament. Què passaria si no tinguéssim autocontrol i actuéssim moguts per la ràbia? Aquesta és la resposta que intenta donar-nos la pel·lícula. Els escenaris són un avió, un solitari restaurant perdut enmig del no-res, una carretera, la casa d’una família adinerada i un hotel, on s’està celebrant un casament multitudinari. L’altra història, que és la que protagonitza un sensacional Ricardo Darín, gira al voltant del seu cotxe, que s’emporta la grua.

“Relatos Salvajes” ho té tot: arguments sòlids i propers, actors que treballen francament bé, una bona dosis de violència (en la mesura justa, i sempre justificada) i grans moments d’ironia i d’humor negre. Amb aquesta pel·lícula, Szifrón se’n va emportar el Premi del Públic -com a millor film europeu- al Festival de Sant Sebastià i també el Premi del Públic al Festival de Sarajevo. Diuen que es va inspirar en “Cuentos asombrosos”, la sèrie televisiva d’Steven Spielberg. Un títol per reflexionar i comentar una i una altra vegada, amb un somriure als llavis.

"AMOR BAJO EL ESPINO BLANCO"

La vaig veure ja fa temps, però encara no havia tingut temps de comentar-la. Em refereixo a “Amor bajo el espino blanco” (2010), del xinès Zhang Yimou (“La linterna roja”, 1991). La debutant Zhou Dongyu va guanyar el Premi Seminci a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià del 2011. La pel·lícula, amb unes imatges precioses, dura dues hores clavades.

Aquest títol va arribar després d'“Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos” (l’esbojarrat remake del “Blood simple” dels Coen) i abans de “Las flores de la guerra”, que va estar nominada als Globus d’Or com a millor pel·lícula de parla no anglesa. A “Amor bajo el espino blanco”, Yimou recupera el seu to més intimista i poètic, que és on es mou millor. Aquí ens explica la història d’amor entre la Jing, una noia senzilla que es trasllada de la ciutat a un poble perdut de la muntanya, i en Sun, el fill d’un militar d’elit. Una història que han de mantenir en secret, tenint en compte que el pare d’ella està a la presó per motius polítics. Públicament, la diferència entre la parella, de diferents classes socials, és insalvable.

L’amor entre entre la Jing i en Sun és pur i apassionat alhora, però molt difícil de portar. Hi ha un dia, que ell desapareix. Quan torna, la Jing se n’adona que alguna ha cosa ha canviat dins d’en Sun. És en aquest moment quan creu que s’ho ha de tornar a replantejar tot. Potser enamorant-se d’ell ha corregut riscos innecessaris? És d’aquelles pel·lícules, més aviat lentes, que s’han de veure amb tranquil·litat i la ment molt oberta.

"UNDERGROUND" (HARUKI MURAKAMI)

Com que sóc fan incondicional del japonès Haruki Mirakami, llegeixo tots els llibres que publica. Encara mai m’ha decebut. És per això que, quan vaig comprar i començar “Underground” me’n vaig emportar una bona sorpresa. No es tractava d’una novel·la! Aquest cop ens regala un llibre periodístic, que gira al voltant de l’atac amb gas sarín al metro de Tòquio, l’any 1995. Han passat 12 anys.

Tot i no ser ficció, Murakami fa un petit paralel·lisme amb “Despietat país de les meravelles i la fi del món”. L’atemptat li va fer pensar en els “Tenebrons”, les bestioletes creades per ell.  Vivien al subsòl, el mateix lloc on, en la vida real, es va deixar anar el producte tòxic. Un any després de la desgràcia, que va sacsejar el Japó, l’autor va entrevistar a una seixantena d’afectats, de diferent consideració. La majoria es van trobar malament de cop, amb ganes de vomitar, pèrdua de visió (els testimonis asseguren que van començar a veure-ho tot negre) i picor al coll. També els va començar a rajar el nas. Molts van haver de ser hospitalitzats; i la majoria encara arrosseguen seqüeles importants, com dificultats per dormir o falta de memòria. El balanç de l’atac va ser de tretze morts i milers de ferits. Murakami també va entrevistar als pares d’un dels morts i a la seva dona.

RELATS MOLT PERSONALS

Cada afectat fa un petit resum de la seva vida. On va néixer, on viu, de què treballa i, sobretot, com va patir l’atemptat. Els textos estan molt polits per l’autor i Murakami només hi intervé presencialment, amb alguna pregunta puntual, si ho considera del tot necessari. La majoria d’entrevistats no entenen per què la secta Aum Shinrikyô va atemptar al metro de Tòquio, però a alguns els costa demanar justícia. Fa la sensació, que potser van arribar a entendre que la secta, amb un gran simbolisme religiós, volgués canviar la societat a la seva manera...

Sobta que, en un primer moment, la majoria d’afectats pensessin que s’havien refredat de cop i que, tot i trobar-se molt malament, l’únic que realment els preocupava era arribar a la feina. El llibre, que serveix per conèixer una mica millor la psique japonesa, deixa clar l’obsessió pel treball i per arribar a l'empresa, com a mínim, mitja hora abans de l'hora d'entrada. També queda palès que com que Tòquio és molt gran, els viatges en metro poden superar l’hora i mitja de trajecte, amb diversos canvis de línia inclosos. En l’epíleg, Murakami també intenta entendre la secta Aum i saber si la societat va fallar en alguna cosa. Potser s’hauria d’haver esforçat més per intentar entendre-la? Per l’autor, queda clar que no van actuar bé i que havien de pagar per l’atemptat. Tot i això, intenta aprofundir en el tema, anar una mica més enllà, parlant amb alguns dels seus seguidors.

Gràcies al llibre, es percep que el Japó no estava preparat per un atac com aquest, ni políticament ni a nivell humà. Podien haver fet els metges, la policia, els bombers i, també, els empleats del metro i els mitjans de comunicación, a qui els afectats critiquen durament... A l’edició japonesa d’”Underground”, publicada al 97, no estaven incloses les entrevistes a aquests simpatitzants d'Aun. Van aparèixer, individualment, en una revista. A nosaltres ens serveixen per saber més coses d'ells. Si fem cas d’aquests textos, la majoria van acabar entrant a la secta perquè no encaixaven massa bé en l'actual societat japonesa. Un llibre imprescindible. Està editat per Empúries en català; i per Tusquets en castellà. En català, que és com l’he llegit jo, té 560 pàgines.

"Mentre evacuaven un bon nombre de víctimes de l'estació, el tren va continuar el trajecte habitual fins a l'estació de Shinjuku, on va arribar a les nou i nou minuts. Encara que costi de creure, el mateix tren va tornar a girar per fer el trajecte en sentit contrari, fins a Ikebukuro, amb el número B901. Va sortir a un quart menys dos minuts de deu, i no va parar de circular fins a dos quarts menys tres minuts de deu quan va arribar a l'estació de Kokkai-gijidômae, on finalment es van evacuar tots els passatgers i va quedar fora de servei. En total, el tren va continuar circulant una hora i quaranta minuts des del moment en què a Yokohama va rebentar la bossa de sarín".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimarts, octubre 14, 2014

Segueix perduda/dut (Que no t'expliquin res)


Si has llegit el llibre “Perdida”, de Gillian Flynn, ja saps quin és l’argument de la pel·lícula. En cas contrari, no deixis que t’expliquin res i gaudeix-la al màxim. Està dirigida per David Fincher (“Seven”, 1995) i dura 149 minuts. No es fa llarga. És un thriller tens, intel·ligent i amb un repartiment de molta qualitat. Provocativa i hipnòtica són dos qualificatius que també li escauen molt bé.

Flynn va participar activament en la pel·lícula, ja que Fincher li va encarregar que en fes el guió. La seva mà es nota; i de quina manera! L’adaptació cinematogràfica no podia ser més fidel a la novel·la. Els dos grans protagonistes són en Nick i la Amy, interpretats per Ben Afleck i Rosamund Pike. Ella està espectacular. No se’m faria gens estrany que entrés en la travessa dels Oscars. També ho fan francament bé Carrie Coon (que dóna vida a la germana d’en Nick), Tyler Perry i Kim Dickens. M’estalviaré d’explicar de què fan aquests actors, per no donar cap pista. L’únic personatge que grinyola una mica és el de Neil Patrick Harris, massa encasellat en el paper de Barney a la sèrie televisiva “Cómo conocí a vuestra madre”.

I acabo donant dues o tres idees generals, sense desvelar res significatiu. En Nick i l’Amy (podríem dir que Afleck segueix “Perseguint a Amy”) són marit i muller. Fins fa poc, tots dos feien de periodistes, però en aquests moments no exerceixen. La crisi econòmica els ha fet molt mal. Han marxat de Nova York a corre-cuita i s’han establert a Missouri, d'on ell és originari. Ara regenta un bar amb la seva germana. Ella no fa res. El dia que es compleix el cinquè aniversari de casament, en Nick arriba a casa i no troba l’Amy. I no explicaré res més. “Perdida” s’ha de veure. És de les millors pel·lícules que hi ha actualment a la cartellera.

"50/50"

Diria que no va arribar a estrenar-se a Espanya, i és una llàstima. Parlo de “50/50”, dirigida per Jonathan Levine i interpretada per Joseph Gordon-Levitt. L’any 2011 va rebre dues nominacions als Globus d’Or, amb el de millor pel·lícula-comèdia musical inclòs. Se’n va emportar el National Board of Review i l’Independent Spirit Awards al millor guió original. Completament merescuts.

Tot i la nominació a millor comèdia-musical, “50/50” no és ni una cosa ni l’altra. Més que res perquè, només començar la pel·lícula, a l’Adam (Gordon-Levitt) li diagnostiquen un càncer. Té 27 anys. Lògicament, la seva vida canvia per complet. Potser el més lògic és que s’enfonsés del tot, però ell opta per mirar cap endavant i intentar sortir-se’n. No ho tindrà fàcil, sobretot després que l’abandonin persones clau, com la seva xicota, a qui Bryce Dallas Howard (“La joven del agua”, 2006).

Els principals punts de suport de l’Adam són el seu millor amic (interpretat per Seth Rogen), la seva mare (la gran Anjelica Huston) i una jove psicòloga. Li dóna vida l’Anna Kendrick (“Up in the air”, 2009). La pel·lícula podria buscar la llàgrima fàcil i no ho fa. És honesta, compassiva i s’allunya dels típics sentimentalismes. A més a més, les bromes grolleres del personatge d’en Rogen ajuden a rebaixar la tristor intrínseca que provoca la malaltia del seu amic. Tan Gordon-Lewitt com Rogen, que mai m’ha agradat massa, estan espectaculars. L’última mitja hora de pel·lícula se’t queda gravada al cervell per sempre. Es pot veure en DVD i online.

"ESTIL BCN" (PETÉ SOLER)

Quan la Peté Soler em va comentar que Angle Editorial li havia demanat que valorés la possibilitat d'escriure un llibre sobre si Barcelona tenia o no un estil propi em va semblar una grandíssima idea. També vaig veure clar que la meva companya al programa Els Matins de TV3 tindria una feinada de por... però que se'n sortiria!

No sóc un apassionat de la moda, però "Estil BCN" m'ha semblat un llibre àgil, sincer, molt proper i, sobretot, necessari. El subtítol parla per si sol: "Tot el que has de saber sobre la moda de Barcelona". Té 143 pàgines i un munt de fotografies. Visualment, un llibre sobre moda ha d'impactar; i aquest ho aconsegueix des de la primera pàgina. Què hi podem trobar? Doncs moltíssimes coses. Per començar, el que la Peté defineix com el DNI dels barcelonins: Què vesteixen i quan, què es posen de dia i què es posen de nit, combinant aquells dos ingredients de la ciutat, el mar i la muntanya, el seny i la rauxa. Jo vaig néixer a Barcelona, però visc a Granollers de de fa 37 anys.

Si fem cas a l'autora, els armaris millor un pèl buits que plens. Això sí, s'ha d'encertar amb les peces bàsiques i en els complements, com les sabates, els mocadors, els barrets i els ventalls. Pel que fa als colors, el blanc i el negre són imprescindibles. Ella prefereix preparar-se la roba al matí, segons el seu estat d'ànim. Jo ho faig quasi sempre a la nit. A les cinc del matí, quan m'aixeco per anar a treballar, encara no sóc persona! A "Estil Barcelona" també ens expliquen els diferents looks que hi ha a la ciutat, com el hipster, l'urbà o el look bobó, quines són les línies bàsiques de cadascun i on poden comprar els seus seguidors. De botigues i de marques -segur que estan molt contentes amb ella- en cita un munt.

El low cost, el vintage, la roba feta a mida i els objectes que expliquen històries -al llibre també hi ha un racó pel disseny fora de la roba- completen aquest manual que primer entra pels ulls i després et llegeixes amb moltes ganes. A petició de la Peté, també reflexionen sobre l'estil BCN (de fet només donen una petita pinzellada) el cuiner Carles Abellán, l'imitador i cantant Bruno Oro, l'arquitecta Benedetta Tagliabue, el dissenyador Javier Mariscal i les actrius Carme Elías i Maria Molins.

"Entre el barri de Sarrià i el de la Barceloneta hi ha sovint un parell de graus de diferència de temperatura. Els més de cinc-cents metres de la muntanya del Tibidabo, o els prop de dos-cents de la de Montjuïc, contrasten amb els quatre quilòmetres de platja a l'est de la ciutat. Per això, als barcelonins ens agrada la barreja de mar i muntanya, tan típica, per cert, de la cuina catalana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, octubre 07, 2014

No tots concebem l'èxit de la mateixa manera


Em van dir que “Frank”, de Lenny Abrahamson ("Garaje", 2007), era un divertimento i poca cosa més. Res més lluny de la realitat. És una pel·lícula profunda, reivindicativa i també divertida... encara que el protagonista principal vagi tota l’estona amb un capgròs posat. L’interpreta Michael Fassbender (“Shame”, 2011). És d’aquells títols que s’han de veure, sí o sí, en versió original.

En Frank és el líder dels Soronprbs, un desconegut grup experimental. No els coneix pràcticament ningú, però els agrada la música que fan i, al cap i a la fi, diria que això acaba sent el més important per a ells. De qualsevol cosa en fan un instrument; qualsevol so o soroll que els regali la natura pot acabar inclòs en les seves estranyes cançons. Poc abans d’enregistrar el seu nou disc, perden el teclista i el substitueixen per en Jon, un fracassat aspirant a músic que passava per allà. Era al lloc adequat en el moment adequat. L’interpreta, i ho fa francament bé, Domhnall Gleeson (“Una cuestión de tiempo”, 2013).

El personatge d’en Frank està inspirat Frank Sidebottom, l’alter ego del músic i còmic britànic Chris Sievey. En el repartiment de la pel·lícula també hi destaca Maggie Gyllenhaal (“Más extraño que la ficción”, 2006). Dóna vida a la Clara, la neuròtica i agressiva companya d’en Frank. Aquesta actriu m’encanta! Podríem dir que és l’altra gran líder del grup. La pel·lícula serveix per mostrar-nos, per exemple, que no tots concebem l’èxit de la mateixa manera. Els Soronprbs són fidels al seu estil. Els importa ben poc el que pensin els altres. En Jon, l’últim a incorporar-se a la banda, és més partidari de fer música amable, que pugui agradar a un espectre més ampli de gent. Vendre’s a la comercialitat? Des de fora, però, fa la sensació que el grup té qualitat, tot i tenir un so tant estrident com alternatiu. Per contra, el teclista és molt limitat. Potser hauria de parlar menys i aprendre més, ara que té l’oportunitat.

“Frank” és profunda, per tot el que he explicat fins ara, i també reivindicativa. Per què? Doncs perquè aplaudeix la música ben feta, la que surt de l’ànima. Queda clar que els components dels Soronprbs es necessiten entre ells. Quan no hi és el seu líder, sonen completament diferent. A més a més, a nivell personal, tots tenen un passat obscur, amb llagues temporades en hospitals psiquiàtrics inclosos. Per si tot això fos poc, la pel·lícula també es refereix a les noves tecnologies. És lloable que en Jon pengi vídeos del grup a Youtube i piuli a través de Twitter? Abans hauria de demanar permís a la resta de components del grup? És important ser popular a les xarxes? I si aquesta popularitat acaba influint en la teva música? Aquestes i altres preguntes te les acabes fent quan acaba la pel·lícula, altament recomanable.

"CAUTIVA"

Del filipí Brillante Mendoza havia vist “Lola” (2009) i m’havia agradat molt. “Cautiva” (2012) no és tan rodona, però aguanta força bé. És llarga, dues hores clavades, i té a la gran Isabelle Huppert (“La pianista”, 2001) com a protagonista principal. Interpreta a la Therese Bourgoine, una voluntària francesa que participa en una missió humanitària a les Filipines.

La Therese i dinou persones més van ser segrestades a l’illa de Palawan per homes armats i emmascarats, amb mètodes molt expeditius. Van arribar de nit, amb potents llanxes a motor. Eren integrants del grup d’Abu Sayyaf, jihadistes i favorables a la independència de l’estat fundamentalista islàmic. En el grup hi havia tretze turistes filipins, tres nord-americans (dos d’ells una parella de missioners) i quatre treballadors de l’hotel. Una de les imatges potents de la pel·lícula és quan els raptors li prenen una caixa de bíblies a la Therese i la llencen a l'aigua. Estaven sent traslladats a la selva amb un únic objectiu: demanar rescat per ells.

El millor de la pel·lícula és l’ambient dramàtic que Mendoza sap donar a la història. Aconsegueix que pateixis amb els segrestats, que no saben qui futur els espera. Tot sembla molt real i, pels que coneixen els fets, estan explicats de manera molt fidedigna. El director filipí també deixa clar que es van deslliurar de la mort els segrestats que van tenir el suport dels seus països des del primer moment. Molts dels qui van dubtar, van arribar tard. Hi ha crítica cap a alguns governs exteriors però, sobretot, al filipí, que va reaccionar tard i malament. Potser li va faltar aprofundir més en alguns temes, com per exemple en la diferència de religió entre alguns dels protagonistes. Al final, es queda en una pel·lícula d’acció amb molt bones intencions.

"DIES DE FRONTERA"

En Pau i la Teresa són dues persones normals, amb una vida normal. I no crec que sigui necessari definir normalitat. Viuen a Figueres, estan a prop de complir els quaranta anys i en porten molts junts. S’estimen? Jo crec que sí. Molt? Això ja no ho tinc tant clar! Amb el temps, han après a suportar-se. Potser ha arribat el moment de tenir fills? Potser... sempre que en Pau no hagués tingut una relliscada inesperada. Maleit anglès!

Aquests dos personatges són els protagonistes principals de “Dies de Frontera”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Amb aquest llibre, publicat per Proa, va guanyar el Premi Sant Jordi 2013. En Pau fa de professor. Li encanten els espais oberts i els mapes. Viu pendent de la seva tesi doctoral, que no acaba mai. Podríem dir que s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Ella fa un treball més d’oficina. Li agrada estar-se a casa i, si hagués de mencionar un dels seus hobbies, em decantaria per la música. De fet, el llibre està ple de referències musicals, literàries i cinematogràfiques, que sempre s'agraeixen.

Quina és la principal frontera de l’home? En Vicenç Pagès assegura que la mort, que és infranquejable. La segona podria ser convertir-se en pare, després d’haver estat fill. Però de fronteres n’hi ha moltes i molt variades. Quina és, per exemple, la que marca el final d’una relació? En quin moment ja no hi ha marxa enrere? Davant d’un fet inesperat, paciència o precipitació? En Pau i la Teresa semblaven condemnats a estar junts, però potser haurien estat una mica millor separats... Mai se sap. En aquesta recerca del jo interior i del penediment, sobretot per part d’en Pau, hi ha molt patiment i desesperació. La Teresa sembla més sencera. El seu viatge a La Jonquera, que també es frontera, és tant inesperat com real. Profitós? S’hauria d’analitzar amb el pas del temps.

Una de les coses que m’ha agradat del llibre és la brevetat dels capítols, que són un centenar. A més a més, l’autor utilitza un munt de recursos literaris diferents. Per citar alguns exemples significatius, fa llistes sobre les diferències i la confluència dels seus protagonistes -i també sobre que els agrada-, ens explica quins papers interpretarien si fossin actors secundaris, reprodueix algunes converses amb el format Whatsapp o adjectiva, amb una llarga enumeració, com es va quedar en Pau després d'un fet decisiu.  A "Dies de frontera" també hi té un paper important la Vero, una amiga de la Teresa, completament diferent d'ella. Actua de contrapunt.

"D'aquella reunió al despatx del director, en Pau en va sortir qüestionat, rebatut, desqualificat. A casa, quan la Teresa li va preguntar com li havia anat el dia, va respondre amb un "Bé". No se sentia amb forces per explicar-li.
No era just que en Pau, que tenia menys forces, fos un, mentre que els alumnes, que disposaven d'una energia inesgotable, sumessin vint-i-tres. No era just que quan ell va estudiar estigués sotmès al professor, al director i als pares i que ara, com a professor, ho estigués als alumnes, als director i a les mares.
Però sobretot no era just que la Teresa es convertís en el seu mur de les lamentacions".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy