dijous, d’agost 27, 2015

"El mal camino" (Mikel Santiago)


Amb només dues novel·les, Mikel Santiago (Portugalete, Biscaia, 1975) ha aconseguit que el comparin amb alguns dels grans mestres del suspens i del terror, com Stephen King o Patricia Highsmith. “El mal camino” és igual o encara més bona que "La última noche en Tremore Beach" amb la qual es va donar a conèixer internacionalment. Està publicada per Ediciones B i té 426 pàgines. És una història apassionant.

Aquest cop, el personatge central del llibre és Bert Amandale, un escriptor d’èxit. Està triomfant amb “Amanecer en testamento” i les seves seqüeles, protagonitzades per un assassí en sèrie. En Bert viu temporalment a la Provença, amb la seva dona, la Miriam, i la seva filla adolescent, la Britney. Ells són de Londres. Condueix un Alfa Romeo Spider del 88, del qual n’està perdudament enamorat; i, sempre que pot, intenta fugir de les reunions socials que li prepara la família. Prefereix passar l’estona amb el seu amic Chucks Basil, una estrella del rock en hores baixes. Està en procés de gravació del disc que l’ha de tornar a l’estrellat. Ara sí!

Tot va més o menys bé fins que en Chucks atropella a una persona en una carretera rural del sud de França. A partir d’aquí, la situació s’embolica. En Bert no acaba de veure-ho clar. I si l’accident és una de les paranoies inventades pel seu amic, que, de tant en tant, confon la realitat amb la ficció? Aquest és el tema central de la novel·la: saber si les sensacions que tenen en Chucks i en Bert estan fonamentades o, per contra, són fruit de la seva il·limitada imaginació. Les drogues, l’alcohol i les pastilles per dormir poden fer molt mal! Es dóna la circumstància que, quan era jove, Mikel Santiago també tocava en bandes de rock, com en Chucks. No sé si hi ha alguna similitud entre tots dos.

PERIODISME I ADDICCIONS

En el fons de la història, hi ha el periodisme d’investigació i els últims mètodes psicològics descoberts per intentar frenar les addiccions. La misteriosa clínica Van Ern, molt propera a les cases on viuen en Chucks i en Bert, és realment el que sembla? Diuen que la família que la dirigeix és encantadora, però l’escriptor no hi està massa d'acord. I això que la Britney surt amb el fill! La Miriam està encantada amb tots els amics que ha fet des que ha arribat a la Provença. En Bert, no tant. Pot semblar un tòpic, però, un cop començada, deixar de llegir “El mal camino” és pràcticament impossible. Es tracta d'una molt bona novel·la, plena de diàlegs, en què sempre passen infinitat de coses. Addictiva de principi a final.

"Llegó la siguiente mañana, prístina y azul, y yo, pese a que la historia de Chucks me repicaba en la mente, seguía siendo un escritor con ciertas obligaciones.
 Me levanté pronto, preparé café y lo bebí junto con el primer cigarrillo del día sentado en nuestra mesita del jardín trasero, observando el glorioso espectáculo primaveral que se desarrollaba ante mis ojos. En la Provenza las coses tienen aura y aroma. La hierba, los árboles, la lavanda. Las coses huelen bien, resplandecen, están pidiendo que las pintes; no me extraña que tantos pintores de renombre se quedaran a vivir bajo esta luz. Además, dicen que la lavanda es un aroma que produce confianza. Está científicamente probado que le prestarías dinero a un tipo que oliera a lavanda antes que a cualquier otro".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’agost 24, 2015

"Trauma" (Erik Axl Sund)


Feia temps que una novel·la de les anomenades “psicològiques” no m’agradava tant. Addictiva de principi a final. Es tracta de “Trauma”, el segon llibre de la trilogia “Los rostros de Victoria Bergman”, junt amb “Persona” (que encara no he llegit) i “Catarsis”, que devoraré aviat. Darrere hi ha Erik Axl Sund, pseudònim dels suecs Jerker Eriksson (1974) i Håkan Axlander Sundquist (1965), molt lligats al món de la música.

Fins a 38 segells de tot el món han comprat els drets de traducció de la trilogia. En castellà, l’ha publicada Roja & Negra; i en català, Empúries Narrativa. Tomorrow Studios ha aconseguit els drets televisius. Diria que la novel·la negra sueca no tenia tanta repercussió des de la saga “Millenium”, d’Stieg Larsson. Aquesta setmana, per cert, en surt a la venda la quarta entrega, “El que no et mata et fa més fort”. L’ha completada David Lagercrantz, basant-se en els apunts de Larsson.

A “Trauma”, les dues grans protagonistes són la policia Jeanette Kihlberg i la psicòloga Sofia Zetterlund. La Jeanette s’acaba de separar del seu marit i té un fill adolescent amb problemes. Treballa massa? Potser n’és una mica culpable? La Sofia també està separada i té un passat molt complicat. Fins i tot va haver de canviar d’identitat. Va ser l’única manera de fugir de l’horror que la perseguia des de ben petita. La psicologia l’està ajudant força, però no està recuperada del tot. Ho aconseguirà algun dia? Precisament, la novel·la reflexiona sobre els mecanismes que tenen els humans per resistir a la barbàrie... quan sembla impossible.

UNA HISTÒRIA DURÍSSIMA

Estem davant d’un llibre dur, proper a la bogeria. Hi ha molta psicoanàlisis, retrats robot de sospitosos i personatges malaltissos, més semblants a monstres sanguinaris que a persones de carn i ossos. S’han descobert tot un seguit d’assassinats molt violents i no se’n troba el culpable. Les víctimes estan relacionades amb casos d’abusos sexuals a menors i amb Sigtuna, una escola molt exclusiva. Ajudada de l’inspector Hurtig i del forense Ivo Andric, la Jeanette va tancant el cercle a poc a poc, però sense acabar de localitzar al sàdic que està darrere de tot. A més a més, hi ha persones, com el fiscal Von Kwist, que no acaben de jugar net. És allò de tenir l’”enemic” a casa...

A diferència d’altres llibres com aquest, en què l’argument és l’únic important, “Trauma” està molt ben escrit. Eik Axl Sund també dóna molta força a l’embolcall, i la veritat és que es nota. El vaig descobrir quasi per casualitat (no sabia res d’aquesta trilogia) i el vaig acabar en un parell o tres de dies. Recuperaré “Persona”, però aquesta segona entrega s’entén perfectament sense haver llegit la primera. On i qui és Victoria Bergman? Crec que ja ho tinc clar! Aviat sortiré de dubtes.

"se tocan y hay que desconfiar de las manos de los extraños o de las manos que ofrecen dinero por tocar. Las únicas manos que pueden tocar a Giao Lian son las de la mujer rubia.
  Ella le peina el cabello, que le ha crecido. Le parece que lo tiene también más claro, quizás porque ha pasado mucho tiempo en la oscuridad. Como si el recuerdo de la luz se hubiera depositado en su cabeza y le hubiera decolorado el cabello, como los rayos del sol.
 Ahora todo es blanco en su habitación y a sus ojos les cuesta ver
 Ella ha dejado la puerta abierta y ha traído un barreño de agua para lavarle. Disfruta de sus caricias.
 Cuando lo está secando, se oye un timbre en el recibidor.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’agost 17, 2015

"Gegants de gel" (Joan Benesiu)


Literatura de veritat. Amb molt de contingut. Un llibre profund, íntim i evocador. Res sembla escrit de cara a la galeria. Tot té un perquè. Parlo de "Gegants de gel", de Joan Benesiu (Beneixama, 1971). Sota aquest pseudònim hi ha Josep Martínez Sanchis, que és el nom real de l'autor. El pròleg l'ha escrit Manuel Baixauli (Sueca, 1963). D'ell fa un temps vaig llegir "La cinquena planta", que també em va agradar molt.

En l'esmentat pròleg, Baixauli ens explica com va conèixer a Benesiu qui, des d'un primer moment, li va semblar "obsessiu"... entre altres coses. Obsessiu com ell, sigui dit de passada. "Gegants de gel" ja està en la seva quarta edició i se'n va emportar el Premi Llibreter 2015, juntament amb "Reparar els vius", de Maylis de Kerangal. Doncs bé; arribar fins aquí no ha estat fàcil. Fins que Edicions del Periscopi es va encarregar de l'edició del llibre, Benesiu es va veure obligat a publicar-se'l ell mateix... arribant a ben pocs lectors. En aquesta primera "fase", l'obra es deia "Els passejants de l'illa de Xàtiva". Ara són 290 pàgines. És una història preciosa, que ens presenta sis personatges que s'han de retrobar a ells mateixos, després d'arribar a situacions límits.

Per buscar aquest punt i a part en les seves vides, tots i cadascun d'ells se'n van a la localitat argentina d'Ushuaia, que té el lema de "Fi del món, principi de tot". És la capital de la província de la Terra de Foc, Antàrtida Illes de l'Atlàntic Sud. Els seus 23 quilòmetres quadrats conformen la ciutat més austral del món. És a Ushuaia -que ja tinc ganes de visitar- a on els protagonistes de "Gegants de gel" busquen la seva frontera personal... i física. Estem, un cop més, davant del mite dels confins. M'ha cridat l'atenció que Benesiu faci referència, dos cops, a Radio Futura, un dels meus grups de capçalera. Només començar escriu "La vida en la frontera no espera, es todo lo que debes saber". I, més endavant, aquesta segona cita: "Han caído los dos en la boca de un Dios tenebroso que sonríe mostrando sus dientes de acero".

TOTS FUGIM D'ALGUNA COSA

El llibre està ple de referències musicals, però també cinematogràfiques (amb Truffaut al capdavant) i també literàries. De fet, un munt de capítols comencen amb cites de llibres, sovint filosòfiques i un pèl densos. Les aprofita per introduir els temes. Per acabar de donar aquesta sensació de límit, tota l'acció passa entre Nadal i Cap d'Any. Res de sopars o dinars en família. Les millors reflexions sempre es fan davant de desconeguts! El lloc escollit per parlar de què o qui els ha portat fins a Ushuaia és el bar Katowice, regentat per dues poloneses: la Dominika Malczewska i la seva filla Cristina. Elles també van haver de reinventar-se, sobretot la mare, filla d'un oficial polonès. Ell va ser un dels pocs supervivents de la massacre de Katyn, on van morir quasi vint mil oficials i intel·lectuals d'aquest país.

Al Katowice també hi trobem en Guillaume Housseras, un parisenc que fuig de la seva família burgesa. I en Peter Borum, un britànic, que s'escapa del passat i del present. El passat representat pel seu germà mort, que va lluitar en la Guerra de Les Malvines. Del seu fill poc explicaré; només que no passa pel seu millor moment. Massa jove, potser, per estar interesat en Nietzsche i la seva visió del suïcidi.... De què fuig el mexicà Nemesio Coro? Doncs dels deutes del seu germà, si no ens enganya. Potser també de la Dorita? Estudia química. Un altre nom: el del xilè Martín Medina, que diu que fuig de la repressió política del seu país. Serà veritat? I, al costat d'ells, per explicar-nos totes aquestes històries a nosaltres, l'escriptor que fa de narrador del llibre. S'escapa de la Blanca, una misteriosa noia que el fa ballar al seu ritme. El pare d'ella també va lluitar a Les Malvines. Un llibre imprescindible.

"Dominika ens havia explicat per què es trobava a Ushaia els dies de Nadal de l'any 2011. La seua història havia ocurregut tanmateix a Polònia entre 1939 i 1946 i era en certa mesura la història dels seus pares. La narració ens havia dut de nou a tastar el sabor de les terres de frontera. Amb ella havíem creuat els límits entre Polònia, Ucraïna i Rússia, límits antics i límits moderns que esborraven les petjades de les gents d'altres temps. Sobretot, havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins, més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’agost 13, 2015

Gett: L'emancipació de la dona a Israel


"Gett: El divorcio de Viviane Amsalem" és una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. Està dirigida pels germans Ronit i Shlomi Elkabetz i tanca la trilogia sobre l'emancipació de la dona a Israel. Va ser nominada en la darrera edició dels Òscars, en la categoria de millor film de parla no anglesa. Les altres dues es titulaven "Los siete días" (2008) i "To Take a Wife" (2004).

A més a més de dirigir, Ronit Elabetz interpreta magistralment a Viviane Amsalem. Ja fa anys que no viu amb el seu marit, però li és impossible aconseguir el divorci. Ell li nega una vegada darrere de l'altra. No és un matrimoni civil (a Israel encara no existeix) i, segons les lleis religioses, només el marit pot concedir-lo. Fa la sensació, que l'Elisha (a qui dóna vida Simon Abkarian) vol veure-la patir. Tampoc no se l'estima, però el seu orgull, unit al seu masclisme, provoquen que vulgui allargar el matrimoni indefinidament. La pel·lícula, que dura dues hores, ens mostra la lluita de la Viviane. No para boja per ben poc.

El Tribunal Rabínic que porta el cas és còmic. Els seus integrants són personatges de pa sucat amb oli, vistos des del punt de vista occidental. Sempre intenten ajudar al marit, demanant-li reiteradament a la dona que torni a casa, que és la seva obligació. També passen per alt les reiterades absències de l'Elisha, que més d'un i de dos cops no es presenta quan el citen. Gràcies al suport del seu advocat, de qui fa Menashe Noy -a qui vam veure a "Big Bad Wolves" (2013)-, la Viviane va aconseguint petits avanços. Si deixem de banda la gravetat del tema, el judici és divertidíssim, perquè tots els testimonis estan molt ben buscats. Les seves declaracions freguen l'absurd. Tot, absolutament tot ,és relatiu. Una història preciosa.

"ANT-MAN"

Quasi sempre, Marvel és sinònim d'èxit. Amb "Ant-Man", Peyton Reed l'encerta del tot. La història de l'home insecte té acció i, sobretot, és divertida. Miro enrere i, pensant en pel·lícules semblants, em ve al cap "Los guardianes de la galaxia" (2014). Un producte rodó per veure en família. Paul Rudd, un actor conegut pel seu vessant còmic, és qui es converteix en el petit heroi que ha de salvar el món.

Podríem dir que en Scott Lang (Rudd) és un lladregot més aviat polit que es troba en un mal moment. Surt de la presó i intenta fer una vida més o menys legal per poder tenir tracte amb la seva filla. La seva dona s'ha tornat a casar i viu amb un policia. Segur que l'Scott mai s'hauria ni plantejat convertir-se en un insecte, però després de caure en la trampa del doctor Hank Pym (Michael Douglas) veu que és l'única possibilitat que té per... fugir cap endavant! El doctor, la seva filla -guapíssima Evangeline Lilly, amb look semblant al d'Uma Thurman a "Pulp Fiction" (1994) i Ant-Man-, han de firmar un equip invencible. Si no ho aconsegueixen, la seva tecnologia pot acabar en les mans equivocades... i destruir el món.

Figura que ja fa molts anys, el doctor Pym va descobrir la manera d'encongir les persones i, d'aquesta manera, passar desapercebudes als ulls de tothom. La seva idea era posar el seu invent en mans de la pau, però ràpidament va veure que, fet servir malament, el seu giny podria convertir-se en una arma devastadora. És per això que el deixa 'oblidat' a la seva caixa forta, sense dir res a ningú, més enllà de la seva família. Però ara, molt temps després, un dels seus deixebles aconsegueix arribar, més o menys, a les mateixes conclusions que ell. El problema és que, en el seu cas, està convençut que és més rendible fer servir l'invent amb fins malèvols.

La idea de Pym és que algú es converteixi en Ant-Man, entri en l'empresa de la qual en continua sent president honorífic i pari als peus al personatge dolent, interpretat per un desagradable Corey Stoll. Els tres amics de l'Scott i el policia que ara viu amb la seva dona están molt ben buscats. Són uns personatges divertidíssims.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’agost 10, 2015

Moments de Budapest: Moderna i atractiva


Diria que Budapest s'ha convertit en una de les ciutats més modernes i atractives d'Europa: Neta, segura, ordenada, monumental i amb una gran oferta d'oci. Bona cuina (ja amb preus similars als nostres) i amb un tracte amable i en un anglès perfecte. Aquesta fotografia està feta des de la cúpula de la Basílica de Sant Esteve, espectacular.

La ciutat està banyada pel Danubi, que uneix Buda amb Pest. La part de Buda, on hi ha el castell que porta aquest nom, és més monumental i menys habitada. Per passar d'un costat a l'altre, ponts espectaculars, com el de les Cadenes. En un primer pla, els rails del funicular que condueix a la zona on hi ha el castell de Buda.

Igual que la Basílica de Sant Esteve, el Parlament d'Hongria també és visible des de molts   punts de la ciutat. Aquesta imatge pertany a l'anomenat Dic dels Pescadors, a la part de Buda. És una zona tranquil·la i molt interessant, on també trobem la església de Mátyás i el famós laberint del Castell. "Oficialment" està tancat des de fa anys, però es pot continuar visitant.

El Parlament hongarès va ser inaugurat l'any 1902. És, sens dubte, un dels monu-ments més caracterís-tics de Budapest. Aquesta és la visió quasi nocturna d'un dels laterals. Des de Buda, la imatge també és espectacular. El va dissenyar Imre Steindl, inspirat en el Parlament de Londres. Abans de fer-se càrrec d'aquesta gran obra, es va presentar al concurs d'un altre Parlament, el de Berlín, però no va guanyar-lo.

Aquest és el Castell de Vajdahun-yad, conegut popular-ment com el del comte Dràcula... tot i que no està clar que hi visqués mai. Embolica que fa fort! És una combinació d'estils renaixentista, gòtic, barroc i romànic. El dia que el vam visitar, davant, hi feien esquí aquàtic. També es podia recórrer el llac en una mena de Beetle a pedals. Molt divertit.

El pont d'Erzsébet es veu des del turó de Gellért, on hi ha el monument a la Lliberació i la Ciutade-lla, que en l'actualitat estan reformant i no es pot visitar. Inicialment, la inscripció del pedestal feia homenatge a l'exèrcit vermell, però va ser substituïda l'any 1989. Des de llavors recorda a "tots els que van donar la seva vida per a la prosperitat d'Hongria".

Totes les grans ciutats tenen grans mercats; i Budapest no n'és l'excepció. Es diu mercat central o Központi Vásárcsarnok. En la planta d'accés s'hi pot trobar qualsevol aliment fresc, com a tot arreu. A la majoria de parades venen paprika (pebre vermell), un dels condiments principals dels plats hongaresos. A la primera planta hi ha un munt de llocs on comprar records i alguns bars de menjar local.

Tot Budapest és una festa. La ciutat està plena de locals com aquest, a l'aire lliure, amb parets plenes de grafits. Bona cervesa i un interès creixent pel món del vi. A qualsevol plaça, a qualsevol jardí, hi ha un munt de joves bevent-ne. Es porten les ampolles de casa... amb les copes pertinents. Podríem parlar de "botellón" amb classe. Si viatgeu a la ciutat, no us perdeu un pub quasi en ruïnes que es diu Szimpla Kertmozi. No tinc paraules per definir la sensació que vaig tenir quan hi vaig entrar. Totalment delirant.

El Puskin és l'únic cinema que vaig veure a Budapest. Segur que n'hi havia més, però no els vaig trobar. Les dues pel·lícules que hi havia en cartellera eren "El maestro del agua" (2014) i "La juventud" (2015), de Paolo Sorrentino, amb Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz i Jane Fonda. Era un cinema com els d'"abans", en un edifici preciós.

Desco-neixia que Budapest tingués la línia de metro elèctrica més antiga d'Europa. Només la vaig fer servir un cop. La resta de desplaçaments van ser a peu, que és com millor es veuen les coses. La majoria d'estacions d'aquesta línia, la groga, estan enrajolades així. Vörösmarty Ter és a l'inici de Vaci Útca, un dels carrers més comercials de la ciutat. També és senyorial i molt comercial Andrássy. Per animat, Király i els seus adjacents, alguns ja pertanyents al barri jueu.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

VIENA I BRATISLAVA
GLASGOW I EDIMBURG
MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

diumenge, d’agost 09, 2015

"L'Espasa d'Al·là" (Jordi Calvet)


Tot i saber que existia, no vaig decidir llegir-lo fins que vaig sentir parlar al seu autor, Jordi Calvet (Barcelona, 1973), a L'Oracle de Catalunya Ràdio. "L'espasa d'Al·là" és la seva segona novel·la, la primera en català. Està editada per Nautilus i té 509 pàgines. El còctel és explosiu: màfia tailandesa, la jihad, Al-Qaeda, una mossa d'esquadra, abusos sexuals i un apassionant Barça-Madrid al Camp Nou.

Els Sahan tenen negocis de massatges, prostitució i joc i  també organitzen combats de boxa o muay thai. Són respectats i temuts a Tailàndia. El matrimoni que dirigeix aquest lobby està format per un expatriat català i una tailandesa musulmana. Ho tenen tot més o menys controlat fins que en Pol, un dels seus quatre fills, es passa de la ratlla. El noi tenia autonomia per moure's lliurement, sempre que no trafiqués ni amb drogues ni amb armes. Els problemes comencen quan desobeeix a la família i intenta anar una mica per lliure. Per intentar plantar cara al seu pare, agafa el camí de la jihad i fins i tot entra en contacte amb un dels caps d'Al-Qaeda. I fins aquí puc explicar.

Tant en Pol com la resta de personatges que apareixen en el llibre -en Pol és el més apassionant- estan molt ben retratats per en Jordi Calvet. Són creïbles i en constant evolució. El fill rebel dels Sahan és autoritari, sanguinari i misogin fins a punts insospitats. Utilitza una dona darrere de l'altra per assolir els seus maquiavèl·lics objectius. El coneixem a Tailàndia, com a cap d'un dels locals de massatges del seu pare, i viatgem amb ell fins a Barcelona, on es planteja fer un atemptat al Camp Nou, aprofitant un partit de la Supercopa d'Espanya entre el Barça i el Madrid. La idea tampoc no és del tot seva. Indirectament, surt d'una de les seves parelles ocasionals. Abans, però, ja ha sembrat el mal i la por per tot el litoral barceloní.

DUES LÍNIES D'ACCIÓ QUE CONFLUEIXEN

L'odi i la set de venjança d'en Pol serien la línia principal del llibre d'en Calvet. La segona té com a protagonista una mossa d'esquadra, la Mònica Vallejo. És germanastra d'en Pol i filla del cap dels Sahan. La va tenir amb una pintora, quan encara vivia a Catalunya, i no ha tingut cap relació amb ella des que va néixer. De fet, fins i tot dubtava que fos seva, ja que va enxampar a la seva dona, al llit, amb el seu soci. Feia temps que s'entenien. Ara torna a Barcelona perseguint el seu fill i aprofitarà per conèixer la Mònica i... demanar-li ajuda. La noia mai no ha estat feliç del tot. No ha sabut res del seu pare, la mare va morir de càncer i el seu padrastre abusava d'ella. "L'espasa d'Al·là" és un llibre àgil, ben documentat i addictiu. Un cop l'has començat, no trobes el moment de deixar-lo. Recomanable.

"Havien estat mesos de preparació i, en conèixer en Pol, va creure que era la persona ideal. I el noi no l'estava defraudant. L'atemptat que havia realitzat al Nana Plaza, malgrat no estar planejat per ell, ràpidament se'l va atribuir perquè el trobava molt impactant. Tot i que, de retruc, havia provocat la venjança de la família mafiosa contra els germans de Ton Son, en el fons li era igual. Els homes morts a la mesquita havien mort recolzant la jihad. No hi havia cap honor més gran a la vida. No calia venjar-los. De moment, la capital tailandesa quedava fora dels seus objectius. N'hi havia de més prioritaris. De tota manera, en un parell de dies donaria instruccions perquè es tornes a reclamar l'autoria de la mort d'aquells dos turistes italians. Tan si en Pol ho havia fet com si no, només per la reiteració,  crearia un estat de pànic a la ciutat important que era el seu objectiu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy

dijous, de juliol 30, 2015

"Kafka a la platja" (Haruki Murakami)


"Hi ha un món paral·lel a aquest en què vivim, i si vas amb compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi". Crec que aquest paràgraf de "Kafka a la platja" serveix per resumir el llibre i una bona part de l'obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). He llegit l'edició de butxaca d'Editorial Empúries, amb traducció d'Albert Nolla. Té 572 pàgines i les vaig devorar en només tres dies. Murakami la va registrar l'any 2002.

Els "móns paral·lels" dels quals parlava en començar són uns constant en l'obra del seu autor. Ha quedat demostradíssim en llibres com "Balla, balla, balla", "Despietat país de les meravelles i la fi del món" o a "1Q84", per citar només tres exemples. En trobaríem més. A "Kafka a la platja" els dos principals protagonistes també es mouen entre la realitat, els somnis i aquests espais indeterminats que només Murakami sap construir tan i tan bé. Per un costat, ens trobem a en Kafka Tamura; i de l'altre, en Nakata. No es coneixen. No tenen res a veure entre ells, però els seus destins semblen lligats per un fil invisible. I no puc explicar més...

En Kafka és aquell jove insegur que tots hem portat a dins algun dia, amb més o menys sort. S'escapa de casa just el dia que compleix 15 anys. Si fos egoista, podria quedar-se amb el seu pare, un pintor reconegut i amb diners suficients per mantenir-lo. Però en Kafka necessita trobar-se a ell mateix, després de no haver superat que la seva mare l'abandonés quan només tenia quatre anys, emportant-se'n la seva germana petita. El seu pare tampoc no l'ha ajudat gaire. El noi no té amics. Sempre ha preferit envoltar-se de llibres, recorrent una biblioteca darrere d'una altra, fins que en troba una que li canviarà la vida. En alguns moments, fa la sensació que en Kafka, amb un jo interior molt fort -que ha batejat com Corb-, coqueteja amb el suïcidi, com els protagonistes de la gran "Tòquio blues".

UN PERSONATGE MOLT SINGULAR

El vell Nakata és l'altra cara de la moneda. Fa anys i anys que no ha lllegit cap llibre... i dels que va llegir quan era petit ni se'n recorda. De fet, per culpa d'un accident que ningú va acabar d'aclarir mai, ara no sap ni llegir ni escriure. Viu gràcies a una pensió d'invalidesa i del que guanya buscant als gats que s'han perdut al seu barri. En Nakata, que sempre diu a tothom que ell és una mica "totxo", té l'habilitat de parlar amb els gats i de fer ploure peixos, sangoneres i el que faci falta. Aquest personatge té molt a veure amb la mort. En el seu dia, quan era petit, va estar més de tres setmanes a l'altre barri. Realment va tornar del tot viu d'allà? Com sempre, Murakami deixa la porta oberta a la interpretació del lector. Tampoc no cal resoldre-ho tot, ni ell ni nosaltres. Quadrar els llibres del japonès és materialment impossible.

La novel·la està plena de referències literàries i musicals,  aquest cop molt centrades majoritàriament en la música clàssica. Un cop més, també demostra que sap construir personatges inoblidables. A més a més d'en Kafka i d'en Tamura, també cal destacar l'Oshima. És un noi? Una noia? Li agraden els homes? Li agraden les dones? El més important és que treballa a la biblioteca on tot es decideix i que és una persona amable i amb ganes de viure. La bibliotecària, autora de la cançó "Kafka a la platja", que dóna nom al llibre, també està molt ben dibuixada, com en Hoshino, el company de viatge d'en Nakata, o la Saeki, amb qui es troba en Kafka quan comença la seva aventura iniciàtica. Un llibre imprescindible.

"La culpa de tot això no és pas teva. Ni meva. Ni de les profecies, ni dels maleficis. Ni dels gens, ni de l'absurd. No es culpa de l'estructuralisme ni de la tercera revolució industrial. Si tots ens hem de morir i desaparèixer, és perquè el món es basa en la mort i en la destrucció. La nostra existència no és més que una ombra d'aquest principi. El vent que bufa pot ser una ratxa violenta o una brisa agradable, però sigui com sigui s'acaba extingint. El vent no té substància, només és aire en moviment. Si pares l'orella entendràs la metàfora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

divendres, de juliol 24, 2015

Reinventar-se gràcies a un 'assassí'?


Entre la majestuositat de “Truman Capote” (2005) i l'emoció de “Las dos caras de la verdad” (1996). No queda clar si “Una histroria real” vol semblar-se a una o a l’altra. I aquest és el problema... que, al final, es queda al mig. El debut de Rupert Goold al cinema no acaba de ser reeixit. La pel·lícula està basada en les memòries del periodista Michael Finkel. El guió és de David Kajganich. Dura una hora i tres quarts.

Finkel és acomiadat pel New York Times després que aquest diari publiqués un reportatge seu en portada. Podríem dir que hi havia certes errades... voluntàries. Per aquest motiu, ha d’intentar reinventar-se. A Finkel l’interpreta Johan Hill, a qui estem acostumats a veure com a actor de comèdia (“El lobo de Wall Street”, 2013; “Infiltrados en la universidad”, 2014...) Fa un paper força creïble. Finkel s’assabenta que un presumpte assassí, Christian Longo, es va fer passar per ell quan el van detenir a Mèxic, acusat de matar a la seva dona i als seus tres fills. Això fa que s’interessi automàticament per ell. Possiblement, aquesta era la intenció inicial de Longo. Cridar la seva atenció.

Qui interpreta a Longo és James Franco, que té un paper força difícil, per la complexitat del personatge. No m’acaba de convèncer, tot i reconèixer els seus mèrits. A Franco el recordo per “127 horas” (2010). Felicity Jones, desaprofitada un cop més, es converteix en la dona de Finkel. L’únic cop que li han donat una bona oportunitat, i caram si va aprofitar-la, va ser a “La teoría del todo” (2014). A “Una historia real” tot és massa imprecís i, de vegades, fins i tot difícil d’entendre. El que sí que queda clar és que en Franco utilitza a en Finkel perquè la seva història, acabi com acabi, perduri en el temps. Culpable o assassí? Jo diria que assassí, tot i que deixen la porta oberta a la imaginació.

"SAMBA"

Als fans d’”Intocable” (2011), “Samba” també els agradarà força. Està dirigida per la mateixa parella (Olivier Nakache i Eric Toledano) i Omar Sy repeteix en el paper principal. Aquest cop, però, no és una comèdia pura. Estaríem parlant d’un drama, amb tocs de comèdia romàntica, amb la immigració com a tema principal. El millor, Charlotte Gainsbourg.

La Charlotte, mussa de Lars Von Trier, interpreta a l’Alice, una alta executiva. Està de baixa per estrès i, mentrestant, ajuda als immigrants que correr el perill de ser expulsats. Allà coneix a en Samba, que porta deu anys vivint a França sense papers. Està instal·lat a casa d’un tiet seu, que intenta protegir-lo tot el que pot. La seva relació podria ser millor, però van fent. El primer dia que l’Alice acompanya a la Manu, que fa d’advocada, ja queda enamorada d’en Samba i de la seva causa perduda. Estan a punt de fer-lo fora del país. I això que la Manu (Izia Higelin) li havia dit prèviament que no s’impliqués emocionalment amb els indocumentats. Higuelin va ser nominada a millor actriu secundària en la darrera edició del Cèsar.

“Samba” és tova i no aprofundeix en cap tema. Passa de puntetes per sobre de tot. La pel·lícula es basa en l’acostament entre l’Alice (fantàstica Gainsbourg) i el senegalès protagonista de la història. Podríem dir que tots dos s’ajuden mútuament. L’Alice intenta que en Samba es pugui quedar a França. Ell vol que la dona recuperi la força perduda i, si és possible, es reincorpori a la seva antiga feina. En el repartiment també destaca en Wilson, un marroquí que es fa passar per brasiler. Amb aquesta nacionalitat diu que ho té tot més fàcil: trobar feina i parella. L’interpreta Tahar Rahim, a qui recordo pel seu paper a “Un profeta” (2009). Un personatge simpàtic... i, com en Samba, sense papers. Per passar l’estona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La víctima" (Saul Below)


Tractem el dolor dels altres com cal? O potser amb massa lleugeresa? Som conscients de la nostra culpa, quan la tenim? Sobre tot això i molt més reflexiona “La víctima”, de l'escriptor nord-americà d’origen canadenc Saul Bellow (1915-2005). Va publicar-lo l’any 1947, però mai s’havia editat en català. Ara ho ha fet Viena Edicions, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Forma part de la col·lecció El Cercle de Viena i té 329 pàgines.

Els dos principals personatges són l’Asa Leventhal i en Kirby Albee. Viuen a Nova York. L’Asa amb la seva dona, que fa un temps que és Baltimore, cuidant la mare. En Kirby és vidu. El primer treballa en una revista. El segon és a l’atur... i cada dia beu més! Els dos homes es van conèixer anys enrere en una festa, però ja fa temps que no tenen relació. Fins que un dia, en Kirby aborda a l’Asa en un parc i el culpa de tots els seus mals. Sembla que quan l’Asa no tenia feina, en Kirby li va aconseguir una entrevista amb el seu cap. Van acabar discutint fort, l’Asa i el cap, i en Kirby creu que és per això que el van fer fora a ell. En Kirby fins i tot pensa que va provocar l’enfrontament de manera intencionada. Ara vol que el compensi, de la manera que sigui.

En Kirby trastoca la vida de l’Asa, que ja passava per un moment difícil. La seva dona, la Mary, no hi és i el fill petit del seu germà està molt malalt. A més a més, l’Elena, mare de la criatura, no és massa partidària dels hospitals i en Max, el pare, viu i treballa a Texas, des d’on envia diners a la família. La història que ens explica en Below és un malson xafogós. Té moltíssima força i evidencia la transformació del personatge de l’Asa. Inicialment, odia a en Kirby i pensa que és boig. Però, a mida que avança el llibre, comença a creure que potser sí que té algun motiu per actuar d’aquella manera. Pot tenir una petita part de la culpa de les desgràcies d’en Kirby? Aquest complicat personatge, que se’ns presenta com un fatxenda, fins i tot acaba passant unes quantes nits a casa seva.

EXISTEIXEN LES SEGONES OPORTUNITATS?

Uns comentaris antisemites d’en Kirby en una festa podrien ser l’origen d'aquest complicat enrenou. En Bellow també ens parla de les segones oportunitats, si és que realment existeixen. El llibre és molt descriptiu i ple d’hilarants diàlegs entre els dos protagonistes, als qui retrata francament bé. A la pestanya del llibre ens expliquen que està inspirat en “El doble”, de Dostoievski. “La víctima” va ser la segona novel·la de l’autor nord-americà, que l’any 1976 va guanyar el Pullitzer, amb “El llegat de Humboldt”. És un pèl dens, sobretot al començament, però un cop t’hi submergeixes és difícil deixar-lo. Recomanable.

“Costa d’acceptar-ho, però ho hem d’acceptar. No triem gaires coses. No triem néixer, per exemple, i, a menys que ens suïcidem, tampoc no triem quan morim. Però poder triar algunes coses entremig no et fa sentir tant com si la teva vida fos un accident. Et fa sentir que la vida és necessària. El món és un lloc superpoblat. Hi ha prou espai per als morts. Fins i tot se’ls enterra per capes, segons tinc entès. Hi ha prou espai per a ells perquè ells no volen res. Però els vius... Tu vols res? Hi ha res que vulguis? Doncs hi ha cent milions de persones més que volen el mateix que tu. Tant és que sigui un entrepà o un seient al metro o el que sigui. No sé què en penses tu, però a mi em costa de creure que la meva vida sigui necessària”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juliol 21, 2015

"Inside out": És important treballar en equip


Pixar és sinònim de qualitat. “Inside me”, que aquí s’ha traduït com “Del revés”, és una petita obra mestra. Està dirigida per Peter Docter -un dels pares d’”Up” (2009) i de “Monstruos S.A.” (2001)- i Ronaldo del Carmen. És de visió obligada. Lògicament, la pel·lícula poden veure-la els més petits, però diria que està pensada pels més grans. Divendres hi vaig anar sol, però tinc clar que repetiré en família.

Exagerant una mica, podríem dir que “Inside me” no descobreix els motius de l’ansietat... però poc li falta. Ens parla de la família, del treball en equip, dels records, de l’alegria i fins i tot reivindica el dret d’estar trist. L’interior del cap d’una nena que creix és complicat! La protagonista d’aquesta bonica història és la Riley, que es muda amb els seus pares. Marxen de Minnesota per anar a San Francisco. El canvi de vida no serà fàcil per ella. Com que estem dins del seu cap, veiem com la guien les seves emocions, convertits en uns personatges divertidíssims: Alegria, Tristesa, Por, Ira i Fàstic. Tots ells viuen en les casernes generals del cervell de la nena, des d’on la dirigeixen... no sempre amb èxit.

La Riley s’ha d’adaptar a una ciutat nova, a una escola nova, a un equip d’hoquei patins nou... i intentar fer noves amistats. L’Alegria intenta posar-se al capdavant de totes les operacions, però la Tristesa, la Por, l’Ira i fins i tot el Fàstic no li posen les coses fàcils. Lògicament, fem costat al personatge de l’Alegria des del primer moment però, a poc a poc, veiem que la resta d’actors són igual de necessaris. Com deia, es tracta d’arribar al punt mitjà. Tenir records tristos també és important. La vida té bons moments i altres que no ho són tant. “Inside me” és imaginativa, original i plena d’enginy. Serà difícil veure alguna cosa millor en el que queda de temporada. És d’aquelles històries que queden.

"LEJOS DEL MUNDANAL RUIDO"

Si sumen una actriu de la qualitat de la londinenca Carey Mulligan a la d’un director del talent del danès Thomas Vinterbeg només pot sortir una molt bona pel·lícula. És el cas de “Lejos del mundanal ruido”, una revisió del clàssic drama rural de Thomas Hardy. La seva protagonista, la jove Bathsheba Everdene, està cortejada per tres homes diferents: un pastor, un home ric i un soldat.

Mulligan està sensacional, com és habitual en ella. Només amb un somriure omple la pantalla. La seva Bathseba està plena de matisos i evidencia perfectament que està en constant evolució. És difícil millorar-la. D’aquesta actriu em quedo amb tres pel·lícules: “Drive” i “Shame”, del 2011, i “An education” (2009). Al pastor, que també treballa francament bé, l’interpreta Matthias Schoenaerts, a qui recordo pel seu paper principal a “De óxido y hueso”, al costat de Marion Cotillard. Tom Sturridge és el soldat i Michael Sheeen (“Matar al mensajero”, 2014) l’home acabalat que intenta casar-se amb la Bathseba, com els altres tres.

“Lejos del mundanal ruido” és un drama amb majúscules. Vinterberg vol deixar molt clara la independència de la protagonista, que no vol sotmetre’s a cap home... tot i que, en alguna fase de la pel·lícula, ho acabi fent. Vol demostrar que pot portar la granja que hereta del seu tiet ella sola, tot i ser una dona soltera. Hi ha molta gent que ho veia impossible. Tant el pastor com l’home ric li fan costat. Tot el contrari que el soldat, que la tracta amb menyspreu des del mateix moment que la coneix... encara que ella no sempre n’adoni. De Vinterberg m’encanten, sobretot, “La caza” (2012), “Submarino” (2010) i “Festen” (1998). Un director imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 17, 2015

"Vida menor" (Raimon Gil Sora)


"Amb una dona i una filla meravelloses, una família que t'estima, uns amics que t'aprecien i el gronxador de les onades, és molt fàcil ser poeta". Ho escriu Quim Martínez i R. en el pròleg, abans que Sònia Serrabao faci una mena d'introducció a la poesia de Raimon Gil Sora (Palamós, 1979), que titula "Tic-tac: la metàfora del temps". El llibre es diu "Vida menor" i està publicat per Paralelo Sur Ediciones, en la Col·lecció Garbí.

La Sònia assegura que en Raimon viu gràcies a i per a la poesia. Segons ella, "se'ns apareix plena d'escletxes, portes i finestres que donen pas a la metàfora del temps d'on entren i surten fantasmes i fades de la solitud, la nostàlgia i la infantesa". No conec a en Raimon però, després de llegir "Vida menor", em queda la sensació d'una poesia profunda i, en línies generals, molt trista. És veritat que parla sovint de la seva infantesa i que, possiblement, hauria pogut ser una mica més feliç. Poemes com "Soledad", "Rodalies", "Mary", "Suddenly", "Subtítols", "Concepte" o "Mark Spitz" són durs com una puntada a l'estómac. A "Subtítols", per exemple, hi llegim "El temps és com un nen que ha perdut la seva mare i l'està buscant".

Diria que els poemes no estan en ordre cronològic. Després d'un de trist, podem llegir-ne un altre de molt més optimista. Suposo que l'arribada de la Valéria de Araújo a la vida d'en Raimon marca un punt d'inflexió en la seva poesia... i en la seva existència. La Valéria i la seva filla Cintia, que vivien al Brasil, hi posen un toc de color. Hi ha poemes meravellosos, com "Antonio Machado", "Cafè Royal" i, sobretot, "Després d'un concert", "Rabo de nube" i "Parla'm d'amor". De fet, en Raimon li dedica el llibre a la seva dona: "Por encher de música, cheirinhos e cores nossa vida menor". Vull afegir, però, que tot i l'alegria que desprenen, donen sensació de "temporalitat". S'intueix que després de la calma pot tornar la tempesta, en qualsevol moment.

L'autor ens diu que va descobrir la poesia el 22 d'octubre de 1992, quan la seva professora de castellà, la Maria Plaja, va dir als seus alumnes, en començar la classe, que havia mort el gran poeta Luis Rosales. Anava amb ulleres de sol per amagar les llàgrimes. Deu anys després, a Sicília, el canadenc George Elliot Clark el va ensenyar a recitar. Fins llavors, havia escrit poc i llegit molt. "Vida menor és el seu primer llibre". En Raimon també s'encarrega de traduir poetes brasilers al català, amb  la Valéria, la seva dona. El seu bloc es diu "Subtítols" . Com a exemple de la poesia que escriu, recollida, en aquest poemari, em quedo amb aquest "Psalm".

"Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l'est a l'oest,
i deixar que les paraules s'omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l'espera, i omplir l'absència
d'un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis. un piano,
un baix, la percussió, tota la nostra distancia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juliol 13, 2015

Juan Perro torna a "bordar" a Barcelona



Santiago Auserón és el meu músic de referència. Vaig als seus concerts sempre que puc. M’agrada moltíssim. Divendres va tocar al Jamboree de Barcelona com a Juan Perro, en format de trio. Sis concerts entre divendres, dissabte i diumenge. Van acompanyar-lo el fantàstic guitarrista Joan Vinyals (a qui ja fa temps que va batejar com el Dimoni de Gràcia) i Gabriel Amargant, (l’Ocell del Maresme), al saxo i al clarinet. Una aposta segura.

Al llarg d’una hora i quart llarga, Juan Perro va fer un bon repàs a la seva discografia i, a més a més, va presentar tres cançons noves: “Nada”, “Agua de límón” i “Los inadaptados”. Aquesta última és un homenatge a la pel·lícula “The Misfits”, dirigida per John Huston i amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift en els papers principals. No sé si algun dia les veurem publicades en un CD; sobretot, tenint en compte els dubtes que té el cantant sobre el funcionament actual del mercat discogràfic. Espero que sí! Auserón va sortir a l’escenari vestit de negre, igual que Vinyals i Amargant. Ell, com sempre, amb un barret, divendres també de color negre. Només se’l va treure del cap un parell de vegades.

Va ser un concert tranquil, amb molt de blues i jazz, sense estridències. La cançó més rock, per dir-ho d’alguna manera, va ser “Agua de limón”, amb moltíssima marxa. En presentar-se en format de trio, quasi tot va ser molt íntim. Diria que fins i tot amb algun toc mossàrab, gràcies als solos d’un Amargant que se supera cada dia que passa. Parlant de solos, em vaig quedar amb les ganes del de Vinyals, brutal quan toca i canta “Reina Zulú”. Divendres no va estar entre les peces escollides. Una llàstima. Segur que en la propera ocasió!

COM A BASE, "RÍO NEGRO"

El disc que va sortir més beneficiat, en el moment de repassar els èxits de la formació, va ser l’últim, “Río negro”. Va tocar “Pájaro de siracusa”, “Pies en el barro” (dedicada a Louis Armstrong), “El mirlo del pruno” i “El forastero”. Potser me’n deixo alguna. Ho escrit tot de memòria. També recordo “Obstinado en mi error” (del CD “La huella sonora”) i “No más lágrimas” (del “Cantares de vela”), que va cantar a capella, per tancar un altre concert inoblidable. Va ser l'única cançó de l'únic bis. A les deu començava un altre concert.

El concert el va obrir cantant una cançó en anglès, ara no em ve al cap el títol, i també va tocar “Ámbar” i “Luz de mis huesos”, amb unes introduccions espectaculars. Diria que tampoc no formen cap part de cap CD, com “Caetano”, dedicada, com no, a Veloso. El va conèixer en els seus temps com a líder de Radio Futura. Ja fa temps que les presentacions d’Auserón són igual o més bones que els seus temes. Filosofia pura. A “Ámbar” reflexiona sobre la immortalitat (O es millor viure el moment al màxim?) i a “Luz de mis huesos” sobre el desig adolescent. “El tenim molt lluny aquest desig” va dir algú del públic, amb una mitjana d’edat que potser estaria en la quarantena. Ell continua sent un xaval, tot i que ja està en els seixanta.

Un crac irrepetible. Quan ens tornarem a veure?

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juliol 11, 2015

L'amistat sempre està per sobre de tot


El debut com a guionista i directora de la mexicana Claudia Sainte-Luce (32 anys) promet. “Los insólitos peces gato” és espontània, honesta i, sobretot, pura. Ha guanyat un munt de guardons, amb el FIPRESCI (Discovery) del Festival de Toronto al capdavant. A Gijón li van donar el Premi Especial del Jurat i al Festival de Mar de Plata la van escollir millor pel·lícula llatinoamericana.

El més estrany d'aquest projecte és el seu títol. “Los insólitos peces gatos” és el que posa en l’adhesiu que hi ha enganxat a la peixera d’un dels protagonistes. A dins hi ha un peix viu i una figura d’aquells gats xinesos tan lletjos que pugen i abaixen un braç. Diuen que porten sort! La protagonista principal és la Claudia, interpretada magistralment per una trista Ximena Ayala. Viu sola (no té família) i treballa en un supermercat intentant vendre salsitxes. Cobra d’acord amb el producte que col·loca. Un dia, a l’hospital, on l’operen de l’apèndix, coneix a la Martha, que ha tingut tres filles i un fill amb tres homes diferents. L’últim, que ja és mort, li va passar la Sida. Ella està molt malalta; i tampoc viurà massa més temps. Lisa Owen construeix un personatge brutal.

Davant d’aquest panorama, seria molt fàcil fer una pel·lícula lacrimògena i manipuladora, però aquesta no ho és. Sainte-Luce sap retratar perfectament l’amistat que neix entre les dues dones, que s’ajuden entre elles. La Claudia troba la família que no té; i la Martha el suport que els seus fills no poden o no saben donar-li. La gran, l’Alejandra, fa el que pot. La Wendy (grandíssima Wendy Guillén) ja en té prou d’ocupar-se d’ella mateixa. La Mariana i l’Armando potser són massa petits. A la Claudia l’estimes des del primer moment que la veus, com a la Martha. Són dos personatges extravagants, molt seus, que s’han sabut sobreposar-se als problemes, molts, gràcies a la seva força interior. Dones vulnerables físicament, callades, però amb un cor molt gran.

L’escena de la platja, tots sis, viatjant amb el seu escarabat groc, és una preciositat. També és molt intensa l’última escena, quan la mare parla, d’un a un, a tots els components de la família, amb la Claudia inclosa. És una història de superació personal que reflexiona sobre la vida, molt sobre la mort, i també sobre el poder de l’amistat. De vegades, les coses són més fàcil del que semblen. I, com tots sabem, encara que no ho posem a la pràctica, s’ha de gaudir dels petits plaers de la vida... mentre es pugui.

"RETRATOS DE FAMÍLIA"

Doncs la pel·lícula de Singapur “Ilo ilo”, que aquí s’ha traduït com “Retratos de familia”, també és espontània, honesta i pura, com “Los insólitos peces gato”. És el debut cinematogràfic d’Anthony Chen, que només té 31 anys. Al Festival de Cannes van escollir-la com a millor opera prima. L’acció passa a Singapur, l’any 1997, en plena crisi econòmica, i està basada en fets reals.

Chen ens explica la història d’una família de classe mitjana. La mare treballa de secretària en una empresa que passa per moments difícils. De fet, es passa una bona part del dia escrivint les cartes de comiat dels seus companys. La Hwee Leng està embarassada del seu segon fill. És per això que decideix contractar a una servent filipina. El primer que fa quan arriba a casa es confiscar-li el passaport... no sigui que s’escapi. Jo d’ella ho hauria intentat quasi al moment, perquè en Jiale, el fill de deu anys, és insuportable. Violent, mentider, manipulador i un reguitzell de coses més. El marit treballa en una empresa que ven un vidre suposadament irrompible. Hi treballa de moment...

Els tres actors que donen vida a la dona, al marit i al nen debuten al cinema; i ho fan francament bé. Qui té més experiència és l’Angeli Bayani, que dóna vida a la servent filipina. La pel·lícula ens parla de la transformació de la família per culpa de la crisi. Tenien un poder adquisitiu mitjà-alt, que fins i tot els va permetre contractar a la Teresa, i ara venen maldades. Com s’adaptaran a la situació? També es molt interessant el retrat que Chen fa del servei domèstic. Té un fill de deu mesos a Filipines (que ha deixat amb la seva germana) i és a Singapur fent-se càrrec d’una altra. Ni així se’n surt. No en té prou amb el que li paguen i ha fer hores extres en una perruqueria.

El procés d’adaptació de la família a la Teresa i a l’inrevés està molt ben tractat. Pel pare, sortir de la seva habitació en calçotets (per donar un exemple senzill) ja no és tan fàcil. A la mare tampoc no li fa massa gràcia que en Jiale cada cop estigui més pendent de la Teresa, que l’estima com si fos seu. La Hwee Leng fins i tot té enveja d’ella? En poc temps, el nano passa del rebuig inicial a l’adoració. Se n’adona que la noia es preocupa més per ell que la resta de la família. Chen diu, que de petit, va viure una història personal semblant. Pel·lícula senzilla, sense estereotips i amb aquell punt d’emoció que la fa propera i amable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juliol 08, 2015

"La noia del tren" (Paula Hawkins)


S’ha traduït a 42 llengües i DreamWorks ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula. Parlo de “La noia del tren”, de Paula Hawkins (Harare, Zimbabwe). En anglès ja se n’han venut més de cinc milions d’exemplars. En català, l’ha publicat La Campana (la traducció és d’Imma Falcó) i té 463 pàgines. És d’aquells llibres que creen addició, que no pots deixar ni volent. En castellà, l’edició ha anat a càrrec de Planeta.

“La noia del tren” és la primera novel·la de Hawkins, que va fer de periodista al llarg de 15 anys. És una història d’amor, de desig, d’infidelitats, de divorcis; en definitiva, de tot allò que pot acabar envoltant la parella. Saps realment amb qui estàs i d’on ve? Aquesta és una de les preguntes que podrien fer-se les tres narradores del llibre, que es converteix en un thriller enèrgic i sense fissures. La narradora principal i més potent és la Rachel, amb una vida molt buida. Des que la va deixar en Tom, està ensorrada. No treballa i malviu en una minúscula habitació a casa d’una amiga seva, la Cathy. La beguda és la seva única companyia. També veiem una part dels esdeveniments a través dels ulls de l’Anna, l’actual dona d’en Tom. Tampoc no és feliç, tot i que intenta enganyar-se pensant que fent de mare de la petita Evie no necessita res més.

La tercera narradora és la Megan, de qui no explicaré pràcticament res; només que desapareix misteriosament i que la policia, amb els inspectors Gaskill i Riley al capdavant, intenta trobar-la amb tots els mitjans possibles. Entre els sospitosos hi ha l’Scott, que és el marit de la Megan, i en Kamal Abdic, el psicoterapeuta que l’estava tractant. El passat de la Megan té episodis molt obscurs, fets desagradables que l’han marcat i que, fins fa poc, no havia explicat mai a ningú. Tot comença amb la Rachel mirant per la finestra del tren que la porta a Londres diàriament. Sempre s’atura en el mateix semàfor i, quan ho fa, aprofita per fixar-se en la parella que viu en una de les cases, molt a prop de la que compartia ella amb en Tom. Els ha batejat com la Jess i en Jason, que, en realitat, són la Megan i l’Scott. Els veu com una parella feliç i envejable.

BON RETRAT DELS PERSONATGES

El millor del llibre de la Hawkins és que el misteri es manté fins a les últimes pàgines. Per sort, l’autora no fa allò tan habitual de treure’s un personatge nou de la màniga, en el tram final, i convertir-lo en l'inesperat i vital protagonista. També es molt bo el retrat de les tres narradores. Tenen el perfil de dones perdedores, rossegades per la culpa, enganyades, supervivents... No han tingut la vida que somiaven, però, com a mínim, han lluitat per intentar canviar les coses. Potser sense massa èxit? “La noia del tren” serà un dels èxits d’aquest estiu. He llegit que mai un llibre s’havia venut tan ràpid i tants exemplars, superant “El codi Da Vinci”. En alguns moments, m'ha fet pensar en "Perduda", de Gillian Flynn.

“Hi va haver una època en què em pensava que ell podia ser-ho tot. Que amb ell en podia tenir prou. Ho vaig pensar durant anys. L’estimava amb totes les meves forces. I encara l’estimo. Però ja no ho vull, això. Els únics moments en què em sento jo mateixa és en les tardes secretes i febrils com la d’ahir, quan torno a estar viva enmig de tota aquella calor i aquella penombra. Qui em pot assegurar que un cop hagi fugit no tindré també la sensació que no en tinc prou, amb això? Qui em pot assegurar que no acabaré sentint-me exactament igual com em sento ara, és a dir reprimida en lloc de protegida? Potser em vindran ganes de fugir una altra vegada, i una altra, i potser al final acabaré tornant a aquestes vies velles del tren perquè no tindré enlloc més on anar. Potser. Potser no. S’han d’assumir riscos, No?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 03, 2015

Espies estrafolaris (però amb gràcia!)


Segur que torno a anar a contracorrent, però “Spy”, de Paul Feig, no m’ha acabat de convèncer. Té algunes escenes divertides, però no arriba al nivell de “La boda de mi major amiga” (2001). “Cuerpos especiales” (2013), del mateix director, i també amb Melissa McCarthy, encara era més fluixa. Dura dues hores clavades i és una comèdia amb l’espionatge com a eix central. Típic títol de diumenge tarda.

El millor de la pel·lícula és l’actuació de la Melissa, que dóna vida a la Susan Cooper. És una analista de ‘despatx’ de la CIA que, per una urgència, es converteix en una espia de camp, amb un gran repte al davant. Ha d’investigar la desaparició (mort?) d’en Bradley Fine, que és a qui cobria les espatlles des de l’oficina. Ara és ella qui ha de perseguir als dolents pel carrer. Al Bradley l’interpreta Jude Law. També té gràcia el paper d’en Jason Statham, conegut pel seu paper de Frank Martin a la nissaga “Transporter”. També és un dels habituals a les pel·lícules de “Los mercenarios”. Aquí és en Rick Ford, un agent que no és més talòs perquè no s’entrena. És una caricatura dels personatges que l’han fet tan famós.

La Susan, en Rick i altres agents de la CIA, tots una mica per lliure, han d’impedir la venda d’una arma nuclear que, en cas d’explotar, podria provocar un desastre d’abast mundial. La Susan no té cap experiència al carrer, però la seva voluntat i perseverança la fan sortir victoriosa de tots els reptes que li surten al pas. Ni ella s’ho acaba de creure. Les escenes en les quals fa de guardaespatlles de la noia que negocia amb la bomba són força gracioses. Tot és molt surrealista i amb poc sentit, però no casualment. Segur que és el que volia Feig, que quan ha de buscar a una bona actriu va directament a la Melissa. És el típic títol que agradarà pràcticament tothom. Això sí, quan surts del cinema, comences a oblidar-la immediatament.

"LA PROFESORA DE PARVULARIO"

“La profesora de parvulario” és un rara avis. És la segona pel·lícula de Nadav Lapid, després de “Policía en Israel” (2011). El seu protagonista és en Yoav Pollak que, amb només cinc anys, té un do prodigiós per la poesia. Li surten com si res, a l’escola, a la platja... Amb aquesta història va guanyar el Giraldillo de Plata a Sevilla.

Ja sé que Mozart componia amb només cinc anys, però els genis es compten amb els dits d’una mà. És per això que, d’entrada, sobte l’excel·lència d’en Yoav, per molt que el seu tiet periodista l’hagi iniciat en el món de la poesia. El seu pare està massa ocupat amb els seus restaurants de luxe. La seva mare els va abandonar fa anys. L’única que està una mica per ell, i no massa, és la seva cangur, que vol guanyar-se la vida com a actriu. Està interpretada per la cantant Ester Rada. I. Ja que parlo d’interpretacions, el més destacat d’aquesta pel·lícula són les del nen (sensacional Avi Shnaidman) i la de la professora, Sarit Larry. Tots dos debuten al cinema i ho fan de manera espectacular.

Estem davant d’una història difícil, amb molts silencis i primers plans. Dura dues hores i, en alguns moments, es fa un pèl lenta. Més que el do d’en Yoav, pel que es decanta en Lapid és per la força i la perseverança de la professora, la Nira, que vol protegir al nen d’un món fosc, brut, cruel i sense cap interès per la poesia. De fet, podríem dir que la Nira fins i tot perd els papers, perquè no veu res més enllà del nen, que trenca tots els seus esquemes. Segur que s’hi emmiralla. En Yoav compon com sempre li hauria agradat fer-ho a ella, que, en l’actualitat, està participant en un taller de poesia... com a alumna. Una història interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juliol 02, 2015

"Algú com tu" (Xavier Bosch)


Què tenen les papallones que agraden tanta gent? La seva perfecció de formes i colors? La seva llibertat i facilitat de vol? El seu moviment circular? Sigui com sigui, són el hobby d’en Jean-Pierre Zanardi, protagonista d’”Algú com tu”, de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Les cobertes interiors del llibre, publicat per l'editorial Planeta, n’estan plenes, d’aquests lepidòpters. Són 348 pàgines amb un munt d’emocions.

Després de la trilogia sobre el periodista Dani Santana, Bosch canvia totalment de registre i ens explica una història d’amor total. Amb aquesta novel·la, va guanyar el Premi Ramon Llull. Un dels protagonistes és en Jean-Pierre, galerista parisenc. El seu negoci té un nom misteriós: Anouk. L’altra és la Paulina Homs, una barcelonina casada amb en Manuel i amb una filla petita, la Gina. Es coneixen en terres franceses, en el casament d’una cosina d’ella, la Julia. Passen junts només quatre dies, però són quatre dies inoblidables, quatre dies que serveixen per omplir-los d’energia per viure dos-cents anys... tota l'eternitat. Sobre la història d’en Jean-Pierre o de la Paulina, no en puc explicar res més. S'ha de doscobrir a poc a poc.

“Algú com tu” comença amb la mort de la Paulina, que deixa la Gina òrfena en una edat en què els nens ni són conscients que poden perdre ningú. Amb el pas dels anys, es fa gran i es converteix en un esperit lliure. Viu la vida gaudint del sexe, dels amics i del que faci falta, sense cap tipus de compromís. No es fa massa preguntes. Tot comença a trontollar quan, just el dia que decideix marxar de casa, un gal·lès, en Mark Granger, arriba a Barcelona demanant per la seva mare. Porta morta un bon grapat d’anys. Potser ha arribat el moment d’intentar saber més coses sobre ella. Al pare l’estima, però esta farta que li qüestioni absolutament tot, des de la seva “roba de morta” (de segona mà) a les seves parelles, que de seguida porta a casa. En Manuel no ho veu gens bé!

EL PODER DE L’AMOR

Hi ha qui diu és aquesta novel·la d’en Xavi està pensada, sobretot, per a dones. No deixa de ser una generalització, cosa que mai m’ha agradat. En res. Però sí que és veritat que ha entusiasmat, i molt, a totes les que conec que l’han llegit, començant per la meva mare. “Algú com tu” ens parla de l’amor, del compromís, de la importància de viure el moment, de no deixar passar les oportunitats que ens passen per davant de la cara. Com en tots els seus llibres, la documentació és descomunal, començant per les llibreries més importants d’Europa i dels Estats Units. Aprofita també per parlar-nos de la 22 de Girona. També cita uns quants llibres, que no sé si són importants o no per a ell. Recordo “Los mares del Sur”, del gran Manuel Vázquez Montalbán, “La divina comedia” i “Madame Bovary”.

Xavier Bosch, que ha fet I fa de periodista esportiu i és soci del Barça (un altra de les seves passions), també deixa caure un parell o tres de dades futbolístiques. Ens explica que en Granger és gal·lès, com Mark Hughes, i fa burla del Chelsea, dient que els seus afeccionats els agrada el bon futbol... que és el que no tenen. En els quatre dies que la Pauline i en Jean-Pierre són a París van a veure l’estrena de “Chariots of fire” (1981). En l’apartat dels gestos de complicitat m’ha fet gràcia que un dels professors de la Gina quan era petita és digués Torío, com el marit de la també escriptora i amiga seva Empar Moliner... músic i professor, per cert. I ja que parlem de música, acabo amb un compositor, Schubert, a qui cita unes quantes vegades. A l’autor li agrada molt la música clàssica i l’òpera, segons l’he sentit explicar més d'un cop. Un llibre recomanable.

“Busqueu-me aquí, si creieu que sóc a París, o en qualsevol de les magnífiques llibreries que hi ha pel món. N’he vist moltes, però encara me’n falten. M’han parlat de dues de vell, a Escòcia, a Inverness i a Glasgow, un dia o altre m’hauré d’escapar per veure-les. Una llibreria és... –va rumiar abans de dir-ho, però ho va dir sense petulància- és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l’autèntic museu del pensament.
-Però tu què hi busques, paraules?
-Papallones. Sempre. Llibres de papallones, catàlegs volums que em puguin ensenyar alguna espècie que encara no he vist”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juny 27, 2015

El mal pot estar més a prop del que penses


Feia temps que hi anava al darrere; i ja he pogut veure-la. Parlo de la “O lobo atrás da porta” (2013), del brasiler Fernando Coimbra. Va ser escollida millor pel·lícula llatinoamericana al Festival de Sant Sebastià i millor opera prima al Festival de L’Havana. Tot gira al voltant del segrest de la petita Clarinha, la filla del matrimoni de la Sylvia i en Bernardo. Algú va a buscar-la a l’escola i ja no tornen a veure-la més.

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Leandra Leal. Dóna vida a la Rosa, l’amant d’en Bernardo, que treballa d’inspector en una companyia d’autobusos. L’evolució del seu personatge és sensacional. De noia maca i sexy a femme fatale. També treballen francament bé la Fabiula Nascimento, que fa de Sylvia; i en Milhem Cortaz, que és en Bernardo. L’acció comença quan la Sylvia va a buscar la nena a l’escola i la professora li diu que, uns minuts abans, se l’ha emportada una amiga seva. La mestra està convençuda que la mare estava malalta. De fet, diu que ha rebut una trucada de telèfon (possiblement d’una impostora que es feia passar per ella) explicant-li. És en aquest mateix moment quan comencen les investigacions. Tots els indicis apunten a la Rosa i a una possible venjança cap en Bernardo, que l’hauria deixada.

"O lobo atrás da porta" és perversa, incòmoda (sobretot si es tenen fills) i commou fins a punts insospitats. Coimbra retrata el desig, la mentida i la perversitat dels tres personatges, que semblen jugar una interminable partida de cartes. La Sylvia és la víctima principal, amb el permís de la pobra Clarinha. No en té cap culpa del que està passant. Li prenen la nena i pateix per recuperar-la. Vol tornar a acariciar-la i com abans millor. En Bernardo mai no es podia imaginar que tenir una amant podia ser tan perillós. Tot té a veure amb la seva relació amb la Rosa? O potser no? És d’aquelles pel·lícules que, com menys coses se sàpiguen abans de veure-la, millor. El final és brutal. Ja ha sortit en DVD.

"UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA"

Absurda i genial. Parlo de la pel·lícula sueca "Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia", de Roy Andersson. Tot té poc sentit, com el mateix títol o el cartell, d'una escena sense sentit. Un home que mor mentre obre una ampolla de vi, un altre que cau fulminat en un vaixell i una dona que no es vol separar de les joies ni en el moment de morir són l'aperitiu.

Els protagonistes principals són en Sam i en Jonathan, dos veterans venedors d'articles de broma amb poquíssima gràcia. Sempre ensenyen les mateixes coses: una dentadura de vampir, un sac del riure i una màscara d'un home amb només una dent. No venen res; i no m'estranya. Són tristos com la mort, amb la qual un d'ells somia sovint. L'escena en què s'imagina que 'rosteixen' uns esclaus en un cilindre gegant és del tot delirant. "Una paloma" és una pel·lícula minimalista, amb escenaris buits, de colors pastel i amb persones molt variades, com la grassa professora de flamenc, que intenta aprofitar-se d'un dels seus alumnes. Suposo que Andersson vol deixar-nos ben clar, i ho aconsegueix, que la vida és absurda i que cal aprofitar-la quan ens ve de cara.

Són molts els referents que em venen al cap quan penso en el cinema d'Andersson, començant per Jacques Tati i Luis Buñuel. Hi ha qui diu que també té coses de Bergman i de Kaurismaki. "Una paloma" és surrealisme en estat pur. En Sam i en Jonathan són com dos pallassos tristos, desencaixats en el món que els ha tocat viure. Holger Andersson i Nils Westblom estan sensacionals. Amb aquesta pel·lícula se'n va emportar el Lleó d'Or al Festival de Venecia. És la que completa la trilogía sobre l'existència, després de "La comedia de la vida" (2007) i de "Canciones del segundo piso" (2000). Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 26, 2015

Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)


“Sin retorno”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967), és un thriller potentíssim. Té 478 pàgines i està editat per DeBols!llo. Me’n va parlar la Berta Bruna, una de les persones que ha apostat per ella. Es nota que la navarresa ha begut d’autors com Raymond Chandler, Simeon, Henning Mankell, P. D. James i Vázquez Montalbán. Llibres d’ells apareixen en les prestatges d'alguns dels protagonistes.

De fet, el nom de l’inspector sobre qui gira tot el llibre, David Vázquez, és un homenatge al geni barceloní, segons m’ha explicat la mateixa Susana. En el seu dia, Andrea Camilleri ja va honorar-lo creant el comissari Montalbano. L’acció es desenvolupa a Pamplona i al llarg del Camí de Santiago, concretament a Roncesvalles. Hi ha dos casos principals, amb el nexe d’unió d’en David. Quan comença la novel·la, ha d’investigar la mort d’en Marcos, al llit de matrimoni de casa seva. Ha estat en un incendi, quan estava completament begut. En Marcos picava a la seva dona, la Irene Ochoa que, poc després de la mort del seu marit, comença a veure’s regularment amb el citat inspector. Abans no es coneixien. Ara, estan units per una passió total!

UN LLIBRE MOLT VISUAL

Gràcies a la Irene, que li dóna sentit a la seva vida, en David no s’enfonsa quan més difícil s’està posant la seva feina. Ell i el seu equip estan investigant la mort violenta de tres pelegrins al llarg del Camí de Santiago. No tenen cap prova. Cap fil per estirar. Això sí, tots tres eren ciutadans estrangers i presentaven unes ferides brutals al cap, ferides de mort. A sobre dels cossos sense vida, l’assassí hi deixa una petxina de pelegrí blanca. És la seva firma. El llibre és molt visual -no m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula- i amb uns protagonistes força treballats psicològicament. La història és creïble i està ben ambientada. Es dóna la circumstància que Pamplona també era l’escenari de l’exitosa trilogia del Baztán, de Dolores Redondo, protagonitzada per la inspectora Amaia Salazar. Les novel·les d’una i altra no tenen res a veure. Només estan unides per l'olfacte de la Berta...

Llarga vida a l'inspector David Vázquez! Segur que tindrà continuïtat, veurem si al costat de la Irene Ochoa o sense ella. Tot queda molt obert. Precisament, si li haig de trobar algun "però" a la novel·la de la Susana és el seu excés d'informació. Tant la història de la Irene com la del Camí de Santiago tenen molta força independentment. Per aquest motiu, quan l'autora es decanta per aprofundir en una d'elles potser deixa l'altra aturada massa estona. És només una impressió. I sempre és millor que sobri que no que en falti! Al final, les dues s'acaben en paral·lel. Novel·la negra de la bona. Recomanable.

“En menos de una hora se produjo en Roncesvalles un despliegue sin precedentes. Los primeros en llegar fueron los sanitarios de Cruz Roja, que tuvieron que esperar unos minutos a los bomberos de Burguete. Estos ayudaron a uno de los médicos a descolgarse por el ventanuco del osario, para luego izarlo tras comprobar lo que era evidente desde arriba, que el sacerdote estaba muerto y que el fallecimiento le había sobrevenido de manera violenta. Hecho esto, se desplazaron al ala privada de la colegiata para atender al padre Ramírez, quien, lejos de encontrarse major, había sufrido una crisis cardíaca causada por la enorme impresión”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juny 21, 2015

En Mattia i l'avi (Roberto Piumini)


A tothom li ha marxat algú important. No és fàcil passar pàgina; ni pels grans ni pels petits. "En Mattia i l'avi", de Roberto Piumini (Edolo, Brescia, 1947), és un llibre que té per objectiu parlar del dol amb nens que han viscut per primera vegada la pèrdua d'un familiar o amic. Té 97 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Josep M. Pinto i les il·lustracions de Jordi Vila Delclòs.

L'avi està a punt de morir. Tota la família li fa costat. Volen donar-li l'últim adéu, que deixi aquest món en pau. De la tristor generalitzada se n'escapa en Mattia, el nét més petit, que només té set anys. És ell qui fa un viatge iniciàtic amb l'avi, sense sortir del llit, sense sortir de l'habitació. Caminen, pesquen peixos obrint les butxaques dels pantalons dins de l'aigua, pugen a un campanar, passen per un mercat, munten a cavall... L'avi li explica que tot és possible, com obtenir objectes sense diners. El més important és no desitjar les coses amb molta força. "Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai", li explica l'avi. També li comenta que "una cosa no es pot posseir del tot. Es posseeixen només una mica. La part que no és nostra és del món".

Al llarg d'aquest viatge, en Mattia s'adona que l'avi cada cop és més petit d'alçada. Primer no vol dir-li, però ho acaba fent. Lògicament, amb aquesta metàfora Piumini ens explica que la vida de l'avi s'està acabant, tot i que hi arriba en plenitud de condicions físiques i mentals. El final del llibre és preciós. No explicaré què passa, però l'autor ens deixa un missatge clar: per molt que les persones morin, el seu esperit sempre estarà amb nosaltres. Els hem de recordar amb un somriure als llavis. Abans o després, segur que ens reunirem amb ells. A la família d'en Mattia, tothom està trist. Tothom menys ell, que ha sabut interioritzar el missatge que el seu avi li ha donat en l'últim alè.

"De mica en mica, va anar veient una escala costeruda que pujava, de fusta.
-Vés tu al davant -va dir l'avi-. Jo em quedo al darrere.
-Tens por que no caigui, oi? -va preguntar en Mattia, aturant-se amb la mà a la barana.
-Sí -va dir l'avi.
-I si caus tu?
-Tens raó -va contestar l'avi-. Anirem una estona tu al darrere, i una estona jo, i qui s'estigui al darrere que vagi amb molt de compte on posa els peus.
Van pujar així, canviant de replà, a poc a poc, i a través dels espiralls, tot pujant, veient les teulades del poble cada vegada més avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy