dimarts, de setembre 18, 2018

Hippie (Paulo Coelho)


Haig de reconèixer que encara no havia llegit cap llibre del brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947). N’ha venut 225 milions, una xifra a l’abast de ben pocs autors. He ‘debutat’ amb “Hippie”, traduït al català per Maria Dolors Ventós. Té 333 pàgines i està publicat per Columna Edicions. L’ha escrit en tercera persona "per donar veu pròpìa als personatges". Diu Coelho que “aprendre a conèixer-se és descobrir el món”. Una bona definició.

Sempre havia sentit que els llibres del brasiler, amb fans i detractors a parts iguals, tendien a l’”autoajuda”. Aquest, no. Coelho ens explica un experiència personal, en forma de viatge, que va tenir l’any 1970. Podríem parlar de “falses memòries”. A Amsterdam, en Paulo va conèixer a la Karla, una noia de Rotterdam que buscava algú que l’acompanyés a Katmandú, travessant Europa i Àsia. Pagant només cent dòlars, el Màgic Bus t’hi portava; això sí, sense massa luxes. En plena efervescència dels hippies, Katmandú era una ciutat de moda. Allà, els esperava la desitjada llibertat. No explicaré si arriben junts, separats o, fins i tot, si no hi arriben. El recorregut és llarg i complicat.

En Paulo, que es desplaça a Amsterdam acompanyat d’un amic argentí, també recorda viatges anteriors, alguns amb fets traumàtics inclosos. El més esfereïdor dels que explica va tenir lloc al Brasil mateix, concretament a Vila Velha, on la policia el va detenir i torturar al llarg d’uns quants dies, quan sortia d’un hotel amb la seva xicota. Els confonen amb terroristes i els vexen sense aturador, fins que, de cop, els deixen lliures, com si res no hagués passat. Sense explicacions. No va ser l’únic cop que el van detenir erròniament, segons explica l’autor al final del llibre.

La veritat és que “Hippie” passa bé. Són històries senzilles i ben explicades. Són una mena d'"interrail de joventut", per barrejar-ho d'alguna manera. Una de les parts més interessants és quan el Màgic Bus s’atura uns dies a Istanbul, a l'espera que la situació política es tranquil·litzi. Allà en Paulo busca a algú que l’iniciï en el sufisme, pel qual sent una devoció creixent.

“Després de sis dies de viatge, l'animació va cedir el lloc a l'avorriment i la rutina es va esmunyir entre ells i va omplir l'ambient. Ara que ja no tenien més anècdotes per explicar, s'adonaven que no havien fet altra cosa que menjar, dormir al ras, provar de trobar una postura més còmoda al seient, obrir i tancar les finestres per culpa del fum dels cigarrets i avorrir-se amb les històries pròpies i alienes -no perdien cap oportunitat de deixar caure una crítica sarcàstica aquí i allà, com fan sempre els éssers humans aplegats en un ramat, encara que sigui petit i ple de bones intencions com aquell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 17, 2018

L'últim defensa (Jordi Agut)


Si trobes a la butxaca la fotografia d’un partit d’Eurocopa, preocupa't. Acomiada’t de familiars i amics. Vas just de temps! Les instantànies són el vincle d’unió de crims relaciónats amb el futbol, que tenen lloc en 11 ciutats europees. Són 3 dies de mort i incògnites, quasi impossibles de descobrir.

Futbol i assassinats és una mescla explosiva. Ho sap Jordi Agut (Valls de Torroella, 1975), autor de “L’últim defensa”, publicat en català per Pagès Editors. Té 404 pàgines i centra l’acció poc abans de l’inici de l’Eurocopa de l’any 2016. Darrere del cas hi ha l’agent britànic George Mitchell, que es veu obligat a marxar d’Anglaterra quan una xarxa d’apostes del futbol que investigava està a punt de matar-lo. A ell i al seu fill Josh, que van tenir segrestat uns dies. El van traslladar a la seu central de la Interpol, a Lió, per evitar-li problemes majors. Ja no treballa al carrer, de moment. Aquests nous fets luctuosos fan que recordi un passat recent que mai no oblidarà. Estaran relacionats, potser?

En Mitchell ha de resoldre els assassinats amb el seu equip més proper: en Dwight (nord-americà), la Claudine (francesa) i en Take (japonès). Tots tres tindran el suport, via Skype, d’en Joshua, un malalt del món del futbol, íntim amic d'en Mitchell. D’aquest esport ho sap absolutament tot. Haurà de descobrir, si és possible, si hi ha alguna connexió entre les fotografies de l’Eurocopa que van apareixent a les butxaques dels morts. És un dels personatges més simpàtics del llibre. No respecta res ni ningú, com a mínim de cara a la galeria. A en Take, que és amb qui té més contacte, l'anomena de mil maneres diferents, a quina més ofensiva: Súper Nintendo, Fu Manchú, Descendent de Kung-Fu, Xinet, Coreà... qualsevol cosa que pugui molestar-lo.

“L’últim defensa” és un llibre molt ben estructurat. Els capítols són curts i, quan creu que és necessari, l’autor aprofita per ordenar tota la informació que ha donat fins al moment, recordant els detalls més interessants de les morts i de les investigacions obertes. És impossible perdre’s. Ni volent. L’estil d’escriptura d’Agut és molt àgil, sense grans floritures i amb molt de diàleg. Es llegeix amb facilitat. A més a més, dibuixa personatges molt vius. És el cas de Mitchell, torturat interiorment per culpa del segrest del seu fill i per un matrimoni, amb la Doris, que passa per hores difícils. No només és un llibre pels amants del món del futbol. Ho és per tots els lectors que vibrem amb la novel·la negra. Aquesta és fosca com el carbó. Molt recomanable.

Després de cada capítol, s’inclou, en quatre línies, la definició d’un fet relacionat amb el món del futbol, o una de les expressions que ha fet fortuna en aquest esport, com “Minuts de tempteig”, “pilota penjada a l’olla” o “partit trencat”. Li acaben de donar al llibre un embolcall atractiu i curiós.

“La reunió que havia de tenir lloc diumenge al matí a la seu de la Interpol de Lió es presentava transcendental per establir les línies d’actuació i de coordinació del cas. Era una situació molt complexa, ja que afectava les policies de diversos països, tenia l’organització internacional de coordinadora principal i, sobretot, no se sabia quan podia acabar. L’amenaça que encara faltaven sis atemptats per tenir lloc provocava que s’hagués de treballar en dues fases, un d’establiment de fets i una altra de preventiva. El problema és que no se sabia ni on, ni què s’havia de prevenir. La trobada, que va començar a un quart de dotze del migdia, reunia les mateixes persones que ja s’havien vist les cares unes hores abans”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de setembre 13, 2018

Pregària al mar (Khaled Hosseini)


“Pregària al mar”, publicat per Edicions 62, és un llibre preciós. Està escrit per Khaled Hosseini i il·lustrat per Dan Williams. Els dibuixos, molts a doble pàgina, són espectaculars. M’atreviria a dir que tenen igual o més pes que el text que els acompanya, que és curt i concís. Poques paraules, és veritat, però intenses i ben escollides. Emocionen i arriben molt endins. Un gran descobriment, sens dubte.

Hosseini és l’autor d’“El caçador d’estels”, “Mil sols esplèndids” i “El ressò de les muntanyes”. L’afganès ha venut més de 55 milions de llibres. Amb “Pregària al mar”, que està dedicat a un nen sirià de tres anys, torna a implicar-se en el drama dels refugiats. De fet, ell és ambaixador de bona voluntat de l’UNHCR, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides. La història que ens explica comença en una platja il·luminada per la llum de la lluna. Allà un pare gronxa al seu fill i recorda...

... Recorda quan ell era petit i vivia a Síria, quan anava a casa dels seus avis. Recorda les meravelles de la ciutat d’Homs, que era l’enveja de tothom. Els carrers atapeïts, la mesquita, el gran soc on hi havia de tot. La Llàstima és que el seu fill no l’hagi pogut conèixer en el seu millor moment, abans que comencessin a caure les bombes i ho destrossessin tot. El pare espera que es faci de dia per travessar el mar a la recerca d’una nova vida. L’any 2016, més de quatre mil persones van morir intentant-ho.

Aquesta nit la teva mare és aquí, Marwan,
amb nosaltres, en aquesta platja freda
il·luminada per la lluna
entre els nadons que ploren
i les dones que es lamenten en llengües
que no parlem.
Afganesos, somalis, iraquians,
eritreus i sirians.
Tots esperem impacients la sortida del sol,
tots la temem.
Tots busquem una llar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 11, 2018

La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker)


El 30 de juliol de l’any 1994, quatre assassinats van trencar l'aparent tranquil·litat de la petita ciutat costanera d’Orphea, als Hamptons de Nova York. Dues dècades després, la Policia es veu obligada a reobrir aquell macabre cas. Ens ho explica Joël Dicker (Ginebra, 1985) a “La desaparició de Stephanie Mailer”, traduït al català per Imma Falcó. Té 651 pàgines i està publicat per La Campana. És un dels grans èxits de la temporada.

Amb aquesta nova obra, l’autor de “La veritat sobre el cas Harry Quebert” i de “El llibre dels Baltimore” torna a encertar-la de ple. Té una habilitat especial per mantenir l’emoció fins al final, portant al lector cap on ell vol, amb una sèrie inacabable de trames i giragonses. S’ha convertit de ple en un dels grans de la novel·la negra. Els dos principals protagonistes d’aquesta potent història són en Jesse Rosenberg i en Derek Scott. L’any 1994 són joves i inexperts. Així i tot, aconsegueixen resoldre el cas més important de la història recent d’Orphea: l’assassinat de l’alcalde, de la seva dona i del seu fill. A tots tres els van matar a casa, sense contemplacions. També a una dona que, en aquell moment, passava corrent per davant...

Dicker passa constantment de l’any 1994 al 2014, quan en Jesse està a punt de plegar de la Policia. En Derek ja fa temps que va deixar la feina de carrer per tancar-se en un despatx i, a priori, no sortir-ne mai més. Per què va prendre aquesta decisió? A en Jesse li plouen els elogis i les condecoracions. És l’enveja del departament. Però la Stephanie Mailer, periodista de l’Orphea Chronicle, li esgarra la festa de comiat. Li diu sense embuts que, l’any 1994, ell i en Derek es van equivocar de culpable. Assegura que en Ted Tennebaum, a qui en el seu dia es va acusar dels quatre assassinats, era un home innocent. Primer s’ho pren amb distància i amb tota la calma del món... fins que la Stephanie desapareix i es veu obligat a buscar-la i a reobrir les investigacions.

Estem davant d’un llibre àgil que, com tots els de Dicker, es llegeix amb molta facilitat. L’escriptor suís està més preocupat pel fons que per la forma, que mai no complica massa. Personatges més o menys torturats, diverses línies d’investigació i acció sense límits. Dels secundaris destaquen la Darla i la Natasha, la dona d’en Dereck i la xicota d’en Jesse, que ja no està amb ell quan comença la novel·la. Què li va passar en el seu dia? Per què el va deixar marcat per sempre? També té molt pes en la història en Kirk Harvey, inspector de la policia d’Orphea l’any 1994. Poc després dels assassinats va desaparèixer i els seus companys mai més en van saber res. Per què va marxar amb tanta pressa? Ara se sap que en Kirk fa vint anys que treballa en una misteriosa obra de teatre que es diu “La nit negra”, relacionada amb els assassinats que en Jesse i en Derek tornen a investigar, aquest cop amb el suport de l'Anna Kaner, una policia acabada d'arribar a Orphea.

“Una de les primeres dificultats amb què vam ensopegar va ser l’absència de mòbil. Per descobrir qui havia matat l’alcalde i la seva família necessitàvem saber qui tenia una bona raó per fer-ho. Però el material inicial de la investigació no ens aportava res: havíem interrogat els habitants de la ciutat, els treballadors municipals, les famílies i els amics de l’alcalde i la seva dona, però res. Aparentment els Gordon tenien una vida absolutament plàcida. Sense cap enemic conegut, ni deutes, ni drames, ni cap passat tèrbol... Res. Una família normal i corrent. La Leslie Gordon, la dona de l’alcalde, treballava a l’escola primària d’Orphea, on era una mestra molt apreciada per tothom”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 10, 2018

La Retornada (Donatella Di Pietrantonio)


Una mare que actua com a tal i que acaba no sent-ho. Una altra que ho és però que no exerceix de debò. I una nena de tretze anys que va amunt i avall, sense entendre-hi res. L'han feta sortir de la seva zona de confort. Aquesta nena és la protagonista de “La Retornada”, de Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1963). És la darrera aposta de Duomo Ediciones. Està traduïda per Miguel García i té 246 pàgines.

La nena, de la qual diria que no n’arribem a saber el nom, descobreix que qui pensava que era la seva mare no ho és. El seu suposat pare (aquell dia la dona es queda al llit) la porta a casa dels seus pares biològics, inesperadament. Hi arriba amb una maleta, una bossa de sabates, molts dubtes i altes dosis de ràbia i insatisfacció. El motiu d’aquest sorprenent trasllat no el descobrim fins al final del llibre. “La Retornada” passa de filla única, en una casa gran i amb totes les comoditats del món, a viure en un pis petit i envoltada d’un munt de germans. Poc espai, poc menjar i moltes crítiques del seu nou entorn. Sort que la seva ‘exmare’ es fa càrrec de les despeses...

“La retornada” és un llibre molt delicat, en què s’explica la lluita interior de la nena protagonista per entendre la seva nova situació i viure-la de la millor manera possible. Amb l’ajuda de la seva germana petita, l’Adriana, que és més eixerida que un gínjol, se'n sortirà una mica millor. Es fan inseparables. Però, això i tot, la nena no deixa de fer-se sempre les mateixes preguntes. Per què l’ha abandonada l'Adalgisa? Què ha fet per merèixer aquest trist destí? Dels germans, l’únic que no li toca el voraviu és en Vicenzo, una ‘ànima lliure’ a qui li agrada anar amunt i avall al costat dels seus amics gitanos. Té un imant pels problemes que, per moments, l’ofeguen. Se sent còmode caminant sobre la corda fluixa... Un perill públic, però amb un cor molt gran.

Estem davant d’una novel·la poderosa que reflexiona sobre l’aprenentatge, l’amor i la família en moments difícils, quan encara s'està formant el caràcter, en aquells dies en què tot és fugisser. “La Retornada” també ens parla del temps indeterminat i de l’amistat, que si és vertadera, sempre hi és. En aquest cas, queda personalitzada en la figura de la Patrizia, la seva amiga de l’ànima quan vivia a ciutat, amb totes les comoditats del món. Una relació en què intenta refugiar-se en les situacions difícils, quan no entén pràctiment res. Un llibre sobre la vida i les seves adversitats. Molt recomanable.

“Como los demás días, me levanté al alba para estudiar en la mesa de la cocina. Por la tarde a veces era imposible en aquella casa. Pronto vino él también, abrió el grifo a mi espalda y esperó a que saliera más fresca el agua. Lo oí beber mucho, a grandes sorbos ruidosos. Yo mantenía la cabeza sobre alguna guerra del libro de historia, pero había perdido la atención. Se quedó unos minutos allí detrás, no advertía ningún movimiento. Luego se acercó a mi silla, me besó la frente después de apartar el pelo. Desapareció sin decir nada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 04, 2018

Aquell antic missatge de l'amor (Vicenç Llorca)


L'escriptor Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) s’ha dedicat sobretot a la poesia i això es nota en les seves novel·les. Acaba de publicar “Aquell antic missatge de l’amor”, set anys després de “Tot el soroll del món”. És íntima i delicada i reivindica l’amor pur i, sobretot, les segones oportunitats. El llibre, amb un clar to poètic, té 381 pàgines i està publicat per Columna. Ja està a la venda.

En Xavier Rius és un economista barceloní, format a Nova York. Tot li anava més o menys bé. Tenia despatx propi i estava casat amb la Patrícia. Però tot canvia de cop. La crisi internacional l’obliga a abaixar la persiana del seu negoci i, en paral·lel, la seva dona el deixa. Veure amb regularitat als seus fills, la Carla i en Nil, tampoc no és fàcil. Arribat a aquest punt, té dues opcions: ensorrar-se en la misèria o reinventar-se. I, afortunadament, opta per la segona. Entre altres coses, en Xavier decideix escriure un llibre basant-se en la seva experiència professional, sota el títol “L’economia poètica”. Com a mínim, estarà un temps entretingut.

Mentre puja al carro de les segones oportunitats, dos fets omplen encara més la vida del nostre protagonista. D’una banda, l’aparició de la Mary, una antiga amiga de la seva etapa als Estats Units. Ella, ell i en Peter formaven un triangle d’amistat que semblava inseparable, tot i que feia anys que tots tres havien perdut el contacte. De l’altre costat, en Xavier descobreix un misteriós llibre en la biblioteca personal del seu pare. Es titula “Manual del bon centaure” i, amb l’ajut del llibreter Jordi Reig, li servirà per descobrir un munt d’històries desconegudes. “Aquell antic missatge de l’amor” reflexiona sobre la parella, els fills, la pèrdua de la memòria, les històries familiars amagades i també sobre la passió, que ho mou absolutament tot.

Llorca també dona molt de protagonisme a Barcelona i Nova York, que converteix en dos personatges més de la seva història. Les coneix perfectament bé, i es nota. En fa descripcions molt acurades i també aprofita per parlar de la seva fundació i evolució en el temps. Les cartes que el pare d’en Xavier li deixa al seu fill, plenes d’emoció i il·lusions, li acaben de donar al llibre un to místic molt agradable. Llarga viure als centaures i als unicorns, que vetllen perquè, si és possible, triomfi l’amor. Vicenç Llorca ha tornat a emocionar-me.

“Ara, al restaurant, penso en el moment en què hem creuat el pont de Brooklyn. Tantes vegades l’havíem travessat junts corrents, caminant... Representa el símbol d’una unió en el temps que s’estén entre la nostra època d’estudiants i l’any a punt d’acabar i de començar novament amb mi. Aquest conjunt de sensacions em tranquil·litza. Al voltant de la llum d’una espelma, la conversa torna a fluir mentre ens regalem un bon àpat després d’un dia frugal en l’aspecte culinari i intens en la dimensió dels sentiments. Falta poc pe dir adéu el 2011. Des de la taula, s’albira perfectament la silueta dels gratacels del Lower Manhattan. Les llums dels edificis configuren un horitzó particular de vida humana en la foscor de la nit i gaudim d’aquest vertader espectacle que sembla filmat per Woody Allen, el Shakespeare cinematogràfic de les emocions de la contemporaneïtat, per a major glòria dels amants novaiorquesos".”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’agost 28, 2018

El ferrocarril subterrani (Colson Whitehead)


La seva àvia, l’Ajarry, era esclava. La seva mare, la Mabel, també. Lògicament, ella segueix les seves passes. Parlem de la Cora, protagonista indiscutible d’”El ferrocarril subterrani”, de Colson Whitehead (Nova York, 1969). Amb aquest llibre, va guanyar el Premi Pulitzer d’obres de ficció l’any 2017. Està traduït al català per Albert Torrescasana i publicat per Periscopi. Té 390 pàgines.

La Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó a Geòrgia, abans de la Gerra Civil nord-americana. L’Ajarry fa anys que es morta. A la Mabel gairebé no la recorda. Un dia va escapar-se de la plantació, tota sola, i va deixar-la abandonada, condemnada a la seva pròpia sort, sense ningú que la protegís. Ara és la Cora qui fuig de la plantació, després d’acceptar la inesperada proposta d’en Caesar. Pretenen fugir per l’anomenat ‘ferrocarril subterrani’, la xarxa de solidaritat més important dels Estats Units, que Whitehead ficciona a la seva manera. Dies enrere, la Cora havia patit una agressió brutal per defensar un nen petit i ja no pot suportar més humiliacions, ni físiques ni psíquiques.

Lògicament, els amos de la plantació no li posaran les coses fàcils. La de la Cora és una cursa contrarellotge. En Ridgeway, un famós caça-recompenses, farà tot allò que estigui en les seves mans per atrapar-la. No va poder trobar a la mare de la Cora en el seu dia i ara, davant d’aquesta nova oportunitat que li dona el destí, està convençut que se’n sortirà. La trobarà segur. En la seva fugida cap endavant, la noia passarà per Carolina del Sud, per Carolina del Nord, per Tennessee i per Indiana i veurà la diferència de tracte que hi ha cap els esclaus d’un lloc a un altre. L’objectiu sempre era escapar-se cap als estats lliures i el Canadà amb l’ajuda dels abolicionistes i altres persones que simpatitzaven amb la seva causa. Calia aprofitar les escasses oportunitats que sorgien.

Estem davant d’un llibre dur, amb uns personatges forts i segurs de les seves possibilitats. Tant la Cora com en Ridgeway estan molt ben dibuixats i són totalment creïbles. El ritme de narració de Whitehead és molt àgil i les descripcions de les imaginàries estacions subterrànies són molt acurades. S’ha parlat molt d’esclavisme i d’escapades, però el “Ferrocarril subterrani” no és un llibre més. Té personalitat pròpia i t’arrossega de la primera a l’última pàgina. Una bona història, entre la realitat i la ficció, per despullar una de les èpoques més fosques de la història dels Estats Units. Va ser un dels grans èxits de la passada temporada. Totalment recomanable.

“La Cora pensava que els blancs serien refractaris a renunciar a les seves llibertats, fins i tot en nom de la seguretat. En comptes de suscitar ressentiment, li va explicar en Martin, la diligència de les patrulles representava un motiu d’orgull a tots els comptats. Els patriotes presumien de la freqüència amb què els escorcollaven i sortien immunes dels escorcolls. La visita d’un genet nocturn a casa d’una jove atractiva s’havia traduït en més d’un prometatge feliç.
Abans de l’arribada de la Cora, havien escorcollat la casa d’en Martin i de l’Ethel dos cops. L’actitud dels patrullers havia estat afable i havien felicitat l’Ethel pel pastís de gingebre”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juliol 19, 2018

El monjo del Mont Koya (Izumi Kyōka)


Viena edicions ha publicat “El monjo del Mont Koya”, fins ara inèdit en català. La traducció és de Marta Morros. El llibre és d’Izumi Kyōka (Kanazawa, 1873 – Tòquio, 1939), un dels grans autors de la literatura fantàstica japonesa. Se l’ha comparat amb Edgar Allan Poe. Té 128 pàgines, forma part de la col·lecció “El Cercle de Viena” i guanya en intensitat a mesura que avança l'acció, amb un molt bon final.

Dues persones que no es coneixen de res coincideixen en el mateix vagó de tren. Una d’elles és el monjo protagonista de la història. Com que tots dos viatgen sols, decideixen passar la nit en la mateixa hostatgeria rural, compartint habitació. Cap dels dos té massa son. És per això que el segon personatge li demana al religiós que li expliqui alguna anècdota de la seva llarga i dilatada vida. Li explica com s’ho va fer per acabar en una solitària i misteriosa cabana quan la seva intenció real era refugiar-se en un famós monestir. I entra en detalls... Després de compartir conversa amb un agre i fanfarró viatjant, el monjo es va veure obligat a travessar un bosc esfereïdor, ple de serps i de sangoneres, que no es podia treure de sobre de cap manera. La imatge d’aquests anèl·lids sobre la seva pell i de litres i litres de sang embrutant l’aigua del riu fan posar els pèls de punta. El mal està a l’aguait. No descansa mai.

El llibre, fosc com el carbó, és un clar homenatge al relat oral. Quan arriba a la cabana, tot fa pensar que el monjo està salvat, que allà hi trobarà la pau. Hi viuen un noi amb un cert retard i una dona d’una gran bellesa, que enamora a tothom qui la veu. Des d’un primer moment, tenim clar que una flor no fa estiu i que segur que ella amaga algun secret, que acabarem descobrint en les últimes pàgines. És en aquest punt quan el relat pren una aparença molt més gòtica, resolent la majoria dels interrogants que hi havia a sobre la taula fins aquell moment. Potser és allò de reflexionar uns segons abans de fer un pas endavant. Després d’escriure aquesta història amb tocs sobrenaturals es va dir que Izumi Kyoka tenia una especial habilitat per a recrear atmosferes i sensacions extremes. Hi estic completament d’acord. “El monjo de Mont Koya” es pot llegir d’una tirada. Misteri i filosofia a parts iguals.

 “Vaig sacsejar el colze amb força, però, com que semblava que la sangonera seguia succionant amb força i que no es deixava anar, amb aprensió vaig agafar-la amb l’altra mà, la vaig estirar i finalment me la vaig treure de sobre. Van ser tan sols uns instants, però, com que aquella sensació era horrible, la vaig llançar a terra amb impetuositat. Aquestes bèsties s’havien fet seu aquell lloc que semblava fet ben bé només per a elles; com que la terra en aquell bosc sense llum del sol era tan tova, no la vaig poder ni aixafar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juliol 18, 2018

El president ha desaparegut (Bill Clinton - James Patterson)


Jonathan Duncan, president dels Estats Units, passa per un dels seus pitjors moments. El seu índex de popularitat cada cop és més baix i, per si no n’hi havia prou, ha de declarar personalment davant d’una Comissió d’Investigació. Es va quedar vidu fa poc, té la filla a París i no acaba de remuntar el vol. Duncan és el protagonista principal de “El president has desaparegut”, publicat per l'editorial Columna.

El llibre està firmat per Bill Clinton (president dels Estats Units entre els anys 1992 i 2001) i per James Patterson (Newburgh, 1947), en qui m'imagino que ha recaigut la major part de la feina d'escriure. El nom de Clinton li dona solera a la història, de la qual segur que se’n podria fer una bona pel·lícula. El llibre té 569 pàgines i passa francament bé. Tenim una mica de tot. Un president desesperat, una oposició que el vol fer caure com abans millor (també algun dels seus propis companys), un traïdor, un terrorista perillosíssim i una assassina a sou que no falla mai. Ella vol fer el seu últim encàrrec i retirar-se, ara que pot. Està esperant una criatura i no vol patir més. Tot té un final.

La novel·la, amb moltíssima acció, ens explica la desesperació de Duncan, amb passat militar, per aturar Suliman Cindrouk, que prepara un atac total contra els Estats Units. Per intentar deixar el país desprotegit de tot i tothom, ha ideat un virus informàtic que provocaria el caos. Bona reflexió sobre la dependència que tenim d’Internet. Què passaria si un dia deixés de funcionar i es perdessin totes les nostres dades? Per intentar impedir el desastre, Duncan compta amb la col·laboració de la Nina i l’Augie, dos ex col·laboradors d’en Cindrouk que apareixen misteriosament a prop de la Casa Blanca. Enmig de tot aquest enrenou, el president desapareix (voluntàriament) i s’encenen tots els senyals d’alarma. Ha fugit? Està malalt? I fins aquí puc explicar.

La història que s'han inventat Clinton i Patterson és molt potent, tot i que porten l'acció una mica massa al límit. És difícil que moltes de les coses que passen puguin ser més o menys reals. Però no passa res. En alguns moments, la història s'apropa a la ciència-ficció. La veritat, però, és que el llibre enganxa. És molt visual i els personatges, amb Duncan al capdavant, cauen simpàtics. Una lectura fàcil per aquests mesos d’estiu. No cal demanar més ni fer-se gaires preguntes. En la línia d’autors com Dan Brown o Khaterine Neville.

"Bach posa el paraigua de costat per contenir la pluja, que el vent incessant empeny lateralment, i tot plegat l’obliga a caminar amb més dificultats de les que voldria.
Plovia d’aquesta manera la primera vegada que els soldats van arribar.
Recorda com picava la pluja a la teulada, i la foscor a la casa després de setmanes sense llum al barri, i l’escalfor del foc a la sala familiar. La porta de la casa es va obrir i un corrent d’aire fred es va ficar a dintre; el primer moment es van pensar que havia estat per un cop de vent. Llavors va sentir els crits dels soldats, els espetecs de les armes de foc, el soroll de plats trencants a la cuina, les queixes irades del pare quan l’arrossegaven fora de la casa. Va ser l’última vegada que en va sentir la veu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juliol 09, 2018

Melodia d'una absència (Joan Roca Navarro)


En Bastien, que estudia música a Viena, està atrapat en el temps. No pot anar endavant sense fer un pas enrere (o uns quants) i esbrinar tot allò que no sap del seu passat. S'adonarà que és molt. Ell és el protagonista principal de “Melodia d’una absència”, de Joan Roca Navarro (Deltebre, 1977). És la seva primera novel·la. Està publicada per Capital Books i té 318 pàgines. M'ha sorprès molt positivament.

No hi té res a veure, però per la seva estructura el llibre m’ha recordat la pel·lícula “Sospitosos habituals” (1995), de Bryan Singer. Mai saps què és veritat i què és mentida; què és real i què és fruit de la imaginació d’en Bastien, que ha de lluitar contra tot i tothom; i contra ell mateix. Aquesta és la gràcia. Tot comença (o no) quan una tavernera jueva li entrega unes misterioses partitures. No hi ha notes escrites, només la tonalitat, amb una tinta de color vermell sang. Segons sembla, la melodia resultant té un poder devastador. Només de sentir-la, et pot fer parar boig o provocar-te un atac de cor. Com més lluny la tingui, millor.

En Bastien estudia a Viena. Abans vivia a París amb els seus tiets. Els seus pares van morir quan ell era molt petit. Ara se’n va cap al Delta de l’Ebre, d’on era originaria la seva família. Allà, hi ha molts secrets per descobrir, i no són gens agradables. El poble es diu La Cava i la casa pairal, eternament maleïda, La Caçadora. Encara està habitada. Fa dècades que la família genera rebuig. És la protagonista de tot un seguit de tragèdies, amb fets relacionats amb la Guerra Civil inclosos. El seu rebesavi, en Bastiano, tenia un munt d’enemics. Ningú podia veure’l i no l’oblidaran fàcilment. Ha fet moltíssim mal, també dins de casa seva, i mai li perdonaran. Les ferides no cicatritzen.

El llibre, presentat com una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final, és completament addictiu. La intriga i el misteri es mantenen fins a l’última pàgina. També triguem a saber, tot i que ens ho imaginem, qui és la dona que s’ha de reunir amb en Bastien a Viena, quan ell ja és gran, amb la maleïda partitura com a convidada d’honor. El personatge d’en Bastien està molt ben treballat. Pateixes amb ell des del primer moment, fent teves les seves preocupacions. La imaginació d’en Roca no té límits. L’entramat familiar que acaba dibuixant, amb pares i fills apareguts i desapareguts, lícits il·lícits i venjances diverses és espectacular. Se’n podria fer una sèrie de televisió amb un munt de capítols! Molt recomanable. Bastien... i Bastiano.

“A la tarda, quan per fi vaig travessar el pont del Mestre, la Caçadora havia emmudit i tots els seus racons desprenien una melancolia punxant, com si fins i tot la pedra inerta pogués sentor que s’havia quedat definitivament òrfena. En canvi, durant les hores obscures, la masia i tots els objectes que contenia cobraven vida i la foscor es convertia en un mar de sorolls i cruixits que feien que moltes nits fos incapaç de dormir. Les hores fosques en què les forces del mal rondaven desfermades per la Caçadora. El gos mestís, que continuava lligat des del dia de la mort de la seva mestressa, udolava sense parar i els seus laments s’escoltaven fins a arremolinar-se al meu coixí i s’ajuntaven amb el desconsol i la culpa que em sobrevenien cada vegada que pensava en la dona que havia mort al tren”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juliol 03, 2018

Records dorments (Patrick Modiano)


Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) firma “Records dorments”, traduït al català per Mercè Ubach. És un llibre intimista, molt curt (només té 110 pàgines) i està publicat per l'editorial Proa. El seu principal protagonista principal és en Jean, un veterà escriptor que podríem dir que ja està de tornada de tot, com el mateix Modiano, que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2014. És el seu alter ego.

Qui sap si en un moment de debilitat (o no) en Jean comença a passar balanç de la seva vida i retrocedeix cinquanta anys en el temps. Recorda el París de quan era jove, quan deambulava pels carrers i pels bars, buscant experiència i alguna cosa més. Sobretot, se centra en dones amb què va coincidir. Desconec si van ser importants en la seva vida, però un dia van desaparèixer. Ho van fer de la mateixa manera que havien arribat: sense fer soroll. D’alguna ni en recorda el nom. Altres potser sí que el van colpir. “Records dorments” és un llibre boirós on sembla que l’autor vol deixar constància d’alguns passatges de la seva joventut perduda. Diu que posa en ordre els seus records, amb l’objectiu d’omplir un trencaclosques que té massa forats buits.

“Durant molt de temps vaig estar persuadit que les veritables coneixences només es podien fer al carrer. Vet aquí per què esperava la filla de l’Stioppa a la vorera, davant de casa seva, sense conèixer-la. “T’ho explicaré tot”, m’havia dit per telèfon. Encara uns quants cops més vaig sentir una veu, cada vegada més llunyana, pronunciar aquesta frase en somnis. Sí, si volia conèixer-la era perquè esperava que em “donés explicacions”. Potser m’ajudarien a entendre millor el meu pare, un desconegut que caminava en silenci al meu costat, pels senders del bosc de Boulogne. Ella, la filla de l’Stioppa, i jo el fill de l’amic de l’Stioppa, certament teníem punts en comú. I estava segur que ella n’estava més ben informada que jo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 29, 2018

La química de l'odi (Carme Chaparro)


Brillant. És el primer qualificatiu que em ve al cap després de llegir “La química de l’odi”, de Carme Chaparro (Barcelona, 1973). Està publicat per Columna, té 430 pàgines i l’he devorat en cinc dies. La seva protagonista principal és l’Ana Arén, inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. No sé si és un homenatge a la politòloga d’origen jueu Hannah Arent o només una casualitat.

L’Ana s’incorpora a la feina després d’uns mesos de baixa, en què va estar més a prop de la mort que de la vida. El seu anterior cas, explicat en el primer llibre de l’autora (“No soy un monstruo”), la va deixar sense forces. Mai s’hauria imaginat que la seva amiga Inés, periodista de successos, acabaria empresonada per assassinat. La Inés torna a aparèixer a “La química de l’odi”, un thriller intel·ligent i amb molts punts d’interès. Chaparro ens parla de colors ‘històrics’ (amb visita al Museu del Prado inclosa), de televisió, i dels nens robats del franquisme. Tot per donar-li un embolcall de qualitat a la història, que comença amb l’assassinat d’una de les dones més famoses d’Espanya.

La Duquessa de Mediona, fixa en les revistes del cor, apareix morta el mateix dia que l’Ana torna a treballar. Una casualitat? El culpable volia que fos ella qui investigués el cas? L’Ana acaba d’arribar i encara no coneix al seu equip. No sap en qui pot confiar i en qui no. També desconeix si els sentiments que desperta ella entre els seus col·laboradors. L’únic que té clar és que el seu cap, en Ruipérez, no la suporta i que farà tot el possible per carregar-se-la. Hi ha diversos sospitosos, i tots estan molt ben connectats: amb la política, la televisió, el futbol, les xarxes socials i, fins i tot, la casa reial. La Duquessa els tenia collats a tot, d’una manera o l’altra. Tenia un poder inesgotable. Fins que van acabar amb ella... Qui ho va fer? I per què? Ho descobrim al final del llibre.

La mort de la Duquessa no és l’única que ha d’investigar l’Ana Arén. Ben aviat apareixen més cadàvers, no explicaré on ni en quines circumstàncies, i s’ha d’esbrinar si estan relacionats amb l’anterior. Hi ha un patró comú? Estem davant d’un assassí en sèrie? Hi ha missatges ocults? Per intentar esbrinar-ho tot, la inspectora en cap, emocionalment tocada, ha de lluitar contra tot i tothom, inclòs en Ruipérez, que et cau malament des del moment que entra en acció. A l’Ana li van matar la mare quan era petita i, potser per això, acaba convertint-se en policia. La història que té entre mans li obrirà ferides que tenia ocultes en un costat del cervell. Per desgràcia, el passat sempre torna... i per res bo.

La química de l’odi” m’ha semblat un llibre molt interessant i documentat. La definició que fa d'aquest profund sentiment d'aversió, que va intercalant en diverses parts del llibre, fa posar els pèls de punta. La història dels colors, del marró, del vermell i del verd, m’ha deixat sense paraules. Fa servir un llenguatge àgil i directe, amb uns personatges molt ben treballats. Tot el que gira al voltant de la televisió, i de les noves tecnologies, ho explica amb tot luxe de detalls. Es nota que domina el tema i que se sent còmode. “No soy un monstruo” serà una de les meves properes lectures. Vull saber més coses de l’Ana, però, sobretot, de la Inés.

“Creem l’odi del no-res, el fem créixer i ens el guardem com un pes de plom a la boca de l’estómac. Una energia gratuïta i autorenovable amb una potència de destrucció brutal. Ens fa sentir poderosos. Clarividents. Perquè l’amor ens torba però l’odi ens fa tornar sagaços.
I llavors aprofita qualsevol escletxa per fer mal.
El que l’odi estava a punt de fer no era tan difícil, només havia d’aprofitar la força devastadora de la seva ràbia. Sabia que mai ningú s’havia proposat una cosa així, i al principi li va semblar que el que estava pensant era una bogeria. Però tenia la intel·ligència, el temps i sobretot l’odi suficient per aconseguir-ho.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juny 24, 2018

El diari de la Míriam (Míriam Rawick)


Angle editorial ha publicat “El diari de la Míriam”, un llibre commovedor. La seva protagonista és la Míriam Rawick, testimoni de la guerra de Síria. Va començar escriure el seu diari personal al mes de juny de 2011, amb només set anys, i va continuar-lo fins al març de 2017, quan ja en tenia 13. Ara, s’han publicat les seves reflexions, amb el suport del periodista francès Phillipe Lobjois. El llibre té 255 pàgines.

La Míriam és filla d’una família cristiana armènia d’Alep. Vivia al barri de Jabal Saydé i era una nena feliç. Anava a l’escola, jugava amb la seva germana i les seves amigues i sortia a comprar amb la seva mare. Hi havia de tot i força. Però, en poc temps, i per culpa de la guerra, es va passar del paradís a l’infern. I, com a conseqüència, ella va perdre una bona part de la seva infantesa. Alep, Ciutat Patrimoni de la Humanitat, va quedar totalment destruïda i la nena no entenia res. Com tantes altres famílies, la de la Míriam va haver de marxar per les amenaces d’Estat Islàmic. El desembre del 2016 els Rawick van tornar a Alep, per veure què quedava de la seva antiga vida. Va ser llavors quan va confiar els seus records i el seu diari personal a Lobjois.

Les reflexions de la Míriam fan posar els pèls de punta. Podem veure, de primera mà, com es complica tot. En uns mesos, passa de fer una vida aparentment normal a sobreviure, i encara gràcies. No pot anar a l’escola amb regularitat (i quan hi va ha de fer esforços titànics per desplaçar-se), s’acaben els aliments i veu com segresten i fins i tot maten a algun familiar seu. El futur és molt incert. Han de viure amb talls de llum i gas constants, canviar de casa uns quants cops, veure com cada cop arriben més persones desplaçades de poblacions properes; tot buscant una mica de tranquil·litat... En definitiva, que tothom intenta buscar-se la vida com pot. I no és fàcil.

En els escrits de la Míriam té un protagonisme important la televisió. Ella i la seva germana sempre volen veure dibuixos, el seu pare veure notícies, per saber com evoluciona la guerra. S’hi pot passar hores i hores. Quan no hi ha electricitat es queda sense tele i l’angoixa augmenta considerablement. Rebre notícies de primera mà no és fàcil. Llegir el llibre de la Míriam et fa pensar en “El diari d’Anna Frank”. El temps passa, però l’horror continua. Cap nen ni cap nena hauria de créixer envoltat de bombes i desesperació. Hauria de jugar; i res més.

“Avui ens hem passat el dia al soterrani de l’escola. Hi hem baixat a l’hora d’esbarjo perquè han començat a caure obusos. Quan s’ha sentit el primer, les finestres de l’aula han tremolat. La mestra ens ha posat en fila mentre en queien més.
Al cap d’un moment, quan ens disposàvem a baixar, el gran vidre que hi ha al costat de l’escriptori de la mestra ha esclatat. Tots hem començat a cridar, fins i tot la mestra.
El director ha vingut corrents i ha dit quer calia baixar, de pressa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juny 23, 2018

El guardián de los objetos perdidos (Ruth Hogan)


La Laura és la secretària personal de l’Anthony Peardew, un escriptor que col·lecciona objectes perduts. Els etiqueta i els guarda amb molta cura en una habitació de casa seva. Paral·lelament, l’Eunice treballa per en Bomber, un prestigiós editor que també viu sol. Les dues dones estan dedicades amb cos i ànima a la feina i senten una passió infinita pels seus caps, que són com de la família. Què farien sense ells?

A “El guardián de los objetos perdidos”, Ruth Hogan (Bedford, Regne Unit) ens explica les aventures d’aquestes dues dones, que coincideixen en la part final del llibre. Està publicat per Duomo Ediciones i té 382 pàgines. L’autora fa servir un estil àgil, directe i, sobretot, molt optimista. Els seus protagonistes mai perden l’esperança i intenten afrontar els problemes amb determinació. Perden persones que estimen, passen per divorcis salvatges, pateixen malalties degeneratives... però busquen una solució per cada desgràcia. La major part de l’acció recau en la Laura, a qui l’Anthony fa un encàrrec molt especial: ha d’intentar retornar als seus propietaris legítims els objectes perduts que ha emmagatzemat amb el pas dels anys.

Per complir l’encàrrec, la Laura té la col·laboració d’en Freddy, el jardiner de Padua, que és el nom de la casa on viuen. També l’ajuda una veïna seva, la Sunshime, una noia amb síndrome de Down molt espavilada. Ella mateixa s’ha batejat com la danzarina. L’Anthony va començar a recollir objectes el mateix dia que va morir la Therese, amb qui estava a punt de casar-se. La va perdre a ella i, poc abans, un medalló que la seva promesa li havia regalat. La Therese ja no hi és, però tot fa pensar que el seu esperit continua molt present, protagonitzant tot un seguit de ‘malifetes’. La Laura intenta descobrir què vol per intentar satisfer-la. Aquest to ‘sobrenatural’ li dona al llibre un embolcall força curiós, proper al compte de fades.

Hogan omple la seva novel·la de referències cinematogràfiques. En Bomber i l’Eunice parlen entre ells amb parts dels diàlegs de les seves pel·lícules preferides, com “Algú va volar sobre el niu del cucut” (1975), “La gran evasió” (1963) o “Top Gun” (1986). També esmenta alguns cantants, com és el cas de David Bowie. Els protagonistes estimen el cinema, la música i també els gossos. En Bomber n’acaba tenint dos: en Douglas i la Baby Jane; i la Laura un, a qui la Sunshine bateja com Zanahoria. Els tres, que són adoptats, tenen força pes en el llibre. Els seus amos els tracten amb molt d'amor. Només hi ha dos personatges amb un perfil tòxic, la Portia (germana d’en Bomber) i l’exmarit de la Laura. Els llibres que escriu l’Anthony contenen petits relats al voltant dels objectes que altres han perdut i que ell guarda com si fossin petits tresors.

“El cielo nocturno del verano era un lienzo negro acribillado por multitud de puntos luminosos. Todavía hacía calor cuando Anthony recorrió el senderó que conducía a la rosaleda, aspirando el cargado perfume de las preciadas flores que había plantado todos aquellos años para Therese desde que se habían instalado en la casa. Había ido andando hasta el buzón y sus pasos habían resonado suavemente en las vacías calles del pueblo. La carta que se había enviado era el punto final de su historia. Su abogado se la entregaría a Laura cuando llegara el momento. Ya estaba preparado para macharse.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juny 17, 2018

Susqueda (Miquel Fañamàs)


No recordo haver llegit cap llibre sobre una catàstrofe natural, que és el que s’explica a “Susqueda”, del periodista gironí Miquel Fañamàs (1948). M’ha sorprès positivament. Té 299 pàgines i està publicat per Columna. Es basa en un relat breu, del mateix autor, que va guanyar el Premi de Narració Curta Just M. Casero, l’any 1981. L’acció passa en set dies horribles, impossibles d’oblidar pels seus protagonistes.

Un terratrèmol a prop d’Amer provoca esquerdes irreparables a Susqueda, que rebenta i deixa escapar milions de metres cúbics d’aigua. Com a conseqüència, la gran onada que es produeix inunda tot el que troba en el seu camí, inclosa una bona part de la ciutat de Girona. La novel·la ens explica l’abans, el durant i el després de la tragèdia. Tot comença quan dos tècnics de l’empresa propietària del pantà pugen a Susqueda i veuen que els desperfectes provocats pel moviment sísmic són importants. Fan tot el possible per arreglar-los, amb el suport de tot un munt d’operaris, però des d’un primer moment veuen que serà pràcticament impossible. Necessitarien un miracle! Paral·lelament a aquest intent de reparació, les autoritats competents comencen a preparar-se per posar en marxa una evacuació que sembla inevitable.

Un dels principals personatges d’aquesta bona història és el periodista Oriol Rovira, que està al càrrec d’un blog que es diu Llambordes de Girona. N’estava fart d’haver de complir ordres i de rebre pressions de polítics i anunciants i va decidir establir-se per ell mateix. Compta amb molt de prestigi i un bon nombre de seguidors. Una ex-parella de l’Oriol li passa tota la informació que té sobre Susqueda i li demana que la publiqui. La Marta vol que la gent sàpiga la veritat i no només una part. Que quedi constància que la situació és greu i irreversible. Els seus caps han optat per intentar rebaixar la tensió i explicar una versió edulcorada dels fets. L’Oriol decideix fer-li cas i es converteix en la principal font per seguir el conflicte de ben a prop. En aquesta catàstrofe, els blogs i les xarxes socials tindran un pes determinant.

Fañamàs dona a la història un embolcall força atractiu. Ha incorporat nous elements a mida que escrivia la novel·la. Fa referència, per exemple, al doble crim del pantà de Susqueda i l’ascens de l’equip de futbol del Girona a Primera Divisió. Tampoc no s’oblida de la branca gironina de l’anomenat cas del “tres per cent”. En la part del Girona hi he intuït un to un pèl còmic, no sé si era la seva intenció. L’entrenador Pablo Marín (per Machín) demana a la plantilla que col·labori activament en el procés d’evacuació. El capità Àlex Granell es converteix en Àlex Pradell i dirigeix les operacions. Molts dels habitants de les poblacions afectades no s’acaben de creure que Susqueda s’ensorri. Es neguen a sortir de casa i a abandonar les seves possessions. Greu errada... També és molt interessant veure la gestió de la crisi que fan els polítics i les conseqüències de la tragèdia.

“Però una cosa eren els plans que s’estaven elaborant i l’altra la realitat del moment i la situació de pànic col·lectiu que s’estava creant. Les policies locals, tot i l’ajuda que rebien d’altres cossos i forces de seguretat, tenien seriosos problemes, ja que només perquè la població fes cas de les instruccions que els donaven sinó per fer arribar nítidament el missatge d’un perill imminent. -Hi ha perill d’esfondrament de la presa de Susqueda! Qui tingui parents o amics a pobles o ciutats segures que hi vagi fins que el perill hagi passat. Cal consultar les vies d’evacuació segures! Els que no tinguin possibilitat de refugi, si us plau, com a mesura de prevenció és important que surtin de les cases i es vagin concentrant als punts que indicarà la policia per dirigir-se immediatament a les muntanyes i turons que estan fora de perill. Això no és un simulacre. No és un simulacre!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juny 16, 2018

Només nit (John Williams)


Hi ha episodis traumàtics que poden marcar tota una vida. Queden amagats en un racó fosc del subconscient i apareixen quan menys t’ho esperes. I si no, que li preguntin a l’Arthur Maxley, protagonista de “Només nit”, del nord-americà John Williams (1922-1944). Té 141 pàgines i està publicat per Edicions 62, amb traducció d’Anna Llisterri. D’aquest autor ja havia llegit “August” i el sensacional “Butcher’s crossing”.

L’Arthur és un jove amargat que sobreviu com pot, gràcies als diners que rep setmanalment del seu pare. El manté però no tenen cap tipus de relació des de fa anys. Fins que un dia, quan menys s’ho espera, li arriba una carta d’ell proposant-li una cita. Està de visita a la ciutat i li demana que sopin plegats. El noi dubte, però acaba acceptant. La cita està plena de retrets. L’Arthur troba a faltar a la seva mare i culpa al seu pare de tots els seus mals. Fins al final del llibre no descobrim què va passar exactament entre ells, tot i que ho intuïm ben aviat. Després de l’àpat, marcat per la por i l’aversió, el noi entra en un local nocturn i comença a gaudir d’una nit plena de música i d’alcohol, sobretot d’alcohol. Allà coneix una noia que també ha begut més del compte...

En el decurs de la cita, l’Arthur no deixa de pensar en la seva mare i, sense voler-ho, li venen al cap tots els detalls de la sòrdida història que va viure quan només era una criatura. Ha passat molt de temps, però no ha oblidat. Porta la marca del costat fosc i no pot treure-se-la de sobre. I, per desgràcia, moltes vegades, les persones reaccionen d’acord amb els models viscuts i establerts, encara que no siguin els més adients. En Maxley està perdut i ho acaben pagant els altres. Com és habitual, en Williams ens regala una prosa sòbria i elegant, plena de matisos. El personatge del noi està molt ben treballat i, des d’un primer moment, pateixes amb ell. No s’ha sabut sobreposar a les circumstàncies... i així li va. Un llibre intens i curt, que pot llegir-se d’una tirada. Tot un encert.

“Al cap d’unes quantes hores, quan va haver deixat la vorera i va traspassar la porta giratòria de l’Hotel Regency, els espetecs i l’enrenou dels carrers de la ciutat es van transformar ràpidament en el soroll esmorteït del vestíbul. Es va quedar un moment dret a l’entrada, orientant-se. Aleshores va travessar la sala, caminant com si fos un intrús en un món ple de vida i tanmateix despersonalitzat. Es va dirigir a una escala que portava a un amfiteatre rectangular que emmarcava i permetia observar la platea febril del vestíbul. Des d’allà es va convertir en un xiuxiueig atenuat. Si mirava cap avall, veia només un mar anònim d’humanitat, i de cap manera no li semblava que el formessin persones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juny 15, 2018

La decadència del Nero Golden (Salman Rushdie)


Segur que ‘reinventar-se’ és una de les paraules més utilitzades dels últims anys, sobretot des que la crisi va estar a punt d’enfonsar-ho absolutament tot. Doncs de donar un nou valor o sentit a la vida en parla Salman Rushdie (Bombai, 1947) a “La decadència del Nero Golden”. La traducció és de Marc Rubió i està publicat per Proa. Té 445 pàgines i suposa la tornada al realisme de l’escriptor dels polèmics “Versos satànics”.

Amb l’objectiu de deixar enrere el passat i reinventar-se, els Golden arriben a Manhattan i s’instal·len als Gardens. Són quatre, el pare, que es fa dir Nero, i els seus tres fills: en Peyta, l’Apu i en Dionís, a qui tothom acaba coneixent com a D. Són multimilionaris i fugen de Bombai, on va morir la mare, en un atemptat terrorista. Fins al final del llibre no descobrim perquè els Golden han de marxar a corre-cuita del país que els va veure néixer i créixer, tot i que ho intuïm. Des que arriben a Nova York, la família desperta molt interès en el veïnat, sobretot a en René, que viu amb els seus pares. Té 20 anys i, des d’un primer moment, veu clar que la història d’en Nero i companyia li servirà per rodar la seva primera pel·lícula. A poc a poc va apropant-se a ells fins a convertir-ser en un ‘membre’ més de la família....

Els Golden no són fàcils, més aviat el contrari. En Neró és un home prepotent, que mana molt i deixa poc marge de decisió a les persones que l’envolten. El fill gran, en Peyta, té por als espais oberts i es passa tot el dia a casa, sense sortir de la seva habitació. El segon, l’Apu, veu fantasmes pertot arreu. El passat a Bombai el té tenallat i, segons veiem, acaba influint en tota la seva obra pictòrica. És un artista emergent. El petit, en D., té greus problemes d’identitat de gènere. No sap qui és realment ni qui vol ser. La seva xicota intenta ajudar-lo, però no ho aconsegueix. Un altre personatge clau del llibre és la Vasilisa, una jove russa, amant dels diners i de la fama, que engalipa al Nero a través del sexe i de la passió. La veritat, però, és que tots dos saben perfectament a què juguen. Les regles estan marcades.

“La decadència del Nero Golden” comença el dia en què Barak Obama es converteix en president dels Estats Units. El llibre té un alt contingut polític. En la seva part final hi ha moltes referències a un malvat de còmic, el Jòquer, que lluita per convertir-se en el successor d’Obama. Rushdie el presenta com el boig del pèl verd i li dedica un munt de crítiques. Tothom té clar que es refereix a Donald Trump, tot i que no l’anomena en cap moment. La seva rival és la Batwoman, l’alter ego de Hillary Clinton. Les referències literàries (amb “El Gran Gatsby” al capdavant) i, sobretot, les cinematogràfiques són constants. Són moltes les pel·lícules, els directors, els actors i les actrius que esmenta, demostrant que la seva cultura audiovisual és inacabable. Una grandíssima obra. Literatura d’alta volada.

¿És possible que el mal coexisteixi amb el bé? I, si és així: ¿a què queda reduït el significat d’aquests termes quan se’ls empeny a formar una aliança tan incòmoda i potser irreconciliable? Potser, vaig pensar quan el bé i el mal se separaven tots dos es tornaven igual de destructius, de manera que el sant es convertia en una figura tan esfereïdora i perillosa com el canalla infame. I que, en canvi, quan l’honradesa i la maldat es combinaven en les proporcions adequades, com el whisky i el vermut dolç, s’aconseguia el clàssic Manhattan de l’animal humà (sí, amb un rajolí de bíter i una mica de pell de taronja –doneu aquests ingredients la lectura al·legòrica que vulgueu, i als glaçons també-). Però sempre he tingut dubtes sobre aquesta noció del ying i el yang. Potser la unió dels contraris que formava la naturalesa humana era només el que els éssers humans es deien a ells mateixos per justificar i defugir les seves imperfeccions.”

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 29, 2018

L'ordre del dia (Éric Vuillard)


Ha arribat a les llibreries catalanes amb l’aval del prestigiós Premi Goncourt de l’any 2017. L’ordre del dia” és un llibre inquietant. Té 137 pàgines i està publicat per Edicions 62. El firma Éric Vuillard (Lió, 1968) i la traducció és de Jordi Martín Lloret. L’autor intenta il·luminar petites parts de la història en els anys previs a la Segona Guerra Mundial, com quan el nazisme va arribar al poder (1933) o Alemanya va annexionar Àustria (1938).

Voluntàriament, Vuillard ho explica tot com si fossin petites anècdotes, però queda clar que els fets que relata van marcar la història i que, encara avui, en patim les conseqüències. Com la trobada que van tenir amb Hitler amb els 24 industrials que van patrocinar la seva campanya electoral. Entre ells, els responsables de BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz... ‘Cognoms’ que tenien pes l’any 1933 i que continuen tenint-lo ara. Res no ha canviat. Empresaris que, en el decurs de la guerra, van fer servir als jueus que estaven tancats als camps de concentració com a mà d’obra barata. Tot lliga, malauradament.

També és molt impactant el dinar de comiat que Neville Chamberlain va oferir a Joachin von Ribbentrop, just quan aquest estava a punt de deixar Anglaterra. També hi eren Alexander Cadogan i Winston Churchill. A mig àpat, un agent del Foreig Office va donar un sobre a Chamberlain. Se l’informava que les tropes alemanyes acabaven d’entrar a Àustria. Von Ribbentrop, que ja ho sabia, va allargar deliberadament la cita i va aconseguir que els britànics reaccionessin tard, com els francesos. El tercer episodi que m’ha cridat l’atenció és el dels tancs alemanys, que van tenir molts problemes només travessar la frontera d’Àustria. Un munt es van espatllar i van provocar un embús considerable. Costa de creure, però és del tot real.

Vuillard també fa referència a les mil set-centes persones que es van suïcidar, en només una setmana, abans de l’Anschluss. Fa referència a alguns casos concrets. No tothom va rebre Hitler amb banderetes nazis i crits d’eufòria, com ha volgut fer creure alguns. “L’ordre del dia” és un llibre potent i molt ben escrit. L’autor sembla voler treure transcendència als fets que explica amb detall, però diria que la seva intenció és aconseguir el contrari. Tot és molt transcendent. Les paraules estan ben escollides i no n’hi ha ni una de sobrera. Capítols curts, concisos i amb contingut per donar i per vendre. Una petita obra d’art.

“Aquest és doncs el nom autèntic dels Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d’ell els seus fills i els fills dels seus fills s’asseuran al tron. Però el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s’agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l’estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores els nostres productes de neteja, les nostres ràdio despertador, l’assegurança de la nostra llar, la pila dels nostres rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 23, 2018

Taxi (Carlos Zanón)


De vegades, fa la sensació que hi ha persones que funcionen per inèrcia. Un dia van fer un parell de passos enrere per prendre impuls i viuen gràcies a aquella energia sobrera. Mentre no se’ls acaba, avancen per aquest món podrit sense fer-se massa preguntes ni donar respostes. És el cas del protagonista de “Taxi”, de Carlos Zanón (Barcelona, 1966). El llibre té 364 pàgines i està publicat per Ediciones Salamandra.

Sandino és un taxista casat i sense fills. Llegit, amb cultura musical i molts dubtes, deambula pels carrers de Barcelona amargat i poruc, sobretot ara que la Lola vol explicacions. La seva dona li ha donat un ultimàtum; i ho ha fet amb la frase que, només de sentir-la, fa posar els pèls de punta: “Hem de parlar”. Sandino li diu que es reunirà amb ella a la nit, quan torni a casa, però no complirà la seva promesa. Es passarà set dies i sis nits evitant-la, conduint sense aturador, dormint en hotels impersonals i ficant-se en un munt de problemes. Sense voler-ho. Per amistat. El principal per culpa de la Sofia, una taxista que es passa de llesta. No ho hauria d’haver fet mai.

Infidel fins al moll de l’os, amb un passat ple d’alcohol, de drogues i de moltes hores d’insomni, Sandino només sap fugir cap endavant. No té la capacitat per aturar-se, valorar la situació i decidir sobre allò que més li convé. Entre conversa i conversa amb els seus clients, prefereix posar la directa i estavellar-se contra qualsevol cosa que se li posi al davant. És una mica més fàcil. Cap dona l’omple del tot i ha arribat al punt que quasi ni gaudeix del sexe. 'Caça' i, des del mateix moment que mossega la presa, perd tot l’interès i la deixa. Es tracta d’acabar la cita de la millor manera possible i començar a pensar en la següent. L’excitació és molt més gran en els preparatius que en l’execució. La Veronica ja és història. La Nat –llámame Nat- potser sempre serà inaccessible? Són de barris diferents. Realitats diferents. Mons diferents. I la Lola... Ni l’estima ni la vol perdre.

“Taxi” és una novel·la fosca com el carbó, en què Barcelona, la nostra Barcelona, és un personatge més; i amb un gran pes específic. Zanón retrata una ciutat bruta i cruel, plena de gent corrupta, de traficants, de putes, de sinistres clubs nocturns i amb un exmosso perillosíssim, amb moltes ganes de venjar-se d’en Sandino. D’una manera sòbria, i amb tocs poètics, Zanón ens explica una història de perdedors (amb “ressucitador” de morts inclòs), on res que passa és realment determinant. Retalls de vida. I de mort. Tot està explicat amb un gran ritme narratiu, que t’enganxa des de la primera pàgina, com la música de “The Clash”. Literatura en majúscules. L’autor de “Yo fui Johnny Thunders” (2014) ha tornat a encertar de ple. Molt recomanable.

"Veinteañeros, treintañeros, cuarentones, vampiros, zombis metropolitanos. A pasar la cincuentena se convierten en algo más oscuro, tremendamente resentido pero ya amansado. Ya no se rapan las calvicies. Ésa es la señal. Ésos viven en un escenario sin horario creyéndose unas especie de Batman vicioso, arrogante y lerdo, embriagado en sus propias frustraciones, el ambientador de canela y el hedor del esfínter en el que haya guardado su coca el dealer. Tipos feos que parecen salidos de una mala noche de peor speed cortado con tiza, vestidos con ropa comprada por sus nenas en La Roca y con un vocabulario de trescientas palabras que, en ocasiones, no son ni capaces de combinar. Gafas de sol incrustadas en medio del occipital, tatuajes, barrigones y, muchos de ellos, españoleando en demasía con tal de tener algún motivo con el que acabar cualquier discusión".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

dimecres, de maig 16, 2018

Permagel (Eva Baltasar)


Follar i llegir. No és una mala filosofia de vida. Sempre que tinguis les espatlles cobertes, evidentment. Ho intenta, i ho aconsegueix durant cert temps, la protagonista de “Permagel”, d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978). El llibre, del qual ja se n’han fet tres edicions, té 187 pàgines i està publicat per Club Editor. Permagel és la part de la terra que no es desglaça mai, com el cor de la nostra heroïna.

La narradora de “Permagel” pateix; i de quina manera. No està contenta amb pràcticament res i en qualsevol moment podria dir prou i marxar d’aquest món fred i egoista. Habitualment, la por ens paralitza. La seva família no li ha posat les coses fàcils. La mare és obsessiva i massa proteccionista. Sempre està pendent del ‘què diran’. La germana ens vol fer creure que és molt feliç, però no ens enganya. Segueix les pautes marcades per la societat (parella heterosexual, matrimoni per l’església, fills...), però no carbura bé. Ella és molt més realista i imperfecta, com tot allò que ens envolta. Sap que no arreglarà res i es concentra en allò que més li agrada: follar i llegir. Per què complicar-se la vida?

“Permagel” és un llibre íntim i revelador. Patim al costat de la protagonista, que ens roba el cor des del primer moment. Podem arribar a entendre els seus raonaments i acompanyar-la en el seu tortuós viatge. La descripció de les seves amants, plenes de passió, són una petita obra d’art. Atracció física i intel·lectual. També són molt profundes les seves reflexions al voltant del sexe. Des que veu la seva primera pel·lícula pornogràfica, de ben jove, fins a les relacions que manté amb tot un seguit de dones, passant per sumptuoses escenes de sexe en solitari. Follar i llegir. Mentre espera una mort que mai no arriba. Per què tot és tan complicat?

Fins que va publicar aquest llibre revelador, Baltasar només havia publicat poesia. Segur que en té la mà trencada. “Permagel” és poesia pura. Entre altres coses, l’autora ens retrata la comunitat malalta en què vivim, amb molta mort i, evidentment, si la busques, també amb molta vida. És un llibre cru, profund i impossible d’oblidar, que es llegeix d’una tirada. Tota una revelació. Que una part de la terra no es desglaci mai ens dona seguretat, encara que segur que hi ha molta gent que no s’ha plantejat mai si prefereix el fred o la calor. Follar i llegir.

“Aconseguir una feina gràcies a una bona recomanació deu ser el que més s’assembla a l’enamorament, t’estableixes en una sensació d’ingravidesa intensament plaent durant cert temps, com si de sobte la vida es deixés portar per una avinguda arbrada i s’aboqués a un punt ample sobre aigües quietes. T’abstreus de tu mateixa mirant els ànecs verds i les seves famílies monoparentals. Tot plegat és tan indolor! I se’t revela tanta bellesa renaixent al propi rostre, envaint les meitats amables de l’altra gent! És una vivificació dels sentits”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy