dijous, de desembre 01, 2016

El baró Bagge (Alexander Lernet-Holenia)


Són 109 pàgines intenses, que es llegeixen d’una tirada. “El Baró Bagge”, d’Alexander Lernet-Holenia (Viena, 1897-1976), és un llibre amb paisatges boirosos i plens d’ombres. Està publicat per Viena Edicions, traduït al català per Joan Fontcuberta. Una bona part de l’acció està datada a l’hivern de l’any 1915, al sud dels Carpats. Allà, l’exèrcit austrohongarès està buscant sense èxit als soldats russos.

La història és explicada, vint anys després, pel Baró Bagge, supervivent del destacament de cavalleria que -complint les ordres del capità Von Semler- va protagonitzar una incursió suïcida més enllà de les línies enemigues. Fins que no acabes el llibre, sobta la diferència que hi ha entre els paisatges foscos i solitaris dels Carpats i la tranquil·litat i la festa desmesurada que es viu a la localitat de Nagy-Mihaly (Eslovàquia). Són els únics que no tenen por de la guerra? El Baró Bagge, que parla en primera persona, està força angoixat. La idea d’anar a buscar l’enemic no l’acaba de convèncer. Per sort, ell s’acaba salvant. La resta, no.

Lernet-Holenia –que va ser ferit a la Segona Guerra Mundial, l’any 1939- dedica bona part de la novel·la a explicar les vivències del Baró Bagge a Nagy-Mihaly, on coneix a la Charlotte Szent-Kiraly, que es converteix en la dona de la seva vida. Els pares de tots dos eren amics i ja fa temps que pretenien casar-los, tot i que els joves ni es coneixeien. Ara, gràcies a la guerra, es veuen per primera vegada. L’autor recrea una atmosfera onírica, amb uns personatges molt ben dibuixats. La bogeria i ganes de trets d’en Vol Semler contrasta amb el recel d’en Bagge, molt més realista i poruc. Entre ells, tenen diàlegs força absurds.

“Nosaltres preníem el te quan en Hamilton i en Maltitz van entrar i van confirmar la notícia. No entenia que tots els voltants fossin deserts i que les tropes russes haguessin desaparegut, i haig de confessar que això m’amarava d’una sensació quasi anguniosa. A en Semler, en canvi, això li provocà un atac de còlera tan impressionant que tots van voler saber què li passava. Però quan va saber que es tractava simplement d’una reacció d’un capità “que s’imaginava russos pertot arreu i no en trobava enlloc”, tots van esclatar a riure. Aquella jovialitat dels altres, jo tampoc no l’entenia. Tot d’una feien com si mai no hi hagués hagut guerra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 30, 2016

Los usurpadores (Jorge Zepeda Patterson)


Em declaro fan incondicional de “Los Azules”, el grup de quatre amics creat per Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Mèxic, 1952). Són els protagonistes de “Los usurpadores”, publicat per Destino. Van “debutar” a “Los corruptores” (2103), van tenir continuïtat a “Milena o el femur más bello del mundo” (Premi Planeta 2014) i ara he tornat a vibrar amb ells en aquest llibre que explora les conseqüències de la lluita pel poder a qualsevol preu.

La història arrenca de manera espectacular, amb el pitjor atemptat contra Occident des de les Torres Bessones: 140 persones assassinades a trets en la inauguració de Fira del Llibre de Guadalajara. Per tant, Zepeda Patterson comença la narració des del final. A partir d’aquest moment, hem de descobrir qui ordena aquesta sanguinolenta cacera i per què. El més important és que tothom veu molt clar, des del primer moment, que una agressió com aquesta desestabilitza al govern mexicà i posa al país en la primera plana de l’actualitat mundial; i de forma molt negativa. El president Alfonso Prida, que esgota els seus últims mesos de mandat, està en boca de tothom.

Sorpresos com la majoria de mexicans, hi trobem als quatre Azules: en Tomás (director del principal diari del país, El Mundo), l’Amelia (expolítica, ara al capdavant del diari digital Lapizarra), en Mario (professor universitari) i el poderós Jaime, màxim responsable de l’agència d’investigació Lemlock. No explicaré res que pugui perjudicar el lector, però puc avançar que en Tomás estava cobrint la inauguració de la Fira del Llibre, acompanyat de la propietària del diari, la Claudia Franco. També eren a Guadalajara, tot i que no van fer acte de presència a l’acte, en Jaime Lemus i l’Amalia. Qui hi ha darrere de la massacre? Els càrtels de la droga? Grups subversius? Algun dels candidats a substituir a Prida? Després d’explicar-nos l’atemptat, Zepeda Patterson fa marxa enrere i situa l’acció des de vuitanta dies abans fins a nou dies després.

TRES SUCCESSORS I UNA PLAÇA

Les tres persones que volen convertir-se en el relleu d’en Prida, sempre que arribat el dia guanyessin les eleccions, són Cristóbal Santa (ministre d’Educació), Agustín Celorio (secretari de Relacions Exteriors) i Noé Beltrán, un dur militar que actualment és el governador de Chiapas. Un dels assessors de Santa, que sembla que és el preferit de l’actual president, és Carlos Lemus, el pare d’en Jaime. No es parlen des de fa anys. La rivalitat entre pare i fill és brutal. “Los usurpadores” és un llibre amb un ritme frenètic i molt visual, ple de morts i de traïcions. Quan penses que ja ho has vist tot, l’autor fa un altre gir, encara més inesperat que l’anterior. Són 479 pàgines brutals, en les quals fins i tot surt la Milena, gran protagonista del llibre anterior. Té un paper realment important.

Un dels personatges més simpàtics i propers és el tenista Sergio Franco, que la temporada de la seva retirada està a punt de guanyar l’US Open. Ho aconseguirà? És el cosí de la Claudia, la propietària d’El Mundo. Un dels candidats a substituir a Prida, Celorio, aprofita el bon moment d’en Sergio i la seva popularitat per apropar-se al president. Convenç a l’esportista, a qui coneix des que era petit, perquè jugui amb ell tot un seguit de partits de dobles a la residència de Los Pinos. Prida és un fanàtic del tenis. Espera guanyar punts respecte als seus rivals polítics. Per intentar aconseguir també el suport dels Estats Units, Celorio implica en aquests partits a l’altra finalista de l’US Open, James Gest, i al mateix president, Howard Brook. Ho aconseguirà? De lectura obligada.

¿Cómo habría jugado al tenis Mandela si hubiera jugado al tenis? Esta era una pregunta que Sergio Franco se hacía con frecuencia cuando observaba el comportamiento de Alfonso Prida durante las largas sesiones dominicales en la cancha de Los Pinos. Y no es que esperaba de su parte el desempeño de un jefe de Estado, pero al menos suponía que Mandela no robaría las líneas para marcarlas a su favor ni fingiría ataques de desmemoria cuando anunciaba un score maquillado en su beneficio. Tampoco es que hubiese tenido demasiada confianza en la integridad moral de un político, pero nunca habría esperado que el presidente del país se comportara como un mozalbete encorajinado y tramposo a la hora de jugar al tenis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 23, 2016

Els homes m'expliquen coses (Rebecca Solnit)


Diuen d’ella que és una de les 25 visionàries que estan canviant el món. Parlo de Rebecca Solnit (San Francisco, Califòrnia, 1961). Angle Editorial ha publicat en català un dels seus últims llibres: “Els homes m’expliquen coses”. La traducció és de Marina Espasa i té 172 pàgines. Solnit, escriptora, historiadora, activista i feminista, ens presenta nou articles en què deixa el gènere masculí ben retratat.

A “Els homes m’expliquen coses”, que dóna títol a aquest potent recull, Solnit critica a un home que no l’escolta quan parla. Després de dir-li que és escriptora, ell li pregunta quin tipus de llibres fa. Comença a explicar-li i, de cop, l’home la talla per recomanar-n’hi un... que precisament ha escrit ella! Ho fa sense saber-ho, està clar. A més a més, l’autora se n’adona ràpidament que ni l’ha llegit i que només en té referència per un petit article en una revista literària. Aprofita aquest fet, anecdòtic o no, per carregar contra els homes. Segons ella, ja fa massa temps que tenen dret a parlar de tot i les dones no.

Solnit assegura que als Estats Units es denuncia una violació cada 6,2 minuts i afegeix que l’assassinat és encara un crim comès per homes el 90% de vegades. Aquestes dues dades les introdueix en l’article “La guerra més llarga”. A “Mons que xoquen en una suite de luxe” reflexiona sobre el paper de l’FMI en aquest món global i sobre l’incident de Dominique Strauss-Khan amb una cambrera d’un hotel de Nova York, la senegalesa Nafissatou Diallo. El van acusar d’agressió sexual, intent de violació i retenció il·legal. Solnit assegura que si el Fons Monetari Internacional hagués estat presidit per una dona mai no hauria passat una cosa semblant.

DONES SOTMESES I ANUL·LADES

A “Elogi de l’amenaça” conclou que els matrimonis entre persones del mateix sexe són més “d’igual a igual” que els convencionals, en els quals, històricament, la dona estava sotmesa als homes fins a punts insospitats. Hi insisteix encara més a “L’àvia aranya”, on escriu que hi ha massa dones amagades, anul·lades; dones esborrades dels arbres genealògics, castigades darrere d’un burca. Diu que, afortunadament, la situació va millorant, però molt a poc a poc. Completen el llibre “La foscor de Virginia Wolf”, “La síndrome de Cassandra”, “#YesAllWomen” i “La capsa de pandora i el cos de policies voluntaris”.

A “#YesAllWomen”vol deixar clar que les feministes reescriuen la història i apunta que, segons el “Journal of the American Medical Association” –són dades de l’any 1990-, la violència domèstica és la principal causa de les lesions entre les dones d’entre quinze i quaranta-quatre anys, més que els accidents de cotxe, els atracaments i les morts per càncer junts. Per sort, i segons diu a “La capsa de Pandora”, quan la primera dona va obrir el recipient hi va sortir de tot, però es va quedar l’esperança.

“Moltes paraules que fan referència al dret a existir de les dones són d'origen recent: "violència domèstica", per exemple, va substituir "pallisses a les dones" a mesura que la legislació va anar agafant (un lleuger) interès en el tema. Encara avui una dona és apallissada cada nou segons en aquest país, però gràcies a les heroiques campanyes feministes dels setanta i els vuitanta, ara té accés a eines legals que de tant en tant funcionen, de tant en tant la protegeixen i, molt de tant en tant, envien el maltractador a la presó”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 17, 2016

Mis momentos (Andrea Camilleri)


Andrea Camilleri, que el 6 de setembre va complir 91 anys, acaba de publicar un llibre força emotiu. Es titula “Mis momentos” i, com ell explica en la nota prèvia, la seva idea és apropar al lector algunes de les trobades que li han marcat la vida, que l’han il·luminat interiorment. També és una manera de donar les gràcies a totes aquestes persones. Té 215 pàgines i està publicat per Duomo, amb traducció de Carlos Gumpert Melgosa.

El comissari Salvo Montalbano, que apareix en vint-i-cinc novel·les seves, és el personatge que va fer famós Camilleri a nivell mundial. Va batejar-lo amb aquest nom per homenatjar  l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. A “Mis momentos” explica alguns dels llibres que van canviar-li la vida, com “La condición humana”, d’André Malraux, que el va fer oblidar-se definitivament les tesis feixistes i abraçar-se al comunisme, que l’ha acompanyat tota la seva vida. També parla de dos llibres il·lustrats. “Orlando furioso” i “Pinocho”. Una de les històries més entretingudes és “La confesión”, on explica la llarga conversa que va tenir amb un bisbe abans de confirmar-lo. Ho necessitava per poder-se casar.

Camilleri va tenir trobades més o menys cordials amb tot un seguit de destacades personalitats del món de les arts, com el director de cinema Pier Paolo Pasolini –que no queda massa ben retratat-, el mestre del teatre Arthur Adamov, l’actor hipocondríac Salvo Randone o els escriptors Stefano D’Arrigo (autor d’”Horcynus Orca”), Benedetto Croce o Primo Levi. A Antonio Tabucchi, amb qui va arribar a tenir una relació epistolar, no va poder conèixer-lo mai. I mira que ho van intentar! M’ha agradat molt el capítol en què parla de l’escenògraf Silvani Falleni. Es veu que era francament bo, però mai acabava cap de les seves obres. Ho deixava tot a mitges.

Per les pàgines de “Mis momentos” també passen un munt de persones desconegudes, la majoria encantadores. Per exemple, la prostituta Foffa, el mafiós U Zù Filippo –molt amic dels seus amics-, el pres Pino Trupia, el capità de vaixell Campanella (que se salva d’una mort segura al mar pel fet d’estar molt gras) o la jove criada que bateja com “La Sarduzza”. És molt emotiu el relat que protagonitza en David, més conegut com a Pippo, un jueu a qui perd de vista quan els nazis comencen a perseguir la seva comumitat. Un dels personatges més estranys és en Lucio, que rebia en Camilleri despullat, quan anava a fer-li classes. A més a més, es menjava les mosques i tenia una caixa amb femta humana que li encantava olorar. Un llibre imprescindible pels fans de l’escriptor sicilià.

“A Pasolini lo conocí por mediación de Laura Betti, quien organizó para tal propósito una cena para los tres en su casa. Pero lo cierto es que aquello resultó un desastre porque desde el primer momento, casi instintivamente, no nos caímos simpáticos. Por aquel entonces yo militaba en el Partido Comunista, y él tres preguntarme por mis tendencias políticas, empezó a atacar la política del Partido. Yo me vi en una situación muy particular. Compartía muchas de las críticas que iba desgranando Pasolini, pero el tono y la forma de sus palabras me impulsaron, quién sabe por qué, a enrocarme en una posición de defensa numantina, a pesar de que Laura se desviviera por reconducir la situación por cauces menos conflictivas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 15, 2016

Todo esto te daré (Dolores Redondo)


Sense confiança no hi pot haver amor, amistat, ni res que s’hi assembli. És bàsica i imprescindible. L’escriptor Manuel Ortigosa creu cegament en el seu marit, el publicista Álvaro Muñiz de Dávila. Viuen a Madrid i tot fa pensar que són feliços. En Manuel està acabant la seva última novel·la, que es titularà “Sol de Tebas”. Tot el seu món s’enfonsa quan la Guàrdia Civil li comunica que l’Álvaro s’ha matat en un accident de trànsit.

Així comença “Todo esto de daré”, escrit per Dolores Redondo (Donosti, 1969). És l’últim Premi Planeta i té 616 pàgines. Després de triomfar amb la “Trilogia del Baztan”, l’escriptora basca torna amb una altra novel·la fosca i plena de venjances personals. Situa l’acció a la Ribeira Sacra, a Galícia, entre Lugo i Ourense. La família protagonista, amb el Marquès de Santo Tomé al capdavant, viu en un pazo que es diu “As Grileiras”, d’una bellesa quasi celestial. Com sempre, Redondo descriu els paisatges d’una manera molt minuciosa, amb tot luxe de detalls. Ho fa francament bé.

Quan la Guàrdia Civil visita al Manuel i li diu que l’Álvaro ha mort en una carretera de Lugo no s’ho acaba de creure. Ell li havia explicat que estava a Barcelona amb uns clients. Què hi pot haver darrere d’aquesta mentida? L’escriptor desconeixia que el seu marit formava part d’una família noble, plena de privilegis. Suposadament feia molts anys que no s’hi parlava, però en els darrers temps alguna cosa havia canviat. Ara ja sap que, per un motiu o un altre, va mantenir-lo al marge de tot. Ja no l’estimava? O potser el protegia d’alguna cosa funesta?

En Manuel viatja a Galícia per reconèixer el cadàver i saber si l’Álvaro havia trencat o no la confiança que els unia. Allà ben aviat s’adona que la mort del seu marit potser no va ser accidental, com alguna d’anterior. S’han emmascarat per motius obscurs? Per intentar esbrinar la veritat, l’escriptor compta amb la col·laboració desinteressada i més aviat secreta d’en Nogueira, un Guàrdia Civil que s’acaba de jubilar; i d’en Lucas, un capellà amic de l’Álvaro. Havien anat junts a escola. També és veritat, però, que en Nogueira té un odi visceral pels Muñiz de Dávila, per un motiu que descobrim a la part final del llibre.

CRUELTAT MÀXIMA

No entraré en detalls per no esgarrar la trama d’aquesta història apassionant, però sí que vull dir que els Muñiz d’Ávila són una família més aviat odiosa, amb uns pares que només es van preocupar d’ells mateixos. Fa la sensació que van gaudir d’allò més maltractant als seus fills, fins a punts insospitats. L’Álvaro, en Santiago i en Fran van créixer sense el més mínim indici d’amor. La mare, batejada com "La Cuervo" pels seus empleats, viu moguda per una crueltat màxima. És capaç de qualsevol cosa per mantenir la seva posició social. Sort en van tenir els nanos de l’Herminia, la majordoma principal del pazo, a qui acudien quan tenien problemes. Sort en van tenir d'ella.

“Todo esto te daré” és un llibre ple d’amor, però també d’odi i de ràbia. Ple de lluites familiars i de traïcions, però també d’amistat i companyonia. Ple de passió per la terra i el vi –gran descripció de les bodegues de la Ribeira Sacra-, però també de drogues i d’abús de poder. Ple de flors i de bon menjar, però també d’obscuritat, de robatoris i de dones objecte. També hi ha un gos, en Café, que es converteix en el vincle d’unió entre en Manuel i l’Álvaro. Un gos que et cau simpàtic des del primer moment...

Com deia Anton Txékhov, cap dels elements que surten al llarg de la narració es pot deixar oblidat. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. Res no és gratuït. Dolores Redondo ho sap perfectament i, gràcies a un objecte en concret, tanca el llibre d’una manera brutal. Impossible trobar un final millor. No m’oblido de les gardènies, que tenen un significat especial, com les nous d'“Ofrenda a la tormenta”. Apareixen a les butxaques de les americanes d'en Manuel i triguem molt a saber qui les posa. Quina enveja escriure d’aquesta manera!

"Al pronunciar las últimas palabras no pudo evitar pensar en su salón invadido por aquella extraña luz que devoraba los estrechos márgenes de la realidad, en su dormitorio vacío, en la foto de ambos sobre la cómoda, en la ropa de Álvaro colgando en el armario como la efigie de un ahorcado y en el cursor palpitante, esperando, quizá eternamente, al final de la última frase... Y supo que no quería volver... Ni quedarse. No tenía hogar. Negó con la cabeza acompañando sus reflexiones, y Daniel debió de pensar que era una respuesta a sus palabras, porque no volvió a decir nada durante el resto del trayecto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 14, 2016

Eren ells (Carles Rebassa)


Formar el caràcter, la identitat, la personalitat, o com vulguem dir-n'hi, és una feina llarga i feixuga. M'arriscaria a aventurar que és eterna i que no s'acaba mai. Només la mort, molt present en aquest llibre, marca el punt final. Sí que és veritat que una bona part d'aquesta tasca s'ha de fer quan som joves, en ple procés de creixement, quan els dubtes ens assalten i les hormones estan a punt de fer-nos explotar. Risc màxim.

Aquesta recerca de la identitat pròpia omple, i de quina manera, "Eren ells", la primera incursió a la novel·la del poeta Carles Rebassa (Palma de Mallorca, 1977). Ha estat reconeguda amb el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. Té 270 pàgines i l'ha publicat Angle Editorial. Cap dels seus personatges té massa clar cap a on van i, possiblement, ni d'on vénen. Les relacions amb les seves famílies són complicades. Potser una mica menys amb els seus amics; però déu ni do. Tots estudien batxillerat en un centre públic i no estan tenint una vida fàcil. És el cas, per exemple, d'en Sebastià, que acaba de sortir d'un centre de menors. Li diuen Llop. Viu amb la seva àvia, la seva germana i la parella d'aquesta.

Un dels companys d'en Sebastià, i parella més o menys habitual, és en Jaume, batejat amb el sobrenom de Veces. És un noi de bona família, d'aquells que sembla que mai han trencat un plat. L'autor, però, ens deixa clar que no està fet de massa bona pasta. Està obsessionat amb el llibre "A sang freda", de Truman Capote. En la seva vida real, actua com si fos un mafiós. No té respecte per res ni ningú. Ell és el Caçador. També tenen incursions en l'homosexualitat l'Albert Abat (bon estudiant i líder del grup), en Miquel Àngel i en Joel. Res és blanc o negre. Aquests dos últims, sobretot el primer, són vexats pels seus companys i acaben assumint el paper de víctima. Els seus entorns són més aviat complicats...

A "Eren ells", Rebassa fa un bon retrat de la discriminació per raons sexuals, i de la pobresa; molts cops acompanyada per l'alcohol i les drogues. En aquest peculiar grup d'amics, en Xeic és l'encarregat de distribuir-les. El llibre, potent i amb contingut, no pot deixar indiferent a ningú. Les reflexions d'uns i altres estan molt ben raonades; convidant al lector a pensar i a posicionar-se. Tot està escrit francament bé, amb un llenguatge molt àgil i visual. Podríem parlar de literatura d'alta volada. Molt recomanable.

"Com qualsevol vegada que heu vingut aquí, en Sebastià té les parpelles mig closes, les, pipelles llargues, el porro a la boca, el cul damunt el paretó, aquella olor que tan sols és en ell i que no es confon mai amb l'olor d'altri. La cintura estreta, els pantalons esfilagarsats, les vambes grogues, grises, pelades. Aquest trespol del ciment cruiat, amb les herbes que hi baden i els rocs de ciment, aferrats, esquitxats. I al costat, la cisterna, amb el coll mig esbucat, el filferro rovellat, el ressò d'un forat que encara fa eco. L'eco que s'acaba quan la veu s'acaba".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 09, 2016

Homenatge a la feina ben feta


Als seus 86 anys, Clint Eastwood continua en plena forma. El director de San Francisco ja ha signat prop de quaranta pel·lícules. El seu talent és inesgotable. La darrera és “Sully”, interpretada per l'actor Tom Hanks, una aposta segura. La propera s’estrenarà l’any que ve. Es tracta de “The Ballad of Richard Jewell”, amb Leonardo DiCaprio i Jonah Hill en els papers principals. Sembla que promet.

Sully és el diminutiu de Chesley Sullenberger, el pilot que l’any 2009 va aterrar el Vol 1549 d’US Airwais sobre el riu Hudson, a Nova York, amb 155 passatgers a bord. Poc després d’enlairar-se, l’avió va xocar amb una bandada d’ocells i es van espatllar els dos motors. La primera idea va ser tornar a l’aeroport de Tacoma per fer l’aterratge d’emergència. Com que la nau va perdre alçada, en Sully va decidir que la millor opció era el riu Hudson. Estava convençut que no podia fer marxa enrere. Tots els passatgers van ser rescatats sans i estalvis. En un tancar i obrir d’ulls, el pilot es va convertir en un heroi. Tothom el felicitava. Poc després, però, l’Administració Federal d’Aviació va començar a buscar-li les pessigolles. Volien demostrar que podia haver aterrat a Tacoma, salvant l’avió. Les asseguradores pressionaven molt!

En aquesta pel·lícula, Eastwood fa el seu particular homenatge a la feina ben feta i al factor humà. En Sully va tenir poc més de dos-cents segons per decidir com i on aterrava; i ho va fer a partir d’un esdeveniment inusual i inesperat. Les estadístiques i els simuladors ajuden, però invariablement hi ha una dona o un home al darrere; i sempre és més important. Gran actuació de Tom Hanks, com és habitual. També és molt creïble Aaron Eckhart (“Gracias por fumar”, 2005), que és qui interpreta al copilot. Avís per qui vagi a veure la pel·lícula: NO MARXAR FINS QUE OBRIN ELS LLUMS. Tot el que passa mentre surten els crèdits és sensacional. Són imatges molt emotives, que li donen a la història un plus impagable.

"NUESTRA HERMANA PEQUEÑA"

Sóc molt fan del cinema oriental en general; i del que firma el japonès Hirozaku Koreeda en particular. No em perdo cap de les seves pel·lícules. Divendres vaig veure “Nuestra hermana pequeña”, projectada per l’Associació Cultural de Granollers, en versió original subtitulada. Una delícia. Ens retrata un tros de vida d’una família; i ho fa amb un discurs ple de sensacions i sentiments.

No hi ha girs inesperats, no passen coses extraordinàries. Koreeda se centra a explicar-nos una història; en aquest cas la de tres germanes que viuen a Kamakura i viatgen al camp per assistir al funeral del seu pare. Feia 15 anys que no el veien. Qui no estigui avesat al cinema oriental dirà que el film és lent i que no hi passa res. Puc estar-hi d’acord, però aquesta és part de la gràcia. Són quasi dues hores i quart dins de la vida quotidiana d’una família, a la qual li succeeixen coses normals i corrents. La pel·lícula podia haver durat una hora i mitja o cinc; perquè mai hi ha un final clar. Ha de tallar per algun lloc, perquè tot és continuo, i així ho fa. Quan pensa que és més convenient...

Entre altres coses, Koreeda ens diu que tot és cíclic i que, per exemple, moltes de les errades comeses pels pares les acaben repetint els seus fills, encara que aquests les haguessin criticat d’antuvi. També desmitifica la mort, que arriba quan toca. No és més que la perllongació de la vida; i s’ha d’acceptar amb tota la naturalitat i solemnitat del món. És l'única opció. Les tres germanes, per ordre d’edat, són la Sachi (Haruka Ayase), la Yoshino (Masami Nagasawa) i la Chika (Kaho). Totes tres són encantadores, i molt diferents. La Masami ja havia treballat a les ordres de Koreeda a l’extraordinària “Kiseki” (2011).

Quan van a l’enterrament del pare s’assabenten que tenen una germana petita, la Suzu (Suzu Hirose) i li demanen que, si ho considera oportú, vagi a viure amb elles. Es filla del seu pare i de la seva segona dona. En l’actualitat, l’home ja vivia amb la tercera. Les tres germanes la cuiden amb molta estima, protegint-la de tot i tothom. És una nena encantadora que, entre altres coses, juga molt bé a futbol. Visualment, “Nuestra hermana pequeña” és una pel·lícula amb imatges precioses, com el túnel natural, d’ametllers florits, pel que passen la Suzu i un amic seu en bicicleta. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 07, 2016

Tres dies i una vida (Pierre Lemaitre)


La violència genera violència; està més que demostrat. Aquest paradigma, però, no ha de servir d’excusa. Si fas mal a algú, hauràs de pagar les conseqüències; si t’enxampen, està clar. No serveix de res mirar enrere i dir que, en el moment de fer mal, estaves influït per una crueltat anterior. Faig aquesta reflexió per parlar de “Tres dies i una vida”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951).

El llibre està publicat per l’editorial Bromera, amb traducció d’Albert Pejó, i té 219 pàgines. És intens, directe i, sobretot, molt absorbent. Des del primer moment. El seu protagonista principal és l’Antoine Courtin, un solitari nen de 12 anys. Viu a la petita població de Beauval. Hi ha un zoològic que es diu així a Saint-Aignan, a la Vall del Loira, però no un municipi real amb aquest nom. En un bosc proper, el de Saint-Eustache, és on es produeix el fet desgraciat que mai ningú no podrà oblidar. Sempre formarà part de la llegenda negra de la localitat.

Tot comença quan atropellen l’Ulisses, el gos dels veïns de l’Antoine. El senyor Desmedt no s’ho pensa dues vegades i el remata escopeta en mà. El nano no se’n sap avenir. La imatge li regira els budells i se li clava en la memòria. També veu com posa l’animal en una bossa de plàstic i el deixa en un racó del jardí. Uns dies després, l'Antoine dóna un cop de pal al fill petit dels Desmedt, en Rémi, que només té sis anys. Un i altre tenien una bona relació. Ho fa com un acte reflex, sense cap intenció concreta, però l’acaba matant. I a partir d’ara, què? Dubta entre entregar-se a la Policia o amagar el cos sense vida de la criatura, que és el que acaba fent.

TOT COMENÇA EL NADAL DEL 99

El llibre comença el Nadal de 1999 i s’allarga fins al 2015. L’autor data l’acció en aquests dos anys i també en el 2011, sempre centrada en el patiment i l’ansietat de l’Antoine, que no s’acaba mai. Sap que, en algun moment, sigui quan sigui, l’acabaran descobrint. Al 99 es va escapar pels pèls, quan ja creia que ho tenia tot perdut. Una tempesta d’enormes dimensions en va tenir la culpa. Quant durarà aquesta pròrroga inesperada? Serà capaç de seguir fent una vida més o menys normal? Lemaitre no fa cap judici de valor. Es limita a explicar els esdeveniments. És el lector qui ha de posicionar-se... o no. En la història, la família del petit Rémi queda en un segon pla.

A “Tres dies i una vida”, l’autor desfila pels camins més foscos de la ment humana, demostrant que el poder de resistència d’algunes persones, en situacions límits, encara pot ser molt i molt gran. En Théo, que és el fill de l’alcalde, i l’Émilie i la Laura, dues de les dones que passen per la vida de l’Antoine, també tenen força protagonisme en aquesta novel·la fosca com el carbó. La Policia hi té un paper més aviat secundari, sense convertir-se en cap moment en desllorigador. És curta i es llegeix d’una tirada.

“A la mitja tarda es va establir una relació molt estreta entre la recerca dels homes granota allà a l’estany i la detenció d’un home la identitat del qual, malgrat les afirmacions de Théo, dividia les opinions. En aquella competició de culpables, el senyor Guénot seguia anant al capdavant, però el conductor que havia atropellat el gos del senyor Desmedt avançava posicions. El va matar a l’acte, deien. El pobre Roger no va poder fer res més que ficar el gos en una bossa d’escombraries, i us penseu que es va aturar a disculpar-se, el paio? Ni pensaments!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 01, 2016

La metafísica del ping-pong (Guido Mina Di Sospiro)


Segons podem llegir a la contraportada, la revista Vanity Fair el defineix com “El libro que es al tenis de mesa lo que Open es al tenis”. No puc estar-hi d’acord, tot i reconèixer que “La metafísica del ping-pong” és molt original i profund. S'acaba convertint en un viatge filosòfic, a través d’aquest esport, que permet descobrir-se a un mateix. Té 295 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones. La traducció és de Begoña Prat Rojo.

L’autor, Guido Mina di Sospiro, un argentí que va créixer a Milà i viu als Estats Units, ha de ser un home ben curiós. Deia abans que la comparació entre “Open”, d’André Agassi, i el seu llibre no em semblava massa encertada perquè igualaríem a un dels millors jugadors de la història del tenis amb un jugador de tenis taula normal i corrent. Millor que molts d’altres, segur, però que mai va arribar a practicar aquest esport de manera professional, tot i disputar un munt de tornejos. Agassi odiava el tenis, Di Sospiro estima el ping-pong fins al punt de convertir-se en l’eix central de la seva vida, amb el permís de la família.

En Guido havia disputat uns quants partidets quan era jove i estava convençut que no era dolent. La situació va canviar el dia que el seu fill, jugador ocasional, va derrotar-lo de manera clara i contundent. Calia afinar el seu joc si no volia tornar a passar per una humiliació semblant. A partir d'aquell moment, es va enfrontar a tota mena d’adversaris, millorant la tècnica, la tàctica i l’estratègia. No veia clar que fos necessari seguir els consells d’un “mestre”, però amb el pas del temps se’n va donar que era totalment imprescindible. En un punt del llibre diu que “Un buen viajero es aquel que no sabe adónde va, y un viajero perfecto es aquel que no sabe de dónde viene”.

SEGUIDOR DE LES FILOSOFIES ORIENTALS

Per explicar-nos el tenis de taula en particular, i la vida en general, Di Sospiro es fixa en les filosofies orientals (com el taoisme, el feng shui i el zen), però també en Plató i en Aristòtil; passant per la psicoanàlisi de Jung, els contes sufís d’Idries Shah o els mites grecs. Diu Mina di Sospiro que “La vida, com el ping-pong, no està feta de línies rectes”. L’autor se centra, i molt, en la diferència entre l’accidentalitat i la casualitat, en la teoria del caos i en els principis universals de la filosofia.

També ens parla molt de raquetes (xineses, coreanes, japoneses, alemanyes...) i de les gomes que les cobreixen. Odia als jugadors que fan servir pales amb pics llargs, als que defineix com empiristes. Segons ell, busquen el camí fàcil i no s'esforcen gens. Per contra, els seus, els metafísics, volen dominar l'art dels efectes i saber quin secret s'amaga en el cor del joc. Al llarg del llibre, deixa clar que mai s'ha de guanyar a qualsevol preu. És més important el camí que et porta cap a la victòria que la mateixa victòria. Complicat i senzill a la vegada.

A més a més, a "La metafísica del ping-pong" ens relata un munt de batalletes. Defineix als seus rivals i els topsins, loops i paràboles que fan servir uns i altres. Ell té predilecció pels jugadors xinesos, que creu que són els més purs i íntegres. Quan visita la Xina amb la seva dona, en un llarg viatge de plaer, veu complert un dels grans somnis de la seva vida. Allà adquireix la mítica pala Hurricane, entre d'altres. Amb aquesta hi estableix una 'relació' molt especial, fins al punt de posar-li nom. La bateja com "Durlindana", que era com es coneixia l'espasa d'Orlando, paladí del rei Carlo Magno. En definitiva, el ping-pong li acaba revelant sorprenents lliçons de vida.

"Hay un axioma iniciático en nuestra tradición occidental que dice: "No debes buscar el poder, es el poder el que debe buscarte a ti". En la tradición esotérica, el poder es femenino y busca un centro. "Mediante el dominio de su propia alma, a través del aislamiento y la resistencia, el iniciado atraerá el poder"; "ella" le obedecerá como a su propio varón. En el tenis de mesa, los jugadores de talla mundial dan la impresión de no perseguir la pelota; lo que ocurre parece ser justo lo contrario. Tal vez se trate de algo más que una ilusión, y hace falta algo más que la mera persistencia para llegar a ese punto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’octubre 31, 2016

Una dècada de Paranoia 68 (2006-2016)


Des que vaig escriure “Web en construcció”, sota un títol d’”Hola”, ha passat una dècada. Era el 31 d’octubre del 2006. La segona entrada, el mateix dia, era el llistat de les pel·lícules vistes aquell any. L’1 de novembre vaig publicar el comentari d’”Alatriste”. Al llarg d’aquests deu anys, a “Paranoia 68” he referenciat més de mil pel·lícules i més de 400 llibres (415, per ser exactes). Al llarg de tot aquest temps, he rebut 362 mil visites i s’han escrit més de 16 mil comentaris. Amb l’aparició de Facebook i de Twitter, els blogs han perdut moltes seguidores i seguidors, però considero que encara tenen molt recorregut per davant. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu anat passant per casa meva. De moment, aquí segueixo. Fins aviat.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 25, 2016

A la caça de l'ovella (Haruki Murakami)


Els mons paral·lels d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949) són inescrutables. A “A la caça de l’ovella” torna a deixar-ho claríssim. Aquest cop, una bona part de l’acció té lloc a les muntanyes nevades de Hokkiado, al nord del país. Ell llibre està traduït al català per Albert Nolla i editat per Empúries. Té 390 pàgines i es va publicar per primer cop, en japonès, l’any 1982. “Balla, balla, balla” (1988) en va ser la seva seqüela.

El protagonista d’aquesta història és un publicista que volta la trentena. S’acaba de divorciar i beu i fuma sense aturador. Els anys d’amistat amb en Rata i les tardes perdudes al Jay’s Bar (personatge i local que apareixen a “Escolta la cançó del vent i Pinball”, 1973) fa temps que han quedat enrere. De cop, però, tornen a la primera plana de l’actualitat, ara per culpa d’una simple fotografia. Hi apareixen unes muntanyes de fons i, al davant, un ramat d’ovelles. En Rata va enviar-la al publicista, després d’uns quants anys de silenci. Va fer-la servir per il·lustrar la revista d’una companyia d’assegurances.

La vida del publicista canvia radicalment quan un misteriós home vestit de negre va a visitar-lo a la seva agència. Li diu que ha de trobar una de les ovelles de la foto, que té una estrella tatuada al llom. O la troba de pressa –és importantíssim per al seu patró, que s’està morint- o potser ho pagarà amb la seva vida. Amb la seva vida; i amb la de la seva nova xicota, que té unes orelles màgicament seductores i superperceptives. Cent per cent Murakami! La noia fa de model d’orelles, de traductora i de prostituta. Se li acumula la feina! Suposadament, aquesta ovella, que viu des de temps immemorials, s’introdueix dins del cervell d’una persona i la fa servir per aconseguir els seus objectius… fins que ja no la necessita i la substitueix per un altre. D’aquesta manera, ha pogut construir tot un imperi!

SURREALISME I HUMOR NEGRE

La història que ens presenta Murakami és surrealista i absurda a la vegada. Com sempre, el lector té dues opcions: tancar el llibre i començar-ne una altra; o oblidar-se de prejudicis i entrar-hi de ple, que és el que faig jo. L’escriptor japonès m’apassiona. “A la caça de l’ovella” és el llibre més complet que he llegit d'ell darrerament. El vaig acabar en dos dies. Els esdeveniments estan explicats amb un gran sentit de l’humor; de vegades negre com el carbó. Fent servir aquesta ovella mitològica, l’autor ataca un cop més els seus dimonis interns, que es fan grans per moments. És una novel·la amb molt de diàleg i amb personatges realment curiosos, com el mateix Rata o el Professor Ovella, a qui el publicista troba al mític Hotel Dofí. Molt recomanable.

“Per criar ovelles, el més important és gestionar els aparellaments. Per això es posen els mascles amb els mascles, i les femelles amb les femelles. Tots separats. Llavors es tracta de posar només un marrà al tancat de les femelles. Normalment s’hi posa el més fort, el número u, per tenir la millor llavor. Al cap d’un mes, quan ja ha acabat la feina, el marrà torna al tancat dels mascles. Però, mentre ha estat fora, al tancat s’ha establert un nou ordre. I com que, després de tot el tragí, el número u pesa la meitat del que pesava, el pobre no pot guanyar cap baralla. Per això la resta de mascles el busquen. Aquest sí que és de plànyer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’octubre 19, 2016

Manual para mujeres de la limpieza (Lucia Berlin)


Segur que l’escriptora nord-americana Lucia Berlin (1936 – 2004) va tenir una vida molt plena; plena de coses bones… i, també, de dolentes. Llegint-la, diria que s’ho va prendre tot amb molta resignació i un cert sentit de l’humor. Em refereixo a la seva escoliosi, els insults que rebia a l’escola, la invisibilitat voluntària de la seva mare davant d’ella, el seu alcoholisme, els seus tres matrimonis fracassats… Va haver de plantar cara a un munt d'adversitats.

Possiblement, “Manual para mujeres de la limpieza” no és un llibre del tot autobiogràfic, però queda clar els seus contes, molt reals, estan plens de coses que ella mateixa va viure en primera persona. Són contes durs, directes i de vegades tristos, amb personatges que lluiten per sobreviure i que mai -o quasi mai- es queixen. Accepten allò que els passa amb tota la resignació del món. Solucionen alguna cosa protestant? El títol del llibre també ho és d’un dels 43 relats editats per Alfaguara. Té 427 pàgines i està traduït per Eugenia Vázquez Nacarino. El pròleg és de Lydia Davis i la introducció de Stephen Emerson. Molt recomanable.

Per mantenir als seus fills, Lucia Berlin va fer d’infermera, de dona de la neteja, de telefonista, de professora de la literatura; a la universitat i a la presó... Totes aquestes “versions” d’ella apareixen en el llibre. Ho explica amb una naturalitat esfereïdora. En més d’un conte, apareixen bugaderies, llocs de solitud, reflexió i desesperació. I, per sobre de tot, ens trobem amb alcohòlics. Diria que són alcohòlics que seguiran bevent la resta de la seva vida. Estar amorrat a l’ampolla és intrínsec al seu caràcter, inseparable. Borratxos i borratxes capaços de fer la volta al món per trobar la darrera petaca plena.

CONTES AMB PUDOR D'ALCOHOL

Si el relat “Doctor H. A. Moynihan” és mínimament real, l’avi de la Lucia i la seva mare ja bevien sense parar, de manera indiscriminada. Què havia de fer ella? En aquest conte, l’avi protagonista, que era dentista -com el seu avi-, es treu totes les dents, d’una a una, per posar-se una dentadura postissa amb les dents idèntiques a les seves. Ho reprodueix tot: desviacions, càries, color… La diferència és que estan sanes. Una bogeria. Ella també va treballar d'ajudant de dentista. És per això que, de vegades, es tan difícil diferenciar la ficció de la realitat. La Lucia té una escriptura tan profunda com difícil de classificar. Única, diria jo.

Del conte “Manual para mujeres de la limpieza” em quedo amb aquesta frase: “Las señoras siempre suben la voz un par de octavas cuando les hablan a las mujeres de la limpieza o a los gatos”. Lucia Berlin també té uns quants contes dedicats a les sales d’urgència, en els quals ens explica les relacions dels malats amb les infermeres i els metges; sobretot amb les infermeres. També reflexiona sobre la mort, sense donar-li massa importància. Un dels personatges recurrents és la Sally, que pateix càncer i s’apropa perillosament cap a l’abisme. De l’autora diuen que està influenciada per Chéjof. El que sí que sabem segur és que va començar a escriure a la revista de Saul Bellow i Keith Botsford. De Below recordo haver llegit “La víctima”, publicat en català per Viena Edicions.

“Llevo años trabajando en hospitales, y si algo he aprendido es que cuanto más enfermo está un paciente, menos ruido hace. Por eso los ignoro cuando llaman por el interfono. Soy administrativa de planta, mis prioridades son pedir fármacos y suero intravenoso, mandar a los pacientes a quirófano o a Rayos X. Por supuesto al final contesto las llamadas, normalmente para decirles “¡La infermera irá enseguida!”, porque tarde o temprano aparecerá por allí. Mi actitud hacia las enfermeras ha cambiado mucho. Solían parecerme inflexibles y despiadadas, Ahora sé que el problema es el hartazgo. He comprendido que su indiferencia es un arma contra la enfermedad. Combátela, acaba con ella. Ignórala, si quieres. Ceder a los caprichos de un paciente solo sirve para que le tome el gusto a estar enfermo, esa es la verdad pura y dura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 11, 2016

Palmira (Paul Veyne)


L’agost de l’any 2015, Estat Islàmic va saquejar Palmira amb la voluntat d’eliminar un dels conjunts arqueològics més importants del món. Una de les primeres coses que van fer en arribar va ser torturar i decapitar al seu arqueòleg, Khaled Al-Assad. El també arqueòleg Paul Veyne (Aix-en-Provence, 1930), expert en Antiguitat Romana i professor honorari del Collège de França, li dedica el seu últim llibre. És de lectura obligada.

Parlem de “Palmira. El tresor irreparable”, que té 143 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Veyne fa un repàs molt interessant de què va ser aquesta antiga metròpolis rutilant, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Ens explica que, entre d’altres coses, havia estat una veritable cruïlla d’intercanvis comercials i culturals entre Orient i Occident. L'autor la defineix com una gran ciutat monumental i parla de la seva riquesa al desert. Enmig del llibre hi ha 13 fotografies de Palmira abans que hi passés Estats Islàmic. Hi destaca la del fantàstic Temple de Bel. Palmira va ser una important ciutat de Síria, en un oasi a l’interior del país, regat per nombrosos rierols. Estava ubicada a uns dos-cents quilòmetres al nord-est de Damasc i al sud-oest de l’Eufrates.

“¿Per què, l’agost del 2015, van volar i destruir el temple de Baalxamín? ¿Potser perquè era un santuari on els pagans anteriors a l’islam acudien a adorar falsos ídols? No; ho van fer perquè és un monument venerat pels occidentals actuals, en la cultural dels quals hi ha un amor savi pels ‘monuments històrics’ i una viva curiositat per les creences d’altres llocs i altres temps. Els islamistes volen manifestar que els musulmans tenen una cultura diferent de la nostra, una cultura que és la pròpia. Han fet saltar aquest temple de Palmira i han saquejat uns quants jaciments arqueològics més del Pròxim Orient per demostrar-nos que són diferents de nosaltres i que no respecten allò que la cultura occidental venera”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de setembre 29, 2016

El libro de los Baltimore (Joël Dicker)


És evident que no se serveixen els mateixos plats en un restaurant de tres estrelles Michelin que en un altre de menjar ràpid. Els dos tenen el seu públic. També passa amb els llibres. Hi ha literatura d’alta volada i d’altra de més senzilla, de “consum ràpid”, per batejar-la d'alguna manera. No és bo que algú descarti una novel·la només perquè hi ha molta gent que l’està llegint; perquè s'ha convertit en un autèntic fenomen de masses.

El suís Jöel Dicker (Ginebra, 1985) té molts seguidors i detractors. Jo formo part del primer grup. Té molt mèrit que, amb només trenta anys, s'hagi pogut col·locar entre els escriptors més venuts del moment. Ho va fer amb “La verdad sobre el caso Harry Quebert” (2013) i ara repeteix amb “El libro de los Baltimore”, que té 479 pàgines i està publicat per Alfaguara. La traducció és de María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego. Que és de lectura fàcil i podria estar més ornamentat? Podria. De vegades, però, fer les coses senzilles és el més difícil. En cas contrari, tothom en seria capaç d'escriure un bestseller com aquest. A mi, Dicker m’agrada i el seguiré llegint. Veure els seus llibres a la platja o el tren no em resta...

El protagonista d’aquesta història torna a ser l’escriptor Marcus Goldman. L’autor ens parla de l’enveja, de l’èxit, dels amics, de la parella i de les errades que cometem uns i altres, que de vegades no tenim temps ni d’esmenar. També de les mentides. El nucli dur d’”El libro de los Baltimore” és la “Banda dels Goldman”, formada per en Marcus, els seus cosins Hillel i Woddy i l’Alexandra Neville, la noia pels qui tots tres sospiren. En Hillel té un perfil més d’intel·lectual, llest i més aviat escarransit. Tot el contrari que en Woody, que és múscul per sobre de tot. Juga a futbol americà i tot fa pensar que té un gran futur esportiu al davant. En Woody és adoptat, però en Saúl i l’Anita no fan diferències entre ell i en Hillel. Els tracten exactament igual.

ENAMORAT DELS GOLDMAN DE BALTIMORE

Quan era jove, en Marcus estava enamorat dels Goldman de Baltimore, els seus cosins. Ells eren els rics, representaven el somni americà; vivint en grans mansions i perseguits pels seus èxits professionals i esportius. La paraula que millor els defineix és “glamur”. Els Goldman de Montclair són més aviat pobres. En Marcus només tastava el luxe quan visitava als seus cosins. Des que comença el llibre, l'autor ens parla d’”El Drama”, tot i que no ens l’explica fins al final. Un Drama en majúscules que va acabar amb la “Banda dels Baltimore” i que va marcar en Marcus per sempre més. El "Drama" és la pedra angular del llibre.

També va marcar al protagonista la seva relació amb l’Alexandra, amb qui torna a trobar-se casualment, ja de grans, quan tots dos estan instal·lats a Boca Ratón, a l’estat de Florida, als Estats Units. Quina casualitat! Ella viu amb en Kevin, el seu xicot –un famós jugador d’hoquei-, i amb el seu gos. Ell sol, per escriure la seva novel·la amb tranquil·litat. “El libro de los Baltimore” és un llibre pausat, amb uns personatges molt ben dibuixats. Dicker té una facilitat inusual per explicar coses i, en aquest llibre, torna a enganxar al lector; i de quina manera. El comences i no trobes el moment de deixar-lo. El menú de Dicker és ràpid i té bon gust alhora. Enveja sana.

“-Mamá, algun día seré como ella... –decía. -Es rubia y blanca –se impacientaba su padre- ¿Quieres ser una chica blanca? -No, papá, lo que quiero es ser famoso. -Ahí está el problema, tú no quieres ser cantante, lo que quieres es ser famoso, En eso, el padre de Sycomorus tenía razón. Hubo una época en el que las estrellas de Estados Unidos eran cosmonautas y científicos. Hoy en día, consideramos estrellas a personas que no hacen nada y que solo se dedican a hacerse fotos a sí mismas o al plato que tiene enfrente. Mientras el padre argumentaba delante del hijo, la cola de clientes que esperaban el zumo revitalitzador se impacientaba. La madre acababa tirándole de la manga al mardido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 27, 2016

Dura lluita per la custòdia del seu fill


Sareh Bayat és l’ànima de “Nahid” (2015), d’Ida Panahandeh. La directora iraniana se’n va emportar el Premi al Millor Nou Talent al Festival de Cannes. Bayat, a qui ja vam veure “Nader y Simin, una separación” (2011), interpreta a una mare, divorciada, que viu amb el seu fill de deu anys en una ciutat al nord de l’Iran, al costat del Mar Caspi. O sobreviu...

Nahid, que és el nom de la protagonista, té molts problemes per arribar a finals de mes. El seu sou no li dóna per pagar el lloguer, ja que porta el nen a una escola privada i també li fa fer classes d’anglès. El seu marit, a qui va deixar perquè es drogava, no es fa càrrec de res. De fet, i segons les lleis de l’Iran, la custodia l’hauria de tenir ell, però l'home hi acaba renunciant. A la seva exdona només li posa una condició: que no es torni a casar. La Nahid sobreviu com pot gràcies als préstecs d’una amiga seva que, a més a més, és qui la té contractada com a mecanògrafa. Sort en té.

La difícil vida de la Nahid es complica encara més quan un ric empresari (interpretat per Pejman Bazeghi) li demana que es casi amb ell. Haurà d’escollir entre una vida més fàcil al seu costat, sense deutes; o en seguir com fins ara, això sí, amb la companyia del seu fill estimat. Hi ha una tercera opció, casar-se i que el seu exmarit, que segueix portant-se malament, i el nano no se n’assabentin. Sembla complicat... Amb aquesta pel·lícula, Panahandeh vol denunciar la precarietat de les dones al seu país. Els seus drets són inferiors als homes en el matrimoni, en el divorci –quedava molt clar a l’esmentada “Nader y Simin, una separación— en la custodia dels nens i en les herències. Encara avui, hi ha moltes carreres universitàries que estan vetades per elles.

A l’Iran, les dones també tenen prohibit anar als estadis esportius i no poden manifestar-se. Per si fos poc, les execucions per adulteri i els matrimonis forçats continuen a l’ordre del dia. “Nahid” és una pel·lícula que enganxa, amb una protagonista propera i una temàtica que no deixa indiferent. Ja pot comprar-se en DVD. Jo vaig veure-la en VO, projectada per l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta setmana projectaran "Marguerite", del francès Xavier Giannoli.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 26, 2016

Barcelona! (Grégoire Polet)


A “Barcelona!”, Grégoire Polet (Uccle, Bèlgica, 1978) fa una bona miscel·lània de la ciutat comtal, de les persones que hi viuen, i de les coses que hi passen, entre l’any 2008 i l’actualitat. El llibre, que té 427 pàgines, està publicat per Angle Editorial, amb traducció d’Albert Mestres. Podríem dir que és una mena de “Short curts”, la famosa pel·lícula que Robert Alman va dirigir el 1993.

Queda clar que Polet coneix Barcelona a la perfecció. Ens parla de carrers, places, del mar, del Pla Cerdà i, en més d’una ocasió, de Gaudí. La seva arquitectura l’atrau molt. També el Barça i el futbol, si fem cas de la passió que hi posa per explicar-nos el 2 a 6 de l’equip de Pep Guardiola al Santiago Bernabéu. No hi falta ni un detall. A més a més, l’autor fa referència al procés català, a l’economia mundial, a la situació de pobresa d’alguns barris i, fins i tot, a grups de pressió com el Bilderberg. Hi ha personatges que ens en recorden a d’altres més o menys propers. La Begonya fa pensar en l’alcadesa Ada Colau: i el conseller d’Economia de la Generalitat, Jordi López, té aire de Xavier Sala Martín.

A la Barcelona de Polet hi conflueixen tot un seguit d’històries força interessants; com la del navegant Pere Català. Quan comença el llibre, inicia una volta al món en solitari. És la part més filosòfica. Molt interessant també la vida i l’evolució de la Verònica, que comença amb una beca de fotografia al Diari i acaba viatjant per tot el món fent de freelance. Va allà on hi hagi un conflicte digne de ser cobert. El seu pare és l’Albert, que fa de guia a Barcelona. Comença a acostumar-se al fet de tenir la filla cada cop més lluny. Del Diari també coneixem en Joaquín (periodista esportiu en decliu), la Carme Ros (que fa l’entrevista de la contraportada), l’Irving O’Donnell (un professor universitari que escriu una columna), en Bruno (un becari llepaculs disposat a arribar molt lluny) i un caspós Federico García García, que deixa l’ABC per fitxar pel Diari.

REPLANTEJAR-SE LA VIDA

La Begonya és filla de casa bona, acostumada als luxes, a punt de marxar a viure als Estats Units, fins que un dia es replanteja la seva vida sencera. Comença a treballar en una floristeria, l’arxiconeguda Navarro, i es preocupa més pels altres que per ella. En un moment del llibre, la tenim a la Plaça Catalunya amb els indignats, preocupada pels desnonaments i les hipoteques. És per això que m’ha fet pensar en la Colau. El seu pare és en Miquel Tarràs, de Convergència i Unió. Guanya les eleccions i es converteix en el President de la Generalitat. Filla i pare tenen unes idees radicalment oposades. Les millors amigues de la Begonya són la Blanca i la Núria. “Barcelona!” també té la seva història policial, amb l’inspector Damià Pujadas, una prostituta polonesa esquarterada, en Hans (un cirurgià de dubtosa reputació) i un grup de gitanos buscaraons.

Alguns personatges més que es mouen per aquesta novel·la viva i colorista són en Gavilán (un llibreter de vell) i una família francesa que es desplaça a Barcelona i que l’autor aprofita per fer-los opinar directament del Procés. Són en Nico, la Michèle i els seus fills, en Martin i la Marion. En Gavilán passarà de tenir una economia mínimament sanejada a perdre-ho tot. Dues coses per acabar. Polet critica obertament la literatura de Carlos Ruiz Zafón (per simple i elemental) i es refereix uns quants cops a dues pel·lícules que són importants per algunes de les protagonistes: “Che: El argentino” i “The Wrestler”, totes dues del 2008. En definitiva, un llibre amè i molt fàcil de llegir. Recomanable.

“Pensa que tot el que la compromet davant Déu l’allibera de tota la resta. Se sent lliure i invencible. I quan diu “Senyor”, és com si Déu li fes l’ullet i li digues: estem d’acord, jo sóc el gran amo, o sigui que enfot-te’n del que puguin dir i fer els directors i subdirectors que corren per aquí, ja saps que tenim un acord tu i jo, i que quan arribi el moment donaré un cop de puny a la taula i tots els que et volen mal es cagaran a les calces. Probablement és una imatge imperfecta, però tanmateix l’emoció que en sent és exactament el que ella en diu la seva fe. La certesa que la vida és molt més del que se’n veu, i que hi ha un gran amo en algun lloc, extraordinàriament confiat, que parla en silenci i que fa quedar mut, i que un dia es deixarà veure més del que es deixa veure de moment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de setembre 14, 2016

Samuel (Pepa Mayo)


Pepa Mayo (Barcelona, 1966) treballa d’operadora d’imatge a Televisió de Catalunya. En les seves estones lliures, escriu. És la seva gran passió. El seu últim llibre es titula “Samuel”, publicat per Relatos de la Luna Roja. És de petit format i només té 95 pàgines. No fa massa temps va sortir a la venda un altra cosa seva, “Malditas bastardas”, amb èxit de crítica. D’ella ja havia llegit la novel·la de ciència-ficció “Prometeo 3000”.

“Brut” és el primer adjectiu que em passa pel cap quan penso en el llibre. És bruta la vida del personatge, casa seva, els locals per on es mou, les seves amistats. Tot està brut, envellit, fa pudor de resclosit. Si la idea de la Pepa és generar rebuig, la veritat és que ho aconsegueix. No podem apropar-nos massa a en Samuel, no sigui que ens encomani alguna cosa! Sorprèn que, exteriorment, el nostre protagonista es cuidi força. Viu envoltat de merda, però cada dia cuida el seu cos, religiosament, en un trist gimnàs. Quan no s’entrena, treballa en un petit súper de barri, on reparteix les comandes. No pot ni veure al propietari, un tal senyor Juárez. L’únic que li alegra una miqueta la jornada és la presència de la Sandra, una de les seves companyes.

Poc més puc dir d’aquesta història amb tensió constant, que combina terror i suspens. Hi ha tot un seguit de dones assassinades (la senyora Massager, la senyoreta Marisa, la Iao, la Leo...) i la policia comença a posar-se nerviosa. No descarten la possibilitat que hi hagi un assassí en sèrie, perquè entre totes elles hi ha una petita vinculació. La Pepa ens explica els fets amb un hàbil joc de situacions que mantenen al lector a l’expectativa. Al final, dóna un bon cop d’efecte, però s’ho repensa i fa marxa enrere. L’altre final, el que s’intuïa en les últimes pàgines, tampoc no estava gens malament. Segur que l’autora continuarà experimentant.

“La noche seguía siendo calorosa. El aroma a dama de noche invadía las calles y callejuelas de la Ciudad de Barcelona. Desde las Ramblas llegaba el bullicio de los visitantes nocturnos; extranjeros en chanclas y pantalón corto se paseaban mostrando sus pieles irritadas por el sol. Vagabundos sentados en los bancos bebían de sus botellas con ansia y las viejas prostitutas se paseaban por la acera intentando beneficiarse a algún decrepito cliente con el que ganarse unos euros sin mucho esfuerzo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 13, 2016

Adéu a Berlín (Christopher Isherwood)


“Adéu a Berlín”, de Christopher Isherwood (Cheshire, 1904 – Califòrnia, 1986), es va publicar l’any 1939; a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial. Faltava poc perquè la ciutat fos engolida per la barbàrie nazi. Tot i això, alguns joves seguidors de Hitler deixaven anar frases com aquestes: “El Führer no vol la guerra. El nostre programa advoca per una pau honorable” o “La guerra pot ser formidable, cregui’m. Pensi en els antics grecs!”.

Només començar, Iserwood escriu que és “una càmera amb l’obturador obert”, i ho deixa claríssim. Ens fa un gran retrat del Berlín dels anys trenta amb un estil directe i sense floritures. Deixa entreveure que s’acosta la tempesta del Tercer Reich i, que un cop instal·lat, ja res serà com abans. Ell va haver de marxar caps als Estats Units, passant abans per la Xina, acompanyat del poeta, escriptor i dramaturg britànic W. H. Auden. El llibre està publicat per Viena Edicions i té 289 pàgines. És el número 56 de la col·lecció El Cercle de Viena. La traducció és de Jordi Arbonès i Josep Cornudella Defis.Impecable, com sempre.

“Adéu a Berlín” el formen sis històries amb una narració més o menys continuada. La primera és “Diari berlinès (tardor del 1930)”, on Chistopher Isherwood –el protagonista es diu igual que l’autor- fa classes d’anglès a joves burgeses alemanyes. No cobra massa, però els pocs diners que li donen li serveixen per pagar la pensió de Fräulein Schroeder, una dona rica que ha perdut poder adquisitiu; i de quina manera! Amb ells hi viuen una prostituta, una cantant de cançons tiroleses i un bàrman. La segona història, “Sally Bowles”, és la que més enganxa. És el nom d’una aspirant a cantant i actriu que se’n va al llit amb tothom qui pensa que pot acabar finançant la seva carrera artística. El personatge de la Sally va inspirar a la protagonista de “Cabaret”, que va immortalitzar Liza Minnelli. És una bona amiga d’en Chris.

RICS I POBRES

A “L’illa de Rügen” –al mar Bàltic-, en Chris viu uns mesos amb en Peter i l’Otto. Deixa entreveure que els seus amics són homosexuals. Un s’aprofita de l’altre, que l’està mantenint econòmicament. No s’acaben d’entendre i tenen discussions inacabables. És l’única història que passa fora de la ciutat de Berlín. A l’Otto el recuperem a “Els Nowak”. Torna a viure a la capital, amb els seus pares, el seu germà i la seva germana. En un pis minúscul i sense cap comoditat. Van molt justos de calés. És per això que li lloguen una habitació a en Chris. Costarà una mica menys pagar les factures.

D’una família pobra, els Nowak, a una de rica, “Els Landauer”, als que coneix perquè dóna classes a la filla, la Natàlia. A través d’ella, acaba trenant una amistat estranya amb un dels cosins. I per acabar, l’autor torna al “Diari berilinès (hivern de 1932-33)”. Els jueus comencen a ser perseguits de veritat. Tot i la crueltat del moment, Isherwood sap mantenir l’equilibri amb un cert sentit de l’humor. La realitat és dura, però ell intenta posar una mica de llum en la foscor amb una alegria que no queda clar d’on li surt. El destí és tràgic, però sap com fer-ne una mica de caricatura.

“Frau Nowak i l’Otto no eren els únics "nerviosos". Lentament, però d’una manera inflexible, els Nowak estaven debilitant la seva capacitat de resistència. Cada dia em semblava una mica més nauseabunda la pudor de l’aigüera de la cuina; cada dia la veu de l’Otto em resultava més aspra i la de la seva mare més estrident quan es barallaven. El ploricó de la Grete em feia serrar les dents. Quan l’Otto tancava de cop una porta, jo responia amb una ganyota irritada. De nits no podia dormir si no estava mig begut. De més a més, tenia problemes secrets amb una misteriosa i desagradable erupció cutània: podria ser a causa de la cuina de Frau Nowak o d’una cosa pitjor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de setembre 12, 2016

Ni perdó, ni oblit (i molta ira)


Espectacular debut de l'actor Raúl Arévalo darrere de la càmera. “Tarde para la ira”, la seva òpera prima, és una pel·lícula imprescindible. Una de les protagonistes, Ruth Díaz, va guanyar el premi a la Millor Actriu al Festival de Venècia, en la secció Orizzonti. Fa el paper d’Ana, que treballa al bar del seu germà. El seu xicot és a la presó. El van agafar després d'atracar una joieria.

En Curro (Lluís Callejo) porta vuit anys tancat. Estan a punt de deixar-lo sortir. No va entrar a la joieria, on van matar a una dona i van deixar a un home en coma. Ell conduïa el cotxe. Podia haver delatat als altres tres components de la banda, però no ho va fer. En una de les primeres visites, va deixar prenyada a l’Ana. El noi ja té sis o set anys. El 2015 en Curro surt de la presó i intenta refer la seva vida. No comptava, però, que es trobaria amb un home, en Jose, que no el deixa començar de zero. Estem molta estona sense saber qui és en Jose, interpretat magistralment per Antonio de la Torre, un actor que m’encanta. És un dels còmplices d’en Curro? Un policia? Una víctima? No saber-ho és un dels punts forts de la pel·lícula, sense cap mena de dubte.

“Tarde para la ira” és un thriller sobre la culpa i el perdó, si s’escau. Tot està enverinat per aquesta emoció bàsica, que creix per moments. Ràbia, passió i violència, molta violència, però quasi mai explícita. Dura una hora i mitja justa i no hi sobra ni falta res. Es nota que Arévalo ha treballat amb molt bons directors del cinema espanyol, com Alberto Rodríguez, Daniel Calparsoro, Isaki Lacuesta, Daniel Sánchez Arévalo, Álex de la Iglesia, Icíar Bollaín i Pedro Almodóvar. Segur que tots ells celebraran que, en el seu debut, hagi estat capaç d’explicar una història com aquesta. Pel·lícula cent per cent recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me llamo Lucy Barton (Elizabeth Strout)


Sempre he pensat que quan analitzes el passat des del present estàs “intoxicat” per tot allò que has viscut després. M’explico. Avui, jo puc valorar una acció de la meva joventut, intentar esbrinar perquè vaig fer allò i no una altra cosa, però els condicionants han canviat. Potser ara actuaria d’una altra manera, però crec que seria bo respectar la decisió presa en aquells temps. Som persones i evolucionem amb el pas dels anys.

Dels records, vistos en perspectiva, en parla Elizabeth Strout a “Me llamo Lucy Barton”. Aquesta autora, nascuda a Maine, als Estats Units (1960), va guanyar el Premi Pulitzer amb “Olive Kitteridge”. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata, té 208 pàgines i es llegeix d’una tirada. La Lucy està casada i té dues nenes petites. La coneixem estirada en un llit d’un hospital de Manhattan. L’acaben d’operar. Asseguda en una cadira, davant seu, hi ha la seva mare. Feia molts anys que no la veia. Pràcticament ni hi parlava. Segur que s’estimen, però estan molt distanciades. Ara s’explicaran coses, poc d’importants, al llarg de cinc dies i cinc nits. Prefereixen preguntar-se per la vida d’altres. Res personal. La mare acabarà marxant sense fer soroll, de la mateixa manera com va arribar.

UNA INFANTESA MOLT DURA

La Lucy no va ser una nena feliç. Va passar gana, però sobretot fred, molt fred. A més a més, anava a l’escola vestida de qualsevol manera i s’acabava convertit en l’ase dels cops. Quan els seus pares creien que no es portava bé, la tancaven dins de la furgoneta. Mai no va obrir la boca. Suposadament, les seves tristes vivències també van servir per enfortir-la i, passats els anys, va acabar posant-les, negre sobre blanc, en un llibre que s’ha convertit en tot un èxit de vendes. Les misèries i les virtuts de l’ànima humana queden molt ben retratades. Ara potser tindria l’oportunitat de passar comptes amb la seva mare, però no ho creu necessari. Com deia en començar, els anys ens canvien a nosaltres i també les nostres opinions. Els punts de vista es modifiquen...

“Me llamo Lucy Barton” és una petita joia. I ho és des de la senzillesa, explicant petites coses de manera àgil i directa. Potser per això ja és el número 1 en la llista del The New York Times. M’ha agradat molt que n’ha dit la Flavia Company, autora del sensacional “Haru”: “Posee una indudable perícia para convertir detalles íntimos en espejo de lo universal”. Sensacional.

“Y ahora es cuando –al contar esto- vuelvo a pensar: ¿Por qué no se lo pregunté entonces? ¿Por qué no le dije sencillamente: mamá, aprendí todas las palabras que me hacían falta en ese puto garaje que llamábamos casa? Supongo que no dije nada porque estaba haciendo lo que he hecho la mayor parte de mi vida, disimular los errores de los demás cuando no saben que se han puesto en evidencia. Creo que lo hago porque muchas veces podría ser yo. Todavía sé reconocer, vagamente, cuándo me he puesto en evidencia, y es algo que siempre me devuelve la sensación de la infancia, que faltaban enormes fragmentos de conocimiento del mundo que nunca podrán reemplazarse. Sin embargo, lo hago por los demás, como noto que los demás lo hacen por mí. Y por eso pienso que lo hice por mi madre aquel día. ¿Quién no se habría incorporado y habría dicho: es que no te acuerdas, mamá?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy