dijous, de desembre 13, 2018

L'hereu (Jo Nesbøk)


“L’hereu”, la darrera novel·la de Jo BravoI (Oslo, 1960), és cent per cent policíaca. No hi ha grans misteris per resoldre ni trames recaragolades. Podríem parlar d’una història clàssica de ‘lladres i serenos’, amb policies bons i dolents i traficants de llibre; d’aquells que si els veus pel carrer, canvies de vorera. El llibre està publicat per l'Editorial Proa i és molt llarg: 642 pàgines.  Droga, molta droga.

El principal protagonista de “L’hereu” és en Sonny Lofthus, que compleix condemna en una presó d’alta seguretat. En principi, no ha comès cap crim, però n’ha ‘reconegut’ uns quants. Culpabilitat a canvi d’heroïna, droga a la qual està totalment enganxat. El subdirector del centre penitenciari i el capellà que hi treballa, corruptes fins al moll de l'os, sempre se n’aprofiten d’ell, que passa de tot i de tothom. Ja li va bé ser l’ase dels cops. En Sonny va caure en un pou sense fons quan el seu pare es va suïcidar. De cop, va perdre el món de vista. El pas de l’abús de tranquil·litzants a l’heroïna va ser fulminant. A la presó en Lufthus és tota una institució. Molts dels reus entren a la seva cel·la i li expliquen els problemes que els turmenten, a l’espera d’’absolució’. Escolta i no jutja. De vegades no diu ni una paraula, però els visitants en tenen prou amb buidar el pap amb algú de confiança.

El personatge d’en Sonny està molt ben dibuixat, amb un munt de capes i totes diferents. Com a pres, és modèlic; fins que descobreix que el seu pare potser no es va suïcidar. Li diu un dels seus companys. Van assassinar-lo? En aquest punt descobrim al Sonny més agressiu, el que demana justícia als quatre vents. Els culpables han de pagar, i com més aviat millor. Com a persona, sembla tenir bon cor, educat i enamoradís. No faria res que anés contra els seus principis, rectes i inalterables. Des de ben jove, l’Ab Lofthus s’entenia molt bé amb en Simon Kefas i en Pontius Parr. Ara, en Simon és un veterà policia del departament d’homicidis. En Pontius ha tingut més sort i exerceix de comissari. En el seu camí suïcida cap a la justícia divina, en Sonny se’ls trobarà a tots dos. Seran capaços de parar-li els peus?

“L’hereu” és un llibre molt entretingut. Una de les incògnites implica saber com va morir realment l’Ab i si estava comprat pel Bessó, un dolent de llibre; amb sequaços de perfil baix, com l’Hugo Néstor. A la policia sempre hi ha un traïdor i en Sonny farà allò que calgui per intentar descobrir-lo. La novel·la es llegeix força bé. És àgil, amb molt de diàleg i escenes tremendament visuals. L’argument demana a crits una pel·lícula. En definitiva, un Nesbo en estat pur. La capacitat d’escriure del noruec és brutal, com la seva imaginació.

“Eren quatre i, en aquella època, cap de nosaltres no tenia gran cosa, així que compartíem pis a Oslo, perquè no ens sortís tan car. Tres nois que anaven plegats a l’escola de policia i ella, la teva mare. Nosaltres érem molt amics i solíem referir-nos a nosaltres mateixos com “el tercet”. El teu pare, en Pontius Parr i jo. Un bon dia, la teva mare va contestar un anunci que havíem posat al diari per llogar l’habitació que ens quedava lliure i va venir a viure amb nosaltres. Em penso que tots tres ens en vam enamorar de seguida –va dir en Simon, que ara tenia un somriure als llavis-. I tots tres fèiem mans i mànigues per conquistar-la d’amagat dels altres dos. Els tres érem força guapos i espavilats, així que no li va ser fàcil triar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de desembre 10, 2018

Factfulness (Hans Rosling)


El dubte és la resposta. Si dubtem, hem de continuar pensant. Possiblement encara no ho tenim del tot clar. És una de les idees que m’ha vingut al cap quan he acabat “FACTFULNESS”, escrit per Hans Rosling (Uppsala, Suècia, 1948-2017), amb la col·laboració del seu fill i la seva jove, l’Ola i l'Anna. En Hans va ser metge i professor de salut laboral i educador públic. El llibre està publicat per La Campana i té 333 pàgines.

Diu Bill Gates, i el llibre se’n fa ressò a la portada, que és un dels títols més importants que ha llegit mai; una obra mestra. Afegeix que es compromet a regalar-lo a tots els estudiants que es graduïn aquest any. Rosling comença fent al lector tretze preguntes factuals, com per exemple Quantes nenes acaben educació primària? O Quanta gent al món té un cert accés a l'electricitat? Hi ha tres possibles respostes (A, B o C) amb diferents percentatges. L’autor explica que, respongui qui respongui, el número d’encerts sempre és baixíssim, sobretot per culpa del pessimisme que envolta la societat. Assegura que els ximpanzés, escollint un plàtan per cada pregunta que els hi fan (A, B o C), treuen millors resultats que els humans, per simples probabilitats.

Escrivint aquest llibre, Rosling intenta demostrar que el món va millor de què pensem i esgrimeix deu raons que fan que no el veiem tal com és. El Factfulness fomenta l’esperança basada en fets reals i va en contra de la negativitat i de la desesperança. La clau és ser més positiu i esperançat i desactivar la negativitat. A més a més, seria ideal trencar amb alguns mites establerts, com la divisió del món en Orient i Occident. Ell parla de quatre grups, basats en el nivell de renda dels països. No existeix una gran bretxa que ho separi tot. Moltes vegades les dades se superposen. De manera directa o indirecta, encara que no ho reconegui obertament, Rosling carrega contra els periodistes i el paper dels mitjans de comunicació, que només publiquen, diu, notícies dolentes. Segons ell, els canvis positius mai no s’expliquen com cal.

Rosling assegura que, amb el pas dels anys, hi ha menys esclavitud legal i menys mortalitat infantil, per citar dos dels molts exemples que posa. L’any 1950 van morir 10 milions de nadons; al 2016, 4’2. Parla de la importància dels canvis graduals. No es pot fer tot de cop. Considera que s’ha de discrepar, buscar opinions contràries, i no basar-se només en els números, que de vegades són massa freds. Mai res és blanc o negre del tot. S’ha de reflexionar. I sí, el dubte és la resposta. Després de llegir el llibre em queda la idea que el món és millor del que pensava, però segueixo pensant que encara està mol malament. Hauré de practicar el factfulness que defensa Rosling i millorar la meva visió de tot. Oi que els canvis són progressius?

"És la manera més fàcil de captar la nostra atenció. De fet, les grans notícies solen ser les que desencadenen més d’un tipus de por. Els segrestos i els accidents aeris, per exemple, combinen la por a fer-se mal i la por a la captivitat. En el cas dels terratrèmols, les víctimes que queden atrapades sota la runa estan ferides i alhora atrapades, i per això reben més atenció informativa que les víctimes normals. El drama és molt més intens quan dispara múltiples pors alhora.
Però aquesta és la paradoxa: no s’havia difós mai tan eficaçment la imatge d’un món perillós com ara que el món és menys violent i més segur que mai."


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de desembre 05, 2018

Per tenir casa cal guanyar la guerra (Joan Margarit)


Joan Margarit (Sanaüja, 1938) diu que no són unes memòries. Es tracta d’un grapat de records d’infantesa, d’adolescència i dels primers anys de joventut. Parlo de “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, publicat per Proa. Té 290 pàgines i, després de llegir-lo, coneixem una mica més a l’autor i sabem, de primera mà, quines persones, llocs i vivències han marcat la seva obra, composta per més de set-cents poemes.

Definiria Margarit com un jove força solitari que, majoritàriament, va ser criat per la seva àvia materna. Va passar poc temps amb els seus pares, amb canvis de casa constants. Entre altres llocs, va viure a Rubí, a Santa Coloma de Gramenet, a Girona, a Barcelona i a Tenerife, una illa que mai ha deixat d’estimar. Possiblement, allà va ser on va viure els seus millors anys de joventut. El fet de no estar arrelat a cap lloc concret i la mort de la seva germana van marcar-lo profundament. El seu pare era arquitecte i va treballar al departament de “Regiones devastades” del ministeri d’Obres Públiques. La seva mare feia de mestra d’escola. La relació amb tots dos mai va ser poc fluida.

El poeta no guarda bon record de la majoria de professors que va tenir en la seva època de creixement, a excepció dels que li va despertar l’interès per a la poesia. Tot un descobriment per a ell. Antonio Machado i Pablo Neruda van ser els seus primers grans referents. Ell preferia caminar, badar i viure la vida des del carrer, que és on realment s’aprenen les coses importants. Moltes vegades ho feia sol, ja que li va costar teixir veritables relacions d’amistat. L’entrada de les dones a la seva vida també es va fer esperar, com ens explica. Cada cop més proper a la mort, segons escriu ell mateix, ara Margarit aprofita els seus records més íntims per apropar-nos a la seva obra; per intentar que l’entenguem una mica més. Tot té un origen i un destí.

L’escriptura de Margarit és pausada, serena i sense ornamentació; àgil, directa. Ho explica tot fent vista enrere, recuperant una bona part dels seus ‘jo’ que han quedat ‘vius’ en diferents èpoques, algunes millors, algunes pitjors. Una bona part de la seva vida primera coincideix amb la postguerra, que el marca moltíssim, com als seus pares. Són èpoques de racionament, de repressió i de pocs somriures, on només amb imaginació i ganes de viure s’esborra una part de la grisor que ho embruta tot. Un llibre imprescindible pels seguidors del poeta.

"A Girona porto a terme la primera identificació de la soledat. N'intueixo els aspectes favorables, allò que, si aprenc a manejar-ho bé, pot convertir-la en una eina efectiva per defensar-me d'una vida que, malgrat ser encara tan curta, ha donat prou senyals d'alarma. Als vuit anys he viscut prou varietat de situacions, a vegades dures i tristes, a les quals les persones del meu entorn han fet i estan fent front. I aprenc de quina manera la soledat, que té fama de no ser gens convenient – els grans i fins i tot a l'escola m'han ensenyat i repetit que estar, quedar-se, sentir-se sol és dolent- pot alhora ocultar una vessant favorable, difícil, i no obstant desitjable si se la sap transformar d'enemiga en aliada de la pròpia seguretat. La contradicció i, doncs, la complexitat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 29, 2018

La mare (Fiona Barton)


Torna Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957); i també torna la seva periodista estrella, Kate Waters. Una escriu i l’altra protagonitza “La mare”, després de l’èxit de “La vídua”. El llibre té 556 pàgines i està publicat per Columna. Té una estructura molt similar a l’anterior, amb un gir final espectacular. Només per això ja paga la pena llegir-lo. Apostaria que la Fiona seguirà confiant en la Kate per les seves futures novel·les.

La història comença amb un breu publicat en un diari. S’ha trobat l’esquelet d’un nadó enterrat sota la runa, en unes obres de construcció. Per a la majoria de persones, la notícia passa desapercebuda, però n’hi ha dues que queden brutalment impactades: l’Angela i l’Emma. L’Angela espera que l’esquelet sigui el de la seva filla, que li van prendre de l’hospital just després de néixer, fa més de vint anys. Ja no hauria de buscar més... Per la seva banda, l’Emma tem que el seu secret més ocult (que no explicaré) surti finalment a la llum. La notícia tampoc passa inadvertida per la Kate, que veu un filó per explotar. Espera convertir-se, de nou, en referència dins de la professió.

El periodisme no viu el seu millor moment. Hi ha retallades constants i els diaris fan fora a alguns dels veterans. En el cas del diari de la Kate, que també pateix per la seva feina, la reducció de plantilla és imminent.Té clar que necessita una notícia d’impacte i decideix posar els seus cinc sentits en descobrir la identitat del nadó. Amb el suport d’un becari molt ben recomanat per la direcció, comença a estirar del fil. Ho fa parlant amb tot un seguit de persones vinculades amb les obres, amb el barri, amb la policia i amb una dona que creu que pot tractar-se de la seva petita Alice. Secrets molt ben guardats sortiran a la llum i canviaran diverses vides per sempre més. En temps de periodisme de rumors i de famosos, encara hi ha algú que fa treball de carrer!

Estem davant d’un llibre molt àgil, explicat, sobretot, des de tres punts de vista diferents: els de l’Angela, l’Emma i la Kate. També n’hi ha algun altre, com el de la Jude, la mare de l’Emma. La relació amb la seva filla fa feredat. Primer, inexistent. Ara, tortuosa. L’autora prioritza l’argument per sobre de la forma, que no presenta massa floritures. Aconsegueix l’agilitat gràcies al diàleg, que omple la majoria de les pàgines del llibre. És el recurs més utilitzat. A “La mare”, els homes tenen més aviat poc pes i la majoria dels que apareixen no surten massa ben parats. Són els culpables de les desgràcies que passen. En resum, una novel·la de lectura ràpida que passa francament bé.

“Però la Kate es va estovar, amb aquell elogi. Els compliments escassejaven força, últimament. La seva categoria d’estrella després de l’exclusiva de la vídua Taylor ja començava decaure. Ja havien passat dos anys des que va publicar la notícia sobre el que li va passar a la petita Bella Elliott, la nena que va desaparèixer del jardí de casa seva. Aquella història, amb tots els seus embolics i obstacles, la va consumir, i quan finalment va aparèixer la veritat a les pàgines del diari, va aconseguir dinar amb el director, un premi i un augment de sou.
Però aquell moment ja havia passat, tal com succeeix sempre. El centre d’atenció del diari s’havia desplaçat lentament del periodisme d’investigació a la mena de notícies que mantenia la comunitat online clicant i comentant. Ara cada vegada es trobava més fora de lloc en aquest nou ordre del món. Podia escriure un peu de foto tan bé com qualsevol altre, però això no era feina per a una adulta, es deia a si mateixa, intentant mantenir la dignitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 28, 2018

Els camins de la llum (Coia Valls)


L’escriptura de Coia Valls (Reus, 1960) sempre m’ha semblat molt delicada. Fa la sensació que escriu des de l’ànima i els seus personatges ho agraeixen molt. A “Els camins de la llum”, el petit Louis Braille ens roba el cor des d’un primer moment. És tenaç, molt viu i amb una força de voluntat infinita. Es guanya el respecte i l’estima de tots els qui l’envolten. El llibre té 395 pàgines i està publicat per Rosa dels Vents.

En aquesta nova història, plena de sensibilitat, la Coia ens explica la vida del fundador del sistema Braille des que era ben petit, quan vivia a la localitat francesa de Coupvray amb la família. Va tenir un accident amb un dels punxons del seu pare, que era baster, i va acabar perdent la vista. Lluny de desanimar-se, el petit Louis va voler fer una vida més o menys normal, demanant que no el compadissin. Estava obsessionat amb poder anar a l’escola i aprendre, tot i que no li van posar les coses fàcils. Per a molts, en aquells temps, un cec era una càrrega massa pesada. Un inútil condemnat a pidolar. Però ell tenia molt d’enginy i imaginació per superar la falta de recursos.

“Els camins de la llum” és un cant a la vida i a la llibertat. Braille se’n va a París, a deu anys, per estudiar en una escola de cecs. És l’única manera d'avançar. Allà, envoltat de llum i de moltes ombres, s’obsessiona des del primer moment amb trobar un sistema per aprendre a llegir amb agilitat. Es basa en els immensos llibres amb lletres en relleu de Valentin Haüy i en el mètode del militar francès Charles Barbier, que havia de permetre als soldats llegir a les fosques. I poc més puc explicar. Només que la vida de Louis Braille (1809-1852) va ser feina, feina i més feina, sempre dedicat als altres. De la resta de personatges del llibre em quedo amb la Margot, la seva inseparable amiga.

Estem davant d’una novel·la que també ens explica la convulsa història de França a la primera meitat del segle XIX. L’acció passa majoritàriament a París, però els seus personatges també es mouen per Coupvray, Llemotges i Vichy. Coia Valls ens ho explica tot amb molta tendresa. Ella es converteix per nosaltres en els ulls de Louis Braille que, fins i tot malalt, lluita per normalitzar la seva ceguera. Fins avui, potser no sabíem massa coses d’ell. Ara, gràcies a “Els camins de la llum", tot ha canviat. Com ens diuen en un punt determinat del llibre, hi ha camins de llum que es poden seguir sense veure-hi amb els ulls. Real com la mateixa vida.

“Dues setmanes més tard, en Louis començava a familiaritzar-se amb els horaris i normes de la institució. Havia après a anar del dormitori al menjador i del pati al taller sense desviar-se gaire de la trajectòria correcta. Encara necessitava concentració i comptar les passes amb més deteniment, malgrat que el seu amic Gabriel li havia assegurat que només era qüestió de temps. -El cos també té memòria, Louis! –li deia sovint.
Prou que ho sabia! Havia estat capaç de moure’s per Coupvray prescindit dels mapes en relleu que li havia confegit en Silou. Però allò era diferent, la por jugava en contra seu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 21, 2018

Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II (Sir Arthur Conan Doyle)


Viena Edicions ho ha tornat a fer. Ha tornat a publicar Sherlock Holmes en català, de nou traduït per Xavier Zambrano. Després de l’èxit de les seves aventures, ara ataca les memòries (Relats, II). M’ha agradat molt més que el llibre anterior. Té 350 pàgines i acaba amb un gran epíleg de Josep Lluís Martín Berbois: “Sherlock Holmes, l’home que mai no va viure i mai no morirà”. Sempre estarà en boca de tothom.

El detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859 – Crowborough, 1930) va protagonitzar 56 relats i 4 novel·les. En aquest llibre, se n’inclouen un total de dotze relats. Com és habitual, totes estan narrades amb molta passió pel seu amic i col·laborador John H. Watson, metge de professió. El que més m'ha agradat és “El problema final”, que serveix per explicar-nos l’enfrontament entre Holmes i el Professor Moriarty. És com una partida d’escacs que intuïm que acabarà en taules. El geni del bé contra el geni del mal, cara a cara, amb moltes victòries en el seu historial i una derrota imminent.

La resta de relats tenen diversos denominadors comuns, com els robatoris, els assassinats i les infidelitats. Holmes resol els casos que li encarreguen gràcies a la seva intuïció i a l’extraordinària capacitat d’observació i raonament. No té rival. A “Silver Blaze”, per exemple, ha de descobrir qui va matar a un genet i on és el seu cavall, favorit en les apostes per guanyar una carrera. Saber qui s’amaga darrere de la finestra d’un casalot, amb la cara pàl·lida com la cera ("La cara groga"), és un altre dels misteris que ha d'esbrinar Holmes. A “L’home contrafet” ens explica una fosca història de traïció; una història que els seus protagonistes no oblidaran mai. Qui la fa, la paga! També m’ha agradat molt “El pacient intern”, relat protagonitzat per un jove metge, a qui un desconegut apadrina perquè pugui obrir una cèntrica consulta. Ell no tenia prou diners.

Per entendre i apreciar l’escriptura de Conan Doyle ens hem de traslladar al Londres de l’època victoriana. És totalment imprescindible. Allà, instal·lat al 21B de Baker Street, en una casa plena de papers, diaris vells i de fum de pipa, Holmes explica a Watson les seves descobertes, algunes de les quals ell també ha viscut en primera persona. El pas del temps potser ha ‘endolcit’ alguns dels relats. I dic potser. Tots els trobo molt interessants, però alguns arguments potser són un pèl senzills. Sigui com sigui, Holmes serà sempre més el pare de tots els detectius, per molt temps que passi. Únic i irrepetible. Genial.

-Les vostres sabatilles són noves –digué-. Com a molt deu fer unes setmanes que les porteu. Les soles, que en aquest moment teniu orientades envers la meva direcció, estan una mica socarrimades. De primer he pensat que s’havien mullat i el socarrim era producte d’un assecat maldestre. Però a prop de l’empenya hi ha enganxada una petita etiqueta circular amb el logotip del fabricant. La humitat, per descomptat, l’hauria desprès. Heu estat assegut amb les cames estirades i els peus ran de la llar de foc, acció que un home sa mai faria ni tan sols en un juny tan plujós com aquest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 13, 2018

Tot el bé i tol el mal (Care Santos)


La felicitat pot ser efímera, com la mateixa vida. Tot comença; i tot s’acaba. La Reina és una cotitzada professional lliberal. Es guanya la vida escollint  grans directius per les millors empreses multinacionals. Com diria un amic meu, pasta fàcil. Bona feina, bon sou i, com a conseqüència, bona vida. Fins que deixa de ser-ho. Un fet aïllat pot canviar les coses i esvorancar creences. D'infinit a zero en un segon etern.

La Reina protagonitza “Tot el bé i tot el mal”, l’última novel·la de Care Santos (Mataró, 1970), que enganxa des d’un primer moment. La segona part d’aquesta bilogia es titularà “Seguiré els teus passos” i es publicarà a principis de l’any que ve. L’autora no la defineix com una dona atractiva físicament, però tot sembla indicar que sap treure’s partit. Té un marit, en Sam; un exmarit amb qui es porta a matar, en Fèlix; i en el moment en què la coneixem també un amant, en Tom. La seva vida la completa l’Albert, el seu fill adolescent, que té les hormones accelerades, com la majoria de nois de la seva edat. Sembla ser que és inevitable.

Bona part de l’acció passa a l’aeroport Henri Coanda de Bucarest, on la Reina queda atrapada pel mal temps, per culpa de l’anomenada “bèstia de l’est”. Era a Romania per feina, i també una mica per plaer, i es veu obligada a tornar a Barcelona. Ho ha de fer amb urgència, com més aviat millor. És totalment imprescindible. En el seu entorn més proper ha passat una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. Marcarà un abans i un després en la seva existència vital. I com sol passar, després de rebre el cop, el cap bull ple de preguntes, d’indecisions i dels inevitables “i si...?” I si en el passat hagués actuat d’una altra manera? I si hagués estat més atenta? Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com volem conèixer als nostres fills?

“Tot el bé i tot el mal” és una novel·la sobre la vulnerabilitat de les persones i les conseqüències col·laterals de les nostres decisions, encertades o no. Nostres o dels altres. La protagonista inicia una lluita aferrissada a la recerca de la veritat, transitant per la fragilitat de les relacions personals i familiars. I mentrestant, fa una obligada regressió cap a un passat tenebrós que sempre ha intentat oblidar. L’Ester i l’Ulf, millor no donar cap detall d’ells, també tenen pes específic en aquesta obra singular. Està publicada per l'editorial Columna i té 390 pàgines. Comparteixo amb la protagonista, i entenc que amb l’autora, la passió infinita pel pintor William Turner. Amb moltes ganes de saber com acaba la història. Haurem d'esperar una mica!

“Va decidir llegir una estona al llit, fins que li vingués la son, però estava tan encaboriada que la son no arribava i a més no s’assabentava gens del que dia el llibre, i això que era un dels seus autors preferits. La seva vida feia massa soroll, en aquells moments, no la deixava sentir res, i encara menys el xiuxiueig sempre discret de la ficció. Era una llàstima, perquè sense ficció la vida s’estreny massa. Va apagar el llum, mig enutjada perquè no era capaç de mantenir el control, ja ni llegir, podia, i enmig de la foscor va continuar donant voltes a tot. Va encendre la ràdio, a veure si les notícies la distreien, però encara va ser pitjor, perquè tot d’una va adonar-se que no sabia què deien tot i que havia apujat el volum i que tenia l’aparell a la tauleta de la nit, a un pam de l’orella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 08, 2018

Com aturar el temps (Matt Haig)


Hi ha llibres bons i menys bons. I de dolents. Hi ha llibres que et fan pensar i d’altres que els tanques i els oblides per sempre més. I n’hi ha alguns, pocs, que et canvien la vida. És el cas de “Com aturar el temps”, de Matt Haig (Sheffield, Anglaterra, 1975). Està publicat per l’editorial Empúries i té 366 pàgines. El vaig començar i no podia deixar-lo. Me’l vaig emportar a tot arreu, fins que va caure l’última paraula.

L’home sempre ha perseguit la immortalitat, que, per sort o per desgràcia, s’acaba escapant. De moment, es conforma a intentar allargar la vida el màxim possible. El protagonista del llibre es diu Tom Hazard. En el passat havia tingut altres noms. En el futur, possiblement, també. Avui dia té 439 anys i podria arribar als 900, com tots els ‘albatros’. Envelleixen molt a poc a poc, de manera quasi imperceptible. No sé sap ben bé per què. En Tom va treballar per la companyia de William Shakespeare. Va parlar amb Scott Fitzgerald a la barra d’una cocteleria, on li va dir que “El gran Gatsby” li havia agradat molt. Va veure i sentir en directe a Piotr Ilitx Txaikovski... Ha tingut temps per fer moltes coses interessants, i les continuarà fent. En un costat de la balança hi ha els ‘albatros’, les grans aus marines que viuen molts anys. En l’altre els ‘efèmeres’, insectes que tenen un ‘recorregut’ molt i molt curt.

La pregunta del milió de dòlars és aquesta: Acceptaries viure nou-cents anys si la a canvi et demanessin que no t’enamoressis mai i haguessis de canviar sovint de país i de feina? En Tom va perdre el cap per la Grace en temps pretèrits, però encara no l’ha oblidada. I sap que l’amor fa mal. És per això que no vol tornar a passar per una experiència similar. Hi ha un únic motiu pel qual ha decidit seguir en vida. No l’explicaré. Ell és immune a les malalties, però podria optar per engegar-se un tret. En l’actualitat, el nostre protagonista viu a Londres i fa classes d’història en un institut. Moltes de les coses que explica les ha viscut en primera persona. Mantenir-se en l’anonimat, sense revelar d’on ve ni què ha fet, cada cop sembla més complicat. Sobretot des de l’aparició d’en Hendrich, l’albatros més vell de tots. Aquest home està convençut que els volen capturar per fer experiments mèdics i que no han de cridar l’atenció.

“Com aturar el temps” és un llibre preciós, un tractat a favor de l’avui i de l’amor en lletres majúscules. AVUI I AMOR. Ens diu que no ens hem d’obsessionar amb el temps. Hem de viure al límit, sense perdre ni un segon pensant en el futur. El que hagi de passar, acabarà passant. Preocupant-nos, no canviarem res. Pensar, assumir, actuar. De què serveix viure molts anys si no pots estimar? Perquè deixem que el temps se’ns escapi fent plans que potser mai no podrem complir? Quin sentit té viure quan no tens ningú per a qui viure? En la societat actual, individualista i amb un gran pes de la virtualitat, resistir l'embestida no és fàcil. Les depressions i l’ansietat cada cop són més habituals. Estan a l'ordre del dia. És la por a tot allò desconegut, al forat negre que representa el futur. Matt Haig ens ho explica tot amb solvència i un gran sentit de l’humor. Al Tom el col·loca en un munt d’anys diferents, al llarg de la seva vida, que combina amb l’actualitat. Un llibre diferent, dels que deixen petjada. Molt recomanable.

“Se’m va acudir que els éssers humans no vivien més de cent anys perquè, senzillament, no ho podien aguantar. Psicològicament, vull dir. Quedaves consumit. No hi havia prou jo per continuar tirant endavant. Acabaves massa tip del teu propi cervell. De la repetició de la vida. Del fet que, al cap d’un temps, no hi hagués cap somriure o cap gest que no haguessis vist abans. No hi havia cap canvi en l’ordre còsmic que no recordés altres canvis de l’ordre còsmic. I les notícies deixaven de ser notícia. La mateixa paraula notícia es convertia en una broma. Tot plegat era com un cicle. Un lent moviment de rotació descendent. I la tolerància amb els altres éssers humans, i els errors que cometien una vegada i una altra, i una altra, i una altra, s’esvaïa a poc a poc. Era com quedar-se encallat en la mateixa cançó, amb una tornada que t’havia agradat, però que ara feia que et volguessis arrencar les orelles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 06, 2018

El risc més gran (Laura Pinyol)


La por tenalla, impedeix avançar. Torba l’ànima, augmenta la inquietud. Prendre decisions es complica. De vegades s’opta per un o altre camí d’acord amb tercers: fills, pares, amics, parella... Per evitar danys col·laterals. Sortir d’una crisi personal és complicat. Allò de ‘reinventar-se’, molt de moda en els darrers anys, no deixa de ser una quimera. S’ha de mitigar l’esglai, real com la vida, i mirar endavant. Sempre endavant.

La Júlia, 34 anys, passa per un moment difícil. Té dos fills, en Jan i en Pere, i donaria la vida per ells, diria que com totes les mares. Ella és el pal de paller d’”El risc més gran”, la primera novel·la de Laura Pinyol (Terrassa, 1979). Està publicada per Amsterdam i té 354 pàgines. La seva vida sentimental és un puzle incomplet. Mai ha acabat d’oblidar al seu ex, no s'entën amb el seu marit i les alternatives (no puc explicar res més) podrien ser de paper de vidre. O no... Com que pot treballar des de casa, la Júlia inicia la seva fugida cap endavant marxant a viure al Prat del Comte amb els seus fills. En aquest petit poble de la Terra Alta, hi falten nens. Si no n’arriben aviat, hauran de tancar l’escola.

“El risc més gran” emociona. És una delícia. Costa de creure que sigui una primera novel·la. Un debut. Pateixes amb la Júlia des del primer moment i desitges que recuperi el rumb com més aviat millor, encara que de vegades potser no agafi el camí correcte. Amb el suport dels seus, això sí, tot serà una mica més fàcil de digerir. Ella és la protagonista principal, per mèrits propis, però podem parlar d’obra ‘coral’, amb un munt de secundaris de luxe. Vull destacar-ne tres. El seu pare, en Sebastià, tot bondat. Preciosa relació amb l’Héctor, que fa anys li va prendre la Joana. En Marc, l’amistat personificada. Sí, és possible que una dona i un home s’estimin sense enllitar-se. Et dic que sí. I la Tona, aquella germana que a la Júlia li hauria agradat tenir. Amiga amb lletres majúscules, dolça i bona mare. I amb un rerefons que mantindré en silenci. Direcció prohibida!

Fugida, cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, i afirmació. Què he fet malament i com puc arreglar-ho. Existeixen les segones oportunitats? La Laura ho escriu tot amb molta elegància, amb un estil que commou i toca el cor, amb uns diàlegs reals com la mateixa vida. I quan ja no t’esperes que pugui passar res més, l’autora ens regala un final antològic, que et deixa glaçat. Tanques el llibre, respires fondo i penses, bufff, quina història més bonica. No llegir la primera novel·la de Laura Pinyol és córrer “el risc més gran”.

“Era com mirar una pel·lícula i pensar que la vida havia de ser allò: dues personalitats imponents, el respecte mutu, l’admiració. Per què se’n va cansar, la mare?, qui ho hauria dit. Però faltaven anys perquè la Júlia comprengués res de l’amor, de la passió, que a vegades no n’hi ha prou només d’estimar-se, que pots viure anys i anys amb algú compenetrats, com un liquen a la roca, però que fàcil que és oblidar-se de l’olor, d’aquelles descàrregues inicials, que connecten el cervell amb impulsos magnètics, aquell perdre el cap de començament. El que en queda després de la follia no sempre es resisteix amb amor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 05, 2018

El far (Maria Carme Roca)


Totes les famílies tenen secrets. Pocs o molts, però en tenen. Sobretot secrets d’alcova, amagats al llarg de generacions. I algunes, fins i tot, morts a l’armari. Amor i odi per donar i per vendre. I enveja, una enveja descontrolada que pot acabar menjant-te per dins. Ho saben, i de quina manera, els components de la família Vidal, protagonistes d’”El far”, la darrera novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955).

El llibre està publicat per Columna i té 333 pàgines. És el Premi Prudenci Bertrana d’aquest any. Surt a la venda demà passat. Els Vidal, amb l’Agustí com a pater familias, vivien a l’illa de Buda, a l’extrem oriental del Delta de l’Ebre. Pertany al municipi de Sant Jaume d’Enveja, al Montsià. En aquesta illa, i sobretot, al seu far, hi passen els fets més rellevants de la història que ens explica la Maria Carme, que t’enganxa des del primer moment. Quan es va construir, el 1864, era el més alt del món. Feia 51 metres i mig. La nit de Nadal del 1961 es va ensorrar dins del mar.

Poques coses es poden explicar sobre els secrets que amaguen els Vidal. Per descobrir-los, s’ha de llegir el llibre. Cal arribar-hi verge i sense córrer riscos. Tot comença el dia que l’Agustí, vidu de l’Antònia Santandreu, compleix cent anys. És un home dur, malcarat i desagraït, que viu a la casa familiar amb la seva filla Tònia, a qui no li posa les coses fàcils. Ni a ella ni a ningú que se li apropi a menys de deu metres. Tampoc no li agrada la Cinta, que és la petita. La festa acaba aviat i sense massa èxit. L’homenatjat passa de tot i de tothom. El seu egoisme no té límits. Les dues dones, que superen la setantena, són vídues i només la Cinta té fills: en Carles i la Diana, que és la més interessada a descobrir els misteris que s’amaguen des de temps immemorials. La seva mare, amb qui té una mala relació, li tancarà totes les portes que pugui. Juga amb les cartes marcades.

“El far” és una novel·la sobre ‘allò que és i el que podia haver estat’ una família malavinguda, amb la gelosia com a detonant de tots els seus mals. Amors no correspostos, desaparicions, falses morts i molta traïdoria. Els personatges que ens presenta la Maria Carme són del tot creïbles. Els dibuixa amb molt de traç i profunditat. Em quedo amb la Diana, que és la que sembla tenir el cor més pur. També va de cara en Daniel Cabrera Monteagudo, besnét de l’Agustí Vidal. L’illa de Buda i els seus voltants es converteixen en un protagonista més; com el mateix far que, si pogués parlar, podria explicar un munt d’històries d’amor furtives. I si els morts parlessin.... De fet, l’autora es pren una llicència narrativa i els hi dona veu. Fantàstic.

“Li feia una certa mandra, però la Cinta havia decidit que proposaria a la Diana passar el dissabte només amb ella. Les circumstàncies ho afavorien: En Carles i la Joana eren fora, i en Maurici estaria tot el dia en remull fent immersió. Sabia que no podrien tenir una relació fluida, la que seria desitjable entre una mare i una filla, però no volia acabar de trencar el vincle. Havia tibat massa la corda i volia suavitzar la situació. Tal vegada se n’adonava ara, en ser conscient que la distància, distància que ella havia marcat, era massa gran”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 01, 2018

L'observador dels núvols (Marc Capdevila)


Molts adolescents viuen amb les hormones revolucionades. El seu dia a dia és un torrent de sensacions inexplicables. Passen del cel a l’infern en un segon, transitant per un ‘puto’ tobogan de bogeria. Un d’ells és en Joan Carles Morel, protagonista de “L’observador dels núvols”, de Marc Capdevila (Vic, 1966). És el XXVIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 319 pàgines.

En Joan Carles, que es fa dir Jeici des que va tornar dels Estats Units, no s’ha marcat cap objectiu vital. En té prou amb fer de paràsit. El seu dia perfecte passa per no moure’s del sofà, llegint llibres i mirant pel·lícules. Les despeses, siguin quines siguin, que les paguin els seus pares. A la casa familiar de Gavà Mar s’hi viu de cine. El van enviar a Detroit per veure si s’espavilava, però va haver de tornar precipitadament per un fet tràgic. El descobrim a la part final del llibre, tot i que ho intuïm des de molt abans. Les males companyies només porten problemes; i dels grossos. En Jeici és capriciós, individualista, intransigent, malcontent, malparlat... i així fins a acabar un hipotètic ‘diccionari’ de característiques negatives. Tot un peça.

Podríem dir que el nostre protagonista no troba el seu lloc al món; però la veritat és que tampoc no el busca. És un inútil i ho sap. Són els seus pares, sobretot ell, fisioterapeuta de prestigi, qui intenten encaminar-lo. Primer enviant-lo a Detroit, després fent-lo anar a la Federació Catalana de Voluntariat Social. La seva mare en té prou amb fer de ‘pija’ al Club Tenis Chic, on juga a pàdel amb les seves amigues. En l’actualitat, els seus progenitors estan separats i comparteixen la seva vida amb altres persones. En Jeici baveja per la xicota del seu pare i per la filla de la parella de la seva mare. Quan coneix en Manuel, que va estar pres al camp de concentració de Mauthausen, alguna cosa canvia dins del cap d’en Jeici, encara que sigui per casualitat. En el fons, molt en el fons, potser tampoc és tan mala persona.

Des del principi fins al final del llibre en Jeici parla amb algú. És més un monòleg que un diàleg, perquè l’altra persona no diu pràcticament res. Triguem a descobrir qui és i per què hi parla. El noi li explica coses de la seva vida, la relació amb els seus pares, amb la Delic –diu que ella frisa per convertir-se en la seva parella-, amb en Manuel i un munt de coses més. I ho fa amb un gran sentit de l’humor i un munt de referències cinematogràfiques, la majoria de molta qualitat. Opinió personal. Si llegint les peripècies d’en Jaici no rius, és que estàs mort. Estem davant d’un llibre diferent: despreocupat, esbojarrat i amb una fina ironia. Mola.

“Malgrat la meva imbecil·litat, moltes ties pensen que fer-s’ho amb mi ha de molar. Sobretot perquè domesticar un raret com jo dona currículum i puntua doble en el rànking de rollets efímers. En ocasions em sento com un bou de rodeo al qual tothom prova de cavalcar- (-...?) Si em fan la feina, bé que he de pagar d’alguna manera, no? Ningú fa res perquè sí. O es que tu t’espetarres mai de franc? I no t’enganyis, les més insistents són sempre les més desesperades, i entre aquest col·lectiu corre cada cardo borriquero... (-...?) T’ho deu semblar a tu, que no! Que no ho saps que la gent més cutre és qui té més afició de comprar números de loteria?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’octubre 25, 2018

Sobre la terra impura (Melcior Comes)


La vida és una partida d’escacs. Guanya qui millor mou les peces. Els Verdera en saben un munt. Com diu l’Higini, ells no són una família, són part de la història! Fa més de cent anys que fabriquen i venen sabates als cinc continents. L’empresa està en constant evolució. A “Sobre la terra impura”, de Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), els Verdera, antics falangistes, fan i desfan. Una novel·la catedralícia.

Com diu el vell refrany popular, “El vell Verdera et pot matar o donar-te vida. Només li importa donar brida i engaltar-te un sabatot”. En pot donar fe en Tom, l’escriptor mallorquí protagonista d’aquesta història, que transita per les complicades relacions entre pares i fills. És igual que siguis ric o pobre. L’enfrontament està assegurat. Amb diners, però, tot és més suportable. En Tom i el fill petit de l’Higini, en Leo, es coneixen des que eren nens. Havien jugat junts a la casa d’estiu dels Verdera a Son Gros. Molt. A escacs. I a un munt de coses més. Van separar-se de cop. I de cop tornen a ajuntar-se. Ara coincidint amb la mort de la famosa Dora Bonnín, mare d’en Leo i segona dona de n’Higini, de qui n’estava divorciat. Era una famosa actriu de teatre, amb fama de comunista i d’allitar-se amb tothom. Ego en estat pur. La relació d’en Leo amb ella era malaltissa i anava de l’amor a l’odi en un tancar i obrir d’ulls. Dos inestables.

La vida dona moltes voltes i en Tom, separat i amb un fill petit, rep l’encàrrec de redactar les memòries de la Bonnín, a qui coneixia en persona. L’artista va escriure un munt de dietaris que, en cas de fer-se públics, podrien destruir l’imperi dels Verdera, que amb el pas dels anys ha deixat un munt de ‘víctimes’ pel camí. A la llarga llista hi ha el pare i el tiet de l’escriptor i una dona de qui no puc dir absolutament res. En Tom no s’entén amb el seu pare; en Leo, tampoc amb el seu. Bohemi com la mare, prefereix treballar d’actor i donar l’esquena a l’imperi familiar, liderat per l’Higini, els seus bessons, l’Isaac i la Blanca, i el misteriós Quint, a qui té pràcticament afillat. A “Sobre la terra impura” no hi ha personatges bons ni dolents al cent per cent. Tots estan plens de contradiccions. Al final, en Tom no és tan diferent d’en Quint. Dubte, s’apropa als Verdera per interessos i és capaç de fer mal per salvar la pell. Un aprofitat més?

PERSONATGES MOLT FOSCOS

Comes treballa molt els personatges, que es passen la vida patint. Intenten ser forts psicològicament. Alguns ho aconsegueixen. D’altres no. De vegades es torturen quasi voluntàriament. El passat, que de vegades ens transporta als anys de terror de la transició, pesa i fa molt mal. Sense esperar-s’ho, en Tom fa un retorn als orígens, a la seva Mallorca natal, d’on va marxar quan la seva dona el va deixar. El seu somni era ser escriptor, però s’està despertant de cop. Cal que torni a posar el cap al coixí i intenti adormir-se de nou? El llibre està escrit amb un estil àgil i directe i ple de diàlegs. De vegades n'intercala dos de diferents, línia a línia, creant al lector un estat d'angoixa permanent. S'ha de llegir amb atenció i la ment oberta. Per acabar: La novel·la, de 524 pàgines, està publicada per Proa i té un alt contingut sexual. I moltes drogues. A més a més, manté l’emoció fins a l’última pàgina, amb un final gloriós. Viure per follar. Follar per viure.

"Vaig fullejar una mica més el quadern, però de seguida el vaig col·locar entre els llibres i vaig tornar a mirar pel balcó. L’home ja no hi era. Em vaig quedar allà assegut en una de les cadires de bova, mirant la plaça des de rere la cortina. El que acabava de llegir em deixava atònit.
Sabia que en Leo odiava al seu pare, però la relació malaltissa amb la seva mare m’havia passat totalment desapercebuda. Realment es banyaven junts, durant els estius antics, quan jo m’estava a Son Gros? No me’n recordava de res. Era una mescla de repulsió, odi, dependència i necessitat d’estar a prop i lluny d’ella, de cridar la seva atenció i alhora treure-la de sobre. Un cas de psiquiatre."


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’octubre 24, 2018

El refugi (Mick Kitson)


La història de supervivència de la Sal i de la Peppa (Salt & Pepper) és espectacular. Et poses al seu costat des del primer moment i esperes que tot els hi surti bé. Aquestes dues germanes, de diferent pare, són les grans protagonistes d’”El refugi”, de Mick Kitson (South Wales, Gran Bretanya). El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 267 pàgines. L’ha publicat Angle Editorial i és una aposta segura.

La Sal té 13 anys i protegeix a la seva germana Peppa, de 10, de tot i de tothom. La seva mare, que es diu Claire, beu i el seu padrastre és una mala peça al teler. És per això que la gran planeja la seva fugida. Ho fa amb molt de temps, comprant a internet les coses que creu que necessitarà. Fa servir les targetes de crèdit ha pres a en Robert, que va tot el dia fumat i no se n’assabenta de res. Entre les seves adquisicions més preuades hi ha una brúixola, un ganivet Bear Grylls (comercialitzat per un aventurer que havia sigut soldat) i un manual de supervivència. Abans de marxar de casa es fa un fart de veure vídeos a YouTube per sortir airosa de la seva escapada a la muntanya, que no sap quant durarà.

Les dues germanes es fan un refugi i comencen a caçar i a pescar, amb una escopeta d’aire comprimit i una canya. La Sal s’estima la Peppa amb bogeria. El seu és un amor a prova de bombes. Faria qualsevol cosa per ella, i ja ho ha demostrat. Kitson escriu un llibre amb un contingut molt fort, que endolceix amb la saviesa i la perspicàcia de la Sal i l’espontaneïtat i el mal parlar de la Peppa. A la petita li agrada renegar i omplir totes les seves frases amb paraules com ‘cul’, ‘merda’ o ‘cabró’. Quan té l’oportunitat d’aprendre una mica d’alemany, el que més li interessa són els renecs. La inestable Claire i la solitària Ingrid també tenen força pes en aquesta novel·la, que es llegeix amb avidesa. Anys enrere, aquesta metgessa retirada va prendre una decisió semblant a les nenes, per diferents motius, i no li va anar malament del tot.

El personatge de la Ingrid serveix a l’autor per parlar d’Alemanya. Des d’abans de la Segona Guerra Mundial i fins després de la caiguda del mur de Berlín. La dona va tenir una vida desgraciada, sobretot després que desaparegués la seva mare. M’atreviria a dir que des de molt abans, perquè també bevia, com la Claire. “El refugi” ens parla de mares que van dimitir de ser-ho i de filles que van cobrir el buit com van poder, amb protecció i determinació inacabables. Estem davant d’una novel·la diferent, amb un gran respecte per la natura i per la 'divinitat'. Per cert, a mitjans dels 80 va néixer un grup de hip-hop que es deia Salt-N-Pepa, que les protagonistes segueixen per Youtube.

“Els lluços de riu tenen unes dents esmoladíssimes que els creixen en rengles i poden tallar fins i tot un fil de pescar dels gruixuts. Les dents contenen una substància anticoagulant que fa que les ferides sagnin molt i els impedeix cicatritzar. Això serveix per ajudar-los a caçar perquè així poden mossegar i ferir un peix i mirar com es mor dessagnat abans de menjar-se’l. La Peppa tenia raó. Són uns cabrons.
Jo portava el lluç i la canya i la Peppa caminava lentament amb la mà aixecada. S’anava aturant cada dos per tres i deia “Em batega Sal”, i jo caminava al seu costat. El sol ja s’havia post i va començar a plovisquejar amb un vent de l’oest i per damunt del llac els núvols eren negres. Va trigar molt a tornar al refugi i quan hi vam arribar ja plovia fort i estàvem totes xopes i el foc s’havia apagat”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 16, 2018

La mort del comanador (Haruki Murakami)


Haurem d'esperar fins a l'any que ve per saber com acaba "La mort del comanador", del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). El llibre 1, que va sortir a la venda dimecres passat, es llegeix d'una tirada. Té 428 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, traduït al català per Albert Nolla. Un cop més, la història que ens explica es mou en el límit que separa la realitat de la ficció. És el vint-i-dosè llibre que llegeixo d'ell.

En aquesta ocasió, el protagonista principal és un pintor que, per circumstàncies de la vida, acaba fent retrats, sense que li agradi massa la seva feina. Això sí, ho fa amb tota la professionalitat del món, deixant als seus clients encantats. Pinta pels altres; quasi mai per ell. Quan la seva dona el deixa, tot comença a canviar. Primer es dedica a viatjar sense rumb pel país, fins que decideix establir-se en una solitària cabanya, al capdamunt d’una muntanya. Li cedeix un amic, amb qui de jove havia estudiat Belles Arts. Fins fa poc hi vivia el seu pare, el famós pintor Tomohiko Amada, que ja és molt gran i està ingressat en una residència.

En ocupar casa seva, el pintor de retrats s’interessa per la carrera d’Amada. Vol saber què li va passar a Viena, coincidint amb l’annexió d’Àustria a Alemanya en ple domini nazi. Va tornar d’allà renunciant a la pintura occidental, que l’havia caracteritzat fins al moment, per entrar de ple en la japonesa, que el marcarà la resta de la seva carrera. Un dia, quasi sense voler, descobreix a casa un quadre sense catalogar d’Amada, “La mort del comanador”, pintat amb una violència extrema. Després de mirar-se’l molt, el relaciona amb l’òpera Don Giovanni. La troballa quasi coincideix en el temps amb l’arribada a casa seva d’en Wataru Menshiki, un misteriós home de negocis que treballa amb ‘informació’.

Després de molt temps, Murakami torna a escriure en primera persona. M’he llegit pràcticament tota la seva obra (a excepció d’un parell de llibres) i podria dir que ja no em sorprèn massa, tot i que segueix agradant-me molt. A “La mort del comanador” és ofereix una mica més del seu ‘menú’ habitual. Un personatge solitari amb dubtes existencials, un profund forat a terra que convida pensar, una misteriosa campaneta que dringa sense massa explicació, la lluna, alguna referència als gats... Al jove pintor, amb dubtes sobre què és real i que no ho és, li fan un últim encàrrec, que no pot rebutjar. Tenia la intenció de deixar de banda dels retrats, però les circumstàncies faran que l’acabi pintant, a canvi d’una insultant quantitat de diners. Serà en aquest moment quan comenci una inesperada transformació artística i personal. Murakami en estat pur. Recomanable pels seus fans.

“-Sí, quan diu que a la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes. Abans, quan he dit que no em podia estar més estona tancat al forat perquè era perillós, em referia a això.
No vaig saber com respondre a aquelles paraules. En Menshiki no va dir res més. Va fer un gest amb la mà per la finestreta oberta i, enmig del brunzit agradable del motor V8, va desaparèixer de la meva vista juntament amb el quadre amb la pintura encara humida”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’octubre 10, 2018

Los dieciséis árboles del Somme


De vegades avançar és impossible, si no fas un pas enrere. T’atures i intentes saber d’on vens. És la millor manera de descobrir cap a on vas. I si no que li preguntin a l’Edvard Hirijfell, que viu amb el seu avi Svere en una granja de Noruega. Fins ara no s’havia fet massa preguntes, tot i que del seu passat en sap ben poques coses. Els seus pares van morir quan ell només tenia tres anys. Ara, complerts els 23, ha arribat el moment de passar a l’atac.

L’Edvard és un dels grans protagonistes de “Los dieciséis árboles del Somme”, de Lars Mytting (Fâvang, Noruega, 1968). Està traduït per Cristina Gómez Baggethun i publicat per Alfaguara. Té 467 pàgines. Després que enviïn a la granja un taüt de bedoll, de manera anònima, el jove decideix deixar-ho tot momentàniament i seguir el rastre de l’Einar germà del seu avi, desaparegut des de fa molts anys. Ell seria l’ebenista que hi hauria darrere d’aquest fèretre d’orfebreria fina. La fusta, sobretot de noguer, té un pes determinant en aquesta obra, que manté el misteri fins al final. L’Edvard va perdre els seus pares l’any 1971, quan van trepitjar una granada a l’antic camp de batalla del Somme, concretament al poble d’Authuille, d’on era originaria la seva família.

Ara el jove granger vol descobrir què feien els seus pares en aquell municipi francès i perquè ell va estar quatre dies desaparegut. A més a més, a ell el van trobar molt lluny d’allà. Algú el va deixar en un consultori mèdic... Al camp de batalla del Somme, en el decurs de la Primera Guerra Mundial (any 1916), hi va haver més d’un milió de morts, ferits i desapareguts. En el seu camí cap a la veritat, l’Edvard es creua amb la Gwen. Es tracta d’una misteriosa noia, que sembla que l’esperava des de feia anys. Tots dos busquen la mateixa cosa, que ja va enfrontar als seus avis quan eren joves. El temps passa i els problemes es mantenen, ara gestionats per les terceres generacions. Els Daireaux, reconvertits en Hirijfell, contra els Winterfinch. Amor i pèrdua al llarg d’anys i panys.

Mytting té una gran capacitat de descripció. De llocs i de coses, amb les peces de l’Einar al capdavant. Quan parla de la petita illa de Haaf Gruney, a Shetland, a l’Atlàntic Nord, ho fa amb moltíssima passió. Sembla que t’hi trobis. Sap transmetre molt bé la sensació de soledat, de fred i d’abandonament. Hi va viure en el seu dia el germà de l’Svere, potser per purgar els seus pecats, i ara li toca a l’Edvard, en el procés de descobrir qui és realment. A la recerca de la veritat el granger també passa per Edimburg. La Hanne (la seva xicota de joventut), una càmera de fotografiar Leica, una escopeta amb una culata de fusta, de valor incalculable, i un capellà que calla més del que sap ajuden a completar aquest mosaic on, al final, tot encaixa.

“Los dieciséis árboles del Somme”, escrit en primera persona, és la novel·la guanyadora del Premi dels Libreters de Noruega. Una obra diferent, que sorprèn i emociona. Una aposta segura.

"Me contó que había sido una adolescente sobreprotegida y que se derrumbó cuando su abuelo murió al tropezar en las escaleras y no lograr agarrarse. Entonces el sheriff le entregó unas escrituras de usufructo, las de Haaf Gruney, donde decía que un tal Edvard Daireaux Hirifjell, un chico de la misma edad que ella, heredaría el usufructo a la muerte de Einar. Según decía, ese día salió a mirar la isla con prismáticos. Vio el humo de turba de la chimenea y pensó en el extraño carpintero de ataúdes que, de vez en cuando, veía en el embarcadero del ferri, pero al que nunca había saludado. ¿De verdad tenía un heredero? Así dieron comienzo sus fantasías sobre como sería yo y que aspecto tendría".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’octubre 04, 2018

El quadern suís (Quim Torra)


El formatge gruyère no té ni un forat. El perforat és l’emmental! En els últims cinquanta anys, a Espanya la jornada laboral s’ha reduït un dotze per cent. A Holanda, el 34. Ningú hauria d’enfrontar-se a una fusió sense llegir “Vida privada”, el clàssic de Josep Maria de Segarra. Són tres de les coses que el president de la Generalitat, Quim Torra (Blanes, 1962), ens explica a “El quadern suís”. Està publicat per Proa i té un total de 360 pàgines.

Va viure un any i mig a la ciutat suïssa de Winterthur, enviat per l’empresa d’assegurances per qui treballava. De manera inesperada, aquesta es va veure immersa en un procés de fusió i el seu futur laboral va quedar en entredit. Va aprofitar l’experiència per viatjar i intentar conèixer el país com el palmell de la seva mà. Tot això va passar els anys 2006 i 2007. “El quadern suís” és un llibre dens. S’ha de llegir amb molta atenció i sense presses. L’autor combina un munt de reflexions al voltant del món de l’empresa amb història, geografia, literatura, cinema i música. Atenció amb la dada: l’índex de noms s’enfila fins a les 16 pàgines! Molts d’ells són escriptors, encapçalats per alguns dels catalans exiliats a Suïssa. Gaziel, Pla, Eugeni Xammar i Mercè Rodoreda, entre altres, van escriure en el seu dia sobre aquest país i ell ho explica en el llibre. També fa referència a Ramon Llull.

Però no només se centra en Catalunya i els catalans. Quim Torra es pregunta, per exemple, perquè va callar la Creu Roja en la Segona Guerra Mundial i va permetre tantes morts inútils. Reflexiona sobre Guillem Tell, heroi mític de la independència suïssa, i explica que les estades del pintor de William Turner van estimular la seva fascinació pels Alps. Dades, dades i més dades. “El quadern suís” es converteix en una petita enciclopèdia de butxaca, amb lloc per tot. No s’oblida dels tres-cents mil refugiats que van trobar asil a suïssa ni de la història de l’empresari barceloní Julio Muñoz Ramonet, que va passar els seus últims cinc anys de vida al balneari de Bad Ragaz, municipi del Cantó de Sankt Gallen. Torra sembla haver passat mitja vida entre llibres.

Lògicament, en aquesta obra l’actual president de la Generalitat també parla de la situació política catalana, i aprofita per fer algunes comparacions amb Suïssa. Enveja que allà hi convisquin, amb tota la normalitat del món quatre llengües: l’alemany, el francès, l’italià i el romanx Amb una gran dosi d’ironia també fa referència a les relacions entre Catalunya i Espanya, que sempre han estat distants i desafortunades. Entre altres coses escriu, “L’independentisme ha de fer alguna cosa més que guanyar: ha de defensar la seva victòria”. Un llibre recomanable.

“Recapitulo: què ha passat a Catalunya durant aquest any (2007). Gairebé res. En plenes negociacions de l’Estatut, en Mas pacta amb el president espanyol la circumcisió estatutària. ERC no ho accepta i és expulsada del govern. Alhora el president Maragall es veu obligat a convocar eleccions per pressions del seu propi partit. Es fa la consulta, que guanya el cap de l’oposició. El partit que més perd en les eleccions, els socialistes, aconsegueix la presidència gràcies al partit quer uns mesos abans havia expulsat. Tot plegat, poca cosa. Un petit exemple de l’apassionant món de la política catalana”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 02, 2018

Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)


El drama dels refugiats omple les pàgines de “Les formes del verb anar”, de Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967). La traducció és de Marta Pera Cocurell. Té 341 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Ha guanyat el Premi Thomas Mann, l’Strega Europeu i també va ser finalista del Premi al Millor Llibre Alemany. És una nova mirada sobre aquest greu problema que, directament o indirecte, ens afecta a tots.

En Richard és un professor de Filologia clàssica vidu i jubilat. Té una vida ordenada i podríem dir que força rutinària, ara que ja no fa classes. No té dona, fill ni parents propers. Només algun amic. Tot canvia quan un dia com qualsevol altre passa caminant per Alexanderplatz, a Berlín, ciutat on resideix, i veu uns africans en vaga de fam. Inicialment, no li dona massa importància. Més tard, recorda que, quan era més jove, ell també va haver de fugir, de Polònia, durant la Segona Guerra Mundial, i relaciona tots dos fets. És llavors quan decideix implicar-se amb els refugiats. Ni ell mateix podia imaginar-se fins a quin punt. La bola de neu creix per moments. Embolica que fa fort!

Les visites d’en Richard als refugiats, inicialment per curiositat, són cada cop més constants. Passa de fer-los tot un seguit de preguntes, només per recaptar informació, a intentar que siguin una mica més feliços. S’adona que els africans estan perduts en un laberint burocràtic i que sempre els falta un paper o un altre per aconseguir regularitzar la seva situació. Si hi ha sort, de forma momentània, està clar. La societat que els hauria d’acollir els rebutja frontalment i sense miraments. L’Europa culta, satisfeta i insolidària no agrada gens a en Richard, que sap que algun dia morirà i ningú se’n recordarà d’ell. És per això que ha d’actuar, ara que encara pot. A l’Osarobo li fa classes de piano, al Rufu l’ajuda a llegir Dante, a l’Ithemba a fer diverses gestions, al Karon li compra un terreny a Ghana... El què calgui.

“Les formes del verb anar” és un llibre poderós. L’autora no intenta alliçonar-nos ni portar-nos cap a un bàndol en concret. Ens explica el problema dels refugiats, amb casos concrets, i els inconvenients que tenen tan ells com el país que els acull, en aquest cas Alemanya. Queda clar que s’ha de legislar i que s’ha de fer amb lògica i amb molt d’estudi. S’han de trobar solucions que agradin mínimament a tothom. I han de ser els governs qui decideixin, no les persones com en Richard, amb un marge més o menys limitat. El problema que té el professor cap al final del llibre, i que no explicaré, convida a la reflexió. Compte amb els tòpics... On va una persona que no sap on ha d'anar? Molts cops, a la deriva. A veure si troben el mort del llac.

“De la mateixa manera que al principi, quan els homes encara vivien al seu barri, considerava que els mòbils eren potser la variant del luxe més humil, però un luxe al capdavall, tampoc no podia entendre per què coi cada refugiat necessitava un abonament mensual de transport. Una persona que no té feina ni diners per anar al museu? Per què no anaven a passejar al voltant del llac, posem per cas? I si el que volien era anar a la ciutat, perquè no viatjaven en negre -sense pagar-? De debò, ¿Com és que els negres no viatjaven en negre, pensava al principi, i somreia en silenci, amb aquell somriure amb què se sorprenia de vegades des que s'havia jubilat. Però ara sap més coses: durant aquests mesos de presa de decisions en què el Senat berlinès ha concedit classes d'alemany als refugiats i les autoritats els citen per una entrevista a la qual han d'acudir forçosament, l'Estat també els ha de proporcionar els bitllets per als viatges. Durant aquesta etapa, però, i només per aquest temps.”

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

dimecres, de setembre 26, 2018

La dama de blanc (Wilkie Collins)


He de reconèixer, greu error, ho sé, que encara no havia llegit “La dama de blanc”, de Wilkie Collins (Londres, 1824-1889). He aprofitat que s’ha publicat per primer cop en català, traduïda, diuen que magistralment, per Lluís Comes Arderiu. És un llibre molt llarg, 816 pàgines, però és quasi impossible deixar-lo. Publicat per l'editorial Proa, està considerat com un dels precursors del gènere de detectius. No m'estranya gens. Aposta segura.

Un dels grans èxits de la novel·la és la profunditat dels personatges, començant per la dama de blanc que dona lloc al títol. Misteriosa, poruga, torturada i amb un passat que ni pot ni vol oblidar. Principalment, Collins col·loca l’acció a Cumberland, al nord-oest d’Anglaterra, en una bonica mansió que bateja amb el nom de Limmeridge. Hi viuen dues germanes i el seu tiet, el baró Frederick Fairlie. És un home egoista com pocs i hipocondríac fins al moll de l’os. Odia els sorolls, els moviments, els nens i tot el que tingui relació amb la humanitat. Per parlar amb ell, es necessita audiència i una gran dosi de calma. Les dues germanes Farlie, de diferent pare, s’estimen moltíssim. La Laura, que és la hereva de la família, és bonica, dolça i un pèl insegura. El físic de la Marian no és tan agraciat, però té més iniciativa. I també molta intuïció. La Laura la necessita com el pa que menja...

El personatge clau d’aquesta història és en Walter Hartright, que arriba a Limmeridge per donar classes de dibuix a les dues germanes. Mentre duri l’encàrrec, s’ha de quedar a viure a la mansió. No comptava d’enamorar-se de la Laura, que, malauradament, ja està promesa amb Sir Percival Glyde, un baronet que cau malament des que fa la seva primera aparició al llibre. És un home tant o més obscur que el seu íntim amic, el Comte Fosco, un italià que manipula més que respira. Tant ell com Percival van bojos darrere de l’herència de la Laura, que no és petita, precisament. Fosco és un home gras com un teixó i respecte més als animals que a les persones. Al llarg de l’obra, descobrirem quin és el seu passat i perquè és realment tan desagradable. Està casat amb una cosina de la Laura. Coses de la vida.

En Walter és un supervivent. Per a ell, l’amor té més valor que qualsevol altra cosa. I és per això que vol descobrir qui és Sir Percival i què persegueix. Parteix de zero i s’acaba convertint en un bon detectiu, amb tentacles pertot arreu. Sap des del primer moment que la misteriosa dama de blanc que va veure una nit -que físicament s’assembla molt a la Laura- sap molt més de què explica, com la seva mare, que sembla haver-la abandonada al seu destí. Haurà de treballar de valent. I no puc explicar res més. “La dama de blanc” és un llibre potent i molt ben escrit i estructurat. Carrega contra la cobdícia i defensa les bones maneres per sobre de tot. És d’aquells títols que, quan els acabes, et preguntes: “I ara què llegeixo”? Sensacional.

"Vam dirigir els nostres passos cap a Londres i vam continuar passejant junts aquella primera i calmosa hora del nou dia. Jo i aquella dona, el nom de la qual, el caràcter, la història, els seus propòsits a la vida i la seva mateixa presència al meu costat se’m presentaven, en aquell moment, com misteris insondables. Era com un somni. Era jo, Walter Hartright? ¿Era aquella la famosa i plàcida carretera per on la gent que tenia festa caminava els diumenges? ¿Havia realment sortit, feia poc més d’una hora, de la decent, tranquil·la i convencional atmosfera domèstica de la casa de ma mare? Em sentia massa desconcertat —massa conscient també d’un sentiment imprecís d’alguna cosa semblant al remordiment— per aconseguir parlar amb la meva estranya acompanyant durant uns quants minuts. Fou de nou la seva veu qui va trencar el silenci entre nosaltres."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de setembre 19, 2018

L'art de portar gavardina (Sergi Pàmies)


Diria que, amb “L’art de portar gavardina”, Sergi Pàmies (París, 1960), es treu un gran pes de sobre. Ataca, per primera vegada, la mort dels seus pares: l’escriptora Teresa Pàmies i el polític Gregorio López Raimundo. A ella la vaig conèixer quan col·laborava, a ritme de bolero, en programes presentats per Josep Cuní. A ell quan vaig cobrir per COMRàdio diversos actes del PSUC, del qual en va ser secretari general i president.

A ”Nadala maternofilial”, un dels 13 contes del llibre, Pàmies ens parla dels darrers mesos de la seva mare. Fins al final, va intentar escriure. Fer-ho, la connectava amb la realitat. Quan va haver-ho de deixar del tot, ja s’acabava. És una història dura, explicada amb naturalitat. A “No sóc ningú per donar consells” explica que el seu pare quasi mai va exercir com a tal. En Gregorio estava obsessionat amb la política. Tot allò que estava relacionat amb la seva família ho delegava en la seva esposa. A casa, hi era ben poc. En algunes fases de la seva infantesa, Pàmies va arribar a pensar que potser era fill de l’escriptor Jorge Semprún. La gavardina, peça de roba que vestia el seu pare i tots els homes interessants que es mirava la mare, s’ha de saber portar. Denota classe i prestància. El seu pare també apareix a “Nadala paternofilial”.

Aquests són els tres contes més tristos del llibre, publicats per Quaderns Crema. És de petit format, com mana la tradició, i és força curt, només 146 pàgines. De la resta d’històries, plenes d’ironia i melancolia, em quedo amb “Siusplau” (amb un fill rodant un curt amb el seu pare fent de mort) i amb “Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats”, on ens diu que, de vegades, és millor deixar una relació quan està en un bon moment, no quan ja està del tot deteriorada. El vincle amb els fills, sempre complicat, el tracta a “La paternitat”, a “Bielorússia” i, de passada, a “El conte sobre l’11 S que no em van encarregar mai”. Al final, l’objectiu sempre és el mateixos: fer felices a les persones que tenim al costat, començant per la parella. Per què creu que no ho ha aconseguit? En parla a “Eclipsi” i a “Bonus track”, amb què acaba el llibre.

Els altres tres contes de “L’art de portar gavardina” són “Sobre la utilitat dels novel·listes”, “La fenomenologia de l’esperit” i “Poètica”. Com sempre, Sergi Pàmies, amb qui he coincidit molts anys a Els Matins de TV3, és una garantia. Totalment recomanable.

“I ara fixem-nos en la barra de la cafeteria d’aquest espai central, concretament en una dona molt alta que interpel·la el novel·lista amb un gest que denota sorpresa i confiança. És possible que us faci la impressió d’haver-la vist abans. A finals del segle XX va interpretar un anunci de perfum en què, després de baixar d’una moto d’alta cilindrada, de treure’s el casc, d’ensumar diferents homes d’una festa, d’obrir-se la cremallera d’una granota de cuir arrapada a la pell, mirava la càmera i, amb una sensualitat histriònica, deia: “No busco a un hombre cualquiera. Busco a Justin”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 18, 2018

Hippie (Paulo Coelho)


Haig de reconèixer que encara no havia llegit cap llibre del brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947). N’ha venut 225 milions, una xifra a l’abast de ben pocs autors. He ‘debutat’ amb “Hippie”, traduït al català per Maria Dolors Ventós. Té 333 pàgines i està publicat per Columna Edicions. L’ha escrit en tercera persona "per donar veu pròpìa als personatges". Diu Coelho que “aprendre a conèixer-se és descobrir el món”.

Sempre havia sentit que els llibres del brasiler, amb fans i detractors a parts iguals, tendien a l’”autoajuda”. Aquest, no. Coelho ens explica un experiència personal, en forma de viatge, que va tenir l’any 1970. Podríem parlar de “falses memòries”. A Amsterdam, en Paulo va conèixer a la Karla, una noia de Rotterdam que buscava algú que l’acompanyés a Katmandú, travessant Europa i Àsia. Pagant només cent dòlars, el Màgic Bus t’hi portava; això sí, sense massa luxes. En plena efervescència dels hippies, Katmandú era una ciutat de moda. Allà, els esperava la desitjada llibertat. No explicaré si arriben junts, separats o, fins i tot, si no hi arriben. El recorregut és llarg i complicat.

En Paulo, que es desplaça a Amsterdam acompanyat d’un amic argentí, també recorda viatges anteriors, alguns amb fets traumàtics inclosos. El més esfereïdor dels que explica va tenir lloc al Brasil mateix, concretament a Vila Velha, on la policia el va detenir i torturar al llarg d’uns quants dies, quan sortia d’un hotel amb la seva xicota. Els confonen amb terroristes i els vexen sense aturador, fins que, de cop, els deixen lliures, com si res no hagués passat. Sense explicacions. No va ser l’únic cop que el van detenir erròniament, segons explica l’autor al final del llibre.

La veritat és que “Hippie” passa bé. Són històries senzilles i ben explicades. Són una mena d'"interrail de joventut", per barrejar-ho d'alguna manera. Una de les parts més interessants és quan el Màgic Bus s’atura uns dies a Istanbul, a l'espera que la situació política es tranquil·litzi. Allà en Paulo busca a algú que l’iniciï en el sufisme, pel qual sent una devoció creixent.

“Després de sis dies de viatge, l'animació va cedir el lloc a l'avorriment i la rutina es va esmunyir entre ells i va omplir l'ambient. Ara que ja no tenien més anècdotes per explicar, s'adonaven que no havien fet altra cosa que menjar, dormir al ras, provar de trobar una postura més còmoda al seient, obrir i tancar les finestres per culpa del fum dels cigarrets i avorrir-se amb les històries pròpies i alienes -no perdien cap oportunitat de deixar caure una crítica sarcàstica aquí i allà, com fan sempre els éssers humans aplegats en un ramat, encara que sigui petit i ple de bones intencions com aquell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy