divendres, abril 24, 2015

Ànimes negres com el carbó


“Anime Nere” és una molt bona pel·lícula. Aquí s’ha traduït com “Calabria, Mafia del Sur”. Està dirigida per Francesco Munzi i ens apropa una interessant visió de la ‘Ndrangheta. Hi ha moltes històries sobre el crim organitzat, però aquesta aporta una gran novetat: el caps del clan protagonista són fills de pastors. Per tant, podríem parlar de màfia rural. Es va estrenar en l'últim Festival de Venècia.

Els Carbone són tres germans. El gran segueix fent de pastor, en un petit poble calabrès. L’interpreta Fabrizio Ferracane, al capdavant d’un repartiment amb actors poc coneguts. Es diu Luciano i és un home torturat. No li agrada que en Luigi i en Rocco trafiquin amb drogues i intenta allunyar-se al màxim d’ells... encara que no li sigui gens fàcil. Encara menys quan veu que el seu fill Leo té molta tirada cap als seus tiets. És força violent i prefereix guanyar-se la vida amb ells, pistola en mà, i no haver de cuidar animals, com el seu pare. D'en Luciano pensa que és un covard i un fracassat. La família l’accepta ràpidament. No s’imaginaven, però, que els portaria tants problemes. Explota massa ràpid. El seu pare és l’únic que vol aturar-lo, però tampoc pot.

Munzi sap relatar perfectament les tensions familiars i les característiques d’aquesta màfia rural. Els personatges estan molt ben dibuixats i, des que comença la pel·lícula, s’intueix que els Carbone no acabaran bé. Els deu últims minuts, amb el Luciano de protagonista, són espectaculars. No és un títol violent, tot i que, lògicament, hi ha uns quants assassinats. El director prefereix explicar-nos, amb tot luxe de detall, la relació entre els tres germans, l’evolució d’en Leo en el clan familiar i el paper de les dones, més aviat anecdòtic. Es queden a casa i fan poques preguntes. Tot amb un ambient carregat i molt real. Recomanable.

“AGUAS TRANQUILAS”

“Aguas tranquilas” té el tempo del cinema japonès modern. És una pel·lícula lenta (dura gairebé dues hores) i les reflexions dels seus protagonistes estan per sobre de la mateixa història. Està dirigida per Naomi Kawase i contextualitzada a l’Illa d’Amani, al Pacífic. És una bona reflexió sobre la vida, la mort i l’inici de l'edat adulta. Tot envoltat d’uns paisatges espectaculars.

Podríem parlar de cinema poètic i experimental, no apte per a tots els públics. Hi ha qui la trobarà soporífera, perquè són ben poques les coses que passen. Ho dic a nivell d'acció. Dos dels protagonistes principals són dos adolescents, en Kaito i la Kyoko. Quan comença la pel·lícula, ell troba el cos sense vida d’un home tatuat flotant al mar. En principi, no ho comenta a ningú. Aviat, la Kyoko li diu que l’estima. Ell potser també, però té tanta pressa. Els seus pares estan separats; i fa la sensació que aquest fracàs l’ha marcat; i de quina manera. Tots dos aprenen molt a poc a poc. La mare de la noia s’està morint i és potser per això que ella té més ganes de viure al dia. La dona té clar que té els dies comptats i ho acepta amb moltíssima dignitat.

Aquesta és una de les claus de la pel·lícula. Ens mostra la mort com una part de la mateixa vida. No és el seu contrari i s’ha de saber assumir-ho com abans millor. Les reflexions de l’avi de la Kyoko, un pescador amb molta experiència acumulada, és qui fa les sentències més acurades. Recordo, per exemple, que explica que les persones grans s’han de retirar a temps i donar els menys problemes possibles a la seva família. Vida, amor i mort, un triangle pel qual tots hem de passar, abans o després. Només recomanable per als amants del cinema i de la literatura oriental.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, abril 15, 2015

La veritat pot ser una arma letal!


“El capital humano”, de l’italià Paolo Virzì, és la pel·lícula més rodona que he vist en els últims mesos. No té res a veure, però m’ha recordat la grega “Canino” (2009). Va guanyar set David di Donatello, amb el de millor pel·lícula inclòs. També se’n va emportar el Premi del Públic al Festival de Sevilla; i Valeria Bruni Tedeschi va aconseguir el de Millor Actriu a Tribeca.

La Valeria, germana de la Carla Bruni, interpreta a la Carla Bernaschi, que està casada amb un especulador financer multimilionari. Treballa francament bé. El seu marit, en Giovanni, s’ha fet famós amb el “fons Bernaschi”, que ofereix fins a un quaranta per cent d’interès anual. En Dino Ossola, un agent immobiliari de pa sucat amb oli, hi inverteix set-cents mil euros. No els tenia, però hipoteca casa seva, sense dir-li ni a la seva parella. Fabrizio Bentivoglio, cent per cent italià, és qui fa de Dino. La seva dona actual, la Roberta, és Valeria Golino, a qui recordo de la nissaga “Hot shots”, que es va fer molt popular a principis dels 90, al costat de Charlie Sheen. Els Beraschi i els Bentivoglio es coneixen perquè el fill dels primers surt amb la filla dels segons.

El “fons Bernaschi” i la relació entre les famílies és un dels temes d’”El capital humano”... però potser no el més important. El que marca la pel·lícula és l’atropellament d’un ciclista per part d’un luxós 4X4. Sabem que el cotxe és propietat d’en Massimiliano Bernaschi, però desconeixem si l’estava conduint ell. Descobrir-ho és una de les claus de la història. Virzì fa una crítica ferotge dels nous rics italians, com Paolo Sorrentino a “La grande bellezza” (2013). Encara que la referència cinematogràfica més evident és la de “Muerte de un ciclista” (1955), de Juan Antonio Bardem. L’escena en què la Policia interroga a en "Maxi" també em va fer pensar en un dels capítols de la recent “Relatos salvajes”.

A la filla dels Bentivoglio, la Serena, la interpreta una guapíssima Matilde Gioli. Un altre dels aspectes interessants de la pel·lícula es que Virzì ens apropa els temes claus de la història des de tres punts de vista diferents: el d’en Dino (que vol conèixer els Bernaschi a qualsevol preu), el de la Carla (a qui el seu marit tracta com si fos un objecte més de la seva propietat), i la visió de la Serena, que es transforma en un personatge clau. Molt bona pel·lícula; una de les més destacades de la cartellera, sens dubte. Per què es titula “El capital humà”? Ho explica en l’última escena!

"THE GUEST"

The Guest”, que es va projectar al Festival de Sitges –en la secció oficial-, va estrenar-se divendres. És una pel·lícula desbaratada i entretinguda a parts iguals. Podríem definir-la com un thriller macabre, ple d’humor negre, i amb una estètica molt dels vuitanta. Està dirigida per Adam Wingard i protagonitzada per Dan Stevens en el paper principal. Va estar nominada a Millor Muntatge en els Independent Spirit Awards.

Si te l’agafes seriosament, no té ni cap ni peus. Si et deixes portar i no et fas massa preguntes, t’ho passes francament bé, amb una música que enganxa i molt. L’Stevens, amb uns ulls verds impressionants, fa de David, un soldat que torna de l’Afganistan. Abans d’anar a casa seva decideix passar per la d’en Caleb, un company que va morir a la guerra. En David li diu als seus pares i als seus germans que els estimava molt i que, abans de morir, va demanar-li que els hi digués, d'un a un, individualment. Se’l veu tan bon noi que es guanya a la família molt aviat; i s’instal·la amb ells uns dies. Coincidint amb la seva arribada, però, comencen a passar coses molt estranyes al voltant de la família... amb un munt de morts incloses. És qui realment diu ser?

Dos actors destaquen al costat de l’Stevens; la Maika Monroe i en Leland Orser. La Maika era una de les protagonistes de “The Bling Ring” (2013), de Sofia Coppola. En aquesta pel·lícula fa d’Anna, la filla de la família Peterson. A ell el recordo pel seu paper a “Venganza”, amb Liam Nesson. Aquí és el pare de la noia. “The Guest” és molt sanguinolenta, amb una posada en escena que em va recordar el cinema de John Carpenter. Diuen que Adam Wingard, que també va fer el guió, a quatre mans amb Simon Barret, és un dels mestres de l’horror de baix pressupost. A mi me la van recomanar i celebro haver-la vist. Si sóc sincer, haig de dir que vaig passar-m’ho pipa. Un divertimento en estat pur. La primera escena, amb l’Steve corrent per anar a casa dels Peterson; i l’última, amb la música a tota castanya, són brutals.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, abril 13, 2015

"Strappo" (Martí Gironell)


L'escriptor i periodista Martí Gironell (Besalú, 1971) segueix apostant per la novel·la històrica, que domina molt bé. El seu últim llibre es titula “Strappo”. Té 320 pàgines, l’ha publicat Ediciones B i està dedicat al seu pare. En aquesta ocasió, recrea l’espoli de les pintures romàniques, transportant-nos a l’any 1919, que és quan Franco Steffanoni aplica la tècnica de l’Strappo per arrencar uns murals de més de mil anys d’antiguitat a Santa Maria del Mur.

Un 99 per cent dels personatges que surten a la novel·la són reals, com l’antiquari Ignacio Pollak, que és qui fa l’encàrrec a Steffanoni, a petició de Lluís Plandiura. Aquest industrial, amant de l’art, estava interessadíssim en els mencionats murals. Aquest episodi és el punt de partida de l’espoli de l’art romànic a les esglésies del Pallars i de la Vall de Boí. Gironell potser no s’acaba de pronunciar obertament, però deixa clar que està en contra d’aquestes vendes. Ell pensa que els murals haurien d’estar exposats en els seus llocs d’origen. Deixa clar, però, que cap legislació les protegia. Podem parlar de robatori? De vendes clandestines? D’enganys? De Mitges veritats? De tot una mica!

En el bàndol dels herois, trobem a Joaquim Folch i Torres i a Ton de Cal Soldat, un dels pocs personatges ficticis, tot i que Cal Soldat existeix. “Strappo” arrenca l’any 1921, a l’Hotel Savoy de Nova York, coincidint amb la subhasta de les pintures romàniques de Santa Maria del Mur, que en l’actualitat són al Museu de Belles Arts de Boston. Al llibre, Gironell retrata els esforços d’uns pocs, davant de la cobdícia de la majoria. Un dels personatges claus de "Strappo” és Mossèn Farràs, rector de Santa Maria del Mur. Permet que s’emportin els murals, però ho fa a canvi d’una contraprestació econòmica, després de consultar-ho amb el Bisbat. Necessitava els pocs diners que li donen, unes set mil pessetes, per arreglar el campanar i altres parts de la seva castigada església.

"TRESORS OBLIDATS DEL ROMÀNIC"

Gironell va començar a pensar en aquesta novel·la fa uns cinc anys, després de llegir una notícia sobre l’exposició “Tresors oblidats del Romànic”, que es va fer al MNAC. Va ser llavors quan va començar a visitar les esglésies romàniques del Pallars i de la Vall de Boi, per documentar-se de primera mà, i poder parlar amb la gent del territori. Com tots els seus llibres, “Strappo” és molt visual. Es nota, i molt, el seu pas pel món de la televisió. El llibre és àgil, ple de diàlegs, i amb uns personatges ben dibuixats. Podria ser, perfectament, un dels més venuts d’aquest Sant Jordi que ja tenim a tocar dels dits. Ho demostra que ja ha sortit la segona edició!

“Steffanoni, deixeble avantatjat del mestre de l’Strappo, Arduino Colasanti, va aplicar la tècnica que havia adquirit durant anys d’aprenentatge i que ara ja dominava a la perfecció. Per arrencar amb precisió els frescos i murals de les parets havia d’aplicar sobre la pintura dues capes de tela de cotó amb cola orgànica que ja duien preparada del taller –el temps era molt valuós com per entretenir-se a preparar la cola blanca- que, un cop seca, quedava adherida a la pintura i permetia arrencar-la de la seva base del mur. Els Arturos es van encarregar de Santa Agnès i Sant Jeroni, als pilars de l’església; i Steffanoni es va concentrar en les pintures de la sala capitular de Tomaso da Modena. Uns moviments precisos i estrebades amb la dosi exacta de delicadesa i fermesa, amb l’ajuda d’una petita escarpa, van fer la resta”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, abril 09, 2015

Lluitar contra l'entorn... i contra un mateix


És veritat que el gènere del cinema carcerari està força esgotat, però sempre hi ha sorpreses positives. Molt de tant en tant. Ho acaba de demostrar David Mackenzie amb “Starred Up (Convicto)”. La pel·lícula és de l’any 2013, però a casa nostra tot just es va estrenar divendres passat. Té tot l’aire de títol independent, amb un grandíssim Jack O’Connell en el paper principal. Dura 106 minuts.

O’Conell és un dels actors revelació dels darrers mesos. Després de “Starred Up”, ja ha participat en tres cintes més, “300: El origen del imperio”, “Invencible” i “71” (en parlava no fa gaire al blog); i té pendent l’estrena de “Money Monster”, a les ordres de Jodie Foster. Pel seu paper en la pel·lícula de Mackenzie va ser reconegut per la “National Board of Review” i pels Crítics de Chicago. Interpreta francament bé a un adolescent molt violent i amb problemes de droga. El mateix dia que entra a la presó, que es quan comencen a explicar-nos la història, està a punt de matar a un home que havia anat a veure’l a la cel·la, diria que sense cap mala intenció. L’Eric Love, que és el nom del jove, estava dormint i, com que es desperta de cop, s’espanta i comença a colpejar al visitant sense fer-li cap pregunta. Per què parlar? Les coses no podien començar pitjor.

Més enllà dels tòpics de les pel·lícules de presons (la corrupció de l’alcaide i dels vigilants, els clans de reclusos, les venjances, les drogues...), Mackenzie encerta explicant, per sobre de tot, la relació d’amor-odi entre l’Eric i el seu pare, que està tancat en el mateix centre. En Neville Love, que té molt de poder, intenta facilitar-li les coses, però fa la sensació que encara ho complica tot una mica més. Li dóna vida en Ben Mendelsohn, a qui recordava pel seu paper a la sensacional “Animal Kingdom” (2010). Com a pare, fora de la presó va fracassar. A veure si a dins aconsegueix centrar al noi i salvar-li la pell. En Neville ho controla tot i tothom, però l’Eric no li posarà les coses fàcils. El primer que intentarà é que vagi a teràpia, en un grup difícil de definir.

"MOMMY"

L’Steve també és un adolescent molt violent i amb problemes de droga. Ell és un dels personatges centrals de “Mommy”, de Xavier Dolan. L’interpreta Antoine-Olivier Pilon, que ja va treballar a les ordres del director canadenc a “Laurance Anyways” (2012). L’any passat, “Mommy” va rebre el Premi del Jurat al Festival de Cannes i el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera.

Després d’intentar cremar la cafeteria del centre on està internat –i ferir a un dels seus companys-, l’Steve és expulsat. La seva mare es veu obligada a acollir-lo a casa seva, tot i que no entrava en els seus plans. A la Diane li dóna vida una gran Anne Dorval, la mussa de Dolan. És molt atractiva! Ja van treballar plegats a “Los amores imaginarios” (2010) i a “Yo maté a mi madre” (2009). La “Die” fa tot el que pot, però l’Steve és violent, malparlat i imprevisible. Fa la sensació que té un bon cor, però molt amagat. El triangle el completa la Kyla (Suzanne Clément), una professora que s’ha pres un any sabàtic. Tartamudeja molt i s’intueix que pateix algun problema psicològic important.

La Kyla és veïna de la “Die” i l’Steve, als qui ajuda com pot. A les ordres de Dolan, Clément havia coincidit amb l’Antoine-Olivier a “Laurance Anyways” (2012); i amb l’Anne a “Yo maté a mi madre” (2009). “Mommy” és una pel·lícula l larga –dura dues hores i quart- però no es fa pesada. Està molt ben interpretada i té una banda sonora espectacular. L'escena del ball entre mare, fill i amiga paga molt la pena. La història és transgressora i té profunditat emocional. Dolan centra l’acció en un Canadà fictici, però molt proper. L’acció passa aquest any, el 2015. Ens explica que hi ha una nova llei que permet als pares internar als seus fills problemàtics en un centre especial, beneficiant-se d'un programa pilot. La “Die” intentarà fer-se’n càrrec ella sola, ja que el seu marit és mort. Aquest centre és l’última opció...

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dimecres, abril 08, 2015

"La llibreria encantada" (Christopher Morley)


“La llibreria encantada” és un llibre deliciós, com el seu predecessor, “La llibreria ambulant”. Va veure la llum l’any 1919, dos després que l'altre. Ara, Viena Edicions l’ha publicat per primer cop en català, amb traducció de Dolors Udina. El seu autor és Christopher Morley (Haverford, Pennsilvània, Estats Units, 1890 - Roslyn Heights, Long Island, 1957). Té 252 pàgines i és molt divertit. És d’aquells llibres que fa estimar la literatura.

Precisament els llibres són la gran passió d’en Roger Mifflin. Casat amb la Helen i amb el seu parnàs aparcat (aquest era el nom de la seva llibreria ambulant), ara es dediquen a vendre els llibres de segona mà en una botiga de Brooklyn, batejada com “La llibreria encantada”. M’imagino fàcilment el negoci d’en Roger, ple d’estanteries de llibres fins al sostre i fum pertot arreu. Ell fuma en pipa i també solen fer-ho la majoria dels seus clients. Queda clar que el llibre de Morley té uns quants anys, oi? A data d’avui, això del fum incontrolat és quasi ciència ficció. I per acabar-ho d’adobar, un gos, en Bock, movent-se lliurament entre els visitants. En Roger reivindica la professió de llibreter, capaç de recomanar l’obra o obres que necessita cada client. També vol deixar clar que prefereix no vendre abans d’oferir un llibre dolent. N’hi ha tants de bons!

En l'organigrama de “La llibreria encantada”, on mai hi ha grans novetats, aviat n’hi haurà una de ben grossa. Tindrà una nova aprenent, la guapa i rica Titania Champan, filla d’un importantíssim empresari. De fet, el sou li paga ell mateix, a canvi que els Mifflin li ensenyin l’ofici. El quart personatge important del llibre és un jove publicista, l’Aubrey Gilbert, que treballa a "Matèria Grisa". Entra per intentar fer un tracte comercial amb en Roger... i quasi s'hi queda a viure! Els Mifflin i la Titania desperten tot el seu instinc protector. Estem davant d’un llibre divertit i, per si fos poc, ple de misteri. Tot gira al voltant d’un llibre en concret, “Cartes i discursos d’Oliver Cromwell”, de Thomas Carlyle (1945), que desapareix i torna a aparèixer sense motius aparents. En la part dels personatges foscos, hi ha un apotecari alemany, en Weintraub, i el xef de l’Octon, un restaurant de luxe. És un barbut que respon pel nom de Metzger.

MOLTES REFERÈNCIES LITERÀRIES

Com era d’esperar, Morley omple “La llibrera encantada” de referències literàries, d’aquells llibres que s’han de llegir obligatòriament abans de morir. Molts se m’escapen, potser per país d’origen, potser per edat. El final del llibre, amb el "cas Caryle resolt", i la possibilitat d’ampliar el negoci ben aviat, és francament bo. Em declaro fan incondicional d’aquest escriptor nord-americà. La seva obra més coneguda és “Kitty Foyle”, publicada l’any 1939. La va portar al cinema Sam Wood, amb Ginger Rogers en el paper principal. Miraré de recuperar-la.

“No t’has fixat mai que els llibres et busquen i et troben? Et segueixen com el gos coniller del poema de Francis Thompson. Reconeixen la presa! Mira aquest llibre: L’educació de Henry Adams! Ja veuràs com enxamparà la gent que pensa, aquest hivern. I Els quatre genets: ja veuràs com correran per les vendes dels lectors. Una de les coses més emocionants que conec és observar la trajectòria d’un llibre de debò: et segueix pertot, t’arracona i al final t’obliga a llegir-lo. Hi ha un llibre vell estrany que fa anys que m’empaita: Vida i opinions de John Buncle, es diu. He mirat d’escapar-me’n, però sempre treu el cap al lloc més inesperat. Algun dia m’enxamparà i no tindré més remei que llegir-lo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, abril 01, 2015

Apropiació indeguda (Lena Andersson)


“Apropiació indeguda”, de Lena Andersson, és una novel·la sobre l’amor, el desamor i, sobretot, l’obsessió. Té 174 pàgines i està publicada per Angle Editorial. A Suècia, el país d'on és l’autora, es va convertir en tot un fenomen de vendes, guanyant els prestigiosos premis Svenska, Dagbladet i August, en els tres casos a la millor obra de ficció. La traducció al català és de Carolina Moreno.

Andersson ens explica la història de l’Ester Nilson, poeta i assagista. Té 31 anys i viu en parella. Tot canvia quan li demanen que prepari una conferència sobre l’artista Hugo Rask. Feia temps que apreciava la seva obra. Amb el seu company, que també n'era fan, havien parlat molt d’ell, i de tot allò que feia. Just en el moment de conèixer l’Hugo (o potser fins i tot abans?) l’Ester se n’enamora perdudament i trenca la relació que tenia en marxa. Decideix jugar-s’ho tot a una cara. I si l’artista no li fa cas? La premissa artística d’en Rask és clara: l’estètica és un acte moral. Ell, però, només jutja la moral dels que tenen el poder. La seva obra té per objectiu denunciar els abusos dels qui més tenen. La visió de l’Ester és un pèl diferent; perquè considera que també s’ha de poder criticar als obrers; i a qui faci falta.

En realitat, l’Ester i l’Hugo comparteixen ben poques coses, sobretot després d’un parell o tres de nits junts... i molts dies de filosofia! Ella creu en l’amor pur i en el compromís, tot i haver despatxat la seva anterior parella de dubtosa manera. Està convençuda que haver-se ficat al llit amb l’Hugo li dóna privilegis. És per això, i d’aquí el títol de la novel·la, que s’apropia indegudament d’ell. La poeta i assagista s’autoenganya i pensa que, tard o aviat, acabarà caient rendit als seus encants. N’està enamorada i obsessionada. La visió de l’artista és molt diferent. De compromís, ni parlar-ne! Per començar, fa unes sospitoses escapades quinzenals a Malmö... on té una altra dona?

NO VOL PERDRE L'ESPERANÇA

Voluntàriament, l’Ester es veu abocada a grans esperes, però mai no acaba de perdre l’esperança. Com a lector, fa la sensació que a l'Hugo l’angoixa massa, sense deixar-lo ni pensar. S’entén que l'home no s’hi vulgui comprometre, menys que no parli clar i que, moltes vegades, fins i tot l’esquivi. Ell sempre està envoltat de persones que l’adulen, que li riuen les gràcies i li amaguen els defectes. L’Ester és força diferent; i li discuteix quasi tot. Curiós quan ens explica les diferències entre interpretar els actes behaviorísticament o fenomenològicament. Estem davant d’un llibre corrosiu, amb bon sentit de l’humor i precisió quirúrgica.

“Els regals no demanats poden resultar terrorífics per les seves exigències, per les seves pretensions, perquè són una demostració llefiscosa de la gentilesa de qui ofereix el regal. No era impossible que ell interpretés l’abraçada de la seva mà a tota ella com un regal. L’Hugo va provar d’acariciar-li els dits, però va ser un refrec. Semblava assetjat per un turment. A parer d’ella, no li estava exigint cap disbarat. La llibertat era una virtut i l’Ester l’apreciava molt, però la llibertat d’allunyar-se’n no podia donar-la-hi; en canvi, podia facilitar-li la llibertat d’estar més a prop d’ella, tant com no ho havia estat mai de ningú, i la llibertat d’estalviar-se la soledat. Hi ha res més bonic?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Com a casa no s'està enlloc!


“Love is strange” és una pel·lícula trista i amable alhora. Està dirigida per Ira Sachs (Memphis, 1965) i sensacionalment interpretada per John Lithgow i el gran Alfred Molina. És més aviat curta, només 94 minuts, però s’acaba fent un pèl llarga. A Sachs li costa posar-hi el punt i final. L’arrossega ben bé deu minuts amb plànols llargs i no massa explica-tius. Crec que m’esperava una miqueta més.

En George i en Ben són gais. Fa quasi quaranta anys que s’estimen. Viuen junts en un pis a Nova York, fins poc després de casar-se. A l’església on treballa en George fent classes de música tenen clara la seva orientació sexual i la respecten... fins que passa per la vicaria. Quan se n’assabenten que ha canviat d’estat civil, l’acomiaden sense massa explicacions. A en George li dóna vida Alfred Molina, a qui sempre recordaré pel seu paper de Diego Rivera a “Frida” (2012). En Ben és John Lithgow, el protagonista de “En nombre de Caín” (1992), de Brian de Palma. La química que hi ha entre tots dos és excepcional. Del repartiment també hi destaca Marisa Tomei (“El luchador”, 2008), que està casada amb un nebot d’en Ben.

Amb la pèrdua de la feina d’en George –en Ben ja està jubilat-, el matrimoni es veu obligat a vendre’s el pis i buscar-ne un de lloguer, el més barat possible. Mentre no el troben, miraran de trobar algú que els aculli. Com que ni els seus familiars ni amics tenen massa espai, han d'anar-se’n a viure separats. En George a casa d’uns veïns que també són gais, amb unes ganes de festa inacabables. En Ben se’n va a casa d’un nebot, a Brooklyn. Tots dos s'adonen que fan nosa i que han perdut la llibertat que fins ara tenien. Qui ho passa més malament és aquest últim, ja que l’ambient que hi ha a casa dels seus parents no és el més adequat. El matrimoni discuteix força i el seu fill adolescent, amb un amic inseparable, sembla no tenir clara la seva orientació sexual. En George i en Ben es troben a faltar molt i, quan aconsegueixen passar alguna estona junts, l’aprofiten al màxim.

“Love is strange” és una història d’amor total. Vius la seva recerca de pis de la parella com si l’estiguéssim buscant nosaltres mateixos, perquè són encantadors. L’escena del piano, en què toquen i canten junts, amb tota la família, just després de casar-se, és d’una qualitat sublim. Entre d'altres coses, també deixa clar que com a casa nostra no s’està a cap lloc i que, tot i les bones intencions, sempre ens podem acabar convertint en una càrrega. I de vegades no en som conscients. Una pel·lícula amb molt gust, però amb mancances.

"PASOLINI"

Sóc fan d’Abel Ferrara. Si hagués d’escollir una pel·lícula seva seria “El funeral” (1996). El seu últim títol no és massa fàcil de digerir... com a mínim per a mi. Es diu “Pasolini” i ens explica les darreres hores de l’escriptor, poeta i director de cinema italià. Estem davant d’un drama biogràfic amb massa coses i poc ordenades. Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975.

Per què és difícil de digerir? Doncs perquè Ferrara intenta posar en escena el llibre i la pel·lícula que Pasolini estava acabant d’escriure; com la de l’home que, en temps actual, va darrere de l’estrella que anuncia el naixement del Salvador. Són textos aparentment difícils. El millor de tot és la interpretació de William Dafoe, que s’assembla força a Pasolini. Mai me n’havia adonat. Dafoe està sensacional, com sempre. Com que és un dels millors, ha treballat amb la majoria de directors de prestigi. Actualment, està a les ordres de Zhang Yimou, que està rodant “The great wall”. Quan penso en ell, sembla em ve al cap el seu paper a l’”Anticristo” (2009), de Lars Von Trier. Pasolini era el símbol de l’art revolucionari i de la lluita contra el poder, però a la pel·lícula no se’n parla massa; sobretot d’aquest odi contra els que manen, que queda molt difuminat.

Per contra, si que queda clara l'homosexualitat de l’artista, perseguint a nois més aviat joves. De fet, els qui posen fi a la seva vida no són els que manen, sinó un grup d’adolescents salvatges i amb ganes de venjança. El cadàver de l’artista, estimat i odiat a parts igual, va aparèixer en una platja d’Ostia, a prop de Roma. Només unes hores abans havia estat amb la seva estimada mare, la seva germana i amb l’actriu Laura Betti, a qui interpreta una divertida María de Medeiros. Només pels grans fans de Pasolini... i encara.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy

dijous, març 26, 2015

"Un dinar un dia qualsevol" (Ferran Torrent)


“Opositor a corrupte, però a València no queden places”. Així es defineix Ferran Torrent (Sedaví, 1951) al seu compte de Twitter. Una bona mostra del seu humor càustic i de l'esperit crític que el caracteritza. Tots dos queden molt ben evidenciats a “Un dinar un dia qualsevol”, publicat per Columna. Té 298 pàgines i diria que és una novel·la real com la mateixa vida: surant corrupció pertot arreu.

El protagonista principal és en Marc Sendra, un veterà periodista que està una mica de tornada de tot. L'última reestructuració del diari on escriu l’ha convertit en un freelance, després de ser redactor de plantilla. Això li permet anar per lliure, que és com es troba més còmode. Mentre intenta saber què i qui hi ha darrere de la crisi del València CF i de la venda dels terrenys de Mestalla topa amb un tema molt més gros: el cadàver d’un adolescent magrebí en un abocador. Paral·elament, descobreix que l’empresa concessionària de recollida d’escombraries no tracta tots els residus que recull, deixant la feina a mitges. En Marc té el suport de l’Albert el Negociador, ben connectat amb polítics i empresaris. Sap que l’utilitza, però ell també en treu partit.

El que més m’ha agradat és el retrat dels personatges secundaris, exdelinqüents i caritatius alhora. És el cas del Llargo i del Messié, amb un passat de lladres brillants. En l’actualitat, el primer està al capdavant d’una casa de joc il·legal... entre altres coses. L’altre, amb nova identitat, encara fa petits treballs, per allò de mantenir-se en forma. Tots dos són fidels col·laboradors del Pare Rafel, que mou i remou per mantenir oberta la seva llar d’ajuda als necessitats. No sé si era la intenció d’en Ferran, però m’ha recordat, i molt, al Pare Manel. El quartet el completa el Mític Regino, un falsificador de quadres. Tots ells són bons amics d’en Marc. En Josep Pons, policia, i també amic del periodista, sap perfectament què fan tots ells, però mira cap a un altre costat... quan no els ajuda directament!

"LA CORRUPCIÓ SURA A VALÈNCIA"

“Un dinar un dia qualsevol” és un llibre ple de camaraderia, quasi sempre al voltant d’una taula, amb un bon arròs i un vi blanc fresquet; de qualitat, que en quedi constància. Arròs, vi i uns quants gintònics, que encanten a en Marc. Tot això en el costat dels més pobres. Els rics es mouen en l’especulació, la prostitució, el joc de poders, la droga, les amenaces i, sobretot, la corrupció. Tot a València, està clar. Fa la sensació que no hi ha ni un pam de net. Què té a veure el magrebí amb tota aquesta història? En Marc podrà explicar-ho tot de primera mà, perquè n’acaba sent un dels grans protagonistes. És una novel·la àgil, plena de diàlegs i ben escrita. Recomanable.

“Dani va contar a Pons que havia rebut una telefonada anònima d’un empleat de l’abocador i va publicar un breu. Pons li digué que ells també havien rebut una telefonada anònima i que, a més a més, un periodista, Marc Sendra, els havia dit que ell, Dani Oltra, era l’autor d’una notícia sense signar. Llavors, Pons li va preguntar si publicava tot el que rebia per telèfon, sense contrastar-ho. Davant del seu silenci, Pons hi insistí amb el benentès que la trobada no era oficial, però que li estaria agraït si li revelava algun detall de tan estranya publicació”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assaig sobre el perdó i les relacions humanes


Un home de qui un capellà va abusar sexualment quan era petit. Una dona a qui algú ha picat enmig d’una escena de sexe. Un negre molt misteriós. És ell qui ha agredit a la dona casada? Amb el seu permís? I, entre d'altres, una persona molt rica a qui els diners no han donat la felicitat. Per intentar redimir-los, com a mínim intentar-ho, el Pare James Lavelle, a qui interpreta un grandíssim Brendan Gleeson.

Gleeson, protagonista indiscutible de “Calvary”, ja va treballar a les ordres de Joyhn Mihael McDonagh en la seva anterior pel·lícula, “El irlandés”. Es dóna la circumstància que a “Calvary” també treballa en Domhnall, fill d’en Brendan, que fa de pres enigmàtic. Coincideixen en l’escena de la presó. Aquest any, en Brendan també ha brillat a “Ex Machina”. Tot comença amb el Pare James confessant a un feligrès. Com aquell qui res, li diu que el diumenge vinent, d’aquí a set dies, el matarà. Per què? Doncs perquè és un home bo. Assassinar a algú que és dolent no té cap mèrit, assegura. A partir d’aquest moment, McDonagh ens explica la vida del capellà dia per dia. No deixa de fer res del que hauria fet si no l’haguessin amenaçat.

“Calvary” és una grandíssima pel·lícula. Té un ritme pausat, magnífics paisatges irlandesos (la fotografia és de Larry Smith) i una música francament bona. Per sobre de tot, però, l’actuació de Brendan Gleeson, que va estar nominat a millor actor en els premis del cinema europeu. La pel·lícula, que ens parla de la importància del perdó –la darrera escena és brutal- té un parell o tres de tocs d’humor negre molt interessant, com quan el capellà parla d’una dona de qui no recorda si és “bipolar o intolerant a la lactosa”. Quan un dels protagonistes li diu al Pare James que no sap si suïcidar-se o allistar-se a l’exèrcit perquè no lliga, li diu que més o menys és el mateix. Títol antibel·licista, reflexiu i pertorbador. Sens dubte, una de les històries més potents d’aquest any.

"PRIDE" (ORGULLO)

“Pride” és una aposta segura. Està dirigida per Matthew Warchus i ens explica la història de “Lesbians and Gays Support the Miners”, el grup d’homosexuals que va donar suport anímic i econòmic als miners de la Gran Bretanya, que portaven mesos de vaga. Corria l’any 1984, amb Margaret Thatcher al poder. Es configuren com a grup durant la manifestació de l’Orgull Gay de Londres.

El millor d’aquesta pel·lícula, que podríem batejar com el nou “Full Monty” (1997), és el bon rotllo que transmet. Va estar nominada a la millor comèdia o musical als Globus d’Or. Els integrants de la LGSM són simpatiquíssims en tot moment; i això que, inicialment, la majoria de miners no els hi posen les coses fàcils. Rebre diners de gais i lesbianes els incomoda força. Ells, però, no defalleixen mai. Em quedo amb l’actuació de Dominic West. El seu ball desbocat, movent-se pel terra i per sobre d’un munt de taules, et deixa un immens somriure a la cara. Si no tens ganes de ballar el discotequer “Shame , Shame, Shame”, de Shirley & Company, és que estàs mort.

Dels miners en vaga, destaquen dos o tres actors amb una trajectòria immaculada. Bill Nighy, a qui tenim vist per les seves aparicions a les nissagues d’”Underworld” i de “Piratas del Caribe” i Imelda Staunton. A ella la recordo, sobretot, d’”El secreto de Vera Drake” (2004). L’escena en què un grup de dones i familiars de miners se’n van de festa a un bar d’ambient gai és molt divertida; com la del llit, amb un consolador que troben per sorpresa. L’escena final de la pel·lícula és de les que emocionen. És d’aquells títols que generen bon rotllo i que deixen una missatge molt clar: amb amor propi i camaraderia tot és possible. Sensacional per veure en família.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, març 18, 2015

"Puro vicio": Una pel·lícula que fumeja!


Amb Paul Thomas Anderson em passa el mateix que amb David Cronenberg. M’agradaven més les pel·lícules que feia abans, com “Boogie Nights” (1997) i  “Magnolia” (1999). “The Master” (2012) no em va acabar de convèncer i “Puro vicio” (2014), que es va estrenar divendres, encara menys. De fet, el llibre en què es basa la pel·lícula, de Thomas Pynchon, també em va deixar força indiferent.

Com ja passava amb la novel·la, “Puro vicio”... fumeja! Thomas Anderson ens explica la història d’en Doc Sportello, un detectiu privat que no para de fotre’s porros i d'esnifar cocaïna. De vegades, sorprèn que s’aguanti dret o que pugui pronunciar dues o tres paraules seguides. Viu a Los Ángeles, als anys 70, en l’època d’or dels hippies californians. Fa la sensació que segueix enamorat de la seva exparella, una “femme fatale” que respon al nom de Shasta. Addicta als estupefaents com ell, per suposat. Al Doc Sportello l’interpreta un grandíssim Joaquin Phoenix, un actor que m’encanta. Thomas Anderson ja va treballar amb ell a l’esmentada a “The Master” (2012). La Shasta és Katherine Waterston. Hi ha una bona química entre ells.

Un dia qualsevol, després de molts temps sense veure’s, la Shasta demana ajuda a en Doc. La dona i l’amant del magnat immobiliari amb qui està embolicada volen que participi en un pla per treure-li els diners que té i ingresar-lo en un psiquiàtric. Poc després, desapareix la Shasta, l’empresari, troben mort a un dels seus guardaespatlles i ressuscita un ex-bateria a qui es donaven per traspassat. En l’actualitat, està treballant de delator per la policia. Li dóna vida Owen Wilson, a qui sempre recordaré pel seu paper de model tronat a “Zoolander” (2001), al costat de Ben Stiller. Del repartiment també destaquen Josh Brolin, Reese Witherspoon i Benicio del Toro. El primer com a policia duríssim (amb passat televisiu) i els atres dos com a advocats. Ella treballant pel govern; ell fent-li la punyeta.

Estem davant d’una història negra com el carbó, plena de droga, molta droga, desaparicions i un munt de coses surrealistes, amb obres filantròpiques incloses. Tot costa massa d'entendre, amb somnis i realitat barrejats. Tot mol dispers. Curiós el paper de Martin Short com a cap del sindicat d’uns dentistes ben particulars. Això de les drogues destrossa les dents. Ningú no en té cap dubte!

"EL AÑO MÁS VIOLENTO"

Hi ha persones amb sort i persones sense. Suposo que estem tots d’acord. A partir d’aquí, hi ha gent que creu que la sort cal buscar-la i d’altra que pensa que, per molt que la busquin, mai acabaran de trobar-la. J. C. Chandor ens en parla a “El año más violento”, la seva tercera pel·lícula, després de “Cuando todo está perdido” (2013) i “Margin call” (2011). Manté la bona línia. Té enginy i molt suspens.

El gran protagonista és l’Abel Morales, un empresari que intenta tirar endavant la seva empresa de combustible. Ho intenta legalment, seguint sempre el camí correcte. A l’Abel l’interpreta un sòlid Oscar Isaac, que ja em va agradar molt a “A propósito de Llewyn Davis” (2013), dels Coen. L’Ana, la seva dona, no li posa les coses fàcils. És filla d’un gàngster empresonat i els seus mètodes són un pèl diferents. Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012), que és qui fa el paper, està sensacional. És la “femme fatale” perfecta. L’Abel està a punt de comprar uns terrenys per ampliar el negoci. Si ho aconsegueix, es posarà en una posició dominant respecte en el sector. Paral·lelament, comencen a atacar als xofers dels seus camions i a robar-li el combustible. I no és fàcil saber qui hi ha al darrere...

Chandor ambienta la pel·lícula a Nova York, en el perillós any 1981. Segons les estadístiques, va ser terrible, amb un munt de delictes i la policia sense saber què fer. L’Abel ha de lluitar contra la violència i contra les acusacions de corrupció. Ell diu que està net, però no paren d’investigar-lo i de buscar-li les pessigolles. L'home que està al capdavant de la fiscalia és en Lawrence, de qui fa David Oyelowo, el Martin Luther King de “Selma”. L’advocat de la família Morales és un extraordinari Albert Brooks, amb una llarguíssima carrera. Porta quasi quaranta anys en primera fila, des que va debutar amb “Taxi driver” (1976). Tot i el títol, no és una pel·lícula violenta, més enllà d’un parell d’agressions a conductors i a l’escena final.

Estem davant d’un títol llarg, una mica més de dues hores, que retrata, de manera satisfactòria, l’intent de l’Abel d’aconseguir la seva petita part del somni americà. Va arribar de fora i, fent les coses ben fetes –i procurant tenir la sort de cara-, intenta créixer sense fer massa mal als altres. No deixa de ser un drama, contundent, que ens explica la història d’un home molt segur de les seves possibilitats. S’ha de veure. Això sí, cas de buscar acció pura i dura, potser no és la pel·lícula més adequada. M’ha agradat que Chandor hagi sabut connectar-nos amb el protagonista, patint al seu costat del primer a l’últim moment.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, març 17, 2015

"Un pòdium irrepetible" (Georgina Esteva)


Divendres es presenta a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers (19 hores) el llibre “Un pòdium irrepetible”. Està escrit per la filòloga, traductora i esportista Georgina Esteva. Les il·lustracions són de la granollerina Montse Buñuel. Està publicat per l’editorial Gregal i té 216 pàgines. Introduir als nens i a les nenes a la literatura a través de l’esport és una molt bona idea.

Els grans protagonistes del llibre són la Martina i l’Èric, que tenen tretze anys i fan primer d’ESO. A l’escola els demanen un treball sobre els valors de l’esport. Podrien anar a la biblioteca i recollir informació -que segur que és el que faran la majoria- però ells prefereixen anar un mica més enllà... i viure les diferents modalitats esportives en primera persona. Tot el que es pot comprovar personalment, molt millor. L’experiència sempre queda! Després de parlar entre ells, els dos adolescents es reparteixen aquests deu esports: alpinisme, vela oceànica, córrer per la muntanya, surf d’estel, triatló, bicicleta de muntanya, natació en aigües obertes, surf de rem, corfbol i voleibol de platja.

Com que practiquen tots aquests esports amb atletes professionals, n’aprenen molt ràpid. Les classes que reben són a la seva mida, per a no iniciats. Tant la Martina com l’Èric queden sorpresos amb la simpatia dels seus professors per un dia: els mimen, els afalaguen, els ajuden a superar els petits contratemps que pateixen... I això que inicialment els semblaven murs insalvables. Ràpidament veuen com n’és d’important fixar-se uns objectius, fer una bona preparació, lluitar fins al final, tenir una ment forta, voluntat, esperit de superació, confiança en un mateix... Fer esport al costat de cracs que podrien ser ben bé en Kilian Jornet, la Núria Picas, el Purito Rodríguez o la mateixa Georgina Esteva –que també va ser esportista d’elit- fa que l’aprenentatge vagi molt més ràpid. El que potser no s’imaginaven la Martina i l’Èric es que podrien acabar enamorant-se d’algun dels seus professors puntals.

“Un pòdium irrepetible” és un llibre educatiu, amè i ben escrit. Segur que els nens, les nenes, els nois i les noies que se’l llegeixin s’ho passaran d’allò més bé. Aprendran de primera mà les regles bàsiques de tots els esports que practiquen la Martina i l’Èric i quins valors es necessiten per practicar-los; uns valors que són aplicables a la vida diària. Com acabaran les històries d’amor de la Martina i de l’Èric? Si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre.

“El corfbol és un esport que va néixer a Holanda. Per jugar-hi es necessiten dos equips, però a diferència de la majoria d’esports d’equip, els equips són mixtos. Per tant, nois i noies juguen junts. Això m’ha agradat d’entrada, perquè els equips sempre han de ser o masculins o femenins, però en cap dels esports que conec han de ser mixtos, i en corfbol sí. Això evita la segregació de sexes en l’esport i em sembla interessant, perquè d’aquesta manera desapareixen les diferències. Cada equip consta de quatre noies i quatre nois i el joc consisteix a introduir la pilota dins d’una cistella de color groc. També m’han dit que hi ha dues zones de joc: l’atac i la defensa. Sé que té un reglament específic, però no us puc explicar més coses perquè encara no ho he vist ni hi he jugat mai. Aquesta setmana, però, aniré a provar-ho. Ja us explicaré”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, març 12, 2015

Homes sense dones (Haruki Murakami)


Vaig comprar-lo dissabte i no vaig parar fins que el vaig acabar. Em refereixo a “Homes sense dones”, l'últim llibre del grandíssim Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Està publicat per Empúries Narrativa i no és massa llarg: té 269 pàgines. La traducció és d’Albert Nolla i Jordi Mas López. Són set històries protagonitzades per homes, la majoria d’ells marcats per una potent relació d’amor-odi amb alguna dona.

En la primera, “Drive My Car”, en Kafuku reflexiona sobre la seva esposa, morta de càncer. Ell és actor. Ella també ho era. Acaba de contractar a la Misaki perquè li faci de conductora. Li agafa confiança i, mentre es mouen per la ciutat en el seu Saab 900 descapotable groc, li explica que la seva dona l’enganyava. A l’últim dels seus amants el va voler conèixer. Arriba a la conclusió que l’home també l’estimava molt, com ell. A “Yesterday”, Murakami ens parla de l’amistat entre en Kitaru i la Tanimura. El primer surt amb l’Erika, però la seva relació s’aguanta pels pèls. És per això que en Kitaru li demana al seu amic que ocupi el seu lloc a la parella. També li recomana a ella. El tercer conte, “Un òrgan independent” té com a protagonista al doctor Tokai. És solter i surt amb un munt de dones, també de casades, sempre sense cap compromís. Fins que s’enamora perdudament i canvien tots els seus clixés. És possible morir d’amor?

A partir de la quarta història, el llibre comença a entrar en el món obscur de Murakami, ple de somnis i de realitats paral·leles. Sabem que en Habara està tancat en una casa, però no per quins motius. Hi ha una dona, a qui ell ha batejat com Xahrazad, que li porta tot el que necessita, li fa la neteja... i també l’amor! El que prefereix d’ella són les seves increïbles històries, al més pur estil de “Les mil i una nits”. Com quan li explica que, en una altra vida, havia estat una llamprea. Més misteriós és l’episodi d’en “Kino”, que obre un bar amb el seu nom després de descobrir que la seva dona l’enganya amb un company de la feina. Podríem dir que, com que passa en un bar de copes, aquesta és la història més musical de totes. Fa referències, per exemple, a “La batalla de Jericó”, de Coleman Hawkins; i al “Georgia on my mind”, de Billie Holliday. El final és el més estrany i obert, dels que convida a reflexionar. Quin paper tenen les serps?

FINALS MOLT OBERTS

A “Samsa enamorat”, en Gregor Samsa –creu que es diu així- es desperta en una habitació buida, on només hi ha un llit. Està despullat i no té forces ni per moure’s. A més a més, està mort de gana. Com ha arribat a una situació tan extrema? Quan es presenta a "casa seva" una noia geperuda a arreglar un pany, li obre la porta i comença a parlar amb ella. Veiem que el noi no sap res d’aquest món. O ha estat molt temps “desconnectat” o acaba d’"arribar", per dir-ho d’alguna manera. Està relacionat d’alguna manera amb l’Habara o en Kino? Murakami tanca el llibre amb “Homes sense dones” –el títol global- explicant com marquen als homes la pèrdua, real o fictícia, d’una dona important en la seva vida. Hi ha un abans i un després. I també, abans o després, tothom ha de viure en pròpia persona aquesta gran pèrdua.

“Poc després que la gata desaparegués, en Kino va començar a veure serps al voltant de la casa. La primera que va veure era una serp fosca, de color marronós, força llarga. Avançava reptant sota el salze del jardí del davant. En Kino la va veure quan obria la porta amb la clau, carregat amb una bossa de paper plena de menjar. És insòlit veure serps al centre mateix de Tòquio. Se’n va soprendre una mica però no es va amoïnar especialment. A la part del darrere hi havia l’extens jardí del Museu Nezu, encara ple de naturalesa. No era estrany que hi visquessin serps”.

“Al cap de dos dies, però, quan abans del migdia va obrir la porta per recollir el diari, va veure una altra serp gairebé al mateix lloc. Aquesta tenia la pell de tons blavosos. Era més petita que la d’abans i tenia un aspecte llefiscós. Quan la serp el va veure, es va deixar de moure, va aixecar una mica el cap i el va mirar a la cara (o va semblar que el mirava). Mentre ell dubtava de què havia de fer, la serp va abaixar el cap a poc a poc i va desparèixer. En Kino no va poder evitar de sentir que allà passava alguna cosa sinistra, perquè li va fer l’efecte que aquella serp el coneixia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, març 11, 2015

El nostre món està malalt; molt malalt


Fa molt temps que no sortia d’un cinema tan afectat. Va ser diumenge, en la projecció que l’Associació Cultural de Granollers va fer de “The Salt of the Earth”. El documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado és sensacional, però dur com un cop de peu a l’entrada de l’estómac. No me’n penedeixo d’haver-lo vist, però em va costar molt treure-me’l del cap.

Per què? Doncs perquè algunes de les instantànies del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, protagonista del documental, són esfereïdores. Sobretot, quan es va dedicar a ensenyar al món els conflictes internacionals, la fam i els èxodes. Aquesta part costa molt de digerir. Sabem que les guerres existeixen, i que no hem de tancar els ulls davant de l’evidència, però les fotografies de Salgado tenen una força devastadora. Segur que, en el seu dia, van remoure moltes consciències. Ell ho té clar: els humans som dolents i ens destruïm sense aturador. I el més preocupant, no creu que la cosa canviï mai! Les imatges dels incendis dels pous de petroli de Kuwait, l’any 1991, incendiats per Sadam Husein, posen els pèls de punta. Acompanyades d’una música contundent, fan perdre el món de vista.

Per sort, abans d’aquest duríssim període, Salgado havia retratat paisatges i persones dels països de l’Amèrica Llatina i va fer una gran sèrie sobre oficis. Suposo que destrossat per tot el que va veure a l’Àfrica, amb les matances entre Hutus i Tutsi incloses, després va buscar temes més agraïts i menys durs, com la vida animal i la natura. Diuen que al costat d’un gran home hi ha una gran dona, i en aquest cas també es compleix. La d’en Sebastiao, la Laila, aguanta les grans absències del seu marit amb gran enteresa. Ella se’n cuida dels dons nens, un amb Síndrome de Down, i organitza les fotografies pels llibres. També és ella qui li proposa al Sebastiao que reforesti la finca de la seva família, devastada per la sequera. No hi havia ni un brot verd i, amb el pas dels anys, s'hi han plantat més de dos milions d’arbres. Tot aquest projecte està englobat en l’anomenat Instituto Terra.

Reforestar “casa seva” és la sincera aportació de Salgado a un món que li agradaria que fos molt diferent del que ha fotografiat al llarg de la seva vida. Ell diu que tanca el cercle. Deixa la terra on va néixer igual –o fins i tot millor- de com la va trobar. La pel·lícula està codirigida pel fill d’en Sebastiao, Juliano Ribeiro Salgado. S’ha de veure, encara que després costi dormir.

"SELMA"

“Selma” era la gran estrena de divendres passat. A la darrera edició dels Oscars va estar nominada com a millor pel·lícula. No va guanyar l’estatueta en aquesta categoria, però sí que se la va emportar en l’apartat de millor cançó, amb “Glory”. Està dirigida per Ava DuVernay i interpretada, entre altres, per Oprah Winfrey. “Selma” era l’única representant afroamericana de la gala.

El títol fa referència a la marxa entre les localitats de Selma i Montgomery, que va començar el 21 de març de 1965. Inicialment, es van posar a caminar unes tres mil persones negres. Quan van arribar, quatre dies després, eren més de vint-i-cinc mil. Demanaven poder votar, que se’ls havia negat, reiteradament, des d’aleshores. Al llarg de la marxa, es va idear l’expressió de “Black Power”. A Montgomery, Martin Luther King va pronunciar el famós discurs “How Long, Not Long”. Aquell mateix dia, Viola Liuzzo va ser assassinada pel Ku Klux Klan. El paper de Luther King el fa David Oyelowo, que el 2014 va treballar moltíssim: “Interstellar”, “El año más violento” i “Default”, a més a més d’aquesta. La veritat és que compleix força bé.

Al costat d’Oyelowo brillen Tom Wilkinson, donant vida al president Lyndon Baines Johnson; i Tim Roth, que interpreta a la perfecció al duríssim governador George Wallace. Sóc molt fan d’ell des del “Reservoir dogs” (1992) de Quentin Tarantino. També fan petits papers Cuba Gooding Jr. i Dylan Baker, a qui sempre recordaré per “Hapiness” (1998). La pel·lícula comença amb Luther King rebent el Nobel de la Pau i el personatge de Winfrey intentant votar sense èxit. Gràcies a la feina del clergue i de molts altres, els negres finalment van aconseguir el seu objectiu. Va ser com a conseqüència de l'acord “Voting Rights Act”, firmat sis mesos després de la marxa de Selma. Johnson estava acorralat per tots costats i va acabar cedint.

La pel·lícula està molt bé, per tot el que explica, que és molt, però li he trobat a faltar una miqueta més de passió. L’he vista, l’he gaudida; i m'he quedat amb les ganes de veure més coses relacionades amb Luther King. Segons sembla, els drets cinematogràfics dels seus discursos són... d'Steven Spielberg. És per això que no s'han pogut fer servir a "Selma". Una llàstima.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, març 06, 2015

"Recuérdame que te odie" (Álex de la Iglesia)


El dibuixant de còmics uruguià Bruno Kosowski i l'editor Rubén Ondarra, protagonistes del llibre “Recuérdame que te odie”, podrien haver sortit perfectament a qualsevol pel·lícula d’Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965), que n’és l’autor. Té 235 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta. És molt irònic i cent per cent cinematogràfic. Es llegeix pràcticament d’una tirada, en un parell o tres d'hores. Hi haurà pel·lícula?

Veig a en Bruno, en Rubén i, sobretot, al grandíssim Juan Carlos Satrústegui -que ha viscut mitja vida passejant-se per institucions psiquiàtriques-, formant part a l’estranya banda terrorista d’en Ramón a la inoblidable “Acción mutante” (1992), o barallant-se entre ells, amb en Nino i en Bruno, a “Muertos de risa” (1999). També me’ls imagino com a veïns d’escala de la Julia a “La comunidad” o, fins i tot, fent costat als trasbalsats pallassos de “Balada triste de trompeta” (2010). En Bruno està totalment desequilibrat, com en Rubén i en Juan Carlos. Podríem dir allò de “Dios los cría y ellos se juntan”.

En Bruno ha d’entregar un llibre que li va encarregar en Rubén i mai no troba el dia. Quan l’editor decideix anar a buscar-lo personalment a casa seva, després d’un munt de trucades i de missatges de WahtsApp, se n’adona que ha desaparegut i comença la seva desesperada recerca. Una recerca boja, plena de còmics, de jocs de taula (el Cluedo, el Monopoli, Operación...), de drogues, cafès de l’Starsbuck, nigerianes amb els pits molt grossos, senyors baixets, molts Dry Martinis i parada final a Eurodisney. La història que ens explica De la Iglesia és força violenta, amb mossegades, cops de grapadora, i dits i ungles volant amunt i avall. Diria que té alguns tocs tarantinians. Les pistes per descobrir on s’amaga en Bruno, si encara està viu, parteixen d’un gravat de l’alemany Alberto Durero, “Melancolía I”.

Estem davant d’una novel·la d’intriga àgil, paranoica i amb una gran dosi de crítica cap a la societat actual. L’autor ho barreja pràcticament tot; des de la literatura més popular fins a les cites de l’Antic Testament o els Clàssics. Dos noms per acabar: el de la Montse, l’exdona d’en Rubén, a qui mai no ha acabat d’oblidar del tot -quin cul, mare meva-; i el del joc del Dungeon, que té obsessionat a algun dels protagonistes. De fet, les aventures que vivim pels carrers de Madrid podrien formar part d'un espectacular i sanguinolent joc de rol.

“En cuando divisé un desvío lo cogí, sin pensar obviamente en las consecuencias. Lamento de corazón los accidentes que provoqué al apostar por la alternativa más extrema. Mi alma está perdida, mi corazón es negro como las axilas de mis incansables acosadoras y no pienso dedicar un minuto a la redención. Uno es lo que hace, como decía Satrústegui, Kant y las reglas del Dungeon”.
Es tan cómodo como hacer lo que dicen los demás. Es tan fácil encajar, conformarse.... tengo cincuenta y dos años. Si la vida es una semana, estoy a viernes. Mañana es el último día; el domingo está todo cerrado. Estamos a viernes y no he hecho nada más que quejarme. Nunca se daban las condiciones idóneas para el transcendental primer paso. Siempre había que esperar algo, algo que no llega”.

Bon cap setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, març 04, 2015

"Kingsman": exageració a l'enèsima potència


Matthew Vaughn em va sorprendre molt gratament amb la divertidíssima “Kick-Ass” (2010). A “Kingsman. Servicio secreto” fa servir una fórmula similar, però el resultat no és tan rodó. Tot i que dura dues hores i deu minuts, és veritat que passa força bé. Acaba convertint-se en una divertida paròdia de les típiques pel·lícules d’espies, amb personatges molt bons i de molt dolents. No hi ha terme mitjà.

El molt bo i quasi indestructible, com un 007 qualsevol, és l’agent Harry Hart, conegut entre els seus com Galahad. Sota la seva aparença de sastre, s’amaga un agent implacable. El molt dolent és el riquíssim Valentine, preocupat pel canvi climàtic. El seu pla per resoldre el problema és cruel i injustificable. A Hart l’interpreta Colin Firth, que sempre defensa molt bé els seus papers. I a Valentine, amb pinta de cantant de rap, un papizota Samuel L. Jackson. Al costat de Hart, Michael Caine (màxim responsable dels Kingsman) i dos joves aprenents, l’Eggsy i la Roxy, de qui fan en Taron Egerton i la Sophie Cookson. L’ajudant d’en Valentine és una dona amb cames ortopèdiques, la Gazelle (Sofia Boutella). No són unes pròtesis normals, estan esmoladíssimes, fins al punt de poder tallar un home per la meitat.

L’argument és més aviat senzill. Mor un agent i comença un procés de selecció per trobar-li el millor substitut. Paral·lelament, en Hart ha d’enfrontar-se a en Valentine, que vol acabar amb el món tal com el coneixem. No li serà fàcil perquè el recent magnat de la telefonia mòbil ho té tot molt ben planejat. “Kingsman” és una pel·lícula exagerada. Ho porta tot al límit. Res del que passa és creïble, però aquesta és la seva intenció. És un festival de llum i color, primant l’espectacle per sobre de la mateixa història. L’escena de l’església és brutal. La pel·lícula s’aguanta perquè té un bon sentit de l’humor. És clau l’actuació de Colin Firth. Encara que sense entrar-hi de ple, Vaughn critica la submissió de la societat al món del diner i el seguidisme cap a les grans companyies.

"MAP TO THE STARS"

Sóc fan de David Cronenberg des de fa temps, però les seves dues últimes pel·lícules no m’han convençut gens ni mica. No em va agradar en el seu dia “Cosmopolis” (2012); ni ara “Map to the stars”, que s’estrena demà passat. Dels últims anys, em quedo amb “Promesas del este” (2007) i “Una historia de violència” (2005). Fa la sensació que té ganes de complicar-se la vida. Com més estrany és tot, millor.

El més destacat de “Map to the stars” és el paper de Julianne Moore, extraordinària com a diva del cinema en hores baixes. Està completament descentrada i necessita el suport d’una espècie de psiquiatre (John Cusack) per tirar endavant. Ell és molt mediàtic, amb programa de televisió propi i un munt de llibres publicats. A ella la vida encara se li complica més amb l’arribada de la seva nova assistenta, una noia que va estar a punt de morir en un incendi. Es diu Agatha Weiss i està interpretada per Mia Wasikowska qui, amb 25 anys, ja podria deixar de fer de nena d’una vegada. L'Agatha és filla del psiquiatre -l'actriu no ho sap- i germana d’un nen prodigi, que s'ha fet famós després de protagonitzar una taquillera pel·lícula. Tot i la seva edat, ja ha estat a rehabilitació, per culpa de les seves addicions.

Representa que amb "Map to the stars", Cronenberg vol fer UNA ALTRA crítica al món del cinema, els seus excessos i les seves excentricitats. Ja he vist massa pel·lícules d'aquestes. A més a més, diria que, darrerament, el director canadenc ho fa tot massa complicat. La relació entre els pares de l'Agatha, la d'ella amb el seu germà, la de l'actriu amb la seva difunta mare... tot és massa extrem, tot s'acaba agafant amb pinces. Segur que és voluntari i molt meditat, però jo ho trobo poc atractiu. Estic convençut que hi haurà molts crítics que deixaran aquest títol de Cronenberg pels núvols, però no puc estar-hi d'acord. Per cert, pel paper de jove aspirant a actor -que guanya uns calerons com a xofer de limusines-, Cronenberg torna a treballar amb Robert Pattinson, protagonista indiscutible de "Cosmopolis".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 25, 2015

"Reparar els vius" (Maylis de Kerangal)


“Reparar els vius”, de Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), és una novel·la que parla de vida... i també de mort. Després d'una primera mirada, no sembla fàcil de llegir, però la veritat és que passa francament bé. Ha estat un gran èxit de vendes a França, on ha guanyat un munt de premis literaris. Està publicada per Angle Editorial i té 254 pàgines. És una història complexa, profunda i, sobretot, molt humana.

El protagonista absolut del llibre és en Simon Limbres o, per ser més exactes, el seu cor... i també la seva família. Té 19 anys i, ja en les primeres pàgines, pateix un accident de cotxe mortal, després d’una matinada de surf. Excepte el cervell, tots els seus òrgans estan intactes. Els metges ho tenen clar. En Simon, jove i esportista, és el donant perfecte. Amb molt de tacte i un llenguatge cent per cent descriptiu, De Kerangal ens explica quins protocols segueixen a l’hospital des que ingressen en Simon, amb la seva vida penjant d’un fil. Aquella trucada per donar la mala notícia a la família; la xerrada amb els pares per intentar que donin el cor, els pulmons i els ronyons del seu fill; el procés d’extracció i posterior reparació del cos; la recepció per part dels beneficiaris... Sembla molt macabre, però no ho és.

Tot i ser un pèl hipocondríac, “Reparar els vius” no m'ha angoixat. És un cant a la vida. Desconec si De Kerangal és donant o no; però m’hi jugaria un pèsol que sí. La desesperació inicial de la mare, el pare, la germana i la xicota d’en Simon queda difuminada –segur que no desapareixerà mai- per la idea que els òrgans del seu estimat serviran per millorar l’estat de salut d’altres persones. La seva mort no és estèril del tot; és una mort que acaba regalant vida. També és molt interessant la visió que té l’autora dels responsables mèdics de l’hospital on va a parar en Simon. Se’ls veu molt professionals, posant-se en la pell de la família. No sé si sempre és així. Ni els “obliguen” a ser donants (podríem dir que els acompanyen) ni obliden cap de les “promeses” que li fan a la mare. El moment en què cusen al Simon, amb respecte absolut, després d’extreure’n els òrgans, és espectacular. La vida es mereix tot el respecte del món, però també la mort.

L’únic que no m’ha acabat de convèncer és que De Kerangal expliqui detalls de les vides privades d’alguns professionals. Que un metge tingui passió pel cant i les caderneres o que una infermera hagi tingut una nit salvatge amb un examant em sembla un pèl irrellevant. És veritat, però, que aquests parèntesis serveixen per rebaixar la tensió de la resta de l’obra. També és molt interessant el punt de vista de la Claire, que és la dona on va a parar el jove i fort cor d’en Simon. Quina sort que ha tingut! Està agraïda amb el donant, però també intrigada i amb un munt de preguntes al pap.

“Gira en rodó a la cambra. Si és una donació, deu ser d’un tipus especial, pensa. En aquesta operació no hi ha donant, ningú no ha tingut la intenció de fer cap donació, i tampoc no hi ha donatari, perquè ella no es pot permetre de refusar l’òrgan, l’ha de rebre per força si vol sobreviure, per tant, de què es tracta? De tornar a posar en circulació un òrgan que encara podia servir, de garantir la seva funció de bomba? Comença a desvestir-se, s’asseu al llit, es treu les botes i els mitjons. El sentit d’aquesta transferència de la qual es beneficia ella per mitjà d’un atzar inversemblant –la compatibilitat inaudita de la seva sang i del seu codi genètic amb els d’un ésser mort avui-, tot això esdevé confús. No li agrada aquesta idea de privilegi indegut, de loteria, se sent com el ninot de peluix que les pinces agafen entremig del farrigo-farrago de bagatel·les amuntegades darrere una vitrina de la fira”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, febrer 24, 2015

Chris Kyle: Heroi o assassí en sèrie?


Heroi o assassí en sèrie? Em refereixo al franctirador Chris Kyle, protagonista indiscutible d’”American Sniper”, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Als seus 84 anys, el director de San Francisco continua en plena forma. A Kyle li atorguen 160 morts. Els iraquians, que li tenien pànic, el van batejar com el Dimoni de Ramadi. Lògicament, els soldats nord-americans l’idolatraven.

A Kyle l’interpreta Bradley Cooper, que en aquest 2015 ha tornat a estar nominat en la categoria de millor actor principal. L’any passat ho va estar per “La gran estafa americana” i l’anterior per “El lado Bueno de las cosas”. Algun cop l’haurà de guanyar, però en aquesta ocasió el premi se l’ha emportat Eddie Redmayne, extraordinari fent d’Stephen Hawking a “La teoria del todo”. Cooper em sembla un bon actor; però ja està. La crítica assegura que a “American Sniper” està sublim, però no hi estic del tot d'acord. Podríem dir que compleix. El film també estava nominada a millor pel·lícula, guió adaptat, muntatge, so i efectes sonors. Només va guanyar aquest últim.

Eastwood ens explica la història de Chris Kyle, a qui el seu pare va ensenyar a disparar quan era petit. Quan veu per televisió que ataquen les ambaixades nord-americana a Nairobi i a Dar es Salaam, l’any 1998, decideix allistar-se a l’exèrcit. El 2011, després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, l’envien a Iraq. És allà, i en missions posteriors, on posa fi a la vida, com a mínim (aquesta és la xifra oficial) de 160 persones, amb alguna dona i algun nen inclosos. Havia d’abatre qualsevol persona que anés armada, estirat en una teulada, per protegir als seus companys, que entraven a les cases dels iraquians buscant armes i rebels. Ho acaba fent amb tota normalitat; i diria que amb la consciència tranquil·la. És part de la seva feina. Per això el paguen! En algunes fases, la pel·lícula m’ha recordat “La noche más oscura” (2012).

“American Sniper” inclou un profund missatge polític. Queda clar que Eastwood dóna suport a la feina de Kyle, a qui ens defineix com tot un patriota. Al final, el problema és més moral que qualsevol altra cosa. Mata perquè els seus caps li demanen. Si no hi hagués guerra, no ho hauria de fer. En Kyle acaba vivint per la seva feina. Les estades a casa seva, entre missió i missió, l’acaben avorrint. El cap segueix tenint-lo a la guerra! La seva dona, interpretada per Sienna Miller (que aquest any també surt a “Foxcatcher”), és qui més ho pateix. Després de veure la pel·lícula, us recomano que llegiu la biografia d’aquest històric franctirador. No abans, perquè ja sabreu com acaba la història.

"FUERZA MAYOR"

“Turist”, que aquí s’ha traduït com “Fuerza Mayor”, és la gran estrena de divendres. Als Òscar va estar preseleccionada com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però no va entrar entre les finalistes. Sí que ho va aconseguir, sense premi, als Globus d'Or. És sueca i està dirigida per Ruben Östlund, de qui ja havia vist “Play” (2011), millor director a Gijón.

Sorprèn que una allau sense morts ni ferits pugui provocar tants dubtes en una família, en principi, ben avinguda. M’explico. Un matrimoni i els seus dos fills estan dinant a la terrassa d’un restaurant dels Alps, entre esquiada i esquiada. En principi, l’allau està controlada, però un munt de pols de neu acaba enfarinant-ho tot, deixant als clients morts de por. En un tancar i obrir d’ulls, tot queda a les fosques, com si s’acabés el món. Res greu, que quedi clar. L’instint maternal de l'Ebba provoca que protegeixi als seus dos fills amb el cos. Just en el moment que arriba la neu, En Tomas agafa els guants, el mòbil i arrenca a córrer. Es queda just al costat, que quedi clar. Aquest és el començament del final.

Entenc la reacció de la dona; però també la de l’home. Fa uns anys, una nit de Sant Joan, estava en una masia d’uns amics meus. Tiraven petards i, des del meu punt de vista, no precisament bé. El meu fill i jo vam refugiar-nos en l’avantsala, mirant el suposat espectacle per les finestretes. Volia protegir-lo. No em va sorprendre que un coet pugés malament. El que no esperava és que donés la volta, entrés a l’avantsala i explotés allà. Molt fum i un soroll brutal. El primer que vaig fer, mig sord, va ser sortir fora. Els meus amics i la meva dona no paraven de riure. Em van dir que semblava que sortís del programa de televisió “Lluvia de estrellas”. En aquell mateix instant, però, tots ens vam adonar que en Pau s’havia quedat sol a dins i el vam anar a buscar. Només havien passat segons; i estava perfecte!

La reacció d'en Tomas és suficient perquè l'Ebba li retiri la seva confiança? És normal que ell no vulgui reconèixer la seva errada? Els fills, que són petits, entenen el que ha passat realment? Hi havia un ‘enfrontament’ previ? De fet, estan de vacances junts perquè, durant els últims mesos, el pare no havia pogut estar massa per la família. Són algunes de les preguntes que intenta contestar la pel·lícula. També és molt interessant el paper de la parella d’amics que els visita. Ells també es pregunten què haurien fet en una situació similar. Suposo que per allò de la camaraderia, en Matt dóna suport a l'home; i la Fanni, a la dona. Totes les interpretacions, actors suecs i poc coneguts -com a mínim per a mi- són francament bones. Em quedo, però, amb Lisa Loven Kongsli, fantàstica en el seu paper de mare torturada. Östlund no es posiciona. Ell presenta els diversos punts de vista. És l’espectador qui ha de prendre partit, si ho considera oportú. Un títol imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, febrer 18, 2015

"Mercado de invierno" (Philip Kerr)


En la faixa que acompanya al llibre s’hi pot llegir “Un famoso técnico portugués ha sido asesinado”. Em refereixo a “Mercado de invierno”, de Philip Kerr. No és una mala manera de cridar l’atenció als lectors indecisos. Ràpidament s’associa l’entrenador desaparegut amb José Mourinho. El portuguès, però, també surt en el llibre i, com en la realitat, dirigeix al Chelsea. És un sí, però no...

Joao Zarco, aquest és el nom de l’entrenador portuguès protagonista del llibre, té unes maneres molt semblants a les de Mourinho. És un bocamoll, insulta i desacredita pràcticament tothom, té la premsa i els àrbitres com a enemics mortals i celebra els gols importants de genolls, després de córrer com un esperitat per la banda. Una mica Mourinho, no? Quan Zarco apareix mort, amb el cap totalment esberlat, no és fàcil descobrir qui hi ha darrere de l’assassinat. La llista de persones amb qui estava barallat l’entrenador del London City és més llarga que un rotllo de paper de vàter. El propietari de l’equip és un ric ucraïnès, Viktor Yevegenovich Sokolnikov. Alguna cosa a veure amb el rus Roman Abramovich, cap de Mourinho al Chelsea? Sokolnikov també forma part del grup de possibles culpables. De vegades, les seves relacions amb Zarco es tensaven una mica massa.

POC AMANTS DE LA POLICIA

Sokolnikov, poc amant de la Policia, li demana al segon entrenador de Zarco, Scott Manson, que faci una investigació paral·lela. L’ucraïnès, amb negocis poc clars, prefereix tenir les forces de seguretat ben lluny d’ell. Tampoc no és massa amic de la Policia Manson, que anys enrere va ser condemnat per una violació que no havia comès. Necessitaven un culpable i, segons sembla, es van manipular les proves. Com a contrapartida, Sokolnikov el convertirà en l’entrenador en cap, en substitució de Zarco. De moment, li dóna el títol de manera provisional, però si atrapa a l’assassí, li firmarà un contracte per un munt de temporades. És igual si juguen bé o malament a futbol? Doncs sembla que sí! Inicialment, en Manson no sap ni per on començar.

He llegit en algun lloc que no es pot fer literatura esportiva, perquè l’esport ja ho és en si mateix. No hi estic d’acord. “Mercado de invierno” és una novel·la negra; amb un assassí (o assassins), un mòbil i persones intentant descobrir el culpable. L'única diferència és que Manson fa d'entrenador i no de fuster, advocat o economista. Si fos fuster, podríem parlar d’un llibre de fusteria? Oi que no? Sí que és veritat, però, que el futbol impregna totes i cadascuna de les pàgines, amb noms d’equips, entrenadors i jugadors reals i també d'inventats. Retrata a la majoria de futbolistes com a nens rics, alguns molt curts de gambals, i deixa clar que, pels qui viuen del negoci, el futbol és molt més que un esport; és la seva filosofia de vida. Està per sobre de tot, fins i tot de les seves pròpies famílies. Mentre es formava com entrenador, Manson havia estat ajudant de Pep Guardiola al Barça.

"Mercado de invierno" és una novel·la àgil, fàcil de llegir, amb molta presència de Twitter i YouTube i amb un final simpàtic. Està publicada per RBA i té 409 pàgines.

"El encuentro contra el Weat Ham sería muy diferente y todos lo sabíamos. El primer partido de un entrenador determina el tono de cómo se percibirá su ejercicio, y no solo por parte del propietario del club y de los periodistas deportivos, sino también –y lo que es más importante- por la afición, que es más supersticiosa que una carreta llena de gitanos. El hermano de mi exesposa se niega a ir a ver al Arsenal si no es con su bigote de gato de la suerte. Es una de tantas persones serias y racionales que cuando siguen el fútbol creen en el mal de ojo, las maldiciones y los actos de un Dios caprichoso que decide quién va a ganar y quién va a perder. Una derrota en este partido sería como si me atasen un albatros al cuello".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les desgràcies mai no arriben soles


Carlos Vermut ha aconseguit molt en poc temps. Amb només dues pel·lícules, ja s’ha posat a la butxaca a un munt de cinèfils. El seu cinema potser mai acabarà de convèncer a tothom, però ningú dubte de la seva qualitat. El 2011 va sorprendre amb “Diamond flash” (que no es va estrenar als cinemes) i l’any passat la va encertar de ple amb “Magical Girl”, candidata als Goya.

La vaig veure dimarts de la setmana passada, dins del cicle que proposa l’Associació Cultural de Granollers. En la seva presentació, i en la línia expressada en l’anterior paràgraf, van explicar que van optar per programar-la a la secció “Dimarts singulars” (sessió única) perquè no creien que fos una pel·lícula per a tots els públics. Divendres i diumenge (entre els dos dies, tres sessions) van apostar per “La isla mínima”, molt més comercial. Els Goya no van tractar massa bé a “Magical girl”, que només se’n va emportar el premi a la millor actriu principal, per una magnífica Bárbara Lennie. Es dóna la circumstància que Lennie també estava nominada com a millor actriu de repartiment, en aquest cas pel seu paper de policia a “El niño”. Als Gaudí, els premis del cinema català, la van nominar per “Stella cadente”.

GRANDÍSSIMA BÁRBARA LENNIE

A més a més de la Bárbara (una dona amb trastorns mentals) hi ha quatre personatges principals més: L’Alícia, una nena de 12 anys amb càncer (la debutant Lucía Pollán); en Luis, que és el pare de la criatura (Luis Bermejo); i en Damián, interpretat per un sensacional José Sacristán. En Luis és un professor de literatura en atur. En Damián, de matemàtiques, ja retirat. Aquest últim a passat uns quants anys a la presó; no sabem ben bé per què. Vermut ens explica una història fosca i dura; amb persones que viuen al límit, moguts per la desgràcia, el passat i les pors interiors. Tot comença quan en Luis, que no té ni un euro, intenta reunir-ne set mil per comprar el vestit de la protagonista d’un còmic japonès, la Magical Girl. A la Lucía li queden pocs dies de vida i li encantaria veure-la morir feliç. I fins aquí puc explicar...


Només vull afegir que la Bárbara (el personatge i l’actriu que la interpreta es diuen igual) ha de fer un pas enrere, i recuperar el seu passat tortuós, per no enviar a dida el seu present i el seu futur. Està casada amb un dur psiquiatre que la té mig drogada de dia i de nit. És el seu salvador o el seu carceller? D’en Damián sabem ben poques coses: que era professor de la Bárbara quan era jove i que, directament o indirecte, s’ha passat uns quants anys a la presó per culpa d’ella. Tots cinc, comptant-hi la nena, viuen al límit, fent coses que segur que no haurien pensat fer mai. De vegades, diuen que la necessitat obliga; i cap d’ells està disposat a fer un pas enrere. El final és realment espectacular.

Estem davant d’una pel·lícula lenta, amb molt diàleg i poca música; i amb referències al cinema de David Cronemberg. Vermut també ret un homenatge al “Forrest Gump” de Robert Zemeckis (Sacristán emulant a Tom Hanks assegut en un banc amb una camisa de quadres); i suggeridora escena que t’obliga a pensar en l’”Eyes Wide Shut” de Stanley Kubrick. Una pel·lícula rodona. De les més complertes que he vist en els últims mesos.

"TANGERINES"

“Tangerines” és una de les cinc finalistes als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Recordem que les altres quatre finalistes són “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Leviathan” (Rússia) i “Timbuktu” (Mauritània). Les cinc estan francament bé. Aquest any hi ha molt nivell.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

"71"

“71” (el títol fa referència a l’any 1971) va estar nominada a la millor òpera prima en els Premis del Cinema Europeu; i als BAFTA com a millor pel·lícula britànica. Està dirigida per Yann Demange i interpretada per Jack O’Connell, que el 2014 també va participar a “Invencible”, dirigida per Angelina Jolie,  i “300: El origen del imperio”. No és dels meus actors preferits, però ho fa força bé.

La història que ens explica Demange és adrenalina pura. Tothom persegueix un soldat perdut i ferit pels deserts carrers de Belfast, en el mogudíssim 1971. Radicals, paramilitars i l’IRA, amb interessos contraposats, van darrere d’en Gary Hook, que no sap de qui pot refiar-se’n per sortir viu de l’infern. Quasi sense adonar-se’n descobrirà que els seus comandaments militars no són aigua clara. Tothom aprofita la guerra pels seus propis beneficis, fins i tot traint a qui té al costat. La pel·lícula és fosca, amb un ambient viciat, i molt real. És fàcil imaginar-se el patiment d’en Gary, completament sol, en un enfrontament que el supera. Els personatges secundaris estan estel·lars. M’ha recordat títols com “Bloody Sunday” (2002) o “En el nombre del padre” (2003).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy