dimarts, octubre 14, 2014

Segueix perduda/dut (Que no t'expliquin res)


Si has llegit el llibre “Perdida”, de Gillian Flynn, ja saps quin és l’argument de la pel·lícula. En cas contrari, no deixis que t’expliquin res i gaudeix-la al màxim. Està dirigida per David Fincher (“Seven”, 1995) i dura 149 minuts. No es fa llarga. És un thriller tens, intel·ligent i amb un repartiment de molta qualitat. Provocativa i hipnòtica són dos qualificatius que també li escauen molt bé.

Flynn va participar activament en la pel·lícula, ja que Fincher li va encarregar que en fes el guió. La seva mà es nota; i de quina manera! L’adaptació cinematogràfica no podia ser més fidel a la novel·la. Els dos grans protagonistes són en Nick i la Amy, interpretats per Ben Afleck i Rosamund Pike. Ella està espectacular. No se’m faria gens estrany que entrés en la travessa dels Oscars. També ho fan francament bé Carrie Coon (que dóna vida a la germana d’en Nick), Tyler Perry i Kim Dickens. M’estalviaré d’explicar de què fan aquests actors, per no donar cap pista. L’únic personatge que grinyola una mica és el de Neil Patrick Harris, massa encasellat en el paper de Barney a la sèrie televisiva “Cómo conocí a vuestra madre”.

I acabo donant dues o tres idees generals, sense desvelar res significatiu. En Nick i l’Amy (podríem dir que Afleck segueix “Perseguint a Amy”) són marit i muller. Fins fa poc, tots dos feien de periodistes, però en aquests moments no exerceixen. La crisi econòmica els ha fet molt mal. Han marxat de Nova York a corre-cuita i s’han establert a Missouri, d'on ell és originari. Ara regenta un bar amb la seva germana. Ella no fa res. El dia que es compleix el cinquè aniversari de casament, en Nick arriba a casa i no troba l’Amy. I no explicaré res més. “Perdida” s’ha de veure. És de les millors pel·lícules que hi ha actualment a la cartellera.

"50/50"

Diria que no va arribar a estrenar-se a Espanya, i és una llàstima. Parlo de “50/50”, dirigida per Jonathan Levine i interpretada per Joseph Gordon-Levitt. L’any 2011 va rebre dues nominacions als Globus d’Or, amb el de millor pel·lícula-comèdia musical inclòs. Se’n va emportar el National Board of Review i l’Independent Spirit Awards al millor guió original. Completament merescuts.

Tot i la nominació a millor comèdia-musical, “50/50” no és ni una cosa ni l’altra. Més que res perquè, només començar la pel·lícula, a l’Adam (Gordon-Levitt) li diagnostiquen un càncer. Té 27 anys. Lògicament, la seva vida canvia per complet. Potser el més lògic és que s’enfonsés del tot, però ell opta per mirar cap endavant i intentar sortir-se’n. No ho tindrà fàcil, sobretot després que l’abandonin persones clau, com la seva xicota, a qui Bryce Dallas Howard (“La joven del agua”, 2006).

Els principals punts de suport de l’Adam són el seu millor amic (interpretat per Seth Rogen), la seva mare (la gran Anjelica Huston) i una jove psicòloga. Li dóna vida l’Anna Kendrick (“Up in the air”, 2009). La pel·lícula podria buscar la llàgrima fàcil i no ho fa. És honesta, compassiva i s’allunya dels típics sentimentalismes. A més a més, les bromes grolleres del personatge d’en Rogen ajuden a rebaixar la tristor intrínseca que provoca la malaltia del seu amic. Tan Gordon-Lewitt com Rogen, que mai m’ha agradat massa, estan espectaculars. L’última mitja hora de pel·lícula se’t queda gravada al cervell per sempre. Es pot veure en DVD i online.

"ESTIL BCN" (PETÉ SOLER)

Quan la Peté Soler em va comentar que Angle Editorial li havia demanat que valorés la possibilitat d'escriure un llibre sobre si Barcelona tenia o no un estil propi em va semblar una grandíssima idea. També vaig veure clar que la meva companya al programa Els Matins de TV3 tindria una feinada de por... però que se'n sortiria!

No sóc un apassionat de la moda, però "Estil BCN" m'ha semblat un llibre àgil, sincer, molt proper i, sobretot, necessari. El subtítol parla per si sol: "Tot el que has de saber sobre la moda de Barcelona". Té 143 pàgines i un munt de fotografies. Visualment, un llibre sobre moda ha d'impactar; i aquest ho aconsegueix des de la primera pàgina. Què hi podem trobar? Doncs moltíssimes coses. Per començar, el que la Peté defineix com el DNI dels barcelonins: Què vesteixen i quan, què es posen de dia i què es posen de nit, combinant aquells dos ingredients de la ciutat, el mar i la muntanya, el seny i la rauxa. Jo vaig néixer a Barcelona, però visc a Granollers de de fa 37 anys.

Si fem cas a l'autora, els armaris millor un pèl buits que plens. Això sí, s'ha d'encertar amb les peces bàsiques i en els complements, com les sabates, els mocadors, els barrets i els ventalls. Pel que fa als colors, el blanc i el negre són imprescindibles. Ella prefereix preparar-se la roba al matí, segons el seu estat d'ànim. Jo ho faig quasi sempre a la nit. A les cinc del matí, quan m'aixeco per anar a treballar, encara no sóc persona! A "Estil Barcelona" també ens expliquen els diferents looks que hi ha a la ciutat, com el hipster, l'urbà o el look bobó, quines són les línies bàsiques de cadascun i on poden comprar els seus seguidors. De botigues i de marques -segur que estan molt contentes amb ella- en cita un munt.

El low cost, el vintage, la roba feta a mida i els objectes que expliquen històries -al llibre també hi ha un racó pel disseny fora de la roba- completen aquest manual que primer entra pels ulls i després et llegeixes amb moltes ganes. A petició de la Peté, també reflexionen sobre l'estil BCN (de fet només donen una petita pinzellada) el cuiner Carles Abellán, l'imitador i cantant Bruno Oro, l'arquitecta Benedetta Tagliabue, el dissenyador Javier Mariscal i les actrius Carme Elías i Maria Molins.

"Entre el barri de Sarrià i el de la Barceloneta hi ha sovint un parell de graus de diferència de temperatura. Els més de cinc-cents metres de la muntanya del Tibidabo, o els prop de dos-cents de la de Montjuïc, contrasten amb els quatre quilòmetres de platja a l'est de la ciutat. Per això, als barcelonins ens agrada la barreja de mar i muntanya, tan típica, per cert, de la cuina catalana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, octubre 07, 2014

No tots concebem l'èxit de la mateixa manera


Em van dir que “Frank”, de Lenny Abrahamson ("Garaje", 2007), era un divertimento i poca cosa més. Res més lluny de la realitat. És una pel·lícula profunda, reivindicativa i també divertida... encara que el protagonista principal vagi tota l’estona amb un capgròs posat. L’interpreta Michael Fassbender (“Shame”, 2011). És d’aquells títols que s’han de veure, sí o sí, en versió original.

En Frank és el líder dels Soronprbs, un desconegut grup experimental. No els coneix pràcticament ningú, però els agrada la música que fan i, al cap i a la fi, diria que això acaba sent el més important per a ells. De qualsevol cosa en fan un instrument; qualsevol so o soroll que els regali la natura pot acabar inclòs en les seves estranyes cançons. Poc abans d’enregistrar el seu nou disc, perden el teclista i el substitueixen per en Jon, un fracassat aspirant a músic que passava per allà. Era al lloc adequat en el moment adequat. L’interpreta, i ho fa francament bé, Domhnall Gleeson (“Una cuestión de tiempo”, 2013).

El personatge d’en Frank està inspirat Frank Sidebottom, l’alter ego del músic i còmic britànic Chris Sievey. En el repartiment de la pel·lícula també hi destaca Maggie Gyllenhaal (“Más extraño que la ficción”, 2006). Dóna vida a la Clara, la neuròtica i agressiva companya d’en Frank. Aquesta actriu m’encanta! Podríem dir que és l’altra gran líder del grup. La pel·lícula serveix per mostrar-nos, per exemple, que no tots concebem l’èxit de la mateixa manera. Els Soronprbs són fidels al seu estil. Els importa ben poc el que pensin els altres. En Jon, l’últim a incorporar-se a la banda, és més partidari de fer música amable, que pugui agradar a un espectre més ampli de gent. Vendre’s a la comercialitat? Des de fora, però, fa la sensació que el grup té qualitat, tot i tenir un so tant estrident com alternatiu. Per contra, el teclista és molt limitat. Potser hauria de parlar menys i aprendre més, ara que té l’oportunitat.

“Frank” és profunda, per tot el que he explicat fins ara, i també reivindicativa. Per què? Doncs perquè aplaudeix la música ben feta, la que surt de l’ànima. Queda clar que els components dels Soronprbs es necessiten entre ells. Quan no hi és el seu líder, sonen completament diferent. A més a més, a nivell personal, tots tenen un passat obscur, amb llagues temporades en hospitals psiquiàtrics inclosos. Per si tot això fos poc, la pel·lícula també es refereix a les noves tecnologies. És lloable que en Jon pengi vídeos del grup a Youtube i piuli a través de Twitter? Abans hauria de demanar permís a la resta de components del grup? És important ser popular a les xarxes? I si aquesta popularitat acaba influint en la teva música? Aquestes i altres preguntes te les acabes fent quan acaba la pel·lícula, altament recomanable.

"CAUTIVA"

Del filipí Brillante Mendoza havia vist “Lola” (2009) i m’havia agradat molt. “Cautiva” (2012) no és tan rodona, però aguanta força bé. És llarga, dues hores clavades, i té a la gran Isabelle Huppert (“La pianista”, 2001) com a protagonista principal. Interpreta a la Therese Bourgoine, una voluntària francesa que participa en una missió humanitària a les Filipines.

La Therese i dinou persones més van ser segrestades a l’illa de Palawan per homes armats i emmascarats, amb mètodes molt expeditius. Van arribar de nit, amb potents llanxes a motor. Eren integrants del grup d’Abu Sayyaf, jihadistes i favorables a la independència de l’estat fundamentalista islàmic. En el grup hi havia tretze turistes filipins, tres nord-americans (dos d’ells una parella de missioners) i quatre treballadors de l’hotel. Una de les imatges potents de la pel·lícula és quan els raptors li prenen una caixa de bíblies a la Therese i la llencen a l'aigua. Estaven sent traslladats a la selva amb un únic objectiu: demanar rescat per ells.

El millor de la pel·lícula és l’ambient dramàtic que Mendoza sap donar a la història. Aconsegueix que pateixis amb els segrestats, que no saben qui futur els espera. Tot sembla molt real i, pels que coneixen els fets, estan explicats de manera molt fidedigna. El director filipí també deixa clar que es van deslliurar de la mort els segrestats que van tenir el suport dels seus països des del primer moment. Molts dels qui van dubtar, van arribar tard. Hi ha crítica cap a alguns governs exteriors però, sobretot, al filipí, que va reaccionar tard i malament. Potser li va faltar aprofundir més en alguns temes, com per exemple en la diferència de religió entre alguns dels protagonistes. Al final, es queda en una pel·lícula d’acció amb molt bones intencions.

"DIES DE FRONTERA"

En Pau i la Teresa són dues persones normals, amb una vida normal. I no crec que sigui necessari definir normalitat. Viuen a Figueres, estan a prop de complir els quaranta anys i en porten molts junts. S’estimen? Jo crec que sí. Molt? Això ja no ho tinc tant clar! Amb el temps, han après a suportar-se. Potser ha arribat el moment de tenir fills? Potser... sempre que en Pau no hagués tingut una relliscada inesperada. Maleit anglès!

Aquests dos personatges són els protagonistes principals de “Dies de Frontera”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Amb aquest llibre, publicat per Proa, va guanyar el Premi Sant Jordi 2013. En Pau fa de professor. Li encanten els espais oberts i els mapes. Viu pendent de la seva tesi doctoral, que no acaba mai. Podríem dir que s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Ella fa un treball més d’oficina. Li agrada estar-se a casa i, si hagués de mencionar un dels seus hobbies, em decantaria per la música. De fet, el llibre està ple de referències musicals, literàries i cinematogràfiques, que sempre s'agraeixen.

Quina és la principal frontera de l’home? En Vicenç Pagès assegura que la mort, que és infranquejable. La segona podria ser convertir-se en pare, després d’haver estat fill. Però de fronteres n’hi ha moltes i molt variades. Quina és, per exemple, la que marca el final d’una relació? En quin moment ja no hi ha marxa enrere? Davant d’un fet inesperat, paciència o precipitació? En Pau i la Teresa semblaven condemnats a estar junts, però potser haurien estat una mica millor separats... Mai se sap. En aquesta recerca del jo interior i del penediment, sobretot per part d’en Pau, hi ha molt patiment i desesperació. La Teresa sembla més sencera. El seu viatge a La Jonquera, que també es frontera, és tant inesperat com real. Profitós? S’hauria d’analitzar amb el pas del temps.

Una de les coses que m’ha agradat del llibre és la brevetat dels capítols, que són un centenar. A més a més, l’autor utilitza un munt de recursos literaris diferents. Per citar alguns exemples significatius, fa llistes sobre les diferències i la confluència dels seus protagonistes -i també sobre que els agrada-, ens explica quins papers interpretarien si fossin actors secundaris, reprodueix algunes converses amb el format Whatsapp o adjectiva, amb una llarga enumeració, com es va quedar en Pau després d'un fet decisiu.  A "Dies de frontera" també hi té un paper important la Vero, una amiga de la Teresa, completament diferent d'ella. Actua de contrapunt.

"D'aquella reunió al despatx del director, en Pau en va sortir qüestionat, rebatut, desqualificat. A casa, quan la Teresa li va preguntar com li havia anat el dia, va respondre amb un "Bé". No se sentia amb forces per explicar-li.
No era just que en Pau, que tenia menys forces, fos un, mentre que els alumnes, que disposaven d'una energia inesgotable, sumessin vint-i-tres. No era just que quan ell va estudiar estigués sotmès al professor, al director i als pares i que ara, com a professor, ho estigués als alumnes, als director i a les mares.
Però sobretot no era just que la Teresa es convertís en el seu mur de les lamentacions".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, octubre 01, 2014

Ni mínima, ni tampoc màxima (a mig camí)


Alberto Rodríguez és un dels directors espanyols més en forma, amb bona mà pels thrillers i els drames socials, com “7 vírgenes” (2005), “After” (2008) i “Grupo 7”. Ara, ha tornat amb “La isla mínima”, una de les grans triomfadores del Festival de Sant Sebastià. Se’n va emportar els premis a la millor fotografia i al millor actor, per un grandíssim Javier Gutiérrez.

Gutiérrez interpreta un dels policies que han d’esbrinar què ha passat amb dues germanes desaparegudes en un poble perdut d’Andalusia. Es diu Juan i té un obscur passat franquista. Els fets estan datats en l’any 1980 però, pels seus mètodes, sembla no tenir clar que ja ha arribat la democràcia. L’altre policia és en Pedro, a qui dóna vida un convincent Raúl Arevalo. Està molt més centrat que el seu company; i sempre que pot intenta treballar dins del marc legal. El pare de les nenes és Antonio de la Torre (Rodrigo), que ja va estar a les ordres de Rodríguez en l’esmentada “Grupo 7”. Està sensacional, com sempre. Els tres personatges estan molt ben treballats, amb profunditat i molts matisos. És un dels grans encerts de la pel·lícula.

El més fluix és el final, precipitat i, pel meu gust, fins i tot un pèl confús. I quan dic confús no vull dir obert, que em semblaria perfecte. La fotografia és esplèndida i l’ambient de pobresa i por que envolta el poble de les nenes és espectacular. Hi ha una mica de tot, cacics explotadors, treballadors que fan vaga perquè volen més diners, tràfic de drogues per completar la mesada, tràfic d’influències, una vident de pa sucat amb oli i, sobretot, moltes ganes de deixar la comunitat on viuen. Allà, un assassí els té a tots atemorits. Un o potser més d'un?

Es dóna la circumstància que dos dels actors secundaris, Jesús Castro i Jesús Carroza, ja van treballar junts a “El niño”. Aquí fan papers pràcticament calcats. “La isla mínima”, amb uns exteriors espectaculars, també deixa clar que, encara que passin els anys, hi ha coses que no canvien. Franco porta quasi quaranta anys mort, però encara hi ha molta gent que el representa amb els cinc sentits. En teniu algun dubte?

"EL VEREDICTO"

Molta atenció amb la pel·lícula belga “Het Vonnis”, que aquí s’ha traduït com “El veredicto”. Està dirigida per Jan Verheyen, que aconsegueix que t’impliquis en la història, des d'un primer moment, i prenguis partit per una de les dues parts. És d’aquells títols que continuen a la teva ment quan l'acabes de veure. S’ha de pair a poc a poc, deixar que reposi.

En un minut la teva vida pot passar del cel a l’infern; i no per culpa teva. I si no que li preguntin a en Luc Segers, que perd la dona i la filla en qüestió de segons. Després de ser agafat i empresonat, el responsable dels fets surt al carrer per un defecte de forma. És en aquest moment, quan en Luc acaba d’embogir. Li passa pel cap fer justícia per compte propi. No podrà tancar el cercle fins que s’hagi venjat de l’indesitjable que li ha manllevat la felicitat. Serà capaç de fer-ho? En Luc està interpretat per Koen De Bouw, molt convincent. També estan sensacionals la resta de personatges, com l’advocat defensor (Johan Leysen), l’advocada acusadora (Veerle Baetens) i el fiscal (Jappe Claes) al capdavant. No ho haurien pogut fer millor.

“Het Vonnis” reflexiona sobre les errades judicials per defectes de forma, una dotzena a l’any a Bèlgica; i sobre si és punible venjar-se de la persona o persones que han amargat la vida a algú voluntàriament. La raó deixa clar que no. Sembla fàcil. La nostra societat es convertiria en una selva o en el llunyà oest. Però si, per contra, ens deixem portar per la rauxa? Com tractarien els mitjans de comunicació una persona que n’ha matat una altra amb l’únic objectiu de venjar-se? I la població en general? I el jurat d’un judici popular? La pel·lícula dóna per molt. Per a mi, és de les millors que hi ha en aquests moments a la cartellera. A Verheyen, de qui encara no havia vist mai res, caldrà seguir-lo de prop. Amb aquesta història va guanyar el premi al millor director a l'últim Festival de Montreal.

"VIATGES AMB LA TIETA" (GRAHAM GREENE)

Diuen que “Viatges amb la tieta” és l’únic llibre que Graham Greene va escriure només per divertir-se. I la veritat és que el lector ho nota! De la primera a l'última aventura. Està publicat en català per l’editorial Viena i té 340 pàgines. Aquest cop, s’allunya de les històries d’espies (tot i que en trobaríem algun) i ens parla de la necessitat de viure la vida al màxim. La traducció és de Dolors Udina.

La protagonista indiscutible de la novel·la és la tieta Augusta, que té amics importants repartits per mig món. Amics i negocis; i no tots legals. El seu nebot, amb qui pràcticament no ha tingut cap contacte, és en Henry Pulling, jubilat, solter i amb un únic hobby, mimar les seves dàlies. Els dos personatges, tieta i nebot, coincideixen en l’enterrament de la mare (?) d’en Henry, i tot canvia per a ell. L’home accepta viatjar amb la seva tieta i viure històries esbojarrades i, lògicament, molt inesperades. Per les pàgines de Greene passen artistes de teatre, mecenes perillosos, gàngsters simpàtics i policies que no saben ben bé cap a on anar. Són els més sorruts de tot. La intel·ligència i l’astúcia de l’Augusta està per sobre de tot i de tothom.

“Viatges amb la tieta” és una lliçó de vida, una invitació a arriscar-nos una miqueta i a fugir, sempre que podem, de la monotonia. Els seus personatges passen per Istanbul, viatjant amb l’Orient Express; per la Bologne francesa, l’Argentina i el Paraguai, per exemple. En Henry, que l’única relació que ha tingut fins ara amb una noia ha estat per carta, comença a descobrir -encara que sigui de lluny-, la marihuana i l’amor lliure. Mare meva tot el que s’ha perdut! El llibre està molt ben escrit, com tots els de Greene, i passa francament bé. Amè, divertit i amb uns personatges que fas teus i no vols deixar anar.

"Tinc més de setanta-cinc anys; per tant, és poc probable que en visqui vint-i-cinc més. Els meus diners són meus i no tinc cap intenció d'estalviar-los per afavorir cap hereu. Ja vaig fer prou estalvis de jove, i no em va costar gaire, perquè als joves no els preocupa especialmente el luxe. Tenen altres interessos que gastar diners i poden fer l'amor satisfactòriament mentre xarrupen Cocacola, una beguda que quan ets gran et provoca nàusees. Tenen poca idea del plaer real: fins i tot la seva manera de fer l'amor tendeix a ser accelerada i incompleta. Per sort, el plaer comença quan tens una edat: el plaer en l'amor, el vi i el menjar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, setembre 24, 2014

Un altre home que busca la redempció


Nicolas Cage no forma part dels meus actors preferits, però hi ha tres pel·lícules seves que considero imprescindibles: “Arizona baby” (1987), “Leaving Las Vegas” (1995) i, sobretot, la sensacional “Adaptation (El ladrón de orquídeas” (2002). Després d’uns quants fracassos consecutius, Cage, que el 7 de gener va complir mig segle, ha tornat a encertar-la. Fa un paper dramàtic convincent.

A “Joe”, l’actor de Long Beach interpreta a un home amb molt de caràcter. Un home que ha de lluitar contra ell mateix, tots i cadascun dels dies de la seva vida, per no acabar a la presó. Com diu en un moment de la pel·lícula, sobreviu gràcies al seu autocontrol. Beu, és força violent i té un nodrit grup d’enemics, cultivat al llarg dels anys. No té parella fixa i viu amb un gos perillós. Anys enrere ja va estar un parell d’anys tancat, per un enfrontament amb la Policia. Ara està més o menys net, però hi ha un parell d’agents que li busquen les pessigolles amb insistència. Caldrà veure quant temps aguanta. Podríem dir que en Joe és un perdedor. Potser no ha comès moltes errades, però sempre les ha pagades molt cares.

El pitjor de “Joe” és que m’ha provocat una sensació continuada de déjà vu. La seva és la història d’un home, un altre -i he perdut el compte-, que busca desesperadament la redempció. En el seu cas, ho farà intentant salvar a en Gary, un noi de quinze anys a qui el seu pare -un borratxo sense sentiments- pica dia sí i dia també. En Gary podria defensar-se, però no ho fa. Al nano l’interpreta Tye Sheridan, un actor amb moltíssim futur al davant. A Venècia va guanyar el premi al millor intèrpret jove. Va debutar a “El árbol de la vida” (2011) i a “Mud” (2012) ja va fer tota una exhibició. Atenció amb la dada: té sis pel·lícules a punt d'estrenar. Precisament, en el marc de l’esmentat déjà vu, m’ha vingut al cap la citada “Mud”, on l’home que lluita contra ell mateix és Matthew McConaughey. Sheridan fa un paper similar.

Del repartiment de “Joe” també destaca Gary Poulter, que dóna vida al pare, un home a qui odies des que surt per pantalla per primer cop. Personifica el mal en estat pur. El director de la pel·lícula, David Gordon Green, sap transmetre’ns amb encert el patiment d’en Joe i d’en Gary. Un patiment que els uneix per sempre. Fins ara, Gordon Green havia destacat per comèdies esbojarrades, de l’estil de “Superfumados (Pineapple Express)”, 2008. No és una gran pel·lícula, però són dues hores de cinema força entretingut.

"JERSEY BOYS"

No és una pel·lícula rodona i està lluny dels millors Eastwood, però amb "Jersey Boys" m'ho he passat pipa. Els The Four Seasons de Frankie Valli enganxen! El grup es va fer popular en els anys 60. Una de les seves millors cançons és "Can't Take My Eyes off You", de Bob Crewe i Bob Gaudio. Després d'ells, l'han interpretat un munt d'artistes, com Pet Shop Boys , Gloria Gaynor o The Boys Town Gang.

"Jersey Boys" és l'adaptació d'un musical que va triomfar a Broadway, amb premi Tony inclòs. Ens explica la formació, consolidació i trencament d'un grup de quatre nois de Nova Jersey, a qui la música va salvar de la perdició. De fet, en els seus inicis, alguns dels seus components van entrar i sortir constantment de la presó. Estaven massa a prop de la Màfia! El paper de Christopher Walken, que dóna vida al protector del grup, és espectacular. També és molt convincent el paper de John Lloyd com a Frankie Valli. En l'obra de teatre esmentada abans, també l'interpretava ell. No el conexia ni a ell ni als seus companys de repartiment.

La pel·lícula, que dura 134 minuts, passa francament bé. La imatge està molt cuidada, com en tots els títols de Eastwood, i les cançons -cantades amb veu de falset- són, com a mínim, curioses. Amor, passió, gelosia -molta gelosia- i fins i tot odi són alguns dels sentiments que es barregen en pantalla. Com a drama musical, funciona. No sé si cal demanar-li més coses. Recomanable.

"CUENTOS DE BARCELONA"

"Bárbara, Celia, Mariona y otros cuentos de Barcelona" és un llibre de vint relats escrits per Àlex Barberan, Isaac Pachón, Laura S. Abad i Mark Olsson. Té 140 pàgines i ha estat publicat gràcies a una iniciativa a Verkami, la plataforma de crowdfunding per a projectes creatius. Tots els contes passen a Barcelona. La ciutat és el vincle d'unió de tots ells. Estan dividits en tres grups, sota el títol de BAR, CEL i ONA. El pròleg és de l'escriptora Gemma Solsona Asensio.

Una turista holandesa perduda a La Barceloneta, una cita a cegues en un local de kebabs, un botiguer que s'ha passat mitja vida a la Casita Blanca, dues amigues que parlen de les seves coses al Bar Versalles, una repartidora de pizzes molt perillosa i la filla dels propietaris d'un bar regentat per xinesos són alguns dels protagonistes de la primera part, sempre amb Barcelona de fons. L'esquema es repeteix a CEL, amb l'Alba, el señor Damián, la Bárbara o la Mariona, a qui el seu marit no escolta quan parla, per molt que s'hi esforci. Un dels contes que més m'ha agradat, entre la història i la ciència ficció, és "El guerrero", d'Isaac Pachón. A "Que siga la función" hi ha referències cinematogràfiques a el gran Woody Allen. I a "Después del laberinto", Laura S. Abad ens deixa clar que sempre s'ha de seguir buscant. Rendir-se no serveix de res.

Un pescador que perd els records, aquella dona que apareix en la teva vida quan menys t'ho esperes i ho fa trontollar tot -molt bo "Kira i la Makabra, d'Àlex Barberan-, i la perillositat de colar-se al metro sense pagar -molt tenebrós "La leyenda de la línea roja", de Mark Olsson, són alguns dels relats que configuren ONA. La dona que no pot callar mai, el soterrani ple de llibres que transmet la passió per la lectura de generació en generació, l'explotació d'algunes empreses als seus treballadors i la pobresa que obliga que hi hagi persones que recullin menjar dels contenidors completen el llibre, que es pot llegir d'una tirada. Aquesta final és més compromesa, amb una alta dosis de denúncia. "Cuentos de Barcelona" ja està en la seva segona edició. Molta sort!

"Ha pasado más de un siglo. Los carruajes han dado paso a grandes coches. El ruido del tráfico ensordece noche y día. Mujeres y hombres pasean con gracia por las anchas aceras. La ciudad se ha hecho grande; y su gente, que hace ya tiempo que camina entre los matojos y las rocas nevadas de esta imponente colina, nos señala, ahora con admiración, y ya sube por este lugar. Ciudadanos y forasteros se acercan a nosotros, fotografían el momento y hablan con los chiquillos. Les explican historias, historias de familias burguesas. familias adineradas que habitaban bajo extrañas chimeneas de piedras y mágicas azoteas de cuento".

*Si esteu interessats en aquest llibre podeu posar-vos en contacte, via Twitter, amb @ipachon24

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, setembre 17, 2014

La diferència entre un cop i mai és un món!


Veure “Locke” i pensar en “Buried” (2010) és inevitable. Un únic escenari, un únic actor i moltes trucades telefòniques. Aquest seria el vincle d’unió entre una i l'altra. A escala argumental, poca cosa a veure. Està dirigida per Steven Knight ("Redención", 2013) i només dura 85 minuts. Tom Hardy (“El Caballero oscuro: La leyenda renace”, 2012) està espectacular!

L’Ivan Locke -d’aquí el nom de la pel·lícula- passa una nit francament difícil, que vivim en temps real. Està al volant d’un BMW (¿Te gusta conduir?, com diu l’anunci), desplaçant-se de la feina a un lloc que no explicaré. Aprofita aquesta hora i quart llarga per posar en ordre la seva vida. Hi ha un fet que, tot i ser esperat, li capgira l'existència. Arriba abans del que estava previst. És per això que no para de parlar per telèfon: amb la seva esposa, amb els seus fills, amb el seu cap, amb un dels seus subordinats i amb una dona de la qual és millor no dir-ne res. Tots aquests personatges secundaris no es veuen. Només se senten. “Locke” és d’aquelles pel·lícules que, si és possible, s’hauria de veure en versió original.

En qüestió de minuts, en Locke pot perdre-ho tot. Sap que és així i, en cas que acabi passant, la culpa será seva. Malgrat tot, no vol defugir responsabilitats. A partir d’ara, intentarà fer les coses el millor que sàpiga, escoltant el seu cor. Les converses amb el seu pare (que són una mena de diàleg interior) completen aquesta lluita contra un passat que l’amenaça; i de quina manera. “La diferència entre un cop i mai és un món”, li diuen per telèfon, en un moment de la pel·lícula. I fins aquí puc explicar. És dinàmica, i, fins i tot, un punt claustrofòbica. Locke va camí de la seva redempció. L’aconseguirà?

"UNA CITA PARA EL VERANO"

“Una cita para el verano” passarà a la història com l’única pel·lícula dirigida per Philip Seymour Hoffman, que va morir el 2 de febrer. M’encantava com a actor (em quedo amb "Magnolia", 1999; sobretot amb “Love Liza”, 2002; i amb "Truman Capote", 2005) . Pel que veig, tenia una prometedora carrera darrere de la càmera. És una pel·lícula petita, per definir-la d’alguna manera, però sincera i molt ben filmada.

Seymour Hoffman, que està sensacional, com sempre, interpreta a en Jack, un conductor de limusines amb una vida personal molt buida. Se’l veu un pèl desorientat, amb un aspecte deixat i diria que té pocs amics. De fet, només en coneixem un, en Clyde, a qui dóna vida John Ortiz. També és conductor de limusines i està aparellat amb la Lucy (Daphne Rubin-Vega). Fa la sensació que les coses van massa bé entre ells. Tenen més d’un tema per resoldre. En Jack no té xicota, fins que coneix la Connie, una dona molt especial. Segur que el passat tampoc no va ser massa benèvol amb ella. L’Amy Ryan, que ja va coincidir amb en Seymour Hoffman a “Antes que el diabló sepa que has muerto” (2007) està francament bé.

Un cop més, estem davant d’una pel·lícula que ens parla de les segones oportunitats, d’intentar recuperar una mica de calma després de la tempesta. En Jack aprèn a cuinar per a satisfer la Connie. Mai ningú ha preparat cap plat per a ella. Pot semblar una idea boja, però el primer sopar que faran plegats és molt important per a tots dos... a l’espera de la cita que tindran a l’estiu, quan faci bon temps. Volen sortir a passejar en barca. D’aquí el cartell de la pel·lícula. La vida està feta de coses petites; i ells, potser després de moments difícils, ho comencen a tenir clar. És una pel·lícula petita, com he dit abans, que, en el fons, ens explica com es comença a estimar; i com es deixa de fer. Molt recomanable. Etern Philip Seymoir Hoffman!

"EL VIGILANT"

La humanitat està malalta. Segur que són moltes les persones que estarien d’acord amb aquesta sentència. És la primera idea que em va venir al cap quan vaig acabar de llegir “El vigilant”, de Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968). Està traduït al català per Marina Rosich i publicat per l’editorial Raig Verd. Aquest llibre va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea.

L’acció passa en un aparcament d’un edifici de luxe. Allà, dos vigilants, en Harry i en Michel, estan obsessionats per la seguretat dels residents. Donarien la vida per ells, si fes falta. Com diu un d’ells, “el que s’exigeix als vigilants és sobrehumà: no fer res, esperar i mantenir-se alerta”. L’ambient que retrata Terrin en aquest pàrquing és malaltís, encara més quan totes les persones que viuen a dalt (menys una) decideixen marxar pràcticament alhora. Els vigilants es queden sols, desinformats (no saben si passa alguna cosa a l’exterior) i pràcticament sense res per menjar ni per veure. De tant en tant, un repartidor els porta quatre coses de primera necessitat. Com arriba fins allà? No hi ha hagut cap guerra? Per què triguen tant els vigilants que han de rellevar-los després de tantes i tantes setmanes sota terra, sense veure la claror?

Quan tens massa temps per pensar, el cervell pot jugar-te una mala passada. En Harry i en Michel no sé si se n’adonen, però acaben pràcticament bojos. No se’n refien de ningú, ni d’ells mateixos, i la seva obsessió per la seguretat es converteix en malaltissa. Una bona metàfora de la societat actual, sempre pendent d’aquella amenaça desconeguda. L’únic que els manté amb una mínima cordura és somniar amb un ascens, al cos d’elit de la seva empresa, que, possiblement, mai no arribarà. Deixar la foscor i la humitat de l’aparcament per una feina nova. Potser a l’aire lliure, vigilant des del jardí d’algú important? És per això que han de resistir com sigui, per demostrar que els seus caps no van equivocar-se escollint-los a ells. Cal aguantar amb fermesa!

"És de nit. En aquest entorn immutable, il·luminat per llums d’emergència, la nit no es distingeix del dia, però el rellotge que tinc al canell i el meu rellotge biològic són capaços de posar colors a les hores, de dividir els dies. És de nit i camino sol per davant dels garatges.
Estic alerta, però la meva ment divaga; tinc la sensació que a en Harry i a mi se’ns escapa alguna cosa. Tant de bo el repartidor hagués marcat bé l’èmfasi; aquest és el problema. Perquè, per exemple, ¿I si pretenia dir Hauríeu d’estar contents que jo encara us porti alguna cosa?"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, setembre 12, 2014

La vida d'una família al llarg de dotze anys


Possiblement, Richard Linklater passarà a la història com el director de la trilogia "Antes del amanecer" (1995), "Antes del atardecer" (2004) i "Antes del anochecer" (2013), protagonitzada per Ethan Hawke i Julie Delpy. Són tres pel·lícules, amb molt de contingut, sobre l'amor, en diferents etapes de la vida adulta. Ara, amb "Boyhood" (Momentos de vida), Linklater torna a encertar-la.

Què té de particular "Boyhood"? Per començar, que està rodada en dotze anys! Linklater en va tenir prou amb 39 dies, però dividits entre 2002 i 2013. Per què? Doncs per poder veure com creixen els protagonistes. Habitualment, es fan servir diferents actors per interpretar un personatge, a mesura que es van fent gran. Aquí sempre és el mateix. Al Mason l'interpreta Ellar Coltrane. Quan comença la pel·lícula té set anys; i quan acaba, divuit. Qui fa de la seva germana és Lorelei Linklater, filla del director. Està espectacular, com en Coltrane. Tots dos treballen francament bé. Els pares de les criatures són Ethan Hawke -que repeteix a les ordres de Linklater- i la Patricia Arquette, a qui sempre recordaré per "Amor a quemarropa" (1993). Fa un paperàs!

A nivell argumental, Linklater fa allò que sap fer com ningú: retratar un tros de vida d'una família, centrant-se, sobretot, en la mare i en els seus dos fills. Una mare que els ha hagut de pujar pràcticament sola. Mai no ha tingut massa sort amb els homes, però sempre ha trobat la força necessària per seguir cap endavant. Amors que comencen, amors que acaben, i moltes reflexions sobre la vida i, de vegades, també sobre la mort. Hi ha tres escenes brutals: quan la nena li diu a la seva mare que no vol mudar-se de casa, quan el pare els hi explica als fills que han de fer servir preservatius i quan la mare li canta les quaranta al nano perquè se'n va a la universitat. Al pare el veuen de tant en tant, sobretot a l'estiu. Són quasi tres hores de narració fascinant. Imprescindible.

"EL NIÑO"

“El niño”, de Daniel Monzón (“Celda 211”, 2009), és el fenomen del moment. És d’aquelles pel·lícules que agraden pràcticament tothom. Conec gent que és la primera que veu al cinema... des de “Ocho apellidos vascos” (2014). Està francament bé; to i que, pel meu gust, potser és un pèl llarga. Dura dues hores i quart. Amb mitja horeta menys, encara seria més rodona.

Per damunt de tot, Monzón ha aconseguit que la pel·lícula sigui molt divertida. Tant Jesús Castro com Jesús Carroza, que interpreten a El Niño i El Compi, cauen bé des del primer moment. Són simpàtics i molt propers. Suposo, que d'això es tracta. Em pregunto, però, si el fet que siguin tan propers, pot ser "contraproduent". Per què? Doncs perquè els hi riem les gràcies i, en el fons, no deixen de ser dos narcotraficants. A petita escala? Sí. Que ho fan per divertir-se i guanyar diners, sense pensar en les conseqüències? També. Podem mirar-ho com vulguem, però transporten droga per mar. Això és indiscutible. Però és una pel·lícula! Acaben sent dos puntets insignificants, si els col·loquem en el gran mapa de la delinqüència. També treballa molt bé Saed Chatuby, el marroquí amb qui formen equip.

Actors joves i prometedors per donar vida als narcotraficants i veterans de luxe per fer de policies, encapçalats per Luis Tosar, Eduard Fernández i Sergi López. “El Niño” té una mica de tot: persecucions per terra, mar i aire (amb bons efectes especials); investigacions a dues i tres bandes; traïcions; amistat i, fins i tot, una bonica història d’amor. Ella és la debutant Mariam Bachir, una actriu guapíssima, que promet molt. Segur que no li faltaran papers. Per acabar, podríem definir la pel·lícula com un thriller monumental. Si no coneguéssim als actors, ens podrien dir que s’ha fet a Hollywood i ens ho creuríem sense dubtar-ho ni un moment. Està ben documentada i és creïble al cent per cent. Molt recomanable.

"LOS HIJOS" (GAY TALESE)

Si algú em demanés que escollís els meus dos autors no europeus preferits, segur que em decantaria pel japonès Haruki Murakami i per Gay Talese. Del nord-americà (Ocean City, Nova Jersey, 1932) he llegit tot el que ha publicat, en castellà, Alfaguara: “Retratos y encuentros”, “El silencio del héroe”, “Vida de un escritor”, “Honrarás a tu padre” i, aquest estiu, “Los hijos”, un altre llibre sensacional. Està traduït per Damià Alou i té 764 pàgines.

Seguint la “marca de la casa”, molt periodística i amb tot luxe de detalls, Talese (que mai ha escrit ficció) ens explica la història de la seva família al llarg de tres generacions. Una família repartida en dos continents (Amèrica i Europa) i que, lògicament, amb el pas dels anys, va ser testimoni de les dues guerres mundials. Com tants milions d’italians, els Talese van provar de fortuna a Amèrica. Potser un dels que va tenir més èxit va ser el seu pare, un sastre que, quasi per accident, es va establir a Ocean City, després de passar-ho malament treballant en una empresa d’amiant. Un altre dels seus parents va fer carrera de sastre a París, també amb molt bons resultats. Al llibre, Talese deixa clar que, quan vius a l’estranger, sempre trobes a faltar alguna cosa, encara que tothom et tracti molt bé. El problema és que quan tornes a casa, tampoc no és fàcil recuperar la vida d’abans. Ets el de fora!

A “Los hijos” coneixem de primera mà la història dels Talese (quin gran treball d’investigació), però també la història d’Europa i, de retruc, dels Estats Units. Són originaris de Maida, un petit poble de la província de Catanzaro. L’any 2006 només tenia 566 habitants. Algunes idees o definicions que fa m’han quedat gravades. Per exemple, el terme “padrone” que, un cop evolucionat, va donar lloc al “padrí” utilitzat a la màfia. El “padrone” era la persona que s’establia als Estats Units i que, aprofitant que sabia anglès, acabava fent d’intermediari entre el cap de l’empresa que l’havia contractat i els italians que, a partir d’aquell moment, acabarien treballant amb ell. Totes les gestions les feia el “padrone” i, moltes vegades, se n’aprofitava. Alguns van fer grans fortunes. També m’han cridat l’atenció les “vídues blanques”, dones que tenien els marits als Estats Units i que feien la passejada de la tarda, per Maida, completament soles.

El llibre de Talese és una història amb llaços de sang molt potents, amors, desamors i, fins i tot, matrimonis de conveniència. Del seu relat sobre les guerres, m’ha impactat molt com parla de la Línia Maginot, la línia de fortificació de defensa construïda per França al llarg de la seva frontera amb Alemanya i Itàlia, després de la fi de la Primera Guerra Mundial.

“Todas las familias tienen sus altibajos, y a veces una familia pasa de la miseria a la riqueza i de la riqueza a la miseria en tres o cuatro generaciones, y el proceso vuelve a empezar. Todo depende de cuanta energía le quede. Al principio, la energía de una familia surge de la miseria. Y esta miseria a menudo impulsa a un miembro de la familia a ir en busca de una vida mejor; y a veces allana el camino para que los demás miembros lo sigan. Entonces tienes una família en ascenso, laboriosa y motivada. Y al cabo de una generación esa laboriosidad puede producir riqueza. Y con la riqueza llega la posición social, incluso la nobleza. Y con la nobleza llega el orgullo, y a menudo la arrogancia. La arrogancia suele ser un elemento que conduce al declive, y con el tiempo vuelve la miseria”.

Queda clar, com es pot llegir a la portada i en una de les pàgines interiors, que “Quien no te quiere te hará reir. Quien bien te quiere te hará llorar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, setembre 03, 2014

El nostre cervell està desaprofitat (o no)


A "Lucy", Luc Besson és fidel al seu estil: acció, focs d'artifici i un argument més aviat simple, que de vegades s'aguanta pels pèls. Malgrat tot, enganxa, amb tres actors de renom: la guapíssima Scarlett Johansson, el veterà Morgan Freeman i el dolentot del cinema coreà, Choi Min-sik. La pel·lícula és molt àgil i, a més a més, només dura 88 minuts. No sé si, des d'un punt de vista científic, el que explica sobre la reproducció de les cèl·lules és coherent.

La Lucy té un dia negre. Primer, la seva parella l'ensarrona i, després, uns criminals coreans li obren la panxa per posar-li un paquet de droga dins. Es tracta d'una substància revolucionària, que augmenta la capacitat d'utilització del cervell. La pobra noia havia de transportar-la i oblidar-se'n, però la bossa es trenca dins seu i es converteix en un ens superior. I aquí comencen els problemes per a tots els que l'envolten. Sobretot per a Mr. Chang, el cap dels criminals. L'interpreta Choi Min-sik, que fa dues dècades que domina el cinema coreà, amb títols com "Happy end" (1999), "Old boy" (2003), "I saw the Devil" (2010) i, més recentment, "New world" (2013). Ja només falta que treballi amb Kim Ki-duk!

La Lucy, que sap que morirà aviat -com a conseqüència de la droga- vol deixar per a la posteritat tot el que està aprenent, que és molt, a un ritme esbojarrat. Els humans només fem servir el deu per cent del nostre cervell; i ella està a punt d'utilitzar-ne el cent per cent. El seu destinatari és el Professor Norman (Freeman), que fa més de vint anys que treballa en una teoria sobre el cervell i la reproducció de les cèl·lules. La Lucy s'ha transformat en una màquina de matar. Potser no necessitaria que ningú l'ajudés, però li va bé que li doni un cop de mà Pierre del Río (Amr Waked), un policia que es veu superat pels esdeveniments. Entreteniment en estat pur. Res més.

"CHEF"

Scarlett Johansson també surt a "Chef", de Jon Favreau. Fa de cap de sala d'un restaurant de prestigi, propietat del personatge que interpreta Dustin Hoffman. El xef és Carl Casper (Favreau), despatxat per negar-se a seguir les seves indicacions. Estem davant d'una  divertida comèdia familiar, amb crítica als periodistes gastronòmics inclosa. També hi tenen un paper important Twitter i les noves tecnologies.

Un dels moments més bons de "Chef" és quan Casper (Favreau, director dels dos primers "Iron Man") demana ajuda a Robert Downey Jr, l'actor que interpreta al superheroi. La pel·lícula, que té un bon repartiment, també ens parla de les segones oportunitats, en la feina... i en la vida. El millor amic del cuiner és John Leguizamo i la seva exdona, la voluptuosa Sofía Vergara. La camioneta amb què en Casper comença a vendre menjar pels carrers d'Estats Units és tot un espectacle. Per passar l'estona i no fer-se massa preguntes sobre si tot el que ens expliquen podria apropar-se mínimament a la realitat.

"ÀNIMA" (WAJDI MOUAWAD)

"Ànima", del libanès Wadji Mouawad, és un llibre esquinçador. Supera la crueltat d'"Incendis", escrit per ell mateix. En català està publicat per l'editorial Periscopi i en castellà per Destino. Ha rebut el "Premi Llibreter" de l'any 2014. És un dels llibres que més m'ha agradat dels últims mesos, però no és fàcil de recomanar. En el fons és filosofia pura, però l'envoltori és tremendament violent.

Podríem parlar de viatge iniciàtic, de viatge a l'origen del mal, de la recerca d'una veritat que fa por només de pensar-hi. El personatge central de la història és en Wahhch Debch, que un dia, quan arriba a casa, es troba la seva dona brutalment violada  i assassinada. És en aquest moment quan afloren records que havia aconseguit deixar adormits en un racó del seu cervell, de quan van acabar amb la seva família i el van enterrar viu. Tenia quatre anys. En Wahhch no té cap sentiment de venjança cap a la persona que va acabar amb la vida de la seva dona, però vol saber quina cara fa. Està a punt de tornar-se boig. És per això que comença a viatjar per Amèrica, darrere del seu rastre. La Policia sap qui és, però no l'ha detingut.

Com deia abans, "Ànima", que està molt ben escrit, és filosofia pura; literatura de la de veritat, de la que deixa petjada. Que ningú la confongui amb la típica novel·la sueca amb un assassí i un parell de policies llestos que el busquen de dia i de nit. Per fer-ho encara una mica més excepcional, cada capítol està narrat per un animal diferent. Són les bèsties qui ens expliquen com en Wahhch busca a la gran bèstia majúscula, al dimoni que ha acabat robant-li fa felicitat: aranyes, gats, gavines, serps i, sobretot, un terrorífic gos que es diu Mason-Dixon Line, que és el límit de demarcació entre quatre estats nord-americans: Pennsilvània, Virgínia Occidental, Delaware i Maryland. A més a més, cap dels personatges són bons o dolents del tot; tenen matisos i, sobretot, són víctimes de les seves pròpies circumstàncies.

"El hombre de la cara marcada me miró. El tren estaba a punto de llegar. Vio mis ojos, vi sus ojos, y la luz de la locomotora nos iluminó a los dos. Dijo Entonces dale su nombre, y Humbert empezó a hablar de la muerte, esa línea donde todo se borra, y de la guerra, esa línea donde todo se desgarra. Habló de las líneas porosas que separan a los humanos de los animales y de las líneas que surcan los rostros de los vivos. Habló de las líneas que nos hacen y nos deshacen, pliegues, trazos, límites, fronteras, demarcaciones. Habló de las líneas que nos salvan, conductoras, eléctricas, musicales y habló de las que nos faltan, esas líneas blancas desaparecidas en el trazado de nuestras carreteras, esas líneas invisibles para nuestras almas perdidas en lo más profundo de los laberintos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, agost 26, 2014

Que l'èxit no es mengi l'enteniment!


Feia temps que una pel·lícula no em donava tan bon rotllo. A "Begin Again", Keira Knightley i Mark Ruffalo estan sensacionals. John Carney, el director de "Once" (2006), ho ha tornat a aconseguir. Estem davant d'una bona reflexió sobre la volatilitat del món de la música, l'èxit, la dictadura de les discogràfiques i, per si fos poc, sobre les relacions personals. Tot està explicat amb elegància i un munt d'optimisme.

Per sobre de tot, "Begin Again" és la història de la Gretta (Knightley) i d'en Dan (Ruffalo). Tots dos estan enamorats de la música. Ella, que compon, va arribar fa uns mesos a Nova York, acompanyada de la seva parella, un músic que es veu superat per l'èxit. La Gretta té una visió molt més romàntica, sempre fidel al seu estil. En Dan és un productor en hores baixes, tot i que temps enrere va ser el descobridor de grans talents, com el raper CeeLo Green, que s'interpreta a ell mateix. Un altre raper, Mos Def, és el soci d'en Dan a la discogràfica. Al xicot de la Gretta, que es diu Dave, l'interpreta Adam Levine, el cantant del grup Maroon 5. Per cert, m'ha sorprès moltíssim com canta la Knightley. Ho fa francament bé.

Tant la Gretta com en Dan intenten sobreviure en el difícil món de la música tot buscant una segona oportunitat. Si arriba, no la desaprofitaran. En Dan ja està cansat de caminar pel costat fosc de la vida, després de separar-se i d'estar força allunyat de la seva filla. A la seva ex la interpreta Catherine Keener -una actriu que m'encanta- i a la noia una prometedora Hailee Steinfeld. En definitiva, "Begin Again" és una pel·lícula honesta i sentimental, que et deixa amb un somriure a la boca. Per a mi, és un dels millors títols d'aquest estiu a la cartellera.

"LOS GUARDIANES DE LA GALAXIA"

Me la van recomanar via Twitter i he de dir que m'ho va fer passar pipa. Em refereixo a "Guardianes de la Galaxia", una pel·lícula que mai m'hauria plantejat anar a veure al cinema, encara menys després de veure el seu cartell. Greu error! Estem davant del títol de superherois més divertit dels últims temps, amb uns personatges molt ben trobats, de la factoria Marvel, està clar. Dues hores de diversió total.

El cinquet protagonista està encapçalat pel caçarecompenses Peter Quill (Chris Pratt) i per la Gamora, la filla del supermalvat Thanos. La interpreta la guapíssima Zoe Saldana, pintada de verd. Quina llàstima... Els altres tres són un ós rentador molt intel·ligent, sempre rifle en mà; en Groot (un humanoide amb forma d'arbre); i el venjatiu Drax the Destroyer, que va darrere del pare de la Gamora, que va matar la seva família. Les circumstàncies fan que s'aliïn tots cinc, en contra d'un enemic encara pitjor. Gran homenatge del director James Gunn al walkman, a través de la música que escolta en Peter, que són grans èxits dels anys setanta i vuitanta. Precisament, la música i el sentit de l'humor són l'eix vertebrador de la pel·lícula, que passa francament bé. Tot queda preparat per una segona part.

"ELS ESCARXOFATS" (MICHELE SERRA)

"Els escarxofats", de Michele Serra, és un dels fenòmens editorials dels darrers mesos. En català està publicat per La Campana, amb traducció d'Anna Casassas. És molt curt; només té 132 pàgines. És d'aquells llibres per llegir d'una tirada. N'havia sentit a parlar molt i tenia ganes de llegir-lo. Jo també tinc un fill adolescent i m'he vist emmirallat en algunes coses, com per exemple amb la dificultat que m'agafi el telèfon quan el truco.

L'italià Michele Serra ens explica l'abisme que el separa del seu fill de 19 anys. Entén que el seu no és un cas únic, està clar. I ho fa a través d'un monòleg intern, com si el noi l'estigués escoltant. Lògicament, parla de la pressa dels joves per anar a dormir -ho fan quan la resta de la gent ja està desperta-, del desordre que sempre o quasi sempre arrosseguen i de la seva addicció a les noves tecnologies. Prefereixen mirar la pantalla de qualsevol dispositiu abans de fer-ho per la finestra. A més a més, Serra insisteix al seu fill, un cop i un altre, que l'acompanyi d'excursió a la muntanya. És possible trobar un punt d'unió? Una de les parts més interessants d'"Els Escarxofats" és quan l'autor s'inventa la Gran Guerra Final, que enfronta els vells i als joves del Planeta. Molt original.

“Després de sortir de l’autopista, quan ens anàvem enfilant entre avellaners i vinyes, clavava cops d’ull al retrovisor per veure si vosaltres, que anàveu tots dos asseguts al darrere, us impressionava el canvi de paisatge i mostràveu interès per com els homes d’aquella terra havien anat organitzant-ho tot. Però teníeu, tots dos, els ulls clavats a la pantalleta, suposo que per xatejar amb altres de la vostra trepa, i el que hi hagués a l’altra banda de la finestreta, encara que hagués estat la Gran Muralla, el desert vermell de Mart o una càrrega de cavalleria, us era del tot indiferent. Ni la lliçoneta de l’adult de torn –bé prou que ho sé- per més dissimulada que estigués per alguna broma per semblar com menys oficial millor, hauria pogut travessar el vostre autisme”.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, agost 06, 2014

Moments de la Viena més imperial


No dubto que es pugui arribar a tenir una idea aproxima-da de Viena amb una escapada d'un parell de dies, però per conèixer com cal aquesta impressionant ciutat imperial -plena de palaus- cal ben bé una setmana. I si sobra temps, Bratislava és a només una hora de viatge en tren o autocar. Aquesta fotografia està feta des de darrere de la font de la glorieta de Schönbrunn. Al fons, s'hi veu l'espectacular Palau.

La nòria del Prater és un altre dels grans atractius de Viena. Al parc s'hi entra gratuïtament; i pujar a l'atracció costa nou euros. Quan estàs més amunt, dins d'una bonica vagoneta, et trobes a 61 metres de terra. Les vistes de la ciutat són espec-taculars. El viatge dura un quart d'hora, més o menys. La nòria es va fer mundialment famosa per sortir a la pel·lícula "The third man" (1949), dirigida per Carol Reed, amb guió de Graham Greene i Orson Welles en un dels papers principals.

Sempre m'he declarat fan del turisme de ciutats i places. Gaudir al màxim d'un lloc abans de desplaçar-me a un altre. Per a mi, la plaça estrella de Viena és l'Stephansplatz, on hi ha aquesta impressionant catedral de Sant Esteve. És un dels seus punts neuràlgics, on neixen les grans avingudes, plenes de botigues de les millors marques mundials. És un bon lloc per asseure's i deixar-se anar, potser gaudint d'un dels vins blancs locals. De vacances, està prohibit córrer!

I ja que parlem de places, també cal fer esment de la Judenplatz, que vaig trobar espectacular. És àmplia, tranquil·la i molt silenciosa, tot i que hi ha uns quants restaurants per poder-hi menjar alguna de les especialitats locals. En un dels laterals  hi ha el famós Monument a l'Holocaust. La inscripció que hi ha al terra fa fredar: 65 mil jueus vienesos van perdre la vida entre els anys 1938 i 1945. Pels volts d'aquesta plaça, hi ha un munt de bars molt animats, com el Vulcania.

A Viena també hi ha coses singulars, que trenquen amb tota la resta. Per exemple, el Hundert-wasser Village. La va construir Friedensreich Hundertwasser, a qui a Àustria comparen amb Gaudí. Aquest pintor-arquitecte, que va morir l'any 2000, deia que "la línea recta és aliena a l'home". Aquesta casa és molt viva, plena de formes i de colors. La seva intenció era connectar-la al màxim amb la natura. És un dels llocs de la ciutat on vaig veure més turistes.

Una altra visita obligada de Viena és entrar a l'Hotel Sacher i tastar la tarta que l'ha fet famós mundialment. Hi ha dues possibilitats, demanar-la al mateix Hotel (que és la millor opció) o a la cafeteria del costat, que també pertany a l'Hotel, al mateix preu i amb unes cues interminables. Una xocolata, dos capuccinos i una porció de tarta (una)... quasi vint euros! Ambient antic i cambrers que fa la sensació que van vestits igual que fa un segle. Per passar-hi una estona agradable. Em sap greu dir-ho, però he menjat Sachers molt més bones que aquesta.

De vins tampoc en vaig tastar de massa bons, però sí de cerveses. Hi ha molts locals que se les fan ells mateixos; i no només una, unes quantes de diferents. És el cas de la cerveseria Salm Bräu, que està instal·lada en un antic monestir. Pel que fa el menjar, estan especialitzats en "Spare-Ribs" (costelles de porc al forn), "Stelze" (que serien els nostres braons), el tradicional gulash i una sensacional "Apfelstrudel", res a veure amb la Sacher. Per sortir rodolant del local.

"Vaya, vaya, aquí no hay playa", cantaven "Los Refrescos", l'any 1986. Doncs, si no n'hi ha, s'inventa. Cap problema! Ho tenen molt clar al barri d'Alsergrund, un dels que està més de moda. A la ribera del Danubi, hi ha un munt de locals amb sorra, hamaques i para-sols, com el que es veu en la fotografia. Els vienesos no es poden banyar al mar -al riu tampoc-, però ho tenen tot preparat per si volen prendre el sol en banyador, mentre prenen alguna cosa. Original, ho és. Pràctic? Això ja no ho tinc tan clar.

El Palau d'Hivern, el de Hofburg, també té els seus atractius, menys que el d'estiu, pel meu gust. El que més em va agradar és l'espai dedicat a l'èxit cinematogràfic al voltant de l'emperadriu Isabel de Baviera, coneguda popularment com Sisí. El seu rostre sempre l'associarem amb el de  Romy Scheider. Aquesta fotografia correspon al collage amb alguns cartells i fotogrames que hi ha en una sala del palau, just al costat d'on es projectaven algunes imatges.

I ja que parlem de cinema, vull referir-me al "Film Festival Wiener Rathaus-platz". Cada nit, s'hi projectava en aquesta pantalla gegant alguna pel·lícula o documental. El dia que hi vaig anar feien el concert de Lou Reed a Montreaux. Dues hores que van servir per homenatjar al músic de Nova York, que va morir el mes d'octubre passat. La pantalla estava instal·lada just al davant de la façana de l'Ajuntament. Espectacular!

GLASGOW I EDIMBURG
MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La setmana que ve tornen les pelis i els llibres!

divendres, juliol 25, 2014

Quan la violència (potser) és l’única sortida


Premi al millor guió a Canes i nominada als Spirit Awards. Parlo de la xinesa “Un toque de violència”, de Jia Zhang Ke (“Naturaleza muerta”, 2006). Dura dues hores i deu i retrata quatre persones, aparentment normals, que acaben desesperades. En cada cas, hi ha un moment en què perden el cap i intenten sortir-se’n a través de la violència.

La pel·lícula va de més a menys, perquè la millor història és la primera. El seu protagonista és en Dahai, un miner que vol aconseguir, de la manera que sigui, que el propietari d’una mina privatitzada reparteixi els guanys amb els seus treballadors. N’està fart de la corrupció de les persones que manen al poble. L’interpreta un sensacional Jiang Wu (“La ducha”, 1999). La segona història també és molt potent. De camí de casa seva, per participar en la festa dels setanta anys de la seva mare, en Zhou San s’adona que, amb la seva pistola, té un poder il·limitat. Mata per qualsevol cosa. Per a ell, la vida dels altres no té cap valor. És capaç d’assassinar dues persones per robar una bossa.

La recepcionista d’una sauna, a qui un client confon amb una prostituta, és l’eix central de la tercera part de la pel·lícula. És l’incident que la fa explotar de manera definitiva, uns dies després d'adonar-se que el seu amant no deixarà mai la seva dona. I per acabar, Zhang Ke ens parla d’un noi jove que, mogut per l’afany de guanyar diners fàcils, canvia tot sovint de feina. No s’arrela a cap lloc i, cada dia que passa, està més desequilibrat. Com deia en començar, la violència és l’eix vertebrador de tota la pel·lícula. Globalment, estem davant d’un títol pessimista, agressiu i, sobretot, amb una grandíssima fotografia, firmada per Yu Likwai.

"VIOLETTE"

També és una pel·lícula força llarga “Violette”, dirigida pel francès Martin Provost (“Séraphine”, 2008). Està interpretada per Emmanuelle Devos, que aquest any també ha triomfat moltíssim amb “El hijo del otro”. Devos dóna vida a l’esciptora Violette Leduc, en un biòpic d’època ben fet i ben interpretat. S’allunya força dels típics clixés de les biografies literàries.

Estem davant d’un títol molt recomanable, sobretot per als amants de la literatura. Coneixem la Violette, filla bastarda d’un noble, molt abans de convertir-se en una escriptora famosa. El moment clau de la seva vida és quan coneix a Simone de Beauvoir, que es converteix en la seva principal valedora. De fet, veiem com acaba d’escriure la seva primera obra, “L’Asphyxie” (1946), i com es publica. Se’n van fer ben pocs exemplars. És molt bona l’escena en la qual la Violette entra en una llibreria i es baralla amb la dependenta perquè no té el llibre ni en sap res d’ell. La pel·lícula ens presenta a l’escriptora com una persona hostil i amb una autoestima molt baixa.

Provost també dóna molta importància a la relació lèsbica que la protagonista va mantenir amb una companya de classe, quan totes dues eren estudiants. Aquesta relació va marcar-la moltíssim. Com es veu en una altra escena de la pel·lícula, poc després de conèixer la Simone de Beauvoir, també li demana que sen vagi al llit amb ella. “L’Asphyxie” va ser el primer dels seus onze llibres, que van convertir-la en una escriptora imprescindible. La Violette va morir als 65 anys, de càncer de mama, després de tot un seguit d’operacions. Aquesta pel·lícula és un merescut homenatge.

“SI T’HI ATREVEIXES” (PERE ANTONI PONS)

No havia llegit res de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) i “Si t’hi atreveixes” m’ha sorprès positivament. El llibre està publicat per Empúries, té 297 pàgines i està ple de referències cinematogràfiques. Els seus personatges, ben dibuixats, cauen bé des d’un primer moment. L’autor els fa força propers. Han viscut al límit, saturats per la droga i l’alcohol, però ara sembla que comencen a tenir el seu futur mínimament clar.

La major part de la història passa en un poble de mar indeterminat. És on viu en Marcus i la Lluïsa, la seva xicota, que està embarassada. En Marcus havia estat amic inseparable d’en Robert, amb qui havien compartit pis, festes i un munt de coses més. Ara, després d’uns anys sense cap tipus de contacte, en Marcus li demana al Robert que el vagi a veure i que s’estigui amb ell uns quants dies. Per què es produeix ara aquest apropament entre tots dos? Un no ha pogut veure complert el seu somni d’escriure guions de cinema. L’altre tampoc no ha estat el novel·lista d’èxit que esperava. Potser és el moment de passar balanç?

L’amistat entre en Marcus i en Robert serveix per emmarcar l’assassinat d’un mestre del poble, que havia tornat després d’uns anys sense que ningú en sabés res d’ell. El mestre havia fugit, cames ajudeu-me, després de ser acusat d’abusos sexuals a una menor. Ningú tenia clar que fos culpable, ni tan sols la Policia, però el boca-orella li va fer molt de mal. En el passat; i en el present. Ara que l’han mort hi ha molta gent que encara considera que el mestre mai no havia abusat de ningú, però també són molts els que estan contents perquè, a títol personal, creuen que s’ha fet justícia. Potser per inesperat, el final del llibre és brutal.

“Setmanes després d’haver-nos conegut a la festa, quan ja havíem quedat unes quantes vegades i havíem comprovat tot el que teníem en comú, en Marcus em va trucar una nit i em va dir que l’anés a veure a casa seva. Em volia fer una proposta. Jo no tenia res a fer i m’hi vaig presentar al cap de mitja hora. Vivia en un sobreàtic amb terrassa al barri de Gràcia, al carrer de Sant Pere Màrtir, al costat de la plaça de la Vila, que aleshores encara es deia Rius i Taulet. Vaig arribar-hi a mitjanit tocades, quan les places de la zona ja eren plenes de gent i tot estirava cap a la festa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, juliol 20, 2014

Dues mares competint per la mateixa filla


La protagonista de “Marsella”, de Belen Macías, és una nena d’onze anys. Es diu Noa Fontanals i fa de Claire, abandonada de petita. La seva interpretació és molt convincent. Per ella lluiten la seva mare biològica (María León) i l’adoptiva, Goya Toledo. Totes dues treballen francament bé. Com Eduard Fernández i Àlex Monner, que fan el paper de camioners.

La Sara (León) acaba de recuperar la custòdia de la Claire, després de superar la seva addicció a l’alcohol. El primer que vol fer, ara que té la nena, és portar-la a Marsella, per presentar-li al seu pare. Un pare que ni tan sols coneix, perquè va fugir quan ella encara estava embarassada. Però la Virginia (Toledo) no li posarà les coses fàcils. L’ha criat ella, amb el suport incondicional del seu marit, i creu que la Sara no està preparada per fer-se’n càrrec. Té proves més que evidents. La lluita entre les dues “mares” és acarnissada tot i que, camí cap a França (viatgen juntes en cotxe), cadascuna es posa en el lloc de l’altra i comencen a entendre’s una miqueta més. Una és una noia sense ofici ni benefici. L’altra, una dona culta i amb un alt poder econòmic.

Macías enfronta dos models de mare molt diferents. La Sara és una perdedora que busca una segona oportunitat. Va patir quan era filla (la seva mare també la va abandonar) i ara no vol fallar amb la Claire, tot i que el món se encara se li cau a sobre. Molt maco el moment que el seu pare li regala un penell. La Virginia, que no ha pogut tenir fills, ha tractat la nena com una princesa i no pot treure-se-la del cap. Sap que la Sara té dret a recuperar-la, però l’enveja, del tot lògica, se la menja per dins. Un paquet amb droga i un petit accident amb un camió acaben d’arrodonir “Marsella”, una pel·lícula que passa francament bé. Personatges propers i molt ben interpretats per aquest drama amb format de road movie.

"EL AMANECER DEL PLANETA DE LOS SIMIOS"

A "El amanecer del planeta de los simios" no hi cap raça que sigui bona o dolenta del tot: ni els humans ni els primats. La segona part de "El origen del planeta de los simios", dirigida per Matt Reeves, és una pel·lícula amb sentiments barrejats i, sobretot, amb una posada en escena espectacular. Són més de dues hores d'energia pura, que ho deixen tot a punt per la tercera part!

Si els homes no ens entenem amb nosaltres mateixos (ho demostren dia rere dia israelians i palestins, per exemple), Com hem d'arribar a acords amb els simis? Semblava que aquest cop la pau era possible, però tot un seguit de malentesos i l'odi radical d'alguns personatges clau, provoquen un altre enfrontament amb tràgiques conseqüències pels dos bàndols. En César, sensacional Andy Serkis, per part dels simis; i en Malcolm (nom amb molt de significat, interpretat per Jason Clarke) semblen els únics amb dos dits de front. És recomanable veure la pel·lícula en versió original. Serkis va estar sis mesos treballant la veu del seu César.

Al repartiment també hi destaca Gary Oldman, que fa de Dreyfus, un dels fundadors de la colònia de San Francisco, al costat d'en Malcom. Després de la terrible grip dels simis, que quasi posa fi amb la vida a la Terra, viuen tots junts, compartint les poques coses que tenen. Fins que un dia, després de deu anys sense cap contacte entre els humans i els simis, es troben casualment al bosc, quan el grup que encapçalava en Malcolm intentava connectar una petita central hidroelèctrica abandonada. És l'única sortida que tenen els humans per continuar tenint llum, escalfor i seguir buscant, via ràdio, si hi ha més supervivents en altres llocs. Reflexió, aventura, espectacle en estat pur i molt humanisme per una pel·lícula que, ho tinc clar, és de visió obligada.

"LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH" (MIKEL SANTIAGO)

Diuen els entesos que “La última noche en Tremore Beach” pot ser un dels llibres estrella d’aquest estiu, com “La verdad sobre el caso de Harry Quebert” l’any passat. De fet, a la pestanya esquerra del llibre es compara a l’autor (Mikel Santiago, Vizcaya, 1975) amb Jöel Dicker, però també amb Stephen King i John Connolly. Una bona mescla! Té 414 pàgines i està publicat per Ediciones B. Molt recomanable.

Santiago, que ha viscut a Irlanda (tot i que ara resideix a Ámsterdam), ens regala una potent història d’intriga psicològica. El seu protagonista és en Peter Harper, un compositor estrella en hores baixes. En poc temps, ha passat de rebre el BAFTA, el Globus d’Or i d’estar nominat als Oscar a refugiar-se en una platja aïllada d’Irlanda. Ha de recuperar l’àngel perdut i, de passada, superar la separació de la seva exdona, la Clem. Els únics veïns que té en Peter són en Leo i la Marie Kogan. No hi ha cap casa en molts quilòmetres a la rodona. Allà, el músic ha començat a sortir amb la Judie, una botiguera que amaga un passat tortuós.

El moment clau del llibre, just al començament, és quan en Peter és tocat per un llamp i comença a tenir visions. Per què són visions? Ho descobrirem quan arribem a les últimes pàgines. Siguin el que siguin, marquen la seva vida immediata i de totes les persones que l’envolten, com en Jip i la Beatrice, els seus fills, que passen un dia de vacances amb ell. El llibre, que t’enganxa des d’un primer moment, té moltes referències cinematogràfiques i cita directors de culte com Woody Allen, Billy Wilder o Pedro Almodóvar. “Todo sobre mi madre”, “Misterioso asesinato en Manhattan”, “Balas sobre Broodway”, “Primera plana” i “Berlín occidente”, algunes de les pel·lícules que té per llogar la Jude a la seva botiga multiusos. Paga la pena llegir-lo.

“Justo cuando empezaba a creer que todo habría sido producto de mi imaginación, volví a oírlo alto y claro: golpes en la puerta. Uno, dos, tres. Con prisa, con fuerza. Me pregunté por qué demonios no utilizaban el timbre. Extendí la mano hasta el interruptor de la lámpara de la mesa que havía junto al sofà. Lo apreté, però la lámpara quedó a oscuras.
-Qué demonios... –gruñí .
Me levanté y caminé hasta el recibidor, probando otros interruptotes, però parecía que la luz se había cortado en toda la casa. Quizás fuera eso, pensé, un problema con la luz. Posiblemente, se trataría, de Leo o Marie, o algun empleado del condado, o un bombero o un marciano. Joder, debían ser más de las tres de la madrugada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, juliol 15, 2014

"Omar": Amor i traïcions entre bales


Hany Abu-Assad és un director compromès amb el cinema polític. L’any 2005 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb “Paradise Now”, relatant-nos 24 hores dins del cap d’un terrorista palestí. En l’última edició va col·locar “Omar” entre les finalistes. El premi se’l va acabar emportant la italiana “La grande bellezza”, de Paolo Sorrentino.

“Omar” gira al voltant d’un jove palestí que està acostumat a esquivar les bales de les tropes que vigilen el mur dels territoris ocupats. L’ha de saltar sovint per visitar la Nadia, que és la xicota amb qui li agradaria compartir la seva vida. Se’n surt força bé fins que un dia, amb dos amics seus, acaben matant un soldat, a qui disparen, amagats, des de força lluny. És la seva particular manera de fer justícia. Lògicament, a partir d’aquest moment, tot es complica. A l’Omar el detenen molt ràpid, tot i que saben que no ha estat ell qui va disparar l’arma. Després de torturar-lo, li demanen que col·labori... a canvi de concedir-li la llibertat. Estem davant d’una pel·lícula hiperrealista, convincent des d’un punt de vista visual i molt ben interpretada.

En un moment, un dels protagonistes diu que "no pots ser un lluitador per la llibertat només mirant". És just abans que disparin al soldat, quan un dels amics intenta no implicar-s'hi personalment. La pel·lícula també reflexiona sobre la traïció, ja que queda clar, des del començament, que són uns quants els qui juguen a dues bandes. De vegades, sembla que és l’única manera que tenen per sortir cap endavant. Per cert, en un dinar de familia, reunits al voltant de la taula, es parla de futbol i dels canvis que ha fet José Mourinho en un partit del Reial Madrid. Una nena assegura, “No sé per què entrena si només és un traductor”. Brutal.

"SABOTAGE"

Als seus 66 anys, Arnold Schwarzenegger segueix fent pel·lícules com si res. L’última, que no està gens malament, és “Sabotage”, dirigida per David Ayer (“End of watch”, 2012). L’Arnold interpreta al cap d’un equip de l’agència antidroga americana ( la DEA), que aprofita una operació contra un càrtel mexicà per intentar robar deu milions de dòlars. Segueix sense moure ni un múscul de la cara, però ja hi estem acostumats.

A l’Arnold se’l menja, i de quina manera, una gran Olivia Willams (“Anna Karenina”, 2012), que és la inspectora de policia encarregada d’esbrinar per què, després del sanguinari robatori, els integrants de l’equip són assassinats, un darrere de l’altre. Un robatori que ningú ha pogut demostrar mai. El mateix dia que van buscar els deu milions sostrets, la corda que havia de subjectar la bossa amb els diners estava tallada. Qui se’ls va quedar? S'acaben acusant uns als altres. Del repartiment, interpretant als violents agents de la DEA, també hi destaquen Sam “Avatar” Worthington, amb cueta a la barba inclosa; Terence Howard i la pèl-roja Mireille Enos (la mare de “Guerra Mundial Z”, 2014).

“Sabotage” és una bona pel·lícula d’aventures. Si li demanem més coses, no ens les dona. Acció, una trama que s’aguanta força bé fins al final i dues incògnites per resoldre: qui es va emportar els diners i per què. Bon homenatge a Schwarzenegger, que fa la sensació que actuarà mentre pugui mantenir-se dret. I fent el paper de més dur del món, com no podria ser d’una altra manera.

"LA LLIBRERIA AMBULANT"

“La llibreria ambulant”, de Christopher Morley (1890-1957), és un llibre deliciós. És d’aquells que fomenten la lectura i et fan sentir orgullós d’estar bojament enamorat de la literatura. Té 160 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Dolors Udina. És un llibre senzill, proper i amb un gran sentit de l’humor. L’acabes amb un gran somriure a la boca. I, pràcticament, es pot llegir d'una tirada.
 
Morley ens presenta tres personatges sotmesos al plaer dels llibres, els tres a la seva manera. Un és en Roger Mifflin, llibreter ambulant que vol instal·lar-se a Brooklyn, on viu el seu germà, per escriure les seves memòries. Abans, però, s’ha de vendre la seva estimada llibreria, l’euga i el gos. Podríem dir que és un profeta de la paraula escrita, molt estimat pels seus clients, però comença a estar una mica cansat d’anar amunt i avall. Va directe a la granja dels McGil perquè està convençut que el germà gran, que comença a ser un escriptor reconegut, se li quedarà el negoci. Es tracta d’un granger que, a poc a poc, ha anat abandonant la granja per abraçar-se a la literatura, que el té completament segrestat.

El tercer personatge en discòrdia, i el més important, és l'Helen McGil, una dona que ho deixa tot, agafa els estalvis i els inverteix en la llibreria ambulant d'en Roger Mifflin. N’està farta de viure cuidant al seu germà, fent pa i collint els ous de les gallines, un dia darrere de l’altre. Inicialment, compra la llibreria ambulant (batejada com el Parnàs)  per evitar que ho faci el seu germà, que aquell dia no està a casa. Estava convençuda que cauria en la temptació i encara la deixaria més abandonada. L'Helen, però, s’enamora molt ràpid del negoci i comença a vendre llibres amb moltíssimes ganes, seguint les indicacions de l'antic propietari. Junts, tots dos, viuran aventures francament maques. Un llibre molt recomanable.

"Crec que llegir un bon llibre et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l'interior de la naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la necessitat de fer-se petit. És com mirar l'Óssa Major en una nit clara o com veure l'alba a l'hivern quan un va a recollir els ous del matí. I qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy