dijous, de gener 17, 2019

La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)


Mikel Santiago (Portugalete, Vizcaya, 1975) té molt bona mà per dibuixar paisatges extrems. Ho va fer a “La última noche en Tremore Beach” i repeteix a “La isla de las últimes voces”, publicat per Ediciones B. Són reals com la mateixa vida. Aquest cop ens transporta fins a St. Kilda, una illa perduda en el Mar del Nord. Hi queden tot just una cinquantena de persones, després que molta gent hagi marxat amb l’últim ferri. Amenaça tempesta i arriba Nadal.

Una de les que decideix no moure’s, tot i que sap que té molts números de quedar-se aïllada, és la Carmen, una de les principals protagonistes de la novel·la. Treballa al petit hotel de l’Amelia, una vídua que necessitava ajut amb urgència. La Carmen, madrilenya, va viatjar fins a Escòcia per oblidar el seu tortuós passat, ple de pèrdues irreparables. Aquests i la resta de personatges creats per Santiago pateixen més que viuen. Atrapats en el cor de la tempesta, no tenen massa clar com anar cap endavant. No saben com treure’s de sobre l’etiqueta de perdedors. Els habitants de l’illa escocesa de St. Kilda han de fer front al temporal i, sobretot, a la mala maror que es crea quan apareix un contenidor metàl·lic al costat dels penya-segats. Què hi ha a dins?

També té molt de pes en aquesta negra història en Dave, un militar que viatjava en l’avió que transportava el contenidor. Ell ho narra tot en primera persona, amb un llenguatge molt col·loquial. No vol que els pescadors que el troben l’obrin de qualsevol manera, tot i que està protegit amb un sofisticat sistema de seguretat. Podria provocar efectes devastadors. En Dave està torturat i ple de secrets, com la resta d’actors principals. Un dels més desagradables del llibre és en McGrady, un home de mar brusc i sense modals. “La isla de las últimes voces” ho té tot: misteri, emoció, enfrontaments personals i fins i tot un grup de fanàtiques religioses. Aventures, tensió i espurnes de terror a parts iguals. El magnetisme que hi ha al voltant del contenidor, que fa ‘embogir’ a algunes de les persones que el volen fer seu, ho impregna gairebé tot...

Una bona novel·la, ben estructurada, que està explicada des del punt de vista de diferents personatges. No deixa ningú indiferent. Són 560 pàgines plenes d'acció sense aturador. Molt recomanable. Seguiré molt atent als propers títols de Santiago. Els he llegit tots. No he pogut deixar-los fins que els he acabat. Aposta segura.

"La Puerta se abrió rascando el suelo y el viento se coló en el interior. Pude atisbar una noche negra como el carbón y el levísimo verde del prado iluminado por una linterna que se movía como una luciérnaga en la oscuridad. Dos figuras entraron. Una casi rozaba el dintel de la puerta con la cabeza: el granjero. La otra, que portaba la linterna, resultó ser del pequeño demonio pelirrojo con los ojos descolocados.
-¿Qué coño te pasa? –dijo según me apuntaba con aquella luz en toda la cara. Te vamos a poner un bozal como sigas gritando.
-Tengo que ir al baño –dije yo-. Joder, que me lo voy a hacer encima..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de gener 08, 2019

Amor (Hanne Orstavik)


No hi ha vida sense amor, ni amor sense vida. El de parella no es busca, més aviat es troba. Rastrejar-lo amb angoixa, una mica a la desesperada, pot tenir conseqüències fatals... o no. D’amor, i de desamor, en parla Hanne Orstavik (Deatnu, 1969) a “Amor”, de Duomo Ediciones. La traducció és de Lotte K. Tollefsen. És un llibre curt, només 192 pàgines, i molt intens. Diuen que és el millor dels publicats a Noruega en els últims 25 anys.

La història que ens explica la Hanne és molt fosca, tot i desenvolupar-se en un paisatge nevat, en el més cru del cru hivern. Dos personatges principals: la Vibeke, mare soltera; i el seu fill Jon, que està a punt de complir nou anys. S’acaben de traslladar a una petita localitat al nord de Noruega i no coneixen pràcticament ningú. Encara s’han d’adaptar. Segur que s’estimen, però diria que al llarg d’aquest relat no comparteixen quasi bé res. Van una mica a la seva. Es fa de nit i la Vibeke té la intenció de tornar uns llibres a la biblioteca. En Jon es dedica a vendre números de loteria del seu club esportiu. Fa fred i estan separats. Mentre busquen l’amor o alguna cosa que s’hi assembli (de parella, en un cas; maternofilial, de l’altra) van passant coses. Poques. Poc transcendents... però passen.

En els dos casos es relacionen amb persones que acaben d’arribar amb la fira ambulant, que s’acaba d’instal·lar al poble. Participen en històries marcades per l’amor o per la seva absència, amb personatges durs, estranys i molt castigats per la vida. En Jon complirà nou anys l’endemà i, en aquestes hores obscures, la seva principal preocupació és que la seva mare li faci un gran pastís d’aniversari. La Vibeke té una altra prioritat: omplir com abans millor el buit que ocupa el seu cor i que no la deixa respirar tranquil·la. Estem davant d’una novel·la inquietant, amb un nen petit que fa coses que potser no li tocarien per edat. Un nen que persegueix la complicitat d’una mare que intenta evolucionar de la millor manera possible. Dos personatges vulnerables i atrevits, molt atrevits, en una història profunda i punyent.

“El centro de la ciudad no queda lejos, pero a pesar de eso tiene la sensación de que ha pasado mucho tiempo desde la última vez que estuvo allí. Intenta recordar cuándo fue. Ya vale, Jon. Poco más de una semana. El sábado pasado. La librería, claro. Ella y Jon comieron tarta en un sitio libre de humo. Dios, vaya sitio, una pastelería como de plástico. A esta ciudad le hace falta una cafeteria de diseño sofisticado, es como una casa sin un recibidor en condiciones. Ya basta, Jon. La verdad es que hace mucho que no me compro ropa, piensa. Le vendría bien un modelito nuevo, de veras que se lo merece después de todo lo que se ha esforzado con la mudanza. Intenta dejar de parpadear todo el rato, Jon, pareces un ratón. Se acuerda de una falda estrecha y lisa, de color beis, que una mujer llevaba puesta una vez en un seminario”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy