dilluns, de febrer 24, 2014

A Clooney no li faran un monument


Feia temps que no m'avorria tant en un cinema. Va ser dissabte, veient "The Monuments Men", la darrera pel·lícula dirigida per George Clooney. Després de la primera hora -en dura dues- el meu fill em va preguntar: Passarà alguna cosa? Doncs no; els segons seixanta minuts són igual de fluixos que els primers. No té cap ritme i poquíssima acció, i això, enmig de la Segona Guerra Mundial, costa d'entendre.

També costa d'entendre que cap dels actors, ni Cate Banchett -que diria que és l'única dona que surt a la pel·lícula-, transmetin absolutament res. I això que el repartiment és de luxe, amb Clooney, Matt Damon, Bill Murray i John Goodman al capdavant. Els seus personatges no són creïbles i, en algun moment, m'aventuraria a dir que freguen el ridícul. I això que l'argument de la gran novel·la de Robert Edsel, basada en fets reals, és francament bo. Recordem que els "Monuments Men" van ser un grup d'historiadors, directors de museus i experts en art que van tenir la difícil tasca de recuperar les obres d'art robades pels nazis al llarg de la guerra. En part, ho van aconseguir.

Uns nazis de pa sucat amb oli, que semblen sortits d'un còmic; experts en art que juguen a fer de soldats (sense ni tan sols escorta); i molta, molta palla. En el seu intent de respectar els quadres i les escultures, Clooney s'oblida de tota la resta. Les dues escenes d'acció que recordo, la del nen francotirador i la dels trets contra el personatge del francés Jean Dujardin ("The artist", 2011), són més aviat tristes, gran oportunitat perduda per fer brillar una destacadíssima novel·la. Com a molt, per veure a casa, quan surti en DVD.

"EUFÒRIA" (XAVIER BOSCH)

"Amics llibreters, si classifiqueu "Eufòria" com a llibre de ficció, estalviareu problemes legals a @xavierbosch @Ed_proa". Aquesta piulada a Twitter, amb molt d'humor, la va fer l'editor Josep Lluch; i hi estic completament d'acord. A "Eufòria", l'últim llibre de Xavier Bosch, que va sortir dissabte a la venda, té més de realitat que de ficció. Està publicat per l'editorial Proa, té 319 pàgines i m'ha durat un dia.

Després de "Se sabrà tot" (2010) i d'"Homes d'honor" (2012), Bosch torna a donar vida a Dani Santana. Tot i les crosses, el periodista televisiu continua en plena forma. Recordem que és solter, sense fills... i amb l'autoestima molt i molt alta. Comença el llibre enguixat de dalt a baix, com a conseqüència d'un 'intent d'assassinat. Al seu costat, com sempre, la Raquel, que és la seva assistent personal; i aquest cop en Gratu (un hacker compulsiu) i l'Agus Maldon, un periodista de l'antiga escola. Li costa resistir-se als canvis que ha patit la professió, amb l'entrada dels blogs, els diaris digitals, Twitter, Facebook i, com potser diria l'Agus, totes aquestes mandangues.

"Eufòria" és un llibre hiperrealista, àgil i molt visual. Costa ben poc imaginar-se les aventures d'en Santana, que es mou en un món real com la vida mateixa. Visitadors que incentiven als metges perquè receptin un determinat medicament, frau al sistema sanitari, expedients de regulació a les empreses de comunicació i, sobretot, un govern que va de cul (amb vicepresidenta inclosa) per aconseguir que un empresari mexicà, en Roberto M. Faura, construeixi un parc temàtic a la localitat de Malla, a la comarca d'Osona. Real, tot molt real. Pressions, suborns, denúncies públiques, tràfic d'influències i un final totalment inesperat, conseqüència d'una de les trames secundàries de la novel·la.

"El Dani feia estona que s'havia quedat sense arguments. Va intentar convèncer que tornaria el bon moment del periodisme, que això només era un moment de canvi, que aviat, després de la sacsejada general, es recol·locarien les coses. Si no li fotés tan mal l'esquena, si parlar no el cansés, i si hagués vist l'Agus més receptiu li hauria volgut dir que la crisi de la indústria periodística és una cosa i que l'ofici en si és una necessitat social que tornarà a tenir hores importants. Però ni era el moment, ni tenia forces. I l'Agus continuava encaparrat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 18, 2014

Un secret guardat al llarg de cinquanta anys


De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula, “Philomena”, de Stephen Frears, és una de les que menys m’ha sorprès. La història és maca, i està molt ben interpretada, però no hi he connectat del tot. Té tres nominacions més: millor guió adaptat, millor banda sonora i millor actriu principal, per a Judi Dench. Està brillant, però la meva aposta en aquesta categoria és per a Cate Blanchett (“Blue Jasmine”).

Frears ens explica la història de la Philomena, una dona irlandesa a qui van obligar a donar el seu fill en adopció quan era pràcticament una nena. Fa cinquanta anys que guarda el secret; que mai no ha explicat a ningú. Ni tan sols a la seva filla, perquè, tot i que li va costar molt, va intentar refer la seva vida. Ara la Philomena vol intensificar els seus esforços i trobar al fill perdut, amb el suport d’un periodista que s’ha quedat sense feina, en Martin Sixsmith. L’interpreta Steve Coogan, un actor que m’encanta. Sempre el recordaré pel seu paper a “24 Hour Party People” (2002).

Estem davant d’una pel·lícula que intenta commoure, amb uns personatges senzills, units per les ganes de descobrir un secret molt ben amagat. En Martin és proper, sobreprotector, professional i amb un punt de mala llet. La Philomena té un fort sentiment de culpa. Podríem dir que les monges li van prendre el fill, però ella no té força ni per responsabilitzar-les de res, tot i que es neguen a ajudar-la. L’únic que vol és saber la veritat. Li costa molt d’imaginar-se que, en tot aquest temps, en Michael ha fet la seva vida, si és que no ha mort en l’intent. Haurà triomfat? Serà feliç? Tindrà parella? Tindrà fills? L’estarà buscant també a ella? Un melodrama interessant.

"LA LEGO PELÍCULA"

Feia temps que no veia un títol d’animació tan rodó. Em refereixo a “La Lego Película”, de Philip Lord, Chris Miller i Chris McKay. Quan s’acaba, i això que dura una hora i tres quarts, només tens clara una cosa: que en vols més! És una sàtira intel·ligent, atrevida, irreverent i amb uns personatges sensacionals, començant per l’Emmet i acabant pel Batman més divertit i barruer de la historia del cinema.

L’Emmet és una figureta de LEGO més o menys normal... com qualsevol de nosaltres? Ho fa tot com toca, sense sortir-se de les normes, perquè mai s’ha plantejat si els que manen tenen raó o no. Actua per inèrcia; intentant passar desapercebut. Fins al punt que, el dia que desapareix de la feina, ningú se’n recorda d’ell. La sort, però, fa que l’Emmet trobi una peça màgica que molts han buscat desesperadament al llarg de la història. Sense voler-ho, aquest obrer quasi invisible es transforma en l’esperança de la humanitat. Ell i només ell pot acabar amb el tirà que governa el món amb mà de ferro... i molta pega.

La LEGO pel·lícula (visualment espectacular) ens deixa un munt de missatges positius. Per exemple, que hem de pensar més i obeir menys i que ningú està en possessió de la veritat absoluta. S’ha de parlar, s’ha de buscar aliances i confiar en els altres. És important mirar sempre endavant i intentar confiar cegament en les nostres possibilitats. Res no és impossible si ens ho creiem; com fa l’Emmet, acompanyat d’un munt de personatges sinistres, com Batman, C-3PO, Han Solo, Abraham Lincoln, Gandalf, Shaquille O’Neal, Shakespeare i Superman. Impressionant el sofà de dos pisos, un dels invents de l’Emmet.

Estem davant d’una pel·lícula pels maniàtics de l’ordre, però també pels que se senten bé emmig del caos. Sensacional l’aparició final de Will Ferrell, que acaba unint realitat i ficció. “La Lego pel·lícula” és un títol imprescindible, tant per als nens i les nenes com per als més grans. Jo hi vaig anar sol i m’ho vaig passar pipa. Totalment recomanable.

"PETJADES DE NADOR" (LAILA KARROUCH)

Vaig conèixer la Laila Karrouch, fa unes quantes setmanes, quan va venir a "Els Matins" de TV3 per presentar el seu últim llibre, "Petjades de Nador". Vaig tenir clar que havia de llegir-lo; i ja ho he fet. És curtet, -només té 183 pàgines- i està publicat per Columna. La Laila va néixer a Nador el 1977 i, vuit anys més tard, va arribar  a Catalunya amb la seva família. Diria que és una dona amb molt de caràcter i les idees clares.

El llibre comença al Marroc, l'any 1985; i salta directament al 2006, quan la seva protagonista està a punt de tenir la Karima, la seva segona filla. A través de les pàgines de "Petjades de Nador", la Laila ens explica com, a poc a poc, va fent realitat els seus somnis, com estudiar la carrera d'infermeria. No va ser gens fácil per a ella, amb pocs diners a la butxaca i dues filles al seu càrrec. A més a més, per a la seva família, crec que estudiar mai havia estat massa ben vist... per una dona. Per sort, moltes vegades les normes están per trencar-les; i fa la sensació que ella es trobava còmoda anant a contracorrent.

La Laila també reflexiona sobre el trasbals que suposa canviar de país i adaptar-se als nous costums, sobretot per les generacions més grans. De fet, com explica en una part del llibre, "Quan no ets a casa teva la felicitat completa no existeix". També són molt interessants els apunts sobre el món de la parella que, encara que en algunes tradicions costi d'entendre, no sempre dura tota la vida. Les infidelitats, el desig -molts cops amagat- d'estar amb una altra dona o home que no és el teu i la influència, no sempre positiva, dels pares en les nostres vides també tenen un lloc privilegiat a "Petjades de Nador". Per què sempre han d'intentar organitzar-nos la vida? De vegades s'ha de cedir, però no sempre.

"Aquell vespre, abans de quedar-me fregida als braços de l'Alí, vaig pensar detingudament en la conversa que havia tingut amb la meva germana, en aquelles paraules que deien comparteix l'amor, mai els secrets. Vaig barrinar què diria l'Alí si li confessava que havia sentit atracció per altres homes en més d'una ocasió. De fet, la veritat era que, fins i tot, en algun moment de la vida havia de sentir el desig d'assaborir el dolç pecat de desfer els llençols amb un altre mascle que no era el meu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 10, 2014

A la recerca d'aquell somni impossible


“Nebraska” és una preciosa road movie, rodada en un espectacular blanc i negre, amb un pare i un fill buscant el seu somni impossible. Està dirigida per Alexander Payne (“Entre copas”, 2004) i té sis candidatures als Oscars: Millor pel·lícula, director, actor principal (Bruce Dern), actriu de repartiment (June Squibb), guió original i també fotografia. M’ha recordat “Una historia verdadera”, de David Lynch (1999). És una grata sorpresa.

El principal protagonista de la pel·lícula és en Woody Grant, un avi que rep una carta que li assegura que ha guanyat un premi d’un milió de dòlars. L’ha d’anar a buscar a Nebraska, molt lluny d’on ell viu. Si és necessari, està disposat a fer el recorregut caminant! Bruce Dern està  francament bé, però diria que, en la cursa per l'Oscar, Matthew McConaughey i Leonardo DiCaprio li porten un cert avantatge. La família intenta convèncer a en Woody que el premi és una enganyifa, però no hi ha manera. És per això que un dels seus fills decideix acompanyar-lo. Aquest viatge en cotxe pot ser una bona manera de establir nous ponts de diàleg entre ells. Al llarg de la seva vida, en Woody ha begut molt i tot fa pensar que mai s’han portat massa bé.

“Nebraska” també reflexiona sobre la mesquinesa de les persones, que surten del seu cau, com les rates, quan oloren diners. Antics amics i familiars d’en Woody comencen a demanar-li una part del premi quan encara no ha tingut temps ni d’intentar cobrar-lo. Tots creuen que se’l mereixen, en base a suposats favors prestats del passat. A banda de Dern qui també brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és June Squibb, que interpreta a la dona d’en Woody. Malparlada, esquerpa, dictatorial... L’escena del cementiri és espectacular. La June és la meva gran candidata a l’Oscar a millor actriu de repartiment, amb el permís de Julia Roberts. Estem davant d’una tragicomèdia pràcticament perfecta, amb grans interpretacions i una fotografia que enamora.

"LA PLAGA"

La gran triomfadora dels Gaudí va ser “La Plaga”, de Neus Ballús. Se’n va emportar els premis a la millor pel·lícula, millor directora, millor guió (per la Neus i en Pau Subirós) i millor muntatge. Estem davant d’una història, molt ben explicada, en què tot seguit de personatges anònims intenten sobreviure, i ho tenen gens fàcil, en la zona del Parc Natural de Gallecs (Mollet del Vallès).

Un pagès que pretén viure de l’agricultura ecològica, un lluitador romanès que l’ajuda a estones, una cuidadora d’avis filipina, una àvia que ja no pot viure sola en la seva masia (i va a parar a una residència) i una prostituta que s’ha fet gran i quasi no té clients són els protagonistes principals d’aquest relat amb tocs de documental. De fet, a “La Plaga” no hi actua cap actor professional. La Maria Ros, que va morir abans de l’estrena, fa un paperàs. De fet, la pel·lícula està dedicada a la seva memòria. “No vull dutxar-me, que m’ofego”, li diu a la cuidadora cada cop que intenta rentar-la.

A “La plaga”, tothom busca aquella oportunitat que no acaba d'arribar mai. En un moment de l’acció, una treballadora de la residència diu que “la vida que hay detrás hay que dejarla. Hay que afrontar lo que hay ahora”. Fa la sensació que aquest és un dels missatges que ens deixa la pel·lícula; que de vegades, potser pensem massa en coses que no depenen de nosaltres. S’ha de veure. Ho tinc claríssim.

PREFERÈNCIES DELS OSCAR

Independentment del que decideixi l’Acadèmia de Hollywood, jo ja tinc força clares les meves preferències de cara als Oscars. Després de veure totes les pel·lícules nominades, si hagués de votar, ho faria d’aquesta manera:

Millor pel·lícula: “The Wolf of Wall Street”
Millor director: Martin Scorsese (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actor: Matthew McConaughey (“Dallas Buyers Club”)
Millor actriu: Cate Blanchett (“Blue Jasmine”)
Millor actor de repartiment: Jonah Hill (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actriu de repartiment: June Squibb (“Nebraska”)
Millor pel·lícula de parla no anglesa: “La grande belleza”
Millor guió original: Spike Jonze (“Her”)
Millor guió adaptat: Terence Winter (“The Wolf of Wall Street”)
Millor llargmetratge d’animació: “Frozen. El regne del gel”

"CONTES D'ESPORT" (PREMI PILARÍN BAYÉS)

Com passa el temps! El llibre "Contes d'Esport", premi Pilarín Bayés, ja ha arribat a la seva desena edició. Són contes escrits per nens i nenes i il·lustrat per la mateixa Pila-rín. És una iniciativa molt interessant perquè, sobretot els grans, podem saber, de primera mà, com veuen l'esport els més joves i quins valors li presuposen. Té 109 pàgines i està publicat per l'Editorial Mediterrània.

Lògicament, només he pogut llegar els quinze contes públicats, cinc del cicle inicial, cinc del cicle mitjà i cinc del cicle superior. En tots ells, queda clar que per als nens i nenes que els han escrit el més important és participar, més enllà de la victòria que, en cas que arribi, benvinguda sigui. A "El dia de l'esport", per exemple, ens presenten dos germans ben diferents, l'Arlet i en Lleó, que viuen en una família molt competitiva. Al final, veiem que les coses no són sempre com semblen i que sempre tenin temps de rectificar. Un missatge que també queda molt evident a "Una cursa d'amics".

El respecte entre pares i fills ("En Pau i la Laia al circuit de curses"), el suport als més vulnerables ("Cal un amic per ser feliç") o la integració als equips dels que menys saben ("El sabor d'una victoria") també són temes tractats, i amb molta gràcia, en aquest "Contes d'Esports", que trobo un llibre molt educatiu i recomanable. I que quedi clar, en un qualsevol esport col·lectiu, com el futbol, el bàsquet o l'handbol, per posar tres exemples clars, l'equip està molt per sobre de les individualitats.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 03, 2014

La tragicomèdia de la vida... a Tòkio


La idea és fer-se gran i molestar als fills el mínim possible. Hi reflexiona "Una familia de Tokio", de  Yôji Yamada. És un bon remake de "Cuentos de Tokio", del gran Yasujiro Oku. Se'n va emportar l'Espiga d'Or a a la millor pel·lícula en l'últim Festival de Valladolid. Són quasi dues hores i mitja de cinema pausat i molt reflexiu, amb escenes divertides i tristes... com la vida mateixa.

Sempre s'ha dit que els pares ho donen tot pels fills; i que aquests mai ho agrairan prou. Més aviat tot al contrari! Ho comprova en primera persona el matrimoni Hirayama, que deixa per uns dies la petita illa on viu per anar a veure als seus tres fills a Tokio. El gran és metge, la mitjana té una perruqueria i el petit, de tant en tant, fa de tramoista en un teatre. Quan arriben els seus pares, tot i ser un viatge planificat, cap dels tres té massa temps per estar amb ells i ensenyar-los la ciutat. Intenten repartir-se'ls com poden, tot i que, per poder seguir fent la seva, fins i tot els col·loquen en un hotel. La vida va massa ràpid per perdre el temps amb un parell de vells. I no se senten culpables! De fet, fa la sensació que ho veuen el més normal del món.

Yamada reflexiona sobre la vida i la família, però també sobre la mort que, moltes vegades, arriba per sorpresa. I és en aquest moment, per desgràcia, quan de vegades algunes coses es posen en el seu lloc. També és el moment adient per adonar-se qui s'arromanga i et fa costat; i qui continua amb l'americana posada, per dir-ho d'una manera gràfica. De vegades poden ser els últims d'arribar, o fins i tot els veïns, els que et recolzen quan estàs a punt de caure. En definitiva; estem davant d'una pel·lícula humana i tendra que, entre d'altres coses, serveix per fer-nos una idea del concepte de la familia al Japó.

"HER"

Suposo que no serà la gran triomfadora dels Oscar, però "Her", amb cinc nominacions, és una petita obra d'art. Opta al premi de millor pel·lícula, millor guió original, millor banda sonora, millor cançó i millor direcció artística. El del guió li donaria ara mateix, perquè la història que ens explica Spike Jonze és sensacional. I el de la cançó, "The Moon song", de Karen O, també. És una delícia!

En una societat com la nostra, en què pràcticament tothom va pel carrer interactuant amb el seu Smartphone, potser no se'ns hauria de fer estrany que algú s'enamori del seu sistema operatiu. Doncs; això és exactament el que li passa al Theodore que, després de deixar-ho amb la seva dona, no sap ben bé què fer. Es torna un home solitari i amb poques ganes de sortir. L'únic que l'omple, i tampoc no massa, és escriure cartes d'amor per l'empresa per a la qual treballa. Fins que canvia de sistema operatiu... i perd el cap per ella. En Theodore està interpretat per un bon Joaquim Phoenix, un actor que sempre m'ha caigut simpàtic. La veu de la Samantha, sensual i plena de matisos, la posa Scarlett Johansson.

Podríem dir que, gràcies a la Samantha, en Theodore recupera l'alegria perduda... i potser també es torna una mica màquina? El que sí que està clar és que el sistema operatiu s'humanitza cada minut que passa. Li entren ganes de sortir d'on carai sigui i gaudir dels avantatges de tenir un cos propi. Llàstima que no sigui possible. En Jonze és un dels meus directors preferits; sobretot gràcies a dues de les seves primeres pel·lícules: "Como ser John Malkovich" (1999) i "Adaptation (El ladrón de orquídeas)". Per cert, també surt a "Her" Amy Adams, candidata a l'Oscar a la millor actriu de repartiment per "American hustle". Hi fa un paper petit, d'amiga d'en Theodore.

"FARÉ TOT EL QUE TU VULGUIS"

Diuen que la personalitat es forja quan som petits i que hi ha coses que, per bé o per malament, ens marquen per tota la vida. Ho sap molt bé la Nora, protagonista indiscutible de "Faré tot el que tu vulguis", l'últim llibre de la Iolanda Batallé. Amb ell va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. Té 195 pàgines i està publicat per l'editorial Columna. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És àgil, sensual i amb altes dosi de sexe. Fa reflexionar.

La Nora és una pintura d'èxit, feliçment casada i amb dues filles que comencen a fer la seva. Ho té pràcticament tot. Però un dia, quan menys s'ho espera, s'enamora perdudament d'en Nacho, a qui coneix en un avió. I és en aquest moment quan canvien totes les seves creences... i comença a viure? La seva història de passió amb en Nacho, de la qual no explicaré res, obre una porta que feia molts anys que estava tancada. Fins ara, mai s'havia plantejat ser infidel al seu marit, tot i que el seu matrimoni ja fa temps que s'aguanta per una mescla d'inèrcia i de respecte mutu.

Estem davant d'una dona complicada, passional i amb un passat tortuós, marcada per la forta personalitat del seu avi, per qui sembla que tingui una passió infinita. Està molt ben dibuixada. La veus. Saps perfectament com pensa i què és capaç de fer. La resta de persones que l'envolten, en Nacho inclòs, no deixen són simples actors de la seva comparsa. M'ha fet gràcia que la Iolanda citi en el llibre a la Jana, una dona que neteja la platja amb un tractor. La Jana era la protagonista de "La memòria de les formigues", un altre dels seus exitosos títols.

"Quan et preguntes si la teva parella t'és infidel és que ja t'ho està sent i aleshores per què vols saber més? Va baixar a l'estudi i es va deixar caure sobre el sofà vermell, sense res, sense roba. No estar pendent del mòbil era un alliberament. Es va tapar amb la manta aquella de llana persa. Va pensar en quan menjar li feia fàstic: entrava en un restaurant i havia de sortir perquè en lloc de persones dinant només veia tubs amb boques, tubs que ingerien, animals ferotges morts de gana que mataven a qui fos per sobreviure".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy