dijous, de juny 29, 2017

El misteri de la senyoreta Hargreaves” (Frank Baker)


Crear és més fàcil que destruir. I si no que li preguntin al jove Norman Huntley, un dels protagonistes principals d’”El misteri de la senyoreta Hargreaves”. El llibre, escrit per Frank Baker (Hornsey, Londres, 1908 – Porthleven, Cornualla, 1982), va veure la llum l’any 1940. Ara, Viena Edicions l’ha publicat en català, amb traducció de Dolors Udina. És surrealista, divertit, amè i amb molt de diàleg. Una joia.

En Norman és fill del llibreter de Cornford. La seva imaginació és il·limitada. Està de vacances a Irlanda amb el seu amic Henry, mecànic de cotxes. De tornada cap a Anglaterra visiten una església que en Norman (el llibre està escrit en primera persona) defineix com a molt lletja. Amb la intenció de passar una bona estona, se n’enriuen una mica del sagristà. Li diuen que coneixen una dona que era íntima amiga de l’anterior rector. És llavors quan s’inventen a la senyoreta Hargreaves, que toca l’arpa i escriu poemes. Té més de vuitanta anys, és neboda del duc de Grosvenor i viatja amb un gos, una cacatua i una banyera portàtil. Un personatge molt singular...

Per continuar amb la gresca, en Norman (que és qui s’ha inventat la major part de la història) li escriu una carta a la senyoreta Hargreaves -a la direcció d’un hotel que escull a l’atzar- i la convida a passar uns dies a casa seva. El noi queda glaçat quan li dona les gràcies i li diu que hi anirà. Està convençut que es tracta d’una broma. Fins que, al cap d’uns dies, la senyoreta Hargreaves arriba a Cornford amb l’arpa, el gos, la cacatua i la seva inseparable banyera. Per parar boig! La relació entre tots dos es complica a poc a poc, amb una mescla d’amor i d’odi. En Norman no li troba una explicació lògica a tot el que està vivint. A més a més, s’adona que cada cop que s’inventa una cosa relacionada amb la senyoreta s’acaba complint. Fins i tot s’arriba a plantejar si la coneixia d’abans o, per contra, està a punt de perdre el cap. Ningú es creu que sigui un personatge inventat, ni el seu amic Henry.

L’únic que fa costat al noi és el seu pare, un personatge singular, que s’encén els cigars amb fulls que arrenca dels llibres de la seva botiga i que sempre explica unes anècdotes increïbles. El pare d’en Norman, que toca el violí, mereixeria un llibre per ell sol. La presència de la senyoreta Hargreaves li porta un munt de problemes. Fins i tot acaba trencant, encara que sigui momentàniament, amb la seva xicota, la Marjorie. Crear la senyoreta Hargreaves va ser molt fàcil. Destruir-la... és pràcticament impossible! Una lectura totalment recomanable, perfecta per aquest estiu calorós.

“-Oh, que feliços que vam ser! Feliços... i ximples! I és que, senyora Huntley, hi va haver una pausa entre l’assaig i el festival. En Norman i jo, de cop i volta, vam coincidir que ens moríem de ganes de menjar maduixes; només podien ser maduixes, res més. Per tant, en van comprar un cistellet i vam anar-nos-en al parc. En Norman va suggerir que seria agradable menjar-nos-les en una barca de les que lloguen al Serpentine. Així, doncs, hi vam anar i en Norman feia anar els rems francament bé. I llavors –va alçar la mà-, la catàstrofe!
Va fer una pausa i em va mirar. Em tocava a mi.
-Les maduixes em van caure per la borda –vaig afegir jo.
-I tu vas estirar la mà pel costat... –va continuar ella.
-I vostè va fer el mateix... –vaig dir jo.
-I...
-La barca es va tombar...
-I ens vam veure allà –va dir ella-, flotant al llac!”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 26, 2017

“Morts prescindibles” (Hjorth & Rosenfeldt)


Quan sortirà la quarta entrega de la Sèrie Bergman? Els suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt deixen obert el tercer i últim títol dels publicats fins ara, “Morts prescindibles”. Resolen el cas, però sembren molts interrogants que espero que tinguin resposta aviat. El llibre té 572 pàgines i està publicat per Columna. El psicòleg Sebastian Bergman, malparit, misogin, egoista i manipulador, és un personatge apassionant.

En aquest tercer llibre, les relacions personals entre els membres del Riksmord (unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat), tenen tanta o més importància que el succés en el qual treballen aquest cop. En Torkel Höglund continua enamorat de la Ursula Anderson, tot i que ella no li fa cas. En Sebastian, més calmat, segueix molt preocupat per la Vanja Lithner, a qui se li acumulen els problemes. De moment, me’ls guardo. Millor no donar pistes que puguin convertir-se en “spoilers”. Tant la Ursula com la Vanja comencen a confiar cegament en en Sebastian... En Billy Rosén segueix amb la intenció de ser cada dia més important dins de l’equip, que té una policia nova: la Jennifer Holmgrem. Ella ja havia fet una petita aparició, com a agent local, en el segon llibre. És pura energia. Tindrà continuïtat?

L’acció se centra en les muntanyes de Jämtland. Allà hi troben sis cadàvers sepultats en una fossa. Fa anys que estan enterrats, amb un orifici de bales al cap. No hi ha pistes. L’únic nom que tenen per intentar tirar de veta és el de Patricia Welson, que van trobar morta en un cotxe incendiat. És fals i, de sortida, no condueix a res. Paral·lelament a aquesta investigació, hi ha un periodista d’un diari, Lennart Stridh, que treballa en la desaparició de dos afganesos. La Shibeka, dona d’un d’ells, fa anys que intenta esbrinar què va passar, però fins ara no ha estat capaç d’obtenir respostes. El primer que descobreix en Lennart és que darrere del cas hi ha els serveis secrets. Està relacionat amb la fossa de Jämtland? Que vol amagar ell govern? Se’n sortiran Bergman i companyia? Qui és el misteriós Joseph a qui tothom busca?

M’ha fet la sensació que “Morts prescindibles” és un llibre-pont. Els dos primers de la Sèrie Bergman es podien llegir independentment. Començaven i acabaven. Aquest també, però el cas a resoldre no té res a veure amb els anteriors, que eren molt més potents. Aquí, Hjorth & Rosenfeldt prefereixen burxar en la personalitat d’en Bergman que, com ja vaig dir en el seu dia, és un tros de malparit. Ell ha de ser el centre de totes les mirades, el “Deu” al voltant del qual ha de girar tot. Poc li importa si li fa mal als altres, sempre que ell en surti beneficiat. Escriptura àgil, directa i visual que t’atrapa des d’un primer moment. Molt recomanable.

“A dos quarts de cinc, en Sebastian es va rendir i es va aixecar. El parquet cruixia sorollosament, i això l’emprenyava. No volia despertar-la. De seguida que obrís els ulls, voldria anar-se’n. En Sebastian s’havia fixat que la Vanja estava en tensió a l’hora de ficar-se al llit, una mica alerta, no fos cas que ell la toqués i aparegués l’home que veritablement era, en el fons. I malgrat tot, s’havia quedat. Ell havia aconseguit estar-hi a prop d’una manera que no s’hauria imaginat mai. Si poguessin passar més temps junts, llavors la cautela desapareixeria del tot. La Vanja s’adonaria que ell no intentaria mai res i, amb aquella tranquil·litat, encara l’apreciaria més. En Sebastian pujaria al pedestal, i ella no sabria mai per què no havia intentat res amb ella. Mai.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 15, 2017

“Crims duplicats” (Hjorth & Rosenfeldt)


El psicòleg criminal Sebastian Bergman cada cop està més enfonsat. És un perill per a ell i pels altres. L’Ursula, de la policia científica, i sobretot la detectiva Vanja no el suporten. Odien treballar en el mateix equip que ell i el volen com més lluny millor. Torke, l’inspector en cap, i el detectiu Billy només el toleren. I encara gràcies. El fet que sigui un expert en assassins en sèrie fa que, de vegades, en Sebastian sigui imprescindible.

El segon volum de la Sèrie Bergman es titula “Crims duplicats”. És el més llarg de tots: 652 pàgines. Recordem que els llibres estan escrits a quatre mans pels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Ja estic immers en el tercer, “Crims prescindibles”. Brutal! L’editorial que els publica en català és Columna. Aquest cop, tot comença quan trobem una dona brutalment assassinada a Estocolm, ciutat que està vivint una gran onada de calor. És la tercera víctima en menys d’un mes. La policia està desconcertada. Els crims porten la firma d’Edward Hinde, un assassí en sèrie cruel, manipulador i, sobretot, molt intel·ligent. Hinde, però fa més de catorze anys que és a la presó de màxima seguretat de Lövhaga. En el seu dia, per atrapar-lo, va ser decisiva la participació de Bergman, que estava en el millor moment de la seva carrera.

Tot fa pensar que Hinde està relacionat amb aquestes noves morts. Els assassinats són calcats i el procediment és exactament el mateix. Com s’ho fa Hinde per comunicar-se amb l’exterior. Qui és la persona que viola i mata a les dones? Ho fa sol? Té ajudants? Quan la policia no pot més, torna a acceptar, molt a contracor, això sí, que Bergman els doni un cop de mà. El psicòleg descobreix ràpidament que les víctimes estan relacionades amb ell d’una manera que no hauria dit mai. I fins aquí puc llegir. “Crims duplicats” encara és més addictiu que "Secrets imperfectes", que obra la sèrie. L’he acabat en poc més de tres dies. Hjorth i Rosenfeldt fan un gran retrat de Bergman, un personatge fascinant, ple de contradiccions. En aquest volum tenen una presència destacada Trolle (l’antic inspector en cap) i Haraldson, l’inepte policia que ara dirigeix la presó on hi ha Hinde.

El cara a cara entre Hinde i Bergman està a punt d’arribar?

“En Sebastian es va posar en tensió. Podia ser que en Trolle tingués a veure alguna cosa amb allò? Anava pel pedregar, però fins a aquell extrem? Podia ser que, un dia de borratxera, hagués parlat massa a la persona equivocada. Ningú de l’equip creia de debò que hi estigués implicat, però què passaria si la Vanja anés a veure’l i es posés a fer-li preguntes? En Sebastian es va marejar una mica. Imaginava la Vanja parlant amb en Trolle, i en Trolle dient-li a ella què li havia demanat en Sebastian que fes. Collons, la Vanja ni tan sols hauria d’estirar-li la llengua; en Trolle era perfectament capaç d’enfangar en Sebastian fins a les orelles senzillament per diversió. En Sebastian es va empassar la saliva i va intentar concentrar-se en la discussió a la sala”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 13, 2017

Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)


El denominador comú de “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), és la mort. Res dura per sempre. La mort i, sobretot, els assassins a sou, que caminen amb seguretat per les pàgines (279) d’aquest llibre deliciós. Ells són qui la provoquen. Està publicat per Proa i és un recull de tretze contes molt relacionats entre ells. Un dels punts d’unió, físic, entre alguns dels personatges és un quadre de Millet “La paysanne”.

El llibre comença amb un pare demanant-li al seu fill que no plori. I acaba a l’inrevés. Passa el temps i les situacions canvien. Però pel camí sempre hi ha dolor i passió; situacions que et colpegen, tan dures com un cop de peu a l’estómac. D’assassins en trobem a quasi tots els relats: a “Els homes no ploren” (que comença amb abusos sexuals a nens), a “A sou” (en el qual el malfactor es confessa a un capellà), a “Poldo” (amb un pagès relatant la seva història des d’una fossa comuna), a “Buttubatta” (on hi ha un llibre que explica la bogeria d’un premi Nobel), a “Pandora” (amb un matrimoni que no s’entén massa com a protagonista), a “Paradís”, on hi ha un assassí de nenes... Hi ha sicaris en la majoria de contes, també a “Bala de plata” (bona sàtira sobre el món de la política”, a “Punt de fuga”, a “Les mans de Mauk” i a “Teseu”. Un veritable catàleg de dolentots, alguns fins i tot assassins en sèrie.

L’escriptura de Jaume Cabré és deliciosa. En els seus contes mai no hi sobren paraules. Tampoc n’hi falta cap. Té un domini extraordinari del llenguatge i del ritme narratiu. A més a més, tot ho fa molt visual. És facilíssim desplaçar-se als escenaris que descriu i deixar-se entabanar pels seus personatges. “Quan arriba la penombra” és un llibre molt recomanable. Després de “Jo confesso”, l’ha tornada a encertar.

“El dia que havia comunicat a la Fran que ell tenia ganes d’enamorar-se i il·lusionar-se, que prou, que plegava, que no resistia més una relació tan freda, tan distant, tan no sé per què vivim junts, ella l’havia mirat amb els ulls de gel i li havia dit no t’ho pensis: junts fins a la mort. A més, ja fas el que vols, et passes el dia arriscant-te la vida, et creus l’heroi de la pel·lícula, et relaciones amb fotògrafs malparits i escaladors amb els ossos trencats, guanyes molts cèntims i vivim de conya. Què vols?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 12, 2017

Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)


Quin tros de malparit que és Sebastian Bergman! Ens el presenten en hores baixes, però havia estat el psicòleg criminal més popular de Suècia. Treballava sovint amb la policia, com a expert en assassins en sèrie. Els companys el qualifiquen d’insofrible i el volen com més lluny millor. Acaba desesperant-los i ho fa intencionadament. Volta els 50 anys i se’n va al llit amb un munt de dones. Les fa servir i les deixa tirades. Càrrec de consciència? Ni un.

Bergman, que és un personatge magnètic -atrau el lector des del primer moment-, dóna nom a la nissaga de novel·les negres escrites pels suecs Hjorth & Rosenfeldt. Són els creadors de la sèrie televisiva “The Bridge”, que s’està veient a 170 països. De moment hi ha tres llibres i el quart no trigarà a arribar. En català els està publicant Columna. El primer es diu “Secrets imperfectes” i té 555 pàgines. És d’aquells que creen addicció. Els comences i és molt difícil deixar-los. En vols una mica més. Aquest cop, Bergman col·labora en la investigació com a assessor extern. Ho fa amb segona intenció, perquè necessita tenir accés als arxius policials per un tema relacionat amb el seu passat. És per això que suplica al seu antic cap que el deixi entrar a l’equip. En Torkel no en té gens de ganes, però l'home acaba cedint. Sap que l’Ursula, la Vanja i en Billy no s’ho prendran massa bé. I l’encertava de ple...

La policia busca en Robert Eriksson, un noi de setze anys que apareix mort amb un munt de ganivetades. A més a més, li han extret un tros de cor. Per què? Els dies passen i no s’avança en les investigacions. És per això que en Torkel accepta que en Bergman els doni un cop de mà. Farà volar l’estabilitat de l’equip, i sap que no li importarà gens ni mica, però potser ajudarà a resoldre el cas. Potser cal córrer el risc. El psicòleg porta tot el pes de la novel·la, enfrontant-se amb els seus companys i allitant-se amb unes quantes dones, dues vinculades directament amb el cas. La novel·la està escrita amb un estil àgil i directe, amb molt de diàleg i sense ornaments. Com a bona novel·la negra està plena de girs inesperats i no saps qui és l’assassí fins que l’estàs a punt d’acabar. No hi he trobat cap llacuna, cap trampa injustificada. Ja estic acabant el segon volum: “Crims duplicats”. Puc assegurar que millora el primer... i no era fàcil.

“Sebastian Bergman era bo a l’hora de seduir dones. Sempre havia estat bo. Al llarg dels anys, molts homes s’havien estranyat del seu èxit amb l’altre sexe. No era guapo a l’estil clàssic. Sempre s’havia bellugat entre el sobrepès i el quasi sobrepès, i en els darrers anys s’havia quedat en algun punt d’entremig; no tenia uns trets gaire distintius ni gaire marcats, més aviat tirava a buldog que no pas a dòberman, per posar un exemple caní. Començava a perdre cabells i solia vestir més com un professor de psicologia que no pas com un model de revista. Certament, hi havia dones que es fixaven més en els diners, l’aparença i el poder, però això només els passava a algunes. Per tenir oportunitats amb totes les dones, calia alguna cosa més. I aquesta cosa de més era el que tenia en Sebastian: encant, intuïció, la consciència de cada dona era un món i una àmplia selecció de tàctiques diverses, entre els quals triava amb gran habilitat. N’agafava una, la canviava a mig camí, comprovava com estava funcionant i, si era necessari, tornava a canviar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy