diumenge, de desembre 30, 2012

Jo també he somiat amb Anne Hathaway


No he tingut la sort de veure "Los Miserables" al teatre. Per tant, m'és impossible comparar l'obra amb la pel·lícula, que m'ha semblat extraordinària. El més important és que ha aconseguit emocionar-me; sobretot quan Anne Hathaway està en pantalla. Serà difícil que algun dia faci un paper millor. Ja ha guanyat un Satellite Awards i també és candidata als Globus d'Or.

L'Anne dóna vida a la Fantine, una noia que es veu obligada a prostituir-se després que la facin fora de la feina. Necessita diners per mantenir a la seva filla Cosette. Momentàniament, la nena està a càrrec d'una singular parella de taverners, interpretats per Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter. A banda de l'Anne, l'altra gran actuació d'aquesta pel·lícula dirigida per Tom Hooper ("El discurso del Rey", 2010) és la del polifacètic Hugh Jackman, impressionant com a Jean Valjean. Els seus primers minuts com a presidiari són brutals.

El gran duel de "Los Miserables"enfronta Valjean amb Javert, un despietat inspector de policia. En el seu dia, Valjean va trencar la llibertat condicicional i l'inspector, que no perdona mai ningú, el perseguirà fins a on faci falta. Si cal anar a l'infern, hi anirà. En Javert està interpretat per Russell Crowe, un actor que converteix en or tot el que toca. Això sí, cantant està a anys llum de Jackman, que té una veu portentosa. Tots els números musicals són espectaculars, com la posada en escena. En alguns moments, Hooper potser abusa massa dels primers plans, però suposo que vol rendibilitzar un repartiment de molts quilats. No passa res!

"Los Miserables" està basada en la novel·la de Victor Hugo. Es va publicar l'any 1862 i ja en fa quasi trenta que es representa als teatres. Entre d'altres coses, ens parla dels somnis, de les diferències entre classes socials, de la fe en Déu i en la llibertat i, sobretot, ens demostra que, si ens ho proposem de debò, les persones tenim l'oportunitat de canviar. De vegades, fins i tot poden caure els principis més sòlids. Amanda Seyfred (Cosette de gran) i Eddie Redmayne, que fa de Marius, el seu xicot, també estan francament bé. A ell el recordava de la sensacional "Mi semana con Marilyn" (2010). "Los Miserables" serà una de les grans pel·lícules de la temporada. No en tinc cap dubte.

"OUTRAGE"

Com diu el cartell de la pel·lícula, Takeshi Kitano ha tornat. El problema és que ho ha fet sense sorprendre ningú. Dotze anys després del seu darrer títol de "yakuzas" ("Brother", 2010), a "Outrage" repeteix tots i cadascun dels esquemes habituals en ell. Una venjança darrera d'una altra i dits tallats per honor. No està gens malament, però el déjà vu és constant.

Hi ha tantes traïcions entre grups i subgrups que, a mitja pel·lícula, ja no sabia qui anava amb qui. Tampoc crec que sigui importantant. L'únic que cal tenir clar és que el personatge que interpreta Kitano, com passa habitualment, és el més dur de tots. I de llarg! Les dues o tres escenes més violentes les protagonitza ell, evidentment. Immensa la del dentista. Aquest any s'estrenarà "Outrage 2". Haurà de buscar nous "yakuzas", perquè en aquesta entrega moren pràcticament tots. Cauen com mosques!

"HEADHUNTERS" (JO NESBO)

Després de veure la pel·lícula, que em va agradar moltíssim, vaig tenir clar que llegiria el llibre en què s'havia basat. Del seu autor, el danès Jo Nesbo (Oslo, 1959), ja havia gaudit amb "El Pit-roig", una de les novel·les protagonitzades pel detectiu Harry Hole. Sabia que "Headhunters" tampoc no em decebria. Està publicada per l'editorial Proa -la portada és el cartell de la pel·lícula- i només té 244 pàgines. Es fa curtíssim.

Les novel·les de Nesbo són molt visuals. No és estrany que acabin al cinema, perquè donen per molt. El protagonista d'aquesta última és Roger Brown, un caçatalents d'èxit; un "headhunters", vaja. Guanya molts diners, però mai en té prou. En necessita més. És baixet -fa 1'68 metres- i intenta esquivar el seu complexe d'inferioritat omplint de regals la seva dona, una guapa, i també alta, galerista d'art. Per poder mantenir el seu alt ritme de vida, roba obres d'art. Sempre que fa una entrevista de feina, pregunta als candidats si en tenen alguna de valor. És una pregunta més del formulari, aparentment sense més importància.

Tot funciona fins que un dia en Brown coneix en Clas Greve, que li complicarà la vida fins a punts insospitats. Aquest exdirector d'una companyia de GPS -amb passat militar inclòs- sembla tenir els mateixos recursos que ell. O potser més? Des del dia que els seus camins es creuen, un i altre saben que no hi haurà marxa enrere. Possiblement només en podrà quedar un dempeus. "Hedhunters", un llibre amb molt de diàleg, és la història d'una fugida desesperada, plena d'enganys, un munt d'assassinats i molta violència. Frases curtes, àgils i moltíssima emoció. Després d'escampar un munt d'elements per les seves pàgines, sembla increïble que, en tant poc espai, Nesbo sigui capaç de tornar-ho a lligar tot amb tanta precisió. Memorable.

"Vaig descartar la idea, vaig travessar el carrer i vaig entrar al local en què segons el nom preparen sushi i en realitat només serveixen peix mort. Res a dir del cafè, però. Estava mig ple. Roses platí esveltes que acabaven de fer exercici, encara amb el xandall posat perquè no els passaria mai pel cap dutxar-se al gimnàs davant de tothom. Curiós, segons com, perquè s'havien gastat una fortuna en aquells cossos, que celebraven el triomf de la ficció. Elles també pertanyien al sector dels serveis; més concretament, estaven al servei de les necessitats dels seus marits rics".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bon Any 2013 a totes i a tots.

Aquest 2012 han "caigut" 52 llibres i 93 pel·lícules.

diumenge, de desembre 23, 2012

La guerrilla argentina en ulls d'un nen


Tenir fills és una gran responsabilitat. Les mares i els pares diem que fem les coses pensant en ells. Sempre és així? Diria que, de vegades, se'ls dóna massa responsabilitat. És el cas d'en Juan, protagonista de "Infancia clandestina", l'última pel·lícula de Benjamín Ávila (Buenos Aires, 1972). Va ser escollida per representar Argentina als Oscar, però no ha pogut passar el tall.

Els pares i el tiet d'en Juan, que té dotze anys, formen part dels "Montoneros", organització guerrillera que s'identificava amb l'esquerra de Juan Domingo Perón. L'any 1974, quan mor el general, la família es veu obligada a fugir a Cuba. Cinc anys després, tornen per participar en l'"Operació Contraofensiva". L'objectiu és desestabilitzar el govern de "Revolució Argentina". Per què parlava de responsabilitat? Doncs perquè en Juan i la seva germana petita estan obligats a viure com uns guerrillers més, enmig de pistoles, trets i reunions clandestines. Més d'un  i dos cops, per casa seva passen un munt de desconeguts. Arriben i marxen amb els ulls tapats. Tota precaució és poca.

Lògicament, a en Juan no li agrada la vida que porta. La seva àvia, que pateix moltíssim per la família, té la intenció d'endur-se'l a casa seva, però la mare s'hi nega rotundament. El nen, molt ben interpretat per Teo Gutiérrez Moreno, vol fer coses normals, com anar a l'escola, jugar o enamorar-se. De fet, està a punt de viure el seu primer amor. El millor de "Infancia clandestina" -basada en fets reals- és que veiem una part de la revolució a través dels ulls d'en Juan. Quan sona la sirena d'un cotxe de policia, ell s'ha de fer càrrec de la seva germaneta i amagar-se. Si els seus pares creuen que podrien estan a punt de localitzar-los, cal marxar de casa uns dies... Un dia a dia duríssim.

Qui fa de pare d'en Juan és César Troncoso ("Mal dia para pescar", 2009) i, de mare, una guapa Natalia Oreiro. El tiet és Ernesto Alterio, que no està gens malament. El seu personatge, tiet d'en Juan, és guerriller, però entén millor al nen que els seus propis pares. Quan li explica com es menja el "maní con chocolate" és espectacular. Les escenes més violentes, dues o tres, se'ns presenten en dibuixos animats. Són precioses. Pel seu color i textura em van recordar l'estil fet servir per Quentin Tarantino en alguns passatges dels seus "Kill Bill". "Infancia clandestina" -m'agrada fins i tot el títol- és una pel·lícula molt recomanable.

"TITO VILANOVA. GARANTIA D'UN MODEL"

Malauradament, aquesta setmana Tito Vilanova ha tornat a ser notícia. I no pel seu Barça, que segueix polveritzant rècords. Aquest cop ho ha estat perquè dijous van tornar a operar-lo de la glàndula paròtida. Ahir li van donar l'alta hospitalària. Espera tornar a asseure's a la banqueta ben aviat. "Tito Vilanova. Garantia d'un model" és el títol de l'últim llibre del periodista Bernat Soler, amb pròleg del seu amic Ricard Torquemada.

Està basat en el reportatge "El camí del Tito", produït per TV3 i que, en el seu dia, va presentar el mateix Bernat. Té 190 pàgines i l'ha publicat Efadós. Comença amb el discurs de presentació del tècnic i acaba amb les reflexions de l'autor, que defineix Tito com a "seriós", en el tracte i en les responsabilitats. "És treballador i exigent -assegura- però també té molt de sentit comú". En Tito no va ser un futbolista mediàtic i, gràcies a aquest llibre, és possible conèixer-lo una mica millor. Els inicis al seu poble de Bellcaire, el pas per La Masia -on va començar la seva amistat amb Josep Guardiola-, el fitxatge pel millor Figueres de la història...

Són molts els que creuen que Tito Vilanova va ser un excel·lent futbolista. Potser li va faltar paciència, pel fet de marxar del Barça abans d'hora, i una mica de sort. En Bernat fa una mica de resum i ens explica el seu pas pel Badajoz, el Mallorca, el Lleida, l'Elx -amb qui va aconseguir l'ascens- i també la Grama. No va tenir la sort de poder fer arrels enlloc. El seu retorn al Barça, ara per fer d'entrenador, no va ser massa llarg. Amb l'arribada de Joan Laporta a la presidència del club, que va fer molts canvis al planter, es va veure obligat a marxar. Va tornar al club blaugrana de la mà de Guardiola i, al seu costat, com tothom sap, ho ha guanyat absolutament tot.

Ara en Tito té el repte de seguir triomfant com a primer entrenador i, si ens basem en els resultats, ho està aconseguint. "Tito Vilanova. Garantia d'un model" és un llibre que segur que agradarà molt als afeccionats del Barça. Un bon regal per aquestes festes.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bon Nadal a totes i a tots.

dilluns, de desembre 17, 2012

En el saquet de Jackson no hi ha sorpreses


S'ha de reconèixer que Peter Jackson s'ha convertit en un mestre del cinema d'entreteniment. "El Hobbit. Un viatge inesperat" són quasi tres hores d'espectacle visual en estat pur, amb un munt de lluites entre nans, orcs, elfs, trols i la resta de criatures de les novel·les de J. R. R. Tolkien. Per entendre'ns, el mateix que passava a la trilogia d'"El senyor dels anells". No hi ha cap sorpresa.

La gran novetat d'"El Hobbit" és que es pot veure en 3D. No el recomano. Res a veure, per exemple, amb el que es va fer servir a "La Vida de Pi", que em va semblar sensacional. Aquest, pel meu gust, aporta ben poca cosa. Tampoc vaig saber apreciar la revolució que, suposadament, aporta el nou sistema de 48 fotogrames per segon. A nivell argumental, la pel·lícula també és més aviat senzilla. Baralles i més baralles en l'intent dels nans de recuperar la Muntanya Solitària, custodiada pel drac Smaug.

Possiblement, el més destacat d'"El Hobbit" és l'encert de col·locar Martin Freeman en el paper de Bilbo Saquet. Tots teníem al cap  Elijah Wood -que en el seu dia va fer de Frodo- i les comparacions eren inevitables. Freeman l'encerta de ple, donant al seu personatge un punt còmic que, entre milers i milers d'orcs i trolls, s'agraeix. La llarga escena en què apareix per primer cop un millorat Gollum també és francament bona. Em quedo amb una frase que pot marcar aquesta trilogia perquè, com "El senyor dels anells", "El Hòbbit" també tindrà segona i tercera part: "És més important saber perdonar la vida que treure-la". Està claríssim.

"DE ÓXIDO Y HIERRO"

Les coses sempre poden anar pitjor. I molt pitjor. De la mateixa manera, està clar, no podem descartar que algun dia també puguin millorar. Jacques Audiard ("El profeta", 2009) ho té claríssim perquè el rosari de desgràcies que assolen l'Ali i la Stéphanie a "Óxido y hueso" sembla no tenir final. Curiosa història d'amor al límit entre dues persones amb una vida complicadíssima.

Dues nominacions als Globus d'Or (millor pel·lícula i millor actor) i dos premis a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, també millor pel·lícula i, en aquest cas, millor actriu. Ell és Matthias Schoenaerts, que fa d'Alí. Sabem ben poques coses del seu passat. Només que havia bojexat, que la seva exparella està a la presó i que s'acaba de fer càrrec del seu fill de cinc anys, a qui pràcticament ni coneixia. Ella és la guapísima i sensual Marion Cotillard, l'actual reina del cinema francès. Dóna vida a l'Stéphanie, una domadora d'orques que perd les cames en un accident en el parc on treballa.

M'imagino que el missatge d'"Óxido y hueso" -un drama total- és que hem d'acceptar les coses tal com vénen i intentar prendre'ns la situació de la millor manera possible. En cas de no defallir, potser serem capaços de trobar aquella petita escletxa que ens permeti recuperar part de la felicitat perduda. L'Alí i la Stéphanie ho proven, tot i que, en el seu cas, les circumstàncies no els són massa favorables. Pel·lícula imprescindible pels fans de la Cotillard i de les desgràcies alienes. Bones i violentes escenes de lluita tailandesa il·legal. Hi treu diners i, suposadament, s'ho passa bé.

"EL BOSC"

Em sap greu dir-ho així de clar, però "El Bosc", d'Óscar Aibar ("El gran Vázquez", 2010) és una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola. Que no és una pel·lícula més sobre aquest tema? Possiblement, però el seus protagonistes són una família del Baix Aragó que viu en un mas, a qui persegueixen les milícies anarquistes quan esclata el conflicte. Això és així i ningú no ho pot negar.

Però, sortosament, "El Bosc" també és altres coses. És un complicat triangle d'amor entre la Dora (una gran María Molins), el seu marit Ramón i "El Coix", enamorat d'ella des que tots dos eren ben petits i jugaven plegats al riu. Mai l'ha oblidada. Àlex Brendemühl fa de Ramón i Pere Ponce del seu gran rival i enemic. La gran novetat d'aquesta història, coproduïda per TV3, és el punt fantàstic que ho envolta tot. I això és gràcies a Albert Sánmchez Piñol, que n'ha fet el guió. De fet, la pel·lícula està basat en un conte que ell mateix va escriure fa uns anys.

No explicaré massa coses, només que veient "El Bosc" és inevitable pensar en les criatures estranyes que apareixen en llibres com "La pell freda" o "Pandora al Congo". Aquí queden batejats com "Besugots". Resulta que al costat del Mas d'en Ramón, al Matarranya, hi ha un bosc on, dos cops l'any, s'obre una porta sobrenatural que condueix a un món desconegut. Mai ho han revelat a ningú. És el secret de la família des de temps immemorials. Han vist marxar gent, però mai ha tornat ningú. Fugint dels Rojos, en Ramón provarà sort. Diu que no té cap més sortida.

"LLIURES O MORTS" (JAUME CLOTET - DAVID DE MONTSERRAT)

M'ho he passat molt bé llegint "Lliures o morts", de Jaume Clotet (Barcelona, 1974) i David de Montserrat (Girona, 1972). Desconeixia l'existència d'Ermengol Amill (1665-1732), un miquelet que va lluitar contra les forces borbòniques fins a l'extenuació. El llibre està publicat per Columna i té 458 pàgines. Les últimes trenta són un epíleg sobre els personatges -important per no predre's en cap moment- i un complet glossari.

La part més històrica, amb la lluita entre els borbons i els austriacistes, la tenia força present, sobretot després de llegir "Donde se alzan los tronos", d'Ángeles Caso. Però més enllà de l'enfrontament entre Carles III i Felip V, que es pot repassar als llibres d'història, el que realment m'ha agradat d'aquesta novel·la és descobrir l'heroi oblidat de la Guerra de Successió. Amill i els seus miquelets van vendre molt cara la derrota de Catalunya, a qui, malauradament, va trair massa gent. Diria que un exemple clar és el de Lord Bolingbroke.

La història d'Ermengol Amill demostra que estar en un lloc determinat en un moment determinat ens pot canviar la vida... per sempre. Ell només era un camperol -mai havia tocat una arma- i  mai s'hauria imaginat que lluitaria tants i tants anys contra els borbons. Defensar una dona de l'intent de violació del coronel Le Guerchois, va ser el punt d'inflexió. Hi va haver un abans i un després. Per a ell i per a la seva família. El títol, "Lliures o morts", és l'eslògan que es podia llegir en algunes de les banderes negres que hi havia dins de la ciutat de Barcelona, que volia deixar clar que no negociarien mai amb els borbònics. El llibre, àgil i directe, està molt ben escrit i passa francament bé. Molt recomanable.

"L'emperador estava lligat de mans i peus, i poca cosa més podia fer que passar les tardes fent caramboles a la taula de billar que s'havia fet dur de Barcelona. El reguitzell de ziga-zagues de les boles d'alabastre pels laterals de la taula s'assemblaven molt a l'anar i venir de les missions diplomàtiques. A Londres ja no hi tenia veu per demanar explicacions, i a Viena ben aviat seria ell qui les hauria de donar".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

diumenge, de desembre 09, 2012

Sentir-se atrapat enmig del no-res


Sense Luis Tosar, possiblement "Operación E" estaria condemnada al fracàs. Però això és com dir que si el Barça no tingués Leo Messi faria menys gols. Oi que hi és? Doncs ja està. I això serveix en tots dos casos. Tosar, que per a mi és l'actor del moment, meravella en el seu paper de camperol proper a les FARC. Proper perquè no té més alternatives.

José Cristiano (Tosar) viu en terra de ningú. Ni té el suport del Govern colombià ni de les Fuerzas Armadas Revolcionarias. És un supervivent, casat i amb un munt de fills al seu càrrec. Diria que cinc! I el sogre, per si eren pocs. Els guerrillers els té de veïns i, quan pot, els ven una mica de pasta per fer cocaïna. La fam apreta. La vida, però, sempre pot complicar-se una miqueta més i, un dia, els mateixos guerrillers li deixen un nen recent nascut amb molts problemes de salut. Si li passa res, pagarà amb la seva vida i les de la seva família.

"Operación E", de Miguel Courtois, està basada en fets reals. Podríem parlar de docudrama o de cinema de denúncia. El director hispano-francès emmarca l'acció en l'any 2002, coincidint amb el segrest de l'advocada Clara Rojas, que va tenir un fill mentre estava en captivitat. Sense que tinguin res a veure, mentre veia aquesta pel·lícula em va venir al cap "También la lluvia", d'Icíar Bollaín, també amb Tosar. Dóna la sensació que Courtois l'únic que vol és explicar-nos els fets, sense posicionar-se massa. Tot i que té un salt temporal força mal resolt, la història té ritme i molta tensió. Imprescindible... pels fans de Tosar.

"SIN TREGUA (END OF WATCH)"

"End of Watch" és una d'aquelles petites joies que et trobes quan menys t'ho esperes. No dic que sigui una pel·lícula rodona, però t'hi enganxes des del primer segon, quan el personatge que interpreta Jake Gyllenhaal (Taylor) fa una definició del què suposa per a ell pertànyer al cos de policia. Ho fa enmig d'una persecució. No el veus. Només el sents.

La química que hi ha entre Gyllenhaal i Michael Peña (Zavala) és extraordinària. Donen vida a dos policies novells que patrullen pels difícils carrers de Los Angeles, plens de droga i de violència. En Taylor ho enregistra absolutament tot. I una bona part de l'acció -n'hi ha moltíssima- la veiem a través de la seva càmera. Són policies violents i complidors a parts iguals. Es nota que els agrada la feina que fan. I repartir a tort i a dret, sempre que poden. És una pel·lícula molt rica visualment, amb una estètica innovadora.

"Sin tregua", que és com han titulat la pel·lícula de David Ayer a les nostres cartelleres, és més que una història de policies i de les seves gestes. També ens parla de la companyonia entre agents i de la por que passen les seves parelles cada cop que ells tornen tard a casa. La xicota d'en Taylor està interpretada per la simpàtica Anna Kendrick ('Up in the air', 2009), una actriu que m'agrada moltíssim. La trobo fresca i natural. Acció al límit i sentiments a flor de pell. Una combinació guanyadora. Totalment recomanable.

"QUÈ ÉS EL CÀNCER I PER QUÈ NO HEM DE TENIR-LI POR"

Mai m'hauria pensat que llegiria un llibre sobre el càncer. Però el doctor en medicina Salvador Macip (Blanes, 1970) em va convèncer ràpidament quan va venir a presentar-lo a "Els Matins" de TV3. Un exhipocondríac com jo també ha de llegir-lo?, li vaig preguntar. "Encara amb més raó", em va dir en Macip, que estudia les bases moleculars del càncer a la Universitat de Leicester, al Regne Unit. És tota una eminència.

El llibre es titular "Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por" i està publicat per Ara Llibres. Té 262 pàgines, és clar, directe i molt visual. Potser les conclusions més esperançadores és que el cinquanta per cent dels càncers es curen i que, en els darrers quaranta anys, la supervivència s'ha doblat. Malgrat això, un de cada dos homes acabarà paitnt aquesta malaltia, una de cada tres en el cas de les dones. El primer que fa en Salvador és definir el càncer i explicar com evitar-lo i,en cas que arribi, com tractar-lo. Lògicament, no ho explicaré tot, però el tabac i l'alcohol són factors de risc, com el sol i les màquines de raigs UVA, l'obesitat i les dietes riques en carn vermella.

Després de llegir aquest llibre sé moltes més coses sobre aquesta malaltia que no és tan moderna com ens pensem. Per exemple, que el deu per cent dels càncers són causats per factors hereditaris i que la casuística, desgraciadament, també té alguna cosa a dir. Costa de creure, però un càncer també es pot agafar per mala sort. Entre d'altres coses, a l'apèndix, l'autor respon les cinquanta preguntes més freqüents sobre el càncer i dóna algunes xifres que val la pena saber. Per acabar em quedo amb la cita que obre el llibre, escrita pel gran Salvador Dalí, el 17 de juny de 1972:

"Les tendències al desordre existeixen fins i tot a la natura. I es manifesten constantment en el que anomenem el càncer, que no és res més que un desordre caòtic i desproporcionat de les cèl·lules. Per això s'està tractant de trobar els mitjans per curar-lo. Però aquest càncer, ben tractat i trobant el seu secret, pot fer sorgir vida nova. Pot portar-nos fins i tot a la immortalitat. Tot amb la condició de permetre les tendències anàrquiques, però tancant-les en una presó o controlant-les amb la intel·ligència".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

diumenge, de desembre 02, 2012

Pi: La supervivència no és matemàtica


Pi és un diminutiu de Piscina. Res a veure amb el 3'1416. Quin nom, mare meva! En Pi -un jove capaç de practicar diverses religions alhora- és el principal protagonista de 'La vida de Pi', del taiwanès Ang Lee ('Brokeback Mountain', 2005). El seu 3D és espectacular. El millor que he vist fins ara en un cinema. No es pot explicar en paraules. S'ha de veure!

Tècnicament, estem davant d'una pel·lícula de matrícula d'honor. És poesia visual, bellesa en estat pur, ambs uns colors fosforescents, únics i irrepetibles. Per moments, el 3D s'extén per tota la sala, submergint l'espectador en una funció de màgia sense precedents. A nivell argumental, no hi ha tantes novetats, tot i que Lee li dóna el seu toc personal en aquesta història sobre la necessitat de creure per, després d'una gran desgràcia, poder seguir endavant. Una història, amb rerefons religiós que et demana que, si és necessari, creguis en allò que és increïble.

En Pi és el fill de l'amo d'un zoo de l'Índia. Per motius econòmics, un dia decideixen tancar-lo i vendre els animals al Canadà. Però el vaixell s'enfonsa i només sobreviuen en Pi i un tigre de bengala. La pel·lícula ens explica quina és la relació que hi ha entre tots dos i com s'ho fan per superar els perills que, dia  rere dia, els assolen enmig del mar. La història que està explicant en Pi a un novel·lista és realment veritat? O ara que ja és gran, casat i amb criatures, la recorda com a ell més li interesa? Sigui com sigui, va perdre pare, mare i germà i va patir la desgràcia en pròpia persona. El principal problema que li trobo a 'La vida de Pi' és que és massa llarga. Dues hores clavades. Els últims trenta minuts se'm van fer eterns.

'CÉSAR DEBE MORIR'

"Des que em vaig familiaritzar amb l'art, aquesta cel·la s'ha convertit en una presó". És una de les frases que més m'ha impactat de 'César debe morir', de Paolo i Vittorio Taviani ('Buenos días, Babilonia, 1986). Amb aquesta pel·lícula van guanyar el Festival de Berlín. La frase la pronuncia un dels interns que participa en l'assaig del César de Shakespeare.

La major part de la pel·lícula està rodada en un rigorós blanc i negre. A excepció del moment en què representen l'obra, que és en color. Una bona manera de diferenciar entre la rutina i el seu moment de màxim esplendor. 'César debe morir' -podríem parlar de docuficció- ens explica què representa el teatre per a un grup de presos amb llargues condemnes. Moltes vegades, alguns passatges de l'obra coincideixen amb la dura vida dels protagonistes. S'hi van entregar al màxim. Fins al punt que dos dels presos reals es van convertir en escriptors i un altre en actor. Ben interpretada i molt recomanable.

"PASSI-HO BÉ, SENYOR CHIPS"

Sempre he pensat que la feina de mestre ha de ser vocacional. Jo no sóc mestre, però tinc una opinió formada al respecte. Es nota quan algú fa alguna cosa amb passió; i en l'educació encara més. Doncs bé. L'any 1934, James Hilton va esciure "Passi-ho bé, senyor Chips", un llibre que, amb el pas del temps, s'ha convertit en un merescut homenatge a la professió de mestre.

"Passi-ho bé, senyor Chips" l'acaba de publicar l'editorial Viena, en català, amb traducció de Miquel Desclot. És una petita obra d'art. I dic petita perquè el llibre, que es llegeix d'una tirada, només té 108 pàgines. En James Hilton, que va viure de l'any 1900 al 1954, el va escriure a la memòria del seu pare, mestre i director d'escola. Pel que explica, en Chips era un professor admirable. Intentava ser just, tenia un gran sentit de l'humor i s'entregava al màxim als seus alumnes. Als nous sempre els convidava a prendre te a casa seva. No ho feia amb cap intenció concreta. Li sortia del cor.

Amb el pas del temps, en Chips es va convertir en una institució a Brookfield, on es va passar tota la vida. Potser no era l'escola en la qual li hauria agradat ensenyar, si hagués pogut escollir, però s'hi va deixar la pell per fer-la cada dia una mica millor. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És un clàsssic anglès sobre la vida escolar que ha emocionat milers de lectors durant dècades. Deixo aquest paràgraf a tall d'exemple.

"Prou que recordava aquella terrible primera prova de foc d'haver-se d'encarregar de la permanència: un capvespre de setembre, més de mig segle enrere; la Sala Gran plena de bàrbars vigorosos disposats a llançar-se-li al damunt com a presa legítima que el sentien. La joventut d'en Chips, l'aspecte fresc, el coll alt, les patilles llargues (modes curioses d'aquells anys llunyans), a la mercè de cinc-cents bergants sense escrúpols per a qui el turment dels mestres nous era una de les belles arts, un esport apassionant, i una mena de tradició".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.